Permacultura

Erro al crear miniatura:

Permacultura

La permacultura és un tipo de sistema de disseny agrícola múltiple, basat en els patrons i les característiques del ecosistema natural. És holística ya que posseïx multitut de branques entre les que s'inclouen el disseny ecològic, l'ingenieria ecològica, disseny ambiental, la construcció i la gestió integrada dels recursos hídrics, que desenrolla l'arquitectura sostenible i els sistemes agrícoles autorregulats inspirats en els ecosistemas naturals. Des dels seus inicis a finals dels anys 1970, la permacultura s'ha caracterisat com una resposta positiva a la crisis ambiental i social actual.

Etimologia

El terme "permacultura" (com un método sistemàtic) va ser falcat per primera volta pels australians Bill Mollison i David Holmgren en 1978.

Vàries décades abans, en 1910, l'agrònom nortamericà Cyril Hopkins utilisa per primera volta el terme "permanent agriculture" o "agricultura permanent" per a definir una forma particular d'agricultura que podria mantindre's de manera infinita gràcies a que no agota la fertilitat dels sols.

La paraula permacultura (de l'anglés permaculture) és una contracció que prové de les paraules anglosaxones permanent & culture que originalment es referia a la ‘agricultura permanent’, pero es va ampliar per a significar també cultura permanent, degut a que s'ha vist que els aspectes socials són part integral d'un sistema verdaderament sostenible, inspirat en la filosofia de l'Agricultura Natural de Masanobu Fukuoka.

En paraules de Bill Mollison:

La permacultura és la filosofia de treballar en, i no en contra de la naturalea; d'observació prolongada i reflexiva, en lloc de llabors prolongades i inconscients; d'entendre a les plantes i els animals en totes les seues funcions, en lloc de tractar a les àrees com a sistemes mona-productius.

Concepte

Jardí permacultural en un suburbi de Sheffield (Regne Unit).

Un hàbitat dissenyat segons els principis de la permacultura s'entén com un sistema, en el qual es combinen la vida dels sers humans d'una manera respectuosa i beneficiosa en la dels animals i les plantas, per a proveir les necessitats de tots d'una forma adequada.

En el disseny d'estos sistemes s'apliquen idees i conceptes integradors de la teoria de sistemes, biocibernética i ecologia profunda. L'atenció no solament es dirigix cap als components individuals (elements), sino cap a les relacions entre estos elements i el seu us òptim per a la creació de sistemes productius.

Planificació, implementació i manteniment componen el procés de disseny permacultural, el qual s'enfoca tant en una optimisació successiva del sistema per a les necessitats actuals, com també en una futura productivitat, oberta per a ser desenrollada i refinada per les generacions venidores. El procés de disseny té com a objectiu una integració òptima de les necessitats ecològiques, econòmiques i socials del sistema, de modo que a llarc determini es puga autorregular i mantindre en un equilibri dinàmic per mig d'interferències mínimes. L'inspiració d'açò són els processos d'autorregulación que es poden observar diàriament en sistemes ecològics en els boscs, llacs o els oceàs que es autorregulan per sí sols. El pensament sistémico i una acció motivada per açò busquen superar d'una manera conscient la forma de pensar llineal encara predominant, les conseqüències destructives de la qual són evidents.

Com estem vivint en sistemes i estem rodejats per ells, la causalitat llineal no pot solucionar els nostres problemes, solament pospondre'ls o desplaçar-los sense aplegar a solucionar-los. D'esta manera tendim a desplaçar lo que torba i substituir-ho per comoditat, per eixemple: el gallinero en un poble o ciutat tendix a eliminar-se perque torba el soroll de les gallinas, pero nos privem d'accedir a uns productes de calitat propencs a canvi d'uns productes que desconeixem d'un silenciós i net supermercat o be a gastar temps i diners en haver averiguat, per eixemple, que a una de les teues plantes li falta ferro i entendre falsament que al sol també li falta eixe mineral sent que este és el quart element més abundant en la corfa terrestre, lo que nos conduïx a pensar com a solució l'afegir inútilment més ferro sense entendre que sempre està present pero a voltes és impossible a la planta absorbir-ho, possiblement per un excés de nitrats. Esta forma de pensar tendix a implementar tan sol correccions sintomàtiques que produïxen constantment nous problemes, en ocasions majors als anteriors.

El concepte lliure d'ideologies de la permacultura s'obri tant als nous coneiximents i tecnologies com als coneiximents “antics”, milenaris, de totes les cultures i recolza la seua fusió creativa en innovadores estratègies de disseny.

Història

En 1929, Joseph Russell Smith va prendre un terme anteriorment conegut com a subtítul per a la seua obra: Tree Crops: A Permanent Agriculture. Traduït a l'espanyol com a Cultiu d'arbres: una agricultura permanent, el llibre resumix la llarga experiència del seu autor, experimentant tant en frutes i fruts secs, com en cultius per a l'alimentació humana i animal.

Smith va vore el món com un tot interrelacionado i va sugerir sistemes mixts d'arbres i cultius baix d'ells. Este llibre va inspirar a molts individus decidits a conseguir una agricultura més sostenible, tals com Toyohiko Kagawa qui va ser pioner en el cultiu dels boscs en Japó en la década de 1930.

La definició d'agricultura permanent, com la que es pot sostindre indefinidament, va ser recolzada per l'australià P. A. Yeomans. En el seu llibre Water for Every Farm (traduït com a Aigua per a totes les granges. Yeomans va introduir un enfocament basat en l'observació de l'us de la terra en Austràlia en la década de 1940, i el disseny Keyline com una forma de gestionar el suministrament i distribució d'aigua en la década de 1950.

