Boscs de la península ibèrica

Bosc d'alcornoques en el sur de Portugal (Algarve).

Ocupació potencial dels boscs ibèrics.

Boscs d'Espanya segons el Institut Geogràfic Nacional d'Espanya (IGNE).

Els boscs de la península ibèrica s'enquadren dins de dos grans regions de flora i vegetació: la eurosiberiana i la mediterrànea. Cada una d'elles està caracterisada per una série de plantes i comunitats vegetals que li són pròpies, ademés de tindre moltes atres en comuna. La separació entre estes dos regions no és clara ni tallant; existix una influència mútua, que fa molt difícil establir uns llímits precisos: algunes espècies tenen el seu òptim precisament en estos espais intermijos.

Segons un estudi elaborat per la Societat Espanyola de Ciències Forestals en setembre de 2009, en Espanya hi ha 17 804 millons d'arbres, i cada any creixen una mija de 284 millons més. Espanya és el segon país de l'Unió Europea en més superfície forestal, un total de 28 millons d'hectàrees o el 57 % del seu territori, sent la superfície arbolada, segons el tercer inventari forestal, de 14,73 millons d'ha i el restant de xara mediterrànea. Suècia, en 30,9 millons d'hectàrees (el 75 % del seu territori), és el país en més superfície de boscs; li seguixen Finlàndia, en 23,3 millons d'ha; França, en 17,3 millons d'ha; Alemània i Itàlia, en 11 millons d'ha, respectivament i Polònia, en 9,2 millons.

Orige i característiques

La flora de la península, per les seues condicions bio-històriques, geogràfiques, geològiques, orogràfiques, etc., és una de les més riques i variades de tota Europa, comparable a la de països mediterràneus com Grècia i Itàlia i inclús de major diversitat; es calcula que inclou més de 8000 espècies de plantes, moltes d'elles exclusives (endemismes).

El Mediterràneu ha estat somés en el passat a grans alteracions de clima i vegetació, unit a unes variacions, a voltes molt grans, en el nivell de la mar i a variacions en les posicions relatives de les masses continentals (plaques europea i africana). En l'entrada de plantes i l'aïllament, per les fluctuacions marines o a les periòdiques glaciacions, es pot trobar una variada diversitat d'espècies vegetals.

La península ibèrica, situada en una important via de pas entre Àfrica i Europa, es va vore enriquida en l'arribada, segons canviava el clima, de plantes esteparias, termófilas, xerófilas, orófilas, boreo-alpines, etc., moltes de les quals varen conseguir mantindre's despuix, gràcies a la diversitat de mijos que existixen en les cadenes montanyoses, que els permeten pujar en altitut si el clima es va fent més càlit, o descendir si es torna més fret. La complexitat geològica de la majoria de les montanyes ibèriques, especialment de les Bètiques, Sistema Ibèric i Pirineus, va aumentar encara molt més el número de nous mijos a que adaptar-se i va fer possible la diversitat i riquea de la flora actual.

La regió eurosiberiana

Bosc en Cantàbria.

Està representada per la zona atlàntica, que s'estén des del nort de Portugal, la major part de Galícia, Principat d'Astúries, Cantàbria, País Vasc, noroest de Navarra i Pirineus occidentals i centrals. No obstant, la seua influència en forma de comunitats o espècies concretes s'estén en molts punts cap a l'interior, especialment en les mitats nort i occidental. Es caracterisa per un clima humit, suavisat per l'influència oceànica, en hiverns templats-fredor i en una estació seca poc accentuada.

La vegetació està representada per boscs caducifolios de roures (Quercus petraea) i carballos (Quercus robur), en fresnedas de Fraxinus excelsior i avellanares en els sols més frescs i profunts de fondo de vall. El pis montano es caracterisa per la presència d'hayedos i a voltes, en els Pirineus, per abetals de Abies alba; estos hayedos i abetals ocupen les ales fresques i en sol profunt de les montanyas no molt elevades. L'influència mediterrànea se sent en la presència de carrascares en llorer, que se situen en les crestes i ales més càlides, especialment sobre sols calizos, a on s'accentua la sequetat.

