Juan Dumenge Perón
Juan Dumenge Perón (Llops, 8 d'octubre de 1895 ‑ Oliveres, 1 de juliol de 1974)[1] va ser un polític, militar i ensagiste argentí, tres voltes president de la Nació. És el fundador del peronisme o justicialisme, l'única persona en ser elegida tres voltes president d'Argentina i la primera en ser electa per sufragi universal masculí i femení.[2]
Va fer la carrera militar en l'Eixèrcit. En 1930, en el grau de capità, va recolzar la Revolució de 1930 que va derrocar a Hipólito Yrigoyen, una decisió de la que més vesprada s'arrepenediria. En 1939, va ser enviat en una missió d'estudi a Itàlia i després va viajar a atres països, inclosos Alemània, França, Espanya, Yugoslàvia i l'Unió Soviètica.[3] Va ser durant el seu estadía en Europa quan Perón va desenrollar moltes de les seues idees polítiques.[4]
Va participar en la Revolució del 43, liderada per un grup de militars nacionalistes organisats baix el GOU, en l'objectiu de posar fi a les polítiques predominants durant la Década Infame. Va assumir diversos càrrecs en la dictadura resultant, entre ells la titularitat del Departament Nacional de Treball, la Secretaria de Treball i Previsió, el Ministeri de Guerra i la vicepresidència de la Nació. Des dels dos primers càrrecs, va establir una aliança en els sindicats i va adoptar mides orientades a beneficiar als sectors obrers i a implementar de manera efectives les lleis laborals. Entre les seues iniciatives més destacades es troben la promoció dels convenis colectius, la creació del Estatut del Peó de Camp, l'instauració dels tribunals del treball i l'extensió de les jubilacions als empleats de comerç. Estes polítiques li varen valdre el respal d'una part significativa del moviment obrer, pero també el rebuig dels sectors empresarials, l'oligarquia i aristocràcia nacional, aixina com també de governs estrangers, com ho demostra el respal de l'embaixador dels Estats Units, Spruille Braden, a l'ampli moviment opositor que va sorgir des de 1945. En octubre de 1945, un colp palatí ho va forçar a renunciar a tots els seus càrrecs i després va ordenar el seu arrest, lo que va desembocar en una massiva movilisació obrera el 17 d'octubre de 1945 que va conseguir la seua immediata lliberació, prenent forma el moviment justicialista baix el seu liderage. En eixe mateix any, va contraure matrimoni en María Eva Duarte, qui va eixercitar un paper polític important durant la presidència de Perón.[5][6]
Es va presentar com a candidat a president en les eleccions de 1946 i va resultar triumfador. Temps despuix va fusionar els tres partits que havien sostingut la seua candidatura per a crear primer el Partit Únic de la Revolució i després el Partit Peronista; despuix de la Reforma Constitucional de 1949, va ser reelegit en 1951 en les primeres eleccions realisades en participació de dònes i varons en Argentina. Ademés de continuar en les seues polítiques en «pos de favorir als sectors més postergats», el seu govern es va caracterisar per implementar una llínea nacionaliste en lo econòmic i industrialista, sobretot en lo tocante a l'indústria textil, siderúrgica, militar, de transport i comerç exterior. En política internacional va sostindre una «tercera posició» davant l'Unió Soviètica i els Estats Units, en el marc de la Guerra Freda. En el seu últim any de govern es va enfrontar en l'Iglésia catòlica, acreixent l'enfrontament entre peronista i antiperonista, per lo que el Govern de Perón va endurir el seu persecució cap a l'oposició i als mijos de prensa opositors. Despuix del sorgiment i el gradual recrudecimiento de la violència per part del antiperonisme, especialment pels bombardejos del 16 de juny de 1955, Perón va ser derrocat en setembre d'eixe mateix any per un colp cívic-militar autodenominat "Revolució Libertadora". la dictadura subsegüent va proscriure al peronisme de la vida política i va derogar la reforma constitucional. Despuix del seu derrocament Perón es va exiliar en Paraguay, Panamà, Nicaragua, Veneçola, República Dominicana i finalment en Espanya. Viudo des de 1952, durant el seu exili es va casar en María Estela Martínez. En la seua absència, va sorgir en Argentina un moviment conegut com la resistència peronista, integrada per diversos grups sindicals, jovenils, estudiantils, barrials, religiosos, culturals i guerrillers, que tenien com a fi comú el regrés de Perón i la convocatòria a eleccions lliures i sense proscripció. Va intentar retornar al país en 1964, pero el president Arturo Illia ho va impedir solicitant a la dictadura militar gobernant en Brasil que ho detinguera i ho enviara de tornada a Espanya. Va retornar finalment al país en 1972 per a radicar-se definitivament en 1973. En Perón, encara que no proscripto, pero si inhabilitat per no trobar-se en el país des del 25 d'agost, el peronisme va guanyar les eleccions en març de 1973, obrint el periodo conegut com tercer peronisme.[7]
Sectors interns del moviment es varen enfrontar políticament i per mig d'actes de violència: despuix de la cridada massacre d'Ezeiza, Perón va donar un ampli respal als sectors «ortodoxos» del seu partit, alguns dels quals a la seua volta varen crear el comando parapolicial conegut com la Triple A, destinat a perseguir i assessinar militants calificats «d'esquerra», peronista i no peronista. Un més i mig despuix d'assumir, el president Cámpora va renunciar i es varen convocar noves eleccions sense proscripció. Perón es va presentar junt al seu esposa com a candidats a president i vicepresidenta respectivament en setembre de 1973 i va conseguir un ampli triumfo, assumint el Govern en octubre d'eixe mateix any. Va fallir a mitan de 1974, deixant la Presidència en mans de la vicepresidenta, la qual va ser derrocada sense haver terminat el seu mandat. El peronisme va continuar existint i ha conseguit varis triumfos electorals despuix de la mort de Perón.
Antecedents familiars
Juan Dumenge Perón va nàixer a fins d'el XIX en la localitat de Llops, província de Buenos Aires com a «fill natural», degut a que, en el moment del seu naiximent, la seua mare i el seu pare no estaven casats, cosa que varen fer posteriorment. Per les insuficiències documentals de l'época i l'alt grau de mestiçage de la societat argentina, els antecedents familiars i ètnics de Perón, aixina com la data i elloc precís del seu naiximent, han estat somesos a debat històric. En l'any 2000, Hipólito Barreiro va publicar les seues investigacions sobre el naiximent i l'infància de Perón en un llibre titulat Juancito Moixa: l'indi que va canviar l'història,[8] mentres que en 2010 i 2011 l'advocat historiador Ignacio Cloppet va publicar les seues sobre els registres genealògics relacionats de Perón i Eva Duarte, rastrejant-els en alguns casos fins a centenars d'anys arrere.[9] Les dos investigacions no semblen ser excloents, ya que la de Barreiro s'enfoca sobre els fets no registrats oficialment i la de Cloppet sobre les constància dels registres oficials.
Pare, mare i germans
9. Moixa Juana, m [dòna], 20 [anys], s [fadrina], no [sap llegir i escriure];
10. Perón Mario, v [varó], 27 [anys], s [fadrí], empleat, sí [sap llegir i escriure];
11. Perón Mario A, v [varó], 3 [anys], s [fadrí].
El seu pare va ser Mario Tomás Perón (1867-1928), un quintero argentí d'ascendència francesa, italiana, espanyola i anglesa naixcut en Llops (província de Buenos Aires) que treballava com a oficial de justícia. La seua mare va ser Juana Salvadora Moixa (1874-1953), una argentina d'ascendència espanyola naixcuda en Llops (província de Buenos Aires).[10][11] El seu primer fill, Mario Avelino, ho va tindre als 17 anys, quan encara era fadrina. Abdós varen tindre tres fills junts sense estar casats:
- Mario Avelino Perón (Llops, 30 de novembre de 1891-Sarandí, 13 de giner de 1955).[12]
- Juan Dumenge Perón (Llops, 8 d'octubre de 1895-Vicente López, 1 de juliol de 1974), ací tractat.
- Alberto Perón (n. 1899), fallit quan era bebé. Juan Dumenge va ser inscrit en eixe nom el 8 d'octubre de 1895 en el registre civil de Llops pel seu pare i en la seua partida de naiximent s'indica que havia naixcut el dia anterior i era «fill natural del declarant», sense mencionar el nom de la mare. En 1898 va ser batejat en l'Iglésia catòlica sense indicar el nom del pare i quedant registrat baix el nom de Juan Dumenge Moixa.[13]
La mare i el pare de Juan Dumenge es varen casar en Buenos Aires el 25 de setembre de 1901.
Branca paterna
Els seus yayos paterns varen ser Tomás Liberato Perón Hughes (1839-1889), un mege naixcut en Buenos Aires que va tindre un mandat com a diputat provincial mitrista, professor de química i de medicina llegal, vocal del Consell d'Higiene Pública i conseller de la Facultat de Ciències Físic-Naturals de l'Universitat de Buenos Aires; i la seua esposa Dominga Dutey Bergouignan (1844-1930), una uruguayana naixcuda en Paysandú, filla de Vincenta Bergouignan i del seu espós el cordonero Jean Dutey, d'orige francés. Els pares del seu yayo patern varen ser Tomás Mario Perón (1803-1856), un genovés naixcut en Cerdenya que va aplegar a l'Argentina en 1831 (i que, segons l'investigació d'Ignacio Cloppet, descendia d'ancestros francesos de llinage "Perron")[14] i la seua esposa Ana Hughes McKenzie (1815-1877), una britànica naixcuda en Londres. Els pares de la seua yaya paterna varen ser Jean Dutey i la seua esposa Vicenta Bergouignan, abdós vascofranceses, oriunts de Baigorry.
Branca materna
Els seus yayos materns varen ser Juan Ireneo Moixa Martínez, un albañil naixcut en la província de Buenos Aires, i María de les Mercés Toledo Gaona, naixcuda en Blava (província de Buenos Aires).
Primers anys
La partida de naiximent de Perón indica que va nàixer el 7 d'octubre de 1895 mentres que la Llei n.º 25 518 de 2001 va declarar que la seua casa natal va ser un immoble en Llops. No obstant s'ha considerat tradicionalment que Perón va nàixer un 8 d'octubre de 1895,[13] mentres que destacats historiadors, sostenen que Perón va nàixer dos anys abans de lo que indica la seua partida, en 1893, en Roque Pérez.[15][16][17][18]
En un i un atre cas eren chicotets llogarets propencs, en el centre-nort de la província de Buenos Aires, i a la seua volta, en el centre-este de la República Argentina, pero que fins a poc abans del seu naiximent estaven ubicades en la llínea de frontera entre les Províncies Unides del Riu de l'Argent i el territori dels pobles tehuelche, ranquel i mapuche.[19] Llops va sorgir com un fortín de frontera, mentres Roque Pérez naixeria més vesprada, sobre una estació de ferrocarril. L'eventual pertinença de Juan Dumenge Perón al poble tehuelche per llínea materna és matèria de debat entre els historiadors.[8][20][21]
Més allà dels debats, ell mateixa es va referir vàries voltes a la seua pertinença ètnica en privat i en públic:
En l'any 2000, l'historiador Hipólito Barreiro va publicar les seues investigacions sobre el naiximent de Perón, segons les quals la seua anotació en el registre civil podria haver-se realisat dos anys despuix del seu naiximent i que elloc exacte va poder haver segut la zona de Roque Pérez, propenca a Llops i Saladillo.[23]
En similars resultats, els historiadors Oscar Domínguez Soler, Alberto Gómez Farías i liana Silva de l'Universitat Nacional de la Matança varen publicar les seues investigacions en 2007 en ellibre Perón ¿quàn i on va nàixer?.[24]
En sentit contrari i sobre la base de les seues investigacions registrals de 2010 i 2011, l'advocat Ignacio Cloppet ha sostingut que les seues investigacions sobre els registres jurídics relacionats en el naiximent de Perón, indiquen que va nàixer el 8 d'octubre de 1895, en la ciutat de Llops;[25] pero abdós llínees d'investigació no semblen ser excloents ya que aquella es referix a fets no registrats, i est a les constància dels registres oficials. Juan Dumenge es crie durant els seus primers cinc anys en les zones rurals de Llops i Roque Pérez: «soc dels que varen deprendre a anar a cavall abans que a caminar», li diria al seu amic i biógraf Enrique Pavón Pereyra.[26] Sobre la seua mare, Juana, diu:
En 1900, quan Juan Dumenge contava en cinc anys, la família Perón-Moixa es va embarcar en el vapor Santa Creu en rumbo a la costa marítima de la Patagonia argentina, a unes estàncies de les afores de Riu Gallecs Chaok-Aike, Kamesa-Aike i Coy-Aike, en els inicis d'un caseriu que s'ubicava en antics assentaments tehuelches.[12][28]
En 1902 es varen mudar més al nort, primer al poble chubutense de Cap Rasa, en a on els seus parents lluntans apellidar Maupás tenien propietats en La Masiega, i posteriorment, en febrer de 1904 es varen traslladar a la localitat de Camarones, en motiu de la designació de Mario Tomás per a eixercitar-se interinamente com juge de pau, el 19 de decembre de 1906.[12]
Poc despuix varen tornar a traslladar-se, esta volta a la finca de la seua propietat que varen denominar La Porteña, ubicada en la serra Quadrada, a 175 km de la ciutat de Comodoro Rivadavia, i més vesprada varen fundar una atra que es va cridar El Mallín.[12]
Entre 1904 els pares de Juan i Mario varen decidir enviar als seus fills a viure a Buenos Aires per a que pogueren iniciar estudis formals, quedant al recapte de la seua yaya paterna, Dominga Dutey, i les dos miges germanes del pare, Vicenta i Baldomera Martirena, que eren mestres. Els dos chiquets per primera volta veen la gran ciutat i solament vorien els seus pares durant els estius. La casa de la yaya paterna dels chiquets es trobava en ple centre de la ciutat, en la carrer Sant Martín 580. Estudia primer en l'escola que quedava al costat de la seua casa, a on les seues ties eren mestres i després en diverses escoles fins a completar la seua educació primària, per a realisar després estudis secundaris politècnics en el Colege Internacional d'Oliveres, dirigit pel professor Francisco Chelía.[12][29]
Juan Dumenge era cridat «Pocho» en el seu círcul íntim, renom que després es va divulgar i va anar el sobrenom en el que era mencionat en distints àmbits.[30]
Matrimonis
- Perón va tindre tres esposes: el 5 de giner de 1929 va contraure matrimoni en Aurelia Gabriela Tizón (18 de març de 1902-10 de setembre de 1938), filla de Cipriano Tizón i Tomasa Erostarbe, i qui va fallir de càncer uterí. Descansen els seus restants en el Cementeri d'Oliveres, província de Buenos Aires, en la volta de la família Tizón. El 22 d'octubre de 1945 es va casar en Junín en l'actriu Eva Duarte (1919-1952). Segons testics de l'época, va anar mentres estava en captiveri que hauria pensat en casar-se. Ya en llibertat, en una trobada informal, Eva Duarte li va presentar a fra Pedro Errecart, qui va sorprendre a Perón per la seua habilitat per a relacionar-se en un dels seus gossos al que ningú se li acostava, i per la sinceritat en la que li va dir: «si no es casa per Iglésia no pot ser president».[31]
La frase va ser un impuls més per a Perón i fra Errecart, que ya contava en la simpatia d'Eva Duarte, en poc temps es va guanyar la seua confiança. Havien programat per a fins de novembre una cerimònia austera en no més d'unes dotze persones, pero l'informació es va filtrar i quan varen aplegar a l'Argent es varen trobar en una multitut que els esperava i que els va fer desistir de l'idea fins a dos semanes despuix.
El 10 de decembre de 1945 varen poder concretar el casament en una cerimònia privada que va quedar inscrita en el foli 2397 dellibre de matrimonis de la parròquia Sant Francisco. Juan Dumenge Perón tenia 50 anys i Eva Duarte 26. Despuix de la cerimònia els invitats varen compartir en ells un menjar en una casona ubicada a poques quadres del temple. Els veïns més vells de barri recorden que tanta va ser la gratitut del General que fins a li va propondre construir una nova iglésia en el predio del parc Saavedra, pero davant la tancada negativa del sacerdot, va assignar els fondos per a arreglar la parròquia, que va terminar de remozarse en 1946.[31]
Coneguda com Evita, Eva Perón va colaborar en la gestió del seu espós en una política d'ajuda social i respal als drets polítics de la dòna, a la que es va concedir per primera volta el dret al vot. El 26 de juliol de 1952, mentres Perón eixercia per segona volta la presidència, Evita va morir despuix d'una llarga lluita contra el càncer uterí. El 15 de novembre de 1961 es va casar en Espanya en María Estela Martínez Cartes, coneguda com Isabelita, que després ho va acompanyar com a vicepresidenta en les eleccions de setembre de 1973 i li va succeir en el càrrec al seu decés, fins al 24 de març de 1976, en que va ser derrocada per un colp militar. Juan Perón no va tindre fills, per lo que els seus descendents més propencs varen ser els seus nou nebots, fills del seu germà Mario Avelino i d'Eufemia Jáuregui: Dora Alicia, Eufemia Mercedes, María Juana (naixcuda en 1921), Mario Alberto, Olinda Argentina, Embolica Vicenta, Amalia Josefa, Antonio Avelino i Tomás.
Carrera militar
L'1 de març de 1911 va ingressar en el Colege Militar de la Nació, gràcies a la beca que li va conseguir Antonio M. Silva, íntim amic del seu yayo patern, qui ho va assistir en la maltia fins al seu decés.[12][32] Es va graduar el 13 de decembre de 1913 com subteniente d'infanteria de la promoció 38 del Colege Militar, en orde de mèrit 43 sobre un total de 64 egresados.[33]
Entre els seus companyers de promoció es trobava el subteniente Juan Filomeno Velazco, qui seria governador de Corrents i senador nacional pel Partit Justicialista.[34][33]
En 1914 va ser destinat al Regiment 12 d'Infanteria en assent en Paraná, Entre Rius, a on va permanéixer fins a 1919.[35] En 1915 va ascendir al grau de tinent.[35]
En 1916 va evidenciar per primera volta una postura política. En eixe any es varen realisar en Argentina per primera volta eleccions en vot universal i secret, encara que solament per a hòmens, en les que va triumfar Hipólito Yrigoyen de l'Unió Cívica Radical, en lo que es considera el primer govern democràtic. Perón va votar en eixa elecció per primera volta, optant per Yrigoyen i la UCR, en oberta confrontació en els sectors conservadors i oligàrquics organisats en el Partit Autonomiste Nacional d'ideologia roquista, que havia governat sense alternança els 36 anys anteriors. Durant els governs radicals (1916-1930) Perón aniria assumint una postura propenca als militars nacionalistes legalistas (com les que ejemplificaban Enrique Mosconi o Manuel Savio),[36] i al mateix temps crítica cap al govern radical, principalment a causa de la massacre obrera coneguda com Semana tràgica de 1919 i lo que considerava «inoperància» davant els greus problemes socials del país.[37]
Ya en el grau de tinent va integrar el Regiment 12 d'Infanteria en assent en Paraná al mando del general Oliveira Cézar, que va ser enviat en 1917 i 1919 pel govern de Yrigoyen a intervindre militarment en les folgas obreres que es realisaven en els obrajes forestals que l'empresa anglesa La Forestal tenia en el nort de la província de Santa Fe. La seua postura i la d'atres militars de l'época va ser que en cap cas l'Eixèrcit devia reprimir als folguistes.[36][38]
Li va otorgar gran importància al deport: va practicar boxeig, atletisme i esgrima. En 1918 es va consagrar campeó militar i nacional d'esgrima.[35] Va redactar varis texts deportius per a l'entrenament militar. El 31 de decembre de 1919 va ascendir al grau de tinent primer i en 1924 al de capità.[35] En 1926 va ingressar a l'Escola Superior de Guerra. En eixos anys va redactar varis texts que varen resultar impresos com a materials d'estudi en les acadèmies militars, com a Higiene militar (1924), Moral militar (1925), Campanya de l'Alt Perú (1925), El front oriental en la guerra mundial de 1914. Estudis estratègics (1928), entre atres treballs.[35] El 12 de giner de 1929 va obtindre el seu diplomar com a oficial d'Estat Major i el 26 de febrer va ser destinat a l'Estat Major de l'Eixèrcit com a ajudant del coronel Francisco Fasola Castany, subjefe de l'Estat Major.[35]
El seu pas per l'Escola de Suboficials li proporcionaria el contacte en els humils aspirants i cadets de l'escola. Durant esta época, Perón va educar als cadets en la més estricta disciplina militar; també els va ensenyar des de modals de convivència, fins a moral i ètica. Durant esta etapa Perón també va destacar com a deportista, sent campeó d'espasa de l'eixèrcit i nacional entre 1918 i 1928, rebent un reconeiximent generalisat de superiors i subalternos per la tasca que va desenrollar en la pràctica dels deports.[39]
En 1920 va ser transferit a l'Escola de Suboficials «Sargent Cabral» en Camp de Maig, a on va descollar com a instructor de tropes. Ya llavors es distinguia entre atres colegues pel seu especial interés i tracte per a en els seus hòmens, lo que pronte ho va convertir en un militar carismàtic. Per aquells anys va publicar els seus primers treballs en forma de contribucions gràfiques a la traducció de l'alemà d'un llibre d'eixercicis per a soldats i alguns capítuls d'un manual destinat a aspirants a suboficial. Al començament de 1930 va ser designat professor suplent d'Història Militar en l'Escola Superior de Guerra, i va assumir despuix de guanyar el càrrec per concurs la titularitat a fi d'any.[35] Eixe any es va produir el colp d'Estat del 6 de setembre, liderat pel general José Félix Uriburu que va derrocar al president constitucional Hipólito Yrigoyen. El colp va contar en el respal d'un ampli espectre que incloïa a radicals antipersonalistas, socialistes independents, conservadors, organisacions patronals i estudiantils, el Poder Judicial, aixina com els governs d'Estats Units i Regne Unit.cita requerida
- Perón no va ocupar cap càrrec en el govern dictatorial d'Uriburu, pero va participar de modo marginal en la preparació del colp formant part d'un grup autònom, de tendència «nacionalista legalista»,[36] liderat pels tinents coronels Bartolomé Descalce i José María Sarobe, que criticava al grup «conservador oligàrquic» que rodejava a Uriburu.[36] Este grup pretenia donar-li un ampli sustente popular al moviment i evitar l'instalació d'una dictadura militar, fet que finalment va ocórrer. Perón va formar part d'una columna que va desestajar pacíficament la Casa Rosada, a on grups civils estaven realisant saquejos i destrosses.[40]
Després del colp, el grup militar dels tinents coronels Descalce i Sarobe, del que participava Perón, va ser desmantellat per la dictadura militar, enviant als seus integrants a l'exterior o a posicions lluntanes en l'interior del país.[36] Perón seria assignat a la Comissió de Llímits, devent traslladar-se a la frontera nort.[36]
La dictadura d'Uriburu (1930-1932) va organisar eleccions en les que va proscriure a Hipólito Yrigoyen i va restringir les possibilitats d'actuació del radicalisme yrigoyenista, facilitant aixina el triumfo electoral d'una coalició de radicals antiyrigoyenistas, conservadors i socialistes, cridada la Concordancia, que governaria en successives tandes electorals fraudulents fins a 1943. Eixa etapa és coneguda en l'història argentina com la Década Infame. El 31 de decembre de 1931 Perón va ascendir al grau de major. En 1932 va ser designat ajudant de camp del ministre de Guerra i va publicar ellibre Apuntes d'història militar, premiat a l'any següent en medalla i diplomar d'honor en Brasil.[35] Va realisar noves publicacions com a Apunts d'història militar. Guerra rus-japonesa de 1904-1905 (1933) i Toponímia araucana (1935). El 26 de giner de 1936 va ser designat agregat militar en l'embaixada argentina en Chile, càrrec al que pocs mesos despuix va sumar el d'agregat aeronàutic. Va retornar a Argentina al començament de 1938, sent destinat al Estat Major General de l'Eixèrcit. Despuix de la mort de la seua dòna en setembre de 1938, Perón va tractar de distraure's ajudant al seu amic, el pare Antonio D’Alessio, en l'organisació de competències atlètiques per als chiquets del veïnat. Poc despuix va mamprendre un viage cap a la Patagonia. Va recórrer mils de quilómetros en automòvil i va retornar a principis de 1939. Frut d'aquell viage i de prolongades charrades en els cacics mapuches Manuellauquín i Pedro Curruhuinca, va anar la seua Toponímia patagónica d'etimologia araucana.[41]
En 1937 havia segut designat veedor militar en Itàlia, encara que va aplegar en febrer de 1939 i va permanéixer fins a fins de 1940. Perón integra un regiment d'alta montanya en assent en Chieti (en els Abruços), al Comando de la Divisió Alpina Trentina i també a la Divisió d'Infanteria de Montanya assentada en Pinerolo, en la regió de Piemont. Va seguir en l'adestrament en l'Escola d'Alpinisme i Esquí d'Aosta, de gran renom en Europa.[42] Va visitar també Alemània, França, Espanya, Hongria, Yugoslàvia, Albània i l'Unió Soviètica.[35]
Va tornar a Argentina dos anys despuix, el 8 de giner de 1941, i eixe mateix dia va ser destinat a una unitat de montanya en la província de Mendoza, per a alluntar-ho dels focs conspiratius porteños, que estaven massa actius des del començ de la guerra i havien accelerat les seues activitats en conéixer-se el caràcter terminal de la maltia del president Roberto M. Ortiz. Allí va publicar un artícul i instruccions sobre els comandos de montanya. El 18 de maig de 1942 es va dispondre els trasllats de Perón i Dumenge Mercant a la Capital Federal. Va dictar una série de conferències sobre l'estat de situació bèlica en Europa en el marc de la Segona Guerra Mundial, despuix de lo que va ser ascendit al grau de coronel a fi d'any. En 1942 i 1943 varen morir els dos principals líders de l'Argentina durant la Década infame, l'expresident Marcelo T. d'Alvear (referent del principal partit popular d'oposició, l'Unió Cívica Radical) i l'expresident Agustín P. Just (referent de les Forces Armades i dels partits que integraven la Concordancia oficialista). La súbita absència de líders, tant en l'àmbit polític com a militar, tindria molta influència en els fets militars i polítics que es desencadenaran a l'any següent, en els que Perón va eixercitar un paper cada volta més important.
- Perón va ser designat en un càrrec secundari en la Revolució del 43, pero durant la mateixa va ser creixent la seua influència fins a ser designat vicepresident de la Nació. En octubre de 1945 un colp d'Estat militar va dispondre la seua detenció i va exigir el seu passe a retir, pero una multitut ho va lliberar. En el seu discurs del 17 d'octubre de 1945, Perón va dir que anava a demanar el retir, lo que va fer de colp i repent i li va ser concedit. El 31 de maig de 1946 el president Edelmiro Farrell va dispondre la seua reincorporació i ascens a general de brigada.[43] Per Decret 15 656, Farrell ho va restituir a l'activitat com a coronel fins al 31 de decembre de 1945 i ho va ascendir a general de brigada, retroactiu a l'1 de giner de 1946. L'1 de maig de 1950, el Congrés Nacional va aprovar la llei 13896 per la qual va ascendir a Perón a general de divisió ―no obstant que havia manifestat la seua oposició― en efecte al 31 de decembre de 1949; la llei va quedar promulgada de fet.[44][45]
El 6 d'octubre de 1950 va accedir a la jerarquia de general d'eixèrcit (després redenominada «tinent general»).[46] El 10 de novembre de 1955 es va publicar en el Bolletí Oficial de la República Argentina el Decret-Llei N.º 2034/55 -datat al 31 d'octubre- que va oficialisar la condena del Tribunal d'Honor Militar per descalificació per falta gravíssima en el quali'l va privar del grau militar, condecoracions i dret a vestir uniforme.[47] Esta situació es va mantindre fins a la publicació de la Llei 20530 -aprovada pel Congrés el 29 d'agost de 1973 i promulgada el 10 de setembre- en la qual es declarava la total nulitat de les lleis, decrets lleis, reglaments, decrets i demés disposicions a partir del 21 de setembre de 1955 que despuix del colp d'Estat varen privar al exmandatario dels seus bens, estat i jerarquia militar, dret d'us d'uniforme, distincions i condecoracions.[48]
Restituït del seu grau militar, Perón va ser readmés en l'Eixèrcit en calitat d'oficial en activitat, situació que revistó fins a l'últim dia de la seua vida. En ellibre «Promociones egresados del Colege Militar de la Nació (1873-2000)» li'l registra al biografiado com fallit en servici actiu.[33]
Condecoracions i distintius
Durant la seua carrera militar va rebre numeroses condecoracions i distintius:
- «Oficial d'Estat Major» Escola Superior de Guerra
- «Distintiu Tropa de Montanya» (Còndor dels Andes).
- «Emblema Pilot Militar»
Revolució del 43
- Artícul principal → Revolució del 43.
