Història d'Àsia

La història d'Àsia comprén l'història colectiva de vàries regions de la perifèria costera, d'Àsia Oriental, del Sur d'Àsia i del Orient Mig, vinculades per la massa interior de l'estepa.

Si ben Àfrica es considera el lloc de naiximent de la humanitat, es creu que Àsia va ser el breçol de la civilisació, encara que esta en realitat no va ser única i uniforme: la gran extensió del continent va fer casi inevitable que sorgiren vàries cultures de manera independent: les primeres civilisacions conegudes varen sorgir en la perifèria costera, encara que també en atres regions es varen desenrollar alguna de les primeres comunitats al voltant de les fèrtils valls dels rius. Les civilisacions mesopotámica, l'índica i la chinenca varen compartir prou similituts i, provablement, varen intercanviar tecnologies i idees com les matemàtiques i la roda. Atres invencions com les de l'escritura possiblement es varen desenrollar de manera individual en cada àrea. Les ciutats, estats i després imperis es varen desenrollar en estes terres baixes.

La regió de la estepa hi havia estat habitada durant molt temps per nómades montats i des de les estepas centrals podien alcançar totes les àrees del continent asiàtic. La més antiga d'estes expansions centrals coneguda que va eixir de les estepas va ser l'expansió indoeuropea, que va propagar les seues llengües i cultura a Orient Mig ocupada pels iranios, Índia ocupada pels aris i el centre d'Àsia fins a les fronteres en la Chinenca antiga, a on es varen establir els tocarios. La zona septentrional del continent, que comprén gran part de Siberia, era inaccessible als nómades esteparios pels densos boscs i la tundra i per això estava escassament poblada.

El centre i la perifèria es varen mantindre separades per montanyes i deserts. Les montanyes del Caucas, els Himalayas, el desert de Karakum i el desert de Gobi formaven barreres que les hordes montades de les estepas només podien creuar en dificultat. Encara que tecnològica i culturalment els habitants de les ciutats estaven més alvançats, poc podien fer militarment per a defendre's contra elles. No obstant, les terres baixes no tenien suficients praderies obertes per a soportar una gran força de cavalleria, i per això els nómades que varen conquistar estats en China, Índia i Orient Mig pronte es varen vore obligats a adaptar-se les societats locals.

Els principals regnes antics en l'interacció cultural com el gran emperador de Ciro II el Gran, que va unificar als pobles d'orige iraní en el regne de Pèrsia. Despuix la creació del Imperi aqueménida (550 a. C.-330 a. C. aproximadament), que va estendre la cultura persa des del mar Mediterrànea fins al riu Indo. L'expansió índia, la difusió de la civilisació chinenca, el domini musulmà (conegut com l'auge i expansió del islam) i mongol, l'influència chinenca i mongola. Ademés els primers inicis del domini colonial de les grans potències europees, com l'exploració i colonisació realisades primerament per Espanya i Portugal, com l'arribada de Fernando de Magallanes en 1521 qui va descobrir la part oriental del continent asiàtic seguit despuix per Juan Sebastián Elcano, i més tart colonisades per França, Gran Bretanya, Països Baixos i Rússia.

En l'Edat Moderna, Àsia va constituir el continent econòmicament més productiu. Cap a 1500, Orient Mig, Índia i China concentraven prop del 60 % de la producció mundial, i poc abans de 1800 el 80 % de la mateixa. Durant el XVIII, els textils d'Índia s'exportaven extensivamente a França i Anglaterra. I gran cantitat de productes industrials chinencs estaven presents tant en l'Amèrica colonial des de el XVII com en Europa. S'estima que un 75 % de l'argent extret pels espanyols en Amèrica va acabar en China a canvi de la compra de productes manufacturados en China. La Revolució Industrial europea va alterar este equilibri, i per mig de conquista militar gran part d'Àsia va passar a estar controlada per potències europees.

Despuix d'aplegar a l'independència dels països colonisats de les seues antigues metropólis per mig de l'adopció d'una resposta a l'imperialisme pròpia en cada país, Àsia voria el manteniment d'eixa independència, l'aparició de conflictes, l'intensificació del nacionalisme, la confrontació ideològica i l'expansió econòmica.