L'aprofitament per l'home per mig de l'història ha transformat molts d'estos boscs en prats, que conserven en els seus lindes restants de les bardices o espècies del primitiu bosc. L'orla natural està formada per bardices i espinares que s'instalen en els calveros i parts aclarides; estan integrats per roses selvades, albarzers, prunyonera, majuelos i uns atres arbusts més o menys espinosos; també poden representar este paper, els piornals i retamares. Els següents són els principals boscs d'esta zona.

Hayedos

Bosc d'hages.

Són els típics boscs atlàntics que caracterisen el pis montano de la regió eurosiberiana ibèrica; se situen entre els 800 a 1500 m s. n. m., en sols frescs i més o menys rics, tant calizos com a silici, si be solen estar casi sempre acidificados per l'intens llavat. El hi haja és un arbre que proyecta una ombra molt profunda, de manera que en les seues formacions tupidas queden excloses, en la majoria dels casos, atres espècies leñosas i inclús herbàcees. El seu sotobosque per això és molt pobre.

A pesar del seu caràcter atlàntic, estos boscs penetren fins al centre de la península, aplegant al Moncayo; els hayedos més meridionals de la península; la Tejera negra en Somosierra-Ayllón i Montejo de la Serra, este últim en la província de Madrit. Refugiats en vaguadas i umbrías, a on troben condicions favorables, la seua recuperació i repoblament en ser desforestados és molt difícil i són desplaçats pel melojo. cal fer menció especial a la Selva d'Irati, en el pirineo navarrés, un dels més importants boscs d'hayedo-abetal existents en Europa, en una superfície aproximada de 17 000 ha.

Rouredes

Els boscs de roures, sobretot de carballos (Quercus robur), són els més característics de la zona atlàntica. Representen la formació forestal típica del pis basal, fins a uns 600 m d'altitut. En altura, en ascendir en les montanyes, són substituïts pels hayedos i en els fondos de les valls per fresnedas i avellanares. Dels dos roures principals el carballo i el roure albar (Quercus petraea), el segon és el que més penetra cap a l'interior i el que més puja en altitut, pero eixercitant un paper secundari; en general, quan el clima comença a deixar notar el seu caràcter continental, estes rouredes són substituïdes pels de roure melojo.

El pis del roure és el més alterat, per ser el més adequat per a prats i cultius. Als roures els acompanyen en freqüència castanys i abedulls. Estos boscs en degradar-se són substituïts per espinares, piornals i en últim extrem brezals i tojos. Al carballo correspondria en orige gran part de l'àrea, ocupada actualment per pinades i eucaliptals.

Abedulares

En la província atlàntica els abedulls formen enclavaments o bosquetes al peu dels cantiles rocosos o en els clars dels hayedos, sobre sols més pobres i acidificados, acompanyats pel temblón i el serbal de caçadors. Atres voltes ocupa un pis propi, per damunt del domini de l'hi haja, en la zona montana de les montanyes silíceas; este pis sol ser de poca extensió i generalment associat en el roure albar i serbals.

Abetals

L'Avet blanc (Abies alba) se situa en les ales fresques i en sol profunt de les faldes dels Pirineus, des de Navarra al Montseny, formant abetals purs o, en més freqüència, boscs mixts en l'hi haja. Les masses més importants estan en Lleida, en unes 17 000 ha. En altitut s'estén des dels 700 a 1700 m s. n. m., pero les seues principals masses es localisen en les valls més humides i umbrías; són boscs molt obscurs, en sols molt àcits, per la descomposició de les acículas. En altura és substituït en certa freqüència pel Pinus uncinata (Pi negre). Estos abetals duen a voltes Acer pseudoplatanus (Arce blanc) i el seu sotobosque és molt similar al del hayedo. Com estos, tenen un clar significat eurosiberiano.

