Diferència entre les revisions de "Espanya"
m (Text reemplaça - 'quantitat' a 'cantitat') |
m (Text reemplaça - 'davall' a 'devall') |
||
| Llínea 130: | Llínea 130: | ||
En el [[sigle X]], [[Abderrahman III]] convertix [[l'Àndalus]] en [[califat]] independent de [[Damasc]], ya en autonomia religiosa i no sols política, com fins llavors. És una época de puixança cultural, gràcies a les innovacions en les ciències, les arts i les lletres; en una especial atenció que dedicaren al desenroll de les ciutats. Les ciutats més importants foren [[Valéncia (ciutat)|Valéncia]], [[Saragossa]], [[Toledo]], [[Sevilla]] i [[Córdova (Espanya)|Córdova]]. Esta, durant el [[sigle X]], en [[al-Hakam II]], arribà a ser la major ciutat d'[[Europa Occidental]], en 500.000 habitants i major centre cultural de l'época. No obstant, la decadència dels territoris musulmans va escomençar en el [[sigle XI]], quan escomençaren les pugnes entre les distintes famílies reals musulmanes i el califat es desmembrà en un mosaic de chicotets regnes, cridats de [[taifa|taifes]]. | En el [[sigle X]], [[Abderrahman III]] convertix [[l'Àndalus]] en [[califat]] independent de [[Damasc]], ya en autonomia religiosa i no sols política, com fins llavors. És una época de puixança cultural, gràcies a les innovacions en les ciències, les arts i les lletres; en una especial atenció que dedicaren al desenroll de les ciutats. Les ciutats més importants foren [[Valéncia (ciutat)|Valéncia]], [[Saragossa]], [[Toledo]], [[Sevilla]] i [[Córdova (Espanya)|Córdova]]. Esta, durant el [[sigle X]], en [[al-Hakam II]], arribà a ser la major ciutat d'[[Europa Occidental]], en 500.000 habitants i major centre cultural de l'época. No obstant, la decadència dels territoris musulmans va escomençar en el [[sigle XI]], quan escomençaren les pugnes entre les distintes famílies reals musulmanes i el califat es desmembrà en un mosaic de chicotets regnes, cridats de [[taifa|taifes]]. | ||
| − | Mentrimentres, prop dels [[Pirineus]] van aparéixer atres dos regnes cristians: [[regne de Navarra|Navarra]] i [[regne d'Aragó|Aragó]]. A l'avançar l'expansió cristiana per la península, el que fins llavors havia sigut [[regne d'Astúries]], en la seua capital fixada en [[Oviedo]] des del regnat de [[Alfons II d'Astúries|Alfonso II el Cast]], es transformà en [[regne de Lleó]] en 910 en [[García I de Lleó|García I]] al repartir [[Alfons III d'Astúries|Alfonso III el Magne]] els seus territoris entre els seus fills. Anys despuix, en [[914]], mort el rei, puja al tro [[Ordoño II de Lleó]], que aglutina | + | Mentrimentres, prop dels [[Pirineus]] van aparéixer atres dos regnes cristians: [[regne de Navarra|Navarra]] i [[regne d'Aragó|Aragó]]. A l'avançar l'expansió cristiana per la península, el que fins llavors havia sigut [[regne d'Astúries]], en la seua capital fixada en [[Oviedo]] des del regnat de [[Alfons II d'Astúries|Alfonso II el Cast]], es transformà en [[regne de Lleó]] en 910 en [[García I de Lleó|García I]] al repartir [[Alfons III d'Astúries|Alfonso III el Magne]] els seus territoris entre els seus fills. Anys despuix, en [[914]], mort el rei, puja al tro [[Ordoño II de Lleó]], que aglutina devall la seua corona als territoris de Galícia, Astúries i Lleó, fixant definitivament en esta ciutat la seua capital i confirmant la seua supremacia com [[regne de Lleó]]. |
[[Image:400PX-~2.JPG|200px|thumb|right|La [[catedral de Lleó]], símbol de l'esplendor de l'arquitectura gòtica francesa espanyola.]] | [[Image:400PX-~2.JPG|200px|thumb|right|La [[catedral de Lleó]], símbol de l'esplendor de l'arquitectura gòtica francesa espanyola.]] | ||
L'alvanç de les conquistes cap al sur i l'aglutinació en torn de Lleó d'un territori cada vegada més ampli comporta el naiximent de «subunitats» políticterritorials en el seu interior: és el cas del [[comtat de Castella|Castella]]. Este serà adquirit pel rei navarro [[Sancho III de Navarra|Sancho III el Major]], que el deixarà a la seua mort en herència al seu fill [[Fernando I de Castella|Fernando]]. Casat este en la germana del rei lleonés, formarà una coalició navarra-castellana que, despuix d'una guerra i la mort del rei de Lleó en la [[batalla de Tamarón]] li va permetre accedir al tro d'este. No obstant, a la seua mort els territoris tornen a ser repartits entre els seus fills: són el [[regne de Lleó]], el [[regne de Galícia]], [[Regne de Castella|Castella]], que també adquirix el ranc regi i la ciutat de [[Zamora (Espanya)|Zamora]]. A lo llarc dels sigles següents, estos territoris passaran a les mans del mateix o de distints monarques en successives ocasions, conformant la [[Corona de Castella]], en unes úniques [[Corts de Castella|Corts]]. Els distints territoris conservaven el seu caràcter de regne i diverses particularitats jurídiques (el rei que aglutinava baix la seua corona tots estos territoris es titulava Rei de Lleó, de Castella, de Galícia... afegint successivament els dels nous territoris que s'anaven conquistant), sense que no obstant conservaren una autonomia semblant a la de la Corona d'Aragó. Aixina mateix, naixerà de Lleó una atra unitat territorial de gran transcendència posterior: [[Portugal]], que es constituirà com a regne. N'hi ha que senyalar, finalment, com un dels moments més destacats els regnats d'[[Alfonso VI de Lleó i Castella|Alfonso VI]] i [[Alfonso VII de Lleó i Castella|Alfonso VII]] en Lleó l'adopció del títul d'[[Imperator totius Hispaniae|emperador]], el primer com "[[emperador de les dos religions]]", el segon com "emperador d'Espanya". | L'alvanç de les conquistes cap al sur i l'aglutinació en torn de Lleó d'un territori cada vegada més ampli comporta el naiximent de «subunitats» políticterritorials en el seu interior: és el cas del [[comtat de Castella|Castella]]. Este serà adquirit pel rei navarro [[Sancho III de Navarra|Sancho III el Major]], que el deixarà a la seua mort en herència al seu fill [[Fernando I de Castella|Fernando]]. Casat este en la germana del rei lleonés, formarà una coalició navarra-castellana que, despuix d'una guerra i la mort del rei de Lleó en la [[batalla de Tamarón]] li va permetre accedir al tro d'este. No obstant, a la seua mort els territoris tornen a ser repartits entre els seus fills: són el [[regne de Lleó]], el [[regne de Galícia]], [[Regne de Castella|Castella]], que també adquirix el ranc regi i la ciutat de [[Zamora (Espanya)|Zamora]]. A lo llarc dels sigles següents, estos territoris passaran a les mans del mateix o de distints monarques en successives ocasions, conformant la [[Corona de Castella]], en unes úniques [[Corts de Castella|Corts]]. Els distints territoris conservaven el seu caràcter de regne i diverses particularitats jurídiques (el rei que aglutinava baix la seua corona tots estos territoris es titulava Rei de Lleó, de Castella, de Galícia... afegint successivament els dels nous territoris que s'anaven conquistant), sense que no obstant conservaren una autonomia semblant a la de la Corona d'Aragó. Aixina mateix, naixerà de Lleó una atra unitat territorial de gran transcendència posterior: [[Portugal]], que es constituirà com a regne. N'hi ha que senyalar, finalment, com un dels moments més destacats els regnats d'[[Alfonso VI de Lleó i Castella|Alfonso VI]] i [[Alfonso VII de Lleó i Castella|Alfonso VII]] en Lleó l'adopció del títul d'[[Imperator totius Hispaniae|emperador]], el primer com "[[emperador de les dos religions]]", el segon com "emperador d'Espanya". | ||
Revisió de 11:18 21 feb 2018
| Regne d'Espanya1 | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Espanya, (en castellà, balear, gallec i asturià España, en català i aragonés Espanya, en aranés Espanha i en euskera Espainia) nomenat oficialment "Reino de España" (Regne d'Espanya), és un país sobirà membre de l'Unió Europea, constituït en Estat social i democràtic de Dret, i la seua forma de govern és la monarquia parlamentària. El seu territori, en capital en Madrit, ocupa la major part de la península Ibèrica, al que s'afigen els archipèlecs de les Illes Balears, en el mar Mediterràneu occidental, i el de les Illes Canàries, en l'oceà Atlàntic nort-oriental, aixina com en el nort de l'continent africà, les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, ademés dels distrits i possessions menors de les illes Chafarines, el penyó de Vélez de la Gomera i el penyó d'Alhucemas. L'enclau de Llivia, en els Pirineus, completa el conjunt dels territoris junt en l'illa d'Alborán, les illes Columbretes i una serie d'illes i illotes front a les seues pròpies costes.
