Història de Veneçola

La història de Veneçola es remonta al poblament del territori per grups amerindis que varen aplegar fa aproximadament 15 000 anys. L'història escrita de Veneçola comença en l'arribada dels primers espanyols a finals del sigle XV i la posterior colonisació del territori. Durant els sigles XVI i XVII, Veneçola va estar dividit en vàries províncies de l'Imperi espanyol, com la província de Veneçola, entitat que havia segut fundada en 1527. En 1777, la Corona espanyola va unificar la major part del territori baix la Capitania General de Veneçola, que va servir de base territorial per al futur Estat veneçolà.

Veneçola va conseguir la seua independència del Imperi espanyol en 1821 despuix de la Batalla de Carabobo i va passar a formar part de la Gran Colòmbia el mateix any. Esta es va dissoldre en 1830 pel creixent regionalisme, al faccionalismo polític i a les tensions entre els qui defenien un govern centralisat i els qui favorien una major autonomia per a les províncies. Durant el restant del sigle, el país va estar assolat per una llarga serie de guerres civils i conflictes, com la Guerra Federal.

En el sigle XX, Veneçola va estar baix el mando de varis governs autoritaris, entre els quals destaquen Cipriano Castro i Juan Vicente Gómez. El descobriment del petròleu en eixe moment va transformar l'economia del país, que es va convertir en un dels majors exportadors de cru del món. Despuix del derrocament de la dictadura de Marcos Pérez Jiménez en 1958, Veneçola va viure un periodo de democràcia representativa que es va prolongar durant quatre décades, fins a l'arribada al poder d'Hugo Chávez en 1999, qui va donar inici a la Revolució Bolivariana i a una nova constitució. Al mateix temps, el nou govern va iniciar vàries reformes en l'economia interna del país, lo que va donar lloc a una crisis socioeconòmica que va escomençar durant el govern de Chávez i es va intensificar en 2014 baix la presidència de Nicolás Madur. Esta ha dut a una forta emigració del país i a una contracció de l'economia.

Época precolombina

Vore també: Prehistòria del territori veneçolà

Es creu que el ser humà va aparéixer en el territori que hui es coneix com Veneçola fa uns 30, 000 anys aproximadament, provinent del nort, els Andes i el Carib. Des d'eixe instant fins al present es distinguixen quatre periodos: Paleoindio (15,000 a. C-5,000 a. C.), mesoindio (5,000 a. C.-1,000 a. C.), neoindi (1,000 a. C.-1,500 d. C.) i indohispano (1,500 fins al present).

Els periodos paleoindi i mesoindi es varen caracterisar per l'elaboració d'instruments per a caçar grans animals com el megaterio, el mastodont i el gliptodonte; aixina com el posterior desenroll d'arts de peixca i la navegació cap a les illes del Carib.

Primeres poblacions i periodo meso indi

Grups de persones que varen ser aplegant a lo llarc del Periodo del Pleistoceno Tardà, procedents dels territoris el Nort, es varen ser assentant poc a poc, en els llocs a on varen ser trobant recursos que els permeteren sobreviure en condicions òptimes, en este sentit varen escomençar a ocupar la costa septentrional del territori.

En este sentit els restants arqueològics deTaima-Taima, Muaco i El Jobo són alguns dels llocs que presenten restants d'esta població.

La presència d'estos grups es remonta a lo manco a l'any 13,000 A.C. Els humans que vivien en lo que hui és Falcón compartien el seu hàbitat en una mega fauna com els megaterios, els glyptodontes i els toxodontes. si es considera esta datació i la lluntea del territori veneçolà, i el fet de que els alvanços d'eixos grups migrants era molt molt llent, digam d'un quilómetro per any, es pot inferir que l'ingrés dels seus ancestros per l'actual Alaska, que seguint, òbviament, les rutes terrestres en distància estimada d'uns 10,000 quilómetros, això els hauria requerit movilisar-se a lo llarc de per lo manco de 10,000 a 15,000 anys, per lo mateix l'ingrés dels ancestros d'estos habitants s'hauria iniciat en uns 23,000 a 28,000 anys abans de Crist, lo que va requerir d'un gran esforç d'aquells grups humans.

La fauna dels anys prehistòrics i precolombins estava formada en part per dantas, tigres dents de sabre, armadillos jagants, entre uns atres.

Els arqueòlecs han identificat o determinat un periodo que han denominat com mesoindio, el que correspon al periodo a lo ocorregut d'entre els anys 7,000-5,000 A.C. i l'1,000 A.C.. En este periodo els grups de caçadors de mega animals varen ser formant estructures socials cada volta millor organisades, en anar-se assignant activitats o funcions concordes a les habilitats i necessitats dels seus integrants o de les seues comunitats, lo que representa una série d'alvanços culturals.

Periodo indígena

AP El desenroll que es produïx aproximadament a partir del 1000 A.C, pero molt diferent segons les regions, es coneix com el periodo Indígena. Es produïx un desenroll de l'agricultura entre diversos grups.

La població indígena al moment del primer contacte en els europeus aproximadament eren mig milló de persones habitant lo que hui és territori veneçolà, hauria aplegat, pel nort, des de la regió del Calabós; per l'oest, dels Andes, i pel nort, del Carib. Els principals pobles indígenes eren els chibchas en els Andes, els caribes, situats en casi totes les costes, i els arawakos, assentats en part de les costes i més al sur, i els wayúu, o guajiros.

No obstant, el territori de l'actual Veneçola era molt divers llingüística i culturalment durant el periodo precolombí, existix base per a afirmar que els diferents grups indígenes pertanyien a lo manco a 16 grups llingüístics diferents entre estes famílies llingüístiques estarien presents:

I ademés existix un número de pobles indígenes que parlaven llengües aïllades o no classificades, la filiació de les quals no es coneix en precisió (maku, pumé, sapé, uruak, warao, guamo i otomaco).

Dins d'estos grups existia també una notable diversitat, aixina les famílies caribe i arawak ocupaven un territori molt extens i incloïen a pobles que parlaven llengües diferents pero emparentades entre sí dins de cada família. Les regions d'orient, Guayana i centre del país aixina com també parts de Zulia i els plans varen ser habitats per tribus caribes que migraren de la regió del Orinoco, encara que despuix a causa de guerres territorials varen ocupar la costa nort de Suramérica.

Els arawakos provinents de la Amazonía occidental varen poblar regions del que és hui l'estat Amazones, en les planicies i bona part de l'occident i centre occident del país, els waraos es trobaven en els caños de la desembocadura del riu Orinoco, els Timoto-cuicas en les montanyes dels Andes i també els yanomamis en les selves de l'Amazones.

Grups chibchas provinents de la zona hui coneguda com Colòmbia comencen a entrar en territori dels Andes veneçolans. Apareixen grups Caquetíos en Paraguaná. També es produïxen chicotetes migracions de grups independents que poblen la conca del Orinoco i atres reduïdes zones del país. En aplegar els espanyols existien en Veneçola numeroses #ètnia que parlaven idiomes caribes, arawakos, chibchas, tupí-guaraníes i d'atres famílies llingüístiques.

Els aborigen usaven tecnologies per a construir vivendes, terrats, dics, canals de rec, etc. Habitaven comunitats nómades, agricultors sedentaris, com els sembradores de dacsa, cultiu que necessitava de sistemes de rec i embassaments per a controlar l'aigua, hi havia caçadors de diversos animals, recolectors de productes marins i peixcadors, els quals utilisaven embarcacions fabricades en base en un tronc d'un arbre caigut per a transportar-se, no derribaven una palma si no hi havia necessitat d'això.

Uns adequaven el terreny montanyós per a l'agricultura construint terrats, uns atres construïen murs de pedra en les valls per a ordenar els sembradíos.

En els Plans, els habitants d'ells varen construir una ret de calçades que comunicaven als seus llogarets, varen crear camps elevats per a incrementar la producció agrícola en les zones anegadizas en lo que conseguien dominar les inundacions en les époques de pluges.

No solien dur materials de regions lluntanes per a construir les seues vivendes o les seues ferramentes, també un atre tipos de materials importants. Cases de pedra unifamiliars en les regions més fredes, churuatas colectives de fusta i palmes reunian el grup familiar estés, palafitos de wayúus i waraos eren vivendes comunes recolzades sobre pilotes en els estanys i manglars.

El trueque solia constituir en l'intercanvi de tubèrculs de la montanya per frutes de terres baixes, dacsa per productes de la mar, peix salat per yuca, i aixina successivament. Els kalinya varen desenrollar àmplies àrees de trueque, cultivaven cotó, yuca, arbres frutales i tabac, que canviaven per canoas i hamacas.

També produïen cestería, alfarería, adorns corporals d'argent, perles, or i carey de closques de tortuga que trobaven en zones distants del seu hàbitat. La vestimenta variava segons la regió, ya que es fabricava en les fibres naturals disponibles, per eixemple, atavíos de llana per a la fredor dels Andes i guayucos per a la calor.

Se sancionava fortament l'acumulació de distintes riquees en vàries comunitats, ya que la propietat era colectiva, la producció era social i no individual, en la majoria d'eixes comunitats el menjar solia preparar-se para tota la població. No obstant, pretensions territorials d'algunes poblacions agressives desembocaven en grans guerres, eixèrcits de fins a 40 mil hòmens varen combatre en la guerra entre els catuches i els teques.

En atres regions, els warao, fugint dels caribes varen deixar el seu territori ancestral, i varen trobar una nova llar dins dels caños de la delta del riu Orinoco. L'organisació social variava segons la regió, hi havia alguns pobles que es constituïen en comunitats tribals, jerarquizadas, en cacics i autoritats de pau, i unes atres en una organisació comunitària a on només el chaman, curandero i guia espiritual tenia un ranc superior, usaven les plantes en fins medicinals.

Época colonial

Artícul principal → Conquista de Veneçola.

Primers viages i la Governació de Coquivacoa 1502

Lo que seria en el temps Veneçola va ser avistar i recorreguda inicialment en agost de 1498 per Cristóbal Colón qui s'acosta a les boques del riu Orinoco anant des de les illes Canàries, i recorre la costa des de l'illa Trinitat fins a potser l'actual cap de la Vés-la, en la península de la Guajira, a l'est de Colòmbia. Sent esta la primera volta que els europeus avistar el continent, l'almirant, en observar la varietat de flora i fauna, va cridar a la zona "Terra de Gràcia", en clara alusió al Edén bíblic

Viages subsegüents com el d'Alonso de Ojeda, Diego de Lepe, Cristóbal Guerra i Alonso Chiquet. Entre 1499 i 1502 delimiten ràpidament dos porcions de territori per a fer d'ells governacions, i eixercir jurisdicció: l'una des de les boques del Orinoco fins a el "morro de Maracapana", actualment en la ciutat de Lleteria, en la costa oriental de Veneçola, àrea que aplega a ser coneguda com la Governació de Cumaná, i d'allí en avant costejant fins al cap de la Vela seria després cap a 1528 la Governació de Veneçola o Governació de Coquivacoa.

