Dolomitas
Les o els Dolomitas[lower-alpha 1] (; en alemán: Dolomiten; en ladino Dolomites; en friulano, Dolomitis) són un conjunt de massiços montanyosos en els Alps orientals italians, al sur de la cadena principal alpina, casi en la seua totalitat inclosos en les regions del Veneto, Trentino-Alt Adige i Friul-Venècia Julia (part de les províncies de Belluno, Bolzano, Trento, Údine, Pordenone, Vicenza i Verona), en una chicoteta part també inclosa en Àustria (Dolomitas de Lienz). És una de les zones naturals més turístiques dels Alps. Alberga un parc nacional i nou parcs naturals. Localitats com Cortina d'Ampezzo, Rocca Pietore, Ortisei, Arabba, Selva vaig donar Val Gardena i Corvara in Badia viuen del turisme, siga naturaliste o de deports d'hivern, —té una dels majors zones d'esquí d'Europa i la major italiana, Dolomiti Superski, en més de 1200 km de pistes—, o escalada.
El nom honra a Déodat de Dolomieu, geòlec francés que va descobrir la composició de la roca dolomia en 1791. Anteriorment es coneixien com Monti pallidi (monts Pàlits), a voltes encara en us. El punt més elevat és la Marmolada en 3342 m, sent moltes els cims que superen els 3000 m: Antelao, Pelmo, Tofanas, Civetta, Sassolungo, Piz Boè, Cim de la Vezzana, Cim Tossa, Punta dei 3 Scarperi, Sorapìss, Sass Rigais o Cimone della Pala.
Els Dolomitas varen ser declarats Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO el 26 de juny de 2009, comprenent una zona de protecció de 135 910,9 ha i una zona de respecte de 98 511,9 ha.[1][2][lower-alpha 2]
Terminologia
Quan es parla dels Dolomitas la referència pot ser a:
- a la secció alpina dels Dolomitas de la partició dels Alps i de la de SOIUSA (secció 18 en la primera i 31 en la segona). Té llímits geogràfics molt precisos i continuïtat territorial: els llímits són els rius Adigio, Isarco i Rienza, el Passo vaig donar Mont Croce vaig donar Comelico i els rius Piave, Brenta i Fersina.
- al grup Dolomitas del AVE (Alpenvereinseinteilung der Ostalpen), corresponent al grup 52 d'esta subdivisió. Els llímits d'esta delimitació no coincidixen en els de la partició dels Alps o de SOIUSA. De fet, mentres que al nort i a l'est els llímits de les dos subdivisions són idèntics (és dir, el Isarco, el Rienza, el Passo vaig donar Mont Croce vaig donar Comelico i el Piave) cap al sur, esta classificació establix que el grup s'estén molt més allà del Feltrino, incloent tots els relleus entre el Piave i el Brenta fins a la planura (massiç del Grappa i Colli Asolani). Cap a l'oest en lloc del Brenta, el llímit continua pel torrent Cismon fins al Passo Rolle, des d'ací seguix el Travignolo, puja l'Avisio uns metros i despuix aplega al Pas de Pampeago i des d'ací al Isarco pel torrent Ega. Per lo tant, esta frontera exclou a les Dolomitas de Fiemme, que es convertixen en un grup separat.
- al conjunt de grups montanyosos caracterisat per una presència predominant de roca dolomítica. Estos grups es troben principalment dins de la secció alpina definida com els Dolomitas (secció alpina), pero també en atres grups pertanyents a atres seccions[lower-alpha 3] Per un atre costat, alguns grups montanyosos inclosos en la secció «Dolomitas» tenen poca o cap naturalea dolomítica.[lower-alpha 4] Part d'estos massiços varen ser inclosos en 2009 en el nou ben declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat, en el nom de «Dolomitas».
Este artícul tracta dels Dolomitas segons la tercera definició, per lo tant des d'un punt de vista geològic i cultural. Sobre les divisions geogràfiques convencionals (primera i segona definició), vore l'artícul Dolomitas (secció alpina).
-
Les subdivisions dels Alps orientals segons la SOIUSA; els Dolomitas corresponen a el Plantilla:Fontcolor. -
Les subdivisions dels Alps orientals segons el AVE; els Dolomitas corresponen al n.º 52 i els Dolomitas de Fiemme a el Plantilla:Fontcolor -
Atres delimitació: vert, definició segons SOIUSA; rosa, àrees en roca dolomítica; taronja, nou llocs Patrimoni de la Humanitat.
Toponímia
Abans de prendre el nom de «Dolomitas» al massiç se li cridava comunament Monti Pallidi, les «montanyes pàlides». La denominació es referia a la peculiar blancor que distinguix a les roques dels tons més obscurs dels sistemes alpins circumdants. El folclore atribuïa la particular lluminositat a una fetilla prodigiosa,[3][4][5] de la mateixa manera que el fenomen del alpenglow que es produïx en anochecer. La composició mineral (presència de carbonat de calci i magnesi) del massiç li dona una lluentor particular i capacitat per a reflectir la llum circumdant, causant que les montanyes es tornen roges a l'inici de la posada del sol, despuix violetas fins a desaparéixer per complet en l'obscuritat de la nit.[6][7]
El nom va ser donat per Nicolas Théodore de Saussure en 1796 en homenage a Déodat Gratet de Dolomieu (1750-1801),[8]naturaliste i geòlec que havia estudiat per primera volta el tipo particular de roca predominant en la regió, que per això va ser batejada en el seu honor com dolomia, constituïda principalment pel mineral dolomita (MgCa(CO
3)
2) o carbonat doble de calci i magnesi.
La primera denominació geogràfica del terme «Dolomitas» va aparéixer en 1837 en una guia publicada en Londres, per a descriure la regió montanyosa que incloïa les valls de Fassa, Gardena, Badia, l'entanque Pusteria i els Alps del Véneto. Va començar a afiançar-se a partir de 1864, en la publicació de The Dolomite Mountains, narració del viage dels naturalistes anglesos Josiah Gilbert i George Cheetham Churchil. En este volum es va introduir el terme a nivell europeu.[9][10][11][12] En 1876, el terme Dolomitas va aparéixer oficialment per primera volta en un mapa del Imperi austrohúngaro.[13] No obstant, no va ser fins al cap de la Gran Guerra, en l'anexió de tota la regió al Regne d'Itàlia, que el terme es va arraïlar definitivament.[6]
Geografia
Delimitació
Normalment, el terme Dolomitas s'utilisa per a referir-se al conjunt de grups montanyosos caracterisat per una presència predominant de roca dolomítica, delimitat convencionalment al nort pel riu Rienza i el Val Pusteria; a l'oest, pels rius Isarco i Adigio, en la vall homònima; al sur, pel riu Brenta del que es ramifica la cadena de Lagorai en la frontera en el Val vaig donar Fiemme; i, a l'est, pels rius Piave i Cadore.
