Anar al contingut

Anex:Cronologia de la física atòmica i subatòmica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Este artícul arreplega una cronologia de la física atòmica i subatòmica llistant els fets més destacats en abdós branques de la física.

Cronologia

Cronologia de la física atòmica i subatòmica
Any Acontenyiment Época
600 a. C. el jainisme crida àtom pachumatua els que no es pot crear ni destruir: és etern, és dir, que existia en el passat, existix en el present i seguirà existint en el futur. És la base permanent de l'existència física. Tota l'existència física es compon d'estos últims àtoms.[1] Els primers inicis
440 a. C. Demócrito especula sobre la partícula fonamental indivisible, a la que crida "àtom".
II Kanada teoriza l'existència de quatre tipos d'àtom, que poden combinar-se per a produir molècules diatómiques i triatómicas.[2]
1766 Henry Cavendish descobrix i estudia l'hidrogen El començ de la química
1778 Carl Scheele i Antoine Lavoisier descobrix que l'aire està compost principalment de nitrogen i oxigen.
1781 Joseph Priestley crea aigua per mig de l'ignició d'hidrogen i oxigen.
1800 William Nicholson i Anthony Carlisle descobrixen l'electrólisis i separen l'aigua en hidrogen i oxigen.
1803 John Dalton introduïx les idees atòmiques en la química i establix que la matèria està composta d'àtoms de diferents pesos.
1805 (c.) Thomas Young porta a terme l'experiment de la doble rendija en llum.
1811 Amedeo Avogadro afirma que volums iguals de gasos deuen contindre el mateix número de molècules.
1832 Michael Faraday establix les seues lleis de electrólisis.
1871 Dmitri Mendeleyev examina sistemàticament la taula periòdica prediu l'existència del gali, escandio i germani.
1873 Johannes van der Waals introduïx l'idea de les forces d'atracció dèbils entre molècules (hui força de van der Waals).
1885 Johann Balmer troba una expressió matemàtica per a les llongituts d'ona observades en la llínea de l'hidrogen.
1887 Heinrich Hertz descobrix l'efecte fotoeléctrico.
1894 Lord Rayleigh i William Ramsay descobrixen l'argón analisant per mig d'espectroscopía el gas que queda despuix de retirar el nitrogen i l'oxigen de l'aire.
1895 William Ramsay descobrix heli terrestre per mig d'anàlisis espectroscópico dels gasos produïts per la descomposició del urani.
1896 Antoine Henri Becquerel descobrix la radioactividad en observar que certes sales d'urani espontàneament velaven plaques fotogràfiques envoltes en paper negre.
1896 Pieter Zeeman estudia el desdoblament de les llínees D de sodi quan el sodi es fon en una flama forta entre pols magnètics.
1897 J.J. Thomson descobrix l'electró.
1898 William Ramsay i Morris Travers descobrix el neó i les carregades negativament partícules beta.
1887 Heinrich Rudolf Hertz descobrix l'efecte fotoeléctrico que jugarà un paper molt important en el desenroll de la teoria quàntica en l'explicació d'Einstein d'este efecte en térmens de quanta de llum. L'edat de la mecànica quàntica
1896 Wilhelm Conrad Röntgen descobrix els rajos X mentres estudiava els electrons en el plasma; dispersió dels rajos X— que varen ser considerades com a ones d'alta energia de radiació electromagnètica— Arthur Compton serà capaç de demostrar en 1922 l'aspecte de la «partícula »de la radiació electromagnètica.
1900 Paul Villard descobrix els rajos gamma mentres estudiava la desintegració de l'urani.
1900 Johannes Rydberg precisa l'expressió de les llongituts d'ona observades en la llínea d'hidrogen.
1900 Max Planck afirma el seu hipòtesis quàntica i la llei de radiació del cos negre.
1902 Philipp Lenard observa que les màximes energies dels fotoelectrones són independents de l'intensitat lluminós i depenen de la freqüència.
1902 Theodor Svedberg sugerix que les fluctuacions en el bombardeig molecular causen el moviment browniano.
1905 Albert Einstein explica l'efecte fotoeléctrico.
1906 Charles Barkla descobrix que cada element té uns rajos X característics i que el grau de penetració d'estos rajos X està relacionat en el pes atòmic de l'element.
1909 Hans Geiger i Ernest Marsden descobrixen grans deflexiones angulars de partícules alfa per mig de làmines metàliques primes.
1909 Ernest Rutherford i Thomas Royds demostren que les partícules alfa són àtoms d'heli doblement ionizados.
1911 Ernest Rutherford explica l'experiment de Geiger-Marsden invocant un model atòmic nuclear i deriva la secció travessera Rutherford
1911 Jean Perrin prova l'existència dels àtoms i molècules.
1911 Ștefan Procopiu medix el moment dipolar magnètic.
1912 Max von Laue sugerix l'us de rets cristalines per a difractar els rajos X.
1912 Walter Friedrich i Paul Knipping difractan els rajos X en la blenda de zinc.
1913 William Henry Bragg i William Lawrence Bragg resolen la condició de Bragg per a una forta reflexió de rajos X .
1913 Henry Moseley mostra que la càrrega nuclear és la base real per a la numeració dels elements.
