Geografia de la Província del Chaco

La Província del Chaco és una província en Argentina que es troba completament dins de la regió chaqueña, concretament en el denominat Chaco Austral. El seu relleu eminentment pla té una suau pendent noroest-surest que s'aprecia en claritat en el sentit en que discorren els rius. El seu clima és subtropical, sent la distribució de pluges el principal factor de diferenciació, ya que sent molt abundants a l'Est disminuïxen a mida que s'alvança cap a l'oest, conformant tres zones en llímits difusos: Chaco Humit, Central o de Transició i Chaco Sec.

Els rius Paraná i Paraguay que servixen de llímit a l'Est constituïxen a la seua volta llímits de la regió chaqueña, mentres que el riu Bermejo que ho separa al nort de Formosa és un dels 4 grans rius de dita regió. En el sector este es formen alguns caixers autòctons dins dels que es poden destacar els rius Negre, Tragadero i Guaycurú.

El paisage està constituït per boscs en les zones altes i selves de galeria junt als cursos d'aigua, cañades o estanys en les zones baixes, i òbrigues o pasturages en les zones intermiges. El mont leñoso de la zona occidental és conegut com a Impenetrable, sent una de les característiques més reconegudes de la Província.

Clima

El gradient este-oest és el principal factor que afecta el clima; a l'est es presenta la isohieta de 1200 mm anuals de precipitació, mentres que en l'extrem oest alcança els 500 mm; no obstant el clima es caracterisa per una gran amplitut interanual, que mou 300 mm les isohieta. En anys humits tot el sector oriental queda en excedents hídrics.

La zona oriental presenta clima subtropical humit en dos estacions diferencies: estiu i hivern. Hi ha un doble màxim de pluges en novembre i març, mentres que les mínimes precipitacions es donen entre juliol i agost. Les miges tèrmiques anuals són de 20 °C. Els vents predominants són del sector NNE i SSE, que determinen l'ingrés de masses d'aire càlit i sec, o fret i humit respectivament. El clima es considera molt favorable per a les activitats humanes entre maig i setembre, i molt desfavorable entre decembre i març.

Circulació atmosfèrica

La província s'ubica prop del centre geogràfic del sector suramericà del Hemisferi Sur, sobre la zona de discontinuidad zonal de circulació, és dir, al nort d'ella els vents dominants són de l'est propis de les zones tropicals, i al sur predominen els de l'oest, característics de zones templades; en ser una zona de transició segons l'época de l'any predominen uns o atres vents. Com l'Hemisferi Sur és eminentment oceànic, les condicions tèrmiques de la mar influïxen notablement en la circulació atmosfèrica. De fet la circulació típica de l'estiu s'estén fins a mediats d'autumne, moment en que la mar alcança el màxim de temperatura acumulada, mentres que el model hivernal s'estén per la raó oposta fins a mediats de la primavera. Les masses d'aire alteren llavors l'impacte de la radiació solar, al punt que es reconeixen solament dos estacions: una en predomini de masses tropicals i una atra en predomini polar, abdós separades per curtes estacions intermiges.

La massa continental suramericana interromp el fluix entre l'anticiclón de l'Atlàntic Sur i l'anticiclón del Pacífic Sur, especialment per la Cordillera dels Andes. Entre mig d'abdós se situa una zona de baixa pressió denominada baixa tèrmica del Noroest argentí, que es manifesta a sotavent de la cordillera i va perdent intensitat cap a l'est, a on s'ubica la província. Este sector de baixes pressions facilita l'intercanvi de vents, filtrant-se al nort els vents australs i al sur els tropicals. En estiu esta depressió tèrmica s'accentua pel major calfament continental. El cicle típic pot establir-se de la següent manera: en el passage d'un front fret ocorre mal temps i pluges generalisades, a lo que succeïx una sensible baixa de la temperatura i caiguda dels nivells d'humitat; seguix llavors bon temps, solejat, en vents suaus. Progressivament es produïx un calfament, el cel es torna brumoso o en grans núvols de desenroll vertical, característiques típiques de vents tropicals en moviment; esta situació pot carrejar chapallons convectius o d'inestabilitat, aïllats i espacialmente desorganisats; finalment torna a ingressar una massa d'aire polar reiniciant-se el cicle.

Els vents poden dividir-se en dos grans grups: tropicals i continentals: els primers són denominats en el parla quotidiana com a vent nort, i els segons com a vent sur, encara que com vorem a continuació, dins d'ells es presenten corrents d'aire en característiques molt distintes.

