Anar al contingut

Decisió marque

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Una decisió marque va ser un tipo d'acte llegislatiu en l'Unió Europea que s'utilisava exclusivament dins de les competències comunitàries en l'àmbit de cooperació policial i judicial en matèria penal. Les decisions marque s'assemblen a les directivas en que exigixen que els Estats membres conseguixquen determinats resultats sense dictar els mijos per a conseguir-els.[1] No obstant, a diferència de les directives, les decisions marque no podien tindre un efecte directe,[1] solament estaven subjectes a la jurisdicció opcional del Tribunal de Justícia de l'Unió Europea[2] i la Comissió Europea no podia incoar un procediment d'eixecució per no transponer una decisió marque a la llegislació nacional.

Les decisions marque es varen crear en el Tractat de Ámsterdam i varen substituir a les accions comunes, que eren instruments jurídics disponibles en virtut del Tractat de Maastricht. El Tractat de Lisboa va abolir les decisions marque i l'UE pugues ara promulgar directives i reglaments en l'àmbit de la justícia penal per mig del procediment llegislatiu ordinari.

Fonament jurídic

[editar | editar còdic]

El fonament jurídic de les decisions marque era l'artícul 34 del Tractat de l'Unió Europea. Despuix de la seua modificació pel Tractat de Niza i abans de ser derogat pel Tractat de Lisboa, este artícul dia lo següent:


El fonament per a les decisions marque s'establix en les disposicions transitòries del Tractat de Lisboa. L'artícul 9 del Protocol (n.º 36) sobre les disposicions transitòries dispon que:

Jurisdicció del Tribunal de Justícia de l'Unió Europea

[editar | editar còdic]

El Tribunal de Justícia de l'Unió Europea solament era competent per a pronunciar-se per mig de qüestions prejudicials sobre l'interpretació de les decisions marque quan un Estat membre feya una declaració segons el Tractat de l'Unió Europea (anterior a Lisboa) en la que indicava les circumstàncies en les que el Tribunal podia eixercir tal jurisdicció. Tots els Estats membres, llevat Irlanda i el Regne Unit, varen fer tal declaració.

La Comissió Europea no podia incoar procediments d'eixecució contra els Estats membres per no aplicar una decisió marque o per aplicar-la incorrectament. Encara que el Tribunal era competent per a resoldre els desacorts entre els Estats membres sobre l'interpretació de les decisions marque i per a conéixer dels procediments d'anulació relatius a la seua validea.

A partir de l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa, el statu quo previ en relació en les qüestions prejudicials i els procediments d'eixecució es va mantindre durant un periodo transitori de cinc anys, encara que este periodo transitori deixava d'aplicar-se a una decisió marque que haguera segut modificada despuix de l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa.[3] Transcorregut el periodo transitori, el 30 de novembre de 2014, han passat a ser possibles les qüestions prejudicials i els procediments d'eixecució.

Clàusula d'exclusió del Regne Unit

[editar | editar còdic]

No obstant, el Regne Unit va negociar una clàusula d'exclusió voluntària del manteniment de la força jurídica de les decisions marque que podia aplicar-se a més tardar sis mesos abans de l'expiració del periodo transitori, notificant-ho al Consell de l'Unió Europea. En octubre de 2012, el Govern del Regne Unit va anunciar que tenia intenció d'eixercir esta opció de no aplicació i, a continuació, optar de nou selectivament per determinades mides.[4]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. 1,0 1,1 Lebeck, Carl, [enllaç trencat], 8(5) German Law Journal 501 at 507.
  2. Artícul 35 del Tractat de l'Unió Europea (versió consolidada Niça) (OJ C 325, 24 de decembre de 2002, p. 1).
  3. Artícul 10 del Protocol de disposicions transitòries adjunt al Tractat de Lisboa.
  4. «The UK's planned 'block opt-out' from EU justice and policing measures in 2014». Statewatch. Consultat el 18 de giner de 2013.