1913 Niels Bohr presenta el seu model quàntic de l'àtom.[3]
1913 Robert Millikan medix l'unitat fonamental de càrrega elèctrica.
1913 Johannes Stark demostra que els camps elèctrics forts dividiran la llínea espectral de Balmer de l'hidrogen.
1914 James Franck i Gustav Hertz observen l'excitació atòmica.
1914 Ernest Rutherford sugerix que el núcleu atòmic carregat positivament conté protones.cita requerida
1915 Arnold Sommerfeld desenrolla un model atòmic de Bohr modificat en òrbites elíptiques per a explicar l'estructura fina relativista.
1916 Gilbert N. Lewis i Irving Langmuir formulen un model de capes d'electrons del enllaç químic.
1917 Albert Einstein introduïx l'idea d'emissió de radiació estimulada.
1918 Ernest Rutherford dona conte de que, quan les partícules alfa són bombardejades en gas nitrogen, els seus detectors de centelleo varen mostrar les firmes de núcleus d'hidrogen.
1921 Alfred Landé introduïx el factor de Landé.
1922 Arthur Compton estudia la dispersió dels fotons de rajos X per electrons que mostren l'aspecte «partícula» de la radiació electromagnètica.
1922 Otto Stern i Walther Gerlach mostren, en l'experiment de Stern i Gerlach, la cuantisació del spin.
1923 Lise Meitner descobrix lo que hui es coneix com el procés Auger.
1924 Louis de Broglie sugerix que els electrons poden tindre propietats ondulatorias, ademés de les seues propietats de 'partícules'; la dualitat ona-partícula s'ha ampliat més vesprada a tots els fermiones i bosones.
1924 John Lennard-Jones propon una llei semiempírica de força interatómica.
1924 Satyendra Nath Bose i Albert Einstein introduïxen l'estadística de Bose-Einstein.
1925 Wolfgang Pauli establix el principi d'exclusió quàntica quàntica per als electrons.
1925 George Uhlenbeck i Samuel Goudsmit postula el spin de l'electró.
1925 Pierre Auger descobrix el procés Auger (2 anys despuix de Lise Meitner).
1925 Werner Heisenberg, Max Born i Pascual Jordan formulen la mecànica matricial quàntica.
1926 Erwin Schrödinger establix el seu equació d'ona quàntica no relativista i fòrmula la mecànica ondulatoria quàntica.
1926 Erwin Schrödinger demostra que les formulació d'ona i de matriu de la teoria quàntica són matemàticament equivalents.
1926 Oskar Klein i Walter Gordon establix la seua equació d'ona quàntica relativista, ara l'equació de Klein-Gordon.
1926 Enrico Fermi descobrix la conexió spin-estadística, per a les partícules que ara es diuen 'fermiones', tals com l'electró (de spin-1/2).
1926 Paul Dirac introduïx l'estadística de Fermi-Dirac.
1926 Gilbert N. Lewis introduïx el terme "fotó", considerat per ell com "el portador de l'energia radiant." [4][5]
1927 Clinton Davisson, Lester Germer i George Paget Thomson confirmen la naturalea ondulatoria dels electrons.[6]
1927 Werner Heisenberg declara el principi d'incertitut quàntic.
1927 Max Born interpreta la naturalea provabilística de les funcions d'ona.
1927 Walter Heitler i Fritz London introduïxen els conceptes de la teoria de l'enllaç de valència i ho aplica a la molècula d'hidrogen.
1927 Thomas i Fermi desenrollen el model de Thomas-Fermi.
1927 Max Born i Robert Oppenheimer introduïxen l'aproximació de Born-Oppenheimer.
1928 Chandrasekhara Raman studies optical photon scattering by electrons
1928 Paul Dirac establix el seu equació d'ona quàntica de l'electró relativiste.
1928 Charles G. Darwin i Walter Gordon resolen l'equació de Dirac per a un potencial de Coulomb.
1928 Friedrich Hund i Robert S. Mulliken introduïxen el concepte d'orbital molecular.
1929 Oskar Klein descobrix la paradoxa de Klein.
1929 Oskar Klein i Yoshio Nishina deriven la secció travessera de Klein-Nishina per a la dispersió de fotons d'alta energia per electrons.
1929 Nevill Mott deriva la secció de Mott per a la dispersió de Coulomb dels electrons relativistes.
1930 Paul Dirac introduïx la teoria del forat d'electrons.
1930 Erwin Schrödinger prediu el moviment zitterbewegung.
1930 Fritz London explica les forces de van der Waals com a degudes a la fluctuació de l'interacció dipol-dipol.
1931 John Lennard-Jones propon el potencial interatòmic de Lennard-Jones.
1931 Irène Joliot-Curie i Frédéric Joliot observen pero malinterpretan la dispersió de neutrons en parafina.
1931 Wolfgang Pauli alvança l'hipòtesis del neutrí per a explicar l'aparent violació de la conservació d'energia en la desintegració beta.
1931 Linus Pauling descobrix l'unió resonante i l'utilisa per a explicar l'alta estabilitat de les molècules simètriques planes.
1931 Paul Dirac mostra que la cuantisació de càrrega es pot explicar si existixen els monopols magnètics.
1931 Harold Urey descobrix el deuteri utilisant tècniques de concentració i evaporament i espectroscòpia.
1932 John Cockcroft i Ernest Walton dividixen núcleus de liti i de bor usant bombardeig de protones.
1932 James Chadwick descobrix el neutró.


