Aplicació del dret de l'Unió Europea
L'aplicació del dret de l'Unió Europea consistix en la realisació concreta i l'us del conjunt de facultats que en dret corresponen a les institucions de l'Unió i/o a les seues Estats membres ordenades a promoure i garantisar la plena eficàcia material, i en el seu cas de complement formal, de les normes jurídiques (lleis) emanades del poder llegislatiu, açò és, del Parlament Europeu i del Consell.
La llegislació emanada del poder comunitari obliga, en efectes distints segons el tipo de norma, tant a autoritats com a particulars. La supervisió i garantia del dret de l'Unió estan encomanades a diverses autoritats pertanyents als distints nivells de govern que operen en l'Unió (el comunitari i els interns, nacional i local). Estes autoritats, que en freqüència varien en la seua denominació i en la seua regulació específica puix es incardinan en les distintes estructures jurídic-polítiques nacionals, garantisen el compliment del dret comunitari d'acort en les seues pròpies competències en la seua calitat de poders públics, siga com siga el nivell de gobernanza en que s'ubiquen. En llògica conseqüència, estes institucions operen les seues funcions en els llímits i d'acort en els mecanismes d'alguna les branques eixecutiva o la judicial que tradicionalment conformen l'eixercici del poder. La llegislativa òbviament no participa de l'aplicació de les lleis pròpiament dita, sino que les crea i, en el seu cas, preveu els mecanismes de sanció que hauran d'aplicar-se posteriorment en els braços eixecutiu-administratiu i judicial.
En açò, l'aplicació del dret comunitari no es distinguix de l'aplicació dels distints drets nacionals interns (en els que de fet també s'integra), puix discorre pels mateixos o molt pareguts caixers i evita en lo possible la duplicidad orgànica i funcional.
Aplicació eixecutiva
De conformitat en l'estructura política i jurídica de l'Unió Europea i en les dels seus distints Estats membres, als que implica en l'eixecució del dret de l'Unió, en l'aplicació del dret de l'Unió en el pla eixecutiu o administratiu intervindran els òrguens comunitaris que disponguen de competències en este àmbit (fonamentalment la Comissió), pero també les instàncies internes, nacionals i locals, que d'acort en l'ordenament polític i competencial dels Estats membres estiguen d'ordinari implicats en l'aplicació eixecutiva (i administrativa) del dret intern.
Ya que es tracta ací de l'eixercici de funcions netament enquadrades en el marc del poder eixecutiu clàssic (en les llimitacions que impon dita image doctrinal al complex ordenament polític-jurídic de l'Unió Europea), els òrguens encarregats d'eixercir dites funcions seran la Comissió, en l'àmbit o nivell comunitari, i els distints governs nacionals, assistits pels seus administracions nacionals.
Articulació funcional del poder eixecutiu
Este poder o facultat eixecutiva s'estructura i es manifesta en una doble funció, a saber:
- la d'activar, per una part, els mecanismes jurídics i administratius necessaris per a que una norma jurídica europea de ranc llegal sortixca tota la seua eficàcia i desplegament tots els seus efectes formals, i
- la de garantisar aixina mateix, per mig d'una supervisió permanent i, en el seu cas, recorrent a l'imposició de mides coercitives o a l'intervenció de les instàncies judicials competents, l'adequat impuls institucional per a la correcta activació dels antedichos mecanismes en tots els seus nivells i el normal i efectiu desplegament del dret europeu.
Articulació jurídica o instrumental
Actes no llegislatius
Es tracta d'una extensió del procediment antedicho a normes jurídiques que no alcancen el ranc llegislatiu: són els cridats Actes no llegislatius, que si be són de naturalea jurídica i eficàcia vinculant inqüestionables, no contenen una regulació matèria o formal d'entitat suficient per a ser considerats llegals o llegislatius (lleis europees), sino més be eixecutius o reglamentaris; o be es produïxen en casos concrets o polítiques per als que els Tractats no han previst o atribuït poder llegislatiu a l'Unió, pero sí contemplen estes atres fòrmules jurídiques. Per totes estes raons, poden correspondre a Institucions i organismes distints al Parlament Europeu i al Consell, i les resolucions eixecutives que a estos últims atribuïxen els Tractats deuen a la seua volta delegar-se en aquelles, principalment en la Comissió, com a Institució posseïdora de la potestat eixecutiva, pero també en ocasions del Consell. Les normes que d'este método decisori emanen adopten una terminologia que, donades certes analogia, resulta en ocasions confusa, si be s'ha clarificat notablement des de l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa.
