Telecomunicació
Una telecomunicació és tota transmissió i recepció de senyalés de qualsevol naturalea, típicament electromagnètiques, que continguen signes, sòs, imàgens o, en definitiva, qualsevol tipo d'informació que es desige comunicar a certa distància.[1] Per metonímia, també es denomina telecomunicació (o telecomunicacions, indistintament)[nota 1] a la disciplina que estudia, dissenya, desenrolla i explota aquells sistemas que permeten dites comunicacions; de forma anàloga, l'ingenieria de telecomunicacions resol els problemes tècnics associats a esta disciplina.
Les telecomunicacions són una infraestructura bàsica del context actual. La capacitat de poder comunicar qualsevol orde militar o política de forma casi instantànea ha segut radical en molts acontenyiments històrics de l'Edat Contemporànea —el primer sistema de telecomunicacions modern apareix durant la Revolució Francesa—. Pero ademés, la telecomunicació constituïx hui en dia un factor social i econòmic de gran rellevància. Aixina, estes tecnologies adquirixen una importància com la seua utilitat en conceptes de la globalisació o la societat de l'informació i del coneiximent; que es complementa en l'importància de les mateixes en qualsevol tipo d'activitat mercantil, econòmic-financera, professional i empresarial. Els mijos de comunicació de masses també es valen de les telecomunicacions per a compartir continguts al públic, de gran importància a l'hora d'entendre el concepte de societat de masses.
La telecomunicació inclou moltes tecnologies com la ràdio, televisió, teléfon i telefonia mòvil, comunicacions de senyes, rets informàtiques, Internet, radionavegación o GPS o telemetría. Gran part d'estes tecnologies, que varen nàixer per a satisfer necessitats militars o científiques, ha convergit en atres enfocades a un consum no especialisat cridades tecnologies de l'informació i la comunicació, de gran importància en la vida diària de les persones, les empreses o les institucions estatals i polítiques. És per este context que la tendència actual és la comunió de la telecomunicació en atres disciplines com l'informàtica, l'electrònica o la telemàtica per a dissenyar i oferir estos productes i servicis, suficientment complexos i multidisciplinar com per a que la frontera entre l'aportació de dites disciplines no siga percebuda per les persones.
Etimologia i evolució del terme
[editar | editar còdic]El terme «telecomunicació» té el seu orige en el francés Télécommunication, paraula que va inventar l'ingenier Édouard Estaunié en afegir a la paraula llatina communicare —compartir— el prefix grec tele-, que significa distància.[2] En este terme pretenia usar una mateixa paraula per a denominar a la «transmissió del coneiximent a distància per mig de l'us de l'electricitat», que fins a eixe moment era la telegrafia i la telefonia, i ho va publicar per primera volta en Traité Practique de Télécommunication Électrique (Télégraphie-Téléphonie) de 1904.[2]
El castellà va assimilar en èxit el préstam en varis àmbits de la vida pública, acadèmica, política i empresarial. Ya en el 1907 s'impartia una assignatura de «telecomunicació» en l'Escola Oficial de Telegrafia de Madrit en els continguts de telefonia, telegrafia, radiotelegrafia i radiotelefonia; i en l'any 1920 Juan Antonio Galvarriato va publicar El Correu i la Telecomunicació en Espanya.[2] La vida política també es va habituar a usar el terme i, en 1921, el govern de Manuel Allendesalazar va solicitar un ambiciós pla d'ampliació dels «servicis de Telecomunicació», que si ben mai va aplegar a materialisar-se pel Desastre de Annual, demostra l'us del terme en castellà.[2] De fet, en eixa época «telecomunicació» era sinònim de modernitat, per lo que es va incorporar al nom de moltes companyies de l'época com la "Companyia Ibèrica de Telecomunicació" d'Antonio Castella López en 1916 o la "Companyia de Telecomunicació i Electricitat" en 1919.[2]
La consolidació real del terme a nivell internacional va aplegar en la constitució de l'Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT) en la Conferència de Madrit de 1932, en la que es va definir «telecomunicació» com «tota comunicació telegràfica o telefònica de signes, senyals, escrits, imàgens i sons de qualsevol naturalea, per fils, ràdio o atres sistemes o procediments elèctrica o visual (semàfors)».[2] L'alvanç de la telecomunicació va acabar per deixar desfasada esta definició i, en l'actual Reglament de Radiocommunicaciones, es redefinix el terme:
|
Per metonímia, l'estudi de la telecomunicació o les telecomunicacions es denomina «Telecomunicació» o «Telecomunicacions» indistintament.
Història
[editar | editar còdic]
Segons la llegenda de Marató d'Heródoto, el soldat Filípides va recórrer els 42 km que separen Atenes d'Esparta portant un mensage d'ajuda.
- Artícul principal → Història de les telecomunicacions.
Encara que com s'ha vist, la «telecomunicació» com a estudi unificat de les comunicacions a distància és una idea recent, sempre han existit mijos de comunicació que també són estudiats per esta disciplina. A lo llarc de l'història han existit diferents situacions en les que ha segut necessària una comunicació a distància, com en la guerra o en el comerç.[4] No obstant, la base acadèmica per a l'estudi d'estos mijos, com la teoria de l'informació, daten de mitan de el XX.
Conforme les distintes civilisacions varen escomençar a estendre's per territoris cada volta majors, va ser necessari un sistema organisat de comunicacions que permetera el control efectiu d'eixos territoris.[5] És provable que el método de telecomunicacions més antic siga el realisat en mensagers, persones que recorrien llargues distàncies en els seus mensages. Hi ha registres de que ya les primeres civilisacions com la sumerio, la persa, l'egipcíaca o la romana varen implementar diversos sistemes de correu postal a lo llarc dels seus respectius territoris.