El 4 de juny de 1943 es va produir un colp d'Estat que va derrocar al govern del president conservador Ramón Castell. El govern de Castell va ser l'últim d'una série de governs coneguts en l'història argentina com la Década infame, imposts per la dictadura del general José Félix Uriburu (1930-1931) i sostinguts pel frau electoral. En 1943 va assumir el general Arturo Rawson, pero tres dies despuix va anar a la seua volta destituït pel general Pedro Pablo Ramírez. Numerosos historiadors vinculen a Perón al GOU, sigles d'una logia militar que podrien correspondre a Grup Obra d'Unificació o Grup d'Oficials Units, o al NUGUE (Associació de Tinents de l'Eixèrcit), integrats per oficials de l'Eixèrcit de mijana i baixa graduació. No obstant, varis historiadors d'importància, com Rogelio García Lupo i Robert Potash, han sostingut que el GOU va tindre escàs poder.[49] L'historiador Roberto Ferrero sosté que el duo Farrell-Perón intentava conformar un pol «nacionaliste popular» que duguera cap a una eixida democràtica del règim, confrontant en el sector «nacionaliste elitiste» no democràtic, que havia sostingut a Ramírez com a president.[50] En els sentiments provocats per la guerra en Europa va forjar una relació epistolar en Oliverio Girondo, qui prenia posició ideològica contra al nazisme i l'imperialisme anglés, els escrits del qual varen influir en la concepció de Perón de les relacions exteriors.[51]
El coronel Perón era cap de la plana major de l'Inspecció de Tropes de Montanya (sense mando de tropa), baix el mando del general de brigada Edelmiro J. Farrell.[52] No va ocupar cap càrrec inicialment en el govern de la Revolució, pero va ser dut per Farrell com el seu secretari privat, qui havia segut designat ministre de Guerra. El 27 d'octubre de 1943 va assumir com a cap del Departament Nacional de Treball, en eixe llavors un chicotet organisme de l'Estat d'escassa importància política.[53]
Inicis de Perón en el nou govern: l'aliança en els sindicats
.jpeg)
- Perón s'eixercitava com a secretari privat del general Edelmiro Farrell, qui havia quedat a càrrec del Ministeri de Guerra des del 4 de juny de 1943. El 7 de juny, líders de la CGT N.º 2, conduïda pel sector socialiste de Francisco Pérez Leirós i Ángel Borlenghi i els comunistes, es varen entrevistar en el ministre de l'Interior de la dictadura per a oferir-li el respal sindical per mig d'una marcha a la Casa Rosada. El Govern va rebujar l'oferiment i poc despuix va dissoldre la CGT N.º 2, encarcerant a varis dels seus dirigents.[54]
En agost de 1943 el moviment obrer va intentar un nou acostament en Farrell, esta volta a raïl d'una iniciativa del poderós sindicat Unió Ferroviària de la CGT N.º 1, en prendre coneiximent de que un dels seus dirigents era germà del tinent coronel Dumenge Mercant. Eixes conversacions varen prosperar, i poc a poc es varen ser sumant a elles atres dirigents sindicals i, a petició de Mercant, el coronel Juan Dumenge Perón. Fins a eixe moment els sindicats havien eixercitat un paper menor en la vida política del país i estaven conduïts per quatre corrents: socialisme, sindicalisme revolucionari, comunisme i anarquisme. Els dos principals sindicats eren l'Unió Ferroviària, liderada per José Domenech, i la Confederació d'Empleats de Comerç, liderada per Ángel Borlenghi. En les primeres reunions, caracterisades per la desconfiança, els sindicalistes varen propondre a Mercant i a Perón realisar una aliança que s'instalara en el chicotet Departament Nacional de Treball, per a des d'allí impulsar la sanció i sobretot l'aplicació efectiva de les lleis laborals reclamades largamente pel moviment obrer, aixina com l'enfortiment dels sindicats i del propi Departament de Treball. El poder i l'influència creixent de Perón va provindre de la seua aliança en un sector del sindicalisme argentí, principalment en les corrents sindicals socialista i sindicalista revolucionària.[55] Entre les primeres mides impulsades per Perón va estar el demanat del congelamiento i la reducció de lloguers urbans, a fins d'agost de 1943; en setembre es va fer lo mateix per als arrendaments rurals. A partir d'eixa aliança i secundat per Mercant, Perón va demanar que li'l designara al front del Departament Nacional del Treball, que era poc influent llavors, fet que va succeir el 27 d'octubre de 1943. Perón va designar als líders sindicals en els principals càrrecs del departament i des d'allí varen posar en marcha el pla sindical, adoptant inicialment una política de pressió sobre les empreses per a que resolgueren els conflictes laborals per mig de convenis colectius de treball. La vertiginosa activitat del Departament de Treball va ocasionar el creixent respal a la seua gestió per part de dirigents sindicals de totes les corrents: socialistes, sindicalistes revolucionaris, comunistes i anarquistes, i a la seua volta incorporant a uns atres socialistes com José Domenech (ferroviari), David Diskin (empleats de comerç), Alcides Montiel (cervecero) i Lucio Bonilla (textil); sindicalistes revolucionaris provinents de l'Unió Sindical Argentina, com Luis Gai (telefònic) i Modest Orozo (telefònic); inclús a alguns comunistes com René Stordeur (gràfics) i Aurelio Hernández (sanitat)[56]
i fins a trotskistas com Ángel Perelman (metalúrgic).[57]
Secretari de Treball i Previsió
El 27 de novembre de 1943, un decret ―redactat per José Figuerola i Juan Atilio Bramuglia― creava la Secretaria de Treball i Previsió de la Nació; i nomenava a Perón com a secretari, encapçalant-la.[58]
El nou organisme incorporava en el seu organigrama les funcions del Departament de Treball i a atres repartiments, tals com la Caixa Nacional de Jubilacions i Pensions, la Direcció Nacional de Salut Pública i Assistència Social, la Junta Nacional per a Combatre la Desocupació, la Cambra de Lloguers, entre unes atres. Depenia directament del President, de modo que tenia totes les atribucions d'un ministeri; la seua funció consistia en centralisar tota l'acció social de l'Estat i fiscalizar el compliment de les lleis laborals, per ad açò contava en delegacions regionals en tot el país.[59] Es varen transferir a la Secretaria, ademés, els servicis i facultats de caràcter conciliatorio i arbitral, aixina com les funcions de policia del treball, els servicis d'higiene industrial, els d'inspecció d'associacions mutualistes i els relacionats en el treball marítim, fluvial i portuari. Com a reflex de la jerarquisació administrativa de la nova Secretaria, Perón va traslladar les oficines de l'antic Departament ―que estaven en un chicotet edifici en Perú cantó Victoria, actual Hipólito Yrigoyen― a la sede del Concejo Deliberante de la Ciutat de Buenos Aires. A fins de 1943, el sindicaliste socialiste José Domenech, secretari general de la poderosa Unió Ferroviària, li va propondre a Perón participar en persona de les assamblees obreres. La primera assamblea sindical a la que va assistir va ser el 9 de decembre de 1943 en la ciutat de Rosario, a on Domenech ho va presentar com «el Primer Treballador de l'Argentina». La presentació de Domenech tindria conseqüències històriques, ya que eixe títul seria un dels arguments per a que, dos anys despuix, s'acceptara l'afiliació de Perón al nou Partit Laborista, i apareguera també com un dels versos més destacats de la Marcha Peronista.[60][61]
Secretari de Treball, ministre de Guerra i vicepresident
El 24 de febrer de 1944, Perón va ser designat per a l'estratègic càrrec de ministre de Guerra. Al sendemà, Farrell va ocupar interinamente la presidència de la Nació, i el 9 de març d'eixe any va ser nomenat pels seus parells president de la Nació.[62]
Com a ministre de Guerra, va promoure l'increment del presupost de defensa per a adquirir equips i millorar les instalacions de l'Eixèrcit i la Marina, va dur alvance la reorganisació de l'estructura de les forces armades. Va demanar que el president restringira l'enviament de militars en cas d'intervenció federal a les províncies i va prohibir als militars intervindre en política. Durant el seu ministeri el govern va encarar una modernisació d'armament i una forta política industrialista responent a la preocupació dels militars per lliurar-se de la dependència d'atres països en aprovisionaments militars. Com a Secretari de Treball, Perón va realisar una obra notable, fent aprovar les lleis laborals que havien segut reclamades històricament pel moviment obrer argentí, entre elles, generalisació de l'indemnisació per acomiadament, que existia des de 1934 per a empleats de comerç, jubilacions per a empleats de comerç, Estatut del Peó de Camp, creació de la justícia laboral, aguinaldo, eficàcia real de la policia de treball, ya existent, per a garantisar la seua aplicació, i per primera volta la negociació colectiva, que es va generalisar com a regulació bàsica de la relació entre el capital i el treball. També va deixar sense efecte el decret-llei d'associacions sindicals sancionat per Ramírez. De la mà en esta activitat, Perón, Mercant i el grup inicial de sindicalistes que varen concretar l'aliança (entre els que destacaven els socialistes Borlenghi i Bramuglia) varen escomençar a organisar una nova corrent sindical que aniria assumint una identitat laborista-nacionalista. Durant 1944, Farrell va impulsar les reformes laborals que proponia la Secretaria de Treball. El govern va convocar a sindicats i empleadores a negociar convenis colectius, un procés que no tenia precedents en el país. Eixe any es varen firmar 123 convenis colectius que alcançaven a més d'1,4 millons d'obrers i empleats, i a l'any següent (1945) es firmarien atres 347 convenis, que cobririen a 2,2 millons de treballadors.[63]
la Secretaria de Treball i Previsió va escomençar a fer realitat el programa històric del sindicalisme argentí: es va sancionar el Decret 33 302/43, estenent a tots els treballadors les indemnisacions per acomiadament que ya tenien els empleats de comerç; es va sancionar l'Estatut del Periodiste; es va crear l'Hospital Policlínico per a treballadors ferroviaris; es varen prohibir les agències privades de colocació i es varen crear escoles tècniques orientades a obrers. El 8 de juliol de 1944, Perón va ser designat vicepresident de la Nació, mantenint els càrrecs de ministre de Guerra i secretari de Treball. El 18 de novembre de 1944, es va anunciar la promulgació del Estatut del Peó de Camp (Decrete-Llei N.º 28 194) sancionat el més anterior, modernisant la situació semifeudal en que encara es trobaven els treballadors rurals, alarmant als grans estancieros (latifundistes) que controlaven les exportacions argentines. El 30 de novembre es varen establir els tribunals de treball, resistits pel sector patronal i els grups conservadors.[64] Esta normativa va fixar per primera volta, per a tot el territori de la república, condicions de treball humanitàries per als asalariado rurals no transitoris, entre elles: salaris mínims, descans dominical, vacacions pagues, estabilitat, condicions d'higiene i estage. Este decret va ser ratificat per la Llei 12 921 i reglamentat pel Decret 34 147 de l'any 1949. D'esta forma es va enfortir el poder de negociació dels sindicats rurals, va establir l'Estatut del Tambero-Mediero, va respalar i es va comprometre a mantindre la rebaixa obligatòria del preu dels arrendaments i la suspensió dels desestages, i va traslladar al Consell Agrari Nacional a l'àmbit de la Secretaria de Treball i Previsió, des d'a on es varen dur alvance algunes expropiacions. Perón sostindria: «La terra no deu ser un be de renda, sino un be de treball».[65]
El 4 de decembre, es va aprovar el règim de jubilacions per a empleats de comerç, que va ser seguit per una manifestació sindical de respal a Perón, la primera en el seu respal i en la que va parlar en un acte públic, organisada pel socialiste Ángel Borlenghi, secretari general del sindicat, reunint una enorme multitut estimada en 200 000 persones.[66]
Eixe any es va crear la Direcció Nacional de Salut, dependent del Ministeri de l'Interior, que va passar a administrar el Fondo d'Ajuda Federal destinat a compensar els desequilibris de les jurisdiccions en matèria sanitària, i per mig de les Delegacions Regionals va eixercir influència sobre la salut pública de les províncies i governacions del país. Per mig de la resolució 30 655/44 per la que es va impulsar l'atenció mèdica gratuïta en les fàbriques en responsabilitat de l'empresa, es varen recolzar polítiques per a que els sindicats desenrollaren el segur social com a complementari de l'acció estatal i es varen crear servicis hospitalaris baix control dels gremis de l'indústria azucarera, ferroviaris i del vidre, entre uns atres.[67]
Paralament, aumentava la sindicalisació dels treballadors: mentres que en 1941 hi havia 356 sindicats en 441 412 membres, en 1945 eixa cantitat havia aumentat a 969 sindicats en 528 523 membres,[68] en la seua majoria «nous» treballadors, ètnicament distints dels immigrants de les décades anteriors, provinents de la migració massiva que estava succeint des de l'interior del país i països limítrofs a les ciutats, especialment al Gran Buenos Aires. Li'ls va escomençar a cridar despectivamente «morochos», «grasses», «negres», «negres» i «cabecitas negres» per les classes miges i altes, i també per alguns dels treballadors industrials «vells», descendents de l'immigració europea. La Secretaria de Treball, en el respal d'un sector cada volta més important de sindicalisme, estava reconformando massivament la cultura que sostenia les relacions laborals, caracterisada fins a eixe moment pel predomini del paternalisme característic de l'estància. Un exponent del sector patronal opost a les reformes laborals «peronista» sostenia per llavors que lo més greu de les mateixes era que els treballadors havien «començat a mirar als ulls» als seus empleadores.[69]
En eixe context de transformació cultural referit alloc dels treballadors en la societat, la classe obrera s'ampliava per l'industrialisació accelerada del país. Esta gran transformació socioeconòmica va ser la base del nacionalisme laborista que va prendre forma entre la segona mitat de 1944 i la primera mitat de 1945 i que adoptaria el nom de peronisme.[70] Va jugar un rol central en la sanció del decrete-llei 1740/45 fixant el règim de vacacions per als obrers industrials i la creació de la Justícia Nacional del Treball. Per decret N.º 33302 del 20 de decembre de 1945 es va crear el «Institut Nacional de Remuneracions», es va otorgar un aument salarial i es va instituir, per primera volta, el sòu anual complementari o aguinaldo.[71] Perón representava a la llínea de major obertura davant els problemes socials. A través de la Secretaria de Treball i Previsió, creada per iniciativa de Perón, es varen produir canvis fonamentals tendientes a establir una relació més forta en el moviment obrer, i es varen sancionar una série de reformes en la llegislació laboral com l'Estatut del Peó, que va establir un salari mínim i va procurar millorar les condicions d'alimentació, vivenda i treball dels treballadors rurals, i també es va establir el segur social i la jubilació, que va beneficiar a 2 millons de persones. Ademés, es varen crear Tribunals de Treball, les sentències del qual, en llínees generals, varen resultar favorables a les demandes obreres (entre elles, la fixació de millores salarials i l'establiment de l'aguinaldo per a tots els treballadors), i es varen reconéixer l'associacions professionals, en lo que el sindicalisme va obtindre una millora substancial de la seua posició en el pla jurídic. Va otorgar drets com a indemnisacions, vacacions pagues, llicències, prevenció d'accidents de treball, capacitació tècnica, etcétera. Entre 1936 i 1940, els sindicats havien firmat solament 46 convenis colectius de treball, i tan sol entre els anys 1944 i 1945 varen rubricar més de 700. El 2 d'octubre de 1945 es va dictar la Llei d'Associacions Professionals, per la qual els sindicats varen ser declarats entitats de ben públic. Els treballadors varen obtindre aixina el reconeiximent dels seus drets, se'ls va donar respallegal i varen contar en l'Estat com a respal.[72]
1945: formació del peronisme
1945 va ser un dels anys més trascendentes de l'història de l'Argentina.[73]
Es va iniciar en l'òbvia intenció de Farrell i Perón de preparar l'ambient per a declarar la guerra a Alemània i Japó, el rol de Perón en esta decisió deu ser senyalat. El 26 de giner de 1944, el Govern argentí havia trencat les relacions diplomàtiques en Alemània i Japó ―Itàlia estava ocupada pels aliats―: «Declárase l'estat de guerra entre la República Argentina i l'Imperi del Japó», i recent en l'artícul 3 se li declarava la guerra a Alemània. El 20 de març, l'encarregat de negocis britànic Alfred Noble es va reunir en Perón per a subrallar la necessitat de donar aquell pas. Pero existia oposició dins del Eixèrcit i l'opinió pública es trobava dividida entorn a declarar la guerra o no, no obstant va prendre mides tendientes a millorar la seua image: cessació total de l'intercanvi comercial en els països de l'Eix, tancament de publicacions pronazis, intervenció d'empreses alemanes, arrest d'un número important d'espies nazis o sospitosos de ser-ho.[74]
Ya en octubre de l'any anterior Argentina havia solicitat una reunió a l'Unió Panamericana per a considerar un rumbo d'acció comuna. Seguidament, l'aliança de Perón en els sindicats va ser desplaçant al sector nacionaliste de dreta que estava instalat en el Govern des del colp de 1943: el ministre de Relacions Exteriors Orlando L. Peluffo, l'interventor de Corrents David Uriburu, i sobretot el general Juan Sanguinetti, desplaçat del crucial càrrec d'interventor de la província de Buenos Aires que, després d'un breu interregne, va ser assumit per Juan Atilio Bramuglia, l'advocat socialiste de l'Unió Ferroviària, integrant del sector sindical que va iniciar l'acostament del moviment obrer a Perón. En febrer, Perón va realisar un viage secret a Estats Units per a convindre la declaració de guerra, la cessació del bloqueig, el reconeiximent al govern argentí i l'adheriment d'est a la Conferència Interamericana de Chapultepec, la qual estava prevista per al 21 de febrer d'eixe any.[75]
Poc despuix, renuncia el nacionaliste de dreta Rómulo Etcheverry Boneo al Ministeri d'Educació i és reemplaçat per Antonio J. Benítez, un home del grup de Farrel-Perón. El 27 de març, al mateix temps que la major part dels països llatinoamericans, Argentina li va declarar la guerra a Alemània i Japó i una semana despuix va firmar l'Acta de Chapultepec, quedant habilitada a participar en la Conferència de Sant Francisco que va fundar les Nacions Unides el 26 de juny de 1945, integrant el grup dels 51 països fundadors.[76]
Simultàneament, el govern va escomençar un gir per a la realisació d'eleccions. El 4 de giner el ministre de l'Interior almirant Tessaire, va anunciar la llegalisació del Partit Comuniste. Es varen prohibir els diaris pronazis Cabildo i El Pampero, i es va ordenar la cessació dels interventors universitaris per a tornar al sistema reformista d'autonomia universitària, al mateix temps que es restituïa als professors cessats.
Peronisme i antiperonisme
La característica principal de l'any 1945 en l'Argentina seria la radicalisació de la situació política entre peronisme i antiperonisme, impulsada en gran mida per Estats Units, per mig del seu embaixador, Spruille Braden. En avant la població argentina quedaria dividida en dos bandos frontalment enfrontats: els partidaris de Perón, que eren majoria en la classe obrera, i els no peronista, que eren majoritaris en la classe mija (sobretot porteña) i la classe alta. El 19 de maig va aplegar a Buenos Aires Spruille Braden, el nou embaixador nortamericà, qui s'eixercitaria en elloc fins a novembre del mateix any. Braden era un dels amos de l'empresa minera Braden Copper Company de Chile, partidari de la política imperialista dura del «Gran Garrot»; tenia una posició obertament antisindical i s'oponia a l'industrialisació de l'Argentina.[77] En anterioritat havia eixercitat un paper rellevant en la Guerra del Chaco entre Bolívia i Paraguay, preservant els interessos de la Standard Oil[78] i en Cuba (1942) operant per a que trencara relacions en Espanya.[79]
En posterioritat es va eixercitar com a Subsecretari d'Assunts Llatinoamericans d'Estats Units i va escomençar a treballar com lobbista pagat de l'United Fruit Company, impulsant el colp d'Estat contra Jacobo Arbenz en Guatemala en 1954.[80]
Segons l'embaixador britànic, Braden tenia «l'idea fixa de que havia segut elegit per la Providència per a derrocar al règim Farrell-Perón».[81] Des d'un primer moment, Braden va escomençar públicament a organisar i coordinar a l'oposició, exacerbando el conflicte intern. L'historiador radical Félix Lluna diu que l'aparició de l'antiperonisme va ser prèvia a l'aparició del peronisme.[82] la Bossa de Comerç i la Cambra Argentina de Comerç llancen Manifest del Comerç i l'Indústria junt en 321 organisacions patronals, criticant la política laboral del Secretari de Treball, ya que estava creant «un clima de recels, de provocació i de rebelia, que estimula el resentiment, i un permanent esperit d'hostilitat i reivindicació».[83]
El moviment sindical, en el que encara no predominava el respal obert a Perón,[84] va reaccionar ràpidament en defensa de la política laboral i el 12 de juliola CGT va organisar un multitudinari acte baix elema «Contra la reacció capitalista».[85] Segons Félix Lluna, eixa va ser la primera volta que els treballadors varen escomençar a identificar-se com a «peronista».[82]
El antiperonisme va adoptar la bandera de la democràcia i va criticar durament les que cridava actituts antidemocràtiques del peronisme; este per la seua banda va prendre com a bandera la justícia social i criticava durament el despreci pels treballadors dels seus adversaris. El moviment estudiantil expressava la seua oposició en la consigna «no a la dictadura de les espardenyes»[86]
i el moviment sindical i les manifestacions obreres que recolzaven les lleis laborals que anava promovent Perón contestaven «espardenyes sí, llibres no».[87][88]
El 19 de setembre de 1945, l'oposició va aparéixer unida en una enorme manifestació de més de 200 000 persones,[89] denominada la Marcha de la Constitució i la Llibertat, que es va dirigir del Congrés al barri de la Recoleta, encapçalada per cinquanta personalitats de l'oposició, entre ells els radicals José P. Tamborini, Enrique Mosca, Ernesto Sammartino i Gabriel Oddone, el socialiste Nicolás Repetto, els radicals antipersonalistas José M. Cantilo i Diógenes Taboada, el conservador (PDN) Laureano Landaburu, els demócrates cristians Manuel Ordóñez i Rodolfo Martínez, el filocomunista Luis Reissig, el demócrata progressiste Juan José Díaz Arana, i el rector de l'UBA Horacio Rivarola. S'ha dit que la manifestació estava majoritàriament integrada per persones de classe mija i alta, lo que resulta històricament indiscutible,[82] pero això no invalida el significat històric de la seua amplitut social i la seua pluralitat política. La marcha va impactar de ple en el poder de Farrell-Perón i va desencadenar una successió de planteos militars contra la permanència de Perón en el govern que es varen concretar el 8 d'octubre, quan davant una votació adversa dels oficials de Camp de Maig, que estava al mando del general Eduardo J. Ávalos ―un dels líders del GOU―, en respal del radicalisme a través d'Amadeo Sabattini, Perón va presentar la renúncia a tots els seus càrrecs. L'11 d'octubre Estats Units li va demanar a Gran Bretanya que deixara de comprar bens argentins durant dos semanes per a produir la caiguda del govern.[90]
El 12 d'octubre, Perón va ser detingut i dut a l'Illa Martín García. En eixe moment, els líders del moviment opositor varen tindre el país i el govern a la seua disposició. «Perón era un cadàver polític»[91] i el govern, presidit formalment per Farrell, estava en realitat en mans del general Eduardo Ávalos, qui va assumir com a ministre de Guerra en tongada de Perón i només pretenia entregar el poder als civils lo abans possible.
- Perón va ser reemplaçat en la vicepresidència pel ministre d'Obres Públiques general Juan Pistarini, qui va mantindre els dos càrrecs, mentres que el cap de la Marina contralmirante Héctor Vernengo Lima va assumir la titularitat del Ministeri de Marina. La tensió va aplegar a un punt tal que elíder radical Amadeo Sabattini va ser abroncat per nazi en la Casa Radical, un jagantesc acte civil va atacar el Círcul Militar (12 d'octubre) i un comando paramilitar va aplegar a planejar l'assessinat de Perón.[92]
La Casa Radical del carrer Tucumán en Buenos Aires s'havia convertit en el centre de delliberació de l'oposició. Pero els dies varen passar sense que es prenguera cap resolució, aplegant moltes voltes a impulsar el revengisme patronal. El dia dimarts 16 d'octubre era dia de pagament:
Organisacions com la Federació Universitària de Buenos Aires, la Federació Universitària Argentina i el Colege d'Advocats varen participar en alguns casos en activitats golpista i terroristes.[94]
El 17 d'octubre
Archiu:JuanDomingoPeron-RadioNacional.ogg
El dimecres 17 d'octubre de 1945, es va produir una massiva movilisació d'entre 300 000 (segons càlculs de Félix Lluna) i 500 000 persones,[96] la majoria treballadors de sectors molt humils, que varen ocupar la Plaça de Maig exigint la llibertat de Perón. En la mateixa varen jugar un paper decisiu els dirigents sindicals, els metalúrgics Ángel Perelman i Patricio Montes d'Oca, Alcides Montiel del gremi cervecero, Cipriano Reis del gremi de la carn, dirigents de base de la CGT, que anaven recorrent les fàbriques incitant als treballadors a abandonar el treball per a marchar corejant consignes en favor de Perón pels carrers principals cap al centre de la Capital Federal, i activistes com l'escritora uruguayana Blanca Llum Brum.[97][98] Prèviament, en la matinada del dia 17, va escomençar una movilisació dels treballadors de La Boca, Barraques, Parc Patricios i dels barris populars de l'oest de Capital Federal aixina com de les zones industrials de les seues afores. Va ser molt important també el número de treballadors que va eixir de Berisso, localitat propenca a L'Argent. L'acció estava a penes coordinada per alguns dirigents gremials que havien estat agitant els dies anteriors, i la principal força d'impuls provenia d'eixes mateixes columnes que mentres marchaven retroalimentaven el moviment. El president Edelmiro J. Farrell va mantindre una actitut prescindente. Els sectors més antiperonista del govern, com l'almirant Vernengo Lima, varen propondre obrir fòc contra els manifestants. El nou home fort del govern militar, el general Eduardo Ávalos, es va mantindre passiu, esperançat que la manifestació es dissolguera sola, i es va negar a movilisar les tropes. Finalment, davant la contundència de la pressió popular, varen negociar en Perón i varen pactar les condicions: Perón parlaria als manifestants per a tranquilisar-els, no faria referència a la seua detenció i obtindria que es retiraren i per una atra part el gabinet renunciaria en la seua totalitat i Ávalos solicitaria el seu retir; Perón també es retiraria i no tornaria a detentar cap càrrec pero a canvi exigiria que el govern convocara a eleccions lliures per als primers mesos de 1946.[99]
A les 23:10 Perón va eixir a un balcó de la Casa de Govern i va parlar als treballadors mentres celebraven el triumfo. Va anunciar el seu retir de l'Eixèrcit, va celebrar la «festa de la democràcia» i abans de demanar que tornaren pacíficament a les seues cases en esment de no danyar a les dònes presents va dir:
Eleccions de 1946
- Artícul principal → Eleccions presidencials d'Argentina de 1946.
Despuix d'un curt lapsus de descans, durant el qual va contraure matrimoni en Eva Duarte en Junín (província de Buenos Aires) i el seu amic Mercant assumia la conducció de la Secretaria de Treball i Previsió, el 22 d'octubre Perón va escomençar la campanya política que culminaria sent elegit president en les eleccions del 24 de febrer de 1946.[99] El sector de l'Unió Cívica Radical, que ho recolzava, va formar l'UCR Junta Renovadora, a la qual es varen sumar el Partit Laborista i el Partit Independent; per la seua banda, l'organisació radical FORJA es va dissoldre per a sumar-se al moviment peronista. Un rol actiu en la campanya compliria la Societat Rural Argentina (SRA), contant en el respal actiu de Spruille Braden, embaixador d'Estats Units en Argentina. Durant la campanya es varen produir dos fets que varen afectar profundament el resultat, per un costat el descobriment d'un important chèc entregat per una organisació patronal com a contribució a la campanya de l'Unió Democràtica. El segon va ser el involucramiento en qüestions internes del Departament d'Estat dels Estats Units ―a instàncies de l'embaixador Braden― en la campanya electoral a favor de la fòrmula Tamborini-Mosca.[100]
Al mateix temps, va eixir a la llum que Raúlamuraglia, un home de negocis, havia finançat la campanya de l'Unió Democràtica, a través de millonaris chècs del Bank of New York que havien tingut com a destí sostindre el Comité Nacional de l'Unió Cívica Radical i als seus candidats José Tamborini i Enrique Mosca. Posteriorment, en 1951, l'empresari va aportar recursos per a recolzar el colp d'Estat fallanc del general Rebuig Menéndez contra Perón, i en juny de 1955 va finançar el bombardeig de Plaça de Maig.[101]
En 1945, l'embaixada d'Estats Units dirigida per Spruille Braden va promoure l'unificació de l'oposició en un front antiperonista, que va incloure als partits Comuniste, Socialiste, Unió Cívica Radical, Demócrata Progressiste, Conservador, la Federació Universitària Argentina (FUA), la Societat Rural (terratinents), l'Unió Industrial (grans empreses), la Bossa de Comerç, i els sindicats opositors. Durant la seua breu gestió com a embaixador, i valent-se d'un excelent domini de l'idioma castellà, Braden va actuar com un líder polític de l'oposició, en una evident violació del principi de no intervenció en els assunts interns d'un país estranger. Braden va propiciar en 1946, pocs dies abans de les eleccions, la publicació d'un informe denominat «Ellibre Blau», acusant al govern militar com a l'anterior ―la presidència de Castell― de colaborar en les potències de l'Eix, d'acort a documents recopilats pel Departament d'Estat nortamericà.[102] Com a resposta, els partits polítics que sostenien la candidatura presidencial de Perón, varen publicar un llibre de resposta que es va titular «Ellibre Blau i Blanco», que va instalar hábilmente la consigna Braden o Perón.[103]
En mig de la campanya electoral de 1946, sectors lligats a la Societat Rural Argentina, la secció local de l'Unió Cívica Radical i el Partit Lliberal de Corrents, varen planejar un atentat contra la seua vida en Corrents. El dia 3 de febrer de 1946, este grup, davant la marcha de Perón pels carrers de Goya, es va posicionar sobre els sostres en armes. Des d'un vehícul en el que viajaven els lliberals Bernabé Marambio Ballesteros, Gerardo Speroni, Juan Reynoldi i Ovidio Furtar, varen disparar en armes de fòc a la gent que des del port, enterada de la notícia, marchava cap al centre per a repudiar l'intent d'assessinat.[104]
L'Unió Democràtica va recolzar el Llibre blau i l'immediata ocupació d'Argentina per forces militars liderades per Estats Units; adicionalment, va exigir l'inhabilitació llegal de Perón per a ser candidat. Açò, no obstant, no va succeir i solament va servir per a destruir les possibilitats de triumfo de l'Unió Democràtica. Perón a la seua volta va publicar el Llibre blau i blanc i va fer públic un eslògan que establia una disyuntiva contundent, «Braden o Perón», que va tindre una forta influència en l'opinió pública al moment de votar.[89]
El respal popular, organisat pel Partit Laborista i l'UCR Junta Renovadora, li va donar la presidència a Perón.[105] En les eleccions del 24 de febrer de 1946, sent derrotat únicament en Còrdova, Corrents, Sant Joan i San Luis, Perón es va impondre en un 52,84 % dels vots, mentres que Tamborini es va colocar en segon lloc, en el 42,87 % dels vots, dèu punts per baix del peronisme. En el Colege Electoral (no existia el vot directe), Perón va rebre 299 vots electorals contra sol 66 de Tamborini. L'Unió Democràtica va colapsar al moment de la seua derrota i mai va tornar a unir-se, mentres que els partits aliats de Perón es varen unificar en el Partit Peronista a finals d'eixe any. A diferència de les eleccions celebrades durant la «Década Infame», les eleccions de febrer de 1946 varen ser reconegudes com absolutament netes pels propis dirigents i diaris opositors.[106]
Alguns mijos opositors es varen negar a publicar el resultat, una volta realisat els comicis presidencials. El diari La Prensa no va donar a conéixer la notícia de que Perón hi havia resultat elegit president. Va tardar més d'un més en imprimir la novetat, de modo indirecte, publicant una cita del New York Claves que donava per fet que Perón havia guanyat les eleccions presidencials. En transmetre's el poder, el diari va realisar la crònica del fet sense mencionar cap volta a Perón.[107]
Primera presidència
- Artícul principal → Primer govern de Juan Dumenge Perón.
El primer periodo presidencial de Juan Dumenge Perón es va estendre entre el 4 de juny de 1946 i el 4 de juny de 1952. Entre les accions més destacades es troba la conformació d'un extens estat de benestar, en eix en la creació del Ministeri de Treball i Previsió Social i la Fundació Eva Perón, una àmplia redistribució de la riquea a favor dels sectors més postergats, el reconeiximent dels drets polítics de les dònes, una política econòmica que va impulsar l'industrialisació i la nacionalisació de sectors bàsics de l'economia i una política exterior d'aliances suramericanes recolzada en el principi de la tercera posició. En el mateix periodo es va realisar una reforma constitucional que va sancionar la cridada Constitució de 1949. En l'àmbit partidari es varen unificar els tres partits que havien sostingut la seua candidatura ―Laborista, UCR-JR i Independent― en el Partit Peronista i va recolzar la fundació del Partit Peronista Femení en 1949.
Política econòmica
Durant el govern de Perón es va profundisar la política de substitució d'importacions per mig del desenroll de l'indústria llaugera que es venia impulsant des de la década anterior. Perón també va invertir fortament en l'agricultura, especialment en la sembra de blat. Durant esta época el sector agropecuario es va modernisar, a partir del desenroll de l'indústria siderúrgica i petroquímica, es va impulsar la tecnificació i el recapte de fertilisants, plaguicidas i maquinàries, de manera que es va incrementar la producció i eficiència agropecuaria.[108]
Els quatre pilars del primer discurs econòmic peronista varen ser: «mercat intern», «nacionalisme econòmic», «rol preponderant de l'Estat» i «paper central de l'indústria». L'Estat va cobrar creixent importància com a regulador de l'economia en tots els seus mercats, inclós el de bens, i també com a proveïdor de servicis. En 1946, en Perón ya convertit en president electe, es va nacionalisar el Banc Central de la República Argentina, per mig del decret llei 8503/46.[109]
Simultàneament, va tindre lloc una política d'assignació discrecional del crèdit, per mig de la conformació de bancs oficials especialisats: el recent creat Banc de Crèdit Industrial va recolzar l'activitat de la «indústria i la mineria», el Banc Nació ho va fer en el «agro i el comerç», el Banc Hipotecari Nacional va finançar la «construcció de vivendes», i la Caixa Nacional d'Aforro Postal els «crèdits de consum». La Caixa va ser ademés l'organisme al que es va assignar l'impuls de la «captació del chicotet aforro» sorgit de les noves polítiques distributives. El valor de la taxa activa diferia segons el destí dels crèdits. Tots els depòsits dels bancs públics i privats varen ser nacionalisats. El periodo 1947-1951 indica una tendència a la baixa en les taxes d'interés ―en consonancia con l'estabilitat econòmica― i una marcada disminució del deute extern que se salda completament en 1952, en el pagament de més de 12 000 millons de m$n pertanyents a les dos últimes quotes semestrals de l'empréstito argentí-britànic contingut en el conveni Roca-Runciman (1933).[110]
En esta mida, sumada al «control absolut de l'emissió monetària» (en virtut de la nacionalisació del BCRA), l'Estat va obtindre la hegemonia de les fonts de creació de diners del sistema. Aixina mateix va assumir la garantia total dels depòsits bancaris. L'activa participació de l'Estat en l'activitat econòmica, sumada a la política salarial distributiva i a la recapitalisació de l'indústria que hi havia estat impossibilitada d'equipar-se durant tot el periodo de guerra, varen pressionar sobre la demanda global. El conjunt de mides preses denota clarament un fort estímul al consum, en detriment de l'aforro, per a este subperiodo. cita requeridaPese a l'aparició d'una incipient inflació, la demanda de diners permaneix alta durant tota l'etapa, encara que en tendència declinante a partir de 1950. Davant la falta de divises, producte de l'estancament del sector primari, en les que s'importaven els bens de capital i insumos necessaris per al procés d'industrialisació, en 1946 Perón va nacionalisar el comerç exterior per mig de la creació del Institut Argentí per a la Promoció de l'Intercanvi (IAPI) que significava el monopoli estatal del comerç exterior.[111] Este li va permetre a l'Estat obtindre recursos que va utilisar per a redistribuir cap a l'indústria. Dit intercanvi intersectorial del sector agrari a l'indústria, va provocar conflictes en algunes associacions patronals agropecuarias, en especiala Societat Rural Argentina.
