Castor

Castor

   

Els castors (Castor) són un gènero de rosegadors semiaquàtics natius d'Amèrica del Nort i Eurasia que es caracterisen per les seues àmplies i escamosas coas. Este gènero, de tots els que pertanyen a la família Castoridae, és l'únic no extint en la seua totalitat, i engloba tres espècies: el castor americà (Castor canadensis), el castor europeu (Castor fiber) i el castor de Kellog (Castor californicus), este últim extint des del Pleistoceno. Totes elles habiten exclusivament en el hemisferi nort, llevat alguns castors americans que varen aplegar a la regió argentina i chilena de Terra del Fòc, en ser allí introduïts. També es varen introduir eixemplars d'esta espècie en certes regions d'Europa. En estes excepcions, Castor canadensis habita únicament en Norteamérica, i Castor fiber en regions d'Europa i Àsia. Castor californicus s'estenia per lo que hui en dia és l'oest dels Estats Units. Encara que són molt similars entre sí, les investigacions genèticas han demostrat que les poblacions europees i nortamericanes de castors són d'espècies distintes; la principal diferència radica que tenen diferent número de cromosomas. Estos animals són coneguts per la seua habilitat natural per a construir dics en rius i rieras, i les seues llars —cridades castoreras— en els estanys que es creen a causa del bloqueig del dic en la corrent d'aigua. Per a l'edificació d'estes estructures, utilisen principalment els troncs dels arbres que derriben en els seus poderosos incisius. A pesar de la gran cantitat d'arbres que talen, els castors no solen perjudicar el ecosistema en el que viuen; pel contrari, ho mantenen saludable, puix els seus dics proveïxen una gran cantitat de beneficis. Entre atres coses, estes barreres propicien la creació de chapulls, ajuden a controlar inundacions i eliminen contaminants de la corrent. No obstant, en ecosistemes estranys per a ells, estes modificacions a l'ambient poden ser perjudicials, com ha succeït, per eixemple, en els castors introduïts en l'illa de Terra del Fòc en Argentina i Chile. Des de fa centenars d'anys, els castors formen part de la cultura popular i en alguns casos han tingut una gran influència en el desenroll de les societats humanes. Un eixemple d'açò és la seua importància en la colonisació europea d'Amèrica, puix la busca de les seues pells va ser un dels factors que varen impulsar l'exploració i el posterior desenroll econòmic de Norteamérica. Açò va ser pel valor comercial de les seues pells i d'atres productes obtinguts d'ells, com el castóreo. També és un element molt representatiu de la cultura de Canadà, a tal grau que és l'animal nacional d'aquell país. Per tant, l'influència dels castors no es llimita al sector econòmic i comercial; també comprén camps tan variats com la lliteratura, la religió i el deport.

Morfologia

Dibuixe del cràneu de Castor fiber.

La coa negra i aplanada dels castors permet identificar-els en facilitat.

Els castors estan emparentats en les fardes (família Sciuridae), ya que conten en certes característiques estructurals semblants en el cràneu i en la mandíbula inferior. També estan estretament relacionats en un rosegador suramericà cridat coipo. Els castors són els segons rosegadors més grans del món despuix del capibara.

Estos animals continuen creixent durant tota la seua vida. El pes mig dels adults és de 16 kg (quilograms), i, encara que els espècimen de més de 25 kg no són comuns, s'han trobat eixemplars que han alcançat els 40 kg. Les femelles apleguen a ser tan grans o inclús més que els mascles de la seua mateixa edat, lo que és inusual entre els mamífers. Generalment medixen uns 30 cm (centímetros) d'alt per 75 cm de llarc, sense contar la coa, que medix uns 25 cm de llongitut per 15 cm d'ample; tots estos valors, no obstant, varien segons diversos factors, incloent l'edat i espècie de l'individu. La coa és de forma ovalada i aplanada, i es troba conformada per chicotetes escamas de forma hexagonal i de color negre. Les mateixes es troben yuxtapostes i no imbricades, és dir, no se superponen unes sobre unes atres. El seu cos està cobert en un espés pelage al que li deuen el seu enorme valor comercial; este es dividix en dos tipos: un sedoso i de color grisáceo, i un atre molt més asprós i llarc, i d'un to marró. Ademés de ser impermeable, la capa de pèl actua com a abric.

Detalle dels incisius pigmentados

Conten en quatre incisius molt fortes i esmolats —pigmentados de taronja en la cara frontal per la presència en el esmalt de ferrihidrita poc cristalina que els endurix— i aixina puguen rosegar la fusta en la que s'alimenten i construïxen les seues estructures. Un castor adult pot tallar un tros de fusta de 30 cm de gruixa en uns 15 minuts en la seua poderosa dentadura. Ya que estes dents mai deixen de créixer, és de vital importància que els utilisen constantment, o d'una atra forma els incisius de la part superior els travessarien la mandíbula inferior.

Els castors tenen les pates atrasseres palmeades, mentres que les davanteres, cobertes d'un pèl més negre, són semblants a màs, cada una en cinc dits ben desenrollats. Els dits de les seues extremitats atrasseres, en canvi, es troben units per una membrana. Els castors no tenen bona vista, encara que poden vore baix l'aigua gràcies a una membrana nictitante, una tercera parpalla, lateral i transparent, que cobrix els seus chicotets ulls. Ademés conten en bons sentits del oït, olfat i tacte. Mentres estan sumergits es tanquen els seus orificis nassals i els seus pabellons auditius per a impedir l'entrada d'aigua. Gràcies al seu sistema respiratori, un castor pot permanéixer baix l'aigua fins a quinze minuts sense tindre que eixir a prendre aire.

Els castors són lisencefálicos, és dir, tenen el cervell pla. No obstant, conten en una corfa cerebral que els fa especials entre els rosegadors. Esta espessa corfa cerebral és lo que ha fet que se situe als castors per damunt de tots els demés rosegadors sobre inteligència es referix.

Classificació

El gènero Castor és un dels més de trenta gèneros classificats dins de la família Castoridae. Ya que hi ha més de 2200 espècies de rosegadors, les espècies d'este gènero representen aproximadament el 0,13% del total d'espècies que conformen l'orde Rodentia. Els castors es troben classificats dins del regne dels animals degut a que són organismes eucariota, pluricelars i heterótrofos, en desenroll embrionari i capacitat de locomoció; en el tall dels cordados, ya que conten en una notocorda, que és el principal sostingues del seu cos, i en el seu cas es tracta de la columna vertebral; dins de la classe dels mamífers, puix són sers vertebrats, amniotas, de sanc calenta, en glándulas mamàries i pèl; en l'orde dels rosegadors, el més numerós dels mamífers, ya que conten en dos incisius en les seues mandíbules superior i inferior, que es troben en constant creiximent; i dins de la família dels castóridos, la qual inclou als castors moderns i els seus parents primitius, tots ells caracterisats per ser semiaquàtics, tindre pates atrasseres palmeades i grans coes aplanades i escamosas.

Espècies

El gènero Castor inclou tres espècies: Castor fiber, Castor canadensis i Castor californicus.

Castor fiber

Castor europeu.

Castor americà.