Té una extensió de 504.645 km², sent el quart país més extens del continent, darrere Rússia, Ucrània i França. En una altitut mija de 650 metros sobre el nivell del mar es el segon país més montanyós d'Europa, sent Suïssa el primer. La seua població es de 45.116.894 habitants, segon dats del padró municipal de 2007.
D'acort en la Constitució Espanyola, el castellà o espanyol és la llengua oficial del país i és la llengua comú de tots els espanyols. Atres idiomes reconeguts com cooficials en les seues respectives comunitats autònomes conforme a sus Estatuts d'autonomia, són l'euskera, el valencià, el gallec i el català. Les modalitats llingüístiques d'Espanya són u dels seus patrimonis culturals, objecte d'especial respecte i protecció.
El territori peninsular compartix fronteres terrestres en França i en el principat d'Andorra al nort, en Portugal a l'oest i en el territori britànic de Gibraltar al sur. En els seus territoris africans, compartix fronteres terrestres i marítimes en Marroc. Compartix en França la sobirania sobre l'illa dels Faisans en la desembocadura del riu Bidasoa i cinc faceries pirinenques.[6]
Etimologia
El nom d'Espanya deriva de Hispània, nom en que els romans designaven geogràficament al conjunt de la Península Ibèrica, terme este a la seua vegada, derivat del nom Ibèria, preferit pels autors grecs per a referir-se al mateix espai. No obstant, el fet que el terme Hispània no és d'arrel llatina ha portat a la formulació de diverses teories sobre el seu orige, algunes d'elles controvertides.
«Hispània» prové del fenici i-spn-ya, un terme l'us del qual està documentat des del segon milenari abans de Crist, en inscripcions ugarítiques. Els fenicis constituiren la primera civilisació no ibèrica que va arribar a la península per a expandir el seu comerç i que fundà, entre atres, Cadis, la ciutat habitada més antiga d'Europa Occidental.[7][8] Els romans van prendre la denominació dels vençuts cartaginesos, interpretant el prefix i com "costa", "illa" o "terra", en ya en el significat de "regió". El lexema spn, que en hebreu es pot llegir com saphan, es traduí com "conills" (en realitat damans, uns animals de la grandària del conill estesos per Àfrica i el Creixent Fèrtil). Els romans, per tant, li van donar a Hispània el significat de "terra abundant en conills", un us arreplegat per Ciceró, César, Plini el Vell, Cató, Tito Livi i, en particular, Càtul, que es referix a Hispània com a península cuniculosa (en algunes monedes acunyades en l'época de Adriano figuraven personificacions d'Hispània com una dama assentada i en un conill als seus peus). Abundant en l'orige fenici del terme, Isidoro de Sevilla, en els seues Etimologies , postula que té el seu orige en Ispani, el topònim fenici-púnic de Sevilla, ciutat a que els romans denominaren Híspalis.
Sobre l'orige fenici del terme, l'historiador i hebraiste Cándido María Bladers propongué en la Real Academia de les Buenas Letras de Barcelona en 1767 una teoria diferent, basada en el fet que l'alfabet fenici (igual que l'hebreu) no tenia vocals. Aixina spn (sphan en hebreu i arameu) significaria en fenici "el nort", una denominació que haurien pres els fenicis a l'arribar a la península Ibèrica vorejant la costa africana, veent al nort de la seua ruta, per lo qual i-spn-ya seria la "terra del nort".
Per la seua banda, segons Jesús Luis Cunchillos en la seua Gramàtica fenícia elemental (2000), l'arrel del terme Span és spy, que significa "forjar o batre metals". Aixina, i-spn-ya seria la «la terra en que es forgen metals».[9]
A banda de la teoria d'orige fenici, la més acceptada (si be el significat precís del terme continua sent objecte de discussions), a lo llarc de l'història es van propondre diverses hipòtesis, basades en similituts aparents i significats més o manco relacionats. A principis de l'Edat Moderna, Antonio de Nebrija, en la llínea d'Isidoro de Sevilla, propongué el seu orige autòcton com a deformació de la paraula ibèrica Híspalis, que significaria la ciutat d'occident.[10] i que, al ser Híspalis la ciutat principal de la península, els fenicis, i, posteriorment els romans donaren el seu nom a tot el seu territori.[11] Posteriorment, Juan Antonio Moguel va propondre en el sigle XIX que el terme Hispània podria provindre de la paraula eúscara Izpania que vindria a significar que partix el mar a l'estar composta per les veus iz i pania o bania que significa "dividir" o "partir".[12] Ad este respecte, Miguel d'Unamuno declarà en 1902: "L'Única dificultat que trobe [...] és que, segons alguns paisans meus, el nom Espanya deriva del vasc 'ezpaña', llavi, aludint a la posició que té la nostra península a Europa".[13]
Atres hipòtesis suponien que tant Híspalis com Hispània eren derivacions dels noms de dos reis llegendaris d'Espanya, Hispalo i el seu fill Hispà o Hispan, fill i net respectivament de Hèrcules.[14]
A partir del periodo visigot, el terme Hispània, fins llavors usat geogràficament, escomençà a gastar-se també en una connotació política, com a mostra l'us de l'expressió Laus Hispaniae per a descriure l'història dels pobles de la península en les cròniques d'Isidoro de Sevilla. Hi ha diverses teories sobre com va sorgir el propi gentilici "espanyol"; segons una d'elles, el sufix "-ol" és característic de les llengües romanços provençals i poc freqüent en les llengües romanços parlades llavors en la península, per lo qual considera que hauria sigut importat a partir del sigle IX en el desenroll del fenomen dels pelegrinages migevals a Santiago de Compostela, pels numerosos visitants francs que van recórrer la península, favorint que en el temps es divulgara l'adaptació del nom llatí hispani a partir del "espagnol" o "espanyol" en el que ells designaven als cristians de l'antiga Hispània. Posteriorment, hauria sigut la llabor de divulgació de les èlits formades les que promocionaren l'us de "espanyol" i "espanyols": la paraula espanyols apareix vint-i-quatre vegades en el cartulari de la catedral d'Osca, manuscrit de 1139-1221,[15] mentres que en el capítul Estoria d'Espanna de la Crònica General redactada entre 1260 i 1274 per iniciativa de Alfonso X el Sabi, s'utilisà exclusivament el gentilici espannoles, adaptació ya al castellà de llavors que progressivament evolucionà fins a ser la llengua oficial d'Espanya.[16] El territori peninsular compartix fronteres terrestres en França i en el principat d'Andorra al nort, en Portugal a l'oest i en el territori britànic de Gibraltar al sur. En els seus territoris africans, compartix fronteres terrestres i marítimes en Marroc. Compartix en França la sobirania sobre l'illa dels Faisans en la desembocadura del riu Bidasoa i cinc faceries pirinenques.[17]
Història
- Artícul principal → Història d'Espanya.
