Fronteres exteriors de l'Unió Europea i de l'espai Schengen

Fronteres exteriors de l'Unió Europea i de l'espai Schengen

Les fronteres exteriors de l'Unió Europea i de l'espai Schengen són les fronteres internacionals que dites organisacions compartixen en els estats confrontants en el territori sobre el que els seus Estats membres eixercixen el seu sobirania nacional en Europa, Àfrica i Amèrica del Sur.

Els ciutadans de l'Unió Europea i aquells atres que es beneficien del dret a la lliure circulació de persones en virtut del Dret de l'Unió Europea (art. 21 TFUE i Directiva 2004/38/CE) es veuen somesos, conforme al Còdic de Fronteres Schengen, a una inspecció mínima quan creuen una frontera exterior consistent en la comprovació de documents de viage per a verificar la seua identitat. Els nacionals de tercers països (en avant, NTP), en canvi, deuen sometre's a la seua entrada a una comprovació més rigorosa que inclou la verificació de l'objecte de l'estància, la comprovació de que disponen de mijos de subsistència suficients, aixina com la seua busca en el Sistema d'Informació de Schengen (SIS) i en les bases de senyes nacionals.

El Còdic de Fronteres Schengen no preveu un sistema d'anotació dels desplaçaments transfronterer dels viagers. Actualment, el sagellat del document de viage és l'únic modo d'averiguar la duració de l'estància d'un nacional d'un tercer país, que en principi no pot superar els 90 dies en un periodo de 180. No existix aixina un mig electrònic uniforme en l'UE que permeta determinar si un nacional d'un tercer país ha sobrepassat el seu periodo d'estància.

La falta de mijos ya mencionada supon, segons la Comissió Europea, que tampoc existixquen senyes fiables del número d'immigrants en situació irregular. Calculat entre 1,9 i 3,8 millons de persones, es considera que la majoria varen entrar de forma llegal pero que han agotat el periodo d'estància màxima. En 2010 varen ser detectades i corregides 000000000505220505220 situacions irregulars, lo que supon un chicotet percentage de les persones que es calcula han sobrepassat l'estància autorisada.

La situació dels mijos per a controlar les fronteres exteriors deu ademés tindre's en conte conforme a l'elevat fluix de persones que anualment les travessen: més de 700 millons, la mitat a través d'aeroports comunitaris. Les previsions d'ací a 2030 indiquen ademés que el número d'usuaris de les llínees aérees en destí a l'UE aumentarà en un 80 %, dels 400 millons de 2009 a aproximadament 720 millons. Les necessitats de control i d'agilisació d'uns fluix cada volta majors han dut a que les Institucions de l'UE es plantegen una modernisació del control de les fronteres exteriors per mig de l'us de noves tecnologies.

Fronteres

l'Unió Europea té fronteres terrestres en dèneu estats (és dir 12 440,8 quilómetros), incloent dèu que estan enclavados en el seu interior. La major frontera entre l'Unió i atres països és la que separa de Noruega en una llongitut de 2348 km, a la que li seguix la frontera en Rússia, que medix 2257 km.

Atres fronteres principals són les que té en Ucrània que en una llongitut de 1257 km (i que es dividix en dos parts per la presència de Moldàvia en la que l'Unió compartix una frontera de 450 km) i en Bielorússia que medix 1050 km. Atres fronteres importants en térmens de llongitut, són aquelles que es troben entre l'UE i Brasil en 730,4 km, Surinam en 510 km i Turquia en 446 km. L'UE té una frontera de 15,9 quilómetros de llarc en Marroc (Ceuta, Melilla, aixina com alguns atres chicotets territoris espanyols en Àfrica. Despuix de l'eixida del Regne Unit de l'Unió, noves fronteres terrestres varen ser creades: 499 km en Irlanda i 1,2 km entre el territori britànic de Gibraltar i Espanya.

