Mont Vesubi

El mont Vesubio (italià: Mont Vesuvio; llatí: Mons Vesuvius) és un volcà actiu del tipo estratovolcà situat front a la baïa de Nàpols i a uns 9 km de distància de la ciutat de Nàpols. Es troba en la ciutat metropolitana de Nàpols, pertanyent a la regió italiana de la Campània. Té una altura màxima de 1281 m s. n. m. i s'alça al sur de la cadena principal dels Apenins.[1]
És famós per la seua erupció en l'any 79 d. C., que tradicionalment s'ha datat en la nit del 24 d'agost, encara que distints estudis i troballes arqueològiques han provat que va deure ocórrer en autumne o hivern, en concret el 24 d'octubre.[2] En dita erupció varen ser sepultats varis núcleus urbans, entre ells les ciutats de Pompeya i part d'Herculà. Despuix d'aquell episodi, el volcà ha entrat en erupció en numeroses ocasions. Està considerat com un dels volcans més perillosos del món, ya que en les seues afores viuen unes tres millons de persones i vàries de les seues erupció han segut violentes; es tracta de la zona volcànica més densament poblada del món. Ademés, és l'únic volcà situat en la part continental d'Europa que ha sofrit una erupció en el XX. Els atres dos volcans italians que han entrat en erupció en les últimes centurias es troben en illes: l'Etna en Sicília i l'Estrómboli en les illes Eolias.
L'última erupció del Vesubi va tindre lloc en 1944, destruint bona part de la ciutat de Sant Sebastiano.[3]
Els grecs i els romans consideraven que es tractava d'un lloc sagrat dedicat al héroe i semidiós Heracles/Hèrcules, del com va prendre el nom la ciutat d'Herculà, situada en la base del mont. El Vesubio va ser designat com un dels 16 Volcans de la Década, és dir, com un dels volcans més perillosos del món.
Etimologia
Vesuvius era el nom del volcà, usat freqüentment pels escritors de finals de la República romana. Els seus formes colaterals eren Vesaevus, Vesevus, Vesbius i Vesvius.[4] Els antics grecs, ho escrivien Οὐεσούιον o Οὐεσούιος, han oferit des de llavors una etimologia. Pobles de diferents ètnies i idiomes varen ocupar Campània en l'Edat del Ferro romana; l'etimologia depén en gran mida de la presunció de la llengua que es parlava allí en aquell moment. Nàpols era un assentament grec el nom del qual, Nea-polis «ciutat nova», ho testimonia. Els llatins també varen competir per l'ocupació de la Campània. Assentaments etruscs es trobaven en les rodalies. Diuen varis autors antics que atres pobles de procedència desconeguda varen estar allí en algun moment.
Suponent que l'idioma fora grec, el Vesubio podria ser una latinisació del prefix negatiu ὔ (vés), la raïl del qual procedix o està relacionada en la paraula grega σβέννυμι = «Yo apague, sofoque (el fòc)», en el sentit de «inapagable».[4][5] Podria derivar de ἕω, llançar, i βίη "violència," "llançar, tirar en violència," *vesbia, aprofitant la seua forma colateral.[6]
Atres teories sobre el seu orige són:
- De la raïl protoindoeuropea, *eus- < *ewes- < *(a)wes-, «lluir», en el sentit de «el que dona més llum, més allumena», a través del llatí o de l'osco.[7]
- De la raïl protoindoeuropea veus- que significa «montanya».[8][9]
- De la raïl indoeuropea *wes = "fumeral" (compare's en i.g. Vesta)
Descripció física
La topografia està formada per dos elements:
- el mont Somma al nort, rodejant parcialment la caldera, dins de la qual es troba el con actual, originada dita caldera per la solsida d'una estructura anterior i més elevada.[10]
- el «Gran Con» es va originar durant l'erupció de l'any 79. Per esta raó, al volcà també se li crida Somma-Vesubio.[11]
La caldera va començar a formar-se durant una erupció fa uns 17 000 anys (o 18 300),[11] ampliada per antigues i violentes erupció concloent en la del 79. Esta estructura ha pres el seu nom del terme "volcà somma", el qual descriu al volcà en un cim en caldera rodejada d'un en recent.
L'altura del con principal ha canviat constantment per les erupció, pero en el present és de 1281 m s. n. m.[11] El mont Somma té 1149 m s. n. m. d'alt, i està separat del con principal per la vall d'Atri vaig donar Cavallo, d'uns 5 km d'extensió. Les ales de la montanya estan marcades pels fluix de lava, en molta vegetació, en xares en cotes altes i vinyes en les baixes. El Vesubio és un volcà actiu, encara que la seua activitat corrent produïxca més que res vapor emanat des dels clavills al peu del cràter.
El Vesubio és un volcà compost, siti en el llímit convergent a on la placa africana escomença a ser subducida baix de la placa euroasiàtica. El seu lava està composta de viscosa andesita. Capes de lava, escorias, cendres, i pedra tosca componen la montanya. En les ales hi ha dos domo de lava, sorgits en 1891 i 1895.
Fauna i flora
Les ales de la montanya estan cobertes de colades de lava, generalment en gran densitat d'arbres, en arbusts en altituts altes i en vinyes en les baixes. Les colades de lava de l'erupció de 1944 són visibles al no estar cobertes de vegetació.
La fauna del volcà és particularment interessant, en la presència del lirón careto, rar en Itàlia; la garduña, el rabosot, el conill i la llebre. Més de 100 espècies d'aus es troben al voltant del Vesubi, migradoras i no migradoras, invernantes i no invernantes. Les espècies més comunes de reptils són el fardacho vert, Masticophis (un gènero de serp inofensiva) i el geco turc. Hi ha palometes diürnes i nocturnes, molt colorides durant el periodo de floració.[12]
La flora del Vesubi i del mont Somma varia segons les estacions, encara que compartix aspectes comuns, en concret la forta antropisació que caracterisa les primeres pendents de la montanya. La diferenciació consistix que el con volcànic està més sec i solejat, en vegetació mediterrànea típica composta de pinades artificials i d'acebos; mentres que el mont Somma és més humit, en una vegetació similar a la dels Apenins, formada per castanys, roures, alisos, arces i acebos.[12]
La riquea de la vegetació en l'antigues colades de lava es deu a la ràpida implantació del Stereocaulon vesuvianum, un liquen gris en aspecte de coral que colonisa les lava gelades i prepara el terreny a les atres plantes. Hi ha 906 espècies censades.[12]
El geógraf grec Estrabó explica quins són al seu entendre les causes de la fertilitat de la zona:
Formació
El Vesubio es va formar del resultat de la colisió de dos plaques tectòniques, l'africana i l'euroasiàtica. La primera va ser forçada per baix de la segona, aplegant a molta profunditat baix la corfa terrestre. El material de la corfa va ser calfat fins a fondre's, formant el magma. ya que el magma és menys dens que la roca sòlida al seu entorn, és espentat cap a dalt, buscant un lloc més dèbil en la superfície de la Terra, trencant-la i formant el volcà.
Erupció
És famós per l'erupció que en l'any 79 va sepultar a les ciutats romanes de Pompeya i Herculà, permetent conservar-les intactes fins que es redescubrieron en el XVI, encara que les excavacions sistemàtiques varen començar en 1738 i 1748, respectivament. Hui abdós ciutats són emplaçaments arqueològics que permeten investigar la cultura romana i la vida d'unes ciutats que han permaneixcut sense alteracions des de l'Edat Antiga. L'erupció de l'any 79 supon, aixina mateix, la primera descripció històrica d'una erupció vesubiana, realisada per Plini el Jove, poc en acabant de que succeïra. Per açò, els volcans vesubianos són també coneguts com plinianos, i aixina també, per extensió, eixe tipo de erupció. El Vesubio ha entrat en erupció moltes voltes i hui és considerat com un dels volcans més perillosos del món, per la població de 3 000 000 de persones que viuen en els seus voltants, i la tendència del Vesubi a tindre erupció explosives.