Treballs de Stewart Brand varen ser una influència primerenca va senyalar Holmgren. Atres influències primerenques inclouen a Ruth Stout i Esther Deans, pioneres en la jardineria sense excavació i Masanobu Fukuoka que, a finals de 1930 en Japó, va començar a advocar per horts de sembra directa (labranza zero), i jardins i agricultura natural.

Mollison i Holmgren

Bill Mollison considerat com el "pare de la permacultura".

A mitan de la década de 1970 dos ecologistes d'Austràlia, el doctor Bill Mollison i David Holmgren, varen començar a desenrollar una série d'idees que tenien l'esperança de poder utilisar per a la creació de sistemes agrícoles estables. Ho varen fer com a resposta a lo que consideraven com el ràpit creiximent en l'us de métodos agroindustriales destructius despuix de la Segona Guerra Mundial, que d'acort al seu criteri estaven enverinant la terra i l'aigua, reduint dràsticament la biodiversitat, i destruint billons de tonellades de sol que anteriorment mantenia paisages fèrtils. Segons ells es varen inspirar en els aborigen de Tasmania i en atres pràctiques tradicionals. Una aproximació denominada 'permacultura' va ser el resultat i es va donar a conéixer en la publicació del llibre Permaculture One en 1978. El llibre va tindre un èxit immediat en Austràlia, provocant molt debat. L'aparició d'una revista (The International Permaculture Magazine), una miniserie televisiva en Bill Mollison com a protagonista, i vàries decenes de cursos que este va dictar a finals dels 70 i principis dels 80 varen contribuir a internacionalizar la permacultura i a forjar la seua image de ferramenta pràctica per a la construcció d'hàbitats sostenibles.

Despuix de la publicació de Permaculture One, Mollison i Holmgren varen refinar i varen desenrollar les seues idees, en abdós originadores dissenyant centenars de 'terrenys de permacultura' i escrivint varis llibres. Mollison va donar classes en més de 80 països i el Curs de Disseny de dos semanes de duració, es va ensenyar a molts centenars d'estudiants als que se'ls va animar a convertir-se en professors i fundar els seus propis coleges de permacultura. Al començament de la década de 1980, el concepte va alvançar des de ser predominantment un disseny de sistemes agrícoles a ser un procés de disseny més plenament holístico per a crear hàbitats humans sostenibles. A mitan de la década de 1980, multitut d'estudiants s'havien convertit en exitosos pràctics, començat a ensenyar el método; en un curt periodo de temps es varen establir grups de permacultura, proyectes, associacions i instituts en més de 100 països.

En el transcurs dels seus viages per Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, Mollison va trobar i va contribuir a popularisar conceptes i pràctiques ancestrals que havien contribuït a la sostenibilitat de les antigues cultures agrícoles i caçadores. Molts d'estos conceptes varen ser explicats i revalorisats, i varen passar a formar part de l'aspecte tècnic de la permacultura. Molt pronte es va fer evident que els conceptes de disseny que manejava la permacultura podien ser aplicats no solament a la producció agropecuaria i forestal, sino a molts aspectes de la vida humana, com la construcció, l'educació, l'economia i l'organisació social en general, comprenent tots els temes essencials en el disseny de sistemes sostenibles de forma integrada.

La permacultura està en l'actualitat ben establida a lo largo y ancho de el món, existint molts eixemples del seu us. Zimbabue té 60 escoles dissenyades utilisant la permacultura, en un equip nacional treballant en l'unitat de desenroll de currículums escolars. L'Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) ha elaborat un informe sobre l'us de la permacultura en situacions de refugi, despuix del seu exitós us en els camps de Suràfrica i Macedònia.

Dissenye

Els dotze principis

A partir dels principis ètics, Holmgren va definir 12 principis de disseny de la permacultura. Enfocats baix la teoria de sistemes, servixen com a guies generals per a orientar-nos dins de l'enorme complexitat natural i social a l'hora de desenrollar un sistema sostenible:

	Principi	Descripció
1	Observar i interactuar	Prenent el temps necessari per a involucrar-nos en la naturalea, podem dissenyar solucions que s'ajusten a la nostra situació particular. La naturalea és un gran sistema complex d'interrelacions del que podem deprendre per a crear sistemes integrats en ella que nos beneficien.
2	Captar i almagasenar energia	La riquea actual en el món és estacional i es basa en l'us i malbarat energètic de fonts no renovables que acabaran per agotar-se i en la degradació de l'entorn. És per tant necessari idear modos inteligents i sostenibles per a la generació i almagasenament de recursos que permeta el desenroll de generacions futures. Com a recursos es consideren tant les fonts d'energia renovables com l'aigua, el sol fèrtil o la biodiversitat.
3	Obtindre un rendiment	Els sistemes que dissenyem deuen produir fruts que garantisen la supervivència de la comunitat pero sense hipotecar el futur. La productivitat deu ser medida en térmens de producte real a partir de l'esforç invertit.
4	Aplicar la autorregulación i acceptar la retroalimentación	Comprenent cóm funcionen les retroalimentaciones en la naturalea, tant negatives com a positives, podrem dissenyar sistemes que siguen autorregulats, reduint l'esforç necessari per a la seua gestió i maneig correctivo.
5	Usar i valorar els servicis i recursos naturals	Fer el millor us possible de l'abundància natural per a reduir el nostre comportament consumiste i la nostra dependència cap als recursos no renovables.
6	Deixa de produir residus	Trobant un valor a cada recurs disponible i utilisant-los tots per a integrar-los adequadament dins dels cicles naturals, el concepte de residu deixa de tindre sentit.
7	Dissenyar des dels patrons cap als detalls	Observant la naturalea i la societat des d'una perspectiva més àmplia, es poden detectar patrons o motius generals que poden utilisar-se després com a columna vertebral dels nostres dissenys, per a després implementar-los en els detalls.
8	Integrar més que segregar	Les conexions entre els elements són més importants que els elements mateixos. En la naturalea trobem relacions de molts tipos entre les espècies, tals com la depredación, el parasitisme o la simbiosis. Disponent els elements adequats en els seus llocs adequats, es desenrollen relacions de cooperació entre els elements que milloren i enfortixen el conjunt. Cal tindre en conte que cada element efectua diverses funcions i que cada funció important és soportada per varis elements.
9	Usar solucions llentes i menudes	Els sistemes llents i menuts són més fàcils de mantindre que els grans i ràpits, ya que fan un millor us dels recursos locals i produïxen resultats duradors.
10	Usar i valorar la diversitat	La diversitat reduïx la vulnerabilitat a les possibles amenaces i trau partit a l'entorn únic en el que residix.
11	Usar les vores i valorar lo marginal	En les vores és a on es troba el major dinamisme i riquea dins de la naturalea. Les interfases entre terra, aigua i aire permeten intercanvis constants que faciliten la creació de condicions adequades per al desenroll de la vida.
12	Usar i respondre creativament al canvi	Es pot obtindre un impacte positiu sobre els canvis inevitables o sobre una visió de futur observant en atenció i intervenint en el moment oportú.