El castor europeu (Castor fiber) habita en les regions fredes d'Eurasia, principalment en Rússia. És una miqueta més chicotet que el seu parent americà. Des de l'antiguetat varen ser caçats, comprometent la seua supervivència. En alguns països a on abans vivien, com Espanya i el Regne Unit, varen ser erradicats per esta cacera desmesurada, i encara que en l'era moderna l'espècie es troba llaugerament amenaçada, cada volta són més els esforços realisats per a restablir les seues poblacions en tot el continent, per lo que la població d'esta espècie va en aument. Es calcula que el seu número ronda els 600.000 individus. Per a colaborar en este proyecte de repoblament, alguns organismes, com la Unió Europea (UE), i acorts internacionals, com el Conveni sobre el Comerç Internacional d'Espècies de Fauna i Flora Salvage Amenaçades (CITES), administrat pel Programa de les Nacions Unides per al Mig ambient (PNUMA), s'encarreguen de protegir a este rosegador.

Castor canadensis

El castor americà (Castor canadensis), també cridat simplement "castor" en Norteamérica, és el major rosegador de l'Hemisferi Nort i conta en 25 subespècies. Habita en les regions predominantment fredes i boscoses de Canadà, Estats Units i Mèxic. No obstant, també s'ha introduït l'espècie en atres regions, destacant-se Terra del Fòc i la península escandinava. En Finlàndia han convixcut directament en castors europeus.

Este animal en freqüència és caçat per la seua pell. A principis d'el XIX, la caça va acabar en ells en una bona part de la seua àrea de distribució original. Els pobladors natius i primers colon ademés menjaven la seua carn. Gran part de l'exploració inicial d'Amèrica del Nort va ser impulsada precisament per la busca de la pell del castor americà. Esta espècie és més abundant que l'europea i la seua població s'estima entre els 10 i 15 millons d'eixemplars, encara que originalment va poder haver hagut dèu voltes eixa cantitat de castors en Norteamérica, abans dels dies del comercie de pells. A pesar d'este decliu, no es considera a l'espècie en perill d'extinció.

Castor californicus

El castor de Kellogg (Castor californicus, també cridat Castor accessor) va viure entre el Mioceno i el Pleistoceno en l'oest d'Amèrica del Nort. Era molt similar al castor americà, puix també era semiaquàtic, encara que de major tamany. S'han trobat fòssils d'esta espècie en Estats Units, principalment en l'estat de Califòrnia, i en Mèxic.

Diferències entre espècies

El nas del castor americà és diferent a la del castor europeu.

A pesar de que el castor europeu i l'americà són molt semblats entre sí —tant que alguns els han considerat varietats d'una mateixa espècie—, les dos espècies es diferencien en alguns aspectes. Algunes d'estes característiques són morfològiques, mentres que unes atres estan relacionades en el seu comportament. La principal diferència morfològica entre elles es troba en les seues ossos nassals. Una atra característica que marca la diferència és el diferent número de cromosomas de cada espècie. Este fet impedix que membres de diferents espècies de castors puguen creuar-se entre sí. En la següent taula es comparen les traces distintives més sobreixents:

Característica	Castor fiber	Castor canadensis
Tamany del cràneu	Menor	Major
Clot nassal en el cràneu	Triangular	Quadrat
Dimensions de la coa	Més estreta	Més àmplia
Tamany corporal	Llaugerament més chicotets	Llaugerament més grans
Tamany promig de la ventrada	2-3 crío	3-4 crío
Construcció de dics	Menys desenrollada	Més sofisticada
Posició del cau	Prop de les vores	Llunt de les vores
Marques d'olor	Més chicotetes	Més grans
Competitivitat	Menys competitiu	Més competitiu
Cromosomes	2n = 48	2n = 40
Font: Biology Davidson

Comportament

Ilustració d'Herman Moll a on es descriu detalladament el procés que seguixen els castors per a construir els seus dics.

Els castors passen la major part del temps en l'aigua.

Els castors són essencialment aquàtics en les seues activitats, i mai viagen per terra a menos que siga necessari. Són animals sociables, aplegant a formar grups o colónies de fins a dotze individus, compostes per una parella i les seues crío. Les famílies chicotetes poden viure en un sol cau, pero les més grans poden necessitar refugis adicionals. Quant majors siguen l'aïllament delloc a on viuen i l'abundància d'aliments, més gran serà la població de castors.

Viuen en corrents a on, a fi de conseguir aigua en suficient profunditat, construïxen dics en fango i en els troncs i branques dels arbres que derriben en els seus poderosos incisius. Generalment elegixen corrents la profunditat dels quals siga de més d'un metro per a iniciar sus labores. En l'estany creat construïxen els seus caus. Durant la construcció, el fanc o fango és colocat en les pates davanteres i no, com se sol creure, en la coa, la qual és amprada únicament com timó quan naden i per a mantindre's en peu quan es recolzen en les seues pates atrasseres. Per a la construcció dels dics, que casi sempre fan de nit, els castors transporten el fanc i les pedres en les seues extremitats davanteres i la fusta entre les seues dents. En nadar, s'impulsen en les seues extremitats posteriors, que sempre permaneixen sumergides, aguaitant fora de l'aigua únicament el seu cap, per a poder respirar i vore l'entorn. A pesar de que són molt més hàbils nadant que desplaçant-se per terra, no solen alcançar grans velocitats; per lo general no superen els 10 km/h (quilómetros per hora).

Casi sempre treballen durant la nit. Durant la primavera i el estiu, s'encarreguen de reunir les reserves de fusta que els serviran per a alimentar-se durant el seu repòs hivernal. Continuen recolectant aliments fins al final del autumne. Durant este lapsus també s'encarreguen de reparar els danys que puguen tindre el cau o els dics, encara que per lo general no comencen a fer açò fins que inicien les gelades. És també durant esta época quan es reproduïxen; es aparean en els mesos primaverals, o una miqueta abans, i les crío naixen durant l'estiu. Ademés, al final de cada autumne cobrixen les seues cabanyes en fanc fresc, el qual es congela quan disminuïx la temperatura en el hivern i es torna tan dur com la pedra, de tal forma que els depredadors no poden pertorbar el seu repòs. En l'arribada de l'hivern, es refugien en el seu cau i subsistixen de la reserva que es varen encarregar de reunir durant tot l'any. Quan el gèl es trenca en primavera, deixen les seues guaridas i comencen el cicle de nou.

Depredadors

Els depredadors que solen tindre estos rosegadors són el llop, el orso pardo, el orso negre, el gat cerval, el puma, el galima i, en ocasions, les aus rapaces.

Defensa territorial

Ya que el territori en el que habiten és sumament important per als castors, en especial per tot el temps que invertixen construint en ell, solen defendre-ho davant les amenaces externes. Si un desconegut entra en el territori d'una colónia de castors, lo més segur és que terminen lluitant contra ell, en ocasions fins a la mort. La forma en que detecten la presència d'estranys és a través de l'olfat; si perceben un olor que no els és familiar, buscar la font del mateix es torna prioritari, inclús més important que reunir aliments, i no descansen fins a haver-la trobat. No obstant, se sap que els castors poden reconéixer les olors específiques d'atres famílies en les que estan emparentats, en el cas de les quals els toleren dins del seu territori i no els fan mal; lo mateixa succeïx en atres espècies que no els perjudiquen i les olors de les quals, en el pas del temps, es tornen familiars per a ells.

Per a advertir als possibles invasores, principalment a atres castors, marquen el seu territori en unes senyals d'olor —fetes en una mescla de fanc i castóreo— per a aixina delimitar les seues terres i tractar de previndre enfrontaments. Coloquen les marques d'olor en els llímits del seu territori, i mentres més d'elles coloquen, menys provable serà que este siga invadit, ya que més marques equivalen a una colónia més poderosa. La cantitat de marques que coloquen depén en part de l'época i de la densitat de població delloc. Durant els mesos de crío, que són giner i febrer, i durant l'época en que els castors jóvens abandonen els seus grups i es dispersen, que és per agost, el marcat de territori s'incrementa. De la mateixa forma, en una zona a on hi ha vàries colónies de castors, és comú que el número de marques siga elevat. El marcat de territori, aixina com la defensa del mateix i la reparació de dics i caus, és realisada per mascles i femelles per igual.

