Accipiter nisus

gavilà comú (Accipiter nisus)

El gavilà comú (Accipiter nisus) és una espècie d'au accipitriforme de la família Accipitridae, #present en moltes zones d'Eurasia —des de la península ibèrica i el nort d'Àfrica fins a Japó i Vietnam—. Les parts superiors del macho adult són de color gris azulado i l'esquena presenta franges anaranjadas; la femella i els jóvens són marrons en l'esquena i tenen franges de dit color en el pit i pancha. És una de les espècies d'au en major dimorfisme sexual respecte al tamany: la femella és un 25 % més gran que el macho. A pesar de ser un depredador especialisat en les aus del bosc, el gavilà pot trobar-se en qualsevol hàbitat i en les ciutats en freqüència caça pardals de jardí. El macho s'alimenta d'espècies menudes, com els páridos, fringílidos o paséridos. Els principals assuts de la femella són els túrdidos i estúrdidos; també és capaç de matar aus en un pes superior a 500 g.

Existixen sèt subespecies, que varien llaugerament en tamany i colors del plomall. Habiten en regions templades i subtropicales del Vell Món. Les subespecies que residixen en el nort migran cap al sur per l'hivern, en canvi les que viuen en el sur són residents tot l'any o no participen en els moviments de dispersió. Es reproduïx en zones boscoses de qualsevol tipo i construïx el niu, que aplega a medir fins a 60 cm de diàmetro, en la part alta dels arbres en ramitas. La femella posa quatre o cinc ous de color blau clar en taques marrons. L'èxit de la crío dependrà del treball del macho per a mantindre elevat el pes de la femella. Els pollets naixen despuix de 33 dies d'incubació i abandonen el niu despuix de 24 a 28 dies.

Poc més d'un terç dels jóvens sobreviu el primer any, pero la taxa de supervivència per als adults d'un any a un atre és del 69 %. La mortalitat entre els machos jóvens és més alta que la de les femelles jóvens, i la duració de la vida típica en abdós sexes és de quatre anys. Esta espècie és una de les rapaces més comuns en Europa, encara que les sifres s'han derrocat despuix de la Segona Guerra Mundial. L'us d'insecticidas organoclorados, desenrollats principalment per al control de plagues, es va estendre en les poblacions d'aus durant la segona mitat del sigle xx i la concentració amprada va ser suficient per a matar a alguns gavilans o debilitar a uns atres. Les aus afectades posaven ous en clafolls fràgils que es trencaven durant la incubació. Des de la prohibició d'estes substàncies químiques, la població es va recuperar i es va convertir en relativament comuna. En l'actualitat està classificada com d'preocupació menor en la Llista Roja de la UICN.

El comportament rapaz del gavilà li va fer entrar en conflicte en els humans per centenars d'anys, sobretot en els propietaris de colomes de carreres i els criadors d'aus de corral o aus de caça. També açò ha implicat la disminució de les poblacions de pardals cantores. L'investigació científica no ha establit un víncul entre l'aument poblacional dels gavilans i els descensos en algunes aus de camp o de bosc despuix de la Segona Guerra Mundial. Estudis sobre morts de colomes de carreres demostren que els gavilans són responsables de menys de l'un per cent de les pèrdues. Els cetreros utilisen al gavilà des del sigle xvi per lo manco; si be l'espècie té la reputació de ser difícil d'entrenar, també és elogiada per «la seua valentia». És representativa de les mitologias germana, grega i egipcíaca, i es menciona en les obres d'alguns escritors com William Shakespeare, Alfred Tennyson i Ted Hughes.