Zones

Les zones de Permacultura des de la 0 a la 5.

Les zones són una forma d'organisar de forma inteligent l'entorn humà conforme a la freqüència de les seues necessitats o conte de les seues plantes i animals. Les zones més freqüentades a lo llarc del dia es deuen emplaçar en les zones propenques a la llar, és dir, en les zones 1 i 2. Les que són visitades alguna cosa menys freqüentment en les zones 3 a la 5.

Zona 0

La casa o llar en el centre. Est és el punt de partida per a que les persones que habiten este lloc aforren esforç per a alcançar el restant de zones, de la mateixa manera cobrir les seues necessitats d'aigua i aprofitant els recursos naturals com la llum solar. Aixina s'intenta crear un model sostenible a on es puga viure i treballar. Esta zona és una designació informal, ya que Bill Mollison no la definix en cap dels seus llibres.

Zona 1

És la zona més propenca a la casa. Els elements que es vullguen establir en esta zona deuen ser els que més freqüència es necessita visitar com els horts a on hi haja plantes que es vagen a utilisar diàriament com a jolivert, lletugues, fraules, etc. També es pot ubicar una zona de rebujos orgànics com una compostera.

Zona 2

Esta àrea és usada per a ubicar les plantes perennes que requerixen un manteniment alguna cosa menys freqüent que en la zona 1. Una visita ocasional per a controlar la maleza o podar. Pot ubicar-se ací arbres frutales, carabasses, creïllas, etc. També és un lloc ideal per a posar panals o composteras de gran tamany.

Zona 3

L'àrea a on es deuen crear els cultius principals com a negoci. Despuix de l'establiment d'esta zona requerix un mínim de manteniment com a rec i control de maleza gràcies al acolchado o mulch que és una cobertura que pot estar composta de palla, restants vegetals o corfes de pi per a protegir al sol del sol i evitar que s'evapore la humitat fàcilment. El mulch farà que solament necessites visitar esta zona una o dos voltes per semana.

Zona 4

Esta zona deure ser un àrea semi-salvage de boscs. Està destinada per a proveir-se de forraje, recolectar menjar salvage (com a bolets) i llenya.

Zona 5

En la zona 5 deu ser una zona totalment salvage sense intervenció humana alguna llevat l'observació de la naturalea i els seus cicles. Esta zona ajudarà a preservar bactèries, foncs i insectes que ajudaran a les zones anteriorment mencionades.

Zona 00

Alguns practicants i educadors de la permacultura han propost una zona adicional, denominada Zona 00, que representa a l'individu mateix, el seu estat interior, hàbits, valors i benestar personal. L'idea central és que el disseny sostenible comença en el propi dissenyador: cóm pensa, consumix, es relaciona en els demés i gestiona la seua energia personal. Si ben no forma part del marc original de Mollison, la Zona 00 ha segut desenrollada en obres com Human Permaculture: Life Design for Resilient Living de Bernard Alonso i Cécile Guiochon (New Society Publishers) i People & Permaculture de Looby Macnamara, i ha guanyat rellevància en aplicacions de permacultura social i comunitària, a on les relacions humanes i la autoconciència es consideren fonamentals per a qualsevol disseny extern.

Capes

Vore també: Agroforestería

Erro al crear miniatura:

Les sèt capes del bosc d'aliments.

Les capes són una de les ferramentes que s'utilisen per a dissenyar ecosistemas funcionals que són sostenibles i de benefici directe per als humans. Un ecosistema madur té un gran número de relacions entre les seues parts components: arbres, sotobosque, la cobertura del sol, el sol, els foncs, insectes i animals. Degut a que les plantes creixen a diferents altures, una comunitat de formes de vida diverses és capaç de créixer en un espai relativament menut, ya que cada capa s'apila una damunt d'una atra. En general, existixen sèt capes reconeguts en un bosc d'aliments, encara que alguns practicants de permacultura també inclouen foncs com a octava capa.

