En química orgànica, un àcit carboxílic és un àcit orgànic que conté un grup carboxilo (C(=O)OH) unit a un radical o cadena hidrocarbonada, R. La fòrmula general d'un àcit carboxílic és R-COOH o R-CO2H, a on R es referix al grup llogue, alquenilo, arilo o un atre. Els àcit carboxílics es troben àmpliament distribuïts en la naturalea. Eixemples importants inclouen els aminoàcits i els àcit grassos. La desprotonación d'un àcit carboxílic dona un anión carboxilato. Els àcit carboxílics posseïxen un grup funcional cridat grup carboxilo o grup carboxi (–COOH). En el grup funcional carboxilo coincidixen sobre el mateix carbono un grup hidroxilo (-OH) i carbonilo (-C=O).
Degut a que l'àcit fórmico té un hidrogen unit al carboxilo, açò li dona un cert caràcter d'aldehit que no presenten atres àcit carboxílics, per lo que es considera com un àcit molt peculiar i inclusivament independent del restant dels àcit carboxílics. Els àcit carboxílics es nomenen en l'ajuda de la terminació "–oico" o "–ico", que se substituïx a la "o" final en el nom de l'hidrocarbur de referència i anteponent la paraula àcit. Aixina per eixemple, del propano, CH3-CH2-CH3, es tindria l'àcit propanoico, a voltes, també cridat àcit propiónico.
ya que els primers àcit carboxílics es varen aïllar en un principi, a partir de fonts naturals, abans de conéixer-se les estructura, molts d'ells tenen nomenes trivials que fan referència a la font natural de la que inicialment es varen aïllar. Es varen classificar aixina:
Del francés acide propionique, falcat pel químic Jean-Baptiste Dumas, del grec πρῶτος (prôtos) ("primer") i πίων (píōn) ("grassa"), ya que va ser l'àcit carboxílic més menut que va exhibir les propietats d'atres àcit grassos, tals com el seu insolubilidad parcial en una dissolució salina sobresaturada, i per presentar una sal potásica similar a un sabó.
La paraula ‘’valeriana’’ designa a qualsevol planta del gènero Valeriana, L. 1753, l'espècie representativa del qual i més coneguda (V. officinalis) va aplegar a considerar-li-la com una panacea. Del llatí tardà ‘’valeriana’’ molt provablement en referència al nardo cèltic o rústic (V. celtica, L. 1753, una espècie pròpia dels Alps, la paraula sembla derivar de valêo, ûi, îtum en els significats ’’ser eficaç’’, ‘’tindre salut’’,’’valdre’’, estar sà,tindre poder (en l'història de Roma, molts governants i hòmens distinguits duyen el nom de Valerius, tals com Valerio Valente i Cayo Valerio Maximiliano.
Relatiu a Oenanthe, un gènero de plantes de la família de les apiáceas, conegudes com "felandrio" o "jolivert de bruixes". Prové del lat. oenanthe, gr. οἰνάνϑη «arracada de vinya salvage».
Els geranis que pertanyen al gènero Pelargonium són dels que es va prendre el nom per a l'àcit. En 1738, Johannes Burman va nomenar el gènero Pelargonium (del grec πελαργός, pelargóscigonya) per la semblança de part de la flor en esta au.[1][2]
Del grec medieval μυριστικός (muristikós, “fragant”), i este a la seua volta del grec antic μύρον (múron, “ungüent", "perfum"). Latinizado com myristicus (“fragant”); el terme llatí Myristica va ser designat per Linneo com a gènero per a l'anou moscada.
