Política Agrícola Comuna de l'Unió Europea

La Política Agrícola Comuna (PAC), cridada a voltes Política Agrària Comuna, és una de les polítiques principals que la Comissió Europea elabora i eixecuta junt als Estats membres, sent el principal instrument regulador en l'àmbit de l'agricultura en tota l'Unió Europea. Eixecutada pel comissari europeu d'Agricultura i gestionada per la Direcció general d'Agricultura i Desenroll Rural (DG AGRI) de la Comissió. Fins fa poc, operava per mig d'un sistema de subsidis i d'intervenció en el mercat; fins a la década de 1990 la política representava el 60 % del presupost anual de l'Unió Europea, i hui en dia encara representa el 40 %.

Objectius específics de la PAC (artícul 39 del TFUE)
Incrementar la productivitat agrícola, fomentant el progrés tècnic i assegurant l'ocupació òptima dels factors de producció, en particular, de la mà d'obra
Garantisar aixina un nivell de vida equitatiu a la població agrícola, en especial, per mig de l'aument de la renda individual dels que treballen en l'agricultura
Estabilisar els mercats
Garantisar la seguritat dels abastiment
Assegurar al consumidor suministraments a preus raonables

Els controls de preus i l'intervenció en els mercats varen tindre com resultat la sobreproducció, la qual s'almagasenava per a mantindre els nivells mínims de preus. Per a dispondre d'este superàvit, a sovint es venien en el mercat mundial internacional a preus per baix dels preus garantisats per l'Unió o, per una atra part, els agricultors a sovint rebien subsidis que equivalien a la diferència entre els preus mundials i els de l'Unió. Este sistema s'ha criticat per vendre més barat que la producció dels països en vies de desenroll. La sobreproducció també ha segut criticada pels ambientalistas pels métodos de producció intensius. Per una atra part, els que recolzen a la Política Agrícola Comuna, argumenten que l'ajuda econòmica per als agricultorés, els assegura un estàndart de vida raonable impossible econòmicament si no existira.

Des del començ de la década de 1990, la política s'ha anat reformant. Al principi, estes reformes incloïen la política de separar una porció de terra de la producció, impondre quotes en la producció lletera, etc. Les despeses agrícoles abandonaran els subsidis relacionats en la producció específica per relacionar-los en el tamany de les finques agrícoles, per a permetre que el mercat establixca els nivells de producció i al mateix temps assegurar la renda dels agricultors. Les reformes també inclouen l'abolició del règim de sucre entre els Estats membres i les nacions africanes i caribenyes i la seua relació privilegiada.

Despuix de l'entrada en vigor del Tractat de Roma de 1957, les polítiques agrícoles dels Estats membres de la Comunitat Europea varen ser substituïdes per mecanismes d'intervenció a escala comunitària. Les bases de la PAC no han canviat des de llavors, encara que sí ho han fet les normes relatives al procediment decisori. El Tractat de Lisboa de 2009 ha reconegut la codecisión com a «procediment llegislatiu ordinari» de la PAC, en substitució del procediment de consulta.

La PAC ha experimentat cinc grans reformes, les més recents de les quals es remonten a 2003 (revisió intermija), 2009 (el «chequeo» de la PAC) i 2013 (per al periodo de finançació 2014-2020). Els primers debats sobre la PAC posterior a 2020 varen començar en 2016.

Història

Des de l'orige fins a 1980

En el seu orige, la PAC sorgix en 1962, en una Europa occidental marcada per la posguerra de la Segona Guerra Mundial. La producció agrícola i ganadera havia quedat sériament mermada i perillava la producció i l'abastiment de productes bàsics d'alimentació. Aixina que l'objectiu central en estos primers anys de la PAC era assegurar que els ciutadans, com a consumidors dispongueren d'un suministrament estable i suficient d'aliments a preus assequibles, per a això es devia garantisar que el conjunt d'Estats membres dispongueren d'un sector agrari viable fomentant la millora de la productivitat agrària. La PAC funcionava per mig de subvencions i sistemes que garantisaven preus elevats als agricultors, sense elevar el preu final per als consumidors, incentivant l'aument de la producció. En este objectiu, es donava assistència financera per a la reestructuració de l'agricultura, per eixemple en subsidis a les inversions agràries per a favorir el creiximent de les explotacions, per a aumentar la formació dels agricultors (formació específica i capacitació professional), per a adaptar-se a les condicions econòmic-socials (jubilacions anticipades, ajudes a fondo perdut a les regions més desfavorides), etc. El cost econòmic d'estes mides va alcançar fins al 50% del presupost comunitari.

Els principis que inspiraven la PAC des dels seus inicis varen ser:

• Unitat de mercat en lliure circulació de productes agraris, preus institucionals comuns.
• Preferència comunitària en establiment de mides protectores front a la competència extracomunitària.
• Solidaritat financera, per mig de la finançació de les polítiques establides via presupost de la Comunitat.

A partir dels anys 1970

Una volta alcançat l'objectiu de fer aplegar l'autosuficiencia agrícola i ganadera al bloc comunitari, per l'important aument de les explotacions i de la productivitat d'estes, va sorgir el problema de la sobreproducció. Es generaven excedents dels principals productes agraris, causant l'acumulació d'estocs, els quals varen deure exportar-se (en ajuda de subvencions) en el millor dels casos, donados a països en vies de desenroll i atres voltes almagasenats o destruïts dins de la UE.

