Mont Aiguille

Mont Aiguille

El mont Aiguille (en francés: mont Aiguille, lliteralment «monte Agulla»), és una característica montanya del surest de França, un restant alvançat del penya-segat oriental del massiç de Vercors, localisada en la vora de la regió del Trièves. Administrativament, pertany a la comuna de Chichilianne, en el sur del departament d'Isère. És un lloc habitual per a la pràctica de l'escalada en roca (en pedra calcàrea), sobretot la cara noroest.

Antigament va ser considerada una montanya inaccessible, lo que va donar lloc a certes llegendes sobre el seu orige, i que li va supondre ser considerada una de les sèt maravelles del Dauphiné.

Geomorfología

A la dreta, el mont Aiguille, ciutadella destacada en els tallats del Vercors

Des d'un punt de vista geomorfològic, és un cerro testic o inselberg, és dir, una estructura esculpida per l'erosió que l'ha aïllat del replanell de la que originalment va formar part. El mont Aiguille deu a açò la seua forma peculiar: un bloc petro llimitat per alts tallats verticals en una praderia en el cim, similar a les alpages (praderies alpines) que hi ha en tot el replanell de Vercors.

Geologia

El mont Aiguille és una escata de pedra calcàrea prèviament unida al restant del massiç del Vercors. La base està formada per un conjunt de calcàrees blanes i margas coronats per una muralla composta d'una grossa série de calcàrea més rígida. La seua morfologia resulta de la diferència de comportament d'eixes capes a l'erosió.

Durant la formació dels Alps, les capes de pedra calcàrea que recobrien el fondo del oceà Tetis, varen ser elevades, plegades i fracturades. Varen ser estes últimes les que varen favorir la escorrentía, que va començar una erosió significativa de la base de l'agulla (a on les capes són més blanes), mentres panys sancers de la paret es derrocaven per l'efecte de socavar la base i per la carstificació de les capes de pedra calcàrea.

Les innumerables falles actives entre el mont Aiguille i el massiç del Vercors, i despuix l'espalmat del flanc oriental del massiç de Vercors pels glaciars en el curs de les diferents glaciacions de l'era Cuaternaria varen conduir al seu aïllament actual.

Dimensions

• Altitut: 2087 m
• Altura de el domo: 1653 - 1837 m
• Altura del tocón:
  • Pilar suroest: 250 m
  • Pilar noreste: 350 m
• Llongitut: 900 m
• Ample màxim: 130 m

Història

Ardits

El llogaret de la Richardière, als peus del mont Aiguille.

La primera ascensió va ser realisada per Antoine de Ville i sèt companyers, el 26 de juny de 1492, per orde de Carlos VIII de França. Esta "ardit" és a voltes considerat com el naiximent del alpinisme. El segon ascens del que es té notícia es va fer més de tres sigles despuix, en l'any 1838.

Henri Giraud, cap de pilots en el Aero-Club del Dauphiné i aviador de montanya sense igual, va anar l'únic en aterrisar en la praderia del cim, en primer lloc el 27 d'agost de 1957 en un Piper Cub i el 22 de març de 1960, sobre esquís, en un Choucas Super Cub. Després va realisar molts aterrisages en passagers.

Pierre Tardivel ha descendit en esquís la via dels tubulars el 27 de giner de 1992 en motiu del 500 aniversari de la primera ascensió.

Escrits i llegendes

Les llegendes que es referixen al mont Aiguille han atret a voltes l'atenció dels príncips. La plataforma del cim apareixia de fet, en molts esperits, com una espècie de Edén, una zona protegida del món profà.

En 1211, Gervais de Tilbury, nebot del rei Enrique II d'Anglaterra, la va descriure com una montanya inaccessible de la que cau una font transparent; en el cim, verdea l'herba i es veuen a voltes uns llançols blancs, esteses per a secar segons la costum de les lavanderas. Els jirones de neu que quedaven en primavera en els prats del cim i l'imaginació del narrador encaramallat en el cim del Gran Veymont varen ser suficient per a justificar la llegenda de les lavanderas del mont Aiguille.

En l'Edat Mija, el mont Aiguille, cridat en llatí Supereminet Invius, que significa «es dibuixa, inaccessible», es percebia com una enorme roca d'una altura prodigiosa. Els disbujantes de l'época la representaven en forma de champiñón o de piràmide invertida.

Baix l'Antic Règim, gojava d'una popularitat major que la dels jagants dels Alps, ignorats cada volta per més persones.

En el XVI, Rabelais, en el Quart Livre, relata l'ascensió feta per Antoine de Ville de lo que encara es dia el "mont inaccessible" de manera alguna cosa imaginària, tant per la forma de la montanya com pel nom de l'alpiniste o lo que va trobar en la part superior:

Aixina dit perque té la forma d'una carabassa, i de tota memòria cap persona l'ha superat, llevat Doyac, el qual en ingenis mirificos la va pujar i troba dalt un vell moltó. Eres tu qui deu endevinar que l'havia transportat allí. Alguns lo diran, que sent jove aignelet, per qualsevol àguila o duc cantant allí el ravy, entre els arbustos salvages.

Ainsi dict pource qu'il est en forme d'un potiron, et de toute memoire persone surmonter ne l'a peu, fors Doyac, lequel avecques engins mirificques i monta et au-dessus trouva un vieux bélier. C'estoit à diviner qui là vaig transportar l'avait. Aucuns li dirent, estant jeune aignelet, parell quelque aigle ou duc chaüant là ravy, s'estre entre els buissons saulvé.

En 1656, Denys de Salvaing de Boissieu en Septem miracula Delphinatus (Els sept merveilles du Dauphiné), relata que les deeses expulsades de l'Olimp haurien aplegat a buscar refugi en este promontori, que era encara partix del penya-segat oriental del Vercors. Varen ser sorpreses nuetes pel caçador Ibicus i això va provocar l'ira de Júpiter, que va transformar al voyeur en íbice (o cabra salvage dels Alps) i va separar la montanya sagrada del restant del Vercors.