Pleurodeles waltl
El gallipato (Pleurodeles waltl)[1] és el major amfibi urodelo d'Europa, una salamandra que pot aplegar a alcançar els 30 cm de llongitut, dels que aproximadament la mitat corresponen a la coa. S'enquadra en la família Salamandridae, la mateixa que la salamandra comuna i la majoria dels urodelos europego.
Descripció
[editar | editar còdic]Posseïx un cap gran, ampla en la part posterior, en ulls menuts, que es tornen saltones cap a dalt quan l'esclafa fins a convertir-la en a penes un disc semicircular.
El cos es troba cobert per barrugues de punta negra i la seua coloració varia del pràcticament negre al groc pàlit, encara que sol ser gris pardusca en taques obscures i un color més clar en la part ventral.
La coa, comprimida lateralment, sol mostrar la mateixa coloració que el restant del cos en bandes anaranjadas ocasionalment en les vores superior i inferior.
Presenta crestes cabals menudes, alguna cosa més desenrollades en els mascles durant el periodo reproductiu.
En cada costat es fa visible un renc de 7 a 10 taques anaranjadas que coincidixen en els extrems de les costelles i per a on, en ocasions, aguaiten els extrems d'estes, considerat este fet com un mecanisme de defensa per diversos autors. Este mecanisme podria ser considerat com un primitiu i rudimentari sistema d'inoculació, encara que és totalment inofensiu per a l'home.[2]
En cas d'atac, al mateix temps que les costelles s'estenen cap a l'exterior del cos, secretan un verí que es produïx en glándulas existents per a tal efecte. Estes costelles recobertes de verí creen un eficient mecanisme de picadura que injecta toxines en la fina pell de la boca del depredador. L'efectiu sistema immunològic del gallipato i les costelles recobertes de colágeno conseguixen que la pell perforada durant este mecanisme de defensa es recupere ràpidament i sense infeccions.[3] Sobre dimorfisme sexual, els mascles solen ser més estilisats que les femelles, en uns membres anteriors més robusts, els quals presenten unes callosidades de color negre en l'época de celosia. Servixen per a afiançar l'aprehensió durant el amplexo, evitant que es escurra la femella mentres l'agarra des d'avall.
Hàbits
[editar | editar còdic]
Són animals que passen casi tot el temps dins de l'aigua, de la que ixen rarament, alguna cosa més els jovenils, de nit o quan el temps és humit. Naden en agilitat i força. Es troben en rieres, rieres de curs llent i també tancs, cisternes i charcas més o menys permanents.
Són carnívors, com els atres amfibis, alimentant-se de chicotets animals aquàtics, sobretot larves d'insectes, taperots, sanguisoles. Tiren els seus fauces obertes sobre qualsevol cosa que es moga, lo que termina donant lloc a freqüents casos de canibalisme.
Realisen el corteig baix l'aigua i la femella posa entre 300 i 1000 ous. Els va fixant un per un als fulls de plantes aquàtiques, utilisant un moc adhesiu per a enrollar el full al voltant de l'ou.
Distribució
[editar | editar còdic]És una espècie llimitada al centre i sur de la península ibèrica i a la planura costera de Marroc.[4] Altitudinalmente s'ha citat la seua presència en la península ibèrica fins als 1470 m s. n. m.[5] Hi ha atres dos espècies en el gènero Pleurodeles, P. nebulosus de les zones mediterrànees d'Argèlia i Tunis i P. poireti, un endemisme puntual de la península de Edough, en Argèlia.[6]
Utilitat
[editar | editar còdic]El gallipato ha segut usat extensament en laboratoris de tot lo món per a investigacions biològiques en camps relacionats en la fisiologia i la embriologia, i últimament també en l'estudi de la genètica del desenroll. Ha demostrat gran utilitat, com atres amfibis, en treballs relatius als efectes biològics de la contaminació ambiental. També s'ha amprat en treballs de Biologia espacial, havent segut transportats eixemplars a l'espai en naus soviètiques i russes de la serie Cosmos i a l'estació Mir a on, someses a microgravedad, varen demostrar una capacitat acreixcuda de regeneració en les seues fases jovenils. En la Terra han segut utilisats també en experiments baix condicions de hipergravedad.cita requerida
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «El gallipato, una miqueta menys amenaçat en la Serra Calderona» (en és). El Debat. Consultat el 2024-02-06.
- ↑ Bruna Azara, C. 1995. Animals venenosos. Vertebrats terrestres venenosos perillosos per al ser humà en Espanya. Bol. SIGA, 11: 32-40 .
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 3 d'octubre de 2013. Consultat el 21 de juny de 2013. Spanish ribbed newt - Pleurodeles waltl, The BioFresh Cabinet of Freshwater Curiosities
- ↑ «AmfibianWeb - Pleurodeles waltl». Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 15 de setembre de 2008.
- ↑ Moreno Sánchez, S. (1986). Cita de nova localitat en la distribució de Pleurodeles waltl. Oxyura Vol III nº1, pp157-158
- ↑ AmbibianWebPleurodeles
- Gallipato en la Fauna Ibèrica. [enllaç trencat]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pleurodeles waltl» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.