Alimentació

La dieta dels castors és estrictament herbívora. S'alimenten de la corfa, ramillas i fulls dels arbres que talen i de les raïls de plantes aquàtiques. Encara que poden ingerir casi qualsevol vegetal comestible que troben en la vora d'un riu o llac, preferixen certs aliments sobre uns atres. S'ha observat que els castors europeus preferixen la corfa i fulls d'arbres com sauces, abedulls i avellaners, mentres que els castors americans s'inclinen per arbres com sauces, abedulls, àlbers, cerezos, arces i alisos, entre uns atres. A pesar de les seues preferències, la dieta d'un castor sol basar-se en la disponibilitat d'aliments, per lo que no rebugen un aliment encara que no siga dels seus favorits. Per a subsistir en l'hivern reunixen una reserva de menjar, la qual mantenen sumergida en el fondo de l'estany a on viuen, molt prop d'una de les entrades al cau. Acostumen colocar les branques més grans en la part superior i les més chicotetes en la part inferior de la pila per a impedir que estes últimes siguen arrastrades per la corrent. Mentres més fret siga el clima en el que vixquen, més important es torna la recolecció d'esta reserva de menjar, puix solen passar pràcticament tot l'hivern dins dels seus caus. Ademés de servir-els com a font d'aliment, esta reserva de fusta té una atra funció. Ya que la superfície de l'estany es congela durant l'hivern, els castors permeten que algunes branques suren en l'aigua, impedint que esta es solidifique en eixa zona. D'esta forma poden eixir a l'exterior en cas d'alguna emergència per eixemple, si s'agota la reserva de menjar.

Reproducció

Els castors són capaços d'aparearse en casi qualsevol etapa de la seua vida, i són monógamos —encara que si la seua parella mor, poden conseguir una atra—. La seua monogàmia es deu principalment a que, per al correcte conte de les crío, és necessari que abdós pares colaboren, ya que un solament no seria capaç de cuidar-les. Per lo tant, deuen permanéixer units tot el temps per a que la reproducció tinga èxit.

Castor adult en un eixemplar jove.

L'época d'emparellament comença quan es derrite el gèl hivernal, lo que succeïx aproximadament per febrer. Cada parella té solament una ventrada per any. El emparellament sol realisar-se baix l'aigua, encara que també pot portar-se a terme en la vora del riu o estany a on vixca la parella. Despuix del periodo de gestació, que dura aproximadament tres mesos i mig (100 dies), la femella dona a llum de 2 a 4 crío (encara que en casos extrems poden ser fins a 9), les quals naixen ya en els ulls oberts i cobertes de pèl. Estes són alletades durant les primeres semanes de vida, en les quals permaneixen dins del cau junt en la mare i les crío de la temporada anterior, que tenen al voltant d'un any d'edat. Els castors de dos anys, si seguixen vivint en la família, ajuden a la mare a alimentar i protegir als recent naixcuts. El pare mentrestant ix i permaneix en les rodalies, cuidant el territori. En quant deixen de ser alletades, la mare escomença a alimentar a les seues crío en fulls tendres. Quan són molt chicotetes, les crío es comuniquen constantment i fan molt soroll, i mentres van creixent es tornen menys sorolloses, en començar a comunicar-se en olors o certes actituts específiques. Un temps despuix, per lo general al més d'edat, els jóvens escomencen a moure's per l'exterior del cau, encara que seguixen sent prou depenents dels seus pares, ya que són ells els qui els seguixen administrant aliment i protecció per prop d'un any. Durant este periodo, deprenen algunes valioses habilitats en copiar el comportament dels castors adults, encara que encara no prenen part en les llabors de construcció i atres activitats. Quan els jóvens alcancen la madurea sexual, lo que sol ocórrer a partir dels dos anys d'edat, poden separar-se de la colónia i formar la seua pròpia. No obstant, si és una época d'escassea d'aliments, sequia o hi ha una alta densitat de població, poden pospondre la seua partida, ya que estos factors reduïxen les seues possibilitats d'establir exitosamente una colónia. Quan finalment decidixen separar-se, no solen establir-se en un punt molt lluntà al seu lloc de naiximent.

Senyal d'alerta

Ya que passen la major part del temps en l'aigua o en la seguritat de les seues caus, els castors tenen pocs depredadors. Els seus principals enemics són els llops i els sers humans, seguits pels orsos i gats cervals. Per a protegir-se d'ells, els castors depenen dels seus sofisticats sentits de l'oït i olfat, aixina com de l'avís dels seus companyers. D'esta forma, quan un castor que es troba en l'aigua s'esglaya, este se sumergix ràpidament en impulsar-se enèrgicament en la seua coa. Açò produïx una sonora palmada, audible sobre i baix de l'aigua, la qual és tan forta que pot ser percebuda per un humà en un ràdio de 100 metros. Esta senyal servix com a advertència per als demés castors en l'àrea. Una volta que un castor ha efectuat esta senyal d'alerta, tots els castors en les rodalies se sumergixen i no tornen a eixir per un temps. També poden efectuar esta senyal davant la presència de sorolls o olors desconegudes. És més provable que un castor responga davant les senyals efectuades per castors majors que a les efectuades per castors jóvens, degut a que estos últims encara no han deprés quàn deuen efectuar la senyal i quàn no, ademés de que produïxen un sò un poc diferent en tindre coes més chicotetes.

Distribució geogràfica

La majoria dels castors del món habiten en Amèrica del Nort.

Cada espècie de castor habita en el continent al que fa referència el seu nom. El castor europeu (Castor fiber), com el seu nom ho indica, viu en Europa, encara que també se li pot trobar en algunes regions d'Àsia. Entre els països en majors poblacions d'esta espècie destaquen Rússia, Polònia, Ucrània, Bielorússia, Kazakhstan i els països escandinaus, encara que s'estenen fins a nacions tan distants com França i Mongòlia. En el passat varen aplegar a habitar en casi tota Eurasia, comprenent tot el territori entre les illes britàniques i Rússia. Des de l'era prehistòrica i fins a per lo manco el VI, a esta espècie se li podia trobar en els rius del nort de la península ibèrica, principalment el Duero i el Ebre. No obstant, ya que les seues pells i el castóreo eren artículs molt codiciats, va ser caçat en tot el continent, posant en sério risc la seua supervivència; en Gran Bretanya, per eixemple, estos animals es varen extinguir en el XVI. Més alvance, en el XIX, ya solament se'ls podia trobar en algunes regions pantanosas d'Alemània, Bielorússia, Noruega, Rússia i Mongòlia. No obstant, actualment està sent reintroducido en moltes parts del continent. Per la seua banda, el castor americà (Castor canadensis) habita en pràcticament tota Norteamérica, des d'Alaska fins al nort de Mèxic. En Canadà se'ls pot trobar en totes les províncies i territoris, no obstant, no habiten en les regions més septentrionals, propenques al Oceà Àrtic. També estan presents en pràcticament tot el territori dels Estats Units, llevat en les regions desérticas del suroest i en la península de la Florida. En el territori mexicà, per un atre costat, són escassos, ya que solament viuen en les zones propenques als rius Bravo (en els estats de Chihuahua, Coahuila, Nou León i Tamaulipas) i Colorat (en Sonora).