Antecedents
[editar | editar còdic]Les primeres tecnologies usades en la telecomunicació usaven les senyals visuals com les almenaras o les senyales de fum, o acústiques com per mig de l'us de tamborés, banyes o bramaderas.[4]
Aixina, el dramaturc grec Esquilo (525-456 a. C.) relata en la seua obra Agamenón que el personage homònim de la mitologia va comunicar a la ciutat d'Argos, de la que era rei, i a la seua esposa Clitemnestra, la victòria dels aqueos sobre Troya per mig d'una cadena de senyals de fòc que anaven d'un punt a un atre.[6][7] També el historiador grec Polibio (204-122 a. C.) explica un atre eixemple de comunicacions a llarga distància, el telégraf hidràulic, que segons conte va ser desenrollat per Eneas el Tàctic en el IV[8][9] Consistia en dos cubas d'aigua proveïdes de sengles aixetes i, sumergida de forma vertical, una tablilla en els signes i senyals que es desijaven transmetre. l'emissor alertava al receptor en antorches el moment en el que abdós devien obrir i tancar l'aigua, de tal forma que el nivell de l'aigua indicava qué mensage de la tablilla es desijava transmetre.[8]
No obstant, estes primeres manifestacions tècniques no varen donar com resultat sistemes de telecomunicació reals, sino que fins a l'Edat Contemporànea no es varen inventar formes per a realisar comunicacions a distància. Va ser el correu postal, en les seues diferents manifestacions, el que va assumir el paper de comunicar a les persones durant casi tota l'història.[10]
Més recent és l'us dels telégrafs òptics, considerat el primer sistema de telecomunicació modern en permetre codificar mensages que no havien segut prefixats en anterioritat; fins a llavors, es transmetien mensages senzills, com a 'perill' o 'victòria', sense la possibilitat de donar detalls o descripcions. Es tractava d'unes estructures proveïdes de braços mòvils que, per mig de cordes i poleas, adoptaven diferents posicions en les que codificar el mensage.[11] Encara que va ser Robert Hooke qui, en 1684, va presentar a la Royal Society un primer disseny detallat d'un telégraf òptic,[12][13] no va ser fins a principis de el XIX en França quan es va implementar d'una forma eficaç. Va ser durant la Revolució francesa, quan existien en el país una necessitat important de poder transmetre les órdens d'una forma eficaç i ràpida,[13] quan l'ingenier Claude Chappe i els seus germans varen instalar 556 telégrafs òptics que cobrien una distància de casi 5000 quilómetros.[11] La primera llínea, de 22 torres i 230 quilómetros, es va dispondre en 1792 entre París i Lille,[14] i en 1794, va transmetre la notícia de la victòria francesa en Condé-sur-l'Escaut:[15]
El sistema, que va resultar ser un èxit en el terreny militar, es va estendre per tota Europa encara que en les modificacions pròpies de cada país, com el disseny de Murray en Gran Bretanya[16] o el de Breguet i Betancourt, aixina com el de Mathé, en Espanya.[17]
XIX. Els alvanços elèctrics
[editar | editar còdic]
Com s'aprecia el telégraf electroquímic de Sömmerring usava l'electricitat d'una pila voltaica, l'instrument alt de la dreta.[18]
Encara que va ser en l'any 1729 quan el científic Stephen Gray havia descobert formalment que l'electricitat podia ser transmesa, els primers experiments tècnics no es varen materialisar fins a el XIX, quan Alessandro Volta va presentar a la Royal Society un instrument capaç de generar corrent contínua, la pila voltaica —vore la història de l'electricitat—. Per eixemple, un experiment inicial en la telegrafia elèctrica va ser el telégraf electroquímic creat pel científic alemà Samuel Thomas von Sömmerring en 1809,[nota 2] basat en un disseny menys robust de 1804 del científic espanyol Francisco Salvá Campillo.[18][19][20] Este invent amprava senyals elèctriques que s'enviaven per diversos cables metàlics, una per cada lletra. En l'extrem receptor les corrents electrolizaban l'àcit d'uns tubos individuals de vidre lliberant-se corrents de bombetes d'hidrogen en el tubo corresponent per a que foren vistes per l'operador del receptor.[18][20]
El telégraf
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Telégraf.
Telégraf d'una sola agulla de Cooke i Wheatstone. Quan es girava la manivela en un sentit, el moviment es replicava en el receptor.
Gravat del disseny original del telégraf de Morse.