Vents tropicals

Quan el anticiclón de l'Atlàntic Sur es troba a una latitut igual o superior a la del centre de baixa pressió continental es forma un fluix de vent des del nordest denominat tropical atlàntic, el qual en provindre de l'oceà du en si grans cantitats d'humitat. Ocorre sobretot en estiu i afecta principalment la zona este de la Província. Els dies es presenten humits i càlits, en poca amplitut tèrmica entre el dia i la nit. Encara que no és excessivament calent, l'alt contingut de vapor ho torna molt incómodo.

En canvi, quan el anticiclón de l'Atlàntic es troba més al nort que la depressió tèrmica, el fluix de vents té sentit nort - sur, vorejant la depressió tèrmica, i es denomina tropical continental. En tindre el seu orige en zones àrides del continent es tracta d'un aire sec i calent, en alt contingut de vapor pero l'elevada temperatura del qual reduïx la humitat relativa. Encara que és més calent que la variant atlàntica, la seua menor humitat la fa més tolerable.

Vents polars

Estos vents s'originen en la vora oriental i polar del Anticiclón del Pacífic Sur, pero els mateixos solament conseguixen superar la barrera dels Andes al Sur del Paralel 35°S, a on l'altura de les valls descendix de 4000 a 2000 m s. n. m. en promig. Dites masses transponen la barrera unes 80 voltes a l'any, podent des d'allí seguir tres trayectores diferents.

En époques hivernals és més comuna la trayectora principal és la meridiana, per la qual els vents prenen rumbo nort a través de la depressió continental. Les trayectòries zonals tenen rumbo oest-este i són les més habituals en estiu, pero no alcancen a afectar a la província a on dominen en dita etapa els vents tropicals. En les estacions intermiges es presenten els vents submeridianos, a mig camí entre els ya mencionats.

La trayectòria meridiana conforma el vent polar continental. Són típicament fredes i perden casi tota la seua humitat una volta que traspassen la Cordillera. L'aire fret i sec produïx bruscs refredats, causant les típiques gelades hivernals. Generen bon temps, fret i sec, en dies solejats i agradables, i grans refredats nocturns. En estiu ocorren en baixa freqüència i es caracterisen per la seua baixa humitat. En provindre del suroest la seua acció se sent en major intensitat en dita zona, perdent rellevància cap al nort i est.

La trayectòria submeridiana per la seua banda presenta majors nivells d'humitat, el qual prové del seu breu pas per l'Atlàntic; conforma lo que es coneix com a vent polar atlàntic. Genera en la zona purnejos o pluges generalisades, situació que es pot prolongar per varis dies, sobretot durant els mesos de maig i juny. El temps es presenta humit, fret i gris.

Temperatura

A mida que s'alvança cap al nort aumenten lleument les temperatures, ubicades entre 20° i 22° de mija anual. La presència de masses d'aigua pot alterar significativament l'equilibri, en la vall del Paraná la mateixa pot tindre fins a 5 °C de diferència en les zones propenques; les masses boscoses poden produir efectes semblants, pero d'alcanç més llimitats. Durant l'estiu les temperatura màximes poden superar els 47 °C, la zona noroest es troba molt pròxima a Rivadavia, localitat que es coneix com el pol de calor d'Amèrica del Sur, pero és també l'àrea més despoblada. A mida que s'alvança cap a l'oest el clima es torna més continental, en lo que aumenten les amplitut tèrmiques mija i absoluta.

El clima es presenta més estable en estiu, en calor generalisada. En hivern en canvi els fronts frets són intrínsecament variables, podent produir dos o més periodos frets separats per periodos calorosos fòra d'época. Açò alcança el coneiximent popular en l'etapa coneguda com veranillo de Sant Joan, moment de l'any a on es reconeix un alça de temperatura prop de la festivitat de Sant Joan Batiste, en ple hivern austral.

Precipitacions

En la franja sobre les riberes dels rius Paraná i Paraguai les pluges superen els 1200 mm anuals, decreixent gradalmente a menys de 600 milímetros en Paraulota Pou, extrem occidental de la província. L'àrea oriental es veu fortament afectat pel anticiclón de l'Atlàntic, mentres que l'oest té major incidència la mencionada depressió tèrmica del noroest, sobretot en hivern.

