Cordillera de les Cascades

La cordillera de les Cascades (en inglés: Cascade Range o Cascade Mountains) és una gran cadena montanyosa front a la costa del Pacífic d'Amèrica del Nort, que s'estén des del sur de la província canadenca de la Columbia Britànica, a través dels estats de Washington i Oregó fins a aplegar al nort de Califòrnia. Forma part del grup de la cadena costera del Pacífic i comprén una part del arc volcànic de les Cascades, inclosos els volcans del mont Rainier, que és el punt més alt de la cadena a una altitut de 4400 m i que domina sobre la metròpoli de Seattle, i el monte Santa Helena que va entrar en erupció en 1980. Este arc volcànic, encara actiu, va escomençar la seua formació fa 36 millons d'anys com a resultat de la subducció de la placa de Juan de Fuca per baix de la placa Nortamericana. Els riscs relacionats en el vulcanisme seguixen sent importants. Totes les erupció històriques conegudes en els Estats Units s'han per volcans de la cordillera de les Cascades. Les dos més recents varen ser la del pico Lassen entre 1914 a 1921 i en 1980 la ya mencionada gran erupció del mont Santa Helena. Atres erupció menors del mont Santa Helena han ocorregut recentment en el 2006.

el riu Columbia constituïx la principal discontinuidad topogràfica de la cadena, creuant-la d'est a oest, i la seua conca cobrix una gran part de les seues ales. El relleu orientat Nort-Sur opon un obstàcul a les influències oceàniques suaus i humides del oceà Pacífic. En l'altitut, les importants precipitacions es traduïxen en cantitats significatives de neu, com succeïx en el monte Baker, que alimenten el sistema glaciar més gran en els Estats Units fòra d'Alaska. En l'alvertent oriental de la cadena, la pluja és molt més baixa i el clima és continental en majors diferències de temperatures diàries i estacionals. Esta diferència es pot vore principalment en la vegetació composta principalment de coníferas: si el pi d'Oregó i la tsuga del Pacífic dominen a l'oest de les crestes, el pi ponderosa, el pi torçut i el làrix occidental estan millor adaptats a les terres seques en l'est. La part septentrional de la cadena, les Cascades del Nort, més freda i de relleu més alpí modelació pels numerosos glaciars, abriga a la tsuga subalpina, l'avet blanc i l'avet subalpino. La fauna és molt variada pero a voltes està amenaçada. Per a protegir esta biodiversitat i els recursos naturals, la major part de la cadena ha segut protegida, particularment en el sí de quatre parcs nacionals.

La cadena ha estat poblada des de fa a lo manco 11 000 anys i els amerindis han desenrollat molts mits i llegendas sobre els volcans. Els europeus ho varen descobrir a finals d'el XVIII. El seu nom es va originar en l'expedició de Lewis i Clark, en 1806, pels ràpits de les Cascades que ara estan sumergits en la gola del Columbia. Molt pronte varen seguir més exploracions i el comerç que enfrontava a la North West Company i l'Hudson's Bay Company es va intensificar. Primer es basava en el comerç de pells i despuix va ser reemplaçat pel de la fusta. Encara que s'han fet infraestructures per a creuar la cadena, les montanyes permaneixen en gran mida despoblades. Solament el desenroll del alpinisme a mitan d'el XIX i despuix de l'esquí en les albors d'el XX varen fer que les expedicions se succeïren unes a atres per a escalar els picos més alts. En el XXI, el caràcter salvage de les cadena de les Cascades li conferix un important atractiu turístic.

La chicoteta part que es troba en la Columbia Britànica és cridada Cascades canadenca o montanyes de les Cascades; este últim terme a voltes és també utilisat pels residents de Washington per a referir-se a la secció de Washington de les Cascades, encara que usen ademés Cascades del Nort, el nom més comú, com per eixemple en el parc nacional de les Cascades del Nort.

Toponímia

Portada de Voyage de découvertes à l'océan Pacifique du Nord et autour du monde de George Vancouver (eixemplar de la biblioteca patrimonial de Gray).

El navegant britànic George Vancouver quan es va adinsar en l'estiu de 1792 en el Puget Sound va nomenar una primera série de cims, que va batejar en noms en anglés. Aixina, el monte Baker honra al seu tercer tinent; el mont St. Helens, al diplomàtic Alleyne Fitzherbert ORD baró de St Helens; el mont Hood, a l'almirant de la Royal Navy Samuel Hood; i el punt culminant, el mont Rainier, a l'almirant Peter Rainier. Estranyament, l'expedició de Vancouver es va anar sense nomenar a la cadena a la que pertanyien eixos cims.

Retrat de David Douglas que nomena de facto la cordillera de les Cascades per primera volta.

En 1806, l'expedició de Lewis i Clark —i despuix els colon i els comerciants que la varen seguir— enfrontava l'últim obstàcul trobat en el camí cap a l'oceà Pacífic, els ràpits de les Cascades, elloc de les quals ara està sumergit baix l'embassament de la presa Bonneville, en la gola del Columbia. Va ser per això per lo que els picos nevats circumdants es varen conéixer com a «montanyes més allà de les cascades» i despuix simplement per The Cascades. Pero eixos noms, Cascade Range i Cascade Mountains solament apareixeran per primera volta en el diari de viage (1823-1827) del botànic escocés David Douglas. En el seu viage de tornada, els membres de l'Expedició Lewis i Clark varen observar a lo llunt un cim nevat, que varen nomenar en memòria del seu patrocinador, el president Thomas Jefferson

En la década de 1830, Hall J. Kelley va propondre renombrar la cadena com Presidents’ Range o Presidential Range, segons les fonts, i assignar a cada volcà el nom d'un president dels Estats Units. L'idea va ser rebujada, en l'excepció de mont Adams, nom que estava destinat al mont Hood a fin de que honrara a John Adams i que va recaure erròneament va recaure en un volcà encara anònim.

Geografia

Situació

Vista panoràmica a unes decenes de metros del cim del pico Goat

La cordillera de les Cascades és una cadena montanyosa que s'estén a lo llarc de la Costa Oest dels Estats Units, a una distància mija de 200 km de l'oceà Pacífic, des del sur de la província de la Columbia Britànica en Canadà fins al nort de Califòrnia, en Estats Units, passant pels Estats d'Oregó i Washington. Està llimitada, al nort, pel riu Thompson abans de la seua confluència en el riu Fraser i, al sur, pel llac Almanor. Forma part de la cadena costera del Pacífic i es prolonga al nort per les montanyes Costeres i al sur per la Serra Nevada. Més allà de la replanell del Columbia, a l'est, a lo llarc del mateix eix nort/sur s'eleven les Montanyes Rocoses. La seua única frontera marítima es troba al nivell del Puget Sound, en el noroest de l'estat de Washington.

Topografia

Geomorfología

Vista de la gola del Columbia en direcció este.

Vista sobre ellac glaciar de Triad Lake en les North Cascades en, al fondo a la dreta, el pico Glacier.

El relleu de les montanyes de les Cascades escindix la regió en dos zones geogràfiques distintes: a l'est, l'Eastern Washington, a on s'estenen alts replanells àrits formades fa 16 millons d'anys per jagantesques colades de lava en la que el riu Columbia i els seus principals afluents, els rius Snake, Yakima i Okanagan, han tallat impressionants canons; a l'oest, la cordillera domina la planura depressiva del Puget Sound i les cadenes costeres d'Oregó i les montanyes Olímpiques.

la gola del Columbia és la principal discontinuidad topogràfica en la cordillera de les Cascades. En el moment de l'alçament que va escomençar fa sèt millons d'anys, en el Plioceno, el riu Columbia drenaba la replanell de baixa altitut del mateix nom. A mida que la cadena s'elevava, el riu va conseguir seguir el seu curs i tallar profundes goles.

Els volcans més alts de la cadena, dominats pel mont Rainier en 4400 m, es diuen High Cascades (lliteralment, 'Cascades Altes'). No és rar que s'eleven dos voltes més alts que el terreny montanyós que els rodeja i, des del seu cim, a voltes s'estén un panorama a més de 100 o inclús 150 km. Més de 120 cons volcànics s'eleven més al sur del riu Columbia. Si ben onze cims excedixen l'altitut simbòlica dels 10 000 peus (3048 m) —i solament dos d'elles superen els 14 000 peus o 4000 m—, la seua altura sembla impressionant en comparació a les seues moltes homòlogues en les Montanyes Rocoses perque la majoria són perfectament visibles des de la costa o en les seues afores. En Oregó, les terres més antigues, a l'oest de la cordillera, es diuen Western Cascades [Cascades Occidentals]; s'associen a un vulcanisme més antic que les High Cascades.

La part septentrional, al nort del pas Snoqualmie, a cavall sobre la frontera entre Canadà i Estats Units, > al nort d'esta llínea, compon les North Cascades [Cascades del Nort], cridades oficialment Canadians Cascades o Cascade Mountains. Els volcans són allí més rars i els picos piramidals són més imponents, per lo que el relleu es compara a voltes en el dels Alps europeus. Són considerablement menys accessibles i més salvages, en valls més encaixades que en les Cascades Altes, d'arestes esmolades, circs i llac glaciars, i moltes morrenas.

