Elixir de la vida
El elixir de la vida (en àrap: Al-ḥaya, en turc otomà: Ab-ı Hayat, en turc antic: Bengisu), també conegut com a elixir de la vida, és una llegendària poció que garantisava la Vida.
La font de la joventut esta relacionada en l'elixir de la vida, els dos otorguen la vida eterna donant longevitat i vitalitat.[1]
Va ser una de les metes perseguides per molts alquimistes com a remei que curara totes les malalties (la panacea universal) i prolongara la vida eternament. Alguns d'ells, com Paracelso, varen conseguir grans alvanços en el camp farmacèutic. Es relaciona en la pedra filosofal, mística pedra que transformaria els metals en or i supostament crearia el sistema.
Història
[editar | editar còdic]Chinenca
[editar | editar còdic]En l'antiga China, varen intentar trobar l'elixir en diversos métodos. En la Dinastia Qin, Qin Shi Huang va confiar a l'alquimiste i explorador Xu Fu la tasca de trobar el miraculós elixir. Est va fer dos viages a l'est del mar de Bohai per a trobar l'elixir, pero en el segon viage no va retornar jamai; encara que algunes llegendes afirmen que va aplegar a l'archipèlec japonés. Ademés, en l'antiga China es creïa que l'ingestió d'alguns minerals, com el cinabre, la hematita i el jade, podia produir que una vida durara més de lo normal, a pesar de l'elevat contingut de mercuri del cinabre. l'or era considerat especialment potent per a este procés. Atres substàncies, tals com el mercuri, eren considerades aixina mateix alargadoras de la vida, pero la majoria són realment tòxiques. La fama de l'elixir va ser decaent a mida que el Budisme alvançava, en la seua idea d'immortalitat.
El llibre alquímico chinenc més famós, Donen Jing yaojue («Fòrmules essencials dels clàssics alquímicos»), atribuït a Sun Simiao (h. 581-h. 682 d. C.),[2][3] un famós especialiste mèdic al que les generacions posteriors varen cridar respectuosament «Rei de la Medicina» per generacions posteriors, analisa en detalle la creació d'elixirs per a l'immortalitat (inclosos varis ingredients tòxics com el mercuri, el sofre i els arseniat), aixina com els destinats a curar certes malalties i la fabricació de pedres precioses.
L'Índia
[editar | editar còdic]Els grups Vedas també creïen en un víncul entre la vida eterna i l'or. Esta idea provablement haja segut adquirida dels grecs, quan Alejandro Magne va invadir l'Índia en l'any 325 a. C.. Igualment és possible que de l'Índia haja anat a parar a China, o viceversa.
No obstant, l'idea de l'elixir de la vida ya no té tanta repercussió, perque el Hinduismo, la primera religió en l'Índia, té atres idees de l'immortalitat.
Si hem de partir en una definició, direm que l'alquímia era una antiga tècnica practicada en l'Edat Mija, els principals objectius de la qual eren descobrir una substància que transmutara els metals ordinaris en or i argent i trobar mijos per a prolongar la vida humana indefinidament. L'alquímia ha segut la mare de l'actual Química, i aquells misteriosos alquimistes, fugint dels preceptes religiosos i de l'Inquisició, varen assentar les bases de lo que va anar posteriorment el modern desenroll científic.
Egipte
[editar | editar còdic]Naixcuda en l'antic Egipte, l'alquímia va escomençar a florir en Aleixandria, en el periodo helenístico. En la mateixa época, es va desenrollar una escola d'alquímia en China. Ya en els escrits d'alguns filòsofs grecs s'anticipen les primeres teories químiques. Es creu que l'emperador romà Calígula va recolzar experiments per a produir or a partir del oropiment, un sulfur d'arsènic, i que l'emperador Diocleciano va ordenar cremar tots els treballs egipcíacs relacionats en la química de l'or i l'argent, en la finalitat de detindre tals experiments. Zósimo de Panópolis (al voltant de 250-300), va descobrir que l'àcit sulfúric era un dissolvent de metals i va lliberar oxigen de l'òxit roig de mercuri.
La base de l'alquímia partix de la doctrina aristotèlica que postula que "totes les coses tendixen a alcançar la perfecció". En considerar als demés metals imperfectes sobre l'or, se suponia que la naturalea els convertiria finalment en or. Ya per el IV, un alquimiste habilidós, utilisant rituals de màgia i l'astrologia, podria reproduir en el seu taller eixe procés natural.