En 1947 va anunciar un Pla Quinquenal per a enfortir les noves indústries creades, i escomençar en l'indústria pesada (siderúrgia i generació d'energia elèctrica en Sant Nicolás i en Jujuy). Perón afirmava que l'Argentina havia obtingut en 1810 la llibertat política, pero no l'independència econòmica. L'industrialisació diversificaría i complejizaría la matriu productiva (Scalise, Iriarte, s. d) i açò, a la seua volta, permetria a l'Argentina transcendir al rol assignat en la Divisió Internacional del Treball. El Pla buscava transformar l'estructura socioeconòmica; reduir la vulnerabilitat externa (disminuint el deute i nacionalisant els servicis públics); millorar el nivell de vida (per mig de redistribució i obres públiques en sanitat, educació i vivenda); accelerar la capitalisació industrial i desenrollar el sistema financer local (per a estabilisar la balança de pagaments). Aixina, l'Estat assumix una participació activa en l'economia. Eixe mateix any va crear la Societat Mixta Siderúrgica Argentina (Somisa), designant a la seua front al general Manuel Savio[112] i l'empresa Aigua i Energia Elèctrica.[113] En 1948 l'Estat va nacionalisar els ferrocarrils, en la seua majoria propietat de capitals anglesos, i va crear l'empresa Ferrocarrils Argentins. També en 1948 es va incorporar a l'Estat l'Empresa Mixta Telefónica Argentina (EMTA), a la que se li va rebatejar un any més tarde com Teléfons de l'Estat. En 1950 va crear Aerollínies Argentines, la primera empresa argentina d'aviació.[114]
En l'àrea del desenroll de la ciència i tecnologia va iniciar el desenroll d'energia nuclear en la creació de la Comissió Nacional d'Energia Atòmica en 1950, en científics com José Antonio Balseiro i Mario Báncora els qui varen assentar les bases del pla nuclear argentí.[115]
En el sector aeronàutic es va donar gran impuls a la producció nacional a través de la Fàbrica Militar d'Avions, la primera fàbrica d'avions de Llatinoamèrica,[116] creada en 1927 pel president radical Marcelo T d'Alvear, destacant-se el desenroll d'avions de reacció per mig del Proyecte Pulqui dirigit per l'ingenier alemà Kurt Tank. En Europa es va contractar a uns 750 obrers especialistes, dos equips de dissenyadors alemans dirigits per Reimar Horten, un equip italià a càrrec de Cessara Pallavecino i a l'ingenier francés Emile Dewoitine. Estos equips, junt en ingeniers i tècnics argentins, serien els encarregats de proyectar els avions de reacció Pulqui I i Pulqui II, el bimotor Justicialista de l'Aire, després rebatejat I. Ae. 35 Huanquero, ales volants Horten, etc. Aixina mateix, Sant Martín va gestionar l'ingrés al país d'un important grup de professors del Politècnic de Torí, en els quals es va crear l'Escola d'Ingenieria de la Força Aérea Argentina. Este personal acadèmic també va formar part del claustre de la Facultat d'Ingenieria de l'Universitat de Còrdova. També es varen fabricar els avions I. Ae. 22 DL d'entrenament alvançat, l'I. Ae. 24 Calquín de bombardeig i atac, l'I. Ae. 23 d'entrenament primari, el bimotor de caça I. Ae. 30 Ñancú. Completen eixe periodo el planejador d'assalt I. Ae. 25 Mañque, el motor d'aviació «El Gaucho», l'eixida teledirigit AM-1 Tábano[117] i aeronaus d'instrucció elemental i d'us civil: el Colibrí, el Chingolo, i el F. M. A. 20 Boyero. La concreció d'estos proyectes aeronàutics va motivar la formació d'una important ret de proveïdors de parts d'alta calitat, i com a conseqüència, la creació del parc industrial que va ser la base del posterior desenroll i envolament industrial de Còrdova. Complits els tres primers anys de govern, s'agota la fase clàssica del procés de substitució d'importacions i conclou la fase expansiva de la política econòmica recolzada en el creiximent de la demanda global i la redistribució de l'ingrés. La reactivació posterior a la Segona Guerra Mundial va produir que els països europeus compraren les collites argentines pel creiximent en les àrees sembrades en cereals, especialment en la pampa humida i la modernisació de l'agricultura.[118]
La crisis política que comença en este periodo té els seus orígens en el sector extern, en la caiguda de les importacions i exportacions en un 33 %, i recolzada en l'estrepitosa caiguda de les reserves que varen descendir a 150 millons de dólars quan al començ de la gestió havien alcançat nivells de 1500 millons de dólars.cita requerida Este escenari tenia un gran atenuant: «El estrangulamiento de la capacitat productiva» frut de l'insuficient capitalisació de l'estructura productiva. Ademés, és important destacar la caiguda en la producció agropecuaria dels anys 1951-1952 generada pels efectes de les sequies. El Govern sosté la seua política monetària, fiscal i salarial expansiva, pero la pressió de la demanda global sobre una economia en menor cantitat de bens i servicis disponibles enerva les pressions inflacionarias fins que en l'any 1951, s'aplega a un récort inflacionario en el nostre país per a lo que anava d'el XX. El cost de vida es va elevar un 37 % i els preus majoristes un 48 %.
Política educativa
Ensenyança primària i secundària
- Artícul principal → Primer govern de PerónEnsenyança primària i secundària.
Durant el govern peronista el número d'inscriptos en les escoles primàries i secundàries va créixer a taxes superiors a la dels anys anteriors, mentres que en 1946 va haver 2 049 737 alumnes inscriptos en les escoles primàries i 217 817 en les secundàries, per a l'any 1955 varen ser 2 735 026 i 467 199 respectivament.[119]
L'ensenyança religiosa en les escoles primàries i secundàries que venia de la presidència de Ramírez va ser abolida el 16 de decembre de 1954 en el marc del conflicte en l'Iglésia catòlica.[120]
Un dels motius d'irritament dels opositors va ser l'introducció en els texts escolars de dibuixos, fotografies i texts laudatorios de Perón i Evita tals com «¡Viva Perón! Perón és un bon governant. Perón i Evita nos amen» i uns atres similars.[121][122] Ellibre La raó de la meua vida d'Eva Perón va ser obligatori en el nivell primari i secundari,[122] i en l'escola secundària es va introduir la matèria «Cultura Ciutadana». En 1951 s'aprova la llei 13 031, que va reformar profundament l'educació pública argentina. La nova norma estipulava la funció social de l'universitat. Es rebuja que l'institució d'educació superior siga un àmbit exclusiu d'acumulació i transformació del saber i es propende a que s'incorpore com a promotora del desenroll del país. Despuix de quinze anys de democràcies restringides i intervencions, en 1946 el Congrés va sancionar una nova Llei d'Educació Superior que va posar a les universitats baix l'òrbita de les regles d'una democràcia sense proscripció. S'incorporaven diversos postulats de la Reforma Universitària, com la definició de l'extensió i la participació directa dels estudiants; esta llei profundisava la participació estudiantil en el govern de les Facultats, otorgant-els el dret al vot:[123] els alumnes eren representats en l'Assamblea Universitària per mig d'un representant sortejat entre els millors promijos dels últims anys.[123] L'Estat es comprometia a otorgar beques per a estudiants que contaren en mèrits i anaren fills de famílies d'obrers. Estes beques servien per a costejar els aranzel de les universitats, que no serien gratuïtes fins a 1949. El creiximent més ràpit de l'escola secundària respecte de la primària indica que es va produir l'accés a l'educació secundària de la major part dels fills de classe mija i d'una part significativa dels estrats alts de la classe treballadora, lo que es veu confirmat per la circumstància de que el major aument es va donar en l'ensenyança comercial i tècnica.[124]
En 1954, el Congrés, en majoria peronista, va derogar l'ensenyança religiosa en les escoles públiques (no aixina en les privades). El Congrés va aprovar l'Estatut per al Personal Docent dels Establiments d'Ensenyança Privada i el Consell Gremial d'Ensenyança Privada que igualava els drets dels docents d'escoles privades als que gojaven els públics. Respecte als Jardins d'Infants, va ser aprovada la llei Simini en 1946, que establia els llineaments per a l'ensenyança preescolar destinada als párvulos de tres a cinc anys. En 1951, es va sancionar la Llei d'Estabilitat i Escalafó número 5651 que, va ser aprovada per tots els sectors. Pel que fa al salari docent, establia que estaria determinat per la llei del presupost i que les bonificacions periòdiques correspondrien tant als titulars com als suplents. Sobre els ascensos, especificava que els càrrecs superiors a vicedirector de primera categoria es designarien a través de concurs d'oposició. A la seua volta, els docents varen conseguir integrar el tribunal de classificacions docents.
Ensenyança universitària
En matèria de política universitària, durant la seua primera presidència Perón va impulsar mides que tendiren a acostar als sectors populars a l'universitat pública. En 1948 va enviar al Congrés un proyecte de llei per a crear l'Universitat Obrera Nacional ―actualment denominada UTN―, que va ser creada per Llei 13 229 i posada en funcionament en 1952, en centres en Buenos Aires, L'Argent, Baïa Blanca i Avellaneda. L'objectiu de l'Universitat Obrera va ser orientar-la cap a l'ingenieria productiva en règims d'estudis gratuïts i que facilitaren l'accés dels jóvens treballadors. Les principals mides del seu govern varen ser l'ingrés irrestricto, la gratuïtat i les beques, a fi d'obrir l'Universitat al poble, lo que representava tota una revolució sociocultural per a l'época. La gratuïtat va ser receptada en el decret 29337 de 1949 (Fermalls, 2009). Durant el primer govern de Perón es varen coordinar els plans d'estudi, es varen unificar les condicions d'ingrés a l'Universitat, es varen crear catorze noves universitats, es va elevar el presupost des de 48 millons (1946) a 256 millons (1950). La gratuïtat universitària va permetre que de 49 000 alumnes en 1946 s'aplegara a 96 000 en 1950. Es va establir la dedicació exclusiva per a permetre als professionals investigar.[125] Ademés, per primera volta es va instaurar un sistema de beques per a estudiants de baixos recursos a partir d'un impost del 2 % sobre els sòus establit en els artículs 87 i 107 de la Llei n.º 13 013. Açò va possibilitar que per a l'any 1956, Argentina fora el país en major cantitat d'estudiants universitaris en tota Amèrica Llatina.[126]
En 1949 va decretar la gratuïtat de l'ensenyança pública universitària (Decret 29 337/1949); per a 1955 la cantitat d'estudiants universitaris es va triplicar.[127]
En anunciar el decret Perón va declarar:
Durant el seu mandat es va construir també l'edifici de la nova Facultat de Dret i es varen crear les d'Arquitectura i d'Odontologia, sempre de l'Universitat de Buenos Aires. Ya en la seua segona presidència Perón va crear el Consell Nacional d'Investigacions Tècniques i Científiques (CONITYC) antecedent immediat del Consell Nacional d'Investigacions Científiques i Tècniques (CONICET) i es va obrir una nova sèu regional de l'Universitat Obrera en Tucumán. La creació de l'Institut de Mineria i Geologia de la UNT en la Província de Jujuy, a lo que li seguirien la creació d'instituts en el camp de les arts, el dret, l'economia i l'investigació científica. D'esta manera, també va planificar la construcció de la Ciutat Universitària en la Serra de Sant Javier, les obres del qual varen escomençar en 1949. En el nort va expandir l'Universitat en la regió, creant l'Institut de Geologia i Mineria, l'Institut de Biologia d'Altura i l'Institut de Medicina Popular, en Jujuy; l'Escola Tècnica de Vespucio i l'Institut d'Humanitats, en Bota; l'Escola d'Agricultura en El Zanjón, en Santiago del Estero, per eixemple. Va incorporar a la UNT l'Universitat Salesiana del Treball i va crear el Servici Mèdic Universitari.[128]
Despuix de 15 anys de democràcies restringides i intervencions militars sobre els governs civils, en 1946 el Congrés va sancionar una nova Llei d'Educació Superior que va posar a les universitats baix l'òrbita de les regles d'una democràcia sense proscripció. Per a això, i marcant una fita en l'història de la llegislació sobre educació superior, el peronisme va dictar en 1947 la Llei N.º 13 031, denominada Llei Guarde, en honor al diputat justicialista creador del seu articulat. Esta llegislació va posar punt final a la llarga vigència dels quatre artículs de la reduïda Llei N.º 1597 de 1885, «Llei Avellaneda», que va oficiar de marc llegal fins a llavors. En 1949 en l'intenció d'atendre a alguns plantejaments dels universitaris i incorporar alvanços de la llei sancionada en 1947 i assentar les bases per a una nova Llei, s'incorpora un artícul en la Constitució Argentina de 1949. En l'any 1954 se sanciona una nova Llei, la 14 297. En ella s'incorporen alguns atres postulats de la Reforma Universitària, com la definició de l'extensió i la participació directa dels estudiants, esta llei profundisa la participació estudiantil en el govern de les Facultats, otorgant-els el dret al vot.[123] En l'Universitat Nacional de Tucumán es va realisar profunda transformació, a través de múltiples creacions i una vasta expansió regional, com la construcció de la Ciutat Universitària, en el cerro Sant Javier; la fundació del Gymnasium Universitari, en 1948.[129] La creació en 194 de l'Institut de Mineria i Geologia de la UNT en la Província de Jujuy. Es va planificar la construcció de la Ciutat Universitària en la Serra de Sant Javier, les obres del qual varen escomençar en 1949.[130] Va expandir l'Universitat en la regió, creant l'Institut de Geologia i Mineria, l'Institut de Biologia d'Altura i l'Institut de Medicina Popular, en Jujuy; l'Escola Tècnica de Vespucio i l'Institut d'Humanitats, en Bota; l'Escola d'Agricultura en El Zanjón, en Santiago del Estero, per eixemple. Va incorporar a la UNT l'Universitat Salesiana del Treball i va crear el Servici Mèdic.[128]
En 1946, baix la presidència de Perón, i per la creixent industrialisació de l'Argentina durant la Segona Guerra Mundial, es va crear la Comissió Nacional d'Aprenentage i Orientació Professional (CNAOP) i es varen fundar escoles-fàbriques destinades a la capacitació d'operaris. D'esta manera, per mig de la Llei 13 229 de l'any 1948 es va crear l'Universitat Obrera Nacional (UON). Cap a 1955 ya tenia instituts en Capital federal, Còrdova, Mendoza, Santa Fe, Rosario, Baïa Blanca, L'Argent i Tucumán. Els plans d'estudi privilegiaven especialitats tals com les construccions mecàniques, els automòvils, l'indústria textil, i les instalacions elèctriques.[131]
Política sanitària
En 1946 Ramón Carrillo va ser designat secretari de Salut Pública i en 1949 en crear-se nous ministeris va passar a ser ministre de l'àrea. Des del seu càrrec va tractar de portar a terme un programa sanitarista que es dirigia cap a la creació d'un sistema unificat de salut preventiu, curatiu i d'assistència social de caràcter universal en el qual'Estat compliria un paper preponderant. Sobre la política sanitària es caracterisa per l'expansió de centres hospitalaris i l'implementació d'estratègies sanitàries a nivell nacional dirigides per la Secretaria de Salut Pública. Carrillo va decidir dedicar-se a atacar les causes de les malties des del poder públic al seu alcanç. baix una concepció ideològica que privilegiava lo social sobre elucre individual va permetre alvançar en plans com la mortalitat infantil que del 90 per mil en 1943 va baixar al 56 per mil en 1955. Mentres que la tuberculosis de 130 cada cent mil en 1946 a 36 cada cent mil en 1951. Des de la gestió es varen escomençar a complir normes sanitàries incorporades en la societat argentina com les campanyes massives de vacunació i l'obligatorietat del certificat per a l'escola i per a realisar tràmits. Es varen implementar campanyes massives a nivell nacional contra la febra groga, les malties venéreas i atres flagelos. Al front de la Secretaria de Salut va portar a terme una campanya exitosa per a erradicar el paludisme, dirigida pels doctors Carlos Alberto Alvarado i Héctor Argentí Coll; la creació d'EMESTA, primera fàbrica nacional de medicaments; i el respal als laboratoris nacionals per mig d'incentius econòmics per a que els remeis estigueren disponibles per a tota la població. Durant la seua gestió es varen inaugurar casi cinccents nous establiments sanitaris i hospitals.[132]
L'acció governamental va comportar un mejoramiento substantiu en les condicions de la salut pública. També el periodo es va caracterisar per la constitució o el afiançament de les obres socials dels sindicats, especialment aquells en major número d'afiliats tals com els ferroviaris i els bancaris. El número de llits en hospitals que era de 66 300 en 1946 (quatre cada mil habitants) va passar en 1954 a 131 440 (sèt cada mil habitants). Es varen fer campanyes per a combatre malties endèmiques com el paludisme, la tuberculosis i la sífilis utilisant a gran escala els recursos del DDT per al primer i la penicilina per a les últimes i es va accentuar la política sanitària en les escoles en fer obligatòria la vacunació en el seu àmbit. Va aumentar el número de llits existents en el país, de 66 300 en 1946 a 132 000 en 1954. Va erradicar, en només dos anys, malties endèmiques com el paludisme, en campanyes sumament agressives. Va fer desaparéixer pràcticament la sífilis i les malties venéreas. Va crear 234 hospitals o policlínicas gratuïts. Va disminuir l'índex de mortalitat per tuberculosis de 130 per 100 000 a 36 per 100 000. Va terminar en epidèmies com el tifus i la brucelosis. Va reduir dràsticament l'índex de mortalitat infantil del 90 per mil a 56 per mil.[132]
En 1942 uns 6,5 millons d'habitants tenien recapte d'aigua corrent i 4 millons, servicis cloacals, i en 1955 els beneficiaris eren 10 millons i 5,5 millons respectivament. la mortalitat infantil que era de 80,1 per mil en 1943 va baixar a 66,5 per mil en 1953 i l'esperança de vida que era de 61,7 anys en 1947 va pujar a 66,5 anys en 1953.[133]
Política deportiva
Durant el seu govern el deport va alcançar un alt grau de desenroll, es va llançar els Tornejos Nacionals Evita, l'unificació en 1947 de la Confederació Argentina de Deports (CAD) en el Comité Olímpic Argentí (COA), la presència de centenars de deportistes en l'exterior competint en diferents disciplines, la promoció de deports no tradicionals, l'organisació del mundial de básquet de 1950, dels Jocs Panamericans de 1951, de l'auspici estatal a Juan Manuel Fangio, varen anar els primers esclavons d'una política deportiva a nivell nacional. El pilot Juan Manuel Fangio va guanyar cinc campeonats mundials en Fòrmula 1. La Selecció argentina de básquetbol masculí es va adjudicar el primer Campeonat Mundial i el boxejador Pascual Pérez, es va convertir en el primer campeó mundial argentí, iniciant una llarga saga de campeons, que farien d'Argentina una potència en el boxeig professional. En la mateixa época, la pilota paleta argentina, va guanyar les dos medalles d'or en joc d'eixa especialitat en el primer Campeonat del Món de Pilota Vasca, dominant la disciplina des de llavors fins a l'actualitat. Els Jocs Olímpics d'Helsinki 1952 varen marcar la major época d'esplendor dels Jocs Olímpics per a l'Argentina, després d'estos jocs Argentina no tornaria a guanyar tantes medalles d'or fins als Jocs Olímpics d'Atenes 2004, per a 1956 la delegació va presentar només 28 deportistes, la cantitat més reduïda de l'història del país i varen anar els primers jocs que Argentina no va guanyar cap medalla d'or.[134]
Política comunicacional
El govern de Perón va ser el primer en realisar una política sobre els mijos de comunicació. la prensa gràfica es va favorir en la ratificació de la llei de l'Estatut del Periodista Professional declarada en 1946.[135]
la cinematografía es va vore beneficiada per la posada en marcha de tres mides: la obligatoridad de l'exhibició de películes argentines en tot el país (Llei 1299/47), la reglamentació de la llei de protecció a l'indústria cinematogràfica (Decret 16688/50) i la protecció a l'indústria cinematogràfica (Decret 11731/52),[135] conseguint com a resultat que en 1950 es produïren 58 películes; tot un récort de producció, expandint-se a atres països de parla hispana, incloent la película Deu li'l pague, de Luis César Amadori, que va batre récorts d'audiència en bona part del planeta. En el periodo 1946-1955, es varen reformular tradicions culturals populars, es varen integrar influències dels realisme europeus, pero bàsicament es modalizaron les propostes del cine clàssic d'Hollywood. Estes polítiques varen beneficiar de distintes maneres a l'indústria cinematogràfica, favorida ademés per les mides distribucionistas que varen garantisar un aument del cabal d'espectadors i varen posicionar al cine com un dels entreteniments populars de major repercussió. Esta llegitimació del sector s'havia accentuat, ademés, en la realisació, en Mar de l'Argent, del primer Festival de Cine Argentí en el més de març de 1948.[136]conseguint-se la cridada Época d'Or del cine argentí,[137][138] durant la quala producció cinematogràfica nacional va passar per un procés d'industrialisació i estandardisació que va implicar el sorgiment de la producció en massa, l'establiment del sistema d'estudis, gèneros i estreles. En 1951, l'empresari Jaime Yankelevich, director de Radi Belgrano i pioner de la radiofonía en el país, va viajar a demanat del govern als Estats Units per a comprar els primers equips de transmissió Standard Electric, per a aixina dur la televisió a l'Argentina. Després d'algunes proves, el 23 de setembre de 1951 es varen poder vore les primeres imàgens transmeses receptors ubicats en els comerços del centre de Buenos Aires. Eixe dia va escomençar a funcionar LR3 Radi Belgrano TV, que pronte es convertiria en Canal 7, la transmissió inaugural del qual va ser l'acte polític conegut com el Dia de la Llealtat des de la Plaça de Maig (front a la Casa Rosada, la casa de Govern de l'Argentina, en la ciutat de Buenos Aires, el 17 d'octubre de 1951 i el començ de les emissions regulars, poc despuix, el 4 de novembre d'eixe any.[139] Eixe mateix dia es considera l'inici de la Canal 7, en els mesos següents escomençarien a ser televisats els grans events deportius.
Es va dictar la primera Llei de Radiodifusió del país (14241/53) en 1953, la qual definix al servici com de «interés públic», crea el Ministeri de Comunicacions, establix la necessitat de 70 % de capital nacional als licenciatarios, decreta les llicències per 20 anys en la possibilitat de pròrroga subjecta a l'aprovació del Ministeri de Comunicacions, obliga a la promoció de l'acció de govern, educació i cultura nacional, i no restringix la publicitat. En l'artícul 24 de la llei s'establia que el cridat devia realisar-se en el terme de 45 dies des de la seua promulgació.[141]
En juny de 1954, per mig del Decret 9967/54 es va realisar la licitació de les llicències de les tres cadenes de ràdio que existien en el país (LR1 i «Ret Blava i Blanca», LR3 i «Primera Cadena Argentina de Broadcasting» i LR4 i «Ret Argentina d'Emissores Splendid») i la llicència per a Canal 7 i atres dos llicències per a canals de televisió.[141] L'adjudicació de les llicències es va donar a través del Decret 17959/54.[141] LR1 va ser adjudicada a l'Editorial Haynes, presidida per Oscar Maroglio, expresident del Banc de Crèdit Industrial, de propietat de l'Estat, LR3 a l'Associació de Promotors de Teleradiodifusión, gerenciada per Jorge Antonio, amic personal de Perón, i LR4 a La Raó, presidida per Miguel Miranda, expresident del Consell Econòmic i Social.[141]
En opinió de Sergio Arribá, l'Estat va conformar un monopoli de l'informació i els mijos de comunicació a través d'un conjunt articulat de normes i va restringir tres llibertats bàsiques de l'individu: la llibertat d'expressió i les seues dos variants, llibertat de pensament i llibertat d'opinió; la llibertat d'imprenta; i la llibertat de prensa. I per un atre costat, el govern va possibilitar la conformació oligopólica del sistema de mijos de radiodifusió fundat en un conjunt articulat de normes.[141] Este procés es va donar en un context de manipulació i distorsió informativa utilisada tant pels mijos afins al govern com pels mijos condenatoris en Perón.[141][142] Entre el 27 de giner fins al 19 de març, Evita va pronunciar sis discursos per radi exigint la sanció de la llei del vot femení;[143] en excepció del diari Clarín, estos discursos varen ser silenciats pels principals periòdics de llavors, com La Prensa i La Nació, abdós de tendència antiperonista.[144]
Política exterior
- Artícul principal → Primer govern de PerónPolítica exterior.
- Perón va assumir la presidència en 1946, a pocs mesos de finalisar la Segona Guerra Mundial, que va enaltir a Estats Units com a màxima potència mundial. Entre les causes de l'enfrontament d'Estats Units en l'Argentina durant el govern de Perón es troben l'històrica prioritat que Argentina donava a les relacions en Gran Bretanya, la tradicional política de neutralitat, que Argentina va mantindre casi tota la Segona Guerra Mundial, i les economies competitives d'abdós països, a les que es varen agregar la política nacionalista i la forta incidència sindical en el govern peronista. Com a conseqüència de vàries mostres del govern argentí de compliment dels compromisos interamericans, els Estats Units, en juliol de 1946, varen lliberar l'or i els fondos argentins del Banc Nació i del Banc Província bloquejats des de 1944. Ademés, la convocatòria a l'Argentina per a participar de la Conferència de Riu de Janeiro celebrada en 1947 va ser acompanyada per un canvi d'actors diplomàtics relacionats en la política exterior nortamericana cap al nostre país. Truman va anunciar la renúncia de Braden, per a acostar posicions en Argentina. Per una atra part, les relacions bilaterals varen millorar gràcies a un nou canvi de gabinet en el govern d'Estats Units, a on el president Truman va nomenar Secretari d'Estat al General Marshall. En Marshall es va conseguir la consolidació en la burocràcia nortamericana de funcionaris partidaris de la cooperació i de l'equilibri militar en tot el continent. Sobre la definició de la zona de seguritat, el delegat argentí, Pascuala Rosa, va demanar que s'incloguera a les Illes Malvines i l'Antàrtida dins d'esta zona, cedint tal volta a les pressions dels sectors nacionalistes civils i militars. El comité militar especial format per Argentina, Chile i els Estats Units, va acceptar la proposta argentina d'incloure a les Illes Malvines i a l'Antàrtida dins de la zona de seguritat del Tractat Interamericà d'Assistència Recíproca (TIAR). Les Argentina i l'Unió Soviètica mai varen mantindre relacions diplomàtiques des de la Revolució Russa de 1917. Durant l'any 1945, quan Perón era vicepresident, es varen iniciar alguns gests d'acostament, i poc despuix d'haver assumit com a president, i contant en el beneplàcit d'Estats Units, el govern argentí va anunciar l'establiment de relacions diplomàtiques, consulars i comercials en l'Unió Soviètica. En els anys següents va iniciar tratatives comercials i va tancar acorts comercials en Romania, Bulgària, Polònia, Checoslovàquia i Hongria. El primer ministre de Relacions Exteriors que va designar Perón va ser l'advocat sindical de formació socialista Juan Atilio Bramuglia, un dels fundadors del peronisme. En eixe context es va desenrollar la tercera posició justicialista, una postura filosòfica, política i internacional que prenia distància tant del món capitaliste com del món comuniste. El propi Perón va esbossar per primera volta el contingut de la tercera posició justicialista en un Mensage a Tots els Pobles del Món pronunciat el 16 de juliol de 1947, quan a l'Argentina li va tocar presidir el Consell de Seguritat durant la primera crisis de la Guerra Freda: el bloqueig de Berlín. El mensage de Perón va ser transmés per més de mil radioemisoras tot lo món, inclosa la BBC de Londres:
Més alvance, en el mensage d'obertura de sessions del Congrés Nacional pronunciat l'1 de maig de 1952 ampliaria el concepte:
La tercera posició argentina va ser duta alvance per Bramuglia primer i els cancellers posteriors en un sentit pragmàtic, que evitava confrontar en Estats Units.[145]
En eixercici de la presidència es va destacar en la aprofundiment de les relacions en Brasil[146] que varen dur al cridat Pacte ABC (Argentina, Brasil i Chile) impulsat durant el govern de Juan Dumenge Perón.[147]
Despuix de la creació de l'Estat d'Israel en 1948,[148] mesos despuix el 14 de febrer de 1949 va reconéixer al nou estat i va establir de colp i repent relacions diplomàtiques.[149]
Argentina es va negar reiteradament a votar la proposició de l'Índia sobre el racisme surafricà (primer, tercer, quint, sext i octau periodos de sessions); va votar en contra de totes les resolucions censurant l'anexió del territori d'Àfrica Sudoccidental per Suràfrica (segon, quarto i sèptim periodos de sessions), va votar en contra de la moció tendiente a investigar l'acció del colonialisme francés en Marroc (nové periodo); va votar a favor de Chiang-Kai-Shek (des de llavors) en tractar-se el problema chinenc; va votar tots els proyectes nortamericans en relació en la guerra de Corea (quint, sext, sèptim, octau i nové periodos); es va abstindre davant les mocions en favor de Puerto Rico (octau periodo); es va abstindre quan es va reclamar l'independència d'algunes colónies holandeses (dècim periodo). En canvi, en la dècima conferència panamericana, reunida en Caracas, es va abstindre a votar la condena del règim de Jacobo Arbenz que governava Guatemala.[148]
A poco d'assumir Perón va enviar al Congrés per a la seua ratificació l'Acta de Chapultepec, antecedent directe de l'OEA) i el tractat de creació de l'Organisació de les Nacions Unides. el Senat va aprovar la ratificació per unanimitat,[150] pero en la Cámara sèt diputats de l'oficialisme es varen abstindre en la votació, de la mateixa manera que l'oposició radical, que va aplegar a propondre rebujar abdós tractats, sent fortament criticada per Ernesto Sanmartino, Luis Dellepiane i Arturo Frondizi.[151]
En les Nacions Unides, l'Argentina va aplegar a presentar 28 reserves en defensa de la seua sobirania sobre les Illes Malvines.[152] Aixina mateix, les declaracions a favor de la sobirania sobre les illes Malvines, Georgias del Sur, Sandwich del Sur i les terres del sector Antàrtic, es varen repetir en el marc de les Conferències Interamericanes en Riu de Janeiro de 1947 i Bogotà en 1948. En esta última es va crear la Comissió Americana de Territoris Depenents. La mateixa distinguia entre territoris «baix tutela colonial» —Groenlàndia, les Antilles, Bahames, Jamaica, i Trinitat i Tobago, entre uns atres— i els territoris «ocupats». Entre estos últims es trobaven les Illes Malvines, Illes Sandwich del Sur, illes Georgias del Sur, la zona americana de l'Antàrtida i Belize.[153]
En 1950 Argentina va declarar formalment la seua sobirania sobre les Illes Malvines. Mentrestant, la Corona britànica expandia els llímits de la seua sobirania sobre les illes, en incloure eixe mateix any baix el seu domini la plataforma submarina, el fondo marí i el subsol contigu a les illes.cita requerida
Especialment a partir de 1953, Argentina va buscar i va conseguir firmar numerosos acorts d'integració suramericana. En primer lloc, en febrer de 1953 Perón va visitar al president chilé Ibáñez i va firmar l'acta de Santiago.[154] En esta ocasió, abdós països varen establir els fonaments de la complementación econòmica: es comprometien a ampliar l'intercanvi comercial, a eliminar paulatinament els drets d'aduana i a impulsar l'industrialisació de les dos nacions, entre atres coses. Quatre mesos més vesprada, Ibáñez va tornar la visita a Perón i, en Buenos Aires el 8 de juliol, abdós varen firmar el tractat d'Unió Econòmica argentí-chilena.[155] Posteriorment, Perón va invitar a Brasil a participar de l'unió econòmica. Ràpidament Argentina firmaria atres acorts d'unió econòmica en Chile, Paraguay, Equador i Bolívia, en els que es proponia l'obertura de les fronteres. En 1946 es varen firmar convenis en Brasil per a l'aprofitament del riu Uruguay, en Chile sobre cooperació econòmica, financera i cultural i en Bolívia sobre qüestions comercials i financeres. Més vesprada es va reforçar esta tendència en vàries iniciatives complementàries, a com la firma d'un Acta d'Unió en Chile, en febrer de 1953, en la finalitat de coordinar la política de desenroll d'abdós països; les propostes d'integració llatinoamericana realisades per la delegació argentina en la V reunió de la CEPAL en abril de 1953; el Tractat d'Unió Econòmica firmat en Paraguai en agost de 1953; d) el Conveni de Complementación en Nicaragua, en decembre del mateix any; l'Acta d'Unió Argentí-Equatoriana, acordada en la mateixa data que l'anterior; el Conveni d'Unió Econòmica en Bolívia firmat en setembre de 1954; els convenis sobre intercanvi comercial i sistema de pagaments alcançats en Colòmbia i Brasil.[156]
En 1947 l'Argentina va subscriure el Tractat Interamericà d'Assistència Recíproca (TIAR). En 1947 Argentina va obtindre un èxit internacional en ser elegida per a integrar per dos anys el Consell de Seguritat de l'ONU, aplegant inclús en 1948 a assumir la presidència del mateix per a tractar el conflicte generat pel Bloqueig de Berlín, gestió que va quedar a càrrec de Bramuglia, qui va adoptar una activa gestió mediadores entre els dos bandos. El 3 de juny de 1947 en un gest sense precedents el president Truman va invitar a l'embaixador argentí Oscar Ivanissevich a concórrer a la Casa Blanca, a on departió amablement en la visible absència de Braden que dos dies despuix renunciava. En forma immediata Argentina va establir relacions diplomàtiques en l'Unió Soviètica i a continuació va iniciar tratatives comercials i va tancar acorts comercials en Romania, Bulgària, Polònia, Checoslovàquia i Hongria.[157]
Amèrica Llatina va jugar un rol molt important en la política exterior de Perón, perque va ser vista com una carta de negociació front al món. Era necessari millorar i perfeccionar els llaços en el subcontinent per a tindre una millor posició de negociació. Perón va contribuir per a millorar i consolidar les relacions en els països veïns. Pese a tot això Estats Units va seguir actuant en perjuí de l'Argentina, aplegant a prohibir que les divises del Pla Marshall anaren utilisades per a comprar grans i carns argentines. L'embaixador nortamericà en Argentina Bruc va enviar al president Truman una missiva a on va revelar part d'este pla contra el país...: «Fitzgerald... va declarar que anava a utilisar la ECA per a “posar als argentins de genolls”… Fitzgerald va donar instruccions a l'eixèrcit per a que compren carn en qualsevol país, menys en l'Argentina, sense que importe quànt més alt siga el preu».[158]
La tercera posició adoptada per l'Argentina va ser considerada «desfavorable» per als interessos d'Estats Units. Un memoràndum del Departament d'Estat dels Estats Units del 21 de març de 1950 diu:
Una atra polèmica va ser l'ingrés a l'Argentina i atres països suramericans, de numerosos nazis pròfucs durant i despuix de la Segona Guerra Mundial, entre ells, Adolf Eichmann, Josef Mengele, Erich Priebke, Dinko Šakić, Josef Schwammberger, Gerhard Bohne, Walter Kutschmann, Davant Pavelić.[160]
la Jewish Virtualibrary va escriure que «Perón va expressar també simpatia pels drets dels judeus i va establir relacions diplomàtiques en Israel en 1949. Des de llavors, més de 45 000 judeus varen emigrar a Israel des d'Argentina».[161]
En eixe periodo Argentina va acollir a varis exiliats polítics provinents de Bolívia despuix del derrocament del coronel Gualberto Villarroel en juliol de 1946, com Víctor Pau Estenssoro, August Herbes, Carlos Montenegro i el general Alfredo Pacheco Iturri. A través de la Fundació Eva Perón, el país va brindar assistència també a atres països, com Bolívia, Chile, Croàcia, Egipte, Espanya, França, Hondures, Israel, Japó, Paraguay i Uruguay,
Igualtat de drets entre hòmens i dònes
Durant el primer govern de Perón es va produir un canvi històric pel que fa al reconeiximent dels drets de la dòna. Es varen incorporar al màxim text jurídic els nous drets socials com també el vot femení, que havia segut aprovat en 1947, i que reivindicava a la dòna fins a llavors marginada de la vida política argentina.