L'existència dels Dolomitas de Oltrepiave —situats a l'est del riu Piave, en les províncies de Belluno, Údine i Pordenone (i també en part d'Àustria, en la Baixa Carintia en el Tirol oriental els Dolomitas de Lienz—, dels Dolomitas de Brenta (ubicats en el Trentino occidental), dels Menuts Dolomitas (entre el Trentino i el Veneto), i d'afloraments escampats en els Alps (per eixemple, el cim del Gran Zebrù en el grup Ortles-Cevedale o el grup Sernio-Grauzaria en parets de fins a 800 metros d'altura) destaca el caràcter purament convencional d'esta delimitació territorial.
Els Dolomitas, entesos en el sentit més estricte, estan dividits en dos àrees pel curs del torrent Cordevole (que fluïx en la província de Belluno i és el principal afluent del Piave): «Dolomitas orientals», és dir, a l'est del Cordevole i els «Dolomitas occidentals» a l'oest de Cordevole. La zona dels Dolomitas s'estén entre les províncies de Belluno, Bolzano, Trento, Údine i Pordenone. La Marmolada es coneix comunament com el pic més alt dels Dolomitas, en les seues 3343 m s. n. m., pero cal senyalar que esta formació no està composta en absolut de dolomia, sino principalment de calcàrea blanca molt compacta (també com la dolomia derivada de secs de coral), en insercions de material volcànic.
Els Dolomitas són molt diferents del restant dels Alps; el seu aspecte està caracterisat per amplísimos valls cobertes de boscs i prats des dels que s'alcen, retallant-se verticalment per centenars de metros, els numerosos i aïllats massiços montanyosos. Estos últims estan formats en la seua major part per una roca calcàrea d'orige marí cridada dolomía (denominada aixina perque la va estudiar en el XVIII el geòlec francés Déodat de Dolomieu).
La forma recortadísima i variada dels relleus es deu a l'acció erosiva dels agents atmosfèrics que, a lo llarc de millers d'anys, han erosionat els estrats superficials més blans, formant torres, clavills, agulles, angostes sendes en la roca, etc. Els residus d'esta llenta corrosió, acumulats als peus de les parets, formen els característics ghiaioni.
Principals valls
Els Dolomitas estan vorejats pel vall del Isarco a l'oest. Al nort, voregen l'entanque Pusteria, en el Rienza, que desemboca en la vall de Isarco prop de Bressanone.
A l'oest de Brunico, en la vall Pusteria, es troba l'entrada al vall de Badia que conduïx al noroest del grup Sagella; pel pas de Gardena al nort del grup montanyós, la vall es conecta en el vall de Gardena, que conduïx a l'oest a la vall del Isarco; a l'est, el pas de Campolongo dona accés al vall de Cordevole; al sur, el port de Pordoi conduïx al Val vaig donar Fassa, a la seua volta unit a la vall de Gardena pel pas de carretera més alt dels Dolomitas, el pas de Sagella situat a l'est del grup homònim. El recorregut pel grup montanyós del Sagella forma una ruta denominada Sellaronda, que es pot recórrer en bicicleta o en esquí durant el periodo hivernal. Al sur de la vall de Gardena es troben els Alps de Siusi i el parc natural Schlern-Rosengarten.
Les valls de Gardena, de Badia i de Fassa i el municipi de Cortina d'Ampezzo formen l'àrea de Ladinia en la que encara es parla la llengua ladina. Des del pas de Pordoi, al sur del grup Sagella, el Val vaig donar Fassa conduïx al suroest. Mentres que el val vaig donar Fassa està format pel curs superior del Avisio, el seu curs inferior, despuix de Moena, creua el val vaig donar Fiemme fins al vall del Adigio prop de Trento, la distinció de noms entre les dos valls té raons històriques. El llímit territorial dels Dolomitas es definix en Predazzo, solament la partix aigües dalt del Val vaig donar Fiemme pertany a la cordillera, excloent la partix aigües avall, aixina com la vall del Adigio. La vall de Travignolo s'estén des de Predazzo fins al passo Rolle, que conduïx al vall de Primiero.
Les atres valls laterals de la vall de Pusteria són el Val vaig donar Landro i el vall de Sesto. El val vaig donar Landro separa els Dolomitas de Braies dels Dolomitas de Sesto a l'est i conduïx a Mont Cristallo. Du a Cortina d'Ampezzo en la conca de Ampezzo, partix aigües dalt del vall del Boite, pel pas Cimabanche, i al val d'Ansiei via la SP 49. La vall de Sesto forma part de la frontera oriental dels Dolomitas en general. Està conectat a l'est en el Val Comelico, una vall lateral de l'alt vall del Piave, en el Cadore a través del pas Monte Croce vaig donar Comelico. La vall del Boite és una vall lateral de l'alta vall del Piave, que s'estén des de Sappada fins a Belluno. Està conectat a l'est en la vall de Ansiei pel pas Tre Croci i a l'oest en la vall de Cordevole pel pas de Giau i en el vall de Fiorentina, el tercer pas de carretera més alt dels Dolomitas. Finalment, el vall de Oten, una vall lateral de l'alta vall del Piave, es troba entre la vall del Boite i la vall de Comelico. Separa el grup del Marmarole del grup del Antelao.
Les atres valls laterals de la vall del Isarco són el vall de Funes al nort (entre les valls de Pusteria i de Gardena), que està conectat a les valls de Badia pel Würzjoch, i el vall de Tires al sur del grup del Sciliar, que conduïx al grup del Catinaccio i s'unix al Val de Ega via el port de Nigra. La vall de Ega conduïx cap a l'oest fins a la vall del Isarco prop de Bolzano i termina a l'est en el pas de Costalonga, al sur del Catinaccio, un pas que conduïx a la vall de Fassa.
La vall de Cordevole seguix el curs de la riera de Cordevole, des del pas de Pordoi fins al suroest de Belluno, a on desemboca en el Piave. La vall és part de la regió Agordina, que també inclou els afluents del Cordevole, aixina com les valls relatives, sent els principals el Val vaig donar Sant Lucano, el vall de Biois, el vall de Fiorentina i el vall de Pettorina. La Agordina està dominada per la Marmolada i els Pale, a l'oest, i per la Civetta, a l'est. A l'est del Civetta està el Val vaig donar Zoldo, que ya es troba en la vall de Piave al nort de Belluno; a l'oest, la vall de l'Els meus, que s'unix al Piave al surest de Belluno. Al sur de Belluno, la vall es diu Valbelluna. Forma el llímit surest dels Dolomitas.
