Història d'Àsia Central
La història d'Àsia Central ha estat condicionada principalment pel clima i la geografia de la zona. La aridez de la regió dificulta la pràctica de l'agricultura i la seua distància al mar l'aïlla en gran mida del comerç. En conseqüència solament s'han format unes poques ciutats de gran tamany, i l'àrea va estar dominada durant milenis pels pobles nómadas de l'estepa.
Les relacions entre els nómades de la estepa i la població sedentaria d'Àsia Central varen ser durant molt temps conflictives. L'estil de vida nómada s'adaptava molt be a la pràctica de la guerra i els ginets de la estepa varen ser un dels pobles del món en major potencial militar, encara que estaven llimitats per la falta d'unitat interna. En les ocasions en les que moltes tribus varen quedar baix el mando de grans líders varen crear eixèrcits casi imparables, com en l'invasió d'Europa mampresa pels hunos, els atacs Wu Hu a China i sobretot la conquista de bona part d'Eurasia pels mongoles.
El domini dels nómades va terminar en el XVI, quan les armes de fòc varen permetre als pobles sedentarios controlar la regió. Des de llavors Rússia, China i atres potències es varen expandir per la regió i varen aplegar a prendre control de la major part d'Àsia Central a finals de el XIX. Despuix de la Revolució russa, la majoria de regions d'Àsia Central varen ser incorporades a l'Unió Soviètica; només Mongòlia va permanéixer independent, encara que en la pràctica era un estat satèlit. Les zones soviètiques d'Àsia Central es varen industrialisar i es va construir molta infraestructura pero al mateix temps es varen suprimir les cultures locals, i es varen produir centenars de mils de morts en programes de colectivización fallancs.
Despuix del colapse de l'Unió Soviètica, cinc països d'Àsia Central varen obtindre l'independència. En estos nous estats bona part del poder està en mans d'antics oficials soviètics. Cap d'estes repúbliques pot considerar-se una democràcia. El restant de regions d'Àsia Central formen part de la República Popular China.
Prehistòria
[editar | editar còdic]Recents estudis genètics han conclós que els primers hòmens que varen aplegar a la regió ho varen fer fa entre 40.000 i 50.000 anys, sent una de les primeres zones en assentaments humans. No obstant, les evidències arqueològiques de la població d'Àsia Central són escasses, mentres que les evidències de l'arribada de l'home a Àfrica i Austràlia en époques anteriors són ben conegudes. Alguns estudis han identificat esta regió com l'orige més provable de les poblacions que més tart habitarien Europa, Siberia i Amèrica del Nort.[1] També es considera a sovint a la regió com el lloc d'a on prové la raïl de les llengües indoeuropeas.
La domesticació del cavall va escomençar en Àsia Central en el IV mileni a. C. Els cavalls (en realitat, ponis) se seleccionaven segons la seua força, i cap a el II mileni a. C. eren suficientment forts com per a tirar de carros, lo que va propiciar el nomadisme, una forma de vida que dominaria la regió durant varis milenis.
Els grups nómades cuidaven de raberes d'ovelles, cabres, cavalls i camellos, i mamprenien migracions anuals en busca de noves pastures (una pràctica coneguda com transhumancia). La gent vivia en yurtas, tendes fetes de pells i fusta que poden desmontar-se i transportar-se, en espai per a unes cinc persones.
Mentres que les àrides planures estaven baix el domini dels nómades, en les zones més humides varen sorgir menudes ciutats estat i societats agràries sedentarias. El Complex arqueològic Bactria-Margiana de principis de el II mileni a. C. va ser la primera civilisació sedentaria de la regió. Els seus habitants practicaven el cultiu per irrigación del blat i l'ordi i, possiblement, coneixien algun tipo d'escritura. Aixina mateix, és provable que s'hagen relacionat en els nómades de l'Edat de Bronze de la cultura Andronovo, els inventors dels carros de rodes radials, que vivien al nort en Siberia Occidental, Rússia, i algunes zones de Kazakhstan, cultura que va persistir fins a l'I mileni a. C. Estes cultures, particularment la Bactria-Margiana, s'han apuntat com a possibles representants de l'hipotètica cultura ària, que seria orige de les llengües Ural-Altaiques i Indo-Iranís.
Posteriorment, les ciutats estat sogdianas del Valle de Fergana varen tindre gran importància. Estes ciutats, despuix de el I, varen hostajar als comerciants de la Ruta de la Seda i es varen enriquir en el comerç. En aquell temps els nómades de la estepa depenien dels pobles sedentarios per a procurar-se un ampli palmito de bens que d'una atra forma no podien produir. Els nómades comerciaven quan podien, pero com per lo general no produïen bens que pogueren interessar als habitants dels assentaments permanents varen practicar en freqüència els saquejos.