Del castor de Kellog (Castor californicus) s'han trobat fòssils en els estats nortamericà de Washington, Oregó, Idaho, Nebraska, Kansas i Califòrnia, i en l'estat mexicà de Sonora.

Introduccions

A fi d'elevar el seu número, s'han lliberat espècimen de Castor fiber a lo llarc de tota Europa, en especial en països a on abans solien habitar o seguixen habitant pero les seues poblacions han disminuït. Per eixemple, en octubre de 2005, sis castors europeus varen ser lliberats en el comtat de Gloucestershire en Gran Bretanya, i es planegen més reintroducció en Escòcia i Gals. En Espanya, degut a que la seua reintroducció es va portar a terme de forma clandestina i sense planificació, no va ser rebuda en total agrade per alguns, inclós el Ministeri de Mig ambient d'aquella nació. La seua lliberació en atres països, no obstant, ha tingut èxit; un eixemple d'això són les seues introduccions en Alemània —específicament en Baviera—, els Països Baixos i Sèrbia. També han retornat als bancs del riu Morava, en Eslovàquia i la República Checa. Algunes parelles de Castor canadensis varen ser lliberades en la regió argentina i chilena de Terra del Fòc en 1946, sent esta introducció possiblement la de major transcendència de totes, pel fort impacte que han tingut en l'ecosistema fueguino. Esta mateixa espècie va ser introduïda en Finlàndia en 1937 com a part d'un programa per a reintroducir a l'extint castor europeu. Despuix d'estendre's per tot el territori d'aquell país, varen aplegar a la regió russa de Carelia. En Polònia se'ls va introduir en la década de 1930.

Terra del Fòc

Dic en Terra del Fòc.

Introduïts en un àrea a on no habiten els seus depredadors naturals, com lo és Terra del Fòc, els castors han modificat mils d'hectàreas de terreny i són considerats com una plaga imparable per la població local. Tot va sorgir en 1946, quan el Ministeri de Marina d'Argentina va lliberar a vinticinc parelles de castors nortamericans en el noreste del llac Fagnano i en les vores del riu Clar, localisats en la Illa Gran de Terra del Fòc. En l'introducció de l'espècie es planejava mantindre una població controlada per a fomentar la indústria pellicera en la regió, ya que en la mateixa no hi havia espècies que pogueren utilisar-se per a tals fins. També es diu que varen ser duts a la zona per la marina argentina per a que foren caçats i en les seues pells es feren gorros per als oficials de la pròpia marina. No obstant, el seu intent per mantindre a la població controlada va fracassar, puix alguns dels animals es varen dispersar seguint els cursos d'aigua i varen colonisar la regió. Al voltant de 1964, varen aplegar a terres chilenes. Inclús han creuat el Canal Beagle, com ho prova la seua presència en la Illa Navarino, i hi ha evidències de que varen creuar el Estret de Magallanes, puix s'han trobat eixemplars en la península de Brunswick, aplegant per lo tant a territori continental.

Es desconeix el número exacte de castors que habiten en esta regió. La majoria de les fonts estimen la seua població entre els setanta mil i cent mil eixemplars, encara que alguns han calculat que podrien ser fins a doscents mil. Es pensa que tan sol en la Illa Navarino hi ha aproximadament vint mil individus. Independentment del seu número, els castors han causat greus alteracions en els ecosistemes de la zona, principalment en Chile, a on el problema es va tornar tan extrem que s'ha permés la caça de dèu mil eixemplars per any per a reduir la seua població, ademés de permetre la venda de les seues pells i carn. Com a resultat, entre 2004 i 2007 es varen caçar en Terra del Fòc prop de 11 700 castors. En Argentina, la Llegislatura de la província de Terra del Fòc va calificar al castor com "espècie amoladora i perjudicial". Al principi no contaven en depredadors en la zona, lo que va influir notòriament en la seua ràpida expansió, pero en el pas del temps, el rabosot culpeo i el puma es varen convertir en els seus enemics, colaborant en la seua erradicació. A pesar de tots els esforços per detindre'ls, els castors continuen expandint-se, per lo general cap al nort, i es calcula que alvancen a un ritme d'entre sis i huit quilómetros per any. Des de 2001, els dos països involucrats han començat a cooperar en plans orientats al control de la població de castors, en el propòsit final d'erradicar-els definitivament per a l'any 2015. A pesar de lo mencionat, des de la pandèmia de COVID-19 hi ha hagut molt pocs alvanços en abdós nacions, les quals demoren la posada en marcha dels proyectes pilot per a capturar als castors en massa i traure'ls del continent sur, per lo que fins a l'actualitat continua l'alvanç dels castors per tota la zona austral.

Una diferència notable entre Terra del Fòc i la major part d'Amèrica del Nort és que en els arbres del sur del continent no creixen refills, alguna cosa que sí succeïx en alguns arbres nortamericans com sauces i àlbers. Gràcies als refills, els boscs nortamericans són capaços de regenerar-se més ràpidament que els fueguinos. Per esta raó, el castor s'acopla perfectament en els boscs de la seua zona nativa, mentres que en la regió suramericana tendix a desequilibrar els ecosistemes. L'espècie vegetal que més s'ha vist afectada per l'activitat dels castors en Terra del Fòc és la lenga.

El castor en Espanya

El Valle de l'Ebre o Conca ibèrica, regió a on varen ser lliberats els castors.

L'historiador romà Apiano nos parla de la seua abundància en el riu Betis (Guadalquivir); va existir en tots els rius “importants” del nort d'Iberia, i inclús existixen restants òsseus en Atapuerca i jaciments arqueològics d'el VI. El naturaliste suís Konrad von Gesner cita l'espècie en Espanya inclús en l'any 1583, senya difícil de refutar, davant lo inconfundible de l'espècie. Per lo tant, el castor europeu és una espècie pròpia de la nostra fauna, la caça i pressió humana va dur a esta espècie a l'extinció local en la península ibèrica en el XVIII i a casi la seua extinció total en Europa. Varis experts coincidixen que l'extinció en Espanya va deure produir-se en la década de 1850 en la conca del Duero.

A partir de 2005, es varen començar a trobar una série d'indicis que sugerien la presència d'una població de castors en el nort d'Espanya, més específicament en Navarra i en La Rioja; tals proves incloïen arbres talats, chafades, restants de forrajeo, excrements i marques de castóreo, entre unes atres. El castor ya havia habitat anteriorment en Espanya, pero va desaparéixer de la zona des de per lo manco el XVII pel sorgiment de les armes de fòc, en les que se li caçava per a obtindre la seua carn i el seu greix. Un temps en acabant de que es començaren a trobar aquells indicis, es descobriria que un grup ecologiste havia lliberat en la primavera de 2003 a 18 castors europeus provinents de Baviera en els rius Ebre, Aragó i Cidacos. S'ha alegat que els castors apareguts en l'Ebre eren procedents de Rússia i que estos podrien haver segut híbrits de castor europeu i americà. No obstant, les dos espècies són incompatibles per a la reproducció i mai s'han descrit híbrits. La reintroducció dels rosegadors va desnugar un intens debat sobre les ventages i desventages de la tornada d'estos animals a la península ibèrica. Per un costat, s'argumentava que la reintroducció no s'havia realisat naturalment, i segons el Ministeri de Mig ambient d'Espanya, esta s'havia portat a terme de forma clandestina i illegal. També s'alegava que l'arribada dels castors podria perjudicar a algunes espècies protegides en la zona, com el visón europeu i la llúdria. En contraparte, els defensors dels castors, entre els que es trobava un grup ecologiste belga cridat Pays dones castors (País dels castors), asseguraven que estos animals durien beneficis per a la zona i la biodiversitat de la mateixa, incloent al visón europeu. En realitat abdós espècies habiten juntes en algunes parts del nort d'Europa, no obstant, la seua forma d'interactuar possiblement seria diferent en la península ibèrica, puix els ecosistemes de tipo mediterràneu presents en Espanya són molt diferents als de tipo taiga que hi ha en el nort del continent i que són molt més boscosos. L'argument de que la presència dels castors podria ser benèfica per a la biodiversitat es va vore debilitat més alvance, puix estos rosegadors havien danyat principalment els boscs de sauces i chops, els quals eren precisament l'hàbitat del visón europeu.