Del llatí palma, i esta del protoindoeuropeo *pl̥h₂meh₂. Compare's el grec antic παλάμη (palámē). L'àcit palmítico va ser descobert per Edmond Frémy en 1840, durant l'estudi de la saponificación de l'oli de palma.[3]
Del francés acide margarique (“àcit margárico”), del grec μάργαρον (márgaron, “perla”). El químic francés Michel Eugène Chevreul ho va nomenar àcit margárico per la seua cristalisació similar a perles. Es pensava que l'àcit margárico era un dels tres àcit grassos que en combinació formaven les grassesanimalés, sent els atres l'àcit esteárico i l'àcit oleico. No obstant, en 1853 es va descobrir que este àcit margárico no era més que una combinació d'àcit esteárico i del àcit palmítico, abans desconegut. En la década dels anys 1860, l'emperador Napoleón III de França va oferir una recompensa a qualsevol que poguera elaborar satisfactòriament un substitut a la manteca, cara i difícil de conservar, per a les classes socials baixes i les forces armades: un «cos gras com la manteca, pero de preu inferior, apta per a conservar-se llarc temps sense alterar-se guardant el seu valor nutricional».[4] El farmacèutic Hippolyte Mège-Mouriès va realisar una emulsió blanca resultant del greix de vacú fraccionada, de llet i d'aigua, batejada «oleomargarina» (que despuix va acurtar a margarina, del grec μάργαρον, /margaron/, 'blanc de perla' i del nom polialcohol-glicerina).
Del grec στέαρ (stéar, “séu”). Chevreul va assignar este nom ya que ho va aïllar de l'estearina, una substància blanca aïllat de molts séus i sagí d'orige tant animal com a vegetal.
Del Latin arachis (“llegum”), i a la seua volta del grec άρακος (“arakos"; pésols) provablement d'una paraula d'orige asiàtic. Carlos Linneo va reportar en Species Plantarum 2: 741. 1753, al cacahuate en el gènero Arachis.[5]
Falcat a partir del terme francés oxalique, d'una planta del gènero Oxalis (“agrella). El nom genèric que deriva de la paraula grega ὀξύ oxý, "esmolat, àcit", referint-se al sabor agre dels fulls i el talle.
Del Latin gluten (“pegament"; anglés glue). La paraula engrudo, del llatí *inglūtāre, a la seua volta de in- i gluten, "engrudo, pegament". D'ahí ve el terme "gluten", nom general que se li dona a una proteïna que composta d'una glutelina i una prolamina, insoluble en aigua, que junt en l'almidó conforma la major part del contingut de les llavors dels cereals, com el blat. El sufíjo -árico és una contracció de l'àcit tartárico.
Reportat en plantes del gènero descrit per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum, vol. 2, p. 699–701, 1753.[6]Fumaria. Nom genèric del Llatífumus = "fum", possiblement pel color o l'olor de les raïls fresques.[7] El "fum" o l'orige "fumy" del seu nom prové del color translúcido de les seues flors, donant-los l'apariència de fum o de penjar en el fum, i al color bruma llaugerament gris-blavenc del seu fullage, també s'assembla al fum provinent del sol, sobretot despuix de rocío del matí. La planta ya va ser cridat fumus terrae (fum de la terra) a principis de el XIII, i fa dos mil anys, Dioscórides va escriure en De Matèria Medica (Περὶ ὕλης ἰατρικῆς) i Plinio el Vell en Naturalis Història que fregar-se els ulls en la llacor o làtex de la planta provoca llàgrimes, com el fum acre (fumus) fa als ulls.[8]
L'àcit ftálico es va obtindre per primera volta pel químic francés Auguste Laurent en 1836 per mig de l'oxidació de tetracloruro de naftaleno. Creent que la substància que va resultar era un derivat del naftaleno, ho va cridar "àcit naftalico".[9] En acabant de que el químic suís Jean Charles Galissard de Marignac determinara la seua fòrmula correcta,[10] Laurent li va donar el seu actual nom.[11]
En el sistema IUPAC els noms dels àcit carboxílics es formen reemplaçant la terminació “o” dels alcanos per “oico”, i anteponent la paraula àcit.
L'esquelet dels àcit alcanoicos s'enumera assignant el n.º 1 al carbono carboxílic i continuant per la cadena més llarga que incloga el grup COOH.