1. Dosel arbòreu: els arbres més alts del sistema. Els arbres grans dominen pero per lo general no saturen la zona, és dir, existixen pegats lliures d'arbres.
2. Capa de sotobosque: arbres que creixen en els clars baix el dosel.
3. Capa de Arbustos: capa diversa de plantes perennes llenyoses d'altura llimitada. Inclou la majoria dels arbusts de bayas.
4. Capa herbácea: les plantes en esta capa se sequen i tornen a la terra cada hivern. No produïxen brots llenyosos com la Capa de arbusts. Moltes herbes culinàries i medicinals es troben en esta capa. Una gran varietat de plantes beneficiosos entren en esta capa. Les plantes poden ser anuals, bienals o perennes.
5. Superfície del sol: existix certa superposició en la capa herbàcia i de la capa de coberta del sol; no obstant les plantes en esta capa creixen molt més prop del sol, créixer densament per a omplir sol sense vegetació, i en freqüència pot tolerar una miqueta de tràfic peu. Els cultius de cobertura conserven els sols i disminuïxen l'erosió, junt en els abonaments verts que aporten nutrients i matèria orgànica al sol, especialment nitrogen.
6. Rizosfera: capes de raïl en el sol. Els principals components d'esta capa són el sol i els organismes que viuen en ell, com a raïls de les plantes (incloent tubèrculs com la papa i atres tubèrculs comestibles), foncs, insectes, nematodos, cucs, etc.
7. Capa vertical: les plantes escaladores o enredaderas, com el frijol ayocote i les judeues trepadoras, es troben en esta capa.

Efecte de vora

Artícul principal → Efecte de vora.

Erro al crear miniatura:

Efecte de vora de bosc-praderia.

l'efecte de vora és quan dos sistemes molt diferents es troben i es crea un àrea d'intensa productivitat i conexions útils. Un eixemple d'açò és la costa; a on la terra i la mar es troben hi ha una zona especialment abundant per a les necessitats humanes i animals. Aixina que esta idea es desenrolla en dissenys permaculturales com en les espirals d'herbes aromàtiques o la creació d'estanys que tenen costes ondulantes en lloc d'un simple círcul o un óval (aumentant aixina la cantitat de vora per a un àrea donada).

No obstant, s'han documentat casos en els que a voltes l'efecte de vora quan es produïx un canvi abrupte —de bosc a praderia per eixemple— pot comportar una major tongada d'espècies, ademés d'una variació del microclima un tant brusca. S'ha observat que hi ha major conservació quan el canvi és menys abrupte, per eixemple quan un bosc lindo en un mont baix.

Gremis

Erro al crear miniatura:

Les tres germanes: Carabassas, favas i dacsa. És un clar eixemple d'associació beneficiosa de cultius que ya coneixien els natius americans en l'época precolombina. La dacsa servix de soport per a les faves que s'enredren en est i les carabasses cobrixen i protegixen el sol del sol i la pluja.

Hi ha moltes formes de gremis o associacions, incloent gremis de plantes en funcions similars (que podrien intercanviar-se dins d'un ecosistema), pero la percepció més comuna és la d'un gremi de respal mutu provocant una simbiosis. Un gremi tal és un grup d'espècies en les que cada u proporciona un conjunt únic de funcions diverses que s'ajuden unes a atres de forma simbiòtica. Gremis de respal mutus són grups de plantes, animals, insectes, etc., que funcionen ben estant junts. Algunes plantes poden ser cultivades per a la producció d'aliments, alguns tenen raïls primàries que extrauen nutrients des de les profunditats de la terra, algunes són fijadoras de nitrogen, algunes atrauen insectes benèfics, i unes atres repelixen insectes amoladors.

Quan este grup d'elements s'agrupen i es beneficien mútuament unixques d'unes atres, es diu que estes plantes formen un gremi.

Biodiversitat

Els monocultivos són sistemes artificials creats pel ser humà per a que encaixaren en el model d'especialisació social, creant aixina grans terrenys de monocultivo que s'ha demostrat que no és lo ideal, ya que no encaixen en l'ecosistema ni s'adapten a ell. Una plaga o malaltia d'una determinada espècie fa al monocultivo poc resiliente, ya que no té prop plantes que siga associen o facen gremi en elles en la finalitat de protegir-se, com va ser el cas de la plaga de la filoxera que varen arrasar monocultivos de vinya per tota Europa.

Per tant és necessària l'associació de cultius i us d'animals per a aprofitar les simbiosis imitant a la naturalea, conseguint sistemes resilientes front a plagues i que es autorregulan per sí mateixos.

Maneig del sol

Vore també: Salut del sol

Erro al crear miniatura:

El compost es forma a partir de diferents materials d'orige orgànic, els quals són somesos a un procés biològic controlat de descomposició.

Cicle global del carbono.

Per a que un sistema puga autorregularse i conseguir l'estabilitat necessita que el sol estiga "viu", és dir que continga el màxim de microorganismes i insectes beneficiosos com cucs que permeten airejar-ho, ademés de foncs que creuen micorriza que és la que ajuda en definitiva al bon desenroll de les plantes. Per a conseguir un sol sà est té que estar protegit tant del sol com de la pluja, ya que si este està nuet la radiació solar com el colp de les gotes de pluja arrasen en els microorganismes i foncs que viuen en el sol. El bosc, el mont baix i atres entorns naturals conseguixen protegir-ho de forma natural en els fulls caiguts d'arbres i xares. El ser humà conseguix imitar açò usant algun tipo d'acolchado (mulch) que variarà segons el clima. Per eixemple en zones en una primavera i un estiu prou càlit com en els climes mediterràneu o mediterràneu continental convé usar palla. En un clima alguna cosa més fret la palla o un atre tipo de acolchado similar provocarà un excés d'humitat, per lo que és recomanable usar compost en el seu lloc.

Una atra forma de protegir el sol és per mig d'una cobertura vegetal. Estes cobertura requerixen un segat periòdic que produïx restants que en acumular-se servixen de acolchado, o be l'us de ganado per a que paste i aixina retalle l'herba.

