Alberto Fernández

Alberto Fernández

Alberto Ángel Fernández (Buenos Aires, 2 d'abril de 1959) és un advocat, professor universitari i polític argentí que va eixercir el càrrec de president de la Nació Argentina des del 10 de decembre de 2019 fins al 10 de decembre de 2023 i el càrrec de cap de Gabinet de Ministres entre 2003 i 2008. És membre de la coalició política Unió per la Pàtria. Graduat en abogacía en l'Universitat de Buenos Aires en 1983, va ser conjuez del jujat federal de Sant Isidro i va iniciar en la política de la mà del radical Alberto Asseff, aplegant a ser president de l'ala jovenil del Partit Nacionaliste Constitucional. Durant el govern de Raúl Alfonsín va ser director de sumaris i subdirector general d'Assunts Jurídics del Ministeri d'Economia. Entre 1989 i 1995 va ser superintendente de Segurs de la Nació. En 1996 va ser funcionari del govern bonaerense d'Eduardo Duhalde, primer com a president de Gerenciar S. A. i despuix com a vicepresident del Grup Bapro, fins a 1999. Va ser un dels fundadors del Grup Calafate, un think tank peronista del que va ser coordinador, el qual va recolzar les candidatures presidencials de Duhalde en 1999 i Néstor Kirchner en 2003. En 2000 va ser elegit llegislador de la ciutat de Buenos Aires per l'aliança Trobe per la Ciutat, de l'exministre d'Economia Dumenge Cavallo. En les eleccions de 2003 va ser cap de campanya d'el peronista Néstor Kirchner, qui es va consagrar president com a candidat del Front per a la Victòria. Fernández va ser designat cap de Gabinet, mantenint-se en el càrrec durant tot el mandat presidencial. En les eleccions de 2007 va tornar a triumfar el Front per a la Victòria en la candidatura de la peronista Cristina Fernández de Kirchner, que va tornar a designar-ho com a cap de Gabinet. Va renunciar sèt mesos despuix, en juliol de 2008, despuix del desocupació agropecuario patronal que va durar 129 dies. Fins a la data, ha segut la persona que més temps ha ocupat la jefatura de Gabinet de la Nació Argentina des de l'instauració del càrrec en 1995, en Plantilla:Edat en anys, mesos i dies.

Despuix de la seua renúncia va mantindre una postura crítica cap al govern de Cristina Fernández, reivindicant el govern de Néstor Kirchner. En 2018, va encapçalar el sector del peronisme no kirchnerista que proponia una aliança en el kirchnerisme, com a única forma de véncer al macrisme en les eleccions de 2019. El 18 de maig de 2019, l'expresidenta ho va anunciar com a candidat a president de la Nació pel Front de Tots per a les eleccions presidencials de 2019, en ella mateixa com a companyera de fòrmula, sent electe en primer regrés, en el 48,24 % dels sufragis, derrotant al president en eixercici Maurici Macri, qui buscava la reelecció.

baix elema «posar a l'Argentina de peu», Fernández va assumir en un context inflacionario entorn al 60 % anual i de «virtual default», en dos crisis cambiarias en dos anys. La seua presidència es va basar en l'intervencionisme, un «Estat present» com a regulador de l'economia, en polítiques com el congelamiento de tarifes de servicis públics, la doble indemnisació per acomiadament, el control de preus d'alguns productes, i el pla Argentina contra la fam; l'intervenció de l'Agència Federal d'Inteligència i de l'empresa cerealera Vicentín SAIC, la derogació de les jubilacions de privilegi per a juges i diplomàtics, la lleva de coparticipació d'imposts a la ciutat de Buenos Aires, i les negociacions per la deute extern en el Fondo Monetari Internacional contreta pel govern de Maurici Macri. Va conseguir l'aprovació per part del Congrés de la llegalisació de l'abort i de l'impost extraordinari a les grans riquees, i la llei de Solidaritat Social i Reactivació Productiva, que va otorgar facultats excepcionals al poder eixecutiu, va incrementar els imposts a les retencions en les exportacions, va establir un impost a la compra de dólars i va suspendre la reforma previsional de 2017. En matèria internacional, va donar prioritat a l'enfortiment del Mercosur i l'unitat llatinoamericana, aixina com el compliment del Acort de París per a enfrontar el canvi climàtic. En 2022 va eixercir la presidència pro tempore de la Comunitat d'Estats Llatinoamericans i Caribenys.

