Eurocentrisme
.jpg){kind=link}
El eurocentrisme (també eurocentricidad o occidentalcentrismo)[1] és una cosmovisión o tendència a considerar Occident com el centre dels acontenyiments mundials o com a superior a les demés cultures. L'alcanç exacte del terme varia: pot comprendre a tot lo món occidental, cenyir-se al continent europeu o reduir-se encara més a Europa occidental (especialment durant la Guerra Freda). Quan s'aplica a l'història, el terme sol aludir a la presentació de la perspectiva europea com objectiva o absoluta, a sovint en una actitut apologètica cap al colonialisme europeu i atres formes d'imperialisme.[2][3][4]
El terme «eurocentrisme» es remonta a finals de la década de 1970, encara que no es va generalisar fins a la de 1990, quan es va aplicar en freqüència en el context de la descolonización i de la ajuda al desenroll i humanitària que els països industrialisats oferien als països en desenroll. Des de llavors s'ha amprat per a criticar les narrativa occidentals del progrés, als estudiosos occidentals que varen minimisar o varen ignorar les aportacions no occidentals, i per a contrastar les epistemologia occidentals en les epistemologia indígenes.[5][6][7] L'economiste marxiste egipcíac Samir Amin ho va descriure com la deformació ideològica en la que es reconstruïx tota l'història humana a partir del prejuí de la «superioritat blanca» i de la suposta «missió civilizadora» del capitalisme.[8] Com atres formes d'etnocentrisme, l'eurocentrisme s'ha caracterisat com un biaix cognitiu i cultural que presupon experiències històriques llineals regides per esquemes culturals fixos —els de l'història europea— i que concep les trayectòries no europees com a formacions incompletes o deformades.[9]
Terminologia
[editar | editar còdic]
L'adjectiu «eurocéntrico» (o «europacéntrico») s'utilisa en distints contexts a lo manco des de la década de 1920.[10] El terme es va popularisar (en francés com européocentrique) en el marc de la descolonización i del internacionalismo de mitan del sigle xx.[11] L'us en anglés de Eurocentric com a terme ideològic dins de la política identitària ya era corrent a mitan de la década de 1980.[12]
El sustantiu abstracte «eurocentrisme» (en francés eurocentrisme, abans europocentrisme) com a nom d'una ideologia va ser falcat en la década de 1970 pel economiste marxiste egipcíac Samir Amin, llavors director de l'Institut Africà de Desenroll Econòmic i Planificació de la Comissió Econòmica per a Àfrica de les Nacions Unides.[13] Amin va amprar el concepte en el context d'un model global de desenroll capitaliste basat en la relació centre-perifèria o de la dependència. L'us del terme en anglés està documentat ya en 1979.[14][15] Segons Amin, l'eurocentrisme es remonta al Renaixença i no va aplegar a desenrollar-se plenament fins al sigle xix.[16] L'estudi que Amin va dedicar al tema, publicat originalment en francés en 1988, qüestiona la representació dominant de l'història i la cultura occidentals i insistix en les influències recíproques entre les distintes civilisacions.[8]
El terme Western-centrism («occidentalcentrismo») és més recent: està documentat a finals de la década de 1990 i és propi de l'anglés.[17]
Història
[editar | editar còdic]L'inici de la prominència de l'eurocentrisme com a espai intelectual de biaix cultural s'ha situat en les èlits de la Renaixença, quan es va conformar un conjunt de teories socials universalistas i evolucionistes que defenien un paper rector d'Europa en la conquista del món.[18]
Segons l'historiador Enrique Dussel, l'eurocentrisme té les seues raïls en el helenocentrismo.[19] Dussel sosté que l'Europa moderna va construir en el sigle xviii una trayectòria històrica llineal en orígens en la Antiga Grècia, passant per Roma i després a la pròpia Europa moderna, que des de llavors ha servit com a esquema bàsic del relat històric.[20][21] Esta concepció eurocéntrica de l'història ha pervixcut en l'historiografia i la sociologia occidentals, pese als esforços realisats, en especial des del sigle xx, per comprendre l'experiència humana en el seu conjunt.[22] L'historiador i crític d'art Christopher Allen sosté que, des de l'Antiguetat, l'esperit obert de la civilisació occidental es va mostrar més curiós per atres pobles i més dispost a estudiar-los que cap atre: Heródoto i Estrabón varen recórrer el Antic Egipte i ho varen descriure en detall; els exploradors occidentals varen cartografiar tota la superfície del globo, i els estudiosos occidentals varen investigar les llengües del món i varen fundar les disciplines de la arqueologia i la antropologia.[23]
Excepcionalismo europeu
[editar | editar còdic]
Durant l'era del colonialisme europeu, les enciclopèdies tractaven a sovint de justificar el predomini del domini europeu durant el periodo colonial apelant a una posició especial d'Europa front als demés continents.
