Anar al contingut

Història d'Àsia Oriental

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Els Quatre Guanys Elegants (kin, ki, sho, ga) de l'artiste japonés Utamaro representen les Quatre arts tradicionals d'Àsia Oriental. D'esquerra a dreta, les arts representades inclouen el joc Go, pintura, caligrafia i l'instrument de corda Guqin. Realisat en 1788.

La Història d'Àsia Oriental comprén les històries de China, Japó, Coreja, Mongòlia i Taiwan des de la prehistòria fins al present.[1][2][3][4] Alguns estudiosos inclouen a Vietnam com a part d'Àsia Oriental, ya que ha segut considerat part de la major sinoesfera d'influència chinenca.[5][6]

La regió d'Àsia oriental no és uniforme i cada u dels seus països té una història nacional diferent, pero els estudiosos sostenen que la regió també es caracterisa per un patró distint de desenroll històric,[7] lo que es posa de manifest en l'interrelació entre els països d'Àsia Oriental, que no únicament implica la suma total dels patrons històrics, sino també un conjunt específic que ha afectat a tota o la major part d'Àsia Oriental en capes successives.[8]

En China es va desenrollar una atra de les civilisacions primerenques i ha mantingut l'hegemonia en la regió. En la seua expansió, va estendre la seua cultura en les estepas (sobretot a través de la Ruta de la Seda), els països del sur i Japó. Este últim constituïx un atre dels pols de poder de la zona, sobretot a partir del XX per l'auge tecnològic i econòmic que va experimentar.

Antecedents

L'estudi de l'història d'Àsia oriental com un estudie d'àrea és part del sorgiment dels estudis d'Àsia Oriental com un camp acadèmic en les nacions occidentals. L'ensenyança i l'estudi de l'història d'Àsia Oriental varen escomençar en occident a fins del XIX.[9] En Estats Units, els nortamericans d'orige asiàtic en l'época de la guerra de Vietnam creïen que la majoria dels cursos d'història eren eurocéntricos i advocaven per un currículum basat en Àsia. En l'actualitat, l'història d'Àsia Oriental seguix sent una de les principals àrees dels estudis asiàtics. Els historiadors nacionalistes de la regió tendixen a emfatisar la singularitat de la tradició, la cultura i l'història dels seus respectius països perque els ajuda a llegitimar la seua reivindicació sobre els territoris i a minimisar les disputes internes.[10] També existix el cas dels autors individuals influenciats per diferents conceptes de la societat i el desenroll, que conduïxen a relats conflictius.[10] Açò, entre atres factors, va dur a alguns estudiosos a emfatisar la necessitat de marcs regionals i històrics més amplis.[7] S'han plantejat problemes a l'hora de definir els paràmetros exactes de l'història d'Àsia Oriental, que com a estudi acadèmic s'ha centrat en les interaccions d'Àsia Oriental en atres regions del món.[11] Estes regions, o les civilisacions de China, Japó i Corea, estaven baix el domini de moltes dinasties o sistemes de govern i les seues fronteres varen canviar per guerres entre dinasties en una mateixa regió o guerres entre regions. En la prehistòria, l'Homo Erectus va viure en Àsia Oriental i Sudoriental des de fa 1,8 millons fins a 40.000 anys.[12]

Molts sistemes de creències o religions que han evolucionat i s'han estés en Àsia Oriental inclouen el confucianisme, el budisme i el taoisme. China estava baix el domini de les dinasties Xia (historicidad en disputa), Shang i Zhou, seguides per les dinasties Qin i Han. Durant el periodo prehistòric, estes tres regions tenien el seu propi estil de política, cultura i oficis interregionals, que es veen relativament menys afectats pel món exterior.

La civilisació registrada data d'aproximadament l'any 2000 a. C. en la dinastia Shang de China, a lo llarc de la vall del Riu Groc. La civilisació es va expandir gradualment a atres àrees d'Àsia Oriental. En Coreja, Gojoseon es va convertir en el primer estat organisat aproximadament al voltant de l'any 195 a. C. Japó va sorgir com un estat unitari en la creació de la seua primera constitució en l'any 604. L'introducció del budisme i la Ruta de la Seda varen ser fonamentals en la construcció de la cultura i l'economia d'Àsia Oriental.

Les dinasties chinenques com els Sui, Tang i Song varen interactuar i varen influir en el caràcter dels primers temps de Corea i Japó. Al començament del primer mileni, China era la civilisació més alvançada d'Eurasia en eixe moment i va ser responsable de les Quatre grans invencions. L'història econòmica de China abans de 1912 va ser provablement la major del món també. Coreja i Japó s'havien fusionat plenament com a estats centralisats en els règims de Koryo i el periodo Heian.

El repentí ascens del imperi nómada mongol va trastornar l'est d'Àsia i, baix el liderage de líders com Genghis Khan, Subutai i Kublai Khan, la major part de l'est d'Àsia va quedar baix el domini d'un sol estat. Tota China i Corea varen ser anexionades baix la dinastia Mongol Yuan. Els mongoles també varen intentar i varen fracassar en conquistar Japó en invasions marítimes. L'era mongola en l'Àsia Oriental va durar poc pels desastres naturals i a la mala gestió administrativa. Despuix del colapse de la dinastia Yuan, nous règims com la dinastia Ming de China i la dinastia Joseon de Corea varen adoptar el neoconfucianisme com l'ideologia oficial de l'estat. Japó en este moment va caure en una guerra civil feudal coneguda com el periodo Sengoku que va persistir durant més d'un sigle i mig. A principis del XVI, comerciants i misionero europeus varen viajar per mar per primera volta a l'est d'Àsia. Els portuguesos varen establir una colónia en Macau, China i varen intentar cristianizar Japó. En els últims anys del periodo Sengoku, Japó va intentar crear un imperi més gran invadint a Corea encara que va ser derrotat per les forces combinades de Corea i China a fins del XVI.

A partir del XVII, les nacions d'Àsia Oriental com China, Coreja i Japó varen optar per una política d'aïllacionisme en resposta al contacte en Europa. Els sigles XVII i XVIII es varen caracterisar per un gran creiximent econòmic i cultural. La dinastia Qing de China va dominar la regió, pero el periodo Edo de Japó es va mantindre completament independent. En eixe moment, les llimitades interaccions en els comerciants i intelectuals europeus varen conduir al sorgiment de la Companyia Britànica de les Índies Orientals i al començ dels Rangaku de Japó. No obstant, en el XIX es va produir el sorgiment de l'imperialisme europeu directe en la regió. La dinastia Qing va ser incapaç de defendre's de vàries expedicions colonials de Gran Bretanya, França i Rússia durant les guerres de l'Opi. Mentrestant, Japó va elegir el camí de la occidentalisació baix el periodo Meiji i va intentar modernisar-se seguint els models polítics i econòmics d'Europa Occidental i els Estats Units. El creixent imperi del Japó anexionó per la força a Corea en 1910. Despuix d'anys de guerra civil i decadència, l'últim emperador de China, Puyi, va abdicar en 1912, posant fi a l'història imperial de China, que havia persistit durant més de dos milenis des de les dinasties Qin fins a la Qing.