- Perón va ser el primer cap d'Estat argentí que va posar el tema femení en la taula. Perón i Evita varen obrir el camí per a la participació política de les dònes. Els alvanços varen ser ràpits. En els anys cinquanta, cap país tenia la cantitat de dònes en el Congrés que va tindre Argentina.[163]
El sufragi femení
En 1947 es va sancionar la llei reconeixent a totes les dònes majors de 18 anys el dret a votar i ser votades (sufragi femení), existint recent llavors sufragi universal en l'Argentina. El dret ya havia segut reconegut en Sant Joan per la reforma constitucional de 1927. A nivell nacional, el dret al vot era reclamat per les dònes des de 1907, quan Alicia Moreau i atres dònes varen fundar el Comité Pro Sufragi Femení. No obstant ni l'Unió Cívica Radical ni els conservadors varen recolzar institucionalment el reclam i els proyectes presentats varen ser sistemàticament rebujats. En 1945 Juan Dumenge Perón va impulsar el vot femení i va córrer la versió de que el mateix seria habilitat per decret, pero l'iniciativa va ser rebujada per varis grups i finalment no va succeir. Durant la campanya per a les eleccions de 1946, la coalició peronista va incloure en les seues plataformes el reconeiximent del sufragi femení.
Eva Perón (Evita) va jugar un paper important. Després del 17 d'octubre de 1945, a proposta d'Evita, Perón ―des del seu càrrec de vicepresident―, va intentar sancionar la Llei del Vot Femení. No obstant les resistències tant dins de les Forces Armades en el govern, com de l'oposició, que alegava intencions electoralistes, varen frustrar l'intent.[164] També va influir el fet de que l'influència d'Evita dins del peronisme era relativament dèbil abans del 24 de febrer de 1946.[165] Entre el 27 de giner fins al 19 de març, Evita va pronunciar sis discursos per radi exigint la sanció de la llei del vot femení,[143] que en l'excepció del diari Clarín, varen ser silenciats pels principals periòdics de llavors, com La Prensa i La Nació, abdós de tendència antiperonista.[144]
Després de les eleccions de 1946, Evita va escomençar a fer oberta campanya pel vot femení, a través de mítins de dònes i discursos radials, al mateix temps que la seua influència dins del peronisme creixia. El proyecte de llei va ser presentat immediatament despuix d'assumit el govern constitucional (1 de maig de 1946). A pesar de que era un text brevíssim en tres artículs, que pràcticament no podia donar lloc a discussions, el Senat va donar mija sanció al proyecte el 21 d'agost de 1946, i finalment va ser aprovat en Cámara el 9 de setembre de 1947 la Llei 13 010, establint l'igualtat de drets polítics entre hòmens i dònes.[166] el Partit Peronista Femení va conseguir obtindre vintitrés diputades, tres delegades de territoris nacionals i sis senadores ―les úniques dònes presents en el Congrés Nacional―,[167] i huitanta llegisladores provincials.[168]
Igualtat jurídica en el matrimoni i la pàtria potestat
.jpg)
L'igualtat política d'hòmens i dònes, es va complementar en la «igualtat jurídica dels cònjuges i la pàtria potestat» compartida que va garantisar l'artícul 37 (II.1) de la Constitució de 1949.[169]
En 1955 la Constitució va ser derogada, i en ella la garantia d'igualtat jurídica entre l'home i la dòna en el matrimoni i front a la pàtria potestat, reapareixent la prioritat de l'home sobre la dòna.[170]
la reforma constitucional de 1957 tampoc va reincorporar esta garantia constitucional, i la dòna argentina va permanéixer discriminada llegalment fins que es va sancionar la llei de pàtria potestat compartida en 1985, durant el govern de Raúl Alfonsín. La Constitució va ser una constitució inclosa en la corrent del constitucionalisme social que va incorporar els drets dels treballadors (decàlec del treballador), els drets de la família, de la ancianidad, de l'educació i cultura;la protecció estatal per a la ciència i l'art; l'ensenyança primària obligatòria i gratuïta. Ademés de l'igualtat d'hòmens i dònes en les relacions familiars; l'autonomia universitària; la funció social de la propietat; l'elecció per vot directe per a diputats, senadors i president; i la reelecció immediata del president.[171]
Política social
Entre atres reformes socials i polítiques, durant el seu primer govern Perón va derogar la llei que establia la discriminació entre fills llegítims i illegítims i es va desenrollar un ampli pla de vivendes per a treballadors. En 1951 va escomençar a transmetre LR3 Televisió Radi Belgrano, actualment cridat Canal 7.
Política obrera
Durant el primer govern peronista, el component salarial de l'ingrés nacional va superar, per primera volta en l'història, a la retribució obtinguda en concepte de guanys, interessos i renda de la terra; en 1948, aquell ascendia a 53 % contra 47 % d'este, lo que es comparava favorablement en la situació imperant només un lustre arrere, quan els treballadors percebien 44,4 % i els empresaris, capitalistes i rentistas rebien 55,6 %».[172] Es va ampliar el sistema de jubilacions, beneficiant a treballadors independents, empresaris i professionals. Es va establir en 1948 el fondo de pensions per a persones sense recursos no acollides en el sistema jubilatorio, i es legisló sobre la pensió per a viudes. En 1946 es varen ratificar en la Llei 12 921 els decrets de la dictadura de l'any anterior que varen incorporar com a dret el pagament de l'aguinaldo, varen crear i es varen posar en funcionament els primers jujats laborals, es va establir l'Estatut del Peó Rural, el règim de convencions colectives de treball i l'Institut Nacional de Remuneracions que mai va ser posat en marcha.[173]
En la década de 1950 l'independència i autonomia en el maneig dels recursos varen possibilitar el creiximent i varen colocar als gremis en una posició privilegiada.[174] Les OSS (obres socials sindicals) varen representar una part majoritària de la població econòmicament activa (entre el 70 i 80 % del total). Va nàixer el segur de salut en l'Argentina en aportes des del salari, de manera voluntària, per branca d'activitat i en criteris d'equitat i solidaritat. D'esta manera, els millors salaris colaboraven en els seus aportes en els de menors ingressos en un fondo solidari administrat pels treballadors a través de les seues pròpies organisacions.[174]
En 1947, va proclamar els dèu drets bàsics dels treballadors i va conseguir que el Congrés Nacional els sancionara en força de llei: el dret al treball, a una justa distribució, a la capacitació, a condicions dignes de treball i de vida, a la salut, al benestar, a la seguritat social, a la protecció de la família, al mejoramiento econòmic i a la defensa dels interessos professionals. Estos drets varen ser formalisats a través d'un decret del Poder Eixecutiu Nacional, baix el número 4865, i després varen ser incorporats en l'artícul 37 de la Constitució de la Nació Argentina, sancionada per la Convenció Constituent, l'11 de març de 1949.[175]
El 15 de novembre de 1950, va escomençar una folga ferroviària en Argentina per reclams salarials. Va finalisar huit dies despuix en un «acort de cavallers» entre folguistes i Juan Francisco Castro (ministre de Treball), conforme al com es va decidir que retornarien al treball al sendemà. Se'ls concediria un aument salarial i es deixarien sense efecte les sancions aplicades als folguistes. En la primera semana de decembre de 1950, el govern va deixar sense efecte el conveni alcançat. El 16 de giner de 1951, Perón va fer renunciar al ministre Castro. Va escomençar després una nova folga per a reclamar la llibertat dels dirigents presos; el govern va declarar illegal el conflicte. En un discurs pronunciat el 24 de giner de 1951, Perón va afirmar, referint-se als treballadors ferroviaris: «El que vaja a treballar, estarà movilisat, i el que no vaja serà processat i anirà als quarters per a ser jujat per la justícia militar, d'acort en el còdic de justícia militar». Prop de dos mil treballadors varen ser detinguts i uns trescents varen quedar en presó, produint-se la tornada al treball dels folguistes tres dies despuix.[176] El 20 de juny de 1951, Perón va indultar a 611 obrers processats, quedant al voltant de 24 en presó. Entre 1945 i 1948, els salaris reals dels empleats públics varen tindre un alça del 35 %, i els d'els obrers industrials varen pujar en un promig del 50 %. En el mateix periodo, el consum ―tant en el sector públic com en el privat― va pujar al voltant del 20%. Les caixes de jubilacions varen passar de tindre 300 000 afiliats en 1944 a 3 500 000 en 1949. Es va establir per llei un fondo per a otorgar pensions a tota persona d'escassos recursos major de 60 anys, no amparada per cap sistema jubilatorio. A esta realitat es varen sumar els beneficis del salari indirecte:
- plans de vivenda;
- distribució gratuïta d'indumentària per a escolars;
- distribució gratuïta de texts escolars;
- colónies de vacacions gratuïtes;
- atenció personalisada de necessitats individuals i familiars, per part de la Fundació Eva Perón.
Política energètica
Juan Dumenge Perón va reprendre la política energètica de cort nacionalista que havia impulsat Yrigoyen en la creació de YPF, per mig de la nacionalisació dels hidrocarburs que va quedar respalada gràcies a l'artícul 40 de la Constitució de 1949. En sis anys de govern es va aplegar a aumentar en un 50 % la producció de petròleu, aplegant a tindre el 84 % del total de l'extracció de cru, en una política de subsidis al consum. No obstant, no va aplegar a alcançar el autoabastecimiento. Va ser estatizada la ANSEC,[177] que tenia l'explotació del servici elèctric en la major part de l'interior del país. Va crear l'empresa estatal Aigua i Energia Elèctrica i va fomentar el desenroll d'usinas populars cooperatives.[178][179]
El pla aprovat per Perón en matèria energètica, incloïa aixina mateix l'electrificació rural ―abandonada pels trusts internacionals―, i la prohibició de noves concessions d'energia i gas, que quedarien a càrrec de l'Estat, llevat raons excepcionals.[179] Des del primer de giner de 1946 havia quedat estructurat el mecanisme de la Direcció Nacional d'Energia, donant naiximent a quatre entitats: Gas de l'Estat, Combustibles Sòlits i Minerals; Centrals Elèctriques de l'Estat i Combustibles Vegetals i Derivats. En 1943, el país tenia una potència instalada en centrals hidroelèctriques de 45 000 kW; per a 1952, l'empresa nacional Aigua i Energia tenia sèt voltes més: 350 000 kW.[180]
A açò deu agregar-se una cartera d'estudis i proyectes per valor de 6 millons de quilovats.[181] D'esta manera el govern va consolidar un sistema energètic integrat que junt a la producció de combustibles per part de YPF s'articulaven de forma estratègica. En este model, les empreses de l'Estat eren la punta de llança d'un sistema energètic integrat i centralisat, en el que la producció d'energia i aigua es varen consolidar com un «ben públic» i la producció de petròleu i acer bens estratègics per a abastir l'entramat industrial. En els anys cinquanta es crea també la CNEA (Comissió Nacional d'Energia Atòmica). Durant el Govern de Perón, es varen realisar en el marc del Primer Pla Quinquenal (1947-1952), grans obres d'infraestructura en tot el país: es interconectaron les Centrals Port Nou (CADE) i Nou Port (CIADE) en lo que es va conseguir un sistema interconectado de generació en l'àmbit de la Capital Federal i el Gran Buenos Aires, al que se sumarien 14 províncies. Ademés a través del Primer Pla Quinquenal es varen portar a terme un conjunt d'importants obres públiques, en l'àrea energètica i les indústries pesada i minera, acompanyant-els en un mejoramiento en l'infraestructura, és dir en els transports, camins i obres hidroelèctriques, destinades a modernisar l'infraestructura del país, necessària per al procés d'industrialisació accelerat que el seu govern desarrollista promovia.[182] La producció d'energia elèctrica entre 1946 i 1955 (en millons kWh i considerant la autoproducció) va passar de 3,84 en 1946 a 7,20 millons en 1952.[183]
El Primer Pla Quinquenal (1947-1952) havia donat com resultat l'iniciació d'obres de 41 centrals hidroelèctriques en tot el país. Les més importants per la seua potència instalada eren:[184]
- Condarco i Nihuil I i II (en Mendoza),
- Escaba (en Tucumán),
- Ameghino (en Chubut) i
- Cassaffousth, Molins I i Sant Roque (en Còrdova).[183]
En lo concerniente a les llínees de transmissió s'havien finalisat importants trams tals com Riu Tercer-Còrdova (100 km), Escaba-Tucumán (100 km) i Concepció de l'Uruguay-Rosario (92 km), i existien diverses llínees en construcció en diversos punts de l'Argentina.[185]
També va haver un vertiginós aument de producció d'acumuladors, llànties elèctriques, motors elèctrics, piles, bateries i discs fonográficos. La venda d'heladeras entre 1950 i 1955 va aumentar més de cuatreo voltes i les màquines de coser en els mateixos anys va créixer cinquanta voltes.[186]
Per al Segon Pla Quinquenal (1952-1957) es va iniciar la construcció d'11 centrals tèrmiques i 45 hidroelèctriques més. També per a la distribució d'aigües per a regat es va iniciar la construcció de 29 embassaments, 59 dics i atres obres. (En 1955, la dictadura de Pedro Eugenio Aramburu ―la Revolució Libertadora― descontinuó totes les obres públiques del Segon Pla Quinquenal, que solament duya tres anys).[187]
- Perón també va impulsar la diversificació energètica. En 1948, el govern peronista va proyectar el desenroll dels biocombustibles. Esta visió innovadora en matèria energètica es completaria en 1950 en la creació de la Comissió Nacional d'Energia Atòmica (CNEA). Es interconectaron les centrals Port Nou (CADE) i Nou Port (CIAE). Es varen construir 41 centrals hidroelèctriques en tot el país, aumentant la potència hidroelèctrica instalada de 45 000 kW (quilovats) en 1943, a 350 000 kW en 1952.[179][184] Va firmar un contracte l'11 de decembre de 1947 entre YPF i l'empresa petrolera nortamericana Drilexco, per a l'exploració de quaranta pous de petròleu, ya que els recursos que tenia l'Estat no eren suficients per a logar per sí solament el autoabastecimiento. El president va manar al Congrés una llei per a inversions en el rubro petroler. La llei va ser sancionada en èxit en 1953.[188]
Començat el segon mandat de Perón en 1952, l'Argentina es trobava en una aguda crisis energètica: YPF es trobava molt llunt d'autoabastecer de combustible al país, importava un 60 % i en 1954 va tindre la seua primera crisis en la balança de pagaments.[189]
Davant esta situació, Perón decidix anar a fondo en l'objectiu de l'autoabastecimiento i planteja la firma del contracte en la Standard Oil de Califòrnia, reconeixent l'impossibilitat operativa de YPF per a alcançar este objectiu, la companyia explotaria una extensa àrea del sur argentí en jaciments.[190] El contracte establia una explotació de caràcter mixt (joint venture), per mig del quala Califòrnia produiria en forma conjunta en YPF els 9 000 000 de metros cúbics que l'Argentina importava, anulant una despesa extra de casi trescents millons de dólars en concepte d'importació de combustible. Per mig d'este acort, Perón buscava incrementar la producció petrolera en els anys successius en la finalitat de mantindre l'abastiment intern i i inclús escomençar l'exportació de petròleu i els seus derivats, per a poder aumentar aixina la disponibilitat de divises.[191]
Existia el temor de que es produïren concessions abusives a les petroleres estrangeres baix la nova reglamentació, ellegislador John William Cooke va ser un notable opositor de la mateixa,[192] i el mateix va quedar sense efecte despuix del colp d'Estat que va derrocar a Perón en 1955.[193][194] també s'opondria fortament el futur president Frondizi.
Archiu:Discurso de Alfredo Palacios criticando a Perón - Sin ruido.ogg
Es va crear l'empresa distribuïdora Gas de l'Estat, per a la distribució d'aquell recurs. Es va posar en marcha el primer gasoducte que va conectar la ciutat de Comodoro Rivadavia en la Ciutat de Buenos Aires, d'una llongitut de 1600 km. Va ser inaugurat el 29 de decembre de 1949,[195][196] sent el primer de la seua espècie en Sudamérica i el més llarc del món per a eixe moment, es va construir ademés sense finançament extern.[192] Pero despuix del colp d'Estat de 1955 no es varen aplegar a construir les vàlvules i terminals per a que el gasoducte fora capaç de transportar gas a les llars.[197] A la seua volta, la reforma constitucional va nacionalisar els jaciments petrolers, fent aixina de YPF un monopoli estatal.[193]
Durant els seus anys en l'exili, Perón va dir en referència a YPF:
En este sentit, per a 1946, la capacitat de refinación de YPF era de 2 435 000 m³ anuals, mentres que cap al fi del segon govern peronista, esta s'havia ampliat a 6 083 054 m³: la perforació de pous es multiplicaria per tres. Durant els anys de govern peronista es varen descobrir els importants jaciments de Camp Durán i Madrejones, aixina com també unes atres en Mendoza, Plaça Huincul, Riu Gallecs i Terra del Fòc.[199]
Actes de violència
Les dos primeres presidències de Perón es varen caracterisar per una violència política creixent. Els peronista varen qüestionar les accions racistes, clasistas, golpista i terroristes dels antiperonista, concretades en assessinats, massacres i colps d'Estat,[200]
mentres que estos varen qüestionar les tortures policials, les detencions arbitràries, la violació a la llibertat de prensa i expressió i els assessinats polítics produïts per l'acció o omissió del govern.[201][202]
Entre els actes de violència més qüestionats al govern, es troben: la detenció i condena al sindicaliste Cipriano Reis acusat de formar part d'un complot golpista; les tortures causades per la Policia Federal a Ernesto Mario Bravo, Luis Vila Ayres, Juan Ovidio Zavala, Roque Carranza, Yolanda J. V. d'Uzal, els germans María Teresa i Jorge Alfredo González Dogliotti; la renúncia i cesantía de gran cantitat de docents universitaris;[203] la detenció de diputats opositors com Ricardo Balbín, Ernesto Sanmartino i Alfredo Palaus; les restriccions a la llibertat d'expressió i de prensa; l'expropiació dels diaris La Prensa i La Nova Província; la condena judicial per desacato i encarcerament de Michel Torino propietari del diari L'Intransigent de Bota; la crema delocal central i biblioteca del Partit Socialiste i d'atres locals de partits no peronista i del Jockey Club; la crema d'iglésies del 16 de juny de 1955; la tortura, assessinat i desaparició del mege Juan Ingallinella,[204]
al mateix temps que va prendre el control de totes les emissores de radi i va impulsar la creació de mijos peronista.[205]
Entre els actes de violència més qüestionats als antiperonista, es troben: la detenció i pla d'assessinat de Perón en octubre de 1945; el pla de colp d'Estat de febrer de 1946; la generalisació d'expressions públiques d'odi i discriminació com «torrentada zoològic», «grasses», «cabecitas negres», «palla populista», «¡Vixca el càncer!» quan Eva Perón estava morint d'eixa maltia; la creació de comandos civils terroristes; el colp d'Estat del 28 de setembre de 1951, l'atentat terroriste del 15 d'abril de 1953 en Plaça de Maig; el bombardeig i ametrallamiento de Plaça de Maig del 16 de juny de 1955, que va causar més de 350 morts i 800 ferits; el colp d'Estat del 16 de setembre de 1955 que va derrocar a Perón; la vexació, seqüestre i desaparició del cadàver d'Eva Perón; els fusilaments i assessinats de peronista de 1956 que varen causar la mort del tinent coronel José Albino Yrigoyen, el capità Jorge Miguel Costals, Dante Hipólito Lugo, Clemente Braulio Ros, Norberto Ros, Osvaldo Alberto Albedro, Carlos Lizaso, Nicolás Carranza, Francisco Garibotti, Vicente Rodríguez, Mario Brión, Carlos Irigoyen, Ramón R. Videla, Rolando Zanetta, tinent coronel Oscar Lorenzo Cogorno, subteniente de reserva Alberto Abadie, coronel Eduardo Alcibíades Cortines, capità Néstor Dart Cano, coronel Ricardo Salomón Ibazeta, capità Eloy Luis Car, tinent primer Jorge Leopoldo Noriega, suboficial Néstor Marcelo Videla, suboficial principal Ernesto Gareca; suboficial principal Miguel Ángel Paolini; veta músic José Miguel Rodríguez; sargent Hugo Eladio Quiroga, Miguel Ángel Maurino, sargent ajudant Isauro Costa, sargent carpintero Luis Pugnetti, sargent músic Luciano Isaías Rojas, general de divisió Juan José Valle i Aldo Emil Jofré; l'illegalisació del peronisme realisada en 1956 i els mils de detencions i cesantías de militants, artistes, deportistes, empleats públics i docents simpatisants del peronisme; l'intervenció militar dels sindicats en 1956; la derogació per proclama militar de la Constitució de 1949; les restriccions a la llibertat d'expressió i de prensa; l'anulació de les eleccions de 1962; la desaparició i encobriment de l'assessinat del sindicaliste Felipe Vallese en 1962; la detenció de l'avió en que Perón pretenia tornar a l'Argentina en 1964 per part la dictadura militar brasilera a demanat del govern argentí d'Arturo Illia; la proscripció del Partit Peronista entre 1955 i 1972 i de Perón fins a 1973. L'odi mutu entre peronista i antiperonista s'estendria per molts anys. En 1973 Perón i elíder radical Ricardo Balbín, es varen abraçar públicament en la finalitat de transmetre a la població la necessitat de cessar en eixe odi, en un resultat llimitat. Entre moltes atres persones involucrades, el peronista Antonio Cafiero -que fora Ministre d'Economia de Perón- i l'historiador i polític radical Félix Lluna, han reflexionat sobre la violència política mútua entre peronista i antiperonista:
Antonio Cafiero (2003): Els atentats terroristes d'aquella infausta vesprada varen marcar el començ d'una etapa de violència, dolor i mort que hauria d'estendre's durant trenta anys d'Història argentina. Aquells vents sembrats en la vesprada del 15 d'abril varen dur estes tempestats posteriors. Dec dir-ho: varen ser els peronista els que varen pagar el tribut més alt a esta ordalía. Perque la violència va tindre dos cares. La del peronisme, durant l'época de la proscripció i de l'exili (1955-1973), es va caracterisar per una sòrt de jactancias verbals i l'atac a bens físics simbòlics, per cert molt valiosos i respectables. En canvi, la de l'antiperonisme es va caracterisar pel terrorisme brutal i el despreci al valor de la vida humana. Els peronista varen ser insolents. Pero el antiperonisme rezumaba odi. Els peronista alardeaban: els antiperonista fusilaven. Va caldre esperar vint anys per a alcançar la reconciliació de peronista i antiperonista que nos varen llegar Perón i Balbín.[207]
La dictadura militar instalada en 1976, d'ideologia antiperonista, va dur la violència política al paroxisme del genocidi[208] i terrorisme d'Estat sistemàtic. Després de recuperada la democràcia el 10 de decembre de 1983, la violència política entre peronista i antiperonista es va reduir substancialment.
Reforma constitucional
- Artícul principal → Constitució Argentina de 1949.
En 1949, durant el primer govern de Perón, es va reformar la Constitució Nacional,[209] incorporant-se els drets laborals i socials (Art. 37) que varen caracterisar al constitucionalisme social i les bases jurídiques per a expropiar grans empreses monopólicas (Art. 40). Al mateix temps s'establia la reelecció presidencial indefinida (Art. 78). Esta Constitució seria derogada per una proclama del règim militar que va derrocar al govern peronista.
Drets polítics dels habitants dels territoris nacionals
- Perón donaria inici durant la seua primera presidència a una política de reconeiximent dels drets polítics en els territoris nacionals ―Chaco, Chubut, Formosa, La Pampa, Missions, Neuquén, Riu Negre, Santa Creu i Terra del Fòc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sur―, els habitants del qual no podien elegir les seues pròpies autoritats, ni elegir les autoritats nacionals. Per llavors només tenien drets polítics els ciutadans que habitaven les catorze províncies existents ―Buenos Aires, Catamarca, Còrdova, Corrents, Entre Rius, Jujuy, La Rioja, Mendoza, Salta, Sant Joan, San Luis, Santa Fe, Santiago del Estero i Tucumán― i la Capital Federal. L'artícul 82 de la Constitució de 1949 havia establit que les eleccions del president i vicepresident devia realisar-se per vot directe de tots els ciutadans que habitaren les províncies, la Capital Federal i els territoris federals. Fins a llavors, l'elecció la realisaven els coleges electorals provincials, que només podien ser elegits per els qui habitaven les províncies i la Capital Federal. A fi de reglamentar eixe dret, Perón va dictar el Decret n.º 17 821 del 10 de setembre de 1951, habilitant per primera volta la participació dels habitants dels territoris nacionals en les eleccions presidencials de 1951, en les que també varen votar per primera volta les dònes.[210]
En el mateix decret Perón va establir el càrrec de delegat de cada territori nacional davant la Cámara de la Nació, elegits pels ciutadans de cada u dels territoris. Els delegats tenien veu i vot en les comissions, pero en les sessions plenàries solament tenien veu i no integraven el cuórum. Finalment va establir que a partir de 1951 les autoritats dels municipis localisats en els territoris nacionals serien elegits pel vot popular.[210]
La política d'ampliació de drets polítics es va completar en el procés de provincialisació dels mateixos, a fin de que les seues autoritats anaren elegits pels propis habitants dels territoris nacionals. Per Llei 14 037 del 8 d'agost de 1951 es provincializaron els dos primers territoris provincializados: Chaco i La Pampa. Les noves províncies es varen constituir pocs mesos despuix per mig de sengles assamblees constituents, elegides democràticament, que varen sancionar les seues respectives constitucions i el nom que durien, decidint cridar-les Juan Perón i Eva Perón, respectivament. Durant la seua segona presidència es varen sancionar les lleis provincializando tots els demés territoris nacionals, encara que la dictadura que ho va derrocar revertiria parcialment la decisió, reestableciendo el territori nacional de Terra del Fòc. El restabliment del vot indirecte va impedir que els habitants de Terra del Fòc votaren en les eleccions presidencials fins a 1973.
Gabinet
 Juan Dumenge Perón | ||
|---|---|---|
| Cartera | Titular | Periodo |
| Ministeri de l'Interior | Ángel Gabriel Borlenghi | 4 de juny de 1946 - 4 de juny de 1952 |
| Ministeri de Relacions Exteriors i Cult | Juan Atilio Bramuglia Hipólito Jesús Pau Jerónimo Remorino |
4 de juny de 1946 - 13 d'agost de 1949 13 d'agost de 1949 - 28 de juny de 1951 28 de juny de 1951 - 4 de juny de 1952 |
| Ministeri de Facenda | Ramón Antonio Cereijo | 4 de juny de 1946 - 4 de juny de 1952 |
| Ministeri de Justícia i Instrucció Pública | Belisario Gache Pirán | 4 de juny de 1946 - 11 de març de 1949 |
| Ministeri d'Agricultura | Juan Carlos Picazo Elordy Carlos Alberto Emery |
4 de juny de 1946 - 19 d'agost de 1947 19 d'agost de 1947 - 4 de juny de 1952 |
| Ministeri d'Obres Públiques | Juan Pistarini | 4 de juny de 1946 - 4 de juny de 1952 |
| Ministeri de Guerra | Humberto Moixa Molina | 4 de juny de 1946 - 11 de març de 1949 |
| Ministeri de Marina | Fidel Anadón Enrique B. García Aníbal Olivieri |
4 de juny de 1946 - 25 de setembre de 1948 25 de setembre de 1948 - 29 de setembre de 1951 29 de setembre de 1951 - 4 de juny de 1952 |
| Ministeri d'Assunts Polítics | Román Subiza | 11 de març de 1949 - 4 de juny de 1952 |
| Ministeri d'Educació | Oscar Ivanissevich Armant Méndez San Martín |
11 de març de 1949 - 11 de maig de 1950 21 de juny de 1950 - 4 de juny de 1952 |
| Ministeri de Justícia | Belisario Gache Pirán | 11 de març de 1949 - 4 de juny de 1952 |
| Ministeri de Salut Pública | Ramón Carrillo | 11 de març de 1949 - 4 de juny de 1952 |
| Ministeri d'Indústria i Comerç | José Constantino Agrane | 11 de març de 1949 - 4 de juny de 1952 |
| Ministeri de Transports | Juan Francisco Castro Juan Eugenio Maggi |
11 de març de 1949 - 20 de giner de 1951 20 de giner de 1951 - 4 de juny de 1952 |
| Ministeri de Comunicacions | Oscar Nicolini | 11 de març de 1949 - 4 de juny de 1952 |
| Ministeri de Treball i Previsió | José María Freire | 7 de juny de 1949 - 4 de juny de 1952 |
| Ministeri d'Assunts Tècnics | Raúl Mendé | 11 de març de 1949 - 4 de juny de 1952 |
| Ministeri de Defensa Nacional | Humberto Moixa Molina | 11 de març de 1949 - 4 de juny de 1952 |
| Ministre d'Eixèrcit | Franklin Lucero | 11 de març de 1949 - 4 de juny de 1952 |
| Ministre d'Aeronàutica | César Ojeda Juan Ignacio San Martín |
11 de març de 1949 - 2 d'octubre de 1951 2 d'octubre de 1951 - 4 de juny de 1952 |
| Secretaria d'Aeronàutica | Bartolomé del Tossal[211] | des del 4 de juny de 1946 |
| Secretaria d'Indústria i Comerç | Rolando Lagomarsino[211] | des del 4 de juny de 1946 |
| Secretaria de Treball i Previsió | José María Freire[211] | des del 4 de juny de 1946 |
| Secretaria de Salut Pública | Ramón Carrillo | 4 de juny de 1946-[212] 11 de març de 1949 |
| Secretaria Militar | Oscar Rufino Silva[213] | des del 4 de juny de 1946 |
| Secretaria Política | Román Subiza[213] | des del 4 de juny de 1946 |
| Secretaria Tècnica | José Miguel Francisco Luis Figuerola[213] | des del 4 de juny de 1946 |
| Secretaria Privada | Juan Ramón Duarte[214] | des del 4 de juny de 1946 |
Segona presidència
- Artícul principal → Segon govern de Juan Dumenge Perón.
