Província autònoma de Trento

Per a atres usos d'este terme vore Trento (desambiguació).

La província autònoma de Trento (en italià: Província autonoma vaig donar Trento; en alemà: Autonome Provinz Trient) és una província autònoma de la regió del Trentino-Alt Adigio, en Itàlia. La seua capital i ciutat més poblada és la ciutat de Trento. Forma part, junt en la província de Bolzano, de la regió Trentino-Alt Adigio. Pero pels acorts entre els governs d'Itàlia i Àustria, sobretot pel tema llingüístic, la regió es va descentralisar pràcticament en la seua totalitat en favor de les províncies, per lo que les províncies poden ser homologables al restant de les regions d'Itàlia i no a les províncies.

Esta província destaca per ser una de les més riques d'Itàlia per la seua estratègica posició i comunicació entre Europa central i la península itálica. Un atre motiu de la seua prosperitat es deu a la seua fama pel turisme de neu i el de montanya o rural. Aixina mateix, té productes de primer nivell en els que destaquen els làcteus, agroalimentaris i vins.

Té un àrea de 6212 km² i una població total de 542 739 habitants (2020). La província consta de 166 (font: ISTAT, vore este enllaç) comuni (municipis).

Etimologia

La paraula Trento prové de Tridentum, que era el nom que se li va donar per part dels romans a un campament que seria l'embrió de l'actual ciutat. L'orige del nom és derivat de el de "fitora", tres dents. Els historiadors no s'han posat d'acort en quins siguen estos "dents": poden ser o els monts que rodegen la ciutat (Doss Trento o Verouca, Santa Aghata i Sant Roque) o els tres rius que la travessen (tres braços del riu Adigio). Els cenomanos - romans d'esta regió varen ser coneguts com tridentinus, fent coneguda a este lloc com Tridentum. La tradició llatina, que és la més recordada, indica que ve de l'inscripció Montes argentum mihi dant nomenque Tridentum (els monts em donen l'argent i el nom de tridentum), feta per Fra Bartolomeo dona Trento († 1251) i que es troba en el centre històric de la ciutat.

Geografia física

La província es troba en l'extremitat septentrional d'Itàlia, des del llac de Garda a l'alvertent alpí. Al nort llimita en la província de Bolzano, a l'oest en la província de Sondrio i la província de Brescia, al sur en la província de Verona i a l'est en la província de Vicenza i la província de Belluno.

El territori és enterament montanyós, caracterisat pels Dolomitas i els Alps meridionals. El paisage alpí es troba dominat per montanyes impactants per la bellea de la seua empinada verticalitat. És una regió d'interés natural excepcional, poblada de bellíssims massiços montanyosos com el massiç de Brenta i sobretot l'extraordinària cordillera de les Dolomitas. El riu més important és el Adigio, que li dona nom a tota la regió i que la travessa la província en rumbo nort-sur.

La província té una superfície de 6212 km², la major part d'ella terra montanyosa (20 % queda per damunt de 2000 m s. n. m. i un 70 % de més de 1000 m s. n. m.) i està coberta per vasts boscs (50 % del territori). El clima varia per tota la província, des del clima alpí al subcontinental, en estius templats i variables i hiverns frets i prou nevats. La regió sempre ha segut un destí preferit dels turistes, tant en hivern per a esquiar com en les altes montanyes i en l'estiu per a visitar les amples valls i molts llac.^[1]

Trento és ric en cursos d'aigua. El riu més important és l'Adigio, que dona el seu nom a la regió, i els seus afluents Passirio, Isarco en el seu tributari Rienza, Avisio i Noce, el Brenta, el Sarca i el Chiese. També li pertany la part septentrional del llac de Garda, el major llac italià. En Trentino s'estén la punta septentrional del llac de Garda que es troba una miqueta en Trentino, en Véneto i Lombardía; numerosos són atres llac alpins, a sovint de chicotetes dimensions. Entre els més notables: llac de Ledro, llac de Levico, Llac Idro, llac de Molveno i llac de Tovel. Gran part de tals conques es troben en quotes superiors als 2000 metros.