Atres erupció importants són, secuencialment, les del 472, 512, en 1631, sis voltes en el XVIII, huit voltes en el XIX (notable la de 1872), i en 1906, 1929 i 1944. No hi ha hagut erupció des de 1944. Les erupció varen variar en gran mida en la gravetat, i es varen caracterisar per explosius esclats. En ocasions, les erupció han segut tan grans que la totalitat de l'Europa meridional ha segut coberta per cendres; en 472 i en 1631, les cendres del Vesubi varen caure sobre Constantinopla (Estambul), cobrint una extensió aproximada d'uns 1600 km. Des de 1944, les solsides de terres del cràter han alçat núvols de pols i cendra, les quals han provocat falses alarmes de erupció.
Abans de l'any 79
La montanya va començar a formar-se fa 25 000 anys. Encara que la zona ha estat subjecta a l'activitat volcànica per lo manco des de fa 400 000 anys, la capa més baixa de material eruptiu de fa 34 000 anys de la montanya Somma yacer en lo més alt: l'ignimbrita de Campània,[14] roca formada per fragments heterogéneus arrastrats pel fluix piroclástico, produïda en la complexa planura Flegrea, i que va ser el producte de la Cordola pliniana de l'erupció de fa 25 000 anys.[15]
Per llavors va escomençar una série de fluix de lava més intensos, en una successió de erupció explosives intercalades entre ells. No obstant, el tipo d'erupció va canviar fa uns 19 000 anys en una seqüència de grans i explosives erupció plinianas, l'última de les quals va anar la de l'any 79. Des de llavors, les erupció prenen el seu nom segons els depòsits de tefra que produïxen:[11][16]
- L'erupció Pumita Bàsica (Pomici vaig donar Base) de fa 18 300 anys (IVE 6), va anar provablement la més violenta d'estes erupció i va conduir a la formació original de la caldera Somma.
- L'erupció Pumita Verda (Pomici verdoline) de fa 16 000 anys (IVE 5), seguida d'un periodo en el qual va haver vàries erupció productores de lava.
- L'erupció Mercato (també coneguda com Pomici Gemelle o Ottaviano) de fa 8000 anys (IVE 6), a continuació d'una chicoteta erupció explosiva de fa uns 11 000 anys (cridada l'erupció de Lagno Amendolare).
- l'erupció Avellino (Pomici vaig donar Avellino) de fa 3800 anys (IVE 6), precedida de les erupció de 5960 i 3580 a. C., de les més grans que ha conegut Europa.
L'obertura de l'erupció Avellino estava segons pareix 2 km a l'est de l'actual cràter. L'erupció va destruir varis poblats de l'Edat del Bronze. Els restants excelentemente conservats d'un d'ells varen ser descoberts en maig de 2001 prop de Nola per arqueòlecs italians, en barraques, ceràmica, ganado i inclús chafades d'animals i humans, i tant cadàvers com a esquelets. Els residents varen abandonar precipitadamente el llogaret, deixant-la sepultada baix la pumita i la cendra, de la mateixa manera en que ocorreria més tart en Pompeya. En 2006 científics italians varen informar del descobriment d'un atre episodi similar produït també per l'erupció Avellino en la mateixa zona i que va sepultar a una chicoteta població de l'Edat del Bronze cap a l'any 1780 a. C. S'han recuperat cabanyes, tifells i restants de cabres i gossos sepultats en aquell llavors, pero solament tres cadàvers humans. Tant la disposició d'estos com el gran número de chafades de persones i vaques perfectament conservades baix les cendres, demostren que tots els habitants de la regió varen fugir en les primeres fases de l'erupció volcànica, alguna cosa que no succeiria casi 2000 anys despuix.[17]
(en anglés)[18]
Les erupció més grans del 79 (IVE 5) i de 1631 (IVE 4), en l'aument de depòsits piroclásticos distribuïts pel noroest del cràter, i en onades viajant fins a 15 km d'allí, varen aplegar fins a l'àrea ara ocupada per Nàpols.[19]
El volcà en aquella época va entrar en un estat més freqüent, pero menys violent, de erupció fins a la més recent erupció pliniana, la qual va destruir Pompeya.
L'última d'estes erupció va poder ser la del 217 a. C.[20] Va haver terremots en Itàlia durant aquell any i el sol va aparéixer enterbolit per una boira terrera o boira seca. Plutarc va escriure que el cel estava en flames prop de Nàpols i Silio Itálico va mencionar en el seu poema èpic Púnica que el Vesubio hi havia tronado i produït flames dignes del mont Etna en aquell any, encara que abdós autors ho varen escriure uns 250 anys més tart.[21] El núcleu gelat de Groenlàndia prova que cap a esta época va haver una acidea relativament alta, lo que supon que va ser per causes atmosfèriques, com el sulfur d'hidrogen.[22]
La montanya va estar en esta época callada durant centenars d'anys i va ser descrita pels escritors romans, coberta en jardins i vinyes, llevat en lo més alt per ser escarpat. A un pas, un gran amfiteatre de precipicis perpendiculars va ser un espai pla lo prou gran per al campament de l'eixèrcit del gladiador Espàrtac en el 73 a. C. Esta àrea va ser sense dubte un cràter. La montanya provablement va tindre solament un cim en eixa época, a jujar per la fresca "Baco i Vesubio" trobat en una casa pompeyana, la (Casa del Centenari).
Vàries obres escrites més de 200 anys abans de l'erupció del 79 descriuen la montanya com de naturalea volcànica, encara que Plini el Vell no la va descriure aixina en el seu Naturalis Història:
- L'historiador grec Estrabó (c. 63 a. C.-24) va descriure la montanya en el Llibre V 4.8 del seu Geografia a on diu que el cim és pla en la seua major part, pero totalment improductiva i pel seu aspecte sembla cendra i mostra uns clavills de pedres ennegrides en la seua superfície i conjectura que este territori en un atre temps va ser pastura de les flames, que albergava "cràters de fòc". Va sugerir, perspicazment, que la fertilitat de l'entorn podia ser deguda a l'activitat volcànica, com en el mont Etna. (Vore cita en la secció de Fauna i flora).
- En el Llibre II de De Architectura, l'arquitecte Marque Vitruvio (c. 80-70 a. C.-?) va informar dels fòcs que en el seu dia varen existir abundantment baix la montanya i que esta havia escopinyat fòc als camps circumdants. Va fer una descripció de la pumita pompeyana, formada en ser cremades atres espècies de roques.[23]
- Diodoro Sículo (c. 90–30 a. C.), un atre historiador grec que va relatar en el Llibre IV 21.5 de la seua Biblioteca Històrica que la planura de Cimea (de Cime, Cumas, la planura Cumana), en la costa de Campània, era coneguda com a planura Flegrea (Phlegraei Campi segons els romans; flameante, ardent, són els significats en grec) per un tossal, el Vesubio, que havia vomitat un fòc terrible, casi com l'Etna i que quedaven senyals del fòc que havia ardit en els temps antics.[16] El pla de Flegra (Phlégra) segons la mitologia grega, i segons algunes fonts, va ser un dels escenaris de la batalla d'Heracles i els Jagantes.
