Anar al contingut

Alpinisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
En este artículo , de referencias adicionales, de redacción se detectaron varios problemas. Por favor, edítalo y/o discute los problemas en la discusión para mejorarlo:
Este aviso fue puesto el 31 de març de 2023.
Grup de montañistas en el Tirol

El alpinisme[1] naix en les montanyes al final del XVIII. El seu objectiu és conseguir aplegar al cim d'una determinada montanya, com un repte a la naturalea. Es tracta de la disciplina, en general deportiva o recreativa, que consistix en la realisació de l'ascens i descens de montanyes. És també el conjunt de tècniques, coneiximents i destrea o habilitats orientades a la realisació d'este objectiu. El montanyisme no és un simple deport, puix deriva d'una antiga activitat exploratòria del ser humà i com tal conta en una història i tradicions molt importants que determinen una ètica ben definida (by fair means) que és la part entre esta disciplina i atres formes de turisme d'aventura. Ademés, els qui ho practiquen, ho consideren com un verdader estil de vida i una forma d'experimentar i interpretar el món que els rodeja.

El montanyisme es pot dividir en vàries àrees que engloben diverses especialitats, algunes de les quals s'allunten de la definició estricta d'ascendir montanyes, pero que, no obstant, requerixen d'eixe mig natural per a la seua pràctica: senderisme (o hiking), excursionisme (a sovint mal cridat trekking, la qual cosa significa en realitat "caminar durant varis dies per llocs remots") i expedicions; escalada deportiva (i boulder), barranquismo (o rapel, quan es fa solament com a especialitat de descens i no com a complement de l'escalada) i escalada en gèl; aixina mateix, existixen variants deportives, com el duatlón en montanya, mija marató de montanya i marató de montanya; barranquismo, esquí de montanya (també cridat esquí de travessia o esquí-alpinisme), parapente en modalitat "Hike & Fly" (escalada i descens en parapente) i bicicleta de montanya.[2][3]

El terme montanyisme moltes voltes s'entén com el deport practicat en l'alta montanya, és dir, el montanyisme d'altura. Aixina, a qui ascendix a les montanyes, se li diu "montañista" o "montanyenc" i no a quí solament practica una de les especialitats mencionades. També, quan es parla d'un curs o manual de montanyisme, s'enfoca a l'excursionisme per les montanyes i no a tota la gama d'especialitats que es mencionen.


Història

Montanyisme antic

Els humans han estat presents en les montanyes des de la prehistòria. Els restants de Ötzi, qui va viure en el <span style="font-variant:small-caps;text-transform:lowercase">IV</span> mileni a. C., es varen trobar en un glaciar en els Alps de Ötztal.[4] No obstant, les montanyes més altes rara volta eren visitades en aquells temps, i a sovint s'associaven en conceptes sobrenaturals o religiosos.[5] A pesar de tot, hi ha molts eixemples documentats de persones ascendint montanyes abans del desenroll formal del deport en el XIX, encara que moltes d'estes històries a sovint es consideren fictícies o llegendàries.cita requerida

El famós poeta Petrarca descriu el seu ascens, el 26 d'Abril de 1336 al Mont Ventoux (1912 m (2091 yd)) en una de el seu epistolae familiars, senyalant que va ser inspirat per l'ascens de Filipo V de Macedònia del monte Haemo.[6][7]

Durant la major part de l'antiguetat, pujar montanyes era una activitat pràctica o simbòlica, usualment mampresa en propòsits econòmics, polítics o religiosos. Un eixemple molt citat és l'ascens, en l'any 1492 del mont Aiguille (2085 m (2280.2 yd)) per Antoine de Ville, un oficial militar francés i senyor de [[D omjulien]] i Beaupré.[7]

En los Andes, más o menos al final del XV y principios del XVI, los incas y los pueblos sometidos por ellos realizaron muchos ascensos de altos picos. Los más altos que se sabe con certeza que subieron sería la cumbre de 6739 m s. n. m. en el volcán Llullaillaco.[8] els qui els primers argentins en pujar-ho varen ser els professionals Ezequiel Llastra i Facundo Mahr en una travessia que dure 12 dies en total, la seua història es remonta en l'any 1975 quan varen fer cim per primera volta en l'història conseguint un recort mundial a nivell suramericà en montanyisme.


