Palau Real de la Granja de Sant Ildefons
El Palau Real de la Granja de Sant Ildefons és una de les residències de la família real espanyola i es troba situat en el municipi segoviano del Real Lloc de Sant Ildefons. Està gestionat per Patrimoni Nacional i es troba obert al públic.
El Real Lloc de la Granja està situat en la vertent nort de la serra de Guadarrama, a 13 quilómetros de Segòvia, i a uns 80 quilómetros de Madrit. El seu nom prové d'una antiga granja que els monges jerónimos del monasteri del Parral tenien en els voltants. En 1719 el rei Felipe V va manar construir una capella en les seues afores, «sense demolir cosa alguna de lo antic»,[1] la qual cosa explica, segons Eugenio de Llaguno en la seua Notícies dels arquitectes i arquitectura d'Espanya des de la seua Restauració, publicada trenta anys despuix del seu decés per Juan Agustín Ceán Bermúdez en 1829, «la seua irregularitat»[1] i el fet de que siga «un conjunt de añadiduras».[1][2]
Història
[editar | editar còdic]Antecedents històrics
[editar | editar còdic]L'alvertent septentrional de la serra de Guadarrama va ser durant l'Edat Mija lloc de caça reservat per als reis de Castella, els qui la freqüentaven donada la seua riquea cinegética i la seua proximitat a la ciutat de Segòvia. Segons cròniques de l'época, el primer refugi real de monteros (conegut com a Casa del Bosc) va ser manat construir pel rei Enrique III en el poble de Valsaín, el rei Enrique IV va construir un alberc i una chicoteta ermita dedicada a l'arquebisbe Sant Ildefons. En 1477 els Reis Catòlics donaron l'ermita i l'alberc en extensions de terra a la congregació dels monges jerónimos del Monasteri del Parral en Segòvia. Estos monges varen fer chicotetes reformes i es traslladaven en els mesos d'estiu quan l'aire fresc de la Serra era més agradable que en Segòvia. Esta granja, lloc de meditació i recree dels monges del Parral, va anar l'orige del poble i d'ella va prendre el nom. El rei Felipe II va realisar l'última reforma i va convertir l'edifici en un suntuoso palau que va servir de residència als seus successors fins a Carlos II, en temps del com un gran incendi va destruir la part de ponent en 1682.
Construcció
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
El duc d'Anjou va nàixer en Versalles (França) en 1683 i es crie en la cort del seu yayo Luis XIV. De caràcter introvertit, era afable i inteligent i molt aficionat a l'eixercici físic. En 1700, quan va complir 17 anys, es va convertir en Felipe V (el Animoso), rei d'Espanya i de les Índies.
El monarca freqüentava els reals monts de Valsaín, caçant en companyia de la reina i del duc de l'Arc, cap a 1718. S'enamora del paisage i de la riquea cinegética de la zona, i va decidir alçar un palau en el lloc en que es trobava l'ermita de Sant Ildefons, per ad açò va comprar a la comunitat de monges del Parral la granja-ermita, l'hospedería i terrenys circumdants. El rei que, sembla, va voler imitar la vida de Felipe II, va acabar demostrant que havia segut educat en la cort de Luis XIV i lo que poguera haver segut un atre Palau de l'Escorial, va acabar sent una còpia del Palau de Versalles.
Teodoro Ardemans,[3] mestre major del Real Palau i de la Vila de Madrit, va anar l'encarregat de realisar els plans i el proyecte del nou palau. La data d'iniciació de les obres és 1721.[3] L'eixecució de l'obra es va encarregar al aparejador Juan Román. Pràcticament al unísono de l'obra arquitectònica comença el traçat i construcció dels jardins baix la direcció de l'escultor René Carlier i del jardiner Étienne Boutelou. Els moviments de terra varen ser dirigits per l'ingenier Étienne Marchand que, ademés, es va fer càrrec de la direcció de les obres en 1725. De les fonts i estàtues es va encarregar un grup de rellevants escultors, entre els que varen destacar René Frémin, Jean Thierry, Hubert Dumandré, Pedro Pitué, Santiago Bousseau, etc.
El traçat i disseny dels jardins correspon a l'estil clàssic francés, el creador del qual va ser Li Nôtre, autor dels jardins de Versalles. Les escultures de les fonts es va pensar en un principi realisar-les en bronze pero, per problemes econòmics, es va decidir finalment realisar-les en plom, establint-se la fundició en el palau de Valsaín. A partir de 1724, el Real Lloc comença a adquirir el seu màxim esplendor, puix ya no és un palau més de la geografia espanyola sino que passa a ser la residència estiuenca del rei d'Espanya, en la seua corresponent cort.
En la planta baixa d'este palau s'exhibia la colecció d'escultures antigues de la reina Cristina de Suècia, qui les va reunir en el seu exili en Roma despuix de la seua abdicació al tro. Varen ser adquirides expressament per a la Granja per Felipe V i Isabel de Farnesio junt en les seues peanas, elaborades en Itàlia per encàrrec de l'exreina sueca, les quals encara permaneixen en els espais originals del palau. Les escultures varen ser traslladades en el XIX al Museu del Prat i reemplaçades en els seus peanas per reproduccions en escayola.