Sigle XVI

En 1501 un grup de flares franciscanos va establir en la desembocadura del riu Cumana una missió en Port de Perles la primera en el Regne de Terra Ferma del Nou Món. Esta missió va ser atacada en numeroses oportunitats pels indígenes de la zona. Al començament d'eixe any va aplegar una atra expedició, composta de dos naus, en Rodrigo de Bastidas i Juan de la Cosa, que varen realisar trueques en els indígenes.

Cumaná va ser fundada en 1515, com a frut de l'utopia d'un grapat de flares dominicos i franciscanos liderats pels flares Pedro de Còrdova i Antonio de Montesinos que somiaven en una evangelisació pacífica, sense la presència de soldats i comerciants. Cumaná és la ciutat més antiga entre les que encara estan en peu, de les ciutats fundades en terra ferma del continent americà.

Cap a 1523 el navegant genovés Giacomo Vaig donar Castiglione funda una ciutat castellana en l'illa de Cubagua en el nom de Nova Càdis, a on florix en base a l'enorme extracció de perlas de les seues aigües i després en el comerç esclaviste d'indis de tota la costa ferma propenca.

Esta efímera ciutat és, no obstant, la més sòlida de quantes es construïxen en sigle XVI en Veneçola, puix tota ella està feta de calicanto, teixixques i pedra, per la riquea que genera l'explotació perlífera. Dura poc com a establiment poblat castellà, fins a 1542, en que li l'abandona en favor de la propenca Illa de Margarita, per l'extinció final dels ostrales de les seues aigües, i calamitats naturals com un possible terremot i un seguit huracà en eixos anys. No obstant la seua influència com a ent irradiador de presència castellana en el territori i de base per a expedicions a l'interior del mateix va ser notable.

En 1526 Juan de Ampies provinent de Sant Dumenge en 60 soldats desembarca en la península de Paraguaná, a on va concertar en el cacic Manaure per a proseguir la tracta d'indígenes. A eixe efecte va prendre possessió d'alguns terrenys favorables i en 1527 va fundar la ciutat de Santa Ana de Cor, la tercera ciutat de Veneçola despuix de Nova Càdis i Cumaná.

Governació alemana en Veneçola: Temps dels Welser

Artícul principal → Klein-Venedig.

Carlos I li otorga l'administració de Veneçola a la societat dels Welser d'Augsburc a canvi de fondos financers. El rei prescriu que els Welser devien fundar una certa cantitat de ciutats i promoure l'immigració, pero estos es dediquen davant tot a la busca d'El Dorat i la esclavisació dels indis.

Ambrosio Alfinger (Ambrosius Ehinger) és el primer governador de la província de Veneçola que els Welser denominen Klein-Venedig. Aplega a Cor en 1529 i li canvia el nom a Nova Augsbugo. Poc despuix organisa una expedició i marcha cap a l'Occident. En l'entrada d'un llac ataca a les tribus de la zona i funda les ciutats de Nova Ulm (hui Els Ports de Altagracia) i Nova Nuremberg (hui Maracaibo).

Des de 1529 fins a 1538 els Welser registren l'exportació d'uns 1005 indígenes, encara que el rei Carlos I ya havia prohibit l'esclavitut d'indis en 1528.

Les expedicions realisades per Nicolaus Federmann, George von Speare i Felipe von Hutten varen significar un gran problema per a la ciutat de Cor ya que sent estos els seus governants pràcticament la varen deixar abandonada en les persones que allí vivien desamparats i desalentados, degut a que en ser una zona costera no era apte el terreny per a la sembra i els veïns que ahí vivien tot ho adquirien en els almagasens dels Welser a "preus abusius". Fins al més de giner de l'any 1545 moment en que Juan de Carvajal es presenta com un funcionari real a la societat existent en la dita ciutat. Animant-los a abandonar eixa terra per una a on fluïx un gran riu, i la qual és bona para la sembra, de la que havia escoltat d'alguns indis en la zona. Aixina va ser com varen conseguir eixir els integrants de la primera expedició, en les que hi havia dònes, chiquets i alguns animals.

A pesar de que es varen presentar múltiples opinions negatives ya que molts temien perdre lo poc que els quedava.Varen aplegar aixina el dia 7 de Decembre de 1545 al voltant del Valle d'El Tocuyo. De la qual es llig en anys posteriors per Don José Luis Cisneros: "La ciutat està fundada en un espacioso vall que formen les dos cordilleres; és una miqueta melancòlic el seu cel; el seu temperament és fret; els aires són suaus i sans; les seues aigües són sanes i abundants; la situació és bella...".

Es destaca que Juan de Carvajal va eixir de Cor junt en Juan de Villegas que havia aplegat a Cor en setembre de l'any 1544 a qui va nomenar tinent de Governador. Després de que aplega fracassada l'expedició dels Welser es dirigixen cap a El Tocuyo ya que la ciutat de Cor va quedar despoblada i se li va dir a estos últims sobre l'acció que havien pres els habitants de la mà de Juan de Carvajal lo que va provocar l'ira de Philipp von Hutten.

Aixina va ser com aplega al lloc a on es trobava reunit Carvajal en alguns veïns, i des de l'arribada dels expedicionaris la conversació es va tornar violenta des del principi. Ya que esta acció els va deixar "sent els Governadors d'una ciutat deshabitada", raó per la qual von Hutten mana als seus companyers a desarmar als partidaris de Carvajal, alegant a que la ciutat es mantindria en els que es volgueren quedar, pero cap dels hòmens que allí es quedaren anaven a poder posar resistència mai a les forces de von Hutten. És aixina com varen prendre les armes i en un moment Bartolomé Welser "el jove" reprende a Carvajal i est cau en el fanc.

Juan de Carvajal s'alça despuix d'una breu letàrgia i reunix als hòmens que allí es trobaven, varen prendre algunes armes i varen eixir despuix dels expedicionaris alemans entre els que també havien espanyols.

És aixina com es tornen a conseguir en mig del camí i tornen de nou les discussions pero esta volta més acaloradas. És en eixe moment quan es torne tot en una batalla campal, donant com a vencedor als de Carvajal en la que varen morir Bartolomé Welser, Philipp Von Hutten i tres espanyols més. Es va saber de lo ocorregut per les denúncies que varen fer els que varen escapar.

Pronte va aplegar la notícia als oïts del Rei, qui en un juí parcializado i ràpit mana a la detenció i eixecució de Carvajal, el qual va tractar de defendre's dient que tot lo que va fer va ser en benefici de les famílies que havia tret de la decadent Cor, i pel futur del poblat recent creat.

Al cap d'un més i mig despuix de lo succeït el Juge i futur Governador Juan Pérez de Tolosa va capturar a Juan de Carvajal, qui seria jujat el 16 de setembre de 1546. Despuix de ser condenat morir en la horca, a açò es va agregar l'orde de que devia ser dut amarrat des de la presó fins a la plaça major a on s'havia construït el patíbulo, l'anar amarrat en les seues mans posades despuix de la seua esquena er una humiliació, puix açò era solament aplicat als criminals i assessins, este fet ho va registrar el escribano Juan Quincoces de la Plana.

Deu dir-se que en pronunciar-se la sentència, Carvajal va prendre la paraula i es va dirigir a les autoritats dient ".. que solament he segut responsable de les morts d'eixes persones i que no es culpara a ningú més...", per la seua banda l'atre participant en eixos fets: Juan de Villegas, i que el juí del qual es va iniciar en juliol de 1546, este es va suspendre, pel juí de residència que li iniciara el Lic. Juan de Fredes per l'assessinat orquestat per Carvajal, Villegas va estar encarcerat durant un més. Finalment va ser lliberat puix es va poder demostrar la seua culpa, ya que no va haver qui testificara en contra seua. L'assessinat de Philipp von Hutten pel conquistador Juan de Carvajal en 1546 duria a la postre al colapse de l'administració dels Welser en Veneçola.

El segoviano Juan de Villegas va fundar La nostra Senyora de la Concepció de la Borburata el 24 de febrer de 1548. Eixe era el port a on calaven els barcos europeus en el centre de la Província de Veneçola. Des d'allí es varen realisar diferents entrades per a la conquista i colonisació de les valls de Tacarigua i, posteriorment, per a la penetració a les valls dels indis Caracas.

Segona mitat del sigle XVI

En el 1551, el Capità Vicente Díaz, en veïns de Borburata comença a poblar la Vall del llac Tacarigua. L'any de 1552, Juan de Villegas des del Tocuyo envia a Damián del Barri, a la província de Nirgua i al cap d'uns dies, en les vores del riu Buría va trobar una veta d'or, immediatament li va informar a Villegas remetent-li mostres del metal, qui li va semblar bona i les va cridar Real de les Mines de Buría. Vicente Diaz consolida l'assentament de Tacarigua com com a Nova Valéncia del Rei en 1553. En 1555 pirates francesos al mando de Jean Sorel varen ocupar el llogaret de Borburata durant sis dies. L'abdicació de Carlos V en 1556 du en si la pèrdua definitiva dels drets de comerç per als Welser alemans.

En 1561 Veneçola veu l'arribada de Lope d'Aguirre i les seues marañones provinents del Perú. Est pren primer l'illa de Margarita en 1561. D'allí partix cap a Borburata, a on desembarca i continua el seu camí a través de Valéncia cap a Barquisimeto. En eixe temps causa terror entre les poblacions a les que aplega en els seus seguidors. El 27 d'octubre de 1561 aplega a Barquisimeto, a on és assessinat pels seus propis expedicionarios.

El sigle XVI veu el naiximent posteriorment, de forma més o menys espasmódica i en moltes vicissituts de ciutats castellanes definitives i estables, tals com Cor (1527), Maracaibo (1578), Barquisimeto (1552), Mèrida (1558), Trujillo (1558), El Tocuyo (1545), Barinas (1597), Caracas (1568), Cumaná (1569), Carora, L'Asunción i Sant Vaig prendre, en la Guayana.

Els pirates i contrabandistas, davant tot grups britànics i francesos, pero també holandesos, assoten les zones costeres de Veneçola per més de dos sigles. Entre els atacs més importants figuren els de John Hawkins i Francis Drake. John Hawkins desembarca en dos ocasions en el poble coster de Borburata i ven allí esclaus que havia capturat en Guinea.