L'àrea tenia llavors, com hui, una gran densitat de població, en pobles, ciutats i chicotetes ciutats com Pompeya, i les seues ales estaven cobertes de vinyes i granges.
Erupció de l'any 79
- Artícul principal → Erupció del Vesubi en 79.
En el sigle I a. C., Pompeya era solament una de les numeroses ciutats localisades al voltant de la base del mont Vesubio. L'àrea tenia una considerable població que es va fer pròspera per la famosa fertilitat de la regió. De les moltes localitats veïnes de Pompeya, la més coneguda va ser Herculà. També varen sofrir danys o la destrucció durant l'erupció del 79, que va durar prop de 19 hores, lliberant en eixe temps el volcà prop de 4 km³ de cendra i roca sobre una extensa àrea del sur i surest del cràter, en prop de 3 m de tefra caent sobre Pompeya. La blanca cendra pumítica associada en esta erupció va ser principalment una composició de leucita i fonolita.
Tito era l'emperador de Roma en l'any 79.
Senyales precursores
L'erupció de el 79 va ser precedida per un potent terremot, 17 anys abans, el 5 de febrer del 62, que va causar la destrucció general al voltant de la baïa de Nàpols, i en particular de Pompeya.[24] Alguns dels danys no havien segut encara reparats quan el volcà va entrar en erupció.[25] No obstant, est va poder ser un succés de caràcter tectònic en lloc d'estar associat en el redespertar del volcà.[26]
Un atre minúscul terremot va tindre lloc en el 64; que va ser recordat per Suetonio en la biografia de Neró, en la Vida dels dotze Césares,[27] i per Tácito en el Llibre XV de Anals. Seisme que va tindre lloc mentres Neró estava en Nàpols eixecutant una cançó per volta primera en públic en el teatre romà. Suetonio nos recorda que l'emperador va continuar cantant durant el terremot fins que va finalisar la cançó; Tácito va escriure que el teatre es va desplomar poc despuix de ser evacuat.[28]
Els romans es varen acostumar a les dèbils tremolació de terra de la regió. El naturaliste Plini el Jove va escriure que ells "no estaven en particular alarmats, ya que les tremolació eren freqüents en Campània". A principis d'agost del 79 va haver sacsades. Menuts terremots varen començar a tindre lloc el 20 d'agost del 79,[29][25] aplegant a ser més freqüents els quatre dies següents, pero les advertències no varen ser escoltades (cal senyalar que els romans no coneixien el concepte de volcà, solament d'una vaga idea sobre montanyes similars com el mont Etna, llar de Vulcano), i en la vesprada del 24 d'agost, una catastròfica erupció del volcà va escomençar. L'erupció va devastar la regió, sepultant Pompeya i atres poblacions. Per casualitat, la data era la de la Vulcanalia,[30] el festival del deu romà del fòc.
Naturalea de l'erupció
L'erupció del Vesubi del 24 i 25 d'agost de l'any 79 es va desenrollar en dos fases:[31] una erupció pliniana que va durar de 18 a 20 hores i va produir una pluja de pedra tosca en direcció al sur del con que va aumentar la profunditat en 2,8 m en Pompeya per mig d'un fluix piroclástico, i un núvol ardent en la segona, una fase peleana que va aplegar fins a Miseno i que es va concentrar en l'oest i el noroest. Dos fluixos piroclàstics varen sepultar Pompeya, cremant i asfixiant als ressagats que varen permanéixer allí. Oplontis i Herculà varen rebre la pijor part dels fluix i varen ser enterrades per cendres i depòsits piroclásticos.[32]
Els dos Plinios
Plinio el Jove
L'únic testic ocular supervivent fiable va ser Plini el Jove, qui descriu el succés en una famosa carta remesa a l'historiador Tácito.[33] Ho va observar des de Miseno (llatí: Misenum), (veta junt a Cumas i distant uns 35 km del volcà), mentres que el seu tio, el gran naturaliste Plini el Vell, que anava per terreny perillós, va vore una extraordinàriament densa, canviant i creixent núvol apareixent damunt de la montanya:
Es calcula en l'actualitat que la columna eruptiva tenia més de 32 km d'altura.
Despuix Plini el Jove va descriure el núvol precipitant-se cap a les ales de la montanya i cobrint tot al seu entorn, incloent la costa. Açò és conegut hui en dia com un fluix piroclástico: un núvol de gas supercaliente, en cendra i roca, que erupciona des d'un volcà. Els geòlecs han utilisat les característiques magnètiques d'unes 200 roques volcàniques i trossos d'enrunes (per eixemple teixixques) trobats en Pompeya per a estimar la temperatura d'este fluix piroclàstic (quan roques foses i solidificadas i minerals magnètics en les roques, registren la direcció del camp magnètic de la Terra, si el material és calfat a una certa temperatura, coneguda com punt de Curie o (Tc), el camp magnètic pot ser modificat o completament recompost). Molts dels materials analisats experimenten temperatures entre 240 °C i 340 °C (en unes poques presentant temperatures de sol 180 °C). Açò indica que la núvol de cendra va alcançar una temperatura de 850 °C quan va emergir de la boca del Vesubi i es va gelar per baix de 350 °C quan va aplegar a Pompeya. La teoria és que la turbulència pot tindre mesclat aire fret en el núvol de cendra. Açò es diu en l'actualitat l'estat pliniano de l'erupció, denominat aixina per abdós Plinios, el Jove i el Vell.
Plini el Jove va manifestar que vàries tremolació de terra varen ser percebuts en el moment de l'erupció i que varen ser seguits per una violent sacsada del terreny. També va apuntar que la cendra anava caent en espesísimas capes i que la ciutat anava sent evacuada, i que llavors el sol va ser tapat per l'erupció i que la llum va cedir davant l'obscuritat. Ademés, que la mar va ser ocultada i que va ser contingut per un "terremot", un fenomen que els moderns geòlecs criden tsunami.
Plinio el Vell
El tio de Plini el Jove, Plini el Vell, estava mentrestant al mando de la flota romana en Miseno, en l'extrem opost de la baïa, i va decidir noliejar varis barcos per a investigar el fenomen a punt de succeir. La flota va tindre ademés la missió de rescatar a aquells que permaneixien al peu del volcà quan, estant a punt de partir, un mensager va aplegar en la missiva d'una amiga de Plinio que vivia en la costa propenca al peu del volcà implorándole que la rescatara. Ell va eixir per a creuar la baïa, pero es va trobar en espesses pluges de cendres calentes, péntols de pumita i trossos de roca que, alterant la llínea de la costa i les profunditats de les aigües, li varen obstaculisar l'accés a la vora i li varen impedir desembarcar allí. El vent del sur regnant també es va sumar per a impedir-li desembarcar, pero va seguir cap al sur fins a Estabia (a uns 4,5 km de Pompeya), a on va desembarcar i va obtindre refugi del seu amic Pomponiano. Pomponiano tenia ya carregat un barco en les seues possessions i preparat per a partir, pero el vent va bufar en contra seua.[36]
Plini i el seu grup varen vore flames venint des de vàries parts de la montanya (provablement onades de fluixos piroclàstics, les quals més tart destruirien Pompeya i Herculà). Despuix de quedar-se durant la nit, el grup va decidir evacuar a pesar de la pluja de tefra perque de seguir allí la amenaçadora i violenta terra derrocaria l'edifici. Plini, Pomponiano i els seus companyers varen tornar cap a la plaja en coixins nugats en els seus caps per a protegir-les de la remugada de roques. Al mateix temps, hi havia tanta cendra en l'aire que el grup a penes vea a través de l'obscuritat i necessitava antorches i fanales per a trobar el camí. Varen aplegar fins a la plaja, pero es varen trobar en que l'aigua, per a caramull, els interrompia en violència pels continus terremots, i descartava la fugida sense risc per mar.[36]
Plini el Vell es va desplomar i va morir. En la primera carta a Tácito, el seu nebot insinua que va ser per l'inhalació de verins, sulfurosos o gasos.
