Diferència entre les revisions de "Història contemporànea de la llengua valenciana"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
 
(No se mostren 11 edicions intermiges del mateix usuari)
Llínea 99: Llínea 99:
 
{{Cita|L'idea dels chauvinistes catalans de estendre lo mantell de la seua nacionalitat per damunt de la nostra patria i que trove eco en alguns valencians fills de catalans, no solament la considerem humillant sino que destructora dels més cars dels nostres ideals. Si ella, contra lo que esperem, prengues cos a Valencia, los de Castello nos fariem independents i la combatriem dasta quedarne hu dels nostres.}}
 
{{Cita|L'idea dels chauvinistes catalans de estendre lo mantell de la seua nacionalitat per damunt de la nostra patria i que trove eco en alguns valencians fills de catalans, no solament la considerem humillant sino que destructora dels més cars dels nostres ideals. Si ella, contra lo que esperem, prengues cos a Valencia, los de Castello nos fariem independents i la combatriem dasta quedarne hu dels nostres.}}
  
* Gaetà Huguet, en una carta dirigida al pancatalaniste Daniel Martínez Ferrando (Veu de la Plana, nº 27, [[21 d'octubre]] [[1916]])  
+
* Gaetà Huguet, en una carta dirigida al pancatalaniste Daniel Martínez Ferrando (Veu de la Plana, nº 27, [[21 d'octubre]] [[1916]])
  
 
Al principi, estes normes uniformes foren molt contradites en Catalunya per la gran diferència indicada, pero es varen impondre per la tenacitat de la política [[catalanista]]; més tart obtingueren algunes adhesions també fora de Catalunya, a pesar de que, per a la seua redacció, no s'havia contat per a res en filòlecs i llingüístes de tanta valia com el valencià P. [[Lluís Fullana]] i el mallorquí [[Antoni Maria Alcover|Mossén Antoni Maria Alcover]]. En l'any [[1929]] alguns les adoptaren per a les [[Illes Balears]].
 
Al principi, estes normes uniformes foren molt contradites en Catalunya per la gran diferència indicada, pero es varen impondre per la tenacitat de la política [[catalanista]]; més tart obtingueren algunes adhesions també fora de Catalunya, a pesar de que, per a la seua redacció, no s'havia contat per a res en filòlecs i llingüístes de tanta valia com el valencià P. [[Lluís Fullana]] i el mallorquí [[Antoni Maria Alcover|Mossén Antoni Maria Alcover]]. En l'any [[1929]] alguns les adoptaren per a les [[Illes Balears]].
 +
 +
{{Cita|La pretensió de molts catalans i també d'alguns valencians en voler nomenar llengua catalana al llenguage valenciá, nos pareix, com sempre nos ha paregut, pretensió desgavellada i molt fòra de raó.|Lluís Fullana, 1918}}
  
 
Per lo tant, no va ser fins al I Congrés de la Llengua Catalana ([[1906]]) en la que el català va abandonar la seua condició de dialecte per a adquirir de forma oficial l'estatus de llengua independent per primera volta en la seua història. Fins llavors el català era considerat un dialecte de les llengües d'Oc.
 
Per lo tant, no va ser fins al I Congrés de la Llengua Catalana ([[1906]]) en la que el català va abandonar la seua condició de dialecte per a adquirir de forma oficial l'estatus de llengua independent per primera volta en la seua història. Fins llavors el català era considerat un dialecte de les llengües d'Oc.
Llínea 134: Llínea 136:
  
 
L'importància d'estes manipulacions del sigle XIX cal emmarcar-les en el context del moment. Varen sorgir a la calor de la Renaixença catalana, moviment de la recuperació de la llengua catalana, del que la família Bofarull, sobretot Antonio Bofarull (1821-1892), va ser protagoniste indiscutible.
 
L'importància d'estes manipulacions del sigle XIX cal emmarcar-les en el context del moment. Varen sorgir a la calor de la Renaixença catalana, moviment de la recuperació de la llengua catalana, del que la família Bofarull, sobretot Antonio Bofarull (1821-1892), va ser protagoniste indiscutible.
 +
 +
=== Lo Rat Penat ===
 +
[[Image:LoRatPenat.jpg|250px|right|thumb|<center>Logotip de '''Lo Rat Penat'''</center>]]
 +
{{AP|Lo Rat Penat}}
 +
En l'any [[1914]] es conseguí en la sèu de [[Lo Rat Penat]] el primer acort social sobre la normativa valenciana. Davant l'anarquia ortogràfica, l'entitat Lo Rat Penat mamprengué l'iniciativa i encarregà al filòlec [[Lluís Fullana]] la difícil missió de coordinar la redacció d'un "Proyecte de Normes Ortogràfiques". Estes normes foren debatudes públicament una a una, i aprovades per consens pels principals escritors i erudits valencians en vàries assamblees públiques celebrades en la sèu de Lo Rat Penat, publicant-se les conclusions en el ''[[Diario de Valencia]]''. La [[Diputació de Valéncia]] crearia en [[1915]] el [[Centre de Cultura Valenciana]] (actual RACV), que immediatament edità una primera Gramàtica, obra de Fullana, en aplicació de l'acort ortogràfic. La RACV recuperà i actualisà en [[1979]] este consens ortogràfic que és la base de l'actual normativa, coneguda popularment com a "[[Normes d'El Puig]]".
  
 
=== Centre de Cultura Valenciana ===
 
=== Centre de Cultura Valenciana ===
Llínea 404: Llínea 411:
 
En l'any [[1982]], la Consellera d'Educació, [[Ampar Cabanes]], firma el decret de 19 de juliol de 1982 pel qual es reconeixen els títuls de professor de valencià de [[Lo Rat Penat]] i del [[Grup d'Acció Valencianista]] i s'establixen les normes d'ortografia de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV) com a oficials per a la [[Llengua Valenciana]] i la seua incorporació al sistema d'ensenyança.  
 
En l'any [[1982]], la Consellera d'Educació, [[Ampar Cabanes]], firma el decret de 19 de juliol de 1982 pel qual es reconeixen els títuls de professor de valencià de [[Lo Rat Penat]] i del [[Grup d'Acció Valencianista]] i s'establixen les normes d'ortografia de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV) com a oficials per a la [[Llengua Valenciana]] i la seua incorporació al sistema d'ensenyança.  
  
El 19 de juliol de [[1982]], la Consellera de Cultura i Educació, [[Ampar Cabanes Pecourt|Ampar Cabanes]], va oficialisar l'ortografia general de la [[Llengua Valenciana]], per a aplicar-la al món de l'ensenyança. Se tractava de la normativa científica, pensada i ajustada per al poble valencià, feta pels filòlecs valencians de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]], en aquells temps Centre de Cultura Valenciana, fundat per la [[Diputació de Valéncia]] l'any [[1915]]. La Secretaria General Tecnica de la Conselleria d'Educació edità una publicació titulada ''[[Normes Ortografiques de l'Idioma Valencia]]'', l'any 1982, a on s'explicaven les normes ortogràfiques ([[Normes d'El Puig]]) per a l'escritura de la llengua valenciana.  
+
En giner de 1982, l'ensenyança del valencià era una realitat, gràcies al treball de la Conselleria d'Educació d'UCD d´Ampar Cabanes, José Manuel Ricart, Vicente Insa i Justo Almela. El 19 de juliol de [[1982]], la Consellera de Cultura i Educació, [[Ampar Cabanes Pecourt|Ampar Cabanes]], va oficialisar l'ortografia general de la [[Llengua Valenciana]], per a aplicar-la al món de l'ensenyança. Se tractava de la normativa científica, pensada i ajustada per al poble valencià, feta pels filòlecs valencians de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]], en aquells temps Centre de Cultura Valenciana, fundat per la [[Diputació de Valéncia]] l'any [[1915]]. La Secretaria General Tecnica de la Conselleria d'Educació edità una publicació titulada ''[[Normes Ortografiques de l'Idioma Valencia]]'', l'any 1982, a on s'explicaven les normes ortogràfiques ([[Normes d'El Puig]]) per a l'escritura de la llengua valenciana.  
  
 
Se convoquen eleccions locals i autonòmiques (8 de maig [[1983]]) i el govern de la [[UCD]] en el poder, pert les eleccions estrepitosament, front a una avasalladora victoria del socialisme [[PSPV]]. Vintinou dies despuix de l'entrada en vigor de la normativa aprovada per la Conselleria d'un govern llegalment constituït, el nou Conseller d'Educació, [[Ciprià Císcar Casaban|Ceprià Císcar]], soterrava aquell fet que haguera pogut ser el de la normalisació pacificadora de la Llengua Valenciana. La nova Conselleria d'Educació invalida els contractes dels professors de valencià aprovats per l'anterior Conselleria d'Educació. Se produïx un greu conflicte social i laboral. Sense més, se canvia la normativa del valencià per la del català que en aquell moment no estava regulada per ningún ent valencià. Fon el primer atac polític al valencià, a la [[llengua valenciana]].
 
Se convoquen eleccions locals i autonòmiques (8 de maig [[1983]]) i el govern de la [[UCD]] en el poder, pert les eleccions estrepitosament, front a una avasalladora victoria del socialisme [[PSPV]]. Vintinou dies despuix de l'entrada en vigor de la normativa aprovada per la Conselleria d'un govern llegalment constituït, el nou Conseller d'Educació, [[Ciprià Císcar Casaban|Ceprià Císcar]], soterrava aquell fet que haguera pogut ser el de la normalisació pacificadora de la Llengua Valenciana. La nova Conselleria d'Educació invalida els contractes dels professors de valencià aprovats per l'anterior Conselleria d'Educació. Se produïx un greu conflicte social i laboral. Sense més, se canvia la normativa del valencià per la del català que en aquell moment no estava regulada per ningún ent valencià. Fon el primer atac polític al valencià, a la [[llengua valenciana]].
 +
 +
L'arribada al  poder del [[PSPV-PSOE]] propicià la des-oficialisació dels títuls de valencià de [[Lo Rat Penat]], la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV), el [[Grup d'Acció Valencianista]] (GAV) i atres institucions i entitats valencianes, i la catalanisació definitiva del sistema educatiu valencià durant 12 anys, que el [[PPCV]] ha proseguit en els seus següents anys de govern.
  
 
{{Cita|''El citado decreto pesoísta ha dejado cesantes a más de doscientos profesores de lengua valenciana, acogidos al real decreto de 3 de agosto de 1979, orden del 7 de julio de 1980 y decretos posteriores del Consell, ha vulnerado este real texto que propugna explícitamente la enseñanza de la lengua valenciana; ha invalidado los títulos expedidos por la centenaria entidad Lo Rat Penat y por el Grup de Acción Valencianista, así como la normativa de la Academia de Cultura Valenciana; por el contrario, ha impuesto la llamada de Castellón, es decir, la del "Institut d'Estudis Catalans", y, por fin, tiende a deformar la mentalidad de los escolares, arrancándoles de su tradición histórica.''|''Nuevo conflicto lingüístico'' per [[Vicente Ramos]], publicat en el periòdic ''[[Las Provincias]]'', (Diputado de AP - Unión Valenciana)}}  
 
{{Cita|''El citado decreto pesoísta ha dejado cesantes a más de doscientos profesores de lengua valenciana, acogidos al real decreto de 3 de agosto de 1979, orden del 7 de julio de 1980 y decretos posteriores del Consell, ha vulnerado este real texto que propugna explícitamente la enseñanza de la lengua valenciana; ha invalidado los títulos expedidos por la centenaria entidad Lo Rat Penat y por el Grup de Acción Valencianista, así como la normativa de la Academia de Cultura Valenciana; por el contrario, ha impuesto la llamada de Castellón, es decir, la del "Institut d'Estudis Catalans", y, por fin, tiende a deformar la mentalidad de los escolares, arrancándoles de su tradición histórica.''|''Nuevo conflicto lingüístico'' per [[Vicente Ramos]], publicat en el periòdic ''[[Las Provincias]]'', (Diputado de AP - Unión Valenciana)}}  
  
Se va fer desaparéixer tot vestigi de l'ortografia autorisada per Ampar Cabanes que, en alguns llocs ya estava distribuïda i, en un acte d'imposició més propi de les maneres hitlerianes, s'inicià l'invasió de l'administració, ràdio, televisió, coleges, instituts, universitats, etc., ordenant l'estudi de la llengua en la normativa de l'Institut d'Estudis Catalans. No va haver cap tipo de consens en les [[Corts Valencianes]] tampoc cap decret o llei per a fer efectiva l'implantació. Encara hui se seguix aplicant sense que s'arreplegue ni en la [[Llei d'Us|Llei d'Ús]] del Valencià.
+
Se feu desaparéixer tot vestigi de l'ortografia autorisada per Ampar Cabanes que, en alguns llocs ya estava distribuïda i, en un acte d'imposició més propi de les maneres hitlerianes, s'inicià l'invasió de l'administració, ràdio, televisió, coleges, instituts, universitats, etc., ordenant l'estudi de la llengua en la normativa de l'Institut d'Estudis Catalans. No va haver cap tipo de consens en les [[Corts Valencianes]] tampoc cap decret o llei per a fer efectiva l'implantació. Encara hui se seguix aplicant sense que s'arreplegue ni en la [[Llei d'Us|Llei d'Ús]] del Valencià.
  
 
El govern socialiste de [[Joan Lerma]] va governar en la [[Comunitat Valenciana]] des de 1982 fins a [[1995]] i, apart d'atres coses, aprovaria una llei del valencià, la [[Llei d'Us|Llei d'ús i ensenyament (sic) del valencià]], l'any [[1983]] i crearia l'any [[1994]] un Institut Universitari ([[Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana]]) per a fer-li ombra a la força cultural i científica de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]].       
 
El govern socialiste de [[Joan Lerma]] va governar en la [[Comunitat Valenciana]] des de 1982 fins a [[1995]] i, apart d'atres coses, aprovaria una llei del valencià, la [[Llei d'Us|Llei d'ús i ensenyament (sic) del valencià]], l'any [[1983]] i crearia l'any [[1994]] un Institut Universitari ([[Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana]]) per a fer-li ombra a la força cultural i científica de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]].       
Llínea 416: Llínea 425:
 
=== L'Estatut d'Autonomia ===
 
=== L'Estatut d'Autonomia ===
 
{{AP|Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana}}
 
{{AP|Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana}}
 +
 +
L'estatut fon per primera volta aprovat per la Llei Orgànica 5/1982, d'1 DE Juliol, d'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana [DOGV núm. 74, de 15 de juliol].<ref>[http://www.cidaj.gva.es/c-normas/5-1982.htm Estatut en el DOCV]</ref>
 +
 +
El primer Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana fon publicat oficialment en [[1982]] segons els criteris ortogràfics de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV), i durant els primers temps de [[democràcia]], en acabar la [[Franquisme|dictadura franquista]], les [[Normes d'El Puig]] foren utilisades en l'ensenyança pública de la [[llengua valenciana]].
 +
 
De fet, des dels orígens del [[Regne de Valéncia]], mai se li ha donat a la [[llengua valenciana]] el nom de ''català''; ha rebut moltes denominacions: romanç, vulgar, vulgada llengua materna valenciana, vulgar llengua valenciana, ydiomate valentino, valentino idiomate, llengua plana valenciana, valenciana prosa, valentina lingua, vulgar valenciana, valentinum, lingua vulgare valentina, vulgar valencià, idioma valencià o simplement valencià. Pero la denominació que més es repetix durant tots els temps fins a hui és la de llengua valenciana, nom que li donaren els clàssics valencians en un [[Sigle d'Or valencià|Sigle d'Or]] que conseguí un prestigi internacional. Hui en dia el seu nom oficial és ''idioma valencià'', segons l'[[Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana|Estatut d'Autonomia]], el qual es referix també al valencià com a llengua.  
 
De fet, des dels orígens del [[Regne de Valéncia]], mai se li ha donat a la [[llengua valenciana]] el nom de ''català''; ha rebut moltes denominacions: romanç, vulgar, vulgada llengua materna valenciana, vulgar llengua valenciana, ydiomate valentino, valentino idiomate, llengua plana valenciana, valenciana prosa, valentina lingua, vulgar valenciana, valentinum, lingua vulgare valentina, vulgar valencià, idioma valencià o simplement valencià. Pero la denominació que més es repetix durant tots els temps fins a hui és la de llengua valenciana, nom que li donaren els clàssics valencians en un [[Sigle d'Or valencià|Sigle d'Or]] que conseguí un prestigi internacional. Hui en dia el seu nom oficial és ''idioma valencià'', segons l'[[Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana|Estatut d'Autonomia]], el qual es referix també al valencià com a llengua.  
  
Llínea 505: Llínea 519:
  
 
En l'any [[2011]], sent el seu president, [[Josep Manuel Miralles]], el partit va ser entregat al [[PPCV]] que presidia en aquells anys, [[Francisco Camps]], donant fi a la seua existència. Despuix de les eleccions de l'any [[2011]], que el [[PPCV]] tornà a guanyar, es feu públic que Miralles treballaria en la Conselleria de Governació com a director general de Coordinació del Desenroll Estatutari i Consultes Electorals, càrrec del que sería rellevat en l'any [[2014]].
 
En l'any [[2011]], sent el seu president, [[Josep Manuel Miralles]], el partit va ser entregat al [[PPCV]] que presidia en aquells anys, [[Francisco Camps]], donant fi a la seua existència. Despuix de les eleccions de l'any [[2011]], que el [[PPCV]] tornà a guanyar, es feu públic que Miralles treballaria en la Conselleria de Governació com a director general de Coordinació del Desenroll Estatutari i Consultes Electorals, càrrec del que sería rellevat en l'any [[2014]].
 +
 +
=== Associació Cardona Vives ===
 +
 +
{{Cita|1982. El filolec romaniste castellonenc Mossen Josep Mª Guinot i Galán funda l'[[Cardona i Vives|Associacio Cultural Cardona i Vives]] en defensa de la [[Llengua Valenciana]]. Conscient de la creixent invasio del catalanisme per terrres castellonenques, les investigacions del Pare Guinot ixen a la llum en obres essencials com: 'Fonetica de la Llengua Valenciana' (1984), 'Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana' (1987), 'Fonetica verbal' (1997), 'La Llengua Valenciana Hui' (1988), 'Valencià i Catala comparats' (1989), 'Morfologia historica de la Llengua Valenciana' (1991), 'Lexicografia valenciana' (2002), 'Doctrina sobre la Llengua Valenciana' i uns atres molts treballs dirigits tots a documentar l'independencia i autonomia historica del valencià front a l'invasor dialecte barceloní.|'¿Llengua Valenciana o dialecte barceloní? (Neocatala). La suplantació d'una llengua. Segles XIX i XX' (Valéncia, 2005), per [[Teresa Puerto|Mª Teresa Puerto Ferre]]}}
  
 
== 1983 - La Llei d'Us ==
 
== 1983 - La Llei d'Us ==
Llínea 754: Llínea 772:
 
El milacre de reunir a tants valencians en defensa de la seua llengua ho havia conseguit el [[Grup d'Accio Valencianista]] i un bon número d'entitats culturals valencianes.
 
El milacre de reunir a tants valencians en defensa de la seua llengua ho havia conseguit el [[Grup d'Accio Valencianista]] i un bon número d'entitats culturals valencianes.
  
En una entrevista feta a [[Baltasar Bueno]] i publicada en el blog de ''Periodista Digital'' (27.6.2008) se comentava, entre atres coses, lo següent:
+
* En una entrevista feta a [[Baltasar Bueno]] i publicada en el blog de ''Periodista Digital'' (27.6.2008) se comentava, entre atres coses, lo següent:
  
 
{{Cita|''P-El 13 de junio de 1997 hubo una manifestación multitudinaria en defensa de la lengua valenciana. Ningún partido político tenía entonces tantos votos como manifestantes hubo. Zaplana se comprometió a asumir la defensa del valenciano. ¿Por qué traicionó su promesa?''}}
 
{{Cita|''P-El 13 de junio de 1997 hubo una manifestación multitudinaria en defensa de la lengua valenciana. Ningún partido político tenía entonces tantos votos como manifestantes hubo. Zaplana se comprometió a asumir la defensa del valenciano. ¿Por qué traicionó su promesa?''}}
Llínea 763: Llínea 781:
  
 
{{Cita|''R-La AVL es la delegación en Valencia del Instituto de Estudios Catalanes. Siguen al pie de la letra lo que les dicen. Es más, todo lo que aprueban lo hacen pensando en si les van a reñir o no desde el IEC, si les va a gustar o no. Le tienen un respeto y miedo reverenciales. Al PP, desde el valencianismo, ya se le avisó de que no incluyeran la AVL en el Estatuto de Autonomía, porque sería difícil, sino imposible, quitarla de allí. No hizo caso. La creó y encima la entregó a los catalanistas. Los académicos en su inmensa mayoría fueron catalanistas. Ese es el amor a la Lengua Valenciana, a lo valenciano, que tiene el PP.''}}
 
{{Cita|''R-La AVL es la delegación en Valencia del Instituto de Estudios Catalanes. Siguen al pie de la letra lo que les dicen. Es más, todo lo que aprueban lo hacen pensando en si les van a reñir o no desde el IEC, si les va a gustar o no. Le tienen un respeto y miedo reverenciales. Al PP, desde el valencianismo, ya se le avisó de que no incluyeran la AVL en el Estatuto de Autonomía, porque sería difícil, sino imposible, quitarla de allí. No hizo caso. La creó y encima la entregó a los catalanistas. Los académicos en su inmensa mayoría fueron catalanistas. Ese es el amor a la Lengua Valenciana, a lo valenciano, que tiene el PP.''}}
 +
 +
* Artícul interessant titulat 'La necessitat urgent' de [[Vicent Manuel Rozalén i Garcia]], publicat en el periòdic ''[[Las Provincias]]'', el 18 de maig de 1997:
 +
 +
{{Cita|La millor manera de defendre una llengua, ¡no ho oblidem!, es parlar-la i escriure-la correctament. No hi ha una atra accio mes efectiva, a banda, clar està, de comprar els llibres que en eixa llengua s'escriuen, no deixant-los engroguir en els almagasens, en la foscor d'una imcomprensible soletat. Hem de soterrar l'hipocresia. D'una banda, l'actitut dels qui diuen estar al costat de les tesis de la Real Academia, i despres no son capaços d'escriure ni una linea sense cometre infinitat d'erros, pot fer tant de mal, encara que sense donar-se conte, com els qui usen el model de l'Institut d'Estudis Catalans de Barcelona. Hem de mostrar el nostre compromis a través del coneiximent, mes no per obligacio, sino per devocio interior, per amor cap a lo propi, per la necessitat urgent de lluitar per la nostra valenciania, pero no quan nos ataquen, sino cada dia.|Extracte de l'artícul 'La necessitat urgent', per Vicent Manuel Rozalén i Garcia (''Las Provincias'', 18.5.1997)}}
  
 
== 2001 - El IEC en terres valencianes ==
 
== 2001 - El IEC en terres valencianes ==
Llínea 1204: Llínea 1226:
  
 
6. i..., sobretot, posseïx el primer Sigle d'Or Lliterari d'una llengua neollatina europea durant el qual centenars d'autors van proclamar en el pròlec o en el colofó de les seues obres el seu “estic escrivint en nostra vulgada llengua materna valenciana”.}}
 
6. i..., sobretot, posseïx el primer Sigle d'Or Lliterari d'una llengua neollatina europea durant el qual centenars d'autors van proclamar en el pròlec o en el colofó de les seues obres el seu “estic escrivint en nostra vulgada llengua materna valenciana”.}}
 +
 +
== Cites ==
 +
 +
{{Cita|Una llengua no mor perque els que no la saben no l'aprenen. Una llengua mor perque els que la saben no la parlen.|Anònim}}
  
 
== Bibliografia i documentació ==
 
== Bibliografia i documentació ==
Llínea 1211: Llínea 1237:
 
* ALMINYANA VALLÉS, Josep. ''El Crit de la Llengua'' (Valéncia, 2006, 3ª ed.).  
 
* ALMINYANA VALLÉS, Josep. ''El Crit de la Llengua'' (Valéncia, 2006, 3ª ed.).  
 
* CARDONA I VIVES, Associació Cultural. ''Informe sobre la Llengua Valenciana'' enviat al Consell Valencià de Cultura (Castelló, 1998).
 
* CARDONA I VIVES, Associació Cultural. ''Informe sobre la Llengua Valenciana'' enviat al Consell Valencià de Cultura (Castelló, 1998).
* COLECTIU VALLDAURA. ''Doctrina sobre la llengua valenciana'' (Valéncia, 1992). Baix l'assessorament de D. Josep Mª Guinot i Galan.
+
* COLECTIU VALLDAURA. ''Doctrina sobre la llengua valenciana'' (Valéncia, 1992). Baix l'assessorament d'En Josep Mª Guinot i Galan.
* COLECTIU VALLDAURA. ''La Real Academia Espanyola front a la Llengua Valenciana'' (Valéncia, 1997. Lo Rat Penat).
+
* COLECTIU VALLDAURA. ''La Real Academia Espanyola front a la Llengua Valenciana'' (Valéncia, 1997. Lo Rat Penat). Baix l'assessorament d'En Josep Mª Bayarri.  
 
* CONSELLERIA D'EDUCACIÓ de la Comunitat Valenciana. ''Normes ortografiques de l'Idioma Valencia'' (Valéncia, 1982. Seccio de Llengua de l'Academia de Cultura Valenciana)
 
* CONSELLERIA D'EDUCACIÓ de la Comunitat Valenciana. ''Normes ortografiques de l'Idioma Valencia'' (Valéncia, 1982. Seccio de Llengua de l'Academia de Cultura Valenciana)
 
* FAUS I SABATER, Salvador. ''Recopilacio historica sobre la denominacio llengua valenciana'' (Ed. Ajuntament de Valéncia. Valéncia 1994).
 