A fins del sigle XVI ya l'orde colonial està ben establit i funcionen en debida forma les institucions colonials castellanes, com el Cabildo, l'Iglésia, la Real Facenda i el règim d'encomana indígena. En 1576 el governador s'establix en Caracas, pel seu bon clima i estar defesa de pirates per la serranía costera que la separa del llitoral, ciutat a on residirà, fent a ella en avant la capital del país. En 1584 es muden a Caracas contadors de la Real Facenda i per a eixa época ya residix allí el bisbe.

El comerç del blat florix, aixina com la ganaderia, la mineria d'extracció aurífera i la costum dels #cuiro per a l'exportació. S'importen esclaus per a les plantacions i el servici domèstic.

Província de Veneçola 1527

Artícul principal → Província de Veneçola.

Durant la conquista i colonisació del territori veneçolà s'organisen vàries governacions o províncias, sense continuïtat en el temps, com les de Nova Andalusia o Cumaná, Cor, Veneçola (o Caracas), Trinitat, Governació de La Crida, Nova Extremadura o Mèrida, Guayana i l'efímera de Barcelona, en 1636. cal senyalar que les mateixes funcionaven independentment.

Les províncies de Caracas, Cumaná, Guayana i Maracaibo depenen inicialment de la Real Audiència de Sant Dumenge i després de la Real Audiència de Santafé de Bogotà o del Virreinato de la Nova Granada, en diverses ocasions, alternant-se en esta funció, sobretot en l'àmbit judicial, en la Real Audiència de Sant Dumenge, dependent del Virreinato de la Nova Espanya.

Sigle XVII

El sigle XVII veu el sorgiment del cacao (1615) com un gran producte d'exportació, aixina com la canya de sucre, el tabac, la sal i els #cuiro. El blat decau cap al consum intern, per aument poblacional.

S'ordena la fundació cap a 1618 de pobles de doctrina per a arreplegar als indis en lo que es varen fundar pobles com: Turmero, Guarenas, Choroní, Petare, Baruta, La Victòria, Cagua, Sant Mateo, Santa Lucía, El Valle, Antímano, etc., impulsats per orde real i localment per acció del bisbe i el governador, acatant dita orde.

Les ciutats costeres es fortifican davant l'auge pirata. Es construïxen fortalees com la de Araya en l'orient (1622-1646), Pampatar i Santa Rosa en Margarita, Sant Antonio en Cumaná o Sant Carlos de la Barra, en l'entrada del Llac de Maracaibo, de l'Estat Zulia. Maracaibo és assaltada per pirates en 1642, i després repetidament en atres ocasions, aixina com Gibraltar, en el propi llac, Trujillo, Cumaná i Margarita.

Fortalea Real Sant Antonio De Riera, Araya, Veneçola

La Catedral del Bisbat es muda en 1637 de Cor, en a on residia des de 1530, a Caracas i les missions com a institució de vàries órdens com la dels franciscanos i jesuïtes comencen a eixercir la seua llabor pobladora, ordenadora i evangelizadora en tot el territori, a partir de la segona mitat del sigle XVII.

L'aixina cridat terremot de Sant Bernabé ocorregut en juny de 1641 destruïx la major part de les edificacions de Caracas i poblacions propenques. Malalties contagioses tals com el còlera, el pallola, la pesta negra i la grip, ataquen en vàries ocasions les poblacions castellanes, produint estralls entre els indis, esclaus i espanyols. Una de les més greus ocorreguda en 1657, que produïx molts fallits en Guarenas i atres ciutats.

Cap a 1780 s'extinguix per etapes l'institució de l'Encomana d'Indis.

Sigle XVIII

En 1728 l'escritor neogranadino José d'Oviedo i Banys escriu Història de la Conquista i Població de la Província de Veneçola, que fins a hui és un clàssic de les lletres i l'història nacional. José d'Oviedo i Banys va nàixer en Santa Fe de Bogotà en 1671 i va morir en Caracas en 1738.

El sigle XVIII veu l'arribada de la Real Companyia Guipuscoana, o Companyia de Caracas, que s'establix en 1728 i devé en un ent monopolisador del comerç del cacao i de la venda de productes importats directament d'Espanya, tals com a vins, blat, teles i ferro, eliminant tant per als productors com per als consumidors locals la possibilitat d'accedir a un atre mercat, lo que genera enormes friccions socials i animadversión de productors i comerciants criollos en contra de dita companyia, les seues mides i sobretot, les seues pràctiques sobre la fixació de preus de les mercaderies.

No obstant, l'establiment de la Companyia du també beneficis, impulsant -pel seu propi interés- el desenroll o millora de l'infraestructura de ports locals, tals com Port Cabell, Maracaibo, Cor i La Guaira, aixina com l'ampara de tota la costa des del riu Esequibo fins a la Goajira, a l'occident, i el seu defensa en contra de contrabandistas que sabotejaven el seu monopoli. Es requisen barcos, es revisen paquets i caletas marines i es creen alcabalas d'aduana i control. Les seues pràctiques monopólicas i excloents varen produir varis tumults, sent una d'elles la liderada pel zambo Andresote, en Sant Felipe, en 1735. No obstant, la més rellevant va ocórrer en Barlovent, estenent-se despuix cap a Caracas, entre 1748 i 1752, la qual va estar liderada pel cosechero local d'orige canari Juan Francisco de #León i a la qual es varen plegar tots els sectors marginats per les pràctiques de la Companyia Guipuscoana, incloent esclaus, pardos i canaris, per lo que va adquirir tenyides de revolució social. Abdós fracassen per falta de respal de l'èlit criolla local, que decidix plegar-se a la Corona.

A mitan del sigle XVIII es funden ciutats com Angostura (1764), en el Orinoco, i Sant Fernando d'Apure (1788), i creixen atres com a Sant Carlos, Calabós i Sant Cristóbal, en els Andes.

Els jesuïtes són expulsats cap a 1766, de la mateixa manera que en el restant d'Amèrica per orde real. Atres Órdens com l'Orde de Agustinos Recoletos que organisava missions a Veneçola des d'Espanya i Filipines, varen vindre a reemplaçar als jesuïtes expulsats. Esta Orde va produir la primera persona Beatificada de Veneçola, María de Sant Josep Alvarado.

En 1777 es produïx l'integració de les vàries províncies en l'aixina cridada Governació de Veneçola i després en la Capitania General de Veneçola, que constituïx essencialment des de llavors l'actual territori de la nació. El lliure comerç s'instaura i s'extinguix en eixa década la Companyia Guipuscoana.

A fins de sigle es crea la Real Audiència de Caracas, en jurisdicció judicial per a conéixer dels pleits en segona instància, que substituïx en eixa funció a l'antiga Audiència de Sant Dumenge.

Capitania General de Veneçola 1777

Artícul principal → Capitania General de Veneçola.

Les províncies existents per al moment de la creació i organisació de la Capitania General de Veneçola eren, a banda de la Província de Veneçola serien:

Província de Trinitat, creada en 1532, pel conquistador Antonio Sedeño, i originalment baix la jurisdicció de Sant Dumenge, posteriorment a la seua incorporació a la Capitania General, va ser atacada per una flota anglesa, que va obtindre la rendició de la plaça, del governador de l'illa, en l'any 1797, i va ser reconeguda la seua ocupació per Tractat d'Amiens en l'any 1802.

Província de Nova Andalusia, està va reunir a les anteriors províncies o governacions de Nova Andalusia i Paria, en una única entitat, la mateixa va ser originalment depenent de la Real Audiència de Sant Dumenge a partir de l'any 1569, fins que va ser subjecta a la jurisdicció del Virreinato de la Nova Granada, de 1749 a 1777.

Província de Margarita, l'illa va ser una província fins a 1600, quan passa a dependre directament de la Corona Espanyola fins a 1777.

Província de Guayana, també coneguda com Província de Angostura, i fundada en l'any 1591.

Província de Maracaibo, formada en 1740, en l'unió de les anteriors províncies de la Crida i Mèrida.

La Província de Veneçola o Caracas, depén sempre de la Real Audiència de Sant Dumenge, en l'illa L'Espanyola, fins a 1718, quan el nou règim borbònic en Espanya, per Real Cèdula la fa dependre en avant del recent creat Virreinato de Nova Granada. S'independisa de nou d'este Virreinato de la Nova Granada en l'any 1742. Trenta anys despuix se li anexen els territoris de les províncies de Maracaibo, Guayana, Cumaná, dependents del Virreinato de la Nova Granada, la província de Trinitat, dependent de Sant Dumenge i Margarita, dependent de la Corona Espanyola, per a formar la Capitania General de Veneçola, en capital en la ciutat de Santiago de #León de Caracas, per Real Cèdula emesa pel Rei Carlos III d'Espanya, el 8 de setembre de 1777.

L'autoritat de la Capitania General comprén els assunts d'índole política, militar i econòmica, de totes les anteriorment senyalades províncies; no obstant, les mateixes continuen depenent judicialment de la Real Audiència de Sant Dumenge, i els seus governadors eren nomenats directament per la Corona Espanyola.

L'influència de Caracas com a ciutat central de govern oficial, i residència del Governador en un àrea que comprenia econòmicament vàries atres governacions com la de Nova Andalusia, Mèrida o Guayana, influïx finalment per a integrar tot el conjunt de províncies i governacions de l'àrea de Veneçola al voltant de la Governació de Caracas.

L'economia colonial de Veneçola gira al voltant de l'exportació de #cuiro, blat, tabac i cacao, en #auge en diferents époques, sent este producte, el cacao tan apreciat en l'exterior pel seu finura, aroma i calitat que impulsa durant els dos sigles finals de l'etapa colonial el desenroll econòmic, i genera una casta ilustrada de descendents dels conquistadors, coneguda com els mantuanos, que basa la seua riquea i poder en este producte durant eixos 2 sigles.

L'Imperi Espanyol descuida i llimita la promoció de l'educació en les seues colónies. Veneçola, en ser una província particularment pobra despuix del colapse de l'explotació de les perles en el sigle XVII, és particularment oblidada. Els grups de mulatos i uns atres no tenen accés a l'educació siquiera bàsica.

En 1727 es crea la primera universitat en Veneçola, sigles en acabant de que s'haguera fet en Mèxic o el Perú.

En 1760 el governador de la província de Caracas li otorga un permís al coronel d'ingeniers Nicolás de Castro per a introduir els estudis de matemàtiques en una Acadèmia de Geometria i Fortificació exclusivament per als seus oficials. Manuel Centurión crea en 1761 una Acadèmia Militar de Matemàtiques. En 1763 el mestre Lorenzo Campíns i Ballester introduïx una Càtedra de Medicina.

Evolució política i econòmica a finals del sigle XVIII

Vore també: Insurrecció de José Leonardo Chirino i Conspiració de Gual i Espanya

La força militar hispana és prou reduïda per a la població. Per a 1777 hi ha en teoria uns 12000 militars per a una població d'unes 800 mil persones. És aixina com en 1797 les tropes angleses del general Abercromby conquisten en facilitat les illes de Trinitat i Tobago: el governador José María Chacón i Sánchez de Soto a penes havia conseguit movilisar uns cinccents soldats mal armats en contra d'una armada en 59 bucs i 6750 soldats d'infanteria.