No obstant, Estabia que es trobava a 16 km de la caldera (més o menys a on està l'actual ciutat de Castellammare di Stabia) i els seus companyers, no varen anar aparentment afectats pels fums; provablement donada la corpulencia de Plini, va morir per una causa diferent, potser d'un colp o un infart.[38] El seu cos va ser trobat sense ferides aparents el 26 d'agost.[36] Despuix la ploma ha dispersat suficientment la seua història als quatre vents.
El Vesubio en la lliteratura
Les primeres excavacions sistemàtiques que es varen portar a terme en la zona, varen escomençar en 1748 favorides pel rei Carlos VII de Nàpols, futur Carlos III d'Espanya. L'escritor Comte de Fernán Núñez va escriure lo següent sobre les conseqüències:
Pero eixes excavacions varen començar per unes raons, que be relata en el seu testimoni de lo ocorregut:
Víctimes de l'erupció
S'estima que en Pompeya vivien de 10 000 a 25 000 persones,[40] mentres que Herculano alcançava solament una població d'uns 5000 habitants.[41] No se sap exactament quanta gent va perir per l'erupció, encara que han segut recuperats uns 1150 restants de cossos.[42] Per a afinar la sifra caldria fer mòles en les seues impressions en els depòsits de cendra i les afores de Pompeya. En Herculano s'han trobat restants d'uns 350 cossos (300 en criptes abovedadas descobertes en 1980).[43] No obstant, estos números podrien indicar un enorme i infravalorado número del total de morts en la regió afectada per l'erupció.
El 38 % de les víctimes de Pompeya es varen trobar en els depòsits de cendra;[42] la majoria dins d'edificacions. Es creu que varen morir principalment per la solsida de les teulades. Fòra dels edificis es va trobar un escàs número de víctimes, que provablement varen morir per caigudes de teixixques o de grans roques proyectades pel Vesubio. Açò diferix de l'experiència actual, ya que en els últims quatrecents anys solament un 4 % de les víctimes varen morir per pluja de cendres durant erupció explosives. El 62 % restant de fallits trobats en Pompeya ho varen anar per les onades de depòsits piroclásticos i, per tant, varen sucumbir per elles; provablement per una combinació d'asfíxia, durant l'inhalació de cendra, i a causa de l'ona expansiva i les enrunes proyectades al seu entorn. En contrast en les víctimes trobades en Herculano, l'examen de la roba, de les fresca i dels esquelets demostra que és poc provable que les altes temperatures anaren una causa significativa.
Herculà, molt més propenca al cràter, es va salvar de la remugada de tefra gràcies a la direcció del vent, encara que va quedar sepultada baix 23 m de material depositat per onades piroclásticas. És provable que la majoria (o totes les víctimes d'esta ciutat) moriren per dites onades, particularment per les proves de les altes temperatures trobades en els esquelets de les víctimes trobades en les criptes abovedadas de l'antic port, i l'existència de fusta carbonizada en molts dels edificis.
Pompeya i Herculà mai varen ser reconstruïdes, encara que varen sobreviure habitants de dites ciutats i provablement els saquejadors varen mamprendre un intensiu i salvage treball despuix de les destrucció provocades pel volcà. L'erupció va canviar el curs del riu Sarno i va alçar la plaja, raó per la que Pompeya no té hui cap riu ni està adjacent a la costa.
La localisació de les ciutats va ser oblidada fins al seu accidental redescubrimiento en el XVIII. El propi Vesubio ha experimentat grans canvis: les seues ales estan desprovistas de vegetació i el seu cim s'ha modificat en gran mida, per la força de l'erupció.[44]
Data de l'erupció
L'erupció de l'any 79 va ser documentada per historiadors contemporàneus i s'accepta universalment que va començar el 24 d'agost. No obstant, les excavacions arqueològiques de Pompeya indiquen que la ciutat va ser enterrada un parell de mesos despuix.[45] Per eixemple, va aparéixer gent enterrada que duya posada roba abrigada, quan en agost deurien vestir roba llaugera. La fruta fresca i els vegetals de les tendes són típiques d'octubre, i en canvi la fruta estival que tindria que ser pròpia d'agost estava ya venuda, seca o en conserva. Les gerres de vi fermentat havien segut sagellades, lo que tenia lloc cap al final d'octubre. Les monedes trobades en el bosso d'una dòna sepultada en cendra incloïen una peça commemorativa que hauria segut acunyada a finals de setembre.
Últimes erupció
Des de l'erupció del 79, el Vesubio ha erupcionado unes tres dotzenes de voltes. Erupcionó en el 203, durant la vida de l'historiador Dión Casio. En el 472, va llançar un volum de cendra tal que la pluja de cendra va aplegar fins a Constantinopla. Les erupció del 512 varen ser tan intenses que als habitants de les ales del Vesubi Teodorico el Gran, el rei godo d'Itàlia, els va concedir l'exenció d'imposts. Les posteriors erupció es varen registrar en el 787, 968, 991, 999, 1007 i 1036 en el primer fluix de lava registrat. El volcà va estar inactiu fins al final del XIII i en els següents anys va ser de nou cobert en jardins i vinyes com ho anara en l'antiguetat. Inclús dins del cràter, que va ser reblit en massiços de arbusts.
El Vesubio va entrar en una nova i particularment destructiva fase en decembre de 1631, quan una important erupció va sepultar moltes poblacions baix els fluix de lava, matant a unes 3000 persones. Torrents d'aigua hervir varen ser també expulsats, sumant-se a la devastació. A partir de llavors l'activitat va aplegar a ser casi contínua, en erupció relativament importants ocorregudes en 1660, 1682, 1694, 1698, 1707, 1737, 1760, 1767, 1779, 1794, 1822, 1834, 1839, 1850, 1855, 1861, 1868, 1872, 1906, 1926, 1929 i 1944. L'erupció de 1906 va ser especialment destructiva, matant a unes 100 persones i expulsant la major cantitat de lava, casi mai registrada en una erupció vesubiana. La major erupció des de 1906 va ser en març de 1944, destruint les poblacions de Sant Sebastiano al Vesuvio, Massa vaig donar Somma i part de Sant Giorgio en Cremano, aixina com tota una esquadra de 88 bombarder B-25 de l'USAF, durant la Segona Guerra Mundial.[3]
El volcà ha estat inactiu des de 1944. En el passat, durant uns pocs sigles, l'estat d'inactivitat ha variat de 18 mesos a 7 anys i mig, sent el periodo actual de calma el més llarc dels últims 500 anys. En la mida en que el Vesubio permaneixca inactiu en el futur propenc, aumentarà la probabilitat de que el perill plantejat per futures erupció siga significativament major. Açò es deu a la tendència del volcà a experimentar explosions repentines i extremadament violentes, aixina com a l'alta densitat de població humana que residix en les àrees circumdants de la montanya.