El clima del Trentino pot ser definit de transició entre el clima semicontinental i l'alpí. Les temperatures de giner són compresos entre els -5 C° als -10° mentres que en estiu estan en 20°-25° inclús més. Presentant la gran part del territori una altura mija prou elevada (al voltant del 77% està per damunt dels 1000 m s. n. m., poc menys del 20% sobre els 2000 m s. n. m.), això no presenta aquelles característiques de rigidea pròpies d'atres àrees alpines. El clima pot subdividirse en quatre grans àrees:^[2]

àrea submediterránea - en la zona de l'Alt Garda i del baix Valle del Sarca. És la part relativament més auve de la regió, en hiverns rarament frets, encara que no com el restant del fondo de vall, i estius càlits pero moderats per l'oraget del Garda. La vegetació està composta essencialment per mescla submediterránea i continentals en particular presència d'oliveras, carrasques i ciprers;
àrea subcontinental - clima i transició que caracterisa el fondo de la vall, en hiverns prou rígits i considerablement nevats. La vegetació està constituïda sobretot per castanys, hages i avets; també en este alvertent no falten en cap cas essències submediterráneas, sobretot en les àrees protegides. En esta zona es practica àmpliament el cultiu de la mel. En l'Alt Adigio les zones de produccions principals són la Val Venosta i la zona de Merano fins a Salorno a lo llarc del Adigio. La Val Venosta, que s'estén des dels cims més alts del massiç de Ortles per a despuix anar baixant des del pas de Resia fins a Merano, és un maravellós oasis natural, a on prospera la fruticultura més rica i evolucionada. L'escassa pluviosidad (menys de 500 mm de precipitacions anuals), la presència constant del sol més de 300 dies a l'any.
àrea continental - en les valls alpines (com les valls de Fassa o de Sole o de Primiero) en hiverns severs i estius breus i prou plujosos i en vegetació composta sobretot de coníferas;
àrea alpina - en les parts superiors al llímit de la vegetació arbòrea (1800/900 m s. n. m.), en neus que permaneixen a lo llarc de l'any.

Senyes específiques

**Altimetria de la província de Trento**
Ranc d'elevació m s.l.m.	km²	%
65-500	540	8,50
500-1000	1371	21,66
1000-1500	1733	27,38
1500-2000	1425	22,52
2000-2500	863	13,64
2500-3000	336	5,30
> 3000	62,8	1,01

**Principals elevació de la província de Trento**
Cim	Grup	Altitut in m s.l.m.
Cevedale	Grup Ortles-Cevedale	3764
Presanella	Gruppo della Presanella	3556
Carè Alt	Gruppo dell'Adamello	3462
Cim Toser	Massiç de Brenta	3173
Cim Brenta	Dolomiti vaig donar Brenta	3154
Catinaccio d'Antermoia	Catinaccio-Rosengarten	3002
Piz Boè	Grup del Sagella	3154
Marmolada	Marmolada	3342
Vezzana	Pale vaig donar Sant Martino	3192
Cimon della Pala	Pale vaig donar Sant Martino	3184
Mont Latemar	Latemar	2846
Cim d'Asta	Cim d'Asta	2847
Cim Cece	Lagorai	2772

Història

La província estava poblada des de la Prehistòria. Va ser conquistada pels romans en l'any 15 a. C. Trento (Tridentum) va ser la seua ciutat principal; la travessaven importants vies de comunicació que enllaçaven la planura Padana en els territoris de l'atre costat dels Alps, a través dels passos de Resia i del Brénero.

Pero des de el V estos mateixos camins varen permetre l'entrada a numeroses invasions bàrbares, que varen destruir gran part dels seus centres habitats i diezmaron la seua població. Despuix del fi del Imperi Romà d'Occident, va ser dividit entre les tribus germanes invasoras en el Ducado de Trento lombardo (actual província de Trento), el Vinschgau alamán i els bávaro, que varen prendre el restant. Despuix de la creació del Regne d'Itàlia baix Carlomagno, el Marquesado de Verona incloent les zones al sur de Bolzano, mentres que el Ducado de Baviera va rebre el restant del territori.^[3] Des de el XI en avant, part de la regió va ser governada pels príncips-bisbes de Trento i Bressanone (entre els que destaquen Cristoforo Madruzzo i Ludovico Madruzzo), a els qui els emperadors germans havien dau amplis poders temporals sobre el seu bisbat. El restant va formar part del Comtat de Tirol i el Comtat de Görz, que controlava el Pustertal: en 1363 el seu últim titular, Margarita, Comtesa de Tirol ho va cedir a la casa d'Habsburgo. Les regions al nort de Salorno varen ser àmpliament germanizada a principis de l'Edat Mija, i poetes com Oswald von Wolkenstein varen nàixer i varen viure en la part meridional de Tirol.^[4]