Eixemple de àcit carboxílic complex:
HOCH3-CH3-CH=CH-CH(CH3-CH=CH3)-CHBr-COOH
En este compost a banda del grup funcional -COOH, hi ha una funció alcohol, pero d'acort a la seua importància i rellevància el grup COOH és el principal; per lo tant el grup alcohol li'l nomena com sustituyente. Per lo tant el nom d'este compost és: Àcit 3-alil-2-bromo-7-hidroxi-4-heptenoico.
La paraula carboxi també s'utilisa per a nomenar al grup COOH quan en la molècula hi ha un atre grup funcional que té prioritat sobre ell.
Tots els àcit grassos són àcits carboxílics. Per eixemple, l'àcit palmítico, esteárico, oleico, linoleico, etcétera. Estos àcit en la glicerina formen éster cridats triglicèrits.
Tots els aminoàcits contenen un grup carboxilo i un grup amino. Quan reacciona el grup carboxilo d'un aminoàcit en el grup amino d'un atre es forma un enllaç amida cridat enllaç peptídico. Les proteïnes són polímero d'aminoàcits i tenen en un extrem un grup carboxilo terminal.
D'acort al seu nom IUPAC, els àcit carboxílics són àcits de Brønsted-Lowry; els dos àtoms d'oxigen són electronegativos i tendixen a atraure als electrons de l'àtom d'hidrogen del grup hidroxilo en lo que es debilita l'enllaç, produint-se en certes condicions una ruptura heterolítica, cedint el corresponent protón o hidrón, H+, i quedant el restant de la molècula en càrrega -1 pel electró que ha perdut l'àtom d'hidrogen, per lo que la molècula queda com R-COO-.
Ademés, en este anión, la càrrega negativa es distribuïx (es deslocaliza) simétricamente entre els dos àtoms d'oxigen, de manera que els enllaces carbono-oxigen adquirixen un caràcter d'enllaç parcialment doble.
Estos no solament són importants i essencials per la seua pròpia naturalea, sino que ademés són la matèria primeres al moment de preparar els derivats de acilo, tals com : els clorur d'àcit, els éster,les amidas, i els tioésteres. Sense contar que en la majoria de les rutes biològiques estan presents.
Generalment els àcit carboxílics són àcit dèbils, en solament un 1% de les seues molècules disociadas per a donar els corresponents ionés, a temperatura ambiente i en dissolució acuosa.
Pero sí són més àcits que uns atres, en els que no es produïx eixa deslocalisació electrònica, com per eixemple els alcoholés. Açò es deu a que l'estabilisació per resonància o deslocalisació electrònica, provoca que la base conjugada de l'àcit siga més estable que la base conjugada de l'alcohol i per lo tant, la concentració de protones provinents de la dissociació de l'àcit carboxílic siga major a la concentració d'aquells protones provinents de l'alcohol; fet que es verifica experimentalment pels seus valors relatius menors de pKa. El ion resultant, R-COO-, es nomena en el sufix "-nugue".
Per eixemple, l'anión procedent del àcit acètic es diu ion acetat. Al grup RCOO- se li denomina carboxilato.
Archiu:Disociación del ácido acético.pngDissociació de l'àcit acètic, solament es mostren les dos estructures en resonància que més contribuïxen a l'estructura real
A continuació s'analisarà el comportament àcit-base de diversos àcit carboxílics.[12]
Àcit diprótico inestable dèbil ya que el seu constant de ionisació és molt menuda, Ka : 0,000 000 45.[13] L'àcit carbónico pot atacar a molts dels minerals que comunament formen les roques calcàreas o margosas, descomponent-los per eixemple en bicarbonat de calcio.[14] És el producte de la reacció d'aigua i òxit de carbono (IV) i existix en equilibri en este últim, per eixemple, en l'aigua gasificada o la sanc. No és possible obtindre àcit carbónico pur ya que la presència d'una sola molècula d'aigua catalizaría la seua descomposició immediata en òxit de carbono (IV) i aigua. No obstant, es calcula que en absència absoluta d'aigua seria estable. En dissolució, l'àcit carbónico pot perdre un o dos protones. Retirant el primer protón forma l'anión bicarbonat; retirant el segon protón forma l'anión carbonat.
