Casa de Camp

Casa de Camp

La Casa de Camp és un àrea forestal declarada be d'interés cultural com Lloc Històric i es troba ubicat en Madrit, capital d'Espanya. És el major parc públic del municipi. Situat a l'oest de la ciutat, pertany al barri administratiu de la Casa de Camp, en el districte de Moncloa-Aravaca. Llimita al sur en el districte de Llatina i a l'oest en el terme municipal de Pozuelo d'Alarcón. El parc està pràcticament anex al mont del Pardo i té una extensió de 1722,6 hectàrees, incloent els terrenys del Club de Camp Vila de Madrit, que és part de la seua superfície. Duplica l'extensió del Bosc de Chapultepec, en Ciutat de Mèxic, del Bosc de Bolonya, en París, i casi també la del parc forestal de Monsanto, en Lisboa. És cinc voltes més gran que el Central Park de Nova York i 6,5 voltes més gran que l'Hyde Park de Londres. Sorgix a partir d'una casa de camp d'orige renaixentista, de la que pren el seu nom, que va ser propietat històrica de la Corona Espanyola i vedat de caça de la realea. Despuix de la proclamació de la Segona República, va ser cedit per l'Estat al poble de Madrit el dia 5 de maig de 1931, estant des de llavors obert al públic.

El conjunt va ser declarat be d'interés cultural per la Comunitat de Madrit en 2010. La normativa del Pla General d'Ordenació Urbana de l'Ajuntament de Madrit, de 1997, ho cataloga com a parc històric, junt en el parc del Retir, el parc de l'Oest, la Quinta de la Font del Berro, el parc del Caprig, la Quinta dels Molins, la Quinta de Vista Alegre, el Camp del Moro i el Real Jardí Botànic.

En el seu interior es troben diverses instalacions, com el Parc d'Atraccions, el zoològic, el telefèric (que conecta la Casa de Camp en el parc de l'Oest, a l'atre costat del riu Manzanares), part dels recints ferials d'IFEMA, el pabelló multiusos Madrit Arena, la Venda del Batán (lloc tradicional d'exhibició dels bous en els dies previs al seu brega en la plaça de les Vendes). Conta en diferents espais deportius.

Història

Antecedents

El Castell de Madrit, de Jan Cornelisz Vermeyen (h. 1534), Museu Metropolità d'Art de Nova York. Es tracta del primer dibuix en el que el Palauet dels Vargas queda representat (apareix en el terç esquerre)

El territori actualment ocupat per la Casa de Camp, com tota la marge dreta del riu Manzanares, va ser habitat pel ser humà des del Paleolític. Del Neolític són característics en la zona els fondos de cabanya.

En l'época romana varen existir diferents assentaments estables dins dels llímits del parc. L'arqueòlec i ingenier Eduardo Saavedra va situar ací l'antiga Miacum (Miaccum, en atres grafies), una mansio romana que apareix en el Itinerari d'Antonino, localisada en algun punt de la calçada que unia Titulcia i Segòvia. Segons este autor, el topònim Meaques, en el que es coneixia a un antic despoblat i que ara s'aplica a un dels principals cursos d'aigua que creuen la Casa de Camp, provindria del primitiu enclavament romà.

En la primera mitat del XX va ser descobert un jaciment romà dins del parc, en els voltants de la Porta de l'Ángel i del riera dels Meaques, que, pese a que no va anar suficientment excavat, va proporcionar abundants materials constructius. Encara que diferents investigadors ho associen a Miacum, l'interpretació més acceptada és que puga tractar-se d'una vila romana, en llínea a les que varen eixir a la llum en atres punts de les riberes del Manzanares, a on estes construccions varen ser molt numeroses. En 2019 una nova excavació va deixar al descobert interessants restants arqueològics romans.

En l'avinguda de Portugal, una via traçada en 1957 a partir de terrenys que pertanyen a la Casa de Camp, es va trobar una necròpolis visigoda. Varen ser trobades fosses i cistas, en cossos depositats en decúbito supino i adorns personals, com hebillas de cinturó i fíbulas típicament germàniques, datades en el VI.

En els sigles VII i VIII la zona estava pràcticament despoblada. En la dominació musulmana de la península ibèrica i la fundació en el IX de Mayrit (Madrit), a mans de Muhammad I, les terres que hui conformen la Casa de Camp varen quedar supeditades al caràcter militar de la nova fortalea, concebuda com un ribat per a la defensa de Toledo, davant possibles incursions cristianes. És molt possible que la seua riquea agrícola, forestal i cinegética anara aprofitada pels habitants de Mayrit.

En 1405, el rei Enrique III va fer construir una Casa Real en el Mont del Pardo, un dels cazaderos preferits de la monarquia espanyola. Este fet va animar a les principals cases nobiliarias madrilenyes a comprar les terres pròximes al citat bosc, a l'objecte d'incrementar el seu poder i influència.

Entre els citats linajes es trobava la Casa dels Vargas, que es va fer en vàries propietats en la marge dreta del riu Manzanares, propenques al Pardo, per a anexionarlas a les que ya tenia en Carabanchel. Sobre estes terres s'articularia, en temps de Felipe II, un Real Lloc, que donaria lloc a lo que hui coneixem com la Casa de Camp parc públic actual.