Les principals valls són:
-
_-_Dobbiaco_in_distance_(11059188885).jpg)
Vista de les comunas de Sant Candido i Dobbiaco en el val Pusteria des del mont Elmo. A esquerra, el val vaig donar Sesto. -
La vall de Sant Cassiano, vall lateral del val Badia, des del pas de Valparola. -
Li val Badia. -
La vall del Isarco. -
El val Duron, vall lateral del val vaig donar Fassa.
_-_Dobbiaco_in_distance_(11059188885).jpg)
Geologia
La génesis d'este tipo de roca carbonatada comença en l'acumulació de closques, corals i algues calcáreas, en un ambient marí i tropical (similar a l'actual sec de coral de les Bahames i de l'orient d'Austràlia), que va tindre lloc en el Triásico, fa aproximadament
millones de años, en àrees en latitut i llongitut molt diferents a l'ubicació actual dels Dolomitas, a on existien mars càlides i poc profunts. En el fondo d'eixes mars es varen acumular centenars de metros de sediment que, pel seu propi pes i perdent els decorreguts interns, es varen convertir en roca. Posteriorment, la colisió entre la placa europea i la placa africana (orogènia alpina) va traure estes roques elevant-les a més de 3000 m sobre el nivell de el mar.
L'història orogenética de les Dolomitas, sintetisant, va ser la següent:
- fa 270-235millones de años, les roques sedimentarias es varen acumular en la terra i en el mar. Es varen formar atolones i secs de coral, a sovint devastats per erupció volcàniques;
- fa 235-180millones de años, la pedra calcàrea i la dolomia es varen acumular en el fondo d'estanys plans i costeres;
- fa 180-80millones de años, les mars profundes varen permetre l'acumulació de pedra calcàrea i margues en espessos estrats;
- fa 20millones de años varen nàixer les montanyes per mig de la deformació de l'antic llit marí. La placa africana va chocar en l'euroasiàtica, provocant l'ascens dels Dolomitas (per eixemple, el Grup Sagella, que es va elevar casi mil metros sobre el paisage circumdant, era una única gran barrera de coral).[14]
Un eixemple evident i molt interessant d'estratificació geològica de roques està present en el canó de Bletterbach en Alt Adigio.[lower-alpha 5] En el Pelmetto en Cadore i en el Lavini vaig donar Marque prop de Rovereto hi ha chafades fòssils de dinosauris.[15]
El paisage actual és anguloso i ple de desnivells. Esta transformació va estar determinada per la flexión i trencament de les roques a lo llarc de plans d'esmonyida (falles), els moviments de la qual corresponen a uns atres tants terremots; explosions volcàniques episódicas i depòsits relacionats; erosió diferencials lligades a agents atmosfèrics ya els plans de debilitat inherents a les roques. El resultat és una topografia molt articulada en estructures verticals (pala, agulles, torres, pináculos, dents, campanars) i horisontals (sostres, rebancs, terrats, repisas, replanell). És possible observar l'evidència de periodos en clima templat, anteriors als glaciars, pero sobretot dominen les formes d'erosió i acumulació lligades als periodos glaciars, montículs rocosos plans i rayados per gèl (roques amontonades), valls suspeses, circs glaciars, depòsits de morrenas, vestigis d'antics sols gelats (permafrost), evidència de les pressions eixercides per les masses glaciars.[16]
L'alçament de les roques dolomiticas encara està en curs. Hui els Dolomitas mostren la blancor dels carbonat dels secs de coral, l'agudea de les roques implicades en la orogénesis recent, les incisions de poderosos agents exógenos (glaciars, vent, pluja, freda-calor). Són freqüents els macereti (depòsits detrítics), mentres que els glaciars i camps de neu estan presents encara que no de gran extensió (el més gran és el de la Marmolada). També és important el de Fradusta en el Pale vaig donar Sant Martino). Els fenomens d'erosió són la base de formacions geològiques particulars, les piràmides de terra en Alt Adigio i en Segonzano en Trentino.
En el futur geològic, els Dolomitas seguiran creixent, incorporant nous sectors de roques impulsats per la colisió entre les plaques europea i africana (de manera similar a lo que ocorre en la cordillera del Himalaya); la desaparició d'est espente determinarà la prevalença dels agents exógenos tendientes a aplanar i suavisar el paisage montanyós (com va succeir en els Urales).
També cal mencionar una distribució particular de cims dolomiticas que constituïxen la Meridiana de Sesto, en els Dolomitas de Sesto Pusterìa.
El fenomen de la enrosadira
En virtut de la particular composició química i de l'alta reflectancia que li conferix el mineral, si les condicions meteorològiques particulars ho permeten, apareix un fenomen característic dels Dolomitas, cridat enrosadira. És llavors quan les montanyes adquirixen un color rosa a la vespradeta que gradualment canvia a violeta.[17] També en este cas el fenomen va ser atribuït pel folclore a una fetilla, en la saga del rei Laurino.[18]
Orografia
Grups
Una de les possibles divisions dels Dolomitas en grups (que mostra les províncies a les que pertanyen entre paréntesis) és la següent:[lower-alpha 6]
Cims destacats
En la següent taula s'arrepleguen els principals cims dels Dolomitas que superen els tres mil metros (pot estar incompleta), aixina com els cims dels principals massiços.