Com les administracions navarreses i rioixanes varen considerar que l'espècie va aplegar de forma clandestina al país, els governs d'estes entitats varen presentar el cas en juny de 2007 davant el Comité de Flora i Fauna d'Espanya, mateixa que va consultar a la Comissió Europea, ya que el castor és una espècie protegida per la Unió Europea. Finalment, la Comissió va considerar que l'espècie es trobava fòra de la seua distribució natural, per lo que no es va opondre a la seua erradicació en les zones mencionades. Des de 1950 el castor ha segut reintroducido i traslocado en tota França des de la conca del Baix Ródano, en diversos caixers de la conca atlàntica. Igualment s'han realisat esforços de traslocación en Bèlgica, Suècia, Finlàndia i Alemània. Molt recentment s'ha restablit en Escòcia, a on és un recurs turístic de primer orde. Únicament està absent de Portugal i Itàlia i en tots els països europeus s'estan realisant esforços per la seua conservació i restabliment, llevat en Espanya, a on s'intenta erradicar.

Tal com indica l'obra Wilife comeback in Europe: The recovery of selected mammal and bird species, actualment els experts coincidixen que esta espècie supon una gran oportunitat per a promoure els efectes ecològics positius del castor com a ingenieria ecològica, incloent l'aument de la biodiversitat com a resultat de canvis induïts pel castor en hàbitat, i est ha segut el foc de més recent investigació. A través de la creació d'estanys, el castor aumenta la cantitat de nutrients disponibles, que conduïx a les algues i el creiximent de les plantes. Com a resultat, s'incrementa la riquea d'espècies d'invertebrats i la biomassa són més alts en les corrents fluvials en castor per les seues influències directes i els clars que crea l'espècie. En Baviera, es varen registrar 38 espècies de parot en els llocs de castor, en 11 beneficiaris directes de la presència de l'espècie del castor. No obstant, els vertebrats espècies també es beneficien: s'incrementa al doble les espècies de peixos en hàbitat del castor d'influència, en densitat de fins a 80 voltes majors que en els llocs sense castor.

Un major número d'espècies d'amfibis varen aparéixer en els llocs de castor en la regió d'Eifel i Baviera, a on la mitat dels 12 espècies es va beneficiar directament d'activitat dels castors. En un estudi de Rússia sobre amfibis, la productivitat va ser major en comparació a llocs en castor a llocs sense castor. Ademés d'este aument en la diversitat de peixos i l'efecte beneficiós de l'assut sobre els amfibis, els hàbitats del castor aporta una major varietat d'aus, en més de 50 espècies rares registrades en Baviera, o un increment, per eixemple, de la cigonya negra (Ciconia nigra) en Europa Central. Hi ha també evidències de que atres mamífers com la llúdria, que pot utilisar els troncs tallats pel castor com a àrees de repòs, ademés d'aprofitar este aument de la disponibilitat d'aliments. Més recentment, estudis han demostrat un efecte positiu del clars creats pel castor per als rat penat insectívors, proporcionant nous llocs de caça i alimentació per a espècies com Pipistrellus spp.

En térmens més generals, el castor pot recolzar la necessària restauració dels cursos d'aigua portades a terme en resposta al canvi climàtic i mitigar els seus efectes, com l'aument de les inundacions en un cost extremadament baix. Despuix d'una llarga absència d'una gran part de la seua àrea de distribució, el castor euroasiàtic, ara poc a poc, reclama el seu paper com a ingenier ecològic i espècie clau en les aigües dolces d'Europa i els seus ecosistemes. Sense dubte, l'espècie s'incrementaran més en número i distribució en les pròxima décades en tota Europa Occidental, sobretot en conques a on no existixca un confinament de trams fluvials per fortes barreres artificials que impedixquen dispersar-se a l'espècia. Este tàxon deu gestionar-se a escala de conca. Els beneficis associats a la restauració fluvial i el potencial per al turisme, són òbviament majors que el cost dels danys relacionats en el castor. Existix un estudi de l'Universitat d'Oxford a on es destaca el benefici econòmic de restablir l'espècie. Deu, permetre's la coexistència pacífica i el mutu benefici del castor i l'home en la península ibèrica. Vore DEINET, S., et al. (2013).

Conservació en captiveri

Castors nortamericans en el Parc Zoològic Nacional Smithsoniano, en Washington D. C..

En el passat, aproximadament a mitan d'el XX, quan les poblacions de castors europeus havien disminuït dràsticament per la cacera, es varen començar a conservar alguns espècimen de castors en captiveri per a que es reproduïren i més vesprada anaren lliberats en la naturalea, a fi de restablir les seues colónies. Estes conservació en captiveri es varen realisar en varis països europeus, per eixemple, en Suïssa. En anar-se recuperant les poblacions, les lliberacions es varen ser tornant menys necessàries, per lo que ara solament es conserven castors en captiveri per al seu estudi i exhibició, com succeïx en els zoològics. En estar en captiveri, els castors seguixen tenint la necessitat de viure en grups. Necessiten un recint que tinga una part de terra i una atra d'aigua, cada una d'extensió considerable (no menys de 50 m²), i l'aigua deu tindre suficient profunditat. Permaneixen tot l'any a l'aire lliure, encara que, en substitució dels seus caus, deuen contar en guaridas en les que puguen refugiar-se en l'hivern.

És comú que tinguen una vida més llarga en captiveri que en la naturalea. En estat salvage, tenen una esperança de vida d'uns dèu a dotze anys, encara que en ocasions viuen fins a quinze, mentres que en captivitat poden viure fins a uns vint anys.

Hàbitat

Els castors habiten en les zones ribereñas, i predominantment en regions fredes. La costum d'estos animals durant centenars de mils d'anys en el seu hàbitat natural ha segut mantindre saludables i en bon estat als ecosistemes aquàtics en els que viuen, encara que per a un observador humà, veent tots els arbres talats, en ocasions pot semblar que estan fent just lo contrari. En realitat el castor és una espècie que treballa com a pedra angular en el seu ecosistema en crear chapulls que són útils per a moltes atres espècies. Despuix dels humans, cap atre animal modifica tant l'entorn que ho rodeja com el castor.

Dics

Dic en el Parc nacional Volcànic Lassen, Califòrnia.