Austrias majors

Fragment de Vista de Madrit, d'Anton Van der Wyngaerde (1562). Biblioteca Nacional d'Àustria, Viena. Pot vore's el Real Alcázar i, en l'àngul inferior esquerre, la Casa-palauet dels Vargas, junt al tram final del riera dels Meaques

La Casa de Camp dels Vargas es va originar com a tal en 1519, quan Francisco de Vargas i Medina, senyor de la Casa de Vargas, membre del Consell de Castella i privat dels Reis Catòlics i de l'emperador Carlos I, va manar construir una residència en les riberes del riu Manzanares, junt a la desembocadura del riera dels Meaques, en terrenys que eren propietat de la seua linaje. Es tractava d'una casa de camp, en la llínea de les viles i cassinos italians, la funció recreativa dels quals explica el topònim que ha aplegat als nostres dies.

Invitat pel seu privat, l'emperador Carlos I va passar llargues temporades en el Palau dels Vargas i és possible que en ell vixquera durant algun temps el rei Francisco I de França, mentres va estar captiu en Madrit entre 1525 i 1526.

Ans que en 1561 establira la capitalitat en Madrit, Felipe II ya havia fixat la seua atenció en la Casa de Camp per a construir un jardí per al Real Alcázar, tenint en conte la seua rodalia, l'edifici que a la postre es convertiria en la residència oficial de la família real i en la sèu permanent dels òrguens de govern.

La seua intenció era contar en un jardí a semblança de les corts europees. Equivocadamente es diu que Felipe II volia un cazadero, cosa que no és certa, ya que durant el seu regnat i fins al adveniment dels Borbones la Casa de Camp era de chicotetes dimensions.

Per a la constitució d'este espai, va manar comprar les finques pròximes al Real Alcázar, tant les situades en els barrancs de la seua frontera occidental (lo que donaria lloc al Bosc de Sagra, el posterior Camp del Moro), com les que estaven a l'atre costat del riu Manzanares, en la zona del Palau dels Vargas.

L'ordenació d'estos territoris es va fer a partir dels principis de la naturalea urbanisada, un model paisagístic també present en els Reals Llocs d'Aranjuez i L'Escorial, aixina com en La Granjilla de la Fresneda, que implica la conjunció compositiva de la ciutat, del seu entorn ajardinat i de la comarca.

Encara que el procés d'anexió va donar començ en 1552 en l'adquisició dels primers terrenys en el Camí d'Aravaca, el seu verdader impuls no es va produir fins a 1559, quan el rei des de Brusseles va donar instruccions al seu secretari Juan Vázquez de Molina, per a que es fera en diferents parceles dels Vargas. En 1561 va poder procedir-se a la compra de la casa-palau, de la que segons consta en Real Cèdula, era propietària llavors la viuda de Fadrique de Vargas, Antonia Manrique de Valéncia. Les anexió varen continuar fins a 1583.

Paisage de la Casa de Camp, de Félix Castello (1634), Museu d'Història de Madrit. Pot vore's el Palauet dels Vargas en els seus jardins; entre els elements ornamentals, destaquen l'estàtua eqüestre de Felipe III (hui en la Plaça Major de Madrit), la Font de l'Àguila i els estanques que apareixen al fondo

Entre 1561 i 1567 la possessió va ser transformada a partir d'un proyecte paisagístic de l'arquitecte Juan Batiste de Toledo, que va significar l'introducció de models renaixentistes italians per primera volta en l'història de la jardineria espanyola. El citat pla contemplava la creació de tres grans tipos d'espais, diferenciats per la seua funcionalitat: les hortes (destinades a l'abastiment), els jardins pròpiament dits (concebuts com a espais de recree personal) i la caça.

Jerónimo d'Algora, un ingenier i jardiner d'orige napolitano, que estava treballant en el Real Lloc d'Aranjuez, va ser cridat per a dirigir les obres dels Jardins Reservats de la Casa de Camp. No solament es va llimitar a eixecutar el disseny de Juan Batiste de Toledo, sino que també va poder tindre un destacat paper com tracista, segons es desprén d'una carta escrita pel propi Felipe II. Per la seua banda, el monarca també va tindre una implicació directa en el proyecte, que va ser més allà de la mera supervisió; va participar activament en el seu concepte i va inspirar la seua composició típicament renaixentista, com un espai obert al món exterior, contrapost al plantejament tancat i recollit dels jardins migevals anteriors.

Rèplica de la Font de l'Àguila de la Casa de la Compaña, sèu del Real Centre Universitari Escorial-María Cristina, Sant Lorenzo de l'Escorial

L'influència italiana era visible en el formalisme geomètric de tot el conjunt, especialment marcat en els jardins del Jardí Reservat de Felipe II, els més pròxims al palauet, que com el seu propi nom indica, eren d'us exclusiu de la família real. Este recint estava articulat al voltant d'un eix axial, que, partint de l'entrada principal i travessant la casa-palau, conduïa fins a la font de l'Àguila, duta des d'Itàlia provablement en 1584 i desmantellada en 1890 (existix una rèplica en Sant Lorenzo de l'Escorial, mentres que la font original es troba actualment en la Galeria de les Coleccions Reals, en Madrit).