H2CO3 → HCO3- + H+ (pKA1)
HCO3- → CO32- + H+ (pKA2)
Els aniones carbonat i bicarbonat són bases més fortes que els aniones format i carboxilato.
El pKa de l'àcit fórmico és més baix que per a qualsevol àcit carboxílic convencional. Per lo tant es infiere que l'àcit fórmico és un àcit orgànic relativament més fort que el seu equivalent inorgànic, l'àcit carbónico. Açò es deu a que l'hidrogen no contribuïx significativament a l'efecte inductivo positiu com atres àcit, mentres que quan l'àcit carbónico es desprotona, entra en resonància i incrementa la simetria del anión.
Únic cas d'un àcit carboxílic en el carboxilo enllaçat directament a un trifluorometilo. Es tracta d'un àcit carboxílic fort per l'influència de l'intens efecte inductivo negatiu que proporcionen els tres àtoms de flúor. L'àcit trifluoroacético és casi 100.000 voltes més àcit que l'àcit acètic. l'àcit tricloroacético té un pKA = 0.66, el qual seguix sent significativament alt per a un àcit carboxílic.
L'àcit acètic és l'únic àcit carboxílic en a on el carboxilo va unit a un carbono primari. Açò resta prou l'efecte inductivo positiu. Podria considerar-se este pKa com a referència per al restant dels àcit carboxílics.
Série homòloga d'àcit grassos monocarboxílicos llineals saturats C3 - C16
pKAC3 = 4.88 pKAC16 = 4.75
A mida que incrementa la llongitut de la cadena, la solubilidad en aigua disminuïx significativament i s'observa el comportament típic de saponificación. Els valores promig de pKA per a un àcit gras monocarboxílico llineal saturat fluctuen entre 4.7 i 4.9.
L'àcit oxálico és l'únic cas en el que R per a un àcit carboxílic és igual a un carboxilo R = -COOH. La conseqüència d'este enllaç entre abdós carboxilos és la concentració de la densitat electrònica de manera simètrica cap a abdós carbono. L'efecte inductivo negatiu que eixercixen abdós carboxilos és fort, lo suficient per a permetre la pèrdua eficient d'un protón àcit. El primer pKA és molt més baix que per a qualsevol àcit carboxílic convencional, per lo que és un àcit més fort que l'àcit fórmico, l'àcit acètic i els àcit carboxílics convencionals.
L'àcit malónico és el més senzill dels àcit alquilendicarboxílicos. Estos sistemes 1,3-dicarbonílicos es caracterisen perque els seus éster són àcits dèbils en el carbono 2 (pKA = 14). L'efecte inductivo d'abdós carboxilos a un carbono de distància queda evidenciat en un valor de pKA1 menor que el d'un àcit carboxílic convencional, mentres que el seu pKA2 és major que el d'un àcit carboxílic convencional per l'efecte significatiu de repulsió electrostàtica i la rotació lliure d'abdós carboxilos.
Série homòloga d'àcit grassos dicarboxílicos llineals saturats C3 - C16
pKA1C4 = 4.2 pKA1C10 = 4.55
pKA2C4 = 5.6 pKA2C10 = 5.49
A mida que incrementa la llongitut de la cadena, la solubilidad en aigua disminuïx significativament i s'observa el comportament típic de saponificación. No obstant, els àcit dicarboxílicos presenten abdós extrems carregats eléctricamente i açò els fa termodinámicamente més solvatables que els seus anàlecs monocarboxílicos. El segon pKA és llaugerament més alt degut a que quan se sostrau el primer protón, la molècula presenta una càrrega formal negativa que incrementa la repulsió electrostàtica en la base. Els valores promig de pKA1 per a un àcit gras llineal saturat dicarboxílico són llaugerament menors que un monocarboxílico insaturado, els quals fluctuen entre 4.2 i 4.55 entre C4 i C10.