Edat Antiga
Els ibers foren els primers pobles de que es té constància escrita que varen ocupar la península Ibèrica sense contar el misteriós regne de Tartessos. Se sap que hi havia poblacions protoíberes, per recialles arqueològiques. Els grecs i fenicis van ser els que deixaren els primers escrits, encara que mai varen entrar en contacte en ells. Els vascons entrarien en esta categoria.
Actualment, es definixen els ibers pels seus traços culturals. Segons este criteri, els turdetans o túrdulos, que ocuparen les terres de l'antic regne de Tartessos, es consideren ibers; mentres que, segons criteris etnogràfics o llingüístics, no ho serien. La bibliografia sobre els ibers oferix ben a sovint senyes contradictòries i açò se deu al fet que, a vegades, s'adopta un criteri i atres, un atre.
Entre els anys 1200 a. C. i 800 a. C. van prendre forma en la seua configuració posterior les comunitats pre-romanes del noroest i la cornisa cantàbrica, entrant en l'Edat del ferro. Les poblacions que ocupaven una àmplia franja entre estos dos pobles es coneixen com celtíbers. Pareix que les montanyes en que vivien els vascons mai foren completament romanisades, per lo qual es considera l'orige d'esta població incert, i de segur molt antic, com la seua llengua, barallant-se la possibilitat de que es tractara d'una població protoibérica.
En torn a l'any 1100 a. C., els fenicis arribaren a la península i van fundar, 80 anys despuix de la guerra de Troya,[18] Gadir, la Gades romana, que hui és Cadis. Això situa la fundació en el 1104 a. C. i la convertix en la ciutat d'Europa Occidental de la fundació de la qual es tenen referències més antigues.[7][8] A la seua vegada, els grecs fundaren les seues colònies en la costa mediterrànea d'Ibèria, nom que donaren a la península.
Entre la primera i segona de les Guerres Púniques entre Roma i Cartago, els cartaginesos invadiren la península. Les seues colònies més importants les establiren en l'illa d'Eivissa i en Cartagena, nom que haguera de fer referència a la nova Cartago i van absorbir atres ciutats inicialment fenícies com Cadis o Màlaga. Derrotada Cartago, Roma iniciaria una gradual ocupació de la península, que es prolongaria a lo llarc de casi 200 anys. En les primeres décades de l'ocupació els romans hagueren de fer front a lo llarc siti de Numància, ciutat celtíbera ubicada a la vora del Duero, en les proximitats de l'actual Sòria, que es prolongaria per casi 30 anys, i a la guerra de guerrilles plantejada pel caudill lusità Viriat. Després de la mort de Viriat (139 a. C.), la lluita dels pobles pre-romans contra Roma es tornaria més disgregada i esporàdica, encara que no finalisaria totalment fins als temps de l'emperador August en el relatiu sometiment de càntabres i asturs.[19]
L'ocupació culminaria en el ple domini de la península baix el poder romà i la seua conversió en província baix el nom d'Hispània. El nom d'Hispània deriva d'Ispania i este a la seua vota provablement d'una paraula púnica, en el significat de terra de conills, encara que hi ha atres possibilitats (vore Etimologia en el punt 1 d'este mateix artícul). Per primera vegada apareix en sentit històric en Tito Livi 59 a. C., que parla d'Hispània i de hispani (hispans, en sentit unitari).
Els habitants d'Hispània adoptaren la cultura romana, la seua llengua i les seues lleis, adquirint gran importància dins de l'imperi, ya que inclús tres emperadors romans, Trajà, Adriano i Teodosi, a més del filòsof Lluci Anneo Sèneca i atres personages importants, van nàixer en la península.
Edat Mija
L'any 409, sueus, alans i vàndals invadiren la península Ibèrica. Pocs anys despuix, en el 416, els visigots entraren en Hispània com a aliats de Roma, expulsant alans i vàndals de la península i arraconant als sueus en la Gallaecia.
La primera idea d'Hispània/Espanya com a país es materialisa en la monarquia visigoda. Els visigots aspiraven a l'unitat territorial de tota Hispània i la conseguiren en les successives derrotes als sueus, vascons i bizantins. L'unitat religiosa vindria en la reconciliació de catòlics i arrians i en els concilis de l'Iglésia Visigoda, un orgue en que, reunits en assamblea, el rei i els bisbes de totes les diòcesis del regne sometien a consideració assunts de naturalea tant política com religiosa, en vocació de llegislar en tot el territori nacional. Aixina, San Isidoro de Sevilla en la seua Història Gothorum es congratula perque Suintila "fon el primer que va posseir la monarquia del regne de tot Espanya que rodeja l'oceà, cosa que a cap dels seus antecessors li fon concedida...". La monarquia visigoda establí ademés una capital que centralisava tant el poder polític com el religiós en Toletum. No obstant, el caràcter electiu de la monarquia visigòtica determinà casi sempre una enorme inestabilitat política caracterisada per contínues rebelions i assessinats.
L'any 689 els àraps arriben a l'Àfrica més nort-occidental. L'any 711, despuix de la victòria dels àraps enfront dels gots en la batalla de Guadalete, es va iniciar l'Invasió musulmana de la Península Ibèrica, convertint-se esta en un emirat o província de l'imperi àrap cridada l'Àndalus en capital en la ciutat de Córdova.
L'alvanç musulmà fon veloç. En el 712 va caure Toledo, la primera capital visigoda. Des de llavors, foren alvançant cap al nort, i totes les ciutats varen anant capitulant o conquistades. En el 716 controlaven tota la península, encara que en el nort era més be nominal que militar. Els visigots resistiren alguns anys en més en la Septimània, fins al 719. A partir de llavors, dirigiren els seus esforços cap a l'atre costat dels Pirineus, contra el regne Carolingi. Açò va permetre revoltes en la poc controlada zona noroest de la península.
Després de la caiguda del regne visigot la península quedà dominada fins a la Cordillera Cantàbrica, on estaven els pobles asturs, càntabres i vascons, escassament somesos al regne got; i donada la seua escassa importància, no van patir massa la pressió de l'islam, que havia substituït en la península Ibèrica al poder eixercit pel regne got. Molts dels senyors gots o hispanorromans es convertiren a l'islam, conservaren les seues posicions i poder.
L'any 718 en l'actual Asturies un noble cridat Pelayo es va sublevar contra els musulmans. La sublevació fracassa i és detingut. Cap al 722 torna a intentar-ho i té lloc lo que l'historiografia denominà la batalla de Covadonga, on Pelayo i un grup d'asturs (entre els que es trobaven, segons alguns historiadors, nobles visigots; l'orige de Pelayo és també incert)[20] venceren a una expedició de castic musulmana. Esta fita serviria per a marcar el moment de fundació del Regne d'Astúries i donar inici al periodo conegut com la Reconquista, entés com el restabliment del poder cristià en la península Ibèrica.
En la part nortoriental de la península i en la Septimània goda, els gots que havien fugit al regne dels francs demanaren ajuda ad estos. Aixina Carlomagne va mamprendre una série de campanyes militars en l'intenció d'establir un territori de distensió militar, més conegut com marca. La Marca Hispànica es constituí a principis del sigle IX per a evitar la penetració dels musulmans en el territori del Regne dels Francs. Aixina fon com els francs van dividir eixe territori en diversos comtats, on senyors feudals d'orige franc o got representaven el rei dels francs; tenint, per tant, un desenroll alguna cosa diferent del que experimentaren els regnes cristians ibèrics occidentals. Estos comtats en ple procés de feudalisació s'emanciparien de facto del domini franc despuix de la crisis carolíngia del sigle IX, al començar a transmetre's hereditàriament els comtats; si be, fins a 988, els comtes de Barcelona van renovar el pacte de vassallage en els reis francs.
Els sigles VIII i IX significarien un creixent poder musulmà en la península, a pesar de l'oposició dels núcleus cristians del nort. A finals del sigle VIII, l'omeya Abderrahman I, fugit de Síria, fa de l'Àndalus, en lo polític, un emirat independent del Califat de Damasc.