El futur
Les grans erupció plinianas que varen expulsar cantitats de magma que rondaven el quilómetro cúbic, la més recent de les quals va arrasar Pompeya, han succeït despuix de periodos d'inactivitat d'uns pocs mils d'anys. Les erupció subplinianas que produïen prop de 0,1 km³, com les erupció de 472 i 1631, han segut més freqüents en una diferència d'uns pocs centenars d'anys entre elles. Des de l'erupció de 1631 fins a la de 1944, cada pocs anys s'ha vist que, comparativament, una erupció chicoteta emetia 0,001-0,01 km³ de magma. Açò sembla mostrar que la cantitat de magma expelida pel Vesubio en una erupció aumenta i linealmente de manera aproximada a raó d'uns 0,001 km³ cada any. Açò otorga una sifra extremadament aproximada de 0,06 km³ per erupció despuix de 60 anys d'inactivitat.[46]
El magma que ha estat almagasenat en una cambra magmática durant molts anys començarà ascendir i els constituents en un major punt de fusió escomençaran a cristalizar. L'efecte serà l'aument de la concentració de gasos dissolts (en la seua majoria vapor i diòxit de carbono) en el magma líquit restant, provocant que l'erupció siga més violenta.[22] Quan el magma ric en gasos accedix a la superfície durant una erupció, l'enorme caiguda de pressió causada per la disminució de pes de la capa rocosa que ho cobrix (que aplega a ser zero en la superfície) provoca que els gasos ixquen de la solució, en el volum del gas aumentant explosivament, des d'un volum mínim a un vàries voltes el del magma que acompanya. Ademés, l'eliminació dels materials de menor punt de fusió elevarà la concentració de components félsicos, com la de silicats, que poden aumentar la viscositat del magma, i conferint un caràcter explosiu a l'erupció.
Pla d'emergència
El pla d'emergència davant una erupció assumix per tot això que el pijor escenari possible seria una erupció similar en tamany i tipo a la de 1631 (IEV 4).[47] En este escenari, les ales del Vesubi, estenent-se fins a uns 7 km des del con, estarien expostes a fluixos piroclàstics que podrien agranar-les, mentres que gran part de l'àrea circumdant podria sofrir pluges de tefra. Pels vents imperants, les ciutats del sur i este del volcà es troben la majoria en situació de risc, i es dona per assentat que l'acumulació de tefra puga excedir els 100 kg/m² —que comporta el risc de la solsida de teulades— podent estendre's el perill fins a Avellino a l'est i Salerno al surest. En direcció a Nàpols, al noroest, s'assumix que esta perillosa pluja de tefra a penes s'estendran més allà de les ales del volcà.[46] L'àrea específica realment afectada per núvols de cendra dependrà de les circumstàncies particulars que acompanyen a l'erupció.
El pla d'emergència està concebut per a una duració d'entre dos semanes i vint dies,[48][49] i preveu l'evacuació de 600 000 persones aproximadament, casi totes les que viuen en la zona rossa ("zona roja"), donat l'enorme risc de fluixos piroclàstics. L'evacuació per trens, transbordadors, coches i autobusos està planejada per a acometre's en uns 7 dies, i els evacuats seran enviats, principalment, a atres regions del país en lloc d'atres zones segures de la Campània, i pot ser que tinguen que permanéixer en elles varis mesos. No obstant, el dilema al que podria enfrontar-se l'implementació del pla és el de quàn iniciar l'evacuació; si s'inicia massa vesprada molta gent moriria, i si anticipa massa, l'inici de l'erupció podria ser una falsa alarma. En 1984, 40 000 persones varen ser evacuades de l'àrea dels Campos Flégreos, en un atre complex volcànic pròxim a Nàpols, pero no va haver erupció.[49]
La zona roja (a la seua volta subdividida en 5 zones intermunicipales) s'estén en 200 km a la redona i comprén 18 localitats de la zona vesubiana,[50] que són les que major risc corren en cas d'erupció. Els municipis afectats pel pla nacional són: Boscoreale, Boscotrecase, Cercola, Ercolano, Massa vaig donar Somma, Ottaviano, Pollena Trocchia, Pompeya, Portici, Sant'Anastasia, Sant Giorgio a Cremano, Sant Giuseppe Vesuviano, Sant Sebastiano al Vesuvio, Somma Vesuviana, Terzigno, Torre Annunziata, Torre del Greco i Trecase. Els esforços en curs van encaminats a reduir la població resident en la «zona roja», demolint les edificacions construïdes ilegalment, establint un parc nacional entorn als costats superiors del volcà per a previndre la construcció de més edificis i oferint beneficis fiscals a la gent que es mude.[49] La meta és reduir el temps necessari per a evacuar la zona, intentant que en uns 20 o 30 anys es puga realisar en dos o tres dies.[51]
El volcà està monitorizado de forma exhaustiva pel Observatori Vesubiano per mig d'una gran ret d'estacions sísmiques i gravimétricas, en combinació en una varietat de GPS geodèsics, satèlits i radars d'obertura sintètica SAR per a medir moviments de terra, i en medicions locals i anàlisis químics dels gasos emesos per les fumaroles.[52] Tot açò està pensat per a seguir la pista al magma situat baix el volcà. Fins al moment, el magma va ser detectat a menys de 10 km de la superfície en 2001, a pesar de que el volcà estava sol en els primers estadis de preparació d'una erupció.[46] Aparentment este estat no ha canviat significativament, i la temperatura dels gasos de les fumarolas descendix, lo que fa que es trobe en un estat d'alerta bàsic.[53][54]
Observatori Vesubiano
- Artícul principal → Observatori Vesubiano.
l'Observatori Vesubiano (Osservatorio Vesuvio) és un institut públic d'investigació que depén del Ministeri de l'Universitat i l'Investigació d'Itàlia.[55] Des de 2001 és una branca de l'Institut nacional italià de geofísica i vulcanologia, que s'encarrega particularment de seguir l'activitat volcànica dels tres volcans que amenacen a la regió de Campània, el mont Vesubio, els Campos Flégreos i Isquia.[50]
Va ser fundat en 1841 i és el més antic del món en el camp de la vulcanologia. Va ser creat per orde del rei Fernando II de les Dos Sicilias.[55] La seua construcció va escomençar en 1841 i va finalisar en 1845. L'edifici principal es trobava sobre les faldes del volcà, a uns 600 m d'altitut. Hui en dia, l'antic edifici s'ha transformat en una biblioteca històrica, i el centre d'investigació s'ha traslladat al barri de Fuorigrotta, en Nàpols.[56]
Activitats
L'antic funicular
En 1870, l'ingenier hongarés Ernesto Emanuele Oblieght va confiar a Galanti, Sigl i Wolfart el proyecte de construir un sistema que permetera pujar assentat confortablemente al cim del Vesubi. Els tres experts varen concebre un funicular de la realisació del qual es va fer càrrec l'ingenier Emilio Olivieri de Milà. El 21 de decembre de 1878, l'Estat va otorgar a Oblieght una concessió de 9700 m² durant 30 anys, en un montant de 150 lires per any, i va obtindre l'autorisació per a realisar el seu proyecte. Els treballs es varen terminar un any i mig més tart en un cost de 43 500 lires. El 6 de juny de 1880, cap a les 17 h, el funicular del Vesubi va ser inaugurat. En esta época consistia en l'únic mig de transport que permetia pujar a un volcà actiu: 830 m de llongitut, en un percentage de 45 a 63 % de desnivell en 390 m sobre la cara suroest.[57] El 10 de juny es va obrir al públic.[58]
El 13 de decembre de 1886, Oblieght va cedir, com estava previst, la concessió i la gestió de l'empresa per un monte de 1 200 000 lires als francesos de la Societat anònima del funicular del Vesubi. En aquella época, 300 turistes experimentaven cada dia la pujada al volcà. No obstant, l'empresa, endeutada pels costs de manteniment i els escassos ingressos, va ser obligada a cedir la concessió a la Thomas Cook and Són Company, per 170 000 lires, el 24 de novembre de 1888. John Mason Cook, hereu a la mort del seu pare en 1892, va deure fer front a les pressions financeres i als sabotages dels guies locals. La nova llínea férrea Pugliano-Vesubio, construïda en 1903, va contribuir a duplicar el número de turistes transportats al cràter. La companyia va tindre que reemplaçar l'instalació per una més moderna per a incrementar la seua capacitat:[58] el número d'assents va passar de 10 a 18[59]
Pero l'erupció del 7 i 8 d'abril de 1906 va destruir les estacions d'eixida i arribada, el restaurant, els equipaments i els dos nous vagons, enterrats baix 20 o 30 m de cendres. La via férrea va quedar danyada i el volcà transfigurado. No obstant, va ser reconstruït i en 1909 un nou funicular va entrar en servici, gràcies al proyecte de Enrico Treiber. El 12 de març de 1911, una nova erupció va precisar, en poc menys d'un any, la reparació de l'estació superior. L'instalació va funcionar de nou a ple rendiment i es va lliurar de l'erupció de 1929. Els germans Cook es varen retirar en 1928 i varen cedir una part del negoci a la Societat anònima de ferrocarrils del Vesubi. Finalment, despuix de 1944, el funicular, irreparablemente danyat va ser abandonat.[58]
En 1951 es va acordar un contracte en Von Roll, de Berna, per a construir un telecadira, per únicament terç del preu potencial de la reconstrucció del funicular, utilisant l'estació d'eixida.[57] Va ser inaugurat el 8 de juliol de 1953 i va anar el primer en Itàlia en presentar assents dobles, oferint una capacitat de 1000 persones per dia. Va ser detingut en 1984, despuix d'haver transportat al voltant de 100 000 turistes, la mitat estrangers, perque es va provar que era inapropiat per a grups.[60]
Un pla de reconstrucció del funicular, realisat per l'arquitecte Nicola Pagliara, va ser aprovat en 1988. Els treballs varen començar en novembre de 1991, pero varen ser parats poc temps despuix, mentres que els vestigis dels vagons de 1909 eixien a la llum.[58]
Accés i ascensió
El cim del Vesubi està oberta als visitants i existix una chicoteta ret de senderes al voltant de la montanya que és conservada per les autoritats del parc.