Alguna cosa important a tindre en conte és l'aporte de matèria orgànica. En un sol nuet i que carixca de vida els nutrients i matèria orgànica de poc servixen, ya que quan plou estos es van a les parts més profundes del sol perdent-se en lo que es coneix com llavat de nutrients. En canvi en un sol viu els microorganismes es mengen estos nutrients i van soltant-los llentament a través de la seua respiració o quan moren. D'esta manera la matèria orgànica els servix a estos d'aliment per a seguir mantenint un bon equilibri en el sol i les plantes conseguixen que els seus nutrients no desapareguen i dispondre d'ells quan ho necessiten.

Un atre aspecte a tindre en conte és l'estructura del sol. Est pot ser més arcilloso, rovinabaix o arenenc i sobre la seua pH pot ser un sol àcit, neutre o alcalino. De la mateixa manera que cal tindre en conte el clima per a saber qué tipo d'espècies cultivar, és important també saber el tipo de sol que es té per a averiguar si el sol podrà ser fèrtil o simplement cultivable i saber que tipo de plantes s'adaptarien millor. En el cas de que el sol no siga molt apte per al cultiu es pot corregir aportant grans cantitats de matèria orgànica i acolchando el sol. En ocasions si el pH no és neutre i difícil de corregir potser és recomanable adaptar-se al terreny i plantar espècies acidófilas o alcalófilas segons siga el cas.

Un atre aspecte fonamental en un sol sà és la micorriza. Esta és la conexió que erigixen els foncs per a crear una simbiosis en les raïls de les plantes, arbusts i arbres. El fonc proporciona aigua, minerals i nutrients al vegetal de llocs inaccessibles per a est. El fonc a canvi conseguix hidrats de carbono i vitaminas que d'un atre modo no podria conseguir. Ademés conseguix que les espècies de vegetals es comuniquen entre sí intercanviant-se informació i nutrients. Un sol desprotegit llimita o directament mata a un fonc micorrícico.

A açò cal afegir-li l'importància de que un sol no siga volteado de cap forma, sobretot per mig de llaurat, per a no pertubar i matar la vida microbiana del sol, pero també per a que no es llibere el carbono del sol en forma de diòxit de carbono a l'atmòsfera. Per això tant les tècniques de no-dig garden i no-till farming (jardí de no cavat i agricultura de no llaurat) podrien ser claus per a frenar el canvi climàtic. La FAO ha estimat que el sol és capaç de retindre 25 PgC en 25 anys, lo que equivaldria a un més d'un 10 % de les emissions provocades pel ser humà.

Us d'animals

Gallina en mig d'un jardí permacultural.

El maneig d'animals en permacultura és clau per al manteniment d'un sistema sostenible. Les cucs de terra i escarabats que produïxen una aireació natural del sol, palometas i abellas que polinizan, gallinas, conills, ovelles, cabras, porcs i vacas que en els seus rebujos ajuden a abonar la terra, ademés de remoure-la una miqueta en les seues garres i piteus (bioturbación) favorint la vida microbiana en el sol sempre que no es produïxca un sobrepastoreo de la mateixa. Precisament per a evitar este sobrepastoreo la permacultura contempla l'us de gallineros mòvils o un sistema de rotació per zones en el cas d'animals de major tamany.

L'activitat d'estos produïx també molts atres efectes beneficiosos com un bon reciclage de nutrients, sempre que estos estiguen ben alimentats en productes orgànics, bon drenage del sol, desbroce i llimitació de les herbes adventicias, la consumició de fruts caiguts propagant les seues llavors, llimitació de plagues, etc.

També existixen sistemes silvopastoriles que aprofiten el cultiu de determinats tipos d'arbres per a que puguen proveir d'aliment al ganado durant mesos de forma gratuïta, alimentant-se els animals dels fruts caiguts d'estos. Per eixemple els porcs es poden beneficiar de les carrascas —dehesa— les ovelles dels perals i manzanos i les vaques dels arbres de mànec.

Algunes espècies de peixos també contribuïxen al bon funcionament d'un estany o sistema de permacultura marina.

Energia

Vore també: Trompa d'aigua

Casa en panels solars en la seua teulada.

La permacultura advoca per la major conservació d'energia possible que entra a un sistema, ya siga en forma de sol, aigua o vent, entre uns atres. Un sistema té que produir més de lo que gasta per a que este siga sostenible, per tant es fa indispensable el bon posicionament de determinats arbres i plantes per a que el sol penetre en hivern en els llocs desijats o que aporten ombra en estiu en eixos mateixos llocs, d'esta manera una casa podria estar front a un arbre de full caduc orientat al sol del migdia (al sur en l'hemisferi nort i al nort en l'hemisferi sur) i rebre tot el sol necessari en hivern al no tindre l'arbre fulls i en estiu estar protegida d'est gràcies a tot el fullage que té l'arbre. Una atra bona forma d'aprofitar el sol és colocant en les teulades panels d'energia solar i almagasenar-la en bateries com energia elèctrica.

Per a aprofitar el vent també poden colocar-se menuts molins domèstics i almagasenar-la en bateries i per a protegir-se d'ell colocar "cortavientos" que són llínees d'arbres de full perenne (com ciprers) en llocs d'on provinga el vent més fret i intens.

Per a l'aigua també es pot dissenyar sangues a nivell o llínees clau (keylines) per a que el propi terreny l'absorbixca i no es desaprofite. D'esta manera l'aigua acumulada en el subsol pot ser aprofitada pels arbres en periodos més secs. Per a evitar l'eixida d'aigua del sistema es poden dissenyar la colocació de menuts montículs sobre els que també es pot cultivar, cridats Hügel (tossal en alemà) en aquells llocs on s'escapa l'aigua. L'aigua que cau sobre la casa o qualsevol atre edifici també es pot almagasenar en depòsits per mig d'un sistema de canalones que eviten que es tire a perdre. Despuix d'haver segut usada i contaminada en casa, esta pot ser purificada de nou i reutilisada per a regar l'horta o per a abastir una piscina natural.

