L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Tractat Interamericà d'Assistència Recíproca

El Tractat Interamericà d'Assistència Recíproca (TIAR), també cridat Tractat de Riu, és un acort netament defensiu, és dir, un pacte de defensa mútua interamericà firmat el 2 de setembre de 1947 en Riu de Janeiro. L'àrea geogràfica d'acció del tractat, comprén al continent americà i fins a 300 milles marines de la costa, incloent la regió entre Alaska, Groenlàndia, en el nort, i en la zona àrtica fins a les illes Aleutianas. En el sur les regions antàrtiques, i els illots de Sant Pedro i Sant Pablo i l'illa Trinitat (detallat en artícul 4 del Tractat).[1]

Tractat Interamericà d'Assistència Recíproca

Segons l'artícul 3.1 en cas de «(…) un atac armat per qualsevol Estat contra un País Americà, serà considerat com un atac contra tots els Països Americans, i en conseqüència, cada una de les Parts Contratantes es compromet a ajudar a fer front a l'atac en eixercici del dret inmanente de llegítima defensa individual o colectiva que reconeix l'Artícul 51 de la Carta de les Nacions Unides».

Es tracta del primer tractat de la seua espècie despuix de la Segona Guerra Mundial. La firma del Tractat de l'Atlàntic Nort correspon a 1949. No tots els Estats membres de l'Organisació dels Estats Americans ho han firmat.

El Consell Permanent de l'Organisació dels Estats Americans actua provisionalment com a organisme. És el mecanisme de consulta, pero solament participen en la votació les parts contratantes del TIAR. El Consell és l'encarregat d'evaluar si existixen les condicions per a convocar una reunió de consulta dels integrants del TIAR o l'aplicació de les mides corresponents.

Durant la guerra de les Malvines, el TIAR va ser invocat i promulgat a favor de l'Argentina pero no es va poder aplicar perque este país va ser considerat agressor pels Estats Units, que va recolzar al Regne Unit en el marc de l'OTAN. No obstant, han existit atres múltiples casos a on no s'ha respectat el tractat.

Història

El TIAR ha segut invocat a lo manco 20 voltes durant els anys 1950 i 1960. Particularment durant el bloqueig a Cuba en 1962 i la guerra entre Hondures i El Salvador en 1969. No obstant mai va ser posat en acció per amenaces de la Guerra Freda.

Invasió cubana de República Dominicana

El 14 de juny de 1959 el Govern de Fidel Castro patrocine un intent d'invasió a República Dominicana des de Maimón i Estero Fondo en un intent de crear una guerrilla contra Rafael Leónidas Trujillo liderada per Jiménez Moya quí moriria en l'expedició, la majoria dels expedicionaris eren dominicans pero també havien veneçolans i cubans com Delio Gómez Ochoa. L'acció va ser un rotunt fracàs. Despuix d'açò Trujillo anuncie les seues intencions d'activar el tractat, en resposta el governe veneçolà de Rómulo Betancourt va amenaçar en abandonar l'Organisació dels Estats Americans si la proposta salia alvance. Finalment no va succeir.[2]

Guerra de les Malvines

Artícul principal → Guerra de les Malvines.

El 2 d'abril de 1982, l'Argentina va recuperar les illes Malvines i Georgias del Sur,[nota 1] desestajant les autoritats britàniques.[3] El Regne Unit va respondre enviant una flota expedicionaria per a restituir al govern en els archipèlecs.[4] Els archipèlecs objectes de la disputa formaven part de l'àrea de jurisdicció del TIAR.[5]

Durant els moviments previs al desembarc en Stanley, el president dels Estats Units, Ronald Reagan, va solicitar infructuosament al dictador argentí, Leopoldo Fortunato Galtieri, detindre l'operació.[6] Despuix de l'ocupació dels archipèlecs, el govern nortamericà va enviar al seu secretari d'Estat, Alexander Haig, per a iniciar una gestió intermediària entre els sengles països enfrontats.[7]

El mateix dia del desembarc, el Consell de Seguritat de les Nacions Unides va aprovar la Resolució 502. La mateixa demanava, entre atres coses, la cessació immediata de les hostilitats i la retirada de les forces argentines de la zona de les Malvines.[8]

En la seua primera reunió en Nicanor Costa Méndez, ministre de Relacions Exteriors argentí, Haig li va demanar no cridar al TIAR i li va dir que Estats Units creïa en detindre la flota britànica i retirar les tropes argentines de les illes per a donar pas a una administració transitòria.[9]

El 28 d'abril, l'orgue del TIAR va aprovar, en 17 vots a favor i quatre abstencions —Chile, Colòmbia, Estats Units i Trinitat i Tobago—, una resolució de nou punts que cridava al Regne Unit a cessar «les hostilitats» [sic] i advertia a l'Argentina de no fer cap acció que poguera empijorar la situació.[5] La mateixa resolució reconeixia la sobirania de l'Argentina en les illes.[5] Dos dies despuix, Haig va informar el fi de la seua missió a l'hora que Reagan va calificar a Argentina de «agressor».[10] Estats Units també va anunciar la suspensió d'ajuda militar al país suramericà i la disposició a satisfer els requeriments militars de Gran Bretanya.[10][nota 2]

Similar va ser la posició nortamericana a la de Chile i Colòmbia, que també aduïen que el TIAR és un acort netament defensiu concorde l'artícul 3.1. Açò no va significar el retir d'Estats Units del TIAR al no haver un comunicat oficial davant l'OEA de la seua renúncia com a part (Artícul 25 del TIAR). Va ser un no compliment de facto de les obligacions del tractat.cita requerida No obstant, la condició del TIAR com a instrument de defensa multilateral del continent americà va quedar sériament deslegitimar.[11][12]