,_Tofana_di_Mezzo_(Mitte_hinten).JPG)
Ports de montanya i collados
| Nomene | Altitut (m) | Localitats conectades | Província |
| Passo Sagella | 2240 | Val Gardena - Canazei | Bolzano Trento |
| Passo Pordoi | 2239 | Canazei – Livinallongo del Col vaig donar Llana | Belluno–Trento |
| Passo vaig donar Valparola | 2199 | Cortina, Agordino – Val Badia | Belluno–Bolzano |
| Passo Gardena | 2137 | Val Gardena – Val Badia | Bolzano |
| Passo vaig donar Falzarego | 2117 | Livinallongo del Col vaig donar Llana – Cortina | Belluno |
| Passo vaig donar Giau | 2236 | Selva vaig donar Cadore – Cortina | Belluno |
| Passo Staulanza | 1773 | Selva vaig donar Cadore – Zoldo | Belluno |
| Passo Cibiana | 1530 | Cadore – Zoldo | Belluno |
| Passo Fedaia | 2046 | Rocca Pietore – Canazei | Belluno Trento |
| Passo Valls | 2032 | Falcade – Predazzo | Belluno Trento |
| Passo delle Erbe | 2003 | Val vaig donar Funes – Val Badia | Bolzano |
| Passo Rolle | 1984 | Predazzo – Sant Martino vaig donar Castrozza i Primiero | Trento |
| Passo San Pellegrino | 1918 | Falcade – Moena | Belluno Trento |
| Passo vaig donar Campolongo | 1875 | Livinallongo del Col vaig donar Llana - Corvara in Badia | Belluno–Bolzano |
| Passo Tre Croci | 1808 | Cortina d'Ampezzo – Auronzo vaig donar Cadore | Belluno |
| Passo vaig donar Lavazè | 1805 | Val d'Ega - Val vaig donar Fiemme | Bolzano–Trento |
| Passo vaig donar Costalunga | 1753 | Nova Alce – Vigo vaig donar Fassa | Bolzano–Trento |
| Passo Nigra | 1688 | Val d'Ega - Valle vaig donar Tires | Bolzano |
| Camp Carlo Magne | 1681 | Madonna vaig donar Campiglio - Val Rendena | Trento |
| Passo vaig donar Mont Croce vaig donar Comelico | 1638 | Comelico – Sant Candido/Innichen | Belluno–Bolzano |
| Passo Duren | 1601 | Agordo – Zoldo | Belluno |
| Passo Cimabanche | 1529 | Cortina d'Ampezzo – Dobbiaco/Toblach | Belluno–Bolzano |
| Passo Cereda | 1372 | Primiero – Agordo | Trento |
| Forcella Lagazzon | 1356 | Falcade-Entancada | Belluno |
| Forcella Aurine | 1299 | Conca Agordina - Valle de l'Els meus | Belluno |
| Nomene | Altitut (m) | Localitats conectades | Província |
| Passo d'Ombretta (Val vaig donar Sant Nicolò - Val d'Ombretta) | sendera | 2738 | |
| Passo della Sentinella (Val Popera - Val Fiscalina) | sendera | 2717 | |
| Forcella del Sasso Lungo (Val Gardena - Campitello) | sendera | 2683 | |
| Passo delle Coronelle (Llac vaig donar Carezza - Valle Vajolet) | sendera | 2644 | |
| Forcella Jou de la Tana (Cadore - Val d'Ansiei) | sendera | 2644 | |
| Passo del Principe (Valle Vajolet - Valle del Ciamin) | sendera | 2597 | |
| Passo vaig donar Pravitale (Altopiano vaig donar Rosetta - Val Pradidali) | sendera | 2580 | |
| Passo delle Comelle (Altopiano vaig donar Rosetta - Val Gares) | sendera | 2579 | |
| Passo Rosetta (San Martino vaig donar Castrozza - Altopiano vaig donar Rosetta) | sendera | 2573 | |
| Passo Vajolet (Tires - Valle Vajolet) | sendera | 2549 | |
| Passo vaig donar Canali (Primiero - Agordino) | sendera | 2497 | |
| Passo dell'Alpe vaig donar Tires (Campitello - Tires) | sendera | 2455 | |
| Forcella Lavaredo (Val Lavaredo - Val Fiscalina) | sendera | 2454 | |
| Passo vaig donar Ball (San Martino vaig donar Castrozza - Val Pradidali) | sendera | 2450 | |
| Forcella vaig donar Giralba (Sesto - Auronzo vaig donar Cadore) | sendera | 2436 | |
| Forcella Giau (Mondeval - Val Costeana) | sendera | 2360 | |
| Col dei Bos (Valle del Falzarego - Valle Travernanzes) | sendera | 2313 | |
| Forcella Gran (San Vito vaig donar Cadore - Auronzo vaig donar Cadore) | sendera | 2262 | |
| Passo Tre Sassi (Cortina - San Cassiano) | sendera | 2199 | |
| Passo Duron (Alta Val Duron - Alpe vaig donar Siusi) | sendera | 2168 | |
| Forcella de la Ciavazoles (Cibiana vaig donar Cadore - Zoldo) | sendera | 1994 | |
| Forcella Forada (Selva vaig donar Cadore - San Vito vaig donar Cadore) | carretera | 1975 | |
| Forcella d'Alleghe (Alleghe - Valle vaig donar Zoldo) | sendera | 1820 |
Mig ambient
Lagos
Flora
Fins als 1800 m (vertents nort) o els 2200 m (alvertents solejats) la vegetació està formada principalment per boscs de coníferes (avet roig, avet blanc, pi selvat i làrixs), mentres que en les grans altituts per làrixs, cembros i pins negres (pi mugo). El pi negre llenyós, resistent a totes les tormentes, reté la neu, protegix de les remugades i proporciona una substància medicinal anomenada "oli de montanya" (olio vaig donar mugo). Un atre nom del pi de montanya és barancio (en els Dolomitas de Sesto es troben els grups dolomiticos de la rocca dei Baranci i de la Croda dei Baranci)[21] En els Dolomitas també està present el ginebrera, que té forma d'arbust i constituïx vastes estores en els arbustos de nabius, petorres i rododendros alpins que es troben àmpliament estesos. Per baix dels 1200-1000 m es troben boscs de frondoses: hi haja, roure (roure albar, roure pubescente), abedull, avellaner, castany, fresno, arce sicomor, orno. En les zones riques en aigua, en el fondo de la vall, creixen sauces i alisos.
També hi ha vàries pastures d'altura, com l'Alpe vaig donar Siusi, les replanells de Ampezzo i Pian dei Buoi.
Dels boscs d'avets rojos (o peccio) de determinades zones (com les del Val vaig donar Fiemme, de Paneveggio o d'al voltant del llac Carezza) s'obté la fusta per a les caixes de resonància dels instruments musicals: és el avet de resonància. La localitat de Cadore, orgullosa dels seus avets, va voler representar en el seu escut d'armes un avet delimitat per dos torres.
Els llocs humits també són importants com a hàbitats: les turberes, els llocs aluvials de torrents glaciars, els manantiales, els cossos d'aigua lliure, els prats humits (molineti), els estanys de pastures de montanya, les pozas de resorgiment. Entre els llac, el llac Tovel en Trentino és particularment notable, ya que en el passat, per un microorganisme, va assumir un color rojós. Els llac dels Dolomitas, com els de els Alps en general, són oligotrofos.[22] Els llac més coneguts i pintorescs dels Dolomitas són: el llac vaig donar Tovel, el llac de Molveno, el llac de Carezza, el llac de Braies, el llac de Dobbiaco, el llac de Landro, el llac de Misurina, el llac de Antorno, el llac de Auronzo, el llac de Alleghe.