Les estepas varen ser poblades per una àmplia varietat de pobles. Entre els pobles nómades d'Àsia Central es conten els hunos i uns atres pobles turcs, els perses, els tocarios, atres grups que parlaven llengües indoeuropeas i alguns grups de mongoles. A pesar de les diferències ètniques i llingüístiques, l'estil de vida de la estepa va propiciar l'adopció d'una cultura molt similar a lo llarc de la regió.
Influències externes
[editar | editar còdic]En el primer i segon mileni a. C. es varen desenrollar una série d'estats extensos i poderosos en la perifèria meridional d'Àsia Central. Estos imperis varen intentar conquistar els pobles de la estepa moltes voltes en èxit parcial. Tant els medos com la dinastia aqueménida varen dominar parts d'Àsia Central. Els estats chinencs també varen intentar en freqüència estendre els seus dominis cap a l'oest; pero a pesar del seu poder militar varen descobrir que era casi impossible conquistar als nómades, que quan es trobaven en un gran eixèrcit podien adinsar-se en la estepa i esperar a que les tropes invasoras es marcharen. Sense ciutats i sense més riquea que el ganado, que es duyen en ells, no tenien res que tingueren que defendre. Heródoto relata un eixemple d'esta situació en la seua detallada crònica de la futilidad de les campanyes Perses contra els escitas.
Alguns imperis varen fer incursions més profundes en Àsia Central, trobant ciutats que varen poder conquistar i prendre aixina el control de les rutes comercials. Les conquistes d'Alejandro Magne varen estendre la civilisació Helenística fins a Aleixandria Eschate (Lit. “l'Última Aleixandria”, actual Kokand, Tadjikistan), fundada l'any 329 a. C. Despuix de la mort d'Alejandro en 323 a. C., el seu successor en este territori va caure derrotat front al Imperi seléucida durant les Guerres dels Diádocos. En 250 a. C., la part de l'Imperi de Bactriana en Àsia central es secesionó per a formar el regne Grecobactriano, que va tindre molt contacte en Índia i China fins al seu fi en 125 a. C. El Regne Indogriego, establit principalment en la regió de Panyab pero que governava bona part d'Afganistan, va ser pioner en el desenroll del grecobudismo. l'Imperi kushán va cobrar força en la regió des de el II. a el IV, i va continuar la tradició helenística i budista. Estos estats varen prosperar gràcies a la Ruta de la Seda, que creuava la regió i unia China en Europa. Més vesprada la zona cauria baix el domini d'atres potències, com l'Imperi sasánida.
Una d'estes potències, l'Imperi partixc, es va originar en Àsia Central, pero va adoptar les tradicions culturals perses, situació que es donaria a sovint en l'història: pobles nómades originaris d'Àsia Central conquisten els regnes i imperis circumdants, pero ràpidament adopten la cultura dels pobles conquistats.
Per esta época, Àsia Central era una zona heterogénea en mescles de cultures i religions. El budisme seguia sent la religió majoritària, pero els seus fidels es concentraven en l'est. En Pèrsia va cobrar importància el zoroastrismo. El cristianisme nestoriano va penetrar en la regió, pero mai va passar de la condició de cult minoritari. El maniqueísmo, en canvi, va tindre millor acolliment i va aplegar a ser la tercera religió en importància. Molts habitants d'Àsia Central eren practicants de més d'una religió, i ademés casi tots els cults estaven influïts per tradicions chamanicas locals. En el VIII, l'Islam va entrar en la zona i en poc temps seria la religió majoritària, encara que el budisme va persistir en vigor en l'est. Els nómades del desert d'Aràbia podien comparar-se militarment als nómades de la estepa i despuix d'una série de victòries les primeres dinasties àraps varen obtindre el control de grans zones d'Àsia Central. L'invasió àrap també va minar l'influència chinenca en la part occidental d'Àsia Central. En la batalla del Tales els eixèrcits àraps varen derrotar definitivament a les forces de la dinastia Tang i com a conseqüència els pobles originaris d'Orient Mig dominarien la regió.
Una de les causes de la gran efectivitat militar i de la complexitat estratègica de l'invasió àrap d'Àsia Central és el fet de que l'alvanç va ser dirigit simultàneament seguint dos vies de comunicació separades entre sí pero convergents. La destrucció de l'eixèrcit real persa pels àraps en la batalla de Nehavend, en l'any 21/642, va acabar en la resistència persa, que estava organisada centralmente, i l'últim rei sasánida, Yazdagird III, es va convertir en un fugitiu. Les autoritats locals varen oferir una resistència esporàdica que rares voltes va ser efectiva. En 29/649 les forces del governador de Kufa, Sa'aneu ben al-'As, varen alvançar per la ruta que anava des de Hamadán i Ray fins a Jurjan i Jorasán. Al mateix temps, el governador àrap de Basora (Basra), Abdullah ben'Amir, havia començat el seu alvanç a través de Fars i Kirman cap a l'oasis de Tabas, i en direcció a Nishapur i Marv.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Historia de Asia Central» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.