Subdivisions

La cadena de les Cascades es dividix en grups i en massiços:

Mapa de les subdivisions de la cadena de les Cascades.

Alguns volcans majors de la cadena

Vista sobre les Twin Sisters en les North Cascades.

Vista des de les South Washington Cascades en direcció del pas Snoqualmie (montanyes en segon pla) i les North Cascades (fondo).

Subdivisió de nivell 1	Mapa	Subdivisió de nivell 2	Subdivisió de nivell 3	Punt culminant	Altitut
Cascades del Nort (North Cascades)	A1	Cordillera de l'extrem nort de les Cascades	Replanell Nicoamen, zona de Stoyoma-Lytton, Grup del riu Anderson, zona del mont Thynne, monts Hope del Nort	Stoyoma Mountain	2267 m
	A2	Cordillera Skagit	Cordillera Cheam, monts Hope del Sur, monts Hope, cordilleres frontals, Grup de Custer-Chilliwack, Twin Sisters i piedemontes, massiç Baker-Shuksan, zona de Bacon-Blum-Triumph, Cordillera Picket	Monte Baker	3285 m
	A3	Cordillera Hozameen	Cordillera Bedded, Aresta Manson, cordillera Hozameen central, cordillera Hozameen meridional	Jack Mountain	2763 m
	A4	Cordillera Okanagan	Cordillera Okanagan du Nord, Nord du col Washington, zona central de Pasayten, cordillera Cathedral, Snowy-Windy-Chopaka, cordillera Tiffany, zone d'Aeneas-Palmer, zona de Loup Loup	Monte Llac	2665 m
	A5	Zona de Mountain Loop	Montes Cultus, Round-Gee-Deer, zona de White Chuck, Three Fingers-Whitehorse, Inner Mountain Loop, zona de Pilchuck, Aresta Ragged, zona de Mont Crist	Pico Sloan	2388 m
	A6	North Cascades centrals	Aresta Ragged, zona de Goode-Logan-Black, massiç Eldorado, massiç Buckner-Boston, zona de Buckindy-Snowking, cresta Ptarmigan, massiç Bonança	Pique Bonança	2899 m
	A7	Montes Methow	Sur del Pas Washington, cordillera Gardner, monts Methow del Nort, Aresta Sawtooth, monts Methow del Sur	North Gardner Mountain	2730 m
	A8	Zona del pico Glacier-Nort del pas Stevens	Massiç del pico Glacier, Pugh-Black, cordillera Dakobed, Aresta Chiwawa, monts White, Aresta Wenatchee, Wild Sky, Aresta Nason	Pico Glacier	3213 m
	A9	Montes Entiat	Montes Entiat del Nort, monts Entiat del Sur	Mont Fernow	2819 m
	A10	Montes Chelan	Montes Chelan del Nort, monts Chelan del Sur	Pico Cardinal	2618 m
Cascades de Washington Meridional (South Washington Cascades)	B1	Zona dels Lagos alpins	Zona de Seattle-Everett, zona Index-Tolt, North-Middle Forks Snoqualmie, Nort del Pas Snoqualmie, zona del mont Daniel, Chikamin-Keechelus, aresta Kachess	Mont Daniel	2426 m
	B2	Montes Wenatchee	Montes Chiwaukum, monts Wenatchee del Nort, cordillera Stuart, zona Teanaway, arestes Mission-Naneum	Mont Stuart	2870 m
	B3	Cresta de la South Cascade	Highline-West Seattle, Alps de Issaquah, cedar River-Sud del pas Snoqualmie, Huckleberry-Grass, cresta de les Cascades Meridionals centrals, Arestes West Manashtash-Umtanum, zona del mont Aix	Mont Aix	2367 m
	B4	Zona del mont Rainier	Piedemontes septentrionals del mont Rainier, monts Sourdough, Piedemontes occidentals del mont Rainier, mazico del mont Rainier, piedemontes orientals del mont Rainier, zona Suroest del mont Rainier, cordillera Tatoosh	Mont Rainier	4400 m
	B5	Goat Rocks		Pico Gilbert	2494 m
	B6	Zona del mont Saint Helens		Mont Saint Helens	2549 m
	B7	Zona del mont Adams		Mont Adams	3742 m
	B9	Nort de la gola del Columbia		Lemei Roc	1806 m
Cascades d'Oregó (Oregon Cascades)	C1	Zona del mont Hood		Mont Hood	3426 m
	C2	Zona del mont Jefferson		Monte Jefferson	3199 m
	C3	Zona del pas Santiam		Three Fingered Jack	2390 m
	C4	Zona de les Sisters		South Sister	3157 m
	C5	Zona del pas Willamette		Pic Diamond	2665 m
	C6	Zona dellac del Cràter		Mont Thielsen	2799 m
	C7	Oregon Cascades del Sur		Mont McLoughlin	2894 m
Cascades de Califòrnia (Califòrnia Cascades)	D1	Zona del mont Shasta		Mont Shasta	4317 m
	D2	Cascades de Califòrnia centrals (Califòrnia Cascades centrals)		Pico Crater	2647 m
	D2	Zona del pico Lassen		Pico Lassen	3187 m

Volcans i cims principals

Vista del mont Shuksan des dellac Picture, una dels cims més fotografiats de les Cascades.

Segons els grups de les Cascades, les proncipals cims i volcans són els següents:

Cascades de Washington

Cascades d'Oregó

Cascades de Califòrnia

• Cims més alts en cada estat
• 
  Washington: mont Rainier (4392 m), des del noreste
• 
  Oregó: mont Hood (i el llac Mirror)
• 
  Califòrnia: mont Shasta (des del llac Siskiyou)

Hidrografia

Mapa de les conques hidrogràfiques dels principals afluents del Columbia: el riu drena tot el costat oriental de la cadena des de les Cascades del Nort fins a les Three Sisters.

Vista del glaciar Boulder en el monte Baker en 2003 i comparació en l'alvanç del seu front glaciar en 1985.

Vista des del sur del llac Chelan.

Solament tres cursos d'aigua creuen, d'est a oest, la cordillera de les Cascades. Es tracta, de nort a sur, dels rius Columbia, Klamath i Pit, este últim afluent per la marge esquerra del ric Sacrament que no té cap afluent important. el riu Williamson desemboca, per la marge dreta, en la part superior del riu Klamath i corre a lo llarc de la vora oriental de la cordillera.

Són vàries les conques secundàries del riu Columbia que cobrixen part de les Cascades:

• en l'alvertent oriental, en la marge dreta del Columbia, les conques del Okanagan —i del seu afluent, el Similkameen—, que llimita en les Cascades del Nort, i les dels rius Methow, Wenatchee i Yakima; i en la marge esquerra, la del riu Deschutes;

• en l'alvertent occidental:

• • per la marge esquerra: les conques del Sandy —i dels seus afluents, el Salmon i el Bull Run—, i la del Willamette —des de les seues fonts, el Nort i Mig Forks i dels seus afluents en la vora dreta, el McKenzie, el Calapooia, els Santiam Nort i Sur, el Molla i el Clackamas;
  • per la marge dreta: les conques dels rius Lewis i Cowlitz

Ademés, el riu Fraser servix com a llímit natural en la cadena La Costera en l'extrem septentrional de les Cascades. Atres rius principals s'originen en la cadena, tots en l'alvertent occidental: de nort a sur:

• en l'estat de Washington: el Skagit, els rius Skykomish i Snoqualmie, el Green, el Puyallup i el seu afluent el White, i el Nisqually;

• en Oregó: els rius Umpqua del Nort i del Sur i el Rogue.

El sistema glaciar de la cadena de les Cascades és el més gran en els Estats Units fòra d'Alaska. És particularment dens en les Cascades del Nort. Aixina, el mont Rainier acumula varis récorts : té al voltant de vinticinc glaciars que cobrixen al voltant de 100 km²; el més llarc d'ells, el glaciar Emmons, té 7,2 km de llarc i descendix fins als 3700 m d'altitut. En Oregó, el monte Jefferson, el Three Fingered Jack, les Three Sisters i el Broken Top tenen glaciars. Les Cascades del Nort varen albergar, per la seua banda, aproximadament 700 glaciars fins a la década de 1980, dels quals 312 encara es troben en el parc nacional de les Cascades del Nort. Estos glaciars proporcionen el 25% de l'aigua que alimenta els rius durant els mesos d'estiu. No obstant, estan en fase de retir ràpit. Entre 1984 i 2008, un estudi d'una mostra de 47 glaciars va mostrar que la seua gruixa promig de gèl va disminuir en 14 m, lo que representava d'un 20 a un 40% del seu volum depenent dels glaciars. Alguns han sofrit una pèrdua de gruixa equivalent en la zona d'acumulació i de la zona d'ablació, lo que impedix qualsevol estabilisació en la seua retirada, i per això molts d'ells, inclosos el glaciar Spider i el glaciar Lewis, han desaparegut per complet entre la década de 1990 i mediats de 2000. El glaciar Lyman deuria sofrir el mateix destí en 30 a 50 anys. Esta retirada s'explica per una disminució del 25% en la precipitació hivernal des de 1946 i per un aument de la temperatura local de 0,8 °C des de 1985.