Són innumerables els tipos de flors que componen la flora alpina dels Dolomitas, tals com: edelweiss a gran altitut (nativa de les àrides terres altes d'Àsia Central), alguns tipos de genciana, alguns tipos de saxífragues, el lliri martagon, la campanula (campanula del Moretti i Campanula scheuchzeri), l'azalea alpina del gènero rododendro, el medregal rastrero (geum reptans) sobre enrunes i morrenas, varis tipos de Ranuncolaceae (com el boton dorat, el ranúncul dels glaciars i l'allíclematis alpina), la vitalba alpina, la daphne estriada, la myosotis (o myosotis, també coneguda com «nomeolvides»), varis tipos d'orquídees, la viola, el ciclamen dels Alps, el colchicum, el safrà, l'aster alpí, la clavellinera dels glaciars, la pulsatilla alpina o anémona alpina, el senecio, la soldanella, la verónica groga de les roques (habitant dels clavills en les roques), la nigritella, la árnica, el narciso, el penca, el camedrio alpí, la rosella alpina retica, els tipos gerani sanguíneu, la pinocchiella de les roques, el petorra, la valeriana nana, l'aquilegiablava, la peonía selvada, el dent de gos, la primula mínima, el leontodon els rampeones de roca, la androsace alpí i la androsace d'Hausmann i el jacint de montanya.
_-_Aufstieg_Kesselkogel_-_3._Tag_Rosengarten-Tour_(9650423687).jpg)
Fauna
En els Dolomitas viuen numeroses espècies de mamífers i de rosegadors: el cabirol, el cérvol, l'isart, la cabra montés, el javalí, la marmota, la marta, la farda, el teixó, la comadreja, la garduña, el turón, el talp, el rabosot, la llebre, el lirón gris, l'ariçó. Molt rara és la llúdria, que s'ha recuperat en els últims anys (Alt Adige i Carnia)[23] En algunes zones hi ha orsos pardos, gats cervals i llops. En els últims anys en algunes zones (entre el Friul i Trentino-Alt Adige) s'ha constatat la presència del chacal dorat provinent de la península balcànica.[24]
Entre les aus destaquen: l'àguila real, el falcó pelegrí, el falcó, el busardo ratonero, el cernícalo, el quebrantahuesos, el cuervo, el gall lira comuna, el mochuelo europeu, la lechuza comuna, l'urogallo, el pardal carpintero, l'upupa, el gavilà comú, l'urogallo negre, el grévol comú, el muçol chic, la perdiu blanca, el merla i el merla aquàtica europeu, la chova alpina, el gayo, el cárabo comú, la perdiu grega, el tordo, el petirrojo.
Entre els amfibis viuen la granota alpina, el sapo comú, el lacertilio, el fardacho vert occidental, el salamandra alpina, la salamandra, la salamandra alpina, la granota pancha de fòc.[25] Entre els reptils venenosos es troben l'escurçó i l'escurçó comú europeu. També estan la culebra de collar, la culebra verdiamarilla, la coronella austríaca, la culebra de Esculapio, l'orbettino.
Els peixos autòctons estan representats en el fondo de la vall per la trucha marmórea, el carrasco espinós i el clava-ho. Per damunt dels 800-1000 metros sobre el nivell de la mar, solament està present casi exclusivament la trucha marró , lo que en les àrees de transició de les cordilleres dona lloc a poblacions híbrides Fario-Marmorea.
Encara que és rar, en els fondos de les valls en altituts més baixes i ocasionalment fins a 1000-1400 metros sobre el nivell de la mar, es troba el carranc de riu.
Antropisació
Les primeres freqüentació de sers humans en els Dolomitas es remonten a el 11500 a. C.. L'assentament permanent en les valls Dolomitas està ben documentat des de l'Edat del Bronze. Durant el mileni I a. C. els Dolomitas varen ser poblats pels reti, els celtes i els etruscs.[26] Posteriorment, el territori va ser ocupat pels romans que, en l'época imperial, varen dividir l'àrea entre les províncies de Raethia i Noricum, al nort, i la X Regio Venetia et Histria, al sur. El contacte entre la població rética indígena i la llatina va donar lloc a una nova cultura i llengua: el ladino.[27] A principis de l'Edat Mija (VI) varen aplegar els lombardos. A partir de el XI, es varen formar formes d'autogovern de les comunitats locals (Magnifiche Comunità o Regole) en els Dolomitas, eixercides per mig d'estatuts votats democràticament (la Carte vaig donar Regola o Statuti).
Durant el periodo comprés entre els sigles XIV i XVIII, el territori dels Dolomitas es va dividir en dos grans àrees d'influència austrohúngara i veneciana. Els principats-bisbat de Trento i Bressanone eren part del Sacre Imperi Romà Germànic, mentres que l'àrea de Belluno (llevat la ciutat de Cortina d'Ampezzo que va pertànyer a l'Imperi entre 1511 i 1918) i de la Carnia pertanyien a la República de Venècia, que en Carnia va reemplaçar el domini del patriarcat de Aquileia en el XV. Carnia va ser un territori austríac entre 1814 i 1866. L'àrea de Belluno, com tot el Véneto, passarà a formar part del Regne d'Itàlia en 1866 despuix de la tercera guerra d'independència, llevat, com ya es va mencionar, l'àrea de Cortina d'Ampezzo. El Trentino-Alt Adige passarà a formar part del Regne d'Itàlia en 1918 al final de la Primera Guerra Mundial.
Sobre els assentaments humans, en la zona germanoparlante del Tirol del Sur predomina la denominada maso chiuso (granja tancada), mentres que en la zona ladina (Badìa i Gardena, Trentino, Bellunese) predominen els cridats vils, núcleus compactes de cases adossades unes contra atres. Predominen dos models culturals diferents: el model germànic preval en l'àrea germanofona, basat en una organisació per núcleus unifamiliars en predomini de la ganaderia sobre l'agricultura i, per lo tant, caracterisat per grans àrees de pastoreig generalment indivisas; en l'àrea de la cultura romana, en canvi, el model romà està molt estés, en una organisació social en chicotetes comunitats regides pel dret romà i dedicades principalment a l'agricultura i la silvicultura.
