Estructura del sol

La estructura del sol és l'estat del mateix, que resulta de la granulometría dels elements que ho componen i del modo com es troben estos disposts. L'evolució natural del sol produïx una estructura vertical estratificada (no en el sentit que té estratificació en ecologia) a la que es coneix com a perfil.Les partícules primàries (arena, rovina o argila) no es troben aïllades en els sols, sino formant partícules secundàries o agregats.

Les capes que s'observen es diuen horisons i la seua diferenciació es deu tant a la seua dinàmica interna com al transport vertical.

El transport vertical té dos dimensions en distinta influència segons els sols:

1. La lixiviación o llavat la produïx l'aigua que s'infiltra i penetra verticalment des de la superfície, arrastrant substàncies que es depositen sobretot per adsorció.
2. L'atra dimensió és l'ascens vertical per capilaridad, important sobretot en els climes a on alternen estacions humides en estacions seques.

Es diu roca mare a la que proporciona la seua matriu mineral al sol. Es distinguixen sols autòctons, que s'assenten sobre la seua roca mare i representen la situació més comuna.

Perfil i horisons del sol

Artícul principal → Horisó del sol.

Esquema o perfil del sol

El perfil del sol és l'ordenació vertical de tots els seus horisons o capes. Un horisó del sol és un estrat horisontal, que es desenrolla en l'interior del mateix i que presenta diferents caràcters de composició, textura, adherencia, etc. . Clásicamente, es distinguix en els sols complets o evolucionats, tres horisons o capes fonamentals, que constituïxen el seu perfil i que des de la superfície cap a avall són:

• Horisó O, o capa superficial de l'horisó A: És la part més superficial del sol, format per fulls, branques i restants vegetals (detrito).
• Horisó A, o zona de llavat vertical: És el més superficial i en ell enraíza la vegetació herbácea. El seu color és generalment obscur per l'abundància de matèria orgànica descomposta o humus elaborat, determinant el pas de l'aigua arrastrant-la cap a avall, de fragments de tamany fi i de composts solubles. Està subjecte a bioturbación.
• Horisó B o zona de precipitat: Carix pràcticament de humus, per lo que el seu color és més clar (pardo o roig), en ell es depositen els materials arrastrats des de dalt, principalment, materials arcillosos, òxits i hidròxits metàlics, etc., situant-se en este nivell els trobarem calcáreos àrits i les corazas lateríticas tropicals.
• Horisó C o subsol: Està constituït per la part més alta del material rocós in situ, sobre el que es recolza el sol, més o menys fragmentat per l'alteració mecànica i la química (l'alteració química és casi inexistent ya que en les primeres etapes de formació d'un sol no sol existir colonisació orgànica), pero en ell encara pot reconéixer-se les característiques originals del mateix.

• Horisó R (també cridat horisó D), roca mare o material rocós: És el material rocós subjacent que no ha sofrit cap alteració química o física significativa. Alguns distinguixen entre D, quan el sol és autòcton i l'horisó representa a la roca mare, i R, quan el sol és alóctono i la roca representa només una base física sense una relació especial en la composició mineral del sol que té damunt.
• Horisó I, capa no sempre present: És l'horisó de llavat o eluviación. Sol ser de color clar, i presenta una estructura en escàs desenroll laminar.

Estructura i agregació del sol

Eixemple d'estructures de les partícules del sol

El modo en el qual es disponen les partícules terrosas en conjunt determina l'estructura del sol. Les partícules arcillosas tenen forma laminar i en depositar-se, tendixen a colocar-se tocant-se per les vores o en la cara d'una làmina i la vora de l'atra. Açò ocorre per la càrrega negativa de les cares, que dona lloc també al fenomen de la capa doble. El resultat d'açò és la coneguda "estructura floculada".

Si les càrregues negatives són compensades (com ocorre en els depòsits marins), obtindrem una estructura "dispersa" molt més compactar en poder posar-se les cares contigües en contacte. Si en el complex arcilloso existixen coloide orgànics, el floculado que deriva d'estos presenta les partícules minerals distanciades entre sí per les molècules orgàniques, les que sent de notables dimensions, provoquen la formació d'amplis espais buits que donen al sol una estructura de tipo lacunar. El floculado per lo tant pot estar constituït per grànuls i per grums més o menys complexos, és dir de aglomerados de diàmetros més o menys grans que donen lloc a una estructura tipo granular o de grums prou rica en espais buits entre les zones de contacte entre els aglomerados mateixos.

Segons estudis recents (1965), estos aglomerados estarien consolidats per la lignina, produïda per la descomposició de les substàncies orgàniques, la que donaria una certa estabilitat als grums i un cert grau de resistència front als agents disgregantes.

L'estructura del sol és una propietat que està mudant contínuament, en funció d'un complex de factors físics, químics i biològics. Podem resumir-la en: rocós, arenenc, limoso, arcilloso, franc i humífero.

Com a agents o factors que favorixen una bona estructura dels grums, des del punt de vista de l'utilisació agronómica del sol, es pot recordar:

• Les operacions de labranza de la terra que introduïxen substàncies orgàniques, o la formació d'espais buits;
• L'acció mecànica eixercida per les raïls de les plantes;
• La variació climàtica, variació entre gèl i desgel, o entre periodos secs i periodos humits;
• Les accions químiques i coagulantes de certs ions com el calcio, l'òxit de ferro, etc.

Alguns factors, per una atra part, tendixen a destruir l'estructura de grums dalt mencionada.

• L'aigua provinent de la pluja o del rec, pot comportar-se com a agent disgregante, per la seua acció mecànica, o diluent de sals minerals solubles;
• Alguns cationes com el Na⁺ actuen com demoledores de l'estructura en el sol alcalino, pel seu efecte destructor dels coloide.

L'estructura molecular del sol té un paper molt important en el comportament hidrodinàmic del sol cultivat.