Arquitectura

Construcció a pur de pacas de palla.

Artícul principal → Bioconstrucción.

El disseny permacultural també atañer a la vivenda mateixa i a edificis auxiliars dins d'una explotació. És recomanable que la pròpia vivenda estiga dins del sistema que un permacultor gestione per a poder aprofitar el sistema de zones (de la zona 1 a la 5). Per tant, la casa passa a ser la zona zero des d'a on es partix cap a les distintes àrees en la finalitat d'aforrar energia als mateixos propietaris. Per a això en la zona 1 van a estar les àrees o coses que més necessiten visitar-se a lo llarc del dia com la compostera per a tirar els residus o l'espiral d'aromàtiques per a usar eixes herbes en la cuina.

Sobre l'orientació esta deu ser sempre cap a on estiga posicionat el sol a migdia (al sur en l'hemisferi nort i orientada al nort en l'hemisferi sur). Per tant és important protegir-se del sol i del vent colocant arbres de full caduc front a la casa i cortavientos en les zones a on més fret i agressiu siga el vent, normalment la zona nort o noroest en l'hemisferi nort.

Els materials també es contemplen. És important, encara que no obligatori, construir una vivenda en materials de baix impacte ecològic i en ser possible que es troben a mà. Pedres del lloc, cob o en superadobe, fusta d'un bosc propenc, etcétera. D'esta manera la casa serà una bioconstrucción i serà construïda de la forma més ecològica possible. Encara que molts permacultores opten per adquirir una casa menuda prefabricar (tiny house) o inclús per remodelar un vell contenidor de transport marítim.

Permacultura en la ciutat

Erro al crear miniatura:

Hort urbà en la part alta del terrat d'un edifici.

Artícul principal → Comunitat de transició.

El moviment de Comunitat de transició va ser iniciat pel permacultor Rob Hopkins, primer en 2005 en Irlanda, en estudiants d'un institut de formació professional en Kinsale. Un any despuix l'idea va ser ampliada en la seua ciutat natal: la ciutat anglesa de Totnes. Té com a objectiu crear comunitats resilientes que puguen alcançar l'independència energètica davant disintas amenaces com el fi del petròleu, el canvi climàtic i una crisis econòmica mundial. El moviment no solament té que vore en la permacultura en sí, sino en l'agroecología i l'afluixó econòmic també. Açò comporta també a donar a conéixer i impulsar la permacultura en els àmbits urbans, ya que en les ciutats es concentra la majoria de la població.

Encara que per a que un permacultor puga dur la seua activitat de forma plena deu viure en el camp dins del seu sistema o en el seu defecte en un llogaret o poble a pocs minuts del seu hort, també existixen permacultores urbans que decidixen crear el seu propi aliment en la ciutat gestionant un hort urbà. Est pot ubicar-se en alguna parcela que otorga l'administració local per a que els veïns d'un barri planten les seues pròpies hortalices o inclús en la part alta dels terrats d'alguns edificis.

Economia

Vore també: Sobirania alimentària

La permacultura es presenta també com una alternativa tant social i econòmica a la vida convencional. Prima la cooperació front a la competència i per a això en cada zona geogràfica pot resultar molt útil establir una Ret de Respal Mutu (RAM) per a que els permacultores d'una zona concreta puguen ajudar-se entre sí en cas que falle un cultiu, tirar una mà, fer una consulta, etc.

En lo que atañer al producte, es tracta de produir lo que consumim (autosuficiencia) o en el seu defecte estar en contacte directe en els productors i agricultors als que se'ls compra de forma directa d'aliments en lloc d'anar al supermercat i adquirir aliments que no sap cóm s'han elaborat ni cultivat. Per a això han sorgit iniciatives que servixen per a este propòsit com els SIL (Sistema d'Intercanvi Local) on s'usen crèdits locals com a forma d'intercanvi i que no solament s'intercanvien aliments sino també bens i servicis.

La permacultura s'opon al model de producció llineal i extractor en el que nos trobem en l'actualitat i propon com a alternativa un tipo d'economia circular on es prescindixca del plàstic lo màxim possible, que els productes siguen de la zona més propenca possible per a evitar contaminació i que estos es reciclen o es reutilisen una volta usats o consumits. El transport de mercaderies d'aliments des d'atres països genera una chafada de carbono que fa insostenible el model de producció llineal i els restants de menjar acaben desperdiciant-se en el femer. Els permacultores compostan i aprofiten cada restant de menjar per a convertir-ho en compost que després usen en els seus cultius com abonament o reutilisen qualsevol utensili per a donar-li una segona vida, tancant aixina el círcul.

Esta alternativa econòmica no s'opon a l'enriquiment. Un permacultor pot enriquir-se pero té que respectar les ètica de la permacultura i no prendre més de lo necessari abans de reinvertir els beneficis. Ademés l'aforro és un aspecte important, ya que d'igual modo que per a que un sistema siga sostenible deu produir més energia que la que es gasta, es té que produir més diners del que s'invertix per a que també siga sostenible econòmicament.

Educació

Erro al crear miniatura:

Un professor ensenyant les zones a un grup d'alumnes.