El seu govern va estar marcat per la pandèmia de covid-19, en la que varen fallir més de 130 000 ciutadans. En aplegar al centenar de casos, va decretar una quarantena primerenca en tot el territori nacional, que es va estendre per dos mesos, baix l'idea de «privilegiar la salut per sobre l'economia», que, sumat a les reunions en governadors i referents de l'oposició com Axel Kicillof i Horacio Rodríguez Larreta, i l'ajuda econòmica a les persones afectades com l'Ingrés Familiar d'Emergència i l'Assistència al Treball i la Producció, varen elevar la seua aprovació fins a un 80 % en el més d'abril. Pero el cansanci de la població i l'alça de casos varen fer que, a fi d'any, tinguera un nivell d'aprovació entorn al 50% i de rebuig del 47%. L'extensió de l'aïllament en l'Àrea metropolitana de Buenos Aires, les seues comparacions prematures en atres països com Chile o Suècia, l'increment de la desocupació, junt a la caiguda del PBI interanual en un 11,8 % i l'aument de la pobrea fins al 44,2 %, i els escàndals públics de l'organisació del natalici de la primera dama en la quinta presidencial d'Oliveres i de vacunacions irregulars en l'edifici del Ministeri de Salut, que varen ocasionar la renúncia del ministre de Salut Ginés González García, varen provocar la derrota de la coalició en les eleccions llegislatives de mig terme. Despuix de la derrota, nou funcionaris pertanyents al kirchnerisme varen posar a disposició la seua renúncia, i aixina induir un canvi de gabinet econòmic: Fernández va canviar sis carteres ministerials, pero va decidir la continuïtat del ministre d'Economia Martín Guzmán i del ministre de Desenroll Productiu Matías Kulfas. En juliol de 2022, despuix de cuestionamientos interns sobre la reducció del dèficit fiscal com a part de l'acort en el fondo Monetari Internacional, abdós varen renunciar, causant una crisis política dins de la coalició, que va provocar una crisis cambiaria. En eixe context, va assumir com a nou ministre d'Economia el president de la cámara, Sergio Massa, en una cartera unificada en Agricultura i Desenroll Productiu. En 2023 es va produir una forta escalada inflacionaria, registrant-se taxes superiors al 12% mensual, les més elevades des de 1991 producte de la major emissió monetària des del va iniciar de la vigència del Pes en 1992. El mal eixercite econòmic va dur al fracàs la seua política social «Argentina contra la Fam», en haver-se empijorat els nivells de pobrea i indigència durant el seu govern. En este context, en el més d'abril Fernández va anunciar que no es postularia a la reelecció a la presidència en les eleccions presidencials de 2023, preferint terminar el seu mandat en decembre d'eixe any.

Fernández va terminar el seu mandat en elevats índexs de desaprovació a la seua gestió i image negativa (al voltant del 80%), i la seua presidència ha segut considerada, tant de sectors dins del peronisme com a aliens, com una de les pijors de l'història argentina. El diari britànic The Economist va calificar a la seua presidència d'una «administració dèbil», pel pes específic en la presa de decisions de la vicepresidenta Cristina Fernández de Kirchner, dos voltes presidenta i líder de la coalició, a qui el propi Fernández va calificar com a «font de consulta permanent.»

En finalisar el seu mandat, va solicitar una llicència com a president del Partit Justicialista, presentant la seua renúncia al càrrec el 8 d'agost de 2024, fent-se oficial el 14 d'agost del mateix any.

En març de 2024, va ser denunciat públicament per presunts actes de corrupció. En agost del mateix any, l'ex primera dama Fabiola Yáñez ho va denunciar per violència de gènero. En eixe mateix més, la seua image negativa va ascendir a 92%, marcant un récort d'image negativa per a un expresident des de la recuperació de la democràcia.

Biografia

Alberto Ángel Fernández va nàixer en Buenos Aires el 2 d'abril de 1959, fill de Celia Pérez (f. 2019) i Alberto Oscar Pío Fernández (1915-1980), de professió contador; el seu progenitor biològic, en qui va tindre escassa relació i ho va abandonar quan tenia quatre anys. Als seus sèt anys la seua mare va contraure matrimoni en Carlos Pelagio Galíndez, rioixà, qui va anar juge de la Nació i a qui considera el seu verdader pare. Segons alguns mijos de prensa, el seu yayo adoptiu, Manuel Galíndez, va ser llegislador de La Rioja per l'Unió Cívica Radical, informació que mijos rioixans han senyalat com a errònea.