En la boira dels intents de la República de China de construir un Estat modern, l'expansionisme japonés va seguir alvance en la primera mitat del XX, culminant en la brutal segona guerra sino-japonesa, en la que varen morir més de vint millons de persones durant l'invasió de China per part de Japó.[13] Les guerres de Japó en Àsia es varen convertir en part de la Segona Guerra Mundial despuix del atac a Pearl Harbor base naval dels Estats Units per part de l'Armada Imperial Japonesa. La derrota de Japó en Àsia per la mà dels aliats va contribuir a la creació d'un nou orde mundial baix l'influència nortamericana i soviètica en tot lo món. Despuix, Àsia Oriental va quedar atrapada en l'encreuament de la Guerra Freda. La República Popular China va caure inicialment baix l'esfera del camp soviètic, pero Japó, baix l'ocupació nortamericana, estava sólidamente vinculat a les nacions occidentals. La recuperació de Japó es va conéixer com el milacre econòmic japonés. La competència soviètica i occidental va conduir a la guerra de Corea, que va crear dos estats separats que existixen en l'actualitat.

El fi de la Guerra Freda i l'auge de la globalisació varen dur a Corea del Sur i a la República Popular China a l'economia mundial. Des de 1980, les economies i els nivells de vida de Corea del Sur i China han aumentat en gran mida. En l'época contemporànea, Àsia Oriental és una regió central del món en una gran influència en els acontenyiments mundials. En 2010, la seua població representava aproximadament el 24% de la població mundial.[14]

Prehistòria

Es creu que l'Homo erectus va viure en l'este i el surest asiàtic des de fa 1,8 millons fins a 40,000 anys.

Específicament en China, es varen trobar fòssils que representen a 40 individus Homo erectus, coneguts com l'Home de Pequín, prop de Beijing en Zhoukoudian, que daten de fa uns 400,000 anys. Es creïa que l'espècie havia vixcut durant a lo manco varis centenars de mils d'anys en China,[12] i possiblement fins a fa 200,000 anys en Indonèsia. És possible que hagen segut els primers en usar fòc i cuinar aliments[15] El Homo sapiens va emigrar a l'interior d'Àsia, provablement seguint raberes de bisonts i mamuts i va aplegar al sur de Siberia fa aproximadament 43,000 anys i algunes persones es varen mudar al sur o a l'est des d'allí.[16]

La dinastia Zhou de c. 1046-256 a. C. va durar més que qualsevol atra dinastia en l'història chinenca. No obstant, el control polític i militar de China per part de la dinastia, apellidar Ji (chinenc: 姬), va durar només fins a l'any 771 a. C., un periodo conegut com el Zhou Occidental. Este periodo de l'història chinenca va produir lo que molts consideren el cenit de la fabricació de bronze chinenc. La dinastia també comprén el periodo en el que el model o patró escrit va evolucionar a la seua forma moderna en l'us d'un guion clerical arcaic que va sorgir durant l'últim Periodo dels Regnes Combatents.

Nómades de Mongòlia

Els territoris de Mongòlia i Mongòlia Interior en l'Antiguetat eren nómadas, les cultures i llengües són modernes. Els territoris de Mongòlia eren decorreguts i canviaven en freqüència. L'us dels cavalls per al pastoreig i el trasllat va escomençar durant l'Edat de Ferro. El noroest de Mongòlia era turc, mentres que el suroest estava baix l'influència d'indoeuropea (tocaria] i escita). En l'antiguetat, les parts orientals tant del Interior com del Exterior de Mongòlia estaven habitades per pobles mongólicos descendents del poble donghu i de moltes atres tribus tengrianistas, regnes de pastoreig eqüestre que tenien estret contacte en els chinencs agraris. Com a confederació nómada composta per varis clans, els donghu varen prosperar en el IV, obligant a les tribus circumdants a rendir homenage i hostigando constantment al estat Zhao de China —325 a. C., durant els primers anys del regnat de Wuling—. Per a assossegar als nómades, els governants chinencs a sovint donaven rehens importants i arreglaven matrimonis. En el 208 a. C., l'emperador xiongnu Modun , en la seua primera campanya militar important, va derrotar als donghu, que es varen dividir en les noves tribus xianbei i wuhuan. Els xiongnu varen ser els majors enemics nómades dels combats de la dinastia Han en guerres que varen durar més de tres sigles abans de dissoldre's. Després, els xianbei varen tornar a governar la estepa al nort de la Gran Muralla China.

Vasija clàssica de Chulmun en boca ampla, c. 3500 a. C. Museu Nacional de Corea

Coreja

La península de Corea es va dividir en tres regnes, Goguryeo, Baekje i Cadira en l'any 58 a. C. Encara que compartien un idioma i una cultura similars, estos tres regnes lluitaven constantment entre sí pel control de la península. Ademés, Goguryeo hi havia estat involucrat en guerres constants en els chinencs. Açò va incloure la Guerra Goguryeo-Sui, a on el regne de Goguryeo va conseguir repelir a les forces invasoras de la dinastia Sui.[17]

A mida que el Regne de Cadira conquistava ciutats-estat propenques, varen accedir al Mar Groga, fent possible el contacte directe en la dinastia Tang. La dinastia Tang es va associar en Cadira i va formar una estratègia per a invadir Goguryeo. Com Goguryeo havia segut capaç de repelir anteriors invasions chinenques des del nort, potser cauria si fora atacat per Cadira des del sur al mateix temps. No obstant, per a això, l'aliança Tang-Cadira va tindre que eliminar a l'aliat nominal de Goguryeo, Baekje, i assegurar una base d'operacions en el sur de Corea per a un segon front. En el 660, les tropes de coalició de Cadira i Tang de China varen atacar Baekje, lo que va resultar en l'anexió de Baekje per Cadira.[18] Junts, Cadira i Tang varen eliminar efectivament a Baekje quan varen capturar la capital de Sabi, aixina com a l'últim rei de Baekje, Uija, i a la major part de la família real. No obstant, en el periodo Yamato, Japó i Baekje havien segut aliats molt propencs des de feya molt temps. En l'any 663, les forces de restauració de Baekje i una flota naval japonesa es varen reunir en el sur de Baekje per a enfrontar-se a les forces de Cadira en la batalla de Baekgang. La dinastia Tang també va enviar 7.000 soldats i 170 barcos. Despuix de cinc enfrontaments navals que varen tindre lloc en agost de 663 en Baekgang, considerat el tram inferior del riu Geum, les forces de Cadira-Tang varen eixir victorioses.[19]

Les forces de Cadira-Tang varen dirigir la seua atenció a Goguryeo. Encara que Goguryeo havia repelit a la dinastia Sui un sigle abans, els atacs de la dinastia Tang des de l'oest varen resultar massa forts. L'aliança Cadira-Tang va eixir victoriosa en la guerra Goguryeo-Tang. Cadira va unificar aixina la major part de la península de Corea en el 668.[20][21][22] La dependència del regne de la dinastia Tang de China tenia el seu preu. Cadira va tindre que resistir per la força l'imposició del domini chinenc sobre tota la península,[23] lluitant durant casi una década per a expulsar a les forces chinenques,[24] i finalment establir un regne unificat tan al nort com el modern Pionyang.[25] L'unificació de Cadira de Corea va durar poc. La regió nort del desaparegut estat de Goguryeo va resorgir més tarde com Balhae, pel liderage de l'exgeneral de Goguryeo Dae Jo-yeong (regnat de 699 a 719).[26]

Primers anys de Japó

Vasija del periodo Jōmon Incipient (10 000-8000  a. C.), la vasija més antiga del món, Museu Nacional de Tòquio.