La reforma de la Constitució Nacional Argentina, va permetre la reelecció del president; Perón es va presentar novament com a candidat ―en les primeres eleccions nacionals en que votaven les dònes― i va obtindre la victòria en un 62% dels vots. En sancionar-se la reforma constitucional de 1949, el principal partit opositor, l'Unió Cívica Radical, va debatre si els seus representants en el Congrés devien jurar sobre la Constitució de 1949, o negar-se a fer-ho; el sector unioniste, encapçalat per Miguel Ángel Zavala Ortiz, en una postura golpista, va sostindre que la UCR devia desconéixer la llegitimitat de la Constitució de 1949; en contra es va pronunciar el cap de la bancada radical, Ricardo Balbín, qui va sostindre que la UCR devia jurar per la Constitució de 1949; la postura de Balbín va ser majoritària i la bancada radical va jurar per la Constitució de 1949.[215] Alguns diputats opositors Plantilla:Els qui contemporàneus varen considerar la reforma, i per lo tant la reelecció, illegítima, pero no els varen permetre impugnar la candidatura;[209] Al dia d'hui, historiadors[209] i especialistes en dret,[216] sostenen esta mateixa illegitimitat, mentres atres historiadors i juristes sostenen la seua plena llegitimitat, i precisament, la reforma constitucional de 1949 mai va tornar a aplicar-se, després de que fora abolida en 1956 pel dictador Pedro Eugenio Aramburu. Després de que el peronisme haguera reemplaçat a quatre dels cinc membres de la Talle Suprema en 1947,[217] esta va considerar llegítima la Constitució de 1853; quan es va sancionar la reforma constitucional de 1949, va sostindre la llegitimitat de la mateixa i la va aplicar en diversos fallos,[218] inclús elaborant una jurisprudència interpretant orgánicamente els preceptes de la reforma de 1949.[219] Anys despuix, eixa Cort va ser deposta per la dictadura que va usurpar el poder en 1955, i la reforma va ser deslegitimar a l'any següent per una proclama del dictador Pedro Eugenio Aramburu. Mai més esta reforma seria llegitimada per la Cort Suprema, en la seua validea posterior al moment en que fora abolida per la dictadura. En la Convenció Constituent de 1957 (en la que el peronisme estava proscripto), el Partit Laborista i el Partit dels Treballadors varen exigir respectar la vigència de la Constitució de 1949.[220][221] El dictador Pedro Eugenio Aramburu havia abolit la reforma constitucional a través de la proclama del 27 d'abril de 1956, argumentant que l'artícul 30 de la Constitució, ya que, en el moment de votar la necessitat de la reforma constitucional, esta llei es va aprovar sense complir en els dos terços dels membres de la cámara;[209][216] L'abolició va ser realisada per un govern de facto sense complir en els requisits de la Constitució. Els canvis realisats durant este tipo de gestió són després aprovats o revertits en democràcia (com, per eixemple, va succeir en el decret d'aguinaldo de 1945 aprovat per Edelmiro Julián Farrell, i després llegitimat en democràcia), cosa que no va succeir en la reforma constitucional de 1949, que continua sense aplicar-se al dia d'hui. En 1994 peronista i radicals varen realisar un pacte per a realisar una nova reforma constitucional en la que abdós partits varen compatibilisar les seues propostes constitucionals històriques, entre elles la possibilitat d'una reelecció presidencial i el vot directe.
Drets polítics dels habitants dels territoris nacionals
En la seua segona presidència, Perón va continuar el seu pla d'ampliació dels drets polítics dels habitants dels territoris nacionals, impulsant la provincialisació de tots els territoris que encara restaven: Chubut, Formosa, Missions, Neuquén, Riu Negre, Santa Creu i Terra del Fòc ―estos dos últims fusionats en una sola província. Estes mides varen ser parcialment anulades per la dictadura que va derrocar a Perón en 1955, reestableciendo el territori nacional de Terra del Fòc, els habitants del qual perdrien aixina els drets que els otorgava la provincialisació. El 21 de decembre de 1953 es va firmar un acta d'unió econòmica entre Argentina i Equador, i el 9 de setembre de 1954 es va firmar un atre acta d'unió econòmica en Bolívia. Es va crear l'empresa distribuïdora Gas de l'Estat, per a la distribució d'aquell recurs. Es va posar en marcha el primer gasoducte que va conectar la ciutat de Comodoro Rivadavia en la Ciutat de Buenos Aires, d'una llongitut de 1600 km. Va ser inaugurat el 29 de decembre de 1949, sent el primer de la seua espècie en Sudamérica i el més llarc del món per a eixe moment, es va construir ademés sense finançament extern. També a partir de 1953 a 1955 es varen construir els autos justicialistas. En el seu segon mandat Perón va continuar el seu pla d'ampliació de l'indústria. En 1955 el govern va fundar l'Institut Balseiro que forma professionals en Física, Ingenieria Nuclear, Ingenieria Mecànica, Ingenieria en Telecomunicacions i postgraduados en Física, Física Mèdica i Ingenieria.
Economia
l'IAPI va escomençar novament a subvencionar al sector agrari i es va dur alvance un «Pla Econòmic de Conjuntura», ademés d'iniciar la busca d'inversions de capital estranger en el sector petroler en el propòsit de desenrollar l'indústria pesada. Va ser motiu de polèmiques i va atraure les crítiques dels opositors, entre ells Frondizi.[222] Els productes argentins havien segut exclosos de forma delliberada dels mercats europeus que varen participar en el Pla Marshall per les diferències polítiques entre els Estats Units i el govern de Perón; duent a una crisis en 1952. Açò danyaria al sector agrari argentí, dependent d'Europa pel que fa a les seues exportacions agràries, i ajudaria a precipitar la deterioració de l'economia del país, la font d'ingressos genuïns de l'Estat Argentí es va vore cercenada en gran mida[223]
que es va fer evident des de finals de la primera presidència de Perón. Els salaris, que havien aumentat considerablement fins a eixe moment, es varen congelar ―de la mateixa manera que els preus― per mig de contractes bianuals.[224] El govern va respondre en un aument les taxes d'interés dels crèdits bancaris, disminuint la pressió inflacionaria pero frenant el ràpit creiximent de la participació dels sòus en la producció total. En 1952 el govern peronista va decidir saldar completament el deute extern, el país deutor de m$n 12 500 millons es convertia en acreedor per més de m$n 5000 millons. Varen quedar a càrrec de l'Estat les tasques de venda dels saldos exportables de la producció nacional i de compra dels combustibles, matèries primeres i bens de capital que requerira el desenroll agropecuario, industrial i miner del país. Comerç regional: l'Estat devia encarar les tratatives en les nacions llatinoamericanes tenint en conte la necessitat de complementación entre les economies nacionals i de defensa conjunta dels seus interessos. Aixina mateix, en el conjunt de relacions comercials en països de la mateixa regió i d'unes atres i davant els organismes econòmics internacionals, l'Estat devia defendre els següents principis: les relacions econòmiques internacionals només podien realisar-se plenament entre nacions lliures; el comerç internacional devia contribuir a l'independència econòmica dins del marc de la cooperació. El desenroll dels països econòmicament menys evolucionats devia conseguir-se per mig de l'industrialisació progressiva, en térmens d'intercanvi equitatius i condicions de menor vulnerabilitat externa; el comerç internacional devia realisar-se per mig de l'acceptació generalisada de la paritat entre preus d'artículs manufactura i matèries primeres; l'adopció d'una política anticíclica universal i permanent preservaria a les nacions menys desenrollades de les tendències depressives que podien generar-se en les economies desenrollades; devien condenar-se les mides discriminatòries que amenaçaren l'estabilitat, el desenroll i l'independència econòmica dels països; es devia propender a que els fins, estructura i decisions de les organisacions econòmiques internacionals s'adequaren als principis i objectius fonamentals que plantejava el pla.[225]
Les branques industrials privilegiades en esta segona etapa del procés de substitució d'importacions, del Segon Pla Quinquenal (1952-1957) varen ser l'automotriz, la petrolera i petroquímica, la química, la metalúrgica i la de maquinàries elèctriques i no elèctriques, orientades a ser indústries de base per al país. Les inversions es varen orientar cap a l'aprofitament de les possibilitats que oferia un mercat intern protegit. El sector agropecuario es va modernisar: a partir del desenroll de l'indústria siderúrgica i petroquímica, es va impulsar la tecnificació i el recapte de fertilisants, plaguicidas i maquinàries, de manera que es va fer incrementar la producció i productivitat agropecuaria.[226]
La locomotora diésel elèctrica n.º 1, CM1 Justicialista, va ser construïda des de 1952 i va escomençar a eixercitar-se durant l'estiu de 1952-1953, cobrint el recorregut de 400 quilómetros entre Constitució i Mar de l'Argent en 3 hores i 45 minuts. En el següent any va fer periòdics viages a Bariloche i Mendoza, en una velocitat promig de 150 km/h. En 1953 es va promulgar la llei n.º 14 122, que va tractar d'otorgar garanties jurídiques als propietaris; el seu principal objectiu era atraure empreses a la producció metal-mecànica en Còrdova en associació en la Fàbrica Militar d'Avions. També en Còrdova es va instalar una fàbrica d'automòvils denominada Indústries Kaiser Argentina. Abdós empreses varen obtindre crèdits generosos de part del Banc Industrial, garanties de reserva del mercat intern i instalacions, equips i personal calificat, conseguint aixina beneficis des del primer any d'activitat. Estos varen ser els majors fruts d'expansió industrial associada en el capital extern, creant el primer i major pol metal-mecànic del país fins al moment. Es varen instalar grans fàbriques per a la producció de motors, automotores, locomotores i avions, ademés de crear la Fàbrica Militar d'Avions en IAME (Indústries Aeronàutiques i Mecàniques de l'Estat) i després en DINFIA (Direcció Nacional de Fabricació i Investigacions Aeronàutiques). Les branques industrials privilegiades en esta segona etapa del procés de substitució d'importacions, del Segon Pla Quinquenal (1952-1957) varen ser la automotriz, la petrolera i petroquímica, la química, la metalúrgica i la de maquinàries elèctriques i no elèctriques, orientades a ser indústries de base per al país. Les inversions es varen orientar cap a l'aprofitament de les possibilitats que oferia un mercat intern protegit. El sector agropecuario es va modernisar: a partir del desenroll de l'indústria siderúrgica i petroquímica, es va impulsar la tecnificació i el recapte de fertilisants, plaguicidas i maquinàries. A partir de 1953 es va donar un acostament entre Estats Units i Argentina, es va encorajar l'incorporació a l'economia nacional de capitals estrangers. Va conseguir una série d'importants acorts econòmics en Chile, Equador, Paraguay, Bolívia, Nicaragua i finalment en Brasil, l'Unió Econòmica. Estos acorts varen estipular la reducció de les barreres aduanero, lliberació d'imposts de certs productes i l'obertura d'una llínea de crèdit entre els països firmants. Cap a 1953 es va conseguir controlar el procés inflacionario, i l'economia va tornar a créixer acceleradament des de principis de 1955.
Crisis social i conflicte en l'Iglésia
El 26 de juliol de 1952 va morir la primera dama Eva Perón, lo que va produir una crisis en Perón que va escomençar a prendre certes mides que varen deteriorar la relació entre l'Iglésia catòlica i el govern peronista que es va ser agravant en el temps. Eva va ser designada des de llavors com a «cap espiritual de la nació», títul honorífic que havia rebut dies abans. A partir de llavors, cada dia en aplegar les 20:25 totes les emissores de ràdio varen deure informar que a eixa hora Evita «va passar a l'immortalitat».[227]
Durant este periodo va convergir l'irritament de grups que fins a llavors havien recolzat al govern en el de l'oposició, que considerava al peronisme un tipo de populisme basat en el resentiment social de les classes populars contra lo que denominava genèricament «l'oligarquia», que inclou a la classe mija-alta i alta argentina, atribuint-els una posició promotora de la desigualtat social.[228]
A fins de l'any 1954 es va iniciar una complexa escalada d'enfrontaments entre el govern i l'Iglésia catòlica, que fins a eixe any havia recolzat activament al peronisme. A partir de gests opositors relativament modests per part de la jerarquia eclesiàstica, el govern va reaccionar sancionant la Llei N.º 14 394, l'artícul del qual 31 inclou el divorç.[229] Poc despuix, la municipalitat de Buenos Aires, llavors controlada pel president de manera directa, va prohibir als comerciants expondre pesebres o atres figures religioses en commemoració de la Nadal.[230] En una escalada de pocs mesos, el govern va suprimir el caràcter de dies no faeners a certes festivitats religioses catòliques,[121][231]
va permetre l'obertura d'establiments per a eixercir la prostitució,[232][233] va prohibir les manifestacions religioses en els llocs públics,[234] i va expulsar a dos bisbes ―Manuel Tato i Ramón Novoa― del país.
El derrocament
- Artícul principal → Revolució Libertadora (Argentina).
Des de 1951 sectors cívic-militars antiperonista havien vingut desenrollant actes terroristes a través dels denominats comandos civils. El 16 de juny de 1955 els comandos civils, integrats per conservadors, radicals[235]
i socialistes, junt en la Marina de Guerra i sectors de l'Iglésia catòlica varen intentar un colp d'Estat que va incloure el Bombardeig de la Plaça de Maig i el centre de la ciutat de Buenos Aires en més de 364 morts i centenars de ferits. L'atac es va produir en una vintena d'avions de l'Aviació Naval sobre la multitut que es trobava en una manifestació. Els atacs varen continuar fins a les 18 hores. L'Eixèrcit va instalar tancs i bateries antiaèrees per a protegir al president, per lo que als insurgents se'ls va ordenar atacar als membres de l'Eixèrcit i als civils que recolzaven a Perón. Finalment, els atacants varen demanar asil polític en Uruguay.
Després Perón va demanar calma a la població, en un discurs públic per radi, pero es va produir la crema de vàries iglésies ―atribuïdes als peronista o als comunistes― mentres la policia no actuava i els bombers es llimitaven a impedir que el fòc es propagara als edificis veïns.[236]
- Perón va donar llavors per finalisada l'anomenada revolució peronista, i va cridar als partits polítics opositors a establir un procés de diàlec que evitara la guerra civil. El 15 de juliol Perón en un discurs va insistir en el cridat a la pacificació; els partits polítics opositors varen tornar a demanar l'us de la ràdio i esta volta va ser concedit.[237] Per primera volta en dèu anys els opositors varen poder utilisar els mijos de difusió estatals.[237][238]
En el seu discurs del 27 de juliol de 1955 Arturo Frondizi va acceptar la pacificació a canvi d'un pla concret que comprenguera des del restabliment de les garanties constitucionals fins a l'industrialisació del país, el discurs va deure ser entregat prèviament i quan era llegit s'anava gravant i es transmetia a l'aire en una demora de 10 segons, lapsus durant el qual un coronel del Servici d'Informacions controlava que no s'apartara del text prèviament enviat.[237][238] Els dies 9 i 22 d'agost varen parlar per ràdio els dirigents del Partit Demòcrata i del Partit Demòcrata Progesista.[239]
La notícia sobre l'assessinat del dirigent comuniste Ingallinella, va tindre un impacte trement i va ser difòs en els impresos catòlics.[239]
- Perón va substituir a Alberto Teisaire com a president del Partit Peronista per Alejandro loir. El 31 d'agost de 1955, Perón va donar per concloses les conversacions en el célebre discurs del cinc per un. Finalment, el 16 de setembre de 1955 es va iniciar el colp d'Estat que derrocaria al president constitucional Juan Dumenge Perón, al Congrés de la Nació i als governadors provincials. Es va iniciar en els quarters de l'eixèrcit en Còrdova i la base naval de Port Belgrano, va ser liderada pel general Eduardo Lonardi i l'almirant Isaac Rojas, i es va estendre fins al 23 de setembre.[240] El 16 de setembre de 1955, despuix d'ingressar a l'Escola d'Artilleria en Còrdova, Lonardi es dirigix al dormitori del cap de l'unitat, i davant un amago de resistència d'est li descerrajó un balazo. La consigna era: cal ser brutals i procedir en la màxima energia.[241]
Una investigació sobre la cantitat de persones mortes en el colp, documentant a lo manco 156 víctimes fatals.[242] Davant això sectors del peronisme i inclús sectors opositors varen ser a reclamar armes per a impedir la pren del poder pels militars, pero el president li les va negar i es va exiliar temporalment en Paraguay, delegant el poder en una Junta Militar que després es rendiria davant els sublevats.
Gabinet presidencial
| Juan Dumenge Perón | ||
|---|---|---|
| Cartera | Titular | Periodo |
| Ministeri de l'Interior | Ángel Borlenghi Oscar Albrieu |
4 de juny de 1952 - 29 de juny de 1955 30 de juny de 1955 - 21 de setembre de 1955 |
| Ministeri de Relacions Exteriors i Cult | Jerónimo Remorino Ildefons Cavagna Martínez |
4 de juny de 1952 - 25 d'agost de 1955 25 d'agost de 1955 - 21 de setembre de 1955 |
| Ministeri de Facenda | Pedro José Bonanni | 4 de juny de 1952 - 20 de setembre de 1955 |
| Ministeri de Finances | Miguel Revestit | 4 de juny de 1952 - 21 de setembre de 1955 |
| Ministeri d'Assunts Econòmics | Alfredo Gómez Morals | 4 de juny de 1952 - 21 de setembre de 1955 |
| Ministeri de Comerç Exterior | Antonio Francisco Cafiero Juliol Manuel Palarea |
4 de juny de 1952 - 15 d'abril de 1955 15 d'abril de 1955 - 21 de setembre de 1955 |
| Ministeri d'Agricultura | Carlos A. Hogan José María Castiglione |
4 de juny de 1952 - 29 de juny de 1955 30 de juny de 1955 - 21 de setembre de 1955 |
| Ministeri d'Obres Públiques | Roberto M. Dupeyron | 4 de juny de 1952 - 21 de setembre de 1955 |
| Ministeri d'Assunts Polítics | Román Subiza | 4 de juny de 1952 - 24 de juliol de 1954 |
| Ministeri d'Educació | Armant Méndez San Martín Francisco Marcos Anglada |
4 de juny de 1952 - 29 de juny de 1955 1 de juliol de 1955 - 21 de setembre de 1955 |
| Ministeri de Justícia | Natalio Carvajal Palaus | 4 de juny de 1952 - 24 de juliol de 1954 |
| Ministeri de Salut Pública | Ramón Carrillo Raúl Conrado Bevacqua |
4 de juny de 1952 - 27 de juliol de 1954 27 de juliol de 1954 - 21 de setembre de 1955 |
| Ministeri d'Indústria | Rafael Amundarain Orlando Leonardo Sants |
4 de juny de 1952 - 27 de juliol de 1954 27 de juliol de 1954 - 21 de setembre de 1955 |
| Ministeri de Transports | Juan Eugenio Maggi Alberto J. Iturbe |
4 de juny de 1952 - 29 de juny de 1955 30 de juny de 1955 - 21 de setembre de 1955 |
| Ministeri de Comunicacions | Oscar Nicolini | 4 de juny de 1952 - 21 de setembre de 1955 |
| Ministeri de Treball i Previsió | José María Freire Alejandro B. Giavarini |
4 de juny de 1952 - 6 d'abril de 1953 6 d'abril de 1953 - 21 de setembre de 1955 |
| Ministeri d'Assunts Tècnics | Raúl Mendé | 4 de juny de 1952 - 22 d'agost de 1954 |
| Ministeri de Defensa Nacional | Humberto Moixa Molina | 4 de juny de 1952 - 21 de setembre de 1955 |
| Ministre d'Eixèrcit | Franklin Lucero | 4 de juny de 1952 - 21 de setembre de 1955 |
| Ministeri de Marina | Aníbal Olivieri Luis J. Cornés |
4 de juny de 1952 - 17 de juny de 1955 17 de juny de 1955 - 21 de setembre de 1955 |
| Ministre d'Aeronàutica | Juan Ignacio San Martín | 4 de juny de 1952 - 21 de setembre de 1955 |
Exili
- Artícul principal → Exilie de Perón.
Produïda la Revolució Libertadora que va derrocar a Perón en 1955 el president de facto Eduardo Lonardi va mantindre la Constitució sense canvis i va intentar conseguir la «reconciliació nacional», sense «vencedors ni vençuts», mantenint els canvis polítics i socials que s'havien gestat anteriorment. Poc despuix va ser obligat a renunciar pels sectors més durs del Eixèrcit i l'Armada, i va assumir el general Pedro Eugenio Aramburu, que va proscriure al peronisme i al propi Perón, la sola menció del qual era considerada delicte. La proscripció del peronisme es prolongaria ―en curtes excepcions, que mai varen incloure permetre l'actuació de Perón― fins a principis dels anys 1970. El 12 d'octubre de 1955 es va formar en l'Eixèrcit un tribunal d'honor presidit pel general Carlos von der Becke, i integrat ademés pels generals Juan Carlos Bassi, Víctor Jaime Majó, Juan Carlos Sanguinetti i Basilio Pertiné, per a jujar la conducta de Perón, alguns dels integrants de la qual havien servit en llealtat al mateix.[243]
Dies despuix, el Tribunal va dictaminar que Perón havia comés una àmplia gama de delictes que incloïa el d'incitació a la violència, crema de la bandera nacional, atacs a la religió catòlica i estupre ―acusant-ho de mantindre una relació en Nelly Rivas, a l'adop menor d'edat― i va recomanar que li'l degradara i se li prohibira l'us d'uniforme. Posteriorment el generalonardi va firmar un decret aprovant i posant en eixecució eixes recomanacions.[244]
Exili itinerant
Despuix de marchar-se al Paraguay, el president Alfredo Stroessner li va aconsellar deixar el país, degut a que no podria garantisar la seua seguritat en cas de possibles atentats contra la seua vida.[245]
- Stroessner li va donar un salvoconducte per a dirigir-se a Nicaragua, pero estant en camí va decidir asilarse en Panamà; es va estajar en l'Hotel Washington, de la ciutat de Colón ―en l'extrem caribeny del Canal― a on va concloure ellibre que havia escomençat a escriure en Asunción: La força és el dret de les bésties. Ellibre no va poder ser publicat en l'Argentina, ya que tot lo relacionat en Perón estava prohibit, inclús mencionar el seu nom. Va deure abandonar Panamà, degut a que s'anava a realisar una conferència panamericana en l'assistència del president nortamericà Dwight D. Eisenhower, de modo que va passar uns dies en Nicaragua, a on va ser rebut pel dictador Anastasio Somoza, i en agost de 1956 va decidir en el seu entorn anar a Veneçola, que estava governada pel dictador Marcos Pérez Jiménez; durant el seu estadía en Caracas va gojar de protecció oficial de la Direcció de Seguritat Nacional, encara que el dictador veneçolà mai va rebre a l'expresident argentí, que no era del seu agrade per diferències polítiques.[246]
Despuix del derrocament de Pérez Jiménez el 23 de giner de 1958, Perón va tindre que refugiar-se en l'embaixada de la República Dominicana, i d'allí va eixir rumbo a eixe país, a on va ser rebut pel dictador Rafaeleónidas Trujillo.[247]
Es va traslladar de la República Dominicana a Espanya, i va aplegar a Sevilla el 26 de giner de 1960.[248] Es va radicar en Madrit, a on es va casar en la ballarina María Estela Martínez de Perón, Isabelita, a qui havia conegut en Panamà en 1956. Despuix de viure algun temps en dos cases llogades,[249][* 1] es va establir en la zona residencial de Porta de Ferro,[250]
a on es va construir una vivenda coneguda com a «Quinta 17 d'Octubre», en el número 6 del carrer de Navalmanzano.[248] Segons el dirigent francmasón Licio Gelli, Perón també va ser iniciat en el seu logia Propaganda Due (P2) pel propi Gelli, en una cerimònia en Porta de Ferro.[251]
El peronisme durant l'exili de Perón
Durant la Revolució Libertadora, grups de sindicalistes i militants peronista varen dur alvance actes de sabotage en fàbriques i oficines públiques, varen detonar explosius en vies de ferrocarril i varen realisar corts de carrers i avingudes entre atres fets. Eixes accions, conegudes com la Resistència Peronista, eren organisades per l'exdiputat John William Cooke, a qui Perón va designar el seu delegat personal en l'Argentina i en qui va delegar la conducció del peronisme. L'expresident va respalar estes accions, i inclús va recolzar l'intenció de Cooke de convertir al peronisme en un moviment revolucionari d'esquerra o centre-esquerra.[252]
També va haver algunes conspiracions militars, entre els quals va destacar la sublevació castrense del 9 de juny de 1956, baix el mando del general Juan José Valle: un grup de militars i militants peronista varen intentar un alçament contra el govern de facto. La intentona va fracassar i tant Valle com a varis dels seus seguidors militars i civils varen ser fusilats. La repressió es va estendre a sectors no peronista de la classe obrera. No obstant, els dirigents sindicals varen conservar la seua enorme influència sobre els gremis industrials i de servicis. En una carta que Perón va enviar a Cooke ―el mateix dia de l'alçament de Valle― no mostrava la més mínima compassió pels militars rebels: el conductor criticava el seu apresuramiento i falta de prudència, i assegurava que només la seua ira per haver degut sofrir el retir involuntari els havia motivat a actuar.[253]
Durant els seus anys d'exili Perón va publicar varis llibres: Els vendepatria (1956), La força és el dret de les bésties (1958), L'hora dels pobles (1968), etc. En l'any 1958, davant la inminencia de les eleccions presidencials es presumix que Perón va pactar en Arturo Frondizi, candidat de l'UCRI, el respal dels peronista a la candidatura presidencial d'est, a canvi de la devolució de la personería gremial als sindicats i el fi de la proscripció electoral del general i el seu moviment. Frondizi va obtindre la presidència, pero va complir lo pactat només en part.[254]
La major part dels sindicats va tornar a estar controlats pel peronisme.[255]
Les circumstàncies en les que es va portar a terme el pacte, aixina com l'existència del mateix és matèria de debat per part dels historiadors. Per un costat, Enrique Escobar Cello en el seu llibre Arturo Frondizi el mit del pacte en Perón desment dit pacte, argumentant que fins a hui en dia no existixen còpies ni constància verídicas en a on aparega la firma de Frondizi, cal destacar que el mateix Frondizi sempre va negar el pacte.[256]
L'historiador Félix Lluna també ha posat en dubte el pacte per les mateixes raons esgrimides que Cello.[257] A la seua volta, Albino Gómez en el seu llibre Arturo Frondizi, l'últim estadiste, també qüestiona l'existència del pacte, ademés, sugerix que el respal peronista cap a Frondizi va poder ser producte de la coincidència d'idees entre Perón i Frondizi sobre les mides que calia adoptar en el país, cal destacar que el general era llector de la revista Qué!, dirigida per Rogelio Frigerio.[258] En 2015 Juan Bautista Yofre va afirmar en ellibre Porta de Ferro que Perón va rebre mig milló de dólars per realisar el pacte en Frondizi.[259] En contra, l'historiador Felipe Pigna, qui conta que els seus seguidors varen negar que haja acceptat diners pel mateix.[260]
Entre el 17 de març i el 17 d'abril de 1964 Perón s'hauria reunit en el Che Guevara en la seua casa de Madrit. La trobada va ser mantinguda en el major dels secrets i ha pogut conéixer-se gràcies al periodiste Rogelio García Lupo.[261][262]
El Che li va entregar a Perón fondos per a recolzar l'operació de tornada a l'Argentina que estava preparant.[263] En dita reunió Perón s'hauria compromés a recolzar les iniciatives guerrilleres contra les dictadures llatinoamericanes, cosa que efectivament va fer fins a 1973. En decembre de 1964, durant el govern d'Arturo Illia, Perón va intentar retornar en avió a l'Argentina. Pero el govern va ratificar la decisió presa per la dictadura de 1955 de prohibir la seua radicació en el país i va solicitar a la dictadura militar que governava en Brasil que ho detinguera en realisar escala tècnica en eixe país i ho reenviara a Espanya.[264]
Esquerra Peronista i lluita armada
En l'Argentina, els anys 1950 i 1960 varen ser marcats per freqüents canvis de govern, casi sempre fruts de colps d'Estat. Estos governs varen estar signados per contínues demandes socials i laborals. Els peronista varen alternar l'oposició frontal en la negociació per a participar en política a través de partits neoperonistas. Després de la dictadura instalada en 1955 i sobretot després de la dictadura instalada en 1966, que va abolir els partits polítics, varen aparéixer en Argentina varis grups armats que tenien com a objectiu combatre la dictadura i es varen produir pueblades insurreccionals en varis punts del país, de les quals la més coneguda va ser el Cordobazo.[265]
La major part d'estos grups armats varen adherir al peronisme, com Montoneros, la marxista-peronista FAR (Forces Armades Revolucionàries), les FAP (Forces Armades Peronista) i les FAL (Forces Argentines de Lliberació).[266]
Pocs mesos en acabant de que s'instalara la dictadura d'Onganía, entre setembre i octubre de 1966, Perón es va reunir en Madrit per segona volta en el Che Guevara, qui li va demanar respal del peronisme al seu proyecte guerriller en Bolívia. Perón es va comprometre a no impedir que aquells peronista que volgueren acompanyar a Guevara ho feren, pero no va acceptar involucrar al moviment peronista com a tal en una acció guerrillera en Bolívia, encara que si va comprometre el respal del peronisme quan la guerrilla del Che traslladara la seua acció al territori argentí.[262]
- Perón va recolzar públicament al peronisme revolucionari i les seues organisacions guerrilleres ―a les que cridava «formacions especials»― i va justificar la lluita armada contra la dictadura. Encara sense haver-la pronunciat textualment, una de les frases més conegudes que se li atribuïxen a Perón és «La violència de dalt engendra la violència d'avall».[* 2]
Va desenrollar ademés una «actualisació política i doctrinaria» del peronisme, adaptant-ho a les lluites revolucionàries tercermundista que s'estaven portant a terme per llavors, definint al peronisme de la década de 1970 com un «socialisme nacional».[267]
Per a expressar el contingut socialiste que assumia el peronisme en la década de 1970, la Tendència adoptaria la consigna «Perón, Evita, la pàtria socialista». En 1970 Perón exponia el seu adheriment al socialisme en estos térmens:
Aixina mateix, durant estos anys Perón va elogiar a figures com el Che Guevara, a qui va cridar «el millor dels nostres» despuix de la seua mort en Bolívia; i també va citar a figures com elíder de la Revolució Cultural China Mao Zedong en diferents entrevistes, que varen ser filmades durant el seu exili (youtube. com/watch? v=JpowtwopGuk&ab_channel=PeronistChannel Entrevista realisada en Madrit). En este sentit, es considera que el Perón de finals dels anys 60 es va inclinar per posicions d'esquerra, al mateix temps que va indagar en postures revisionista de l'història oficial argentina, en l'utilisació de metàfores combatives i de térmens associats a moviments revolucionaris tals com el de «socialisme nacional», i en postular posicions ambiententalistas i crítiques de l'utilisació i potenciació de la tecnologia enteses sense consideració de l'harmonia entre l'humà i la naturalea (labaldrich. com. ar/wp-content/uploads/2013/03/Mensaje-Ambiental-de-Juan-Domingo-Per%C3%B3n-a-els-Pueblos-y-Gobiernos-del-Mundo-%E2%80%93-Madrid-1972.pdf Mensage Ambiental als Pobles i Governs del Món de 1972). Respecte al context argentí, entre les accions més destacades de la guerrilla peronista durant la dictadura autodenominada Revolució Argentina, es troben les eixecucions de l'exdictador Pedro Eugenio Aramburu, figura clau del colp d'Estat contra Perón en 1955 i responsable de la desaparició del cadàver de la seua esposa Eva Perón,[269] dels sindicalistes Augusto Timoteo Vandor[270] i José Alonso,[271] la pren de la Calera, i la fuga del penal de Rawson.[266]
Una semana despuix del assessinat d'Aramburu per part de Montoneros ―1 de juny de 1970―, el dictador Onganía es va vore obligat a renunciar, colapsant el proyecte d'instalar una dictadura corporativa permanent. El règim militar es va vore obligat llavors a iniciar un procés d'eixida cap a un govern elegit, que incloguera al peronisme, pero que fora conduït i controlat pels militars. L'ideòlec d'eixe proyecte era el dictador general Alejandro Agustín Lanusse, qui va denominar al pla Gran Acort Nacional (GAN).[272]
- Perón va prendre llavors contacte en elíder del ala antiperonista del radicalisme, Ricardo Balbín, qui havia segut desaforat com a diputat i detingut durant la seua presidència. Perón i Balbín varen iniciar una relació de reconciliació històrica, expressada en L'Hora del Poble[273]
i la designació com a delegat personal d'Héctor J. Cámpora, que desbarataria els plans de la dictadura per a impondre un govern de «acort nacional» baix tutela militar.[274]
En 1971 i sobretot en 1972, Perón recolzaria el seu accionar en quatre camps:
- En el camp polític i a partir de la seua aliança en Balbín, Perón va buscar reconciliar al peronisme en les corrents polítiques que havien segut antiperonista durant el seu govern: el radicalisme del poble, el frondizisme, la democràcia cristiana i el sector popular del conservadorisme.[275]
- En el camp sindical, Perón va buscar neutralisar al sindicalisme neovandorista, partidari d'un peronisme sense Perón i d'aplegar a un acort en el dictador Lanusse, recolzant a José Ignacio Rucci en la Confederació General del Treball, home en escàs poder propi pero partidari de conseguir el regrés de Perón, com a objectiu prioritari del moviment obrer.[276]
- En el camp empresarial, Perón va establir una aliança en el grup d'empresaris nacionals liderats per José Ber Gelbard, afiliat secretament al Partit Comuniste i president de la Confederació General Econòmica.[277]
- Finalment Perón va donar prioritat en eixe moment al camp jovenil, lligat a la militància de base, a les pueblades insurreccionals i a les lluites guerrilleres. Per a això va nomenar com a secretari de la Joventut Peronista a Rodolfo Galimberti, líder de JAEN, organisació guerrillera que integraria Montoneros.[278]
«Perón torna»
En la segona mitat de 1972 el centre de la situació política va ser ocupat per una puja frontal entre Perón i el dictador Alejandro Agustín Lanusse, cap del Gran Acort Nacional, qui tenia l'expectativa de ser elegit president en respal del peronisme i el radicalisme.[279]
En el més de juliol, Lanusse va pronunciar un mensage públic al país, en el que tractava a Perón de covart ―«no li dona el cuiro»― i ho desafiava a tornar a l'Argentina en un més, si volia presentar-se com a candidat en les eleccions.[280][281]
El 22 d'agost el sector més antiperonista de la Marina, opositor a que es realisaren eleccions, va assessinar a 16 guerrillers detinguts en lo que es coneix com la Massacre de Trelew, delicte que varis historiadors consideren com un dels antecedents del terrorisme d'Estat que es desplegaria en l'Argentina en els anys següents.[282]
- Perón va sorprendre a l'opinió pública anunciant la seua tornada el 17 de novembre de 1972.[283]
L'Operativa Tornada va ser conduït pel recent designat secretari general del Moviment Peronista, Juan Manuel Abal Medina i recolzat fortament pel peronisme revolucionari baix elema de «Lluite i Torna», sobre el que va recaure el pes organisatiu.[284][285]
- Perón va tornar en un avió d'Alitalia que va aterrisar en Ezeiza acompanyat de decenes de personalitats de les més diverses àrees.[286][287]
Eixe dia centenars de mils de persones es varen movilisar per a rebre a Perón, a pesar de la repressió duta alvance per la dictadura per a impedir-ho, motiu pel qual el 17 de novembre és considerat pel peronisme, com a Dia de la Militància.[286]
- Perón es va domiciliar en la casa d'Avinguda Gaspar Campos 1075, en Vicente López i va permanéixer en Argentina casi un més, fins al 14 de decembre.[286]
En eixe lapsus va desbaratar completament el proyecte de Lanusse i la dictadura de realisar eleccions tutelades pel poder militar. El seu primer gest va ser reunir-se en Balbín, el seu més enconado adversari, i abraçar-se públicament com a símbol de la «unitat nacional» que abdós proponien com a eix de les seues propostes polítiques. Perón i Balbín varen examinar en eixe moment la possibilitat de realisar un front peronista-radical que alçara la candidatura de Perón-Balbín, pero les lluites internes dins dels seus propis partits ho va impedir.[288]
De tots modos, Perón va concretar en eixos dies l'organisació d'una àmplia coalició política, cridada Front Justicialista de Lliberació (Frejuli), integrada en varis sectors que havien segut històricament antiperonista: el frondizisme, la democràcia cristiana de José Antonio Dellà i el Partit Conservador Popular de Vicente Solano Lima, qui seria el candidat a vicepresident del Front.[289]
En eixe periodo Perón concreta un atre acort de gran importància: les Coincidències Programàtiques del Plenari d'Organisacions Socials i Partits Polítics, firmades o avalades el 7 de decembre per casi tots els partits polítics, el moviment obrer a través de la Confederació General del Treball (CGT) i el empresariado nacional a través de la Confederació General Econòmica (CGE) i la Federació Agrària Argentina (FAA). Este acort seria la base del Pacte Social de 1973, que seria l'eix de govern democràtic fins a la mort de Perón en 1974.[290]
Pese a que Perón apareixia evidentment com una de les figures polítiques en major respal popular en el país, la dictadura va prendre la decisió de no permetre que es presentara en les eleccions fixades per a l'11 de març de 1973, degut a que no es trobava domiciliat en Argentina quan les eleccions varen ser convocades. Pese a les aliances establides, Perón es va vore sense força suficient per a forçar a la dictadura a revertir la seua proscripció, raó per la qual va deure elegir una persona que representara la seua significació política, per a encapçalar la fòrmula presidencial. L'últim acte de Perón, abans de partir novament cap a Madrit ―passant abans per Paraguai i Perú―, va ser designar reservadamente a Héctor J. Cámpora, un home propenc al peronisme revolucionari i les organisacions guerrilleres peronista,[289] fet que va ser anunciat en el Congrés del Partit Justicialista del 16 de decembre i resistit durant vàries hores pel sindicalisme neovandorista liderat per Rogelio Còria, fins a rebre l'orde directa de Perón, via telefònica.[291]
La campanya electoral adoptaria com a lema: «Cámpora al govern, Perón al poder».