Actes delegats
Quan el Parlament Europeu i el Consell, o qualsevol d'estes dos institucions en us de les seues facultats llegislatives especials, autorisaren en un acte llegislatiu a la Comissió per a que esta puga modificar o completar determinats elements no essencials de dit acte llegislatiu, esta podrà dictar, a tal efecte, algun dels següents actes no llegislatius, en l'us de la seua facultat delegada:
- Reglaments delegats,
- Directives delegades,
- Decisions delegades.
No obstant l'afirmació del TFUE, la naturalea no llegislativa d'estos actes pot, donat l'orige de l'autorisació, donat el contingut normatiu, materialmente llegal o llegislatiu, que per mig d'este procediment el llegislador natural permet a un orgue eixecutiu modificar, per lo tant ser posat en dubte. Semblaria més be apuntar a un contingut, el d'estos actes delegats, si ben no formalment sí materialmente llegislatiu (completen o modifiquen texts llegals, que en principi solament la llei podria completar o modificar), encara que en un recorregut i un àmbit subjecte a molts condicionamientos, i intensament llimitat, que afecta per tant a qüestions de la llei originària que deurien ser menors.
Solament la Comissió, prèvia delegació habilitante d'un acte llegislatiu, pot adoptar actes delegats. Queda exclós d'esta potestat el Consell.
Actes d'eixecució
Es tracta d'un tipo de normes de naturalea no llegislativa que un acte llegislatiu podrà autorisar a dictar, quan les circumstàncies aconsellen una aplicació uniforme de dit acte en tota l'Unió. Consistixen clarament en una manifestació del poder reglamentari que acompanya al poder llegislatiu de l'Unió. Solament la Comissió, i en contades i justificades ocasions el Consell, podran fer us autorisat d'esta facultat, que recau clarament sobre l'àmbit de la funció eixecutiva de l'Unió. Podran per a això fer us del més convenient d'estos tres instruments normatius:
- Reglaments d'eixecució,
- Directives d'eixecució,
- Decisions d'eixecució.
L'acte llegislatiu que habilite l'eixercici d'esta facultat deurà contemplar també els mijos oportuns de control que el llegislador (el Parlament Europeu i el Consell, o un solament d'ells en els procediments especials) es reserve per a supervisar el seu adequat us, i la proporcionalitat i llegalitat del mateix.
Articulació institucional
En una equivalència laxa, ya que no es correspon estrictament ni en totes les ocasions, sent ademés que varia sensiblement en funció de la matèria legislada, devem distinguir l'eixercici de la potestat eixecutiva com ho fan els Tractats, açò és, d'acort en la concreta aplicació que per a cada cas estipulen del principi d'atribució de competències. Este principi, que és aplicable per a determinar a quí correspon, en este cas, la facultat d'eixecutar una concreta mida o norma jurídica, és de naturalea estrictament política i, derivadamente, jurídica; açò significa que la seua concreta articulació depén casi exclusivament del dret originari (els Tractats) i és una opció política particular, que s'articula en eixe mandat. El principi d'atribució de competències és aplicable tant a la distinció entre les institucions comunitàries entre sí, com a la que opon els poders de l'Unió als dels seus Estats. A abdós respectes el Tractat de l'Unió Europea dispon lo següent:
No obstant, l'imbricació d'este principi en l'expresse àmbit de l'eixecució o aplicació del dret de l'Unió està contingut en rotunditat en l'artícul 291 del Tractat de Funcionament de l'Unió,[2] que per la seua expressivitat reproduïm a continuació:
Divisió horisontal: coherència i continuïtat
Donada la complexa articulació política del model comunitari, inspirat per métodos supranacionals, la facultat de fer complir les lleis no residix en una sola institució ni en un sol nivell de govern; al contrari, és est un poder fraccionat horisontal i verticalment. La divisió horisontal opera a nivell europeu per mig de la separació institucional de les potestats eixecutives entre la Comissió, a la que els Tractats reconeixen la funció eixecutiva com a pròpia, i el Consell, que conserva funcions de coordinació de les polítiques en alguns àmbits que de fet es traduïxen en una autèntica capacitat eixecutiva, que des de Lisboa ya no li està expressament encomanada. Aixina mateix, la completa eixecució de les polítiques monetària i cambiaria, aun cuando pogueren derivar d'actes llegislatius, li està incondicionalment reservada al Banc Central Europeu.
