Serra de Gredos

Serra de Gredos

La serra de Gredos és una serra pertanyent al sistema Central, en la península ibèrica, situada entre les províncies espanyoles d'Àvila, Càceres, Madrit i Salamanca. La seua màxima altitut es dona en el pico Almanzor a 2592 m sobre el nivell d'el mar. Gredos és una de les serres més extenses del sistema Central i entorn als seus grans moles granítiques basculen quatre comunitats autònomes: Castella i Lleó, Castella-la Mancha, Comunitat de Madrit i Extremadura. S'estén d'est a oest des de Sant Martín de Valdeiglesias a Hervás i de nort a sur de la vall del Tormes a Rosarito. Els dos alvertents de la serra presenten forta disimetría entre sí, tenint la sur un desnivell molt més acusat. Part de la serra està declarada parc regional de la Serra de Gredos.

Geologia

La serra de Gredos està constituïda per roques granítiques, classificades pels geólogos entre les roques plutòniques, és dir, aquelles que es varen formar pellent refredat dels magmas de l'interior de la corfa terrestre. el granit es compon de tres minerals: cuarzo, feldespat i mica. En algunes roques de Gredos, els cristals de feldespat són llamativamente grans (de fins a varis centímetros) i es destaquen del conjunt de la roca. També apareixen les granodioritas i certs afloraments metamòrfics;

Circ de Gredos i Estany Gran gelat.

Durant una gran part de l'Era Primària, fa entre 600 i 350 millons d'anys la regió de l'actual Gredos va estar coberta pel denominat mar de Thetys en el qual es varen ser acumulant, en capes horisontals o estrats, sediments que provenien de l'acció de l'erosió sobre les àrees no inundades. Estos sediment es varen fracturar i es varen plegar per l'acció de l'orogènia Hercínica, que va actuar en el periodo comprés entre 350 i 250 millons d'anys arrere. Com a conseqüència dels citats plegaments, àmplies zones varen emergir de la mar, i al final d'este periodo es va produir les ascensió de magmas fosos que, en gelar-se i cristalizar en profunditat, varen originar el granit. l'erosió va actuar llavors durant llarc temps fins que, fa entre cuarenta y dos millons d'anys, noves convulsions de la corfa terrestre denominades orogènia Alpina varen originar les elevació que es corresponen en l'actual Sistema Central. l'estil tectònic de la serra de Gredos és el cridat estil germànic, en grans bloc elevats (horst) i bloc afonats (graven) o fosses, a partir de llargues llínees de fractura. L'espai està, puix, compartimentado per grans blocs delimitats per alliniacions de fractures I-W, N-S i NE-SW, que disponen els seus traçats orogràfics i de fosses en bandes simples i determinades encreuaments, en direcció preferent este-oest, que formen des del sur, 1.º, el piedemonte del bloc marginal afonat de la Vora i el Tiétar; 2.º, immediata i bruscament, el bloc elevat de les serres principals de Gredos, 3.º, el bloc afonat intern de la fossa composta en bloc menors i divergent del Tormes i l'Alberche; 4.º, les serres septentrionals del bloc novament elevat de Villafranca-La Serrota-Parameras. El bloc principal de Gredos és disimétrico, en un desnivell accentuat al sur i tots estos elements morfotectònics principals es dividixen en atres menors que intervenen escalonant el relleu. A este dispositiu morfotectònic contrastat s'han adaptat les valls i les diferències temporals i espacials de l'evolució morfoclimática. Aurelio Prim Sánchez dividix a la serra de Gredos en tres sectors: oriental fins a la falla del port del Pico, central fins a la falla de Plasencia (port de Tornavacas) i occidental o serra de Béjar.

Màxim Estany, en un artícul sobre el vall d'Iruelas publicat en la segona mitat d'el XIX en la Revista de Montes, acota la serra de Gredos entre el cerro de Guisant, per l'est, i el port de Tornavacas, per l'oest. També menciona que entre elllogarencs el nom de serra de Gredos correspondria solament al sector montanyós entre el port del Pico i el de Tornavacas.