És el cas més senzill d'un àcit carboxílic unit a un carbono cuaternario. L'efecte inductivo positiu i l'impediment estérico reduïxen l'acidea sobre l'àcit isovalérico (pKA = 4.77) i valérico (pKA = 4.82)
Primer àcit de la série homòloga dels àcit α,β-acetilencarboxílicos. És significativament més àcit que l'àcit propiónico. La densitat electrònica en geometria cilíndrica del sistema acetilénico sostrau densitat electrònica en la que es forma un mesómero alénico de geometria llineal que permet la substracció eficient del protón àcit.
Abdós casos són l'únic eixemple d'un àcit dicarboxílico α,β-insaturado en a on abdós carboxilos compartixen la insaturación. Abdós són més àcits que un àcit carboxílic convencional degut a que la distància entre abdós carboxilos i la insaturación disminuïx significativament la densitat electrònica en abdós carbono carboxílics, pero no tan dràsticament com en l'àcit oxálico.L'àcit cis és més àcit degut a que abdós carboxilos interactuen entre sí. Quan es desprotona el primer, el anión carboxilato cis quelata fortament a l'atre protón àcit, per això és menys àcit inclús que un àcit carboxílic convencional. En el cas de l'àcit trans, els protones àcits estan oposts.
És l'únic cas d'un àcit dicarboxilacetilénico. És significativament més àcit que l'àcit succínico i els àcit butenodioicos. La densitat electrònica en geometria cilíndrica del sistema acetilénico sostrau densitat electrònica en la que es forma un mesómero alénico de geometria llineal que permet la substracció eficient del protón àcit. L'atre carboxilo eixercix un efecte tant inductivo com mesomérico negatius.
Cas més senzill i significatiu d'un àcit bencenocarboxílico. L'acidea és llaugerament menor a la d'un àcit carboxílic saturat. Els àcit carboxílics desactiven als anells aromàtics i orienten a meta.
El hidroxilo aporta un parell electrònic que estabilisa per resonància al anión carboxilato format i per pont d'hidrogen i dipol permanent, els quals interactuen fortament i quelatan a l'hidrogen fenòlic.
Encara que el hidroxilo aporta el parell electrònic, la dispersió de la càrrega és més eficient i per lo tant no influïx significativament en l'acidea del carboxilo.
En la resonància de la piridina, el carboxilo es troba en la posició més oposta possible i en este cas, la dispersió de la càrrega és més eficient i per lo tant no influïx significativament en l'acidea del carboxilo.
L'àcit fórmico va ser aïllat en 1671 per primera volta pel naturaliste anglés John Raydestilant-ho a partir d'un lot de formigues roges (Formica rufa) martafallades i maceradas.[16][17][18][19]
L'àcit acètic és produït per biosíntesis bacteriana, a partir de la fermentació acètica per Acetobacter. El microorganisme transforma l'alcohol etílico en àcit acètic, la substància característica del vinagre.[20] La fermentació acètica del vi proporciona el vinagre per un excés d'oxigen i és un dels fallos del vi, un procés que degrada les seues qualitats. Hui en dia, la ruta biològica proporciona prop del 10% de la producció mundial, pero seguix sent important en la producció del vinagre, ya que les lleis mundials de purea d'aliments estipulen que el vinagre per a us en aliments deu ser d'orige biològic. Prop del 75% de l'àcit acètic fet en l'indústria química és preparada per carbonilación del metanol, explicada més alvance. Els métodos alternatius (com isomerización de formiato d'etil, conversió de gas de síntesis, oxidació de etileno i etanol) aporten el restant.[21]
L'àcit propiónico es produïx biològicament del desdoblament metabòlic de àcit grassos en carbono impars, i d'alguns aminoàcits. Les bactèries del gènero Propionibacterium lo catabolizan com a producte final del seu metabolisme anaerobio durant el cicle del Wood-Werkman. Estes bactèries es troben comunament en els estòmecs de rumiants, i la seua activitat és parcialment responsable de l'olor del formage suís i del suor.
