Anar al contingut

Dret de l'Unió Europea

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Dret de l'Unió Europea
L'UE té una població de 448 millons de persones, l'economia combinada més gran del món, i una taxa molt alta de desenroll humà. Destinatari del Premi Nobel de la Pau de 2012, l'UE està compromesa en la "dignitat humana, la llibertat, la democràcia, l'igualtat social, l'estat de dret i el respecte dels drets humans".[1]

El Dret de l'Unió Europea, també denominat Dret comunitari o llegislació europea,[2][3]és el conjunt de normes, principis i lleis vigents en tota l'Unió Europea, que es rigen a través dels Tractats constitutius[4](dret primari), i dels actes llegislatius aprovats per les institucions europees, que eixercixen les seues competències (dret derivat). El dret derivat s'agrupa en diferents tipos de llegislació:[5]Directives, Reglaments, Decisions, Recomanacions i Dictàmens, tots ells publicats en el DOUE. El Dret de l'UE es caracterisa per tractar-se d'un orde jurídic sui géneris, diferenciat del dret internacional aixina com de l'orde jurídic intern dels Estats, també pel seu supremacia sobre el dret o llegislació nacional. La seua mecànica s'engloba baix una categoria pròpia denominada sistema comunitari o supranacional.

El seu nom anterior derivava de les Comunitats Europees (CE), creades en els anys cinquanta (Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, Comunitat Econòmica Europea i Comunitat Europea de l'Energia Atòmica). En el Tractat de l'Unió Europea (TUE, més conegut com Tractat de Maastricht), de 1992, estes tres Comunitats queden englobades dins de l'Unió Europea. Despuix de l'última reforma del TUE, operada pel Tractat de Lisboa, se substituïx l'adjectiu «comunitari» per la perífrasis «de l'Unió Europea», ya que la Comunitat Europea desapareix.

No deu confondre's este dret en el dret emanat del Consell d'Europa, que és una organisació internacional independent i aliena a l'Unió Europea.

El Dret de l'Unió Europea és el fonament jurídic necessari de tot el sistema polític comunitari europeu.

Característiques

Primacia

El dret emanat de les institucions europees en eixercici del seu poder normatiu preval sobre el dret nacional. Este caràcter de supremacia es fonamenta en la cessió voluntària de sobirania que els Estats membre realisen en favor de les institucions europees. Tal cessió solament té sentit dotant de superioritat jeràrquica a la norma comunitària en matèries de la seua competència. Alguns autors interpreten la doctrina del Tribunal de Justícia de l'Unió Europea en el sentit de que la norma comunitària primaria inclús sobre aquelles normes nacionals de ranc constitucional.[6] Cal senyalar que esta primacia no deroga les normes nacionals que són contràries a les de l'Unió, sino que les «desplaça»; açò és, les normes nacionals contràries a les europees deixen d'aplicar-se, pero no desapareixen.

La primacia de l'ordenament comunitari és d'aplicació obligatòria per part del poder judicial. La característica no es garantisa a través d'un mandat a l'eixecutiu o al llegislatiu, sino que tal i com va senyalar el Tribunal de Justícia de l'UE, és el juge competent en una matèria determinada qui està obligat a «aplicar íntegrament el dret comunitari i protegir els drets que este conferix als particulars, deixant sense aplicació tota disposició eventualment contraria de la llei nacional anterior o posterior a la regla comunitària»[7]

Antecedents

El principi de primacia va ser instaurat pel Tribunal de Justícia despuix de la sentència de 15 de juliol de 1964 en la que s'enfrontava Flaminio Costa contra ENEL. En dita sentència, el Tribunal de Justícia va considerar que la primacia del dret comunitari llimita el marge de maniobra als Estats membres impedint que prevalga un dret opost al de les institucions europees. El Tribunal de Justícia declarava també en esta sentència que els Estats membres no podien alegar la norma de reciprocitat, que és genèrica del dret internacional, per lo que existia aixina, l'impossibilitat de que feren prevaldre, contra un ordenament jurídic per ells acceptat sobre una base de reciprocitat, una mida unilateral. En la pràctica açò supon el deure acatar l'ordenament jurídic de l'Unió.