Fi de la Guerra Freda

L'última invocació del TIAR va ser realisada pels Estats Units despuix dels atentats de l'11 de setembre de 2001, en la mira de tindre aliats americans en l'ofensiva que preparava contra Iraq. El president George W. Bush va solicitar a Vicente Fox que Mèxic participara en els preparatius, pero este es va negar a fer-ho i, per a evitar caure en algun incompliment sobre el TIAR, va declarar que este era un mecanisme «obsolet» de l'época de la Guerra Freda, formalisant l'eixida de Mèxic en 2002.[13]

El 5 de juny de 2012 els presidents del ALBA varen anunciar el retir en bloc del tractat.[14]

Crisis de Veneçola

En 2017, Delcy Rodríguez, ministra de Relacions Exteriors de Veneçola, va anunciar el retir del seu país de la OEA per les seues «accions intrusivas contra la sobirania».[15] Durant la crisis presidencial de 2019, l'Assamblea Nacional de Veneçola va considerar irregulars les eleccions de l'any anterior i va declarar a Nicolás Madur usurpador del càrrec de la Presidència. Juan Guaidó, president de l'Assamblea Nacional, va jurar com a president encarregat de Veneçola recolzant-se en la Constitució. No obstant, el Tribunal Suprem de Justícia i la Força Armada Nacional Bolivariana no reconeixen la nova posició de Guaidó. Per votació en la OEA, la majoria dels països membres va reconéixer a Juan Guaidó com a president interí del seu país i va retirar a Asbina Marín Sevilla, representant designada pel Govern per Madur, de les seues funcions.[16] El 29 de maig de 2019, l'Assamblea Nacional de Veneçola, va aprovar en una primera discussió la tornada del país al TIAR.[17] El 16 d'agost de 2019, Gustavo Marcano, nomenat com a representant interí de l'administració de Guaidó,[16] va informar l'incorporació oficial de Veneçola davant la OEA.[18] Posteriorment el govern de Guiadó anunciaria la possibilitat d'invocar el TIAR per a remoure militarment a Madur del càrrec.[19]

Llista de països firmants

Llista de països membres ratificats per la OEA:[20]

Llista de països retirats

Notes

  1. ↑ Les Sandwich del Sur estaven ocupades pacíficament des de 1976.
  2. ↑ Alguns fabricants nortamericans varen continuar venent a l'Argentina clandestinament.[10]
  3. ↑ Ratificat per l'Assamblea de Veneçola en 2019. El govern de Nicolás Madure no reconeix esta decisió.

Referències

  1. ↑ Wragg, David W. (1973). A Dictionary of Aviation, first edició, Osprey, p. 163. ISBN 9780850451634.
  2. ↑ León, Ángel Dámaso Luis (2024-08-28). Ecos revolucionaris en el Carib (en és), Dykinson. ISBN 978-84-1070-562-3.
  3. ↑ Yofre, 2011, p. 200.
  4. ↑ Yofre, 2011, pp. 247-249.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Yofre, 2011, p. 322.
  6. ↑ Yofre, 2011, pp. 210-214.
  7. ↑ Yofre, 2011, p. 214.
  8. ↑ Yofre, 2011, p. 242.
  9. ↑ Yofre, 2011, p. 261.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Yofre, 2011, p. 332.
  11. ↑ «The Brazilian foreign policy and the hemispheric security».Revista Forces Armades i Societat.ISSN 0717-1498.Consultat el 21 de novembre de 2020.
  12. ↑ «Mèxic abandona el TIAR. Implicacions continentals de l'iniciativa».Bolletí Elcano.ISSN 1696-3326.Consultat el 21 de novembre de 2020.
  13. ↑ «Mèxic abandona el TIAR. Implicacions continentals de l'iniciativa».Bolletí Elcano.ISSN 1696-3326.Consultat el 21 de novembre de 2020.
  14. ↑ «[1]», Prensa Llatina. Consultat el 5 de juny de 2012 (en espanyol).
  15. ↑ «Veneçola va anunciar el seu retir de la OEA». Deutsche Welle. Consultat el 21 de giner de 2020.
  16. ↑ 16,0 16,1 «OEA reconeix al representant de Juan Guaidó». RFI. Consultat el 18 de setembre de 2019.
  17. ↑ «May 2019 Assamblea Nacional va aprovar en primera discussió adheriment al TIAR». Consultat el 29 May 2019.}}
  18. ↑ «Anuncien que Veneçola reapareix incorporada al TIAR». Diari Les Américas. Consultat el 21 d'agost de 2019.
  19. ↑ President (I) Guaidó va afirmar: “Anem en el TIAR i acompanyarem a la justícia internacional”
  20. ↑ «INTER-AMERICAN TREATY OF RECIPROCAL ASSISTANCE (RIO TREATY)». www. oas. org. Consultat el 2022-04-22.
  21. ↑ «Uruguay es retira de la Unasur i retorna al TIAR». Infobae. Consultat el 11 de març de 2020.

Fonts

  • Yofre, Juan B. (2011). 1982: els documents secrets de la guerra de Malvines/Falklands i la solsida del Processe, 2.ª edició, Suramericana. ISBN 978-950-07-3666-4.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tractat_Interamericà_d%27Assistència_Recíproca&oldid=1416305»