Temperatura de Curie

Per damunt de la temperatura de Curie, els espin magnètics s'alineen aleatoriamente en un paramagneto a menos que s'aplique un camp magnètic.

Substància	Tc (K)
MnOFe2O3	573
I3Fe5O12	560
Cu2MnIn	500
CrO2	386
MnAs	318
Gd	292
Au2MnAl	200
Dy	88
EuO	69
CrBr3	37
EuS	16,5
GdCl3	2,2

Substància	Tc (K)
Co	1400
Fe	1043
Fe2B	1015
Fe3O4	858
NiOFe2O3	858
CuOFe2O3	728
MgOFe2O3	713
MnBi	630
Cu2MnAl	630
Ni	631
MnSb	587
MnB	578

Es denomina temperatura de Curie (en ocasions punt de Curie) a la temperatura per damunt de la qual un cos ferromagnético pert el seu magnetisme, comportant-se com un material purament paramagnético. Esta temperatura característica du el nom del físic francés Pierre Curie, que la va descobrir en 1895.

Pierre Curie va descobrir, junt al seu germà Jacques, el efecte piezoelèctric en cristals, establint que la susceptibilitat magnètica de les substàncies paramagnéticas depén de l'invers de la temperatura, és dir, que les propietats magnètiques canvien en funció de la temperatura. En tots els ferromagnetos va trobar un descens de la magnetisació fins que la temperatura aplegava a un valor crític, cridada temperatura de Curie (T_c), a on la magnetisació es fa igual a zero; per damunt de la temperatura de Curie, els ferromagnetos es comporten com a substàncies paramagnéticas.