Aràbia
[editar | editar còdic]En Aràbia, baix els califatos dels Abasidas des de 750 fins a 1258, va florir una escola de farmàcia. El primer treball conegut d'esta escola és l'obra que es va difondre en Europa en la seua versió llatina, titulada De alchemia traditio summae perfectionis in duos llibres divisa, atribuïda al científic i filòsof àrap Ŷabir ibn Hayyan, conegut en Occident com Geber. Este treball, que podem considerar com el tractat més antic sobre química pròpiament dita, és una recopilació de tot lo que es creïa i es coneixia per llavors. Els alquimistes àraps varen treballar en or i mercuri, arsènic i sofre, sals i àcit, i es familiarizaron en una àmplia gama de lo que actualment cridem reactius químics. La seua creència científica era el potencial de transmutació, i els seus métodos -principalment intents a cegues- els varen dur a trobar numeroses substàncies noves i inventar molts processos útils.
Europa
[editar | editar còdic]L'alquímia, com va succeir en el restant de la ciència àrap, es va transmetre a Europa a través d'Espanya, gràcies a l'extraordinari florecimiento que les ciències i les arts varen experimentar en Al-Ándalus durant el Medievo. Els primers treballs existents de l'alquímia europea són els de el monge anglés Roger Bacon i el filòsof alemà Alberto Magne; abdós creïen en la possibilitat de transmutar metals inferiors en or.
Roger Bacon creïa que l'or dissolt en aigua regio era l'elixir de la vida. Alberto Magne dominava la pràctica química de la seua época. En el XV, el filòsof escolàstic italià Tomás d'Aquino, el polígrafo mallorquí Ramon Llull i el monge benedictino Basilius Valentinus també varen contribuir molt, per la via de l'alquímia, al progrés de la química, en els seus descobriments dels usos de l'antimoni, la fabricació de amalgama i l'aïllament de l'esperit del vi, o alcohol etílico.
Les recopilacions importants de fòrmules i tècniques d'este periodo inclouen Pirotècnia (1540), del metalúrgic italià Vannoccio Biringuccio; Sobre els metals (1556), del mineralogista alemà Georgius Agricola; i Alquímia (1597), d'Andreas Libavius, un naturaliste i químic alemà.
El més famós de tots els alquimistes va ser el suís Paracelso (Theophrastus Bombastus von Hohenheim 1493-1541). Mantenia que els elements dels cossos composts eren sal, sofre i mercuri, que representaven a la terra, l'aire i l'aigua, respectivament; al fòc ho considerava com imponderable o no material. No obstant, creïa en l'existència d'un element per descobrir, comú a tots, del com els quatre elements dels antics eren simplement formes derivades. A este element principal de la creació Paracelso ho va cridar alcaesto, i mantenia que si fora trobat, podria ser la pedra filosofal, la medicina universal i el dissolvent irresistible.
Paracelso sostenia que la malaltia procedia de l'exterior, per lo que va crear diversos remeis minerals en els que el cos podria defendre's. Va identificar les característiques de numeroses malalties, com la papada i la sífilis, i va usar ingredients com el sofre i el mercuri per a combatre-les. Molts dels seus remeis es basaven en la creència de que lo similar cura lo similar, per lo que va anar un precursor de l'homeopatia. Encara que els escrits de Paracelso contenien elements de màgia, el seu tumult contra els antics preceptes de la medicina varen lliberar el pensament mèdic, permetent-li seguir un camí més científic.
La tasca de l'alquimiste va quedar indisolublemente lligada al seu Atanor -el productor dels "fòcs secrets"-, hornillo a on es portaven a terme els primers treballs de metalúrgica alquímica. Per lo general ho descriu en forma de quadrat o prisma. Molt prop es troba una torre comunicada per un tubo en un dels costats. La torre s'ompli de carbó que en encendre's comunica la seua calor a través del tubo, conservant-se a temperatura constant. També es destacava en el laboratori dels alquimistes una espècie de cazuela, fonda, repleta de cendres cernidas, sobre les quals s'han de colocar els flascos o recipients que contenen la matèria sobre la que es treballa, en els seus distints estats. Esta matèria serà calfada, en cada cas en un temps distint i a diferents i variades temperatures. Les cendres deuen rodejar totalment la vasija, protegint-la de l'acció exterior, com un verdader i autèntic bol griálico. La funció exacta d'eixa missió protectora és la que varen tindre tots els recipients sagrats tradicionals, des de la famosa "Caldera de Dagda" als misteriosos "Contenidors de l'Eterna Joventut" de les llegendes populars.
Escrits que es remonten a el I evidencien l'estret víncul existent entre l'alquímia i l'astrologia, la màgia i el simbolisme secret. I és que, davant tot, se li atribuïx a l'hermetisme la "Tabula Smaragdina", en la que es resumix en forma de tesis la totalitat dels coneiximents sobre l'alquímia. En realitat estos texts estan considerats com els texts bàsics de l'alquímia esotèrica.