Els embassaments permeten retindre l'aigua de desgel per a produir energia hidroelèctrica, regar, alimentar les granges de salmón i satisfer les necessitats d'us domèstic. el llac artificial Ross, creat per l'assut del mateix nom en el riu Skagit, en l'extrem nort de l'estat de Washington, té 37 km de llarc i s'estén fins al territori canadenc. el llac Chelan, excavat durant la chicoteta Edat de Gèl per un dispositiu d'uns 150 km de llarc, té la particularitat de tindre una profunditat màxima de 118 m baix el nivell de la mar, estant la seua superfície a una altitut de 335 m. el llac del Cràter, que ocupa la caldera del mont Mazama, és el més profunt dels Estats Units en 589 m. el llac Klamath és el més gran de les Cascades, ubicat en el piedemonte oriental. Atres grans cossos d'aigua són els llac Almanor i Eagle, en l'extrem sur de la cordillera. el llac Waldo, el llac Odell i l'embassament Wickiup es troben entre el cràter Newberry, a l'est, el pico Diamond, al sur, i el mont Bachelor, al nort. el llac Spirit, en la vertent nort del monte Santa Helena, es va buidar despuix de la la gran erupció de 1980, pero les aigües de escorrentía pronte ho varen omplir novament, tant que va tindre que ser drenado per una obertura artificial. per a que no amenaçara en colapsar l'assut d'enrunes volcàniques.

Geologia

Esquema de la zona tectònica de les montanyes de les Cascades.

Mapa de l'arc volcànic de les Cascades i de la placa de Juan de Fuca en la que està associat el seu vulcanisme.

Entre el final del Triásico i el començ del Jurásico, fa al voltant de 200 millons d'anys, Amèrica del Nort es va separar de Laurasia en direcció oest. Diferents episodis de colisió continental en arcs insulars, les roques dels quals es aglomeraron i es varen agregar en el terrano a lo llarc de la costa, aixina com la subducció en remontada de magma ascendent es varen succeir. Fins a la data, el continent s'ha expandit uns 650 km.

Fa entre 115 i 57 millons d'anys, la placa de Farallón va remontar en direcció noreste. Un rift va aparéixer al nivell de la Califòrnia actual, entre 90 i 80 millons d'anys, lo que va provocar la separació de la placa de Kula i la seua subducció baix el continent a l'est. La discontinuidad formada per la falla del llac Ross correspon allímit entre l'antiga costa i la vora de la placa. Les estructures volcàniques associades en el mecanisme de subducció han desaparegut fa molt temps per l'efecte de l'erosió. Per un atre costat, els plutones granítics s'han elevat a la superfície per a formar els batolitos de les cadena La Costera i d'una part de les Cascades del Nort. Els sediments oceànics alóctonos, somesos a fortes pressions, es metamorfosearon en esquistos i micasquistas; de la mateixa manera, una part dels granit es transformaronn en gneisés. La fusió parcial de la mescla de granit i de sediment va donar com resultat les migmatitas de les montanyes Chelan i de la cordillera Skagit en les Cascades del Nort. El resultat de l'erosió d'eixes roques es troba en els piedemontes i consistix en conglomerats, arcosa, arenisca, grauvaca, pissarra i limolita. Entre 50 i 40 millons d'anys BP, el desplaçament de la placa de Kula es va orientar substancialment cap a Alaska al nort a lo llarc de les falles transformantes. Durant eixe periodo de transició, l'aument gradual dels fondos oceànics i de basalt va formar les futures montanyes Olímpiques i la placa de Farallón es va posicionar a l'altura del noroest del Pacífic.

L'episodi que dona a llum a la majoria de la cadena de les Cascades va escomençar fa 36 millons d'anys. El restant de la placa de Farallón es diu placa de Juan de Fuca. l'arc volcànic de les Cascades va aparéixer en llínea en una nova zona de subducció. Si la geomorfología de la cadena no té res a vore en el seu aspecte modern, les roques volcàniques emeses a lo llarc del Oligoceno constituïxen la roca actual dominant. A mida que l'activitat volcànica disminuïa, fa entre 17 i 12 millons d'anys, durant el Mioceno, les colossals cantitats de basalt s'escampaven en l'actual conca del Columbia. La cadena tal com es presenta hui es va establir fa entre 7 i 5 millons d'anys, en el començ del Plioceno. En la separació simultànea de la placa de l'Explorador i el engrosamiento de la zona de subducció, va aumentar l'àngul del pla de Wadati-Benioff. Les friccions es varen tornar més intenses, el relleu es va acréixer i el vulcanisme es va recomençar. Les Cascades del Nort varen prendre l'apariència d'un replanell assegurant una transició en les cadena La Costera al nort. Els principals volcans de les High Cascades varen sorgir entre 3 millons d'anys i 140,000 BP. Hi ha diferències, del nort al sur, en la naturalea dels volcans: en l'estat de Washington, la majoria d'ells són grans estratovolcanes andesíticos, en l'excepció del mont Adams; en Oregó, alguns d'ells, en una banda de 40 a 50 km d'ample, presenten una composició intermija alternant basalt i andesita que els va servir per a formar cons volcànics menys imponents, mentres que el monte Jefferson, les Three Sisters, el Broken Top i el mont Mazama, pel contrari, han pogut emetre dacitas incloses riolitas en forma núvols ardents; en Califòrnia es troba l'únic volcà en escut basáltico en la cadena, Medicine Lake. L'erosió d'estes roques produïx la brecha i la toba volcànica, pero també hi ha arenisca i limolita presents en les valls. La convergència entre les plaques Nortamericana i Juan de Fuca continua a un ritme d'uns quatre centímetros per any, una desacceleració de 2 a 3 cm per any despuix de sèt millons d'anys.

En el curs dels últims dos millons d'anys, a lo manco quatre glaciacions han causat l'aument del inlandsis fins a aproximadament l'actual frontera entre Canadà i Estats Units. Entre 18 000 i 10 a 12 000 anys BP, l'última d'elles va anar provablement la més extensa, conegut localment com Vashon, cridada aixina per l'illa Vashon en el Puget Sound, es va estendre sobre l'estat de Washington. A l'oest de la cordillera, va recobrir l'emplaçament de Seattle en de 900 a 1000 m de gruixa i en Bellingham en casi el doble, deixant enormes depòsits d'argila, d'arena i de grava. Cap a l'est, el gèl va alvançar periòdicament creant llac de barrera naturals en el Columbia, lo que va resultar en immenses inundacions. Estes glaciacions continentals, aixina com alguns events més locals, esculpieron les Cascades del Nort i els han donat el seu pronunciat aspecte alpí.

Clima

Vista d'una carretera nevada en el monte Baker

El clima de la cadena de les Cascades és templat. Per la seua proximitat a l'oceà Pacífic i als vents dominants de l'oest, els alvertents occidentals de la cadena estan baix l'influència oceànica i les precipitacions són relativament importants. Durant l'estiu, un anticiclón s'instala sobre el Pacífic Nort aportant un aire fresc i sec del noroest; en canvi, d'abril a octubre, s'instala una depressió i masses d'aire núvols humides remonten des del suroest, lo que significa que les altures anuals d'aigua superen els 4000 mm de mija en certes regions. D'estes precipitacions resulten nevades notables fins a a 600 m d'altitut. Per eixemple, el monte Baker ha experimentat el registre de nevades en una sola temporada més alt en els Estats Units, excloent Alaska, en 29 m de neu acumulada durant l'hivern de 1998-1999, superant el registre anterior de 28,5 m, en el mont Rainier en 1971-1972. Per lo tant, la majoria de les High Cascades estan cobertes de neu tot l'any. Les temperatures rarament són més baixes de -10 °C i superiors a 25 °C. La diferència entre el dia i la nit és moderada, per l'influència oceànica.

Les miges pluviométricas anuals cauen a 200 mm en les estribaciones orientals pel fenomen de l'ombra orogràfica. En el llac del Cràter, per eixemple, el 90% de la precipitació cau entre l'1 d'octubre i el 31 de maig. El clima allí és continental, les variacions de temperatura estacionals més pronunciades i el vent pot bufar en raches. Els extrems de temperatures conegudes en la cadena sempre provenen d'una situació atmosfèrica en un sistema d'altes pressions centrat al nort o a l'est de les Cascades que provoquen un fluix d'aire de l'interior cap a l'oest.

Ecosistema

Mapa de les ecorregiones de nivell III del noroest del Pacífic: la cordillera de les Cascades està concernida per les zones numerades 4, 9 i 77.

Les peculiaritats climàtiques de la cadena fan que els alvertents occidentals estiguen densament arbolades en pi d'Oregó (Pseudotsuga menziesii), tsuga del Pacífic (Tsuga heterophylla), aliso roig (Alnus rubra), mentres que els alvertents orientals més seques en la seua major part estan recobertes en pi ponderosa (Pinus ponderosa) i en altura làrix occidental (Larix occidentalis).

l'Agència de Protecció Ambiental i la Comissió de Cooperació Ambiental reconeixen tres ecorregiones de nivell III que cobrixen les Cascades, que pertanyen a la cordillera occidental de les montanyes boscoses del Noroest del nivell I i II. Segons el sistema de classificació de la WWF, l'àrea pertany a les ecorregiones de boscs baix el vent de les montanyes de la Cascades, de boscs del centre i sur de la cadena de les Cascades i de boscs orientals de la cadena de les Cascades.