Japó va ser habitat fa més de 30.000 anys,[27] quan llengües de terra conectaven Japó a Corea i China cap al sur i Siberia cap al nort.[28] En l'aument del nivell de la mar, les quatre illes principals varen prendre forma fa uns 20,000 anys, i les terres que conecten el Japó d'hui en Àsia continental varen desaparéixer completament fa 15,000 10,000 anys.[28] A partir de llavors, algunes migracions varen continuar a través de la península de Corea, que serviria com l'avinguda principal de Japó per a l'intercanvi cultural en l'Àsia continental fins al periodo migeval. La mitologia de l'antic Japó està continguda en el Kojiki,(Registres d'assunts antics) que descriu el mit de la creació de Japó i la seua linaje d'emperadors a la deesa del sol Amaterasu.[29]

La ceràmica antiga ha segut descoberta en Japó, particularment en Kyushu, que apunta a dos periodos principals: el Jōmon (c. 7,500-250 a. C., 縄 文 時代Jōmon Jidai ) i el Yayoi (c. 300 a. C. - 250 d. C., 時代Yayoi Jidai).[30] Jōmon es pot traduir com a «marques de cordonera» o «corda marcada» i es referix al model de disseny en la ceràmica de l'época; este estil era més recarregat que el tipo Yayoi posterior, que s'ha trobat en llocs més estesos —per eixemple, al voltant de Tòquio— i sembla que es va desenrollar en fins més pràctics.

Naiximent del confucianisme i el taoisme

Artícul principal → Confucianisme.

El confucianisme i el taoisme es varen originar en el Periodo de Primaveres i Autumnes (722–481 a. C.), i que va sorgir de les figures històriques de Confucio i Laozi. Han funcionat en sistemes de creències que competixen entre sí i que són complementaris. El confucianisme emfatisa l'orde social i la pietat filial mentres que el taoisme emfatisa la força universal del Tao i el benestar espiritual.

El confucianisme és un sistema ètic i filosòfic que es va desenrollar durant el Periodo de Primaveres i Autumnes. Més tart va desenrollar els elements metafísics i la cosmològics en la dinastia Han. Despuix de l'abandó oficial del legalisme en China despuix de la dinastia Qin, el confucianisme es va convertir en l'ideologia oficial de l'estat dels Han.[31] No obstant, des del periodo Han en avant, la majoria dels emperadors chinencs han usat una mescla de legalisme i confucianisme com la seua doctrina dominant. La desintegració dels Han en el II va obrir el camí a les doctrines soteriològiques del budisme i el taoisme per a dominar la vida intelectual en eixe moment.

Una renaixença confuciano va escomençar durant la dinastia Tang (618–907). A finals dels Tang, el confucianisme va desenrollar aspectes sobre el model del budisme i el taoisme que gradualment varen evolucionar cap a lo que ara es coneix com neoconfucianisme.[32] Esta forma revitalisada va ser adoptada com la base del sistema d'examen imperial chinenc i la filosofia central de la classe oficial erudita en la dinastia Song. L'abolició del sistema d'exàmens en 1905 va marcar el fi del confucianisme oficial. Els intelectuals del moviment de la Nova Cultura de principis del XX varen culpar al confucianisme per les debilitats de China. Varen buscar noves doctrines per a reemplaçar el confucianisme, algunes d'estes noves ideologies s'inclouen els Tres principis del poble, que tal com ho va desenrollar Sun Yat-sen són els principis de la democràcia, del nacionalisme i la justícia social,[33] el llegat d'esta filosofia s'implementa en l'organisació governamental de la República de China, i després el maoisme baix la República Popular de China. A finals del XX, l'ètica del treball confuciana s'ha acreditat en l'auge de l'economia de l'est asiàtic.[34]

El taoisme com a moviment s'origina en la figura semi mística de Laozi, qui supostament va viure durant els sigles VI-V a. C. Les seues ensenyances giraven entorn a la serenitat personal, l'equilibri en l'univers i la font de vida del Tao. Una de les primeres formes organisades de taoisme, l'escola Tiansi Dao, es va desenrollar a partir del moviment del Camí de les cinc mides d'arròs, a fins del II EC; este últim va ser fundat per Zhang Daoling, qui va afirmar que Laozi se li va aparéixer en l'any 142.[35] L'escola Tianshi va ser oficialment reconeguda pel governant Cao Cao en el 215, a canvi de llegitimar l'ascens al poder de Cao Cao.[36] Laozi va rebre el reconeiximent imperial com a divinitat a mitan del II[37]

El taoisme, en la forma de l'escola Shangqing, va obtindre novament l'estatus oficial en China durant la dinastia Tang (618–907), els emperadors de la qual varen reclamar a Laozi com el seu parent.[38] El moviment Shangqing, no obstant, s'havia desenrollat molt abans, en el IV, sobre la base d'una série de revelacions de deus i esperits a cert Yang Xi en els anys entre 364 i 370.[39]

Dinasties Qin i Han

Artícul principal → Dinastia Qin.

En l'any 221 a. C., l'estat de Qin va conseguir conquistar els atres sis estats, creant la primera dinastia imperial de China. Despuix de la mort del "Primer emperador" Qin Shi Huang,[40] la dinastia Qin es va derrocar i el control va ser assumit per la dinastia Han en el 206 a. C. En 220 d. C., L'imperi Han va sucumbir en el 220 en els Tres Regnes. La série de rutes comercials conegudes com la Ruta de la Seda va escomençar durant la dinastia Han.

L'emperador Qin Shi Huang de la dinastia Qin va enviar forces militars contra el Baiyue en 214 a. C.

Qin Shi Huang va governar la China unificada directament en el poder absolut. En contrast en el govern descentralisat i feudal de les dinasties anteriors, els Qin varen establir una série de comanderías en tot el país que responien directament a l'emperador. En tot el país es va utilisar la filosofia política del legalisme com a mig de l'art de governar i es varen prohibir o varen controlar els escrits que promovien idees rivals com el confucianisme. En el seu regnat China va crear la primera Gran Muralla China contínua en l'us de treballs forçats i es varen llançar invasions cap al sur per a anexar Vietnam.[41][42] Finalment, els rebels es varen alçar contra el brutal regnat de Qin i varen lluitar en guerres civils pel control de China. Finalment, la dinastia Han va sorgir i va governar China durant més de quatre sigles en lo que va representar un llarc periodo de prosperitat, en una breu interrupció per part de la dinastia Xin(anys 9-23). La dinastia Han va lluitar durant sigles en constants guerres en el poble nómada xiongnu abans de dissoldre finalment la tribu. També va jugar un gran paper en el desenroll de la Ruta de la Seda, que transferiria riquea i idees a través d'Eurasia durant milenis, i també va inventar el paper. Encara que els Han varen gojar d'un gran èxit militar i econòmic, es va vore forçat per l'ascens d'aristócrates que varen desobedir al govern central. La frustració pública va provocar la rebelió dels Turbants Grocs (184-205), i encara que va anar un fracàs va accelerar la caiguda de l'imperi. Despuix de l'any 208 la dinastia Han es va dividir en tres regnes rivals: Wei, Wu i Shu.[43][44] China permanecerió dividida fins al 581 baix la dinastia Sui, durant l'era de la divisió, el budisme seria introduït en China per primera volta.

Era de la divisió

Artícul principal → Tres Regnes.
Els Tres regnes en vespres de la conquista de Shu per Wei.