No obstant, i a tenor de l'artícul 13.1 del Tractat de l'Unió, és finalitat principi motor del marc institucional únic comunitari "garantisar la coherència, eficàcia i continuïtat de les seues polítiques i accions". És esta regla la que, combinada en els principis d'atribució de competències i cooperació lleal, suavisa i modula esta divisió horisontal per a que no transgreda els llímits de lo volgut i desemboque en un sistema de separació rígida de poders, inclinant-se més be la balança per un sistema de coordinació de poders.
Divisió vertical: subsidiariedad
- Artícul principal → Principi de subsidiariedad en l'Unió Europea.
Aixina mateix es troba dividit l'eixercici de la potestat de fer eixecutar el dret europeu en un pla vertical. Si la facultat de supervisió i control del compliment del dret comunitari és competència irrenunciable de la Comissió (sense perjuí dels procediments o òrguens nacionals que puguen existir, i que seran complementaris pero no substitutius), no ocorre lo mateix en l'aplicació de la mateixa pròpiament dita. Ací opera en força el principi de subsidiariedad, que introduïx el joc de les administracions nacionals, entenent per tals les dels Estats membres, pero també les regionals i locals de cada u d'ells, conforme als seus sistemes constitucionals propis. Este principi constitucional ve recollit per l'artícul 5.3 del Tractat de l'Unió, en els següents térmens:
Aixina, el paper de les administracions nacionals i territorials, inclosos els seus parlaments com a principals responsables de la transposició normativa i com a garants del respecte al principi de subsidiariedad, pesarà en tota la seua consistència en l'aplicació de les directives, que per a la seua completa eficàcia necessiten del mecanisme de la transposició, que ordinàriament correspondrà als parlaments nacionals (o territorials, en el seu cas). No obstant, és previsible que l'activació d'estos mecanismes interns resulte de menor rellevància a l'hora d'aplicar un reglament o una decisió, que revisten eficàcia directa.
Principi de cooperació lleal
Per la complexa articulació de la potestat d'eixecutar les lleis comunitàries que acabem d'expondre, l'eixercici de la mateixa ve guiat per un dels principis constitucionals més rellevants en l'àmbit interinstitucional i interadministratiu de l'Unió Europea: el principi de cooperació lleal. Este principi, inspirat en el que conté la Llei Fonamental de Bonn i que es coneix en dret alemà com de llealtat federal, ve enunciat pel Tractat de l'Unió en els seus artículs 4.3, referit a les relacions entre l'Unió i els seus Estats membres, i 13.2 en l'àmbit de les relacions interinstitucionals de l'Unió. En el primer dels casos l'artícul 4.3 TUE desenrolla el seu contingut de manera concisa i clara; diu aixina:
Aplicació judicial
- Artícul principal → Sistema jurisdiccional de l'Unió Europea.
Efectes de les normes
Eficàcia directa
- Artícul principal → Aplicabilidad directa.
Es denomina eficàcia directa o aplicabilidad directa a l'aplicació immediata i autònoma d'algunes de les normes o actes jurídics de l'Unió, particularment en el cas dels Reglaments i de les Decisions adoptades per les institucions comunitàries, ya tinguen la consideració d'actes llegislatius, delegats o eixecutius. L'eficàcia directa implica que l'acte en qüestió vincula a les autoritats comunitàries i -lo que en la pràctica resulta més rellevant- a les autoritats nacionals dels Estats membres en força obligatòria pròpia (açò és, la seua força normativa deriva de sí i per sí), immediata (no necessita acte cap de trasposición al dret nacional, puix s'incorpora a est de manera automàtica des de la seua publicació en el DOUE), autònoma (no pot ser alterada si no és pels procediments prevists en els Tractats de l'Unió Europea, i únicament per esta via) i en primacia (com totes les normes de dret comunitari, prima sobre el dret dels Estats membres, i se situen per damunt de les seues lleis nacionals, en l'àmbit de les seues competències).
Cal subrallar, no obstant lo antedicho, que la jurisprudència del Tribunal de Justícia reconeix en determinades ocasions la qualitat de desplegar efecte directe a preceptes llegals concrets inclosos en una Directiva. Aixina, açò ocorre quan un Estat incomplix o realisa deficientemente l'obligada trasposición d'una directiva europea. En este cas, podrà invocar-se l'aplicació directa d'aquells preceptes continguts en la directiva que, per la seua claritat i concisión, siguen susceptibles d'interpretació indubitada. La Sentència "Ursula Becker" de 1982 ho expon en lúcida i audaç precisió:
Efecte indirecte
Com és sabut, no totes les normes comunitàries despleguen eficàcia directa per sí soles, lo que no obsta en absolut a la seua obligatorietat ni a la seua primacia sobre qualssevol normes jurídiques o administratives de dret nacional. Est és el cas de les directives, l'eficàcia de les quals és indirecta, puix es tracta de normes "marc", que establix els objectius que deuen alcançar els Estats de l'Unió en determini determinat (baix amenaça de sanció per incompliment), pero els concedix a estos absoluta llibertat per a elegir els mijos llegals i polítics que, conforme als seus ordenaments nacionals, aquells consideren més oportuns a tal fi.