Presidència de Cámpora
- Artícul principal → Tercer peronisme.
Archiu:PeronenlaCGT-1973-TVPublica.ogv
L'11 de març de 1973, Argentina va tindre eleccions generals. Héctor José Cámpora, en el vist i plau de Perón en l'exili, va guanyar les eleccions en el 49,5 % dels vots, elíder radical, Ricardo Balbín, havia eixit segon en un 21,3 %, i, com el FreJuLi no havia obtingut més del 50 % dels vots tenia que realisar-se un ballotage entre la primera i segona força. No obstant, Balbín va reconéixer la victòria de Cámpora i va renunciar al ballotage. El delegat de Perón va assumir el 25 de maig de 1973, donant-se aixina per finalisat el periodo dictatorial de la autoproclamada Revolució Argentina.
- Perón va retornar al país el 20 de juny de 1973. Eixe dia, durant l'acte preparat per a rebre-ho, es va produir un tiroteig en el que varen estar involucrats sectors del peronisme «ortodox» ubicats en la naya ―entre els que es trobava gran part del sindicalisme― i sectors jovenils lligats a Montoneros. El fet és conegut com la Massacre d'Ezeiza i va tindre un saldo de 13 morts i 365 ferits.[292]
Les circumstàncies de la massacre varien segons els diferents testimonis: Miguel Bonasso que pertanyia a Montoneros, sosté que no va haver enfrontament i només va haver una massacre.[293] L'historiador Felipe Pigna sosté que les columnes jovenils varen ser atacades des de la naya.[293]
Horacio Verbitsky sosté que va ser una emboscada realisada des de la naya pel «aparat sindical i polític antic del peronisme».[293] En el juí que s'investiga a la Triple A s'han agregat dos investigacions realisades per Marcelo Larraquy (López Rega: la biografia) i Juan Gasparini (La fuga del Bruix) que coincidixen en senyalar com a autors de la massacre als sectors d'ultraderecha.[294]
- Cámpora va renunciar el 13 de juliol de 1973, deixant el camí lliure per a que Perón es presentara en les noves eleccions.
Tercera presidència
En les eleccions del 23 de setembre Perón va guanyar en el 62 % dels vots contra el candidat radical Ricardo Balbín. Va prendre possessió com a president per tercera volta el 12 d'octubre de 1973 en la seua esposa María Estela Martínez de Perón com a vicepresidenta. El general Perón junt a Jorge Abelardo Ramos varen acordar que el Front d'Esquerra Popular (FIP) duga junt al Front Justicialista de Lliberació (FREJULI) la mateixa fòrmula: Perón - Perón. Esta opció des de l'esquerra nacional va sumar un milló de vots al triumfo popular. Vàries figures destacades varen manifestar públicament que varen votar per esta alternativa, com Arturo Jauretche o Cristina Fernández de Kirchner.[295]
- Perón va assumir la seua tercera presidència en una situació internacional molt complicada. Poc abans, el 23 d'agost de 1973, havia començat a nivell mundiala crisis del petròleu, que va canviar completament les condicions en les que el capitalisme i l'estat de benestar es venien desenrollant des de la década de 1930. Casi simultàneament, l'11 de setembre, un colp d'Estat militar en el respal de la CIA nortamericana havia derrocat en Chile al president socialiste Salvador Dellà, agravant les possibilitats d'establir governs democràtics en Amèrica Llatina. En eixe moment, només Argentina tenia un govern elegit democràticament en el Con Sur, mentres que Bolívia, Brasil, Chile, Paraguay i Uruguay estaven baix dictadures militars recolzades per Estats Units, dins del marc més ampli de la Guerra Freda.
En octubre de 1973 va escomençar a operar un grup parapolicial conegut com Triple A ―Aliança Anticomunista Argentina― assessinant a militants d'esquerra, peronista i no peronista.[296]
El grup estava finançat pel govern i dirigit pel ministre de Benestar Social José López Rega. En els dos anys següents assessinaria a 683 persones,[296][297] unes 1100 segons atres fonts.[298]El coneiximent de Perón sobre les activitats de la Triple A és matèria de debat entre els investigadors. Segons l'historiadora Marina Franco, a partir d'eixe moment va escomençar a configurar-se «un estat d'excepcionalitat jurídica creixent vinculat en una llògica polític-repressiva centrada en l'eliminació de l'enemic intern».[299]
El 19 de giner de 1974 l'organisació guerrillera ERP va atacar la guarnició militar de Blava, l'unitat militar millor armada del país.[300] L'intent d'assalt, dirigit per Enrique Gorriarán Merlo, va fracassar i durant el mateix el ERP va matar al conscripto Daniel González, al coronel Camilo Gai i a la seua esposa, i va prendre presoner al tinent coronel Jorge Ibarzábal, que seria assessinat dèu mesos despuix. Per la seua banda, el ERP va tindre tres baixes mentres que varen desaparéixer dos guerrillers capturats pels militars.[300]
- Perón va respondre condenant enèrgicament al «terrorisme» per cadena nacional i va culpar sense mencionar-ho al governador de la província de Buenos Aires, Oscar Bidegain, un dels cinc governadors aliats al peronisme revolucionari.[301]
Va ordenar també apurar en el Congrés Nacional una reforma al Còdic Penal per a endurir els delictes comesos per grups guerrillers, agravant les normes de la dictadura deposta. Els tretze diputats en que contava el peronisme revolucionari s'oponien a la reforma: Armant Croatto, Santiago Díaz Ortiz, Nilda Garré, Nicolás Giménez, Jorge Gll, Aníbal Iturrieta, Carlos Kunkel, Diego Muñiz Barreto, Juan Manual Ramírez, Juana Romero, Enrique Svrsek, Roberto Vidaña i Rodolfo Vittar, tots ells lligats a Montoneros i la JP. El 22 de giner Bidegain va renunciar, sent reemplaçat per Victorio Calabró, un sindicaliste de l'UOM, pertanyent al sector ortodox. El 25 de giner Perón va convocar als diputats dissidents a una reunió que va fer transmetre en forma directa per televisió. La tensió va ser màxima i Perón va sostindre que si no estaven d'acort tenien que anar-se del peronisme:
Eixe mateix dia 25 de giner, es va aprovar la reforma penal i varen renunciar a les seues banca huit diputats del peronisme revolucionari. Quatre dies despuix Perón va designar com a subjefe de la Policia Federal al comissari Alberto Villar, una dels caps de la Triple A.[300]
El 28 de febrer un colp d'Estat policial conegut com el Navarrazo, derrocaria al governador de la província de Còrdova Ricardo Obregón Cano, segon dels cinc governadors propencs al peronisme revolucionari en ser desplaçat. Perón intervindria la província sense repondre en els seus càrrecs a les autoritats constitucionals. L'1 de maig de 1974 es va realisar en Plaça de Maig una gran manifestació en motiu del dia internacional dels treballadors, durant la qual parlaria Perón. Els sectors del peronisme revolucionari varen assistir en gran cantitat, qüestionant al govern en la consigna «¿Qué passa General, que està ple de goriles el govern popular?» Perón va respondre cridant-els «imberbes», «estúpits» i «infiltrats», i immediatament despuix, en mig del discurs un enorme sector de manifestants es va retirar de la plaça en oberta ruptura. El 6 de juny seria depost per un juí polític el governador de Mendoza Alberto Martínez Baca, tercer dels cinc governadors propencs al peronisme revolucionari depost en eixe any. En els sis mesos posteriors a la mort de Perón serien deposts els dos restants, Miguel Ragone de Bota i Jorge Cepernic de Santa Creu. El 12 de juny es va realisar un nou acte en la Plaça de Maig convocat per la CGT. Va ser l'última volta que Perón va parlar en un acte massiu. Per a llavors la seua salut es trobava sériament amenaçada i els seus meges li havien recomanat renunciar per a poder ser tractat adequadament. Ell s'havia negat dient «preferixc morir en les botes posades».[303] Conscient del seu estat, Perón va aprofitar eixe dia per a despedir-se en públic. Va demanar als manifestants que cuiden les conquistes laborals perque s'aveïnaven temps difícils i va terminar en les següents paraules:
Quatre dies despuix, el 16 de juny, Perón va emmaltir afectat per una broncopatía infecciosa que va complicar la seua maltia circulatòria crònica de fondo.[304]
Va fallir l'1 de juliol de 1974 i va ser succeït per la seua esposa, en la seua condició de vicepresidenta. Ellavors secretari tècnic de la presidència de la Nació, Gustavo Caraballo, afirma que Perón li havia solicitat que modificara la Llei d'Acefalía, per a permetre-li al dirigent radical Ricardo Balbín assumir com el seu successor[305]
pero el tràmit llegal per a realisar eixa reforma mai es va iniciar. En mig de la violència política creixent, María Estela Martínez va ser derrocada pel colp d'Estat del 24 de març de 1976 que va donar inici a la dictadura autodenominada Procés de Reorganisació Nacional.
Gabinet de Ministres
| Juan Dumenge Perón | ||
|---|---|---|
| Cartera | Titular | Periodo |
| Ministeri de l'Interior | Benito Llambí | 12 d'octubre de 1973 - 1 de juliol de 1974 |
| Ministeri de Relacions Exteriors i Cult | Alberto Juan Vignes | 12 d'octubre de 1973 - 1 de juliol de 1974 |
| Ministeri d'Economia | José Ber Gelbard | 12 d'octubre de 1973 - 1 de juliol de 1974 |
| Ministeri d'Educació | Jorge Alberto Taiana | 12 d'octubre de 1973 - 1 de juliol de 1974 |
| Ministeri de Benestar Social | José López Rega | 12 d'octubre de 1973 - 1 de juliol de 1974 |
| Ministeri de Defensa Nacional | Ángel Federico Robledo | 12 d'octubre de 1973 - 1 de juliol de 1974 |
| Ministeri de Justícia | Antonio Juan Benítez | 12 d'octubre de 1973 - 1 de juliol de 1974 |
| Ministeri de Treball i Previsió | Ricardo Otero | 12 d'octubre de 1973 - 1 de juliol de 1974 |
Decés, sepeli i posteritat
Juan Dumenge Perón va fallir l'1 de juliol de 1974, en la Quinta presidencial d'Oliveres,[306] per una desocupació cardíaca resultat de l'agravament de la cardiopatia isquémica crònica que patia.[307] L'anunci al país va ser realisat per la seua viuda, la vicepresidenta María Estela Martínez, que poc despuix va assumir la presidència.
Funeral
- Artícul principal → Funeral de Juan Dumenge Perón.
Despuix de varis dies de duel nacional, en els que el cos va ser velat en el Congrés de la Nació per centenars de mils de persones, els restants varen ser traslladats a una cripta en la Quinta Presidencial d'Oliveres. El 17 de novembre de 1974 els restants d'Evita, que havien quedat en Espanya, varen ser traslladats pel govern de María Estela Martínez de Perón i depositats en la mateixa cripta. Mentrestant, el govern va escomençar a proyectar l'Altar de la Pàtria, un mausoleu jagantesc que albergaria els restants de Juan Perón, Eva Duarte de Perón, i tots els próceres de l'Argentina. Mentres es trobava el cos en el Congrés, varen desfilar davant el fèretre 135 mil persones; fòra, més d'un milló d'argentins varen quedar sense donar l'últim adeu al seu líder. Dos mil periodistes estrangers varen informar de tots els detalls de les exequias. En la fugida de López Rega del país i la caiguda del govern d'Isabel, les obres de l'Altar de la Pàtria varen ser suspeses i els restants varen ser traslladats al Cementeri de la Chacarita, en Buenos Aires. El 17 d'octubre de 2006, els seus restants varen ser traslladats a la quinta de Sant Vicente, la quali va pertànyer en vida i després es va convertir en un museu en el seu honor. Durant el trasllat es varen produir disturbis entre sectors del sindicalisme.
Profanació dels seus restants
- Artícul principal → Furte de les mans de Juan Dumenge Perón.
El 10 de juny de 1987 va ser profanat el fèretre, quan es varen sostraure les mans del cadàver. S'ignora el seu destí o el motiu de dita profanació,[308]
pero existixen diverses hipòtesis sobre el motiu. En primer lloc, podria tractar-se d'una venjança: la profanació hauria segut un acte de la célebre logia masónica Propaganda Due (P2), com a resposta a un incompliment de Perón, qui li havia solicitat la seua «ajuda» abans d'assumir el seu tercer mandat. L'operatiu hauria segut realisat en complicidad con membres de l'Eixèrcit, en el marc del pla de desestabilisació contra la democràcia argentina.[309][310]
La segona hipòtesis apuntava a l'existència d'un conte suís: les seues chafades digitals servirien per a obrir les seues pròpies caixes de seguritat en bancs suïssos, a on hauria guardats varis millons de dólars. Esta versió va ser descartada perque en aquell moment en Suïssa no existien contes en eixe sistema.[310] També s'ha atribuït la profanació a les Forces Armades: va haver falsos informants relacionats en eixa institució, molts testics o informants morts sospitosament relacionats en esta, aixina com amenaces en indicis de provindre de furs militars.[310] I finalment, s'ha senyalat a l'oposició: sectors antiperonista, en alusió a una declaració de Perón a on dia que es tallaria les mans abans de demanar-li diners prestats al Fondo Monetari Internacional, haurien portat a terme la cortadura de mà.
El peronisme despuix de Perón
AP
Despuix de la mort del seu fundador, el govern de la seua viuda i successora, María Estela Martínez, va continuar l'enfrontament -cada volta més violent- entre els dos sectors que s'atribuïen la representació del peronisme, la dreta ―dirigida pel ministre López Rega i recolzat per sectors del sindicalisme― i l'esquerra, identificada principalment en les organisacions armades d'eixa tendència, en tant empijorava ràpidament la situació econòmica i se succeïen canvis ministerials.[311] La lluita violenta i la falta de liderage varen ser utilisades com a excuses per les Forces Armades, que varen derrocar a la presidenta.[312]
La dictadura militar que va seguir, coneguda com Procés de Reorganisació Nacional, es va sostindre en la pràctica del terrorisme d'Estat; tots els partits polítics varen estar prohibits, i la militància justicialista ―com aixina també la dels partits d'esquerra― va ser durament castigada per la repressió.[313] Això va permetre implementar un pla econòmic lliberal molt gravoso per a l'indústria nacional.[314]
La derrota argentina en la guerra de les Malvines en 1982 va obligar a la dictadura a convocar a eleccions lliures en 1983, en les que Raúl Alfonsín de l'Unió Cívica Radical va véncer al peronisme, en una campanya en la que es varen destacar el rebuig i compromís a la seua derogació de la llei d'autoamnistía dels militars la validea dels quals acceptava el candidat presidencial del Partit Justicialista, Ítalo Argentí Lúder i la denúncia d'un supost pacte sindical-militar.[315] [316] Una gradual recuperació va permetre la tornada al poder del justicialisme, en 1989, en el govern peronista de Carlos Saúl Menem com a president, en una marcada orientació neolliberal. Gràcies a l'aplicació de la Llei d'Acefalía, el justicialista Eduardo Duhalde, va aplegar a la presidència en 2002 i es va mantindre fins a 2003. Duhalde va decidir recolzar a un atre justicialista, Néstor Kirchner en les eleccions de 2003. En accedir al govern nacional Néstor Kirchner, el peronisme es va dividir, donant lloc al cridat Peronisme Federal, opositor al kirchnerisme.[317] El peronisme kirchnerista va governar ininterrompudament durant dotze anys en sumar-se dos mandats de la presidenta Cristina Fernández de Kirchner al del seu espós Néstor Kirchner. Entre 2019 i 2023 va tornar el peronisme al govern per un periodo més de quatre anys despuix de la victòria d'Alberto Fernández en primer regrés de les eleccions presidencials; eixe va ser el més recent govern nacional d'orige peronista fins a la data.
Producció escrita i audiovisual
Juan Dumenge Perón incursionó en diversos gèneros lliteraris a lo llarc de la seua vida, destacant-se particularment en ensajos sobre política, estratègia militar i història. Les seues primeres obres varen ser texts teatrals i tècnics vinculats a la seua formació castrense. Posteriorment, va desenrollar una vasta producció doctrinaria que va comprendre des de la formulació del justicialisme fins a la crítica política en l'exili.
Llibres i artículs
Primeres obres i texts militars (1915–1943)
- Silvino Abrojo (c. 1915), comèdia teatral baix el pseudónimo José M. Casais.[318][319]
- El detectiu de la caraça negra (c. 1915), peça teatral.[318]
- Reglament de gimnàsia alemà per a l'eixèrcit i l'armada (1923), ensaig tècnic ilustrat pel propi Perón.[318]
- Moral militar (1925), ensaig sobre ètica castrense.[318]
- Les campanyes en l'Alt Perú (1810-1814) (1928), estudi històric.[318]
- Lo que yo vaig vore de la preparació i realisació de la revolució del 6 de setembre de 1930 (1930), testimoni personal.[320]
- El front oriental de la guerra mundial en 1914 (1931), ensaig històric.[318]
- Apunts d'història militar (1932), manual acadèmic.[318][* 3]
- La guerra rus-japonesa de 1904 a 1905 (1933), anàlisis bèlic.[318]
- Memòria geogràfica sintètica del territori nacional del Neuquén (1934), ensaig geogràfic.[318]
- Toponímia patagónica d'etimologia araucana (1935–1936), estudi llingüístic.[318]
- L'idea estratègica i l'idea operativa de Sant Martín en la campanya dels Andes (1938), ponència en l'II Congrés Internacional d'Història d'Amèrica.[318]
- Les operacions en 1870 (1939), coautoría en Enrique Rojer.[318]
- Infanteria de Montanya (1941–1943), série publicada en la Revista Militar.[318]
- Antecedents de la Campanya Libertadora del General Sant Martín des de 1814 a 1817 (c. 1943), ensaig pòstum.[318][321]
Doctrina justicialista i pensament polític (1949–1974)
- La comunitat organisada (1949).[* 4]
- Descartes, política i estratègia (No ataque, critique) (1952), artículs firmats com «Descartes» en el diari Democràcia.[* 5]
- Conducció política (1952), classes dictades en l'Escola Superior Peronista.[* 6]
- La força és el dret de les bésties (1956), escrit en Panamà.[* 7]
- Els vendepatria - Les proves d'una traïció (1957).[* 8]
- Del poder a l'exili. Quí em varen derrocar Artículs publicats en mijos d'Itàlia, Espanya i Veneçola.[* 9]
- Tres revolucions militars (1963), testimonis des de l'exili.[* 10]
- Llatinoamèrica, ara o mai (1967).[* 11]
- L'hora dels pobles (1968).[* 12]
- Model argentí per al proyecte nacional (1974).[* 13]
Documentals
Durant el seu exili en Madrit, Perón va ser entrevistat en dos documentals dirigits per Fernando Solans i Octavio Getino, gravats entre juny i octubre de 1971. En ells, reflexiona sobre l'història del peronisme i la seua doctrina política:
Vore també
Notes
- ↑ Va viure un temps en un dúplex del número 11 del carrer del Doctor Arce, a on va coincidir en l'actriu nortamericana Ava Gardner, a la que va aplegar a denunciar pel soroll de les seues festes nocturnes.
• «El Madrit d'una actriu desenfrenada».El País. - ↑ En 1972, en relació a els assessinats per part de la guerrilla, del general Juan Carlos Sánchez i de l'empresari Oberdan Sallustro, la dictadura i la prensa exigien a Perón una declaració condenatòria. En eixa oportunitat, davant la prensa, Perón va respondre «no he fet cap declaració perque pense que la violència del poble, respon a la violència del Govern». (Galasso, 2005: 1099-1100)
- ↑ Text complet. archive. org/web/20200607085454/http://www. labaldrich. com. ar/wp-content/uploads/2019/04/Apuntes%20de%20Historia%20Militar%20-%20Juan%20Domingo%20Per%C3%B3n.pdf Tercera Edició. Juny de 1951
- ↑ Institut Nacional “Juan Dumenge Perón” d'Estudis i Investigacions Històriques, Socials i Polítiques. 2006. archive. org/web/20190709150949/http://jdperon. gov. ar/institucional/cuadernos/Cuadernillo6.pdf Text complet
- ↑ Buenos Aires, 1953 archive. org/web/20160424135617/http://pjchaco. com. ar/images/PDF/descartes_politica_y_estrategia.pdf Text complet
- ↑ Institut Nacional “Juan Dumenge Perón” d'Estudis i Investigacions Històriques, Socials i Polítiques. 2006. archive. org/web/20190704210255/http://www. jdperon. gov. ar/institucional/cuadernos/Cuadernillo11.pdf Capítuls I, II i III. Edicions Món Peronista, 1952. peronlibros. com. ar/sites/default/files/pdfs/peron_j_d. conduccion_politica_mundo_peronista.pdf Text complet
- ↑ Primer llibre escrit després del seu derrocament. archive. org/web/20160424195434/http://pjchaco. com. ar/images/PDF/LibrosPeron/PeronLafuerzaeselderechodelasbestias.pdf Text complet
- ↑ Editorialliberació, Buenos Aires. archive. org/web/20160426084312/http://pjchaco. com. ar/images/PDF/LibrosPeron/losvendepatria.pdf Text complet
- ↑ Institut Nacional “Juan Dumenge Perón” d'Estudis i Investigacions Històriques, Socials i Polítiques. 2006. archive. org/web/20201112035227/http://www. soloperonista. com/revistas/7_del_poder_al_exilio.pdf Recopilació d'artículs
- ↑ Editorial Escorpión, Buenos Aires. archive. org/web/20160425141954/http://pjchaco. com. ar/images/PDF/LibrosPeron/tresrevoluciones.pdf Text complet
- ↑ Institut Nacional “Juan Dumenge Perón” d'Estudis i Investigacions Històriques, Socials i Polítiques. 2006. soloperonista. com/revistas/9_la_hora_de_los_pueblos.pdf Versió parcial
- ↑ Editorial Nort, Madrit. archive. org/web/20161201134307/http://pjchaco. com. ar/images/PDF/lahoradelospueblos-peron.pdf Text complet
- ↑ Sindicat Regional de Llum i Força de la Patagonia, 2011. patagonia3mil. com. ar/wp-content/uploads/libros/publicaciones-ModeloArgentino.pdf Text complet
Referències
- ↑ «Biografia de Perón». Archivat des d'el original, el 26 de juliol de 2022. Consultat el 11 de decembre de 2021.
- ↑ «Perón: un repàs a la vida de l'home que va marcar a fòc l'història» (en és). La Nova. Consultat el 2024-12-26.
- ↑ «CRONOLOGIA PERONISTA 1893-1974 Juan Dumenge Peron».
- ↑ Pigna, Felipe (2017-11-09). «Juan Dumenge Perón» (en és).
- ↑ «El dia que Perón va sorgir a la vida política dels argentins» (en és). Clarín. Consultat el 2024-12-26.
- ↑ «Efemérides d'hui: qué va passar un 4 de juny | Fets que varen ocórrer en l'Argentina i el món» (en és). PAGINA12. Consultat el 2024-12-26.
- ↑ «El peronisme, les eleccions i la duració dels mandats presidencials: una cronologia crítica».El peronisme, les eleccions i la duració dels mandats presidencials: una cronologia crítica.Consultat el 22-03-2025.
- ↑ 8,0 8,1 Barreiro, Hipólito (2000). Juancito Moixa: l'indi que va canviar l'història, Buenos Aires: Tehuelche. ISBN 987-98175-0-8.
- ↑ Cloppet, Ignacio Martín (2010). Els orígens de Juan Perón i Eva Duarte. ¿On va nàixer Juan Dumenge Perón? (Descobriments documentals reveladors), Buenos Aires: Alfar. ISBN 978-987-99409-1-4.
• - ↑ «Els antepassats francesos de Perón, en documents inèdits que ixen a la llum». Consultat el 18 d'agost de 2019.
- ↑ «Polèmica pelloc de naiximent de Perón: Llops o Roque Pérez». Clarín. Consultat el 1 de març de 2015.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 Crespo, Jorge, i Marcelo Rasquetti, en «Perón, La Frontiça de l'Història» (p. s/d, Buenos Aires, Argentina, any 2002).
- ↑ 13,0 13,1 Galasso, Norberto. Perón: Formació, ascens i caiguda, 1893-1955, Buenos Aires: Colihue, pp. 22-23. ISBN 9505813996.
• «Ellaberint dels primers anys». Télam. Archivat des d'el original, el 22 d'octubre de 2014. Consultat el 1 de març de 2015. «Mario recent va inscriure al seu segon fill -l'anterior es dia Avelino Mario- el 8 d'octubre de 1895 en el Registre Civil de Llops, sagellant aixina el seu naiximent «oficial». Allí, per un estrany error, Juan figuraria com a fill de «mare desconeguda». Juana, per la seua banda, aniria en soletat, tres anys despuix, a inscriure-ho en el registre religiós, a on va quedar anotat com a fill sense pare, baix el nom de Juan Dumenge Moixa.» - ↑ «[1]». Consultat el 23 de juny de 2026.
- ↑ Barreiro, Hipólito (2000). «I», Juancito Moixa, l'indi que va canviar l'història, Buenos Aires: Tehuelche, pp. 21-24. ISBN 9879817508.
- ↑ (2005) «I», Perón: Formació, ascens i caiguda, 1893-1955, Buenos Aires: Colihue, pp. 21-24. ISBN 950-581-399-6.
- ↑ (2008) Els mits de l'història argentina 4, Buenos Aires: Planeta, pp. 11-16.
- ↑ «El dia que va nàixer Juan Dumenge Perón: dos dates distintes, un rancho d'atobó, una casa de rajoles i la sanc indígena». Infobae.
- ↑ «Institut Nacional Juan Dumenge Perón». Archivat des d'el original, el 8 de febrer de 2011. Consultat el 29 de setembre de 2010.
- ↑ Enrique Pavón Pereyra (1922-2004), biógraf i amic personal de Juan Dumenge Perón, és un dels principals investigadors que sostenen l'orige tehuelche de Perón, sobre la base dels relats i memòries del fundador del justicialisme arreplegades personalment. Alguns dels principals llibres en els que se sosté esta versió històrica són: (1993) Yo Perón, Buenos Aires: MILSA.
- ↑ «Discussió pel naiximent de l'expresident. L'orgull de dur sanc tehuelche i de ser fill illegítim». La Nació. Consultat el 2 de març de 2015.
• «El mit dels antepassats Tehuelche de Perón». Des del Sur Digital. Consultat el 2 de març de 2015. - ↑ «Entrevista a Juan Dumenge Perón».7 Dies.Buenos Aires: citada per Galasso, Norberto (2005). Perón: Formació, ascens i caiguda, 1893-1955, Buenos Aires: Colihue, p. 28. ISBN 9505813996.
- ↑ clarin. com/diario/2001/10/22/s-04001. htm «Polèmica pelloc de naiximent de Perón: Llops o Roque Pérez», artícul del 22 d'octubre de 2001 en el diari Clarín (Buenos Aires).
Vejau també Barreiro, Hipólito: Juancito Moixa: l'indi que va canviar l'història, Buenos Aires: Tehuelche, 2000, p. 84, ISBN 987-98175-0-8 i Galasso, op. cit, t. 1 p. 24. - ↑ (2007) Perón ¿quàn i on va nàixer?, Universitat Nacional de la Matança. ISBN 978-987-9495-62-9.
- ↑ Cloppet, Ignacio Martín. Els orígens de Juan Perón i Eva Duarte. ¿On va nàixer Juan D. Perón? (Descobriments documentals reveladors). ALFAR Editora, Buenos Aires 2010. ISBN 978-987-99409-1-4
- ↑ (1978) Conversacions en Juan D. Perón, Buenos Aires: Colihue-Hachette, p. 199.