El periodo dels Tres Regnes va consistir en el regne de Wei, Wu i Shu. Va escomençar quan el governant de Wei, Cao Cao, va ser derrotat per Liu Bei i Sun Quan en la Batalla dels Tallats Rojos. Despuix de la mort de Cao Cao en l'any 220 d. C., el seu fill Cao Pi es va convertir en emperador de Wei. Liu Bei i Sun Quan es varen declarar emperadors de Shu i Wu respectivament. Molts personages famosos en l'història chinenca varen nàixer durant este periodo, entre ells Hua Tuo i el gran estratega militar Zhuge Liang. El budisme, que es va introduir durant la dinastia Han, també es va fer popular en este periodo. Dos anys en acabant de que Wei conquistara Shu en l'any 263, Alvenc Yan, canceller imperial de Wei, va derrocar a l'últim governant del regne de Wei i es va convertir en el primer emperador de la dinastia Jin occidental en el nom d'Emperador Wu de Jin. La conquista del regne de Wu per la dinastia Jin occidental va terminar el periodo dels Tres Regnes, i China es va unificar novament. No obstant, els Jin occidental no varen durar molt. Despuix de la mort d'Alvenc Yan, va escomençar la Guerra dels Huit Príncips. Esta guerra va debilitar a la dinastia Jin i pronte va caure en el regne d'Han Zhao. Açò va marcar el començ dels Setze Regnes.

Una vista interior en divinitats budistes de les Grutas de Yungang.

El Wei del Nort va ser establit pel clan Tuoba del linaje dels Xianbei en l'any 386, quan es varen unir a la partix nort de China. Durant el Wei del Nort, el budisme va florir i es va convertir en una ferramenta important per als emperadors del Wei del Nort, ya que es creïa que eren encarnació vivents de Buda, sufragant una gran despesa en tombes organisades en motius budistes, que recreaven històries o episodis fonamentals del budisme, aixina com creant-se espectaculars habitàculs organisats per a l'inclusió de figures divinisades pel budisme, sent potser el màxim exponent d'esta corrent, les famoses Grutas de Yungang.[45] Pronte, la dinastia Wei del Nort es va dividir en la Wei Oriental i la Wei Occidental. Estes varen ser seguides per la Zhou del Nort i la Qi del Nort En el sur, les dinasties eren molt manco estables que les dinasties del nort. Les quatre dinasties varen ser debilitades pels conflictes entre les famílies gobernant.

Ascens del budisme

Expansió del budisme des del nort de l'Índia al restant d'Àsia.

El budisme, també una de les principals religions d'Àsia Oriental, va ser introduït en China durant la dinastia Han des de Nepal en el I El budisme va ser introduït originalment en Coreja des de China en l'any 372, i finalment va aplegar a Japó a finals del VI.

Durant molt temps, el budisme va seguir sent una religió estrangera en uns pocs creents en China. Durant la dinastia Tang, els sacerdots chinencs varen fer una bona cantitat de traduccions del sánscrito al chinenc, i el budisme es va convertir en una de les principals religions dels chinencs junt en les atres dos religions indígenes. En Corea, no es considerava que el budisme entrara en conflicte en els ritos del cult a la naturalea; se li va permetre mesclar-se en el chamanisme. Aixina, les montanyes que es creïa que eren la residència dels esperits en temps pre-budistes es varen convertir en els llocs dels temples budistes. Encara que el budisme inicialment va gojar d'àmplia acceptació, inclús sent recolzat com l'ideologia de l'estat durant els periodos Goguryeo, Cadira, Baekje, Balhae i Goryeo.[46] El budisme en Corea va sofrir una extrema repressió durant la dinastia Joseon.

En Japó, el budisme i el sintoísmo es varen combinar usant la teoria teològica "Ryōbushintō", que diu que les deïtats sintoístas són avatars de vàries entitats budistes, incloses els budas i els bodhisattvas. Açò es va convertir en la noció principal de la religió japonesa. De fet, fins que el govern de Meiji va declarar la seua separació a mitan del XIX, molts redactors creïen que el budisme i el sintoísmo eren una religió.

En Mongòlia, el budisme va florir dos voltes; primer en l'Imperi mongol (sigles XIII-XIV) i finalment en la dinastia Manchú Qing (sigles XVI-XIX) del Tibet en els últims 2000 anys. Va ser mesclat en el tengrianisme i el chamanisme.[47]

Dinastia Sui

Artícul principal → Dinastia Sui.

En l'any 581, Yang Jian va derrocar al nort de Zhou i va establir la dinastia Sui. Més tart, va conquistar la dinastia Chen i va unir a China. No obstant, esta dinastia va ser de curta duració. El successor de Yang Jian, Sui Yangdi, va expandir el Gran Canal de China i va llançar quatre guerres desastroses contra Goguryeo. Estos proyectes varen agotar els recursos i la força laboral dels Sui. En l'any 618, Sui Yangdi va ser assessinat, Gaozu de Tang, el exgobernador de Taiyuan, es va declarar emperador i va fundar la dinastia Tang.[17]

Extensió de la funció pública

Un sistema de govern recolzat per una gran classe d'erudits confucianos seleccionats a través dels exàmens de l'administració pública es va perfeccionar baix la dinastia Tang. Este procediment competitiu va ser dissenyat per a atraure als millors talents al govern. Pero tal volta una consideració encara major per als governants Tang, conscients de que la dependència imperial de poderoses famílies i líders militars aristocràtics tindrien conseqüències desestabilizadoras, va ser la creació d'un cos de funcionaris de carrera que no tenien una base de poder territorial o funcional autònoma. Al final va resultar que, estos funcionaris acadèmics varen adquirir estatus en les seues comunitats locals, llaços familiars i valors compartits que els conectaven en la cort imperial. Des dels temps dels Tang fins als últims dies de la dinastia Qing en 1911, els funcionaris acadèmics a sovint es trobaven entre el nivell de base i el govern. Este model de govern va tindre influència en Japó, Coreja i Vietnam.[48]

Història migeval

Artícul principal → Imperi mongol.

A principis del XIII, Gengis Khan va unir a les tribus mongoles en guerra contra l'Imperi mongol unit en 1206. Els mongoles procedirien a conquistar la majoria de l'Àsia Oriental moderna. Mentrestant, els chinencs es varen dividir en cinc estats en competència. Des de 121, les forces de Mongòlia varen invadir el nort de China. En 1227, l'Imperi mongol va destruir Xixia i el seu poble Tangut per complet. En 1234 el mongol Ogedei, tercer fill de Gengis Khan, va extinguir la dinastia Jin (1115-1234)[49]

La partix nort de China va ser anexada per Mongòlia. En 1231, Mongòlia va escomençar a invadir Corea i ràpidament va capturar tot el territori del Regne de Corea fora de l'extrem sur. La família real de Koryo es va retirar a la mar anara de la ciutat de Seül en l'illa Ganghwa. El Regne de Koryo es va dividir entre colaboradors i resistències als invasores. No obstant, en eixe moment, el Koryo en la península va resistir fins a 1275.

La frontera de l'imperi mongol del XIII i l'ubicació dels mongoles d'hui.

En la década de 1250, els mongoles varen invadir l'últim estat chinenc restant:Song del Sur. L'invasió va continuar durant més de trenta anys, i provablement va resultar en millons de víctimes. Els últims remanentes dels Song varen ser derrotats en la mar en 1279. China es va unificar baix el domini estranger (govern mongol). En este moment, la moderna ciutat de Pequín era tècnicament la capital del vast Imperi mongol, que s'estenia cap a l'oest fins a Polònia i Síria. No obstant, pel gran tamany de l'Imperi Mongol i la guerra civil dins de l'Imperi mongol, el control directe que Pequín tenia sobre les àrees occidentals era dèbil. En 1271, la dinastia va ser nomenada la dinastia Yuan. L'administració mongol de l'emperador Kublai Khan va canviar completament a la zona dels Plans Centrals i va abraçar el confucianisme. En 1275, Koryo s'havia rendit a la dinastia Yuan com a vassall. Els membres de la família real coreana varen ser educats per a entendre la cultura mongol i es varen casar en la família de Kublai Khan.

Sura de Kublai Khan.