En el sigle X, Abderrahman III convertix l'Àndalus en califat independent de Damasc, ya en autonomia religiosa i no sols política, com fins llavors. És una época de puixança cultural, gràcies a les innovacions en les ciències, les arts i les lletres; en una especial atenció que dedicaren al desenroll de les ciutats. Les ciutats més importants foren Valéncia, Saragossa, Toledo, Sevilla i Córdova. Esta, durant el sigle X, en al-Hakam II, arribà a ser la major ciutat d'Europa Occidental, en 500.000 habitants i major centre cultural de l'época. No obstant, la decadència dels territoris musulmans va escomençar en el sigle XI, quan escomençaren les pugnes entre les distintes famílies reals musulmanes i el califat es desmembrà en un mosaic de chicotets regnes, cridats de taifes.
Mentrimentres, prop dels Pirineus van aparéixer atres dos regnes cristians: Navarra i Aragó. A l'avançar l'expansió cristiana per la península, el que fins llavors havia sigut regne d'Astúries, en la seua capital fixada en Oviedo des del regnat de Alfonso II el Cast, es transformà en regne de Lleó en 910 en García I al repartir Alfonso III el Magne els seus territoris entre els seus fills. Anys despuix, en 914, mort el rei, puja al tro Ordoño II de Lleó, que aglutina devall la seua corona als territoris de Galícia, Astúries i Lleó, fixant definitivament en esta ciutat la seua capital i confirmant la seua supremacia com regne de Lleó.
L'alvanç de les conquistes cap al sur i l'aglutinació en torn de Lleó d'un territori cada vegada més ampli comporta el naiximent de «subunitats» políticterritorials en el seu interior: és el cas del Castella. Este serà adquirit pel rei navarro Sancho III el Major, que el deixarà a la seua mort en herència al seu fill Fernando. Casat este en la germana del rei lleonés, formarà una coalició navarra-castellana que, despuix d'una guerra i la mort del rei de Lleó en la batalla de Tamarón li va permetre accedir al tro d'este. No obstant, a la seua mort els territoris tornen a ser repartits entre els seus fills: són el regne de Lleó, el regne de Galícia, Castella, que també adquirix el ranc regi i la ciutat de Zamora. A lo llarc dels sigles següents, estos territoris passaran a les mans del mateix o de distints monarques en successives ocasions, conformant la Corona de Castella, en unes úniques Corts. Els distints territoris conservaven el seu caràcter de regne i diverses particularitats jurídiques (el rei que aglutinava baix la seua corona tots estos territoris es titulava Rei de Lleó, de Castella, de Galícia... afegint successivament els dels nous territoris que s'anaven conquistant), sense que no obstant conservaren una autonomia semblant a la de la Corona d'Aragó. Aixina mateix, naixerà de Lleó una atra unitat territorial de gran transcendència posterior: Portugal, que es constituirà com a regne. N'hi ha que senyalar, finalment, com un dels moments més destacats els regnats d'Alfonso VI i Alfonso VII en Lleó l'adopció del títul d'emperador, el primer com "emperador de les dos religions", el segon com "emperador d'Espanya".
L'acontényer dels regnes cristians peninsulars en les décades següents passarà per la constitució de quatre unitats monàrquiques: la denominada Corona de Castella, concepte que implica l'existència d'un sol monarca sobre diversos i distints regnes i territoris (Lleó i la pròpia Castella, ademés de Galícia i atres); la Corona d'Aragó, que s'havia constituït per mig de l'unió dinàstica en 1137 del regne d'Aragó i el comtat de Barcelona; el regne de Navarra i el regne de Portugal. Aixina com tota una série de regnes de taifa musulmans.
En el sigle XIII, la Corona de Castella, la més puixant de les hispàniques, amplià els seus dominis cap al sur peninsular, mentres que la d'Aragó afegiria els regnes de Valéncia i de Mallorca en el rei Jaume I el Conquistador, i posteriorment formarien part d'esta Corona: Cerdenya, Sicília i atres territoris de l'Orient mediterràneu.
A finals d'este periodo, 1402, i en competència en Portugal, la Corona de Castella inicià la conquista de les illes Canàries fins llavors habitades exclusivament pels guanches. L'ocupació inicial fon duta a terme per part de senyors normants que rendien vassallage al rei Enric III de Castella. Este procés de conquista no conclourà fins a 1496 i serà culminat per la pròpia acció de la corona castellana.
Mentres en la Corona d'Aragó, la gran mortaldat provocada per l'epidèmia de la Gran Pesta de 1348, aixina com de les males collites que van escomençar en el cicle de 1333 («el mal any primer»), provocaren una gran inestabilitat tant social com econòmica.
A la mort del Rei Martí I l'Humà (1410), els representants dels Estats que constituïen la Corona d'Aragó, van triar en el Compromís de Casp a Fernando d'Antequera, de la castellana Casa de Trastàmara com futur rei Fernando I en qui requeen per herència materna els drets dinàstics. A pesar d'una revolta protagonisada pel Comte d'Urgell, Fernando I fon coronat i va començar el regnat dels Trastàmara en la Corona d'Aragó.
Després de l'expansió pel Regne de Nàpols en el periodo de Alfons V el Magnànim, la Corona d'Aragó patí una crisis en el Principat de Catalunya provocada per les disputes entre Joan II, fill de Fernando d'Antequera, i la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent (Consell de Cent), degudes a la detenció del seu fill i hereu Carlos de Viana; aixina com per les tensions de les classes socials entre la Busca i la Biga i les revoltes dels llauradors de ReRemensa, que coincidí en la Guerra Civil Catalana (1462 - 1472) i van debilitar a Catalunya, que pergué d'esta manera l'hegemonia en la Corona aragonesa.
En contrapartida Valéncia es convertí en el port marítim que va centralisar l'expansió comercial de la Corona d'Aragó. Mostra de la seua puixança és que conseguí els 75.000 habitants a mijan de sigle XV. Paralelament, la capital valenciana experimentà un auge cultural conegut com Sigle d'Or Valencià.
Aragó, sense eixida al mar, va quedar com a proveïdor de cereal, ganado i llana del restant dels estats de la Corona. La seua economia era fonamentalment agrícola i els privilegis dels ricshòmens i nobles impedí el desenroll d'una burguesia competent, per lo qual el seu pes en el marc d'equilibris entre els estats de la Corona aragonesa va disminuir.
En la pujada al tro de Fernando el Catòlic, segon fill i hereu de Joan II, (1479) les tensions socials es reduiren; en la firma de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) s'assentà una nova estructura en el camp català per a acabar en la conflictivitat del mig rural.
Edat Moderna
Al final de l'Edat Mija, en el matrimoni d'Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó, estes dos corones peninsulars es varen aliar, conquistant el regne musulmà de Granada en 1492 i, posteriorment, el de Navarra en 1512 que continuà sent un regne, acunyant moneda pròpia i en aduanes en el riu Ebre fins a les guerres carlistes del sigle XIX. Els reis navarresos es varen refugiar en les seues possessions dellà dels Pirineus i posteriorment es convertirien en reis de França.
També començaren una política matrimonial en Portugal que culminà en 1580, quan Felip II d'Espanya va pujar al seu tro, unint per última vegada baix un mateix sobirà tota la península Ibèrica.
En 1492, es decreta l'expulsió dels judeus que no hagueren acceptat la conversió al cristianisme, imitant a Felip IV de França. El 12 d'octubre d'eixe mateix any Cristóbal Colom, en nom dels Reis Catòlics, aplega, per primera vegada, a Amèrica en les seues naus (en memòria d'esta fita es va establir el dotze d'octubre com el dia de la Festa Nacional d'Espanya, antigament denominada també de l'Hispanitat). Comença la carrera per l'exploració i conquista de les terres americanes, a la que s'unirien posteriorment atres països com Portugal, França i Anglaterra escomençant la colonisació europea d'Amèrica partint a illes del Carib fins a mesoamèrica a càrrec de Francisco Hernández de Córdova i despuix Hernán Cortes. La monarquia Espanyola es convertix, en un procés iniciat al final de la Reconquista, en la nació més poderosa i influent del món. Durant el regnat dels Reis Catòlics s'inicia també una tímida expansió nort-africana, conquistant-se unes quantes ciutats, entre elles Melilla (1497).