L'Ilustració i l'Edat d'Or de l'alpinisme

Edward Whymper (1840–1911), pintura de Llance Calkin

L'Ilustració i l'época romàntica varen marcar un canvi d'actitut cap a les montanyes altes. En 1757 el científic suís Horace-Bénédict de Saussure va fer el primer de varis intents infructuosos en el Mont Blanc en França. Despuix va oferir un premi a qualsevol que poguera ascendir a la montanya, que va ser reclamat en 1786 per Jacques Balmat i Michel-Gabriel Paccard. L'ascens està considerat com un event històric en l'història del montanyisme, una marca simbòlica del naiximent del deport.[5][7]

A principios del XIX, se alcanzaron muchos de los picos alpinos, incluyendo el Grossglockner en 1800, l'Ortler en 1804, la Jungfrau en 1811, el Finsteraarhorn en 1812, y el Breithorn en 1813.[5] En 1808, Marie Paradis se convirtió en la primera mujer que ascendió al Mont Blanc, seguida en 1838 por Henriette d'Angeville.[9]

El començ del montanyisme com a deport en el Regne Unit data de l'ascens del Wetterhorn en 1854 pel montanyenc anglés Sir Alfred Wills, qui va convertir el montanyisme en una miqueta de moda en el Regne Unit. Açò va inaugurar lo que va passar a conéixer-se com l'Edat d'or de l'alpinisme, i en 1857 es va fundar el primer club montanyenc – l'Alpine Club.[10][11]

Edelweiss, una planta associada en els deports de montanya

En els primers anys de la «edat d'or», els propòsits científics es mesclaven en el deport, com ocorria en el físic John Tyndall. En anys posteriors, va passar a tindre una orientació més competitiva, quan els deportistes purs varen passar a dominar l'Alpine Club, llavors en sèu en Londres, i el montanyisme alpí en general.[12] El primer president del Alpine Club, John Ball, està considerat com el descobridor dels Dolomitas, que durant décades varen ser el foc dels escaladors com Paul Grohmann i Angelo Dibona.[13] En aquella época, l'edelweiss també es va establir com un símbol dels alpinistes i els montanyencs.[14][15]

U dels acontenyiments més dramàtics va ser l'espectacular primer ascens del Cervino en 1865 per un grup liderat per l'ilustrador anglés Edward Whymper, en el que varen trobar la mort quatre dels membres del grup. Aplegats a este punt, el deport del montanyisme havia alcançat en gran mida la seua forma moderna, en un ampli cos de guies professionals, equipament i metodologia.[7] Este ascenso al Cervino es el punto de inicio de l'edad de Plata del alpinismo, que acaba con el ascenso que hizo la cordada de W. W. Graham al Dent du Géant en 1882.[16]

Un montañista ascendint el cim del nevat Huayna Potosí en Bolívia


Expansió pel món

En el XIX, el foc del montanyisme es va tornar cap a montanyes més allà dels Alps, i en el canvi del sigle, a el XX, el montanyisme s'havia tornat més internacional.[17]

En 1897 el mont Sant Elías (18008 pies (5488.8 m)) en la frontera Alaska-Yukón va ser conquistat pel príncip duc dels Abruzzos i el seu grup.[18] En 1879–1880 va escomençar l'exploració dels més alts Vages en Sudamèrica, quan el montanyenc anglés Edward Whymper va pujar el Chimborazo (20549 pies (6263.3 m)) i va explorar les montanyes d'Equador.[19] Als europeus els va dur fins a finals del XIX adinsar-se en Àfrica. El mont Kilimanjaro va ser ascendit en 1889 pel montanyenc austríac Ludwig Purtscheller i el geólogo alemà Hans Meyer, el mont Kènia en 1899 per Halford Mackinder.[20]