En estiu el calientamiento de la superfície accentua la depressió tèrmica, en lo que els vents tropicals atlàntics penetren més profundament cap a l'oest, lo que genera la major activitat pluvial de l'estío i una tendència monzonal. En la zona oriental la merma dels vents tropicals es compensa en les masses polars atlàntiques, per lo que no existix una estació seca com en la regió occidental. Tot el règim presenta llavors un doble màxim en els mesos de novembre i març, alguna cosa més accentuat este últim per l'aument de la temperatura de el mar.

Les miges de precipitacions amaguen no obstant una alta variabilitat interanual, en l'est l'any més plujós pot representar fins a 2,5 voltes la cantitat de pluja durant l'any més sec; a l'oest esta fluctuació s'agudisa. La variabilitat intermensual és encara major, per la característica de les pluges estivals, desorganisades, al punt que es poden presentar màxims aleatoris en determinades àrees. Les sequies per una atra part es presenten més habitualment en hivern, en un context no obstant més variable que en hivern, ya que l'atracció de pluges en estiu ve donada per factors estàtics com són la latitut i la continentalidad, mentres que els fronts hivernals depenen d'un factor dinàmic i variable per excelència com lo és la circulació dels vents templats.

Geologia

La Província s'assenta sobre el Massiç de Brasília, una de les tres grans unitats de Sudamérica. Fa 100 millons d'anys la Placa de Naixca va escomençar un procés de subducció baix la Placa Suramericana, originant l'actual Cordillera dels Andes; al mateix temps es va iniciar un descens del bloc a on s'ubica el Chaco. Sobre el sector ubicat entre els Andes i el replanell elevat en l'actual Província de Missions es varen ser acumulant les partícules provinents de l'erosió dels Andes —els nivells més propencs a la superfície provenen més precisament del sector montanyós ubicat en el Noroest argentí— quedant el massiç cristalí enterrat baix una capa de sediment que en promig té 2 mil metros de profunditat, aplegant fins als 5000 metros en el depocentro o Fosar Les Breñas. Este sector és conegut com Conca Chacoparanaense, i és una conca intracratònica.

Falles geològiques

L'orogènia andina també va afectar distintes falles paraleles, una d'elles discorre baix els caixers dels rius Paraguai i Paraná, la qual es va reactivar fa 2,5 millons d'anys, elevant el bloc mesopotámico i marcant un clar contrast en les zones ubicades a un i un atre costat de la falla.

Al Suroest es presenta una falla en rumbo suroest-nordest coneguda entre atres noms com Falla Les Breñas, Dorsal Charata o Alt Pampeano Chaqueño; encara que el seu efecte en la superfície és poc visible separa clarament en dos sectors la planura chaqueña. L'alçament d'este bloc continuaria fins a hui, tal com ho indica el terremot de 1968 en epicentre prop de Camp Llarc. És a la seua volta el causant de l'aflorament d'arenes cuarcíticas en la zona de Les Piedritas.

Una tercera falla d'importància és la Dorsal Paranaense. Discorre paralela al riu Paraná, i encara que a penes ingressa en el Chaco té grans efectes en llimitar el escurrimiento entre abdós alts, formant lo que es coneixen com els Baixos Submeridionals, un ampli sector del Sur provincial caracterisat per múltiples baixos i cañades.

Existixen a la seua volta atres fractures de rumbo semblants a les anteriors, en algun impacte en la circulació de les aigües profundes i el drenage superficial. En algunes ocasions el canvi en la pendent alcança a ser visible en el paisage com ocorre en les proximitats de Machagai.

Evolució geològica

En el periodo conegut com Belgranense Superior una activa ret fluvial alimentada per quantioses precipitacions solcava la província en poca càrrega sedimentaria, mentres que en l'Est predominava un ambient llacustre en amplis sectors inundables. Durant el Bonaerense mig es va elevar l'esquena occidental. Després en el Lujanense s'accentua el descens tectònic en el sector Sur. Durant el Platense i el Cordobense va haver un clima més sec en el que va predominar l'acció eòlica. El periodo actual es considera humit, en entallamiento de caixers actius, reactivació de la ret fluvial i processos d'erosió retrocedente i colmatación.