Un atre dels elements recreatius del Reservat era la Galeria de les Grutas (o Grutas de Felipe II), un pabelló d'aire clasicista, construït a modo de terraplé en l'extrem occidental del jardí. El seu interior estava decorat en fonts, escultures mitològiques i motius inspirats en la naturalea. Es conserva parcialment i en mal estat.

A certa distància de la casa-palau, es varen crear cinc grans estanys. Segons reflectix Pedro Teixeira en el seu pla de Madrit (1656), eren coneguts com el Gran, del Nort, del Mig, Longuillo i de la Higuera. En la fusió del del Nort i el del Mig s'originaria temps despuix l'actual llac de la Casa de Camp. El de la Higuera era simplement una alberca i no apareix dibuixat, pero sí indicat. La seua realisació va córrer a càrrec de l'ingenier i fontaner neerlandés Pietre Jansen, que també es va responsabilisar de les canalisacions necessàries per al seu abastiment. Va treballar en ell Adrián van der Müller, a qui, en la documentació de l'época, se li descriu com a «mestre de fer estanys i criar peixos».

En alguns d'ells era possible la navegació per mig de chicotetes embarcacions de recree, mentres que uns atres estaven dedicats a la cria de peixos per al consum humà. La pràctica del patinage sobre gèl va ser un atre dels seus usos, com consta en certes cròniques de finals del XVI, referides a Felipe III, quan encara era príncip. L'utilisació d'a lo manco un d'ells per a tal fi va perdurar fins al XX, raó per la que l'aparcament existent junt al llac actual rep el nom de Patins. El Longuillo i de la Higuera varen desaparéixer.

També varen colaborar en el proyecte l'arquitecte Gaspar de Vega i el sacerdot Gregorio dels Rius, a qui el rei va nomenar capellà de la Casa de Camp en 1589. Este últim, autor del primer tractat de jardineria escrit en espanyol, va rebre l'encàrrec de crear un jardí, entre la porta principal i el palauet, no de plantes medicinals com es diu.

Per la seua banda, el palauet a penes va ser intervingut, més allà de certes adequació, i inclús es va optar per mantindre els escuts d'armes dels Vargas, que havien segut esculpidos per a distints punts de l'edifici. De planta rectangular i fàbrica de rajola, estava constituït per tres volums, disposts en eixint els dos laterals. La seua traça més característica era la presència, en tots els costats exteriors d'una doble galeria d'arcs destinada a la contemplació de l'entorn.

Austrias menors

Fragment del pla de Madrit de Pedro Teixeira (1656), en el que, de dreta a esquerra, pot apreciar-se el Real Alcázar, El Parc (Camp del Moro), el riu Manzanares i la Casa de Camp en els seus estanys, a saber, d'esquerra a dreta i de dalt a avall, el Gran (despuix de Patins) i el del Mig, del Nort i Longuillo en sortidors

Durant el regnat de Felipe III i Felipe IV l'aspecte de la Casa de Camp a penes canvia, i la finca no s'amplia. Es reformen els jardins per l'arquitecte Juan Gómez de Mora, autor també en Madrit de la Casa de la Vila i el Palau de Santa Creu.

En esta época s'instala junt a la frontera nort del palauet l'estàtua eqüestre del rei que des de 1848, es troba en la Plaça Major. Basada en un retrat de Juan Pantoja de la Creu, va ser començada per l'escultor Juan de Bolonya i conclosa a la seua mort pel seu discípul Pietro Tacca. En més de cinc tonellades i mija de pes i regal del gran duc de Toscana, Cosme II de Médicis, va ser realisada en Florencia i traslladada en 1616 a Madrit baix la supervisió d'Antonio Guidi, cunyat de Tacca.

Durant el regnat de Felipe IV, l'interés per la Casa de Camp decreix en favor del Palau del Bon Retir, inaugurat en decembre de 1633. Concebut en un principi com a lloc de descans per a la Cort, el nou palau aplega a convertir-se en segona residència del Rei, i despuix en lloc de celebració de tota classe d'actes i de la vida galant en la Cort. L'interés del Rei per les arts en ple esplendor del Sigle d'Or i la grandiosidad del nou palau resten interés a la Casa de Camp.

Aixina mateix, res digne és de destacar en l'història del parc durant el regnat de Carlos II, per lo que a finals del XVII i principis del XVIII el recint entra en decadència, a la que també contribuïx la seua mala administració. Per a solucionar-ho, es propon l'aument dels recursos econòmics i humans destinats a la possessió, a l'apany del palau i de les tàpies, deteriorats per les riuades del Manzanares, o el millor conte de les seues hortes, que podrien contribuir al sosteniment econòmic del lloc.

Dinastia dels Borbones

Portillera del Batán en la tàpia manada construir per Fernando VI. Darrere pot vore's una colónia de vivendes unifamiliars pertanyents al municipi de Pozuelo d'Alarcón

Vista del centre de Madrit des d'un cerro de la Casa de Camp

En l'arribada de la nova dinastia, la Casa de Camp experimenta importants canvis, especialment despuix de la construcció del Palau Real, lo que reviva l'interés de la monarquia pel propenc recint.