Intent de constitucionalizar el principi de primacia

El principi de primacia del dret comunitari sorgix inicialment com a construcció jurisprudencial, en l'afany del Tribunal de Justícia per garantisar l'autonomia i unitat del dret comunitari davant els drets dels Estats membres. Esta primacia va intentar institucionalisar-se en el Tractat pel que s'establix una Constitució per a Europa; no obstant, eixe tractat mai va aplegar a entrar en vigor, puix francesos i neerlandesos ho varen rebujar en referèndum. Sí s'ha vist expressat, no obstant, en determinades reformes constitucionals estatals a favor de la primacia del dret europeu, com per eixemple la Constitució d'Irlanda (art. 29.4). Tal cosa, en canvi, no es dona en relació en aquelles Constitucions que no s'han reformat en dit sentit (com l'Espanyola), por cuanto lo que la seua suprema normatividad sobre el dret de l'Unió és més discutible. De qualsevol manera, els Tribunals Constitucionals nacionals han acceptat la primacia del dret de l'Unió derivat front a les pròpies Constitucions, sempre i quan este siga respectuós, en general, en la democràcia, drets fonamentals i descentralisació territorial.

Alcanç

Com ya es va dir, la primacia de la norma comunitària prima sobre qualsevol norma de caràcter nacional, ya siga una llei, un reglament, un decret, una resolució, una circular, etc. I pel que fa a les Constitucions nacionals, estes també estaran subjectes a dit principi. En relació en lo mencionat, sorgix la reticència d'alguns òrguens jurisdiccionals nacionals a tal aplicació (pel que fa a la protecció de drets Fonamentals) donant lloc a l'instauració per part del Tribunal de Justícia d'un conjunt de principis generals de dret que engloben els drets Fonamentals en l'àmbit del dret comunitari. El Tribunal de Justícia considera que tal principi beneficia a totes les normes, no solament del dret primari sino també a les del dret derivat.

Correcta aplicació

L'orgue jurisdiccional europeu encarregat de velar pel respecte del principi de primacia serà el Tribunal de Justícia (va ser l'encarregat d'instaurar dit principi despuix de la sentència del 15 de juliol de 1964) controlant la seua correcta aplicació i sancionant, si es requerix, als Estats membres en el cas de que no complixquen en tal disposició, podent i devent aplicar diferents recursos, i en particular el recurs per incompliment. A nivell estatal, serà el juge nacional l'encarregat de velar pel compliment de dit principi, podent fer us del recurs prejudicial en el cas de l'existència de dubtes en lo relacionat en la seua aplicació.

Aplicabilidad directa

El dret comunitari s'integra en els ordenaments jurídics dels països membres, de manera que no necessiten de fòrmula especial alguna per a que siga insertat i passe a formar part dels distints ordenaments jurídics interns. No es pot tractar d'evitar la normativa comunitària basant-se en un eventual incompliment del procediment de recepció de l'Estat en qüestió. En el cas de les decisions i directives, que senzillament marquen uns objectius d'obligat compliment deixant la seua eixecució en mans de cada Estat membre, no és que es produïxca una recepció pròpiament dita, sino que senzillament la forma d'eixecutar els objectius és determinada en funció del lliure arbitrio de cada Estat.

Efecte directe

Artícul principal → Efecte directe del dret de l'Unió Europea.

Els particulars tenen dret a invocar davant els tribunals ordinaris les disposicions del dret comunitari, i igualment, estes els concedixen de manera directa drets i obligacions. Esta característica, pese a no estar arreplegada en els Tractats fundacionals, ha segut rebuda de buen grado per la jurisprudència del Tribunal de Justícia.

cal distinguir en primer lloc el cridat «efecte directe vertical», que és aquell que sorgix per la possibilitat del particular d'invocar disposicions del dret comunitari contra els Estats membres. També s'ha de mencionar el «efecte directe horisontal», que consistix en la possibilitat de que el particular ho invoque front a atres particulars. Este segon tipo conta en moltíssimes més llimitacions.

No existix un criteri nítit per a determinar si una norma comunitària posseïx o no efecte directe. El Tribunal de Justícia diu que al respecte s'haurà de «considerar no només la forma de l'acte en qüestió, sino també el seu contingut, aixina com la seua funció dins del sistema del Tractat», i a ser possible, que «es preste per la seua naturalea a produir efectes directes en les relacions jurídiques entre els Estats membres i els seus justiciables».[8] Per un atre costat, el propi Tribunal va sentenciar que el criteri determinant per a que una norma tinga efecte directe es fonamentarà que esta siga obligatòria, i no discrecional, per a l'Estat membre o l'institució comunitària en qüestió.[9]

Possibilitat d'alegació

L'anomenada possibilitat d'alegació és una característica sostinguda per part de la doctrina per a referir-se als casos en els que pese a no existir efecte directe en una norma comunitària, esta pot ser alegada pel particular davant el juge nacional per a recolzar una pretensió.

No obstant, els particulars no podran sostindre les seues pretensions utilisant com a únic argument una disposició de dret comunitari sense eficàcia directa.[10] De fet, a diferència de les normes en efecte directe, el juge ordinari no està obligat jurídicament a tindre en conte este tipo de disposicions, pese a que res li impedix que en emetre el seu fallo, es recolze en elles.

