Anar al contingut

Frangula alnus

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
arraclán (Frangula alnus)

El arraclán (Frangula alnus) és un arbust de 3 a 6 metros d'altura que creix en boscs galeria i de ribera, orles de rouredes, roquedos i zones humides en sols neutres o #àcit d'Europa, Àsia, nort d'Àfrica i naturalizado en Norteamérica.[1]


Descripció

[editar | editar còdic]

És un arbust de branques empinades no espinós. La corfa presenta taques anomenades lenticelas. Les fulls són caducas, alternes, ovales i pecioladas en nervaduras sobreixents en el envés. Les florés són menudes, hermafroditas, en cinc pétals i de color rosat o verdoso. Els fruts són rojos que es tornen pardos en madurar. Es tracta d'un arbust típic de sols molt humits en substrats silíceos, àmpliament estés per Europa.

Distribució

[editar | editar còdic]

Europa, Àsia i nort d'Àfrica. En Espanya és molt abundant en els boscs de ribera del terç nort. Al sur es troba en les zones de montanya del Sistema Ibèric, Sistema Central, Montes de Toledo, Serra Morena, serra de Cazorla i atres zones montanyoses; també en el llitoral de Càdis i Huelva.[1]

Propietats

[editar | editar còdic]
  • Són purgantes i colagogos, i mantenen els seus efectes per varis dies. En les herboristerías es comercialisa en el nom de frángula pero cal extremar el conte en el seu consum puix en fresca és molt purgante i vomitiva, especialment en els chiquets. Conté diversos principis actius com frangulina, gluco-frangulina, àcit crisofánico, fisiciona, crisofanol, etc.
Frangulina A és un O-glicósido de la emodina, trobat en corfa de Frangula alnus.

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Rhamnus frangula va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 1: 193, en l'any 1753.[2] Philip Miller la va descriure en 1768 en Gard. Dict. ed. 8 1 com Frangula alnus, nom vàlit des de 2012.[3][4][1]

Citologia

Número de cromosomas de Frangula alnus (Fam. Rhamnaceae) i táxones infraespecíficos: 2n=20[5]

Sinonímia
  • Rhamnus frangula L.
  • Frangula alnus f. angustifolia W.R.Franz
  • Frangula alnus var. elliptica Meinhardt
  • Frangula alnus subsp. saxatilis Gancev
  • Frangula alnus subsp. sphagnicola A.P.Khokhr.
  • Frangula atlantica Grubov
  • Frangula frangula H.Karst.
  • Frangula nigra Samp.
  • Frangula pentapetala Gilib.
  • Frangula vulgaris Hill
  • Girtanneria frangula Neck.
  • Frangula dodonei Ard.
  • Rhamnus sanguino Ortega[6]
  • Rhamnus baetica Willk. & Reverchon[7]

Noms comuns

[editar | editar còdic]

Aliso negre, arraclán, arrayán, avellanillo, avellanito, avellaner bravío, biondo, cabraescuerna, cavicuerna, chopera, escabracuerna, escuernacabra, frangula, frángula, gedeondo, gediondo, geriondo, gudino, hediondo, jarapudio, jediondo, ollacarana, pudio, rabiacana, rabiacano, rabiacán, salguera, sanapudio negre, sangreda, sangredo, sangrego, sangubiño, sanguina, sanguino, sanguiño, sangüeño, sarapullo, zarapugio, ácere o ázare.[7]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. 1,0 1,1 1,2 Flora Ibèrica
  2. Rhamnus frangula en Tròpics
  3. The PLant List
  4. Anthos
  5. Números cromosòmics per a la flora espanyola, 504-515. González Zapatero, M. A., J. A. Elena- Rosselló & F. Navarro Andrés (1988) Lagascalia 15(1): 112-119
  6. Rhamnus frangula en PlantList/
  7. 7,0 7,1 «Rhamnus alaternus». Real Jardí Botànic: Proyecte Anthos. Consultat el 7 de març de 2012.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]