La regió mediterrànea

Ocupa el restant de la península, la major part de la mateixa i les illes Balears, la característica principal de les quals, és l'existència d'un periodo de sequia estival més o menys extens, de dos a quatre mesos, pero sempre ben palés. La pluviosidad pot ser des dels 1500 mm fins a menys de 350 mm i temperatures, sense cap gelada forta en varis anys, a zones a on tots els hiverns s'alcancen els -20 °C o més.

Si es prescindix de l'influència de les montanyes, la regió mediterrànea peninsular presenta com a boscs típics, els perennifolios de full endurit: carrascares, alcornocals, acebuchals, enebrals, etc. Dits boscs vénen acompanyats o reemplaçats en les zones més càlides i erosionades per pinades de pi carrasco i en els arenals i dunes fixes per sabinares i pinades de pi piñonero. Excepcions a esta regla, la constituïxen la regió més àrida de surest, zones baixes de les províncies de Múrcia i Almeria, a on la seua única vegetació són els margalloneres i espinares d'artos i a major altura coscojares i lentiscaels. Un atre tant es pot dir de zones salines o endorreicas, en grans oscilacions de temperatura, com la depressió del Ebre, Hoya de Basa i margas yesíferas de l'interior.

Melojares

Bosc de melojos, Quercus pyrenaica.

El melojo o rebollo (Quercus pyrenaica) és de tots els roures el més resistent a la sequia i als climes de matís continental. Els seus boscs, de caràcter subatlántico, representen moltes voltes el trànsit entre lo mediterràneu i lo atlàntic. La seua àrea peninsular és molt àmplia i tenen una gran importància, sobretot en les montanyes del centre. Des de l'interior de Galícia i vertent sur de la cordillera Cantàbrica s'estenen pel sistema Central, alcançant pel sur, ya molt escassos, Serra Nevada i Càdis. Se solen estendre en altituts des d'uns 700-800 m s. n. m. fins als 1500-1600 m s. n. m. Preferixen els sols silíceos i substituïxen altitudinalmente als encinares humits i alcornocals; en el pis superior donen pas a pinades de pi albar (Pinus sylvestris) o als piornals serrans en ginebrera rastrero. En les zones a on és més palesa l'influència atlàntica vénen seguits com a fase regresiva per brezals de Erica australis, en el restant són més freqüents en els seus clars i fases degradades els jarals (jara en full de llorer) i cantuesos. La seua àrea natural sol estar ocupada per pinades de pi albar o pi marítim.

Sotos, boscs de ribera i fondo de vall

En esta regió, representen enclavaments de boscs caducifolios favorits per la humitat del sol, que es manté casi tot l'any; açò els permet evitar el llarc periodo de sequia estival, que caracterisa al clima mediterràneu.

Bosc de ribera, riu Tajuña.

En ells es dona un bandeado característic, des de la vora del caixer a l'exterior, de modo que els boscs més freatófitos se situen en la vora (alisedas, saucedones) i els menys depenents de l'aigua en l'exterior (fresnedas, olmedas, choperas).

Estos boscs estan formats per sauces, chops, alisos, fresnos, oms i a voltes també per melojos, tilas, abedulls i avellaners. Quan la presència de la humitat escomença a disminuir en zones més àrides del Valle de l'Ebre, Alce i mitat meridional de la Península, la aridez ve a sovint acompanyada per un aument de sals en el sol; en estes condicions nos trobem en formacions d'arbusts de tamariscos, baladres i carrizo (Saccharum ravennae), a voltes acompanyats per algun petorra. En els sols silíceos no salinos, com els de Serra Morena i Montes de Toledo, en tamujals, que en les situacions més càlides, van acompanyades de baladres i tamariscos.