Vàries tímides intentonas d'emancipació es produïxen, una d'elles liderada per l'ex esclau José Leonardo Chirino en Cor, i una atra pels criollos Manuel Gual i José María Espanya i l'espanyol Juan Bautista Picornell influenciats per les idees de la Revolució francesa, establits en La Guaira, denominada la Conspiració de Gual i Espanya. Els seus cabecilla són presos i alguns aforcats en la Plaça Major de Caracas en 1799.

Alexander von Humboldt informa que per al començ del sigle XIX Veneçola importava productes per més de 35 millons de francs de l'época i que quatre quintes parts d'esta mercaderia ve d'Europa. Diu que els #cuiro de Carora, les hamacas de Margarita i les mantes de cotó del Tocuyo són productes molt poc importants "inclús per al mercat intern".

Independència

Artícul principal → Independència de Veneçola.

Causes de l'independència

Causes internes

Dins de les causes internes es destacava el coneiximent de les idees de l'ilustració pels "criollos". Constituïen un grup social caracterisat per posseir un alt nivell educatiu per lo que la seua preparació intelectual i contactes en l'estranger els varen permetre conéixer les idees revolucionàries.^{cita requerida}

Causes externes

En referent a les causes externes que varen donar lloc a les causes de l'independència de Veneçola destaquem les següents: Les idees d'igualtat, llibertat i fraternitat van a jugar una influència decisiva en l'ànim dels criollos, ademés de les diverses independències sorgides (independència d'Estats Units, independència d'Haití) i la Revolució Francesa.^{cita requerida}

1. La revolució francesa sorgix en 1789, aixina els ideals que promulgava esta revolució de llibertat, igualtat i fraternitat apleguen a les colónies. Aixina com l'idea de, per qué no, portar a terme també una revolució.
2. El motiu més important de tots va ser la crisis política de la Corona Espanyola. França havia invadit Espanya, obligant al rei Carlos IV i al seu fill Fernando VII a renunciar al tro a favor de Napoleón, qui va posar al seu germà, José Bonaparte, com a rei d'Espanya. Açò du a que es creu un govern propi en Veneçola, fins que Fernando VII tornara al tro d'Espanya.

Primers passos per a l'independència de la Veneçola

A finals del sigle XVIII tenen lloc els primers conats independentistes en Veneçola. La primera d'elles és una rebelió armada en 1795 en José Leonardo Chirinos al cap. L'atra es tracta d'una conspiració per part de Manuel Gual i José María Espanya, en 1797, i és la primera de raïls populars. Abdós intentonas resulten fallanques, en els seus respectius líders eixecutats. Francisco de Miranda, per la seua banda, intenta dos voltes en 1806 invadir el territori veneçolà per La Vela de Cor en una expedició armada provinent d'Haití. Les seues incursions terminen en fracassos per la prédica religiosa en contra seua i l'indiferència de la població.

Independència de Veneçola

l'independència de Veneçola es va desenrollar entre 1810 i 1823. Va ser marcada per dos importants acontenyiments: L'independència d'Estats Units d'Anglaterra en 1776, obrint camí a atres colónies com Veneçola i la revolució francesa (1789).

En 1806, el criollo Francisco de Miranda, precursor de l'independència, va mamprendre una expedició liberador de Veneçola en una armada provinent d'Haití i recolzada pels britànics. En una primera ocasió l'intent va ser fallanc. Miranda es va refugiar en Tobago, i pocs mesos despuix va tornar a intentar-ho, conseguint l'èxit.

La data del 19 d'abril de 1810 va marcar l'inici de la revolució veneçolana i dona inici a l'independència de Veneçola. Vicente Emparan, per a eixe llavors era el Capità General de Veneçola, va ser destituït del seu càrrec pel Cabildo de Caracas. Això va donar pas a la formació de la Junta Suprema de Caracas, la primera forma de govern autònoma. La Junta va governar fins al 2 de març de 1811, dia en que es va instalar el Primer Congrés Nacional, ent que nomena un triumvirat compost per Cristóbal Mendoza, Juan Escalona i Baltasar Padró. Mesos despuix, el 5 de juliol d'eixe any, es procedix a declarar l'independència i el 7 de juliol del mateix any, finalment es firma l'Acta de la Declaració d'Independència de Veneçola.

Simón Bolívar

Aixina i tot, els ànims estaven caldeados i molts realistes planejaven una conspiració per a retornar a l'estat anterior al 19 d'abril de 1810, alçant-se vàries poblacions en tal propòsit, entre elles Valéncia, Caracas i Els Teques, en el respal de la guarnició de Port Cabell i vàries tropes espanyoles procedents de Maracaibo que encara permaneixia en mans realistes. La ciutat de Valéncia és declarada capital de la República pel Congrés Nacional el 9 de giner de 1812 després de ser sofocada la rebelió, en l'objectiu d'assegurar el apego de la ciutat (de la mateixa manera que el d'atres importants poblacions depenents, com Port Cabell) als interesses independentistes. A pesar d'això, esta Primera República colapsa en l'arribada de Dumenge de Monteverde, qui recupera el control de la Província. El 25 de juliol de 1812 Miranda, Comandant en Cap del recent creat eixèrcit, va capitular en San Mateo; Simón Bolívar i atres militars varen entregar a Miranda als espanyols liderats per Monteverde, qui els va donar carta d'eixida del país.

La regió occidental, junt en Atanasio Girardot i José Félix Ribas. Simón Bolívar, després de fer públic el polèmic Decret de Guerra a mort, va enfrontar als realistes en quatre batalles a lo llarc de la ruta cap a Caracas. En terminar la campanya, el 6 d'agost va entrar triunfalment en Caracas, a on se li va titular com Libertador. Aixina es va donar inici a la Segona República, encara que varen continuar els combats en atres punts del país. No obstant, a l'any següent va esclatar una rebelió lleal a la Corona a càrrec de José Tomás Boves. El violent espente de les seues tropes va forçar als seguidors de Bolívar a mamprendre l'emigració a Orient, seguida de l'expulsió dels patriotes de terra ferma, en lo que va caure la Segona República.

Bolívar va intentar una reedició de la Campanya Admirable per a rescatar la república, pero per falta de respal es va traslladar a la colónia de Jamaica per a conseguir respal britànic, i després a Haití. Allí es va refugiar el restant dels líders patriotes. Estos varen planificar una expedició a terra ferma, la qual va salpar en març de 1816. Després de prendre l'Illa de Margarita, els republicans varen proseguir la seua gesta atacant Carúpano i Maracay. Bolívar va fugir al poc temps. Es va fer una segona expedició. Manuel Piar havia conseguit lliberar Guayana. Bolívar va aprofitar açò per a traslladar-se allí junt en les tropes de mercenaris europeus - davant tot britànics - que aplegaven a Veneçola a través d'Orient. Bolívar va prendre el mando de les tropes republicanes acantonades en Guayana i va establir la Tercera República. La rivalitat en Piar va créixer ràpidament i al final Bolívar va manar a aprehender a est. Al poc temps, Piar va ser eixecutat. Per la seua banda, José Antonio Páez va realisar importantíssimes operacions militars per a lliberar la regió central del país al mando dels seus llaneros.

La guerra en el pla seguix fins a 1819. En febrer d'eixe any, Bolívar va intentar la reorganisació de l'Estat en l'instalació del Congrés de Angostura, el resultat del qual és la creació de la Gran Colòmbia. En 1820, es va firmar el Tractat d'Armistici i Regularisació de la Guerra, posant fi a la guerra a mort i cessant hostilitats fins al 28 d'abril de 1821. El 24 de juny d'eixe mateix any, Bolívar es va enfrontar a Miguel de la Torre en la Batalla de Carabobo, que se salda en la victòria republicana. Esta victòria va significar la liquidació de les tropes realistes en Veneçola, deixant remanentes que serien vençuts en la Batalla naval del Llac de Maracaibo en 1823.

Gran Colòmbia

Artícul principal → Gran Colòmbia.

La República de la Gran Colòmbia, segons la llei fonamental que la crea, integra a Veneçola en el Virreinato de Nova Granada i la Província Lliure de Guayaquil, a la que després es va unir l'Audiència de Quito i Panamà. El congrés elegit en Angostura es mou a Vila del Rosario, a on es va sancionar la Constitució de 1821 en agost de 1821, i en la que es definix l'organisació política d'este Estat. Bolívar va ser elegit president per majoria, i Francisco de Paula Santander va ser fet vicepresident. Bolívar va continuar els seus campanyes de lliberació pel sur, en la que propicia la lliberació del Perú i la creació de Bolívia.

El nou Estat va regular sobre el comerç i les institucions públiques, i també va decretar l'abolició de l'esclavitut. Pero la discrepància entre bolivarianos (centralistas) i santanderistas (federalistas) tensionó l'orde intern. Aünat a la crisis econòmica, la carent infraestructura, les diferències idiosincrático i d'interessos, i el desig d'autonomia per part dels veneçolans per a en el seu territori, va germinar la secessió. La Cosiata de 1826, liderada per José Antonio Páez i el dr. Miguel Penya Páez, va forjar dita inconformidad del departament de Veneçola en el govern de Bogotà. Per a aquietar la convulsió, Bolívar va governar per decret des de 1828, pero això no va impedir la separació de Veneçola, que es va manifestar finalment en novembre de 1829. En maig de 1830 es va instalar el Congrés de Valéncia en Valéncia (capital provisional del país en motiu del congrés) per a prendre decisions sobre els passos a seguir pel Departament de Veneçola en vista el creixent i continu distanciament en el Govern Central, lo que va terminar en la separació definitiva de Veneçola de la Gran Colòmbia i el naiximent del Estat de Veneçola, adoptant-se una nova constitució.

Caudillismo i Guerra Federal

Hegemonia conservadora

El principal cap polític i home fort de Veneçola en les seues albors com a nació independent és José Antonio Páez, qui es juramenta com President l'11 d'abril de 1831, i el seu Vicepresident és Diego Bautista Urbaneja. En la seua persona es constituïx el Partit Conservador, integrat en la seua majoria per militars d'alt ranc que varen participar en la Guerra d'Independència. En el seu mandat hi ha relativa pau i l'economia mostra una recuperació estimulada per la Llei de Llibertat de Contractes de 1834 i la massiva exportació de café.