És possible accedir per una carretera asfaltada de 13 km des d'Ercolano, prop del peage de l'autopista Nàpols-Salerno, fins a una distància de 200 m del cim; encara que l'últim tram solament es pot fer a peu: hi ha un camí en espiral entorn al con, des de la carretera fins al cràter.[60]
El 23 de maig de 1990 la tercera etapa del Gir d'Itàlia va tindre l'arribada en el Vesubio. Va véncer el cicliste espanyol Eduardo Barraques. En el Gir d'Itàlia 2009 la antepenúltima etapa també va acabar allí, sent l'espanyol Carlos Sastre el vencedor de dita etapa.[61]
Protecció migambiental
L'àrea d'uns 135 km² al voltant del Vesubi va ser oficialment declarada parc nacional el 5 de juny de 1995 en el nom de Parco Nazionale del Vesuvio (Parc nacional del Vesubi).[62] L'objectiu és preservar la fauna i la flora, les associacions migambientals, les particularitats geològiques, les formacions paleontològiques i els biòtops en general. La seua missió és també gestionar i representar el patrimoni antropològic, arqueològic, històric i arquitectònic, l'educació i l'investigació.[12]
Les autoritats del parc fan front a les dificultats del no respecte a les lleis que prohibixen la construcció d'edificis en la zona protegida.[12]
Agricultura i artesania
l'agricultura està molt desenrollada per la riquea en minerals del sol, del bon drenage i al clima mediterràneu. Entre els numerosos fruts cultivats figuren l'albercoc (en especial les espècies Pellecchiella, Boccuccia liscia, Boccuccia spinosa, Cafona i Carpone) i la cirera (Ciliegia Malizia o Ciliegia del Mont), produïda sobretot al peu del mont Somma. Atres productes típics són els Pomodorini dona serbo, chicotets tomates redons en un gust llaugerament acidulado per la concentració de sucre i de sales minerals. Se servixen secs (piennolo) o en salsa. Des de l'Antiga Roma, el lloc és famós pels seus vino tinto, rosats i blancs: es cultiven les raïms Falanghina del Vesubi, Coda vaig donar volpe (localment cridada Caprettone), la Catalanesca, i la Piedirosso que servix per a produir el vi Lachryma Christi («llàgrimes de Crist»). D'hortalices es cultiven el fenollera, la judeua verda i el brócoli (una varietat del grelo, localment cridada 'Friariélle') que servixen d'acompanyament en la cuina local. De fruts secs es produïxen, l'anou, la castanya i l'avellana. La producció de mel és molt important.[12]
L'artesania local es remonta a l'antiguetat i es mescla en freqüència en l'art tradicional, molt viu. Ampra materials i tècniques variades: coral en camafeos, calcàrea i coure són montats, tallats, gravats i promoguts a nivell internacional.[12]
Geotermia
En 1987, la societat italiana Agip va efectuar una perforació en una dels alvertents del Vesubi per a intentar convertir la calor interna del volcà en energia elèctrica.[63] A pesar de la profunditat de l'excavació, que va sobrepassar la base del volcà, no va ser captada cap font tèrmica. No obstant, en 2001, es va localisar magma a 10 km baix la superfície.[64]
Vore també
Referències
- ↑ El Vesubio i la regió de Nàpols en Wikikimapia
- ↑ «el_79_d_c_-209083048/ Pompei, un'iscrizione canvia la data dell'eruzione: avvenne il 24 ottobre del 79 d.C.», Repubblica.it, 16 d'octubre de 2018. Consultat el 17 d'octubre de 2018 (en it).
- ↑ 3,0 3,1 Scandone, R. i Giacomelli, L. «The eruption of Vesuvius of 1944
- Archivat el 26 de agost de 2009 archivat en Wayback Machine.». Universitat de Roma III (en anglés)
- ↑ 4,0 4,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ Phillips, John (1869). Vesuvius, Oxford: Clarendon Press, pp. 7–9.
- ↑ Charnock, Richard Stephen (1859). Local etymology, a derivative dictionary of geographical names, London: Houlston and Wright, p. 289.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ Albert Dauzat i Ch. Rostaing, Dictionnaire étymologique dones noms de lieux en France. Ed. Guénégaud, París. ISBN 2-85023-076-6
- ↑ (italià) L’etimologia della parola Vesuvio
- Archivat el 6 de maig de 2009 archivat en Wayback Machine.
- ↑ (en anglés) Sumari de l'història eruptiva del Mont Vesubi, Osservatorio Vesuviano, Institut nacional italià de geofísica i de vulcanologia
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 «Summary of the eruptive history of Mt. Vesuvius» (en anglés). Osservatorio Vesuviano. Istituto Nazionale vaig donar Geofisica i Vulcanologia. Archivat des de l'original, el 25 de febrer de 2009. Consultat el 28 de febrer de 2009.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 (en anglés i italià) Portal del Vesubi: el parc
- Archivat el 15 de maig de 2011 archivat en Wayback Machine.
- ↑ Possible alusió a Acerra (actual Pizzighetone) a 21 km de Cremona i que menciona Polibio. Cf. Polibio, Història ii.34. 4-5; 10 i 12
- ↑ «Més informació sobre les ignimbritas». Archivat des de l'original, el 8 de setembre de 2006. Consultat el 31 d'octubre de 2006.