En els terrenys baixos de l'interior, sobretot en els margosos i arcillosos, són més freqüents les olmedas (Ulmus minor) i choperas, acompanyades en ocasions per fresnos i sauces. En els fondos de vall granític i en les riberes de terrenys silici existixen formacions molt típiques de fresno en melojo, especialment al peu de les serres interiors. Les hoces protegides de la Serranía de Conca duen com a boscs ribereños formacions mixtes de tila i avellaner, en fresnos, sauces i om montano (Ulmus glabra). Estos boscs, en ocupar terrenys molt fèrtils, a on l'home ha establit els seus horts des de molt antic, no estan ben conservats.

Pinsapares

Pinsapos en la Serra de les Neus, Màlaga.

El pinsapo o avet mediterràneu (Abies pinsapo) constituïx una verdadera relíquia que ha quedat preservada en les serres de Màlaga i Càdis. Els pinsapares estan emparentats en els relictos abetals norteafricà de la cadena de Yebala, en Marroc. Es posen en contacte i formen a voltes comunitats mixtes en quejigos i carrascas. Entre les espècies leñosas que li acompanyen en els seus boscs es conten el majuelo, agracejo, rusco, durillo, hedra i Daphne laureola.

Forma boscs densos i obscurs en enclavaments molt concrets, en elevades precipitacions (de 2000 a 3000 mm, pel brusc refredat, per elevació, dels vents carregats d'humitat), en altituts superiors als 1000 m s. n. m.. El bosc presenta abundància de verdet i líquenes, pero un número molt llimitat d'arbusts i herbàcees. En tot cas ocupen les zones altes de les montanyes (la serra de les Neus, serra Bermeja abdós en Màlaga, serra de Grazalema) part en Màlaga i Càdis a on producte de la protecció i el repoblament, en els últims anys han conseguit estendre's de forma important.

Encinares

Encinar humit en alcornoques.

Formen els boscs naturals de la major part de la zona mediterrànea i penetren també en els solans i ales més càlides de la zona atlàntica; s'estén des del nivell del mar, a on l'espècie és Quercus ilex subsp ilex, fins als 1400 m s. n. m., en algunes montanyes i altes planicies de l'interior; en la zona continental, la carrasca que apareix és la Quercus ilex subsp rotundifolia, més resistent a este clima. La carrasca pot pujar a major altitut, pero ya aisladamente, sense formar bosc. Els carrascares costers i de les montanyas sublitorals són extraordinàriament rics i variats, en numerosos arbusts i lianes; solen acompanyar-els zarzaparrillas, madreselvas, hedra, durillo, rusco i, en el suroest peninsular, oliveras selvades. Els encinares balears són també rics i duen associats alguna espècie característica de les illes com el ciclamen balear (Cyclamen balearicum Willk.).

Cap a l'interior de la Península es van empobrint progressivament, a mida que s'accentuen les característiques continentals del clima, desapareixen gran part de les espècies més sensibles a la fredor. Els carrascares continentals, sobre sols desprovistos de calç, solen ser rics en ginebreres (Juniperus oxycedrus) i són substituïts per altitut i en les ales més fresques per melojares, este fenomen s'aprecia en la serra de Guadarrama; quan es destruïx el encinar, els sols són tan pobres i les condicions ambientals tan poc favorables, que conduïx a xares paupèrrimes, dominats per la jara comuna, el cantueso i el romer. Sobre sols calizos ocorre alguna cosa similar, sobretot per damunt dels 900 metros d'altitut, les carrasques es veuen acompanyades per la sabina albar i la pobrea d'arbusts és tan gran, que la mateixa carrasca (carrasca arbustiva) domina casi en solitari les primeres fases de regressió. La degradació per crema o tala conduïx a xares d'aulaga (Genista scorpius), tomello i espliego.

Alcornocals

Alcornoque.

Els alcornocals ocupen en la Península al voltant d'un milló d'hectàreas, més de la mitat de l'extensió mundial d'este tipo de bosc.