En 1835 delega el poder en José María Vargas, el primer civil en dirigir el país. Açò últim no és de gust per als militars de pensament lliberal, encapçalats per Santiago Mariño i Pedro Carujo que s'alcen en la Revolució de les Reformes per a exigir la reconstitució de la Gran Colòmbia i el fi del poder d'una minoria de comerciants. Entre tals oficials hi ha bolivarianos sobreixents, com el edecán del Libertador, Luis Perú de Lacroix o el granadí José María Melo, aixina com també un enemic de Bolívar, Pedro Carujo. Obtenen un efímer triumfo i designen com a president provisional a Santiago Mariño, pero criden al general Páez en la finalitat de que els respalara; no obstant este restaura a Vargas en el govern i decreta #amnistia als oficials de la revolució, molts dels quals no obstant resulten desterrats.

Páez, despuix d'haver derrotat una rebelió lliberal, i després de la presidència de Carlos Soublette (1837-1839) torna a resultar electe en 1839. Va afrontar la crisis econòmica mundial d'eixe any, que va colpejar durament a Veneçola, i a la creixent oposició lliberal representada per Antonio Leocadio Guzmán, al mateix temps que iniciava les disputes territorials contra els britànics per la qüestió del Esequibo. Soublette va anar novament president en 1843.

Monagato

Artícul principal → Monagato.

Gravat que alegoriza l'abolició de l'esclavitut.

En 1847 va ser elegit el general José Tadeo Monagas en el respal dels conservadors, pero després va trencar en estos. L'intent d'estos en depondre-ho va desembocar en l'Assalt al Congrés de Veneçola de 1848. El General es va assegurar de que el seu germà José Gregorio Monagas anara fet president en 1851, qui va proclamar la definitiva abolició de l'esclavitut en 1854. José Tadeo va tornar al poder en 1855, pero el seu règim autoritari va vore el seu fi en la Revolució de Març de 1858, comandada per Julián Castro; sent este últim nomenat com a President Provisional de la República en la Convenció de Valéncia i posteriorment en President Interí, fent de la ciutat de Valéncia novament la capital provisional del país. Els decrets del nou govern varen crear descontent en lliberals, i l'inestabilitat va fer imminent l'esclat d'un conflicte armat conegut com la Guerra Federal.

Guerra Federal

El Cride de la Federació marca el seu inici, i es desenrolla com una guerra de guerrilles. En les batalles inicials, els federalistes lliberals varen obtindre importants triumfos com en Santa Ines. La travessia Blasco de Garay i el vapor Habanero apostats en La Habana són enviats a la Guaira com a resposta a les matances d'espanyols fet que es repetia en atres repúbliques hispanoamericanes a on existia una tensió creixent que afectava als espanyols residents i als interessos nacionals. Despues de la mort en combat del líder Ezequiel Zamora durant el sege de Sant Carlos el seu mando és ocupat per Juan Crisóstomo Falcón. Els reforços i el respal conseguit per Falcón enfortixen als lliberals. Els enfrontaments posteriors els donen ventaja i mermen les forces del govern centraliste. Finalment, en abril de 1863 es firma el Tractat de Coche, que significa la victòria dels lliberals i el seu accés al poder. No obstant este resultat, es conformen nous caudillismes regionals en eixèrcit propi que manté el control de grans porcions de terra, cosa que contraria el anti-latifundisme lliberal. Eixe any, Falcón assumix la presidència i promulga la seua Decret de Garanties que elimina la pena de mort, cosa que és ratificada en la nova constitució, i convertint a Veneçola en el primer Estat modern del món en dur-ho a pràctica.

Guzmancismo

Artícul principal → Guzmanato.

Les mides de Falcón varen causar rencor tanta entre els conservadors com en els dissidents de la facció lliberal. Abdós bandos es varen unir per a derrocar al govern en 1867 en la cridada Revolució Blava. Un eixèrcit dirigit per Miguel Antonio Rojas es va alçar en la regió central del país, mentres que l'expresident José Tadeo Monagas es va alçar en la regió oriental. Per la difícil situació, Falcón va delegar el poder en Manuel Ezequiel Bruzual. A mitan de 1868 Rojas va rodejar la capital, i va firmar el Tractat de Antímano, reconeixent al govern i assumint el mando militar del país. Els orientals, considerant el tractat com una traïció, varen proseguir la seua campanya cap a Caracas, a la que varen capturar en juny d'eixe any, instaurant el govern dels blaus, Guillermo Tell Villegas i José Ruperto Monagas.

Antonio Guzmán Blanco, fill d'Antonio Leocadio Guzmán, havia lluitat en les files del bando lliberal durant la Guerra Federal i després va formar part del govern de Falcón. Després d'iniciat el règim dels blaus, tramó junt en el seu pare la tornada al poder dels lliberals. En fugir pel rebuig de turbes azuzadas pel govern, va organisar una invasió que va conseguir el respal de caudillos regionals federalistes, tals com Joaquín Crespo i Francisco Linares Alcántara. En febrer de 1870 va desembarcar en Curamichate i va prendre posicions pel centre-occident del país mentres engrossava les seues forces. Va prendre Caracas en abril d'eixe any, per lo que el seu accés en poder es coneix com la Revolució d'Abril.

Per haver vixcut varis anys en Europa, una volta fet president va implementar una série de mides tendientes a modernisar el país i instaurar l'orde definitiu. En els decrets d'eixe any, va crear el Conservatori de Belles arts, va reestructurar l'Alta Cort Federal, va dictar el Decret d'Instrucció Pública i Obligatòria promovent l'educació, va reorganisar l'Universitat Central, va fer del pese veneçolà la moneda nacional, va fomentar l'agricultura, va millorar l'infraestructura, i va iniciar una ambiciosa transformació urbanística de Caracas, ciutat a la que segons els historiadors es va empenyorar en donar-li qualitats parisenques, sense abandonar una tendència centralista i autoritària. També va combatre els #alçament en Apure, Guayana i Cor, conseguint sometre als caudillos. Va iniciar una promoció del cult als héroes del passat, especialment a Simón Bolívar, com una estratègia per a unir el país. Igualment, va debilitar el poder de l'Iglésia Catòlica en Veneçola, en passar a l'Estat funcions que tradicionalment eren realisades per esta.

En 1877 va viajar a Europa despuix de passar el mando a Francisco Linares Alcántara, qui poc despuix va escomençar un moviment contra Guzmán Blanco. Això, i la descontinuación de la llínea progressista mantinguda pel seu antecessor, va provocar la Revolució Reivindicadora que li va derrocar en 1879. Despuix de retornar al país, Guzmán Blanco va iniciar un segon govern en el que va designar al bolívar com a moneda nacional, i va decretar la vora Gloria al Brau Poble com a himne nacional, ademés de continuar les mides que havien tingut èxit en el seu anterior periodo, en la ganaderia i el agro recuperant-se de la caiguda en el passat. Després de cinc anys va passar el mando a Joaquín Crespo. L'introducció del positivisme i la creixent oposició del sector estudiantil varen conduir al tancament de l'universitat per part del govern. Com a resultat, el Congrés va elegir a Guzmán Blanco per a presidir entre 1886 i 1888, qui es va retirar en 1887, deixant a Hermógenes López com a president interí per a la transició.

Li va seguir Juan Pablo Rojas Paúl, qui es va alluntar de la llínea centralista mantinguda fins al moment, va crear l'Acadèmia Nacional de l'Història, i va enfrontar disturbis i #alçament anti-guzmancistas. En 1890 va ser elegit Raimundo Andueza Palau per al periodo constitucional de dos anys, pero el seu intent per estendre el seu mandat va provocar la Revolució Legalista de 1892 encapçalada per Joaquín Crespo, que li va derrocar del poder. Crespo va assumir la dirigencia com a producte del moviment en octubre d'eixe any, i va aprovar una nova constitució establint la duració de la presidència a quatre anys, i el vot directe. Mentres era cap del país els recursos públics varen ser mal invertits i es varen crear nous deutes per al país, pero va permanéixer popular entre els seus soldats. El seu candidat a successor, Ignacio Andrade, va véncer en les eleccions de 1897, pero el seu contrincant José Manuel Hernández, va desconéixer els resultats acusant frau, i es va rebelar en Queipa, Valéncia en 1898. Crespo, al mando de les tropes del govern, va perir en la Batalla de la Mata Carmelera, pero l'alçament va ser derrotat. El saldo al final del sigle XIX va ser de recessió econòmica, pero d'alvanços en la cultura, la tecnologia i l'urbanisme.

Hegemonia andina

Artícul principal → Hegemonia Andina.

La Revolució Lliberal Restauradora de 1899 organisada per Cipriano Castro i Juan Vicente Gómez va fer fugir del país a Ignacio Andrade, duent al poder a Castro, qui no obstant, va ratificar en els seus càrrecs a alguns ministres del derrotat govern, desvirtuando el lema principal de la seua campanya: «Nous hòmens, nous ideals, nous procediments».

En 1901, l'Assamblea Nacional Constituent ho va elegir President i com a segon vicepresident a Gómez. De la mateixa manera que els seus predecessors, pel seu autoritarisme va combatre #sedició internes. La més sobreixent d'estes va ser la Revolució Libertadora, liderada pel banquer Manuel Antonio Matos, que va culminar en el triumfo de Castro en 1903 despuix de les batalles de La Victòria i de Ciutat Bolívar, i tancant el capítul de les grans rebelions caudillistas. Ademés, la seua gestió va seguir una forta llínea anti-imperialista contra les grans potències estrangeres, negant-se a cancelar el deute nacional en el Regne Unit, Alemània i Itàlia. Per açò, va deure encarar el bloqueig naval que varen impondre estos països.

Per una malaltia, en novembre de 1908 Castro es va dirigir a París en el propòsit de sometre's a tractaments pertinents. Dies despuix, el seu vicepresident i amic Gómez va perpetrar un colp d'estat en decembre d'eixe any, traïcionant a Castro i prohibint la seua tornada a Veneçola. Gómez va anar oficialment president des de 1910, quan el Congrés ho va elegir per a un terme de quatre anys, pero va decidir permanéixer el poder, i per a solucionar la crisis posterior va suspendre les eleccions. Gómez seria designat com a President Constitucional per periodos de sèt anys establits per una nova constitució, en #gobernant títaro presidint per poc temps i actuant de frontera a Gómez. Va ser inmisericordioso tant en opositors com en tot aquell que li qüestionara. Molts presoners polítics varen complir la seua condena realisant treballs forçats per a construir diverses carreteres per tot el país. Per a resistir protestes del estudiantado, va tancar l'Universitat Central de Veneçola durant dèu anys, en lo que va sumir al país en un retart educatiu.

En 1912 s'havia realisat el primer vol en Veneçola donant inici a l'aviació en el país. Durant el gomecismo es va vore una migració de les zones rurals a les urbanes.