Sector oriental

Vista del Alt de la Merla

S'alça pel sur sobre la falla nort del Tiétar, cavalcant els sediment terciarios de la fossa d'este nom. Ellímit nort del horst, per la seua banda està estructurat per un sistema de fractures de direcció NE, com la falla del Burguillo, i I-O a ONO, com la de Navaluenga, a la que adapta el seu curs el Alberche. En esta zona, en la vertent nort de la serra, es troba el vall d'Iruelas. Els picos més destacats d'este sector:

Sector central

Circ de Gredos i estany gran

A l'oest de la falla del port del Pico, s'eleva l'Alt Gredos. el massiç tectònic de Gredos prolonga el seu elevat escarpe sobre la fossa del Tiétar. La vora meridional del horst s'adapta a la falla NE, de Candeleda a Arenes de Sant Pedro, en l'extrem oriental, i despuix a la ONO de la gola de Minchones. En l'extrem nort del horst es prolonguen les estructures del Gredos oriental, en concret les falles de tendència mija I-O, a les que s'adapta en este cas la fossa recorreguda pel Tormes. Entre Gredos central i la serra de Villafranca i La Serrota apareixen dos depressió, la del Tormes i la de Navadijos (capçalera del Alberche) separades pel bloc de Miguel Muñoz. Emmarcat per les citades depressió tectòniques el horst de l'Alt Gredos, és un sistema de blocs casi exclusivament granític vigorosamente alçats i sensiblement basculats cap al nort (és dir cap a les valls altes del Tormes i del Alberche). L'alvertent meridional és un enorme escarpe complex de falla, que en acusadísimas pendents s'empina sobre La Vora extremenya; l'alvertent septentrional apareix com un extens pla inclinat, corresponent a la superfície d'arrasamiento prèvia a la recalcada i a l'alçament. En el sector central es localisa el circ de Gredos.

Cara sur de la serra de Gredos des de la localitat toledana d'Oropesa

Picos nevats en Gredos

Els picos més elevats d'este sector:

A l'oest del Risc Medianil s'ubica el sector occidental, la llínea del qual de màximes altures, en cims que superen els 2200 m (Alt de les Becedillas 2271 m; Cap Pelat, 2270 m) servix de llímit entre les províncies d'Àvila i Càceres. Dins d'ell es distinguix a l'est, la serra Plana en el contrafort septentrional d'El Tormal (2103 m) i, a l'oest, la serra del Barco, en la que culmina este sector occidental de l'alt Gredos, a 2399 m en la Covacha delosar. Al suroest, sobre el vall del Jerte i paral a ell, s'alça la cacereña serra de Tormantos que s'eleva en La Panera, sobre Cabezuela del Valle, a 1814 m, i s'estén cap al sur de Plasencia, perdent altura progressivament.

Sector occidental

Aldeanueva de la Vora al peu de la serra de Gredos

Situat entre el port de Tornavacas i el corredor de Béjar, i cridat serra de Béjar, en una cota màxima de 2430 m en el Canchal de la Cella. Els rius Aravalle i Jerte separen els conjunts montanyosos de Gredos i de les Parameras del massiç de Béjar, que ya en terres salmantinas, alcança les seues majors altures en la serra de Candelario; en esta, es troba la corda del Calvitero en els cims del mateix nom, de Canchal Negre (2369 m) i de Campana Galindo. Cap a l'est el relleu montano es prolonga fins a la curva del Tormes en el Barco d'Àvila formant la serra de la Alberca. Al nort de Béjar destaquen alguns cerros com Cap Gros (1524 m) i chicotetes alliniacions com la serra de Tonda (1179 m). En paralisme en la serra de Tormantos, en la marge dreta del Jerte s'alça l'alliniació dels monts de Traslasierra, que enllaça en la ya citada serra de Candelario a uns 1800 m d'altura i va descendint de cota cap a Plasencia. El relleu descendix cap a l'oest en la vall del Alagón, que separa l'elevat massiç de Béjar de la serra de França, en la que es pot situar el començ del tram occidental del Sistema Central.