El alcornoque requerix sols silíceos, de textura arenenca i un clima suau i alguna cosa humit, si estes condicions es complixen desplaça total o parcialment a la carrasca; s'associa a esta en certa freqüència i també als quejigos (Quercus faginea subsp. broteroi). L'àrea que ocupen els alcornocals correspon a Catalunya sobretot la mitat més oriental en zones costeres, Menorca, Serra d'Espadán (Castelló) i sobretot al quadrant suroccidental, províncies de Màlaga, Càdis i Huelva. Alternen moltes voltes en les carrasques, que ocupen els solans i ales més seques i en els quejigares de Quercus canariensis, que ocupen els barrancs i ales fresques i umbrosas.

Els alcornocals duen freqüentment oliveres selvades, i de la mateixa manera que alguns encinares frescs, solen anar acompanyats per madroñals en labiérnago (Phillyrea angustifolia) que ocupen els clars del bosc i dominen les fases regresivas. En Andalusia occidental són també freqüents, com a components del ecosistema, els piornals o escobonals dominant el gènero Teline.

Quejigares

Bosc de quejigos Torrecuadrada de les Valls.

Vore també: Quejigar (Quercus faginea)

Vore també: Quejigar (Quercus canariensis)

En el nom de quejigar es coneixen boscs de molt distintes característiques. Els quejigares de Quercus canariensis estan ben representats en Andalusia occidental i molt desdibuixats per hibridacions en Catalunya i cordillera Mariánica. Són els més exigents sobre temperatura i humitat, per lo que no se solen alluntar de l'influència marítima; preferixen les umbrías més fresques, vaguadas humides i vores de riera del pis inferior. En general alternen en els alcornocals, als que desplacen en les zones més fresques, i com ells, preferixen els sols silíceos. En els seus clars i etapes degradades són freqüents els piornos (Teline sp., Cytisus baeticus), petorres (Erica arborea, Erica scoparia) i jaguarzos (Halimium lasianthum).

Els quejigares de Quercus faginea subsp faginea són els més típics i freqüents en la Península, ya que s'estenen des d'Andalusia (Serranía de Ronda) fins a les faldes dels Pirineus. Són molt més resistents al fret i sequetat que el Quercus canariensis; requerixen en canvi sols més frescs i profunts que els carrascares, en els que entren en contacte. Encara que es crían en qualsevol tipo de sol, en els silíceos sol eixercitar un paper secundari front a la carrasca, alcornoques i melojos; és solament en els sols calizos a on forma boscs d'alguna consideració, especialment en el quadrant nort-oriental i centre de la Península. L'àrea natural que li correspon al quejigo és freqüent el pi salgareño (Pinus nigra subsp salzmannii), que a sovint ha segut estés a les seues expensas. Els quejigares solen dur en freqüència arces, serbals, guillomos, aligustres i cornejos; per degradació poden donar orige a extenses xares de boj.

L'últim quejigo, Quercus faginea subsp broteri és més exigent en humitat i menys resistent a la fredor. S'estén principalment pel quadrant suroccidental i preferix els sols silíceos, alguna cosa frescs. Més freqüent que formant masses pures, se li troba associat a alcornoques i carrascas.

Pinades

Pi albar.

Les pinades naturals i natius peninsulars més característics, són els de pi negre (Pinus uncinata) i pi albar (Pinus sylvestris). El primer va en freqüència associat al Rhododendron ferrugineum, nabius, Salix pyrenaica i atres espècies arbustives, en el pis subalpino dels Pirineus. Sobre els sols calizos menys llavats sol anar acompanyat per la sabina rastrera, gayuba i ginebreras (Juniperus communis subsp. hemisphaerica). Els seus boscs constituïxen el llímit altitudinal del bosc en gran part dels Pirineus, podent ascendir fins als 2400 metros.

El pi albar eixercita el mateix paper en les atres montanyes peninsulars, tant silíceas com a calcàrees. És acompanyat i superat en altitut per piornals, enebrals nanos i xares almohadillados d'alta montanya. El seu llímit altitudinal inferior queda desdibuixat per haver segut estés a costa de boscs caducifolios.