Prehistòria

Segons l'arqueòlec Rakesh Tewari sobre Lahuradewa, en Índia les datacions de C14 mostren que entre el 9000 i 8000 a. C. es cultiva arròs en eixe lloc arqueològic, lo que convertix a Lahuradewa en el jaciment neolític més antic de tot el sur d'Àsia. La tecnologia neolítica va aparéixer en el subcontinent indi en la vora occidental de la torrentada del riu Indo, fa aproximadament 9000 anys, evolucionant gradualment cap a la Civilisació de la vall del Indo del tercer mileni a. C. Per un atre costat, Göbekli Tepe és un dels jaciments més antics d'Àsia occidental, situat en Anatolia sudoriental, en lo que actualment és Turquia. Este assentament està datat en el Neolític prealfarero, entre c. 9500 i 8000 a. C., el jaciment comprén una série de grans estructures circulares sostingudes per enormes pilars de pedra, els megalits més antics coneguts del món. El jaciment prehistòric de Beifudi, prop de Yixian, en la província chinenca d'Hebei. Província de Hebei, China, conté relíquies d'una cultura contemporànea a la Cishan i la Xinglongwa d'al voltant del 8000-7000 a. C., cultures neolíticas a l'est de les montanyes Taihang, omplint un buit arqueològic entre les dos cultures del nort de China. La superfície total excavada supera els 1200 metros quadrats i la colecció de troballes neolítics del jaciment consta de dos fases.

Cap al 5500 a. C. va aparéixer la cultura Halafiana en Líban, Israel, Síria, Anatolia i el nort de Mesopotamia, basada en l'agricultura de seca.

En el sur de Mesopotamia es trobaven les planures aluvials de Sumer i Elam. Com les precipitacions eren escasses, es necessitaven sistemes d'irrigación. La cultura Ubaid va florir a partir del 5500 a. C.

Paleolític

Artícul principal → Paleolític.

Mesolítico o Epipaleolítico

Un atre artícul: Kajka

Artícul principal → Epipaleolítico.

Neolític

Artícul principal → Neolític.

Àsia occidental va ser la primera part del món que va vore cap a un nou estil de vida, el neolític (modo de producció agropecuario), encara que en la zona de China i el surest asiàtic també es varen desenrollar comunitats agrícoles.

En Göbekli Tepe, en el surest de Turquia, es troba un santuari datat cap al 10.000 a. C., que es considera un eixemple primerenc del començ de la primera fase neolítica. Este lloc arqueològic va ser habitat per caçadors-recolectors nómades, ya que no hi ha vivendes permanents en les afores. Es considera que en ell està situat el lloc de cult conegut més antic conegut.

Al voltant de 9000 a. C. es va desenrollar el primer conjunt de cultures neolíticas aparegudes en el Creixent Fèrtil. Entorn al 8000 a. C. va aparéixer el primer núcleu urbà conegut, Jericó, en la franja siri-palestina. Estava rodejat per una muralla de pedra i marbre, i hauria tingut una població d'entre 2000 i 3000 habitants, en un recint en una enorme torre de pedra. La data exacta de la seua construcció no ha segut establida en certea, degut a que les proves del carbono 14 varen ser analisades en diferents laboratoris. Jbeil (Biblos), en l'actual Líban, és un atre jaciment primerenc. La cultura neolítica de Jericó va evolucionar directament de la cultura epipaleolítica local (Natufiense), els integrants de la qual varen ser pioners en la recolecció del cereal selvat, la qual posteriorment es va transformar en una autèntica agricultura. Entre 8500 i 8000 a. C. les comunitats agrícoles varen començar a estendre's cap a Anatolia, el Nort d'Àfrica i l'Alta Mesopotamia.

El jaciment prehistòric de Beifudi, prop de Yixian, província d'Hebei, en China, conté restants d'una cultura contemporànea en les cultures Cishan i Xinglongwa (ca. 8000 - 7000 a. C.), neolíticas i a l'est dels Montes Taihang, caent aixina en un buit arqueològic entre estes dos societats de China septentrional. L'àrea total excavada supera els 1200 m² i les troballes neolítics es repartixen en dos fases. Ca. 5500 a. C. la cultura halafiana apareix en Alce, Síria, Anatolia i l'alta Mesopotamia, basada en l'agricultura de seca. En la baixa Mesopotamia es trobaven les planures aluvials de Súmer i d'Elam. En elles es registra per primera volta l'aparició de sistemes pluvials de rec. La cultura del Obeid va florir entorn al 5500 a. C.