1932 Werner Heisenberg presenta el model protón-neutró del núcleu i ho usa per a explicar els isòtops.
1932 Carl D. Anderson descobrix el positrón.
1933 Ernst Stueckelberg (1932), Lev Landáu (1932) i Clarence Melvin Zener descobrixen la transició Landau-Zener.
1933 Max Delbrück sugerix que els efectes quàntics podrien causar fotons que serien dispersats per un camp elèctric extern.
1934 Irène Joliot-Curie i Frédéric Joliot bombardegen àtoms d'alumini en partícules alfa per a crear artificialment fòsfor-30 radiactiu.
1934 Leó Szilárd es dona conte de que les reaccions nuclears en cadena poden ser possibles.
1934 Enrico Fermi publica un model molt exitós de la desintegració beta en que es produïxen neutrins.
1934 Lev Landáu diu a Edward Teller que les molècules no llineals poden tindre modos de vibració que eliminen la degeneració d'un estat orbital degenerado (efecte Jahn-Teller).
1934 Enrico Fermi sugerix bombardejar àtoms d'urani en neutrons per a fer un element de 93 protones.
1934 Pável Cherenkov reporta que el llum és emesa per partícules relativistes que viagen en un líquit no chispeante.
1935 Hideki Yukawa presenta una teoria de la força nuclear i prediu el posada escalar.
1935 Albert Einstein, Boris Podolsky i Nathan Rosen posen a punt la paradoxa EPR.
1935 Henry Eyring desenrollar la teoria del estat de transició.
1935 Niels Bohr presenta el seu anàlisis de la paradoxa EPR.
1936 Alexandru Proca fòrmula les equacions de camp quàntic relativistes per a una posada massiva de vector de spin-1 com a base per a les forces nuclears.
1936 Eugene Wigner desenrolla la teoria de l'absorció de neutrons per núcleus atòmics.
1936 Hermann Arthur Jahn i Edward Teller presenten el seu sistemàtica estudi dels tipos de simetria per als que s'espera l'efecte Jahn-Teller.[7]
1937 Carl Anderson demostra experimentalment l'existència del pion predit per la teoria de Yukawa.
1937 Hans Hellmann troba el teorema de Hellmann-Feynman.
1937 Seth Neddermeyer, Carl Anderson, J.C. Street i E.C. Stevenson descobrixen muons usant medicions en la cambra de boira de rajos còsmics.
1939 Richard Feynman troba a la seua volta el teorema de Hellmann-Feynman.
1939 Otto Hahn i Fritz Strassmann bombardegen sales d'urani en neutrons tèrmics i descobrix bari entre els productes de la reacció.
1939 Lise Meitner i Otto Robert Frisch determinen que la fissió nuclear està tenint lloc en els experiments de Hahn-Strassmann.
1942 Enrico Fermi fa la primera reacció nuclear en cadena controlada.
1942 Ernst Stueckelberg introduïx el propagador a la teoria de positrones i interpreta els positrones com a electrons d'energia negativa que es mouen cap a arrere per mig de l'espaciotiempo.
1943 Sense-Itiro Tomonaga publica el seu artícul sobre els principis físics bàsics de l'electrodinàmica quàntica.
1947 Willis Lamb i Robert Retherford medixen l'efecte Lamb.
1947 Cecil Powell, César Lattes i Giuseppe Occhialini descobrixen el posada pi per mig de l'estudi dels rajos còsmics.
1947 Richard Feynman presenta el seu enfocament propagador de l'electrodinàmica quàntica.
1948 Hendrik Casimir prediu una rudimentària força atractiva de Casimir en una placa paralela d'un capacitor.
1951 Martin Deutsch descobrix el positronio.
1952 David Bohm propon el seu interpretació mecànic quàntica.
1953 Robert Wilson observa la dispersió de Delbruck d'1.33 MeV en els rajos gamma per mig de camps elèctrics de núcleus de plom.
1953 C. H. Townes, colaborant en J. P. Gordon i H. J. Zeiger, construïxen el primer maser de ammonia.
1954 Chen Ning Yang i Robert Mills investiguen una teoria hadrónica d'isospín exigint invariancia gauge local baix rotacions espacials de spin isotòpic, la primera teoria de gauge no abeliana.
1955 Owen Chamberlain, Emilio Segrè, Clyde Wiegand i Thomas Ypsilantis descobrixen l'antiprotón.
1956 Frederick Regnes i Clyde Cowan detecten l'antineutrino.
1956 Chen Ning Yang i Tsung-Dao Lee proponen la violació de la paritat per a la força nuclear dèbil.
1956 Chien Shiung Wu descobrix la violació de la paritat per la força dèbil en la desintegració del cobalt.
1957 Gerhart Luders prova el teorema CPT.
1957 Richard Feynman, Murray Gell-Mann, Robert Marshak i E.C.G. Sudarshan proponen un vector vector/axial (VA) Lagrangiano per a les interaccions dèbils.[8][9][10][11][12][13]
1958 Marcus Sparnaay confirma experimentalment l'efecte Casimir.