Estanys

En la serra de Gredos es troben vàries estanys d'orige glaciar:

Estanys del Trampal

• Estany Gran de Gredos - En el massiç central
• Els Cinc Estanys - En el massiç central
• Les Lagunillas - En el massiç central
• Estany de Majalaescoba - En el massiç central
• Estany del Barco - En el massiç central
• Estany Quadrat - En el massiç central
• Estany dels Cavallers - En el massiç central
• Estany de la Nava - En el massiç central
• Estanys del Trampal - En el massiç occidental
• Estany del Duc - En el massiç occidental

Flora

Eixemplars de Quercus pyrenaica

Observem una variació vegetal, íntimament relacionada en l'altitut a mida que ascendim; carrasca, castany, aliso, serval, abedull, àlber temblón, sauce, melojo, substituït en diverses zones pel pi. En les zones altes predomina la xara de piornos, ginebreras rastreros i també distintes varietats de camamirla. En la serra de Gredos s'han distinguit quatre pisos de vegetació. El pis basal o pis de la carrasca; el pis del roure melojo; el pis del piorno serrà la vegetació del qual està dominada per la leguminosa Cytisus oromediterraneus; i el pis dels prats dels cims, a on habiten plantes de chicotet porte que s'han adaptat per a soportar les dures condicions de l'alta montanya.

• Pis de la carrasca 300-550 m
• Chafe del roure melojo 550-1800 m
• Chafe del piorno serrà 1800-2300 m

• Pis dels prats de cims 2300-2592 m

Encinares i alcornocals

Didalera en el Losar de la Vora

En moltes àrees de Gredos, els encinares han segut destruïts i el seu lloc ha segut ocupat per xares. Al sur de la cadena principals carrascas estan freqüentment mesclades en alcornoques; no obstant este arbre resistix molt manco les condicions ambientals seques i fredes, per lo que està absent dels elevats territoris gredenses situats al nort dels alts cims. Algunes espècies d'estos boscs són la cada o ginebrera de la miera, el espino albar o majuelo, la jara pringosa, el jarón, el carpazo, el jaguarzo morisco, el jaguarzo viscós, la granera blanca, la calaminta menor, els garbancillos, el torvisco o matagallina, el madroño, el petorra blanca, el petorra colorada, l'herba centella, el matagallinas o peonía de Brotero, el cantueso, la mejorana selvada, el tomello aceitunero, la didalera, la campanilla de Portugal, el jacint dels boscs, l'ajipuerro, i la cárice de dos mechons.

Melojares i pinades

Superfície forestal en la falda sur de la serra

Els melojares formen un cinturó de vegetació que comprén des de les primeres faldes empinades de Gredos fins a una altitut que oscila entre els 1500 i els 1700 m. Molts melojares han segut substituïts per les pinades de pi albar o de pi marítim. En la cara sur del massiç oriental existixen formacions naturals de pi negral. Algunes plantes característiques d'estos boscs són la jara estepa, el mostajo, l'escaramujo, la cariofilada dels boscs, la fraula selvada, el codeso, la retama negra, l'escobón morisco, l'hiniesta, l'escobón, l'ororuz fals, les berzas o garrandas, l'herba dels ballesteros, la aguileña o flares boca avall, la flor del vent, el botó d'or, el botó d'or de pantà, l'ala de mosca morta, l'agrella comuna, la rosa de mont, el pericón, la violeta, la primavera, la lechetrezna, el collejón de Merxmüller, el collejón de Lagasca, el díctamo blanc, el gerani de bosc, el gerani sanguíneu, el gerani dels Pirineus, el peu d'orso, la sanícula, la raïl colorá, el clinopodio i el toronjil selvat, el té d'Europa, les mosquitas blaves, els galls, el rapónchigo, la nautia arvense, el blauet ligulado, el tomello perruno, la leuzea major, el tanaceto corimboso, l'herba de l'aranya o falangera, el lliri de les valls, l'azucena selvada, la llet de pardal, Paradisea lusitanica, el sagelle de Salomón, el lliri espanyol, el narciso blanc, el narciso pàlit, Melica uniflora, la grama estrelada, la cañuela de Durant, Luzula forsteri, la cefalantera roja, el niu d'au, el satirión tacat i l'orquídea cremada.