Tots els àcit grassos es poden extraure en major o menor mida de fonts lipídicas d'orige animal o vegetal, generalment per saponificación de greixos, acidificació i separació primer per destilació o per cromatografía.
l'àcit cítric va ser el primer àcit aïllat en 1784 pel químic suec Carl Wilhelm Scheele, qui ho va precipitar en òxit de calcio i lo recristalizó a partir del suc de la llima. La producció industrial de l'àcit cítric va començar en 1860, basada en l'indústria italiana dels cítrics. En 1893, C. Wehmer va descobrir que cultius de penicillium podien produir àcit cítric a partir de la sacarosa. No obstant, la producció microbiana de l'àcit cítric no va aplegar a ser industrialmente important fins a la Primera Guerra Mundial que va interrompre les exportacions italianes de llimes. En 1917, els químics americans James Currie i Claudio Colán varen descobrir que certs cultius de Aspergillus niger podien ser productors eficients d'àcit cítric, i dos anys més tarde Pfizer va començar la producció a escala industrial usant esta tècnica.
Interconversiones de grup funcional (FGI) simples.
Métodos de conexió C-C.
Métodos de desconexió C-C.
D'acort a l'escala a la que realisa la síntesis, es poden classificar les síntesis en industrials i de laboratori.
Les síntesis industrials dels àcit carboxílics diferixen generalment de les usades a chicoteta escala (en el laboratori) perque requerixen equipament especialisat.
Els métodos de preparació a escala en laboratori en fins d'investigació, instrucció, o producció de chicotetes cantitats de productes químics solen utilisar reactius més cars.
L'oxidació d'alcohols primaris en laboratori es porta a terme en agents oxidants poc específics, per eixemple el dicromat de potassi, el reactiu de Jones, el permanganato de potassi, o el clorito de sodi. El método és adequat en condicions de laboratori, comparat en l'us industrial de l'aire, pero este últim és més ecològic, ya que conduïx a menys subproductes inorgànics, tals com a òxits de cromo o manganeso.
La hidrólisis de nitril és un método molt utilisat en síntesis de àcit carboxílics. La clau es troba en la síntesis del nitril correspondietne a l'àcit carboxílic desijat.
En laboratori, els àcit carboxílics també poden obtindre's per la hidrólisis d'ésterés, o amidas, obtinguts prèviament per mig d'atres métodos (eixemple: per Reacció de Reformatski, o Reacció de Heck), generalment en catálisis àcida o bàsica.
Tals reaccions són cridades algunes voltes com "Química de Reppe". Estes reaccions requerixen metals de transició que actuen com a catalisadors, com el rodio, puix s'enllacen a el CO i ho activen. En la síntesis industrial d'Ibuprofeno, es partix d'alcohol bencílico que es convertix en el corresponent àcit carboxílic en una reacció catalizada per paladi:[31]
L'àcit oxálico s'obté industrialmente per calfament del formiato de sodi (HCOONa) a 360 °C formant-se primer l'oxalato de sodi (NaOOC-COONa) i lliberant-se dihidrógeno (H2). Posteriorment es fa reaccionar el oxalato de sodi en una lechada de calç (dissolució d'hidròxit de calcio, Ca(OH)2), precipitant oxalato de calcio (Ca(COO)2). Finalment es fa reaccionar el oxalato de calcio en àcit sulfúric (H2SO4), formant-se àcit oxálico.
Es pot incorporar un carboxilo per unpouling per mig del anión cianur, el qual s'usa com nucleófilo (el carboxilo és electrofílico) i els halogenuros de llogue o carbonilos com electrófilos:
l'àcit glutárico es pot preparar per mig de l'obertura d'anell de butirolactona en cianur de potassi per a donar una mescla de carboxilato de potassi-nitril que es hidroliza per a donar el diácido.[41] Alternativament, la hidrólisis, seguida de l'oxidació de dihidropirano, dona l'àcit glutárico.