També hi ha llímits "interns" en l'UE per la presència d'Estats que no pertanyen a l'UE pero es troben rodejats pels seus Estats membres. Entre estos països isolados en l'UE, dos són costers: l'enclavament de Kaliningrado pertanyent a Rússia, i el Principat de Mónaco. L'exclavament rus de Kaliningrado, que compartixen una frontera en l'Unió de 437 km de llarc (llongitut inclosa en la frontera de 2257 quilómetros dalt). A fi de facilitar la vida dels habitants del óblast, la Comissió Europea ha propost el 29 de juliol de 2011 que es amplien a totes les persones l'oportunitat d'anar a Polònia i Lituània sense visa Schengen. La zona en qüestió es troba a 30 quilómetros de la frontera o a 50 km en casos excepcionals. El Principat de Mónaco té una frontera de 4,4 quilómetros en l'Unió (190 km si es té en conte el fet que les seues aigües territorials són rodejada per les aigües territorials de l'UE).

Suïssa és un Estat sense llitoral; no obstant, es beneficia, des de la Convenció de Mannheim de 1868, de les "aigües internacionals" que s'estenen de l'últim pont del Rin fins al mar del Nort. No obstant, seguix sense eixida al mar. La seua frontera en l'UE medix 1811 quilómetros. Liechtenstein, un chicotet estat fronteriç de Suïssa, sense llitoral i sense accés a la mar, té una frontera de 34,9 km en l'UE.

Andorra és un estat sense eixida a la mar en el Pirineu i sense accés al mar. La seua frontera en l'UE medix 120,3 km. En la bota italiana, dos estats chicotets tenen eixida a la mar, sense accés a la mar: la Santa Sèu, o l'Estat de la Ciutat del Vaticà, que compartix una frontera en l'Unió de 3,2 km, i Sant Marino la frontera del qual medix 39 km.

Els Balcans occidentals formen un conjunt tancat en l'UE. Albània té 282 km i Macedònia del Nort i Sèrbia tenen 394 km i 945 km de fronteres, respectivament, en l'UE. Ademés, dos països dels Balcans occidentals tenen fronteres comunes en l'UE des de l'entrada de Croàcia en 2013, encara que seguixen rodejats per ella: es tracta de Bòsnia-Hercegovina i Montenegro. Kosovo és l'únic país balcànic sense frontera en l'UE (este últim estat, sense accés a la mar, no és reconegut unànimement per la comunitat internacional, vore reconeiximent internacional de l'independència de Kosovo).

Existix una frontera de facto entre Chipre i la República Turca del Nort de Chipre pero este últim estat no és reconegut internacionalment (vejau Relacions exteriors).

En Amèrica del Sur la Guayana Francesa llimita en Surinam i Brasil. Ademés en el Carib, Sant Martín de França, llimita en Sint Maarten (Sant Martín) dels Països Baixos que està fòra de l'Unió.

L'UE té fronteres marítimes en varis països. Estes fronteres són la continuïtat marítima de les fronteres terrestres o completament en el mar. Les fronteres exclusivament marítimes inclouen:

Zona econòmica exclusiva (ZEE) de l'Unió Europea.

 Estats membres de l'Unió Europea i les seues regions ultraperiféricas.

 ZEE de l'UE.

 Països i territoris d'ultramar (PTU), pertanyent a Estats membres de l'UE pero no en l'UE.

 ZEE dels PTU (ZEE fòra de l'UE).

 Estats reconeguts com candidados de l'UE.

 ZEE dels Estats candidats.

• Argèlia en Espanya, França i Itàlia;
• Antigua y Barbuda en Guadalupe;
• Barbados en Martinica;
• Dominica en Guadalupe i Martinica;
• Egipte en Grècia i Chipre;
• les illes del Canal en França;
• les illes Feroe en Dinamarca;
• l'illa de Man en Irlanda;
• Israel en Chipre;
• el Líban en Chipre;
• Líbia en Grècia, Itàlia i Malta;
• Maurici en Reunió;
• Montenegro en Itàlia;
• Santa Lucía en Martinica;
• Síria en Chipre;
• Tunis en Itàlia i Malta;
• Veneçola en Guadalupe i Martinica.

Suïssa

Vore també: Frontera entre Alemània i Suïssa, Frontera entre Àustria i Suïssa, Frontera entre França i Suïssa, i Relacions Suïssa-Unió Europea