El telégraf elèctric, que es va desenrollar en la primera mitat de el XIX, té el seu orige en multitut d'experiments i noves tecnologies, per lo que no es pot mencionar un únic inventor encara que sí alguns noms importants.[21]
Per eixemple, el diplomàtic rus Pavel Schilling va construir en 1832, en el seu propi apartament, un telégraf electromagnètic que usava sis galvanómetros com a receptors les agulles dels quals senyalaven el caràcter enviat.[22] Un atre eixemple ho trobem en els célebres científics Gauss i Weber, els qui en 1833 varen instalar una llínea telegràfica entre l'universitat i l'observatori astronòmic de Gotinga a on abdós treballaven. Varen conseguir comunicar-se fent moure l'agulla d'un magnetómetro, en la que coordinaven el temps, i varen aplegar a desenrollar un còdic de 5 bits.[22]
No obstant no va ser fins a la primera palesa d'un telégraf quan este va eixir dels laboratoris. Va ser en 1837, quan William Fothergill Cooke, qui es va associar en el professor de física Charles Wheatstone, va patentar un telégraf de cinc conductors elèctrics que feyen moure atres cinc agulles imantadas en les que senyalar una de les 20 lletres que tenia l'aparat.[23] En juliol d'eixe mateix any varen fer una demostració del seu invent entre les estacions d'Euston i Camden Town,[23] pero no va ser fins al 9 de juliol de 1839 quan va escomençar a funcionar el seu invent entre l'estació de Paddington, en Londres i la de West Drayton, a 21 quilómetros de distància.[24] Esta volta, no obstant, varen utilisar una variant del seu invent que usava solament dos agulles i utilisava un còdic de polsos elèctrics positius i negatius per a cada caràcter.[24]
Finalment, despuix de conseguir reduir el número d'agulles del seu invent a una sola, Cooke i Wheatstone varen fundar l'Electric Telegraph Company en 1846, precursora de la primera empresa de telecomunicacions —la British Telecom—, i per a 1852 ya havia instalats en Anglaterra 6500 km de llínees telegràfiques.[25] L'invent es va estendre a lo llarc d'Europa i es varen instalar llínees en diversos països com França (1845), Àustria-Hongria i Bèlgica (1846), Itàlia (1847), Suïssa (1842) o Rússia (1853).[26]
L'atra parella clau en l'història de la telegrafia va ser la formada pel pintor Samuel Morse i Alfred Vail, abdós nortamericàs i contemporàneus a Cooke i Wheatstone. Samuel Morse havia sentit parlar en 1832 sobre els electroimanes en el transcurs d'un viage, i se li va ocórrer usar-los per a fer moure un lapicero que marcara el mensage enviat en un paper. En 1835 va ser nomenat professor de lliteratura, d'art i de dibuix en l'universitat de Nova York, per lo que va poder dedicar-se a construir el seu primer prototip. No obstant, no seria fins a 1837 quan junt en Alfred Vail conseguira un prototip totalment operatiu.[27] En 1843 varen conseguir 30 000 dólars nortamericans per a finançar la construcció d'una llínea telegràfica entre Washington i Baltimore, la qual es va inaugurar l'1 de giner de 1845.[28]
Aixina es va consolidar també l'us del telégraf en Estats Units. En este país, entre 1861 i 1865 va tindre lloc la Guerra de Secessió, en la que es varen tendir mils de quilómetros de llínees telegràfiques i es varen explotar tots els alvanços tècnics de l'época com la telegrafia, l'aerostática, el ferrocarril o els barcos de vapor.[29] Per a 1866 l'empresa que havia unificat el mercat —la Western Union Telegraph Company— tenia més de 2250 oficines i 120 000 quilómetros de llínees;[30] i s'oferien servicis tant personals com a professionals, com el servici de notícies d'Associated Press.[30]
Conforme l'us del telégraf s'anava consolidant se'ls varen ser afegint noves millores i funcionalitats. cal destacar el model de telégraf que va patentar David Edward Hughes en 1855 en el que es podien transmetre fins a 45 paraules per minut en lloc de les 25 paraules per minut del sistema Morse.[31] Es tractava d'un sistema que, utilisant una roda en les lletres de l'alfabet, imprimia directament el mensage transmés en un llenguage comprensible.[31] Un atre gran alvanç va ser el que va introduir Émile Baudot en 1874, qui invente un tipo de multiplexación per divisió de temps que permetia vàries comunicacions simultànees usant la mateixa llínea; o Tomas Edison, qui havia treballat des dels quinze anys com telegrafista i va inventar en 1874 un sistema de comunicacions cuádruplex en el que enviar quatre telegrames simultàneus pel mateix fil.[31]
El telégraf es va consagrar com el mig de comunicació predilecte. Si en 1865 el total de llínees telegràfiques dels membres de l'Unió Telegràfica Internacional era de 500 000 quilómetros i s'enviaven uns 30 millons de mensages, cap a 1913 hi havia 7 millons de quilómetros de llínees i es transmetien 500 millons de telegrames.[32] Solament alguns països d'Europa, com Anglaterra o Espanya, varen adoptar majoritàriament el sistema de Cooke i Wheatstone, i en el restant del món es va preferir el sistema de Morse.[33] Est va ser establit per a les llínees telegràfiques internacionals en la Conferència de París de 1865 quan es va constituir l'Unió Telegràfica Internacional.[33] Despuix, en 1903, este mateix organisme va recomanar en la Conferència de Londres l'us del sistema de Hughes per a les llínees de major activitat i el de Baudot per als servicis en més de 500 telegrames diaris.[33]
El telégraf s'havia consagrat com el mig de comunicació per antonomàsia, i va influir notablement en atres tecnologies futures fins al punt de condicionar la seua denominació: 'telégraf parlante' o 'millores en telegrafia' —teléfon—, o la 'telegrafia sense fils' —[[#XX. Guerra i electrònica|radiocomunicació]]—.
El teléfon
[editar | editar còdic]En el vídeo s'observa el funcionament del teléfon i cóm es feya la conmutación, tant manual com per un sistema automàtic Rotary.
- Artícul principal → Teléfon.
Un dels invents més exitosos de el XIX, que encara és molt usat en els nostres dies, va anar el teléfon. Este invent va fer possible comunicar-se utilisant la veu, encara que en un principi no es va apostar pel seu desenroll per l'èxit i el poder que ya tenia el telégraf. Com en molts atres casos, l'invent i desenroll del teléfon no es deu a una sola persona, i varen ser varis els inventors que varen desenrollar tecnologies relacionades en la telefonia. De fet, les primeres especulacions sobre la possibilitat de transmetre la veu a distància són molt anteriors a l'invenció del teléfon. Per eixemple, Robert Hooke va especular sobre la transmissió de la veu a distància, pero els seus experiments en cuerdo tirants no varen tindre molt èxit;[35] i G. Huth va utilisar per primera volta la paraula ‘teléfon’ en A Treatise concerning some Acoustic Instruments and the use of the Speaking Tube in Telegraphy (1796) en sugerir usar instruments acústics per a comunicar-se a distància, aixina com l'us d'un tubo en telegrafia.[36]
Pero no va ser fins al desenroll d'una tecnologia específica quan es pot parlar dels primers pioners: Antonio Meucci, Philipp Reis, Innocenzo Manzetti, Elisha Gray o Alexander Graham Bell, entre uns atres. El començ de la telefonia va estar marcat, de fet, per numeroses batalles llegals per l'autoria dels primitius teléfons, per lo que és preferible recórrer a l'orde cronològic a l'hora d'enumerar els distints alvanços tècnics o les palesas d'estos.