La seua infància i adolescència varen transcórrer en els barris de Vila del Parc, La Paternal, Vila Mitre i l'actual Vila Santa Rita. Va viure prop del estadi de l'Associació Atlètica Argentins Juniors, club de fútbol del com és simpatisant. En eixe barri va cursar quarto i quint grau de l'escola primària (Escola República de Mèxic) i va terminar eixe nivell en l'Escola Avelino Herrera.

Va cursar el secundari en el Colege Mariano Moreno, a on va ser delegat de l'Unió d'Estudiants Secundaris (UES), de tendència peronista. En 1981 va formar, en atres militants, el Front d'Orientació Nacional, de tendència forjista, que despuix de la guerra de Malvines es va fusionar en el Front del Poble (FREPU), a on va conéixer a Jorge Argüello i Eduardo Valdés.

En 1983 es va rebre d'advocat en la Facultat de Dret de l'Universitat de Buenos Aires en un promig de 7,80. En la mateixa institució va ser professor adjunt en la càtedra de Dret Penal i Processal Penal del doctor Esteban Righi (procurador General de la Nació des de 2004 fins a 2012). Des de 1985 és docent de la UBA, actualment dicta la matèria Teoria General del Delicte i Sistema de la Pena.

Va estar casat en Marcela Luchetti, de qui es va divorciar en 2005 i en qui va tindre un fill, Estanislao Fernández Luchetti, naixcut en 1994, conegut per ser un artiste drag i cosplayer que usa el nom artístic "Dyhzy". En 2021 Estanislao va rebre el seu DNI no binario, en el nom de Tani Fernández Luchetti. Des de 2014 fins a 2023, Alberto va estar en parella en la periodista i actriu Fabiola Yáñez.

Mentres estudiava dret, va ser incentivat pel seu tio matern i fotógraf personal de Juan Domingo Perón, Antonio Pérez, per a incorporar-se al Partit Nacionaliste Constitucional, fundat per Alberto Asseff en 1982, a on va tindre una participació molt activa en la branca jovenil de dit partit com a orador i creador de l'afiche de campanya per a les eleccions, sent elegit president de la joventut en 1983. No obstant, eixe mateix any es va afiliar al Partit Justicialista. Durant la década de 1980, Fernández es va eixercitar com a empleat del Jujat d'Instrucció N.º 12 i del N.º 26. En 1981, va demanar el passe a la Justícia federal i va ser relator dels camaristas Ramón Montoya i Fernando Mántaras. Posteriorment va ser conjuez del Jujat Federal de Sant Isidro, en eixe llavors a càrrec del juge Alberto Piotti. Este jujat va tindre al seu càrrec el cas Puccio, una família de Sant Isidro que, entre 1982 i 1985, va assessinar a tres persones i va mantindre captiva a una quarta. Els imputats no tenien advocats, per lo que conforme al còdic de procediments, l'Estat els va proporcionar, per mig de sorteig, un entre els conjueces. Fernández va ser elegit aixina defensor oficial, fins a la designació del seu propi advocat, de Guillermo Fernández Laborde, amic de la família Puccio qui va admetre haver assessinat a dos de les víctimes.

Afició artística

Alberto Fernández té una afició artística, lligada principalment a l'eixecució de la guitarra acústica i elèctrica, la vora i la composició de cançons, dins del gènero del cridat roc nacional argentí. Als catorze anys d'edat els seus amics Carlos López i Daniel Pau ho varen incentivar a estudiar guitarra en el cantant Litto Nebbia, en qui va entaular una amistat, aplegant a compondre cançons i a tocar en boliches com El Corralón, en el barri de Balvanera.

Referint-se a l'importància del roc en la seua vida, Fernández ha dit que “Soc un fill del roc nacional” i que “Assente que, en mi, varen influir més Bob Dylan, Joan Baez, Luis Alberto Spinetta, Litto Nebbia o Walt Whitman en les seues poesies que el propi Juan Domingo Perón”.

Abans de 2019, dos cançons de Fernández, «El somi del piano», dedicada a Litto Nebbia, i «Contracara», varen ser gravades professionalment per Danielópez en el seu àlbum El somi del piano (2006).

I no deixes que este temps siga el teu amo
Quan el fantasma del dolor ronda elloc
Que caiguen els que sembren la misèria
Pero que no carrer la vora del juglar.

I conta-nos que diu el vent a esta hora
Si la pluja nos va permetre volar
I conta-nos quantes ganes t'han quedat
De trobar la bassa per a anar a naufragar.