En molts països existixen escoles o instituts que impartixen lo que es coneix com CDP (Curs de Disseny de Permacultura) que és un curs d'unes 72 hores lectives que poden ser impartides en unes poques semanes o fins a en dos mesos segons l'associació o entitat que ho gestione. Açò es pot ampliar en un Curs de Disseny Aplicat de Permacultura que algunes entitats ho poden estendre a dos anys. Abdós acrediten en un certificat al seu terme.

No obstant encara no és una formació reconeguda per les administracions nacionals de cap país, encara que a voltes s'impartixen cursos i conferències sobre permacultura en moltes universitats del món. En algunes d'elles oferixen un curs estés de permacultura similar al Curs de Disseny Aplicat de Permacultura en dos universitats de Viena: l'Universitat del Cultiu del Sol de Viena (BOKU) i l'Escola Superior de Pedagogia Agrària i del Mig ambient. En Estats Units algunes universitats impartixen tant el CDP (PDC en anglés) de dèu semanes i un curs més estés cridat PDC pro Course de vint semanes. Estos cursos s'impartixen en l'Universitat Estatal d'Oregó, l'Universitat Estatal de Carolina del Nort, la Cornell University i l'University of Massachusetts Amherst.

En Alemània l'Universitat de Gotinga desenrolla un proyecte de permacultura cridat PermaKulturRaum. És portat a terme per estudiants des de 2011 i té com a objectiu reduir la chafada de carbono. Està previst que el proyecte estiga actiu durant 20 anys.

Principis ètics

Els tres principis bàsics de la permacultura

David Holmgren va idear una ètica de la permacultura basada en tres principis ètics fonamentals:

	Ètica	Descripció
1	Conte de la terra: conservació del sol, els boscs i l'aigua.	Recapte per a tots els sistemes de vida per a que continue i es multiplique. Est és el primer principi, perque sense una terra sana, els sers humans no poden prosperar.
2	Conte de les persones: ocupar-se de sí mateixa, dels familiars, parents i de la comunitat.	Recapte per a les persones per a accedir als recursos necessaris per a la seua existència.
3	Repartiment just: redistribució dels excedents (llímits al consum i a la reproducció).	Reinvertir els excedents de nou en el sistema per a proporcionar-los a les dos primers ètiques. Açò inclou tornar els residus al sistema per a reciclar útilment. La tercera ètica es referix a la Compartición justa reflectint que cada u no deu prendre més de lo que necessita abans reinvertir el superàvit.

Cuidar de la terra

Placa ubicada en Cuba a on apareixen els principis ètics de la permacultura.

Este component ecològic té com a objectiu l'us i maneig cuidadós i responsable de les bases naturals de la vida (recursos). Estos s'entenen com un regal de la terra per a tots els sers vius. El nostre planeta és un conjunt de sistemes complexos, interdependents, en procés d'evolució i fòra del nostre enteniment complet. Totes les espècies, tots els processos, tots els elements tenen un valor en sí mateixa, més allà del seu valor econòmic o funcional per a l'home.

Per a poder fer sostenible un disseny permacultural, es tenen que integrar en una perspectiva a llarc determini els cicles naturals de materials i els fluix energètics dins dels sistemes fonamentals que sostenen la vida. “La gent a sovint associa el conte de la Terra en algun tipo de gerència planetària, com un reflex del concepte de la Terra com a nau espacial popularisat inicialment a fins dels 60 i principis dels 70. Estes idees han segut poderoses en la forja d'un enteniment de la crisis global ambiental i atres crisis de caràcter ètic, pero a sovint es queden en abstracció separades de nosatres".

Cuidar de les persones

Este component social pren en conte els drets de tota la gent, dels pobles i comunitats, a decidir sobre la seua vida. Fa de la permacultura una filosofia ambiental humanista, que ubica les necessitats i aspiracions humanes en el centre de la nostra ocupació perque tenim el poder i l'inteligència per a afectar la nostra situació, intentant mantindre un equilibri entre llibertat individual i responsabilitat per a aplegar a un equilibri entre les necessitats individuals i les comunes. Açò dona vida a la demanda ètica de la justícia social: Tots els sers humans deuen tindre el mateix dret i accés als recursos i coneiximents. El conte de la gent comença per un mateixa, pero s'expandix en círculs creixents per a incloure a la família, veïns, i comunitats propenques. En este sentit seguix el patró de casi tots els sistemes ètics tradicionals. Per a tindre la capacitat de contribuir en el ben major, un deu estar sà, fort i segur. Vist des d'esta perspectiva, el principi significa: Cuidar-se a sí mateixa, als sers volguts i a la comunitat.

Repartiment just

Sobre el repartiment dels excedents existix un debat sobre quin títul de la 3.ª ètica resumix millor el seu significat. Holmgren, en el seu llibre Principis i senderes de permacultura especifica que s'entén com a repartiment entre totes les espècies i que açò supon distribuir tant la població com el consum humans (dos conceptes directament oposts al antropocentrisme i consumismo dominant actual, que aporten un significat necessàriament ambigu a "repartiment equitatiu" com a resum d'estos conceptes). També s'afigen dos directives: prendre plena responsabilitat per a les nostres vides i cooperar). En assegurar-nos que tots els productes i excedents estan dirigits cap als objectius anteriors, podem escomençar a construir una cultura verdaderament sostenible i permanent.

La flor de la permacultura

Erro al crear miniatura:

Flor de la Permacultura.

Va ser conceptualizada per David Holmgren, indica els diferents àmbits en els que la Permacultura deu actuar per a transformar a les societats en sostenibles i des de quin pot començar qui estiga interessat en practicar-la. Cada pétal d'esta flor és un dels àmbits de la nostra cultura que donades les coses com estan en el món, necessiten redissenye. En el centre de la flor estan els principis ètics i de disseny de la permacultura i al voltant de cada pétal estan els principis, estratègies, métodos, pràctiques o elements que tindrem que triar o crear i potser adaptar a la nostra realitat.