Prats de dent

Aquells en els que el guanyat pasta directament i que sorgixen com a conseqüència de la degradació de boscs i xares. Trobem plantes com l'arenaria querioide, el clavellinera deltoide, el clavellinera lleonesa, la carmelitilla, la sanguinària, l'agrella menor, l'armeria de Segòvia, l'herba turmera, la potentilla recta, l'aserruche, el peu de pardal, la borla d'estrellitas, el Trifolium subterraneum, el pique de grulla, la viborera, el baleo montesino, la linaria amatista, la linaria aerugínea, l'algaravía pegajosa, l'algaravía de full ample, la centaurea de la vall d'Amblés, la chicòria chicoteta, l'hispidela espanyola, les velosillas, la velosilla de Castella, les campanillas d'autumne, l'aira, els pelitos del Chiquet Jesús, els ballarins, els cepillitos, la cañuela elegant, la cañuela rígida, la grama cebollera, la cárice divididida i els galls.

Prats de sega

Brode de l'Estany Gran de Gredos i Pico Almanzor de fondo

En els prats més humits, es troben plantes tals com els calderones, la flor del cucllo, les palometas, la consuelda roja, l'orejuela de riera, el trébol dels prats, la cominera brode, la cresta de gall, el llantén mijà, la milenrama, el garbansón, els trombones, Narcissus graellsii, la grama d'olor, els cors, la coa de gos, el fenaç blanc, Molinia caerulea subsp. arundinacea, la cárice de llebre, la cárice binerviada, el satirión real, l'orquídea hedionda i l'orquídea pàlida.

Llits i vores de riu i goles

Ací incloem les espècies que habiten en les alisedas, els abedulares i les loreras. En este mig tenim l'àlber temblón, la bardaguera, el loro, l'arraclán, el durillo, el pericón ondulat, el nap del diable, la consuelda menor, el mastranzo o menta de ruc, el gali de Brotero, la junquera, l'espiga d'aigua i la mansiega.

Vores d'estanys

En les vores dels alts estanys de la serra creixen espècies molt interessants tant per la seua rarea com per la seua bellea. Aixina per eixemple els bricios o estreles d'aigua, l'Utrícularia menor, la coa de rabosot aquàtica, l'antinoria, l'herba del manà, el junc bulboso, la llentilla d'aigua i l'esparganio de Foya estreta.

Cervunals

Genciana de pantà

Són prats dominats per la gramínea denominada cervuno (Nardus stricta) i que forma grans extensions en els sols alguna cosa humits de les zones altes de Gredos. Algunes plantes d'este mig són el botó d'or de Gredos, l'herba velluda, Ranunculus amplexicaulis, lamparita dels Alps, Genista carpetana, Genista anglica, els cuernecillos, l'herba lletera, la lúzula campestre, la borrosilla de montanya, el pixe, el selino dels Pirineus, la genciana de pantà, Gentiana boryi, l'eufrasia pelosa, els gallaritos, la creuada, el gali de roca, la campanilla, els botons blaus, l'escila de primavera, les estrellitas grogues, les quitameriendas, el narciso de les neus, el safrà serrà, la cañuela ibèrica, Poa legionensis, el junc escamoso i Luzula campestris.

Tremedals

Els tremedals, turberas o paulares són ecosistemes en els que el sol està inundat per aigües immòvils o casi. L'absència d'oxigen no permet la transformació del nitrogen orgànic en nitrogen assimilable per les plantes, lo que obliga a estes a adaptar-se per a poder assimilar un element tan fonamental. Per a això les plantes han acodit a diverses estratègies, entre les que es conta el carnivorisme, a on el nitrogen és assimilat directament pels fulls, procedents de chicotets insectes que són capturats segons diverses trampes. Atres espècies es beneficien de la simbiosis en fongos (micorrizas) o bactèrias que porten a terme la fixació del nitrogen existent en l'atmòsfera. Algunes plantes d'este mig són la flámula, els farollos, el rocío del sol, l'hepàtica blanca, el trébol d'aigua, el junc articulat, el junc lanudo, la cárice groga i la cárice negra.