1959 Yakir Aharonov i David Bohm prediuen l'efecte Aharonov-Bohm.
1960 R.G. Chambers confirma experimentalment l'efecte Aharonov-Bohm.[14]
1961 Murray Gell-Mann i Yuval Ne'eman descobrixen els patrons via octuple, el grup SU(3).
1961 Jeffrey Goldstone considera la ruptura de la fase global de la simetria.
1962 Leon Lederman mostra que el neutrí electrònic és distint del neutrí muónico.
1963 Eugene Wigner descobrix el paper fonamental que eixerciten les simetria quàntiques en àtoms i molècules.
1964 Murray Gell-Mann i George Zweig proponen el modele quark/aces.[15][16] La formació i èxit del model éstándar
1964 Peter Higgs considera la ruptura de fase local de la simetria.
1964 John Stewart Bell mostra que totes les teories de variables amagades locals deuen satisfer la desigualtat de Bell.
1964 Val Fitch i James Cronin observen la violació CP per la força dèbil en la desintegració de les posades K.
1967 Steven Weinberg posa a punt el seu model electrodébil de leptons[17][18]
1969 John Clauser, Michael Horne, Abner Shimony i Richard Holt proponen una prova de la correlació de la polarisació de desigualtat de Bell.
1970 Sheldon Glashow, John Iliopoulos i Luciano Maiani proponen el quark encante.
1971 Gerard 't Hooft mostra que el model electrodébil de Glashow-Salam-Weinberg pot ser renormalizado.[19]
1972 Stuart Freedman i John Clauser realisen la primera prova de correlació de polarisació de la desigualtat de Bell.
1973 David Politzer i Frank Anthony Wilczek proponen la llibertat asintòtica dels quarks.[16]
1974 Burton Richter i Samuel C. C. Ting descobrixen la partícula J/ψ implicant l'existència del quark encante.
1974 Robert J. Buenker i Sigrid D. Peyerimhoff introduïxen el método interacció de configuracions multireferencia.
1975 Martin Lewis Perl descobrix el lepton tau.
1977 Steve Herb troba la resonància upsilon lo que implica l'existència del quark bellea/bottom.
1982 Alain Aspect, J. Dalibardy G. Roger realisen una prova de la correlació de la polarisació de la desigualtat de Bell que descarta comunicació polarizadora conspirativa.
1983 Carlo Rubbia, Simon van der Meer i la colaboració CERN UA-1 troben els bosones vectorials intermijos W i Z.[20]
1989 l'amplitut de la resonància del boson vector intermig Z indica tres generacions quark-lepton.
1994 L'experiment LEAR Crystal Barrel Experiment del CERN justifica l'existència de boles de gluones (posada exòtica).
1995 Despuix de 18 anys de busca en el Fermilab es va descobrir el quark top, que tenia una massa molt gran.
1998 Super-Kamiokande (Japó) observa evidències d'oscilacions de neutrins, lo que implica que a lo manco un neutrí té massa.
1999 Ahmed Zewail guanya el premi Nobel de Química pel seu treball sobre femtoquímica d'àtoms i molècules.[21]
2001 l'Observatori de Neutrins de Sudbury (Canadà) confirma l'existència d'oscilacions de neutrins.
2005 En l'accelerador RHIC del Brookhaven National Laboratory han creat un líquit de quarks-gluones de molt baixa viscosidad, potser el plasma de quarks-gluones.
2008 el Gran Colisionador de Hadrones del CERN comença a funcionar sent el seu objectiu principal és la busca del bosón de Higgs.
2012 el CERN anuncia el descobriment d'una nova partícula en propietats consistents en el bosón de Higgs del Model Estàndar despuix dels experiments en el Gran Colisionador de Hadrones.
2000 Steven Weinberg. Supersimetría i gravetat quàntica.[18][22] Teories de camp quàntiques més allà del Model Estàndar
2003 Leonid Vainerman. Grups quàntics, àlgebra de Hopf i aplicacions quàntiques de camps.[23]
Teoria quàntica de camps no conmutativa