L'última frontera: El Himalaya

Montanyencs, al voltant de l'any 1900

L'última i més gran cordillera era el Himalaya en el sur d'Àsia. Inicialment va ser explorat pel imperi britànic en propòsits militars i estratègics. En 1892 Sir William Martin Conway va explorar el Himalaya pel Karakoram, i va ascendir un pico de 23000 pies (7010.4 m). En 1895 Albert Mummery va morir mentres feya un intent en el Nanga Parbat, mentres que en 1899 Douglas Freshfield va mamprendre una expedició a les regions nevades del Sikkim.[21]

En 1899, 1903, 1906, i 1908 la montanyenca nortamericana Fanny Bullock Workman (una de les primeres montanyenques professionals) va fer ascensos en el Himalaya, incloent un als picos Nun Kun (23300 pies (7101.8 m)). Una série de cipayos gurkha varen ser entrenats com a montanyencs experts per Charles Granville Bruce, i una bona part de l'exploració la varen conseguir ells.[21]

En 1902 l'expedició Eckenstein-Crowley, liderada pel montanyenc anglés Oscar Eckenstein i l'ocultiste anglés Aleister Crowley varen ser els primers que varen intentar pujar el K2. Varen alcançar 22000 pies (6705.6 m) abans de donar-se el regrés pel temps i atres contratemps. Impertérrito, en 1905 Crowley va liderar la primera expedició al Kangchenjunga, la tercera montanya més alta del món, en un intent descrit com «equivocat» i «llamentable».[21]

Eckenstein va ser també un pioner en el desenroll de nou equipament i métodos d'ascensió. Va escomençar a usar piolets per al gèl més curts que podien ser usats en una sola mà, va dissenyar els crampones moderns i va millorar el patró de les taches usades en les botes de montanya.[22]

Per a la década dels cinquanta, tots els ochomiles llevat dos havien segut escalats, escomençant en l'Annapurna en 1950 per Maurice Herzog i Louis Lachenal en l'expedició francesa al Annapurna de 1950. El més alt d'estos picos, el mont Everest, va ser alcançat en 1953 en acabant de que els britànics hagueren realisat varis intents en els anys vint; l'expedició de 1922 va alcançar 8320 metros (27300 pies) abans de terminar en el tercer intent al cim en acabant de que una remugada matara a sèt porteadores. L'expedició de 1924 va vore un atre récort d'altura pero aixina i tot no va conseguir aplegar al cim, en l'intent final varen desaparéixer George Mallory i Andrew Irvine. El cim es va alcançar finalment el 29 de maig de 1953 per Sir Edmund Hillary i Tenzing Norgay per la cara sur, partint de Nepal.[21]

Just uns pocs mesos més tart, Hermann Buhl va fer el primer ascens al Nanga Parbat (8.125 m), en l'expedició germà-austríaca al Nanga Parbat de 1953, una expedició en estil sitie que va culminar en un últim pas solitari de 1300 metros, baixe l'influència de les drogues: Pervitin (basada en l'estimulant metanfetamina usat pels soldats en la Segona Guerra Mundial), padutín i té de fulls de coca. El K2 (8.611 m), el segon pico més alt del món, va ser escalada per volta primera en 1954 per Lli Lacedelli i Achille Compagnoni. Esta expedició es va vore envolta en la polèmica. El relat oficial de l'expedició de 1954 finalment va quedar desacreditat, i despuix d'una prolongada controvèrsia, es va publicar un segon informe oficial en 2007 que va confirmar en gran medida les afirmacions que un atre membre de l'expedició, Walter Bonatti, havia estat fent durant més de cinquanta anys. En 1964 es va conquistar l'últim ochomil, el Shishapangma (8.013 m), el més baix de tots els ochomiles.[21]

El següent desafiu era que tots els ochomiles anaren conquistats per una sola persona. Això ho va conseguir l'italià Reinhold Messner, dels Dolomitas, que ho va conseguir entre 1970 i 1986.[23] Ho va fer, ademés, sense oxigen suplementari. En dònes, la primera en conseguir-ho va ser l'espanyola Edurne Pasabán (2001–2010), en oxigen; sense oxigen suplementari, va ser l'austríaca Gerlinde Kaltenbrunner (1998–2011).