A una altura mija i sobre sol generalment silíceo tenim al pi resinero (Pinus pinaster) que en Galícia baixa a nivell de la mar i en l'interior alterna en els melojares. Sobre sols calizos, el pi salgareño (Pinus nigra subsp salzmannii) que eixercita un important paper en moltes de les montanyes del centre, est i sur de la Península; a la mateixa altura sol desplaçar a l'anterior en els sols en calç. Abdós són reemplaçats en altura pel pi albar.

Els més càlits de totes les pinades són els de pi carrasco (Pinus halepensis) que se situen en crestones rocosos i ala solejades, des del nivell de la mar, és el pi de les costes mediterrànees, fins als 800-1000 m s. n. m. d'altitut en l'interior, preferixen els sols calizos.

El pi piñonero (Pinus pinea), potser el més característic de tots, és un especialiste en sols arenencs. Forma extenses formacions tant en els arenals del pis inferior, províncies de Càdis i Huelva, com en punts de l'interior (Valladolit, Conca, Madrit).

Finalment es deu mencionar, per l'importància dels seus repoblaments i cultius, al pi de Monterrey (Pinus radiata), present principalment en la Rebanc Cantàbric, destacant molt en el País Vasc i Galícia.

Sabinares

Sabina albar.

Artícul principal → Sabinares.

Els sabinares de sabina albar (Juniperus thurifera) constituïxen una curiosa formació que ocupa les altes parameras i replanells de l'interior, casi sempre per damunt dels 900 metros d'altitut. Els seus principals boscs estan en la Serranía de Conca, Sistema Ibèric, Alcarria, Maestrat i atres montanyes de l'interior. Normalment no formen boscs densos, mostrant una estructura de parc o bosc adehesado. Preferixen els sols desenrollats sobre calcàreas, especialment els de tonalitats ocre o rojosa i rics en argila, de caràcter relicto (Terra rosa, Terra fusca); en ocasions, com en la zona de Tamajón (Guadalajara), colonisen també els terrenys silíceos.

Estan adaptats a un clima excepcionalment dur i continental, a on pràcticament no troben competència d'una atra espècie arbòrea; solament la carrasca, que està ocupant alguns dels antics sabinares deforestats i el pi salgareño sol acompanyar-li en certa freqüència. La ginebrera comuna (Juniperus communis subsp. hemisphaerica) és habitualment una espècie secundària d'estos sabinares. En altura es posen en contacte en pinades de pi albar i en la sabina rastrera; esta última forma a voltes partix del seu estrat arbustiu.

El fet de trobar-se la major part de les voltes en zones que han permaneixcut al descobert durant gran part del Terciario i sobre sols considerats relictos, fa pensar en una gran antiguetat per a estos sabinares. Les dures condicions climatològiques, en la superfície del sol somesa a processos de gelada i desgels alternatius (crioturbación), dificulta el desenroll de xares elevades. Les seues etapes regresivas solen ser xares almohadillados de cambrones (Genista pumila) o tomillares i prats de dent dominats per matillas nanes i gramíneas de full punchant. En les seues localisacions de menor altitut pot alternar també en espliego i aliaga. La sabina negral (Juniperus phoenicea) sol eixercitar habitualment un paper secundari i no forma a sovint boscs densos. Solament en algunes repisas rocoses o en mijos especials com les dunes fixes i arenals subcosteros adquirix alguna importància forestal.

Xares d'alta montanya mediterrànea

L'alta montanya mediterrànea, per damunt dels 1700 m s. n. m., presenta unes característiques especials. Els hiverns són molt durs i prolongats; la cobertura de la neu i les fortes gelades impedixen casi tota activitat biològica. Una volta desapareguda la neu, el sol es reseca en rapidea, per la forta insolació i elevades temperaturas, que s'alcancen en estiu. El periodo de temps adequat per al desenroll vegetatiu és per tant molt curt i per les raons descrites, la majoria de les voltes sec. En estes circumstàncies, el bosc escomença a entrar en crisis, sent substituït per piornals i xares pluvinulares; estos van acompanyats en els seus nivells inferiors per pi albar, representat per eixemplars aïllats retortillats i deformats per la neu.