Felipe V, acostumat a la cort francesa, introduïx les modes d'aquell país en la Casa de Camp i en 1720 ordena la remodelació dels jardins, que conservaven l'estil de parterre espanyol des dels dissenys de Jerónimo d'Algora, per a ser substituïts per broderies a la francesa, en arbusts esculpidos en formes geomètriques, i a on predominen les llínees curves front a les rectes de l'anterior disseny. El seu fill, el Príncip Fernando, rep en 1724 la finca com a regal del seu germà el Rei Luis I, llavors es produïx una série de compres que multiplicarien la finca per 14 voltes, adquirint més de mil hectàrees cap al nort i cap a l'oest (al preu d'un milló i mig de reals de vellón) lo que quintuplica l'extensió del recint. Felipe V declara la Casa de Camp Bosc Real per petició del seu fill i Fernando VI que ya l'usava com cazadero.

Durant el regnat del seu germà Carlos III es produïx l'apogeu en la productivitat de la Casa de Camp, en nous cultius i sistemes de rec per a fer-la autosuficient. En 1773, el rei encarrega un ampli proyecte de transformació de tot el recint, al seu gran colaborador, l'arquitecte Francesco Sabatini. També es renova La Faisanera per a la cria de faisans i atres espècies exòtiques d'aus. Aixina mateix, Sabatini dissenya l'iglésia de la Torrecilla i el cementeri d'empleats que despuix de sofrir greus danys durant la Guerra de l'Independència i quedar completament destruïts durant la Guerra Civil, solament poden endevinar-se en l'actualitat els fonaments. També va construir l'iglésia de Rodajos, de la que no queden restants. Sabatini restaure el Palauet dels Vargas que estava en imminent ruïna.

També s'encarrega Sabatini dels treballs de reparació (començats durant el regnat de Fernando VI) i alçar-la a on faltava, de la tàpia de rajola i mampostería, de setze quilómetros de llongitut, que tanca el parc i que en gran part del seu traçat es manté en l'actualitat. El seu objectiu era impedir el pas d'estranys, sobretot caçadors furtius, donada l'abundància d'animals disposts per a este fi en el recint, també es crea un cos de guàrdies uniformats. Ademés es reforma en esta época l'administració del lloc, posant al cap un governador baix les órdens directes del rei, encarregant-se de la part econòmica un «veedor i contador».

A pesar de totes estes actuacions, durant el regnat de Carlos III no es fan grans construccions en el recint, ya que el Rei, quan residix en Madrit, ho fa en el propenc Palau Real, per lo que no es veuen necessàries obres de millora en este sentit, com sí es varen fer en els palaus de La Granja, Aranjuez o El Pardo. Per un atre costat, l'intent de conseguir la suficiència econòmica de la possessió aniria a la llarga en detriment seu, ya que mai va ser lo suficientment productiva com per a acometre tots els plans de millora que es varen proyectar. En esta época, els ingressos anuals que proporcionava la Casa de Camp eren de 30 000 reals de vellón, sent la mitat proporcionats pels pous de neu que hi havia en el recint.

Entrada al Bosc de la Faisanera, junt a la Faisanera

Durant el regnat de Carlos IV es construïxen principalment avingudes i places que unixen els distints edificis del recint. En esta época pràcticament l'únic us de la propietat real és el de cazadero i el dèficit, com a lo llarc de tot el XIX, va constantment en aument. En l'invasió francesa es produïxen numerosos desperfectes en l'arborat i en la casa-palau, encara que pels inventaris fets en acabar aquella se sap que l'espoli, contràriament a lo admés tradicionalment, va ser mínim. En temps de José I, l'arquitecte Juan de Villanueva construïx un passera abovedado que comunica el Palau Real en la zona a on comença el pont del Rei, que seria construït en 1829 per l'arquitecte Isidro González Velázquez.

En 1834, durant la regència de María Cristina de Borbón, l'integritat de la Casa de Camp va córrer sério perill en presentar-se un proyecte d'edificació d'un nou poble, La Real Cristina, que hauria de construir-se sobre tota la seua extensió. El proyecte no es va portar a terme. Durant el regnat d'Isabel II es va impulsar un proyecte per a renovar l'arborat. En 1860 es construïx el pont Alt per a la llínea ferroviària Madrit-Irún, que creua la Casa de Camp. D'esta época és també la principal font ornamental del parc, cridada de la Bona Sòrt, erigida originalment en el carrer Sant Bernardo per a inaugurar el canal d'Isabel II i que despuix de ser traslladada a la Porta del Sol i posteriorment a la glorieta de Quatre Camins, va terminar recalant en la Casa de Camp en 1934.

Des de 1845, la seua gestió forestal va ser realisada d'una manera científica, gràcies a la contractació per la Casa Real de l'ingenier de monts Agustín Pascual González, responsable d'est i d'atres Boscs Reals fins a 1868.

Dibuixe del chalet del tir de pichón de la Casa de Camp, de 1881

En 1876, ya durant el regnat d'Alfonso XII, es construïx un nou estany de patinage. En 1878 el recint sofrix un pavoroso incendi en mig d'una de les pijors sequies del XIX en Espanya, coneguda en el seu temps com «la seca de quatre anys» (1875-1879). En el sinistre va morir un jornalero, 900 fanegas de superfície varen ser arrasades i 1013 arbres destruïts. Tot el personal de la Casa de Camp es va movilisar, conseguint que l'incendi no fòra a majors, per lo que, en prova d'agraïment pel seu tire, el rei els va concedir dèu pessetas per cap.