* FAUS I SABATER, Salvador. ''Recopilacio historica sobre la denominacio llengua valenciana'' (Ed. Ajuntament de Valéncia. Valéncia 1994).
Llínea 1249: Llínea 1275:
 
*[[Convencio Valencianista|Convencio Valencianista Valencianisme2012]]
 
*[[Convencio Valencianista|Convencio Valencianista Valencianisme2012]]
 
*[[Congrés Valencianisme 2018]]
 
*[[Congrés Valencianisme 2018]]
 +
*[[Lluís Fullana]]
 +
*[[Miquel Adlert]]
 +
*[[Josep Maria Guinot]]
 
*[[Xavier Casp]]
 
*[[Xavier Casp]]
*[[Miquel Adlert]]
 
  
 
== Enllaços externs ==
 
== Enllaços externs ==

Última revisió del 17:57 10 set 2024

Extensió de l'idioma valencià

Els valencians sempre han tengut una consciència idiomàtica clara, la llengua valenciana, que és una llengua neollatina, en un substrat ibèric determinant, que evolucionà a partir del llatí vulgar en terres valencianes que, com les atres llengües peninsulars, primer conegué una aportació germànica i més tart una intensa arabisació durant la dominació musulmana peninsular i que, en major o menor mida, es mantingué pels mossàraps valencians (el mossàrap, llengua constituïda per diferents dialectes aromançats, derivats del llatí vulgar i en influència de l'àrap, que es parlava en l'històric Regne de Valéncia) fins a la conquista de les terres valencianes per Jaume I, moment en que experimentà una aportació definitiva per part dels nous pobladors procedents d'Aragó, Catalunya, Occitània, Navarra, Castella… sense oblidar que existien judeus i àraps en el territori i que convixqueren llarc temps en la població cristiana dominant.

Jaume I, al conquistar pacíficament la ciutat de Valéncia en la redacció dels Furs: Per a que els valencians de tot el regne els entenguen i puguen complir-los, va ordenar que es traduïren a la llengua que el poble parlava: el romanç.

La política i la llengua valenciana han estat unides durant els últims temps, sobretot en l'época contemporànea. Resenyarem ací els fets i les circumstàncies que s'han donat durant els últims anys, depenent del color polític, be del govern espanyol o del mateix govern valencià, des del sigle XX fins a l'actualitat.

Antecedents

Artícul principal → Furs de Valencia.

Jaume I, al conquistar la ciutat de Valéncia en la redacció dels Furs: Per a que els valencians de tot el regne els entenguen i puguen complir-los, va ordenar que es traduïren a la llengua que el poble parlava: el romanç.

Nom que rep el valencià en els Furs del Regne de Valéncia, que foren escrits originàriament en llatí i posteriorment arromançats, és dir, traduïts al romanç “Aquest fur adoba e romança lo senyor rey”; en ells podem trobar més de cent voltes esta expressió “arromançat per lo senyor rey”, i en ells es parla clarament de romanç quan es diu: “Los iutges en romanç diguen les sentències que donaran…”. El nom de romanç perdurarà algun temps fins a ser substituït definitivament per la denominació llengua valenciana o valencià; no obstant, encara coeja en un autor del sigle XV com Jaume Roig, que en la seua obra el Spill diu que: “Serà en romanç, / noves rimades,/ ……..al pla teixides, / de l’algemia / e parleria / dels de Paterna, /torrent, Soterna…”
En el procés històric de l'identificació onomàstica i específica 'valenciana' aplicada ad este 'romanç valencià' podem establir les següents etapes:

1ª Transició. (Des de 1238 a 1395). Comprendria des de la conquista de la ciutat de Valéncia per Jaume I (1238) fins al final del regnat de Joan I (1395).

2ª Consolidació. (Des de 1395 a 1474). Comprén els regnats de Martí l'Humà (1395-1410); l'Interregne fins al Compromís de Casp (1412), i els regnats de Ferrando I d'Antequera (1412-1416), Alfons el Magnànim (1416-1458) i Joan II (1458-1479).

3ª Puixança. (Des de 1474 a 1523). Periodo que s'estén des de l'aparició del primer llibre lliterari imprés en Valéncia fins a la sofocació de la sublevació de les Germanies. Comprén el final del regnat de Joan II (1458-1479); el de Fernando el Catòlic (1479-1516) i part del regnat de Carles I d'Espanya (1516-1556).

Els escritors valencians baix migevals s'expressen, i així ho fan constar, en múltiples ocasions, en 'llengua valenciana' particularisada i singularisada, perque constituïa un sistema llingüístic en alt grau de nivellació i capaç d'establir una forta tradició lliteraria.
Identificació onomàstica valenciana (Valéncia Hui, 25.4.2008). José Vte. Gómez Bayarri

El Llemosí

Artícul principal → Llemosí.

Durant el regnat d'Isabel II s'oficialisa l'ensenyança obligatòria del castellà. A través de la que es denominarà “llei Moyano” (1857), s'establixen les pautes llegislatives per a l'ensenyança en castellà, en marginació absoluta de les llengües vernàcules.

És el moment de reivindicar la llibertat individual i llingüística, i posar en marcha la Renaixença, que ya l'havia iniciat Carles Ros alvançant-se als catalans en casi cent anys, i tornar a la llengua valenciana els usos lliteraris cults lligats a una consciència nacional.

El buscar l'unió i la força, per part dels escritors, front a les llengües de l'estat –francés i castellà–, feu que molts “romàntics”, equivocadament, nomenaren llemosina al conjunt de llengües parlades en el sur de França (Oc) i part d'Espanya. Tal denominació –llemosina–, no va contar en el beneplàcit de tots, encara que per “corporativisme” molts l'ampraren.

De fet, baix el pretext de nomenar “tots” llemosina al tronc comú de la llengua, fon l'inici per a que els catalans, començaren a substituir-ho, simplement, per llengua catalana, dins de l'estratègia que ya s'estava maquinant per a l'unificació de les llengües valenciana i catalana.

Ho denuncià Teodor Llorente en un artícul publicat en Las Provincias, el 25.8.1868:

No tiene razón “La Montaña de Monserrat” al proponer que dejemos de llamar á nuestra lengua materna con el nombre que nuestros padres le han dado y que nosotros seguimos dándole

Encara que uns atres anaven més allà, i denunciaven clarament lo que s'amagava baix la denominació “llemosina” i preferien aclarir-ho. És el cas de L. de Ontalvilla (pseudònim del retor Pascual Boronat), que redactà a instàncies de Faustí Barberà, el "Llenguage dels valencians", dins de Conversacions històric-familiars sobre la Regió Valenciana, que se publicava en El Abuelito (1899):

La lengua valenciana, que algunos desprecian hasta el punto de llamarla dialecto, es muy semejante á la catalana, pero distinta de ella, ora se la considere histórica y lexicológicamente, ora en su aspecto filosófico...

I uns atres, ya sense cap tipo de tapuços, denunciaven l'autèntica suplantació llingüística, baix l'excusa del “llemosí”, com indicava el mestre nacional de Xàtiva Ventura Pascual i Beltran, en el seu llibre El valenciano en las escuelas y en la vida social (1909):

El catalans se riuen y yo me ric també, dels que diuen qu’están en llemosí certes poesías escrites en un lenguaje, que li té mes resemblanza al catalá que al valenciá qu’ara parlem. Yo crec que tant de mal li fa al valencià eixa manera d’escriure tan arcaica, com la “jepeta” del castellanismo… eixa afició al arcaisme va perdent partidaris en Catalunya, com ací, se deu pedre la manía d’esciure en lo que malament es diu “llemosí”, que no es més que català.

La Renaixença

Artícul principal → Renaixença.
Portada del "Breve Diccionario Valenciano-Castellano" de l'any 1739 de Carles Ros

Entre els anys 1870 i 1930 el Regne de Valéncia viu un periodo d'esplendor soles comparable en el Sigle d'Or en el qual se recuperaren les senyes d'identitat valencianes que en eixos sigles passats s'havien intentat llevar.

La Renaixença, com moltes atres coses pioneres en Valéncia (el paper, l'imprenta, el primer llibre imprés en la Península Ibèrica, la traducció de la Bíblia, vocabularis, gramàtiques, diccionaris, la primera lletra de canvi, lleis de la mar, l'hospital d'ignocents, folls i orats, etc.) va florir primer en el Regne de Valéncia, com a paladí, que va ser, sempre, del progrés.

Recordem que el primer diccionari d'una llengua romanç (escrit l'any 1472 i imprés el 3 d'octubre de 1489 en la ciutat italiana de Venècia) és el Liber Elegantiarum del notari valencià Joan Esteve, Joannis Stephani, nom en que firma en el colofó de la seua obra.

Va ser el notari valencià Carles Ros, ya en la segona mitat del sigle XVIII, qui inicia els primers passos de la Renaixença, en la recuperació de la llengua autòctona: la llengua valenciana. Carles Ros, edità en 1739 el Breve Diccionario Valenciano-castellano i en 1764 el Diccionario Valenciano-castellano.

Podem citar atres diccionaris, com: Els manuscrits de Manuel Joaquim Sanelo (1760-1827) d'un diccionari compost de dos parts, Ensayo de Diccionario de Lemosín y Valenciano antiguo y moderno al castellano i un Diccionari Valencià-Castellà. Justo Pastor Fuster en 1827 escriu un Breve vocabulario valenciano y castellano de las voces más oscuras y antiguas. Luis Lamarca en el seu Ensayo de un diccionario Valenciano-castellano de 1851. Pero en el sigle XIX la lexicografia valenciana conegué obres ben importants com la de l'advocat valencià Josep Escrig i Martínez Diccionario Valenciano-Castellano de 1851, que el reeditarà en 1887, aumentat i corregit per Constantí Llombart o el Diccionari general Valencià-Castellà per Joaquím Martí i Gadea de l'any 1891.

La Renaixença va ser un moviment lliterari, cultural i social en el que destacaren personages com Constantí Llombart, Teodor Llorente i Vicent Blasco Ibáñez, entre atres, en el món lliterari. Casi cent anys més tart, els catalans iniciarien la seua Renaixença.

En l'any 1878 naix l'entitat cultural valenciana Lo Rat Penat per iniciativa de Constantí Llombart, dedicada a la promoció, defensa, ensenyança i difusió de la llengua i cultura valencianes.

A finals del sigle XIX tant en Catalunya com en les Illes Balears i en Valéncia, existia una gran anarquia en materia d'ortografia. En no tindre cap sistema ortogràfic acceptat per cada una d'estes regions, cada ú escrivia segons son propi criteri.

La primera tentativa de normalisació de l'escritura per a Catalunya va sorgir per iniciativa, dels propis catalans, allà per l'any 1891, a l'entorn de la revista barcelonesa L´Avenç. En aquelles hores els que intentaven la regularisació de dita escritura, entre els quals figurava Pompeu Fabra, futur artífex de la normalisació artificial de la llengua catalana, no pretenien absorbir les llengües valenciana i balear, unificant-les en la catalana, sino simplement resoldre el seu propi problema de normalisació de l'ortografia, prenent com a base per a tota Catalunya, la modalitat llingüística de Barcelona (el barceloní), diferent a la de les atres comarques catalanes.

Una unitat ortogràfica per als idiomes català, valencià i mallorquí, la consideraven en aquell temps impossible perque és contra natura (Revista l'Avenç, 31 de març de 1891), el jove ingenier cubà Pompeu Fabra i Poch, Jaume Massó i Torrents i Joaquím Casas i Carbó. Xavier Casp, en el pròlec del llibre de Benjamín Agulló sobre la biografia de Lluís Fullana Mira (Valéncia, 1998), afegix la cita i comenta: Clar que açò últim ho han ofegat en el maremàgnum dels anys.

Aixina que, els escritors de L´Avenç establiren per a Catalunya unes normes ortogràfiques que encara varen ser posteriorment suavisades per Pompeu Fabra. Se publicaren en 1913 per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), radicat en Barcelona, i se les considerà definitives i inamovibles a finals de 1917. Són les que estan actualment en vigor.

A principis de sigle XX, en l'any 1906, se celebra en Barcelona, el primer Congrés de Cultura Catalana. L'home encarregat de dur a cap este important event va ser Mossén Alcover, el canonge mallorquí a qui més tart li varen agrair tota la seua llavor filològica furtant-li la calaixera, on guardava milers de paraules arreplegades per a dur a cap la seua gran obra diccionarial - el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), un proyecte iniciat en l'any 1900 -, i enviant-lo a les Illes balears, des d'a on venia. Els resultats del congrés se tingueren per molt afalagadors; aixina que, arrancant d'esta fita important començà seriament l'idea d'un catalanisme integrador.

Mossén Alcover, qui se va morir sense acceptar-la, dia: ...certs revetlers, que sostenen la desbaratada i sublevadora tesi de que el català de Barcelona ha de ser la norma i la llei la cifra del bon català... i tot lo altre ha de ser mirat i dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput i tirador i que no tè per a on agafar.

L'idea fonamental era convertir a totes les terres de parla romànica de les afores, en catalanes, d'este modo l'unitat buscada per a la composició de la Gran Catalunya, fon la consigna i la meta. El pensament de tots els principals components del moviment com Rovira i Virgili, Almirall, Víctor Alba i, especialment, el president de la Diputació de Barcelona, Prat de la Riba, no era atre que l'expansió. Prat de la Riba fundaria l'any 1907 l'Institut d'Estudis Catalans, una institució catalana privada que s'encarregaria de tots els assunts de la llengua catalana.

L'escritor i polític catalaniste Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castelltersol, 1870-1917), digué:

… hagamos como los ingleses con su Gran Bretaña, flor de imperio que está a punto de surgir; hablemos de la Cataluña grande, que no es el Principado solamente, ni Mallorca, ni el Rossellón, ni Valencia, sinó Valencia y Mallorca y el Principado y el Rossellón y todos a una. Todos somos unos, todos somos catalanes. [...] y para llevar a cabo esta filosofía, hay que dominar por la fuerza de la cultura, servida y sostenida por la fuerza material; es el imperialismo moderno, el imperialismo integral, el de las grandes razas fuertes de ahora.

(Del llibre Nacionalismo catalán. Una gran farsa. Michael Braveheart. Centro Cultural Mallorqui. (Palma de Mallorca, 2003)

L'euforia del catalanisme anà pujant sa temperatura inicial, fins a l'extrem de que ya en l' any 1911, s'abocaven frases que van descubrint-nos la patètica apetència expansionista, basada sobre una unitat llingüística interesada, partidista i invasora, en la que sempre són els catalans els que més manen. Prat escriu en el seu llibre Graeter Catalonia:

...la personalitat catalana ya no acaba en les fronteres de la nostra provincia, sino que va més alla, hasta tocar les palmeres de Murcia i, travesant la mar, florix en els cels de Mallorca... Parlem, puix, de la Catalunya gran, que no es sol el principat, ni Mallorca, ni el Roselló, ni Valencia, sino Valencia i Mallorca i el principat i el Roselló, tots a la vegada. Tots som uns, tots som catalans.

Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949), periodiste i polític catalaniste, membre de ERC, en l'any 1915, digué:

Quan el domini geografic d'un idioma nacional està netament delimitat, coincidix, en efecte, en el territori d'esta nacionalitat. (…) Units pel comu orige, per la comu historia i pel comu llenguage, els catalans, els valencians, els mallorquins, els rossellonencs son un mateix poble, una nacio unica. (…) I hui, en Catalunya, ya no es diu molt valencians i mallorquins, sino catalans de Valencia i catalans de Mallorca. (…) Les Isles Balears son la Catalunya insular, com el Principat i el Regne de Valencia son la Catalunya peninsular, com el departament francés dels Pirineus Occidentals es la Catalunya ultrapirenaica. [El catalanisme] es completa i fondament pancatalaniste. (…) L'arraïl mes profunda del pancatalanisme es induptablement la comunitat de l'idioma. Perque l'idioma es el llaç viu que unix a tots els catalans de l'ampla Catalunya nacional (…) Per la comunitat de l'idioma s'arribarà a la futura unitat politica.

(Del llibre El nacionalismo catalán (Barcelona, 1915) per Rovira i Virgili)

En l'any 1910 Josep Nebot (Vilarreal, 1853 - Valéncia, 1914) ya denunciava la catalanisació i castellanisació de la llengua valenciana:

... los valencianos tenemos ya de antiguo nuestra lengua escrita propia y especial, y no se comprende siendo la cosa tan clara, que vayan los escritores valencianos dando tumbos y resbalones; unos echándose francamente en brazos de la Academia Española y aceptando para el valenciano les reglas ortográficas dictadas por ésta para el castellano; y otros haciendo algo mucho peor: adoptando en sus escritos no ya la ortografía, sino hasta la analogía y la sintaxis catalana, jurando, no obstante, y perjurando que escriben en valenciano puro y castizo.

El farmacèutic i bibliotecari vilarrealenc Josep Nebot, va escriure el llibre Tratado de Ortografía Valenciana Clásica, en l'any 1910, 22 anys abans de les bases ortogràfiques del 32 o de Castelló, i ho va fer en castellà per a facilitar la seua difusió, ya que comentava:

en todas las escuelas públicas y privadas del reino de Valencia se enseña á leer y á escribir en castellano

El gran patrici castellonenc Gaetà Huguet i Breva (Castelló, 1848-1926) denunciava les intencions dels pancatalanistes, dient:

L'idea dels chauvinistes catalans de estendre lo mantell de la seua nacionalitat per damunt de la nostra patria i que trove eco en alguns valencians fills de catalans, no solament la considerem humillant sino que destructora dels més cars dels nostres ideals. Si ella, contra lo que esperem, prengues cos a Valencia, los de Castello nos fariem independents i la combatriem dasta quedarne hu dels nostres.
  • Gaetà Huguet, en una carta dirigida al pancatalaniste Daniel Martínez Ferrando (Veu de la Plana, nº 27, 21 d'octubre 1916)

Al principi, estes normes uniformes foren molt contradites en Catalunya per la gran diferència indicada, pero es varen impondre per la tenacitat de la política catalanista; més tart obtingueren algunes adhesions també fora de Catalunya, a pesar de que, per a la seua redacció, no s'havia contat per a res en filòlecs i llingüístes de tanta valia com el valencià P. Lluís Fullana i el mallorquí Mossén Antoni Maria Alcover. En l'any 1929 alguns les adoptaren per a les Illes Balears.

La pretensió de molts catalans i també d'alguns valencians en voler nomenar llengua catalana al llenguage valenciá, nos pareix, com sempre nos ha paregut, pretensió desgavellada i molt fòra de raó.
Lluís Fullana, 1918

Per lo tant, no va ser fins al I Congrés de la Llengua Catalana (1906) en la que el català va abandonar la seua condició de dialecte per a adquirir de forma oficial l'estatus de llengua independent per primera volta en la seua història. Fins llavors el català era considerat un dialecte de les llengües d'Oc.

Per a mantindre aquella tentació totalitaria i unificadora, no tingueren atre remei més que inventar-se falses històries, com ha seguit sent costum continuada. Aixina, puix, els allumenats catalans se tragueren de la cofeta, que sa llengua nos arribà als valencians per mig de la conquista. Pero quan en l'any 1955, Germà Colón, manifestà publicament que:

ese romance no pudo ser suplantado por una colonización tan poco intensa... i resulta, pués, casi inverosímil acceptar esta rápida asimilación de la lengua catalana, condicionada sólo por el hecho de la Reconquista

, tocaren a arrebat.

Portada del llibre del Pare Fullana Gramática Elemental de la Llengua Valenciana

Des de llavors, se'ls van ocorrer numeroses falsetats mai demostrades, fins arribar a cometre la gosadia d'afirmar que la Llengua Valenciana, no havia existit mai, que lo parlat entre els valencians no era atra cosa que la llengua catalana a la que el poble, ignorant, li diu valencià; quan es ben sabut que l'autoestima del poble valencià cap a sa llengua, se troba a nivells irreprochables.

L'única denominació que els valencians han acceptat com a sinònima de llengua valenciana, en un context poètic o romàntic durant els sigles XIX i XX, és la denominació de llengua llemosina o llemosí, utilisada en molts casos com a sinònim de llengua antiga, llengua clàssica o dels antepassats. L'explicació està en la consciència, més o manco clara, que entre una èlit cultural valenciana es tenía de pertànyer el valencià a un diasistema llingüístic superior occitanorromànic.
Aquells que actualment busquen i rebusquen un cas històric en que un valencià haja denominat a la nostra llengua com a català han fracassat sempre; no obstant, no volem deixar passar la cita que tant agrada als anexionistes i al catalanisme; es tracta d'un sermó del valencià sant Vicent Ferrer i que forma part del sermó Fferia Vª en el que es pot llegir: “Vosaltres de la Serrania, qui estats enmig de Castella e de Cathalunya e per ço prenets un vocable castellà e altre català. La nostra vida es al mig: dessus es la gloria e dejus es infern…”. Algú ha intentat fer creure que com sant Vicent Ferrer nomena la Serrania el sermó anava destinat als serrans valencians, pero esta “Serrania” és una de les tres governacions d'Aragó des de 1348, formada per Calatayut, Daroca, Terol, Ariza i Cetina, no és una part del territori valencià. Per una atra banda sabem que el sermó és del 15 de setembre de 1414 i que en esta data sant Vicent estava fòra del Regne de Valéncia, travessant la Serrania camí de Saragossa, a on aplegà l'1 de novembre.

L'Archiu de la Corona d'Aragó

Artícul principal → Archiu de la Corona d'Aragó.
Archiu de la Corona d'Aragó

Un atre fet important, per la seua vilea, va ser la manipulació dels documents valencians de l'Archiu de la Corona d'Aragó (ACA), de sèu en Barcelona, portada a terme per la família Bofarull, una família d'archivers que s'encarregaren durant uns anys del ACA. Pròsper de Bofarull, director de l'Archiu de la Corona d'Aragó, va decidir, cap a l'any 1847, reescriure el Llibre del Repartiment del Regne de Valéncia de l'Edat Mija en l'objectiu d'engrandir i magnificar el paper que varen tindre els catalans en la conquista del Regne de Valéncia de 1238. Va suprimir en la seua edició facsímil de l'històric volum llinages aragonesos, navarresos i castellans per a donar-li més importància numèrica als catalans.

Va ser l'historiador i filòlec Antonio Ubieto qui va denunciar en els anys 80 del sigle XX que Pròsper de Bofarull havia modificat el Llibre en el que es registraven les donacions de cases o terrenys fetes per Jaume I als que varen participar en la conquista de Valéncia descartant assents que es referien a repobladors aragonesos, navarresos i castellans. El descobriment, que ha passat pràcticament desapercebut pese a la seua transcendència, li va supondre a l'historiador Antonio Ubieto l'enfrontament en companyers catalanistes i ser objecte d'amenaces.

Els registres manipulats per Pròsper de Bofarull (1777-1859) del Llibre del Repartiment, no solament tenien per objecte maquillar que els catalans varen ser minoria en la conquista i repoblament del Regne de Valéncia per darrere d'aragonesos i navarresos. Pretenien ademés cimentar la preeminència de la llengua catalana sobre el valencià, donant a entendre que esta hauria sorgit com a influència del català, tal i com ho explica la filòloga María Teresa Puerto, alumna d'Ubieto i autora del llibre Cronologia històrica de la Llengua valenciana (2007).

En el periòdic El Mundo (21.9.2015) en l'artícul titulat El archivero catalán que manipuló los documentos de la Edad Media, entre atres coses, diu:

La de Próspero de Bofarull y Mascaró, barcelonés y director del Archivo de la Corona de Aragón, que decidió, hacia 1847, reescribir el Llibre del Repartiment del Regne de Valéncia de la Edad Media [el registro en el que los escribas de Jaime I anotaron las donaciones de casas o de tierras que el rey hizo a los aragoneses, catalanes, navarros, ingleses, húngaros, italianos y franceses que participaron con él en la conquista de Valencia de 1238] con el objetivo de engrandecer y magnificar el papel que tuvieron los catalanes en la conquista del reino de Valencia de 1238. Próspero suprimió en su edición fácsímil del histórico volumen apellidos aragoneses, navarros y castellanos para darle más importancia numérica a los catalanes.

Ademés, s'afegiria la desaparició del testament de Jaume I (Lligall 758) que establia els llímits dels regnes d'Aragó, Valéncia i Mallorca i del Comtat de Barcelona. Figurava en l'inventari pero el document no apareixia.

L'importància d'estes manipulacions del sigle XIX cal emmarcar-les en el context del moment. Varen sorgir a la calor de la Renaixença catalana, moviment de la recuperació de la llengua catalana, del que la família Bofarull, sobretot Antonio Bofarull (1821-1892), va ser protagoniste indiscutible.

Lo Rat Penat

Logotip de Lo Rat Penat
Artícul principal → Lo Rat Penat.

En l'any 1914 es conseguí en la sèu de Lo Rat Penat el primer acort social sobre la normativa valenciana. Davant l'anarquia ortogràfica, l'entitat Lo Rat Penat mamprengué l'iniciativa i encarregà al filòlec Lluís Fullana la difícil missió de coordinar la redacció d'un "Proyecte de Normes Ortogràfiques". Estes normes foren debatudes públicament una a una, i aprovades per consens pels principals escritors i erudits valencians en vàries assamblees públiques celebrades en la sèu de Lo Rat Penat, publicant-se les conclusions en el Diario de Valencia. La Diputació de Valéncia crearia en 1915 el Centre de Cultura Valenciana (actual RACV), que immediatament edità una primera Gramàtica, obra de Fullana, en aplicació de l'acort ortogràfic. La RACV recuperà i actualisà en 1979 este consens ortogràfic que és la base de l'actual normativa, coneguda popularment com a "Normes d'El Puig".

Centre de Cultura Valenciana

Artícul principal → Centre de Cultura Valenciana.
Frontera de la sèu de la RACV

En l'any 1915 naix el Centre de Cultura Valenciana, en l'actualitat Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Fon el 15 de giner de 1915 quan, de la mà del llavors President de la Diputació de Valéncia, José Martínez Aloy i del diputat Juan Pérez Lucia, es fundà el que en aquell temps rebé la denominació de Centre de Cultura Valenciana.

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) és una fundació pública de la Diputació Provincial de Valéncia, esta corporació provincial pensà en crear una entitat que treballara i estudiara la llengua i cultura pròpies dels valencians i és conseqüència llògica de la consolidació de la Renaixença. A pesar del seu orige en la Diputació de Valéncia, l'Ajuntament de la ciutat de Valéncia pronte es sumà ad este proyecte, fent costat a la nova entitat cultural creada.

La Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana dictaminà en 1979, davant l'absència d'un model ortogràfic oficial que normativisara la llengua valenciana, unes normes ortogràfiques que recuperaven en gran part el consens de l'any 1914. Són conegudes popularment en l'apelatiu de Normes d'El Puig, degut a que foren recolzades en un acte públic realisat en 1981 en el Monasteri de Santa Maria d'El Puig per numeroses entitats i intelectuals.

L'actual normativa ortogràfica aixina com el lèxic del valencià estan recollits en el Diccionari Ortogràfic de la RACV. Si be la normativa vigent elaborada per la RACV és coneguda com a "Normes d'El Puig", és en qualsevol cas la RACV l'institució encarregada de la seua elaboració i revisió, per tant se pot parlar de manera genèrica de la normativa de la RACV per a referir-se al conjunt de normes llingüístiques que definixen l'única forma correcta de la llengua valenciana moderna.

Joan S. López i Verdejo, en el seu treball Introduccio a la Lexicografia Valenciana (Real Acadèmia de Cultura Valenciana, série Filològica nº 13, Valéncia 1994), referint-se a Lluís Fullana, diu:

L'ortografia, la gramatica i el vocabulari, junt als atres estudis llingüistics podien haver segut els fonaments d'una normativisacio llingüistica valenciana a principis del sigle XIX.

La Declaració Valencianista

Artícul principal → Declaració Valencianista de 1918.

El 14 de novembre de l'any 1918, el diari La Correspondencia de Valencia publicava en primera plana i en lloc preferent la Declaració Valencianista. La Declaració constava de huit bases que, més tart, varen ser comentades pels diferents membres de les organisacions firmants de dita Declaració en huit artículs publicats en el mateix diari entre el 16 de novembre i el 7 de decembre de 1918. Eduart Martínez-Sabater, Ignaci Villalonga, Josep García Conejos, Eduart Martínez Ferrando, Pasqual Asins, Salvador Ferrandis i Luna, Maximilià Thous i Orts i Lluís Cebrian Ibor, publicaren cada u un artícul dels huit. Els diaris alacantins La Región i Diario de Alicante també reproduïren les huit bases el 16 i el 18 de novembre, respectivament.

Foren fonamentals les aportacions de figures tan importants del valencianisme com Gaetà Huguet Breva o Faustí Barberà, pero també de Rafael Trullenque, Rossent Gumiel, Josep Mª Bayarri..., sense oblidar l'acció dinamisadora de distints colectius com el partit polític Unió Valencianista Regional (Unió Valencianista) i l'associació Joventut Valencianista.

La Declaració fon un document que constava de huit punts o bases i en uns atres tants comentaris o "glosses" que feren destacats membres de les agrupacions o entitats. El primer punt parlava sobre la llengua valenciana:

1. El Poble valencià, integrat pels habitants de les tres províncies actuals constituïx una fòrta personalitat social caracteritzada (sic) per la possessió d'una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat de història i de condicions econòmiques.

L'encarregat del desenroll i comentaris d'este punt o base fon Eduart Martínez Sabater i Seguí que, entre atres coses, digué sobre la llengua valenciana:

La personalitat valenciana existix. [...] En primer lloc, la llengua valenciana, que parlen les tres quartes parts de la població nos diferencia notoriament del rest d'Espanya. Sobre tindre un mateix orige que la catalana i la mallorquina, encara adopta una modalitat dialectal més dolsa (sic), més suau, que la fa distinta a d'elles.
La Declaracio Valencianista de 1918 (Revisio d'un text clau per al valencianisme) per Juli Moreno, 23.1.2011)

Càtedra de Filologia Valenciana

Artícul principal → Lluís Fullana i Mira.

En l'any 1918 es crea la Càtedra de Filologia Valenciana en l'Universitat Lliterària de Valéncia, el seu director fon Lluís Fullana.

El filòlec i director de la Secció de Llengua de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) Voro López, diu lo següent:

Ortografia i gramàtica estaven a punt; Fullana havia publicat en 1914 les Normes Ortogràfiques, treball que Lo Rat Penat li encomanà. El filòlec feu una crida als escritors, enviant qüestionaris en els punts a tractar i en eixe material redactà les normes que s'estudiaren durant huit assamblees i que s'aprovaren pels assambleistes en Lo Rat Penat. El Centre de Cultura Valenciana (hui Real Acadèmia de Cultura Valenciana) s'havia creat en 1915 per la Diputació de Valéncia i lo primer que feu fon encomanar al filòlec Lluís Fullana la redacció de la Gramàtica elemental de la llengua valenciana, la primera gramàtica valenciana que hauria de ser considerada BIC (Be d'Interés Cultural). Les lliçons escomençaren en gran assitència de públic i intelectuals. L'alumne Felip Mateu aixina ho recorda: «Fullana representava l'autèntica gramàtica popular, era un gramàtic docent i no un filòlec en ambicions ni ensuperbides posicions doctrinals, sino l'home eixit del camp, que parlava un valencià correctíssim i ensenyava la gramàtica a base de la pròpia llengua i del llatí». La càtedra fon suprimida durant la dictadura de Primo de Rivera i no fon restaurada al final d'esta.
Creación de una Cátedra de lengua valenciana (Las Provincias, 16.01.2018) per Voro López

1932 - Les bases d'ortografia valenciana

Artícul principal → Normes de Castelló.

La desorientació ortogràfica encara durava en Valéncia a principis de la tercera década del sigle XX. Dels escritors valencians, uns seguien l'ortografia espanyola, com els discípuls de Nebot Pérez; atres, com el Pare Fullana, preferien la propia valenciana, que reflectia la tradició i s'adequava a la fonètica pròpia; i atres, cregueren que l'ortografia catalana podria servir també per a la valenciana.

Certa discrepància en l'utilisacio de l'ortografia, duya al món lliterari valencià a incòrrer en divergències. La gran majoria d'escritors estaven d'acort en que s'havia de trobar solucions al problema i unificar l'escritura per a que la lliteratura valenciana adquirira el prestigi que mereixia.

Llavors, se va creure que "un acort transaccional" entre tots serviria per a millorar la situació. Pero el resultat de l'acort fon molt diferent de l'imaginat.

Esta falta d'unanimitat entre els escritors valencians va fer sentir el desig d'optar per un sistema ortogràfic únic, a eixemple de lo que havia ocorregut en Catalunya; esta aspiració fon arreplegada per uns quants dels escritors valencians agrupats a l'entorn de la revista Taula de Lletres Valencianes d'inspiracio pancatalanista. Llançaren estos l'idea d'arribar a un acort ortogràfic a base de les normes adoptades per l'Institut d'Estudis Catalans, i d'organisar una reunió, que fon facilitada per la Societat Castellonenca de Cultura, i que va tindre lloc el dia 21 de decembre de 1932, en la ciutat de Castelló.

Aixina que lo que s'inicià de bona fe, va acabar politisat, mangonejat i malinterpretat i, per supost, totalment desfavorable per a la Llengua Valenciana. ¿Perqué? Molt senzill, perque Catalunya va avistar la porta oberta per a on colar-se i per la que podia impondre, en el Regne de Valéncia, les més greus intencions absorcionistes. Pompeu Fabra, com alvançada del catalanisme, va procurar sembrar el caldo de cultiu necessari per a que els seus adictes, especialment els castellonencs, quedaren convençuts de que lo millor no era calfar-se el cap discorrent una normativa per a la Llengua Valenciana, ya que els catalans ya la tenien en circulació.

Dites normes (Bases per a la unificació de l'ortografia valenciana) foren establides, en caràcter purament ortogràfic, i mai va estar en l'intenció dels firmants (2 entitats culturals, 1 corporació, 1 semanari, 8 societats valencianistes, i 52 senyors, dels quals sols una quinzena eren de Castelló i província), que la seua adopció suponguera que els firmants havien d'abandonar les peculiaritats morfològiques, sintàctiques i lèxiques de la llengua valenciana, per a substituir-les per les corresponents catalanes. Aixina, en el preàmbul ("Declaració") de les mateixes s'utilisen moltes paraules i girs valencians, molt alluntats del català o inclús prohibides per la Gramàtica catalana.

L'únic filòlec firmant d'eixes Bases ortogràfiques (Nomenades Normes de Castelló o del 32, pero que el títul original del document era Bases per a la unificació de l'ortografia valenciana) fon Lluís Fullana (Sanchis Guarner contava en 21 anys). Encara que inicialment el Pare Fullana es negà a acceptar-les finalment, pressionat, accedí a rubricar-les, afegint que ho fea atés lo caràcter provisional que tenen. Pero no fon el primer firmant, fon justament l'últim de tots, per la resistència que ell oponia a refrendar-les, ademés de que era l'únic filòlec entre tots els assistents ad aquella taula redona en Castelló.

Fullana havia publicat en eixe mateix any de 1932, la seua Ortografia Valenciana. Esta edició tingué molt bona acceptació i s'havia venut tota en poc de temps. No quedava un atre remei que reimprimir-la una atra vegada de nou. I aixina fon. La nova edició de la Ortografia Valenciana es publicava en l'any 1933. Llavors ¿Perqué no s'aprofità esta Ortografia Valenciana de Lluís Fullana per a la reunió de Castelló de 1932? Pareix que les intencions dels organisadors eren atres molt diferents.

En primer lloc se diu que no hi ha cap vençut lo que ve a significar que les discrepàncies eren fondes. S'atribuïxen, ells mateixa, la nominació d'autoritats filològiques que mantenen punts de vista científics, quan d'autoritat no ne tenien cap perque ningú els havia revestit d'eixa distinció per a negociar en nom de ningú i, per supost, en nom del poble valencià; de científics, menys encara perque de tots els firmants, a soles hi havia un filòlec de prestigi que era el pare Fullana, els demés, si exceptuem a Revest que era filòsof, eren tots o erudits, o socis de la Societat Castellonenca de Cultura o arquitectes, pintors, o músics que no sabien res de filologia, gent sense esment com anys més tart diria Germà Colón.

Les "normes de Castelló" establixen que per a modificar-les se necessitarà amples acords i maximes adhesions. I això és cert, pero lo cert és també que les "normes de Castelló" no tingueren tan ampla acollida, tantes adhesions com les que tindrien més avant les de l'Academia de Cultura Valenciana, conegudes com a Normes d'El Puig o Normes de la RACV.

Puix, be, ni les generacions futures han arreglat res, ni allò poc madurat s'ha revisat a base d'amples acorts. ¿Perqué? senzillament perque eixes "normes" no les ha seguit ningú i perque els encabotats en fer desaparéixer la Llengua Valenciana, s'han preocupat ben seriament d'ometre tota referència i han traçat el camí seguint les pautes, tan sintàctiques, com morfològiques o ortogràfiques que se dicten des de l'Institut d'Estudis Catalans, que no deixa de ser, per a tots els valencians, un agravi. La sola intervenció d'eixa entitat en els assunts de la nostra Comunitat, delit arreplegat en la Constitució espanyola, deuria de ser prou per a que als defensors del català sel's caiguera la cara de vergonya.

En Josep Maria Guinot, filòlec castellonenc, digué:

L'any 1932 era la gran ocasió per a l'estudi de l'ortografia valenciana, per a que no fora ni castellana ni catalana, sino una ortografia verdaderament valenciana, i aquella ocasió llastimosament es va perdre.
Hi ha qui vocifera en defensa de les "Normes de Castelló" i estem segurs de que no les conéixen. Uns atres si que les conéixen i diuen escriure seguint-les, pero no és veritat, perque si be les seguixen en tot lo que tenen de catalanes, no les guarden en lo poc que en elles se conté de concessió al valencià. Ademés la casi totalitat dels defensors de les "Normes del 32" han adoptat la normativa catalana en gramàtica i vocabulari, neguen l'existència del valencià com a llengua i proclamen "l'unitat de la llengua", fent desaparéixer el valencià, reemplaçat per la llengua catalana.

En el periòdic, ya desaparegut, Valéncia Hui (8.1.2008) en un artícul titulat Un apologista del catalán: Germán Colón el Dr. José Vicente Gómez Bayarri, comenta lo següent:

El Dr. G. Colón achaca a los grupos bla veros que desde el año 1975 intenten sabotear las 'Normes del 32' y señala que las 'Normes de Castelló' son, guste o no guste, copia de las 'Normes de l'Institut d'Estudis Catalans' (IEC) y es lo más sensato que se podía hacer.

En resum, les Normes del 32 o de Castelló són unes bases ortogràfiques provisionals que cap entitat o organisme oficial les complix.

Lluís Fullana

Artícul principal → Lluís Fullana i Mira.
Signatura de les Normes del 32

Sí que és cert que el Pare Lluís Fullana accedí a firmar les Bases d'ortografia valenciana conegudes per alguns com a "Normes del 32 o de Castelló", pero va afegir al costat un text a on ficava que les signava pel seu caracter provisional.

El Pare Fullana, pressionat, les signà quan estava en Madrit, el sol representant de la llengua valenciana, des de 1928, en que pren possessió del seu sitial en la Real Acadèmia Espanyola.

Acceptar les "Normes de Castelló de 1932" no era lo que el Pare Fullana volia, era lo que Sanchis Guarner li demanava per a poder contar en el consens de tots els que estaven presents. N'hi havien dos més que tampoc volien firmar, pero per atres raons, i també firmaren... I aixina diria Sanchis Guarner en un atre lloc: "Gràcies a la transigència del Pare Lluis Fullana..."

Pero això no vol dir que el Pare Fullana renunciara al seu paréixer filològic i acceptara de cor i ànima lo que signava. Fullana escrigué damunt de la seua firma:

Atés lo caracter provisional que tenen les Bases anteriors no tenim inconvenient en firmarles

El Pare Fullana havia publicat recentment, en eixe mateix any de 1932, una Ortografia Valenciana, en l'Imprenta Gràfica, de Valéncia ciutat. Esta edició s'havia venut tota en poc de temps, lo que vol dir que fon molt ben acceptada i no quedava cap atre remei que reimprimir-la una atra volta de nou.

Un atre testimoni en favor del Pare Fullana: L'onze de novembre d'este present i mateix any de 1932, el Pare Andreu Ivars i Cardona, frare franciscà també i discípul del P. Fullana ya tenia acabat el Pròlec per a la segona edició o impressió de la mateixa Ortografia Valenciana, que eixiria a la llum pública, en Valéncia, igualment, en 1933, com aixina va ser.

1956-1959 - L'Universitat Lliterària de Valéncia

Artícul principal → Universitat de Valéncia.

A finals dels anys cinquanta i principis dels xixanta del sigle XX se va produir un atre fet que encara afonaria més a la Llengua Valenciana, fon l'invasió premeditada i alevosa de l'Universitat Lliterària de Valéncia, per catedràtics venguts de Catalunya, delliberadament. No venien més que a fer proselitisme i a propagar els anhels del catalanisme. Foren els Tarradell, o Giralt, que passat el temps confessarien que d'arqueologia n'havien ensenyat poca, pero hem fet país. Ad estos els seguirien més tart els natius, com Blasco, Cucó, Sanchis, Guía, Sánchez Ayuso, Pitarch, Alpera o Lluch que foren els principals iniciadors de la total catalanisació de l'Universitat.

Mentrestant els valencians se preguntaven qué s'havia fet de la primera Càtedra de Llengua Valenciana, regentada pel pare Fullana qui, ademés, va ser Acadèmic de la Real Acadèmia Espanyola en representació, precisament de la Llengua Valenciana (1927-1930).

Com se diu en el llibre de Mª Teresa Puerto, Lengua valenciana, una lengua suplantada (pàgs. 52 i 53):

Havia donat frut la llabor catalanista que entre 1956 i 1959 inicien els professors Tarradell, Dolç i Reglá recent aplegats a l'Universitat de Valéncia.
... (despuix de certes conversacions en Nadal de 1959 entre Tarradell, Bastardes i Cahner), en l'ajuda de J. Pujol, J. Benet i les bendicions de J. Fuster... tretze jóvens valencians varen fer una "excursió patriòtica a Monserrat i Queralt"
En 1961 es repetix l'excursió a Queralt, i un grup de ciquantanou jóvens (universitaris) valencians escriuen una carta en "Serra d'Or", prenent clarament una opció catalanista.
Noms dels "jòvens universitaris valencians" que varen optar per la catalanisació de Valéncia, aixina com de les seues actuals activitats dins de la docència, o de la política, etc., des de les quals eixercixen la seua influència en la promoció i consolidació dels "paísos catalans".

En la revista Serra d'Or (2ª época, any III, nº 4) apareixen els noms de

Els cinquanta-nou joves valencians de 1961, alguns d'ells alcançarien alts càrrecs i quotes de poder (polítiques, económiques, culturals, socials, lliteràries, en l'educació, etc..) en la societat valenciana. Aparéixen, entre els cinquantanou: Ricart Pérez Casado, que fon alcalde de Valéncia; Alfons Cucó, senador i professor universitari; Joan Ferran Martínez Navarro, director general de Conselleria de la Generalitat Valenciana, tots ells del PSOE. Vicent Alvarez, dirigent de UPV; Vicent de Miguel Diego, fundador de la UDPV; Antoni Borgues del PSUPV; Francesc Codoner, exsecretari tècnic de la Conselleria de Transports i Benestar Social i dirigent del PCPV; Enric Tárrega del PSAN i membre de ACPV; Eliseu Climent, secretari general de ACPV; Joan Francesc Mira, director d'Institut i actual president de ACPV; Adrià Espí, dirigent de les institucions culturals de la Diputació d'Alacant; dos catedràtics d'universitat; tres catedràtics d'institut, un notari, un registrador de la propietat, una bibliotecària, un pedagoc, tres professionals de la difusió de la cultura i el llibre català al País Valencià (sic), un director de banda de música, un secretari d'Ajuntament i un dirigent del moviment excursioniste valencià.

En 1964 algunes veus s'alçaren contra esta invasió destructora, i desvalencianisadora, que el pancatalanisme havia iniciat i estes veus afirmaren, intentant obrir-li els ulls al poble que l'enemic el tenim dins de casa i tan dins que els majors enemics dels valencians son... els propis valencians.

Anys més tart, eixa mateixa Universitat dirigida pel rector Lapiedra (1984-1994), d'ideologia política pancatalanista nacionalista d'esquerres (Unitat del Poble Valencià, que més tart, passaria a ser Bloc Nacionalista Valencià), membre del Consell Valencià de Cultura i de l'Institut d'Estudis Catalans, tingué la gosadia de fer desaparéixer l'image de la Mare de Deu de la Sapiència de l'escut centenari d'eixa institució, per a humiliar a tant d'antic alumne que vea en la Mare de Deu un símbol universitari insustituible.

Entre los años 1984 y 1986 el comando pancatalanista instalado en la Universidad de Valencia planeó un asalto general para instaurar la lengua catalana en el venerable centro, del que prentendían expulsar prácticamente al castellano. Un grupo juvenil, Alternativa Universitaria, del que seguramente forman parte los futuros líderes del centro-derecha en el Reino de Valencia, se opuso clarividentemente a la intentona, y contó para ello con el apoyo verdaderamente emocionante de la opinión pública más sana de la ciudad.
Un político muy original, el presidente de las Cortes Valencianas declaraba: Hay que dejarse de banderitas y de invasiones catalanas y hablar de los duros. Pero el frente pancatalanista no se rindió ante la sentencia de la Audiencia y organizó una manifestación para la normalización del uso del catalán en la Universidad... mientras la Universidad de Barcelona expresaba su solidaridad con el rector Lapiedra en un comunicado por el que pedía la intervención de las demás universidades españolas y calificaba la decisión de la Audiencia como grave atentado a los derechos fundamentales de los pueblos.
Ricardo de la Cierva y Hoces. En el seu llibre de l'any 1991 Misterios de la Historia (Cap. IX)
El Claustro de Lapiedra, por ejemplo, mantiene singular combate para catalanizar lo más eficazmente nuestro territorio; y una de las cuestiones que más les motiva consiste en eliminar la imagen de la Virgen de Sapiencia en el escudo de la Universidad.
"Un bárbaro censor tacha las referencias a lengua valenciana en el catálogo de la Biblioteca Nacional" (Las Provincias, 15/02/1992) pel professor Ricart Garcia Moya
L'invasio de l'Universitat Lliteraria de Valencia. Tingue que transcorrer tota la llamentable creuada del 36, per a que se donara un atre fet que encara afonara més a la Llengua Valenciana i obrira una nova brecha en el valencianisme. Estem parlant de l'invasio premeditada i alevosa de l'Universitat, per catedratics venguts de Catalunya, delliberadament. No venien més que a fer proselitisme a propagar els anhels del catalanisme. Foren els Tarradell, o Giralt, que passat el temps confessarien que arqueologia n'havien ensenyat poca, "pero hem fet pais". Ad estos els seguirien més tart els natius, com ara Blasco, Cucó, Sanchis, Guía, Sanchez Ayuso, Pitarch, Alpera o Lluch que foren els principals iniciadors de la total catalanisacio de l'Universitat. Mentres tant nos seguiem preguntant els valencians, qué s'ha fet de la primera catedra de Llengua Valenciana, regentada pel pare Fullana qui, ademes, va ser Academic de la Real Academia Espanyola en representacio, precisament de la Llengua Valenciana. En 1964 algunes veus s'alçaren contra esta invasio destructora, i desvalencianisadora, que el pancatalanisme havia iniciat i estes veus afirmaren, intentant obrir-li els ulls al poble que "l'enemic el tenim dins de casa i tan dins que els majors enemics dels valencians son... els propis valencians". Mes tart, esta mateixa Universitat dirigida pel rector Lapiedra, hui membre del Consell de Cultura, tingue la gosadia de fer desapareixer l'image de la mare de Deu de la Sapiencia de l'escut centenari d'eixa institucio, per a humiliar a tant d'antic alumne que vea en la Mare de Deu un simbol universitari insustituible. Els pleits en contra del poble representat per Alternativa Universitaria, han segut renombrats. Al final han pogut conseguir de la justicia i de la politica, que dins dels murs, dins del campus on se reclouen alumnes i professorat, se puga denominar a la llengua dells, que no dels valencians, llengua catalana, per a major oprobi d'un poble que no se mereix que els seus fills tinguen que educar-se baix de la direccio d'un professorat que renuncia a les seues arrels i al propi estigma que la terra dona. Son els que tot ho avalen en la "ciencia" i, en canvi, se callen que la normativa que ells estan utilisant no va necessitar de cap cientific per a pautar-la. L'inventor no fon atre que Pompeu Fabra, un quimic aficionat a la filologia. Son evidents els desgavells que en la norma brollen. Tan es aixina que els propis catalans, i algun catalaniste en moments de sinceritat, com ara Pitarch membre de l'IEC o, natius com Pericai, Toutain o Ivan Tubau, ho reconeixen palmariament. Es este, el classic cas en el que nomes veuen la palla en l'ull dels atres i no se veuen la viga en el d'ells; quan acodixen a la "ciencia" per a denostar a la Llengua Valenciana, no se donen conter de que eixa ciencia com excusa, no passaria un riguros examen més que en un suspens grandissim. En estos mimbres: ¿pensa el CVC, que estes institucions poderoses, totalment politisades, poden marcar la pauta del idioma valencià?
Pedro Fuentes Caballero, president de l'Associacio Cultural Roc Chabas-La Marina, 20.7.2021

Al final, tota eixa catalanisació en les universitats valencianes ha desembocat i han pogut conseguir de la justícia i de la política, que dins dels murs, dins dels campus a on se reclouen alumnes i professorat, se puga denominar a la llengua d'ells, que no la dels valencians: acadèmicament llengua catalana.

1959-1970 - La Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE)

Artícul principal → Real Acadèmia Espanyola.

La Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) ha canviat durant el temps sobre la definició de Valenciano. L'any 1926, el 26 de novembre, es publicà un Real Decret que dia lo següent:

Art. 1º La Real Academia Española se compondrá de cuarenta y dos Académicos numerarios, ocho de los cuales deberán haberse distinguido notablemente en el conocimiento de las lenguas españolas distintas de la castellana, distribuyéndose de este modo: dos para el idioma catalán, uno para el valenciano, uno para el mallorquín, dos para el gallego y dos para el vascuence.

En el Bolletí de la Real Acadèmia (Tom XXXIX - Quadern CLVIII, setembre-decembre 1959, pàg. 494), la definició de Valenciano era la següent:

Lengua hablada en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia.

En les últimes edicions del diccionari de la RAE, de 1985 i 1995. En abdós definicions de Valenciano, diu lo següent:

Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia.

Definicions de Valenciano en algunes enciclopèdies:

  • Lengua romance vernácula que se habla en la mayor parte del antiguo reino de Valencia (Acad).
    (Espasa-Calpe, Madrid, 1965).
  • Lengua hablada en la mayor parte del antiguo reino de Valencia. Acad.
    (Enciclopedia Universal Sopena, Barcelona, 1968).

Un informe de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana RACV, de l'any 2006, enviat el Tribunal Suprem, entre atres coses, diu lo següent:

La Sección de Lengua y Literatura Valencianas de la Real Academia de Cultura Valenciana entiende que la equiparación que se le da a una supuesta unidad de las lenguas valenciana y catalana bajo la doble denominación (de catalán en Cataluña y Baleares y de valenciano en la Comunidad Valenciana) no responde ni a la realidad histórica, ni filológica, ni sociológica. Por tanto, constituye una vulneración del ordenamiento jurídico vigente por cuanto que supone una quiebra del rango idiomático proclamado y protegido por el artículo 7 del Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana y de su reforma de 2006, que sin duda alguna lo regula como idioma valenciano, lo que hace imposible también su equiparación desde el punto de vista filológico, ya que un idioma es una lengua independiente de cualquier otra, con estructura propia, siendo el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana norma de las denominadas del Bloque de la Constitucionalidad. La infracción afectaría a los artículos 3 y 9 de la Constitución Española, protectores de la oficialidad de las lenguas autóctonas y de los principios de legalidad y seguridad jurídica.

Un artícul publicat en el periòdic Las Provincias (12.11.2006), titulat: La definición más polémica del valenciano, diu lo següent:

La RAE mantuvo durante años una acepción que reconocía el carácter singular de la lengua

El canvi de criteri que adoptà la RAE a principis dels anys 70, està relacionat, segons alguns investigadors, en les reivindicacions polítiques que aplegaven des de Catalunya.