- ↑ (en anglés) Garrett, Roger A. (abril de 2005). «Vesuvius’ next eruption». Archivat des de l'original, el 12 de maig de 2007. doi:10.1002/9780470750865. Consultat el 10 de març de 2009.
- ↑ 16,0 16,1 (en anglés) «Somma-Vesuvius». Department of Physics, University of Rome. Archivat des de l'original, el 12 d'abril de 2011. Consultat el 9 de març de 2009.
- ↑ (en anglés) «An ancient Bronze Age village (3500 bp) destroyed by the pumice eruption in Avellino (Nola-Campània)». Archivat des de l'original, el 25 d'abril de 2009. Consultat el 9 de març de 2009.
- ↑ «Vesuvius' Next Eruption May Put Metro Naples at Risk - Lesson from Katrina is need to focus on "maximum provable hazard"». State University of New York. Consultat el 10 de març de 2009.
- ↑ (en anglés) «Pomici vaig donar Avellino eruption». Osservatorio Vesuviano, Italian National Institute of Geophysics and Volcanology. Archivat des de l'original, el 23 de decembre de 2008. Consultat el 9 de març de 2009.
- ↑ (en anglés) «Vesuvius». Global Volcanism. Consultat el 9 de març de 2009.
- ↑ (en anglés) Stothers, R.B.(2002).«The case for an eruption of Vesuvius in 217 BC (abstract)».16: 182–185.doi:10.1002/9780470750865.
- ↑ 22,0 22,1 (en anglés) de Boer, Jelle Zeilinga & Sanders, Donald Theodore (2002). Volcanoes in Human History, Princeton University Press. ISBN 0-691-05081-3.
- ↑ (en anglés) Marcus Vitruvius Pollio: de Architectura, II.6.1
- ↑ (en anglés) Patterns of Reconstruction at Pompeii
- Archivat el 5 de octubre de 2011 archivat en Wayback Machine.
- ↑ 25,0 25,1 «Visiting Pompeii - AD 79 - Vesuvius explodes». Current Archeology. Archivat des de l'original, el 20 d'agost de 2008. Consultat el 9 de març de 2009.
- ↑ en anglés De Natale, Giuseppe i atres(2004).(Tres décades d'activitat sísmica en el mont Vesubio: 1972–2000) «Three Decades of Seismic Activity at Mt. Vesuvius: 1972–2000».Pure and Applied Geophysics.161(1)
- ↑ (en anglés) The Life of Nero, Suetonius, The Lives of the Caesars. Consultat el 09-03-2009
- ↑ (en anglés) The Annals by Publius Cornelius Tacitus - Book 15. Consultat el 09-03-2009
- Archivat el 14 de març de 2009 archivat en Wayback Machine.
- ↑ (en anglés) Pompeii at the State University of Minnesot's I-museum
- ↑ Aixina ho referix Tácito en Cartes 3, 5, 8, en parlar del seu tio Plini el Vell a Bebio Macro dient: "Era home d'un agut ingeni, increible capacitat d'estudi, i una mínima necessitat de dormir. A partir de les festes de Vulcano [23 d'agost] escomençava a treballar a la llum de les llànties a mijanit, no per a conseguir un començ del dia favorable [proverbi equivalent al nostre qui matina, Deu li ajuda], sino per a tindre més temps d'estudi"
- ↑ Haraldur Sigurdsson, Stanford Cashdollar and Stephen R. J. Sparks, "The eruption The Eruption of Vesuvius in A. D. 79: Reconstruction from Historical and Volcanological Evidence" American Journal of Archaeology '86.1 (January 1982), págs. 39-51.
- ↑ (en anglés) ERUPT Project - Vesuvius
(en anglés) Herculaneum: Destruction and Re-discovery
Live Mount Vesuvius Webcams: from Casalnuovo, from Sorrento
Official Vesuvius National Park website- Archivat el 6 de març de 2009 archivat en Wayback Machine. (italià). Consultat el 10 de març de 2009
- ↑ Cartes, 6, 16. Per a la seua llectura existix una recent edició en espanyol en la Biblioteca Clàssica Gredos, nº 344
- ↑ Segurament es referixca al Pi piñonero
- ↑ Cartes, 6, 16, 4
- ↑ 36,0 36,1 36,2 Valledor d'Escurada, Arturo, 2021, p. 28-29.
- ↑ Cartes, 6, 16, 17-20
- ↑ (en anglés) Jules Janick (2002). «Greek, Carthaginian, and Roman Agricultural Writers». History of Horticulture. Purdue University. Archivat des de l'original, el 6 de maig de 2009. Consultat el 10 de març de 2009.
(en anglés) «Derivation of the name "Plinian"». The Volcano Information Center. Consultat el 10 de març de 2009. - ↑ 39,0 39,1 Comte de Fernán Núñez (Carlos Gutiérrez dels Rius). «Vida de Carlos III». Edició digital basada en la de Madrit, Llibreria dels Bibliófilos Fernando Fé, 1898. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
- ↑ Doug Criner. «Engineering of Pompeii». Archivat des de l'original, el 8 de juliol de 2008. Consultat el 10 de març de 2009.
- ↑ (en anglés) «Vesuvius, Italy». Volcano World. Archivat des de l'original, el 5 de juliol de 2008. Consultat el 10 de març de 2009.
- ↑ 42,0 42,1 (en anglés) Lisetta Giacomelli, Annamaria Perrotta, Roberto Scandone, Claudio Scarpati(2003).«The eruption of Vesuvius of 79 AD and its impact on human environment in Pompei».26doi:10.1002/9780470750865.Consultat el 10 de març de 2009.
- ↑ (en anglés) «Pompeii, Stories from an eruption». The Field Museum of Natural History, Chicago. Archivat des de l'original, el 18 de març de 2009. Consultat el 10 de març de 2009.
- ↑ (en anglés) Vesuvius National Park
- Archivat el 15 de maig de 2011 archivat en Wayback Machine.
(en anglés) Guardian Newspaper artícul "Italy ready to pay to clear slopes of volcano"
(en anglés) Tango Diva artícul - "Mount Vesuvius, the sleeping giant"
(en anglés) Explore Italian Volcanoes, at Dipartimento vaig donar Fisica "I. Amaldi" Universita' Roma Tre, Italy - Archivat el 19 de giner de 2011 archivat en Wayback Machine.
(en anglés) BBC artícul discussing potential danger to modern inhabitants. Consultats el 10 de març de 2009
- Archivat el 15 de maig de 2011 archivat en Wayback Machine.
- ↑ (en anglés) Gabi Laske. «The A.D. 79 Eruption at Mt. Vesuvius». Lecture notes for UCSD-ERTH15: "Natural Disasters". Archivat des de l'original, el 19 d'octubre de 2008. Consultat el 10 de març de 2009.
- ↑ 46,0 46,1 46,2 Kilburn, Chris & McGuire, Bill (2001). Italian Volcanoes. Terra Publishing. ISBN 1-903544-04-1
- ↑ «Activity of Vesuvio between 1631 and 1799» (en anglés). Explore Italian Volcanoes. Archivat des de l'original, el 19 de giner de 2011. Consultat el 10 de març de 2009.
- ↑ McGuire, Bill (16 d'octubre de 2003). «In the shadow of the volcano» (en anglés). guardian.co.uk. Consultat el 10 de març de 2009.
- ↑ 49,0 49,1 49,2 Trobe, Ellen (20 d'octubre de 2003). «Italians trying to prevent a modern Pompeii» (en anglés). USA Today. Consultat el 10 de març de 2009.
- ↑ 50,0 50,1 «Rischio vulcanico» (en italià). Protezione civile. Archivat des de l'original, el 30 de setembre de 2007. Consultat el 10 de març de 2009.