Després de la mort d'Isabel la Catòlica, en 1504, la seua filla Juana la succeïx en el tro de Castella. Juana era casada en Felip I, a qui cridaren el Fermós, fill de l'archiduc d'Àustria i Emperador del Sacre Imperi Romà-Germànic. Felip mor molt jove i a Juana se l'incapacita per loca. El seu fill Carles I d'Espanya hereta les Corones de Castella i Aragó, a més del sacre Imperi Romà-Germànic i les possessions de la Casa de Borgonya. En la seua madurea, decidix retirar-se a la vida religiosa recloent-se en el monasteri de Yuste (Càceres) en 1556. El seu fill Felip II hereta la Corona Hispànica en totes les seues possessions i el seu germà Fernando I d'Habsburg el Sacre Imperi Romà-Germànic.
Felip II d'Espanya es corona rei de Portugal en 1580 en el nom de Felip I de Portugal. L'ordinal «segon» el mantingué per a respectar la via castellana (Felip I de Castella fon Felip el Fermós). Durant el seu regnat es produïxen la gran victòria de Lepant en 1571 en la que es va conseguir frenar l'expansió dels turcs en el Mediterràneu i la desastrosa aventura de la Gran i Felicíssima Armada en 1588.
Espanya, i en major grau Castella, donada la prohibició de comerç per a la Corona d'Aragó, continua prosperant baix la dinastia Habsburg, gràcies al comerç en les colònies americanes; pero al mateix temps sosté guerres contra França, Anglaterra i les Províncies Unides.
Quan l'últim rei de la dinastia dels Habsburg, Carles II d'Espanya, morí sense descendència; Felip de Borbó, nebot net de Carles II i net del rei de França, Lluís XIV, li va succeir en el tro en el nom de Felip V d'Espanya, sent acceptat i jurat per tots els territoris d'Espanya. Als pocs anys de regnat, es produïx la Guerra de Successió Espanyola.
Entre 1707 i 1716, els decrets de Nova Planta de Felip V suprimixen o reduïxen els furs i costums dels regnes i territoris que havien lluitat contra ell en la Guerra de Successió.
Alguns volen vore en estos decrets una unificació llegal d'Espanya, pero, d'una banda, els decrets, al ser diferents per a Valéncia, Aragó (on primer fon igual que el de Valéncia, pero despuix fon modificat), Balears i Catalunya, afectaren de forma diferent de cada territori, i ademés, tant Navarra com les províncies Vasques i la Vall d'Aran, que no havien faltat al seu jurament de llealtat a Felip V, van continuar mantenint els seus furs. En 1713, Espanya firma el Tractat d'Utrecht en el que pert les seues possessions europees i, per tant, deixa de ser la primera potència mundial.
El restant del sigle XVIII, fon el sigle de l'Ilustració. Fernando VI i Carlos III, fills i successors de Felip V, fan una política de renovació que modernisà Espanya, en lo que es coneix com Despotisme Ilustrat. En este sigle, si be Espanya continua sent una important potència, França i el Regne Unit passen a ocupar un protagonisme cada vegada major en l'escenari internacional.
Edat Contemporànea
L'Edat Contemporànea no escomençà molt be per a Espanya, en 1805, en la Batalla de Trafalgar l'esquadra hispà-francesa fon derrotada davant de Gran Bretanya, lo qual significa la fi de la supremacia espanyola en els mars mundials a favor de Gran Bretanya, mentres Napoleó que havia pres el poder despuix de triumfar la Revolució Francesa, aprofitant les disputes entre Carles IV i el seu fill Fernando, va ordenar l'enviament del seu eixèrcit contra Espanya en 1808, en el pretext d'invadir Portugal i en la complicitat de Manuel Godoy, a qui havia promés el tro d'una de les parts en que pensava dividir el país veí; imponent al seu germà José I en el tro. Això ocasiona la Guerra de l'Independència Espanyola, que duraria 5 anys. En eixe temps es va elaborar la primera Constitució espanyola, i una de les primeres del món, en les denominades Corts de Cadis. Fon promulgada el 19 de març de 1812, festivitat de S. José, per lo qual popularment se la coneixia com La Pepa. Després de la derrota de les tropes de Napoleó en la batalla de Vitòria en 1813; Fernando VII torna al tro d'Espanya.
Durant el regnat de Ferran VII la monarquia espanyola experimentarà el pas del vell règim a l'estat Lliberal. Després de la seua arribada a Espanya, Ferran VII deroga la Constitució de 1812 i perseguix els lliberals constitucionalistes, donant començament a un rígit absolutisme. Mentrestant la Guerra d'Independència Hispanoamericana continuarà el seu curs, i a pesar de l'esforç bèlic dels defensors de la monarquia espanyola, al concloure el conflicte únicament les illes de Cuba i Puerto Rico, en Amèrica, continuaran formant part del territori nacional d'Espanya, que a l'acabar la década ominosa i en el soport lliberal a la Pragmàtica Sanció de 1830 a la seua vegada s'organisarà novament en monarquia parlamentària. D'esta manera abdós processos revolucionaris donaran orige als nous estats nacionals existents en l'actualitat, i el final del regnat de Ferran VII senyala també l'extinció de l'Absolutisme en tot el món hispànic.
La mort de Ferran VII obri un nou periodo de forta inestabilitat política i econòmica, son germà Carlos María Isidro recolzat en els partidaris absolutistes, es rebela contra la designació d'Isabel II, filla de Ferran VII, com a hereua i reina constitucional, i contra la derogació de la Llei Sàlica de la dinastia Borbó, que impedia la successió de dònes a la corona, esclatant la Primera Guerra Carlina. El regnat d'Isabel II es caracterisa per l'alternança en el poder de progressistes i moderats si be esta alternança es motiva més per pronunciaments militars d'abdós signes que per una pacífica cessió del poder en funció dels resultats electorals.
La revolució de 1868, denominada La Gloriosa, va obligar a Isabel II a abandonar Espanya. Es convocaren Corts Constituents que es van pronunciar pel règim monàrquic i, a iniciativa del General Prim, s'oferix la corona a Amadeu de Saboya, fill del rei d'Itàlia. El seu regnat fon breu pel cansament provocat pels polítics del moment i el rebuig d'importants sectors de la societat, ademés de per la pèrdua del seu principal soport, el mencionat General Prim, assessinat abans que Amadeu arribara a chafar Espanya. A continuació es va proclamar la I República, que tampoc fruí de llarga vida, encara que sí molt agitada: en onze mesos va tindre quatre presidents (Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar); durant este convuls periodo es varen produir greus tensions territorials arribant-se a produir fenòmens tan pintorescs com la declaració de la ciutat de Cartagena com "Cantó independent" i va finalisar en 1874 en els pronunciaments dels generals Martínez Campos i Pavía, que dissolgué el Parlament.
La Restauració proclama rei a Alfonso XII, fill d'Isabel II. Espanya experimenta una gran estabilitat política deguda al sistema de govern preconisat pel polític conservador Antonio Cánovas del Castillo. Es basa en la tanda dels partits Conservador (Cánovas del Castillo) i Lliberal (Sagasta) en el govern. En 1885 va morir Alfons XII i es va encarregar la regència a la seua viuda Maria Cristina, fins a la majoria d'edat del seu fill Alfons XIII, naixcut despuix de la mort de son pare. La rebelió independentista de Cuba en 1895 induïx als Estats Units a intervindre en la zona i despuix del confús incident de l'explosió del blindat Maine el 15 de febrer de 1898 en el port de L'Havana, declara la guerra a Espanya. En la derrota, Espanya va perdre les seues últimes colònies (Cuba, Filipines, Guam i Puerto Rico) en ultramar.