Actualment

Durant molt temps, el montanyisme va ser reducte d'una èlit rica, i els seus agents. L'emergència de la classe mija en els sigles XIX i XX va donar com resultat l'interés de les masses en el montanyisme. Es va convertir en un pasatiempo popular, en una afició de molta gent.[5] Algunos han llegado a criticar que el deporte se ha convertido en una actividad turística más.[24]


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ López Mazzotti, Daniel (2000). Manual de exploración básica, Exploradores peruanos.
  3. ↑ Sojer y Stückl, Daniel (1996). Manual completo de montaña, Desnivel.
  4. ↑ Descripción del descubrimiento
    • Archivat el 13 de decembre de 2011 archivat en Wayback Machine. de Ötzi en la página web del Museo de Arqueología de Tirol meridional
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Ludovic Seifert; Peter Wolf; Andreas Schweizer (19 de Septiembre 2016). The Science of Climbing and Mountaineering, Taylor & Francis. ISBN 978-1-317-40315-9.
  6. ↑ «Medieval Sourcebook: Petrarch: The Ascent of Mount Ventoux». Internet History Sourcebooks Project (26 de Enero de 1996). Consultat el 9 de Septiembre de 2019.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Peter H. Hansen (14 de Mayo de 2013). The Summits of Modern Man, Harvard University Press. ISBN 978-0-674-07452-1.
  8. ↑ (2006) The Ice Maiden, National Geographic. ISBN 9780792259121.
  9. ↑ Brown, Rebecca A. (2002). Women on High: Pioneers of Mountaineering, Appalachian Mountain Club Books. ISBN 1-929173-13-X.
  10. ↑ http://www.britannica.com/blogs/2010/7/the-matterhorn-edward-whymper-and-the-golden-age-of-mountaineering, britannica.com. Retrieved 2 de noviembre de 2010
  11. ↑ «1865: the Golden Age of Mountaineering». Vertebrate Publishing. Consultat el 12 de mayo de 2020.
  12. ↑ Claire Eliane Engel (1950), A History of Mountaineering in the Alps, chapter VII.
  13. ↑ Die Besteigung der Berge – Die Dolomitgipfel werden erobert (Alemán: El ascenso de las montañas – se conquista los picos dolomitas)
  14. ↑ Edelweiß, die Symbolpflanze der Alpen (Alemán: Edelweiss, la planta simbólica de los Alpes)
  15. ↑ Hermann Hinterstoisser: Das Edelweiß – Alpenblume mit Symbolkraft. En: Truppendienst, 2012, Nr. 5/329. Das Edelweiß
  16. ↑ Alpine history
  17. ↑ «Mountaineering}», .
  18. ↑ House, William P.(1939).«K2-1938».American Alpine Journal.American Alpine Club.Consultat el 9 de diciembre 2016.
  19. ↑ «Ascent Of Chimborazo», The Cornishman, 15 de abril de 1880, p. 3.
  20. ↑ Mackinder, Halford John(Mayo de 1900).«A Journey to the Summit of Mount Kenya, British East Africa».The Geographical Journal.15(5): 453–476.doi:10.2307/1774261.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 Maurice Isserman; Stewart Angas Weaver; Dee Molenaar (2010). Fallen Giants: A History of Himalayan Mountaineering from the Age of Empire to the Age of Extremes, Yale University Press. ISBN 978-0-300-16420-6.
  22. ↑ Rowell, Galen (1977). In The Throne Room of the Mountain Gods, Sant Francisco: Serra Club Books, pp. 36–40.
  23. ↑ Messner, Reinhold (2002). Überlebt – Alle 14 Achttausender mit Chronik (en alemán).
  24. ↑ «How Mount Everest became a tourist destination», Washington Post. Consultat el 12 de mayo de 2020.

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alpinisme&oldid=1649980»