- ↑ Gasparini, Paolo (16-18 d'octubre de 2003). «Early Warning of Volcanic eruptions and Earthquakes in the neapolitan area, Campània Region, South Italy.» (en anglés) (pdf). Bonn: Second International Conference on Early Warning. Archivat des de l'original, el 4 de març de 2009. Consultat el 10 de març de 2009.
- ↑ «Li reti vaig donar sorveglianza delle aree vulcaniche» (en italià). Osservatorio Vesuviano. Archivat des de l'original, el 22 d'abril de 2009. Consultat el 10 de març de 2009.
- ↑ «Present level of alert on Vesuvius» (en anglés). Osservatorio Vesuviano. Archivat des de l'original, el 23 de decembre de 2008. Consultat el 10 de març de 2009.
- ↑ «Livelli vaig donar allerta al Vesuvio» (en italià i anglés). Osservatorio Vesuviano. Archivat des de l'original, el 23 de decembre de 2008. Consultat el 10 de març de 2009.
- ↑ 55,0 55,1 «Osservatorio Vesuviano» (en italià). Osservatorio Vesuviano. Istituto Nazionale vaig donar Geofisica i Vulcanologia. Consultat el 10 de març de 2009.
- ↑ «Vesuvius Observatory» (en anglés). Vesuvioinrete. Consultat el 10 de març de 2009.
- ↑ 57,0 57,1 {en anglés i italià) El portal del Vesubi: les estacions
- ↑ 58,0 58,1 58,2 58,3 (en anglés i italià) El portal del Vesubi: el funicular
- Archivat el 15 de maig de 2011 archivat en Wayback Machine.
- ↑ (en anglés i italià) El portal del Vesubi: els vagons
- ↑ 60,0 60,1 (en anglés i italià) El portal del Vesubi: el telesilla
- Archivat el 15 de maig de 2011 archivat en Wayback Machine.
- ↑ El Gir d'Itàlia 2009
- ↑ (en anglés) Vesuvius portal website
- Archivat el 15 de maig de 2011 archivat en Wayback Machine.
- ↑ (en francés) El proyecte Serapis
- ↑ (en anglés) I. Auger, P. Gasparini, J. Virieux et A. Zollo, «Seismic evidence of an estendre magmatic sill under Mt. Vesuvius», Science n° 294, 2001, p. 1510-1512
Bibliografia complementària
- Galera, Andrés (2003). Ciència a l'ombra del Vesubi: Ensaig sobre el coneiximent de la Naturalea, Madrit: Consell Superior d'Investigacions Científiques. ISBN 9788400081379.
- Bourseiller, Philippe (2001). Els volcans i els hòmens, Barcelona: Lunwerg. ISBN 9788477827870.
- VV. AA. (2004). Baix la còlera del Vesubi: testimonis de Pompeya i Herculà en l'época de Carlos III (catàlec d'exposició), Valéncia: Generalitat valenciana. ISBN 9788448237813.
- Guzzo, Pier Giovanni i Ambrossio, Antonio (2002). Pompeya: guia de les excavacions, Napoli: Electa Napoli. ISBN 9788851000233.
- (2004) Pompeya: història, vida i art de la ciutat sepultada, Barcelona: Galàxia Gutenberg. ISBN 9788481093896.
- Valledor d'Escurada, Arturo(2021).«Erupció volcàniques i filòsofs estoicos».Quercus.(430): 28-36.ISSN 0212-0054.
Lliteratura
- Harris, Robert (2004). Pompeya any 79. Falten 48 per a la catàstrofe (novela), Barcelona: Grijalbo. ISBN 9788425338885.
- — (2005). Pompeya (novela), Barcelona: Debolsillo. ISBN 9788497937535.
- Bulwer-Lytton, I. G. (2003). Els últims dies de Pompeya (novela), Madrit: Grup Anaya. ISBN 9788408055952.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre mont Vesubio.- Webcam del Vesubi en temps real
Lliteratura
- Viage al Vesubio. Narració d'Ángel de Saavedra (Duc de Rivas)
- Vida de Carlos III, comte de Fernán Núñez (Carlos Gutiérrez dels Rius)
El volcà i l'erupció
- L'erupció del Vesubi del 70 a. C.
- Els científics advertixen de que una nova explosió del Vesubi podria destruir Nàpols
- Els investigadors advertixen que fins a 3 millons de persones podrien estar en risc en la pròxima erupció del volcà Vesubio
- Vesubio en proyecte Humboldt
- Volcà Vesubio
- Chafades prehistòriques en una capa de cendra volcànica
- Erupció pliniana
- Archivat el 9 de setembre de 2006 archivat en Wayback Machine.
- Erupció Pomici vaig donar Base (en anglés)
- Índex de l'història de les erupció del mont Vesubio (en anglés)
- Images del Vesubi (en anglés)
- Pròxima erupció del Vesubi podria posar en perill a Nàpols, segons la State University de Nova York (en anglés)
- La catàstrofe del Avellino del 1780 a. C. (italià)
- Història eruptiva del Vesubi (en anglés)
- Observatori vesubiano (anglés i italià)
- Guia del Vesubi (italià)
- Vesuvioinrete: el portal del volcà Vesubio (italià)
- El Vesubio en l'art, l'història i la geologia (italià)
- Àrea Vesubio
- Archivat el 22 de juny de 2007 archivat en Wayback Machine. (italià)
- Vesubio en 3D (italià)
Varis
- El Museu Marítim de Barcelona invita a passar un dia en Pompeya. Exposició de 2005
- Aniversari de l'erupció de Pompeya del 79. Blog de la Província Hispania Nova Roma (2003)
- Els volcans d'Itàlia
- Breu descripció sobre els volcans (en flash)
- Els majors volcans del món (en anglés)
- Pàgina de Global Volcanism (en anglés)
- Definició de volcà somma (en anglés)
- pròxima erupció del Vesubi, artícul de Geotimes, (abril de 2005) (en anglés)
- Erupció de Pomici vaig donar Avellino (en anglés)
- Somma-Vesubio: Departmanento de Física de l'Universitat de Roma (en anglés)
- El llogaret destruït en l'Edat de Bronze (3500 a. C.) destruïda per l'erupció del Avellino (Nola-Campània) (en anglés)
- Stothers, R.B. 2002. Erupció del Vesubi del 217 a. C. Ancient Hist. Bull. 16, 182-185 (en anglés)
- Fresca de "Baco i Vesubio" trobat en una casa pompeyana (Casa del Centenari)
- Archivat el 19 de octubre de 2006 archivat en Wayback Machine. (italià)
- Erupció del Vesubi del 79 d. C. (en anglés)
- La destrucció de Pompeya, 79 d. C. (en anglés)
- Orige del terme "pliniano" (en anglés)
- Pompeya: les ruïnes revelen la tecnologia romana de construcció, transport i distribució de l'aigua (en anglés)
- Herculano (en anglés)
- Històries pompeyanes de l'erupció (en anglés)
- Activitat vulcánica entre 1631 i 1799 (en anglés)
- Itàlia intenta evitar una nova Pompeya (en anglés)
- Pla d'emergència en cas d'erupció (italià)
- Estudie sobre les alarmes de erupció i terremots en la zona napolitana en la Campània (en anglés)
- Agència Espacial Europa comença a monitorizar per satèlit al Vesubio (en anglés)
- Vesuvius Observatory: monitorisació del Vesubi (en anglés)
- Estat actual del mont (en anglés)
- Parc nacional del Vesubi (en anglés)
- Funicular i tramvia del Vesubi (en anglés)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Monte Vesubio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.