Procediment llegislatiu en l'Unió Europea

El procediment llegislatiu en l'Unió Europea és el conjunt de previsions i tècniques ordenades a l'elaboració o modificació de lleis del Dret comunitari, que és autònom i diferenciat del Dret internacional, aixina com de la mecànica llegislativa interna dels Estats membres de l'Unió Estes normes en ranc de llei, aixina com les que regulen o precisen els mijos de participació de les institucions de l'Unió en les mateixes, conformen un sistema procedimental d'adopció de decisions en una finalitat llegisladora. En funció de la regular participació en el mateix de les institucions involucrades, i d'acort en la terminologia d'els Tractats, el procediment llegislatiu pot ser ordinari (PLo) o especial (PLe).

Les normes llegals emanades d'estos procediments, o lleis europees, complementades per les disposicions eixecutives o reglamentàries adoptades pels òrguens administratius comunitaris competents, més el Dret originari contingut en els Tractats (el de l'Unió Europea, TUE, i el de Funcionament de l'Unió, TFUE, principalment), conformen globalment el Dret de l'Unió o Dret comunitari. Estes normes europees en ranc de llei poden adoptar tres formes: Reglament, Directiva o Decisió.

L'elaboració de la llegislació comunitària reposa sobre el Consell i el Parlament, representants respectius del principi territorial i del principi poblacional. La Comissió, de naturalea assimilable al concepte tradicional de poder eixecutiu, ostenta el cuasimonopolio de l'iniciativa, tancant aixina el conegut triàngul institucional europeu (Comissió-Consell-Parlament). No obstant, eixa exclusivitat en l'iniciativa llegislativa es flexibilisa en permetre's que el Parlament Europeu, per majoria, solicite a la Comissió que presente la corresponent proposta; solicitut que en cas de ser denegada, haurà d'acompanyar-se de la corresponent motivació per part de la Comissió.

l'Unió Europea és una comunitat de Dret en personalitat jurídica internacional i és l'única organisació internacional en atribucions llegislatives. La força de llei que revisten alguns dels seus actes (els actes llegislatius) vincula tant a les institucions de l'Unió com als propis Estats membres. Per a adoptar mides llegislatives són necessàries determinades pautes que componen el procediment llegislatiu en l'Unió. Dit procediment pot ser ordinari o especial (en realitat especials, puix cada procediment especial és distint al restant).

El procediment llegislatiu ordinari, s'aplica a casi totes les àrees polítiques de l'UE. En el marc del procediment, la Comissió Europea presenta les seues propostes al Parlament Europeu i al Consell de l'Unió. A continuació, envia les modificacions al Consell, que pot adoptar el text en les modificacions o tornar-ho. Eixa proposta pot ser aprovada o noves modificacions poden ser presentades pel Parlament. Si el Consell no l'aprova, llavors un "comité de conciliació" es forma. El Comité està integrat pels membres del Consell i un número igual d'eurodiputats que tracten d'acordar una posició comuna. Una volta que s'aplega a un acort, la posició té que ser aprovada novament pel Parlament per majoria absoluta. Hi ha atres procediments especials utilisats en els sectors sensibles que per lo general reduïxen el poder del Parlament.

Per una atra part, es coneix com transposició llegislativa a les activitats que desenrollen les autoritats dels Estats membres en la finalitat d'adaptar els seus respectius drets nacionals a una llei comunitària, i que culmina en l'adopció de les mides de Dret intern necessàries a tal fi, que generalment són de naturalea llegislativa pero poden ser-ho d'una atra índole (eixecutiva o reglamentària, etc.), i l'efectiva integració en els ordenaments nacionals del contingut normatiu de l'acte europeu a través de les pertinents normes i disposicions jurídiques internes, cridades per això de trasposición. Ya que els reglaments i les decisions (llegislatives, delegades o d'eixecució) estan revestits d'eficàcia directa i són d'aplicació immediata a Estats membres, autoritats, ciutadans i uns atres particulars, només precisen d'un procediment de trasposición, a dia d'hui, les directives comunitàries.

Esquema de participació institucional

Les normes resultants del procediment llegislatiu, que posseïxen per tant naturalea o ranc llegal, emanen del compendio de les diverses llegitimitat que encarnen les Institucions que participen en la seua formació. En particular, són tres les més directament concernides per esta funció, dos com a depositario formals del poder llegislatiu en un sistema verdaderament bicameral, a estos efectes -el Parlament Europeu i el Consell-, i una atra com a titular de l'iniciativa llegislativa -la Comissió.

Atres òrguens intervinents

Pero existixen ademés atres Institucions, òrguens i organismes de l'Unió la participació de la qual, més o menys activa o determinant, imponen els Tractats. Si be la major part de les voltes operen a títul consultiu, existixen procediments especials per als que se'ls concedix una certa capacitat d'iniciativa llegislativa. Tenen caràcter preceptiu, pero no vinculant, en la major part dels casos de llegislació prevista, els dictàmens de dos òrguens comunitaris, a saber:

• el Comité Econòmic i Social, que és l'orgue de representació de la societat civil organisada a nivell europeu; està integrada a parts iguals per representants dels treballadors i sindicats paneuropeos, representants del teixit empresarial i representants de la societat civil;
• el Comité de les Regions, que agrupa a representants electes de les corporacions regionals i locals dels Estats de l'Unió. Este orgue eixercita una llabor especialment rellevant per a reforçar la força institucional del principi de subsidiariedad a nivell sub-estatal.
• els Parlaments nacionals dels Estats membres, que com a institucions externes tenen no obstant garantisat un nivell de participació substancial com a garants del principi de subsidiariedad a nivell nacional de la llegislació comunitària, podent paralisar l'adopció d'actes llegislatius que, segons pareix d'un terç dels ells, ho infringixquen.

Els actes llegislatius de l'Unió

De qualssevol procediments, ordinari o especials, de llegislació comunitària, emanen unes específiques normes jurídiques en ranc de llei (l'Unió és l'única organisació internacional en una autèntica capacitat llegislativa), els actes llegislatius de l'Unió, verdaderes lleis europees, que necessàriament adopten alguna de les següents formes o tipos: El seu encapçalament estarà presidit per la fòrmula «del Parlament Europeu i del Consell». Deu especificar-se la naturalea llegislativa del procediment perque, com vorem, estos actes també són susceptibles de ser amprats, en idèntica denominació, per a la creació d'actes jurídics formalment no llegislatius (aixina, actes d'eixecució i actes delegats). Açò és conseqüència de la renúncia, per simbòlics, a una major claritat dels preceptes operada pel Tractat de Lisboa; la fallanca Constitució Europea establia un nomenclatura molt més clara de Lleis Europees (reglaments) i Lleis Marc Europees (directives), a les que es reservava el ranc llegal. Les decisions tenien ranc merament eixecutiu o reglamentari.

Elecció de l'acte i proporcionalitat

Ya que la naturalea llegislativa dels actes adoptats per l'Unió ve senyalada com a tal (si tal és el cas) pels artículs dels Tractats que constituïxen en cada cas el seu fonament jurídic, podríem dir que el concepte de llei comunitària és davant tot un concepte formal, l'aplicació del qual als seus actes jurídics procedirà o no en funció del precepte corresponent dels Tractats en que dits actes fonamenten la seua llegitimitat jurídica. Aixina que, poques voltes podrà donar-se un dilema sobre si procede o no l'aplicació del procediment llegislatiu (ordinari o especial) per a la vàlida adopció d'un acte jurídic que l'Unió pretenga en un àmbit polític qualsevol. Les més de les voltes, si és que no totes, la resposta es trobarà en els Tractats.

No obstant, no és est el cas que es presenta a l'hora de decidir, una volta determinada la vocació llegislativa o no de l'acció política i jurídica que es pretenga, quin serà el tipo concret d'acte (reglament, directiva o decisió; o inclús recomanació o dictamen si, excloent l'àmbit llegislatiu, tal fora la possibilitat que la Comissió es planteja) que l'Unió i les seues institucions deuen preferir entre els que es presenten com a possibles. A este respecte nos presenta el TFUE un incís que, encara que de difícil valoració jurídica, pot ser políticament rellevant i, sobretot, supon una opció de política llegislativa molt significativa, encara que solament siga per la seua ubicació constitucional. Diuen els Tractats que

Quan els Tractats no establixquen el tipo d'acte que dega adoptar-se, les institucions decidiran en cada cas conforme als procediments aplicables i al principi de proporcionalitat.

Ademés, el mateix Tractat els impon una prohibició:

Quan se'ls presente un proyecte d'acte llegislatiu, el Parlament Europeu i el Consell s'abstindran d'adoptar actes no prevists pel procediment llegislatiu aplicable a l'àmbit de que es tracte.

Esta última clàusula exclou de todo punto la creació pel Parlament Europeu o pel Consell de nous tipos llegislatius aliens als que expressament preveuen els Tractats (reglament, directiva i decisió). No obstant, dita prohibició no és extensible als actes no llegislatius, lo que pot obrir la porta a una proliferació de nous tipos jurídics aconstitucionals, eventualitat contrària al principi de seguritat jurídica.

Finalment, tot acte de l'Unió, llegislatiu o no, deu vindre políticament motivat i jurídicament fonamentat.

Vore també

• Política en l'Unió Europea
• Dret de l'Unió Europea