Sobre l'us del terme i la marca permacultura

L'us del terme "permacultura" ha segut motiu de disputa. Bill Mollison va afirmar que el terme estava protegit per la lleis de propietat intelectual, en concret, un dels seus llibres diu: "El contingut d'este llibre i la paraula PERMACULTURA estan protegits per les lleis de propietat intelectual". Estes afirmacions varen ser àmpliament acceptades per la comunitat permacultora. No obstant, les lleis de propietat intelectual no protegixen noms, idees, conceptes, sistemes i maneres de fer coses, solament protegixen l'expressió i descripció d'una idea, pero no l'idea en sí mateixa. En el temps, Bill Mollison va admetre que estava equivocat i que no es pot aplicar restricció alguna a l'us de la paraula permacultura des del punt de vista de les lleis de propietat intelectual.

En l'any 2000, Bill Mollison i el seu Institut Nortamericà de la Permacultura varen solicitar el registre la marca permacultura, concretament la variant de marca de servici (en anglés, service mark) quan fora empleada en seminaris, cursos formatius i tallers. La marca haguera permés a Bill Mollison i els seus dos instituts de permacultura (un en EE. UU. i un atre en Austràlia) establir guies sobre quí pot ensenyar lo que és la permacultura i de quina manera deu ser ensenyada. Ell mateixa va ser promotor en 1993 d'un sistema de certificació i capacitació de enseñantes de la permacultura. Els intents per registrar la marca no varen tindre èxit. No obstant, de nou en 2001 Bill Mollison solicita registrar la marca "Curs de disseny de permacultura" i "Disseny permacultor" en Austràlia. Dites solicituts varen ser retirades en 2003. Posteriorment, en 2009 solicita el registre de la marca "Permacultura: Un manual per a dissenyadors" i "Introducció a la Permacultura", associada als seus dos llibres. Mollison va retirar dites solicituts en 2011. A pesar de dits intents, mai es va materialisar el registre de la marca Permacultura en Austràlia.

Vore també

• Bill Mollison
• David Holmgren
• Geoff Lawton
• Bioconstrucción
• Agricultura regenerativa
• Afluixó
• Permacultura marina
• Plantes en fulls comestibles

Bibliografia

• Gras, Eugenio. Collita d'aigua i terra. Olba, Terol (2012). EcoHabitar (Espanya). ISBN 978-84-940246-4-1
• Mollison, Bill & Slay, Reny Mia. Introducció a la Permacultura. Tagari Press (Austràlia) (1994). ISBN 0-90822-809-0.
• Burnett, Graham. Permacultura Una guia per a principiantes". Acadèmia de PC, EcoHabitar, Cambium (Espanya). (2006). ISBN 9788461102006.
• Morrow, Rosemary. Guia de Permacultura per a l'usuari de la Terra [5]. CIDEP - Comunicació / BRC Edicions. 3.ª ed. 2012. ISBN 978-987-24705-1-7.
• Holmgren, David. "Permacultura. Principis i Senderes més allà de la Sustentabilidad".Kaicron 2013. ISBN 978-987-1758-19-7.
• Hemenway, Toby. "La ciutat de la permacultura" Kaicron 2017. ISBN 978-84-946543-3-6.
• Whitefield, Patrick. "Permcultura essencial" Kaicron 2017. ISBN 978-84-946543-1-2.
• Mars, Jennifer i Mars, Ross. "Permacultura pas a pas" Kaicron 2017 ISBN 978-84-946543-6-7.
• Burnett, Graham. "El llibre vegano de la permacultura" Kaicron 2017 ISBN 978-84-946543-8-1.
• Bell, Graham. The Permaculture Way. 1st edition, Thorsons, (1992), ISBN 0-7225-2568-0, 2nd edition. Permanent Publications (UK) (2004), ISBN 1-85623-028-7.
• Bell, Graham. The Permaculture Garden. Permanent Publications (UK) (2004), ISBN 1-85623-027-9.
• Holmgren, David. Permaculture: Principles and Pathways Beyond Sustainability. Holmgren Design Services (Austràlia).

• Holmgren, David. "Update 49: Retrofitting the suburbs for sustainability". CSIRO Sustainability Network
• Hart, Robert. Forest Gardening. Green Books (UK) ISBN 1-900322-02-1.
• Hemenway, Toby. Gaia's Garden. Chelsea Green Books (US) (2001). ISBN 1-890132-52-7.
• Loofs, Mono. Permaculture, Ecology and Agriculture: An investigation into Permaculture theory and practice using two case studies in northern New South Wales Honours thesis, Human Ecology Program, Department of Geography, Australian National University 1993
• Mollison, Bill & David Holmgren Permaculture One. Transworld Publishers (Austràlia) (1978), ISBN 0-552-98060-9.
• Mollison, Bill Permaculture Two. Tagari Press (Austràlia) (1979), ISBN 0-908228-00-7.
• Mollison, Bill. Permaculture: A Designer's Manual. Tagari Press (Austràlia).

Enllaços externs

• Permacultura íbera - Pàgina de Permacultura Íbera
• Permacultura Mediterrànea - Pàgina de Permacultura Mediterrànea
• Permacultura, Un manual per a dissenyadors. Bill mollison (traducció al castellà):
• Gaia.org.ar - Pàgina de Gaia.org.ar
• Plantilla:Vimeo - Documental educatiu sobre permacultura.
• Tierramor - Permacultura [6] archivat en Wayback Machine. - Artículs sobre Permacultura
• conceptes de: Permacultura, Agroecología i Transició - Proyecte d'experimentació en Permacultura Mediterrànea