Sigle XX
El sigle XX comença en una gran crisis econòmica i la subsegüent inestabilitat política. Hi ha un paréntesis de prosperitat comercial, propiciat per la neutralitat espanyola en la Primera Guerra Mundial. La successió de crisis governamental, la marcha desfavorable de la Guerra del Rif, l'agitació social i el descontent de part de l'eixèrcit, desemboquen en el Colp d'Estat del general Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923. Va establir una dictadura militar que fon acceptada per gran part de les forces socials i pel propi rei Alfons XIII.
Durant la dictadura se suprimixen llibertats i drets. La difícil conjuntura econòmica i el creiximent dels partits republicans fan la situació cada vegada més insostenible. En 1930, Primo de Rivera presentà la seua dimissió al rei i es va anar a París, on morí al poc de temps. Li va succeir en la direcció del Directori el general, Dámaso Berenguer; i, despuix, per breu temps, l'almirant Aznar. Este periodo fon denominat Dictablanda .
Decidit a buscar una solució a la situació política i establir la Constitució, el rei propícia la celebració d'eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, estes donaren una rotunda victòria a les candidatures republicanes-socialistes en les grans ciutats i capitals de província, si be el número total de regidors era majoritàriament monàrquic. N'hi hagueren manifestacions organisades exigint l'instauració de la República, lo qual porta al rei a abandonar el país. Una vegada que el rei va abandonar les seues obligacions es va proclamar la II República el 14 d'abril.
Durant la República es produí una gran agitació política i social, marcada per una pronunciada radicalisació d'esquerres i dretes. Els líders moderats foren boicotejats i cada part va pretendre crear una Espanya a la seua mida. Durant els dos primers anys, va governar una coalició de partits republicans i socialistes. En les eleccions celebrades en 1933, van triumfar les dretes i en 1936, les esquerres. La creixent onada de violència a partir del 1936 va incloure crema d'iglésies, la sublevació monàrquica de Sanjurjo, la revolució de 1934 i numerosos atentats contra líders polítics rivals. D'un atre costat és en el periodo de la II República quan es realisen reformes per a modernisar el país (constitució democràtica, reforma agrària, reestructuració de l'eixèrcit, primers estatuts d'autonomia,…) i s'amplien els drets dels ciutadans com el reconeiximent del dret de vot de les dònes (sufragi universal).
El 17 de juliol de 1936 se sublevaren contra el llegítim govern de la República les guarnicions d'Àfrica Espanyola, donant començament la Guerra Civil. Espanya va quedar dividida en dos zones: una baix l'autoritat del govern republicà i una atra controlada pels sublevats, en la que el general Francisco Franco fon nomenat Cap d'Estat. El soport alemany de Hitler i italià de Mussolini als sublevats, molt més ferm que el soport de l'Unió Soviètica i Mèxic a l'Espanya republicana, i els continus enfrontaments entre les faccions republicanes, van permetre la victòria dels sublevats el 1 d'abril de 1939.
La victòria del general Franco va supondre l'instauració d'un règim totalitari. El desenroll d'una forta repressió sobre els vençuts, obligà a l'exili a mils d'espanyols i va condenar a atres tants a la mort o a l'internament en camps de concentració. A pesar que Franco va mantindre al país no beligerant en la II Guerra Mundial, el seu no dissimulat soport a les potencies de l'Eix va conduir a un aïllament internacional de caràcter polític i econòmic. No obstant, els condicionaments de la guerra freda entre Estats Units i la Unió Soviètica i els seus respectius aliats van fer que el règim franquiste siga tolerat per les potències "occidentals" i finalment reconegut per les mateixes finalisant el seu aïllament. Es van firmar acorts en Estats Units permetent l'instalació de bases militars conjuntes hispà-nortamericanes en Espanya. En 1956, Marroc, que havia sigut protectorat espanyol i francés, va adquirir la seua independència i es va posar en marcha un pla d'estabilisació econòmica del país. En 1969, Franco va nomenar a Juan Carlos de Borbó, net d'Alfons XIII, príncep d'Espanya, el seu successor a títul de Rei. A pesar que el règim va mantindre una férrea repressió contra qualsevol oposició política, el desenroll industrial i econòmic espanyol resultà molt important durant la dictadura.
El dictador va morir el 20 de novembre de 1975 i Juan Carlos fon proclamat rei dos dies despuix en el nom de Joan Carles I d'Espanya. Es va obrir un periodo conegut com Transició. Culminà en l'establiment d'una monarquia parlamentària en 1978, despuix de la renúncia als seus drets històrics realisada per D. Juan de Borbó, pare del rei. Després de les primeres eleccions democràtiques, Adolfo Suárez, del partit Unión de Centro Democrático (centredreta), fon triat president de Govern. Va dur a terme importants reformes polítiques i va iniciar les negociacions per a l'entrada d'Espanya en la Comunitat Econòmica Europea. Va dimitir en 1981. Durant este periodo la banda terrorista vasca ETA cometé un gran número d'atentats, especialment contra membres de l'eixèrcit i de les forces de seguritat, aixina com atres de caràcter indiscriminat. Durant la sessió de votació d'investidura del successor de Suárez, Leopoldo Calvo-Sotelo (UCD), el 23 de febrer (23-F), va tindre lloc un intent de colp d'Estat promogut per alts comandaments militars. El Congrés de Diputats fon pres pel tinent coronel Tejero. L'intent fon abortat el mateix dia, tenint lloc la intervenció del rei Joan Carles en defensa de l'orde constitucional. En 1981 es firmà en Brusseles el protocol d'adhesió a l'OTAN, donant inici al procés d'integració en l'Aliança que va acabar en la primavera de 1982, durant el govern d'UCD.
En les eleccions següents (1982), va véncer el Partido Socialista Obrero Español, en Felipe González com a president de govern. Es va mantindre en el poder durant les tres següents llegislatures. En 1986 Espanya es va incorporar a la Comunitat Econòmica Europea, precursora de l'Unió Europea i eixe mateix any es celebrà un referèndum en que es va consultar al poble sobre la permanència o no en l'OTAN. El PSOE va defendre el sí. En 1992 Espanya va aparéixer de forma cridanera en l'escenari internacional en la celebració dels Jocs Olímpics en Barcelona, la declaració de Madrit com a Ciutat Cultural Europea i la celebració en Sevilla de la Exposició Universal EXPO 92 .
Durant este periodo es va produir una profunda modernisació de l'economia i la societat espanyoles, caracterisada per les reconversions industrials i la substitució del model econòmic tardofranquiste per un atre de tall més lliberal —lo que va conduir a tres importants folges generals—, la generalisació del pensament i els valors contemporàneus en la societat espanyola, el desenroll de l'estat de les autonomies, la transformació de les Forces Armades i l'enorme desenroll de les infraestructures civils. No obstant, hi hagué també una situació d'elevada desocupació i cap al final del mateix es va produir un important estancament econòmic, que no va iniciar la seua recuperació fins a 1993 —Quan la taxa de desocupació va descendir del 23% al 15%—, i es destapà el cas GAL de terrorisme d'estat.
Les eleccions de 1996 donaren la victòria al Partit Popular, en José María Aznar com a president, càrrec que va eixercir durant dos llegislatures, obtenint en les eleccions generals de 2000 la majoria absoluta.
Sigle XXI
El sigle XXI va escomençar en els efectes del 11 de setembre de 2001, que portaren a Espanya a implicar-se en dos conflictes: la Guerra d'Afganistan i l'invasió d'Iraq. Est últim conflicte i la gestió del atentat del 11 de març del 2004 en Madrit varen provocar un distànciament entre el govern i part de l'opinió pública espanyola. Tot això va desembocar en l'elecció d'un nou govern del PSOE, despuix de les eleccions generals celebrades el 14 de març de 2004.
L'euro, moneda oficial en la cridada «Zona Euro» d'Europa des de 1999, es va convertir en la moneda de canvi oficial el 1 de giner de 2002, reemplaçant a la pesseta. Els ciutadans l'escomençaren a gastar en la vida quotidiana, a pesar de les protestes per la pujada encoberta dels preus que va supondre este canvi de moneda. Entre 1993 i 2007 es va produir una important expansió de l'economia espanyola, basada fonamentalment en el sector de la construcció, que quedà amenaçada per les conseqüències globals de la crisis econòmica de 2008.