Aixina, en 1856 Antonio Meucci va instalar en el seu domicili un dispositiu que conectava el dormitori en el sòtol en el que poder parlar en la seua esposa malalta, que va cridar «teletrófono» —«telettrofono» en italià—, i que supostament va ser publicat en la prensa. Siga com siga, el primer artilugio al que se li va cridar «teléfon» —«telefón» en alemà— va ser el presentat per Philipp Reis en 1862, qui va usar una membrana de cuiro per al seu dispositiu. El resultat va ser un teléfon que permetia transmetre notes elèctriques i sons senzills, pero en el que es feya pràcticament impossible parlar. Dos anys despuix, en 1864, Innocenzo Manzetti va inventar el seu propi 'telégraf parlante' —télégraphe parlant en francés— que permetia transmetre la veu, i va ser publicat pels mijos.[nota 3]
No obstant, la primera palesa d'un sistema telefònic va ser la que va obtindre el nortamericà Alexander Graham Bell en 1876, en la que va obtindre l'explotació en exclusiva de l'invent fins a 1893 i va conseguir aplegar a monopolisar el mercat en Estats Units. Un atre inventor, el també nortamericà Elisha Gray va presentar una solicitut de palesa d'un sistema telefònic el mateix dia que Bell —en realitat que el seu inversor, Hubbard—, pero va aplegar tart per unes hores. cal destacar que Bell es va vore envolt fins a en 600 litigis per l'autoria del teléfon, inclosos Meucci, Gray, Edison o la llavors todopoderosa Western Union, pero va guanyar tots els juïns. L'autoria del teléfon seguix sent encara motiu de controvèrsia i diferix segons el país.[nota 4]
Siga com siga, la realitat és que el mercat no va saber vore el potencial de l'invent, calificat de "joguet", puix totes les necessitats de comunicació eren resoltes en el telégraf, que ademés deixava testimoni escrit de lo transmés. Aixina, la verdadera fita de Bell i els seus associats va ser haver iniciat, i després monopolisat, un mercat tan important com és el telefònic, que va aplegar a estar controlat casi per complet per l'American Telephone & Telegraph Company —inicialment Bell Telephone Company—. Per supost, això va passar en els Estats Units, pero el desenroll en el restant del món es va fer a image i semblança del cas nortamericà.
Bell, professor de fills sordomudos i coneixedor de la fisonomia de l'oït humà, buscava la forma de construir un teléfon —el va pensar en un "oït elèctric"—, pero tots els experiments de l'época tractaven d'inventar la telegrafia harmònica en la que transmetre multitut de conversacions telegràfiques en un mateix fil, cada una en una nota. Els esforços de Bell varen fer que perguera la majoria dels seus alumnes per a dedicar temps als seus experiments, per lo que els pares dels dos únics alumnes que li quedaven, el seu futur sogre Gardiner Hubbard i Thomas Sanders, varen escomençar a finançar-li si se centrava en buscar un telégraf harmònic. Bell, no obstant, va seguir investigant el seu oït mecànic junt en Thomas Watson, un hàbil constructor que cobria el torpor de Bell en els cacharros elèctrics. En juny de 1875 varen conseguir identificar un sò metàlic a través de l'invent, i el 14 de febrer de 1876 Hubbard va demanar la palesa baixe la denominació de "millores en telegrafia", en la que es mencionava que serviria per a enviar veu o atres sons telegráficament. El 10 de març Bell va rebre la palesa 174 465 i tres dies despuix pronunciaria la famosa frase «Senyor Watson, venja ací, li necessite» a través del seu teléfon.
Pero el context en la década de 1870 no era el més propici per a les grans inversions, degut fonamentalment a la crisis econòmica de 1873 i a la consolidació del telégraf —es conta que la pròpia Western Union es va negar a comprar la palesa del teléfon—.[nota 5] Aixina, Bell i Watson de varen centrar en fer diverses demostracions del seu invent, incloent l'exposició universal d'eixe any, mentres que Hubbard va escomençar a comercialisar el producte a baix cost i a conseguir conferències per a Bell. Un any despuix, en 1877 varen constituir la Bell Telephone Company, repartint-se els beneficis en 3 dècimes parts per a cada u —Bell, Hubbard i Sanders— i una dècima part per a Watson; i a finals d'eixe any ya tenien 3000 teléfons instalats i molts deutes. No va ser fins a l'incorporació de Theodore Vail —germà d'Alfred Vail— quan l'empresa va escomençar a prendre bon rumbo, pero per a eixe any ya hi havia 1730 companyies competidores en els Estats Units, inclosa la Western Union que havia fichat a Edison per a que millorara la tecnologia de Bell. La situació va seguir sent precària durant dos anys, en els que Watson va inventar el timbre del teléfon i varen instalar un teléfon en el despaig del president Hayes; fins que en 1879 la Talle Suprema va donar la raó a Bell en el seu procés contra la Western Union, per lo que es va quedar en les seues 56 000 clients per a tindre un total de 133 000 abonats. A partir d'eixe any el grup liderat per Vail es va fer en tot el mercat nortamericà, puix tenien encara 17 anys fins que caducara la palesa per a explotar en exclusiva l'invent, i de fet les accions de 50 dólars valien ara més de 1000 dólars. En eixos 13 anys varen alcançar els 230 000 clients i es varen refundar com l'American Telephone & Telegraph Company. La companyia va seguir creixent, dins de les fluctuacions pròpies del mercat, fins a aplegar a ser un autèntic monopoli, diferència primordial entre el mercat nortamericà i l'europeu en el que el monopoli d'estes infraestructures va ser eixercit pel Estat. L'empresa va fundar els Laboratoris Bell, va comprar gran part de la Western Union i va seguir sent una de les empreses més grans de l'història fins que les accions antimonopolio del Departament de Justícia dels Estats Units varen conseguir separar la companyia en entitats locals —Baby Bells— en 1984.
