Anar al contingut

Pinàcul (geologia)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Pináculo (geologia)»)

Un pinàcul, torre, espira, agulla o torre natural (en alemán: Felsnadel, Felsturm o Felszinne), en geologia i geomorfologia, és una columna individual de roca, aïllada d'atres roques o grups de roques, en forma d'eix vertical o agulla, que domina un replanell, una pendent o emergix de el mar. És una forma geomorfològica natural i una forma de denudació estructural del relleu. Es tracta d'una columna o prisma aïllat, alt i a sovint també esvelt, que en la seua forma recorda a una torre. Un tipo específic de geologia és l'agulla de roca.[1]

Els pinàculs presenten relleus que sorprenen per la seua disposició i les seues formes (típicament bolets rocosos) que han fertilizado l'imaginació popular, d'ahí les seues microtopónimos i la seua associació en llegendes locals.[2][3]

Formació dels pinàculs

Els pinàculs es formen com a resultat de l'erosió mecànica, és dir, de la solsida i la destrucció gradual d'un replanell pla o d'una cresta rocosa.[4] La seua forma és el resultat de la meteorisació mecànica i la naturalea de la roca, o de la subsidiencia de la pendent. En la costa de la mar, els pinàculs es creen per abrasió i aïllament de les parts més resistents de la costa desgastada i erosionada (tallat).[5] La formació de pinàculs té diversos orígens depenent dels jaciments i dels minerals que els componen: granit, arenisca, calcàrea, toba, etc.

Distribució

Els pinàculs es troben en vàries parts del món. Es troben en les vores de les altes montanyes i en replanells tabular, com els buttes de les regions àrides, o en costes rocoses molt pertorbades. No obstant, es troben en major freqüència en la zona de pobles de roca arenisca .[6] En l'Alt Aragó els pinàculs de conglomerat reben la denominació de "mallos".

Són eixemples de pinàculs:

El terme «pinàcul», en espanyol i en atres idiomes (Pinnacle, Pinacle) es troba en molts topònims.

Referències

  1. ↑ Základy geomorfologie: vybrané tvary reliéfů, Univerzita Palackého, pp. 57–58. ISBN 978-80-244-1749-3.
  2. ↑ Michel Martzluff (dir.) (2005). Presses universitaires de Perpignan (ed.). Roches ornées, roches dressées, pp. 299-314..
  3. ↑ Jean Abelanet(1964).«Légendes et folklore rupestres dones Pyrénées-Orientals».Folklore.(116): 2-7..
  4. ↑ Základy geomorfologie: vybrané tvary reliéfů, Univerzita Palackého, pp. 57–58. ISBN 978-80-244-1749-3.
  5. ↑ Atles skalních, zemních a půdních tvarů, 1 edició, Acadèmia, pp. 68–69.
  6. ↑ Atles skalních, zemních a půdních tvarů, 1 edició, Acadèmia, pp. 68–69.