A finals del sigle XX Espanya va rebre a una gran cantitat d'inmigrants de països hipanoamericans com Equador, Colòmbia, Argentina, Bolívia, Perú o República Dominicana, aixina com de diferents zones d'Àfrica, Àsia i Europa. El fort creiximent econòmic de tipo expansiu que ha presentat el país des de 1993 ha requerit una gran cantitat de mà d'obra. Segons va anunciar el director del Banc d'Espanya en febrer del 2007, Espanya es podria situar com la sèptima major economia del món.[21] El Partido Socialista Obrero Español guanyà les eleccions celebrades el 14 de març de 2004, convertint-se José Luis Rodríguez Zapatero en el quint president del govern de la democràcia.
En Zapatero com a president del Govern es retiren les tropes espanyoles que permaneixien en Iraq. Això va ocasionar un considerable refredament de les relacions diplomàtiques en els Estats Units. Es firmà la Constitució Europea i es va realisar el referèndum de la Constitució Europea, en el que els ciutadans espanyols aproven el tractat. També es va aprovar el matrimoni homosexual, entre atres reformes de caràcter social promeses en el programa electoral dels socialistes.
El dimecres 22 de març de 2006 l'organisació terrorista ETA anuncià el seu segon alt al foc, trencat el dissabte 30 de decembre d'eixe mateix any en la colocació d'una furgoneta bomba en l'acabada d'estrenar Terminal 4 de l'Aeroport de Barajas, atentat en el que dos persones varen perdre la vida.
Les eleccions del 9 de març de 2008 donaren la victòria de nou al PSOE i van renovar el govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Els socialistes guanyaren els comicis en 169 bancs (5 més que en les eleccions de 2004) enfront dels 154 del Partit Popular (6 més que en les eleccions de 2004). Els partits nacionalistes patiren un important descens, a excepció de CIU que va mantindre els seus 10 diputats. Izquierda Unida va perdre el seu grup parlamentari propi en el Congrés dels Diputats, a l'obtindre a soles 2 bancs. Les eleccions de 2008 consolidaren i reforçaren el bipartidisme.[22]
Organisació territorial
Espanya és una nació organisada territorialment en dèsset comunitats autònomes i dos ciutats autònomes. El Títul VIII de la constitució establix l'organisació territorial de l'Estat en municipis, províncies i comunitats autònomes, estes en competències per gestionar els seus propis interessos en un ampli nivell d'autonomia, poders llegislatius, presupostaris, administratius i eixecutius en les competències exclusives que l'Estat els garantisa a través de la Constitució i de cada Estatut d'autonomia. Encara que Navarra no es va constituir pròpiament en Comunitat Autònoma, sent una Comunitat Foral, i no havent desenrollat un Estatut d'Autonomia, sino articulant un millorament dels seus furs tradicionals, és considerada comunitat autònoma en caràcter general, segons la interpretació del Tribunal Constitucional.
Cada comunitat autònoma està formada per una o diverses províncies, fent un total de cinquanta.
Des de 2003 s'ha adoptat la Nomenclatura de les Unitats Territorials Estadístiques, o unitats NUTS, de tres nivells, en finalitats merament estadístics basats en les normatives europees i fixats pel Eurostat. Les cinquanta províncies espanyoles i les dos ciutats autònomes es troben classificades en els nivells NUTS-3; les dèsset comunitats autònomes es troben classificades en els nivells NUTS-2; i per als nivells NUTS-1 s'han creat els grups de comunitats autònomes.
Reclamacions territorials i territoris en disputa
Espanya reclama històricament la retrocessió de la colònia (actualment Territori Britànic d'Ultramar) de Gibraltar, si be s'ha mostrat últimament favorable a formules de sobirania compartida. La reclamació va començar des del moment en qué tropes anglo-holandeses van prendre la plaça en nom del archiduc Carlos durant la Guerra de Successió Espanyola (1704), passant posteriorment a mans britàniques per mig del Tractat d'Utrecht (1713). La reivindicació, que va incloure operacions militars, va anar particularment intensa durant el sigle XVIII, es va debilitar durant el XIX i la primera mitat del XX i va ser portada pel govern franquista a la Organisació de les Nacions Unides durant la década de 1960. Allí, enquadrada en els processos desconsoladors, Espanya va obtindre el respal a la seua postura en reconéixer les resolucions a este efecte (2231 i 2353) que el procés descolonisador havia de respectar el dret a la integritat territorial d'Espanya i que els interessos, i no els desijos dels gibraltarencs, havien de ser respectats (Vore Història de Gibraltar). Espanya no reconeix, no obstant això, la sobirania britànica sobre l'istme que unix el continent en el penyal.
D'atra banda, Portugal no reconeix la sobirania espanyola sobre la comarca d'Olivenza, que inclou els municipis de Olivenza i Táliga (si ben no reclama activament la seua sobirania), cedida per Portugal a Espanya per mig del tractat de Badajoz (1801). Les resolucions del Congrés de Viena són interpretades de forma divergent per tots dos països. Mentres que Portugal estima que aquelles obligaven a Espanya a retornar Olivenza, Espanya opina que es tracta d'una simple declaració de bons desijos, sense capacitat resolutiva, raó per la qual Olivenza va seguir unida a Espanya. Finalment, Espanya no reconeix les pretensions de sobirania de Portugal sobre les illes Salvages.
També la sobirania sobre el deshabitat illot de Perejil es troba disputada en el Marroc. Encara que desallojada despuix del incident de la illa Perejil (2002), per acord entre tots dos països no es troba assentada allí cap força militar o policial, sense que cap de les parts hagi renunciat a les seues pretensions de sobirania. D'atra banda, el Marroc reclama informalment la cessió dels territoris de Ceuta i Melilla, aixina com les denominades places de sobirania en el continent africà. Alguns moviments irredentistes al Marroc, com el partit Istiqlal, reclamen la inclusió en el denominat "el Gran Marroc" de les illes Canàries.
Independentisme
En Espanya existixen diversos moviments polítics de signe independentista, lligats als denominats nacionalismes perifèrics, com per eixemple el català, el gallec o el vasc, que reclamen la segregació d'Espanya dels territoris en els quals són actius. Estos moviments es donen principalment en Catalunya, Galícia, Navarra i el País Vasc, a on existixen partits explícitament independentistes com Esquerra Republicana de Catalunya, Unió del Poble Gallego, Aralar o Bildu. D'atra banda, partits de cort nacionalista com Convergència i Unió, el Bloque Nacionalista Galego i el Partit Nacionalista Vasc oscilen entre postures autonomistes i obertament independentistes.
Geografia
Situada a Europa Occidental i en el nort d'Àfrica, ocupa la major part de la península ibèrica i, fora d'ella, dos archipèlecs principals (el de les illes Canàries en el oceà Atlàntic i el de les illes Balears en el mar Mediterràneu), dos ciutats, Ceuta i Melilla, en el nort de Àfrica, la illa d'Alborán i una serie d'illes i illots es troben enfront de les costes peninsulars, com les illes Columbretes. Ademés, consta de territoris menors no continentals com les illes Chafarinas, el penyó de Vélez de la Gomera i el penyó d'Espígols, tots enfront de la costa africana.
En extensió territorial és el quart país d'Europa, per darrere de Rússia (que és el major, fins i tot tenint en conte solament el territori contingut a Europa), Ucrània i França, i el segon de la Unió Europea.
Els llímits físics d'Espanya són els següents: a l'oest, Portugal i el oceà Atlàntic; el mar Mediterràneu a l'est; el estret de Gibraltar, oceà Atlàntic i mar Mediterràneu al sur; i els Pirineus, juntament en el golf de Viscaya en el mar Cantàbric al nort.
Clima
Espanya té un clima molt divers a lo llarc de tot el seu territori. Predomina el caràcter mediterràneu en quasi tota la seua geografia. Les costes del sur i mediterrànees tenen un clima denominat mediterràneu de costa que també posseïx la Vall del Guadalquivir: temperatures suaus, precipitacions abundants quasi tot l'any excepte a l'estiu.
