Anar al contingut

Decisió (dret de l'Unió Europea)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La Decisió és una norma jurídica del dret de l'UE que vincula als seus destinataris en tots els seus elements i de manera directa i immediata. Una decisió pot dirigir-se a les institucions, òrguens, organismes i funcionaris de l'Unió, a un o varis dels seus Estats membres, o a particulars. Quan designe destinataris, la decisió només obligarà a estos.

La Decisió és un dels tres tipos normatius o fonts formals que existixen en el Dret europeu i tenen caràcter vinculant; els atres dos són el Reglament i la Directiva. La Decisió s'assembla en els seus efectes al reglament, ya que no necessita de transposició al Dret intern dels Estats ya que revist eficàcia directa; no obstant, es diferencia d'aquell perque no posseïx necessàriament l'alcanç general ni l'abstracció que caracterisa al reglament.

La Decisió surtir des de la seua publicació en el Diari Oficial de l'Unió Europea; quan designa destinataris (com és més freqüent) resulta obligatòria des de la notificació als mateixos.

Classificació

Des de l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa en 2009, i d'acort en els artículs 289 a 291 del TFUE,[1] existixen, en els caràcters antedichos, tres subtipos que es distinguixen formal (d'acort en l'autoritat que els dicta), funcional (per la funció que se'ls assigna) i jerárquicamente (en Lisboa esta qüestió, abans discutida, sembla haver-se consagrat a pesar de l'ometre's la seua enunciació explícita) dins de la categoria general de la decisió, a saber:

  • la decisió llegislativa, que emana de l'autoritat llegisladora del Parlament Europeu i del Consell (procediment llegislatiu ordinari) o d'alguna d'estes dos institucions (procediments llegislatius especials), que ho adopten precisament en el seu eixercici del poder llegislatiu comunitari, pronunciant-se sobre proposta de la Comissió. Els actes jurídics aixina conformats constituïxen un acte llegislatiu de l'Unió.
  • La decisió delegada, que s'activa previ mandat o habilitació continguda en un acte llegislatiu, en l'objecte de que la Comissió complete o modifique, en elements no essencials, l'eficaç aplicació del mateix, per mig d'una norma concreta i d'eficàcia directa com la decisió. Els actes llegislatius delegantes "delimitaran de forma expressa els objectius, el contingut, l'alcanç i la duració de la delegació de poders. La regulació dels elements essencials d'un àmbit estarà reservada a l'acte llegislatiu i, per lo tant, no podrà ser objecte d'una delegació de poders" (art. 290.1 TFUE). La decisió delegada deurà expressar esta naturalea en el seu propi títul, i no estarà revestit de la naturalea d'acte llegislatiu.
  • La decisió d'eixecució, que la Comissió o, en casos específics i degudament justificats, el Consell, podran adoptar en eixercici dels seus funcions eixecutives quan siga preferible una aplicació uniforme d'un acte jurídicament vinculant de l'Unió (de la naturalea que anara), en substitució de qualssevol mecanismes nacionals. En el títul d'estos actes no llegislatius deurà figurar aixina mateix l'expressió "d'eixecució".

És de fer notar que esta mateixa graduació o escala d'actes llegislatius i actes no llegislatius, delegats o d'eixecució, és també aplicable als atres dos tipos de normes jurídiques comunitàries vinculants, el reglament i la directiva, si ben els seus efectes seran els propis de cada una d'elles. Aixina que, sembla que l'única utilitat específica que oferix al llegislador o ejecutor l'instrument de la decisió sobre el reglament, sembla precisament la possibilitat que, per a casos de necessària diferenciació (pense's per eixemple en un acte llegislatiu destinat només als països de l'Eurozona), la decisió puga designar destinataris, sense privar-se de la qualitat d'eficàcia directa.

Significativament, i a diferència del seu ambivalent disseny en el Tractat de Funcionament de l'Unió, en la nonata Constitució Europea no existia la decisió com a acte llegislatiu (havia d'encaixar-se en el model de la Llei europea -actual reglament- o Llei marque europea -actual directiva. En fase eixecutiva o reglamentària adoptava la denominació de "Reglament europeu" (no en el sentit que tradicional del Dret comunitari, sino com un acte típic de manifestació de la potestat reglamentària clàssica pròpia del poder eixecutiu), ya fora delegat o d'eixecució.

Vore també

Referències