Al començament del XX, la Casa de Camp, que depenia del Real Patrimoni, era independent del restant dels Reals Llocs i tenia la seua pròpia administració. Els empleats vivien dins del recint i inclús hi havia un cementeri. Els seus ingressos venien de la venda de gèl, neu, llenya, resina i de la llet, formage i manteca de les seues vaquerías, aixina com de la comercialisació dels productes de les seues hortes i vivers. En 1928, Alfonso XIII cedix els terrenys l'Horta de la Partida al Comité de Plantes Medicinals del Ministeri d'Agricultura.

Espai públic

Erro al crear miniatura:

Font dels Neveros (1933), prop del El llac. Com la majoria de les actuals fonts del parc, va ser construïda durant la Segona República, quan la Casa de Camp va passar a ser de fruïment públic

La Casa de Camp va seguir sent un parc tancat, per a us i fruïment exclusiu de la realea, fins a l'instauració de la Segona República. El 20 d'abril de 1931, un decret del Ministeri de Facenda dispon cedir la fins a llavors possessió real al Ajuntament de Madrit. L'1 de maig, a penes dèsset dies despuix de la proclamació de la Segona República, el ministre de Facenda del Govern Provisional, Indalecio Prieto, va fer entrega al poble de Madrit, representat pel seu alcalde, Pedro Ric, de la Casa de Camp. Eixe dia, uns 300 000 madrilenys varen acodir al parc a celebrar-ho, entrant el poble pla en el recint per primera volta, formant una festa multitudinària. No obstant, a pesar de l'ambient festiu i de recree, no varen tardar en notificar-se eixe mateix dia una série d'actes vandàlics tals com fogatas o destrossa de parterres, aplegant a produir-se numerosos corts de digestió per banys indeguts en el llac despuix dels menjars i, inclús, una mort per ahogamiento. L'edició matutina del dissabte 2 de maig del diari ABC sifrava en 45 els ferits com a conseqüència de la desmesurada aglomeració, els excessos alcohòlics i vàries bregues tumultuarias entre els mateixos festejantes. Despuix d'estos successos el govern va fer una crida pública a la calma i el respecte d'este nou espai públic. Quatre dies despuix, el 6 de maig, a les dotze del matí, es produïx l'entrega davant notari del parc a l'Ajuntament de Madrit. El 3 de juny, un decret declara la Casa de Camp Monument Històric-Artístic de caràcter nacional. D'esta época són la majoria de les fonts d'aigua potable que hi ha en l'actualitat en el parc. No obstant, no serà fins a 1963 quan s'inscriga en el Registre de la Propietat com a espai d'us públic i fins al 5 d'octubre de 1970 en que ho faça a nom de l'Ajuntament.

Ermita de Sant Pedro de Meaques. Construïda en 1954, es troba situada en el vèrtiç suroest del parc zoològic

Durant gran part de la Guerra Civil (1936-1939) la Casa de Camp va ser front de guerra, sent encara visibles en el seu interior numerosos restants de trincheras i fortins. La llínea del front creuava el parc des del pont dels Francesos i la Ciutat Universitària, fins a la zona de l'actual Alt d'Extremadura (Vèrtiç Paquillo), en el passejada d'Extremadura, continuant cap al llavors municipi de Carabanchel Baix. En el conegut cerro de les Garabitas, varen estar emplaçades les posicions artilleras dels sublevats que varen bombardejar diàriament la ciutat durant trenta mesos. Fins a 1946 no es reobriria de nou el parc al públic. En 1948, la propietat és cedida a Patrimoni Nacional, encara que l'usufructe seguix en poder de l'Ajuntament. En 1950 s'inaugura l'I Fira Nacional del Camp en una série d'edificacions representatives de les distintes parts d'Espanya. En 1952 es declara mont d'utilitat pública i s'acometen importants repoblaments forestals. En 1953 es internacionaliza la Fira, denominada a partir de llavors Fira Internacional del Camp, que aplegaria a la seua última edició (la dècima) en 1975.

Carrera de motocross en la Casa de Camp (1978)

El 6 de febrer de 1961 s'inaugura el ferrocarril suburbà, les estacions del qual de Batán i Llac presten servici al parc. En 1969 s'obri el Parc d'Atraccions i el 23 de juny de 1972 el zoològic. Prèviament, en 1971 l'Ajuntament havia aprovat un proyecte d'ampliació en 400 hectàrees de la superfície de la Casa de Camp per mig de l'incorporació d'una zona pertanyent als municipis de Pozuelo i Madrit, encara que el proyecte duria varis anys fins que es va fer realitat. A partir de mediats dels anys setanta, en l'arribada de la democràcia, cada volta és més insistent la pressió dels veïns i dels grups ecologistes per a que la Casa de Camp es tanque al tràfic, iniciant-se plans per a recuperar-la de la seua deterioració. Ya en 1971 es va establir un llímit de velocitat de 40 km/h en tot el recint, sent la Casa de Camp un dels primers llocs de Madrit a on es va utilisar el control de velocitat per radar en els vehículs Land Rover de la Policia municipal. El 19 de març de 1980 es prohibix circular per les vies no asfaltades.