Els dics són construïts pels castors per a protegir-se dels depredadors, tals com coyots, llops i orsos, i per a poder accedir fàcilment i en seguritat al menjar durant l'hivern. No obstant, la funció primordial d'esta barrera és detindre el fluix de la corrent, a fi de crear un estany en aigües tranquiles a on els castors puguen construir sense dificultats els seus caus. En freqüència, els castors construïxen un dic més chicotet riu dalt per a disminuir la força de la corrent i aixina reduir la pressió que eixercix esta sobre el cau. Solen donar manteniment a totes les estructures, en lo que poc a poc van aumentant de tamany. Els castors poden reconstruir els seus dics principals en el transcurs d'una nit, encara que poden no defendre els dics secundaris tan vigorosamente. Els castors són famosos per haver construït dics molt llarcs. El més llarc que es coneix va ser descobert prop de Three Forks, Montana, i media uns 652 m de llarc, 4 m d'altura i 7 m de gruixa en la base. També és sobreixent que estos llarcs dics solen ser obra de tan sol unes poques famílies de castors emparentades, i cada família no sol reglotar els dèu membres. No obstant, els dics per lo general no medixen més d'1,5 m d'altura i uns 3 m d'ample en la base, fent-se més estrets cap a la part superior. Ellarc del dic generalment depén dellarc de la corrent mateixa. Ademés de llarcs, solen ser molt resistents, puix poden soportar el pes d'una persona.

El dic diferix en forma d'acort a la naturalea de la corrent en la que es troba. A on l'aigua té poca força, és pràcticament recte; a on la corrent és considerable, és curve, en la seua convexidad de cara a la corrent. No s'ha observat un procés particular per a l'edificació, excepto que el treball és realisat constantment i que totes les parts estan construïdes en la mateixa solidea. Es pensa que és principalment el sò de l'aigua corrent lo que estimula als castors a construir. No obstant, estudis realisats per a analisar les activitats habituals dels castors han indicat que estos poden respondre a una varietat d'estímuls, no solament el sò d'aigua en moviment. En dos experiments es va demostrar que, encara que els castors apilaren material prop d'un altaveu emetent sons d'aigua corrent, solament ho fan despuix d'un considerable periodo. En un d'eixos experiments, es va observar que els castors enterraven els altaveus que produïen el sò fins que no podien sentir-ho més. Adicionalment, els castors, en ser enfrontats en un tubo que permetia el pas de l'aigua a través del seu dic, es varen encarregar de detindre el fluix d'aigua tapant el tubo en fanc i varetes. Es va observar que els castors feyen açò inclús quan el tubo no produïa el sò d'aigua en moviment. Els castors solen reparar els danys que tinga el dic i construir-ho més alt mentres el sò continue. No obstant, en les époques a on els rius es tornen molt caudalosos, generalment permeten que fluïxquen en llibertat chicotetes corrents a través del dic.

Arbres de més de 25 cm de diàmetro, derribats per castors en una nit.

Arbre tallat i abandonat per castors, provablement per ser massa gros.

Els dics de castors poden ser perjudicials; l'inundació que provoquen pot causar un ampli dany a propietats, i quan l'inundació ocorre junt a unes vies de ferrocarril, pot ocasionar descarrilament. Ademés, si un dic aplega a trencar-se, açò resulta en una instantànea descàrrega d'aigua que també pot causar danys depenent de la força en la que ixca despedida. Esta interferència no es llimita a la geografia humana; els castors poden destruir hàbitats d'anidación per a espècies en perill, i en freqüència derriben arbres madurs sense donar-li cap us als troncs. Per una atra part, la construcció de dics és sumament benèfica per a la restauració de chapulls. Atres beneficis inclouen el control de corrents, la biodiversitat (en proveir hàbitats per a moltes espècies), la purificació de l'aigua de toxines com els pesticidas i la retenció de cieno. A lo llarc d'eones, esta recolecció de cieno ha produït el fèrtil sol tan buscat pels agricultors. Els dics també reduïxen la erosió i disminuïxen la turbidez de l'aigua, el qual és un factor determinant per a la vida aquàtica. Encara que els castors poden causar danys, part del problema és de percepció. Tals danys són molt visibles poc despuix de l'inici de l'activitat del castor en l'àrea, mentres que els beneficis es donen a llarc determini i no es distinguixen en facilitat, llevat per algú que estiga monitoreando atentament la zona.

Control d'inundacions

Un dic de castor té una certa elevació sobre el nivell de l'aigua. Quan es presenten forts plujas, el nivell de la riera s'eleva i el dic gradualment llibera l'aigua extra almagasenada. Per lo general açò és tot lo que es necessita per a reduir l'altura de l'ona d'inundació movent-se riu avall, i impedix parcial o totalment el dany potencial a les construccions humanes que es troben més alvance. D'esta forma, el dic ajuda a eixercir un cert control sobre les inundacions. Els rius en dics de castors en les seues corrents principals tenen menors nivells màxims d'aigua i majors nivells mínims, és dir, nivells d'aigua més constants. Quan ocorren inundacions perjudicials ocasionades pels dics, es poden instalar aparats moderns de control del nivell de l'aigua per a solucionar el problema. El dany no desijat als arbres pot previndre-se enrollando malla d'aram o làmines de metal al voltant de les bases d'estos.

Creació de chapulls

Estany sec despuix de la ruptura d'un dic.

Si un estany creat per un castor es torna molt poc profunt per la sedimentación que ocorre en ell, o si la font d'arbres s'agota, els castors abandonen elloc. Al no rebre manteniment, vesprada o enjorn el dic es trenca i l'aigua es escurre. La rica i grossa capa de cieno, branques i fulls secs que es troba darrere de l'antic dic és l'hàbitat ideal per a les espècies de chapulls. Algunes de les que es beneficien en la creació d'estes zones pantanosas són les llúdries, certes aus aquàtiques i molts tipos de peixos. Gran part d'elles ya hauran habitat anteriorment en la vora de l'estany. Els chapulls tenen importants beneficis ambientals, ya que ademés de servir com a refugi a un gran número d'espècies, moltes també els usen per a alimentar-se i reproduir-se. Per als salmons, per eixemple, els chapulls i els estanys creats pels castors són molt útils, puix en ells els eixemplars més jóvens poden ocultar-se dels seus depredadors i alimentar-se tranquilament. Els humans igualment es veuen beneficiats, puix els chapulls proveïxen una valiosa font d'aigua per a qualsevol us, des de domèstic a industrial i agrícola. En els chapulls més grans, es pot utilisar l'aigua per a la producció d'energia en centrals hidroelèctriques. Ademés, per la gran cantitat de peixos que habiten en les seues aigües, són molt valiosos per a les activitats peixqueres. Els chapulls profunts poden ser d'utilitat per al transport fluvial, i alguns són atractius turístics per la diversitat de paisages i espècies que poden avistar en ells.

Creació de vegas

En inundar-se i secar-se un chapull, les espècies de pastura, com les gramíneas, ho colonisen i este es convertix en una fèrtil praderia adequada per a pastar. En àrees a on no hi ha res més que bosc, açò proveïx un valiós lloc per a molts animals —per eixemple, els alces— que d'una atra forma no podrien alimentar-se. Estos pasturages són coneguts com vegas, i són zones de terra planes, humides i prou fèrtils, pels seus sols que almagasenen aigua durant tot l'any. També reben el nom de ciènages, açò per l'alt contingut de cieno que presenten.

Bosc ribereño

Dic en el riu Nenana, McKinley Park, Alaska (Estats Units).

Finalment el prat és colonisat per arbres ribereños, per eixemple, àlbers temblones, sauces i aquelles espècies que són les favorites dels castors. Havent succeït açò, és possible que els castors recolonicen l'àrea, i el cicle comence de nou.