Ecorregión de les Cascades

Mapa de les ecorregiones de nivell IV en la ecorregión de les Cascades (nivell III, en tons de turquesa).

La ecorregión de les Cascades, correspon a l'alvertent occidental i a les crestes de les High Cascades. S'estén pels estats de Washington i d'Oregó, des de Snoqualmie Pass, prop de Seattle, fins al Hayden Mountain Pass, en un enclavament en Califòrnia al voltant del mont Shasta. Està composta de roques volcàniques del Cenozoico erosionades per les glaciacions. La part oriental de la regió comprén els volcans del arc de les Cascades i culmina a 3426 m. La part occidental correspon a piedemontes. Els seus terrenys són més antics i entrecortados en profunts valls fluvials. El clima és humit i templat; permet el desenroll de boscs templats de coníferes i, en altitut, de praderies subalpinas.

Els grans herbívors estan representats per la cabra de les Rocoses (Oreamnos americanus), el cérvol mul (Odocoileus hemionus) i l'alce (Cervus canadensis). Els grans depredadors són l'orso negre (Ursus americanus), el puma (Puma concolor), el gat cerval roig (Lynx rufus), el rabosot roig (Vulpes vulpes) i el coyot (Canis latrans). Entre els chicotets mamífers es troben el castor americà (Castor canadensis), la marta americana (Dimarts americana), el mapache (Procyon lotor), la pica americana (Ochotona princeps), la farda de Douglas (Tamiasciurus douglasii), la farda de mant dorat de les Cascades (Spermophilus saturatus), la marmota de les Rocoses (Marmota caligata), la musaraña palustre (Sorex palustris) i sis espècies de quiròpters entre ells el rat penat de pates llargues (Myotis volans).

el carpintero de Lewis (Melanerpes lewis), el colín de Califòrnia (Callipepla californica), el grévol engolado (Bonasa umbellus) i l'añapero yanqui (Chordeiles minor) estan perfectament adaptats als espais oberts dels piedemontes. A pesar de la seua explotació, els boscs són la llar del merla de pit cinchado (Ixoreus naevius), el chochín (Troglodytes troglodytes), el picamaderos nortamericà (Dryocopus pileatus), el pico velloso (Picoides villosus), l'urogallo fuliginoso (Dendragapus fuliginosus), el gayo de Steller (Cyanocitta stelleri), el gayo gris (Perisoreus canadensis), el reyezuelo de castanya dorada (Regulus satrapa), el reyezuelo rubí (Regulus calendula), el trepador nano (Sitta pygmaea), el trepador canadenc (Sitta canadensis) i el carbonero dorsicastaño (Poecile rufescens). Es poden trobar en les praderies d'alta montanya el rajoleta de les montanyes (Sialia currucoides), el cascanueces americà (Nucifraga columbiana), el tordo solitari (Catharus guttatus), el colibrí calíope (Stella calliope), el carbonero montañés (Poecile gambeli) i el cheu rascador (Passerella iliaca). la torruana cornuda (Eremophila alpestris), el lagópodo coliblanco (Lagopus leucura), el pinzón montano nuquigrís (Leucosticte tephrocotis) o inclús la bisbita d'aigua (Anthus rubescens) es troba en les elevació més altes.

Les conques vertents principals i secundàries, generalment orientades a l'oest, són la llar de vàries espècies de salmónidos d'aigua freda, entre elles el salmón real (Oncorhynchus tshawytscha), la trucha arc iris (Oncorhynchus mykiss) i la trucha de cap pla (Salvelinus confluentus) que estan amenaçades.

Espècies d'amfibis viuen en les zones humides, entre elles la salamandra obscura (Ambystoma gracile), la salamandra torcaz (Ambystoma macrodactylum), la salamandra jaganta del Pacífic (Dicamptodon tenebrosus), la salamandra de Van Dyke (Plethodon vandykei), la salamandra d'esquena roja occidental (Plethodon vehiculum), el salamandra rugoso (Taricha granulosa), el sapo occidental (Bufo boreas), la granota de coa costera (Ascaphus truei), la granota de pates roges (Granota aurora) i la granota de les Cascades (Granota cascadae).

Els reptils estan representats per la boa de goma (Charina bottae), la serp occidental (Thamnophis elegans), la serp del noroest (Thamnophis ordinoides), la culebra rayada (Thamnophis sirtalis) i el fardacho aligátor del nort (Elgaria coerulea).

Entre els insectes figuren formigues, sírfidos, crisopas, tábanos, mosques de vellón, bombilas, moscardons, abelles, formigues aterciopelades, parots com l'Anax de juny (Anax junius) i damiselas, coleòpters, saltamontes o inclús palometes entre atres Oeneis nevadensis, Cercyonis sthenele, Papilio eurymedon, Papilio zelicaon, Papilio rutulus, Carterocephalus palaemon, Hesperia del bromo (Carterocephalus palaemon), Hesperia juba, Callophrys augustinus, Incisalia eryphon, Neophasia menapia, Pontia sisymbrii, Fadet dones tourbières (Coenonympha tullia), Colias philodice, vanesa atalanta (Vanessa atalanta), Limenitis lorquini, vanesa de les penques (Vanessa cardui), Vanessa annabella, Aglais milberti, aterciopelada del sauce (Nymphalis antiopa), Vanesa del ceanothus (Nymphalis californica), Apodemia mormo, Speyeria zerene, nacarada lapón (Boloria chariclea), Phyciodes cocyta, Phyciodes mylitta, Phyciodes pulchella, Chlosyne hoffmanni, Chlosyne palla, Euphydryas chalcedona, Polygonia gracilis, Callophrys sheridanii, Porte-queue grisa (Strymon melinus), Lycaena palometa, Lycaena helloides, Lycaena nivalis, Plebejus anna, azurada de les soldanelles (Agriades glandon), Icaricia icarioides, Plebejus melissa, Glaucopsyche lygdamus, Náyade (Celastrina argiolus), Hemileuca eglanterina i Pyrrharctia isabella.

• 
  Farda de mant dorat de les Cascades en el parc nacional del Mont Rainier
• 
  Cabra de les Rocoses en el parc nacional del Mont Rainier
• 
  Salmón real en el mig natural
• 
  Espècimen de gayo gris

Terres baixes i valls de les Cascades occidentals (4.ª)

Esta ecorregión de «Terres baixes i valls de les Cascades occidentals» (Western Cascades Lowlands and Valleys) està constituïda per alvertents abruptes i valls profundes en els piedemontes occidentals de les Cascades. L'altitut varia de 200 a 1200 m. El seu suau clima humit favorix els frondosos boscs de tsuga del Pacífic (Tsuga heterophylla) i de pi d'Oregó (Pseudotsuga menziesii), en teua jaganta (Thuja plicata), arce de full gran (Acer macrophyllum), aliso roig (Alnus rubra), arce enredadera (Acer circinatum), Gaultheria shallon, Rhododendron sp., mahonia o raïm d'Oregó (Mahonia aquifolium), Gaylussacia sp., Rubus parviflorus, Polystichum munitum, Oxalis sp. i espècies d'avellaners. La regió està experimentant una intensa activitat d'explotació forestal. Esta ecorregión és la més vasta de les Cascades en 10 114 km² en Oregó i 6208 km² en l'estat de Washington.

Terres altes montanes de la Cascades occidentals (4b)

Esta ecorregión de les «Terres altes montanes de la Cascades occidentals» (Western Cascades Montane Highlands) es caracterisa per una série de pendents importants i de montanyes en relleu accidentat entrecortades per cursos d'aigua importants i llac glaciars. Les roques, principalment compostes de basalts del Mioceno, són més velles i erosionades que a nivell del replanell i dels cons volcànics cap a l'est. L'altitut varia de 900 a 2000 m. El clima és més fret i més nevat en hivern que en les valls i els piedemontes en l'oest. Els sols tenen un règim de temperatura frígida o crítica. Les fortes precipitacions favorixen el desenroll dels boscs dominats pel pi d'Oregó i la tsuga del Pacífic, en tsuga subalpina (Tsuga mertensiana), avet noble (Abies procera), avet alpí (Abies lasiocarpa), avet de Vancouver (Abies grandis), avet blanc (Abies amabilis), aliso roig i teixixc del Pacífic (Taxus brevifolia), aixina com en el sotobosque, el arce de vinya, espècies de rododendro, la mahonia o raïm d'Oregó (Mahonia aquifolium), i diverses bayas. L'explotació dels boscs, que són una reserva hidrològica important, seguix sent intensa. Esta ecorregión cobrix 7068 km² en Oregó i 4734 km² en l'estat de Washington.