Japó es va vore sériament amenaçat per les forces mongoles del continent d'Àsia oriental. En 1274, Kublai Khan va nomenar a Yudu, per a reclutar al mariscal Dongdu per a comandar als soldats mongoles, Han Bing i l'eixèrcit coreà varen iniciar la primera expedició a Japó. Els mongoles varen invadir Japó en dos invasions separades, les quals varen ser interrompudes per tifons naturals. Estes dos invasions varen ocupar la ciutat de Kitakyushu abans de ser arrastrades al mar. En eixe moment, la flota de la dinastia Yuan era la flota més gran en l'història del món.[50].

En la finalitat de fer front a la movilisació nacional del poderós eixèrcit mongol, l'economia i l'eixèrcit de Japó es varen vore somesos una forta pressió. El règim militar feudal japonés el shogunato Kamakura va tindre dificultats per a compensar als soldats que havien defés el país, lo que va intensificar la contradicció entre els grups guerrers domèstics. El sistema de govern va colapsar en la primera mitat del XIV.

Ciència i tecnologia

Pólvora

Fleches i explosius mongoles llançats contra un samurái japonés durant les invasions dels mongoles a Japó,1281

La majoria de les fonts atribuïxen el descobriment de la pólvora als alquimistes chinencs en el IX en busca d'un elixir de la vida. Bhattacharya reconeix que «la majoria de les fonts atribuïxen als chinencs el descobriment de la pólvora», encara que ell mateixa no està d'acort.[51] El descobriment de la pólvora va ser provablement el producte de sigles d'experimentació alquímica.[52] El salitre era conegut pels chinencs a mitan del I i hi ha proves sòlides de l'us de salitre i sofre en vàries combinacions de medicaments en gran mida.[53] Un text alquímic chinenc del 492 va senyalar que el salitre emetia una crida púrpura quan s'encenia, proporcionant per primera volta un mig pràctic i confiable per a distinguir-ho d'atres sales inorgàniques, lo que fa possible evaluar i comparar les tècniques de purificació.[52] Segons la majoria dels relats, les primeres descripcions àraps i llatines de la purificació del salitre no apareixen fins al XIII.[52][54]

La primera referència a la pólvora és provablement un passage en Zhenyuan miaodao yaolüe, un text del taoisme que data provisionalment de mitan del IX:[52]

Alguns han calfat junts sofre, realgar i salitre en mel; es produïxen fum i flames, de modo que les seues mans i rostres s'han cremat, i inclús es va cremar tota la casa a on estaven treballant.[55]
Jiaozi (moneda), diners impresos en paper del XI de la dinastia Song.

Les receptes més primerenques de la pólvora es poden trobar en el tractat militar chinenc Wujing zongyao de l'any 1044,[52] que conté tres: dos per a us en bombes incendiàries llançades per arma de sege i una destinada com a combustible per a bombes de fum venenós.[56] Les fòrmules en el ranc de Wujing zongyao van de 27 a 50 per cent de nitrat.[57]

Experimentar en diferents nivells de contingut de salitre al final va produir bombes, granades i mines terrestres, ademés de donar a les fleches de fòc una nova oportunitat de vida.[52] A finals del XII, havia granades de ferro fos plenes de formulació de pólvora capaces d'esclatar a través dels seus contenidors metàlics.[58] En el tractat militar Huolongjing del XIV conté receptes de pólvora en nivells de nitrat que van del 12 al 91 per cent, sis dels quals s'acosten a la composició teòrica per a la força explosiva màxima.[57]

China, en el XIII va vore els començos de la cohetería,[59][60] i la fabricació de la pistola més antiga que encara existix,[52][61] un descendent de la llança anterior, un lanzallamas alimentat en pólvora que va poder disparar metralla junt en fòc. El text de Huolongjing del XIV també descriu beles de canó que exploten huecas o plenes de pólvora.[62]

En el XIII, la documentació contemporànea mostra que la pólvora va escomençar a estendre's des de China pels mongoles al restant del món, començant per Europa,[63] i el món islàmic.[64] Els àraps varen adquirir coneiximent de salitre —que varen cridar «neu chinenca» (en àrap: ثلج الصين thalj al-ṣīn)— al voltant de 1240 i, poc despuix, de la pólvora; també varen deprendre de fòcs artificials («flors chinenques») i eixides («fleches chinenques»).[65] Els perses varen cridar al salitre «sal chinenca»[66][67][68][69][70] o «sal de marismas chinenques» (persa: نمک شوره چيني).[71][72] L'historiador Ahmad I. al-Hassan sosté, en contra de l'idea general, que la tecnologia chinenca va passar per l'alquímia àrap i la química abans del XIII.[73] La pólvora va aplegar a l'Índia a mitan del XIV, pero els mongoles varen poder haver-la introduït tal volta a mitan del XIII.[74]

Imprenta

El primer sistema conegut de tipo mòvil va ser inventat en China al voltant de l'any 1040 per Bi Sheng (990-1051).[75] El tipo de Bi Sheng estava fet d'argila cuita, tal com ho va descriure l'erudit chinenc Shen Kuo (1031-1095).[65] La primera màquina d'impressió de tipo mòvil de metal del món es va inventar en el regne de Koryo (actual Coreja) en 1234, 210 anys ans que Johannes Gutenberg inventara una màquina similar en Alemània. Jikji és el llibre d'impressió de metal mòvil més antic del món. Va ser publicat en el temple d'Heungdeok en 1377, 78 anys abans de la Bíblia de 42 llínees de Gutenberg impresa durant els anys 1452-1455.[76]

Principi de l'Història Moderna

Periodo Edo en Japó

Artícul principal → Periodo Edo.
Castell Edo, en una pintura del XVII.

En 1603, el shogunato Tokugawa (dictadura militar) va marcar el començ d'un llarc periodo d'aïllament de l'influència estrangera en la finalitat d'assegurar el seu poder. Durant 250 anys, esta política va permetre a Japó gojar de l'estabilitat i el florecimiento de la seua cultura indígena. La societat japonesa moderna primitiva tenia una estructura social elaborada, en la que tots coneixien el seu lloc i nivell de prestigi. En el cim estaven l'emperador i la noblea de la cort, invencibles en prestigi pero dèbils en el poder. Després varen vindre els "bushi" de shōgun, daimio i capes de senyors feudals el ranc dels quals va ser indicat per la seua rodalia al Tokugawa. El daimio comprenia al voltant de 250 senyors locals de dominis Han en una producció anual de 50,000 o més cantitat de koku d'arròs. Els estrats superiors varen ser molt donats a rituals elaborats i costosos, entre els que s'incloïen l'arquitectura, jardins paisagístics o el teatre nō.