Ya s'ha mencionat que els Dolomitas són cridats, per una llegenda popular, "Montanyes Pàlides". Existixen numerosos cicles de llegendes i contes que tracten de poblacions remotes (Fanes[28] Cayuteres, Croderes, Marmaroles d'a on Marmarole, etc.) que habitaven regnes mítics, donant vida a enfrontaments llegendaris i entretejiendo relacions en màgiques presències en la naturalea circumdant (macs, gnoms, jagantes, fades, bruixes, ogres, esperits, ondines).[29] La versió original està en llengua ladina, recopilada a finals de el XIX per Giovanni Battista Alton i posteriorment per Hugo de Rossi.[30] Casi en els mateixos anys Karl Felix Wolff va recopilar les sagues relacionades en el gènero relatiu al Regno dei Fanes, reelaboró el tema en certa llibertat i les va traduir a l'alemà. El seu treball va tindre una àmplia difusió internacional.[lower-alpha 7]
Vàries valls dolomíticos en époques prehistòriques i protohistòriques —segons la tradició— varen estar habitats pels salvàns (hòmens) i per les anguane (dònes), persones de complexió massiça, d'estatura mija, en cabells negro, en barbes negres i llargues. Vestien pells d'animals caçats i estaven armats en grans bastons nudosos i astes puntagudes o en punta de pedra. Vivien en coves o barraques de troncs de fusta i pells d'animals. Menjaven productes del bosc i carn d'animals caçats. Poc a poc varen abandonar els assentaments més favorables en el fondo de la vall i es varen refugiar en els boscs, ya que estaven amenaçats per la multiplicació de pobles i gents guerrers (provablement indoeuropeos) que havia aplegat a assentar-se i despuix estendre's cada volta més.[31]
-
Antiga iglésia rural en Domegge vaig donar Cadore. -
Paisage rural del Cadore. -
Entanque del Centre Cadore. -
"Tabià" (construcció rural) en Pieve vaig donar Cadore. -
Típica casa antiga de les Dolomitas. -
Campanar de Cortina d'Ampezzo. -
Llengües
En la zona dels Dolomitas es parla italià; alemà, en l'Alt Adigio (zona bilingüe); i, en algunes valls, ladino, llengua retorromance desenrollada en l'aïllament de les valls montanyoses.
Protecció
Numerosos parcs nacionals protegixen esta naturalea especial i varis comités ad hoc es varen comprometre a propondre els Dolomitas com Patrimoni de la Humanitat de l'UNESCO, intent que va resultar exitós el 26 de juny de 2009, quan en Sevilla vintiun membres del Comité del Patrimoni Mundial varen decidir per unanimitat incloure casi tots els Dolomitas en la llista del patrimoni natural.[32][33][34][35] La candidatura va ser realisada inicialment en 2004 pel Ministeri de Bens Culturals, pero va ser rebujada per la UNESCO en maig de 2006. Posteriorment, el grup de treball de la UNESCO del Ministeri de Mig ambient i Protecció del Territori i la Mar, coordinat pel professor Pier Luigi Petrillo, va tornar a presentar els dos expedients de candidatura, iniciant simultàneament una intensa negociació en els 165 països membres de la Convenció i els 37 països membres del Comité. En concloure les negociacions, que varen durar dos anys i mig, l'Autoritat independent per a l'evaluació de candidatures naturalistes, l'UICN, va expressar una opinió favorable sobre la candidatura. Per últim, en Sevilla, en juny de 2009, l'equip coordinat pel professor Petrillo va realisar les últimes negociacions finals obtenint el reconeiximent de la UNESCO que certifica la singularitat dels Dolomitas en el món.
Els nou sistemes dolomíticos protegits per la UNESCO
El ben Dolomitas UNESCO comprén nou sistemes dolomiticos:
Àrees naturals protegides
- Parc nacional de les Dolomitas de Belluno
- Parc natural regional dels Dolomitas de Ampezzo
- Parc natural Fanes-Sennes-Prags
- Parc natural Paneveggio - Pale vaig donar Sant Martino
- Parc natural de les Sciliar
- Parc natural dels Tres Cims
- Parc natural Puez-Geisler
- Parc natural provincial del Adamello-Brenta
- Parc natural dels Dolomitas friulanos
-
-
Parc natural dels Tres Cims -
El llac de Braies en el parc natural Fanes-Sennes-Braies -
![Parc natural Sciliar-Catinaccio](https://thumb.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/4/40/Archive%3AGruppo_del_Catinaccio_dal_%22Rosengarten%22_%28%22giardino_delle_rose%22%29.jpg/1950px-Archive:Gruppo_del_Catinaccio_dal_"Rosengarten"_("giardino_delle_rose").jpg)
Parc natural Sciliar-Catinaccio -
Pins cembro i rododendros en el parc natural Puez-Odle
.jpg)
Turisme
Els Dolomitas, especialment en les seues parts nort i oest, són intensament explotats per a us turístic. En particular, les valls de les províncies de Trento i de Bolzano i la part alta de la província de Belluno basen la seua economia en la pràctica hivernal de l'esquí alpí que es va popularisar en els Jocs Olímpics d'Hivern de Cortina en 1956. El Dolomiti Superski unix casi totes les estacions d'esquí de la zona baix un únic forfait. Per un atre costat, l'esquí de fondo (del que hi ha varis punts d'excelència repartits per les distintes valls) i l'esquí de montanya són més marginals.que, en constant creiximent en les últimes décades, veu el naiximent continu de nous clubs i competicions d'esquí (principalment de nit) entre els que sense dubte cal mencionar el «Dolomiti Sotto li Stelle» i la «Sellaronda Skimarathon».
L'estiu és l'época de la pràctica del trekking, el senderisme i l'escalada, turisme que es practica en tota la zona. Els Dolomitas conten en una llarga tradició de senderisme i montanyisme que en el transcurs de el XX va proporcionar a moltes montanyes una ruta d'ascens marcada i, a sovint, una via ferrata per a facilitar l'accés. Les vies ferratas estan molt esteses i són innumerables els típics refugis alpins i vivacs fixos que faciliten enormement l'ascens a estes montanyes. Un atre punt d'excelència són les «Alte Vie delle Dolomiti»: senderes ben transitades i senyalisats que permeten realisar llargues travessies per etapes de varis dies, caminant sempre a gran altura sense descendir mai al fondo de la vall. Les dos Alte Vie més famoses són l'Alta Via número 1 des del llac de Braies a Belluno i la 'Alta Via número 2 de Bressanone a Feltre. L'escalada, donada la seua extrema variabilitat i ràpida evolució, mereix un capítul propi: vies alpines (clàssiques i modernes) en montanya, Big Wall, penya-segats equipats, vastes àrees de boulder i escalada en gèl són solament alguns eixemples de les diverses activitats relacionades en este deport.