En les montanyes silíceas com el sistema Central, serra de l'Estrela, sistema Ibèric soriano i part dels monts càntabres, està ocupat per xares de piorno serrà (Cytisus purgans) o ginebrera rastrero (Juniperus communis subsp. alpina). En Serra Nevada domina en canvi, en condicions paregudes, la Genista baetica acompanyada a voltes per piorno serrà i per una atra subespècie de ginebrera (J. communis subsp. hemisphaerica). En les montanyes calcàrees com les del Maestrat i Serranía de Conca, lo característic és una formació arbustiva de sabina rastrera (Juniperus sabina) acompanyada per pi albar. En les montanyes calcàrees d'Andalusia és destacable el paper de les xares pluvilunares i almohadillados de (cambrones)†

Orles arbustives o sotobosques

Artícul principal → Orles arbustives dels boscs de la península ibèrica.

Les orles arbustives, des d'un punt de vista ecològic són fonamentals en els ecosistemes forestals per a garantisar la regeneració natural del bosc, ademés de proporcionar aliment i refugi a la fauna associada. Estan compostes per arbusts espinosos, segons el bosc i el clima, com per aulaga, boj, tomillars, etc.

Séries de regressió

És possible conéixer les etapes successives del procés de degradació de qualsevol de les nostres formacions boscoses, des del seu estat òptim fins a la fase final de desertisació. Estos estadis o etapes regresivas, referits als boscs de frondoses són els següents:

1. Bosc dens representatiu de l'òptim natural, caracterisat per les espècies titulars, compatibles en les condicions biològiques locals.
2. Bosc aclarit, encara en predomini de les espècies titulars, pero en representació abundant d'arbust o espècies en mescla (acebo, arce, fresno). Freqüent predomini de les leguminosas en la xara de sotobosque.
3. Etapa de les pinades. Les espècies titulars han desaparegut pràcticament, aixina com la seua vegetació associada. Junt en els pins, fa la seua aparició una xara heliófilo i invasor, casi sempre a pur de les famílies cistaceaeas i ericaceaeas.
4. Desaparició de l'estrat arbòreu i les seues espècies associades van sent substituïdes progressivament per xares representatives d'una degradació més alvançada; freqüència de plantes espinoses (aulaga, prunyonera, etc.) i predomini de lamiàcees i compostes (tomello vulgar, espliego, poleo, etc.).
5. La coberta vegetal ha reduït, no solament la seua talla, sino, també l'àrea que ocupa; ara la forma un tapís herbáceo i discontinu, en predomini general de les gramíneas. Les plantes leñosas queden reduïdes a algunes matillas, aflorant la roca mare, com a conseqüència de l'erosió. Paisage general tipo estepa.
6. La etapa final de la regressió està representada pel sol desertizado.

Vore també

• Bosc de coníferes de la península ibèrica
• Vegetació d'Espanya
• Vegetació d'Europa
• Boscs d'Europa
• Anex:Arbres de la península ibèrica
• Anex:Flora de la península ibèrica i Balears

Enllaços externs

• FAO: Spain - Evaluació dels recursos forestals mundials 2015 – Informe Nacional.
• Séries de vegetació en la península ibèrica.
• «Arbres i boscs d'Espanya.» en portalforestal. com.
• Canvis vegetals holocenos en la regió mediterrànea de la península ibèrica S. Riera Mora (pdf)
• «Els alcornocals.» [1] archiu pdf.
• «Patrons de disponibilitat de nutrients en masses de pinsapar.» Tesis doctoral (pdf). José Lietor Gallego. Rev. Ecosistemes
• Vegetació de la península ibèrica

• [[Archiu:{{#switch:Espanya|20px|Vore el portal sobre Espanya]] Portal:Espanya. Contingut relacionat en Espanya.