El cost presupostari d'estes mides seguia sent molt elevat, ademés varen provocar distorsió en alguns mercats mundials, i les seues conseqüències no sempre varen redundar en interés dels agricultors, ni dels consumidors, aplegant a ser criticades i fer-se impopulars entre els ciutadans comunitaris, al mateix temps consumidors i contribuents.

Els llímits en la producció varen contribuir a reduir excedents (quotes lleteres en 1983). Per primera volta es va fer recalcament en una agricultura respectuosa del mig ambient. Els agricultors varen tindre que prestar més atenció al mercat, a l'hora que rebien ajudes directes a la renda, i respondre a les noves prioritats del públic (reforma MacSharry de 1992).

En açò s'entra ya de ple en els efectes de la PAC sobre els mercats exteriors, per a “colocar” eixos excedents en el mercat mundial, la CEE tenia que subvencionar les exportacions ya que els preus comunitaris eren més elevats que els mundials. L'irrupció dels ingents excedents europeus en els mercats internacionals, lo que feya era, per un costat, deprimir els preus mundials i, per un atre, distorsionar els intercanvis internacionals fent una competència deslleal als països productors en desenroll que no podien permetre's polítiques tan proteccionistes, marginant-los d'eixos mercats a pesar de ser més competitius que la pròpia CEE.

L'Agenda 2000

En l'Agenda 2000, es produïx un atre canvi d'orientació de la PAC. Es continua fomentant la competitivitat de l'agricultura europea, pensant tant en l'abastiment intern com en les exportacions, pero s'afig un element nou i essencial: una política de desenroll rural, fomentant iniciatives rurals de cara a ajudar als agricultors a reestructurar les seues explotacions, diversificar la seua producció i millorar la comercialisació dels seus productes. Açò és, mantindre la producció agrària i complementar-la en activitats paraleles. Econòmicament és de destacar l'imposició d'un llímit màxim al presupost, evitant l'aument dels costs de la PAC.

Reforma de 2003

En 2003 es va acordar una atra nova reforma fonamental que incloïa dos conceptes nous: la dissociació i la condicionalidad. La dissociació supon la ruptura de la relació entre ajudes i producció i permet/obliga als agricultors a orientar la producció per les regles del mercat. L'explotacions, per a ser rendables deuran optar per produir en funció de les demandes del mercat. No obstant es manté una certa estabilitat d'ingressos per mig d'ajudes a la renda. Els agricultors deixen d'obtindre ajudes simplement per produir aliments, s'eliminen les ajudes directes i proporcionals a la producció i deixen d'admetre's nous agricultors que puguen rebre ajudes. Estes s'otorguen en funció de la demanda. D'esta forma es primen les inquietuts i necessitats dels consumidors, que són els que configuren el mercat i al mateix temps els contribuents, i es deixa llibertat als agricultors per a produir lo que necessita el mercat. Abans, quant més produïen els agricultors, més subvencions rebien. S'introduïx ademés el concepte de "condicionalidad": els agricultors tenen que respectar una série de normes migambientals, de inocuidad dels aliments, de sanitat vegetal i de benestar dels animals i l'incompliment de les mateixes reduirà les ajudes directes. L'inclusió d'estos requisits en les polítiques sectorials agràries (també ganaderes i peixqueres) suponen una important contribució a les polítiques en matèria de conservació del mig ambient en la UE i creen un sistema de realimentación entre la diversificació de les explotacions en el mig rural, orientant gran part del sector primari cap a un sector terciario basat en el mig ambient, i el manteniment i use/explotació sostenible de l'entorn

La reforma acordada en 2003, va canviar la forma en que la UE recolza al sector agrari a partir de 2005, ya que establix un pagament desvinculat de la producció —desacoplament—, és dir, una ajuda que s'abona a l'agricultor independentment de que produïxca o no i que es denomina règim de pagament únic. Este pagament està subjecte al compliment de la condicionalidad: bones pràctiques agràries i migambientals i requisits llegals i de gestió.

El «chequeo» de 2009

El «chequeo», aprovat pel Consell Europeu de novembre de 2008, va permetre revisar un ampli palmito de mides aplicades despuix de la reforma de la PAC de 2003. El proyecte pretenia reforçar la dissociació total de les ajudes, reorientar parcialment els fondos del primer pilar a favor del desenroll rural, i flexibilisar les normes d'intervenció pública i de control.

Reforma de 2013

La reforma de 2013 va definir les llínees generals de la PAC per al periodo 2014-2020.

Periodo 2020 - 2030

Vore també: La UE post-Brexit

La reforma de la Política Agrícola Comuna 2023-2030 requerix l'aprovació per part de la Comissió Europea d'un Pla Estratègic en objectius migambientals. Existix consens científic en que les accions de conservació efectives per als ambients agrícoles deuen establir objectius regionals específics i quantificables sobre biodiversitat en els sistemes agrícoles i els seus servicis ecosistémicos associats, evaluant de modo va continuar el seu grau de consecució, per a poder alcançar l'objectiu de la PAC de promoure polítiques ambicioses per a una ràpida transició cap a una agricultura ambientalment sostenible i socialment justa. Instem als organismes públics a prendre decisions valentes basades en l'evidència científica en esta direcció.