Durant eixa época es va donar un boom lliterari en Veneçola, va sorgir una série de poetes veneçolans que varen crear una poesia nova i moderna, que es llibera dels cànons del modernisme hispanoamericà, varen ser coneguts com la Generació del 18.

També va promulgar la primera Llei del Treball, va crear bancs per a obrers i agricultors, va iniciar l'explotació petrolera i va conseguir la cancelació del deute extern en 1930. El moviment opositor més recordat de la seua época va ser protagonisada per els estudiants universitaris en 1928, d'a on sorgirien nous líders polítics. En 1929 també va tindre lloc un intent de colp d'estat en els quarters de Caracas despuix dels fallancs #alçament dels generals, Emilio Arévalo Cedeño i José Rafael Gabaldón, aixina com la pren de Curazao per Rafael Simón Urbina i l'invasió del Falke liderada per Román Prim Chalbaud. La major contribució del general Gómez va ser la pacificació definitiva del país, en exterminar als caudillos importants i crear l'Acadèmia Militar de Veneçola, com a base d'un Eixèrcit Nacional consolidat. El seu règim és considerat com la dictadura més férrea que ha tingut Veneçola i Llatinoamèrica.

Gómez va morir en 1935, i el general Eleazar López Contreras va ser designat Encarregat de la Presidència fins a 1936, i després President Constitucional per sèt anys. En ell s'inicia la transició a la democràcia: decreta amnistia per als presoners polítics i restablix la llibertat de prensa. En els Carnestoltes d'enguany una gran manifestació pública front al Palau de Miraflores demandant per majors llibertats civils, a les que López va accedir en part en la seua Programa de febrer. En juliol va reformar la constitució, reduint el periodo presidencial de 7 a 5 anys, i focalizó les seues polítiques governamentals en la creació de programes assistencials de salut pública. Ademés, va concretar obres de suma importància per a la nació com la creació de la Guàrdia Nacional de Veneçola en 1937, l'obertura del Museu de Belles arts i del Museu de Ciències en 1938, i la creació del Banc Central de Veneçola en 1940.

Al final del seu mandat en abril de 1941, el Congrés va designar com a President a Isaías Medina Angarita, militar que va promulgar una Llei d'Hidrocarburs en 1943 que duria més dividents monetaris al país i restringiria la participació de les empreses multinacionals. En la seua gestió es va decretar l'elecció directa dels diputats, el sufragi femení i la llegalisació de tots els partits, es va permetre la tornada de tots els exiliats polítics i la lliberació de la totalitat dels presos polítics. També va crear el primer pla de cedulación veneçolana en 1944, va activar una reforma agrària, i va iniciar la modernisació de les ciutats. Va recolzar als aliats en la Segona Guerra Mundial i va intentar l'anexió de les Antilles Neerlandeses.

L'aspecte més negatiu va ser la firma del Tractat de Llímits de 1941 entre Colòmbia i Veneçola. Encara que va continuar en major rapidea el camí a la democràcia, existien molts adversaris polítics, com Rómulo Betancourt i el seu partit Acció Democràtica. Des del seu sen es va forjar en 1945 un colp d'Estat en ajuda d'un grup de jóvens militars dirigits pels Tinents Coronels Marcos Pérez Jiménez, Luis Llovera Páez i Carlos Prim Chalbaud, els qui disentían en el tipo d'elecció presidencial empleada i en moltes mides de Medina.

Dictadura militar

Artícul principal → Dictadura militar en Veneçola (1948-1958).

Es va instaurar llavors una Junta Revolucionària de Govern presidida per Betancourt. iniciant aixina el Trieni Adeco. En breu temps la Junta va cridar a comicis lliures i directes. El famós escritor Rómulo Gallecs va resultar ser el primer president veneçolà electe d'esta forma, assumint en febrer de 1948. A pesar d'això, Gallecs no va completar el seu periodo pel colp d'estat del 24 de novembre d'eixe any, en el que es va fer en el control del país una Junta Militar integrada pels mateixos rebelats de fa tres anys, i que va derogar la constitució de 1947. Dels triunviros, Carlos Prim Chalbaud era candidat a presidir el país després de que la Junta Militar convocara a eleccions, pero és seqüestrat i assessinat per un grup liderat per Rafael Simón Urbina i el seu nebot Dumenge Urbina el 13 de novembre de 1950. Despuix de l'incident, Germán Suárez Flamerich va ser designat president provisional. Encara que no s'ha pogut confirmar, és creència popular que l'autor intelectual del magnicidio va ser Marcos Pérez Jiménez, el segon triunviro que eixercia com a Ministre de Defensa.

Pérez Jiménez va permanéixer en tal cartera fins a decembre de 1952, data de les votacions per a una Assamblea Constituent. En observar que el partit opositor URD s'estava duent el major percentage de vots, l'oficialiste Front Electoral Independent va desconéixer els resultats i va suspendre les eleccions. Dos dies més tart, els poders de la Junta varen ser transferits en la seua totalitat a Pérez Jiménez, qui en abril de 1953 és proclamat President Constitucional per cinc anys. El seu govern, que en eixe any va impulsar una constitució, va tindre el format d'una dictadura personalista que no va vacilar en proscriure a l'oposició, coartar llibertats civils i censurar sistemàticament als mijos de comunicació. El seu principal organisme policial, la Direcció de Seguritat Nacional en la seua Secció Polític-Social, va tindre la tasca d'arrestar a opositors, recloure'ls en el Camp de Concentració de Guasina, i també eixecutar-los. Va tindre especial respal del govern dels Estats Units per ser part de la ret de distribució petrolera i per la seua lluita contra el comunisme. No obstant, el seu règim també es va caracterisar per un progrés en infraestructura sense igual per al país, lo que posteriorment es coneixeria com la «dictadura desarrollista» de Veneçola. L'explosió de l'infraestructura visionària i tecnològicament puntera, el foment especial a l'immigració europea que va canviar a la societat veneçolana i la culminació d'ambiciosos i emblemàtics proyectes d'obres públiques, es varen emmarcar com la pràctica d'una corrent de pensament nacionaliste denominada el Nou Ideal Nacional. A pesar d'açò, l'antipatia generada pels seus actes repressius i les seues intencions de perpetuar-se en el poder, va incrementar el descontent en contra seua.

En decembre de 1957 es va organisar un plebiscit per a definir la seua permanència per a un atre periodo en el poder. Els bolletins oficials li varen donar la victòria, encara que era de sobre enteniment en la població en general que es va tractar d'un frau orquestat. Açò va produir un fraccionament en les Forces Armades que ho havien recolzat fins a llavors, i que va protagonisar una rebelió fallanca en el dia d'Any Nou de 1958. La crisis política que es va originar llavors va desestabilisar les bases del règim, concloent en el seu deposición per un moviment cívic-militar en la matinada del 23 de giner, lo que li va obligar a fugir cap a República Dominicana para posteriorment traslladar-se als Estats Units junt a la seua família. Al sendemà es va organisar una Junta de Govern presidida pel contralmirante Wolfgang Larrazábal.

Encara que es va cridar a eleccions per a eixe any, la Junta va rebujar varis conats de colp per part de militars perezjimenistas. En octubre es va procedir a la firma del Pacte de Puntofijo, que disponia de l'alternança en el poder dels partits Acció Democràtica, COPEI i URD, per a canalisar la futura vida política del país i excloent als partits d'esquerra. Larrazábal va renunciar a la junta en novembre per a participar en els comicis, sent substituït per Édgar Sanabria. l'elecció a President es va decantar finalment per Rómulo Betancourt, qui va assumir el càrrec en febrer de l'any següent.

Les obres més perdurables de Pérez Jiménez es manifesten en la construcció de gran part de l'infraestructura vial en el Districte Federal. l'Autopista Caracas-La Guaira, Autopista Teixiries-Valéncia, Autopista Francisco Fajardo, la Passejada dels Próceres i moltes atres varen ser obres del Govern Militar. Una Junta cívic - militar de Govern, presidida pel Contralmirante Wolfgang Larrazábal Ugueto s'encarrega del govern de transició fins a les noves eleccions presidencials. Una mida populista d'esta Junta de Govern, denominada Pla d'Emergència, per la qual se li donava una espècie de salari mentres conseguia treball a tots els llauradors i obrers que ho solicitaren, va donar orige a un massiu èxodo rural que es va dirigir a les ciutats, especialment, a Caracas, lo que va donar orige, a la seua volta, a una macrocefàlia de la capital sobre el restant del país, i al ràpit i descontrolado increment de les àrees de poblament marginal en les barriades de les principals ciutats.

Democràcia

Artícul principal → Història de Veneçola des de 1958.

Segon govern de Rómulo Betancourt

Artícul principal → Segon govern de Rómulo Betancourt.

La nova era democràtica va dur en si canvis a nivell polític i econòmic. En el seu govern no es varen otorgar més concessions petroleres a les empreses que operaven en el país, es va constituir la Corporació Veneçolana del Petròleu, i es va crear l'OPEP en 1960, per iniciativa de Juan Pablo Pérez Alfonzo. Paralelament es va alvançar una llei de Reforma Agrària que redistribuiria els terrenys improductius en la finalitat de detindre el decliu de la producció agrícola, pel boom petroler. Igualment, es va sancionar una nova constitució en 1961. El nou orde va tindre els seus antagonistas. Durant una desfilada militar, el president Rómulo Betancourt va sofrir un atentat planejat pel dictador dominicà Rafael Leónidas Trujillo en la finalitat de reiniciar la dictadura en Veneçola. Els grups izquierdista exclosos del Pacte varen iniciar una insurgencia armada, organisats en els focs guerrillers de les Forces Armades de Lliberació Nacional, favorides pel Partit Comuniste. En 1962, varen intentar la desestabilisació via els cossos militars, protagonisant dos fallancs tumults, una en Carúpano i una atra en Port Cabell. Paralel a açò, Betancourt va promoure una doctrina internacional, en la que només reconeixia als governs electes per votació popular i trencava en els règims dictatorials, com el de la Cuba comunista.

Govern de Raúl Leoni

Artícul principal → Govern de Raúl Leoni.

En les següents eleccions de 1963 va resultar electe el mege Raúl Leoni. El seu govern va escomençar en una coalició de partits a la que es va denominar la Àmplia Base, integrant a AD, URD i el FND. Encara que el seu govern va ser de concòrdia general i enteniment entre els sectors de la població, va tindre que bregar en numerosos atacs de la guerrilla comunista favorida pel règim cubà. D'entre estos destaca l'invasió a les plages de Machurucuto en maig de 1967. Veent que rendia pocs fruts sense aplegar a tindre respal de les classes populars, la major part dels guerrillers varen abandonar la lluita armada per la política electoral en eixe any. El govern de Leoni també es va destacar per la conclusió d'obres públiques i el desenroll cultural.