El Palau despuix de Felipe V
[editar | editar còdic]El rei Felipe V mor el 9 de juliol de 1746 i és enterrat en la Colegiata. Isabel de Farnesio, durant el regnat del seu fillastre Fernando VI, es va retirar a Sant Ildefons. La reina, italiana, va encarregar a paisans seus, baix la supervisió del pintor i arquitecte Andrea Procaccini, una amplaació del palau. Aixina, entre 1727 i 1737, s'afigen dos patis oberts,[2] un dels quals, el cridat Ferradura, és actualment la principal entrada al palau.[2] La reina va morir l'11 de juliol de 1776 rebent sepultura, com el seu espós, en la Colegiata i no en la cripta real de l'Escorial per la seua pròpia decisió.
Durant el regnat de Carlos III el Real Lloc va adquirir la seua ordenació definitiva. Durant els sigles XVIII i XIX, el Palau de Sant Ildefons va ser la residència d'estiu dels Borbones i en ell es varen celebrar fets rellevants de l'història d'Espanya: la boda de Carlos IV en María Luisa de Parma; la firma del Tractat de Sant Ildefons entre Espanya i França, el ministre Calomarde conseguix durant l'agonia de Fernando VII que es derogue la pragmàtica sanció decretada per Carlos IV a petició de les Corts de 1789; els sargents sublevats de la guarnició, obliguen a María Cristina de Nàpols a proclamar la Constitució de 1812. Va ser aixina mateix lloc de recepció d'embaixades, naiximent i bateig d'infants, entre ells el de l'infanta Isabel (La Chata) i el de D. Juan, pare de Juan Carlos I.
Va sofrir un devastador incendi el 2 de giner de 1918[3][4] que va afectar a la techumbre de tot el palau i a la Casa de Canonges, quedant destruïts les fresca que decoraven els sostres de la planta alta, algunes llànties de cristal i bronze, mobles i les riquíssimes teles que adornaven les parets dels salons d'esta planta.
Edificis i dependències
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
El conjunt ho conformen el palau pròpiament dit i una série d'edificis anexos, que donen a aquell una forma d'O, en els Jardins del Mig Punt, a on s'alcen diferents arbres d'espècies d'enormes coníferes exòtiques com secuoyas o avets de més de 300 anys que li eren regalats al rei. El palau, en la part frontal del complex, consta de dos patis, el dels Coches, a l'esquerra, i el de la Ferradura, a la dreta. Anexada al palau, es troba l'antiga capella del monarca, la Real Colegiata de la Santíssima Trinitat, que a la seua volta conté un espai conegut com a Capella de les Relíquies i Cenotafio Real. No obstant, ací no estan enterrats el rei Felipe V i la seua segona esposa, Isabel de Farnesio, sino que els seus restants descansen en una cripta situada darrere de l'altar major.[5]
El panteón real de Sant Ildefons va ser la primera manifestació en Espanya de l'art funerari romà de el XVII, en combinació en l'art francés. Va servir com a model referencial per als sepulcros de Fernando VI i Bàrbara de Bragança en el Convent de les Salesas Reals (Madrit). El sepulcro va ser proyectat per Hubert Dumandré, autor de les escultures, llevat els medallones que varen ser realisats per Lebasseau.
En perpendicular al palau, per la part esquerra, se situa una dependència coneguda com a Antiga Casa de les Dames. Hui acull el Museu de Tapissos, a on s'exhibix una colecció de tapissos flamencs, d'enorme tamany i abigarrada iconografia, confeccionats en honor del rei Carlos I. En el costat esquerre de la plaça es troba una atra dependència conectada a l'edifici principal, coneguda com a Casa dels Oficis.
Un atre dels edificis del complex palatí és la cridada Casa de les Flors, en una superfície total de 655 m².
L'interior del Palau és profundament barroc en belles fresca en els sostres i molduras de fusta policromada en or. També destaquen les impressionants llànties de vidre fabricades en la Real Fàbrica de Cristals de la Granja.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- José Luis Sancho i Carlos Horcajo: Un palau en els núvols. (Patrimoni Nacional, 2024). (Llibre del Tricentenario del palau Real de la Granja)
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Llaguno, Eugenio de. Notícies dels arquitectes i arquitectura d'Espanya des de la seua Restauració. Tom IV, pp. 110-14. Imprenta Real, 1829. En Google Books. Consultat el 3 de giner de 2018.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Bonet Correja, Antonio. Festa, poder i arquitectura, pp. 43-5. Edicions AKAL, 1990. En Google Books. Consultat el 3 de giner de 2018.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Terrible incendi en La Granja: El Palau Real i la Colegiata destruïts.» ABC. Consultat el 3 de giner de 2018.
- ↑ «Incendi en el Palau de la Granja.» El Nort de Castella. Consultat el 3 de giner de 2018.
- ↑ JUÁREZ VALERO, E. "La cripta oblidada de Felipe V", en Alvançat de Segòvia, 7 de juny de 2015. http://www.eladelantado.com/noticia/local/215254/la_cripta_olvidada_de_felipe_v [1] archivat en Wayback Machine.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Palacio Real de La Granja de San Ildefonso» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.