Aixina, en estos casos, la norma de dret comunitari desplega, indubtablement, els seus efectes jurídics vinculants sobre els ciutadans i demés particulars o autoritats del territori de l'Unió, pero ho fa indirectament, puix no els obliga directament a estos a acatar-la, sino als Estats membres a incorporar-la, pels mijos més apropiats, al seu propi ordenament intern. Esta inserció inter-ordinamental, obligatòria per als Estats, és el mecanisme conegut com de trasposición d'una norma comunitària. Estes normes són, per les seues característiques intrínseques, necessàriament les Directives.
Solament en determinats casos (incompliment o trasposición deficient) i concorrent determinades circumstàncies (en la Directiva: incondicionalidad i precisió) poden estes normes desplegar, en últim terme, un cert efecte directe.
Òrguens judicials d'aplicació
La responsabilitat d'aplicar íntegrament el dret de l'Unió, tant originari com derivat, i de garantisar la seua efectivitat per la via judicial residix en els següents òrguens jurisdiccionals, successivament:
- en els tribunals nacionals, de jurisdicció interna dels Estats membres, l'organisació dels quals i estructura pròpies determinarà el repartiment dels assunts enjuïciats d'acort en els seus competències i en les normes comunitàries a aplicar (aixina, orde civil, orde penal, orde social, etc.);
- en el Tribunal de Justícia de l'Unió Europea (TJUE), que l'eixercix a través dels seus òrguens judicials interns, açò és:
- el Tribunal de Justícia (TJ),
- el Tribunal General (TG),
- els Tribunals especialisats.
Quan els òrguens judicials nacionals apliquen en les seues resolucions el dret de l'Unió, estan aplicant també el seu propi dret intern, ya que l'ordenament comunitari s'integra com a tal en el nacional dels seus Estats membres, del que forma part des de que estos s'adherixen a l'Unió Europea i adopten els seus tractats. No obstant, i per açò mateixa, deuen fer-ho d'acort en la doctrina jurisprudencial assentada pel Tribunal de Justícia de l'UE, l'interpretació de la qual del dret europeu primera sobre la dels tribunals nacionals, de la mateixa manera que el dret comunitari primera sobre els drets interns nacionals en els àmbits de la seua competència.
Aixina, el paper que el TJUE i els seus òrguens jurisdiccionals eixerciten consistix fonamentalment en:
- establir una interpretació del dret comunitari que garantise la seua uniformitat, inapelable i vinculant per a tots els poders que eixercixquen o apliquen el dret de l'Unió Europea, tant a nivell europeu com a nacional (estatal, regional o local);
- conéixer, en única o doble instància comunitària, dels litigis plantejats en dret comunitari davant els tribunals, una volta agotades les vies judicials internes dels Estats membres;
- resoldre, en caràcter exclusiu i en via judicial, els conflictes i litigis interinstitucionals, transnacionals o sobre qüestions constitucionals de dret comunitari.
Vore també
- [[Archiu:{{#switch:Unió Europea|20px|Vore el portal sobre Unió Europea]] Portal:Unió Europea. Contingut relacionat en Unió Europea.
- Procediment llegislatiu en l'Unió Europea
- Dret de l'Unió Europea
- Marque institucional de l'Unió Europea
- Comissió Europea
- Estats membres de l'Unió Europea
- Parlament Europeu
- Consell
Referències
- ↑ Tractat de l'Unió Europea
- ↑ Tractat de Funcionament de l'Unió Europea
- ↑ Hamilton, Marci. God vs. the Gavel, page 296 (Cambridge University Press 2005): “The symbol of the judicial system, seen in courtrooms throughout the United States, is blindfolded Lady Justice.”
- ↑ Fabri, Marque. The challenge of change for judicial systems, page 137 (IOS Press 2000): “the judicial system is intended to be apolitical, its symbol being that of a blindfolded Lady Justice holding balanced scals.”
- Este artícul conté una traducció derivada de «Aplicación del derecho de la Unión Europea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.