Un método molt versàtil per a obtindre àcit carboxílics de cadena més complexa o 1,3-dicarboxílicos, és per mig de la síntesis malónica.
Mecanisme general de la síntesis malónica
La química de l'anhídrit maleico és molt rica, lo que reflectix la seua fàcil disponibilitat i reactivitat bifuncional. És un potent dienófilo en les reaccions de Diels-Alder. Açò permet sintetisar diversos àcit 1,4-dicarboxílicos d'acort a lo mostrat en el següent esquema:
Reaccions realisades per Woodward i Baer. 1944
L'anhídrit maleico dimeriza en una reacció fotoquímica per a formar dianhídrido ciclobutano tetracarboxílico (CBTA). La hidrólisis d'este compost forma l'àcit ciclobutano 1,2,3,4-tetracarboxílico.[42][43]
Maleic anhydride dimerización
Un atre método per a obtindre àcits 1,4-dicarboxílicos és per mig de la condensació de Stobbe[44] en a on s'activa el carbanión d'un éster o l'anhídrit del àcit succínico. Es mostra l'eixemple benzofenona:[45]
Els grupsllogue en un anell bencénico es oxidan fins al grup carboxilo (-COOH), sense importar la llongitut prèvia de la cadena. Aixina, diversos alquilbencenos es oxidan fins al seu respectiu àcit benzoico. l'anhídrit maleico es produïa tradicionalment per l'oxidació del benceno o uns atres composts aromàtics. El seu hidrólisis formava l'àcit maleico, el qual pugues hidrogenarse per a produir àcit succínico, fotoisomerizarse a àcit fumárico o participar en reaccions de Diels-Alder. A partir de 2006, solament unes poques plantes més chicotetes seguixen utilisant el benceno, per l'aument del preu del benceno. Tècnica industrial.
Dieterle et al.[46] varen preparar àcit adípico per l'oxidació de l'oli de ricino en àcit nítric. Històricament, l'àcit adípico ha segut preparat de diferents formes usant oxidació. Un método clàssic és per l'ozonólisis oxidativa del ciclohexeno. Actualment l'àcit adípico és produït per la mescla de ciclohexanol i ciclohexanona cridada "oli KA", que prové de l'abreujament "ketone-alcohol" ("cetona-alcohol"). L'oli KA és oxidat en àcit nítric per a processar l'àcit adípico. Al començ de la reacció el ciclohexanol és convertit en cetona, lliberant òxit nitroso:
Entre les seues vàries reaccions, el ciclohexano es torna nitroso, determinant l'etapa per a l'escissió del enllaç C-C:
Per Transposició de Favorskii: En les seues investigacions sobre la química de les cetonas α-halogenadas Favorski va observar que, tractant algunes dihalocetonas alifáticas del tipo RCH2CX2COCH2 R' en hidròxit de potassi diluït es formaven àcit carboxílics α,β-insaturados (vore més alvance).[47]
Com un eixemple de la reacció d'una monohalogenocetona, Favorskii va examinar la α-clorociclohexanona, obtenint despuix de l'acidificació de la solució el carboxilato de l'àcit ciclopentanocarboxílico. Este temps de reacció va ser especialment notable perque va ser desenrollat a partir de l'anell de carbono de sis membres a un anell de cinc carbono.[48][49]
Obtenció de sals de àcit carboxílics i amidas a partir de l'àcit:
Els àcit carboxílics reaccionen en bases per a formar sales. En estes sals l'hidrogen del grup -OH es reemplaça en el ion d'un metal, per eixemple Na+. D'esta forma, l'àcit acètic reacciona en hidrogenocarbonato de sodi per a donar acetat de sodi, diòxit de carbono i aigua.
Llavors, després d'haver obtingut la sal, podem calfar la mateixa per a aplegar a la amida per mig de deshidratació.[50] La reacció general i el seu mecanisme són els següents:
Formació de derivats de deshidratació, com anhídrit i cetenas.