"El somi del piano", Alberto Fernández.

Aixina mateix, la banda Super Rates ho va contar com a músic invitat en l'àlbum Super Rates (2008), tocant la guitarra en el tema "L'últim estiu".

El diari UN Entre Rius va publicar una nota sobre la veta artística de Fernández, que inclou l'interpretació (guitarra i segona veu) del tema «Mare escolta'm» de Litto Nebbia en el Café Monserrat, junt a Danielópez.

Inicis en política

Alberto Fernández, llavors cap de Gabinet, junt a l'expresident Raúl Alfonsín en la Cim de les Américas de Mar de l'Argent, novembre de 2005. Vint anys abans, durant la presidència d'Alfonsín, Fernández va ser subdirector d'Assunts Jurídics en el Ministeri d'Economia.

En 1985, durant el govern de Raúl Alfonsín va ser designat subdirector general d'Assunts Jurídics del Ministeri d'Economia, baix la gestió de Juan Vital Sourrouille. Es va eixercitar com a assessor del Concejo Deliberante de la Ciutat de Buenos Aires i de la Cámara de la Nació Argentina. Durant este periodo va participar de l'ala ortodoxa del Partit Justicialista, organisada per José Manuel de la Sota i Antonio Cafiero, la qual perdria les eleccions internes de 1988 davant Carlos Menem.

En 1989, baix la presidència de Carlos Menem, va ser designat superintendente de Segurs de la Nació, càrrec eixercit fins a 1995, sis mesos abans de la renúncia del ministre d'Economia Dumenge Cavallo. Durant este periodo va ser president de l'Associació de Superintendentes de Segurs d'Amèrica Llatina entre 1989 i 1992, cofundador de l'Associació Internacional de Supervisors de Segurs, negociador per Argentina en la Ronda Uruguaidel GATT i en el Grup de Servicis Financers del MERCOSUR, i expert en Segurs del ALADI. En 1996 baix la governació d'Eduardo Duhalde, va ser designat president de "Gerenciar Proyectes i Administració Societat Anònima", una companyia depenent del Banc Província de Buenos Aires que oferia servicis de transparència en els negocis. En 1997 esta i atres empreses l'accioniste de les quals era el Banc Província, es varen organisar en un holding, el Grup Bapro, sent el seu primer president el extitular del banc Rodolfo Frigeri. Fernández va eixercir entre l'11 de decembre de 1997 i el 22 de decembre de 1999 com a vicepresident, i fins a la seua renúncia l'1 de juliol de 2000 com un dels directors.

En 1998 va ser designat tesorer de la campanya presidencial d'Eduardo Duhalde per a les eleccions de 1999, en les quals va ser guanyador el candidat de l'Aliança, Fernando de la Rúa. Durant eixe periodo va ser un dels fundadors i coordinador del Grup Calafate, junt a Duhalde, José Octavio Bordón, Cristina Fernández de Kirchner, Esteban Righi, Eduardo Valdés, Carlos Presa, Mario Cámpora i Juliol Bàrbar, entre uns atres, un think tank peronista de l'ala progressista del partit, que estava en contra de l'intent de "re-reelecció" i les polítiques neolliberals dellavors president Carlos Menem. Este grup va recolzar primer la candidatura presidencial d'Eduardo Duhalde i despuix la del governador de Santa Creu Néstor Kirchner, qui ho va designar cap de campanya. Fernández i Kirchner s'havien conegut en anterioritat, en 1998 per mig d'un amic en comú, Eduardo Valdés.

A l'any següent va ser designat director del Programa de Transparència en les organisacions Públiques i Privades de l'Universitat de Buenos Aires.

En 1999 va ser precandidato a vicejefe de Govern, secundant a Jorge Argüello, en eixe llavors llegislador porteño, perdent la candidatura del Partit Justicialista front a l'exministre de Justícia Raúl Granillo Ocampo. Posteriorment en dirigents del PJ porteño com Alberto Iribarne i Juliol Vitobello va crear l'agrupació "Peronisme que suma", l'ala no menemista del partit, que s'aliaria en l'exministre d'Economia Dumenge Cavallo. En les eleccions porteñas de 2000 va ser elegit llegislador de la Ciutat de Buenos Aires per l'aliança Trobe per la Ciutat, liderada per Dumenge Cavallo com a candidat a cap de Govern, qui va eixir segon en el 33,20 % dels vots, ocupant l'undècim lloc de la llista.