1976 - Declaració Universal dels Drets dels Pobles

Artícul principal → Declaració universal dels drets dels pobles.

Segons la Declaració Universal dels Drets dels Pobles (Alger, 4 de juliol de 1976), també nomenada Carta d'Alger, diu lo següent:

Secció IV. Dret a la cultura.
Artícul 13. Tot poble té el dret de parlar la seua pròpia llengua, de preservar i desenrollar la seua pròpia cultura, contribuint aixina a enriquir la cultura de l'humanitat.
Artícul 14. Tot poble té dret a les seues riquees artístiques, històriques i culturals.
Artícul 15. Tot poble té dret a que no se li imponga una cultura estrangera.

1976-81 - La Batalla de Valéncia

Artícul principal → Batalla de Valéncia.

Durant els últims anys del franquisme i els primers anys de la transició democràtica en la Comunitat Valenciana foren temps d'alta convulsió, sobretot, centrats en la ciutat de Valéncia, eixe periodo s'ha denominat la Batalla de Valéncia.

En l'any 1976 es crea la Coordinadora d'Entitats Culturals del Regne de Valéncia (FCERV) una federació d'entitats culturals valencianes. La Coordinadora convocà les principals movilisacions de la nomenada Batalla de Valéncia. Des de l'acte d'afirmació valencianista de la plaça de bous (1978), fins a una multitudinària que eixiren als carrers del Cap i Casal més de 500.000 persones en defensa de la llengua valenciana, el 13 de juny de 1997, passant per les històriques i multitudinàries manifestacions de 1979 reclamant l'autonomia valenciana sense ingerències del nort i de 1982 en defensa dels símbols valencians.

En l'any 1977 es crea el Grup d'Accio Valencianista (GAV) per a promoure la cultura i llengua valencianes i en defensa dels interessos valencians i per a fer front a l'imposició catalanista. Fon fundat durant l'octubre de 1977 per Manuel Zarzo i Lozano.

En l'any 1977, es crea l'Unió Regional Valenciana (URV), partit que agrupava a tot el valencianisme sense importar l'ideologia dels seus membres. En URV militaren, entre atres, Miquel Ramón Izquierdo i Vicent González Lizondo. En el I Congrés de la URV, en octubre de 1979, es va impondre per majoria la corrent més progressista i nacionalista, desembocant en una refundació del partit en la que va canviar el seu nom pel d'Esquerra Nacionalista Valenciana i bona part del seu ideari, adoptant una llínea fortament d'esquerres i nacionalista. Açò va provocar l'eixida del sector més conservador i regionaliste, encapçalat pel propi Miguel Ramón.

En l'any 1977, el juriste valencià Miquel Adlert (1911-1988) edita el seu llibre En defensa de la Llengua Valenciana. Perqué i cóm s'ha d'escriure la que es parla, tot un referent. Resenyem unes quantes paraules del llibre d'Adlert:

La realitat és que l'autèntica llengua valenciana en sa evolució, en l'estat actual, ha segut desconeguda pels literats valencians actuals, primer pels arcaïsants i despuix, i ara, pels catalanisants. I així s'han condenat, com a "incorrectes", formes evolucionades de la llengua valenciana, substituint-les, primer per les arcaiques i despuix per les catalanes evolucionades.
El cas és que, en la catalanisació de la llengua valenciana, s'ha arribat a escriure una llengua que, com veem en la lletra impresa que apareix, no és valencià ni català, sinó un híbrit, perqué és o valencià catalanisat o català valencianisat, als que, per brevetat, denomine respectivament, valcat i cataval.
I ací, ara, català i valencià són diferents per haver tengut diferent evolució i diferents influències…
Perque les diferències entre valencià i català són: De lèxic: Per conservació de la paraula ibérica, germànica, àrab, mossarab. De procedència estrangera en adaptació pròpia o no. Per no ser el mateix etim llatí. Morfològiques: Diferència de lletres de més o de manco. Semàntiques: Paraules de diferent accepció o més o manco accepcions en valencià. I Fonètiques, que són les més.

En l'any 1978 es crea l'entitat pancatalanista Acció Cultural del País Valencià (ACPV) sent el seu primer president, Joan Fuster. ACPV sería l'encarregada de promoure la cultura i llengua catalanes, aixina com, la desaparició de la llengua valenciana per absorció del català, i de ser el paraigües d'una ret d'associacions i entitats, entre elles, la Fundació Ausiàs March, l'Institut Internacional d'Estudis Borgians o Edicions del País Valencià, totes encaminades al mateix fi, rebent fortes subvencions de la Generalitat de Catalunya. ACPV va ser la responsable, durant més de 20 anys, de l'emissió de la senyal analògica i, més recentment, de la senyal digital, de les cadenes catalanes TV3, 33, Canal Super 3/3XL, Catalunya Ràdio i iCat FM en la Comunitat Valenciana. Durant el temps, ACPV ha creat una ret de Casals Jaume I per totes les comarques valencianes i és la propietaria d'un edifici (antic edifici El Siglo Valenciano) en el mateix centre de la ciutat de Valéncia, denominat Centre Octubre, i finançat pel govern català. Va ser adquirit per Eliseu Climent quan era president de ACPV durant l'any 2005. ACPV és l'entitat encarregada d'organisar tots els anys el Correllengua, és una campanya escolar obligatòria de protesta, amagada baix un acte lúdic i festiu, destinada a la defensa i promoció de la llengua i cultura catalanes.

Climent y su esposa, Rosa Raga, están vinculados a 17 organizaciones que habían recibido más de 15 millones de euros de las arcas públicas catalanas entre el 2002 y el 2010.

(Valéncia oberta, 22.11.2015)

Hay que destacar que La Generalidad de Cataluña paga cada año 715.000 euros para la hipoteca de la sede de Acció Cultural del País Valencià (ACPV), subvención que de forma abierta se publica cada año en el DOGC en concepto de “financiación de la cuota anual del préstamo derivado de la compra del edificio El Siglo” -sede de esta entidad pancatalanista-. El acuerdo de sufragar la hipoteca de la asociación, tomado aún con el tripartito -PSC, ERC e ICV- en el Gobierno catalán, se firmó en 2008 con Josep-Lluís Carod-Rovira de vicepresidente. El convenio estipula el pago de 3,2 millones de euros en anualidades, entonces de 800.000 euros.

(Valéncia oberta, 22.11.2015)

Aparegueren en escena grups pancatalanistes radicals i violents com el MDT (Moviment de Defensa de la Terra), La Crida (Crida a la solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana), el PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional), etc., aixina com, el grup català terroriste Terra Lliure, alguns dels quals mantindrien la seua lluita fins als primers anys del primer govern autonòmic del PSPV.

Algunes notícies aparegudes en prensa sobre estos grups pancatalanistes:

  • Violenta actuación con palos y sprays de algunos manifestantes catalanistas. La manifestación convocada por Acció Cultural del País Valencià contra la sentencia de la Audiencia y a favor del uso del catalán en la Universidad de Valencia... (Las Provincias, 21.12.1986).
  • El MDT colocó carteles de "Valencia, també es Catalunya" (Las Provincias, 23.10.1986).
  • Ante los panfletos del "Moviment de Defensa de la Terra". Alcalde de Vinarós: "Lo que está claro es que somos Valencia, y nadie da importancia a esto" (Las Provincias, 23.10.1986).
  • Queman una bandera española ante la estatua del rey don Jaume (Las Provincias, 19.2.1987).
  • Un centenar de independentistas se manifestaron en Castellón (Alcázar, 24.12.1986).
  • La "Crida" llama a la desobediencia a la Universidad valenciana (ABC, 15.11.1986).
  • Gritos de "ETA ven y mátalos" contra Alternativa Universitaria. El claustro fue suspendido por las presiones y boicot de estudiantes del Bloc (Las Provincias, 25.3.1987).
  • La Crida intenta coaccionar a emisoras valencianas para que emitan en catalán (Las Provincias, 26.4.1987).
  • Un centenar de personas convocadas por el Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans, de carácter independentista, se manifestaron ayer tarde en Valencia flanqueadas por un gran despliegue policial. Tras la pancarta con el lema "València, terra lliure catalana"... (El País, 26.10.1987).
  • "Terra Lliure" amenaza a un político ilicitano. A través del "Col.lectiu d'Independentistes Catalans d'Elx" (La Verdad, 26.6.1988).
  • La Crida, vandálicamente, arrancó los rótulos en castellano de las calles. La organización catalanista cumplió sus amenazas contra el Ayuntamiento (Las Provincias, 7.3.1989) (es referix la notícia a la ciutat de Valéncia).
  • Guía justifica los atentados realizados por Terra Lliure (Levante, 8.3.1989) (Josep Guía, membre fundador del PSAN).
  • La "Crida" financió su campaña contra el Rey con fondos de la Generalitat de Cataluña (Las Provincias, 15.5.1988).

1978 - La Constitució espanyola

Artícul principal → Constitució espanyola de 1978.

La mort del cap de l'Estat, el general Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, va marcar l'inici del procés de la Transició Espanyola cap a la democràcia representativa. Dos dies despuix de la mort de Franco, Joan Carles I va ser proclamat rei d'Espanya, qui havia segut designat pel dictador.

La Constitució espanyola de l'any 1978 va ser ratificada en referèndum pel poble espanyol el dia 6 de decembre de 1978 i sancionada pel Rei d'Espanya, Joan Carles I, el 27 de decembre. Es va publicar en el Bolletí Oficial de l'Estat BOE el 29 de decembre d'eixe mateix any.

La Constitució, que es la norma suprema de l'ordenament jurídic espanyol i a la que estan subjectes els poders públics i els ciudadans d'Espanya, el seu títul preliminar respecte al castellà i les demés llengües espanyoles diu lo següent:

Artículo 3.

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla. 2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

La Constitució va donar pas a la creació dels estatuts d'autonomia de les diferents comunitats autònomes.

1980 - XVI Congrés Internacional de Llingüística i Filologia Romàniques

Artícul principal → XVI Congrés Internacional de Llingüística i Filologia Romàniques.

En abril de l'any 1980, es va celebrar en Palma de Mallorca, el XVI Congrés Internacional de Llingüística i Filologia Romàniques, patrocinat per la Societe de Lingüistique Romane i organisada per la Càtedra Ramon Llull de l'Universitat de Barcelona i el Estudi Llul.lia de Palma de Mallorca. Es va celebrar durant els dies 7 al 12 d'abril i van acodir 723 congressistes de 31 països.

Al final del Congrés, la Secretaria va presentar als 723 congressistes el següent document:

Los romanistas abajo firmantes, participantes del XVI Congreso Internacional de Lengua y Filologia Románica, manifiestan su satisfacción por los progresos recientemente obtenidos por la lengua catalana mediante su normalización con la creacion de nuevos centros de investigación, la incorporación de la lengua en sus diversos grados de enseñanza, la multiplicación de publicaciones y otras manifestaciones culturales si bien no ha alcanzado aún en los medios de comunicación social la intensidad deseable. Lamentamos sin embargo, las tentativas de secesión idiomática efectuadas en el País Valenciano (sic) por ciertos grupos de presión por razones desprovistas de todo fundamento científico. El catalán como quiera que es un idioma tiene su propia estructura; bien definida y los romanistas de este XVI Congreso consideran inaceptables las tentativas de fragmentación lingüística.

Dels 723 congressistes als quals varen presentar el document per a la seua firma, 687 no el varen firmar, 36 sí (possiblement, els organisadors del Congrés), i dels 22 components del Comité Científic, a soles 7 el van firmar, els atres 15 no.

1979-82 - Les Normes d'El Puig

Artícul principal → Normes d'El Puig.

En l'any 1979, ans de la promulgació de l'Estatut d'Autonomia, un Real Decret (2003/79) regulava l'incorporació de l'idioma valencià en el sistema educatiu de la Comunitat Valenciana.

Acte de la firma de les Normes del Puig

La confecció i estudi de l'ortografia de la RACV, que durant més de cinc anys dugueren a terme un equip de filòlecs, pintorescament, llicenciats en filologia catalana, per l'Universitat Lliterària de Valéncia, se va presentar en el Monasteri de Santa Maria del Puig, en el més de març de 1981 i, el notari de Massamagrell donà fe del plec de firmes de més de mil intelectuals i associacions valencianes, com aixina també, de cent deu mil firmes més, cotejades pel mateix notari, i depositades en el Banc de Santander, recolzant ad esta obra valiosa i extraordinàriament minuciosa, per mig de la qual la RACV, dotà a la llengua dels valencians d'un instrument valiosíssim, perfectament adaptat a la sintàxis, la fonètica i la morfologia del parlar del poble valencià que, ademés, l'avalà per mig d'una Documentació formal, més tart publicada, en la qual se fa afermament del minuciós estudi que s'hagué de dur a terme, per a completar esta magnífica obra.

Les normes de l'Academia o Normes d'El Puig, estudiades exhaustivament per la Secció de filologia de l'Academia, publicades en 1979 i acompanyades per un escrit rigorosament científic, titulat Documentacio formal de l'ortografia de la llengua valenciana publicat en 1981, varen rebre l'adhesió d'un miler de firmes, certificades notarialment, en un acte celebrat en el Monasteri de Nostra Senyora del Puig, el dia 7 de Març de 1981.

En el protocol del notari de Massamagrell Dn. Esteve Moliner Pérez, figuren les firmes dels presidents de les entitats culturals i dels personages (catedràtics, professors, meges, farmacèutics, capellans, etc...) que s'adheriren a l'Acadèmia per haver establit les normes ortogràfiques. El número i la calitat dels firmants supera extraordinàriament al número dels firmants de les normes de Castelló.

Les Normes d'El Puig suponen:

a) una superació de les normes del 32;

b) una separació clara de la normativa de l'Institut d'Estudis Catalans (base de les del 32) i

c) un intent científic de dotar a la llengua valenciana d'una codificació gràfica funcional.
Ortografia de la Llengua Valenciana (RACV. Valéncia, 2005)

En l'any 1982, ya promulgat l'Estatut, l'Orde del 28 de juliol de la Conselleria d'Educació regulava l'incorporació de l'ensenyança del valencià als plans d'estudi d'Educació Preescolar, General Bàsica, Formació Professional i Bachillerat. I en el curs 1982-83 es donaven les primeres classes de valencià de la democràcia.

S'ha de dir que tot això, tant el Bolletí Oficial, com el Diari Oficial, com els llibres de text, com la documentació oficial, s'escrivia en valencià, és dir, en la normativa emesa per la Secció de Llengua i Lliteratura valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).

La Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes és l'encarregada de l'estudi i promoció de la llengua i lliteratura valencianes, aixina com de la normativisació, a tots els nivells, i de l'us oral i escrit de l'idioma, basant-se en la realitat llingüística valenciana i en criteris científics que s'ha concretat en la seua ortografia, diccionari, estàndart oral, etc.

En l'any 1981 l'entitat Valéncia-2000 edita (en Normes d'El Puig) el llibre de Josep Alminyana titulat El Crit de la llengua, una obra mestra de la llengua valenciana que com diu el seu autor:

El Crit de la llengua és un analisis dels autors més importants de la nostra lliteratura, de les seues obres i una aportació de testimonis grafics a on es ratifiquen una volta i una atra sobre el nom de la nostra llengua: llengua valenciana. Josep Alminyana

El Crit de la llengua, sería reeditat en dos ocasions més: l'any 1999 per l'entitat Lo Rat Penat i l'any 2006 per la Diputació de Valéncia.

Ya han passat vinticinc anys des de que la Real Acadèmia de Cultura Valenciana rebera l'adhesió en el Puig d'un escollit miler de firmants, representatius de les entitats i personalitats de tot lo Regne, refermant unes normes ortogràfiques, creades des del respecte històric, el coneiximent llingüistic i l'adequació actual de la tradició i el viu parlar dels valencians. Aquelles normes serviren per a elevar a llei en la primera transcripció al valencià, la Constitució i l'Estatut. Les normatives, que deuen ser evolutives són causa de retocs tècnics i la nostra el tingué, majorment en l'accentuació, dut com sempre des de la pròpia secció de Llengua de la Real Acadèmia en el 1982. Passats vint anys, també des del sí de la mateixa s´arribà a un acort majoritari i en 'un nou pas regulador' s´aprovà seguir evolucionant en uns chicotets retocs que, no afectant ni desvirtuant la base ya assentada, servixen a la pròpia accentuació, per a concretar la nostra fonètica, distinguint-la d'unes atres llengües i facilitant l'us dels texts escrits als castellaparlants que ara s´incorporen a l'ensenyança.
Dia de la llengua valenciana (Las Provincias, 3.3.2006). Vicent Ramón Calatayud.

1982-1983 - Primeres elecccions autonòmiques

En l'any 1982, la Consellera d'Educació, Ampar Cabanes, firma el decret de 19 de juliol de 1982 pel qual es reconeixen els títuls de professor de valencià de Lo Rat Penat i del Grup d'Acció Valencianista i s'establixen les normes d'ortografia de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) com a oficials per a la Llengua Valenciana i la seua incorporació al sistema d'ensenyança.

En giner de 1982, l'ensenyança del valencià era una realitat, gràcies al treball de la Conselleria d'Educació d'UCD d´Ampar Cabanes, José Manuel Ricart, Vicente Insa i Justo Almela. El 19 de juliol de 1982, la Consellera de Cultura i Educació, Ampar Cabanes, va oficialisar l'ortografia general de la Llengua Valenciana, per a aplicar-la al món de l'ensenyança. Se tractava de la normativa científica, pensada i ajustada per al poble valencià, feta pels filòlecs valencians de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, en aquells temps Centre de Cultura Valenciana, fundat per la Diputació de Valéncia l'any 1915. La Secretaria General Tecnica de la Conselleria d'Educació edità una publicació titulada Normes Ortografiques de l'Idioma Valencia, l'any 1982, a on s'explicaven les normes ortogràfiques (Normes d'El Puig) per a l'escritura de la llengua valenciana.

Se convoquen eleccions locals i autonòmiques (8 de maig 1983) i el govern de la UCD en el poder, pert les eleccions estrepitosament, front a una avasalladora victoria del socialisme PSPV. Vintinou dies despuix de l'entrada en vigor de la normativa aprovada per la Conselleria d'un govern llegalment constituït, el nou Conseller d'Educació, Ceprià Císcar, soterrava aquell fet que haguera pogut ser el de la normalisació pacificadora de la Llengua Valenciana. La nova Conselleria d'Educació invalida els contractes dels professors de valencià aprovats per l'anterior Conselleria d'Educació. Se produïx un greu conflicte social i laboral. Sense més, se canvia la normativa del valencià per la del català que en aquell moment no estava regulada per ningún ent valencià. Fon el primer atac polític al valencià, a la llengua valenciana.

L'arribada al poder del PSPV-PSOE propicià la des-oficialisació dels títuls de valencià de Lo Rat Penat, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), el Grup d'Acció Valencianista (GAV) i atres institucions i entitats valencianes, i la catalanisació definitiva del sistema educatiu valencià durant 12 anys, que el PPCV ha proseguit en els seus següents anys de govern.

El citado decreto pesoísta ha dejado cesantes a más de doscientos profesores de lengua valenciana, acogidos al real decreto de 3 de agosto de 1979, orden del 7 de julio de 1980 y decretos posteriores del Consell, ha vulnerado este real texto que propugna explícitamente la enseñanza de la lengua valenciana; ha invalidado los títulos expedidos por la centenaria entidad Lo Rat Penat y por el Grup de Acción Valencianista, así como la normativa de la Academia de Cultura Valenciana; por el contrario, ha impuesto la llamada de Castellón, es decir, la del "Institut d'Estudis Catalans", y, por fin, tiende a deformar la mentalidad de los escolares, arrancándoles de su tradición histórica.
Nuevo conflicto lingüístico per Vicente Ramos, publicat en el periòdic Las Provincias, (Diputado de AP - Unión Valenciana)

Se feu desaparéixer tot vestigi de l'ortografia autorisada per Ampar Cabanes que, en alguns llocs ya estava distribuïda i, en un acte d'imposició més propi de les maneres hitlerianes, s'inicià l'invasió de l'administració, ràdio, televisió, coleges, instituts, universitats, etc., ordenant l'estudi de la llengua en la normativa de l'Institut d'Estudis Catalans. No va haver cap tipo de consens en les Corts Valencianes tampoc cap decret o llei per a fer efectiva l'implantació. Encara hui se seguix aplicant sense que s'arreplegue ni en la Llei d'Ús del Valencià.

El govern socialiste de Joan Lerma va governar en la Comunitat Valenciana des de 1982 fins a 1995 i, apart d'atres coses, aprovaria una llei del valencià, la Llei d'ús i ensenyament (sic) del valencià, l'any 1983 i crearia l'any 1994 un Institut Universitari (Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana) per a fer-li ombra a la força cultural i científica de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

L'Estatut d'Autonomia

Artícul principal → Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana.


L'estatut fon per primera volta aprovat per la Llei Orgànica 5/1982, d'1 DE Juliol, d'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana [DOGV núm. 74, de 15 de juliol].[1]

El primer Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana fon publicat oficialment en 1982 segons els criteris ortogràfics de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), i durant els primers temps de democràcia, en acabar la dictadura franquista, les Normes d'El Puig foren utilisades en l'ensenyança pública de la llengua valenciana.

De fet, des dels orígens del Regne de Valéncia, mai se li ha donat a la llengua valenciana el nom de català; ha rebut moltes denominacions: romanç, vulgar, vulgada llengua materna valenciana, vulgar llengua valenciana, ydiomate valentino, valentino idiomate, llengua plana valenciana, valenciana prosa, valentina lingua, vulgar valenciana, valentinum, lingua vulgare valentina, vulgar valencià, idioma valencià o simplement valencià. Pero la denominació que més es repetix durant tots els temps fins a hui és la de llengua valenciana, nom que li donaren els clàssics valencians en un Sigle d'Or que conseguí un prestigi internacional. Hui en dia el seu nom oficial és idioma valencià, segons l'Estatut d'Autonomia, el qual es referix també al valencià com a llengua.

L'Estatut és una Llei Orgànica i arreplega el sentir majoritari del poble valencià sobre el nom de l'idioma autòcton dels valencians, cap llei inferior o institució pot donar oficialment un nom diferent a la llengua dels valencians.

Les normes ortogràfiques emanades de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV (Normes d'El Puig) foren oficialisades per la Generalitat Valenciana per a l'idioma valencià i en elles fon redactat el primer Estatut d'Autonomia de l'any 1982.

L'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana fon redactat en l'abril de l'any 1981 en l'hotel Azor de Benicàssim i fon aprovat per la Llei Orgànica 5/1982, del 1 de juliol. Les Corts han portat a terme vàries reformes de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana. La primera d'elles per mig de Llei Orgànica 4/1991, de 13 de març, que modificava l'artícul 12.4, determinava que la data per a celebrar les eleccions autonòmiques sería el quart dumenge de maig. La segona reforma, per mig de Llei Orgànica 5/1994, de 24 de març, va supondre l'inclusió d'una nova disposició adicional tercera que expressava que "totes les competències atribuïdes per este Estatut queden incorporades plenament i s'assumixen en caràcter estatutari per la Generalitat Valenciana". L'última reforma i la més important fon l'any 2006 (Llei Orgànica 1/2006, 10 d'abril), que entre atres coses, incorporava a la AVL com a entitat normativa del valencià. Fon un pacte polític entre els dos grans partits en major representació en Les Corts Valencianes, el PPCV encapçalat per Francisco Camps i el PSPV encapçalat per Joan Ignasi Pla.

Tant l'actual estatut d'autonomia valencià aprovat per Les Corts el 27 de març de l'any 2006 com el seu predecessor (en vigència durant més de dos décades), són clars i concisos a l'hora de concretar el nom i l'entitat de l'Idioma Valencià. En abdós Cartes Magnes (marc jurídic i llegislatiu valencià de ranc màxim, supeditat únicament a la Constitució espanyola), l'Idioma Valencià està definit com la llengua pròpia dels valencians a la que se li reconeix i otorga (en justícia) el seu caràcter d'Idioma.

L'Estatut valencià de l'any 1982 respecte a la llengua valenciana, dia lo següent:

Artícul sèptim.

U. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma son el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conèixer-los i usar-los. Dos. La Generalitat Valenciana garantisarà l'us normal i oficial de les dos llengües i adoptarà les mides necessàries per a assegurar el seu coneiximent. Tres. Ningú podrà ser discriminat per raó de la seua llengua. Quatre. S'otorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià. Cinc. La llei establirà els criteris d'aplicació de la llengua pròpia en l'Administració i en l'ensenyança.

Sis. Per mig de llei es delimitaran els territoris en els quals predomine l'us d'una i atra llengua, aixina com els que poden exceptuar-se de l'ensenyança i de l'us de la llengua pròpia de la Comunitat.

L'Estatut valencià de l'any 2006, actualment en vigor, respecte a la llengua valenciana, diu lo següent:

Article sext

1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià. 2. L'idioma valencià és l'oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l'idioma oficial de l'Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l'ensenyament del, i en, idioma valencià. 3. La Generalitat garantirà l'ús normal i oficial de les dos llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d'assegurar-ne el coneixement. 4. Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua. 5. S'atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià. 6. La llei establirà els criteris d'aplicació de la llengua pròpia en l'Administració i l'ensenyament. 7. Es delimitaran per llei els territoris en els quals predomine l'ús d'una llengua o de l'altra, així com els que puguen ser exceptuats de l'ensenyament i de l'ús de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.

8. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució normativa de l'idioma valencià.

Queda puix llegislativa i jurídicament dictaminat al màxim nivell, que l'Idioma Valencià és la llengua pròpia dels valencians (i no atra) i que ademés la Llengua Valenciana dispon de ranc d'Idioma (llengua que ha desenrollat un sistema de codificació propi), sense que de l'articulat de la Carta Magna valenciana puga traure's conclusió alguna de que l'Idioma Valencià siga un dialecte d'una atra llengua, ni que el Valencià siga la mateixa llengua que una atra llengua.

Per lo tant, l'Estatut valencià reconeix a la llengua pròpia dels valencians la categoria de llengua que sempre ha tengut, Idioma valencià.