Vore també: Cultura Halaf, Cultura Hassuna-Samarra, Mehrgarh, Cultura del Obeid, i Periodo de Uruk

Història

Història Antiga

Calcolítico

Artícul principal → Calcolítico.

En esta etapa es va desenrollar la metalúrgia del coure, principalment en l'Próximo Oriente, i les comunitats agràries varen centralisar poc a poc les seues funcions en núcleus urbans, donant lloc a Estats molt arcaics.

Edat del Bronze

AP L'Edat del Bronze va escomençar entorn a 3500 a. C., reemplaçant a les cultures neolíticas de l'Próximo Oriente, que varen fundar els primers Estats en funcions centralisades perfectament definides, i en dos elements indispensables per al seu funcionament, el temple primer, i despuix el palau. China i Vietnam varen ser atres centres metalúrgics que també varen desenrollar societats estatals arcaiques.

Edat del Ferro

Durant l'edat de ferro ademés d'Orient Pròxim, en Índia i en China varen existir imperis políticament centralisats i un desenroll urbà notori. En atres regions varen predominar els pobles nómadas. El breçol de la civilisació chinenca se situa en el nort de China, en la conca del riu Groc. La dinastia semi-mítica dels Xía és contemporànea de la civilisació del Indo. A esta dinastia li varen seguir les dinasties Shang (1750 a. C. - 1040 a. C.) i Zhou. En el VIII, el regne dels Zhou es dividix en principis independents, durant un periodo conegut com "Primaveres i Autumnes", en el que varen ocórrer moltes innovacions. Durant eixe periodo apareixen el taoisme i el confucianisme que influirien poderosament en l'història chinenca posterior.

En l'oest d'Índia, la civilisació dels indos, naixcuda a mitat de l'III mileni a. C. s'havia extinguit uns mil anys més tart. A partir de l'any 1500 a. C., els arya, seminómadas d'orige indoeuropeo, varen penetrar en el nort de la conca del Indo. Poc a poc es varen ser imponent a les poblacions preindoeuropeas, estenent-se la seua llengua i la seua religió, que es transformaria més tart en el germen del hinduismo.

Primers regnes

La dinastia Aqueménida del Imperi Persa, fundada per Ciro II el Gran, que va governar un àrea de l'Antiga Grècia i Turquia fins al riu Indo i Àsia central durant els sigles IV,V i VI Alejandro Magne va conquistar este imperi en el IV l'Imperi romà va prendre més tart el control d'algunes parts d'Àsia occidental. Els successius imperis seléucida, partixc i sasánida de Pèrsia varen dominar Àsia occidental durant sigles. Moltes civilisacions antigues varen ser influenciades per la Ruta de la Seda, que conectava China, l'Índia, Orient Mig i Europa. Dos religions, el hinduismo i del budisme, que varen sorgir en l'Índia, varen tindre una influència transcendental en el Sur, Est i Surest d'Àsia.

En el VI havia escomençat un periodo de guerres per l'hegemonia en China, en el 221 a. C. el regne dels Qin conquista a tots els atres regnes i el seu rei adopta el títul de primer emperador (Shi Huangdi). La capital de Qin, cridada Xiangyang, es convertix en la capital de l'imperi. En el nort de China, els xiongnu, nómades provablement de llengua túrquica dominen gran part de les estepas. Els yuezhi eren un atre grup d'orige provablement indoeuropeo, identificat en els tocarios, també eren indoeuropeos els śaka emparentats en escitas i sármatas d'Europa oriental. A partir del 206 a. C. la dinastia dels Han sustituó a les dels Qin, i varen seguir tenint durant quatre sigles un regne unificat orige de la futura Chinenca imperial. Els Han estaven en conflicte casi permanent en els xiongnu. Poc despuix del 170 a. C. els xiongnu expulsen als yuezhi cap a l'oest. Cap a finals de el II els Han varen conquistar el centre de la península coreana i el territori dels vietnamites (Nam Viet).