Primer govern de Rafael Caldera

Artícul principal → Primer govern de Rafael Caldera.

Rafael Caldera va resultar vencedor en els següents comicis. Abans de prendre possessió, en 1969, va esclatar la Rebelió de Rupununi en Guyana, que va representar una oportunitat per a anexar part del Esequibo que reclamava Veneçola. En este context, va firmar el Protocol de Port Espanya en 1970, congelant les reclamacions per 12 anys. Durant el seu govern va pactar la treua definitiva en la guerrilla i va garantisar la seua integració a la vida política, llegalisant el PCV.

Primer govern de Carlos Andrés Pérez

Artícul principal → Primer govern de Carlos Andrés Pérez.

En 1974 va assumir la presidència Carlos Andrés Pérez. En el seu govern es va fer notable l'ingrés de divises per concepte del petròleu i els alts estàndars de vida que va adquirir la població, aplegant-se a l'accepció de la Veneçola Saudita, en la que va créixer acceleradament el Producte Intern Brut. En 1975 va nacionalisar l'indústria del ferro, i a l'any següent, la del petròleu, creant l'empresa estatal #Petròleu de Veneçola (PDVSA). Tant Caldera com Pérez varen trencar parcialment en la Doctrina Betancourt.

Govern de Luis Herrera Campíns

Artícul principal → Govern de Luis Herrera Campíns.

En 1979, Luis Herrera Campíns és investit com a President. Va inaugurar múltiples instalacions culturals i deportives, aixina com el Metro de Caracas. Encara que els ingressos petrolers varen seguir acreixent-se, això no va impedir que el país s'endeutara en les finances internacionals, forçant el apego als dictàmens del Fondo Monetari Internacional. En 1983 es va produir la devaluación del bolívar en el cridat Divendres Negre, desnugant una forta crisis econòmica.

Govern de Jaime Lusinchi

Artícul principal → Govern de Jaime Lusinchi.

En el govern de Jaime Lusinchi, es faria poc per a contrarrestar-la. Els índexs de corrupció es varen vore incrementats, i la política econòmica va seguir mantenint la llínea rentista. En 1987 va deure afrontar la protestes del Març Merideño. Per una atra part eixe mateix any es va viure el major moment de tensió militar internacional en els últims anys, quan la corbeta colombiana A.R.C. Caldas va ingressar clandestinament en aigües del Golf de Veneçola. Va ser una crisis que es va originar en la disputa per la sobirania en dit golf entre abdós nacions, i sobre la que no s'havia alcançat acort. Els mijos parlaven d'una possible guerra, pero el conflicte es va resoldre per mig del diàlec i el retir de la corbeta.

Segon govern de Carlos Andrés Pérez

Artícul principal → Segon govern de Carlos Andrés Pérez.

Carlos Andrés Pérez és novament elegit en 1988. Buscant solucionar la crisis, va adoptar mides que varen originar grans protestes com el Caracazo de 1989. Es varen produir dos intents de colp d'Estat liderats pel tinent coronel Hugo Chávez en febrer i en novembre de 1992. Pérez va anar finalment destituït pel Congrés en 1993. Octavio Lepage va ser President provisional per pocs dies, fins que l'historiador i parlamentari Ramón José Velázquez va ser designat com a interí pel Congrés Nacional.

Segon govern de Rafael Caldera

Artícul principal → Segon govern de Rafael Caldera.

Rafael Caldera aplega en poder per segona volta en 1994. Va tindre que manejar una forta crisis bancària en 1994. La solsida i intervenció d'una decena de bancs va culminar en la fuga de capitals, provocant també el quebre d'empreses. Per a frenar la crisis, va iniciar una política de privatisacions, pero la greu situació econòmica continuaria. La situació catalizó la decaiguda dels partits polítics que havien estat actius des de mediats del sigle XX.

Revolució bolivariana

Artícul principal → Revolució bolivariana.

Primer govern d'Hugo Chávez

Artícul principal → Primer govern d'Hugo Chávez.

Hugo Chávez va guanyar les eleccions presidencials de 1998. Va ser recolzat per l'aliança partidista «Pol Patriòtic». Va promoure una nova constitució, la qual es va aprovar per referèndum en decembre de 1999, i que va dur en si la renovació del Poder Públic per una Assamblea Nacional Constituent conformada en un 95 % per oficialistes, lo que va posar en qüestió l'independència de poders de l'Estat en alguns sectors de la societat veneçolana. Per mig de dit referèndum, Es va allargar el periodo presidencial de 5 a 6 anys, es va definir un nou llímit de dos térmens presidencials consecutius i es va canviar el nom oficial del país canvia de «República de Veneçola» a «República Bolivariana de Veneçola», en homenage al libertador veneçolà Simón Bolívar, donant inici a un proyecte ideològic i social que varen denominar Revolució bolivariana.

Segon govern d'Hugo Chávez

Artícul principal → Segon govern d'Hugo Chávez.

En 2001, Chávez va promulgar 49 lleis sobre l'administració de terres, gràcies a una habilitació de l'Assamblea Nacional, en el marc de la seua plataforma anomenada com Revolució bolivariana, generant conflictes en l'oposició. Això va desembocar en una desocupació nacional convocada per la Confederació de Treballadors de Veneçola (CTV) i per la cambra d'empresaris (Fedecámaras).

En 2002 varen escomençar un gran número de protestes en contra de les 49 lleis. Eixe any, despuix d'una massiva manifestació en Caracas, l'11 d'abril de 2002 es dona lo que es coneix com el Colp d'Estat de 2002. Davant una suposta renúncia i detenció de Chávez, Pedro Carmona, dirigent de Fedecámaras, es autoproclamó President en el respal de la CTV i varis partits polítics d'oposició. Segons una investigació realisada per Esquerra Unida, el periodiste i assessor José Manuel Fernández diu que "Poderosos mijos de comunicació, en Veneçola i en l'exterior varen recolzar directa i indirectament el colp". Com a primera acció de govern, Carmona va desintegrar tots els poders constituïts i va instaurar un govern de facto. Eixa mateixa nit Chávez va ser restituït, després de ser rescatat en una acció comando en l'illa a on havia segut pres.

L'oposició va organisar després en decembre de 2002 un desocupació general solicitant la renúncia de Chávez, unint-se a esta molts treballadors de #Petròleu de Veneçola, ocasionant grans pèrdues econòmiques per al país. Es va solicitar després un referèndum revocatori, realisat finalment en 2004 i en ell, Chávez va resultar victoriós.

La gestió de Chávez va mantindre una llínea izquierdista que buscava dur al país cap a lo que va denominar el Socialisme del sigle XXI. Va crear programes d'ajuda i desenroll social —Missions Bolivarianas—. Va manifestar desgrat pel imperialisme polític-econòmic que, segons les seues paraules, va gestionar el govern d'Estats Units. A la seua volta, va enfortir relacions en antics rivals d'Estats Units, com Rússia, China i Vietnam, o rivals ideològics, com Cuba, Iran, Bielorússia i Síria. En 2005, els partits chavista varen conseguir el control de casi totes les governacions del país i de l'Assamblea Nacional, eleccions a les quals l'oposició no va acodir alegant «falta de garanties».

Tercer govern d'Hugo Chávez

Artícul principal → Tercer govern d'Hugo Chávez.

Les següents eleccions presidencials es varen realisar en decembre de 2006, en les que Chávez va ser reelecto front a Manuel Rosers, el seu contrincant directe. Va anunciar luego que impulsaria el seu proyecte polític a través de reformes a la Constitució, incloent el control de la Força Armada, nous controls econòmics i la reelecció indefinida. En eixe procés, no es va renovar la concessió per a senyal oberta al canal de televisió RCTV, mida que va generar rebuge en part de la població i que va propiciar l'activació del Moviment estudiantil veneçolà. En decembre de 2007 es va celebrar un referèndum sobre dites propostes, les quals varen anar finalment rebujades per l'electorat, mantenint a la Constitució en la seua versió de 1999.

En novembre de 2008, es varen realisar eleccions regionals, en les quals l'oficialiste Partit Socialiste Unit de Veneçola va obtindre 17 de les 22 governacions en disputa. L'oposició, per la seua banda va obtindre la governació de cinc dels huit estats més poblats de Veneçola. En febrer de 2009, es va realisar un nou referèndum sobre una proposta d'esmena plantejada per Hugo Chávez que permetria alçar els llímits a la reelecció de tots els càrrecs d'elecció popular inclós el president de la República, que va ser aprovat per l'electorat. Este mateix any inicie una serie de corts elèctrics a causa de la falta d'inversió. S'estima que durant el seu govern la deute públic es va multiplicar, la major part del deute està sustentada en els abonaments Sobirans i abonaments PDVSA, atres deutes a convenis en països com China i Rússia i un tercer grup es deu a pagaments pendents per les expropiacions d'empreses transnacionals, lo que va dur com a conseqüència una hiperinflación des de l'any 2017.

Primer govern de Nicolás Madur

Artícul principal → Primer govern de Nicolás Madure.

Despuix del decés d'Hugo Chávez en 2013, el CNE convoca a eleccions presidencials i és electe president Nicolás Madur. Durant el mandat de Madur, que va escomençar el 19 d'abril de 2013 s'agudisa l'escassea en Veneçola, esta situació es dona en productes en preus regulats, com la llet, diversos tipos de carn, pollet, café, arròs, oli, farina pre-cuita, manteca; aixina com també, productes de primera necessitat com a paper higiènic, productes de netea personal, medicines per a tractar el càncer, entre uns atres. Són freqüents les files de persones que volen comprar productes bàsics en supermercats i atres negocis. Esta situació ha dut al governe veneçolà a impulsar mides com el "Sistema Biométrico d'Abastiment".

Per a les eleccions parlamentàries del 2015 l'oposició obté 112 dels 167 diputats de l'Assamblea Nacional (56,2 % dels vots), i la primera victòria electoral de pes per a l'oposició en 17 anys.

En febrer de 2016, el president Nicolás Madur, va anunciar l'aument de la gasolina, quedant en 1 Bs. per a la de 91 octanos i en 6 Bs. per a la de 95 octanos. Representant un 1328,57 % i 6085,56 % d'increment en el preu que es manejava des de 1996. D'igual forma, el salari mínim es va aumentar a 11.578 Bs. i el CestaTicket es va incrementar a 13.275 Bs. Per la seua banda, el sistema marginal de dividides (SIMADI) passa a ser sistema complementari flotant, passant d'un dólar a 6,13 Bs., a 10 Bs. A finals d'abril, és re-inaugurat el Telefèric Mukumbarí de l'estat Mèrida. D'igual forma, la Cerveseria Polar va paralisar la producció de malta i cervesa en el país, per no importar matèria primera per a la seua fabricació per la falta de divises adjudicades pel govern veneçolà. Nicolás Madur, anuncia l'aument del salari mínim en un 30 % quedant en 15.051 bolívars i el cistella tiquet a 3.5 UT ubicant-se en 18.585 bolívars. L'1 de maig del mateix any entra en vigència el nou huso horari del sistema

UTC -4:30 hores a UTC -4:00 hores en tota Veneçola.