Ciclistes bevent en la font dels Neveros de la Casa de Camp en els anys 70

El 24 de juny de 1995 una gran tromba d'aigua que cau en poques hores sobre Madrit rebenta vint metros de la tàpia històrica junt a les reixes del riera d'Antequina, també afecta al Pont dels Sèt Germans sobre el riera dels Meaques i es desborda el llac, les aigües del qual en el seu camí cap al riu Manzanares, inunden el tram de l'autovia M-30 anex al parc. Des de mediats dels anys noranta sorgix un nou "problema" en el parc, en instalar-se un àrea de prostitució en la zona sur, junt a les carreteres més transitades pels vehículs, lo que provoca les queixes de molts dels veïns i usuaris del parc. En 1999, sent president autonòmic Alberto Ruiz-Gallardón, la Comunitat de Madrit declara be d'interés cultural (BIC), en la categoria de jardí històric a la Casa de Camp. Açò otorgava al parc la màxima protecció ambiental. L'Ajuntament i el Club de Camp varen recórrer la decisió i la varen dur als tribunals, ya que s'impedia qualsevol tipo d'actuació urbanística en el recint. En 2002 el Tribunal Superior de Justícia de Madrit va dictaminar que hi havia errors de forma en la declaració de BIC, ya que s'havia protegit el parc com a monument històric artístic basant-se en el decret del 20 d'abril de 1931 que cedia els terrenys a l'Ajuntament, pero açò solament incloïa els bens de la Corona i no tot el recint en el seu conjunt. Per açò, en setembre de 2007 el Tribunal Suprem va anular la declaració de BIC.

En maig de 2007 s'inauguren les obres de soterrament de la M-30 i de l'avinguda de Portugal que, en lo tocante a la Casa de Camp, afecten a l'àngul surest, a on posteriorment es reconstruïx l'antiga Horta de la Partida. En l'espai lliberat en la desaparició en superfície de l'autopista, es construïx en juliol de 2007 un parc junt a les riberes del riu, lo que facilitaria en el futur l'accés a la Casa de Camp des de la glorieta de Sant Vicente pel pont del Rei. El 7 de juliol de 2007, s'arreplega la demanda de veïns i ecologistes quan es prohibix, en la seua totalitat, el tràfic rodat a través de la Casa de Camp a través del camí de Rodajos, únic pel que, en horari restringit, podien circular els automòvils. Açò ocasiona les queixes dels residents en Pozuelo d'Alarcón i Boadilla del Mont, que utilisaven esta via com a accés a la capital, aplegant a supondre uns 5000 vehículs al dia. A partir d'eixe moment solament queden oberts al tràfic els accessos al zoo, al parc d'atraccions i a l'entorn del llac. En l'any 2019, en Manuela Carmena d'alcaldesa de Madrit, s'introduïx una rabera formada per 400 ovelles en l'intenció d'acometre el netejat d'herbes i abonat del parc de forma natural i respectuosa en el mig ambient, pastando durant els mesos d'octubre a maig (en estiu esta rabera es trasllada a zones a major altitut de la serra madrilenya posat que en este recint les pastures se sequen com a conseqüència de la sequia estival).

Erro al crear miniatura:

Inés Sabanés, responsable de Mig ambient i Movilitat del ajuntament de Madrit, en l'inauguració de les obres de rehabilitació, que inclouen el mirador junt al llac que es veu en l'image

Entre 2018 i 2019 es varen realisar obres de remodelació del llac i el seu entorn, en un presupost de 2653 315,83 euros, que incloïen el correcte aïllament del got del llac, la reparació de murs i passejades contigües, aixina com l'instalació d'un mirador i una passejada junt a la zona de restaurants. També es va habilitar el Centre Entomològic Manuel Ortego, que alberga una colecció de 15 000 coleòpters (escarabats) i lepidòpters (palometes).

A conseqüència de la Borrasca Filomena, la copiosa nevada caiguda en la regió entre el 8 i el 9 de giner de 2021 va causar danys de gravetat a 550 000 arbres de la Casa de Camp d'un total de 850 000 (65 %), segons les estimacions dels operaris. Això va obligar a tancar el parc durant més de dos mesos. Entre les pèrdues es troben eixemplars centenaris que havien resistit tant a la Guerra Civil com a l'inundació de 1995.

Naturalea

Geologia

La zona de l'actual Casa de Camp, com a gran part de la zona occidental de la península ibèrica, s'assenta sobre el massiç Hespérico, sorgit en el precámbrico, encara que el substrat del terreny escomença a formar-se despuix del sorgiment en l'oligoceno del Sistema Central i el posterior arrastre en el mioceno dels detritos procedents de l'erosió de les montanyes del Guadarrama. Estos materials ocupen tota la planura fins a Madrit i en la Casa de Camp adquirixen una gruixa de dos metros; molt permeables, són de gra més gros en el nort i suroest del parc i més fi en el centre i en la part oriental.

En el desgel despuix de les glaciacions del Cuaternario, el Manzanares va arrastrar gran cantitat de sediment que varen formar extensos terrats en les seues ales, més antigues quant més nos acostem cap a l'interior el parc. Arrastres posteriors del riera de Meaques formen la zona surest de l'actual parc, donant lloc a un fèrtil substrat a on posteriorment es construirà el Palau dels Vargas i els seus jardins i els actuals vivers. La zona també és rica en argila. Estes eren considerades de bona calitat per a la manufactura de rajoles i atres peces de construcció i es coïen en forns a peu d'obra, com va ser el cas en les construccions portades a terme en la possessió real.