En el XII es varen unir a estos els comtes del Tirol, fins que en 1363 la regió va passar a Rodolfo IV de Habsburgo, membre de la família que dominarà l'escena europea durant varis sigles. Les seues valls varen ser durant llarc temps escenari de sanguinoses lluites, tant a causa dels repetits intents d'invasió (venecianos, lansquenetes i francesos), com per les ànsies autonòmiques i antifeudales. Va passar un periodo pròsper en el XVIII, pel règim ilustrat de l'emperatriu María Teresa (1740-1780).

Els dos bisbat varen ser secularizados pel tractat de Lunéville de 1803 i entregats als Habsburgo. Dos anys més vesprada, despuix de la derrota austríaca en Austerlitz, la regió va ser entregada a l'aliat de Napoleón, Baviera (Tractat de Presburgo, 1805). Els nous governants varen provocar una rebelió de llauradors, guiats per Andreas Hofer un senyor de Sant Leonardo in Passiria, en 1809 quan va ser esclafat el mateix any; el tractat de París de febrer de 1810 va dividir el territori entre Àustria i el napoleònic Regne d'Itàlia. Despuix de la derrota de Napoleón, en 1815, la província va retornar a Àustria. Durant el control francés de la regió, va formar part de la regió que va ser cridada oficialment Haut Adige (lliteralment, "Alt Adigio", italià: "Alt Adige"; alemà: "Hoch Etsch") per a evitar qualsevol referència a l'històric Comtat de Tirol.^[5]

Durant la Primera Guerra Mundial, grans batalles es varen lluitar en la part alta dels Alps i les Dolomitas entre els Austro-Hongaresos i els Alpini italians, per als que el control de la regió era un objectiu estratègic clau. La caiguda de l'esforç de guerra austro-hongarés va permetre a les tropes italianes ocupar la regió en 1918 i la seua anexió va ser confirmada en els tractats posteriors a la guerra, que varen entregar la regió a Itàlia baix els térmens del Tractat de Saint-Germain. Baixe la dictadura de Benito Mussolini, el dictador fasciste d'Itàlia (va governar entre 1922 i 1943), Alt Adige/Südtirol es va vore somés un programa incrementat d'italianisació: totes les referències a l'antic Tirol varen ser prohibides i es referien a la regió com Venezia Tridentina entre 1919 i 1947, en un intent de justificar les pretensions italianes a la regió vinculant històricament la regió en les regions romanes d'Itàlia (Regio X Venetia et Histria). Hitler i Mussolini varen aplegar a un acort en 1938 de manera que la població de parla alemana es transferira a territori governat per alemans o dispersats per tota Itàlia, pero l'esclat de la Segona Guerra Mundial els va impedir portar a terme de manera completa la reubicació forçosa de poblacions. No obstant, mils de persones varen ser traslladades al Tercer Reich i solament en grans dificultats varen conseguir retornar a la seua terra ancestral despuix del fi de la guerra. En 1943, quan el govern italià va firmar un armistici en els Aliats, la regió va ser ocupada per Alemània, que ho va reorganisar com la Operationszone Alpenvorland i ho va posar baix l'administració de Gauleiter Franz Hofer. La regió va ser de facto anexionada al Reich alemà (en l'afegitó de la província de Belluno) fins al fi de la guerra. Este estatus va acabar junt en el règim nazi i el govern italià es va vore restaurat en 1945.