En quan a l'inclusió de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en l'Estatut, l'advocat i sociòlec segorbí, José Mª Adán García, diu lo següent:

En esta misma dirección se sitúa el reconocimiento estatutario de la Acadèmia Valenciana de la Llengua, cuya normativa lingüística “será de aplicación obligatoria a todas las Administraciones públicas de la Comunidad Valenciana”. Todos sabemos que, por un inexplicable contubernio, está constituïda por una mayoría catalanista, que no intenta potenciar nuestra lengua, sino homologarla a la catalana. Blindarla estatutariamente es consolidar ese propósito, lo cual además de ser contradictorio con nuestras señas de identidad, es contrario al sentir mayoritariamente democrático del pueblo Valenciano.
  • Pros y contras en el proyecto de estatuto (Las Provincias, 10.8.2005)

Unió Valenciana

Artícul principal → Unió Valenciana.

En l'any 1982 va ser fundat el partit polític Unió Valenciana (UV), un partit d'ideologia, en els seus primers moments, regionalista i valencianista, pero a partir de l'any 2008 va passar a definir-se com a nacionalista, lliberal progressista i valencianista, fundat per l'empresari Vicent González Lizondo, l'exalcalde de la ciutat de Valéncia (1973-1976 i 1976-1979) Miquel Ramón Izquierdo, l'historiador alacantí Vicent Ramos i la mestra i empresària, Mª Dolors Garcia Broch, entre atres. UV aspirava a ser el partit majoritari de la Comunitat Valenciana, per a defendre els interessos del poble valencià, i treballar pel benestar i calitat de vida de tots els seus ciutadans. En les eleccions autonòmiques de l'any 1983 a les Corts Valencianes, que conformarien la I llegislatura, Unió Valenciana es va presentar en Coalició junt ad atres partits (Alianza Popular, Partido Demócrata Popular, Unión Liberal i la mateixa UV) obtenint uns bons resultats: 32,11 % dels vots i 32 escans. Va obtindre el seu major èxit a finals de la década de 1980 i principis de la de 1990 (baix el liderage de Vicent González Lizondo): UV va obtindre representació en el Congrés dels Diputats i les Corts Valencianes, aixina com una important representació municipal (en especial en la ciutat de Valéncia), apart de moltes alcaldies en la Comunitat Valenciana.

Evolució del vot en les eleccions autonòmiques
Any 1983 (coalició) 1987 1991 1995 (coalició) 1999 2003 2007 (coalició)
Número de vots 609.519 (32,11 %) 183.541 (9,24 %) 208.126 (10,5 %) 165.956 (7,1 %) 106.119 (4,76 %) 72.594 (3,03 %) 22.781 (0,95 %)
Diputats 32* 6 7 5 0 0 0

El poble valencià, en general, i el valencianisme, en particular, esperava que Unió Valenciana es fera càrrec de la Conselleria de Cultura i Educació per a poder oficialisar el valencià baix les Normes d'El Puig, o siga, la llengua valenciana, encara que tingueren una forta oposició per part del pancatalanisme valencià, pero no va ser aixina. En l' any 1997, Unió Valenciana va governar en dos conselleries: Agricultura i Peixca, per a Ramón-Llin i Mig Ambient, per a José Manuel Castellà. Ademés, Vicent González Lizondo va ser investit President de les Corts Valencianes.

Els valencians varen tindre una veu valenciana en Madrit en defensa dels interessos del poble valencià representada per Vicent González Lizondo. Despuix del seu acostament al Partit Popular durant la década de 1990, que va culminar en l'arribada del PP a l'alcaldia de Valéncia (Rita Barberà) i a la presidència de la Generalitat Valenciana gràcies al denominat Pacte del Pollastre.

No obstant, en l'interior del partit, la posició de Lizondo es va vore debilitada, segurament pel seu estat de salut, com va evidenciar el desmai que va sofrir en les Corts i al distanciament dels principis que varen originar el naiximent d'este partit. Obligat per les circumstàncies, González Lizondo, qui poc abans havia expulsat a les joventuts del partit, la Joventut Valencianista, per considerar-les massa nacionalistes, va cedir la presidència del partit al president de les Corts Héctor Villalba, qui no estava considerat anticatalaniste e inclús compartia certes idees en el valencianisme polític dins del context de la tercera via del nacionalisme valencià. La disputa acabaria en l'expulsió del partit de Lizondo, en novembre de 1996, Lizondo moriria un més despuix de la seua expulsió.

La mort de Vicent González Lizondo, i la gestió dels dirigents posteriors va provocar que el partit fora disminuint progressivament la seua implantació, fins a aplegar a uns resultats testimonials.

En l'any 2006, diversos valencianistes provinents d'una Unió Valenciana en descomposició, pensen en crear atre partit valencianiste que responga al seu ideal valencianiste i recuperar el vell partit de Miquel Adlert i Xavier Casp. En eixe any realisen diversos actes, ya com a Acció Nacionalista Valenciana, i serà oficialment en febrer de 2006 quan Acció Nacionalista Valenciana es reactiva i es refunda de manera oficial. ACNV, un partit històric que va ser fundat en l'agost de l'any 1933, partit de centre moderat, lliberal, i valencianiste. Nacionaliste en lo econòmic i en lo polític, més allà del regionalisme d'Unió Valenciana.

En l'any 2011, sent el seu president, Josep Manuel Miralles, el partit va ser entregat al PPCV que presidia en aquells anys, Francisco Camps, donant fi a la seua existència. Despuix de les eleccions de l'any 2011, que el PPCV tornà a guanyar, es feu públic que Miralles treballaria en la Conselleria de Governació com a director general de Coordinació del Desenroll Estatutari i Consultes Electorals, càrrec del que sería rellevat en l'any 2014.

Associació Cardona Vives

1982. El filolec romaniste castellonenc Mossen Josep Mª Guinot i Galán funda l'Associacio Cultural Cardona i Vives en defensa de la Llengua Valenciana. Conscient de la creixent invasio del catalanisme per terrres castellonenques, les investigacions del Pare Guinot ixen a la llum en obres essencials com: 'Fonetica de la Llengua Valenciana' (1984), 'Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana' (1987), 'Fonetica verbal' (1997), 'La Llengua Valenciana Hui' (1988), 'Valencià i Catala comparats' (1989), 'Morfologia historica de la Llengua Valenciana' (1991), 'Lexicografia valenciana' (2002), 'Doctrina sobre la Llengua Valenciana' i uns atres molts treballs dirigits tots a documentar l'independencia i autonomia historica del valencià front a l'invasor dialecte barceloní.
'¿Llengua Valenciana o dialecte barceloní? (Neocatala). La suplantació d'una llengua. Segles XIX i XX' (Valéncia, 2005), per Mª Teresa Puerto Ferre

1983 - La Llei d'Us

Artícul principal → Llei d'us i ensenyament del Valencià.

La Llei d'Us i ensenyament (sic) del valencià (Llei 4/1983, de 23 de novembre), fon aprovada pel govern socialiste de Joan Lerma, sent el seu Conseller d'Educació, Ciprià Císcar, i publicada en el DOCV nº 133 del día 1 de decembre de 1983 i que contínua vigent encara que haja canviat el color polític durant els anys posteriors.

S'aprovà l'any 1983 en els vots favorables del PSPV i del PCPV i l'abstenció del grup popular que estava format pels següents partits: Aliança Popular, PDP, Unió Lliberal i Unió Valenciana. El 18 de novembre de 1983 s'aprovà en el saló de plens de la Diputació d'Alacant, per lo tant, nomenada també com a La Llei d'Alacant. La LUEV fon oficial el 23 de novembre de l'any 1983, coincidint en el natalici del pancatalaniste Joan Fuster.

L'objectiu de la Llei d'Us era conseguir l'igualtat llingüística del valencià respecte al castellà (Puntualisem que el valencià oficial del govern socialiste se basava en la normativa de l'Institut d'Estudis Catalans baix el paraigües o engany de les Normes del 32 o de Castelló ya que la llengua valenciana baix les Normes d'El Puig de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana que fon oficial durant el govern preautonòmic va ser derogat pels mateixos socialistes).

Algunes opinions del pancatalanisme i del valencianisme al complir-se dos décades de la LUEV:

L'ús social de la llengua en els últims decennis s'ha aturat, mentre la parla quotidiana es farcia de castellanismes inadmissibles.

(Ramón Lapiedra. President de Valencians pel Canvi. Levante, 9 d'octubre de 2003)

En estos 20 anys hem vist, si atenem a les enquestes i investigacions sociologiques, que ha aumentat el bilingüisme passiu.

(Antoni Fontelles. Periodiste. Levante, 9 d'octubre de 2003)

Pareix que la llei, en el trancurs del temps, no ha agradat ni a uns ni ad atres. El valencianisme considerava que se dividia el territori valencià entre zones valenciaparlants i zones castellaparlants, sense donar-li excessiva importància ad estes últimes per a l'ensenyança i aprenentage del valencià. La llei considera com a única llengua pròpia del poble valencià quan en l'Estatut d'Autonomia resenya les dos llengües com a cooficials: valencià i castellà.

Citem una notícia apareguda en prensa:

En la actualidad, la Ley de Uso y Enseñanza del Valenciano reconoce a 143 localidades de la Comunitat como municipios de predominio lingüístico castellano (30 en la provincia de Alicante, 51 en la de Castellón y 62 en la de Valencia) y establece que «los padres o tutores residentes en dichas zonas puedan obtener la exención de la enseñanza del valenciano para sus hijos o tutelados, cuando así lo soliciten al formalizar su inscripción».
  • Educación planea suprimir la exención del valenciano en zonas castellanohablantes (Las Provincias, 22.6.2016)

El pancatalanisme diu que despuix de més de tres décades de vigència de la Llei d'Us no s'han complit els objectius.

La LUEV és obsoleta, no ha donat els resultats esperats i no garanteix els mateixos drets lingüístics a tota la ciutadania.

(Revista Allioli, nº 263-Epoca IV-Juny 2016. STEPV)

La "normalització" en l'administració pública

A partir de l'aplicació de la Llei d'Ús (LUEV), durant els anys següents, el personal de les administracions públiques de la Comunitat Valenciana va tindre que realisar uns cursos de formació (obligatoris per a tot el personal) considerats com de "reciclage" del valencià.

Les administracions públiques, a partir de l'aplicació de la LUEV i durant els anys, han utilisat la terminologia "llengua o filologia catalana" per a les proves d'accés a l'Administració que s'han anat convocant, també s'han valorat més els nivells del "valencià" que els propis coneiximents de la plaça en qüestió, donem alguns eixemples:

Ajuntament d'Onda. Bases específicas de la convocatoria para cubrir de forma interina un puesto vacante de técnico educación-normalización lingüística... Título de Licenciado en Filologia Catalana o similar 2 puntos.

(Bolletí Oficial de la província de Castelló, nº 71, 14 de juny de 2001)

Bolsa de mejora de empleo para el ingreso como funcionario de carrera o contratado laboral indefinido al servicio de la Diputación Provincial en plazas de administrativo. 2.-Valenciano. Hasta un máximo de 2,5 puntos. Acreditado mediante certificado oficial expedido por la "Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià". Conocimientos grado superior 2,5 puntos. 4.-Titulaciones académicas. Hasta un máximo de 2 puntos. Doctorado: 1,5 puntos.

(Bolletí Oficial de la província de Castelló, nº 52, 29 d'abril de 2004)

1985

I Congrés de la Llengua Valenciana

Artícul principal → I Congrés de la Llengua Valenciana.

El I Congrés de la Llengua Valenciana, organisat pel Patronat Històric Artístic Cultural d'Elig (PHACE), sent uns dels organisadors Josep Payà i Josep Esteve Rico Sogorb, es va celebrar en la ciutat alacantina d'Elig durant els dies 17, 18 i 19 de maig de l'any 1985. El discurs d'apertura del Congrés va ser pronunciat pel professor Antonio Ubieto. Entre els participants que acodiren al Congrés i participaren en el mateix en determinades ponències sobre la llengua valenciana: Josep Payà, Josep Boronat, Lleopolt Penyarroja, Francesc de Borja Cremades, Antonia Vila i Ferri, Voro Lopez, Emili Miedes, Manuel Mourelle de Lema, Carles Recio, Chimo Lanuza, Antoni Fontelles, Manolo Gimeno, Julià San Valero, Josep Marín i Morell, Antoni Garcia i Carpio, Miquel Navarro i Sala, Mn. Josep Mª Guinot, Miquel Carbonell i Roig,..

Vaya por delante mi felicitación, pues ya era hora que en esta tierra se interesaran por sus raíces; que la primera lengua que tuvo un Siglo de Oro en España, celebrara unas sesiones para aportar sus estudios debidamente documentados e ir adaptándola a las exigencias de la época, y dejar constancia de la personalidad de un pueblo que ama lo suyo y sabe respetar lo que, aún cercano, no le pertenece.
Discurs d'Apertura del I Congrés de la Llengua Valenciana per Antonio Ubieto Arteta

El Consell Valencià de Cultura

Artícul principal → Consell Valencià de Cultura.

Joan Lerma, president de la Generalitat Valenciana, en l'any 1985 creà el Consell Valencià de Cultura (CVC), ratificat per Eduardo Zaplana. Per cert este senyor va nomenar en l'any 1996 a Santiago Grisolía, com a president i encara seguix en el càrrec en l'any 2018.

En els seus estatuts diu lo següent:

Título I. Artículo 3. El Consejo Valenciano de Cultura es la Institución consultiva y asesora de las Instituciones públicas de la Comunidad Valenciana, en aquellas materias específicas que afecten a la cultura valenciana. Velará por la defensa y promoción de los valores lingüísticos y culturales valencianos de acuerdo con lo que dispone la presente Ley.

1989 - Canal Nou

Artícul principal → Radiotelevisió Valenciana.

L'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982 va possibilitar la creació d'uns mijos de comunicació social destinats a fomentar l'intercomunicació entre valencians i a potenciar la seua identitat cultural i llingüística. En el mes de juliol de 1984, les Corts Valencianes aprovaren la Llei de creació de Radiotelevisió Valenciana (RTVV).

Les emissions de Canal 9, que en l'últim any (2013) passà a denominar-se NOU, i Punt 2 (segon canal de RTVV), arribaren ad atres zones llimítrofes a la Comunitat Valenciana, com Tarragona, les Illes Balears, Múrcia, Terol i la part est de Castella-La Mancha.

Apart dels informatius i alguns documentals de calitat, programes d'entreteniment, de producció pròpia, que tingueren prou d'èxit, com el programa dirigit per Joan Monleón, El show de Joan Monleón que incloïa el concurs de la Paella musical, que se quedà en la gent la cançoneta: A guanyar diners, ¿A on estan?, ¿A on estan?, a guanyar diners..., programes considerats de "telefem" com Tómbola, programes de série com L'Alqueria Blanca o un programa concurs com Cantem de Cor, que va reunir a les millors corals del Regne de Valéncia.

Durant els quasi 23 anys d'emissions, els nivells d'audiència anaren baixant, en els primers anys superava el 20% d'audiència mija fins a arribar a un 4'2% de quota de pantalla (juliol 2012).

El 5 de novembre de 2013, la Generalitat presidida per Alberto Fabra del PCPV va anunciar el tancament de l'ent despuix d'acumular fins a 1.200 millons d'euros en deute, l'impossibilitat de recolocar als casi 1.000 empleats despedits en un ERE illegal; i, en conseqüència, la desaparició de Canal Nou. La llei que ho permetria es va aprovar el 27 de novembre.

Durant els primers anys de funcionament de l'ent televisiu i la ràdio, la llengua utilisada era molt propenca al parlar del poble valencià, la llengua valenciana, pero en el temps la situació anà canviant, i conforme diu el Informe sobre la llengua de RTVV (Valéncia, novembre de 2013) emitit per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV):

Ara constatem que el fracàs de Canal 9 no es deu únicament a una mala gestió econòmica, sino a l'utilisació d'un model de llengua que no reflectix la realitat llingüística valenciana, no respecta les formes genuïnes valencianes i que és, com ya díem en 1990: “un llenguage afectat, sense naturalitat, coent, que no es sent com a propi i en el qual no s'identifiquen els valencians”.

Durant els més de vint anys d'emissions, algunes paraules que no pertenéixen a la llengua valenciana han calat en la llengua parlada pel poble, podem citar, entre moltes atres: esport per deport, vacances per vacacions i cap de setmana per fi de semana.

El llingüíste i escritor català, Miguel Siguán Soler (Barcelona, 1918-2010), considerat el pare de l'immersió llingüística, comentava:

La enseñanza del catalán en el extranjero es casi imposible, porque primero es prioritario extender y consolidar el catalán en Catalunya, Valencia y Baleares.
(El Periódico, 8.4.1989)

1991 - Resolució Killilea

Artícul principal → Resolució Killilea.

La Resolució Killilea o Killilea resolution, sobre les llengües minoritaries d'Europa

Des del 13 de maig de 1991 l'Unió Europea reconeix la denominació de l'idioma valencià. En eixa data el Consell va firmar un conveni en l'Oficina de Publicacions de les Comunitats Europees per a traduir en llengua valenciana la segona edició del document "Tesauro Eurovoc", un indexador plurilingüe de conceptes. Conveni rubricat per Lucien Emringer com a director d'esta institució europea o organisme oficial que autorisa les publicacions en les llengües oficials dels Estats i Regions i el llavors conseller d'Administració Pública Emèrit Bono. Curiós: en Madrit i Valéncia governava el PSOE i en Barcelona, CiU. Llavors no va haver problema i ara tot són tràves per al valencià.

1992 - Carta Europea de Llengües Minoritàries

Artícul principal → Carta Europea de Llengües Minoritàries.

La Carta Europea de Llengües Minoritàries o Regionals va ser un acort ratificat pels estats membres del Consell d'Europa - entre ells, Espanya -, per a la defensa i promoció de totes les llengües d'Europa, firmat en Estrasburc, el 5 de novembre de 1992, en el que la llengua valenciana està inclosa i calificada com a Idioma amenaçat per ser un idioma discriminat i perseguit en la Comunitat Valenciana. En l'actualitat, el quart informe sobre Espanya del Comité d'experts del Consell d'Europa l'han ratificat i diferèncien el valencià del català.

Plataforma Normes d'El Puig

Publicació
Artícul principal → Plataforma Normes d'El Puig.

La Plataforma Normes d'El Puig (PNP) fon una entitat cultural fundada a mitan dels anys 90 i estava formada per més de xixanta associacions valencianes i valencianistes de tot tipo. En un principi esta Plataforma fon creada per a la realisació d'una ampla campanya en defensa de les Normes d'El Puig que va donar pas a un "Manifest per l'Identitat i l'Idioma Valencià" i la posterior arreplegada de firmes en favor del mateix manifest. L'intenció era respondre de forma contundent al Dictamen del Consell Valencià de Cultura (CVC) que donà pas a la Llei de Creació de l'AVL en l'any 1998.

Editaren algunes publicacions en relació a la defensa de la llengua valenciana, entre elles, la titulada Llengua valenciana. Situacio politica actual. Analisis sintetic de la llei de creacio de la Academia Valenciana de la llengua -AVLl-. Apunts de futur., de Joan Sancho, secretari de la Plataforma, a on s'explicava el moment actual i situacio de la llengua valenciana, el dictamen del Consell Valencià de Cultura (CVC), un analisis de dit dictamen i els vots particulars i la llei de creacio de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, uns apunts de futur acompanyat d'una bibliografia recomanada, un recull de prensa i el manifest de la Plataforma.

1996 - L'Acadèmia Valenciana de la Llengua

Enquesta del diari Las Provincias
Artícul principal → Acadèmia Valenciana de la Llengua.

En l'any 1996, governant el PP en la Comunitat Valenciana i en el govern espanyol, Jordi Pujol amenaça a José María Aznar i l'obliga a que en la Comunitat Valenciana s'accepte l'unitat del valencià i del català -unitat que en realitat és una suplantació d'una per l'atra- per a deixar-lo governar en tranquilitat en el govern de l'Estat, sense l'opressió dels partits nacionalistes catalans. Els vots a canvi de la Llengua Valenciana (vore Pacte de Reus).

Como ya reveló en una entrevista concedida a Levante-EMV, Pujol afirmó que "Zaplana cumplió" con el compromiso de acabar con el secesionismo lingüístico con la creación de la Acadèmia Valenciana de la Llengua. "Le dije a Aznar que si quería nuestro apoyo en 1996 tenía que acabar con esto. Me reuní con Zaplana en un mas de Reus y la AVL ha sido un progreso en todo este sentido", explicó. (Levante-EMV, 6.2.2008)

Les Corts Valencianes acordaren el 17 de setembre de l'any 1997 solicitar al Consell Valencià de Cultura (CVC) que dictaminara sobre les qüestions llingüístiques valencianes.

El CVC, va solicitar informes sobre algunes qüestions relacionades en la llengua, com la normativa o l'entitat que podria encarregar-se d'eixa normativa, als centres educatius valencians (coleges i instituts), aixina com, ad algunes entitats culturals valencianes. Durant els anys de govern del PSPV-PSOE en la Comunitat Valenciana la llengua valenciana va desaparéixer de l'educació. Als escolars valencians se'ls ensenyava una atra classe de llengua. Quan els valencians decidiren donar-li la confiança al PPCV per a governar la Comunitat Valenciana el tema llingüístic va seguir en la mateixa situació. Per lo tant, els informes, en sa majoria, dels centres educatius foren favorables a la llengua que s'estava ensenyant, molt pareguda al català.

El CVC, davant l'encàrrec del president Eduardo Zaplana, va emetre un dictàmen, el 13 de juliol de 1998, que entre atres coses, diu:

El Consell Valencià de Cultura propone la creación de un ente de referencia normativa del valenciano, para el cual propone las siguientes características:
'I. Que tenga personalidad jurídica propia, con independencia funcional y presupuestaria.

II. Que tenga capacidad para determinar la normativa en materia lingüística, reconocida por una Ley. Que sus decisiones en la materia sean vinculantes para las administraciones públicas, el sistema educativo, los medios públicos de comunicación y otras entidades u órganos de titularidad pública o que cuenten con financiación pública. III. Que los miembros del ente de referencia normativa sean 21, nombrados por periodos de diez años. Que las vacantes que se puedan producir por renovación u otros motivos se cubran por cooptación interna. IV. Que los miembros iniciales sean elegidos por las Cortes Valencianas por una mayoría de dos tercios, y por lo menos dos tercios de estos miembros sean expertos en valenciano con una acreditada competencia científica y académica, según criterios de evaluación objetiva. Y que el resto, hasta los 21 miembros, sean destacadas personalidades de las letras y de la enseñanza con una competencia lingüística y una producción reconocidas en el campo del valenciano.

V. El ente podrá tener relaciones horizontales con las diversas entidades normativas de las otras lenguas del Estado.

Al tratarse de un encargo de las propias Cortes Valencianas, el Consell Valencià de Cultura sugiere a la alta institución que la citada Ley sea tramitada parlamentariamente por vía de urgencia.

En quan al nom i naturalea de l'Idioma Valencià el referit dictàmen del Consell Valencià de Cultura (CVC) va establir lo següent:

c) El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema llingüístic que els corresponents estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia.

Aixina, des de Madrit se li obliga a Eduardo Zaplana, llavors president de la Comunitat Valenciana, a crear un ent, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per tal de tindre una entitat valenciana que sostinguera i regulara la normativa del català.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua fon creada per la Llei 7/1998, de 16 de setembre i publicada en el DOGV nº 3.334, de 21 de setembre. La AVL depenia del Consell pero Zaplana, per a contentar encara més als seus amos, va introduïr a la AVL, en el nou Estatut de l'any 2006. Tot això baix el nom de valencià per a no despertar massa sospites i enganyar a la gent i deixant a la RACV a un costat. En l'administració, l'ensenyança, els mijos de comunicació, etc. ya no se parla ni s'escriu en valencià. Oficialment se fa en català, si be, la seua covardia els impedix dir-ho clarament per por a que el poble reaccione en contra d'ells. El segon atac greu a la llengua dels valencians és fa oficial.

El bolletí d'informació valencianista El Palleter (nº 1 de setembre de 2001) en la seua portada titulava: La AVLl sentencia a mort la llengua dels valencians i, entre atres coses, comentava:

El passat 23 de juliol quedà composta l'Academia Valenciana de la Llengua despres de més de dos anys des de la seua aprovacio. Xavier Casp i Artur Ahuir foren els primers President i Secretari, respectivament, d'este nou ent normatiu que naix en l'intencio d'impondre oficialment les normes del 32, conegudes tambe com a normes de l'Institut d'Estudis Catalans. En la primera convocatoria des del nomenament dels 21 academics, Casp i Ahuir, reuniren als academics en normativa no valenciana. D'esta manera Xavier Casp i Artur Ahuir, ferms defensors de la normativa de la Real Academia de Cultura Valenciana - o d'El Puig - abandonen els seus postulats i aposten clarament per una normativa unitaria en la catalana. Tots els academics de la nova Junta de Govern de la AVLl creuen fermament en l'unitat de les llengües valenciana i catalana a excepció d'Artur Ahuir. Greus irregularitats envolten el bateig de la AVLl. En quan a les irregularitats El Palleter feya referència al dictàmen del CVC que anava en contra d'una Llei superior (l'Estatut d'Autonomia) al dir que el nom de valencià no tindra caracter exclusiu per a la llengua que usem els valencians. La segona irregularitat era referent a la data de creació de la AVL, s'hauria d'haver compost en un més des de l'aprovació de la Llei pero han passat dos anys. I una atra irregularitat feya referència al sou dels acadèmics, segons el dictàmen del CVC els acadèmics no han de cobrar sou per les seues tasques, pero sí es recomana que cobren dietes i indemnisacions. En canvi, els 21 acadèmics cobraran un salari que estarà pels núvols, 9.200.000 pessetes. Comentant també que: Mes del 70% dels enquestats per un diari de Valencia, no consideren licit que els academics cobren. Cal recordar que ninguna academia de cap llengua en tot el món cobra una pesseta per ser membre.

En el Decret 158/2002, de 17 de setembre, del Govern Valencià, pel que s'aprova el Reglament de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)(2002/9996) es pot llegir:

Reglament de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

TÍTUL I De les disposicions generals Artícul 1 ... 2. L'AVL té com a funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa llingüística de l'Idioma Valencià...

