Juniperus thurifera

Archiu:Juniperus-thurifera-01.jpg

Juniperus thurifera (Juniperus thurifera)

Juniperus thurifera, la sabina albar, enebra, trabina, tarabina o trabino és una espècie de la família Cupresáceas. Creix en un àrea disjunta en el Mediterràneu occidental, que comprén la part més continental dels Alps francesos i italians, comarques interiors del centre i l'est de la península ibèrica, algunes montanyes de Còrsega i el nort d'Àfrica. Ademés d'estes àrees majors, està present en localitats aïllades, com en les capçaleres dels rius Garona i Arieja en la vertent nort de Pirineus, en la capçalera de la vall del riu Noguera Pallaresa i els seus afluents al sur, en la comarca de La Llitera en la província d'Osca i en el llímit entre les províncies de #León i Astúries. Esta distribució sugerix un caràcter relíctico, restants d'una distribució més àmplia en temps geològics passats.

Característiques

Arbre siempreverde, olor. De tamany mijà, no sobrepassa els 25 m d'altura i a sovint la seua porte és més baix i arbustiu. Els fulls són escuamiformes, aplicades, és dir, adherides al talle al que recobrixen totalment, de forma romboidal en una punta curta divergent. Els seus ramillas són asproses al tacte. La forma del seu tronc és molt variable, pot ser cilíndric i recte en eixemplars ben desenrollats, encara que per regla general és tortuoso, i pot estar ramificado a baixa altura o inclús des del sol, en el cas del qual els troncs són molt irregulars. La corfa és de color cendra clar, fibrosa i badada longitudinalmente, es desprén en forma de fibres o tires. La copa és molt densa, de color vert obscur, de forma tan variable com el tronc: cònica o ovalada en eixemplars jóvens o ben desenrollats, pot ser asimètrica, irregular, i en eixemplars desmochados aplanada.

És dioica. Els peus femenins produïxen unes fructificaciones cridades gálbulos. Són redonejades, de fins a 4 mm de diàmetro, de color vert que passa a rojós i finalment morat casi negre al final de la seua madurea. En el seu interior hi ha d'1 a 3, rarament més llavors. Els peus masculins produïxen grans cantitats de polen en les seues abundants flors, que és dispersat pel vent. És tan abundant que els dies ventosos aparenta eixir fum dels arbres. En algunes zones a açò se li crida popularment "cierna".

Florix a partir de febrer i els fruts maduren al segon any, pero en ser vecero la fructificación és irregular. Els gálbulos madurs són aliment d'aus, principalment merles i zorzales o tordos —Turdus spp.— que dispersen les seues llavors. És el moment més adequat per a la recolecció manual de fruts en fins viverísticos.

Hàbitat

En Espanya li la pot trobar des dels 140 m s. n. m. (serra de Monegrillo, Saragossa) fins als més de 1800 m que alcança en la serra de Albarracín en Terol. En Marroc, aplega per damunt dels 3000 m. Prospera en vitalitat en zones a on en hivern s'alcancen temperatures de -25 °C i en estiu es ronden els 40 °C. Soporta anys secs en els que no aplega a caure més de mig litro de pluja per metro quadrat i la major part fòra del periodo vegetatiu. És capaç d'estacar el seu potent sistema radical en sols tan pedregosos com els lapiaces, en a on cabalmente, no s'instalaria cap de la majoria dels arbres que creixen en la península ibèrica.Vegeta en les altes parameras i ales expostes, principalment sobre sols rics en calç, pero també en els silíceos, des dels 800 m fins a prop dels 1500 m entrant en competència en la carrasca (Quercus ilex) i el pi salgareño (Pinus nigra); planta de creiximent molt llent, domina solament en condicions extremes, ya que aguanta molt ben les fortes gelades, associades a estius secs i calorosos, que caracterisen les parameras a on habita. En els seus llímits alterna a voltes en el quejigo o roure carrasqueño (Quercus faginea). És el enebral o sabinar un bosc clar de tipo parc, aclarit de forma ancestral, per a favorir la producció de pastura en a on també es troben plantes de sotobosque, sobretot les aliagas (Genista scorpius) i els cambrones (Genista rigidissima), ademés d'artos o espinos de tenyides (Rhamnus saxatilis) i escaramujos (Rosa agrestis, Rosa micrantha, i Rosa corymbifera). En els monts sorianos són especialment freqüents les estepas negrales (Cistus laurifolius), sobretot en la zona d'Ucero i Valdemaluque, Torremocha de Ayllón, Gormaz, etc. Entre les plantes de menor talla que creixen associades al enebral poden citar-se numeroses aromàtiques, com l'espliego (Lavandula latifolia), la sàlvia (Sàlvia lavandulifolia), la ajedrea (Satureja gracilis), diversos tomellos (Thymus zygis, Thymus vulgaris, Thymus mastichina, i Thymus mastigophorus), sanjuanes (Phlomis lychnitis) i zamarrillas (Teucrium capitatum). Totes estes espècies molt visitades per les abelles produïxen mels exquisites. Atres espècies que acompanyen al enebral en terrenys pedregosos i fins a en roca són les didaleres (Digitalis obscura), les lechetreznas (Euphorbia nicaeensis). El pasturage dominant en el enebral és de menuda talla format per espècies vivaces encespedantes i molt resistents com les espiguillas rullades (Festuca hystrix i Poa ligulata) i les coes de #rabosot (Koeleeria vallesiana), que formen un tapís curt, aixina com els jopillos (Dactylis hispanica) i les cabezuelas (Anthyllis vulneraria). Localment entre les ginebreres creixen rodales de dures macollas de gramíneas altes i resistents com la preciosa herba plumera (Stipa iberica) i la saeta o lastón d'páramo (Stipa lagascae) donant lloc als cridats boscs estépicos, que tant abunden en les vores de les àrees desérticas d'Àsia.