Aixina, Johann Heinrich Zedler va escriure en 1741 que, «encara que Europa és el menor dels quatre continents del món, per diverses raons ocupa una posició que l'antepon a tots els demés [...]. Els seus habitants tenen excelents costums, són corteses i destres tant en les ciències com en els oficis».[24]
La Brockhaus Enzyklopädie (Conversations-Lexicon) de 1847 expressava encara un enfocament obertament eurocéntrico i afirmava d'Europa que, «per la seua situació geogràfica i per la seua importància cultural i política, és sense dubte el més rellevant dels cinc continents, sobre els que ha alcançat un domini sumament influent, tant en lo material com, més encara, en lo cultural».[25]
El excepcionalismo europeu va sorgir, puix, de la Gran Divergència de la Edat Moderna, deguda a l'efecte combinat de la Revolució científica, la Revolució comercial, l'auge dels imperis colonials, la Revolució industrial i una segona onada de colonisació europea.
El supòsit del excepcionalismo europeu es reflectix àmpliament en gèneros lliteraris populars, sobretot en la lliteratura jovenil (per eixemple, la novela Kim, de Rudyard Kipling, de 1901)[26] i en la lliteratura d'aventures en general. La representació del colonialisme europeu en eixa lliteratura s'ha analisat retrospectivament en clau eurocéntrica, per eixemple en presentar a héroes occidentals idealizados i de masculinitat a sovint exagerada que conquistaven a pobles «salvages» en els últims «espais obscurs» del planeta.[27]
El «milacre europeu», expressió falcada per Eric Jones en 1981,[28] aludix al sorprenent ascens d'Europa durant l'Edat Moderna. Entre els sigles xv i xviii es va produir una gran divergència que va comprendre el Renaixença europeu, la era dels descobriments, la formació dels imperis colonials europeus, la Ilustració i el consegüent bot tecnològic, junt en el desenroll del capitalisme i la primera industrialisació. Com a resultat, en el sigle xix les potències europees dominaven el comerç i la política mundials.
En les seues Lliçons sobre la filosofia de l'història, publicades en 1837, Georg Wilhelm Friedrich Hegel descriu l'història universal com un procés que comença en Àsia, pansa a Grècia i Itàlia i es desplaça despuix al nort dels Alps, cap a França, Alemània i Anglaterra.[29][30] Hegel va interpretar a l'Índia i a China com a països estàtics, carents d'impuls intern. En la seua construcció, China substituïa el desenroll històric real per un escenari fix i estable que la situava al marge de l'història universal; tant l'Índia com China haurien quedat a l'espera d'una combinació de factors externs que els permetera alcançar un progrés efectiu en la civilisació humana.[31] Les idees de Hegel varen tindre un profunt efecte en l'historiografia i les actituts occidentals. Alguns estudiosos no compartixen la seua tesis de que els països orientals quedaren fora de l'història universal.[32]
%E2%80%94_CAPS_16_item_CAPS_17_.jpg){kind=link}
Max Weber (1864-1920) va sostindre que el capitalisme era una especificidad d'Europa, ya que països orientals com l'Índia i China no reunien els factors que els haurien permés desenrollar-ho de manera suficient.[33] Weber va escriure i va publicar numerosos tractats en els que subrallava la singularitat d'Europa. En L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme (1905) va afirmar que el capitalisme «racional», manifestat en les seues empreses i mecanismes, solament va aparéixer en els països protestants occidentals, i que toda una serie de fenomens culturals generalisats i universals solament es donaven en Occident.[34] Segons Weber, inclús l'Estat —en una constitució escrita i un govern organisat per administradors formats i llimitat per un dret racional— solament apareix en Occident, encara que atres règims també puguen constituir Estats.[35]
Ilustració, raça i colonialisme