Es realisen fortes protestes i marches en contra del govern de Nicolás Madur entre abril i juliol de 2017, exigint eleccions. Per la seua banda, Nicolás Madur va anunciar cridar a una Assamblea Nacional Constituent (ANC). Sectors opositors al govern varen rebujar l'anunci i varen expressar inconstitucional la mida. Per al 16 de juliol, l'oposició al govern de Madur va realisar una consulta popular a on 7.535.529 veneçolans rebugen la ANC i dona posteas a l'Assamblea Nacional (AN) de prendre decisions. El govern va desconéixer esta consulta. D'igual forma, la comunitat internacional manifesten el seu descontent i desconeiximent de la ANC, entre els països que es varen expressar, estan Argentina, Brasil, Colòmbia, Estats Units, entre uns atres; aixina com organismes internacionals com la OEA en els quals varen plantejar la suspensió de la ANC, per la seua banda Mercosur, va anunciar la possibilitat d'expulsar a Veneçola del seu organisme. Les eleccions de l'Assamblea Nacional Constituent es va realisar el 30 de juliol, a on el Consell Nacional Electoral va donar a conéixer que 8.089.320 persones varen sufragar. El mateix dia, es varen reportar a lo manco 15 morts en les protestes que varen sorgir a raïl del rebuig a la ANC.

En la matinada del 6 d'agost de 2017, un grup de militars prenen per assalte el Fort Paramacay, Municipi Naguanagua del Estat Carabobo, presuntament comandados pel capità Juan Caguaripano. En octubre es varen celebrar eleccions per a elegir governadors, a on varen resultar elegides 28 del partits del govern, mentres que quatre varen ser guanyades per AD i l'estat Zulia, pese haver guanyat Guanipa, davant la negativa de juramentarse en la ANC, el consell llegislatiu de l'estat, va declarar va buidar de poder i va designar un nou governador. Per a novembre del mateix any, despuix d'ajusts als preus de la carn, este rubro va escomençar a desaparéixer dels locals dedicats a la seua venda. Despuix dels anuncis oferits pel president Nicolás Madur, a principis de novembre de 2017, com l'aument salarial i l'introducció del billet de 100 000 bolívars; economistes i mijos de comunicació varen afirmar que Veneçola, ha iniciat una hiperinflación, despuix de tirar el passat més d'octubre una inflació del 50,6 %.

L'Assamblea Nacional Constituent promou la Llei contra l'Odi, qui per a alguns sectors llimita la lliure expressió dins del territori veneçolà. Per la seua banda, des de l'exterior s'imponen fortes sancions econòmica contra partidaris afectes al govern, incloent al president Nicolás Madur, per governs com Estats Units i Canadà. A finals de l'any membres del govern i fraccions de l'oposició veneçolana, varen realisar diferents trobades en la finalitat de conseguir acorts polítics. El 3 de decembre de 2017, Nicolás Madur va donar a conéixer la creació de la criptomoneda "petro", per a evitar el bloqueig financer.

A principi de giner de 2018, varen ocórrer saquejos en diverses ciutats de Veneçola. El 15 de giner de 2018 els cossos de seguritat del Esyado varen realisar la massacre del Junquito que termine en la mort del dissident Óscar Alberto Pérez.

El 9 d'abril de 2018, des de Colòmbia el Tribunal Suprem de Justícia veneçolà en l'exili dicta presó preventiva contra el president Nicolás Madur, per corrupció. Despuix de la crisis, treballadors del sector petroler protesten per millores salarials, mentrestant en PDVSA es prohibix renunciar. llaura el 20 de maig de 2018, es varen realisar eleccions presidencials on va resultar elegit novament el president Nicolás Madur, per al periodo presidencial 2019-2025, en una abstenció de casi el 60 % en els centres electorals Event desconegut per la comunitat internacional i l'oposició veneçolana. Despuix de les eleccions, el candidat a les eleccions Henri Falcón, va anunciar el desconeiximent dels resultats.

Segon govern de Nicolás Madur

Artícul principal → Segon govern de Nicolás Madur.

Per al 10 de giner de 2019, Nicolás Madur és juramentado com a president de Veneçola en el Tribunal Suprem de Justícia. Al següent dia despuix d'un cabildo obert, Juan Guaidó, president de l'Assamblea Nacional de Veneçola, va anunciar que es apegaría als artículs 333, 350 i 233 de la constitució per a, en les seues paraules:

"conseguir la cessació de l'usurpació i convocar eleccions lliures en l'unió del poble, FAN i comunitat internacional",

Rebent respal d'organismes internacionals com la OEA i països de la regió, com Argentina, Brasil i Chile; sustentat en l'artícul 233 de la Constitució de Veneçola. Juan Guaidó es juramenta el 23 de giner de 2019 en una multitudinària marcha en la ciutat de Caracas com a president interí de Veneçola, apegándose a l'artícul 233 de la constitució de Veneçola rebent el posterior respal de més de 50 països. Açò genera la Crisis presidencial de Veneçola de 2019. Madur va ordenar tancar les fronteres i impedir qualsevol ingrés. Des del 23 de febrer de 2019, es varen realisar fortes protestes en les llínees fronterices en Brasil i Colòmbia, per a permetre l'entrada d'ajuda humanitària provinent principalment d'Estats Units, la qual el govern veneçolà no va accedir. Per la seua banda a lo manco 160 uniformats pertanyents a organismes de seguritat varen desertar a Colòmbia i uns 3 a Brasil, desconeixent el govern de Nicolás Madur.

Entre març i abril, ocorren massius apagons a nivell nacional, fent créixer les manifestacions pel suministrament elèctric i la falta d'aigua. El govern va anunciar #racionament de llum en tot el país. En el matí del 30 d'abril de 2019, Juan Guaidó junt a Leopoldo López donen anunci de l'inici de l'operació Lliberteu des dels voltants de la Base Aérea La Carlota.

El 2020 va ser un any marcat per la Pandèmia de COVID-19, a on el primer cas confirmat va ser reportat el 13 de març pel govern, sent el 21 de març donada a conéixer la primera mort com a conseqüència de la malaltia. Entre les accions adoptades pel govern, es varen suspendre les classes i es va realisar la cridada "quarantena radical". També, gran part del territori nacional es va vore afectat per l'escassea de gasolina. El 9 d'octubre del mateix any es promou la Llei Antibloqueo donant poder a Nicolás Madur, aprovada per l'Assamblea Nacional Constituent, per a evadir les sanciones establides contra la seua administració. El 6 de decembre d'eixe any varen ser realisades les eleccions parlamentàries que renovarien els escans de l'Assamblea Nacional per a la V Llegislatura, els resultats brindats pel Consell Nacional Electoral decretaven com a guanyador de la majoria al Gran Pol Patriòtic, estos resultats no varen ser reconeguts per l'Assamblea Nacional (IV Llegislatura), L'Unió Europea i diversos òrguens internacionals.

Per a agost de 2021, va escomençar una nova reconversió monetària del Bolívar, denominada "Bolívar digital" la qual consistix en suprimir sis zeros al con monetari en circulació. En 2023 esclate el Case PDVSA-Cripto.

Tercer govern de Nicolás Madur

Artícul principal → Tercer govern de Nicolás Madur.

El 28 de juliol de 2024, es varen realisar l'eleccions presidencials de Veneçola. En el seu primer bolletí, el Consell Nacional Electoral va declarar a Nicolás Madur com a guanyador, en un presunt 51,20 % dels vots, i dient que Edmundo González va rebre un 44,02 %, justificant el retart en anunciar els resultats en un «hackeo» del sistema. A pesar del supost caràcter d'irreversibilitat dels resultats anunciats, va quedar una brecha de més de dos millons de vots que no varen ser adjudicats a cap candidat en el primer bolletí, i que són suficients per a canviar el resultat de l'elecció.

L'oposició va rebujar les sifres, declarant que Edmundo González havia guanyat en el 70% dels vots d'acort en les actes electorals de que disponien. Diversos països, incloent a Argentina, Costa Rica, Chile, Equador, Estats Units, Perú, Uruguay, Guatemala i El Salvador han mostrat el seu rebuig als resultats, calificant-los de fraudulents i senyalant irregularitats. Brasil, Colòmbia i Paraguay esperen que es realise la auditoria del Centre Carter i l'Organisació de les Nacions Unides.

Els resultats han provocat una série de protestes espontànees que varen iniciar el 29 de juliol a nivell nacional en rebuig al frau electoral.

El 12 d'agost de 2024, es crea el Consell Nacional de Ciberseguridad baix el decret n.° 4.975.

En la matinada del 3 de giner de 2026, el president d'Estats Units, Donald Trump, va anunciar que el president Nicolás Madur, i la seua esposa Cilia Flores han segut detinguts i extrets del país despuix d'un bombardeig portat a terme per Estats Units. Les #detonació es varen escoltar en Caracas i estats aledaño, també es varen produir vàries explosions en la base militar de la Carlota i en el Fort Tiuna. Eixe mateix dia, el Tribunal Suprem de Justícia va ordenar d'ofici que Delcy Rodríguez assumira la presidència de la República en condició d'encarregada, sense declarar la falta absoluta de Madur. És la primera dòna en ocupar el càrrec.

Transició de Delcy Rodríguez

Entre el 8 de març i principis de abril de 2026,  es va realisar la lliberació de 621 presos polítics.

En abril de 2026 es va produir una série de canvis que donen l'inici del reintegrament de Veneçola al sistema financer internacional. La decisió d'Estats Units de flexibilisar sancions sobre el Banc Central, permet l'obertura de canals financers i facilita les operacions en l'exterior. Al mateix temps, el Fondo Monetari Internacional va recomençar les seues relacions en el país despuix de varis anys de suspensió, acompanyat pel respal d'atres organismes i governs, lo que consolida un escenari de cooperació internacional.

En juny 2026, les forces de seguritat veneçolanes, baix ordenes de la presidenta interina Delcy Rodríguez, i en participació en conjunt a EE. UU. donen mort de el "Chiquet Guerrero", líder del cartell Tren de Aragua en l'Estat Bolívar.

Vore també

• Anex:Cronologia de Veneçola
• Història constitucional de Veneçola

Enllaços externs

• Wikisource contiene obras originales de o sobre l'història de Veneçola.
• O.S. State Department Background Note: Veneçola
• Veneçola Turisme [20] archivat en Wayback Machine.
• 8 Capítuls per a entendre (i apreciar): L'Història de Veneçola