3. En les seues actuacions, l'AVL s'inspirarà en els principis i criteris que es desprenen del dictamen sobre el valencià que va aprovar el Consell Valencià de Cultura el 13 de juliol de 1998, i que figura en el preàmbul de la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de Creació de l'AVL.

Una de les primeres coses que se plantejaren els nous acadèmics de la AVL fon saber quina era la denominació de la llengua dels valencians, quan sempre s'ha denominat llengua valenciana, arribant a dir que la seua denominació era Valencià/català, tot un desficaci.

L'escritor i poeta, Xavier Casp, va abandonar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i va dirigir una carta a la seua presidenta, Ascensió Figueres, explicant el motius de la seua dimissió. En el periòdic Levante (23.9.2002) apareixia la següent notícia:

Casp afirma que "si un académico no cree en la lengua valenciana no debe estar en la AVL"

El 9 de febrer de l'any 2005 la AVL va dictaminar que el valencià i el català eren la mateixa llengua:

... és un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d'autonomia de Catalunya i les Illes Balears...

En la reforma de l'Estatut d'Autonomia de l'any 2006 (Llei Orgànica 1/2006, de 10 d'abril, de Reforma de la Llei Orgànica 5/1982, del 1 de juliol, d'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana) la AVL va quedar reconeguda com l'únic organisme competent en la regulació del valencià, aixina com una de les institucions estatutàries valencianes, quedant adscrita a la Presidència, per lo que goja de personalitat jurídica pròpia i eixercix les seues funcions en autonomia orgànica, funcional i presupostària, encara que se li atribuïxen certes dependències del poder polític a través dels seus representants. Per lo tant, la AVL se va incorporar a l'Estatut valencià. Sent blindada dita acadèmia per part del PPCV i el recolzament del PSPV en detriment de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV, per a poder excloure a la AVL de l'Estatut es necessitarà crear una Llei Valenciana, que siga aprovada per una majoria qualificada de dos terços de les Corts Valencianes.

Els presuposts de la AVL en els últims anys:

Els primers anys de funcionament de l'AVL, creada en 1998, el seu presupost va rondar els quatre millons d'euros, ya que la seua activitat va anar desplegant-se progressivament, les cantitats no utilisades varen anar generant unes reserves que a l'inici de la crisis superaven els 10 millons d'euros, i que li ha permés mantindre els seus proyectes.

(El País, 18.1.2016)

Las cuentas del Consell para 2009. Estructura orgánica del Presupuesto. Academia Valenciana de la Lengua 2008 (En miles de euros): 4.225,15. Academia Valenciana de la Lengua 2009 (En miles de euros): 4.338,94

(Las Provincias, 30.10.2008}}

El presupost destinat a l'AVL creix en 2016 entorn al 2% despuix de varis anys de caigudes, i supera els tres millons d'euros. El PP va plantejar esmenes als contes de la Generalitat en vàries llínees relacionades en l'Acadèmia que sumaven prop de 600.000 euros, lo que li haguera impedit realisar bona part de les seues publicacions.

(El País, 18.1.2016)

Des de l'any 2006 en que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) s'incorporà a l'Estatut valencià apareix la AVL tots els anys en els presuposts de la Generalitat Valenciana en la corresponent dotació econòmica (per eixemple, en els presuposts de l'any 2009 apareix la AVL en una dotació econòmica de 4,33 millons d'euros i en els presuposts de l'any 2019 apareix la AVL en una dotació econòmica de 3,39 millons d'euros).

Segons l'associació Junts front a l'AVL, des de la seua creació en 1999 fins a l'any 2019, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua supera els 65,7 millons d'euros gastats en salaris dels propis acadèmics, edicions de llibres i campanyes en favor del català.

En el pròlec del Diccionari General de la Llengua Valenciana (Valéncia, 2010). Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), diu lo següent:

Curiosament la Llei 7/1998, de 16 de setembre de la Generalitat Valenciana, de Creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua [1998/7973] diu en un preàmbul tendenciós: “El nostre Estatut d'autonomia denomina “valencià” a la llengua pròpia dels valencians, sense que tinga caràcter excloent. L'esmentada denominació “valencià”, i també les denominacions “llengua pròpia dels valencians” o “idioma valencià”, o atres, avalades per la tradició històrica valenciana, l'us popular, o la llegalitat vigent, no són ni han de ser objecte de qüestionament o polèmica. Totes servixen per a designar la nostra llengua pròpia…”. Puix no, perque la denominació no és “valencià” en l'Estatut, la denominació és “idioma valencià”, i sí, sí té caràcter excloent, perque en cas contrari ho diria l'Estatut. Sobre les denominacions que aporta el dit preàmbul és curiós que una de les més “avalades per la tradició històrica valenciana”, la de “llengua valenciana” no siga mencionada, es silencia i s'afig que totes servixen per a designar la nostra llengua pròpia, intentant esmenar una llei superior que no diu això.

En la pàgina web Idiomavalenciano.com en l'apartat Conflicto Político de la lengua valenciana comenta lo següent sobre l'Acadèmia Valenciana de la Llengua:

Sin tener en cuenta el origen y evolución de la Lengua Valenciana, de la conciencia idiomática de los valencianos ya desde la época medieval, del sentimiento clamorosamente unánime del pueblo con respecto a su lengua propia, incluso, de la realidad jurídica, reconocida en el Estatuto de Autonomía de 1982, incluso a pesar de manifestaciones multitudinarias como la manifestación del 13 de junio de 1997 y sin tener valorar el informe de la RACV que decía:“Sols des de el respecte a la susbtancia historica i actual de nostre idioma, a sos constituents patrimonials, podra parlarse d'una norma llinguistica que siga l'espill a on el poble valencià contemple l'image neta de la llengua de la qual es, al temps, hereu i creador”, la AVL continúa causando un genocidio cultural de sustitución lingüística en la Comunidad Valenciana enseñando un idioma híbrido entre el Valenciano y el Catalán en las escuelas y difundiéndolo por los medios.

Joan Vanrell, president de l'Acadèmia de la Llengua Balear, comentà en un artícul el pacte d'Aznar-Pujol per a la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua:

En Valencia, la aplicación del pacto Aznar-Pujol ha sido maquiavélica. Zaplana, auténtico encantador de serpientes, supo embaucar a todos. Se inventó la AVL, dotándola de máxima autoridad lingüística. Eligió una presidenta sin personalidad. De sus 21 miembros, cuatro son de la RACV y cuatro del IEC. Un sueldo millonario hizo «el milagro» de una interesada convivencia. A cada bando decía lo que deseaba oír. Engañó a unos y a otros. Acaba de descubrirlo el propio Jordi Pujol: Ambos gobiernos designaron a representantes para que mantuvieran contactos discretos y «se ratificó la unidad de la lengua catalana… La Academia Valenciana de la Lengua fue el resultado de negociaciones no públicas, discretas y con mucho respeto» (DDV, 10-11-04). ¡La lengua valenciana fue sacrificada!
"Baleares y Valencia, moneda de cambio"

En resum, la creació de la AVL no ha contentat ni ad uns ni ad atres. El valencianisme considera que ya existix una entitat normativa de la llengua valenciana, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en la seua Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes, una entitat centenària que durant la seua existència, entre atres coses, s'ha dedicat a l'estudi, conreu i l'elaboració de documents relacionats en la llengua valenciana (Gramàtica, ortografia, vocabularis, diccionaris, flexió verbal, traductor, corrector, etc...). El pancatalanisme també rebuja la AVL perque diu que ya està l'Institut d'Estudis Catalans, no és necessari una atra entitat per a codificar, segons ells, la llengua catalana.

Castelló obvia a la AVL y reconoce la autoridad del IEC en el aniversario de Les Normes del 32.
(Levante-EMV, 22.12.2002)

Notícies en prensa sobre el Pacte de Reus:

Jordi Pujol: "Zaplana dijo que se reconocería la unidad de la lengua creando la AVL y cumplió.
(Levante-EMV, 30.11.2004)]
Fernando Villalonga (Primer Conseller de Cultura del PP en la Comunidad Valenciana): "Zaplana ya había asumido la unidad de la lengua antes de la reunión en Reus con Pujol"... "Yo redacté el documento de Reus que firmaron el Gobierno Valenciano y la Generalitat Catalana, donde se pactó la unidad lingüística"
(Las Provincias, 9.12.2004)
Francisco Camps celebró una entrevista secreta con Pujol en plena crisis de la Academia.
(Levante-EMV, 8.3.2005)
González Pons (Actual portavoz del gobierno del PP en la Comunidad Valenciana)se reúne en Barcelona el sábado 8 de enero con Joan Rigol (CiU), Ernest Maragall (PSC) y Josep Bargalló (ERC).
(Levante-EMV, 13.3.2005)

Un eixemple de la trampa en la que caigué el valencianisme quan la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua:

¿Que opina voste de l'Academia Valenciana de la Llengua?

Per a mi es, en totes les reserves, una esperança per arribar a un acort i que siga la defensora de la llengua valenciana.

¿Per que te eixa esperança?

La presencia de persones com Ramon Ferrer o Xavier Casp, personalment, me garantixen serietat. Si ells no estigueren pensaria una cosa totalment distinta. Mentres estiguen dins yo confiare en l'Academia, pero si se'n van deixare de confiar.
Entrevista a María Consuelo Reyna (Lo Rat, Nova Epoca. Octubre/Novembre 2001)

1997 - Una gran manifestació

Manifestació de l'any 1997
Artícul principal → Manifestació del 13 de juny de 1997.

La Comissió d'Educació i Cultura del Congrés dels Diputats de Madrit, va presentar una proposta amparada en els vots dels grups polítics PSOE, IU i CiU per a que se votara en el mateix Congrés sobre l'unitat de les llengües valenciana i catalana la qual declararia que el valencià és català. La notícia va aparéixer publicada en el periòdic Las Provincias el dumenge 18 de maig de 1997, dient, entre atres coses, lo següent:

Reacción a la propuesta de PSOE, IU y CiU, encuesta exclusiva para Las Provincias. El 80,4% rechaza que el Congreso diga que el valenciano es catalán. El 75% opina que es un elemento de crispación y una provocación al pueblo valenciano. Un 75,4% considera perjudicial que el Congreso decida que el valenciano es catalán. El sentir del pueblo valenciano es claro en este sentido y así lo demuestra una encuesta realizada por Gesfono en exclusiva para Las Provincias

Més de 500.000 valencians eixiren als carrers del Cap i Casal en defensa de l'Estatut i en defensa de les senyes d'identitat valencianes. La pancarta que encapçalava la gran manifestació portava com a lema: Sí a l'Estatut, sí a l'Idioma Valencià. Normes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. La Coordinadora d'Entitats Culturals del Regne de Valéncia (FCERV) i el Grup d'Accio Valencianista (GAV) foren els encarregats de convocar la movilisació.

El 13 de juny de 1997 es va celebrar l'esperada manifestació. La gent va començar a concentrar-se a les cinc de la vesprada en la plaça de Sant Agustí, a pesar de que l'acte estava programat per a les sèt de la vesprada. Una gran pancarta en el text Sí a l'Estatut, sí a l’Idioma Valencià. Normes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana presidia la marcha. Gents de totes les edats, famílies sanceres, arribades de tots els racons del Regne de Valéncia i de la pròpia ciutat varen omplir de seguida la plaça i els carrers adjacents (Colón, Xàtiva, Navarro Reverter, etc.).

Va haver crits exigint a Zaplana la Llengua Valenciana i contra Jordi Pujol. També contra el PSOE: Lerma venut. Unió Valenciana no es va salvar de la crema: UV, les raons són per a les ocasions.

Tres hores llargues va durar la manifestació. Al final, en l'escalinata del pont peatonal de la plaça Amèrica, l'acadèmic de número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), Josep Climent Barber, va llegir, en nom de l'organisació, un manifest en el que, entre atres coses, es dia:

… cada signe de la nostra identitat ho hem guanyat a pols a costa de moltes protestes i manifestacions: l'Estatut, la Senyera, el nom de ‘valencià’, perque els nostres representants no han estat a l'altura que els corresponia o han actuat en contra del sentiment del poble valencià…
… diem prou, perque la Llengua Valenciana és innegociable i no reconeixerem autoritats llingüístiques pactades o estranyes. Fa sigles varen aplegar els mals d'Almansa, pero fa dies els mals apleguen des d'una atra direcció.
… diem prou, perque poques llengües han tengut un Sigle d'Or com la nostra i els nostres escritors han repetit moltes voltes que escrivien en Llengua Valenciana.
… diem prou, perque no hi ha tribunals de justícia ni Congressos que nos tinguen que dir als valencians quina és la nostra llengua.
… diem prou, perque els valencians volem una Llengua Valenciana sense mixtificacions estranyes. Prou de valencià ‘normalitzat’ que lo únic que està ocultant és l'absorció de la nostra llengua.
Hem de dir prou i ho diem, perque els valencians, únicament volem ser això: valencians.

Despuix de l'acadèmic Climent, va fer us de la paraula el chiquet de 12 anys, Miquel Relaño, qui va dir:

Els chiquets i els jóvens som el futur del nostre poble, per això volem que els nostres majors, pares i yayos, sapiau que estem orgullosos de pertànyer a este poble tal com ho esteu ara.
Nosatres heretarem lo que els vostres antepassats vos varen deixar: un patrimoni cultural important entre el que es troba la Llengua Valenciana.
Quan vaig a l'escola, els professors em conten moltes històries estranyes: que si formem part d'uns països catalans, que si la meua llengua no és la valenciana, que no parlem be, que els valencians som catalans…
Torne a casa i els meus pares em diuen que tot això són mentires i yo em pregunte: ¿Perqué no m'ensenyen lo que diuen els meus pares? ¿Perqué m'ensenyen mentires?...
Yo no vullc ser d'un atre poble ni parlar una atra llengua que no siga la meua, ¿Perqué m'obliguen?

El número de manifestants va ser sifrat en mig milló de persones. L'eufòria estava servida en el carrer. El poble bollia en clamor, un poble que de nou va demostrar ser i sentir-se clamorosament valencià.

La consigna mes cridà: La llengua és nostra, i és, i la volem, valenciana. Entre els manifestants estaven Federico Félix, Paco Roig, Carlos Climent, Fernando Bonilla, Martín Quirós, Vicente Hernández, Joan Lladró, Antonio Gil-Terrón, Josep Maria Guinot, entre atres.

Artícul de prensa

El milacre de reunir a tants valencians en defensa de la seua llengua ho havia conseguit el Grup d'Accio Valencianista i un bon número d'entitats culturals valencianes.

  • En una entrevista feta a Baltasar Bueno i publicada en el blog de Periodista Digital (27.6.2008) se comentava, entre atres coses, lo següent:
P-El 13 de junio de 1997 hubo una manifestación multitudinaria en defensa de la lengua valenciana. Ningún partido político tenía entonces tantos votos como manifestantes hubo. Zaplana se comprometió a asumir la defensa del valenciano. ¿Por qué traicionó su promesa?
R-Porque no era valenciano y no sentía como nosotros la importancia de la Lengua Valenciana, que es una de nuestras principales señas de identidad. No la aprendió nunca, no le importó para nada. Es más, se le buscó un professor de Lengua Valenciana, un franciscano, el P. Benjamín Agulló, el biógrafo del Padre Fullana, académico de número de la Real Academia de Cultura Valenciana, cuyo convento lo tienen frente al palacio de las Corts, cerca del Palau de la Generalitat, y duró cuatro días. No volvió nunca más al convento a estudiar el valenciano.
P-La creación de la AVL, aparte de una burla al pueblo valenciano, supone un derroche obsceno, puesto que hay muchas necesidades que atender. Los políticos valencianos, no contentos con ello, la han incluido en el Estatuto, ¿a qué se debe tanto afán?
R-La AVL es la delegación en Valencia del Instituto de Estudios Catalanes. Siguen al pie de la letra lo que les dicen. Es más, todo lo que aprueban lo hacen pensando en si les van a reñir o no desde el IEC, si les va a gustar o no. Le tienen un respeto y miedo reverenciales. Al PP, desde el valencianismo, ya se le avisó de que no incluyeran la AVL en el Estatuto de Autonomía, porque sería difícil, sino imposible, quitarla de allí. No hizo caso. La creó y encima la entregó a los catalanistas. Los académicos en su inmensa mayoría fueron catalanistas. Ese es el amor a la Lengua Valenciana, a lo valenciano, que tiene el PP.
La millor manera de defendre una llengua, ¡no ho oblidem!, es parlar-la i escriure-la correctament. No hi ha una atra accio mes efectiva, a banda, clar està, de comprar els llibres que en eixa llengua s'escriuen, no deixant-los engroguir en els almagasens, en la foscor d'una imcomprensible soletat. Hem de soterrar l'hipocresia. D'una banda, l'actitut dels qui diuen estar al costat de les tesis de la Real Academia, i despres no son capaços d'escriure ni una linea sense cometre infinitat d'erros, pot fer tant de mal, encara que sense donar-se conte, com els qui usen el model de l'Institut d'Estudis Catalans de Barcelona. Hem de mostrar el nostre compromis a través del coneiximent, mes no per obligacio, sino per devocio interior, per amor cap a lo propi, per la necessitat urgent de lluitar per la nostra valenciania, pero no quan nos ataquen, sino cada dia.
Extracte de l'artícul 'La necessitat urgent', per Vicent Manuel Rozalén i Garcia (Las Provincias, 18.5.1997)

2001 - El IEC en terres valencianes

Artícul principal → Institut d'Estudis Catalans.

En l'any 2001, l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), l'entitat normativa de la llengua catalana, va inaugurar una sèu en la ciutat de Castelló de la Plana. Fon la primera sèu del IEC en terres valencianes, en el Regne de Valéncia. L'Ajuntament de Castelló estava governat pel Partit Popular (PPCV) sent l'alcalde de la ciutat, José Luis Gimeno, i el regidor de cultura, Miguel Angel Mulet, abdós del PPCV. El PPCV va cedir un local públic (en la Casa de Cultura del carrer Antonio Maura) per a la seua instalació.

El pancatalanisme valencià se va alegrar de l'entrada del IEC en terres valencianes, publicant en prensa tota classe de lloes en opinions, comentaris i notícies de prensa:

L'Institut d'Estudis Catalans, una institució per al progrés. Josep Lluís Blasco (Levante, 6.6.2001)
La apertura de la sede del IEC en Castelló reafirma la vigencia de les Normes del 32. (Levante, 8.6.2001)
Castelló s'ho mereix. Pere Mayor (Levante, 8.6.2001)
Bienvenida al IEC. Juan Enrique Mas (Levante, 9.6.2001)
El Ayuntamiento de Castelló niega haber cedido un local al Institut d'Estudis Catalans. Mulet dice que el permiso para la ubicación lo concedió la Escola d'Estiu y Col.lectius per la Llengua. (Levante, 9.6.2001)
Fundació Gaetà Huguet. El presidente del IEC pide que "nunca ningún partido político utilice la lengua como arma política". Castellet recibe junto a los firmantes del Pacto por la Lengua - PP, PSPV y Bloc - el galardón Valencià de l'Any 2001 (Levante, 23.6.2002)
Una espurna de goig. Vicent Usó. Escriptor. El català és la primera d'entre les llengües minoritàries a la Xarxa. (Mediterráneo, 9.3.2003)

Pero no fon aixina en quan al valencianisme, ací tenim un eixemple:

El perviure de la parla autoctona - i la de qualsevol llengua - deuria d'estar sempre basat en la potenciacio de lo propi i mai en l'immersio en atres llengües per molt similars que pareguen. Cal lluitar a favor de la nostra personalitat, d'allo que nos identifica i diferencia. Aquelles parles - com el valencià - que són objecte d'un etnocidi-genocidi llingüistic be per l'efecte d'atres llengües invasores, la propia inercia o motius politics...; estan condenades a desapareixer.

(IEC en Castelló, atentat a l'idioma (Levante, 26.6.2001). Josep Esteve Rico Sogorb. Associacio d'Escritors en Llengua Valenciana.)

2002 - I Seminari Internacional de Llengües Minoritàries

Artícul principal → I Seminari Internacional de Llengües Minoritàries.

El I Seminari Internacional de Llengües Minoritàries (SILM), organisat per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), és celebrà en el Palau de Congressos de la ciutat de Valéncia, els dies 11 i 12 de juliol de l'any 2002.

En la pàgina del Seminari se diu lo següent:

La llengua d'una comunitat es un dels trets més caracteristics de la seua cultura. En una época en que la globalisacio cultural pressiona en favor d'una progressiva i empobridora uniformisacio llingüistica creix l'interes per potenciar i defendre les llengües pròpies com a signe inequivoc d'identitat colectiva i de riquea cultural.
La Real Academia de Cultura Valenciana (RACV), implicada des de la seua creacio en 1915 en la promocio de la cultura patrimonial dels valencians i en particular de la seua llengua propia, la valenciana, amplia el seu camp d'investigacio abraçant l'estudi de les atres llengües minoritaries, convençuda de que en un mon global la colaboracio entre les distintes cultures amenaçades es l'unica via possible per a la conservacio d'esta inestimable riquea, autentic patrimoni de l'humanitat.

2003 - II Congrés de la Llengua Valenciana

Artícul principal → II Congrés de la Llengua Valenciana.

El II Congrés de la Llengua Valenciana es va celebrar els dies 23 al 26 de novembre de l'any 2003. El Congrés és va compondre d'un Patronat, un Comité Organisador, un Comité d'Experts, i un gerent, el filòlec Jesualt Masià i Alamar. El redactor de les conclusions va ser el filòlec de la RACV, Chimo Lanuza. Intervingueren membres de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), com: l'historiador Simó Santonja, el mateix Lanuza, el filòlec Manuel Gimeno, el filòlec Antoni Fontelles, l'historiador Benjamín Agulló, l'historiador Lleopolt Penyarroja, el filòlec Josep Mª Guinot, l'historiaor Josep Àngels Castelló, el politòlec Juan Garcia Sentandreu, l'historiador Joan Romero i atres persones fins a 200 acreditats. Es presentaren 7 ponències congressuals i 30 comunicacions al Congrés. Els filòlecs estrangers acreditats, Hans Niederehe i Philippe Blanchet donaren una lliçó magistral del coneiximent sobre la problemàtica del valencià en els seus respectius paíssos, Alemanya i França.

El professor de sociolingüística de la Universidad de Rennes Philippe Blanchet ha realizado un estudio comparativo sobre el provenzal y el valenciano en el que sostiene que ambos son idiomas singulares diferentes del occitano y del catalán, respectivamente.
(Diario de Valencia, 9.12.2003

El filòlec Chimo Lanuza, en la llectura de les conclusions del II Congrés va resaltar lo següent:

En tot cas és important senyalar en preocupació l'abandó progressiu de les úniques normes codificadores del valencià, les Normes d'El Puig, i l'acostament a models normativisadors aliens a la llengua valenciana.

2004

Rosa Regàs i la Biblioteca Nacional

Artícul principal → Biblioteca Nacional d'Espanya.

El 14 de maig de l'any 2004, l'escritora catalana Rosa Regàs, fon nomenada directora de la Biblioteca Nacional d'Espanya (BNE) per la ministra de cultura Carmen Calvo, pertanyent al govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), càrrec que ocupà fins a l'any 2007. Esta dòna, entre atres coses, es dedicà a descatalogar els archius i registres (manuscrits, plecs, llibres, etc...) valencians de dita biblioteca, que estaven escrits en Llengua Valenciana i catalogats com a Valencià (VAL), en obres catalanes (CAT). Segons ella, basant-se en el dictàmen de la AVL i en un informe de l'Institut Lluís Vives que agrupa a la ret d'universitats en les que se parla català, segons diuen.

La Biblioteca Nacional anuncia que catalogará como "catalán" las obras escritas en valenciano. Regàs se justifica con un informe de la Lluís Vives y el dictamen de la AVL.
(Las Provincias, Dijous, 26 de maig de 2005)

Lo Rat Penat

En un manifest de 23 de novembre de 2004 emplaçà a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua a "complir en la seua missió de defensa de la llengua valenciana i, en cas contrari, a la seua dissolució".

Fundació Nou Valencianisme i Coalició Valenciana

Fundació Nou Valencianisme de la Comunitat Valenciana

La Fundació Nou Valencianisme de la Comunitat Valenciana es va crear l'any 2003. Una entitat cultural creada per l'advocat i doctor en Ciències Polítiques i Dret Constitucional Juan García Sentandreu per a la defensa dels valors culturals, històrics i llingüístics del poble valencià.

La Fundació, entre atres coses, va enviar un comunicat de prensa sobre la nova Directora General de la Biblioteca Nacional i l'Idioma Valencià per la decisió d'esta escritora catalana en descatalogar els documents valencians i catalogar-los com a catalans. En el comunicat se comentava, entre atres coses, lo següent:

Por ello, Nou Valencianisme anuncia que propiciará futuros contactos con la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV), institución centenaria y codificadora del idioma valenciano, para promover una campaña de sensibilización ciudadana donde se solicite la inclusión de esta institución en el Real Patronato de la Biblioteca Nacional.
El Palleter, 17.5.2004

El 18 de setembre de l'any 2005, la Fundació demanava al ICANN (Internet Corporation for Assigned Names and Numbers) i al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, un domini en Internet que representara la cultura i llengua valencianes.

La Fundació Nou Valencianisme va organisar el 15 de decembre de l'any 2006 la Gala anual de la Llengua Valenciana que es va celebrar en el Palau de l'Exposició de la ciutat de Valéncia. Colaboraren en l'acte les següents entitats: la FCECRV, l'Associació Cultural Cardona Vives de Castelló, el Grup d'Acció Valencianista (GAV) i el Patronat Històric Artístic Cultural d'Elig (PHACE).

La Fundació Nou Valencianisme va editar, en edició bilingüe (valencià/castellà), l'any 2008, el llibre titulat: La gran estafa de l'Academia Valenciana de la Llengua. Les claus del Pacte de la Llengua II de Juan García Sentandreu.