Relleu i hidrografia

La Casa de Camp presenta un relleu ondulat de suaus tossals en vàries valls d'oest a est, presentant un desnivell màxim de 110 metros, entre els 690 m s. n. m. (metros sobre el nivell de la mar) junt a l'entrada de Somosaguas i els 580 m s. n. m. junt al Manzanares. Entremig hi ha varis cerros, sent el més alt el de Garabitas, en 679 m s. n. m.

El llac de la Casa de Camp

Per estes valls transcorren vàries rieres fins a la seua desembocadura en el Manzanares. La majoria d'ells són estacionals i naixen dins del parc. Solament dos d'estes rieres, que s'originen més a l'oest, tenen aigua de forma permanent: el dels Meaques, al sur, el principal, i el d'Antequina, al nort. El dels Meaques presenta vàries represas en el seu recorregut fins a la glorieta de Patins, a partir de la qual està entubado fins a la seua desembocadura en el Manzanares. Històricament, els seus cabals eren majors, en avingudes que varen aplegar a destrossar els ponts. En 1995 va ocórrer l'última d'elles.

Canalisació de la riera dels Meaques junt a la glorieta dels Neveros

També són de destacar els manantials, dels que hi ha varis en el recint pels importants aqüífers del subsol de tota la zona. Històricament, el més destacable d'estos manantials va ser el de la Font Mineral (o de l'Acer), en aigües ferruginosas recomanades com a reconstituents. Per a accedir a elles s'expedien permissos a qui ho solicitara, pero en 1860 es va canalisar fins a la tanca de la possessió real per a que el poble poguera gojar de les seues aigües sense tindre que entrar en el recint real. A partir del XIX, en la creació del canal d'Isabel II, es varen construir canalisacions per a unir-ho al parc i són les seues aigües les que s'utilisen en l'actualitat.

Sobre els estanys, encara que és provable que existira en el lloc un chicotet estany natural, la majoria varen ser creats una volta que el recint va passar a ser possessió real en el XVI. S'utilisaven per a diverses funcions, com a reserva d'aigua per a rec, control de les riuades, crío de peixos, etc, i, també, pel seu valor estètic i d'oci, per a representació de naumaquias, navegació en falúas i, en hivern, patinage. A partir del provable estany natural abans senyalada, es va construir el cridat Estany Gran, principalment per a almagasenar aigua. En el XVII hi havia cinc (el ya citat Gran, el del Nort, el del Mig, el Longuillo i el de la Higuera), segons pot apreciar-se en el pla de Madrit que Pedro Teixeira va elaborar en 1656. En el XVIII es va construir, a on les actuals pistes de tenis, un de nou, l'Estany Chic, que es dedicaria a la cria de tencas i rebria posteriorment el nom del Tenquero. Se situava en la zona a on hui es troben les pistes de tenis. En el XIX quedaven tres, puix el Tenquero, el Longuillo i el de la Higuera es desecaron. Alfonso XII va construir un embarcadero en el del Mig i va dedicar el Gran per a patinar, cridat des de llavors de Patins i que seria desecado en 1968. El del Mig i el del Nort es varen unir per a crear l'actual llac.

Entre 1996 i 2000 es varen crear catorze charcas de chicotet tamany per a aumentar la biodiversitat del parc, que varen ser repoblades en amfibis i peixos. En elles es reproduïxen actualment algunes aus.

Flora

Erro al crear miniatura:

Pinada de les Sèt Germanes

La vegetació natural de la Casa de Camp és l'encinar, acompanyat d'arbusts, especialment la retama. No obstant, com hem vist, a lo llarc de la seua història ha experimentat una constant transformació, instalant-se en algunes époques terres de cultiu i repoblant-se en atres en distintes espècies arbòrees de full perenne, especialment pins piñoneros i ciprers d'Arizona, pero també unes atres com àlbers, castanys, chops, bananes d'ombra, fresnos, roures o sauces. En l'any 2002 en l'inventari d'arborat es trobaven censats 686 294 eixemplars.

Els encinares existents actualment són frut del repoblament dels últims temps, encara que alguns eixemplars aïllats poden ser més antics (provablement la més antiga té uns 250 anys). En l'actualitat representen el 16 % de la superfície total del parc (en el XIX eren el 10 %), si ben no són encinares en el seu estat natural, sino molt condicionats per l'us intensiu del parc. Les carrasques alberguen baix les seues branques, ademés de la citada retama, atres espècies com espino, prunyonera, escaramujo, romer, tomello, esparraguera, siempreviva, cantueso o torvisco. Les pinades es replantaron massivament despuix de la Guerra Civil, que va arrasar la Casa de Camp, encara que ya a mitan del XIX es varen plantar casi quaranta mil i existixen eixemplars de més de 200 anys. Numerosos topònims donen conte de l'existència de pinades des de molt antic.

