Acort de Schengen

Acort de Schengen

El Acort o Tractat de Schengen ([ˈʃiŋən]) és un tractat internacional pel que varis països d'Europa varen suprimir els controls en les fronteres interiors (entre eixos països) i varen traslladar eixos controls a les fronteres exteriors (en països tercers). L'acort, firmat en la localitat luxemburguesa de Schengen en 1985 i en vigor des de 1995, establix un espai comú —denominat espai Schengen— pel que pot circular lliurement tota persona que haja entrat regularment per una frontera exterior o residixca en un dels països que apliquen el conveni.

L'Acort va ser integrat en els tractats constitutius de l'Unió Europea en la reforma del dret primari en la Conferència intergovernamental de 1996 i que va culminar en el Tractat de Ámsterdam. Des de llavors, seguix encara vigent i és una part substantiva de la naturalea de l'Unió Europea com proyecte polític.

En total, vinticinc dels vintisset Estats membres de l'UE formen part de l'espai Schengen: Alemània, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburc, Malta, Països Baixos, Polònia, Portugal, Romania, República Checa i Suècia. Per la seua banda, Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa, que no són membres de l'UE, varen aplegar a un acort per a formar part de l'espai Schengen. Ademés, existixen les clàusules d'exenció en l'aplicació d'alguns punts de l'acort que permeten a Irlanda —i abans també al Regne Unit quan era membre de l'UE— no formar part de l'espai Schengen pero sí participar en la cooperació policial i judicial i en la lluita contra el tràfic d'estupefaents. Mentrestant en Bulgària, Chipre i Romania —que formen part de l'espai Schengen, de conformitat en les seues respectives Actes d'adheriment— encara seguixen operatius els controls en les seues fronteres interiors.

L'espai i la cooperació Schengen

Els països que apliquen en la seua totalitat l'Acort de Schengen constituïxen un territori denominat espai Schengen. L'Acort de Schengen permet suprimir els controls en les fronteres interiors entre els Estats firmants i crear una única frontera exterior, a on s'efectuen els controls d'entrada en l'espai Schengen segons procediments idèntics. L'espai Schengen comprén als Estats membres de l'Unió Europea, llevat alguns d'ells, i a determinats tercers països (Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa). No tots els països de l'Unió Europea són membres de l'espai Schengen, ya siga perque no desijaven suprimir els controls en les seues fronteres en els atres països de dit espai (Irlanda), o be perque no reunien encara les condicions requerides per a això (Chipre).

La lliure circulació dins de l'espai Schengen es va acompanyar de mides de cooperació i coordinació entre els servicis de policia i les autoritats judicials per a protegir la seguritat interior dels Estats membres i, en particular, per a lluitar eficaçment contra la delinqüència organisada. En esta cooperació participen tots els Estats de l'Unió Europea (inclús els que no pertanyen a l'espai Schengen) i alguns tercers països, per lo que l'àmbit territorial de la cooperació Schengen és més ampli que l'espai Schengen.

Història

Espai Schengen  Llegalment obligats a unir-se
Estat	Adheriment
Alemania	Membre original
Austria	1995
Bélgica	Membre original
Croàcia	2023
Dinamarca	2001
Eslovàquia	2004
Eslovènia	2004
Espanya	1991
Estònia	2004
Finlàndia	1996
FRA	Membre original
Grècia	1992
HUN	2004
Islàndia	1996
ITA	1990
Letònia	2004
Lituània	2004
Liechtenstein	2011
Luxemburg	Membre original
Malta	2004
Noruega Noruega	1996
Base de dades NED	Membre original
Polonia	2004
Perú Perú	1991
República Checa	2004
SWE	1996
CHE	2004

Durant els anys 1980 es va iniciar un debat sobre el significat del concepte de lliure circulació de persones. Per a alguns Estats membres, esta solament devia aplicar-se als ciutadans de l'Unió Europea (UE), lo que implicava mantindre el control de fronteres per a distinguir entre ciutadans europeus i nacionals de tercers països. Atres Estats membres, pel contrari, desijaven establir una lliure circulació per a tots i, per tant, suprimir estos controls fronteriços. Davant l'impossibilitat d'alcançar un acort en la Comunitat Europea, cinc d'eixos països en fronteres comunes (França, Alemània, Bèlgica, Luxemburc i els Països Baixos) varen decidir en 1985 crear entre ells un territori sense fronteres: l'espai Schengen, nom de la ciutat luxemburguesa de Schengen —enclavada en una zona en la que és difícil moure's sense creuar una frontera— a on es varen firmar els primers acorts.

A partir d'este acort, els mateixos Estats membres varen elaborar un conveni —que es va firmar el 19 de juny de 1990 i va entrar en vigor el 26 de març de 1995— que completa l'acort i definix les condicions i les garanties d'aplicació d'està lliure circulació. Els demés Estats membres de l'Unió (llevat Irlanda i el Regne Unit), varen firmar protocols d'adheriment al Conveni de Schengen: Itàlia, el 27 de novembre de 1990; Espanya i Portugal, el 25 de juny de 1991; Grècia, el 6 de novembre de 1992; Àustria, el 28 d'abril de 1995; i Dinamarca, Finlàndia i Suècia, el 19 de decembre de 1996. La República Checa, Estònia, Letònia, Lituània, Hongria, Malta, Polònia, Eslovènia i Eslovàquia es varen sumar el 21 de decembre de 2007; i Croàcia l'1 de giner de 2023. Bulgària, Chipre i Romania encara no són membres de ple dret de l'espai Schengen: els controls fronteriços entre estos països i l'espai Schengen es mantindran fins que el Consell de l'UE determine que es complixen les condicions per a suprimir-els.

Adicionalment, varis països no membres de l'UE, han firmat acorts d'adheriment a l'Acort de Schengen: Noruega i Islàndia, el 19 de decembre de 1996; Suïssa, el 26 d'octubre de 2004; i Liechtenstein, el 28 de febrer de 2008.

Per una atra part, es varen instaurar medides cridades «compensatòries» per a millorar la cooperació i la coordinació entre els servicis de policia i les autoritats judicials per a protegir la seguritat interior dels Estats membres i, en particular, per a lluitar contra la delinqüència organisada. En eixe context es va crear el Sistema d'Informació Schengen (SIS) que és una base de senyes que permet a les autoritats responsables dels Estats Schengen intercanviar senyes sobre determinades categories de persones i de bens.

Reforma de l'acort de Schengen

La gestió comuna de les fronteres exteriors de l'UE va començar a ser una necessitat despuix de la posada en marcha del espai Schengen, que va suprimir els controls fronteriços interns entre els socis en 1995. No obstant cada Estat membre ha conservat un control sobre els seus propis llímits territorials. Per la seua banda, les institucions comunitàries a penes tenen potestat sobre la vigilància i gestió de dites fronteres a pesar de que és vital per a garantisar el bon funcionament de l'espai Schengen i del mercat interior de l'Unió Europea. Ademés, la crisis migratòria en Europa i la pandèmia de COVID-19 han posat en perill la llibertat de circulació en l'Unió Europea. Davant el risc de fluix migratoris descontrolados o d'amenaces internacionals, els diferents governs nacionals han respost en el tancament de les seues fronteres.

És aixina que en el marc del proyecte de refundació de l'Unió Europea, el president francés Emmanuel Macron va dir —durant el seu roda de prensa sobre la presidència francesa del Consell de l'Unió Europea (2022)— que volia «una reforma de l'espai Schengen» en nous mecanismes de protecció fronteriça, davant les crisis migratòries. El cap d'Estat va advocar per una UE que «sàpia protegir les seues fronteres» davant les crisis migratòries, al delinear una série de reformes com la que busca la creació de mecanismes de respal d'emergència en cas d'una crisis en la frontera d'un Estat membre. Este país deuria «poder contar en el respal de Frontex, pero també en la solidaritat dels estats membres» va dir.

Paralelament, la Comissió Europea va presentar la seua proposta de reforma de l'espai Schengen en la que busca que siguen les institucions comunitàries les que decidixquen el tancament de les fronteres exteriors en cas de crisis sanitària. D'esta forma, dites institucions tindrien la potestat d'aplicar una política uniforme davant fenomens com els de la pandèmia de COVID-19. Ademés, la proposta constituïx un pas en la federalización de l'Unió i, eventualment, podria servir de model per a una millor gestió, coordinada i uniforme d'un atre tipo d'emergències en les fronteres exteriors, com a crisis migratòries, a on ya s'ha constatat que els Estats per sí solo no poden fer front. Este canvi representaria una cessió més de sobirania per part dels Estats membres, encara que no es «perdria» ya que cada Estat tindria veu i vot en el Consell, la segona institució colegisladora despuix del Parlament.

El proyecte senyala que seria el Consell (a on els Estats tenen vot i estan representats pels seus ministres), el que assumixca eixa potestat per a decretar el tancament generalisat de fronteres, a proposta de la Comissió i en l'escrutini del Parlament Europeu. La nova norma (afegida a l'artícul 21 del Còdic Schengen) permetria a la Comissió propondre el tancament de fronteres exteriors tan pronte com el Centre Europeu per a la Prevenció i Control de Malalties detecte un fenomen en potencial epidémico. Una volta aprovat, el tancament seria obligatori per a tots els Estats membres.

la Comissió von der Leyen també va propondre modificar els artículs 25 i 28 del Còdic Schengen, que rigen la reintroducció temporal dels controls fronteriços interns.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Unió Europea|20px|Vore el portal sobre Unió Europea]] Portal:Unió Europea. Contingut relacionat en Unió Europea.
• Cronologia de l'Unió Europea.
• Fronteres exteriors de l'Unió Europea i de l'espai Schengen.
• Llibertat de circulació.