Coalició Valenciana

Coali.jpg

L'any 2004 es crea el partit polític Coalicio Valenciana, partit fundat per Juan García Sentandreu, que en un primer moment agruparia a diferents partits polítics com el Partit Blasquiste Autonomiste, Partit Regional de la Comunitat Valenciana, Renovació Valencianista i Identitat Regne de Valéncia. En ell s'integraren alguns exdirigents d'Unió Valenciana, com Joaquín Corredor o Dolors Garcia Broch, que fon vicepresidenta del partit (fins que l'abandonà poc despuix d'eleccions) i candidata en 2007 a la presidència de la Generalitat Valenciana, mentres que Sentandreu fon candidat a alcalde de la ciutat de Valéncia i al Senat en març de l'any 2008. Destacaren en esta Coalició atres personages com Fernando Millán o José Manuel Ricart.

Es va definir com un partit foraliste, constitucionaliste i conservador, pero en un fort contingut de plantejaments polítics de caràcter social i, sobretot, marcadament valencianiste, destacant la seua rotunda defensa dels valors valencians, dels seus símbols, denominacions i cultura, dins de la llògica democràtica i respectant les institucions. Com a partit valencianiste, va defendre la llengua valenciana i apostà per una major inversió en infraestructures en la Comunitat Valenciana.

El 15 d'octubre de 2004, Coalició Valenciana junt a la Plataforma Valencianista per l'Unitat va celebrar en Madrit (Passeig del Pintor Rosales davant la sèu del PSOE del carrer Ferraz) una manifestació que convocà a vora 1.000 persones com a protesta per l'ingerència en els assunts valencians del tripartit català (Pasqual Maragall i Carod-Rovira) i en contra del govern socialiste de Rodríguez Zapatero per la deixadea mostrada al respecte. Juan García Sentandreu va estar acompanyat per Manuel Latorre, president del Grup d'Acció Valencianista (GAV) i per Dolors Garcia Broch, exdirigent i exregidora de Unió Valenciana (UV).

Coalició Valenciana junt a la Federació Coordinadora d'Entitats Culturals del Regne de Valéncia va conseguir movilisar al poble valencià en vàries ocasions, en manifestacions en defensa de les senyes d'identitat Valencianes, inclús en una d'eixes manifestacions, el 27 de novembre de 2004, el número d'assistents fon segons els organisadors prop de 600.000 persones, segons la polícia entre 100.000 i 150.000 persones que onejaven Reals Senyeres Valencianes. També va dispondre d'un periòdic denominat El Palleter. En el periòdic Levante-EMV (28.11.2004) apareixia la publicitat de Coalició Valenciana:

Cerca de 600.000 personas acuden a la manifestación en defensa de la lengua valenciana. En la Plaça d'Amèrica, Sentandreu va exigir el respecte a la llengua valenciana en Europa i va reclamar la derogació de la catalanisada Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), poc despuix, García Broch, va llegir un Manifest en defensa de la Llengua Valenciana que va ser aplaudit pels assistents de manera massiva agraint a tots la seua participació en la defensa de la nostra senya d'identitat.

Sentandreu, va llamentar que certs polítics valencians no han valorat adequadament l'oportunitat i necessitat d'estar junt a tot el poble en una ocasió tan important referint-se a les desafortunades declaracions del Conseller i Portaveu del govern valencià, González Pons del PPCV, qui va dir: Que no existían motivos para una manifestación, y que era extemporánea.

Ademés d'entitats valencianes s'afegiren a l'acte atres entitats de fora del Regne de Valéncia, com: L'Academia de la llengua balear, Centro Cultural Mallorqui, Plataforma para la defensa de la Lengua Balear, Embajada Cultural Balear i Amigos de la Cultura i Lengua Balear.

En el periòdic Heraldo de Castellón (28.11.2004) apareixia en una pàgina sancera (pàg. 24) la següent notícia: Miles de personas se manifiestan en Valencia en defensa del valenciano. En el manifiesto que se leyó al final del recorrido se pidió que "el catalán desaparezca de autobuses, multas, recibos y ayuntamientos y que se escriba en lengua valenciana".

En el periòdic El Mundo/Castellón al día (28.11.2004) en la pàgines 9 i 10, apareixia lo següent: El debate de la lengua/Manifestación. Decenas de miles de personas se movilizan "por el valenciano y contra la intromisión catalana". Sentandreu (CV) exige las Normas del Puig, la derogación de la AVL y sacar el catalán de los colegios. Gritos contra Carod, Maragall y Zapatero

En el reportage gràfic o àlbum d'eixa manifestació s'agraix l'assistència del poble valencià per part de Coalició Valenciana:

¡Valencians!, moltes gracies a tots. Els nostres germans, fills i nets recordaran el passat 27 de novembre de 2004 com una fecha historica per al poble valencià i la defensa dels interessos de la Comunitat Valenciana.

La milenaria llengua valenciana, hui més que mai, està qüestionà pel govern socialiste de Zapatero i el tripartit català.

Els ciutadans d'esta Comunitat van demostrar en la gran movilisacio del 27 de novembre, que la nostra llengua valenciana, la nostra identitat i el nostre futur es te que defendre i guanyar en lo carrer, com sempre ha fet este poble.

No faltava ningu. Estavem tots els que de cor i de veritat amem a esta terra.

Ara es el moment de continuar, de fer del valencianisme una lluita diaria, en totes les accions de la nostra vida.

La Manifestacio del 27 de novembre es un punt d'inflexio en la politica valenciana. Necessitem un partit dels valencians, que sense servituts externes, defenga l'interes colectiu d'este poble.

I per tot aço, volem gent com tu. Gracies amic. Juan García Sentandreu. President de Coalicio Valenciana.

L'any 2004, es va publicar en el periòdic El País (3.12.2004) un artícul, en castellà (per a que s'enterara tot lo món), que estava firmat per quatre personages de reconegut catalanisme (Un català, catedràtic de filologia catalana en l'Universitat de Barcelona i membre del IEC, Joan Solà. I ara ve lo més fort, i tres membres de la catalanista AVL: Rafael Alemany, catedràtic de filologia catalana en l'Universitat d'Alacant; Josep Palomero, catedràtic de llengua i lliteratura valencianes en l'Institut Jaume I de Burriana i vicepresident de la AVL i Manuel Pérez Saldanya, professor de filologia catalana en l'Universitat de Valéncia i membre del IEC), titulat: "La lengua de los valencianos", que, entre atres coses, diu:

Respecto a los límites, los valencianos, los catalanes y los baleáricos compartimos una misma lengua por causas históricas, culturales, sociales, etc... Históricamente, la lengua propia de los valencianos comienza a documentarse como resultado de la conquista de Jaime I y la repoblación subsiguiente. Culturalmente, la conciencia de compartir una lengua común ha sido siempre clara entre los escritores y gramáticos, y la relación entre las personas cultivadas de todo el dominio lingüístico ha sido muy intensa desde el siglo XIX, a partir del movimiento literario conocido como Renaixença. (...) Más o menos hasta ahí llegaron los técnicos y los políticos que lograron, en la primera mitad del siglo XX que nuestra lengua moderna volviese a ser una lengua de cultura normal, sobre la base de la obra de Pompeu Fabra, en el seno del Institut d'Estudis Catalans y el acuerdo histórico de unificación ortográfica que los valencianos adoptaron mediante las denominadas Normes de Castelló (1932). (...) Sus nombres legales, históricos y tradicionales de catalán y de valenciano no deben servir a nadie de coartada para fragmentarla ni para usarla con el pretexto de debilitar la voluntad de sus hablantes, que la han mantenido viva y plena durante siglos, y así desean transmitirlaa las generaciones futuras.

En motiu del dictàmen (9.2.2005) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Coalició Valenciana va convocar al poble valencià a una concentració (que fon el dissabte 19 de febrer de 2005) en favor de la llengua valenciana en la plaça de la Verge de la ciutat de Valéncia. En la publicitat apareguda en el periòdic Las Provincias (20.2.2005) se comentava lo següent:

Más de 30.000 personas piden que se "cierre" la Academia Valenciana de la Lengua de Camps. ... Camps ha dado por perdido y cerrado el tema de la lengua y eso es una vergüenza y una rendición. ... Coalicio Valenciana es el único partido capaz de impedir que en el 2007 entren los socialistas en la Generalitat Valenciana y de obligar al PP a hacer valencianismo.

En dita concentració es va llegir un manifest de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) per part de Mª Dolors Garcia Broch, presidenta de la FCECRV, document que fon firmat per moltes entitats valencianistes, el dilluns 14 de febrer de 2005, i a on es solicitava la derogació de la AVL. Més tart, el president de la Academi de Sa Llengo Balea (Acadèmia de la Llengua Balear), Juan Vanrell, va dirigir unes paraules als assistents encorajant al poble valencià, dient lo següent:

... los valencianos debéis seguir luchando por vuestra lengua valenciana y señas de identidad, porque la historia y la filologia respaldan vuestra reivindicación, i va afegir, ... los éxitos que obtengáis los valencianos servirán par denunciar la marginación que padece el mallorquín...

, sent molt aplaudit.

El dissabte 14 de maig de 2005, Coalició Valenciana va publicar en el periòdic Las Provincias a doble pàgina (Pàgs. 22 i 23): La gran estafa de la AVL. Las entrañas de como se fraguó el dictamen entre el PP y CiU. Los actos "discretos" de Reus (1997), de Barcelona y Benidorm (2005). Resaltant lo següent:

És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua. De esta contundente manera se expresaba la AVL en su dictamen oficial.
La creación y composición de la AVL es el resultado del Pacto de Reus firmado por Eduardo Zaplana y Jordi Pujol.
Según Pujol, las gestiones que mantuvo el anterior gobierno de CiU con la Generalidad Valenciana hicieron posible mantener la unidad de la lengua.
El que fue primer Conseller de Cultura del PP de la C.V., Fernando Villalonga, confirmaba que Zaplana ya había asumido la unidad del valenciano y catalán incluso antes de la reunión con Pujol en Reus.
González Pons se reune con Maragall (PSC), Rigol (CiU) y Bargalló (ERC) para acercar posiciones en torno a la AVL.
Coalición Valenciana interpuso de inmediato un recurso contencioso administrativo. Nuestro objetivo inmediato es su nulidad por la vía jurisdiccional y por la vía política.
El PP y toda la sociedad valenciana tienen que darse cuenta de que en el 2007 el voto a Coalición Valenciana es el auténtico voto util, reflexico, de conciencia. Un voto de calidad reservado para aquellos ciudadanos y ciudadanas que deseen llevar a las urnas algo más que unas siglas.
Entre tots estem fent un partit fort, unit i de futur. Estem fent el partit dels valencians.

El periòdic Diario de Valencia (7.3.2005), publicava una entrevista feta a Fernando Millán vicepresident del Partit Republicà Autonomiste, d'ideologia blasquista, un dels partits que conformaven Coalició Valenciana, que, entre atres qüestions, comentava lo següent davant la pregunta: Hablando de la lengua. ¿Opina que el valenciano es un idioma o un dialecto del catalán?

Un idioma, por supuesto. Las lenguas las hacen los pueblos y son éstos quienes determinan su existencia. El valenciano existe desde el siglo XIII como lengua culta. Tras la ruptura del Califato de Córdoba, surgieron los grandes Reinos Taifas. El valenciano tiene su origen en el latín que luego tuvo una influencia árabe. El catalán, en cambio, tiene su entronque en la estructura lingüística francesa. Ramón Llull dijo que escribía en valenciano, también Vicente Ferrer, Joanot Martorell o Cervantes.

El 4 de juliol de l'any 2005, Coalició Valenciana va enviar un escrit a la Generalitat Valenciana i a l'Ajuntament de Valéncia demanant la paralisació de les obres i l'expropiació de l'edifici El Sigle davant l'adquisició i llicència d'obres d'Eliseu Climent, president de la pancatalanista ACPV, per haver-se trobat en el soterràneu d'eixe edifici recialles arqueològiques, cosa que no atengueren. En l'actualitat, eixe edifici perteneix a ACPV i el seu cost és pagat en diners del govern català.

Davant la reforma de l'Estatut valencià i l'incorporació de la AVL en l'Estatut de 2006, Juan García Sentandreu com a president de Coalició Valenciana va enviar una carta a cada u dels diputats de les Corts Valencianes i que va publicar en el periòdic Las Provincias (1.7.2005) que, entre atres coses, dia lo següent:

Con la aprobación por las Cortes Valencianas de esta reforma estatutaria se dará plenas competencias en materia lingüística a una entidad cuyo Dictamen del pasado 9 de febrero reconocía en su apartado 3º que "la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d'altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó".

Durant els anys 2005, 2006 i principis del 2007 n'hi hagueren contactes entre les formacions polítiques d'Unió Valenciana, presidida en aquell temps per Joaquín Ballester i Coalició Valenciana per a poder presentar-se units a les eleccions autonòmiques i municipals del 27 de maig de l'any 2007, pero les conversacions no arribaren a bon terme. Els resultats obtenguts en eixes eleccions van ser els següents: UV es va presentar en coalició junt als partits polítics Los Verdes Ecopacifistas i Unión de Centro Liberal, obtenint 22.789 vots (0'95%), quarta força política més votada pero sense representació i CV 17.331 vots (0'72%), quinta força política més votada pero també sense representació en Les Corts Valencianes. Sent els seus caps de llista: per UV, Josep Manuel Miralles i per CV, Dolors Garcia Broch.

En un artícul d'opinió de Manuel Conejos, publicat en el periòdic ABC - Comunitat Valenciana, el 21 de novembre de 2005, comentava, entre atres coses:

El PP recela (más aún si se produjera una alianza de UV con el «coco»que ahora es Sentandreu), porque sabe que un pacto le pondría en una situación difícil respecto a la Academia Valenciana de la Lengua (AVL), a la que acaban de conceder rango estatuario. Los valencianistas piden su derogación o, como «mal menor», variar su composición -para lo que hacen falta tres quintos de la Cámara, es decir, el PSPV es imprescindible-.
La otra opción que barajan varios representantes del PP es «atornillar a los académicos y dejar que la institución muera de inanición a través de una fuerte rebaja de la remuneración» (aunque de momento en los Presupuestos de 2006 se eleva la asignación a la AVL). La mayoría absoluta del PP puede quedar «devorada», según los valencianistas, por el problema en que se ha convertido la AVL, donde dos tercios de los académicos son partidarios de la unidad lingüística.

Durant la llegislatura 2003-2007, en la primera llegislatura com a President de la Generalitat de Francisco Camps, alegant el balafiament i la corrupció del PPCV, el diputat Javier Tomás es va passar a les files Coalició Valenciana, lo que va fer possible que Coalició Valenciana tinguera representació en les Corts Valencianes a través d'ell mateixa, i va ostentar el càrrec de portaveu del grup parlamentari mixt durant dita llegislatura. Javier Tomás, va presentar esmenes demanant la derogació de la AVL i la promoció de l'iniciativa privada en l'educació, també per a reciclar als professors de valencià. En el periòdic Diario de Valencia de 14 de decembre de 2005, se resaltava lo següent:

El PP rechaza sancionar a las instituciones que fomenten el catalán
CV propone un cuerpo de inspectores que se ocupe de denunciar los casos de catalanización y defienda el valenciano

En un comunicat de prensa de CV de 20 de decembre de 2005, se comentava:

Javier Tomás acusa al gobierno valenciano en el debate de los Presupuestos de mantener una institución como la AVL que pretende imponer el catalán a los valencianos

El periòdic Las Provincias (21.1.2006) publicava la següent notícia:

Coalición exige los archivos de la Corona de Aragón. Coalición Valenciana exigirá, a través del grupo mixto en las Cortes Valencianas, la devolución de los documentos valencianos del Archivo de la Corona de Aragón. El diputado Javier Tomás presentará una proposición no de ley en el Parlamento autonómico para pedir a los gobiernos catalán y español el retorno de los archivos históricos pertenecientes al Reino de Valencia.

Durant l'abril de l'any 2008, el diputat Javier Tomás va ser expulsat de Coalició Valenciana a causa d'haver desistit unilateralment del procediment de pensions dels exdiputats.

Durant l'existència de Coalició Valenciana, tots els 9 d'Octubre va acompanyar a la Real Senyera en la provessó cívica d'eixa data tant significativa per al poble valencià reivindicant i defenent la llengua i cultura valencianes. Coalició Valenciana va contar també en unes joventuts agrupades baix el nom de Joventuts de Coalicio Valenciana presidides per Víctor Saiz Castelló.

Coalició Valenciana va invertir i gastar molts diners en publicitat en prensa. El dissabte, 17 de febrer de l'any 2007, publicava a doble pàgina en el periòdic Las Provincias (pàgs. 32 i 33) alguns punts del seu programa i contrastant lo fet pels partits governants (PSPV i PPCV) fins ad eixe moment:

Promesas incumplidas del PP y PSOE. 12 años de gobierno del PSOE 1982-1994. 12 años de gobierno del PP 1995-2007. Defender los intereses económicos valencianos. Defender el derecho al agua. Defender la lengua valenciana y luchar contra el catalanismo. Luchar contra la llegada masiva de inmigrantes. Promover la integración social y laboral de los discapacitados. Defender la familia y la vida. Defender el patrimonio histórico. Defender el campo y la industria tradicional valenciana. Defender una educación valenciana de calidad. Modernización e independencia de la justicia. Luchar contra el despilfarro y la corrupción.

En quan a la llengua valenciana, se comentava lo següent:

Defender la lengua valenciana y luchar contra el catalanismo. Durante los años de gobierno del PSOE en la Comunidad Valenciana se impuso el catalán en todos los colegios, institutos, universidades, administraciones públicas y Canal 9, así como se financió a entidades catalanistas como ACPV. Tras doce años de gobierno Zaplana-Camps con mayoría absoluta, el catalán es ahora oficial en la Comunidad Valenciana al haberse creado la catalanista Academia Valenciana de la Lengua del PP-PSOE y al darle poder normativo incorporándola al nuevo Estatuto.
Defender la lengua y luchar contra el catalanismo. Coalicio Valenciana impulsará un proceso de descatalanización que comprenderá la Conselleria de Cultura, los colegios, institutos, universidades, administración pública y Canal 9 con el objetivo de que nuestras señas de identidad sean respetadas y que el valencianismo irrumpa con firmeza. La derogación de la catalanista AVL y la creación de una verdadera Academia de la Lengua Valenciana conformada por filólogos, historiadores y estudiosos del idioma valenciano, donde la Real Academia de Cultura Valenciana tendrá un peso predominante, es el paso definitivo para acabar con el catalanismo.

Un poc abans de les eleccions del 27 de maig de 2007, Coalició Valenciana va publicar un manifest en el periòdic Las Provincias (dissabte, 28 d'abril) d'una pàgina sancera, subscrit per vàries entitats valencianes (Fundació Nou Valencianisme, Grup d'Accio Valencianista, Estudiantes por la Libertad, Asociación Valenciana de Profesionales Universitarios, Instituto Interuniversitario de la Comunidad Valenciana, Renaixença Valencianista, Renovación Universitaria, Coordinadora d'Entitats Culturals del Regne de Valencia, elpalleter.com, desafiovalencia.com, Comité de l'Idioma Valencià i Colectiu Cavanilles), que, entre atres coses, comentava lo següent en referència a la llengua valenciana:

La comu cultura valenciana, enriquida per les genuïnes aportacions de Castello, Alacant i Valencia, simbol d'un passat esplendoros i en una llengua valenciana que te el primer Sigle d'Or d'entre les llengües neollatines, està sent manipulà i sulplantà des de les institucions i governs autonomics.

Coalició Valenciana va formalisar acorts en atres forces polítiques valencianes, com el Partido Demócrata Español (PADE), el Grup Independent Valencià (Gival) o l'Organisació Independent Valenciana (OIV), estos dos últims de forta implantanció en Gandia i Requena, respectivament. CV, va conseguir implantar-se en la majoria de comarques valencianes obrint sèus en les principals poblacions pero els resultats electorals no acompanyaren i d'obtindre 17.331 vots (0,72%), en les eleccions de l'any 2007, sent la quinta força política en la Comunitat Valenciana (darrere del PPCV, PSPV, Compromís i la Coalició UV-Los Verdes-Unión de Centro Liberal), se va passar a uns resultats molt escassos de 9.338 vots en les eleccions de maig de l'any 2011 i a nivell municipal va perdre la mitat dels regidors en els diferents ajuntaments (de 20 a 10) en tant sols quatre anys.

L'any 2011, Coalició Valenciana va deixar d'existir. El seu president, Juan García Sentandreu va anunciar, el 26 de maig de 2011, que se suspenien totes les activitats, dient lo següent:

... queda clar que Coalició Valenciana no té un substrat sòlit - encara que sigam l'única força valencianista supervivent despuix de l'espantada de UV cap al PP - com per a mantindre'ns quatre anys més dessagnant-nos i deixant en evidència la falta de resposta social... humiliar-nos més davant d'una societat que, no nos equivoquem, nos ha donat políticament l'esquena... no és el moment de Coalició ni d'un valencianisme de calat que, per desgràcia, no té unes raïls sòlides dins del cos i de l'ànima del poble valencià... a causa de la debilitat ideològica i patriòtica de la societat valenciana, i a l'espera d'un moment més propici per a la política

Durant els anys d'existència de Coalició Valenciana se realisaren campanyes publicitàries, concentracions i manifestacions, algunes d'elles multitudinàries, demanant als polítics valencians la defensa de la cultura i llengua valencianes i la derogació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua pero totes estes accions no surtiren efecte i no reberen cap resposta per part del partit polític en el govern valencià (PPCV) ni dels atres partits polítics en l'oposició (PSPV-PSOE i Compromís).

2005-2007

2005 - El dictamen de la AVL

Artícul principal → Acadèmia Valenciana de la Llengua.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que naixqué d'un pacte polític (CiU-PP), va emetre un dictamen el 9 de febrer de l'any 2005 en el qual negava a la llengua valenciana la seua autoctonia i independència:

... la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autónomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d'altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l'Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals)...
... és un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d'autonomia de Catalunya i les Illes Balears...

Notícies en prensa:

  • Jordi Pujol: Zaplana dijo que se reconocería la unidad de la lengua creando la AVL y cumplió. (Levante EMV, 30.11.2004)
  • Fernando Villalonga (Primer Conseller de Cultura del PP en la Comunidad Valenciana): Zaplana ya había asumido la unidad de la lengua antes de la reunión en Reus con Pujol. Yo redacté el documento de Reus que firmaron el Gobierno Valenciano y la Generalitat Catalana, donde se pactó la unidad lingüística. (Las Provincias, 9.12.2004)
  • La AVL dictamina que el valenciano y el catalán son la misma lengua. (Heraldo de Castellón, 10.2.2005)
  • González Pons (Actual portavoz del gobierno del PP en la Comunidad Valenciana) se reúne en Barcelona el sábado 8 de enero con Joan Rigol (CiU), Ernest Maragall (PSC) y Josep Bargalló (ERC). (Levante EMV, 13.2.2005).
  • Francisco Camps celebró una entrevista secreta con Pujol en plena crisis de la Academia. (Las Provincias, 8.3.2005)
La AVL dictamina que el valenciano y el catalán son la misma lengua. Los académicos resaltan que el pueblo valenciano tiene "unas señas de identidad propias que percibimos diferenciadas de las de otros pueblos que utilizan nuestra lengua... González Pons asegura que el contenido del consenso "avala la posición" del Gobierno de la Generalitat.

El 14 de febrer de 2005, un gran número d'entitats culturals valencianes, agrupades en la Federació Coordinadora d'Entitats Culturals del Regne de Valéncia, firmaren un manifest demanant la dissolució de la AVL davant el dictàmen d'eixa acadèmia que considerava al valencià i al català com la mateixa llengua. El manifest era encapçalat pel següent enunciat: Rebugem totalment, íntegrament, completament i unànimement el dictàmen de l'AVL de 9 de febrer de 2005.

1ª. Perque és ANTICONSTITUCIONAL la pretensió de la conseqüència final, que a l’instar que certes institucions, administracions, sistema educatiu, mijos de comunicació, entitats, organismes i mampreses DEUEN AJUSTAR LES SEUES INICIATIVES EN DEFENSA DE LA DENOMINACIÓ I L'ENTITAT DEL VALENCIÀ ALS PRINCIPIS I CRITERIS CONTINGUTS EN EL DICTAMEN. I esta “instància” és contrària a l'artícul 20.1 CE., que reconeix i protegix expressament els drets: a) a expresar i difondre LLIUREMENT els pensaments, les idees i OPINIONS per mig de la paraula, l'escrit o qualsevol atre mig de reproducció; b) a la producció i creació lliterària, artística, científica i tècnica; i c) a la llibertat de Càtedra.

Les entitats firmants d'eixe manifest foren les següents:

Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Lo Rat Penat. Associació Cultural Patronat de la RACV. Associació Cultural Amics de la RACV. Associació d'Escritors en Llengua Valenciana. Editorial del Sénia al Segura. Amics del Corpus. Grup de Dones Valencianes. Comité de l'Idioma Valencià. Associació Cultural l'Agüelet. Cofradía de Sant Vicent Màrtir. Taula d'Autors Teatral. Sindicat Independent. Associació Cultural Vicent Gonzalez Lizondo. Associació Cultural Joanot Martorell. Coordinadora d'Entitats Culturals. Institut d'Estudis Valencians. Cavallers Centenar de la Ploma. Círcul Cultural Aparisi i Guijarro. Entitat Regne de Valéncia. Aula Cultural Universitat Politècnica. E.V.P. Fundació Nou Valencianisme. P. Jovenil Valenciana. Grup d'Acció Valencianista. Colectiu Fullana. Associació Cultural Alboayal. Associació Cultural Lladuradors de Torrent. Associació Cultural L'Esguerda. Associació Cultural Vernissa. Lo Regne en Acció. Associació de Mestres i Llicenciats del Regne de Valéncia. Estudiants Independents de Valéncia. FC de Mislata. Associació Cultural Cardona Vives. Associació Cultural de Pinedo.. Associació Cultural Curatell.

En el periòdic Las Provincias (23.9.2005) apareix la següent notícia:

Un informe de la UE destaca la identidad propia del valenciano frente al catalán. El Comité de Ministros del Consejo de Europa proclama en el informe tramitado sobre la aplicación en España de la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias, la identidad propia del valenciano frente al catalán.