Tres cultures

Tres tradicions culturals distintes varen existir durant l'era Tokugawa, tenint poc que vore entre sí. En els pobles els llauradors tenien els seus propis rituals i tradicions localistas. En l'alta societat de la cort imperial, daimio i samurái, l'influència cultural chinenca era primordial, especialment en les àrees d'ètica i ideals polítics. El neoconfucianisme es va convertir en la filosofia aprovada i es va ensenyar en escoles oficials; les normes confucianas sobre el deure personal i l'honor familiar es varen implantar profundament en el pensament de l'èlit. Igualment omnipresent va ser l'influència chinenca en la pintura, les arts decoratives i l'història, l'economia i les ciències naturals. Una excepció va ser en la religió, a on va haver una renaixença del sintoísmo, que s'havia originat en Japó. Motoori Norinaga (1730–1801) va lliberar al sintoísmo de sigles d'acreiximents budistes i li va donar un nou émfasis al mit de l'ascendència divina imperial, que més vesprada es va convertir en una ferramenta política per a la conquista imperialista fins que va ser destruïda en 1945. El tercer nivell cultural era el popular. L'art dels artesans, comerciants i artistes de baix estatus, especialment en Edo i atres ciutats. Girava entorn a ukiyo, el món flotant dels barris de recree i teatres de la ciutat que oficialment estava fora de l'alcanç dels samurái. Els seus actors i cortesanas varen ser els subjectes favorits de les impressions en color en blocs de fusta que varen alcançar alts nivells de guanys tècnics i artístics en el XVIII. També varen aparéixer en noveles i contes d'escritors de prosa popular de l'época com Ihara Saikaku (1642-1693).[77]

Creiximent d'Edo/Tòquio

Edo (Tòquio) havia segut un chicotet assentament durant 400 anys, pero va escomençar a créixer ràpidament despuix de 1603 quan Tokugawa Ieyasu va construir una ciutat fortificada com a centre administratiu del nou shogunato Tokugawa. Edo, s'assemblava a les capitals d'Europa en funcions militars, polítiques i econòmiques. El sistema polític de Tokugawa es basava en controls feudals i burocràtics, de modo que Edo caria d'una administració unitària. L'orde social urbà típic estava compost per samuráis, obrers i sirvientes no calificats, artesans i empresaris. Els artesans i empresaris es varen organisar en gremis oficialment sancionats; el seu número va créixer ràpidament a mida que Tòquio creixia i es convertia en un centre comercial nacional. Els hòmens de negocis varen ser exclosos de l'oficina del govern, i en resposta varen crear la seua pròpia subcultura d'entreteniment, convertint a Edo en un centre cultural, polític i econòmic. En la Restauració Meiji, les funcions polítiques, econòmiques i culturals de Tòquio simplement varen continuar com la nova capital del Japó imperial.

Colonialisme occidental 1750-1900

Erro al crear miniatura:
Assalte britànic a Cantón durant la primera guerra de l'Opi, maig de 1841.

L'era Meiji

Despuix del Tractat de Kanagawa en els Estats Units d'Amèrica en 1854, Japó va obrir els seus ports i va escomençar a modernisar-se i industrialisar-se intensament. La Restauració Meiji de 1868 va terminar el periodo Tokugawa i va posar a Japó en un curs de govern modern centralisat en el nom de l'emperador. A fins del XIX i principis del XX, Japó es va convertir en una potència regional que va poder derrotar als militars de China i Rússia. Ocupava Coreja, Formosa (Taiwan) i el sur de l'illa de Sajalín.

XX

Guerra del Pacífic

Tropes japoneses en Manchuria (1932).

En 1931, Japó va ocupar Manchuria despuix del Incident de Manchuria, i en 1937 va llançar una invasió a gran escala de China. Estats Units va mamprendre una ajuda militar i econòmica a gran escala a China i va exigir la retirada japonesa. En lloc de retirar-se, Japó va invadir Indochina francesa en 1940–1941.[78] En resposta, Estats Units, Gran Bretanya i els Països Baixos varen tallar les importacions de petròleu en 1941, que va representar més del 90% del suministrament de petròleu de Japó.[79] Les negociacions en els Estats Units no varen dur a cap part. Japó va atacar a les forces nortamericanes en l'atac a Pearl Harbor en decembre de 1941, lo que va provocar l'entrada d'Estats Units en la Segona Guerra Mundial. Japó es va expandir ràpidament en la mar i la terra, capturant Singapur i Filipines a principis de 1942, i amenaçant a Índia i Austràlia.

Encara que anava a ser una guerra llarga i sanguinosa, Japó va escomençar a perdre l'iniciativa en 1942. En la batalla de la Mar de Coral, una ofensiva japonesa va ser rebujada, per primera volta, en el mar. En juny la batalla de Midway va costar a Japó quatre de les seues sis grans portaavions i va destruir la seua capacitat per a futures ofensives importants. En la Campanya de Guadalcanal, Estats Units va recuperar terreny de Japó.

Ocupació nortamericana de Japó

Despuix de la seua derrota en la Segona Guerra Mundial, Japó va ser ocupat pels Estats Units. Fins a 1951, i es va recuperar dels efectes de la guerra per a convertir-se en una potència econòmica, un ferm aliat nortamericà i una democràcia lliberal. Mentres que al emperador Hirohito se li va permetre conservar el seu tro com a símbol de l'unitat nacional, el poder real descansa en rets de polítics poderosos, burócratas i eixecutius de negocis.

Posguerra

El creiximent japonés en el periodo de posguerra va ser a sovint cridat un «milacre». Va ser liderat per la fabricació; començant en textils i penyores de vestir i passant a l'alta tecnologia, especialment automòvils, electrònica i computadores. L'economia va experimentar una desacceleració important a partir de la década de 1990, després de tres décades de creiximent sense precedents, pero Japó seguix sent una gran potència econòmica mundial.

Decadència de la religió

Històricament, les cultures i els països fortament influenciats pel confucianisme inclouen China continental, Hong Kong, Macau, Japó i Taiwan, aixina com varis territoris assentats predominantment pels chinencs, com Singapur. En el XX, l'influència del confucianisme es va reduir en gran mida. Esta decadència es va produir en part per l'aument del comunisme en gran part de l'est d'Àsia, la Revolució Cultural China va perseguir a les religions tradicionals chinenques en gran intensitat. En Japó, la presència d'un orde lliberal i el consumisme varen conduir a un decliu voluntari de les creències religioses. A finals del XX, va haver conversacions sobre una «renaixença confuciano» en la comunitat acadèmica.[80][81] En tota la regió, les institucions culturals de les religions han permaneixcut, inclús quan la creència real ha disminuït.

Mapes

  • Mapes seleccionats de l'història d'Àsia Oriental
  • Extensió de l'Edat de Bronze de China, Dinastia Shang, sigle X a. C.
    Extensió de l'Edat de Bronze de China, Dinastia Shang, sigle X a. C.
  • Llocs de naiximent de filòsofs chinencs, entre ells Confucio i Lao Tse, Periodo dels Estats Combatents.
    Llocs de naiximent de filòsofs chinencs, entre ells Confucio i Lao Tse, Periodo dels Estats Combatents.
  • Imperi de Qin, 210 a. C., unificació chinenca.
    Imperi de Qin, 210 a. C., unificació chinenca.
  • Difusió del budisme des de Nepal cap a l'est d'Àsia.
    Difusió del budisme des de Nepal cap a l'est d'Àsia.
  • Àsia Oriental des del 698 fins a principis del sigle VIII.
    Àsia Oriental des del 698 fins a principis del sigle VIII.
  • Àsia Oriental des del 960 fins a principis del sigle X.
    Àsia Oriental des del 960 fins a principis del sigle X.
  • Divisió de China, any 1142 .
    Divisió de China, any 1142 .
  • El mapa administratiu dels mongoles que va governar la dinastia Yuan en control de la Chinenca moderna i Corea.
    El mapa administratiu dels mongoles que va governar la dinastia Yuan en control de la Chinenca moderna i Corea.
  • Els viages del famós explorador Zheng He i la situació política del seu temps.
    Els viages del famós explorador Zheng He i la situació política del seu temps.
  • Extensió màxima del territori de l'Imperi Qing en 1820.
    Extensió màxima del territori de l'Imperi Qing en 1820.
  • Colonisació japonesa de Taiwan, 1901, la llínea roja representa una llínea de control directe japonés
    Colonisació japonesa de Taiwan, 1901, la llínea roja representa una llínea de control directe japonés
  • L'imperi del Gran Japó i les seues conquistes de la guerra en China, 1939.
    L'imperi del Gran Japó i les seues conquistes de la guerra en China, 1939.
  • Ocupació japonesa de China i resistència, 1944.
    Ocupació japonesa de China i resistència, 1944.
  • Etapes finals de la guerra civil de China, 1949. Els nacionalistes evacúan a Taiwan
    Etapes finals de la guerra civil de China, 1949. Els nacionalistes evacúan a Taiwan
  • Moderna Àsia Oriental.
    Moderna Àsia Oriental.
  • Els primers regnes de Corea.
    Els primers regnes de Corea.
  • Japó enjorn durant el periodo de Korfun.
    Japó enjorn durant el periodo de Korfun.
  • Principals estats feudals durant el periodo Sengoku.
    Principals estats feudals durant el periodo Sengoku.
  • Divisió moderna de Corea, entre el nort i el sur.
    Divisió moderna de Corea, entre el nort i el sur.