Itàlia i Àustria varen negociar un acort en 1946, dut a efecte en 1947 quan es va promulgar una nova constitució italiana, que la regió rebria una considerable autonomia. L'alemà i l'italià es varen fer idiomes oficials, i l'educació en llengua alemana es va permetre de nou. Va tindre la denominació Trentino Alt Adige/Tiroler Etschland entre 1948 i 1972.

No obstant, l'implementació de l'acort no va ser vista com alguna cosa satisfactori ni per la població de parla germana ni pel govern austríac. El tema es va convertir en causa d'una significativa fricció entre els dos països i va ser assumit per les Nacions Unides en l'any 1960. Una nova ronda de negociacions es va mamprendre en 1961 pero va resultar poc exitosa, en part per una campanya de violència i terrorisme en favor de l'independència per moviments separatistes de parla alemana. Despuix d'un acort entre els governs italià i austríac en decembre de 1970, es va concedir a la regió un nou estatut (giner de 1971). El nou acort va resultar àmpliament satisfactori per a les parts implicades i pronte varen cessar les tensions separatistes.

L'Estatut Especial de 1972 reconeix major autonomia a la regió. Els assunts es varen ajudar encara més per l'accés d'Àustria a l'Unió Europea en 1995, lo que va ajudar a millorar la cooperació transfronterer.^[5] En maig de 2006 el senador vitalici Francesco Cossiga va introduir una proposta que permetria a la regió celebrar un referend, en el que l'electorat local decidiria permanéixer dins de la República Italiana, convertir-se en plenament independent, retornar a Àustria, o convertir-se en part d'Alemània. El Partit Popular Sudtirolés va rebujar esta mida perque podia potencialment causar una renaixença de les tensions ètniques.

En 1985 el colapse de l'assut de Val vaig donar Stava va matar a 268 persones.

Geografia humana

Demografia

La província de Trento té una població de 542 739 a 31 de decembre de 2019. Més d'un de cada cinc viuen en la capital. La densitat de població és en 2020 de 87,37 hab./km², baixa si es compara en tota Itàlia en el seu conjunt (201,69 hab./km²). Considerant l'orografia del territori i el fet que els boscs cobrixen una gran part, sembla evident com es produïx una notable diferència de densitat entre la densitat del territori interior (en a on per un atre costat es verifiquen fenomens de despoblació i de migració cap a la ciutat sobre les principals valls) i la de la vall del Adigio. Cal considerar que la mija, en l'any 2008, era de 83,6.

Població (2020)
Densitat de població (2020)
Variació de la població entre 2011 i 2020

Política

Casi la totalitat de les competències regionals han segut traspassades a les províncies, com a resultat del Acort Gruber-De Gasperi, aixina com l'especial estatus d'autonomia aprovat per la llei constitucional de 1948. L'autonomia de les dos províncies les eleva de facto a la posició de regions autònomes. Este estatus va donar a la regió de Trentino-Alt Adigio el dret a elaborar les seues pròpies lleis en un ampli número de matèries i portar a terme funcions administratives. En 1972, l'introducció d'un segon estatut d'autonomia, que va estar en el centre de discussions entre els governs de Roma i Viena, varen significar la transferència de les principals competències de la regió a les dos províncies de Bolzano i Trento. L'autonomia reconeguda per l'estatut especial comprén autonomia de direcció política, llegislativa, administrativa i financera. Les capitals provincials alternen bienalmente com la sèu del parlament regional. La regió ha mantingut solament algunes funcions i es llimita cada volta més a coordinar les polítiques provincials.

Municipis

La capital provincial es troba en la capital, Trento. La província ha tingut numeroses fusions municipals, deixant el número total en 2020 en 166 municipis, front als 223 que tenia en 2009. Els actuals 166 municipis de la província són:^[6]

Economia

Famosos són els seus productes làcteus (llet, yogurts i formages) i frutes (pomes entre uns atres). Les valls fèrtils de la zona produïxen vi en denominació d'orige (DOC), mentres que les seues indústries inclouen la química, la producció de metal i l'indústria del paper. La província és una gran exportadora d'energia hidroelèctrica.