Una atra gran fita en la telefonia va ser l'invenció de la conmutación de mans de Tivadar Puskás.
Els cables submarins
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Cable submarí.
El desenroll de la telecomunicació en l'últim terç de el XIX va estar marcat per la cooperació internacional en la telecomunicació, que va tindre els seus inicis en les activitats quotidianes dels telégrafs que, en les pròpies fronteras de les distintes nacions de l'época, s'intercanviaven i traduïen els mensages transfronterizo. No obstant, les mars i oceans constituïen una frontera natural difícil d'evitar.
Durant este sigle es va investigar l'us de mijos de transmissió de formes simples, de ferro o coure, i en la majoria d'ocasions sense recobriment extern. cal recordar que la forma d'investigar de l'época era l'ensaig i error, en la que es provaven decenes de materials per a solucionar un problema fins a donar per l'òptim. En 1847 Werner von Siemens i uns atres varen inventar métodos per a recobrir cables de gutapercha per a impermeabilizarlos.
El primer cable submarí va ser el que es largó en el pas de Calais —canal de la Taca— entre la veta Grisa-Nez —França— i la veta Southerland —Anglaterra— de mans dels germans John i Jacob Brett. Es va tractar d'un cable telegràfic que va ser tendit pel remolcador Goliaht el 28 d'agost de 1850, pero que va ser seccionat per un peixcador local al poc temps, el qual ho va exhibir com a trofeu. L'any següent es va tornar a largar un cable, que va córrer més sòrt que l'anterior, format de 4 fils de coure d'1,65 mm de diàmetro recoberts de cànem i reforçat en 10 arams de ferro galvanizado de 7 mm de diàmetro. Per l'èxit d'este primer cable l'idea es va estendre i en 1852 es va unir Gales i Escòcia en Irlanda, i a l'any següent es va conectar Bèlgica i Dinamarca a través del mar del Nort. Es varen tendir també cables entre Còrsega i Cerdenya, Itàlia i Còrsega, Tasmania i Austràlia, i moltes atres localisacions. En 1860 ya existia un enllaç directe entre Anglaterra i l'Índia que salvava numeroses vies d'aigua com el canal de Suez.
No obstant, el gran desafiu de l'época va ser tendir el primer cable telegràfic transatlàntic, una autèntica proea en l'ingenieria de l'época. El 7 d'agost de 1857, el buc de guerra Agamemnon, va tractar de largar uns 3200 quilómetros de cable fabricat en un núcleu de sèt fils de coure recoberts de gutapercha —fins als 12,2 mm— i un reforç exterior de 18 arams de ferro. No obstant, 10 dies despuix de la seua partida d'Irlanda, el cable es va trencar a 3600 m de profunditat —2000 braces—, per lo que es va abandonar el proyecte.[37] L'estiu següent es reintentó el tendit, pero en un atre plantejament: el Agamemnon i el Niagara es trobarien en mig de l'atlàntic, cada u en la mitat del cable, i despuix d'unir abdós extrems el 28 de juny varen partir cada u en direccions opostes; el cable del Agamemnon es va trencar als 230 km de travessia, per lo que abdós varen fondejar en Queenstown —Terranova— a l'espera d'órdens. Un més despuix del primer intent, el 28 de juliol de 1858, abdós barcos varen repetir l'operació una volta més i varen conseguir tendir els 2340 km de cable necessaris per a unir Dowlas Bay —Valentia, Irlanda— i la baïa de Trinity —Terranova—, a a on abdós barcos varen aplegar el 5 d'agost. Eixa mateixa nit es va enviar el primer telegrama anunciant l'arribada, aixina com diverses felicitacions. No obstant, a penes un més despuix, el 3 de setembre, el cable es va averiar per una sobrecàrrega de tensió. A pesar dels múltiples fracassos, l'empresari Cyrus Field, amo de la companyia Atlantic Telegraph Company, va conseguir noliejar una nova expedició per a largar un atre cable. Despuix de la Guerra de Secessió, el 23 de juliol de 1865, el buc Great Eastern —el més gran de l'época— va salpar de Valentia en 3700 km de cable, 3 voltes més gros que l'anterior, en rumbo a Terranova. A principis d'agost, quan s'havien tendit més de 1900 de cable, els tècnics del barco varen descobrir un defecte de fabricació que els va obligar a reflotar varis quilómetros de cable per a substituir-ho, en tan mala fortuna que este es va trencar durant les tasques de reparació. Despuix de tres intents fallancs de recuperar el cable, despuix de conseguir trobar-ho en el fondo de l'oceà, el barco va retornar a Irlanda. Per fi, en 1866, el Great Eastern va conseguir largar en èxit el cable submarí i, per a arrematar la faena, va recuperar el cable perdut un any abans del fondo de l'Atlàntic i ho va completar per a tindre un segon cable a través de l'oceà.
Des de llavors, s'han tendit molts més cables submarins a lo llarc de tot el planeta, millorant les tecnologies existents fins a l'us de l'actual fibra òptica. Es calcula que hui en dia el 90 % del tràfic d'Internet es transmet per cables submarins —el restant, per satèlits—.
XX. Guerra i electrònica
[editar | editar còdic]
Les exposicions universals de l'época, que varen promocionar el progrés científic i la confiança en el progrés, varen ser verdaderes catapultes per als alvanços en telecomunicacions.
A finals de el XIX, en la cridada Belle Époque, es va generalisar un sentiment d'optimisme, ilusió i confiança en el devindre del progrés i el potencial de la ciència i tècnica —positivisme i cientificismo—. L'auge de la burguesia i les classes miges va supondre una irrupció de persones alienes a l'aristocràcia en el poder polític, i fins al proletariat va sentir certa confiança en el futur conforme la lluita obrera creixia i anava conseguint menuts guanys. Se succeïen les exposicions universals, que promocionaven una visió del progrés global i sense fronteres, i les notícies del món exterior es difonien més fàcilment gràcies al ferrocarril, al cable submarí i al telégraf, el sistema de telecomunicació que dominava l'época. Es va aplegar a creure inclús que ya estava tot inventat, a pesar de que els últims anys de el XIX i els primers de el xx varen ser especialment prolífics per a la ciència i la tècnica: els germans Lumière varen proyectar la primera película cinematogràfica en 1895; la medicina alvançava en descobriments com el protagoinizado per Ronald Ross, que va descobrir cóm es transmetia la malaria; els físics Henri Becquerel, Marie Curie i Pierre Curie varen descobrir la radiactivitat de l'urani i el radi respectivament, descobriment que els va valdre el premi Nobel en 1903; l'aviació va nàixer en Estats Units de la mà dels germans Wright, etc.[38]
La radiocomunicació
[editar | editar còdic]La telecomunicació també es va nutrir dels notables experiments científics de l'época. Aixina, Heinrich Rudolf Hertz va reformular les equacions de Maxwell, que predien la propagació de les ones electromagnètiques, i en diversos experiments en la década de 1880 produint i medint les seues pròpies ones va demostrar que estes 'ones hertzianas', com es va cridar en l'época a estos fenomens electromagnètics, es podien reflectir, refractar, polarisar, difractar i interferir-se.[39]
Molts atres varen ampliar estos experiments —entre els que destaca Augusto Righi—,[40] fins a conseguir una base que va permetre la posada en marcha d'un nou sistema de telecomunicació, superior al telégraf en eficiència i eficàcia: la radiocomunicació o 'telegrafia sense fils'.[41]
L'invenció de la radiocomunicació, com ocorre en el teléfon, està disputada entre varis inventors, entre els que destaquen Edouard Branly, Nikola Tesla, Aleksandr Stepánovich Popov i Guillermo Marconi; este artícul narra els fets de forma cronològica. Ademés, tal i com va ocórrer en el telégraf o el teléfon, el crèdit d'este tipo d'invencions sol ser otorgat a qui patenta i comercialisa els nous sistema, i no a qui descobrix cert fenomen en un laboratori.
Per eixemple, en 1891 Edouard Branly va descobrir el cohesor, un simple tubo de cristal reblixc de limaduras metàliques que permetia el pas de la corrent elèctrica quan incidien en este ones electromagnètiques, i que seria usat per inventors coetáneos per a detectar dites ones. De fet, en França Branly és considerat l'inventor de la radiocomunicació.[42]
El prolífic inventor Nikola Tesla, que va disputar contra Thomas Alva Edison la guerra de les corrents, també va portar a terme diverses experiències i va dissenyar varis invents que permetien el transport efectiu d'energia electromagnètica, pero es va centrar en el transport industrial d'energia elèctrica i no va buscar una aplicació dels seus invents per al transport d'informació. Aixina, entre 1891 i 1893 va presentar diversos treballs i experiments que permetien la transmissió efectiva d'energia elèctrica en la banda dels 5,1 MHz.[43]
També Oliver Joseph Lodge va influir d'una manera notable a atres inventors, sobretot per una conferència sobre els experiments de Hertz que va donar en 1894 en la Royal Institution de Londres.[44] Pero ademés va realisar notables invents que varen permetre poc temps despuix construir els primers sistemes de radiotransmisión eficaços.[45] Aixina, en maig de 1897 va solicitar la palesa, número 11 575, d'un sistema de sintonización de radi —filtrat d'una sola banda de frecuancias— basat en el fenomen de resonància electromagnètica.[45]
El físic rus Aleksandr Stepánovich Popov va llegir la conferència de Lodge sobre Herth, lo que li va servir d'inspiració per a escomençar a investigar en el tema.[44] Popov, que era catedràtic de física en l'Escola Imperial Russa de Torpedos de Kronstadt, va construir diversos prototips des de 1894 i va fer una demostració en 1896 davant la Societat Russa de Física i Química en la que vàries fonts afirmen que es va transmetre per telegrafia sense fils les paraules «Heinrich Hertz»,[46] mentres que atres fonts no contemplen la possibilitat de que açò poguera haver succeït abans de mitan de 1896, data en la que Marconi ya estava realisant transmissions.[47] Siga com anara, Popov és hui en dia considerat l'inventor de les radiocomunicació en Rússia, a on cada 7 de maig se celebra el dia de la Ràdio.
No obstant, va ser Guillermo Marconi qui va patentar, va dissenyar i va implementar un sistema de radiocomunicació efectiu al voltant de tot lo món baixe la seua supervisió[48] i estretament lligat a les comunicacions en l'mar. Marconi, en el respal financer del seu pare, va escomençar a desenrollar un sistema de telegrafia sense fils a la primerenca edat de vintiun anys, en 1895.[49] Va experimentar de forma empírica en cohesores de Branly i antenes de fabricació casera en una finca del seu pare, conseguint transmissions de fins a un quilómetro de distància, fins que en 1896 Marconi es va desplaçar a Londres per a continuar en els seus experiments.[50] Allí va contar en el respal de William Henry Preece, ingenier cap en la British Post Office que també havia portat a terme experiments telegràfics i telefònics, i baixe el paraigües de la companyia es varen realisar proves en 1896 i 1897 en les que es va conseguir transmissions a distàncies de 7 km en terra i 14 km sobre aigua salada.[51] L'èxit va ser tal que en eixe mateix any Marconi va fundar la Wireless Telegraph and Signal Company Limited, va conseguir progressivament aumentar l'alcanç dels seus equips —va tardar més de dos anys en percatarse de l'importància de sintonizar el tamany de l'antena emissora en el de la receptora—, i els va embarcar i va instalar per tot el globo. Quan empreses com l'alemana Telefunken, frut de l'unió de Siemens & Halske i AEG en 1903, varen aumentar la pressió sobre el proyecte de Marconi este va deixar de comercialisar els seus equips i es va centrar en desplegar una ret d'estacions terrenas, que donaven cobertura en les principals rutes comercials, i equipar als barcos no només en equipament de la companyia, si no en operadors en nòmina que només es comunicaven en les estacions de la seua pròpia ret;[52] esta pràctica va acabar en l'aprovació en la Primera Conferència Radiotelegráfica Internacional en 1906 del Conveni de Radiocomunicació i el seu reglament anexe, pero para llavors l'empresa de Marconi ya dominava la comunicació en l'mar.
Com va haver ocorregut en el telégraf, varis episodis varen demostrar que la radiotelegrafia era una ferramenta en la que evitar grans tragèdies humanes, relatant un atre capítul de gran importància en l'història de la disciplina i la seua acceptació com un pilar de la societat moderna.
A principis de el xx apareix el teletipo que, utilisant el còdic Baudot, permetia enviar text en alguna cosa semblat a una màquina d'escriure i també rebre text, que era imprés per tipos moguts per relés.
El terme telecomunicació va ser definit per primera volta en la reunió conjunta de la XIII Conferència de la UTI (Unió Telegràfica Internacional) i la III de la URI (Unió Radiotelegráfica Internacional) que es va iniciar en Madrit el dia 3 de setembre de 1932. La definició llavors aprovada del terme va ser: "Telecomunicació és tota transmissió, emissió o recepció, de signes, senyals, escrits, imàgens, sons o informacions de qualsevol naturalea per fil, radioelectricidad, mijos òptics o atres sistemes electromagnètics".
El següent artefacte revolucionari en les telecomunicacions va ser el mòdem que va fer possible la transmissió de senyes entre computadoras i atres dispositius. En els anys 60 comença a ser utilisada la telecomunicació en el camp de l'informàtica en l'us de satèlits de comunicació i les rets de conmutación de paquets. La década següent es va caracterisar per l'aparició de les rets de computadores i els protocols i arquitectura que servirien de base per a les telecomunicacions modernes (en estos anys apareix l'ARPANET, que va donar orige a l'Internet). També en estos anys comença l'auge de la normalisació de les rets de senyes: el CCITT treballa en la normalisació de les rets de conmutación de circuits i de conmutación de paquets i l'Organisació Internacional per a l'Estandardisació crea el model OSI. A finals dels anys setanta apareixen les rets d'àrea local o LAN.
En els anys 1980, quan els ordenadors personals es varen tornar populars, apareixen les rets digitals. En l'última década de el XX apareix Internet, que es va expandir enormement, ajudada per l'expansió de la fibra òptica; i a principis de el XXI s'estan vivint els començos de l'interconexió total a la que convergixen les telecomunicacions, a través de tot tipo de dispositius que són cada volta més ràpits, més compactes, més poderosos i multifuncionales, i també de noves tecnologies de comunicació inalàmbrica com les rets inalàmbriques.
Época contemporànea
[editar | editar còdic]Contingut de la disciplina
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Ingenieria de telecomunicacions.
- La bibliografia que cobrix els criteris de verificabilitat d'esta secció pot trobar-se en la secció de bibliografia.
Base teòrica
[editar | editar còdic]La telecomunicació es basa en atres disciplines de les que obté ferramentes molt potents para modelar els diferents sistemas en els que transmetre i rebre l'informació que conforma cada comunicació i procedir a la seua implementació.
- Matemàtiques: Com ciència formal, les matemàtiques oferix el mig d'expressar formalment els models que intervenen en la transmissió de l'informació i ferramentes per al seu anàlisis, com l'àlgebra, càlcul i càlcul diferencial, estadística... Destaquen ferramentes com la transformada de Fourier o la transformada de Laplace.
- Física: La física proporciona l'estudi del mig que nos rodeja i sobre el qual s'establixen els sistemes de telecomunicació. Destaca l'electromagnetisme. La seua base matemàtica va ser desenrollada pel físic escocés James Clerk Maxwell en la seua obra Treatise on Electricity and Magnetism (1873), que va introduir el concepte d'ona electromagnètica i va permetre una descripció matemàtica adequada de l'interacció entre electricitat i magnetisme per mig dels seus equacions fonamentals que descriuen i quantifiquen els camps de forces.
- Teoria de l'informació: Permet evaluar la capacitat d'un canal de comunicació d'acort en la seua ample de banda i la seua relació senyal-soroll. Va ser el científic dels laboratoris Bell Claude E. Shannon qui en la publicació en 1948 de l'estudi titulat Una teoria matemàtica de la comunicació va conformar els dits models matemàtics usats per a descriure sistemes de comunicació.