A mesura que mos adinsem a l'interior el clima és més extrem, mos trobem en el clima mediterràneu continental, que abasta quasi tota la Península, temperatures baixes a l'hivern, altes a l'estiu i precipitacions irregulars (depenent de la posició geogràfica). En general, les comunitats occidentals reben més precipitacions que les orientals. Aixina dons, Galícia i el Cantàbric posseïxen un clima oceànic, caracterisat per l'abundància de precipitacions durant tot l'any especialment a l'hivern, i unes temperatures fresques.
El clima de montanya es pot observar en altituts altes, Serra Cantàbrica, Montes de León, Pirineus, alts punts de la Serra Ibèrica, Sistema Central i Serres Bètiques, aixina com en altituds altes en Canàries, on es donen temperatures baixes (hiverns frets o molt frets) i precipitacions generalment abundants.
Els climes àrits o semiárits (menys de 300 mm anuals) els trobem en certs punts peninsulars de l'est: Almeria (famós el desert de Tavernes) o el Parc Natural del Cap de Gata-Níjar (on es registren menys de 200 mm anuals), Granada (Guadix), Múrcia, Alacant i Vall de l'Ebre on el efecte Foehn és el principal causant de tan baixes precipitacions.
El caràcter subtropical és característic de les Illes Canàries, en unes temperatures càlides durant tot l'any i poques precipitacions (més abundants a les illes occidentals). No obstant això, este clima també es dona en les costes meridionals de la península (Màlaga, Granada, Almeria), on tenen temperatures relativament suaus durant tot l'any, encara que les precipitacions són una mica més abundants que a Canàries.
Sistemes montanyosos
El relleu d'Espanya es caracterisa per ser prou elevat, en una altitut mijana de 660 metres, i montanyós si ho comparem en el restant de països de Europa, en excepció de Suïssa, Àustria i els microestats de Andorra i Liechtenstein, l'altitut dels quals mijana és pro major. En l'Espanya peninsular, el relleu s'articula entorn d'una gran Altiplà Central que ocupa la major part del centre de la península ibèrica i que té una altitut mijana de 660 metros. Fora de l'altiplà, està la depressió del riu Guadalquivir, situada en el sur-oest de la península, i la del ric Ebre, en el nort-est de la mateixa. Els principals sistemes montanyosos són: Pirineus, sistema Ibèric, Serra Cantàbrica, Montes de León, sistema Central i serres Bètiques (Subbética i Penibética).
Referències
- ↑ Sifres de població referides a 01/01/2007, INE
- ↑ Anuari estadístic d'Espanya 2006 1a part: entorn físic i mig ambient
- ↑ Sifres de població referides a 01/01/2008, INE
- ↑ informe sobre Desenrollament Humà 2007/2008. Indicadors de desenroll humà (en anglés)
- ↑ Answers to questions relating to codes and names of specific countries, secció What llaure the codes for Ceuta, Melilla and Canary Islands in ISO 3166-1? (en anglés).
- ↑ Dites faceries no són estrictament un acort de co-sobirania, ya que afecten territori espanyol, sino un acort d'aprofitament compartit dels recursos.
- ↑ 7,0 7,1 «Hallado en Cádiz un muro de 3.000 años». Cadis: El País (2006). Consultat el 30 de setembre 2007.
- ↑ 8,0 8,1 Segons el proyecte d'arquitectura protohistòrica ibèrica.
- ↑ Linch, John (director), Fernández Castro, María Cruz (del segon tom), Història d'Espanya, El País, volum II, La península Ibèrica en época preromana, pg. 40. Dosier. L'etimologia d'Espanya; terra de conills?, ISBN 978-84-9815-764-2
- ↑ La verdadera etimologia d'Hispània, com ho establix el sabi Antonio de Nebrija, prové d'Híspalis: ili: ciutat, en l'idioma ibèric, i Spa, Occident.Híspalis significa, per tant ciutat d'occident.
- ↑ Mario Méndez Bejarano (1857-1931) Història de la filosofia a Espanya fins al sigle XX [1927 Biblioteca Filosofia en espanyol, Oviedo 2000]
- ↑ 'Història i geografia d'Espanya ilustrades per l'idioma vasc de Juan Antonio Moguel, reeditada en La gran enciclopèdia vasca ISBN 84-248-0017-6
- ↑ "L'illot és tan modest i apocat que és difícil hallarlo", El País, 25 de juliol del 2002.
- ↑ [descàrregues.cervantesvirtual.Com/servlet/SirveObras/35727252323249052754491/003278_3.Pdf] Transcripció i Edició del Catàlec Real de Castella, autógraf inèdit de Gonzalo Fernández d'Oviedo i Valdés. Universitat de Califòrnia
- ↑ Benito Ruà, Eloy, 1997. Espanya, reflexions sobre el ser d'Espanya, pg. 25, Real Acadèmia de la Història, ISBN 84-89512-04-3
- ↑ José Álvarez Junc, Mater Dolorosa: l'idea d'Espanya en el sigle XIX, cap. 1 Antecedents remots: de "Hispània" a "Espanya". ps.35-45, Ed. Taurus, Madrid, 2002, ISBN 84-306-0441-3
- ↑ Dites faceries no són estrictament un acort de co-sobirania, ya que afecten territori espanyol, sino un acort d'aprofitament compartit dels recursos.
- ↑ Aixina ho afirma, per eixemple, Vetle Patérculo en Història Romana 1:2,1-3 i Tito Livi en Història de Roma des de la seua fundació (ISBN 978-84-249-1428-8).
- ↑ Relats d'esta guerra els trobem en les pàgines del croniste romà Cató
- ↑ Joseph Pérez, Història d'Espanya, ISBN 84-8432-091-X, pg.39:La resistència als sarraïns es va emmarcar en esta tradició de resistència a l'estranger, qualsevol que fora, per part de grups montanyesos acostumats a viure aïllats, espontàneament poc inclinats a tot poder procedent de l'exterior. Se'ls van unir nobles visigots fugitius de la derrota del regne de Toledo i dirigits per Pelayo (segons una tradició, els musulmans encarregaren a Oppas, bisbe de Sevilla, que guanyara per a la seua causa a Pelayo, un noble visigot refugiat en Astúries)? És lo que sugerixen alguns historiadors.
- ↑ Pérez, Claudi (2007). «Espanya és ya la sèptima economia mundial, segons el Banc d'Espanya». Barcelona: EL PAÍS. Consultat el 1 de febrer del 2007.
- ↑ Plantilla:Cita publicació
Enllaços externs
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/España de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.
| Països d'Europa |
|---|
| Albània • Alemanya • Andorra • Armènia • Àustria • Bèlgica • Bielorrússia • Bòsnia i Herzegovina • Bulgària • Chipre • Ciutat del Vaticà • Croàcia • Dinamarca • Eslovàquia • Eslovènia • Espanya • Estònia • Finlàndia • França • Geòrgia • Grècia • Hongria • Irlanda • Islàndia • Itàlia • Kosovo • Letònia • Liechtenstein • Lituània • Luxemburc • Malta • Moldàvia • Mónaco • Montenegro • Noruega • Països Baixos • Polònia • Portugal • Regne Unit • República de Macedònia del Nort • República Checa • Romania • Rússia • San Marino • Sèrbia • Suècia • Suïssa • Ucrània |
| Portal UE | Unió Europea (UE) | 
|
|---|---|---|
|
Estats membres: Alemanya | Àustria | Bèlgica | Bulgària | Croàcia | Dinamarca | Eslovàquia | Eslovènia | Espanya | Estònia | Finlàndia | França |Grècia | Hongria | Irlanda | Itàlia | Letònia | Lituània | Luxemburc | Malta | Països Baixos | Polònia | Portugal | Romania | Suècia | República Checa | Chipre | ||
| Estats candidats a ingressar que ya han escomençat negociacions: Turquia | ||
|
Estats candidats a ingressar: República de Macedònia del Nort | ||
|
Estats potencialment candidats: Albània | Bòsnia i Herzegovina | Kosovo | Montnegre | Sèrbia | ||