Les traces més importants de l'estructura econòmica de la regió són la fortalea del sector turístic, ya que la regió és coneguda per les seues estacions d'esquí, i l'especial sistema de cooperació entre l'agricultura i l'indústria. En l'última década, el turisme es va convertir en un component molt important de l'economia de la província. la província, que és una escala entre els països del nort d'Europa i el centre i el sur d'Itàlia, ha trobat la seua verdadera vocació en esta branca líder del sector dels servicis en tots els seus productes derivats.

Cultura

Els principals grups idiomàtics són l'italià, l'alemà (cimbrio) en algunes zones i també hi ha en una chicoteta minoria que parla ladino.

Trentino (Província autònoma de Trento) és casi completament de llengua italiana, en comunitats històriques de llengua alemana en el municipi de Luserna i quatre municipis del Valle Mocheni. Hi ha també minories de parla ladina que viuen en el Valle Fassa. La protecció dels grups de llengües minoritàries en el Trentino no està cobert pel nou Statuto d'Autonomia (Estatut d'Autonomia), encara que està baix estatuts provincials corrents.

En Trentino-Alt Adigio existix també la minoria llingüística ladina dolomita. L'aixina cridada Ladinia, que s'estén també pel territori de la província en llocs com Soraga , Moena, Canazei, Vigo vaig donar Fassa. Cada vall posseïx la seua pròpia variant ladina, a sovint molt diferent de les atres, lo que va constituir un sério obstàcul per al desenroll cultural i llingüístic fòra dels seus llímits: per això es va pensar crear una llengua estàndar ("ladino estàndar") en model en el romanche del cantón suís dels Grisones, que reunira els aspectes més similars del parla ladina, a on es varen agrupar els diversos dialectes en un idioma sol. D'esta forma es favoriria la comprensió, la difusió i l'aprenentage de la llengua.

Transport

Les principals vies de comunicació són sobretot l'Autostrada A22 (o Autopista del Brennero) i la carretera estatal 12. Hi ha vies secundàries també. Trento no dispon d'aeroport civil (té un chicotet aeròdrom militar).

Trentinos ilustres

Franco Bonisolli, músic.
Carlos de Borbón-Dos Sicilias (1870-1949), infant d'Espanya.
Giacomo Bresadola, micólogo.
Ilario Carposio, artiste fotogràfic.
Alcide De Gasperi, important polític al que es va considerar com "pare d'Europa".
José Gottardi, arquebisbe de Montevideo.
Andreas Hofer, héroe tirols
Anada Dalser, primera esposa del dictador Benito Mussolini.
Isolde Kostner, esquiadora, medallista olímpica.
Chiara Lubich, religiosa, fundadora del Moviment dels Focolares.
Ludovico Madruzzo, príncip-bisbe de Trento.
Renzo Zorzi, expiloto de Fòrmula 1.
Cessara Battisti, diputat Austrohúngaro i Oficial Irredentista Italià.

Referències

↑ «Eurostat». Circa.europa.eu. Archivat des d'el original, el 5 d'agost de 2007. Consultat el 5 de juny de 2009.
↑ Classificació proposta per Aldo Gorfer en Atlante del Trentino. Trento, Panorama, 1988, p.65
↑ Allgemeiner historischer Handatlas, Gustav Droysen
↑ Ich Wolkenstein, Dieter Kühn ISBN 3-458-32197-7, pàgina 21
↑ ^5,0 ^5,1 Rolf Steininger, Department of Contemporary History Innsbruck
↑ Istat 31 dicembre 2019

Bibliografia

Marcello Sorce Keller. "Folk Music in Trentino: Oral Transmission and the Use of Vernacular Languages," Ethnomusicology, XXVIII(1984), no. 1, 75-89.
Marcello Sorce Keller. "Segmental Procedures in the Transmission of Folk Songs in Trentino," Sonus, 8(1988), no. 2, 37- 46.
Marcello Sorce Keller. Tradizione orale i tradizione corale: ricerca musicologica in Trentino,. Bologna: Forni Editore, 1991.
Marcello Sorce Keller. "I cori i la musica vaig donar tradizione orale," in Rossana Dalmonte (ed.), Musica i società nella storia trentina. Trento: UCT, 1994, 515- 536.