Junt a les rieres es va donar una vegetació típica de ribera, en fresnos, chops, oms, sauces, alisos, sargas i mimbreras i taray. No obstant, en ser precisament estes zones les més utilisades pel ser humà ya des de la prehistòria, la seua vegetació ha variat molt. Els àlbers, blancs i negres, formaven fa sigles extenses alamedas en arbres de gran altura que proporcionaven ombra, pero hui en dia solament es presenten aïllats. Un d'estos arbres, de grans dimensions i que ya no existix, va donar nom al pont de l'Àlber Negre i, junt al llac, una passejada conserva el nom de passejada dels Chops.

Per la seua banda, els pocs alisos que quedaven varen desaparéixer en les inundacions de 1995. Sobre el taray, prop del llac perviu un eixemplar de 250 anys d'antiguetat. La majoria dels oms ha desaparegut per la grafiosis. No obstant, sí hi ha varis eixemplars de fresnos en la vall del Meaques. Junt a les rieres també cal destacar la presència d'albarzers, que han donat nom a la riera de l'Albarzer i a la zona del Zarzón. Entre les espècies d'arbres introduïdes cal destacar el roure, el banana, el castany d'índies, la morera, l'ailanto, l'acacia, el cedre, l'arbre de l'amor i el teixixc.

En l'any 2000, 18 arbres o conjunts d'ells varen ser catalogats com arbres singulars. Es troben senyalisats per mig d'uns cartells de fusta que els descriuen.

Fauna

El cheu és un dels pardals més abundants del parc

En la Casa de Camp s'han censat 134 espècies distintes de vertebrats (87 d'aus, 21 de mamífers, 14 de reptils, sis d'amfibis i sengles de peixos). Alguns d'estos, com en atres parcs, estan acostumats a la presència d'humans, i en molts casos, admeten el menjar que se'ls oferix.

Les principals aus que podem trobar en el parc són: coloma (zurita i torcaz), cheu, urraca, pico carpintero, chiulet real, picapinos, estornino negre, cotorra argentina, carbonero, herrerillo, chochín, rossinyol, oropéndola, verderol, verdecillo, jilguero, pardillo, curruca, merla... Entre els fresnos es troben palputs, mochuelos i cárabos i en les riberes de les rieres, el ánade azulón o real, la gallineta comuna, l'ànet cullera, el porrón comú i la focha comuna, que en anys recents han rebut eixemplars per a reforçar les poblacions del parc. Entre les aus migratòries que paren momentàneament en el parc cal destacar: ánsar comú, curruca mosquitera, papamoscas, zorzal, lavandera blanca, gavina reidora o blauet. Les cotorres argentines, introduïdes per l'home com a animals de companyia, formen grans nius en la copa dels arbres.

El conill comú, un atre dels moradores habituals del parc

Entre els mamífers cal destacar els conills, llebres i fardes. També hi ha talps, ariçons, musarañas, rat penat (comú i rabudo), lirones careto i rates. Els conills varen ser numerosíssims en sigles passats, fent-se caces de mils d'eixemplars per a evitar que acabaren en la vegetació del camp, ya que els seus depredadors naturals (rabosot, turón, jineta i àguila imperial ibèrica) rara volta es veuen pel parc, encara que sí en el propenc mont del Pardo. També en algunes ocasions poden observar-se javalins que, procedents del citat mont, poden aplegar a penetrar en la ciutat. Per últim, cal destacar la presència d'entre 400 i 500 ovelles (merina i churra) que habiten en el parc entre els mesos d'octubre a maig.

Els principals reptils són la lagartija (ibèrica, colirroja, colilarga i cenicienta), fardacho ocelado, el galápago (leproso i de florida, introduït per l'home), salamanquesa i les culebras (de cogulla i bastarda, que pot aplegar als dos metros de llongitut). Sobre els amfibis destaquen varis tipos de sapos (comú, corredor i d'espuelas), la granota comuna, el sapillo pintojo i el gallipato.

Erro al crear miniatura:

Rabera d'ovelles

Els peixos que habiten el llac són la carpa (comuna i la seua varietat royal), el percasol, el carpín, la tenca, el barp, el peix gat i la gambusia. En 2018, quan es va buidar el llac per a procedir a les obres de remodelació, es varen sacrificar 14 000 carpes, d'acort a la normativa regional, que les considera espècie invasiva.

Entre els insectes destaquen saltamontes i escarabats. Menció a banda mereixen els lepidòpters, que conten en el parc en un Centre de Divulgació i Conservació. A principis del XX, en la Casa de Camp estava representat el 30 % de totes les espècies d'Espanya, encara que des de llavors el seu número ha descendit en un terç. En el citat centre es treballa en 34 espècies diürnes i 22 nocturnes de les més de 60 que hi ha actualment en el parc.

Bibliografia

• Fernández, J. L.; Bahamonde, Ángel; Barreiro, Paloma; Ruiz del Castell, Jacobo; La Casa de Camp. Més d'un milló d'anys d'història, Lunwerg Editors, 2003, Madrit.
• López Vázquez, Luis; Ángel Prim, Miguel; Mapa de la Casa de Camp i de l'Anell Vert Cicliste, 2008, Segona edició aumentada i actualisada. Edicions La Llibreria. Madrit. ISBN 978-84-9873-007-4
• Aparisi Laporta, Luis Miguel. La Casa de Camp. De Bosc Real a parc madrileny. Edicions Amberley, Madrit, 2009. ISBN 978-84-92734-03-0