Halogenación en la posició alfa: Cridada halogenación de Hell-Volhard-Zelinsky o també coneguda com a Reacció de Hell-Volhard-Zelinsky. La mateixa substituïx un àtom d'hidrogen en la posició alfa en un halógeno, reacció que presenta utilitat sintètica per l'introducció de bons grups eixints en la posició alfa.
Els grups carboxilos reaccionen en els grups amino per a formar amidas. En el cas d'aminoàcits que reaccionen en atres aminoàcits per a donar proteïnas, a l'enllaç de tipo amida que es forma es denomina enllaç peptídico. Igualment, els àcit carboxílics poden reaccionar en alcohols per a donar ésterés, o be en halogenuros per a donar halogenuros d'àcit, o entre sí per a donar anhídrit. Els ésterés, anhídrits, halogenuros d'àcit i amidas es diuen derivats d'àcit.
La reacció de Varrentrapp té poques aplicacions en síntesis, pero és útil en la determinació de certs àcit grassos. Consistix en la descomposició d'àcits grassos insaturados en uns atres de cadena més curta en solsida d'hidrogen.
↑Kolodziej, H. and Schulz, V., Umckaloabo – from traditional application to modern phytodrug, Deutsche Apotheker Zeitung, Nr. 12, 2003
↑Kolodziej, H. and Schulz, V., Von der traditionellen Anwendung zoom modernen Phytotherapeutikum, Schweiz Ztschr Ganzheitsmed, Nr. 16 (1), p. 12-17, 2004
↑Frémy, E. (1842). “Memoire sur els produits de la saponification de l'huile de palme”. Journal de Pharmacie et de ChimieXII: 757.
↑«corps gras semblable au beurre, mais de prix inférieur, apte à es conserver longtemps sans s'altérer en gardant sa valeur nutritive».
Auguste Laurent (1836) "Sur l'acide naphtalique et ses combinaisons" [Sobre l'àcit natlálico i els seus components], Annales de Chimie et de Physique, 61 : 113-125. (Nota: les fòrmules empíriques dels composts que es varen analisar en eixe artícul eren incorrectes, en part degut a que, durant eixe periodo, els químics utilisaven masses atòmiques incorrectes del carbono (6 en lloc de 12) i d'atres elements.)
Reimpreso en alemà com: Auguste Laurent (1836) "Ueber Naphthalinsäure und ihre Verbindungen" (On naphthalenic acid and its compounds), Annalen der Pharmacie, 19 (1) : 38-50; per a la preparació de l'àcit ftálico, vore pàgina 41.
↑C. de Marignac (1841) "Ueber die Naphtalinsäure und ein bei ihrer Darstellung entstehendes flüchtiges Produkt" ("Sobre l'àcit naftalinico i un producte volàtil que sorgix durant la seua preparació"), Annalen der Chemie und Pharmacie, 38 (1) : 13-20. (Note: Again, Marignac's empirical formulae llaure wrong because chemists at this clave used incorrect atomic masses.)
↑Horie, T.; Sumino, M.; Tanaka, T.; Matsushita, Y.; Ichimura, T.; Yoshida, J. I. (2010). "Photodimerization of Maleic Anhydride in a Microreactor Without Clogging". Organic Process Research & Development 14 (2): 100128104701019.
↑Reaction conditions Horie et al 2010 reaction conditions: microreactor , mercury lamp, etil acetate solvent, 15 °C
↑Stobbe, H. (1899). “Condensation dones Benzophenons mit Bernsteinsäureester”. Justus Liebigs Annalen der Chemie308 (1–2): 89–114. doi:10.1002/jlac.18993080106.
↑A. Faworski, Journal der Russischen Physikalisch-Chemischen Gesellschaft, 26, 559 (1894); Journal für praktische Chemie, 51,533 (1895).
↑A. Faworski, W. Boshowski: Über isomere Umwandlungen der cyclischen α-Monochlorketone, Journal der Russischen Physikalisch-Chemischen Gesellschaft, 46, 1097-1102 (1914); Chemisches Zentralblatt 1915 I, 984:
