Història de Suïssa

Artícul principal → Suïssa.

Plantilla:Història de Suïssa Les primeres notícies històriques sobre les terres de l'actual Suïssa apareixen en Juliol César en els seus Comentaris sobre la guerra de les Galias. Despuix de les Grans invasions que bosquejaron les barreres llingüístiques del país, es varen formar aliances entre chicotets estats durant l'Edat Mija, entre 1291 i 1332, en la finalitat de formar la Confederació dels III Cantones, la qual va anar la primera etapa per a la formació de la Confederació Suïssa. Després de successives aliances de defensa, en 1481 es va constituir la Confederació dels VIII Cantones. En els sigles següents, es va configurar progressivament la Confederació dels XIII Cantones fins que va alcançar la seua independència en 1648. Suïssa va obtindre un estatus federal en 1803 en ser dividida i reorganisada com República Helvètica durant l'ocupació per la França Revolucionària gràcies a Napoleón Bonaparte. Suïssa es va constituir en vintidós cantones fins a la seua lliberació en 1815 i, més tart despuix d'una guerra civil i religiosa emergix l'Estat federal en 1848. Per la seua política de neutralitat, Suïssa va travessar el XX sense participar en guerra alguna.

Des de 1848, la Confederació Suïssa ha segut un Estat federal format per cantones relativament independents, alguns dels quals han permaneixcut confederados des de fa més de sèt sigles, per lo que es pot considerar a Suïssa com una de les repúbliques més antigues del món.

Història antiga

Artícul principal → Història primerenca de Suïssa.

Prehistòria

Hi ha restants arqueològics que sugerixen que pobles dedicats a la caça-recolecció es varen instalar en les valls al nort dels Alps al fi del Paleolític. En l'era Neolítica, esta regió estava relativament molt poblada. S'han trobat restants de construccions paláfiticas o llacustres (sobre pilotes) en les zones poc profundes de molts #llac. Cap a l'any 1500 a. C., varen arribar a esta zona tribus d'orige celta. Els retios o recios varen habitar en la zona oriental, mentres que els helvecios es varen assentar en l'oest.

Els primers indicis d'ocupació del territori de Suïssa es remonten al Musteriense (100 000 a. C.) i a l'aparició de vàries peces arqueològiques de cultures com Aziliense, Sauveterriense, Tardenoisiense; els principals vestigis daten de l'era Neolítica junt en l'aparició de l'agricultura, mileni VAIG VORE abans de Crist. En el periodo Neolític mig apareix la cultura del bronze, caracterisada pels poblats llacustres i poblats ribereños, en particular de la cultura campaniforme, la qual se situa a la vora del llac de Neuchâtel i en la baïa de Zuric, en a on es varen descobrir les rodes més antigues d'Europa, que daten de 2500 anys abans de Crist. Estos pobles contaven fins a en una centena d'habitants, que els varen abandonar al final de el IX abans de Crist en la cultura de Hallstatt.

Des de l'Edat del Ferro, els celtes ocupen el territori, varen dur en si les tècniques del ferro i varen desenrollar arts tals com la ceràmica i la joyeria. La segona part de l'Edat del Ferro es va denominar “periodo de La Tène”, nom que es deriva d'un lloc situat actualment en el cantón de Neuchâtel descobert en 1857. Alguns noms de llocs actuals són d'orige celta, com Nyon o Yverdon.

A continuació va aplegar l'immigració de la tribu germànica dels cimbrios o cimbros, que deixen Jutlandia cap a 115 a. C. en direcció al sur als quals s'uniran pocs anys més tarde els teutones; a partir, més o menys, de l'any 100 a. C., la major part de l'altiplà suís serà ocupat per cinc tribus helvètiques, que mencionarà per primera volta l'historiador romà Tácito.

Originalment nómades, les tribus es sedentarizaron progressivament, encara que dos d'elles es varen unir als Cimbrios en 107 a. C., durant la seua expedició al suroest de l'actual França. Espentats pels cimbrios, la tribu helvètica dels tigurinos descendix per la vall del Ródano encapçalats pel seu jove cap Divicón. A la vora del Garona, en 107 a. C., s'enfronten i vencen a un eixèrcit romà, els soldats supervivents del qual varen tindre que passar baix un jou en senyal de derrota. Com a represàlia, Roma envia un nou eixèrcit al mando de Cayo Mario, qui s'enfronta als germans en 102 a. C. i els extermina casi totalment en la batalla de Aquae Sextiae (actualment Aix en Provence); els tigurinos varen ser forçats a retornar i establir-se en la regió d'Avenches.

Poc abans de la guerra de les Galias, diverses poblacions celtes habiten el territori que és actualment Suïssa. Per un costat, el altiplà suís està ocupat principalment pels helvecios, una part de Jura i la regió de Basilea està en les mans dels ráuracos, els retios i els grisones ocupen una part de la Suïssa oriental. El Tesino està poblat per leponcios, mentres que el Valais actual està dividit entre els nantuates, veragros, sedunos i uberios; Ginebra és un oppidum dels alóbroges. Juliol César, encara que mai va estar allí, descriu en els seus Comentaris sobre la guerra de les Galias el territori dels helvecios com llimitat d'un costat pel Rin [...], de l'atre pel Jura [...] i d'un tercer pel llac Léman i el Ródano. César menciona quatre tribus helvètiques i dotze poblacions, de les quals una d'elles es troba a la vora del riu Aar, la que és actualment la ciutat de Berna.

A mitan de el I a. C., els helvecios emigren cap al país de la tribu gala dels sántonos, en l'oest de l'actual França. Encara que les raons d'esta decisió no es coneixen en certea, entre els diversos motius que haurien pogut dur a esta migració estan la falta de terres i l'ambició de el cabecilla Orgétorix. Siga com fora la raó, estos últims varen cremar les seues ciutats i pobles i més de 360 000 helvecios varen mamprendre el camí. Juliol César, llavors procònsul de la Galia Narbonense, els combat en la batalla de Bibracte (58 a. C.) i els obliga a retornar a la seua terra, a on deuran defendre la frontera del Rin contra les invasions germàniques. En 52 a. C., segons César, els helvecios envien reforços a Vercingétorix.

Época clàssica: Imperi romà

Artícul principal → Suïssa en l'era romana.

Els romans van integrant progressivament als helvecios en el naixent Imperi romà per mig de la fundació d'una colónia de veterans en Nyon, despuix, baix el regnat d'Augusto, d'Augusta Raurica prop de Basilea, en el territori helvètic que pertany des de llavors a la Galia Bèlgica. Solament les tribus del Valais i els réticos permaneixen independents fins que varen ser conquistats per Tiberio i Claudio cap a l'any 7 a. C., que varen unificar en la província de Recia, la capital de la qual era Augsburc.

En el I, la vora septentrional del Rin és una zona fronteriça estratègica del Imperi romà: està ocupada militarment i defesa per campaments militars permanents, com en Augusta Raurica (actual Augst).

La ret viària es consolida, es funden ciutats noves com Forum Claudii Vallensium (actualment Martigny) mentres que les èlits celtes es romanizan. L'antic oppodium principal dels helvecios, Aventicum (actualment Avenches), elevat al ranc de colónia en 73, aplega a ser la principal ciutat de la regió. Cap al 47, el Valais es convertix en una província autònoma, els Alps Peninos, i el territori dels helvecios se sumixca en el 89 a la província de Germania Superior, la capital de la qual era l'actual Magúncia.

Entre el sigle I i el II la pau romana reina en l'imperi. Les fronteres havien alvançat cap al nort i Suïssa ya no era llavors zona fronteriça. Mentres el llatí es generalisa, el territori coneix un periodo de prosperitat econòmica. El cristianisme aplega des d'Itàlia i s'estén per tot el territori, apareixent les primeres iglésies en Ginebra i Martigny i sèus episcopals en Basilea, Martigny, Ginebra i Coira entre el 350 i el 400. Els misionero cristians varen fundar moltes comunitats religioses, particularment en Saint-Ursanne, en Romainmôtier i també, el monge Gal s'establix al sur del llac de Constanza, a on anys més tart s'alçarà l'abadia que du el seu nom.

Confederació dels III cantones i Independència

Artícul principal → Confederació dels III cantones.

• Components de la Confederació dels III cantones
• 
  Cantón de Uri
• 
  Cantón de Schwyz
• 
  Cantón de Nidwalden
• 
  Cantón de Obwalden

L'història suïssa comença oficialment l'1 d'agost de 1291 quan els pobles d'Uri, Schwyz i Unterwalden varen firmar un Pacte federal (en alemà Bundesbrief) per a combatre als Habsburgo, sobirans d'Àustria. Els habitants d'estos territoris eren principalment llauradors, siervo (esclaus) i, per supost, nobles (ciutadans).

En abril de 1291, Rodolfo I de Habsburgo, primer membre de la família en aplegar a emperador, recupera els drets sobre Lucerna, en l'extrem del Llac dels quatre cantones, en l'objectiu de restablir l'autoritat de la seua família en la regió. Despuix de la seua mort, el 15 de juliol de 1291, i preveent eventuals problemes de successió, els hòmens lliures de les valls del Uri, de Schwyz i de Nidwalden, renoven un pacte d'aliança jurídica i de defensa permanent, en una data indeterminada a inicis del més d'agost.

Completament oblidat, este pacte no es va conéixer fins al XVIII i va ser publicat en la seua versió original en llatí en 1760 per Johann Heinrich Gleser. No seria reconegut com a primer Pacte federal fins a finals de el XIX per iniciativa del Consell Federal i festejada la seua commemoració per primera volta en el seu sext centenari, en 1891. A partir de 1899, la festa nacional suïssa se celebra anualment l'1 d'agost; abans d'esta data, la fundació de la Confederació tenia lloc el 8 de novembre de 1307, data del llegendari Jurament de Rütli segons Egidio Tschudi. Els fets mítics descrits en la llegenda de Guillermo Tell també varen tindre lloc en eixa mateixa época, inicis de el XIV.

La situació es va deteriorar entre els Waldstätten (cantones primitius) i els Habsburgo durant el regnat interí que va seguir a la mort d'Enrique VII de Luxemburc en 1313. En resposta a l'atac de Schwyz contra l'abadia de Einsiedeln ocorregut el 6 de giner de 1314, es va prohibir als Waldstätten l'accés al mercat de Lucerna, lo que va ser causa de que Luis de Baviera la mamprenguera contra el Habsburgo, Federico el Bell, despuix de la doble elecció de Wittelsbach (25 de novembre de 1314).

En 1315 el duc d'Àustria Leopoldo I, germà menor de Federico, llança un doble atac contra 1500 montañeses que varen véncer per assalt una primera columna composta de 3000 a 5000 soldats en la batalla de Morgarten, el 15 de novembre, en la que els austríacs varen sofrir un verdader desastre. La segona columna, que es dirigia cap a Unterwalden, es va retirar llavors sense aplegar a combatre.

Despuix d'esta victòria, els confederados renoven la seua aliança en el pacte de Brunnen, el 9 de decembre de 1315. En alemà este text és el primer en el qual s'utilisa el terme Eidgenossen («Confederados», que, lliteralment vol dir «companyers units per un jurament»). Detalla igualment la prohibició feta als firmants d'aliar-se en potències estrangeres. Esta última clàusula no serà derogada fins a la fundació de la República Helvètica en 1789.

Expansió de la confederació

Artícul principal → Expansió de l'Antiga Confederació Suïssa.

En 1332 els "Waldstätten" varen rebre un nou aliat, Lucerna, que en eixe moment era una població menuda. No obstant va ser molt important, puix va possibilitar la navegació sobre el Llac dels Quatre Cantones, que des de llavors va quedar completament en territori dels confederados.

Tres anys més tart, el poble de Zuric s'alçaria contra el poder de la noblea. Pero Zuric no va firmar el Pacte d'aliança en els quatre confederados fins a 1351. Esta va ser una dels #adheriment més importants, puix en eixe moment Zuric ya contava en 12 000 habitants, lo que per a l'época era una ciutat important de la regió.

En 1352 els Habsburgo varen declarar la guerra a Zuric, lo que va obligar als confederados a actuar; la guerra va permetre als aliats ocupar els territoris de Glaris i Zug, que estaven baix domini dels Habsburgo. Durant l'ocupació, els habitants de Zug varen demanar auxili al seu emperador, pero est va respondre dient-los que no importava si la ciutat era conquistada, puix ya reconquistaría el territori, perque en eixe moment no tenia temps. Açò va provocar que els zugueses firmaren igualment una aliança en els confederados en 1352.

Els territoris de Glaris i Zug varen tindre que ser restituïts als Habsburgo, pero abdós territoris varen tornar a la federació, Zug en 1365, mentres que Glaris ho feya en 1388.

Temps despuix la casa dels Habsburgo va tindre que firmar la pau en els "Waldstätten" despuix de perdre la batalla de Sempach en 1386.

La Confederació dels VIII Cantones

• Nous membres de la Confederació dels VIII cantones
• 
  Lucerna
• 
  Zurich
• 
  Zug
• 
  Glaris
• 
  Berna

En l'imaginari popular, l'idea original de tres membres fundadors s'apaga progressivament en rebre a nous membres. En realitat, les tres entitats organisaran, siga en conjunt o individualment, una verdadera ret d'aliances de defensa durant quaranta anys començant en el Cantón de Lucerna en 1332 i el de Zuric en 1351.

La ciutat de Zug i el vall de Glaris, varen firmar una aliança en 1352, encara que este últim no va tindre un estatut d'igualtat en els demés membres. De totes maneres algunes semanes despuix d'haver firmat estos acorts, els confederados deuen tornar eixos dos territoris als Habsburgo. Fins a 1365 no varen recuperar Zug i fins a 1388 Glaris. En 1353, es firma una aliança en el Cantón de Berna que té igualment per objectiu impedir qualsevol tipo de reclamació sobre Obwald en el territori de Berna, en el seu entorn rural i domini de la ciutat.

Quan els huit chicotets estats, units per esta ret d'aliances, es varen agrupar baix el nom genèric de “Confederació dels VIII cantones”, en 1359, per primera volta apareixen dos bandes creuades sobre el fondo roig com a senyal de renaixença sobre els camps de batalla. Més tart, en 1851 es definirà com a escut oficial del país la creu blanca de braços iguals sobre el fondo roig. En 1370, el nou pacte, cridat Pfaffenbrief («Estatut de sacerdots» en alemà), es firma entre els Cantones que controlen el pas de Sant Gotardo, és dir, tots ells, llevat Glaris i Berna. Este document unifica el dret que existix i fa a cada home, siga noble o plebeu, llaic o religiós, igual davant la justícia impartida pels juges locals.

De totes formes els Habsburgo no renuncien a les seues pretensions. En dos ocasions tracten vanamente de conquistar els cantones: la primera volta en 1386 en la batalla de Sempach, i més tart, 1388, en la batalla de Näfels. En els dos casos, els montañeses, inferiors en número, barallen contra soldats experimentats, guanyant aixina una reputació de guerrers intrèpits pero igualment poc respectuosos en les costums guerreres. Esta doble victòria consolida l'aliança de les huit comunitats que firmen en 1393, el primer estatut comú de huit cantones, cridat el "Conveni de Sempach", que definix regles militars de comportament durant i despuix dels combats aixina com la manera de comprometre's en un conflicte, que no pot donar-se sino fins al cap d'una delliberació comuna.

Els cantones suïssos asseguren parcialment la seua independència #front els dirigents regionals, tots esperant saber la postura del Sacre Imperi Romà. El XV va vore una fase d'expansió de la Confederació que conquista els territoris pròxims i conclou aliances en varis pobles de les afores: Appenzell, el Valais i Sant Gal. En 1415, els confederados planegen i eixecuten en comú, a costa dels Habsburgo i en la bendició de l'emperador, la conquista del Cantón de Argovia del com una part és administrat baix la forma d'un tractat comú.

Mort del comte de Toggenburgo

Despuix de la mort de Federico VII, comte de Toggenburgo (1436), sense deixar hereus, els seus territoris varen quedar sense govern i, llavors, els confederados, particularment Schwyz i Zuric es varen enfrontar per a repartir-se l'herència del comte durant la cridada antiga guerra de Zuric (1440-1446): Schwyz, en el seu afany per conseguir noves terres, va invadir la major part del territori del comtat. El problema es va donar quan l'eixèrcit de Zuric va aplegar a la zona per a ocupar els mateixos territoris. Zuric es va enfrontar en Schwyz tractant de conquistar els territoris ya ocupats per Schwyz; llavors intervé per primera volta la Dieta federal, donant la raó a Schwyz (llavors aliat en Glaris).

La Dieta federal va decidir declarar la guerra a Zuric, que es va rendir als confederados i al mateix temps va ser obligada a firmar un tractat de pau. El burgomaestre de Zuric (Stüssi), com a represàlia, va decidir firmar un pacte en la casa d'Àustria, l'enemiga dels confederados.

Zuric, aliada en Àustria, part a la guerra contra els confederados. Desafortunadament per a Stüssi (burgomaestre de Zuric), els confederados apareixien com l'eixèrcit més fort i gran d'Europa, capaç de reunir més soldats que el mateix Imperi dels Àustria, lo que va significar que la batalla de Santiago del Sihl va ser guanyada per la confederació.

Finalment, es conquista Turgovia en 1460 i s'unix igualment com a estat confederado despuix de la firma d'un tractat comú.

La Confederació dels XIII Cantones

• Nous membres de la Confederació dels XIII cantones
• 
  Friburgo
• 
  Soleura
• 
  Basilea
• 
  Schaffhausen
• 
  Appenzell

Al final de la guerra de Borgoña, dos nous cantones, Friburgo i Soleura, criden a la porta de la confederació. No obstant els cantones es dividixen davant estes demandes d'adheriment i la guerra civil amenaça entre els cantones rurals que temen perdre la seua majoria i els cantones urbans. Finalment el ermitaño Nicolas de Flue propon en 1481 un compromís acceptable, el Conveni de Stans: Friburgo i Soleura són admesos en la Confederació.

Despuix de la derrota dels Borgoñones, l'emperador Maximiliano reorganisa el Sacre Imperi Romà instaurant un tribunal imperial i un nou impost, el cèntim real, en 1495. Els confederados es neguen a sometre's i vencen a les tropes imperials i a les d'una coalició de ciutats del sur de l'actual Alemània en la cridada Guerra de Suabia que va durar des de decembre de 1498 a setembre de 1499. El tractat de Basilea de 22 de setembre de 1499 marca l'independència de fet dels cantones suïssos front a l'imperi que renuncia als seus drets. De totes formes és necessari esperar a la Pau de Westfalia (1648) per a que esta independència siga reconeguda jurídicament. Les ciutats de Basilea i de Schaffhausen, ya unides, seran cantones en 1501, seguides per Appenzell en 1513. Naix la confederació de XIII cantones i durarà fins a 1798.

Per llavors la confederació va ser posada a prova en les tormentosas guerres d'Itàlia. Actuant tant com a aliada, tant com a enemiga de França, conseguix dominar una part del Tesino abans de sofrir una dura derrota en la batalla de Marignano en 1515. Llavors varen firmar la Pau perpètua en França que va obtindre dret de reclutar lliurement mercenaris suïssos contra el Tesino i una part de la Valtelina. Este tractat marca el fi de la política d'expansió dels Confederados, que no varen tornar a participar en les guerres d'Europa, llevat com a mercenaris.

En el XVI aplega a Zuric la Reforma protestant com a conseqüència de la predicació i influència d'Ulrico Zuinglio. Pronte s'estendrà per una gran part de la Confederació que quedarà dividida durant les quatre guerres religioses: la primera (l'episodi de la qual de la sopa de llet es farà célebre) i la segona guerres de Kappel que acaben, en 1531, en la derrota dels protestants i la mort de Zuinglio, són seguides per les dos guerres de Villmergen en 1656 i 1712. La dieta federal es troba dividida entre sèt cantones catòlics, dos mixts i quatre reformats, menys numerosos pero més poblats. Esta divisió va encara a accentuar-se en la Contrarreforma dirigida especialment pels jesuïtes un dels resultats dels quals va ser la divisió en 1597 del cantón de Appenzell en dos semi-cantones: Appenzell Rodas Exteriors protestant i Appenzell Rodas Interiors. catòlic.

• 1597: Divisió del cantón de Appenzell
• 
  Appenzell Rodas Exteriors
• 
  Appenzell Rodas Interiors

Continguda progressivament per la Contrarreforma en la part alemana del país, la Reforma s'estén llavors cap a l'oest, principalment gràcies a l'encabotament del francés Guillermo Farel que predica i convertix la major part del país de Vaud, de Neuchâtel i de Ginebra abans de dur-la a Lausana en un debat públic contra els catòlics (conegut per l'història baix li nomene de «Disputa de Lausana») en l'ajuda de Juan Calvino i Pierre Viret. En 1533, el bisbe de Ginebra fuig i la ciutat es convertix en una república lliure i més tart, en 1541, en una teocràcia baix l'influència radical de Calvino que transforma la ciutat en la Roma Protestant.

Entre tant, el Ducado de Saboya fracassa en 1536 en intentar recuperar els seus vells dominis: és expulsat del país de Vaud pels Berneses, els friburgueses i els Valesianos. De totes formes, en esta ocasió conquista alguns territoris, tals com el Chablais (actualment francés) en la vora sur del Llac Leman fixant aixina en conseqüència les fronteres del país.

Durant la guerra dels Trenta Anys, Suïssa permaneix neutral pero deu defendre's movilisant 36 000 hòmens en les seues fronteres, creant aixina el concepte de «Neutralitat Armada», fins que l'independència i la neutralitat de Suïssa varen ser reconegudes finalment en la Pau de Westfalia que posa terme al conflicte europeu en 1648.

El XVII marca un periodo de prosperitat científica i econòmica en l'evolució de l'agricultura i l'aportació dels hugonotes francesos. D'este periodo data la concepció de nació suïssa, desenrollat en la creació de #càtedra d'història nacional en les universitats del país que borra les diferències confessionals, polítiques, econòmiques i socials per a donar pas a una Suïssa “Unida i pacífica”» mentres que l'arribada de viagers estrangers senyala els inicis del Turisme en Suïssa.

No obstant, durant este periodo es produïxen vàries #sublevació, com la Guerra llauradora suïssa de 1653 contra Berna i Lucerna, de països dominats, com la “Conjura Henzi” contra el patriciado de Berna en 1749, la “sublevació Livin” contra Uri en 1755 o la “Sublevació Chenaux” en 1781 contra Friburgo, o de “liberador” com en la Leventina o, en el país de Vaud en el major Abraham Davel en 1755. Lo cert és que estes #sublevació puntuals no varen ser una atra cosa que estratègies per a obtindre o mantindre drets particulars, i no tenien, llevat la tentativa de Davel, caràcter revolucionari.

Suïssa baix l'ocupació francesa

Artícul principal → República Helvètica.

La reacció en Suïssa és profunda despuix de l'anunci de la massacre de 800 guàrdies suïssos en l'assalt al palau de les Tullerias el 10 d'agost de 1792. El mateix any, s'envien tropes de Berna i de Zuric a Ginebra, per a impedir una invasió francesa d'este territori aliat. No obstant algunes semanes més tarde la ciutat del Leman va caure en mans dels revolucionaris. També en 1792 França va invadir el bisbat de Basilea que era independent baix el nom de República rauraciense abans de ser somesa novament per França baix el nom de departament de Mont-terrible, que comprenia els actuals districtes del Jura de Porrentruy i Delemont, el 23 de març de 1793.

En 1795 Frédéric-Cessar de la Harpe, comença un alçament del Vaud per raons llingüístiques, contra Berna, pero no va conseguir molts seguidors i deu fugir i refugiar-se en París. Des del seu exili va exhortar al govern francés a enviar les seues tropes a la Suïssa Romançada. Finalment en 1798 prenent com a pretext la mort de dèu soldats destacats en Thierrens, les tropes franceses varen invadir el país. Varen trobar poca resistència i els invasores varen ser relativament ben rebuts, llevat en Berna i en Suïssa Central, a on Nidwalden va lliurar en solitari un combat desesperat contra França. Les dos victòries franceses de Grauholz i de Fraubrunnen varen dur a la capitulació de Berna en l'autumne de 1798. Despuix es va produir l'efímera proclamació d'unes quaranta repúbliques en algunes semanes, finalment París impon el nou règim de la República Helvètica.

El 24 de giner de 1798, es proclama la República Lemánica, separada i lliberada de Berna. Pero la revolució no terminaria ací, puix els territoris de Argovia, també en poder de Berna, es varen declarar independents, de la mateixa manera que l'antic ducado de Toggenburgo, que ara deixava de ser part de Schwyz per a formar el cantón de Turgovia. Les secessions també varen afectar als aliats dels confederados: el Baix Valais es va independisar de l'Alt Valais.

Napoleón, sabent que Suïssa és el camí més curt entre el nort i el sur d'Europa, aixina com entre França i Itàlia, va decidir conquistar Suïssa. Per a justificar l'invasió, Napoleón va aprofitar la sublevació del poble del Lemán per a entrar en Suïssa, en l'excusa de protegir als habitants d'estos territoris; ademés va dir haver segut aconsellat pels mateixos suïssos (dos refugiats suïssos en París varen convéncer a Napoleón de que lliberara la seua pàtria, entre elles el Lemán).

L'invasió va escomençar el 2 de març de 1798 en la caiguda de Friburgo i Soleura. Tres dies més tart, el govern bernés era somés per primera volta. Els cantones es varen ser sometent, alguns sense siquiera haver lliurat una batalla. Els confederados havien perdut els seus grans eixèrcits.

L'emperador francés obliga als confederados a canviar de règim en 1799. Lo que es dia Confederació dels XIII, passava a ser la “República Helvètica, una i sola”. Els cantones ya no eren cantones, ara eren simples prefectures, les Tres Lligues dels Grisones varen perdre el territori de la Valtelina, que va ser anexada a la República Cisalpina. Els territoris de l'antic bisbat de Basilea ara es llimitaven a la ciutat mateixa. Les ciutats de Mulhouse i Ginebra varen ser anexionadas a França.

La «república helvètica una i indivisible» segons el seu nom oficial, és un estat centralisat i unitari, governat per un directori que nomena els governadors dels cantones convertits en simples divisions administratius i les fronteres de les quals varen ser redibujadas de modo important. Ademés del conflicte europeu, que es desenrollava en part sobre el sol suís, ilustrat per les batalles de Zuric en 1799, els conflictes entre centralistes i federalistes eren incessants fins a l'estiu de 1802, quan les tropes franceses es varen retirar del territori i es desencadene la Stecklikrieg («Guerra de baston» en alemà), un tumult federaliste contra la República Helvètica, el govern de la qual es va refugiar en Lausanna.

Napoleón

Artícul principal → Suïssa en l'era napoleònica.

El 30 de setembre de 1802, Napoleón Bonaparte va intervindre i despuix d'haver convocat en París a una delegació helvètica formada per 63 representants suïssos i quatre senadors francesos,, impon l'Acta de Mediació proclamada el 19 de febrer de 1803 que va definir una nova constitució per al país. Esta acta va assossegar les tensions internes gràcies, en particular, al restabliment de les fronteres tradicionals de la majoria dels cantones, a excepció notable del cantón de Berna que es va vore definitivament amputado dels nous cantones de Vaud i d'Argovia. Es creen també els cantones de Sant Gal, Turgovia, Tesino i dels Grisones, reunint bailías conegudes. A fi de garantisar el control dels ports alpins, Valais es va separar de Suïssa i va aplegar a ser independent, pero serà anexada pel primer Imperi francés en 1810, aixina com Ginebra que es va convertir en capital del departament francés de Leman i Neuchâtel es va transformar en principat, oferit al mariscal Berthier, que mai va anar allí.

• Cantones nous creats per l'Acta de Mediació
• 
  Vaud
• 
  Argovia
• 
  Sant Gal
• 
  Turgovia
• 
  Tesino
• 
  Grisones

Els 19 cantones resultants eren entitats independents i disponia cada u de la seua constitució i de la seua aduana. El poder central eixercit per la dieta federal era dirigit pel Landammann de Suïssa, únic cas històric en el que el país va ser dirigit per una sola persona. L'Assamblea eixercix el control de l'eixèrcit suís aixina com del franc suís que es va convertir en l'única moneda del país. No obstant entre 1803 i 1813, Suïssa és un protectorat francés, sense gran poder de decisió, que es troba realment en París. Pero el país va conéixer llavors un periodo d'estabilitat i de pau encara que la seua indústria va resultar durament afectada pels efectes del bloqueig continental i que el país devia proporcionar quatre regiments al "gran eixèrcit" de França, en un total teòric de 16 000 hòmens.

El número de cantones i els noms varen variar. Ara formaven part de la confederació 18 cantones. Berna va ser dividit en dos, Berna i Oberland (Thun). El Valais era anexionado a França com a prefectura; Lemán (Vaud), Friburgo, Soleura, Lucerna, Basilea, Argovia, Baden (Argovia), Lugano (Tesino), Bellinzona (Tesino), Rhetia (Grisones), Zuric, Schaffhausen, Linth (Glaris i Sant Gal), Säntis (Sant Gal i Appenzell), Waldstätten (Uri, Schwyz, Zug i Unterwalden) i Turgovia.

Per primera volta Suïssa era declarada neutral.

En 1802 Bonaparte retira les seues tropes de Suïssa, lo que permet que un any més tart, sis cantones canvien de nom o es fusionen. El Lemán passa a ser Vaud, Bellinzona i Lugano passen a ser el Tesino, Rethia es denomina Grisones, Turgovia és reconeguda com cantón, Linth es dividix en Glaris i Sant Gal, Säntis es dividix en Appenzell i una atra part s'unix a Sant Gal, Argovia i Baden es fusionen en Argovia, el Oberland desapareix reunint-se en Berna, Waldsätten es dividix en quatre cantones: Uri, Schwyz, Unterwalden i Zug. El territori del Valais desapareix, convertint-se en un departament francés.

En 1813 els confederados es lliberen per fi de Napoleón. En 1814 Ginebra torna a ser lliure gràcies a l'ajuda dels austríacs.

Confederació dels XXII Cantones

Artícul principal → Restauració i Regeneració en Suïssa.

• Els tres nous cantones de 1815
• 
  Valais
• 
  Neuchâtel
• 
  Ginebra

A partir de 1813 eixèrcits estrangers varen travessar en repetides ocasions el país perseguint als eixèrcits francesos, abastint-se sobre el terreny, lo que va produir hambrunas a la població sense que l'eixèrcit ni la Dieta poguera interpondre's, llevat per una incursió de 24 000 hòmens durant alguns mesos en el país de Gex, que va ser l'última eixida de les tropes suïsses a l'estranger. Anats els francesos, varis cantones, en part recolzats per les potències europees, es varen afanyar a restaurar l'antic règim, mentres que l'existència d'algun dels nous cantones va estar amenaçada, en particular Argovia, que Berna volia recuperar.

Firma del Congrés de Viena de 1815

En este context, el 7 d'agost de 1815, finalment tots els cantones varen firmar un nou pacte federal, establint la Confederació suïssa constituïda per cantones independents, units entre ells per un sol tractat comú i no per una ret d'aliances heterogénees. En el Congrés de Viena, les potències europees varen reconéixer la neutralitat perpètua de Suïssa el 20 de maig de 1815 i li varen atribuir tres cantones nous, el Valais, Ginebra, al com França i el regne de Cerdenya varen cedir algunes terres a fi d'assegurar-li una continuïtat territorial, i Neuchâtel, que fins a llavors era un principat prusiano, formant aixina la Confederació de XXII cantones.

El tractat de París de 1815 va atribuir igualment la part de Jura pertanyent al bisbat de Basilea i la regió de Bienne al cantón de Berna, en compensació de la pèrdua de Argovia i dels territoris del Vaud. Les lligues grisonas havien perdut definitivament les bailias de Valtellina i Bormio en 1798, per la negativa de les Tres Lligues a acordar l'igualtat als seus antics súbdits. La frontera de Suïssa no sofrirà més canvis importants.

Despuix de la Revolució de Juliol de 1830 en França i per les idees igualitàries propagades per ella, la mitat dels cantones democratizaron gradualment la seua constitució per mig de la generalisació del dret al vot. En 1832, va esclatar un conflicte civil entre la ciutat de Basilea i el seu entorn rural forçant l'intervenció de l'eixèrcit i provocant la separació del cantón en dos mijos cantones el de Basilea-Ciutat i el de Basilea-Campiña. El mateix any, es rebuja una revisió del pacte federal que introduïx més llibertats individuals.

• 1833: Divisió del cantón de Basilea
• 
  Basilea-Ciutat
• 
  Basilea-Campiña

En els anys següents, el Partit Radical-Demócrata creix en vàries comunes urbanes i protestants. Els seus membres, partidaris d'un sistema més centralisat, varen aplegar gradualment a ser majoritaris en el parlament, en el que varen aprovar varis programes anticatólicos i anticonstitucionals i per això es va produir el tancament de convents de Argovia en 1841. En 1845 el cantón de Lucerna acull als jesuïtes catòlics en el seu territori i els confia l'educació superior, lo que va escandalisar als radicals que per uns pocs vots varen estar a punt de provocar l'expulsió dels jesuïtes. Sentint-se amenaçats, els sèt cantones catòlics de Lucerna, Uri, Schwyz, Unterwalden, Valais, Vaud i Zug en 1845 varen concloure una aliança secreta, el "Sonderbund" (lliteralment «aliança especial» en alemà) que ix a la llum quan tracten d'aliar-se en Àustria, actuant en contra de la Constitució. En 1847, el Parlament va ordenar la dissolució de la Sonderbund i davant la negativa dels sèt cantones, va esclatar la guerra civil.

El conflicte, en el que el general Guillaume-Henri Dufour manava les tropes de la Confederació, és breu i poc sanguinós, i va acabar en la derrota dels cantones catòlics, seguida per l'establiment i l'adopció d'una nova constitució en 1848, que no tornarà a ser revisada profundament fins a 1874.

Estat federal

La nova constitució federal, aprovada el 12 de setembre de 1848 per una majoria de quinze cantones i mig contra sis i mig definix un nou estat, federal i centralisat que, no obstant, seguix duent el nom de «confederació» en el que els cantones ya no són independents, encara que «sobirans» que cedixen part de les seues prerrogatives al govern federal. La constitució també definix les noves institucions polítiques: el Consell Federal i l'Assamblea Federal bicameral en sèu en Berna, a on s'assenta la nova capital i es construïx el Palau Federal. Es varen establir l'unió aduanero i monetària, eliminant #aduana, fronteres i monedes cantonals i regionals.

La llei federal sobre la moneda del 7 de maig de 1850, establix el franc suís, que circula des de 1852 i un sistema monetari similar al de França, que permet a Suïssa ser part de l'Unió Monetària Llatina que va ser creada en 1865 fins a la seua dissolució en 1926. En 1854, es funda l'Escola politècnica federal de Zuric, mentres que els ferrocarrils privats comencen a recórrer el replanell suís.

No obstant, les divisions entre els cantones centrals i catòlics i els protestants del replanell central són encara vives. El deute de guerra que varen deure pagar els perdedors de la guerra de Sonderbund fins a 1852, el sistema majoritari impost per a les eleccions federals, eliminant pràcticament l'oposició conservadora i la separació constitucional entre Iglésia i l'Estat són alguns motius de tensió que milloren, sobretot quan els catòlics conservadors conseguixen un assent en el Consell Federal en 1891.