Distribució

Península ibèrica

En la península ibèrica els sabinares ocupen zones continentals de l'interior, formant la seua àrea una espècie d'arc discontinu que en centre en Madrit, es podria dibuixar des de la conca del ric Lluna (#León) fins a la localitat de Nerpio, en el sur d'Albacete, passant pels extensos boscs de #Soria i Terol, els originals sabinares del Valle de l'Ebre i els excelents de Guadalajara, Conca, Valéncia (Racó de Ademuz) i els de Ciutat Real. Bons sabinares es poden trobar també en l'interior de Castelló (com per eixemple en la Serra del Bou), en Burgos (Valle del Rudrón) i en Segòvia (a on la sabina aplega fins als llímits d'Àvila), aixina com retazos d'ells en #León, Madrit (Gargantilla de la Serra, Becerril de la Serra, El Vellón, Zarzalejo), Valladolit, Palència, Zamora i Múrcia. La sabina albar en la regió de Múrcia, es localisa en el municipi de Moratalla, concretament en la seua pedania anomenada, precisament, El Sabinar, donada l'abundància d'esta espècie que és autòctona del territori i està protegida. Eixemplars solts de sabina albar apareixen en l'est de Jaén (serres de Cazorla i Segura), aixina com en la serra de María al nort d'Almeria (a on es troba el monument natural de la Sabina Albar), en Granada al peu de La Sagra. en el somontano d'Osca o en les Bardenas Reals en Navarra.

En Espanya té el seu núcleu principal en les montanyes interiors del centre, nort i est, principalment en les províncies de Guadalajara, Albacete, #Soria, Burgos, Conca, Terol, Segòvia i Valéncia.

El major sabinar albar d'Europa s'estén entre les províncies de #Soria i Guadalajara, concretament pels municipis d'Arcs de Xaló i Maranchón. Incloent a les localitats de Sagides, Chaorna, Judes, Iruecha, Codes i Mochales. Recentment ha segut declarat lloc d'interés comunitari (LIC). En alguna intermitencia, es prolonga, per un costat, pel Camp Taranz, per l'atre, pel parc natural de l'Alt Tajo, si be, en abdós llocs, en menor intensitat.

En Castella i Lleó als arbres monumentals d'esta espècie i d'unes atres se'ls assigna gènero femení i aixina es diu la enebra en Sigueruelo, Morales i Valleruela. Són especialment coneguts el sabinar de Calatañazor, en la província de #Soria, i el de Hornuez, en la de Segòvia, en gran cantitat d'eixemplars centenaris. Existix també un important sabinar en el Racó de Ademuz, sent el més notable el situat en el parage denominat sabinar de les Blanques de Pobla de Sant Miguel, en la província de Valéncia, en eixemplars milenaris; dit lloc es troba protegit dins del parc natural de la Pobla de Sant Miguel. Hi ha també sabinas en la regió aragonesa d'Els Monegros.

Pirineus, Alps i Còrsega

Fòra de la península ibèrica hi ha sabinares en punts localisats dels Alps (italians i francesos) i en els voltants de Saint Béat, en la vertent nort dels Pirineus. Queden rodales en el Mont Cinto en Còrsega.

Àfrica

En Àfrica en Argèlia, pero sobretot en Marroc, a on ocupen més de 31 000 ha, distribuïdes pel Gran Atles i Atles Mig, integrant en altitut l'últim pis forestal, per damunt dels cedres.