Entre els regnes fundats pels aris, el de Mágadha, en capital en Pataliputra, es va tornar el més poderós en el VI. Buda que hauria naixcut cap al 560 a. C. va viure durant l'esplendor de Mágadha. Chandragupta Maurya, que es va convertir en rei de Mágadha i el 320 a. C. va fundar la dinastia Maurya i va conquistar militarment tot el nort de l'Índia. l'imperi dels Maurya va alcançar el seu apogeu baix el regnat d'Aśoka (269 a. C. -232 a. C.). En el noroest de l'Índia, es varen estendre llavors els regnes seleúcida i grecobactriano, hereus de l'imperi d'Alejandro Magne (mort en el 323 a. C.). En el sur, en el territori de les llengües dravídicas es varen establir els regnes tamiles. L'afonament de l'imperi dels Maurya en la primera mitat de el II, va dur en si la fragmentació política de l'Índia. El regne de Andhra es consolida en el següent sigle en el centre del Decán, és un regne de llengua dravídica (telugu) i de religió hinduista. En el noroest de l'Índia es varen donar vàries invasions de pobles seminómadas, com els yuezhi (s. II a. C) que varen ocupar el lloc dels śaka espentant-los cap al sur. Els śaka es varen adinsar contínuament en l'Índia, mentres que els yuezhi es varen instalar en Bactriana. Entre els yuezhi un clan va terminar per impondre's, els kushanas. Estos últims varen formar un extens imperi a mitan de el I que comprenia tot el noroest de l'Índia, este imperi va alcançar el seu apogeu un sigle més tart. Els cingaleses, procedent de l'Índia, varen donar el seu nom a l'illa de Ceilan, convertits al budisme, es varen organisar com a regne a partir de el II

Edat Mija

Entre els sigles IV i V de la mateixa manera que va succeir en Europa, va haver una notable pressió dels pobles nómades i seminómadas del nort d'Àsia sobre els imperis centralisats. Estes grans migracions de la mateixa manera que en Europa varen poder vore's afectades en algun moment per factors climàtic que va dur als pobles més septentrionals a desplaçar-se cap a regions més templades en busca de millors condicions de vida.

Índia medieval

En el nort de l'Índia l'imperi Kuṣāṇ va ser format per pobles iranios nort-orientals, relacionats estretament en els escitas del NE d'Europa. L'expansió d'estos pobles cap al sur de l'Índia va ser detinguda pel imperi gupta. Posteriorment l'imperi Kuṣāṇ va ser severament afectat per l'espente dels perses sasánidas en el II i finalment els restants del seu imperi varen ser agranats pels hunos blancs d'orige túrquico i procedents del centre d'Àsia. A partir del 320 d. C. la dinastia dels gupta regna en Magadha, i en alguns decenis el seu regne va acabar ocupant tot el nort de l'Índia. En el sur va continuar la fragmentació política.

L'imperi gupta desaperció en el s. VI, pero un rei hindú va conseguir reconstruir un imperi en el nort de l'Índia en la primera mitat de el VII i el regne dels Pala va adquirir importància en el VIII. A l'oest de l'Índia, en la primera mitat de el VII, s'havia format el califato islàmic, que havia penetrat fins a Afganistan. Els estats successors del califato acabarien dominant l'Índia.

China medieval

En China el final de la dinastia Jin (265-420) va iniciar un periodo d'inestabilitat política, dividint-se el territori en numerosos regnes independents que no varen ser unificats fins al advenimiento de la dinastia Sui (581-618) que reunificó la regió en un nou regne centralisat i va ser succeïda per la dinastia Tang (618-907) que va anar encara més duradora i va perdurar fins a el X. Darrere un atre periodo de fragmentació territorial les dinasties Song (960-1279) i Yuan (1279-1368) varen ser estables i varen mantindre una integradidad territorial notable fins al final de l'Edat Mija.

Les estepas del nort del país varen estar dominades primer pels xianbei, pobles tunguses procedents de l'est i que havien desplaçat als xiongnu. Posteriorment els xianbei serien desplaçats pels ruanruan (mongoles). A partir de el IV va haver irrupcions de pobles de les estepas en els regnes chinencs, edificant regnes efímers. Poc abans del 400 els tabgatch (tuoba), pobles túrquicos, comencen a prevaldre en el nort de China.

Península indochina

La potència hegemònica més antiga de la regió va ser el regne de Funán, els orígens del qual es remonten possiblement a el I Este regne és davant tot una potència marítima que comercia entre China i Índia, l'adscripció ètnica de Funán no està clara (podrien ser pobles mon-jemer o tal volta pobles malayo-polinesios). Més al nort el regne de Chenla és un regne jemer que va ser vassall del regne de Funán. Més a l'este regne de Champa és el regne dels cham, que són un poble malayo-polinesio. En la mateixa regió durant el IV apareixen les ciutats-estat dels pyu al noroest, formada per pobles tibetà-birmans. Tots estos regnes experimenten en graus diversos l'influix cultural de l'Índia.