En el mateix periòdic, el dissabte, 1 d'octubre de 2005, publica la següent notícia:

La Acadèmia se dirigirá al Consejo de Europa para que reconozca la unidad de la lengua. El ente normativo cuestiona el informe que hace tan sólo una semana elogió el Consell.

Sobre la modificació de l'Estatut l'any 2006 i el dictàmen de la AVL, l'investigador valencià, Joan Ignaci Culla, comenta en el seu artícul titulat La reforma del Estatut oficializará el catalán, lo següent:

Tras la publicación del dictamen de la AVL en el DOGV (con la aprobación del PP, y la celebración de PSPV, ERPV, Bloc y EU, con cava catalán, claro) el pasado 13 de abril, donde se equipara oficialmente valenciano y catalán, el Gobierno valenciano ha dado rango de legalidad a un acto antiestatutario que contraviene la identidad idiomática de la lengua valenciana.

En una entrevista realisada al president de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramón Ferrer i publicada en el periòdic Mediterráneo de Castelló (22.4.2012), diu, entre atres coses, lo següent:

Recuperar TV3 a Castelló és de sentit comú en un territori unit per la llengua

2005 - L'enquesta del CIS

Enquesta CIS

En el mes de febrer de l'any 2005, coincidint en el dictàmen de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) a on digué que el valencià i el català són una mateixa llengua, van aparéixer els resultats de l'enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) respecte a la consciència idiomàtica dels valencians.

Els resultats foren publicats, entre atres, en el periòdic Diario de Valencia, dient lo següent:

La Comunidad rechaza la unidad de valenciano y catalán, según el CIS. El 64,4% de los valencianos dice que su lengua es "diferente al catalán"
El pueblo valenciano rechaza de forma aplastante la unificación del idioma valenciano con el catalán, y por extensión se opone al dictamen de la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) que impuso la unidad lingüística.
El 64,4% de los valencianos, una mayoría rotunda, respondió a la encuesta oficial del CIS que su lengua es "diferente" al catalán, por sólo un 28% que dijo que es "la misma lengua que se habla en Cataluña y Baleares".
Así lo reconoció ayer el portavoz del Consell, Esteban González Pons, quien agregó que "los políticos han de ser sensibles a lo que el pueblo cree o siente". No obstante, fue precisamente el conseller González Pons quien negoció (Pacte de Reus) con el tripartito de Cataluña el polémico dictamen de la AVL, que impuso la anexión del valenciano por el catalán, a espaldas del pueblo valenciano.

2005 - La Constitució Europea en valencià

Artícul principal → Unió Europea.

El nomenat Tractat pel que s'establix una Constitució per a Europa (TCE), més conegut com a Constitució Europea o Tractat Constitucional, era el proyecte que havia segut aprovat el 18 de juny de 2003 i que ho varen firmar en Roma els caps del govern dels paíssos que formaven l'Unió Europea a 29 d'octubre de 2004. El 12 de giner de 2005, el Parlament Europeu va aprovar una resolució per 500 vots a favor, 137 en contra i 40 abstencions, en la que va recomanar als Estats membres que ratificaren la Constitució. El referèndum consultiu sobre el TCE es va celebrar en Espanya el 20 de febrer de 2005. La pregunta que es va sometre a consulta va ser ¿Aprova vosté el Tractat pel que s'establix una Constitució per a Europa?.

En el cas d'Espanya, sent el president del govern espanyol el socialiste, José Luis Rodríguez Zapatero, i el ministre d'Assunts Exteriors, Miguel Ángel Moratinos va presentar al Consell de Ministres de l'Unió Europea, per mig del seu secretari general, Javier Solana, els eixemplars de la Constitució europea traduïts a les diferents llengües oficials d'Espanya: castellà, vasc, gallec, català i valencià. Se va prendre com a base allò que determinaven els respectius estatuts de les comunitats autònomes, creant-se certa polèmica per part del catalanisme a l'haver-se presentat en valencià una traducció de la Constitució europea. El govern tripartit català va presentar la mateixa traducció (utilisant el traductor Salt de la Generalitat Valenciana) que havia presentat el govern valencià per a donar a entendre davant la UE que les dos llengües eren una mateixa llengua.

Algunes notícies aparegudes en prensa:

El Consejo de la Unión Europea ha comunicado oficialmente a todos los gobiernos de la UE el depósito de "las tres versiones lingüísticas" de la Constitución europea realizadas en las lenguas cooficiales reconocidas en España. En una nota dirigida a cada uno de los ministros europeos, el secretario general del Consejo, Javier Solana, informa de la entrega y archivo de las traducciones y da cuenta de un certificado adjunto según el cual dos de las traducciones son "idénticas".
La UE certifica que catalán y valenciano son la misma lengua (Cadena Ser, 18.11.2004)
Un informe de la UE destaca la identidad propia del valenciano frente al catalán. El Consejo de Europa cree que mantienen una relación como el portugués y el brasileño. Un informe aprobado por el Consejo de Europa destaca la identidad propia del valenciano en relación al catalán. Los expertos europeos consideran, como ya hiciera la Acadèmia Valenciana de la Llengua, que las diferencias entre las dos lenguas son similares a las del portugués y el brasileño.
(Las Provincias, 22.9.2005)
La Acadèmia se dirigirá al Consejo de Europa para que reconozca la unidad de la lengua. El ente normativo cuestiona el informe que hace tan sólo una semana elogió el Consell.
(Las Provincias, 1.10.2005)

2006 - El "conflicte llingüistic" als tribunals

Durant els primers anys de manament del PPCV, eixe partit ha presentat davant els tribunals divesos recursos relacionats en el tema llingüistic quan no se volia fer distinció entre el valencià i el català, pero que al final d'eixes resolucions o sentències han segut sempre favorables al pancatalanisme. Els tribunals, s'han basat, primordialment, en el dictàmen (9.2.2005) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en el qual no fa distinció entre les dos llengües, el valencià i el català. Justament, fon el mateix PPCV el que va crear dita acadèmia i li va donar l'oficialitat d'entitat normativa i el ranc estatutari.

Citem alguns eixemples de notícies aparegudes en la prensa valenciana durant els últims anys:

El TSJ reconoce el derecho de la UJI a usar en los Estatutos el término "lengua catalana". El rector anuncia un posible recurso ante el TC al haberse rechazado la referencia al "País Valencià"

(Levante, 23.4.2005)

La Universitat recuerda que la "ciencia" reconoce la unidad entre valenciano y catalán. La Universitat identifica académicamente en su estatuto el valenciano con el catalán. Además, existe una sentencia del Tribunal Constitucional que autoriza a la institución a denominar el valenciano de forma académica como catalán.

(Las Provincias, 29.6.2005)

El Supremo afirma que valenciano y catalán son la misma lengua y repone la convalidación. Una sentencia equipara el certificado de la Junta Qualificadora con los del Principado y Baleares. El alto tribunal estima un recurso interpuesto por Acció Cultural del País Valencià y el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament (STE-PV) contra un fallo del Tribunal Superior de Justicia de Valencia, que desestimó sus pretensiones.

(Levante, 6.4.2006)

El Supremo reconoce que la "unidad lingüística" del valenciano y el catalán tiene base científica. Anula una orden de la Generalitat valenciana que derogó la homologación de títulos en las dos lenguas.

(La Razón, 6.4.2006)

El Supremo vuelve a homologar los títulos oficiales de valenciano y catalán. El Tribunal anula la Orden de Cultura por la que se separaron ambos idiomas.

(ABC, 6.4.2006)

El TSJ emite otra sentencia que equipara catalán y valenciano. El tribunal rechaza que los licenciados se examinen en las oposiciones a maestros. La última sentencia, del 28 de abril, se refiere a las oposiciones al cuerpo de maestros convocadas en 2004 por la Generalitat en las que excluye a los titulados en Filologia Catalana.

(El Mundo/Castellón al día, 12.5.2006)

El Consell acepta tras 35 condenas el título de Filología Catalana. La cabezonería del Gobierno valenciano se ha traducido en la pérdida de 35 juicios contra organizaciones sindicales y universidades valencianas. La noticia la adelantaron ayer el Sindicat de Treballadores i Treballadors del País Valencià (STEPV) y Acció Cultural del País Valencià.

(El País, 5.5.2010)

En resum, molts diners gastats de l'Erari Públic dels valencians quan no podien guanyar res a l'haver creat una entitat pancatalanista com la AVL i haver-li donat l'oficialitat.

2006 - Modificació de l'Estatut valencià

Artícul principal → Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana de 2006.

Despuix de la reforma estatutària realisada a través de la Llei Orgànica 1/2006, de 10 d'abril, en el preàmbul s'afirma en claritat que un dels objectius de la referida modificació fon:

«l'impuls i desenroll del Dret Civil Foral Valencià aplicable, del coneiximent i us de la llengua valenciana, de la cultura pròpia i singular del nostre poble, de les seues costums i tradicions»

En l'any 2006, el PPCV, baix el govern de Francisco Camps i el PSOE-PSPV de Joan Ignasi Pla en l'oposició, aprovaren la reforma de l'Estatut d'Autonomia que incloïa a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) com a ent estatutari i normatiu del valencià (despuix d'haver dictaminat en l'any anterior, 2005, que el valencià és català), blindant dita acadèmia (per a la seua derogació són necessaris 2/3 parts de les Corts Valencianes i per a la reforma de la seua Llei de Creació 3/5 parts).

El proyecte de reforma d'Estatut de la Comunitat Valenciana fon aprovat en el Congrés dels Diputats per 294 vots a favor (PSOE, PP i CC) i 32 en contra (CiU, ERC, PNV, IU-ICV i el Grup Mixt). Durant l'aprovació del nou Estatut en el Congrés dels Diputats i en quan a la llengua, Esquerra Unida i ERC pretenien suprimir el terme "idioma valencià" per a deixar-lo únicament en "valencià" per a llevar-li valor filològic al valencià front al català. Carles Arnal (EU-l'Entesa), va aplegar a mostrar públicament un cartell que clamava contra el "Estatut de vergonya". I Joan Ribó (que acabà sent alcalde de la ciutat de Valéncia per la Coalició Compromís), va criticar que PPCV i PSPV-PSOE "blindaren" el concepte "idioma" perque "atacava l'unitat de la llengua catalana". Ribó va aplegar a parlar d'un estatut que "consagrava el secessionisme llingüístic".

2007 - Un còdic ISO per al valencià

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) va demanar oficialment en l'any 2007 un còdic ISO 639 per al valencià a l'organisme internacional que ho concedix, pero s'ho denegaren. La raó que donaren és que encara que en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana diu que la llengua dels valencians és l'Idioma valencià, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va dir en el seu dictàmen de 9 de febrer de l'any 2005 que el valencià i el català són la mateixa llengua.

2012

La Convencio Valencianista

Artícul principal → Convencio Valencianista.

El 21 d'abril de l'any 2012 es va celebrar en la ciutat de Valéncia (en un hotel de l'avinguda del Port) la Convencio Valencianista V2012. Creada una comissió preparatòria i organisadora, una presidència de taula i uns participants acreditats, es va expondre un Document Marc aprovant-se o no els diferents punts despuix de la presentació d'esmenes, debat, si calia, i votació.

Els assistents i participants foren més de 150 persones, representant a quasi totes les comarques valencianes. Una volta acabada la Convenció i vistes les aprovacions ad eixe Document Marc s'edità un llibre titulat Consens per al futur en totes les conclusions que fon editat per Edicions Mosseguello.

En el Document Marc aprovat per la Convencio Valencianista, en el punt 1 denominat Idiosincrasia del Poble Valencià, en l'apartat 1.3 Senyes d'identitat, en quan a la llengua valenciana se diu lo següent:

La llengua valenciana es una llengua romanica independent i auctoctona. Deriva del baix llati, modificat a partir de les influencies i aportacions de tots els pobles i cultures que s'han relacionat en el Poble Valencià en uns moments claus per a la conformacio del mateix i del seu idioma. Es propia i particular del Regne de Valencia i ad ella s'ha de prestar especial dedicacio i proteccio. Es parla en tota la part nort del territori, i va estenent-se cap al sur en una ampla faixa costera fins al llimit de Murcia. Les variants dialectals i locals que l'enriquixen constituïxen unes diferencies tant mínimes que molts llingüistes han resaltat el fet de que el valencià es una llengua especialment homogenea -tant en l'aspecte lexic, com gramatical, com fonetic- entre les llengües romaniques, lo qual es producte d'una forta consciencia idiomatica propia, manifestada en continuïtat a lo llarc de l'Historia. El castella es primer idioma en un ambit geografic que s'esten de manera paralela, tambe de nort a sur, en una faixa interior.

La Convencio Valencianista seguix vigent com a entitat cívic-cultural organisant diferents actes i publicacions, com l'activitat Tots els dies 9 ademés de la publicació d'un bolletí d'informació i diferents iniciatives tot encaminat a la defensa de la cultura i llengua valencianes.

Naiximent de nous partits valencianistes

L'any 2011, Coalició Valenciana (2004-2011) va tancar les seues portes, quedant-se un buit en el món polític valencianiste. En els següents anys aparéixen nous partits valencianistes que, apart d'atres coses d'importància a nivell polític, econòmic i social, tenen en comú la defensa de la cultura i llengua valencianes:

2015 - La Llei de Senyes

La llei de Reconeiximent, Protecció i Promoció de les Senyes d'Identitat del Poble Valencià (Llei 6/2015, de 2 d'abril, de la Generalitat Valenciana) aprovada pel govern del PPCV abans de celebrar-se les eleccions locals i autonòmiques de maig de l'any 2015, fon derogada per la Llei 1/2016, de 26 de giner, una volta celebrades les eleccions i baix el govern del PSPV junt a Compromís i Podem, en un acort tripartit, denominat Pacte del Botànic, per al govern de la Comunitat Valenciana.

La Llei de Senyes, en l'artícul sèptim, comentava lo següent sobre la llengua valenciana:

Artícul 7. La llengua valenciana

1. La llengua valenciana és la llengua pròpia i l'idioma oficial, de la mateixa manera que el castellà, de la Comunitat Valenciana i és, ademés, la principal senya d'identitat del poble valencià.

2. La dignificació i el respecte de la llengua valenciana com a senya d'identitat seran plenament compatibles en un us d'aquella que obedixca a la seua configuració històrica, popular i tradicional.

3. El respecte a la llengua valenciana com a senya d'identitat implica defendre la seua individualitat respecte a les demés llengües de l'Estat i el seu valor com a patrimoni propi i exclusiu del poble valencià.

4. Totes les institucions de la Generalitat, els poders públics, el restant d'administracions públiques, el sistema educatiu i els mijos de comunicació, entitats, organismes i empreses, de titularitat pública o que conten en finançació pública, deuran adequar les seues actuacions al ple respecte de l'individualitat de la llengua valenciana en els térmens de l'apartat anterior, tot això sense perjuí dels drets fonamentals reconeguts en l'artícul 20.1 de la Constitució Espanyola.

2018 - Controvèrsia en la RACV

Durant el decanat de Federico Martínez Roda, en abril de l'any 2018, tres acadèmics de la junta de govern, José Francisco Ballester-Olmos, José Vicente Gómez Bayarri i Voro López, varen presentar la seua dimissió per a treballar en sumar als acadèmics contraris al decà. En el fondo de la brecha oberta en la RACV apareix l'acostament de Martínez Roda a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i al seu president, Ramón Ferrer (exacadèmic de la RACV), en l'any 2016, en qui va realisar una declaració conjunta que va aprovar l'assamblea de la AVL i la junta general de la RACV, encara que esta última fon anulada pels tribunals.

L'intenció dels dirigents encapçalats per Federico Martínez Roda era que la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes es llimitara als estudis i abandonara la normativisació del valencià, qüestió que quedaria en exclusiva per a la AVL. L'orgue oficial sosté l'unitat de les llengües valenciana i catalana, mentres que la RACV sempre ha defés l'independència del valencià respecte al català. Eixe pacte suponia, en la pràctica, una cessió a les tesis de la AVL.

En giner de l'any 2019 es celebraren noves eleccions per a elegir una nova junta directiva, el mandat del decà havia complit els tres anys reglamentaris, sent elegit nou decà, José Luis Manglano.

2018 - Congrés Valencianisme 2018

Al complir-se els cent anys de la Declaració Valencianista de 1918 i tenint com a referent la Convencio Valencianista que es celebrà en l'any 2012, una quinzena d'associacions s'uniren per a treballar en l'organisació i la realisació del Congrés Valencianisme 2018.

El 24 de novembre de l'any 2018 se realisaren diferents ponències oferides per també diferents ponents sobre cultura valenciana. Al final del Congrés se presentà als assistents al Congrés Valencianisme 2018 l'actualisació de la Declaració Valencianista de 1918. Consta, com l'original, de huit bases que aquells participants del Congrés que aixina ho manifestaren podien esmenar i que se poden llegir en la pàgina web del Congrés. En el punt cinc diu:

5ª Existint en Valencia, segons els territoris, dualitat de llengües valenciana i castellana, demanem la cooficialitat per als dos idiomes en qualsevol poblacio valenciana i el dret i el deure de conéixer i usar les dos llengües per part de tots els valencians. Fem patent que sent la llengua valenciana autoctona i propia deu normativisar-se en independencia i seguint actualment les Normes d'El Puig, que reflectixen fidelment la tradicio lliteraria i el llenguage viu dels valencians.

2022 - 25 anys de l'oficialisació del català

L'any 2022 es complix el 25 aniversari del procés de llegalisació del català en la Comunitat Valenciana. El procés d'imposició i oficialisació del català partix de l'any 1983 quan el PSPV-PSOE (Joan Lerma i Ciprià Ciscar) aprovaren la Llei d'Us i Ensenyança "del valencià". Pero la llegalisació del terme "català" començà en l'any 1997 baix el govern del PP en Espanya i en la Comunitat Valenciana (PPCV) en José María Aznar i Eduardo Zaplana. Despuix del pactes del Majestic i de Reus (1996) entre el PP i els nacionalistes catalans de Convergència i Unió. En el debat de política general de les Corts Valencianes del dia 17 de setembre de 1997 es va aprovar per PPCV, PSPV-PSOE i Unió Valenciana solicitar que el Consell Valencià de Cultura (CVC) emetera un dictamen per a la creació de l'entitat pancatalanista Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), entitat que una volta constituïda aprovaria en el seu sen l'any 2005, que la denominació de "Llengua catalana" és també llegal, tradicional i històrica junt al de "valenciana" en la Comunitat Valenciana. En febrer de 2006, el Congrés dels Diputats presidit pel diputat per Valéncia Federico Trillo i com a vicepresident Ignacio Gil Lázaro, varen aprovar en els vots del PP i PSOE la reforma de l'Estatut de la Comunitat Valenciana en el qual en el seu artícul 7 es regula que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua tinga ranc constitucional i autoritat llingüística oficial a nivell educatiu, administratiu i polític lo que ha favorit el procés d'imposició de la llengua catalana en tots els coleges, mijos de comunicació i administracions públiques valencianes.

  • Diari digital El Palleter (22.1.2022)

2022 - XL Aniversari Normes d'El Puig

El 7 de març de l'any 2021 se complia el XL Aniversari Normes d'El Puig, que foren ratificades en l'any 1981 en un acte popular multitudinari d'adhesió a la normativa, lo que se coneix popularment com a Normes d'El Puig, i que la Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), en aquell temps Centre de Cultura Valenciana, decidí en l'any 1979 per a la llengua valenciana, en l'objectiu de recuperar la tradició i l'esperit de l'acort ortogràfic de 1914.

Durant l'any 2021 i degut a la pandèmia del coronavirus COVID-19 sofrida per Espanya, no se pogué celebrar cap acte commemoratiu. Fon en l'any 2022 quan se celebrà l'acte commemoratiu. El 6 d'abril de 2022, la RACV convocà i reuní, en l'Ateneu Mercantil de Valéncia, en un acte públic d'homenage a totes aquelles persones i institucions que han tengut, en les últimes décades, un paper clau en la creació, difusió, defensa, ensenyança, estudi científic, us social i lliterari de la normativa de la llengua valenciana.

Supervivència del valencià

El valencià sobreviu com pot gràcies a moltes entitats culturals que seguixen escrivint en valencià, a un bon grapat d'escritors que tenen l'orgull i la valentia d'escriure en valencià encara que estiga prohibit i perseguit com en temps totalitaris i gens democràtics. També gràcies a unes poques editorials valencianes que editen els seus llibres en llengua valenciana. Pero sobretot sobreviu perque la gent del carrer el parla, en abundància de castellanismes i alguns que atres catalanismes perque no ha tengut l'oportunitat de deprendre'l, pero el parla i el manté viu.

Destaquen dos institucions centenàries, per una banda Lo Rat Penat, que oferix els seus cursos de llengua i cultura valencianes, per l'atra, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) en la seua Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes, i que seguix treballant pel valencià en valentia i pocs recursos econòmics. Edita diccionaris i gramàtiques de llengua valenciana. El seu treball és encomiable.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que rep subvencions millonàries enveja son treball i és incapaç de crear una producció normativa per a la llengua dels valencians, i en tanta calitat científica, com ho fa la Secció de llengua i lliteratura de la RACV.

¿Perqué el valencià és una llengua?

Com diu la filòloga Mª Teresa Puerto en el seu artícul titulat: Llengua valenciana vs. dialecte barceloní (Las Provincias, dijous, 16 de novembre de 2006), la llengua valenciana complix totes les condicions per a ser una llengua:

L'ilustre gramàtic espanyol Ramón Menéndez Pidal, en la seua Gramática Histórica (Madrid, 1977) de la qual hem begut la majoria de filòlecs del sigle XX, sempre va reconéixer la independència i categoria històrica de la Llengua Valenciana, en la seua trayectòria evolutiva, respalada pels tres elements indispensables que fonamenten una llengua:
1. les seues etimologies genuïnes.

2. la seua trayectòria d'acort en els principis i lleis d'evolució de la llengua.

3. l'autoritat indiscutible d'uns Clàssics que l'han desenrollat i consagrat al llarc d'un Sigle d'Or Lliterari.

La Llengua Valenciana té eixos tres elements indispensables junt ad atres, també, d'essencial calibre:

1. posseïx des del sigle XV d'una koiné o substrat llingüístic en plena autonomia fonètica, lèxica, morfosintàctica, fonètica i semàntica;

2. posseïx gramàtiques que la estructuren com a llengua (Gramàtica d'Andreu Sempere. Alcoy 1546).

3. posseïx diccionaris (Liber Elegantiarum... ”el més antic lèxic d'una llengua romanç” del valencià Joan Esteve. 1472).

4. posseïx una Bíblia traduïda del llatí (Bíblia de Frai Bonifaci Ferrer. 1478).

5. posseïx un Kempis, traduït del llatí per Miquel Perez (1482).

6. i..., sobretot, posseïx el primer Sigle d'Or Lliterari d'una llengua neollatina europea durant el qual centenars d'autors van proclamar en el pròlec o en el colofó de les seues obres el seu “estic escrivint en nostra vulgada llengua materna valenciana”.

Cites

Una llengua no mor perque els que no la saben no l'aprenen. Una llengua mor perque els que la saben no la parlen.
Anònim

Bibliografia i documentació

  • ADLERT NOGUEROL, Miquel. En defensa de la llengua valenciana (Valéncia, 1977).
  • AGULLÓ PASCUAL, J. Benjamín. Biografia de Lluïs Fullana Mira O.F.M. (Valéncia, 1998).
  • ALMINYANA VALLÉS, Josep. El Crit de la Llengua (Valéncia, 2006, 3ª ed.).
  • CARDONA I VIVES, Associació Cultural. Informe sobre la Llengua Valenciana enviat al Consell Valencià de Cultura (Castelló, 1998).
  • COLECTIU VALLDAURA. Doctrina sobre la llengua valenciana (Valéncia, 1992). Baix l'assessorament d'En Josep Mª Guinot i Galan.
  • COLECTIU VALLDAURA. La Real Academia Espanyola front a la Llengua Valenciana (Valéncia, 1997. Lo Rat Penat). Baix l'assessorament d'En Josep Mª Bayarri.
  • CONSELLERIA D'EDUCACIÓ de la Comunitat Valenciana. Normes ortografiques de l'Idioma Valencia (Valéncia, 1982. Seccio de Llengua de l'Academia de Cultura Valenciana)
  • FAUS I SABATER, Salvador. Recopilacio historica sobre la denominacio llengua valenciana (Ed. Ajuntament de Valéncia. Valéncia 1994).
  • FONTELLES, A. GARCíA, L. LANUZA, J. Gramatica de la llengua valenciana (Ed. Del Senia al Segura. Valéncia, 1987).
  • FONTELLES FONTESTAD, Antoni. La flexió verbal en la llengua valenciana (Ed. Lo Rat Penat. Valéncia, 1984).
  • FULLANA MIRA, Lluís. Vocabulari Ortogràfic Valencià-Castellà (Valéncia 1921. Edició fascimil. Ed. Grup d'Accio Valencianista. Valéncia, 1979).
  • GUINOT I GALÁN, Josep Mª. La Llengua Valenciana, hui. Estudi sintetic (Valéncia, 1988. RACV)
  • GUINOT I GALÁN, Josep Mª. Les normes de Castelló de 1932 (Valéncia, 1992, S. Filològica nº 13 RACV)
  • GUINOT I GALÁN, Josep Mª. Les bases ortografiques del 32 (o les de Castello) i les d'El Puig (o les de la R.A. de C.V.) comparades (Valéncia, 1997. Lo Rat Penat)
  • PUERTO FERRE, Mª Teresa. Lengua valenciana, una lengua suplantada (Valéncia, 2006)
  • REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA. Ortografia de la llengua valenciana (Valéncia, 1994)
  • REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA. Documentació formal de l'ortografia de la llengua valenciana (Valéncia, 1995)
  • REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA. Informe sobre la llengua de RTVV (Valéncia, 2013)
  • SIMÓ SANTONJA, Vicent. ¿Valenciano o Catalan? (Valéncia, 2015, 2ª ed. RACV)
  • VALENCIANOS, J.P. Judes Valentins (Valéncia, 3ª ed. 1991).
  • VV.AA. El Palleter. Bolletí d'informació valencianista (nº 1, setembre 2001).

Vore també

Enllaços externs