Sobre la política exterior, el periodo està marcat pel cas de Neuchatel entre 1856 i 1857 seguit pel cas de Saboya en 1860, quan el Consell Federal està considerant l'ocupació dels territoris francesos de Chablais i Faucigny. En 1868, en la firma de la Convenció de Mannheim, Suïssa obté la seua única eixida a la mar: el caixer del Rin va ser declarat com aigües internacionals entre l'últim pont i port de la ciutat de Basilea fins a la seua desembocadura.

Durant la guerra franc-prusiana de 1870, Suïssa va movilisar el seu eixèrcit, manat pel general Hans Herzog, pero llimitant-se, com a neutral, a acollir refugiats, tals com els 85 000 hòmens de l'eixèrcit francés de l'Est, manats pel general Charles Denis Bourbaki que seran els primers beneficiats de l'ajuda del Moviment internacional de la Creu Roja recentment creada per Henri Dunant.

En política interna, es concedix gradualment als ciutadans el dret de referèndum facultatiu i el d'Iniciativa popular Federal. En 1868, el sistema majoritari va ser abandonat en favor del sistema proporcional, que es considera més representatiu. En el mateix sentit, la revisió de la constitució de 1874 encara otorga nous poders al govern federal i es fixa permanentment el Tribunal Suprem Federal en Lausana. L'escola primària es fa obligatòria, aixina com mantindre un registre civil. Esta revisió constitucional es porta a terme durant el Kulturkampf alemà els efectes del qual es fan sentir també en Suïssa en alguns artículs de la Constitució, cridada artículs d'excepció, que restringixen la llibertat de religió i d'expressió, especialment en relació al catolicisme, i que duen a la ruptura de relacions diplomàtiques entre Suïssa i la Santa Sèu en 1874.

La centralisació del poder continua, en 1891, el monopoli en l'emissió de billets de banc donat a la Confederació dona com a resultat, en 1907, la creació de Banc Nacional de Suïssa, encarregat d'esta tasca i de la política monetària. En 1898, el dret penal i dret civil en la seua totalitat aplega a ser prerrogativa de l'estat federal, donant lloc a la creació d'un Còdic Civil i un Còdic Penal seguit pel Còdic Federal d'Obligacions. També durant este periodo, el camp del progrés social, es va implantar (1877) la llimitació de la jornada laboral a onze hores i sis dies a la semana i després en 1890, la Confederació deu crear un segur en cas d'accident o malaltia que pot fer obligatori per a tots els habitants, o per a una o més categories determinades.

Suïssa de el XX

Quan esclata la Primera Guerra Mundial, la població es dividix. La Suïssa alemana s'inclina cap a les Potències Centrals, mentres que la Suïssa romançada simpatiza en els Aliats. El Consell Federal rep plens poders i l'Assamblea Federal designa com a General de l'eixèrcit suís a Ulrich Wille, decisió que està llunt de ser unànim, ya que se li considera massa propenc a Alemània. Les tropes suïsses, relativament ben preparades i abastides, no sofrixen massa la guerra, pero la població suïssa ho sofrix fins a tal punt que en 1915, el Consell Federal otorga al monopoli la distribució de cereals a la Confederació en un intent de lluitar contra el mercat negre.

El Tractat de Versalles que marca el final de la guerra va reconéixer la neutralitat perpètua de Suïssa, a canvi de renunciar al dret, purament teòric, a ocupar Saboya del nort en cas de conflicte, dret que havia obtingut en 1815. En Tirol es va organisar un plebiscit sobre la seua incorporació a la Confederació: el poble ho accepta, pero els aliats finalment incorporen la regió a la nova República d'Àustria.

Les dificultats socials provocades per la guerra duen a la folga general de 1918 convocada pel comité de Olten despuix del armistici i que dura tres dies. La folga, encara que abortada davant l'amenaça d'intervenció militar, permet no obstant al Partit Socialiste de Suïssa tindre èxit en certes reivindicacions tals com l'elecció per escrutini proporcional del Consell Nacional en 1919 o la llimitació de la semana laboral a 48 hores en 1920.

L'escrutini proporcional és el final de la majoria radical, que pert en 1919 45 dels 105 escans que tenia en el Parlament. El Consell Federal també queda remodelat en l'adjudicació d'un segon escan al Partit Demòcrata Cristià i en 1929, un escan al Partit dels Agricultors, Comerciants i Independents (futura Unió Democràtica de Centre). El Partit Socialiste suís encara es manté apartat de l'eixecutiu per la coalició en el poder.

La política exterior es basa en la neutralitat armada: Suïssa s'unix en 1920 a la Societat de Nacions (SDN), en sèu en Ginebra, despuix de votar-ho el 16 de maig de 1920, obtenint una forta majoria en els cantones francòfons (93,2 % en el cantón de Vaud). L'eixida de l'organisació d'Alemània i Itàlia en la segona mitat dels anys 1930 complica la política suïssa que decidix en nom de la neutralitat no aplicar les sancions econòmiques decidides per la Societat de Nacions contra Itàlia.

La política interior d'entreguerres es polarisa en dos fronts oposts, l'esquerra i la dreta, i cada part fa us de l'arma del referèndum per a bloquejar les accions que no li satisfan, lo que obliga al govern federal a utilisar la Llei Federal Urgent que no pot ser refutada per referèndum. Econòmicament, Suïssa es veu sacsada per una primera crisis en 1921 i 1922 i posteriorment en varis anys de retart per l'existència de grans proyectes, es veu immersa en la crisis mundial del 29. El franc suís aplega a devaluarse un 30 % en 1936.

Segona Guerra Mundial

Els inicis de 1930 es caracterisen pel sorgiment de "fronts" dels moviments fascistes dels que, no obstant, s'allunten ràpidament els partits burguesos. Els enfrontaments entre l'extrema esquerra i l'extrema dreta varen culminar en 1932 en el tiroteig de Ginebra del 9 de novembre, durant el qual l'eixèrcit va disparar contra la multitut matant a 13 persones i deixant a 65 ferits. En la segona mitat dels anys de 1930 es produïx un canvi de clima polític en l'afiliació de varis partits nacionals en l'idea comuna de "defensa espiritual", que culmina en l'Exposició nacional suïssa en 1939 en Zuric, la “landi”.