Xares de piorno serrà

Piornal en les afores del circ de Gredos

Prats en alguns piornos

Els piornals són una de les formacions més comunes en Gredos, i cobrixen enormes superfícies. Esta formacions constituïxen el denominat pis oromediterráneo. Els piornals presenten zones aclarides a on creixen les plantes que caracterisen estes comunitats. Algunes espècies d'este mig són el ginebrera rastrero, l'esparcilla, la linaria nívea, l'espárrago de llop, la meleagria, el lleig brau, el gallarito groc i la lúzula.

Repisas i fissures de les roques

Les plantes que habiten els roquedos es poden calificar d'autèntiques supervivents que s'han adaptat a tan dures condicions. Durant les glaciacions, algunes plantes es varen adaptar als paredones lliures de gèl i aïllades varen evolucionar fins a generar les plantes actuals. Això explica el gran número d'endemismes que conté la flora dels roquedos. Algunes plantes d'este mig són la clavellina de Portugal, la silene de Bory, el polígon alpí, l'armeria de roca, la siempreviva, el sorbellano, l'alquemila de roca, la boca de dragó de Gredos, la centaurea de Gredos, l'epilobio de muraje, el narciso de roca i la valeriana de roca.

Pedregals

Erro al crear miniatura:

Eixemplars de Capra pyrenaica pasturant en un parage de la serra

Des del punt de vista biològic els pedregals són mijos mòvils que disponen de sols raquítics pobres en nutrients, lo que condiciona la morfologia dels vegetals que en ells s'instalen. Algunes plantes d'este mig són l'orella de rata, l'agrella leñosa, Biscutella valentina subsp. pyrenaica, Coincya cheiranthos, la gualdilla, Conopodium bunioides, Scutellaria alpina, la didalera comuna, Linaria alpina, Linaria saxatilis, Scrophularia reuteri, Scrophularia bourgeana, Doronicum carpetanum, el gualdoncillo, l'albahaca agresta, la belesa, Senecio adonidifolius, el té de Gredos, Leontodon hispidus subsp. hispidus, la camamirla de Gredos, la margarita serrana i el penca panical.

Prats de cims

Són plantes típiques dels prats de cims l'orella de rata falsa, la minuartia, la silene ciliada, les orelles de mont, l'arrocillo dels murs, l'erizo serrà, el llantén alpí, els cuernecillos blaus, la granereta baixa, la borrosilla de montanya, el serpol serrà, l'herba fina de roca, la grama delicada, la coa de rabosot i la lúzula espigada.

Manantials i rieres

Erro al crear miniatura:

Riera junt a l'estany Gran

En zones humides podem trobar l'herba centella, l'estelaria, el cerastio de les fonts, l'herba de manantial, la violeta de pantà, la lisimaquia, la saxífraga estrelada, els cuernecillos de flors pedunculades, els rulls de dama, la no m'oblides el penca moll en dents i la cañuela de riera.

Megaforbios

En les fissures àmplies dels clavills, a on l'ombra domina la major part de la jornada i la humitat ambiental és elevada, apareixen unes comunitats integrades per espècies frondoses, en fulls generalment amples ya que no han de protegir-se contra la sequetat de l'ambient. En Gredos estes comunitats alberguen plantes que en latitut més septentrionals tenen preferència pels boscs humits. Es tracta per tant de plantes nobles i rares la protecció de les quals es fa imprescindible. Algunes d'estes plantes són el botó de França, l'acònit, la yerba de Sant Cristóbal el llorer de Sant Antonio, l'angélica major, la genciana groga, la calabacera, la raïm de raposa, l'estreptopo i el vedegambre o ballestero.

Plantes endèmiques de Gredos

Androsace vitaliana subsp. aurelii Antirrhinum grosii Armeria bigerrensis subsp. bigerrensis Centaurea avilae Linaria vettonica

Dianthus gredensis Pseudomisopates rivas-martinezii Reseda gredensis Santolina oblongifolia Saxifraga pentadactylis subsp. almanzorii