Paleogeografia

Els boscs de sabina són considerats relictos per representar el testimoni d'un paisage vegetal que va dominar o va ser freqüent fa milenis; tants, que aquelles sabinas ni havien vist encara l'home. Si açò és aixina, i els resultats de distints investigadors apunten cap a això, nos trobem hui davant una mostra, una porció d'una fitocenosis terciaria, un paisage vegetal dut pel túnel del temps fins als nostres dies. Els paleobotánicos han confirmat la presència de tàxons de la secció Sabina, provablement la pròpia sabina albar, en el Cretácico, en el Oligoceno i Plioceno, en el centre i noroest d'Europa i en el sur de França. Sembla, puix, que els sabinares varen cobrir dominis més extensos i septentrionals que els actuals, coincidint en periodos més frets i secs (per eixemple en el Messiniense). També es podria assegurar que en algun moment (Plioceno-Pleistoceno) varen tindre àrees més restringides que en l'actualitat, degut provablement, al seu irrenunciable xerofilia, que els feya abandonar zones contínuament humides i sobretot les fronteres atlàntiques dels sistemes montanyosos.

Esta presència antiga i estesa de la sabina albar, les seues migracions i la seua actual distribució fragmentada servixen d'argument per a que alguns botànics justifiquen la diferenciació de tres varietats geogràfiques (var. gallica, var. hispanica, var. africana ), distinguibles unes d'atres per caràcters taxonómicos de poca entitat, pero que han trobat reforç en les diferències d'hàbitats observables, sobretot entre les poblacions d'Àfrica i Europa.

Varietats

Alguns autors han separat les seues distintes races geogràfiques com a varietats:

• Juniperus thurifera var. gallica Coincy, la francesa.
• Juniperus thurifera var. africana Maire, la marroquina.
• Juniperus thurifera var. hispanica Mill., l'espanyola.

No reservant com devien, segons les regles de nomenclatura botànica, el nom de var. thurifera per a cap d'elles (li correspon en teoria a la forma espanyola ya que Carlos Linneo va dir: Habitat in Hispania)

Usos

La fusta és compacta i de gra fi, molt apreciada pels ebanistas; dona excelents postes i voltons en ser molt resistent a la putrefacció, cal indicar que a la fama de imputrescible de la fusta de sabina cal posar algun pero, els peus que per alguna raó són danyats i queda al descobert el duramen roig sofrixen un procés de pudrición que deixa la fusta sense consistència i fàcilment disgregable, açò no afecta per complet al tronc ya que les capes més superficials, presumiblement la albura no són danyades per lo que l'arbre pot seguir vivint en normalitat. Si es vol gojar del caràcter de imputrescibilidad és necessari eliminar la corfa una volta tallat l'arbre.

Taxonomia

Juniperus thurifera va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 2: 1039. 1753.

Etimologia

Juniperus: nom genèric que procedix del llatí iuniperus, que és el nom del ginebrera.

thurifera: epítet que significa «productora d'incens», ya que la seua fusta és molt aromàtica, d'olor resinoso agradable, per lo que s'ha cremat per a este fi, produint una olor molt penetrant que en dir de les gents aüixa als insectes i segons Pío Font Quer fa fugir a les serps.

Sinonímia

• Juniperus bonatiana Vis.
• Juniperus cinerea Carrière
• Juniperus foetida var. thurifera (L.) Spach

• Juniperus gallica (Coincy) Rouy
• Juniperus hispanica Mill.
• Juniperus sabinoides Endl.
• Juniperus thurifera subsp. gallica (Coincy) A.I.Murray
• Juniperus thurifera var. gallica Coincy
• Sabina foetidissima var. bonatiana (Vis.) Antoine
• Sabina pseudothurifera Antoine
• Sabina thurifera (L.) Antoine

Noms comuns

• Castellà: agallaras, agalluja, agallujas, agayuga, agayujas, albarra, alborra, cagurrias, cedre, cedre d'Espanya (5), cedre d'Espanya en frut negre, enebra, ginebrera (7), ginebrera d'incens, ginebrera de la bardera, gallaritas, gayuba (2), sabina (10), sabina albal (2), sabina albar (23), sabina albarra (4), sabina blanca (3), sabina d'Espanya, sabina espanyola, sabina negral, sabina real, sabina roma (3), sabina romana, sabina trabina, sabina turífera, sabino, teixixc, trabina (4), trabino.(el número entre paréntesis indica les espècies que tenen el mateix nom en Espanya)

Enllaços externs

• Wikispecies té un artícul sobre Juniperus thurifera.
• Juniperus thurifera en Arbres Ibèrics
• Informació sobre ecologia i regeneració de sabinares