El procés general d'afonament de la placa tectònica va ocasionar en la Província una tendència al desenroll de planicies. Durant periodos humits, la vegetació es desenrolla en àrees inundables, i els seus restants orgànics es depositen en el fondo; en reduir-se la profunditat l'aigua deu comprendre major superfície, lo que a la seua volta aumenta l'àrea d'evaporament. Els caixers d'aigua en canvi, contínuament traspassen els albardones i finalment els trenquen, generant una ret de caixers abandonats, estanys semilunares i backswamps, tots molt comuns en l'Est de la Província i particularment visibles en la seua capital i ciutat més poblada. Per una atra part, en els periodos secs, els vents formen dunes i van reblint les depressió; el escurrimiento de l'aigua és en general laminar en gran arrastre de sediment que també generen albardones en tendència a ser trencats i traspassats, ocasionant una ret fluvial anastomosada.

Va haver a lo manco dos breus ingresiones marines, una coneguda com a Mar Paranaense, i una atra com Mar Entrerriense, molts més notoris cap al Surest. En el Devónico s'estima varen existir dos mars, un en la conca argentina-boliviana i un atre que ingressava des d'Uruguay, abdós separats per una franja de terra que s'estenia com a continuació nordest de les Serres Pampeanas, és dir aproximadament el ya mencionat Alt Pampeano Chaqueño.

Estratigrafia

Els sediment van des del Cuaternario fins al Paleozoico primerenc. Els sediment terciarios són en general d'orige terrestre a excepció de dos breus transgressions marines; la primera ingresión (etapa Paranaense) està composta d'esquistos grisáceos a verts, mentres que la segona (Entrerriense) són arenes, en bona cantitat d'aqüífers potables. El restant del Terciario està compost per areniscas i esquistos grisáceos. Els sediment terciaris i cuaternaris descansen sobre roques cretácicas i triásicas. En varis llocs per baix dels sediment terciaris es troben areniscas pobremente consolidades de color entre marró i taronja, que es correlacionan en afloraciones del Cretácico superior en Uruguay i en els llits rojos en restants de dinosauris de Neuquén. No obstant cap al nort els restants triásicos poden estar coberts directament pels sediment terciarios.

Les extrusions basàlticas que es troben en Missions es convertixen gradualment en areniscas roges, compostes per grans perfectament redonejats alternats en esquistos rojos i violetas, als que se sumen conglomerats de lents sobretot en la base. Estes areniscas conegudes com a Grup Alhuampa, es correlacionan en les areniscas de la Formació Botucatú i Piramboia, de clar orige continental. Per baix dels llits terciarias es troben depòsits d'orige parcialment fluvio-glacial, que es poden assimilar als grups Mandiyuti i Machareti de Bolívia, d'orige Pérmico i Carbonífero. En el Grup Mandiyuti hi ha areniscas grisàcees i violetas, junt en esquistos i conglomerats de lents a on s'observen marques d'orige glacial. El grup Machareti subyacer al Mandiyuti, i està compost per lents d'areniscas grisàcees incrustades en argila i rovines de color gris obscur; en la part inferior passen ràpidament de grisa obscur a esquistos negres lustrosos intercalades en areniscas blanques. Per davall es troba lo que es denomina Formació Les Breñas: rovina endurida de color rosa grisáceo a violeta; ocasionalment es troben quarsita que obstaculisen la perforació per la seua durea. No queda clar l'orige d'esta última formació, pero sembla indicar que són del periodo silúrico, i que no es troben en la zona restants del Devónico. És provable que hagen segut sediment marins, o com a mínim d'una mar molt playo.

Exploració de petròleu

Es varen realisar dos perforació profundes, en rodalies de les localitats de Les Breñas i Charata, als que es varen sumar treballs de reflexió sísmica en l'objectiu de trobar petròleu o gas natural. Els depòsits del silúrico i devónico que en Bolívia i el Noroest argentí formen esquistos negres bituminosos són la font principal de petròleu de dita zona, i s'expandixen cap a l'Est sobre un sector més estable de l'Escut brasiler. El sector del conte Chaco - Paranaense en tot eixe temps va ser una conca negativa a on s'acumulaven sediment; ademés, en el Carbonífero el sector sancer es va afonar, lo que possibilitaria una conexió entre les cuencias bolivianes i Chaco Paranaense. Com no es troben restants del devónico en les perforació s'assumix que els mateixos varen ser subsumidos a sediment del Triásico, en lo que es coneix com la Série Tubarão, que en Brasil té seccions bituminosas. No obstant mai es varen trobar explotacions en possibilitats comercials, en 2015 es varen realisar nous intents, sobretot en la zona denominada Fosar Les Breñas, sense resultats positius.