Scrophularia bourgeana Scrophularia reuteri Sedum campanulatum Sideritis borgiae subsp. relegata. Fauna Erro al crear miniatura: Cabrit en l'estany Gran Alfonso XIII d'Espanya va crear en 1905 el Refugi Real de Caça de la serra de Gredos per a llimitar la caça de la cabra montés en la zona i salvar aixina a la llavors reduïda població local. Les principals espècies animals són la cabra montés (Capra pyrenaica), el cabirol (Capreolus capreolus), el llop ibèric (Canis lupus signatus), la perdiu roja (Alectoris rufa), l'àguila real (Aquila chrysaetos), àguila imperial (Aquila adalberti), falcó abeller (Pernis apivorus), buitre negre (Aegypius monachus) i buitre leonado (Gyps fulvus). Endemismes Sapo de Gredos (Bufo bufo gredosicola) Salamandra del Almanzor (Salamandra salamandra almanzoris) Talp nival abulense (Microtus nivalis abulensis) Cabra montés de Gredos (Capra pyrenaica victoriae) Lagartija carpetana (Iberolacerta cyreni) Geomorfología Prat de les Pozas La sistematisació més completa de la morfologia glaciar en la vertent nort és la realisada per Eduardo Martínez de Pisón J. i Muñoz Jiménez. Per a estos autors, cap al Tormes varen existir durant el Cuaternario, 16 glaciars, acollits a les principals fracturas que compartimentan el massiç i orientats, predominantment, cap al nort, si be en algun cas important els rumbos són al W. NW. Els circs queden situats entorn als 1800 m i les llengües, en recorreguts que oscilen d'un a casi 6 km —en l'aparat major (glaciar de Bohoyo)—, deixen els seus depòsits frontals més baixos a cotes entre 1400 i 1500 m. En les ales septentrionals de la serra del Barco —espolón occidental de la de Gredos—, les característiques del glaciarisme són similars a les anteriors, en recorreguts de llengües més curts (2 a 3 km) i depòsits frontals entre 1500 i 1300 m, segons cartografia de Pedraza i López. En les elevades capçaleres de les goles es pot observar la morfologia glaciar, crionival i torrencial més desenrollada de tot el centre de la Península, existint àrees, com la que circunda al pico Almanzor (englobant els trams superiors de les goles de Gredos, la Pinada i Bohoyo, alvertents al nort i d'Alardos, Lóbrega i Blanca, alvertents al sur) o la que forma el núcleu central de la serra del Barco, que presenta un relleu de verdader aspecte alpí, únic en el Sistema Central. Clima Refugi Ela en el circ de Gredos en febrer Els cims de la serra de Gredos estan catalogades en el panorama nacional com a zona d'alta montanya. És per això per lo que és necessari extremar les precaucions si es pensa ascendir tant en hivern com en estiu. La temperatura a partir dels 2000 m pot oscilar en hivern entre els 0 °C i -5 °C de mija, sent la neu, sobretot a partir del més de decembre i fins a abril, una constant segura si es pretén accedir a Estany Gran o Cinc Estanys. Vore també Prat de les Pozas Serra de Sant Bernabé Referències Bibliografia Alonso Otero, F.; Arenillas Parra, M.; Sáenz Ridruejo, C.: La morfologia glaciar en les montanyes de Castella la Vella i León. Consell General de Castella i Lleó. Burgos, 1982. ISBN 84-300-6572-5 (1996) [1], Editorial Artec. ISBN 9788489183056. (1879).Revista de Montes.Madrit:(65) 481-488.ISSN 1697-1329. Martínez de Pisón, I; Muñoz Jiménez, J.: Observacions sobre la morfologia de l'Alt Gredos. Estudis Geogràfics. Madrit, 1972. Muñoz Jiménez, J., Sanz Herráiz, C.: Les Montanyes. Guia Física d'Espanya. Aliança Editorial. Madrit, 1995. ISBN 84-206-0750-9 Pedraza, J. de, López, J.: Gredos. Geologia i glaciarisme. Madrit, 1980. (1998).«Serra de Gredos: Dinàmica Socioterritorial i Parc Regionallinages=Troitiño Vinuesa».Observatori Migambiental.(1) 141-170.ISSN 1988-3277. comunidad. madrid/servicios/urbanisme-medio-ambiente/montes-comunidad-madrid Comunitat de Madrit. Montes de la Comunitat de Madrit. 2019 [Disponible on-line:] https://www. comunidad. madrid/servicios/urbanisme-medio-ambiente/montes-comunidad-madrid Enllaços externs Commons Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Serra de Gredos.