[editar | editar còdic]Durant la Ilustració dels sigles xvii i xviii, en paralel a l'expansió colonial europea i a l'apogeu del comerç atlàntic d'esclaus, bona part del pensament ilustrat va articular una jerarquia dels pobles que situava a Europa en el cim. Segons el filòsof Emmanuel Chukwudi Eze, l'Ilustració va deixar un «vocabulari filosòfic» —les nocions de «raça», «progrés», «civilisació» i «salvajismo»— que va associar la raó i la civilisació en la població «blanca» del nort d'Europa, i la suposta barbàrie en els pobles no europeus; en eixa tradició s'inscriuen la classificació dels sers humans de Carl von Linné (1735), els escrits de Buffon, la nota de David Hume sobre els «caràcters nacionals» i els texts de Immanuel Kant sobre la «raça».[36] Per a l'investigador Patricio Lepe-Carrión, la majoria dels filòsofs europeus dels sigles xvii i xviii varen ser còmpliços d'una emergent «supremacia de la blancor» en el sistema-món colonial, fins al punt de que cal parlar, en Eze, d'un «racisme filosòfic».[37] Este discurs va ser contemporàneu de l'apogeu del comerç atlàntic d'esclaus: s'estima que, en el conjunt d'eixe comerç, uns 12,5 millons d'africans varen ser embarcats en destí a Amèrica,[38] i va anar en el sigle xviii quan va alcançar el seu major volum, en Gran Bretanya, França i Portugal com a principals transportistes.[39]
No obstant, el pensament ilustrat no va ser unànim en este punt. Front a els qui presenten l'Ilustració com una ideologia uniformemente imperialista —o, al contrari, com un universalisme moral sense fissures—, el politòlec Sankar Muthu sosté que en el sigle xviii varen coexistir «múltiples Ilustracions» i que va haver una corrent antiimperialista de primer orde, encarnada per Denis Diderot, Immanuel Kant i Johann Gottfried Herder. Estos autors varen rebujar l'idea d'un «home natural» alié a tota cultura, varen defendre la diversitat de les societats humanes i el dret dels pobles no europeus a organisar-se per sí mateixos, i varen atacar els fonaments de l'imperialisme per considerar-ho injust.[40] Per a Muthu, va anar més be el discurs europeu del sigle xix, dominat pels llenguages de la raça i la nació, el que va marcar una tornada a un consens imperialista; d'ahí que l'herència de l'Ilustració resulte ambivalent, puix les mateixes décades que varen produir el racisme «científic» varen donar lloc també a una crítica de fondo a l'imperialisme.[40]
Anticolonialismo
[editar | editar còdic]Ya en el sigle xix, els moviments anticoloniales havien formulat reivindicacions sobre tradicions i valors nacionals que s'oponien als europeus en Àfrica i en l'Índia. En alguns casos, com el de China —a on l'ideologia local era encara més excloent que la eurocéntrica—, la occidentalización no va aplegar a impondre's sobre les arraïlades actituts chinenques sobre la seua pròpia centralidad cultural.[41]
El orientalisme es va desenrollar a finals del sigle xviii com un interés occidental desmesurat i una idealisació de les cultures orientals (és dir, asiàtiques).
Al començament del sigle xx, alguns historiadors, com Arnold J. Toynbee, varen tractar de construir models multifocales de les civilisacions del món. Toynbee va cridar l'atenció en Europa sobre historiadors no europeus, com l'erudit tunecino medieval Ibn Jaldún, i va establir vínculs en pensadors asiàtics, per eixemple a través dels seus diàlecs en Daisaku Ikeda, de la Soka Gakkai International.[42]
Usos recents
[editar | editar còdic]Diversos periodistes àraps varen detectar eurocentrisme en la cobertura que els mijos occidentals varen donar a la invasió russa d'Ucrània de febrer de 2022, quan la profunditat i amplitut de l'atenció prestada va contrastar en la dedicada a guerres contemporànees més prolongades fòra d'Europa, com les de Síria o Yemen.[43]
En el fútbol, el terme eurocentrisme s'ampra per a criticar el domini econòmic que la UEFA eixercix sobre els clubs del restant del món i els seus efectes negatius sobre el deport.[44][45]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Hobson, John (2012). The Eurocentric Conception of World Politics: Western International Theory, 1760–2010 (en en), Nova York: Cambridge University Press, p. 185. ISBN 978-1107020207.
- ↑ «Eurocentrism and its discontents» (en en). American Historical Association. Archivat des d'el original, el 29 de juny de 2026. Consultat el 28 de juny de 2026.