Alguns dels complexos turístics més coneguts en les valls dels Dolomitas són:
Un atre tipo de turisme està present en els llocs vinculats als combats en el front italià de la Primera Guerra Mundial: entre ells destaquen el Pasubio, en els Menuts Dolomitas (Strada delle 52 gallerie i Donen-te Italià). En el mont Rite, en el municipi de Cibiana vaig donar Cadore, és possible visitar el museu MMM Dolomites dedicat a l'història de l'exploració i el montanyisme en els Dolomitas. Alguns centres turístics històrics, junt en les montanyes més famoses, varen assumir durant el turisme romàntic, a cavall entre finals dels anys 1800 i 1900, alguns noms o «renoms» (a sovint confosos entre sí pels mijos de comunicació) que encara estan molt estesos en l'actualitat:
| Localitat | Malnomene |
| Marmolada | Reina dels Dolomitas |
| Antelao | Rei dels Dolomitas |
| Agner | Jagant dels Dolomitas |
| Cimon della Pala | Cervino dels Dolomitas |
| Cortina d'Ampezzo | Senyora dels Dolomitas |
| Agordo | Cor dels Dolomitas |
| Moena | Fada dels Dolomitas |
| Feltre | Venècia dels Dolomitas |
| Belluno | Porta dels Dolomitas |
-
Vista del centre de Belluno en el grup de la Schiara -
Panoramica sobre el Grup dels Dolomitas de Brenta. -
Una vista del alba sobre els picos principals dels Dolomitas occidentals, des del mont Pascolo: el Sass de Putia, el grup Puez-Odle, el Grup del Sagella, el Sassolungo i el Sassopiatto, la Marmolada, els alpes de Siusi i el Grup del Catinaccio.
Els Dolomitas en els mijos
En els Dolomitas s'han rodat escenes de diverses películes, entre elles La Pantera Rosa (The Pink Panther) de Blake Edwards (1963), 'Per favore, senar mordermi sul collo!¡ Per favor, no em mossegues en el coll! de Roman Polański (1967), L'ultime imperatore de Bernardo Bertolucci (1987), Solament per als teus ullsen Roger Moore (1981), Cliffhanger en Sylvester Stallone (1993) i The Italian Job de F. Gary Gray (2003), ademés a la série de televisió Un passo dal cel en Terence Hill (2010). Les Dolomitas fan una aparició prominent en la película Jurassic World: Dominion de Colin Trevorrow (2022).
Paisage natural
-
Campanar de Val Montanaia -
Montanyes de Cibiana vaig donar Cadore -
Amanecer en Marmolada -
Reflex dels Cadini vaig donar Misurina. -
Spalti vaig donar Bou. -
Mont Cridola, Lorenzago vaig donar Cadore.
-
Glaciar Marmolada -
Escaladors en via ferrata, en els Dolomitas italians -
-
Passe Pordoi vist des del Refugi Maria -
Monti del Sole -
Vore també
- Parc nacional de les Dolomitas
- Dolomitas (secció alpina)
- Cadena principal alpina
- Cadore
- Dolomia, Dolomita
- Via ferrata
Notes
- ↑ En italià és un sustantiu femení. En espanyol, s'han amprat, en efecte, abdós formes, encara que sembla que l'us s'inclina pel masculí, com elipsis dels Alps Dolomitas (també es parla dels Alps Dolomíticos, encara que hui no siga tan freqüent. Veu «Dolomitas» en el lloc de la Fundéu/RAE, disponible en llínea en: [1].
- ↑ No tots el grup Dolomitas està inclós en el lloc protegit per la UNESCO; per eixemple, el grup Sagella i el mont Sassolungo no pertanyen a ell.
- ↑ El Massiç de Brenta pertany als Alps Réticos meridionals; els Dolomitas Friulanos, els Dolomitas de Lienz i els Dolomitas de Comelico-Carnic pertanyen als Alps Cárnicos i del Gail; els Menuts Dolomitas pertanyen als Prealpes Vénetos.
- ↑ La Marmolada, considerada com el pic més alt dels Dolomitas, està composta principalment per pedra calcàrea. Els Dolomitas de Fiemme no estan composts de dolomita en absolut.
- ↑ Ademés de les goles de Bletterbach, el doss Cappèl (2264 m) en les afores de Predazzo és d'especial interés geològic. Les roques intrusivas i efusivas es troben en la zona del volcà Predazzo a lo llarc de la Sendera Geològica de les Mines de Bedovina.
- ↑ Sobre la subdivisió dels Dolomitas proposta per la Partició dels Alps i la SOIUSA, vore Dolomitas (secció alpina).
- ↑ En les zones dels Dolomitas hi ha una gran concentració de mits, llegendes, faules i sagues. El món germànic, la cultura tirolesa, el gòtic del nort i el barroc de les influències veneciano es mesclen en l'antiga civilisació dels ladinos, donant lloc a històries intemporals. (Alessandra Artale; Miti, misteri i leggende del Veneto, p. 111, Editoriale Programma, Treviso, 2019).
Referències
- ↑ «I valori universali» (en it). Archivat des d'el original, el 25 d'abril de 2016.
- ↑ «The Dolomites» (en en). UNESCO. Archivat des d'el original, el 11 de juliol de 2017.
- ↑ «Leggende delle Dolomiti: i monti pallidi» (en it). www.visittrentino.info. Consultat el 2021-05-04.
- ↑ «Li più belle leggende dell'Alt Adige i Dolomiti - I Monti Pallidi» (en it). altoadige-suedtirol.it. Archivat des d'el original, el 12 d'abril de 2019. Consultat el 2020-05-21.
- ↑ «I Monti Pallidi». Archivat des d'el original, el 2 d'abril de 2015. Consultat el 13 de juny de 2014.
- ↑ 6,0 6,1 «Dolomiti UNESCO, Patrimoni dell’Umanità» (en it). www.sudtirol.com. Consultat el 2020-05-21.
- ↑ Dino Dibona (2001). Leggende i storie insolite delle Dolomiti : tra realtà i fantasia, un viaggio indimenticabile nel magico scenario delle montagne più belle del mondo (en it), Newton & Compton. OCLC 48913417. ISBN 88-8289-646-3.
- ↑ Simonne Caillère(1988).«Sur l'inauguration d'un monument à la mémoire de Dolomieu à Cortina d'Ampezzo (Italie) li 13 Juillet 1958.».Travaux du Comité français d'histoire de la géologie (COFRHIGEO).(9)
- 89-92.Consultat el 2020-05-21.
- ↑ Dolomiti, Touring Editore, 2014, p. 37.
- ↑ «1864: la scoperta delle Dolomiti». Archivat des d'el original, el 20 març 2014. Consultat el 8 de juny de 2014.
- ↑ «Li sfide i li responsabilità dell'autogoverno Li Dolomiti - Officina dell'Autonomia» (en it). Consultat el 2020-05-21.