En 1937, patrons i treballadors firmen la pau del treball, que privilegia la consulta i la negociació en els conflictes socials. Durant este periodo, el Govern també prepara el país davant un conflicte militar: Europa s'està armant ràpidament i el Consell Federal desija evitar els problemes d'abastiment de la Primera Guerra Mundial. Per això, l'esclat de la Segona Guerra Mundial en 1939, no pren a Suïssa per sorpresa: el suministrament està assegurat, l'eixèrcit dirigit pel general Guisen ocupa les fronteres i es garantisa el racionament del sustente de la població.

Despuix de la derrota dels francesos en maig de 1940, el país està completament rodejat per les forces del Eix. Un discurs ambigu de la Consellera Federal Marcel Pilet-Golaz que sugerix la necessitat de tractar en la dictadura provoca protestes. El 25 de juliol de 1940, en l'informe Rütli, presenten l'estratègia de Reducte Nacional, que consistix en desproteger les fronteres i enfortir les montanyes de l'interior a fi de permetre una guerra de desgast contra un possible invasor.

Pressionada per abdós grups de beligerants, Suïssa manté una posició ambigua, per eixemple, obri les seues fronteres als judeus que fugen del règim nazi, pero manté el comerç en els aliats de l'Eix. En la política interna, un socialiste, Ernst Nobs va ser elegit per al Consell Federal per primera volta en 1943 i seguit per un segon en 1959, és l'establiment de la "fòrmula màgica", que es manté sense canvis fins a 2003.

La posguerra

Despuix de la guerra, Suïssa continua expandint l'estat socialiste per l'introducció del Segur de la Vellea i Supervivents en 1946 i després per mig de l'aplicació del «sistema dels tres pilars» en 1972. El sufragi femení en Suïssa, que existia en alguns cantones, es generalisa en tota la federació en 1971 i després es va impondre a nivell cantonal en els atres cantones, principalment en 1971 i 1972. El cantón de Appenzell Rodas Interiors té l'obligació de 1990 per sentència d'un tribunal de respectar el principi de l'igualtat entre dònes i hòmens com garantisa la Constitució Federal. Els problemes confessionals de el XIX s'obliden i els artículs d'excepció són essencialment abolits en 1973.

El final de l'any 1960 està caracterisat per la secessió de Jura demanant la separació dels districtes de parla francesa de Berna i la formació d'un ORD cantón. Finalment es porta a terme una votació en 1974: Els districtes catòlics de parla francesa accepten la creació de la nova entitat, mentres que els districtes protestants voten a favor de la seua permanència en el cantón de Berna. Despuix d'un refrende federal en 1978 es crea el cantón de Jura. En 1991, el dret al vot i la elegibilidad es va reduir de 20 a 18 anys per a varons i dònes.

• 1833: divisió del cantón de Basilea
• 
  Jura

Externament, Suïssa permaneix fòra de les Nacions Unides i l'Organisació del Tractat de l'Atlàntic Nort i advoca per una estricta neutralitat armada. Encara que no es va interessar en la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (#SECA) i, quan es va formar, en la Comunitat Econòmica Europea (CEE), es va unir al Consell d'Europa en 1963 i a l'Unió Europea de Lliure Comerç (EFTA) en 1960, abdós dissenyats com un contrapeso a la CEE incipient.

Durant este temps, Suïssa és el país més pròsper del món a pesar de la crisis del petròleu de 1973, que veu l'instauració d'algunes zones sense automòvils. Es varen desenrollar productes químics i textils, aixina com els bancs. La taxa de desocupació es manté per baix del 3 % i Suïssa continua en una política exterior de neutralitat estricta a l'hora que oferix els seus «bons oficis» per a resoldre disputes. Per això la primera reunió entre Mijaíl Gorbachov i Ronald Reagan, es va celebrar en Ginebra en 1985. La sèu europea de l'ONU en la mateixa ciutat també permet a l'institució acollir a persones, com Yasser Arafat, que no pot anar a Estats Units.

Des de 1990

No obstant, la crisis econòmica dels anys 1990 afecta al país: la desocupació aplega a ser de més del 6 %, moltes empreses es reestructuren, unes atres es varen declarar en fallida, i algunes passen a mans estrangeres. A pesar d'esta reestructuració, l'economia Helvètica manté una indústria poderosa i els sectors financers i bancaris estan més desenrollats. Al mateix temps, les relacions exteriors es caracterisen pel desenroll de l'Unió Democràtica de Centre, que busca l'independència i la neutralitat del país front als grans grups supranacionales. El fracàs del referèndum sobre l'entrada en l'Espai Econòmic Europeu (EEE), el 6 de decembre de 1992 marca una detenció en el procés d'integració en l'Unió Europea considerat per alguns com a perillós per a la democràcia directa i per a certs aspectes de l'economia suïssa, com el secret bancari.

A canvi es potencia la via bilateral d'Acorts entre Suïssa i l'Unió Europea com l'establiment de la lliure circulació de persones en 25 països europeus, una major integració econòmica i l'integració en el cel únic europeu.

Molts politòlecs creuen que a esta causa es deu la victòria del UDC o SVP en les eleccions de 2003, en les quals este partit va obtindre el dret de tindre un atre ministre en el Consell Federal, acabant en més de cinquanta anys de l'anomenada Fòrmula màgica.

En 2002 el poble suís aprova l'entrada de Suïssa en l'Organisació de Nacions Unides. En 2005 el poble suís firma els acorts de Schengen.

Vore també

• Guillermo Tell

Referències

• Referències Roland Ruffieux, Nouvelle histoire de la Suisse et dones Suisses, 1982

• Referències Durrenmatt

• Referències J-J Bouquet, Histoire de la Suisse, 2005

• Referències G. Nappey, Histoire suisse, 2007

Enllaços externs

• Plantilla:DHS