- ↑ (1992).Journal of Black Studies.SAGE Publishing.23(2)
- 247–257.doi:10.1177/002193479202300208.
- ↑ (2008).Journal of Postcolonial Writing.Routledge.24(1)
- 16–27.doi:10.1080/17449858408588866.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada:5 - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada:6 - ↑ Youngblood Henderson (2011). «Ayukpachi: Empowering Aboriginal Thought», Reclaiming Indigenous Voice and Vision (en en), UBC Press, pp. 259–261. ISBN 9780774842471.
- ↑ 8,0 8,1 (2023).Sense Permís.Consultat el 28 de juny de 2026.
- ↑ Amin, Samir (1989). L'eurocentrisme. Crítica d'una ideologia, Sigle XXI. ISBN 968-23-1525-5.
- ↑ L'adjectiu alemà europa-zentrisch («centrat en Europa») està documentat en la década de 1920, sense relació en el context marxiste de l'us de Amin. Vore Karl Haushofer, Geopolitik dones pazifischen Ozeans (pp. 11–23, 110–113, passim). El context és la comparació que fa Haushofer entre el «espai del Pacífic» en térmens de política global i la política «centrada en Europa».
- ↑ A. Rei (ed.), Dictionnaire Historique de la langue française (2010): «À partir du radical de européen ont été composés (mil. XXe s.) européocentrique adj. (de centrique) "qui fait référence à l'Europe" et européocentrisme n.m. (variant europocentrisme n.m. 1974) "fait de considérer (un problème général, mondial) d'un point de vue européen"».
- ↑ Hussein Abdilahi Bulhan, Frantz Fanon and the Psychology of Oppression (1985), pp. 63 i ss.: «Fanon and Eurocentric Psychology», a on «psicologia eurocéntrica» designa «una psicologia derivada d'una minoria masculina, blanca i de classe mija, que es generalisa a tota la humanitat».
- ↑ «Anciens directeurs» (en fr). uneca.org. Archivat des d'el original, el 6 d'agost de 2018. Consultat el 28 de juny de 2026. («Samir Amin (Egipte) 1970–1980»).
- ↑ Alexandre A. Bennigsen i S. Enders Wimbush, Muslim National Communism in the Soviet Union: A Revolutionary Strategy for the Colonial World (1979), p. 19.
- ↑ «Beyond Eurocentrism» (en en). Aeon. Archivat des d'el original, el 29 de juny de 2026. Consultat el 28 de juny de 2026.
- ↑ Amin, Samir (1989). Eurocentrism (en en), Monthly Review Press, p. 58. ISBN 978-0-85345-785-5.
- ↑ «pluralistic cultural coexistence as opposed to Western centrism and Asian centrism» (sense guion) en: Mabel Lee i Meng Hua, Cultural Dialogue & Misreading (1997), p. 53. «our incomplete perception of Chinese behavior, which tends to be "Western-centric"» (entre comillas) en: Houman A. Sadri, Revolutionary States, Leaders, and Foreign Relations: A Comparative Study of China, Cuba, and Iran (1997), p. 35. «Euro- or western-centrism», en el context del «discurs tradicional sobre les llengües minoritàries», en: Jonathan Owens (ed.), Arabic as a Minority Language (2000), p. 1. L'us del latinismo occido-centrism seguix sent rar.
- ↑ (2012).American Antiquity.Society for American Archaeology.77(4)
- 738–739.Consultat el 29 de juny de 2026.
- ↑ Dussel, Enrique (2011). Politics of Liberation: A Critical World History (en en), Londres: SCM Press, p. 11. ISBN 9780334041818.
- ↑ (1995).Revista Cicles en l'Història, l'Economia i la Societat.CLACSO.Consultat el 29 de juny de 2026.
- ↑ Dussel, Enrique (1994). 1492: L'encobriment de l'Atre: cap a l'orige del mit de la modernitat, La Pau: Plural Editors.
- ↑ (2022).Revista del Colege de Sant Luis.
- 11–25.
- ↑ Christopher Allen. «[1]». Consultat el 28 de juny de 2026 (en en).