Vore també

Referències

  1. ↑ «East Asian History . History . The University of Chicago» (en anglés). Archivat des d'el original, el 24 de maig de 2019.
  2. ↑ East Asian History (in (anglés)), Department of History.
  3. ↑ «About Us» (en anglés).
  4. ↑ Gilbet Rozman (2004), Northeast asia's stunted regionalism: bilateral distrust in the shadow of globalization. Cambridge University Press, pp 3-4
  5. ↑ Prescott, Anne (2015). East Àsia in the World: An Introduction, Routledge. ISBN 978-0765643223.
  6. ↑ Miller, David I. (2007). Modern East Àsia: An Introductory History, Routledge, p. xi. ISBN 978-0765618221.
  7. ↑ 7,0 7,1 Austin, Gareth (2017). Economic Development and Environmental History in the Anthropocene: Perspectives on Àsia and Africa, Londres: Bloomsbury Publishing, pp. 272. ISBN 978-1-4742-6749-6.
  8. ↑ Walker, Hugh (2012). East Àsia: A New History, Bloomington: AuthorHouse, pp. 47. ISBN 978-1-4772-6516-1.
  9. ↑ «A Brief History of East Asian Studies at Yale University. The Council on East Asian Studies at Yale University» (en anglés).
  10. ↑ 10,0 10,1 Morris-Suzuki, Tessa (2013). East Àsia Beyond the History Wars: Confronting the Ghosts of Violence, Oxon: Routledge, pp. 44. ISBN 978-0-415-63745-9.
  11. ↑ Park, Hye Jeong. “East Asian Odyssey towards One Region: The Problem of East Àsia as a Historiographical Category” (anglés). History Compass 12 (12): 889–900. doi:10.1111/hic3.12209. ISSN 1478-0542.
  12. ↑ 12,0 12,1 «The History of Human Evolution. American Museum of Natural History». Archivat des d'el original, el 19 d'abril de 2014. Consultat el 23 d'abril de 2014.
  13. ↑ Barrett, David P (2001). Chinese collaboration with Japan, 1932-1945 (en anglés), Stanford University Press, p. 2. ISBN 9780804737685.
  14. ↑ «Population of Eastern Àsia» (en anglés). Worldometers (2018).
  15. ↑ Homo erectus. Londres: Natural History Museum. Accés 23 d'abril de 2014.
  16. ↑ «By Land and Siga». American Museum of Natural History. Archivat des d'el original, el 19 d'abril de 2014. Consultat el 23 d'abril de 2014.
  17. ↑ 17,0 17,1 Lee Injae, Owen Miller, "Korean History in Maps", Cambridge University Press, 2014. ISBN 1107098467. p.24
  18. ↑ Ebrey, Walthall y Palais, 2006, p. 106.
  19. ↑ Grant (2017). 1001 Battles That Changed the Course of History (en anglés), Book Ixes, p. 111. ISBN 9780785835530.
  20. ↑ Seth, 2010, p. 44.
  21. ↑ Yu, 2012, p. 31.
  22. ↑ Kim, 2005, p. 40.
  23. ↑ Fuqua, 2007, p. 40.
  24. ↑ Lee, 1997, p. 18.
  25. ↑ Kim, 2005, p. 41.
  26. ↑ Korean culture and Information Service, "Things Newcomers Need to Know to Live in Korea", 2012. p.16
  27. ↑ «Prehistoric Archaeologica Periods in Japan». Japonese Archaeology. Consultat el 1 de maig de 2020.
  28. ↑ 28,0 28,1 Japan: An Illustrated Encyclopedia, Kodansha, p. 1186. ISBN 406205938X.
  29. ↑ McDowell y Brown, 2009, p. 190.
  30. ↑ Keally, Charres T.. «Yayoi Culture». Japanese Archaeology. Consultat el 19 de març de 2010.
  31. ↑ Ross Terril 2003 p. 68. The New Chinese Empire. The New Chinese Empire en Google Llibres
  32. ↑ Blocker, H. Gene (2001). Japanese Philosophy, SUNY Press, p. 64.
  33. ↑ Jacques Gernet, Le Monde chinois. 3. L'époque contemporaine. Segle XX, Armand Colin, « Pocket », p. 44.
  34. ↑ Lin, Justin Yifu (2012). Demystifying the Chinese Economy, Cambridge University Press, p. 107. ISBN 978-0-521-19180-7.
  35. ↑ Robinet, 1997, p. 54.
  36. ↑ Robinet, 1997, p. 1.
  37. ↑ Robinet, 1997, p. 50.
  38. ↑ Robinet, 1997, p. 184.
  39. ↑ Robinet, 1997, p. 115.
  40. ↑ Duiker, William J. & al. World History: Volume I: To 1800, 5th ed., p. 78. Thomson Higher Education Publishing, 2006. ISBN 0-495-05053-9.
  41. ↑ Holcombe, Charles (2001). The Genesis of East Àsia: 221 B. C. - A. D. 907, University of Hawaii Press, pp. 147. ISBN 978-0824824655.
  42. ↑ China. El primer emperador. Capítul 3. Partix 2
  43. ↑ Beck, 1986, pp. 353–357.
  44. ↑ Hinsch, 2002, p. 206.
  45. ↑ Watt, James C. I. China: Dawn of a Golden Age, 200-750 AD. Comp. An Jiayao, Angela F. Howard, Boris I. Marshak, El seu Bai, and Zhao Feng. Nova York: Metropolitan Museum of Art, 2004. Print.
  46. ↑ Vermeersch, Sem. (2008). The Power of the Buddhas: the Politics of Buddhism during the Koryŏ Dynasty (918-1392), p. 3.
  47. ↑ www. dndjunkie. com (ed.): «CIVILOPEDIA Online: Tengrianisme». Archivat des d'el original, el 22 de setembre de 2017. Consultat el 1 de juny de 2017.
  48. ↑ Princeton. edu (ed.): «Civil Service Examinations» (en anglés) (PDF). Consultat el 29 d'abril de 2019.
  49. ↑ Ebrey, Walthall y Palais, 2006, p. 236.
  50. ↑ Reischauer , 1970, pp. 53-54.
  51. ↑ Bucharan, 2006, p. 42.
  52. ↑ 52,0 52,1 52,2 52,3 52,4 52,5 52,6 Chase, 2003, pp. 31–32.
  53. ↑ Bucharan, 2006, p. introducció.
  54. ↑ Kelly, 2004, pp. 23–25.
  55. ↑ Kelly, 2004, p. 4.
  56. ↑ Kelly, 2004, p. 10.
  57. ↑ 57,0 57,1 Needham, 1986, pp. 345–346.
  58. ↑ Needham, 1986, p. 347.
  59. ↑ Crosby , 2002, pp. 100–103.
  60. ↑ Needham, 1986, p. 12.
  61. ↑ Needham, 1986, pp. 293-294.
  62. ↑ Needham, 1980, p. 264.
  63. ↑ Kelly, 2004, p. 23.
  64. ↑ Plantilla:Harvcolnb
  65. ↑ 65,0 65,1 Needham, 1986, p. 108.
  66. ↑ Watson, Peter (2006). Idees: A History of Thought and Invention, from Fire to Freud, HarperCollins, p. 304. ISBN 978-0-06-093564-1. «El primer us d'un tubo de metal en este context es va fer cap a 1280 en les guerres entre la dinastia Song i els mongoles, a on es va inventar un nou terme, chong, per a descriure el nou horror... Com el paper, va aplegar a Occident a través dels musulmans, en este cas els escrits del botànic andalús Ibn al-Baytar, que va morir en Damasc en 1248. El terme àrap per al salitre és «neu chinenca», mentres que per al persa és «sal chinenca».»
  67. ↑ Nolan, Cathal J. (2006). The age of wars of religion, 1000–1650: an encyclopedia of global warfare and civilization (vol. 1 of Greenwood encyclopedias of modern world wars), Greenwood Publishing Group, p. 365. ISBN 978-0-313-33733-8. Consultat el 28 de novembre de 2011. «En qualsevol cas, hi ha evidència llingüística dels orígens chinencs de la tecnologia: en Damasc, els àraps varen cridar al salitre utilisat en la fabricació de la pólvora «neve chinenca», mentres que en Iran es va cridar «sal chinenca». Qualsevol que anara la ruta migratòria»
  68. ↑ (1970) Artillery: its origin, heyday, and decline, Archon Books, p. 123. «Els chinencs estaven certament familiarizados en el salitre, l'ingredient essencial de la pólvora. La varen cridar «neu chinenca» i la varen amprar a principis de l'era cristiana en la fabricació de fòcs artificials i eixides»
  69. ↑ Gillilan Hogg, Oliver Frederick (1963). English artillery, 1326–1716: being the history of artillery in this country prior to the formation of the Royal Regiment of Artillery, Royal Artillery Institution, p. 42.
  70. ↑ Gillilan Hogg, Oliver Frederick (1993). Clubs to cannon: warfare and weapons before the introduction of gunpowder, Barnes & Noble Books, p. 216. ISBN 978-1-56619-364-1. Consultat el 28 de novembre de 2011.
  71. ↑ Partington, J. R. (1960). A History of Greek Fire and Gunpowder, JHU Press, p. 335. ISBN 978-0-8018-5954-0. Consultat el 21 de novembre de 2014.
  72. ↑ (1980) Science and Civilisation in China: Volume 5, Chemistry and Chemical Technology, Part 4, Spagyrical Discovery and Invention: Apparatus, Theories and Gifts, Contributors Joseph Needham, Lu Gwei-Djen, Nathan Sivin (vol. Volume 5), Cambridge University Press, p. 194. ISBN 978-0-521-08573-1. Consultat el 21 de novembre de 2014.
  73. ↑ al-Hassan, Ahmad I. «Potassium Nitrate in Arabic and Latin Sources». History of Science and Technology in Islam. Archivat des d'el original, el 26 de febrer de 2008. Consultat el 26 de febrer de 2008.
  74. ↑ Chase, 2003, p. 130.
  75. ↑ Needham, 1994, p. 14.
  76. ↑ Trutch in Scholarship: VANK (ed.): «Jikji in the world». Consultat el 2 de maig de 2019.
  77. ↑ L'art en el Japó Edo. L'artiste i la ciutat, 1615-1868, pàgina 29. Volum 13 d'Art en context. Christine Guth, Edicions AKAL, 2009. ISBN 844602473X
  78. ↑ Kershaw, 2007, p. 332.
  79. ↑ Hane, 2006, p. 230.
  80. ↑ Benjamin Elman, John Duncan and Herman Ooms ed. Rethinking Confucianism: Past and Present in China, Japan, Korea, and Vietnam (els Angeles: UCLA Asian Pacific Monograph Séries, 2002)
  81. ↑ Yu Yingshi, Xiandai Ruxue Lun (River Edge: Global Publishing Co. Inc. 1996)