Vore també

*Model estàndar no conmutativo
*Geometria no conmutativa

Vore també

Referències

  1. ↑ Zaberi, J.S. and Muni Mahendra Kumar, 2008, Microcosmology: Atom In Jain Philosophy & Modern Science. http://www.herenow4o.net/index.php?aneu=cd10041
  2. ↑ Kapoor, Subodh. The Indian Encyclopaedia, Volume 1. Cosmo Publications. p. 5643. ISBN 81-7755-257-0.
  3. ↑ Jammer, Max(1966).«The conceptual development of quàntum mechanics».McGraw-Hill.New York:
  4. ↑ "the carrier of radiant energy." Gilbert N. Lewis. Letter to the editor of Nature (Vol. 118, Part 2, December 18, 1926, pp. 874–875).
  5. ↑ The origin of the word "photon"
  6. ↑ Vore en: The Davisson–Germer experiment, which demonstrates the wave nature of the electron
  7. ↑ A. Abragam and B. Bleaney. 1970. Electron Parmagnetic Resonance of Transition Ions, Oxford University Press: Oxford, U.K., p. 911.
  8. ↑ Richard Feynman; QED. Princeton University Press: Princeton, (1982)
  9. ↑ Richard Feynman; Lecture Notes in Physics. Princeton University Press: Princeton, (1986)
  10. ↑ Feynman, R.P. (2001). The Character of Physical Law, MIT Press. ISBN 0-262-56003-8.
  11. ↑ Feynman, R.P. (2006). QED: The Strange Theory of Light and Matter, Princeton University Press. ISBN 0-691-12575-9.
  12. ↑ Schweber, Silvan S. ; Q.E.D. and the men who made it: Dyson, Feynman, Schwinger, and Tomonaga, Princeton University Press (1994) [ISBN 0-691-03327-7]
  13. ↑ Schwinger, Julian ; Selected Papers on Quàntum Electrodynamics, Dover Publications, Inc. (1958) [ISBN 0-486-60444-6]
  14. ↑ *Kleinert, H. (2008). Multivalued Fields in Condensed Matter, Electrodynamics, and Gravitation, World Scientific. ISBN 978-981-279-170-2.
  15. ↑ Yndurain, Francisco José ; Quàntum Chromodynamics: An Introduction to the Theory of Quarks and Gluons, Springer Verlag, New York, 1983. [ISBN 0-387-11752-0]
  16. ↑ 16,0 16,1 Frank Wilczek (1999) "Quàntum field theory", Reviews of Modern Physics 71: S83–S95. Also doi=10.1103/Rev. Mod. Phys. 71.
  17. ↑ Weinberg, Steven ; The Quàntum Theory of Fields: Foundations (vol. I), Cambridge University Press (1995) [ISBN 0-521-55001-7] The first chapter (pp. 1–40) of Weinberg's monumental treatise gives a brief history of Q.F.T., pp. 608.
  18. ↑ 18,0 18,1 Weinberg, Steven; The Quàntum Theory of Fields: Modern Applications (vol. II), Cambridge University Press:Cambridge, U.K. (1996) [ISBN 0-521-55001-7], pp. 489.
  19. ↑ * Gerard 't Hooft (2007) "The Conceptual Basis of Quàntum Field Theory" in Butterfield, J., and John Earman, eds., Philosophy of Physics, Part A. Elsevier: 661-730.