- ↑ «[Obwohl Europa dones kleinste unter allen 4 Teilen der Welt ist, baix ist és doch um verschiedener Ursachen willen allen übrigen vorzuziehen.... Die Einwohner sind von sehr guten Sitten, höflich und sinnreich in Wissenschaften und Handwerken.]» «Europa», en Zedlers Universal-Lexicon, vol. 8, Leipzig, 1734, columnes 2192–2196 (cita: columna 2195). «Europa» (en de). Archivat des d'el original, el 11 de setembre de 2011. Consultat el 28 de juny de 2026.
- ↑ «[[Europa ist seiner] terrestrischen Gliederung wie seiner kulturhistorischen und politischen Bedeutung nach unbedingt der wichtigste unter donen fünf Erdtheilen, über die er in materieller, noch mehr aber in geistiger Beziehung eine höchst einflussreiche Oberherrschaft erlangt hat.]» Dones großi Conversations-Lexicon für die gebildeten Stände, 1847, vol. 1, p. 373.
- ↑ «Reading beyond Rudyard Kipling's imperial crimes: the complexities of Kim» (en en). The Guardian. Archivat des d'el original, el 29 de juny de 2026. Consultat el 28 de juny de 2026.
- ↑ Daniel Iwerks, «Ideology and Eurocentrism in Tarzan of the Apes», en Investigating the Unliterary: Six Readings of Edgar Rice Burroughs' Tarzan of the Apes, ed. Richard Utz (Ratisbona: Martzinek, 1995), pp. 69–90.
- ↑ Jones (2003). The European Miracle: Environments, Economies and Geopolitics in the History of Europe and Àsia (en en), Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-52783-5.
- ↑ Oxford Handbooks Online.1doi:10.1093/oxfordhb/9780199355228.013.29.
- ↑ Iarocci, Michael P. (2006). Properties of Modernity: Romantic Spain, Modern Europe, and the Legacies of Empire (en en), Vanderbilt University Press. ISBN 9780826515223.
- ↑ The History Teacher.18(3)
- 345–363.doi:10.2307/493055.
- ↑ Baker, Gideon (2013). «On the Origins of Modern Hospitality», Hospitality and World Politics (en en). doi:10.1057/9781137290007. ISBN 9781137290007.
- ↑ Bendix, Reinhard; Roth, {{{nom2}}} (1980). Scholarship and Partisanship: Essays on Max Weber (en en), Berkeley: University of Califòrnia Press. ISBN 978-0520041714.
- ↑ (2017) The Protestant Ethic and the Spirit of Capitalism (en en). doi:10.4324/9781912282708. ISBN 9781912282708.
- ↑ Marks, Robert (2015). The Origins of the Modern World: A Global and Environmental Narrative from the Fifteenth to the Twenty-First Century, 3.ª edició (en en), Lanham (Maryland): Rowman & Littlefield. ISBN 9781442212398.
- ↑ Eze, Emmanuel Chukwudi (1997). Race and the Enlightenment: A Reader (en en), Cambridge (Massachusetts): Blackwell. ISBN 978-0-631-20137-3.
- ↑ (2014).Filosofia Unisinos.15(1)
- 67–83.doi:10.4013/fsu.2014.151.05.
- ↑ «The Trans-Atlantic Slave Trade Database» (en en). SlaveVoyages. Archivat des d'el original, el 29 de juny de 2026. Consultat el 29 de juny de 2026.
- ↑ «The Trans-Atlantic Slave Trade» (en en). Lowcountry Digital History Initiative, College of Charleston. Archivat des d'el original, el 29 de juny de 2026. Consultat el 29 de juny de 2026.
- ↑ 40,0 40,1 Muthu, Sankar (2003). Enlightenment against Empire (en en), Princeton: Princeton University Press. ISBN 978-0-691-11517-7.
- ↑ (1988) The Cambridge History of China (en en), Cambridge University Press.
- ↑ McNeill, William (1989). Arnold J. Toynbee: A Life (en en), Nova York i Oxford: Oxford University Press, pp. 272–273. ISBN 978-0-19-505863-5.
- ↑ «Ukraine invasion: Arab journalists call out 'orientalist, racist' double standards on Ukraine coverage» (en en). The New Arab. Archivat des d'el original, el 29 de juny de 2026. Consultat el 28 de juny de 2026.
- ↑ Soccer & Society.25(4–6)
- 618–630.ISSN 1466-0970.doi:10.1080/14660970.2024.2332087.
- ↑ «How to Break Europe's Hold on Football» (en en). LA Progressive. Archivat des d'el original, el 29 de juny de 2026. Consultat el 28 de juny de 2026.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Eurocentrismo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.