Bibliografia

  • (1986) «The fall of Han», The Cambridge History of China: Volume I: the Ch'in and Han Empires, 221 B. C. – A. D. 220, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 317–376. ISBN 978-0-521-24327-8.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBucharan2006">Bucharan (2006). Gunpowder, Explosives and the State: A Technological History (en anglés), Ashgate Publishing. ISBN 9780754652595.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFChase2003">Chase (2003). Firearms: A Global History to 1700, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-82274-9.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFEbreyPalais2006">Ebrey; Palais, James B. (2006). East Àsia: A cultural, social, and political history, Boston: Houghton Mifflin. ISBN 9780618133840.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFuqua2007">Fuqua (2007). Nuclear endgame: The need for engagement with North Korea, Westport: Praeger Security International. ISBN 9780275990749.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHane2006">Hane, Mikiso (2006). Breu història de Japó, Madrit: Aliança Editorial.
  • (2002) Women in Imperial China, Lanham: Rowman & Littlefield Publishers. ISBN 978-0-7425-1872-8.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFKelly2004">Kelly, Jack (2004). Gunpowder: Alchemy, Bombards, & Pyrotechnics: The History of the Explosive that Changed the World, Basic Books. ISBN 978-0-465-03718-6.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFKershaw2007">Kershaw (2007). Fateful Choices. Tingues Decisions that Changed the World, 1940-1941 (en anglés), Londres: Allen Lane. ISBN 978-0-713-99712-5.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFKim2005">Kim (2005). The history of Korea, Westport: Greenwood Press. ISBN 9780313038532.
  • (2009) World Religions At Your Fingertips, Penguin. ISBN 1101014695.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLlig1997">Llig, Kenneth B. (1997). Korea and East Àsia: The story of a phoenix, Westport: Praeger. ISBN 9780275958237.
  • (1980).«Science & Civilisation in China».Cambridge University Press.7:pt.4
  • (1986).«Science & Civilisation in China».Cambridge University Press.V:7: The Gunpowder Epic
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFNeedham1994">Needham (1994). The Shorter Science and Civilisation in Chinenca (en anglés), Cambridge University Press. ISBN 9780521329958.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFReischauer1970">Reischauer (1970). El Japó, Història d'una nació, Nova York.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRobinet1997">Robinet (1997). Daoism: Growth of a Religion, Stanford: Stanford University.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSeth2010">Seth (2010). A history of Korea: From antiquity to the present, Lanham: Rowman & Littlefield. ISBN 9780742567177.
  • (2008) The East Asian Mediterranean: Maritime Crossroads of Culture, Commerce and Human Migration (vol. Volume 6 of East Asian economic and soci-cultural studies: East Asian maritime history), Otto Harrassowitz Verlag.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFYu2012">Yu (2012). The new history of Korean civilization, Bloomington: iUniverse. ISBN 9781462055593.
  • Zurndorfer, Harriet. "Oceans of history, sigues of change: recent revisionist writing in western languages about China and East Asian maritime history during the period 1500–1630." International Journal of Asian Studies 13.1 (2016): 61–94.

Revistes acadèmiques

  • Bulletin of the National Museum of Japanese History, en japonés
  • Central Asian Survey
  • Journal of Japanese Studies
  • Korean Studies (revista)
  • Clapix Imperial China (revista)
  • Monumenta Nipponica, Japanese studies (en anglés)
  • Social Science Japan Journal
  • T'oung Pao: International Journal of Chinese Studies


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Història_d%27Àsia_Oriental&oldid=1496151»