Eliminació de nutrients

L'eliminació de nutrients en la corrent, que es realisa en els estanys creats pels castors, és un molt valiós procés. En una corrent d'aigua, la presència de fosfats i nitrats és alguna cosa normal, puix formen part del procés d'eutrofización, mateixa que ajuda al creiximent d'algues i plantes aquàtiques No obstant, la agricultura realisada prop dels rius en freqüència incrementa les càrregues d'estos i atres nutrients en la corrent, causant problemes ric avall quan l'aigua és beguda. Ademés del cieno, els dics de castors recolecten fulls, branques i varetes producte de les activitats dels castors, especialment en l'autumne. El principal component d'este material és la celosa. Moltes bactèrias produïxen celosa, la qual pot separar-se de la glucosa i utilisar-se com a font energètica. Aixina com les algues obtenen la seua energia de la llum del sol, estes bactèries l'obtenen de la celosa. No obstant, esta font d'energia —la celosa— no els basta per al seu creiximent. Estes poblacions bacterianes enfronten una séria escassea de composts nitrosos i fosforosos, per lo que absorbixen estos nutrients quan es topen en ells en la corrent d'aigua. D'esta forma, estos i atres nutrients són fixats en l'estany per les bactèries i eliminats de la corrent.

Eliminació de pesticidas i herbicida

L'agricultura també introduïx herbicidas i pesticidas a les corrents. Les bactèries són un grup extremadament variable i algunes d'estes substàncies són metabolisades i descompostes pels microorganismes que viuen en el fondo ric en celosa localisat darrere del dic d'un castor.

Desnitrificació

Cau de castors, d'aproximadament 6 metros de diàmetro, en Ontario, Canadà.

Un atre cau més elaborat en Palmer, Alaska.

Alguns científics creuen que la cascada de nitrats, és dir, la producció d'una cantitat molt major de nitrogen fixat, el qual en els cicles naturals pot convertir-se en nitrogen gaseós, pot ser tan problemàtica per a l'ecologia com la producció de diòxit de carbono. És provable, encara que no s'ha demostrat, que els dics de castors en una corrent poden contribuir a la desnitrificació, que és la conversió de nitrat (NO₃⁻) en nitrogen gaseós (N₂) i que solament es conseguix en condicions anóxicas (sense oxigen).

En les plantes de tractament d'aigües residuals, la desnitrificació es conseguix passant l'aigua a través de capes successives d'organismes aeròbics i anaeròbics. Baix del dic d'un castor ocorre un procés similar. En estar en l'estany creat pel dic, el aigua es filtra a la terra, i ahí l'oxigen dissolt en ella és consumit per la fauna que viu en la rica capa orgànica. En cert punt tot l'oxigen ha segut consumit i la terra es torna anaeròbica. Este pas és fonamental puix la presència d'oxigen suprimix el sistema enzimàtic que es requerix per al desenroll de la desnitrificació. Este cicle aeròbic-anaeròbic pot presentar-se vàries voltes a lo llarc de la corrent, i en ocasions la desnitrificació resulta d'ell. Durant la desnitrificació, primerament el nitrat es convertix en nitrit (NO₃⁻ → NO₂⁻), més vesprada en òxit nítric (NO), després en òxit nitroso (N₂O) i finalment en nitrogen gaseós (N₂). Despuix de tot el procés, l'aigua retorna a la superfície. Alguns gèneros de bactèrias que poden participar en este procés són: Achromobacter, Alcaligenes, Bacillus, Flavobacterium, Lactobacillus, Micrococcus, Proteus i Pseudomonas, per mencionar alguns.

Caus

Els dics ben mantinguts bloquegen la corrent d'aigua, creant d'esta forma un profunt estany que ajuda a aïllar la llar dels castors: el seu cau, coneguda també com a cabanya, una estructura de forma cònica a on viu la família de castors, i que construïxen també en branques i fango, ademés de verdet i herba entretejida. Les entrades del cau es troben baix l'aigua per a evitar que queden bloquejades quan la superfície de l'estany es congele i per a fer casi impossible l'ingrés d'atres animals (encara que s'han trobat rates almizcleras vivint dins de caus junt en els castors que les varen construir). El cau en sí consistix en una cambra principal, de fins a un metro d'altura, el sol de la qual està al nivell de l'aigua i a a on apleguen les entrades des de l'exterior, que per lo general són dos: la primera, recta i inclinada, és usada per a dur fusta a l'interior, i la segona, que descendix a l'aigua de forma més directa, és utilisada solament per a entrar i eixir. Just fòra de la primera entrada, els castors mantenen almagasenada la seua reserva de menjar per a l'hivern. En realitat el cau sol tindre el pis a dos nivells diferents com a mida de protecció en cas que s'eleve el nivell de l'aigua durant el desgel de primavera. A pesar de que l'aire es filtra a través de les parets, també és comuna que hi haja una secció més prima en el sostre que servixca per a ventilar l'interior i facilitar l'entrada de l'aire.

Canals

Els castors són molt àgils i relativament veloços quan estan en l'aigua. Per un atre costat, en desplaçar-se per terra són molt més terramaner i llents. Açò els dificulta la tasca de dur els materials que utilisen per a la construcció dels seus dics i caus, especialment troncs i branques, fins a l'estany a on viuen. Per això, és comú que els castors construïxquen canals d'aigua que conecten l'estany en la font de recursos que utilisen, per eixemple, un grup d'arbres. Gràcies als canals, poden aplegar nadant fins al punt desijat, i retornar a l'estany en els materials de la mateixa manera. D'esta forma, reduïxen significativament les distàncies que deuen recórrer per terra, i per lo tant agiliten la seua llabor. Estos canals medixen aproximadament 1 m (metro) d'ample per 1 m d'altura, i poden aplegar a medir fins a 100 m de llongitut.

Utilitat comercial

Un capell de copa fet en pell de castor fieltrada.

Mapa de la vall del riu Hudson en el dibuix de dos castors, prova de l'importància que varen tindre estos animals en el desenroll de la regió.

Les pells de castor eren intercanviades en trueques pels natius americans en el XVII per a conseguir bens europeus. Despuix eren enviades a Gran Bretanya i França, a on eren convertides en penyores. L'extensa cacera i captura de castors va posar en perilla seua supervivència. No obstant, va aplegar un moment en el que el comerç de pells va decaure per la seua demanda decreixent en Europa i a l'utilisació dels terrenys de caça per a recolzar al sector agrícola en auge. Posteriorment es donaria un chicotet resorgiment en la cacera de castors en algunes àrees a on hi havia sobrepoblación d'estos animals; encara que per lo generala captura solament es realisa quan la pell és valiosa, normalment el restant de l'animal també s'utilisa com a aliment per a atres animals. L'única pell en Amèrica del Nort que superava a la del castor en valor comercial era la del rabosot roig, la qual es dia que era quaranta voltes més valiosa.

Tant els testículs de castor com el castóreo, una secreció oleosa i amarga en una olor llaugerament fétido continguda en els folículs vaginals (femelles) o prepucials (machos) dels castors, han segut artículs utilisats en la medicina tradicional. En la medicina yupik (esquimal) s'usaven testículs secs de castor per a aliviar el dolor. Els testículs de castor eren exportats des del Alce (una regió a on actualment es troben països com Israel i Síria) entre els sigles X i XIX. Claudio Eliano, un autor romà, va descriure que els castors s'arrancaven a mossegades els testículs, els seus òrguens més valiosos, per a que els caçadors no s'interessaren en matar-els. Els castors europeus varen ser caçats duent-els a la vora de l'extinció, en part per a l'obtenció del castóreo, que era usat com analgésico, antiinflamatorio, antitusigeno i antipirético. Els romans inclús li atribuïen propietats abortives a la substància. També s'ha descrit que el castóreo pot usar-se contra la dismenorrea i condicions histéricas —referents al úter—, ya que eleva la pressió sanguínea i incrementa el ritme cardíac. Els efectes que produïx el castóreo han segut acreditats a l'acumulació de salicina que els castors reben dels sauces que componen la seua dieta, substància que es transforma en àcit salicílico i actua de forma molt similar a la aspirina. En la naturalea, els castors utilisen el castóreo per a marcar el seu territori, encara que també ho poden usar per a engrasar el seu pelage a fi de protegir-se dels atacs i agressions externes. El castóreo també es va aplegar a usar en la fabricació de chicles, i continua sent utilisat en la fabricació de perfums; es diu que va ser Nostradamus qui va descobrir que esta substància actuava com fijador d'olors, propietat que es va aprofitar per a fer als perfums més perdurables. No obstant, en l'actualitat l'utilisació d'este tipo de substàncies està molt controlada, puix es té en conte la supervivència de les espècies.

Influència cultural

La cultura popular occidental sol representar a estos animals de forma positiva, com a personages bondadosos i treballadors.

Pàgina del Bestiario d'Aberdeen que parla del castor i del íbice.

• L'importància del castor americà en el desenroll econòmic, social i polític de Canadà a través del comerç de pells ho va dur a la seua designació com l'animal nacional d'aquell país. Es troba representat en la moneda canadenca de 5 centaus i va aparéixer en el primer sagell postal posat en circulació en les colónies canadenques en 1849. La mascota elegida per als Jocs Olímpics de 1976 celebrats en Montreal va ser un castor que va rebre el nom d'Amik ("castor" en algonquino),

les referencies sense nom deuen de tindre contingut resaltant al castor d'esta forma com símbol nacional. Són igualment reconeguts en la heràldica: en els escuts de les províncies de Manitoba, Alberta i Saskatchewan, aixina com en el escut de Toronto, apareixen castors. El castor ademés és l'emblema de moltes unitats i organisacions dins de les Forces Armades de Canadà, com els Ingeniers Militars Canadencs (Canadian Military Engineers).

• En els Estats Units, Oregó és conegut com el Estat del Castor. El castor americà és el seu animal estatal des de 1969 i apareix en el revers de la bandera d'Oregó. Ademés és el mamífer estatal de Nova York i apareix en el sagell de la Ciutat de Nova York i en la seua bandera, açò per l'importància del comerç de pells en els inicis de la colonisació de la regió.
• El castor ya era ben conegut i inclús estudiat en Europa des de per lo manco la Edat Mija; prova d'això és la seua aparició en el Bestiario d'Aberdeen, un compendio de bésties utilisat per a recopilar informació de diversos animals i que va ser redactat en Anglaterra a fins d'el XII. El Bestiario d'Aberdeen descrivia al castor com un animal gentil que els seus testículs tenien propietats medicinals. També dia que, quan se'ls intentava caçar, s'arrancaven a mossegades els seus testículs per a salvar la seua vida. En intentar ser caçats per segona volta, simplement mostraven la seua falta d'òrguens i se'ls perdonava la vida.
• Per les seues habilitats ingenieres, el castor es va convertir en la mascota del Institut Tecnològic de Massachusetts, el Institut Tecnològic de Califòrnia, la Universitat de Toronto i la Universitat Estatal d'Oregó. Tots els equips deportius d'esta última institució es diuen Oregon State Beavers, i de la mateixa forma, als alumnes que estudien en aquella casa d'estudis se'ls coneix com Beavers. També és l'emblema de la Escola d'Economia i Ciències Polítiques de Londres i li dona el seu nom al periòdic estudiantil d'aquella institució, cridat The Beaver.
• En el XVII, basant-se en una pregunta formulada pel bisbe de Quebec, la Iglésia catòlica va dictaminar que el castor era un peix davant les lleis alimentícies. Per lo tant, la prohibició general de menjar carn els divendres de quaresma no s'aplica a la carn de castor. La base llegal per a esta decisió provablement es relaciona en l'obra Summa Theologiae de Tomás d'Aquino, la qual establix la classificació animal tant pels seus hàbits com per anatomia.
• Els castors han tingut gran influència en els noms de ciutats i pobles, principalment en Amèrica del Nort. En Estats Units hi ha més d'una dotzena de pobles cridats Beaver (paraula que en anglés significa ‘castor’). No obstant, l'influència en ocasions no és tan evident. Un eixemple d'açò és Tamaqua, un poble en Pennsilvània (Estats Units), el nom del qual es deriva de la paraula iroquesa per a ‘terra del castor’. En Europa igualment hi ha ciutats els noms de les quals varen ser inspirats pels castors. Tal és el cas de Kastoriá, una ciutat localisada en el nort de Grècia, el nom del qual possiblement es relaciona en l'importància que han tingut els castors en el comerç de pells local.
• En algunes parts del món el castor és considerat una criatura divina per les seues habilitats. Els castors també han influït en els noms d'accidents geogràfics. El nom delac la Ronge, un llac localisat en el centre de Saskatchewan, Canadà, provablement es deriva de la paraula francesa ronger (rosegar), en alusió a l'activitat dels castors.
• El sr. i la sra. Castor (cridats en l'obra en anglés Mr. Beaver i Mrs. Beaver, respectivament) són dos personages importants en la clàssica novela de fantasia de l'escritor britànic C. S. Lewis, Elleó, la bruixa i el ropero.
• La criatura Bibarel de la franquícia Pokémon és d'aspecte semblant al d'un castor,

les referencies sense nom deuen de tindre contingut i també realisa certes activitats pròpies dels castors, com la construcció de dics.

• La cadena Nickelodeon transmetia Els castors cascarrabias, un programa de televisió infantil d'abril de 1997 fins a novembre de 2001.
• Els personages Toothy i Handy de la série Happy Tree Friends són castors.
• L'introducció de castors des de Canadà a Terra del Fòc (Argentina), a on es varen convertir en una espècie invasora, és el tema del documental Castors: l'invasió del fi del món (2015), que explora no solament l'impacte ambiental sino també les implicancias socials i culturals d'este fenomen ecològic.

Vore també

• Coipo
• Castoroides
• Muroidea
• Castorocauda
• Comerç d'animals salvages

Bibliografia

• Encyclopaedia Britannica, inc., Pereira castor 🦫 (1992). Enciclopèdia Hispànica, Universitat de Míchigan. ISBN 0-85229-555-3.
• JULIVERT, Angels, SOCÍAS, Marcel (1993). El fascinant món dels castors i els talps, Parramón: Norma. ISBN 958-04-2233-8.
• BALDINI, Aída, PANCEL, Laslo (2002). Agents de dany en el bosc natiu, Editorial Universitària. ISBN 956-11-1587-5.
• STONE (1991). Beavers (Castors), Rourke Enterprises. ISBN 0-86592-832-0. (en anglés)
• DEINET, S., IERONYMIDOU, C., MCRAE, L., BURFIELD, I. J., FOPPEN, R. P., COLLEN, B. AND BÖHM, M. (2013) Wilife comeback in Europe: The recovery of selected mammal and bird species. Final report to Rewilding Europe by ZSL, BirdLife International and the European Bird Census Council. London, UK: ZSL.

Enllaços externs

• Wikispecies té un artícul sobre Castor.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Castor.
• El castor, constructor d'assuts i dics
• Campanya per a la reintroducció del castor en Escòcia (en anglés)