Coreja i Japó

Els Han havien abandonat Coreja en el II, açò va permetre que es consolidaren tres regnes: Koguryo, Paekche i Cadira. Per una atra part els orígens de l'estat japonés de Yamato, que apareix en el IV no són ben coneguts.

Atres regions

Durant este periodo en Filipines va sorgir el regne de Tondo. A partir de el XIII, en al nort de China i en el centre d'Àsia sorgixen entitats polítiques que despuix de ser unificades per Gengis Kan donaran pas al major imperi asiàtic de l'història, l'imperi mongol (1206-1368).

Edat Moderna

L'era moderna en China escomença en la dinastia Ming (1368-1644) instalada en el poder. Al final del periodo Ming, durant poc temps, va predominar la dinastia Shun i posteriorment la més duradora dinastia Qing (1644-1912).

En Índia a l'inici d'este periodo la potència més important va ser l'imperi vijayanagara que controlava tot el sur d'Índia, la supremacia del qual va acabar per l'instauració del imperi mongol, al que succeiria l'imperi maratha que va controlar el nort, centre i part del sur d'Índia. A partir de el XVIII els britànics escomencen a influir en la política d'Índia i acabaran formant el raj britànic.

En l'Edat Moderna, Àsia va constituir el continent econòmicament més productiu. Cap a 1500, Orient Mig, Índia i China concentraven prop del 60% de la producció mundial, i poc abans de 1800 el 80% de la mateixa. Durant el XVIII, els textils d'Índia s'exportaven extensivamente a França i Anglaterra. I gran cantitat de productes industrials chinencs estaven presents tant en l'Amèrica colonial des de el XVII com en Europa. S'estima que un 75% de l'argent extret pels espanyols en Amèrica va acabar en China a canvi de la compra de productes manufacturados en China. La revolució industrial europea va alterar este equilibri, i per mig de conquista militar gran part d'Àsia va passar a estar controlada per potències europees.

Edat Contemporànea

Durant el XIX cap territori d'Àsia va quedar lliure de l'influència de l'imperialisme europeu i nortamericà. Si be algunes regions com Iran (Pèrsia), Japó o China no varen ser ocupats permanentment per forces militars europees com va passar en gran part del continent varen tindre conflictes en els europeus i ocasionalment forces militars temporalment establides en els seus territoris, que varen obligar als seus governants a seguir polítiques favorables a interessos europeus. Atres territoris varen ser ocupats directament pels europeus i varen ser administrats com a territoris colonials, amprats com a font de recursos per a les metròpolis colonials.

Desenrolls regionals

Àsia del Sur

El subcontinent indi va ser la sèu d'una de les primeres civilisacions humanes, contemporànea a la sumerio: la vall del Indo. Este poble ha dominat sempre la regió en les successives evolucions que ha sofrit, detallades en l'artícul Història de l'Índia.

El restant de països han mesclat l'influència índia en les cultures d'Àsia Oriental, que es reflectix en la convivència entre el hinduismo i el budisme. En l'expansió musulmana, alguns països es varen convertir a l'islam i varen adoptar algunes traces de la cultura àrap.

Les estepas i Àsia central

Els pobles indoeuropeos poblaven les estepas des de la prehistòria i en les seues migracions cap al sur i l'oest varen configurar la majoria de civilisacions europees. El clima àrit i l'orografia del terreny varen marcar els moviments d'estos pobles, propiciant l'aïllament de les comunitats, que d'esta manera varen desenrollar cultures pròpies.

Posteriorment les estepas varen ser colonisades pel Imperi mongol i per tropes perses i chinenques. Les diferents valls serien les precursores dels països d'Àsia Central.

A partir de el XIX entra en joc una nova potència: l'imperi rus. Este es va estendre per gran part del continent. En la creació de l'Unió Soviètica, els països varen passar a ser repúbliques depenents de Moscou i en un règim comuniste (el comunisme va aplegar inclús a les civilisacions més orientals, com la chinenca i la coreana). En la caiguda de l'URSS, els antics pobles es varen convertir en Estats independents, en gran mescla ètnica i religiosa.

Vore també

• Història d'Àsia Central
• Història d'Àsia Oriental
• Història del Caucas
• Història d'Orient Pròxim
• Història d'Orient Mig
• Història de China
• Història de l'Índia
• Cronologia de l'exploració europea d'Àsia