Responsabilitat de l'Estat per incompliment

Esta característica sorgix a raïl de la sentència del Tribunal de Justícia de 19 de novembre de 1991, en l'assunt Francovich i Bonifaci. S'admet que quan l'Estat membre incomplix les obligacions de transposició d'una Directiva comunitària, genera una desprotecció dels particulars per l'absència d'aplicació pràctica de drets que li corresponen concorde a l'ordenament jurídic comunitari. Eixa desprotecció, imputable a l'incompliment de les obligacions del dret comunitari per part de l'Estat, fa sorgir la responsabilitat d'est, de manera que el particular podrà obtindre una reparació, indemnisació que garantisa la plena eficàcia de les normes i la plena protecció de drets.

Hi ha tres requisits fonamentals per a que puga nàixer la responsabilitat d'un Estat membre. En primer lloc, els fins i objectius de la Directiva deuen tindre com a conseqüència una atribució de drets al particular. Per un atre costat, el contingut de tals drets haurà de poder ser identificat utilisant les pròpies disposicions de la norma comunitària en concret (normalment serà una directiva no transpuesta sense efecte directe). Finalment, deu poder establir-se una relació de causalitat entre el dany produït al particular afectat i l'incompliment de l'obligació que pesa sobre l'Estat membre.

Règim de competències

Segons lo senyalat en el Títul I de la Primera Part del Tractat de Funcionament de l'Unió Europea (versió consolidada):      
Competències exclusives:
Només l'Unió pot legislar i adoptar actes vinculants; els Estats únicament podran si són facultats per l'Unió o per a aplicar actes de l'Unió[11]
Competències compartides:
L'Unió i els Estats membres poden legislar i adoptar actes vinculants, pero els Estats només eixerciran la seua competència en la mida en que l'Unió no ho haja fet[12]
Les polítiques i accions de l'Unió no impediran als Estats eixercir les seues
Competències especials
(catalogades aparte)
  • la coordinació de les polítiques econòmica, social i d'ocupació
  • la política exterior i de seguritat comuna (PESC-PCSD)
Competències de respal:
L'Unió pot portar a terme accions en la finalitat de recolzar, coordinar o complementar l'acció dels Estats

Vore també

Notes

  1. ↑ Tractat sobre l'Unió Europea art 2 (anglés)
  2. ↑ «Llegislació europea | eurlex. eu».
  3. ↑ «Síntesis de la llegislació europea | eurlex. eu».
  4. ↑ «Dret primari i derivat en l'UE».
  5. ↑ «Tipos de llegislació en l'UE».
  6. ↑ TJCE, Sentència de 15 de juliol de 1964, Costa contra ENEL, Rec. 1964.
  7. ↑ TJCE, Sentència de 9 de març de 1978, assunt "Simmenthal".
  8. ↑ TJCE, Sentència de 3 d'abril de 1968, Molkerei Zentrale, Rec. 1968, pags. 360 i ss.
  9. ↑ TJCE, Sentència de 4 d'abril de 1968, Fink-Frucht, Rec. 1968.
  10. ↑ TJCE, Sentència de 22 de març de 1977.
  11. ↑ Artícul 2.1 del Tractat de Funcionament de l'Unió Europea
  12. ↑ Artícul 2.2 del Tractat de Funcionament de l'Unió Europea

Bibliografia

  • ESCOBAR HERNÁNDEZ, Concepció (2006). Institucions de Dret Comunitari, Tirán lo Blánch. MOLINA DEL POU, Carlos (2004). Dret Comunitari, Calamo.
  • MÀNEGUES MARTÍN, Araceli; LIÑÁN NOGUERAS, Diego (2009). Institucions i Dret de l'Unió Europea, Tecnos. CIURO CALDANI, Miguel Ángel (1998). El Dret Internacional Privat davant els processos d'integració, Universitat Nacional de Rosario.
  • ALONSO GARCÍA, Ricardo (1997). Tractat de Lliure Comerç, Mercosur i Comunitat Europea, Madrit:McGraw-Hill.
  • GARCÍA d'ENTERRIA, I., GONZÁLEZ CAMPOS, J., MUÑOZ MACHADO, S. (dir,): (1986.). Tractat de Dret Comunitari Europeu, tres vol.,, Madrit: Civitas,.
  • LOPRESTI, Roberto P. (2007). Constitucions del Mercosur. Segona Edició, Buenos Aires: Editorial La Llei. ISBN ISBN 987-03-1077-8.
  • DROMI, Óscar Fusets Astudillo. (1995). Dret Comunitari. Règim del Mercosur, Buenos Aires:Ciutat Argentina.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Dret_de_l%27Unió_Europea&oldid=1466466»