- ↑ «Juan Dumenge Perón».Panorama.Buenos Aires: citada per Galasso, Norberto (2005). Perón: Formació, ascens i caiguda, 1893-1955, Buenos Aires: Colihue, p. 28. ISBN 9505813996.
- ↑ Galasso, Norberto (2005). Perón: Formació, ascens i caiguda, 1893-1955, Buenos Aires: Colihue, p. 32. ISBN 9505813996.
- ↑ Galasso, Norberto (2005). Perón: Formació, ascens i caiguda, 1893-1955, Buenos Aires: Colihue, p. 36. ISBN 9505813996.
- ↑ «Un Perón poc conegut». Dunken.
- ↑ 31,0 31,1 eldia. com. ar/edis/20110220/laciudad42. htm Casament secret
- ↑ El doctor Antonio Manuel Silva Silva Campero li va enviar al professor Juan José Biedma Straw la següent carta: «Tot el meu encabotament pose per a que el teu ajudes a la senyora Dominga Dutey de Perón, viuda del meu inoblidable amic el Dr. Tomás L. Perón, que gestiona una beca per al seu net Juan Dumenge en el Colege Militar. No dubte que tu posaràs tota la teua influència per a conseguir-la, si l'hi ha encara disponible». Galasso, Norberto (2005) en Perón: Formació, ascens i caiguda, 1893-1955 (p. 42, Ed. Colihue). ISBN 950-581-399-6
- ↑ 33,0 33,1 33,2 Figueroa, 2000, pp. 207.
- ↑ «Celebritats esquinenses: Filomeno Velazco». Portal Sur, el portal de Cantó en Internet.
- ↑ 35,0 35,1 35,2 35,3 35,4 35,5 35,6 35,7 35,8 «Cronologia». Història del Peronisme. Archivat des d'el original, el 4 de febrer de 2015. Consultat el 28 de febrer de 2015.
- ↑ 36,0 36,1 36,2 36,3 36,4 36,5 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Història del Peronisme. Archivat des d'el original, el 4 de febrer de 2015. Consultat el 28 de febrer de 2015.
- ↑ Perón i el peronisme en el sistema-món del sigle XXI, p. 173. «En 1916 quan vaig tindre que votar per primera volta ho vaig fer per Yrigoyen. Pero en vespra de la revolució de 1930 es vea que Yrigoyen anava a caure solament. Ya estava tot descompost: el terreny havia segut abonat per la Semana Tràgica i per l'inoperància del govern davant els greus problemes que se li presentaven.»
- ↑ «El gran tumult obrer de la Forestal». Revista Ñ (Clarín). Consultat el 28 de febrer de 2015. «En els fets santafesinos l'Eixèrcit no va actuar (per això es va formar una força privada) i encara que va estar present abans de la violència, ho va fer més be com a mediador. Coses de l'història: el governador de Santa Fe era llavors Enrique Mosca, que en 1946 integrarà la fòrmula de l'Unió Democràtica, i el seu cap de Govern va ser Armant Antille, que va recolzar eixe any a Juan Perón encapçalant als radicals de la Junta Renovadora. Dellavors tinent Perón la llegenda va contar que quan l'empresa va tancar en març de 1919 almagasens de comestibles i l'aigua, va ordenar la seua reobertura. Açò va contar R. A. Vagni en el seu llibre de 1949, Terra Estranya; es varen fer eco historiadors com Enrique Pavón Pereyra, Joseph Page i Norberto Galasso i el mateix Perón li'l va narrar a Tomás Eloy Martínez. En documents de l'archiu de l'Eixèrcit, Jasinski posa en dubte eixa història: el rol mediador li l'atribuïx al general Oliveira Cézar (aixina contat per la crònica del diari Santa Fe), baix d'ell, hi havia una llarga llista d'oficials “¿i per qué hauria de destacar-se el rol d'un jove tinent?”, es pregunta...»
- ↑ https://web. archive. org/web/20150204225824/http://www. historiadelperonisme. com/ruta_de_peron. php
- ↑ Perón relata en detalle la seua participació en el colp del 6 de setembre de 1930 en ellibre Perón, Juan Dumenge (1963). Tres revolucions militars, Buenos Aires: Escorpión.. Allí conta que en juny de 1930 Perón va ser conectat pel major Ángel Solari que era un «vell i volgut amic», qui li va dir clar i ras: «El general Uriburu està en intencions d'organisar un moviment armat». A continuació li va preguntar a Perón si estava compromés en algú i davant la seua resposta negativa li va dir «Llavors contem en vós» a lo que Perón va respondre «Sí, pero és necessari saber abans qué es proponen» (aneu., pág. 11). Eixa mateixa nit Perón, invitat per Solari, va concórrer a una reunió en la que estaven el general Uriburu, el seu fill i atres oficials. Uriburu «va parlar sobre les qüestions concernents a un moviment armat que devia preparar-se juiciosamente» lo que va ser acceptat per tots (aneu). Es va tractar també sobre la forma de reclutar adherentes i inscriure'ls. Quan, sempre en la mateixa reunió, Perón va propondre «començar el treball definitiu de l'organisació i preparació del moviment» se li va contestar que encara no podia fer-se perque hi havia atres grups que «si be tendien com nosatres a derrocar al govern, tenien atres idees sobre les finalitat ulteriors» (aneu. p. 14). Escriu Perón que «des d'eixe moment vaig tractar de convertir-me, dins d'esta agrupació, en l'encarregat d'unir-la en les atres que pogueren existir i tractar per tots els mijos d'evitar, que per interessos personals o divergències en l'elecció dels mijos, s'apartara la revolució d'el “principi de la massa” tan elementalmente indispensable si es volia dur a ella a bon terme» (aneu. pág. 15). En els dies següents Perón va seguir realisant gestions per a incorporar oficials al proyecte i el 3 de juliol el tinent coronel Álvaro Alsogaray li va comunicar que havia segut designat per a formar part de la secció «Operacions» de l'Estat Major revolucionari, del que Alsogaray era cap. Pero en les semanes següents Perón va començar a tindre sérios dubtes sobre la capacitat d'els qui dirigien el EMR i el 3 de setembre li va comunicar a Alsogaray que per eixe motiu se separava del moviment, si be es comprometia a colaborar en el mateix quan es produïra (pág. 61/3). Al sendemà, i per iniciativa del tinent coronel Bartolomé Descalce, es va fer una reunió de cinc oficials ―inclós Perón― que participaven del moviment i varen coincidir que «lo pijor que podia fer-se era entronisar una dictadura militar que seria combatuda en absolut per la nació sancera» (aneu. pág. 65). Per això, ya que no contaven en respal militar suficient per a donar el colp, «l'única salvació era el poble i molt especialment els estudiants, aixina com també la Legió de Maig.» De modo que varen resoldre posar mans a l'obra de colp i repent per a buscar adherentes entre els oficials; ademés varen aprovar un programa de govern redactat pel tinent coronel Sarobe. La vespra del colp, Perón va ser designat ajudant del tinent coronel Descalce i el 6 de setembre els dos varen ser a l'Escola Superior de Guerra a on varen assegurar el seu adheriment. Després, varen ser al Regiment de Granaders a Cavall General Sant Martín en una columna, varen arrestar al seu cap que es negava a adherir-se i ho varen reemplaçar per un atre. Es va formar llavors una columna en tropes, en la que Perón anava en un auto blindat armat en quatre ametralladores; varen marchar sobre la Casa Rosada, la que varen trobar invadida per civils que estaven causant destrosses, per lo que varen tractar de desestajar-els pacíficament (aneu. pág. 80). Durant eixe dia va permanéixer en elloc, resguardant la seguritat fins que varen aplegar les tropes restants; de nit va patrullar els carrers de la ciutat de Buenos Aires per a previndre malifets.
- ↑ Pigna, Felipe: Els mits de l'història argentina. 4. L'argentina peronista (1943-1955).
- ↑ Perón; una biografia argentina, Fernando Alonso Barahona, Buenos Aires, Eudeba 2024, p 73 ISBN 978-84-19764-46-1
- ↑ Per Decret N° 15 656 de 29/05/1946 del president Farrell se li varen reconéixer els sòus com a coronel en activitat des del 18/10/1945 fins al 31/12/1945, i com a general de brigada en activitat des del primer de giner de 1946. (1973) César Civita (ed.). Perón. L'home del destine, Buenos Aires: Editorial Abril, p. 60.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- ↑ (1973) César Civita (ed.). Perón. L'home del destine, Buenos Aires: Editorial Abril, p. 83.
• Anals de Llegislació Argentina, Buenos Aires, p. 1. - ↑ (1968) Guillermo Kraft ltda. (ed.). Qui és Qui en l'Argentina, Buenos Aires: Guillermo Kraft ltda., p. 572-573.
• «"El meu recort del Perón militar" pel Tinent General (RE) Martín Balza». Archivat des d'el original, el 30 de març de 2020. Consultat el 30 de març de 2020. - ↑ «Bolletí Oficial de la República Argentina: Decrete llei N° 2034/55».
- ↑ «Bolletí Oficial de la República Argentina: Llei N° 20 530».
- ↑ Potash, Robert (1981). , Buenos Aires: Suramericana, pp. 276-277. «La direcció del GOU no controlava directament els recursos militars necessaris per a realisar una revolució... El moviment militar del 4 de juny no va ser resultat d'un pla elaborat cuidadosadament pel GOU, o siquiera per qualsevol atre grup d'oficials... Més be va ser una ràpida improvisació els participants de la qual a penes varen concertar acorts en relació en objectius específics, fòra del derrocament del president Castell.»
- ↑ Ferrero (1976). Del frau a la sobirania popular, Buenos Aires, pp. 290-291.
- ↑ «Oliverio Girondo, l'arcàngel negre de la poesia argentina seguix vigent» (en castellà). Consultat el 3 de maig de 2022.
- ↑ Guillermo Gasió. El cap d'estat major de la revolució. 2013
- ↑ Scenna, Miguel Ángel (1980). Els militars. Buenos Aires: De Belgrano. pp. 193.
- ↑ Matsushita, Hiroshi (1986). Moviment obrer argentí. 1930-1945, Buenos Aires: Hyspamérica, p. 258. ISBN 950-614-427-3.
- ↑ Baily, 84; López, 401
- ↑ Matsushita, 279
- ↑ Del Camp, Hugo (2012): Sindicalisme i peronisme: els començos d'un víncul perdurable (pág. 53). Sense ciutat: sense editorial, 2012. ISBN 978-987-629-250-4.
- ↑ Municipalitat de l'Argent en el seu Centenari, en L'Argent. Una obra d'art, 1882-1982 (págs. 14-15, L'Argent: Ed. Tallers de Macci, Saltzmann i Cía. Sacif, 15 de novembre de 1982).
Cámara de la Nació Argentina en «Diari de sessions de la […]» (pp. 1596, 1827 i 1530, Ed. Imprenta del Pervindre, 9 de setembre de 1954). - ↑ Rein, Raanan (2013). «Capítul 3: Juan A. Bramuglia, l'hereu que mai va ser», Rein, Raanan i Panella, Claudio (ed.). , Universitat Nacional de Tres de febrer, p. 59.
- ↑ Gai, Luis - Torres, Juan C. (1999): El Partit Laborista en Argentina. Editorial Biblos, Buenos Aires, 1999, p. 91. ISBN 978-950-786-222-9.
- ↑ Barry, Carolina (2010): La conformació política del peronisme 1945-1955. HIb. Revista d'Història Iberoamericana, 2010, Vol. 3, Núm. 2. ISSN 1989-2616.
- ↑ elhistoriador. com. ar/articulos/ascenso_y_auge_del_peronisme/caida_ramirez. php La caiguda de Ramírez, L'Historiador (Dir. Felipe Pigna) [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ «[3]». Consultat el 19 de juliol de 2018.
- ↑ Els tribunals laborals es varen crear per Decret-Llei 32 347 del 30 de novembre de 1944.
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 19 de juliol de 2018. Consultat el 19 de juliol de 2018.
- ↑ Ferrero (1976): 302-303
- ↑ Lvovich, Daniel; i Suriano, Juan (2005): Les polítiques socials en perspectiva històrica (pág. 128). Buenos Aires: Prometeo Llibres, 2005.
- ↑ Barsky, Osvaldo; Ferrer, Edgardo J; Yensina, Carlos A.: "Els sindicats i el poder en el periodo peronista", en Història integral argentina; El peronisme en el poder.- Buenos Aires: Centre Editor d'Amèrica Llatina, 1976, pág. 257
- ↑ Roures, Alberto José (1987). Breu història del moviment obrer argentí 1852-1987: el rol de l'unitat i protagonisme dels treballadors, Buenos Aires:9 de juliol
- ↑ Godio, Juliol (2000). Història del moviment obrer argentí (1870-2000), Tom II, pag. 803
- ↑ Barsky, Osvaldo; Ferrer, Edgardo J; Yensina, Carlos A.: "Els sindicats i el poder en el periodo peronista", en Història integral argentina; El peronisme en el poder.- Buenos Aires: Centre Editor d'Amèrica Llatina, 1976, pág. 259
- ↑ Vázquez Vialard Antonio; “Dret del treball i de la seguritat social”, Astrea, 1978, p. 553
- ↑ Lluna, Félix (1971), El 45, Buenos Aires: Suramericana
- ↑ Rogelio García Lupo, La Revolució dels generals, Buenos Aires, Editorial Jamaica, 1963.
- ↑ Ferrero (1976): 311
- ↑ un. org/spanish/aboutun/san_francisco/photos. html 60.º Aniversari de la Conferència de Sant Francisco, Nacions Unides, 2007
- ↑ argentina-rree. com/13/13-004a. htm Vaig escudar, Carlos; Cisneros, Andrés (2000), La campanya de l'embaixador Braden i la consolidació del poder de Perón, «Història de les Relacions Exteriors Argentines», CARI; Schvarzer, Jorge (1996). L'indústria que vàrem saber conseguir. Una Història polític-social de l'indústria argentina. Buenos Aires: Planeta, pág. 194
- ↑ Ferrero (1976): 318
- ↑ [Pardo Sanz, Rosa María (1995). Antifascisme en Amèrica Llatina: Espanya, Cuba i Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, Estudis Interdisciplinaris d'Amèrica Llatina i el Carib, V. 6, N.º 1, giner-juny de 1995, Universitat de Tel Aviv]
- ↑ Eduardo Galeano: archive. org/web/20071016155654/http://lahora. com. gt/02/11/05/paginas/cult_1. htm «Guatemala en el sigle del vent», en L'Hora, Guatemala, 2 al 8 de novembre de 2002
- ↑ Penya, Milcíades (1973). Masses, caudillos i elites: la dependència argentina de Yrigoyen a Perón, Fiches.
- ↑ 82,0 82,1 82,2 Lluna, 219
- ↑ Godio, aneu. 823
- ↑ Hiroshi Matushita (1986): Moviment obrer argentí. 1930-1945. Buenos Aires: Hyspamérica, p. 289
- ↑ Matushita, aneu. p. 287
- ↑ Alfredo López (1975): Història del moviment social i la classe obrera argentina. Buenos Aires: A. Penya llo, pag. 410
- ↑ pagina12. com. ar/diario/contratapa/13-82698-2007-04-03. html «Exquisits i Justs», artícul de Noé Jitrik en el diari Pàgina 12.
- ↑ pagina12. com. ar/diario/contratapa/13-82698-2007-04-03. html "Exquisits i Justs", per Noé Jitrik
- ↑ 89,0 89,1 Miguel A. Scenna (1974): Braden i Perón. Buenos Aires: Korrigan, pag. 76
- ↑ Schvarzer, ob. cit. p. 194
- ↑ Miguel A. Scenna (1974): Braden i Perón, Buenos Aires: Korrigan, pag. 81
- ↑ ««Entrevista al coronel Héctor Cabanillas», per [[Tomás Eloy Martínez]], en diari La Nació, 28 de juliol de 2002». Archivat des d'el original, el 20 de juny de 2008. Consultat el 28 de febrer de 2015.
- ↑ Lluna,280
- ↑ Sigal, Silvia (2002). «Intelectuals i peronisme», Nova Història argentina, Buenos Aires: Suramericana, p. 501. ISBN 950-07-2181-3. «Hi ha per lo manco dos punts d'acort entre els qui s'han interessat en la relació entre els intelectuals i el primer peronisme. El primer és que casi la totalitat dels escritors, artistes i universitaris lliberals i democràtics varen ser antiperonista, el segon, que si els intelectuals peronista varen ser molt contats, més contats varen ser, entre ells, els qui gojaven de prestigi i reconeiximent en l'àmbit de la cultura.»
• Cafiero, Antonio (2003): lanacion. com. ar/500840-la-tarde-del-15-de-abril-de-1953 «La vesprada del 15 d'abril de 1953» [4] archivat en Wayback Machine., artícul del 3 de juny de 2003 en el diari La Nació (Buenos Aires). Consultat l'1 de març de 2015.En el temps, tots els terroristes responsables dels atentats de la Plaça de Maig, jóvens professionals i universitaris pertanyents a famílies de classe mija alta, varen ser detinguts i processats per la Justícia davant els juges competents, en totes les garanties de la Constitució i de la llei. Ningú va sofrir agravi o condena atra que la disposta per la Justícia... els atentats terroristes d'aquella infausta vesprada varen marcar el començ d'una etapa de violència, dolor i mort que hauria d'estendre's durant trenta anys d'Història argentina... Aquells vents sembrats en la vesprada del 15 de abril varen dur estes tempestats posteriors. Dec dir-ho: varen ser els peronista els que varen pagar el tribut més alt a esta ordalía. Perque la violència va tindre dos cares. La del peronisme, durant l'época de la proscripció i de l'exili (1955-1973), es va caracterisar per una sòrt de jactancias verbals i l'atac a bens físics simbòlics, per cert molt valiosos i respectables. En canvi, la de l'antiperonisme es va caracterisar pel terrorisme brutal i el despreci al valor de la vida humana. Els peronista varen ser insolents. Pero el antiperonisme rezumaba odi. Els peronista alardeaban: els antiperonista fusilaven. Va caldre esperar vint anys per a alcançar la reconciliació de peronista i antiperonista que nos varen llegar Perón i Balbín.Antonio Cafiero - ↑ archive. org/web/20100822134916/http://www. radionacional. com. ar/audios/ Radi Nacional Argentina. Ràdio i Televisió Argentina.
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 24 d'octubre de 2017. Consultat el 8 de juliol de 2018.
- ↑ Perelman, Ángel (1962). Com vàrem fer el 17 d'octubre, Buenos Aires: Coyacán.
- ↑ Reis, Cipriano (1973). Yo vaig fer el 17 d'octubre, Buenos Aires: GS.
• «Sobre les térboles aigües de la Riera ardia octubre baix un cel atroç i amenaçant». Agència Paco Urondo. Archivat des d'el original, el 23 de setembre de 2016. Consultat el 16 de maig de 2016. - ↑ 99,0 99,1 «[5]».
- ↑ Vaig escudar, Carlos: op. cit. (págs. 190-194).
- ↑ Coscia, Jorge (2015): El bombardeig (págs. 214-215). Buenos Aires: Suramericana, 2015. ISBN 9789500752473.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Cisneros, Andrés, i Vaig escudar, Carlos. . Història general de les relacions exteriors de la República Argentina.
- ↑ Scenna, Miguel Ángel (1974). Braden i Perón, Korrigan.
- ↑ Aguirre Orlando, El génesis del peronisme en Corrents. Pp. 37, 38 -2008)
- ↑ estudiargratis. com. ar/historia-argentina/j-d-peron. htm Eleccions de 1946
- ↑ Lluna, Félix (1971). El 45; crònica d'un any decisiu, Suramericana.
- ↑ Castro, Martín O. (2012): L'ocàs de la República oligàrquica: poder, política i reforma electoral. Buenos Aires: Edhasa, 2012. ISBN 978-987-628-181-2.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Mario Rapoport. . Emece.
- ↑ «Decrete Llei 8503/46». www. saij. gob. ar. Consultat el 28 d'agost de 2020.
- ↑ «Perón anuncia en 1946 el pagament del deute». Archivat des d'el original, el 30 de juny de 2017. Consultat el 18 d'agost de 2019.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Archivat des d'el original, el 2 de març de 2009.
- ↑ «Savio, el "pare de la siderúrgia nacional"». Archivat des d'el original, el 11 de maig de 2012.
- ↑ «Celebració de la fundació de la primera empresa estatal de sanejament». Aigua i Sanejament Argentins. Archivat des d'el original, el 27 de juliol de 2012. Consultat el 3 de juny de 2012.
- ↑ «Història de les empreses de l'Estat Argentí - ECyT-ar» (en és). cyt-ar. com. ar. Consultat el 7 de febrer de 2018.
- ↑ magicasruinas. com. ar/revistero/esto/revdesto287. htm Proyecte Huemul: ¿una gran farsa?
- ↑ De la Roglada, Fernando (22 de març de 2009). «losocial. com. ar/nota. asp? secc=per a%20el%20Debate&iddocs=4678La fàbrica militar d'avions i la recuperació del major emblema de l'indústria nacional a%20el%20Debate&iddocs=4678 archivat en Wayback Machine.». Lo Social. Consultat el 29 de maig de 2010.
- ↑ archive. org/web/20130501010911/http://www. mincyt. cba. gov. ar/site/fabricamilitar/19431955/19431955_16a. htmlAM-1 Tábano – Cròniques i testimonis
- ↑ M. I. Alonso, I. C. Vasquez, 2005
- ↑ Ministeri d'Educació i Justícia, Departament d'Estadística Educativa: L'ensenyança primària en la República Argentina 1913-1964 Buenos Aires 1964 pàgines 14 i 15.
• Ministeri d'Educació i Justícia, Departament Estadístic: Ensenyança Mija t. I i II Normal i Mija 1914-1963 Buenos Aires 1964 pàgines 58/9 i 283. - ↑ Gambini, Hugo: Història del peronisme vol. II pág. 251 Buenos Aires 2001 Editorial Planeta Argentina S. A. ISBB obra completa 950-49-0226-X Tom II 950-49-0784-9
- ↑ 121,0 121,1 Gambini, Hugo: Història del peronisme vol. I pág. 335 Buenos Aires 1999 Editorial Planeta Argentina S. A. ISBB obra completa 950-49-0226-X Tom I 950-49-0227-8
- ↑ 122,0 122,1 Lluna, Félix: Perón i el seu temps. I. L'Argentina era una festa págs. 385/6 Buenos Aires 1984 Editorial Suramericana ISBN 950-07-0226-6
- ↑ 123,0 123,1 123,2 «Una llei, totes les lleis». Universitat Nacional de Sant Joan.
• archive. org/web/20110820124544/http://www. lucheyvuelve. com. ar/Documentos/leyuniversit. htm «Llei universitària peronista», artícul en elloc web Lluite i Torna. - ↑ Torre, Juan Carlos i Pastoriza, Elisa: La democratisació del benestar en Nova història argentina tom VIII pág. 257. Buenos Aires 2002 Editorial Suramericana. ISBN 950-07-2181-3 ISBN (obra completa) 950-07-1385-3
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 18 de juliol de 2018. Consultat el 7 de juliol de 2018.
- ↑ (Buchbinder, 2005, pág. 161)
- ↑ «Es complixen 63 anys de la Gratuïtat Universitària». Ministeri d'Educació. Archivat des d'el original, el 24 d'abril de 2016. Consultat el 1 de març de 2015.
• «Juan Perón suspén el cobro d'aranzel als universitaris». L'Opinió Popular. Consultat el 1 de febrer de 2015. - ↑ 128,0 128,1 «[6]». Consultat el 18 de febrer de 2025.
- ↑ http://www. d24ar. com/nota/223866/la-unt-homenajea-al-ex-rector-horacio-descole-en-el-patio-del-rectorado. html
- ↑ BRAVO, MARÍA CELIA; I HILLEN, MIRTA. El proyecte universitari de Descole i el desenroll regional, 1946-1951 el primer peronisme en Tucumán. Alvanços i noves perspectives Sant Miguel de Tucumán; EDUNT, Any: 2012; p. 74.
- ↑ Història de les Universitats Argentines Pablo Buchbinder Editorial Suramericana Buenos Aires, 2005 Suramericana I. S. B. N: 9500726777
- ↑ 132,0 132,1 «Ramón Carrillo, el Gran Sanitarista Argentí» per Marcos A. Ordóñez, publicat originalment en Electroneurobiología 2004: 12 (2), pp. 144-147;
- ↑ Torre, Juan Carlos i Pastoriza, Elisa: La democratisació del benestar en Nova Història argentina tom VIII pág. 291/5. Buenos Aires 2002 Editorial Suramericana. ISBN 950-07-2181-3 ISBN (obra completa) 950-07-1385-3
- ↑ «La Fantàstica Història dels Jocs Olímpics», pres d'Argentina Olímpica: Història de la participació d'Argentina en els Jocs Olímpics, de Sergio Hernández i Luis Storni, publicat per la Secretaria de Deports de la Nació Argentina.
- ↑ 135,0 135,1 Arribá, Sergio: El Peronisme i la Política de Radiodifusió (1946-1955), pág. 76-85 en Molt soroll, poques lleis (Guillermo Mastrini, editor), 2.ª ed. 2009 Editoriala Crujir ISBN 978-987-1004-87-4
- ↑ «El cine argentí i el seu aporte a l'identitat nacional» en El cine argentí i el seu aporte a l'identitat nacional, Premie Llegislador José Hernández 1998, Buenos Aires: Faiga, pp. 110.
«Del conflicte a la coexistència: l'art modern durant el peronisme» en Burucúa, José Emilio Dir., Nova Història Argentina. Art, societat i política. Buenos Aires: Suramericana, Vol II, pp. 59 ―69. - ↑ Vaig donar Núbila, 1998, p. 67.
- ↑ Pardo, Soledad (2016). “Els estudis sobre el cine argentí del periodo clàssic industrial: un panorama històric”. Questión 1 (49): 352–367. L'Argent: Universitat Nacional de l'Argent. ISSN 1669-6581. Recuperate le 5 de giner de 2025.
- ↑ «17 d'octubre de 1951: inicia les seues transmissions Canal 7, el primer canal de televisió argentina.». Llegislatura de la Ciutat Autònoma de Buenos Aires.
- ↑ «Va haver un temps en que els dirigents li dien no a la televisió». Clarín. com. Consultat el 2023-05-06.
- ↑ 141,0 141,1 141,2 141,3 141,4 141,5 Arribá, Sergio: El Peronisme i la Política de Radiodifusió (1946-1955), pág. 76-85 en Molt soroll, poques lleis (Guillermo Mastrini, editor), 2.ª ed. 2009 Editoriala Crujir ISBN 978-987-1004-87-4
- ↑ Lluna, Félix (1984): El 45. Buenos Aires: Hyspamérica, 1984.
- ↑ 143,0 143,1 (1983) [7], Buenos Aires: Centre Editor d'Amèrica Llatina, p. org/details/lasmujeresperoni0000sant/page/1212.
- ↑ 144,0 144,1 Valobra, 2009, p. 53.
- ↑ (2006) Juan Atilio Bramuglia. baix l'ombra delíder. La segona llínea deliderage peronista, pp. 149-220. ISBN 9876030000.
- ↑ geocities. com/luisdallanegra1/integra/sosamoba. htmLa Comunitat Suramericana de Nacions: un llibre de Luiz Alberto de Vianna Moniz Bandeira
- ↑ Castro, Nelson (2009). [8], 1ra ed edició, Vergara, Grup Zeta. OCLC 441455151. ISBN 978-950-15-2423-9.
- ↑ 148,0 148,1 Bagú, Sergio. Argentina en el món, Fondo de Cultura Econòmica. Any 1961.
- ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
- ↑ Lluna, Félix: Perón i el seu temps. I. L'Argentina era una festa pág. 218 Buenos Aires 1984 Editorial Suramericana ISBN 950-07-0226-6
- ↑ Paradiso, José (2002). Vicissituts d'una política exterior independent en Nova Història argentina, Buenos Aires: Suramericana, p. 532. ISBN 950-07-2181-3.
- ↑ Cisneros, Vaig escudar, 1999: 12
- ↑ Lanús, 1984 (b): 190.
- ↑ Osorio, Alejandro. «El dia en que un president transandino va cridar a unificar a Chile i Argentina per a crear els Estats Units Hispanoamericans». www. publimetro. cl. Consultat el 8 de setembre de 2021.
- ↑ «Tractat d'Unió Econòmica Argentí-Chilena» (PDF). movimientoperonista. com. Archivat des d'el original, el 3 de novembre de 2013. Consultat el 16 de setembre de 2025.
- ↑ Álvarez, Silvia. Argentina i la guerra freda 1946-1948. Baïa Blanca: Universitat Nacional del Sur, 1998, pp. 157-158.
- ↑ http://www. argentina-rree. com/11/11-003. htm
- ↑ (2006) Juan Atilio Bramuglia. baix l'ombra delíder. La segona llínea deliderage peronista, p. 163. ISBN 9876030000. «L'embaixador (nortamericà en Argentina) Bruce es va enfurir i va enviar al president Truman una missiva...: "Fitzgerald... va declarar que anava a utilisar la ECA per a 'posar als argentins de genolls'… Fitzgerald va donar instruccions a l'eixèrcit per a que compren carn en qualsevol país, menys en l'Argentina, sense que importe quànt més alt siga el preu.»
- ↑ Vaig escudar, Carlos (2000). «Els llímits d'una política exterior independent (1946-1952)», Història general de les relacions exteriors de la República Argentina, Portal Iberoamèrica i el Món.
- ↑ archive. org/web/20000816183001/http://www. time. com/time/magazine/1998/int/981109/latin_america. perons_na30a. html «Peron's Nazi Ties» (‘els llaços nazis de Perón’), artícul en anglés publicat el 16 d'agost de 2008 en la revista Clave Magazine.
time. com/time/europe/magazine/artícul/0,13005,901020304-212823,00. html «Behind the wall of silence» [9] archivat en Wayback Machine. (‘darrere del mur de silenci’), artícul en anglés publicat en la revista Clave Magazine. - ↑ Jewish Virtualibrary. http://www. jewishvirtuallibrary. org/jsource/vjw/Argentina. html#WW2
- ↑ «[10]», Clarín. com. Consultat el 10 de decembre de 2012.
- ↑ «[11]».
- ↑ archive. org/web/20060825152000/http://www. amanza. com. ar/amanda/Notas/Voto%20femenino. htm Setanta anys de vot femení: Sant Joan, la pionera, per Amanda Paltrinieri, Nova, 1997
- ↑ Lluna,1971:434
- ↑ La Llei 13 010 diu:
Artícul 1.º: Les dònes argentines tindran els mateixos drets polítics i estaran subjectes a les mateixes obligacions que els acorden o imponen les lleis als varons argentins.
Artícul 2.º: Les dònes estrangeres residents en el país tindran els mateixos drets polítics i estaran subjectes a les mateixes obligacions que els acorden o imponen les lleis als varons estrangers, en cas que estos tingueren tals drets polítics.
Artícul 3.º: Per a la dòna regirà la mateixa llei electoral que per a l'home, devent-se-li donar la seua llibreta cívica corresponent com un document d'identitat indispensable per a tots els actes civils i electorals. - ↑ «Fa 50 anys les dònes conseguien entrar al Congrés». Clarín. Consultat el 15 de juny de 2016.
- ↑ «A 64 anys de que les dònes argentines votaren per primera volta». L'Esquerra Diari. Consultat el 9 d juny de 2016.
- ↑ Convenció Constituent de 1949. «Constitució de la Nació Argentina (1949)». Wikisource.
- ↑ «Els drets civils de la dòna en la República Argentina». Ministeri de Cultura i Educació de la República Argentina. Consultat el 16 de maig de 2016.
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 16 d'abril de 2016. Consultat el 23 d'abril de 2016.
- ↑ Gerchunoff et al., 182.
- ↑ Llei 12 921.
- ↑ 174,0 174,1 Jankilevich, Ángel (1999): Hospital i comunitat, de la colónia a l'independència i de la Constitució a la república corporativa (pág. 256). Buenos Aires: edició de l'autor, 1999.
- ↑ desarrollosocial. gob. ar/efemerides/especial-7-de-marzo-els-derechos-del-trabajador-són-convertidos-en-ley/ «Especial 7 de març: els drets del treballador són convertits en llei», artícul publicat en elloc web Desenrolle Social. gob. ar (Buenos Aires).
- ↑ Gambini, Hugo (1999): Història del peronisme (volum I). Buenos Aires: Planeta Argentina,, 1999. ISBB (obra completa): 950-49-0226-X; ISBB (tom I): 950-49-0227-8.
- ↑ Kazimierski, Martín Ariel«Transporte i energia. Génesis, apogeu i ocàs de la ret elèctrica argentina en el Sigle XX».Revista Transport i Territori.(23)
- 325-327.ISSN 1852-7175.doi:10.34096/rtt. i23.9668.
- ↑ Del Riu, 1960, p. 37.