- ↑ «The Dolomite Mountains - Dolomiti Unesco» (en en). Dolomiti Patrimoni Mondiale UNESCO. Consultat el 2020-05-21.
- ↑ Giuseppe Tomasoni (2001). Dolomiti in cartolina: Dolomiten auf Ansichtskarten (en it), Arca Editore By Esperia Srl, p. 8. ISBN 9788888203027.
- ↑ Marco Avanzini, Evelyn Kustatscher, La gola del Bletterbach, Storie nella roccia, pág. 64-65, ed. Besucherzentrum Geoparc Bletterbach (Aldino, Bolzano), 2011.
- ↑ «Dolomiti: Mont Pelmo - impronte vaig donar dinosauri sul masso vaig donar frana al Pelmetto». Consultat el 20 de juny de 2019.
- ↑ Dolomiti, Touring editore, 2014, pág. 35.
- ↑ «Enrosadira sul siti del Touring Club Italià». Consultat el 8 de juliol de 2020.
- ↑ Dino Dibona, Leggende i storie insolite delle Dolomiti, ISBN 88-8289-646-3
- ↑ Si l'escala del mapa dels mapes analògics és massa menuda, una de les següents tres aplicacions Web GIS oficials:
- «Geobrowser Südtirol». Archivat des d'el original, el 10 de decembre de 2017. Consultat el 2016-06-19.
- «Portale Geocartografico Trentino – Carta Tecnica Provinciale» (en it). Consultat el 2016-06-19.
- «Geoportale Regionale del Veneto» (en it). Consultat el 2016-06-19.
- ↑ Mapes de senderisme: medició o càlcul en varis fulls de Kompass i Freytag & Berndt
- ↑ «Mugo». Consultat el 27 de juny de 2014.
- ↑ «Oligotrofo». Consultat el 21 de juny de 2014.
- ↑ «Alt Adige: è tornata la lontra, dona un anno scienziati ne seguono li tracce - Yahoo Notizie Itàlia». Archivat des d'el original, el 15 de juliol de 2014. Consultat el 11 de juliol de 2021.
- ↑ «Valle vaig donar Senar (Trento): fotografato un esemplare vaig donar sciacallo dorato sul Monte Peller». Consultat el 14 de juny de 2014.
- ↑ «Ululone». Consultat el 21 de juny de 2014.
- ↑ Carlo Signorini. «Els Monts Pàlits».
- ↑ Constanza Ceruti(2017).«El massiç Catinaccio i el llac de Antermoia: montanyes sagrades i mitologia ladina en les Dolomitas de Val vaig donar Fassa (Alps del noreste d'Itàlia)».Scripta Ethnologica.Centre Argentí d'Etnologia Americana.XXXIX
- 67-68.
- ↑ «Il conteste della saga dei Fanes: culti i miti». Consultat el 27 de juny de 2014.
- ↑ Dolomiti, Touring editore, 2014, pag. 39 i 40-41.
- ↑ Fiabe i leggende della Valle vaig donar Fassa
- ↑ «I salvàns» en Li più belle storie i leggende delle Dolomiti de Dino Dibona, pp. 12-29, Newton Compton, segona edició, Roma, 2019.
- ↑ «Dolomiti patrimoni dell'umanità dall'Unesco il riconoscimento». Consultat el 24 de juliol de 2009.
- ↑ «Unesco, li Dolomiti sono patrimoni Universale dell'Umanità» (en it). Archivat des d'el original, el 27 de juny de 2009.
- ↑ «Wadden Siga, Italy’s Dolomites and Philippines’s Tubbataha Reefs Natural Park inscribed on UNESCO’s World Heritage List» (en en). Archivat des d'el original, el 11 de novembre de 2009.
- ↑ «Dolomiti Unesco - Patrimoni dell'umanità». Consultat el 15 de juliol de 2020.
Bibliografia
- (alemà) Maria M. Gordon Ogilvie, Dones Grödener-, Fassa- und Enneberggebiet in donen Südtiroler Dolomiten. Geologische Beschreibung mit besonderer Berücksichtigung der Überschiebungserscheinungen, 2 volumi (Abhandlungen der geologischen Bundesanstalt, XXIV,1-2), Vienna, Geologische Bundesanstalt, 1927.
- Bosellini A., 1996. Geologia delle Dolomiti. Bolzano: Casa editrice Athesia. 191 pp.
- Claudio Cim, Scopriamo insieme i parchi delle Dolomiti, Ist. Geografico De Agostini, 1994.
- Claudio Cim, I laghi delle Dolomiti, Edizioni Mediterranee, 1996.
- Leonardi P. et al., 1967. Li Dolomiti. Geologia dei monti tra Isarco i Piave. Rovereto: Manfrini Editore. 1019 pp.
- Franco de Battaglia i Luciano Marisaldi, Enciclopèdia delle Dolomiti, Bologna, Zanichelli, 2000. ISBN 978-88-08-09125-3
- Petrillo P.L., Li Dolomiti patrimoni dell'Umanità, https://web.archive.org/web/20151208080816/http://www.rivistasitiunesco.it/articolo.php?aneu_articolo=92 in Rivista Siti UNESCO
- Província vaig donar Belluno, Província Autonoma vaig donar Bolzano-Alt Adige Autonome Provinz Bozen-Südtirol, Província vaig donar Pordenone, Província Autonoma vaig donar Trento, Província vaig donar Udine, Regione Autonoma Friuli Venezia Giulia, 2008. Nomination of the Dolomites for inscription on the World Natural Heritage List UNESCO. Nomination Document. 363 pp. https://web.archive.org/web/20131225070444/http://fondazionedolomitiunesco.org/documentazione-2/01_DOLOMITES_nomination_document_jan2008_1236608233_1294933181.pdf
- Reinhold Messner i Jakob Tappeiner, Dolomiti: li più belle montagne della terra, Llana, Tappeiner, 2002. ISBN 88-7073-317-3
- Reinhold Messner, Ursula Demeter, Georg Tappeiner, Dolomiti: patrimoni dell'umanità, Bolzano, Tappeiner, 2010. ISBN 978-88-7073-561-1
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Dolomitas.- turística dels Dolomitas (en italià, alemà i anglés)
- Dolomites Classical High Route (no.1) from Braies to Belluno, 2200 pics, maps, description
- Dolomites Classical High Route (no.2) from Brixen to Feltre, 2800 pics, maps, description
- Informació dels Dolomitas ( en espanyol)
- circular entre Brentei i Alimonta [2] archivat en Wayback Machine.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Dolomitas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.