L'edició que es coneix actualment es basa en una mostra àrap de el XII, la qual es entronca i es basa al mateix temps en fonts greco-alejandrinas dels primers sigles despuix de Jesucristo. El màxim representant d'esta alquímia, Zósimo de Panópolis (aproximadament sigles III o IV d. C.), descriu l'idea interior del ennoblecimiento de l'alquímia com una visió en la que el cos, lliberat de la carn, es convertix en esperit i s'associa gradualment en l'ànima de Deu. I aixina els alquimistes grecs posteriors es varen dedicar principalment a donar realce teòric a estos principis alquímicos. L'alquímia, encara molt estèril en la seua part pràctica, va obtindre nous impulsos despuix de la conquista d'Egipte pels àraps (VIII). Els àraps es varen interessar especialment per la part útil de l'alquímia, millorant les tècniques de laboratori, com, per eixemple, el procés de destilació, inventant llavors l'alambique, que era un mig de destilació precursor de la famosa retorta. Esta nova tècnica va poder utilisar-se per a la fabricació d'olis essencials. Els coneiximents teòrics dels àraps sobre alquímia s'han transmés en un compendio d'obres que es remonta a Jabir Ibn Hayyan, que traduït en llatí vindria a dir "Dador o Transmissor".
El propi atanor va acompanyat fonamentalment de vasijas destilatorias que varen ser usades pels doctos religiosos en les misterioses operacions que conduïen a l'obtenció de licors medicinals i l'aigua de la vida o "Aquae Vitae". La majoria d'estos brebajes varen començar amprant-se com a panacea per a les malalties -com émulos de l'Elixir- i varen terminar convertits en fonts artesanals d'ingressos. Aixina es va donar orige a licors com els benedictines, chartreuses, mistelas, cerveses i atres varietats locals d'alcohol destilat.
Podem dividir l'història de l'alquímia en tres periodos: el primer, de 1200 a 1300 de nostra era, l'alquímia era una capacitat manual que demostrava la seua utilitat a través de la coloració de metals, fent creure que es tractava de transmutació. Existix un antic grimorio atribuït a Alberto Magne que tracta exhaustivament eixe tema. El segon periodo, de 1300 a 1600 de nostra era, es va caracterisar per l'auge de l'alquímia entre persones cultes que es varen interessar per les seues enormes perspectives. Aixina Valentinus en Alemània i Norton en Anglaterra es varen destacar en la tasca, tant teòrica com pràcticament. El treball es basava i centrava en la fabricació de "La Pedra Filosofal" o "Lapis Philosophorum", en l'ajuda del qual s'esperava poder fabricar el maravellós i singular or, matèria tan desijada pels Príncips. Un atre dels motors que movia als investigadors cap a l'alquímia era la busca d'una medicina universal que curara totes les malalties i fora font de "Vida Eterna". El representant més important d'eixe grup d'hòmens excelsos i elegits va ser Paracelso.
La seua influència en la cultura popular
[editar | editar còdic]En la saga Els immortals de Alyson Noël.
- En el llibre d'Els Viages de Gulliver, de Jonathan Swift, prop del final, quan Gulliver ix de l'Acadèmia.
- En l'anime i mànega Fullmetal Alchemist, a on es pretén trobar la pedra filosofal per a dominar el món i superar a Deu.
- En el llibre Tuck Everlasting.
- En el llibre Elíxir (2010), d'Hilary Duff, tracta sobre el tema i també en la seua segona part Devoted (2011).
- En els videojocs Els Sims 2, a on es conseguix recaptant aspiracions i en Rayman 2, el gran escape, encara que en Castlevaina (qualsevol de les seues versions) l'elixir servix per a curar per complet al jugador, aixina com en les entregues de Final Fantasy.
- En el videojoc Constantine retor a John per a combatre als dimonis.
- En el llibre L'alquimiste de l'escritor brasiler Paulo Coelho.
- En la colecció de llibres de L'Alquimiste: Els secrets de l'immortal Nicolas Flamel.
- En el videojoc Touhou Project, dos personages cridats Kaguya Houraisan i Fujiwara no Mokou, els qui varen prendre l'Elixir de la Vida i varen conseguir ser immortals.
- En els videojocs Kingdom Hearts apareix l'elixir, que li dona a un personage a seleccionar: Punts Vida i Punts Màgia.
- En la série Dragon Ball, el mestre Roshi va beure d'este elixir obtenint l'immortalitat (d'ahí el seu renom "l'home més vell del món").
- En El misteri de Anubis.
- En el mànega Seikon no Qwaser.
- En el primer llibre de la saga Harry Potter, Harry Potter i la pedra filosofal, sent anhelada pel vilà lord Voldemort.
- En 5 elements còmic de Jesulink, existix l'element Alcaesto.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «The Human Dream of Eternal Youth» (en és). prezi.com. Consultat el 2026-03-30.
- ↑ Glick, T.F., Livesey, S.J., Wallis, F. Medieval Science, Technology And Medicine: An Encyclopedia. Routledge, 2005. p. 20
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Elixir de la vida» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.