- ↑ 179,0 179,1 179,2 (ene./juny 2006).«Estat peronista i cooperativisme elèctric: El cas de la Cooperativa Elèctrica de Les Flores entre 1946 i 1951».Món agrari.L'Argent:6(12)ISSN 1515-5994.
- ↑ Gerchunoff, Pablo: «Peronist Economic Policies, 1946-1955», en Vaig donar Tella and Dornbusch, 1989, pág. 81.
- ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
- ↑ Gerchunoff, Pablo: “Peronist Economic Policies, 1946-55”, en Vaig donar Tella and Dornbusch, 1989, pp. 79
- ↑ 183,0 183,1 La Scaleia, Luis Rodrigo: Estat empresari i polítiques públiques en el sector elèctric, 1946-1955 (pág. 11). Universitat Nacional de Luján / CONICET.
- ↑ 184,0 184,1 Durant el Primer Pla Quinquenal (1947-1952) del peronisme es varen construir centrals hidroelèctriques com
- l'Escaba (en la província de Tucumán),
- El Nihuil (en la província de Mendoza),
- Els Quiroga (en la província de Santiago del Estero) i
- sis dics-usinas en la província de Còrdova,
- sis en la província de Catamarca,
- quatre en la província de Riu Negre i
- tres més en la província de Mendoza.
- Condarco i Nihuil I i II (en Mendoza),
- Escaba (en Tucumán),
- Ameghino (en Chubut) i
- Cassaffousth, Molins I i Sant Roque (en Còrdova).
- ↑ Subsecretaria d'Informacions (1952): Energia elèctrica en el Segon Pla Quinquenal, 1952-1957 (pág. 10). Buenos Aires: Subsecretaria d'Informacions, Presidència de la Nació, 1952.
- ↑ Gerchunoff, Pablo; i Llach, Lucas (1998): El cicle de l'ilusió i el desencant. Un sigle de polítiques econòmiques argentines (pàgina 183). Buenos Aires: Ariel, 1998.
- ↑ http://cdsa. aacademica. org/000-108/960.pdf
- ↑ elhistoriador. com. ar/frases/revolucion_libertadora/cooke_sobre_los_contratos_petroleros_del_gobierno_de_peron. php «John William Cooke sobre els contractes petrolers del govern de Perón», artícul publicat en elloc web El Historiador. [12] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Nicolás Gadano. (28 de febrer de 2012). «archive. org/web/20120422032743/http://www. geonavitas. com. ar/es/noticias/energia/17555-nicolas-gadano-qnacionalizar-ypf-no-es-la-solucion-per a-els-problemas-energeticos-argentinosq. html "Nacionalisar YPF no és la solució per als problemes energètics argentins"» Geonavitas. Consultat el 18 de maig de 2012. Enllaç trencat archive. org/web/20120422032743/http://www. geonavitas. com. ar/es/noticias/energia/17555-nicolas-gadano-qnacionalizar-ypf-no-es-la-solucion-per a-els-problemas-energeticos-argentinosq. html enllaç de Web Archive.
- ↑ «Energia, ideologia i sintonia fina». Pàgina/12. Consultat el 2025-02-18.
- ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
- ↑ 192,0 192,1 elhistoriador. com. ar/frases/revolucion_libertadora/cooke_sobre_los_contratos_petroleros_del_gobierno_de_peron. php Cooke sobre els contractes petrolers del govern de Perón [13] archivat en Wayback Machine. L'Historiador
- ↑ 193,0 193,1 Gadano, Nicolás: eclac. org/publicaciones/xml/0/4270/l1154e.pdf «Determinants de l'inversió en el sector petròleu i gas de l'Argentina», publicat en elloc web ECLAC. org.
- ↑ Roberto Dante. (5 de maig de 2012). «cronista. com/contenidos/2012/05/04/noticia_0033. html Perón no va poder, ¿podrà Cristina?» Croniste. Consultat el 5 de maig de 2012.
- ↑ «El gran gasoducte». Soldat digital. Archivat des d'el original, el 12 de giner de 2010. Consultat el 2 d'abril de 2010.
- ↑ «portalanetasedna. com. ar/petroleo_argentino. htmEl petròleu en l'Argentina» (en espanyol). Planeta Sedna. Consultat el 21 d'abril de 2010.
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ Corigliano, Francisco (2004): lanacion. com. ar/630159-la-politica-petrolera-de-peron «La política petrolera de Perón» [14] archivat en Wayback Machine., artícul publicat el 25 d'agost de 2004 en el diari La Nació (Buenos Aires). Consultat el 16 d'abril de 2012.
- ↑ Silenzi de Stagni, Adolfo (1955): El petròleu argentí (pág. 87). Buenos Aires: El Cid Editor, 1955. ISBN 950-002-011-4.
- ↑ Elsa Portugheis (coord.) (2010). «Atentat del 15 d'abril de 1953», Bombardege del 16 de juny de 1955, Buenos Aires: Secretaria de Drets Humans de la Nació Argentina, pp. 70-71.
- ↑ Gambini, Hugo (1999). Història del peronisme vol. I, Buenos Aires: Planeta Argentina.Gambini, Hugo (2001). Història del peronisme vol. II, Buenos Aires: Planeta Argentina.
- ↑ infobae. com/sociedad/2019/09/29/peron-un-militar-admirador-de-mussolini-y-de-hitler-que-llego-a-la-politica-a-traves-de-un-golpe-de-estado/ Perón, un militar admirador de Mussolini i d'Hitler que va aplegar a la política a través d'un colp d'estat, Infobae, 29 de setembre de 2019
- ↑ Torre, Juan Carlos i Pastoriza, Elisa: La democratisació del benestar en Nova Història argentina tom VIII pág. 504 Buenos Aires 2002 Editorial Suramericana. ISBN 950-07-2181-3 ISBN (obra completa) 950-07-1385-3
- ↑ Lluna, Félix: Perón i el seu temps. I. L'Argentina era una festa págs. 121/6 Buenos Aires 1984 Editorial Suramericana ISBN 950-07-0226-6
- ↑ Gambini, Hugo: Història del peronisme vol. I pág. 255/260 Buenos Aires 1999 Editorial Planeta Argentina S. A. ISBB obra completa 950-49-0226-X Tom I 950-49-0227-8
• Lluna, Félix: Perón i el seu temps. I. L'Argentina era una festa págs. 126/133 Buenos Aires 1984 Editorial Suramericana ISBN 950-07-0226-6 - ↑ Lluna, Félix (1993). Breu història dels argentins. Buenos Aires: Planeta, 1993.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. La Nació. Archivat des d'el original, el 10 de decembre de 2014. Consultat el 1 de març de 2015.
- ↑ «Dictadura militar en Argentina (1976-1983): naturalea i antecedents de l'Estat genocida.».Espai Marx.
- ↑ 209,0 209,1 209,2 209,3 Lluna (1984). «VII», Perón i el seu temps: I - L'Argentina era una festa, Editorial Suramericana. ISBN 950-07-0226-6.
- ↑ 210,0 210,1 (2009).«Els orígens del Moviment Popular Neuquino en la Província del Neuquén».Acta Acadèmica.XII Jornades Interescuelas de l'Universitat Nacional del Comahue.
- ↑ 211,0 211,1 211,2 «Decrete 2/46».Bolletí Oficial de la República Argentina.
- ↑ «Decrete 15 566/46».Bolletí Oficial de la República Argentina.
- ↑ 213,0 213,1 213,2 «Decrete 1/46».Bolletí Oficial de la República Argentina.
- ↑ «Decrete 5/46».Bolletí Oficial de la República Argentina.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Sistema Argentí d'Informació Jurídica. Consultat el 2025-02-18.
- ↑ 216,0 216,1 Badeni, Gregorio (2004). «70», Tractat de dret constitucional, p. 227. ISBN 978-987-03-0945-1.
- ↑ Lluna (1984). «2», Perón i el seu temps: I - L'Argentina era una festa, Editorial Suramericana, p. org/details/peronysutiempo00luna/page/8989. ISBN 950-07-0226-6.
- ↑ Els casos «Comercial Staudt» (Fallos, 229:368, 1954), «Elèctrica del Nort» (Fallos, 224:706, 1952); «Banc Nació» (Fallos, 226:408, 1953); «Oleaginosa Cipo» (Fallos, 226:453, 1953); «Goodyear» (Fallos, 229:456, 1954) i «Torrá» (Fallos, 232:134, 1955), apliquen els principis sobre abús del dret i funció social de la propietat establits en la reforma constitucional de 1949. En el cas «Sant Miguel» (Fallos, 216:606, 1950) es va aplicar la Constitució de 1949 per a acceptar l'acció d'ampar.
- ↑ (2019) «Constitució Nacional de 1949: la seua concepció filosòfic-política i disseny tècnic-jurídic», Antologia Jurídica del Bicentenario, Archiu Històric de la Província de Tucumán, p. 1034. «Sancionada la reforma de 1949, la jurisprudència de la Cort Suprema, inspirada i elaborada en la part fonamental porTomás D. Casares,interpreta orgánicamente els seus preceptes de sentit, en una conceptuación i coherència filosòfica admirables. Mentres va regir la Constitució de 1949 este sapient juriste seguint els preceptes de la nova Constitució, en el seu caràcter de ministre de la Cort Suprema va elaborar la jurisprudència que en otorgar prevalença a la justícia del ben comú sobre els drets adquirits en els canvis conmutatius supera la concepció delliberalisme econòmic, que va informar en lo essencial a la jurisprudència de l'alt tribunal. La Cort Suprema de Justícia de la Nació va acompanyar aixina al procés d'independència econòmica i sobirania política protagonisat per la classe obrera i el empresariado nacional, donant expressió jurisprudencial a la nova idea de justícia de la que eixos sectors eren portadors»
• Vilas, Carlos M. (1974). Dret i Estat en una economia depenent, Guadalupe, pág. 168., p. 168.
• (2019) «Constitució Nacional de 1949: la seua concepció filosòfic-política i disseny tècnic-jurídic», Antologia Jurídica del Bicentenario, Archiu Històric de la Província de Tucumán, p. 1034. - ↑ (1958) «20 de setembre», Diari de Sessions de la Convenció Nacional Constituent Any 1957, Buenos Aires: Imprenta del Congrés de la Nació.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. UNSAM. Archivat des d'el original, el 21 de juliol de 2015. Consultat el 26 de novembre de 2021.
- ↑ name=Macchi
- ↑ Peterson, p. 215.
- ↑ Marcelo Rougier i Martín Fiszbein, La frustració d'un proyecte econòmic: el govern peronista de 1973-1976, Ed. Manantial, Bs. As., 2006. ISBN 987-500-093-0
- ↑ «2.º Pla Quinquenal (1952-1957)».
- ↑ Rapoport, Mario (2007): Història econòmica, política i social de l'Argentina (pág. 132). Buenos Aires: Emecé-Colihue. ISBN 978-950-04-2892-7.
- ↑ google. com. ar/books? id=nFDnzMm5t0gC&pg=PT183&lpg=PT183&dq=hora+de+luto+por+Evita+%E2%80%9Cpas%C3%B3+a+la+inmortalidad%E2%80%9D&source=bl&ots=ar-NWJVbMS&sig=N86ZLVr-8P9CUzgQUbxpUHqeZNM&hl=es-419&sa=X&ved=0CD4Q6AEwBWoVChMIuK7jwqjbxgIViYaQCh0HsQB3#v=onepage&q=hora%20de%20luto%20por%20Evita%20%E2%80%9Cpas%C3%B3%20a%20la%20inmortalidad%E2%80%9D&f=false Perón i els mijos de comunicació: La conflictiva relació dels governs. Pablo Sirvén
- ↑ Leibman, Màxim: google. com. ar/books? id=aUTGAgAAQBAJ&pg=PA76&lpg=PA76&dq=peronisme+resentimiento+social&source=bl&ots=Sh8M89THkY&sig=R2zWFFHaPZPBTQaFsVE-yC3IumI&hl=es-419&sa=X&ved=0CDAQ6AEwBTgUahUKEwiU5YD14IrGAhWTwYAKHXCEClU#v=onepage&q=peronisme%20resentimiento%20social&f=false La fragmentació política argentina: presidents i antinomias.
• Cohen, Roger (2014): nytimes. com/2014/02/28/opinion/28iht-edcohen28. html? ref=rogercohen&_r=0 «Cry for em, Argentina» (‘plora per mi, Argentina’) artícul en anglés publicat el 27 de febrer de 2014 en el diari The New York Claves (Nova York).
Segons este autor, el peronisme en Argentina va ser «una filosofia política pròpia, mescla estranya de nacionalisme, romanticisme, fascisme, socialisme, passat, futur, militarisme, erotisme, fantasia, lloriqueo, irresponsabilitat i repressió». - ↑ Despuix del derrocament de Perón, este artícul va ser suspés per mig del decret llei 4070/1956. El divorç tornaria a ser acceptat en 1987 per mig de la sanció de la Llei N.º 23 515.
- ↑ Verbitsky, Horacio: Crist venç, pàgina 265.
- ↑ elhistoriador. com. ar/biografias/p/peron. php Juan Dumenge Perón [15] archivat en Wayback Machine.
- ↑ google. com. ar/books? id=dMRsQ7M3CMUC&pg=PT168&lpg=PT168&dq=Decreto+22532/54&source=bl&ots=fEfCg01I_s&sig=yS0u4QNaCj_aooNvikaVPoA1K1Q&hl=es-419&sa=X&ved=0CCYQ6AEwA2oVChMIv-az0-uKxgIV6UeMCh0Vggar#v=onepage&q=Decreto%2022532%2F54&f=false Modificació de la Llei de Profilaxis, per a l'habilitació de prostíbuls (Decret 22532/54)
- ↑ Isidoro Ruiz Moreno, La revolució del 55. Quarta edició. Editorial Claritat. Buenos Aires 2013. ISBN 978-950-620-336-8, pàgina 96
- ↑ Susana Bianchi, Catolicisme i Peronisme, pàgina 298.
- ↑ Portugheis (Investigació històrica de l'Archiu Nacional de la Memòria). «Bombardege del 16 de juny de 1955». Archivat des d'el original, el 27 de setembre de 2013. «Quan s'acostava la revolució de juny nos va contactar (Agustín J.) Álvarez (Gran Maestre del GOFA, fill de l'intelectual mendocino homònim), un dirigent radical molt misteriós que reportava a Raúlamuraglia (president de la UIA, emparentat en el president uruguayà Luis Batlle Berres, un atre antiperonista acérrimo) que era unioniste, em sembla. (…) Elíder indiscutido del sector lliberal ―que va englobar als francmaçons― va ser Miguel Ángel Zavala Ortiz.»
- ↑ Daniel Cichero, op. cit. pág. 129
- ↑ 237,0 237,1 237,2 Page, Joseph A. (1983). Perón. Segona part (1952-1974)., Buenos Aires: Javier Vergara Editor, pp. 66-67. ISBN 950-15-0316-X.
- ↑ 238,0 238,1 Gambini, Hugo (2006). Frondizi. L'estadiste acorralat., Buenos Aires: Edicions B Argentina S. A., pp. 117-119. ISBN 978-987-627-344-2.
- ↑ 239,0 239,1 Gambini, Hugo (2001). Història del peronisme vol. II, Buenos Aires: Editorial Planeta Argentina S. A., pp. 313-314.
- ↑ Potash. L'eixèrcit i la política en l'Argentina, 1945-1962. 1982
- ↑ Sáenz Quesada,2007: 11
- ↑ «Subjetividad, història i política». Pàgina/12.
- ↑ (1975) Perón, l'home del destine, Buenos Aires: Abril, p. 118.
- ↑ Page, Joseph A. (1984). Perón. Segona part., Buenos Aires: Javier Vergara Editor, p. 94. ISBN 950-15-0316-X.
- ↑ Sánchez Bonifato, César L.. «Quan a Perón no ho volia ni Stroessner». Diari La Nació. Archivat des d'el original, el 2 de març de 2017. Consultat el 19 de juliol de 2017.
- ↑ Page, Joseph A. (2011 [1983]). Perón, una biografia, Debolsillo, pp. 400-430.
- ↑ Sánchez Agranava, Felipe (2012). Resenya de la seducció del dictador: Política i imaginació popular en l'era de Trujillo, pp. 131-132.
- ↑ 248,0 248,1 «Tots els camins conduïxen a Porta de Ferro». Archivat des d'el original, el 21 de novembre de 2010. Consultat el 19 de juliol de 2017.
- ↑ Page, Joseph A. [1983]: Perón, una biografia (págs. 400-430). Buenos Aires: Debolsillo, 2011 [1983]; pp. 400-430
- ↑ Page (2011): 454 i 459-162.
- ↑ http://www.26noticias. com. ar/enlace-al-mundo-mason-la-segunda-parte-del-informe-158414. html
- ↑ Ferla, Salvador (1985). El drama polític de l'Argentina contemporànea, Buenos Aires, pp. 245 i 255-256. ISBN 9509129070.
- ↑ Page (1984): 110.
- ↑ (1995) Història de l'Argentina, Hyspamerica. ISBN 950-752-292-1.
- ↑ Godio, Juliol (2000). Història del moviment obrer argentí (1870–2000), Corregidor, pp. 963-969.
- ↑ Enrique Escobar Cello. Arturo Frondizi el mit del pacte en Perón Ed. Martín 2009. ISBN 987-543-299-7.
- ↑ Lluna (1994). Breu història dels argentins, Buenos Aires: Planeta / Espill de l'Argentina.
- ↑ Gómez, Albino (2006). Arturo Frondizi l'últim estadiste.
- ↑ «Juan "Tata" Yofre: 'Juan Dumenge Perón va rebre mig milló de dólars pel pacte que va fer en Arturo Frondizi',». Infobae.
- ↑ Pigna, Felipe (2005). [16]. ISBN 950-49-1432-2.
- ↑ García Lupo, Rogelio (1998): altermedia. info/index. php? p=848 «La trobada secreta de Perón i el Che. El tercer home en les ombres» [17] archivat en Wayback Machine., artícul de l'11 d'octubre de 1998 en el diari Clarín (Buenos Aires), publicat en el stio web Altermedia.
Brizuela, Ricardo I.: archive. org/web/20070123024857/http://comunidad. ciudad. com. ar/argentina/capital_federal/ricardobrizuela/cheperon. html «El Che i Perón: la reunió», entrevista a Enrique Pavón Pereyra, en la série Passagers de l'Història.
pagina12. com. ar/diario/espectaculos/6-19783-2003-05-07. html «Reunió del Che i Perón» en Història Confidencial, artícul del 7 de maig de 2003 en el diari Pàgina/12 (Buenos Aires). - ↑ 262,0 262,1 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Pàgina/12.
- ↑ Senén González, Santiago (2004): laprensa. com. ar/seccions/nota. asp? ed=1544&tp=12&no=49960 «Fa 40 anys: el fracàs de l'Operativa Tornada» [18] archivat en Wayback Machine., artícul del 28 de novembre de 2004 en el diari La Prensa (Buenos Aires).
- ↑ «Una pàgina de l'Història de fa 40 anys». La Prensa. Archivat des d'el original, el 5 de març de 2008. Consultat el 17 d'octubre de 2012.
- ↑ (2005) «Capítul 10 – La Tendència Revolucionària del Peronisme...», Montoneros, la bona història, Buenos Aires: Catàlecs. ISBN 9789508951991. «A fins de 1968 i en giner de 1969 es varen realisar dos Congressos del Peronisme Revolucionari. El tema central que creuava a abdós passava, en primer lloc, per la metodologia de lluita per a enfrontar a la dictadura d'Onganía... Tots els participants coincidien que en estar tancades les vies llegals d'expressió política calia desenrollar la lluita armada. Això, en escasses excepcions, estava fora de discussió.»
- ↑ 266,0 266,1 Anzorena, Oscar R. (1998). Temps de violència i utopia, Colihue.
- ↑ (1971) Actualisació política i doctrinaria per a la pren del poder., publicació en text del reportage fílmico Perón: Actualisació política i doctrinaria per a la pren del poder (1971), realisat a Perón pels cineaste Octavio Gettino i Fernando Solans.
- ↑ (Decembre de 1970).«Entrevista a Juan Dumenge Perón».Ací i Ara., citat per (2005) Perón: Exili, resistència, tornada i mort, 1955-1974, Buenos Aires: Colihue, p. 1067. ISBN 950-581-400-3.
- ↑ Page (2011): 492.
- ↑ Juárez, Francisco N.. «Ellop que va intentar devorar-se a Perón». Diari La Nació. Archivat des d'el original, el 7 de febrer de 2019. Consultat el 19 de juliol de 2017.
- ↑ Senén González, Santiago(1997).«Trayectòria i mort de José Alonso».Revista Tot és Història.(N.º 364)
- 82-92.
- ↑ Page (2011): 497-504.
- ↑ Amézola, Gonzalo de (2000). , Universitat Nacional de l'Argent, pp. 37-41.
- ↑ Galasso (2005): 1087-1090.
- ↑ Russo, Carlos«Per qué els militars varen donar les eleccions».Revista Redacció.
- ↑ (2012) José Ignacio Rucci, Buenos Aires: Edicions B, pp. 145-155. ISBN 978-987-627-360-2.
- ↑ «Més de 50 anys de solidaritat del PC».Proposta.Buenos Aires:; «Tornar en successives vides, com els budistes».Clarín.
- ↑ (2010) Galimberti: De Perón a Susana, de Montoneros a la CIA, Buenos Aires: Aguilar. ISBN 9789870416005.
- ↑ Galasso (2005): 1074.
- ↑ (1973).«Per qué els militars varen donar les eleccions».Redacció.(Març)
- ↑ «El dia que Lanusse li va mullar l'orella a Perón». La Nació. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2017. Consultat el 14 de juny de 2017.
- ↑ «Cóm es va aplegar al procés electoral de l'11 de març de 1973». La Pista Notícies. Archivat des d'el original, el 8 de giner de 2017. Consultat el 14 de juny de 2017.
- ↑ «El 17 de novembre de 1972: Homenage a la Militància Peronista». La Llínea Capital. Consultat el 17 d'octubre de 2012.
- ↑ «37. Els 18 anys de lluita», Peronisme: filosofia política d'un enrossinament argentí, Pàgina/12. «Ningú va a trobar al sindicalisme peronista jugant-se per la tornada de Perón (el paraigües de Rucci és només l'aprofitament d'una conjuntura a la que poc havien colaborat) ni activant durant la campanya electoral. L'eix de la campanya electoral de 1973 va ser la militància jovenil.»
- ↑ «L'història secreta de la tornada. Abal Medina conta les negociacions del 17 de novembre de 1972». Pàgina/12.
- ↑ 286,0 286,1 286,2 Mendelevich, Pablo. «El dia que va tornar Perón». Diari La Nació. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2017. Consultat el 19 de juliol de 2017.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Clarín.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Diari La Prensa.
- ↑ 289,0 289,1 Galasso (2005): 1139–1142.
- ↑ Vaig donar Tella, Guido (1985). Perón – Perón, Hyspamérica, p. 143.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. B de Bojaca.
- ↑ Verbitsky, Horacio: Ezeiza. Buenos Aires: Contrapunt.
Garbely, Frank: El viage de l'arc iris. Buenos Aires: L'Ateneu. - ↑ 293,0 293,1 293,2 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Pigna, Felipe. . L'Historiador. Archivat des d'el original, el 1 de febrer de 2016. Consultat el 19 d'octubre de 2015.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Dandan, Alejandra. . Pàgina/12. Consultat el 19 d'octubre de 2015.
- ↑ «Cristina Kirchner va dir que en 1973 va votar a Perón "per esquerra"». Infobae.
- ↑ 296,0 296,1 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Desapareguts. org. . Desapareguts. Archivat des d'el original, el 29 d'octubre de 2009. Consultat el 18 d'octubre de 2015.
• Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Merele, Hernán José. . Universitat Nacional de General Sarmiento. Consultat el 18 d'octubre de 2015. - ↑ Pigna, Felipe (2005). Lo passat pensat: entrevistes en l'Història argentina, 1955-1983. ISBN 9789504925712.
- ↑ Larraquy, Marcelo (1 de novembre de 2018). [19] (en és), Penguin Random House Grup Editorial Argentina. ISBN 9789500762182.
• «Notícies | Terrorisme d'estat: les culpes de Perón que el PJ calla». notícies. perfil. com. Consultat el 22 d'octubre de 2019. - ↑ Franco (2012). Un enemic per a la nació: orde intern, violència i "subversión", 1973-1976 (en és), Fondo de Cultura Econòmica. ISBN 9789505579099.
- ↑ 300,0 300,1 300,2 300,3 Larraquy, Marcelo. «Blau: l'atac que va encendre la mecha de la violència irreversible». Clarín. Consultat el 18 d'octubre de 2015.
- ↑ Cinc províncies varen ser també guanyades per candidats propencs al peronisme revolucionari, entre elles les estratègiques províncies de Buenos Aires, en Oscar Bidegain com a governador i la província de Còrdova. A eixes dos se sumaven Mendoza, en el governador Alberto Martínez Baca, Salta en el governador Miguel Ragone i Santa Creu en el governador Jorge Cepernic. Tots serien destituïts durant el govern peronista i en el cas de Ragone resultaria ademés desaparegut.
- ↑ «25/01/1974: El dia que Perón va reptar a Montoneros per TV». Informe Digital. Archivat des d'el original, el 28 de decembre de 2016. Consultat el 28 de decembre de 2016.
- ↑ 303,0 303,1 «Perón: 'duc en els meus oïts la més maravellosa música...'». Clarín. Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 18 d'octubre de 2015.
- ↑ Castro, Nelson. «'Açò s'acaba', va dir Perón l'1.º de juliol de 1974». Perfil. Consultat el 18 d'octubre de 2015.
- ↑ archive. org/web/20070311045453/http://www.168horas. com. ar/061120/061120_05. htm «Gelbard, l'història secreta de l'últim burgués nacional», película documental; publicada en elloc web 168 Hores.
- ↑ lanacion. com. ar/106442-una-escuela-politica-y-la-oficina-de-seguridad-en-les-casas-de-peronUnaescola política i l'oficina de Seguritat, en les cases de Perón [20] archivat en Wayback Machine. Diari La Nació, 10/08/98
- ↑ Cf. elhistoriador. com. ar, elhistoriador. com. ar/articulos/vuelta_de_peron/muerte_de_juan_domingo_peron. php «La mort de Juan Dumenge Perón» [21] archivat en Wayback Machine., consultat del 2-11-2010.
- ↑ «Profanació. El robo de les mans de Perón». Archivat des d'el original, el 23 d'agost de 2009. Consultat el 23 de setembre de 2009.
- ↑ L'hipòtesis de la venjança apareix desenrollada en ellibre La segona mort, de David Coix i Damián Nabot, els qui varen investigar durant dèu anys la profanació sofrida en la volta de la família Perón en el cementeri de la Chacarita. Ellibre va ser recentment editat en Estats Units baix el títul Second Death: Licio Gelli, The P2 Masonic Lodge and The Plot to Destroy Juan Peron
- ↑ 310,0 310,1 310,2 «Ellarc viage de les mans de Perón cap al no res». Diari Clarín. Consultat el 23 de setembre de 2009.
- ↑ «Governe de María Estela de Perón. L'agonia del govern peronista». El nostre Sigle. Consultat el 21 de juny de 2012.
- ↑ «24 de març de 1976. Antecedents previs». Història Argentina. Governs civils i colps militars: 1955–1982. Archivat des d'el original, el 10 de març de 2012. Consultat el 21 de juny de 2012.
- ↑ Comissió Nacional sobre la Desaparició de les Persones (1984). Mai Més, Buenos Aires: Eudeba. ISBN 950-23-0111-0.
- ↑ Gerchunoff, Pablo; Llach, Lucas (1998). El cicle de l'ilusió i el desencant: un sigle de polítiques econòmiques en Argentina, Buenos Aires: Ariel, p. 373. ISBN 950-9122-57-2.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ «1983: Lúder o Alfonsín; viage en el temps a una campanya històrica». Archivat des d'el original, el 27 d'abril de 2003. Consultat el 21 de juny de 2012.
- ↑ Centre d'Estudis Nova Majoria (ed.): «En el 2003, el peronisme conseguix el major predomini polític-electoral dels últims vint anys». Archivat des d'el original, el 14 de juliol de 2011. Consultat el 26 de setembre de 2009.
- ↑ 318,00 318,01 318,02 318,03 318,04 318,05 318,06 318,07 318,08 318,09 318,10 318,11 318,12 318,13 Rius, Rubén H. (2014): archive. org/web/20170706023556/http://www. perfil. com/elobservador/peron-el-apasionado-por-la-escritura-0629-0075. phtml «Perón, l'apassionat per l'escritura», artícul publicat el 29 de juny de 2014 en elloc web del diari Perfil (Buenos Aires), archivat des de perfil. com/elobservador/peron-el-apasionado-por-la-escritura-0629-0075. phtml el original. Consultat el 27 de giner de 2018. Consultat el 6 de juliol de 2017.
- ↑ Galasso, Norberto (2005): google. com. ar/books? id=0FYjOgAJR2sC&printsec=frontcover&hl=es Perón: formació, ascens i caiguda (1893-1955), pág. 53. Buenos Aires: Colihue, 2005. Consultat el 27 de giner de 2018.
- ↑ Galasso, Norberto (2005). Perón: Formació, ascens i caiguda, 1893-1955, p. 74.
- ↑ «"Sant Martín i Bolívar vists per Perón", Dr. Manuel Urriza, Colihue, 2007».
- ↑ «Perón: La revolució justicialista (1971)». Consultat el 30 de març de 2018.
- ↑ «Perón: Actualisació política i doctrinaria per a la pren del poder (1971)». Consultat el 30 de març de 2018.
Bibliografia
- BARREIRO, Hipólito (2000). Juancito Moixa: l'indi que va canviar l'història, Buenos Aires: Tehuelche. ISBN 9879817508.
- CLOPPET, Ignacio Martín (2010). Els orígens de Juan Perón i Eva Duarte. ¿On va nàixer Juan D. Perón? (Descobriments documentals reveladors), Buenos Aires: ALFAR. ISBN 978-987-99409-1-4.
- CLOPPET, Ignacio Martín (2011). Eva Duarte i Juan Perón: el breçol matern. Perón i Evita descendixen de conquistadors. El parentesc de Borges i Perón, Buenos Aires: ALFAR. ISBN 978-987-99409-4-5.
- COX, David; NABOT, Damián (2006). , Buenos Aires:Planeta Argentina. ISBN 950-49-1608-2.
- COX, David; NABOT, Damián (2015). Second Death; Licio Gelli, The P2 Masonic Lodge and the plot to destroy Juan Peron, Amazon.
- GALASSO, Norberto (2005). Perón, Buenos Aires: Edicions Colihue. ISBN 950-581-399-6 (t.1), ISBN 950-581-400-3 (t.2)
- GERCHUNOFF, Pablo; LLACH, Lucas (1998). El cicle de l'ilusió i el desencant: un sigle de polítiques econòmiques argentines, Buenos Aires: Ariel. ISBN 950-9122-57-2.
- LLUNA, Félix (1971). El 45, Buenos Aires: Suramericana. ISBN 84-499-7474-7.
- METHOL FERRÉ, Alberto (2000). Perón i l'aliança argentí-brasilera, Buenos Aires: Theoria Edicions. ISBN 987-98187-0-9.
- NUDELMAN, Santiago (1956). Per la moral i la decència administrativa, Buenos Aires:.
- POTASH, Robert A. (1981). , Buenos Aires:Suramericana.
- POTASH, Robert A. (1994). , Buenos Aires: Suramericana. ISBN 950-07-0939-2.
- POTASH, Robert A. (1994). , Buenos Aires: Suramericana. ISBN 950-07-0973-2.
- SAMPAY, Arturo I. (1974). Constitució i poble, Buenos Aires: Conca.
- SAMPAY, Arturo I. (1963). , Buenos Aires: Relleve.
- SCENNA, Miguel A. (1974). Braden i Perón, Buenos Aires:Korrigan.
- SCENNA, Miguel A. (1980). Els militars, Buenos Aires: Editorial de Belgrano.
- SCHVARZER, Jorge (1996). , Buenos Aires: Planeta. ISBN 950-742-690-6.
- TRONCOSO, Oscar A. (1976). El peronisme en el poder, Buenos Aires: CEAL.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Juan Dumenge Perón.
Wikisource contiene obras originales de o sobre Juan Dumenge Perón.
Juan Dumenge Perón en Viquidites.
- ruinasdigitals. com/discursos-de-peron-1972-1974/ Discursos de Juan Dumenge Perón
- jdperon. gov. ar/ Institut Nacional Juan Dumenge Perón
- archive. org/web/20111210233630/http://www. ic. gba. gov. ar/patrimoniocultural/pteperon/salas. htm Museu i Biblioteca President Juan D. Perón, Ciutat de Llops – Prov. de Buenos Aires.
- clarin. com/edicion-electronica/peron/ "Cóm es va negociar la tornada de Perón a l'Argentina", en Clarín
- Este artícul conté una traducció derivada de «Juan Domingo Perón» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.