  20. ↑ Pais, Abraham ; Inward Bound: Of Matter & Forces in the Physical World, Oxford University Press (1986) [ISBN 0-19-851997-4] Written by a former Einstein assistant at Princeton, this is a beautiful detailed history of modern fonamental physics, from 1895 (discovery of X-rays) to 1983 (discovery of vectors bosons at C.E.R.N.)
  21. ↑ «Press Release: The 1999 Nobel Prize in Chemistry». Consultat el 30 de juny de 2013.
  22. ↑ Weinberg, Steven; The Quàntum Theory of Fields: Supersymmetry (vol. III), Cambridge University Press:Cambridge, U.K. (2000) [ISBN 0-521-55002-5], pp. 419.
  23. ↑ Leonid Vainerman, editor. 2003. Locally Compact Quàntum Groups and Groupoids. Proceed. Theor. Phys. Strassbourg in 2002, Walter de Gruyter: Berlin and New York

Bibliografia

  • Bibliografia sobre Teoria quàntica de camps no conmutativa
* M.R. Douglas and N. A. Nekrasov (2001) "Noncommutative field theory," Rev. Mod. Phys. 73: 977–1029.
* Szabo, R. J. (2003) "Quàntum Field Theory on Noncommutative Spaces," Physics Reports 378: 207–99. An expository article on noncommutative quàntum field theories.
* Seiberg, N. and E. Witten (1999) "String Theory and Noncommutative Geometry," Journal of High Energy Physics
* Sergio Doplicher, Klaus Fredenhagen and John Roberts, Sergio Doplicher, Klaus Fredenhagen, John E. Roberts (1995) The quàntum structure of spacetime at the Planck scale and quàntum fields," Commun. Math. Phys. 172: 187–220.
* Alain Connes (1994) Noncommutative geometry. Academic Press. ISBN 0-12-185860-X.
* -------- (1995) "Noncommutative geometry and reality", J. Math. Phys. 36: 6194.
* -------- (1996) "Gravity coupled with matter and the foundation of noncommutative geometry," Comm. Math. Phys. 155: 109.
* -------- (2006) "Noncommutative geometry and physics,"
* -------- and M. Marcolli, Noncommutative Geometry: Quàntum Fields and Motives. American Mathematical Society (2007).
* Chamseddine, A., A. Connes (1996) "The spectral action principle," Comm. Math. Phys. 182: 155.
* Chamseddine, A., A. Connes, M. Marcolli (2007) "Gravity and the Standard Model with neutrí mixing," Adv. Theor. Math. Phys. 11: 991.
* Jureit, Jan-H., Thomas Krajewski, Thomas Schücker, and Christoph A. Stephan (2007) "On the noncommutative standard model," Acta Phys. Polon. B38: 3181–3202.
*Schücker, Thomas (2005) Forces from Connes's geometry. Lecture Notes in Physics 659, Springer.

Enllaços externs


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Anex:Cronologia_de_la_física_atòmica_i_subatòmica&oldid=1589605»