Boscs Montanos de les Crestes de les Cascades (4c)

Esta ecorregión del Bosc Montano de les Crestes de les Cascades (Cascade Crest Montane Forest) consistix en un replanell montanyós esguitat de buttes i cons volcànics que s'eleven fins als 2000 m d'altitut. El vulcanisme del Plioceno en base en la andesita ha recobert les roques precedents. Les glaciacions del Pleistoceno varen deixar llac glacials en el mig del replanell. Els cursos d'aigua secundaris i sinuosos creuen estos terrenys parcialment gelats. Els grans boscs són de tsuga subalpina, avet elegant i avet alpí, en avet de Vancouver, avet noble, pi d'Oregó, pícea de Engelmann (Picea engelmannii) i pi torçut (Pinus contorta) creixen allí. En el sotobosque, es troben arce enredadera (Acer circinatum) i espècies de rododendro, i també Xérophylle tenace o herba d'orso (Xerophyllum tenax), linneada boreal (Linnaea borealis) i gaulteria gitada (Gaultheria procumbens). Els pasturages d'altitut sostenen espècies herbáceas de sauce nano (Salix herbacea), Canche cespiteuse (Deschampsia cespitosa) i espècies de Cyperaceae. Esta ecorregión cobrix 4944 km² en Oregó i 803 km² en l'estat de Washington, a lo llarc de les crestes de les High Cascades en un enclavament al voltant del cràter Newberry, al sur de Bend.

Cascades subalpina/ alpina (4d)

Paisage del parc nacional del Mont Rainier

Esta ecorregión de les «Cascades subalpina/ alpina» (Cascades Subalpine/Alpine) està constituïda per les més alts cims volcànics nevades de les Cascades que s'eleven per damunt dels 2000 m d'altitut, per damunt dels praderies d'altura; són també les de torrents, circs i llac glaciars. Les glaciacions del Pleistoceno varen reformar en gran medida el paisage i varen deixar morrenas i entanques «en O». El tamany dels glaciars i dels neveros s'incrementa cap al nort. La vegetació està adaptada a estes condicions d'altitut, de fret i de neu. Alguns eixemplars de tsuga subalpina, avet alpí i pi blanc (Pinus albicaulis) es troben escampats en les praderies subalpinas de plantes herbáceas i arbustos al nivell de la llínea dels arbres. Carex breweri, Carex heteroneura var. chalciolepis, Carex nigra i Aster dels Alps poblen les turberas. Els lupinos, el lliri, els ásteres, els phlox, els rododendros i els digitalis representen lo essencial de les plantes en flors. Entre els dos, la roca està molt present. Esta ecorregión cobrix 857 km² en Oregó i 1005 km² en Washington, al voltant dels monts Rainier, Adams, Hood, Jefferson, Three Sisters, Bachelor, Diamond, Scott i McLoughlin.

Bosc montano de les Altes Cascades meridionals (4i)

Vista sobre ellac Horseshoe, en el parc nacional volcànic Lassen.

Esta ecorregión dels «Bosc montano de les Altes Cascades meridionals» (High Southern Cascades Montane Forest) consistix en un replanell volcànic montanyós i glaciada puntuada per buttes i cons volcànics aïllats, entre 1200 i 2500 m d'altitut. Els sols en règim de temperatures criogèniques favorixen el desenroll dels boscs de coníferes mixts en Pruche subalpine, el pi torçut i l'avet del Pacífic. L'avet de Vancouver, l'avet del Colorat (Abies concolor) i l'avet roig de Califòrnia (Abies magnifica) són més comunes en el sur i l'est. el pi de corfa blanca es troba en altitut. La coberta vegetal és proporcionada per Luzula sp., Lupinus sp., Pyrola sp. i quimáfila (Chimaphila umbellata) en els boscs, per Eriogonum pyrolifolium, Polygonum newberryi i Carex breweri en els pasturages d'altura. Esta ecorregión cobrix 2370 km² en el sur d'Oregó i inclou les regions més baixes del parc nacional dellac del Cràter.

Cascades meridionals (4f, 4g)

Esta ecorregión de les «Cascades meridionals» (Southern Cascades) és menys elevada i menys accidentada que les que la rodegen; les seues ales són menys empinades i les seues valls són més amples. L'altitut varia de 400 a 1600 m. La vegetació reflectix la llarga sequia estival i els sols de règim de temperatura mésica. El cabal dels cursos d'aigua és significativament més baix que en el restant de les Cascades. la tsuga del Pacífic i la teua jaganta de Califòrnia donen pas gradualment, cap al sur, a espècies comunes en Serra Nevada, com cedre incens (Calocedrus decurrens), avet de Colorat, avet roig de Califòrnia i pi de sucre (Pinus lambertiana); i, en el sotobosque, Symphoricarpos sp., Boreal Linnaeus, mahonia o raïm d'Oregó (Mahonia aquifolium), espècies de serbal, Chrysolepis sp. i Holodiscus discolor. En les elevació baixes, dominen el pi d'Oregó i el pi ponderosa (Pinus ponderosa). Esta ecorregión cobrix 3662 km² en el sur d'Oregó i en una part de les conques del riu Umpqua del Sur i del Rogue.

• 
  Vell espècimen d'avet noble en el parc nacional del Mont Rainier
• 
  Avet gracieux en els monts Siskiyou.

Ecorregión dels alvertents i piedemontes orientals de les Cascades

Mapa de les ecorregiones de nivell IV en la ecorregión dels alvertents i piedemontes orientals de les Cascades (nivell III, en tons de marró).

La ecorregión dels alvertents i piedemontes orientals de les Cascades correspon als alvertents de les High Cascades ubicades en l'ombra orogràfica de la cadena i subjectes a majors diferències de temperatura. El clima és, per lo tant, més continental que el de l'alvertent occidental i permet el desenroll de boscs oberts basats en el pi ponderosa i el pi torçut. Esta ecorregión es veu molt afectada pels incendis forestals. S'estén als estats de Washington, Oregó i Califòrnia. Inclou molts cons i buttes volcànics.

Entre els mamífers es troben insectívors com les musaraña errante (Sorex vagrans), la musaraña palustre (Sorex palustris) i el tope nano (Neurotrichus gibbsii). Els quiròpters estan representats pel chicotet rat penat café (Myotis lucifugus) i el rat penat moreno (Eptesicus fuscus). Els carnívors estan representats pel orso negre (Ursus americanus), la comadreja de coa llarga (Mustela frenata), el coyot (Canis latrans) i el rabosot roig (Vulpes vulpes). Els grans herbívors estan representats pel wapití de Roosevelt (Cervus canadensis roosevelti) i el cérvol mul (Odocoileus hemionus) inclosa la seua subespecie columbianus, el cérvol de coa negra de Colòmbia. l'antílop americà (Antilocapra americana) és un mamífer ben adaptat a la vegetació rasa del replanell de pumitas. Els chicotets mamífers són els més numerosos en, per eixemple, la marmota de pancha groga (Marmota flaviventris), la farda de pi groc (Tamias amoenus), la farda voladora del nort (Glaucomys sabrinus) i la llebre americana (Lepus americanus).

Les zones riparias inclouen al piquituerto comú (Loxia curvirostra). Els pantans, llac, embassaments, boscs humits i cursos d'aigua proporcionen un hàbitat important per a la migració de les aus aquàtiques. l'agujeta escolopácea (Limnodromus scolopaceus) és una espècie típica de la conca del riu Klamath.

el riu Deschutes, que forma ellímit oriental de les Cascades en Oregó, i els seus afluents són la llar de la trucha arc iris, mentres que la trucha marró (Salm trutta) s'ha introduït des d'Europa i és una amenaça per a les espècies anteriors en colonisar el seu hàbitat natural.

Les espècies d'amfibis viuen en els chapulls, inclosa la salamandra obscura (Ambystoma gracile) al noroest del parc, la salamandra de dits llarcs (Ambystoma macrodactylum), el salamandra rugoso (Taricha granulosa), l'ensatina d'Oregó (Ensatina eschscholtzii oregonensis), la granota de coa costera (Ascaphus truei), el sapo boreal (Bufo boreas boreas), la granota arborícola del Pacífic (Hyla regilla) i la granota de les Cascades (Granota cascadae).

Els reptils estan representats per la lagartija de Sagebrush (Sceloporus graciosus graciosus), l'iguana de banyes curtes (Phrynosoma douglassii douglassii), la lagartija de cocodril boreal (Gerrhonotus coeruleus) i la culebra rayada (Thamnophis sirtalis fitchi).

• 
  Agujeta escolopácea en la conca del Klamath
• 
  Piquituerto comú en el bosc nacional de Deschutes
• 
  Antilocapra americana en el replanell de pumitas
• 
  Una trucha marró en el mig natural

Replanell de Yakima i les seues ales (9.ª)

Vista del replanell en pins ponderosa esguitats

Esta ecorregión del «Replanell de Yakima i les seues ales» (Yakima Plateau and Slopes) està composta de replanells, buttes i canons que les seues roques basálticas estan entrecortades per importants cursos d'aigua que fluïxen en freqüents cascades, especialment en el sur. L'altitut varia de 750 a 1500 m. El clima continental sec permet el desenroll de boscs clars de pi Ponderosa i de Purshia sp. en la presència de pi d'Oregó (Pseudotsuga menziesii) i del roure oregón blanc (Quercus garryana). Els incendis forestals són una part natural d'esta ecorregión. Cobrix 4644 km² en l'estat de Washington, principalment en les terres dels yakamas.

Bosc mixt d'avet de Vancouver (9b)

Esta ecorregión del «Bosc mixt d'avet de Vancouver» (Grand Fir Mixed Forest) es caracterisa pels alts replanells gelats, les montanyes i els canons que alberguen importants cursos d'aigua. Alberga varis llac glaciars. L'altitut varia de 650 a 1800 m. Els sols, en un règim de temperatures fredes i un clima continental nevat, permeten el desenroll al mateix temps del avet de Vancouver i del pi d'Oregó, en la presència de pi ponderosa i làrix occidental (Larix occidentalis). En el sotobosque, es troben l'arce enredadera, espècies d'avellaners, Symphoricarpos sp. i Holodisque discolor. Esta ecorregión cobrix 2103 km² en l'estat de Washington i 420 km² en Oregó, a l'est de les montes Rainier, Adams i Hood i sobre Black Butte.

Piedemontes de roures i coníferes (9c)

Esta ecorregión de «Piedemontes de roures i coníferes» (Oak/Conifer Foothills) és relativament baixa i seca, i alberga la major biodiversitat de la part oriental de les Cascades. Es compon de piedemontes, montanyes baixes, replanells i valls que varien entre 150 i 1050 m d'altitut. Les influències oceàniques s'infiltren per mig de la gola del Columbia, moderant el clima continental. Com a resultat, l'ecosistema compartix les especificidad de l'est i de l'oest d'Oregó. La regió es caracterisa per la presència del castany de Garry i del pi ponderosa, en un costat, i del pi d'Oregó i de la tsuga del Pacífic, en l'atre. Algunes praderies també estan presents. En el sotobosque, es troben festuca de Idaho (Festuca idahoensis), l'agroespira de blat (Pseudoroegneria spicata), la Purshia tridentata, la mahonia o raïm d'Oregó (Mahonia aquifolium), l'avellaner i el Symphoricarpos sp. Les terres, en gran part privades, s'exploten per a la silvicultura, la fruticultura, l'horticultura i la ganaderia. Esta ecorregión cobrix 1458 km² en l'estat de Washington i 1194 km² en Oregó, a lo llarc de la conca del Columbia.

Bosc clar de pi ponderosa i de Purshia (9d)

Esta ecorregión de «Bosc clar de pi ponderosa i de Purshia» (Ponderosa Pine/Bitterbrush Woodland) està dominada pels alts replanells volcànics ondulades i els canons en el fondo dels quals fluïxen rius de cabals mijos. L'altitut varia de 700 a 1600 m. l'hidrogeología volcànica, derivada de les cendres del mont Mazama, assegura un fluix permanent en els cursos d'aigua i un bon drenage dels sols en un règim de temperatures fredes. Permeten el desenroll de boscs de pins ponderosa, a penes aprimats per freqüents incendis naturals. En baixes elevació, la Purshie tridentada és un recurs important per al sustente dels cérvols durant l'hivern. A més altitut, es troben arctostaphyle de fulls verts (Arctostaphylos patula) i Symphoricarpos sp. Les àrees riparias alberguen l'aliso blanc (Alnus incana), espècies de cornejos (Cornus sp.) i de sauce (Salix sp.), aixina com també plantes de la família de la juncia. Esta ecorregión cobrix 2789 km² en Oregó, a l'est del monte Jefferson, del Three Fingered Jack i de les Three Sisters.

Replanell de pumitas (9i)

Vista del replanell de pumitas cap als volcans de la cordillera cap a l'oest

Esta ecorregión del «Replanell de pumitas» (Pumice Plateau) és un alt replanell volcànic recoberta en general pels grossos depòsits de cendra i de pumitas del mont Mazama. L'altitut varia de 1300 a 2500 m. Els sols residuals estan profundament enterrats, són altament permeables i estan subjectes a la sequia; solament s'alimenten intermitentemente de chicotetes rieres i marismas que es formen en la primavera. Les temperatures baix zero són possibles durant tot l'any. Els boscs de pi ponderosa estan molt estesos en les ales i l'avet del Colorat està en elevació més altes. Les depressió més fredes, a on els depòsits de pumita són més grossos, estan dominades pel pi torçut i en el sol, Purshie tridentada i la festuca de Idaho. Les àrees riparias alberguen alisos blancs, espècies de cornejos i de sauces, aixina com àlbers temblones (Populus tremuloides). El replanell de pumita té és 10 971 km² entre Bend i Klamath Falls, en Oregó, la ecorregión més gran de les ales orientals i els piedemontes de les Cascades.

Conques fredes i humides del replanell de pumitas (9f)

Vista de les marismas de Sycan, a lo llarc del riu Sycan, en el centre-sur d'Oregó

Esta ecorregión de «Conques fredes i humides del replanell de pumitas» (Cold Wet Pumice Plateau Basins) inclou les marismas dels rius Sycan i Klamath, aixina com la conca de La Pine, que estan rodejades pel replanell de pumitas pero que tenen una vegetació i topografia diferents. Ubicades entre 1250 i 1600 m d'altitut, "atrapen" les masses d'aire fret durant l'hivern, lo que resulta en temperatures mínimes més fredes. Per la presència d'aigües freàtiques, la major part de l'any, els sols són més humits que en el replanell. La conca de la Pine descansa sobre grossos depòsits llacustres dels que es derramen les aigües subterrànees procedents de la neu derretida. Alberga pins retortillats i, en els chapulls, sauces i àlbers temblones. Els pins ponderosa dispersos estan presents en sols més secs. Les marismas del Sycan i del riu Klamath tenen una vegetació típica de praderies humides, com el junc d'estany (Scirpus lacustris acutus) i la Deschampsia cespitosa. Esta ecorregión cobrix 1686 km² en Oregó.

Conques calentes i humides dels llac Klamath i Goose (9g)

Pantà en el Refugi Nacional de Vida Selvada del Klamath Inferior.

Si be esta ecorregión de les «Conques calentes i humides dels llac Klamath i Goose» (Klamath/Goose Lake Warm Wet Basins) és la més seca de tota la part oriental de les Cascades, encara que conté, no obstant, terrenys inundables, terrats aluvials i un llac d'orige pluvial. L'altitut varia de 1200 a 1650 m. Algunes espècies de Leymus, Poa i Elymus varen recobrir alguna volta estes conques pero varen desaparéixer despuix del drenage per a obrir àrees residencials, prats i zones marismals. La Agropyre à épi, la festuca de Idaho, la Purshie tridentada, la Armoise tridentada es troben en pasturages en junc d'estanyo i Typha sp. en les àrees més humides. Vàries reserves naturals protegixen la biodiversitat, en particular a les espècies de peixos i aus en perill d'extinció, al voltant de la conca del riu Klamath. Esta ecorregión cobrix 2691 km² en els comtats de Klamath i Lake; les àrees contigües de Califòrnia encara no han segut cartografiades.

Bosc de pins i d'avets de Fremont (9h)

Esta ecorregión de «Bosc de pins i d'avets de Fremont» (Fremont Pine/Fir Forest) consistix en montanyes relativament empinades i alts replanells que superen rara volta la llínea d'arbres. L'altitut varia de 1500 a 2450 m. Els sols residuals són comuns en la regió, a diferència del replanell de pumitas, a on estan enterrats profundament baix de la cendra. Embassaments, alguns llac glaciars, moltes cascades i torrents estan presents. Pel clima continental i a la varietat de terrenys, la vegetació és molt diversa. El pi ponderosa i el ginebrera comuna (Juniperus occidentalis) creixen a baixa altitut. L'avet del Colorat, el pi de sucre, el pi de corfa blanca, el pi torçut i el cedre d'incens es troben a gran altura i en els alvertents septentrionals. Symphoricarpos sp., Arnica sp., Poa sp., la Purshie tridentada i Carex inops conformen el sotobosque. Esta ecorregión cobrix 4330 km² en Oregó; les àrees contigües de Califòrnia encara no han segut cartografiades.

Alvertents de les Cascades meridionals (9i)

Vista del llac Klamath Superior, en eixemplars d'àlber temblón, pi ponderosa i avet del Colorat.

Esta ecorregión dels «Alvertents de les Cascades meridionals» (Southern Cascades Slope) fa la transició entre els alvertents occidentals i orientals de la cadena. Es caracterisa per les montanyes moderadament empinades que s'eleven entre 1100 i 1900 m d'altitut. Reben precipitacions importants i hi ha importants boscs de pi ponderosa. L'avet del Colorat, l'avet roig, el pi d'Oregó i el cedre d'incens creixen a gran altura. En el sotobosque es troben la festuca de Idaho, la festuca occidental (Festuca occidentalis), la Purshie tridentada, Carex rossii, Symphoricarpos sp. i Castanopsis chrysophylla. Esta ecorregión cobrix 1334 km² en Oregó, al voltant de la conca del riu Klamath; les àrees contigües de Califòrnia encara no han segut cartografiades.

Bosc clar de juníperos del Klamath (9j)

Esta ecorregión de «Bosc clar de juníperos del Klamath» (Klamath Juniper Woodland) es compon de tossals i escarpes recoberts de boscs clars entre 1350 i 1900 m d'altitut. La precipitació anual promig és d'entre 30 i 50 centímetros. La ginebrera occidental creix en sols superficials i rocosos, albergant Armoise tridentada, Purshia sp. d'herbes en tussok. Vàries espècies característiques de la estepa de xara són prou inusuals en l'est d'Oregó, com Wyethia mollis, Prunus subcordata i del cercocarpo de montanya (Cercocarpus betuloides). Els xaraés proporcionen un hàbitat important per a la vida selvada. Els embassaments marquen el paisage, proporcionant una part significativa de l'aigua necessària per al rec. Esta ecorregión cobrix 2031 km² en Oregó, al sur de Klamath Falls, en la conca del riu Lost; les àrees contigües de Califòrnia encara no han segut cartografiades.

• 
  Cedre incens en Califòrnia
• 
  Espècimen de Purshie tridentada.

Ecorregión de les Cascada del Nort

Mpa de les ecorregones de nivell IV en la ecorregión de les Cascada del Nort (nivell III, en tons de vert).

La ecorregión de les Cascada del Nort correspon al grup montanyós més septentrional de la cadena, al que s'afigen les elevació més altes de les montanyes Olímpiques (High Olympics, 77i). El massiç està compost principalment per picos alts i escarpados, entre els quals el número de volcans és molt més baix que en les High Cascades. La concentració de glaciars és la més gran dels Estats Units fòra d'Alaska. El clima és variat, en influències oceàniques suaus i humides cap a l'oest i un clima continental sec cap a l'est. Les espècies vegetals dominants són les coníferas: la tsuga del Pacífic, la tsuga subalpina , l'avet blanc, l'avet subalpino, l'avet de Vancouver i el pi d'Oregó (Pseudotsuga menziesii). La fauna es compon de cérvidos, ursidos, pumas, cabres de les Rocoses, marmotas, tetraoninas o inclús perdius nívals. Esta ecorregión s'estén a la Columbia Britànica i al Estat de Washington

Els grans herbívors estan representats per la cabra de les Rocoses (Oreamnos americanus), el muflón canadenc (Ovis canadensis), l'alce (Alces americanus), el cérvol de coa negra de Colòmbia (Odocoileus hemionus) i el wapití (Cervus canadensis). Els principals depredadors són l'orso negre (Ursus americanus), el grizzly (Ursus arctos), el llop (Canis lupus), el puma (Puma concolor), el gat cerval canadenc (Lynx canadensis) i el gat cerval roig (Lynx rufus). Entre els chicotets mamífers es troben el castor americà (Castor canadensis), la marta americana (Dimarts americana), la llúdria de riu del nort (Lontra canadensis), el manicou (Didelphis marsupialis), la farda de Douglas (Tamiasciurus douglasii), la farda de mant dorat de les Cascades (Spermophilus saturatus), la musaraña palustre (Sorex palustris) i dotze espècies de rat penats, entre ells el rat penat de Yuma (Myotis yumanensis).

l'àguila calba (Haliaeetus leucocephalus), el mérgulo jaspeado (Brachyramphus marmoratus) i el muçol tacat (Strix occidentalis) són les úniques tres espècies d'aus del parc nacional de les Cascades del Nort amenaçades a nivell nacional. Més de la mitat de les aus són migratòries que abandonen la cordillera per a passar en els països més meridionals des de l'autumne fins a la primavera. En l'oest de la cadena, a una altitut inferior a 500 m, en el bosc plujós templat viuen el muçol tacat (Strix occidentalis), el cárabo nortamericà (Strix vària), el muçol real (Bubo virginianus), el grévol engolado (Bonasa umbellus), la coloma de collar (Patagioenas fasciata), el falcia de Vaux (Chaetura vauxi), el picamaderos nortamericà (Dryocopus pileatus), el gayo de Steller (Cyanocitta stelleri), el carbonero dorsicastaño (Poecile rufescens), el reyezuelo de castanya dorada (Regulus satrapa), el zorzalito de Swainson (Catharus ustulatus), el cheu melòdic (Melospiza melodia) i el camachuelo purpúreo (Carpodacus purpureus). De 500 a 1500 m estan presents el chupasavia pechirrojo (Sphyrapicus ruber), el gayo gris (Perisoreus canadensis), el trepador canadenc (Sitta canadensis), el zorzal de pit cinchado (Zoothera naevi), el chipe cabecigrís de Tolmie (Oporornis tolmiei), el cheu de Lincoln (Melospiza lincolnii) i el piquituerto comú (Loxia curvirostra). Entre 1500 m i el llínea d'arbres, la zona acull principalment al urogallo fuliginoso (Dendragapus fuliginosus), al colibrí calíope (Stella calliope), el pico tridàctil (Picoides tridactylus), al cascanueces americà (Nucifraga columbiana), al solitari norteño (Myadestes townsendi), al tordo solitari (Catharus guttatus), a la reinita de Townsend (Dendroica townsendi), el cheu rascador (Passerella iliaca) i al piquituerto aliblanco (Loxia leucoptera). En el mig alpí, a on no estan presents, viuen el lagópodo coliblanco (Lagopus leucura), el cuervo gran (Corvus corax), la torruana cornuda (Eremophila alpestris), el bisbita alpí (Anthus spinoletta). En l'extrem oriental i més àrit del parc viuen el tecolote occidental (Otus kennicottii), el trepador nano (Sitta pygmaea), el chochín criollo (Troglodytes aedon), el pardal gat gris (Dumetella carolinensis) i el pinzón de Cassin (Carpodacus cassinii).

el riu Skagit i els seus afluents són la llar de la trucha arc iris, la trucha degollada (Oncorhynchus clarkii), la trucha Dolly Varden (Salvelinus malma), el peixcat blanc de montanya (Prosopium williamsoni). El curs del Wenatchee està poblada per trucha degollada, la trucha arc iris, la trucha de riera (Salvelinus fontinalis), el salmón real i la trucha Dolly Varden.

Els cucs de gèl i els colémbolos són les poques espècies vivents que habiten en els glaciars.

Vàries espècies d'amfibis viuen en les zones humides de les Cascades del Nort, la salamandra oscuroa (Ambystoma gracile), la salamandra torcaz (Ambystoma macrodactylum), la gran salamandra (Dicamptodon ensatus), la salamandra dits (Plethodon vehiculum), el salamandra rugoso (Taricha granulosa), l'ensatina d'Oregó (Ensatina eschscholtzii), el sapo occidental (Bufo boreas), la granota d'arbre del Pacífic (Pseudacris regilla), la granota costera (Ascaphus truei), la granota de pates roges (Granota aurora), la granota de les Cascades (Granota cascadae), la granota motejada de Columbia (Granota luteiventris) i la granota bou (Granota catesbeiana).

Les serps estan representades per la boa de goma (Charina bottae), la culebra corredora constrictor (Coluber constrictor), el serp de cascabel de la praderia (Crotalus viridis), la serp de marfil occidental (Thamnophis elegans), la serp d'herba del noroest (Thamnophis ordinoides), la serp comuna (Thamnophis sirtalis) i els fardachos per fardacho aligátor del nort (Elgaria coerulea), el lagartija escamosa de l'occident (Sceloporus occidentalis) i la lagartija de taca lateral nortenya (Uta stansburiana). la tortuga pintada (Chrysemys picta) és l'única espècie de tortuga en les Cascades septentrionals.

• 
  Marmota de les Rocoses en el àrea salvage Mount Baker
• 
  Orso negre en el parc nacional del Mont Rainier
• 
  Perdiu blanca en el àrea salvage Glacier Peak
• 
  Trucha arc iris en el mig natural

Boscs de les valls de les Cascades del Nort (77.ª)

Esta ecorregión de «Boscs de les valls de les Cascades del Nort» (North Cascades Lowland Forests) està composta de montanyes baixes i amplis entanques glaciars, en el fondo dels quals fluïxen importants rius alimentats pel desgel dels glaciars, en una precipitació anual de 1500 a 2300 mm. El relleu està entre 100 i 1000 m d'altitut. Els boscs templats humits s'han desenrollat pel clima oceànic humit, dominat per espècies com la tsuga del Pacífic, el pi d'Oregó i teua jaganta de Califòrnia. Les praderies ocupen les valls. Esta ecorregión cobrix 2031 km² en l'estat de Washington; les àrees contigües de Columbia Britànica encara no han segut cartografiades.

Boscs les terres altes de les Cascades del Nort (77b)

Paisages de la Glacier Peak Wilderness, en ellímit dels arbres.

Esta ecorregión dels «Boscs de les terres altes de les Cascades del Nort» (North Highlands Highland Cascades) es caracterisa per les arestes montanyoses escarpades i glaciades, pels torrents i pels llac glaciars. L'altitut varia de 850 a 2000 m. El clima és fret i la capa de neu és important. l'avet del Pacífic, la tsuga subalpina, la tsuga del Pacífic i alguns eixemplars d'avet alpí dominen els boscs. Esta ecorregión cobrix 8133 km² en l'estat de Washington; les àrees contigües de Columbia Britànica encara no han segut cartografiades.

Pisos alpinosy subalpinos de les Cascades del Nort (77c)

Esta ecorregión de «Pisos alpins i subalpinos de les Cascades del Nort» (North Cascades Subalpine / Alpine) es caracterisa pels cims rocosos que s'alcen entre 1700 i 3300 m d'altitut, al peu de les quals hi ha glaciars, circs i llac glaciars. Les precipitationes poden aplegar a 3500 mm per any i alimentar a molts torrents. Les praderies subalpinos compostes d'herbes i arbustos, en alguns espècimen rars de tsuga subalpina, avet alpí i làrix subalpino, rodegen els picos més alts i són la llar de plantes i animals adaptats a les condicions del clima subártico i a un sol gelat més de 300 dies a l'any. Esta ecorregión cobrix 4328 km² en l'estat de Washington; les àrees contigües de Columbia Britànica encara no han segut cartografiades.

Terres altes de Pasayten i Sawtooth (77d)

Paisage en l'àrea salvage Pasayten

Esta ecorregión de «Terres altes de Pasayten i Sawtooth» (Pasayten / Sawtooth Highlands), en l'alvertent oriental de les Cascades, experimenta els hiverns més severs de tota la cadena, a pesar d'una altitut promig d'entre 1200 i 2400 m. Ha experimentat fases de glaciació continental i alpina. Les seues crestes, replanells i valls en auge estan dominats pel avet alpí. el pi retortillat també creix al noreste; el pi d'Oregó es troba a poca elevació, de la mateixa manera que molts chapulls, mentres que el pi de corfa blanca es troba a gran altura. Esta ecorregión cobrix 3017 km² en l'estat de Washington; les àrees contigües de Columbia Britànica encara no han segut cartografiades.

Tossals de pins i avets del Okanagan (77i)

Esta ecorregión de «Tossals de pins i avets del Okanagan» (Okanogan Pine / Fir Hills) es compon de montanyes redonejades i amplis entanques glaciars. Encara que l'altitut varia solament entre 750 i 1700 m, la major part dels 250 a 900 mm de precipitacions anuals cau en forma de neu. La distribució de la vegetació canvia significativament en funció d'estes baixes precipitacions i de la temperatura, que varien molt segons l'exposició i l'altitut. Aixina, el pi ponderosa creix en les àrees més baixes i més seques, mentres que el pi d'Oregó està en elevació més altes. el pastura de blat és comú en el sotobosque en el sur, i també la festuca de Idaho. Esta ecorregión cobrix 3033 km² en l'estat de Washington; as àrees contigües de Columbia Britànica encara no han segut cartografiades.

Tossals tefríticas de Chelan (77f)

Esta ecorregión de «Tossals tefríticas de Chelan» (Chelan Tephra Hills) presenta relleus abruptes i glaciados recoberts per espessos depòsits tefríticos, lo que reforça la sequia en esta àrea a l'est de les crestes de la cadena, entre 350 i 1750 m d'altitut. El pi ponderosa està adaptat a les baixes altituts i l'avet alpí solament creix més allà dels 1500 m, mentres que el pi d'Oregó es troba entre abdós. Esta ecorregión cobrix solament 1127 km² en l'estat de Washington.

Terres altes de Wenatchee i Chelan (77g)

Vista dels monts Wenatchee.

Esta ecorregión de les «Terres altes de Wenatchee i Chelan» (Wenatchee / Chelan Highlands) es caracterisa per les montanyes escarpades, les arestes glaciades, els entanques glaciars en rius d'alt cabal i per alguns llac glaciars. L'altitut varia entre 350 i 2000 m i les precipitationes, principalment a sotavent, entre 650 i 1400 mm. El pi d'Oregó, l'avet de Vancouver, l'avet alpí i, en el sol, Calamagrostis rubescens conformen la major part del paisage; també es troba el pi torçut i la pícea de Engelmann. Les plantes en flors del gènero Lewisia estan adaptades a estes condicions relativament seques. Esta ecorregión cobrix 1922 km² en l'estat de Washington.

Tossals i valls de Chiwaukum (77h)

Esta ecorregión de «Tossals i valls de Chiwaukum» (Chiwaukum Hills and Lowlands) està constituïda per areniscas riques en feldespat inusuals en les Cascades del Nort. De fet, el relleu es compon de tossals i costeras fortament erosionades i inestables, elevant-se entre 600 i 1600 m d'altitut. Les corrents d'aigua en el fondo dels valls «en V» transporten cantitats significatives de sediment. La vegetació està composta de pi ponderosa, pi d'Oregó, avet de Vancouver, alguns espècimen d'avets alpins i Purshia sp. i Calamagrostis rubescens. Esta ecorregión cobrix 2059 km² en l'estat de Washington.

• 
  Espècimen d'avet de Vancouver.

Poblament actual

Vista de Seattle, la major metròpoli en la perifèria de la cadena, en el mont Rainier al fondo.

Les principals ciutats localisades totes en la perifèria de la cordillera de les Cascades són:

• en la Columbia Britànica: Abbotsford (124 000 hab.);

• en l'estat de Washington: Seattle (602 000 hab.), Tacoma (201 000 hab.), Vancouver (158 000 hab.), Bellevue (102 000 hab.) i Everett (102 000 hab.)

• en Oregó: Portland (556 000 hab.), Salem (155 000 hab.) i Eugene (154 000 hab.);

• en Califòrnia: Redding (107 000 hab.).

Totes estes ciutats, en la seua majoria orientades cap a la mar i rodejades d'explotacions cerealistas i lechero, estan ubicades en el costat oest de les Cascades. Cap ciutat té més de 100 000 habitants en l'alvertent oriental de les cadena; les dos més important són Yakima (72 000 hab.) en l'estat de Washington i Bend (75 000 hab.) en Oregó. L'activitat se centra en la fruticultura i la crío extensiva de ganado oví. L'interior de la cadena està casi deshabitat; solament alguns fondos de vall estan llaugerament poblats, pero la majoria de les regions montanyoses permaneixen encara vérgens i inexplorades.

L'aspecte de les zones poblades es modifica ràpidament en funció dels riscs migambientals i de la versatilitat de l'activitat econòmica; alguns pobles fantasmes poden aplegar a aparéixer en solament uns mesos. Un dels eixemples més cridaners va ser Monte Crist, a una altitut de 842 m en la conca del riu Sauk, que en la década de 1890 va sorgir de la terra i va alcançar una població d'un miller d'habitants. John Davison Rockefeller i la seua companyia varen adquirir dos terços de les parceles més prometedores. Més de 200 mines d'argent varen nàixer en pocs mesos, en l'arribada del ferrocarril, abans de quedar sumergides vàries voltes per inundacions i ser finalment abandonades. En el canvi de sigle, la ciutat quedava casi abandonada en la febra de l'or de Klondike. L'últim establiment oficial, una cabanya, va ser incendiat en 1983.

La població de les Cascades està altament mesclada i mestizada. La primera ona d'immigració nortamericana, despuix de l'episodi de l'Hudson's Bay Company, va provindre principalment del Midwest: Illinois, Wisconsin, Indiana, Kansas, Ohio i Nebraska. Despuix varen ser els estrangers els que es varen sentir atrets per eixes regions montanyoses: els escandinaus sobretot en el costat occidental de la cadena prop de l'oceà, els alemans en la década de 1880 i 1890, principalment en el comtat de Snohomish, despuix els franc-canadencs prop de Mineral, al peu del mont Rainier. Solament els immigrants de Carolina del Nort i de Tennessee, establits des de 1910 en el noroest i suroest de Washington, i la població del qual es va incrementar fins a unes 3000 persones, preferixen conservar les seues tradicions adquirides en els Apalaches. Eixos estils de vida es fan sentir inclús en el seu hàbitat, construït d'acort en el seu coneiximent de la fusta local. Els accidents són comuns en les montanyes.

Fotografia de 1916 que mostra un automòvil equipat per a rodar sobre les vies férrees a través del túnel que permet accedir al monte Crist.

Bibliografia

• Harris (2005). Fire Mountains of the West: The Cascade and Mona Lake Volcanoes (3rd ed.), Mountain Press Publishing Company. ISBN 0-87842-511-X.
• Wood, Charres A. (1990). Volcanoes of North America, Cambridge University Press. ISBN 0-521-43811-X.

• With Volcanic Risk in the Cascades
• S. Holland, Landforms of British Columbia, Province of British Columbia (1976).
• (anglés) Roderick Peattie, The Cascades - Mountains of the Pacific Northwest, Vanguard Press, New York, 1949, réédition 2007 ISBN 1406757101
• (anglés) Fred W. Beckey, Cascade Alpine guide: climbing and high routes - Columbia River to Stevens Pass, Mountaineers Books, 3ª edició, 2000 ISBN 0898865778
• (anglés) Fred W. Beckey, Cascade Alpine guide: climbing and high routes - Stevens Pass to Rainy Pass, Mountaineers Books, 3ª edició, 2003 ISBN 0898868386
• (anglés) Fred W. Beckey, Cascade Alpine guide: climbing and high routes - Rainy Pass to Fraser River, Mountaineers Books, 2ª edició, 1995 ISBN 0898864232
• (anglés) Jim Nelson, Peter Potterfield, Selected Climbs in the Cascades: Alpine routes, sport climbs & crag climbs (vol. 1), Mountaineers Books, 2ª edició, 2003 ISBN 0898867673

• (anglés) Jim Nelson, Peter Potterfield, Selected Climbs in the Cascades: Alpine routes, sport climbs & crag climbs (vol. 2), Mountaineers Books, 1ª edició, 2000 ISBN 0898865611