- Teoria de sistemes i teoria de control: Estos estudis interdisciplinaris permeten modelar els diferents sistemes de telecomunicació. La teoria de sistemes modela l'aportació individualisada de cada element que conforma un sistema mentres que la teoria de control modela la seua evolució en el temps, que pot ser automàtica.
- Teoria de coes: Permet modelar la calitat de servici en la que els usuaris gogen dels servicis de comunicació.
- Informàtica: Permet programar els protocols de comunicacions o simular-los.
- Electrònica: Els sistemes de telecomunicació estan basats tant en circuits electrònics analògics com en circuits digitals, impulsats a través de l'introducció massiva de circuits integrats, i que ha permés aprofitar completament les ventages del processament digital de senyals. Aixina es poden implementar, per eixemple, filtres en els que poder discriminar certes freqüències d'una senyal; és lo que es fa al sintonizar una ràdio o un televisor.
Informació, comunicació i llenguage. Digitalisació
[editar | editar còdic]AP La telecomunicació té per objectiu establir una comunicació a distància, i tota comunicació du associada l'entrega de certa informació, puix des del punt de vista tècnic fins a la funció fática aporta informació al mensage, a través d'un llenguage.
Esta informació s'obté de les denominades fonts d'informació: sò, image, senya, senyales biomèdiques, senyales meteorològiques... i en definitiva qualsevol forma de senyal analògica, discreta o digital. Estes fonts es processen i tracten en la finalitat de procedir al seu estudi tant en el temps com en la freqüència i buscar aixina la forma més eficient de transmetre-les. S'atén a criteris tals com l'ample de banda de la senyal o la taxa de transferència en la finalitat de transmetre la major informació possible en el menor número de recursos sense que hi haja interferèncias ni pèrdues d'informació. Aixina, s'apliquen tècniques de compressió que permeten reduir el volum d'informació sense afectar greument al contingut del mateix.
La digitalisació permet processar senyals físiques —sò, image...— en computadoras.
Una forma d'obtindre eixa informació que ha pres gran importància és la digitalisació, que consistix en caracterisar senyals analògiques en senyals digitals. El procés consistixen en muestrear la senyal el suficient número de voltes com per a que es puga reproduir de nou la senyal original en l'interpolació de les seues mostres. Per mig del criteri de Nyquist-Shannon, teorema fonamental de la teoria de l'informació, es deduïx que solament és necessari muestrear la senyal al doble del seu freqüència; per eixemple, en la veu humana, que té un ample de banda d'uns 4 kHz, solament és necessari muestrear a 8 kHz (8000 mostres per segon). El següent pas consistix en quantificar dites mostres, açò és, associar-los un valor discret preestablit segons el còdic utilisat —en este pas del procés es pert part de l'informació, pero lo suficientment menuda com per a que siga despreciable—. Per últim, en la codificació, cada valor és representat en un símbol d'un còdic binario.
Per últim, és necessari un llenguage en el que codificar eixa informació i que siga conegut tant per l'emissor com pel receptor. En l'àmbit de la telecomunicació eixe llenguage es denomina protocol de comunicació, que no solament definix l'idioma utilisat, sino també les característiques tècniques de la comunicació.
Sistemes de comunicació
[editar | editar còdic]AP Un sistema de comunicació o de transmissió és qualsevol sistema que permet establir una comunicació a través d'ell. Esta definició inclou tant la ret de transmissió, que servix de soport físic, com tots els elements que permeten encaminar i controlar l'informació:
- Emissorés: és la part del sistema que codifica i emet el mensage. Pot ser una antena, una computadora, un teléfon...
- Receptors: és tot dispositiu capaç de rebre un mensage i extraure l'informació d'ell. És el cas d'una ràdio, un televisor...
- Mig de transmissió: El soport físic pel que es transmet l'informació, ya siga alámbrico (mig guiat) o inalàmbric (mig no guiat).
- Repetidorés: Són dispositius que amplifiquen la senyal que els aplega, per lo que es poden establir comunicacions a gran distància.
- Commutadors: Són dispositius encaminen cada trama de ret cap al seu destí en una ret de computadores.
- Encaminadores: (routers en anglés): Són dispositius que permeten elegir en cada moment com és el camí més adequat per a que les trames de ret apleguen al seu destí en una ret en soport TCP/IP.
- Flltros: Dispositius que permeten el pas de certes freqüències de la senyal pero impedixen el pas d'unes atres. S'usen per a sintonizar (demultiplexar) canals en una ràdio o en un televisor, per eixemple.
Un sistema de transmissió es modela de forma matemàtica tant en la teoria de sistemes com per la teoria de control. D'esta forma es pot valorar les diferents aportacions dels components per separat i les funcions matemàtiques que estos aporten. En este sentit, tot un conjunt de components es pot reduir a una sola aportació neta; es diu llavors que l'eixida és la resposta d'un sistema a una entrada o que el sistema respon a l'entrada en certa eixida. De forma anàloga també pren gran rellevància la teoria de coes, ya que permet relacionar els servicis que es poden prestar en la calitat de servici d'estos i els recursos necessaris per a la seua implementació.
Un sistema de comunicació efectiu és aquell que satisfà de forma satisfactòria tres necessitats essencials:
- Entrega: El sistema deu transmetre tota l'informació allí a on deu. Ademés en ocasions és necessari que el sistema garantise que eixa informació únicament la va a rebre a on està previst.
- Exactitut: El sistema deu entregar l'informació en exactitut i sense modificar-la. Les senyes que s'alteren en la transmissió deuen poder recuperar-se a través de còdics detectors i correctors d'error o atres tècniques.
- Puntualitat: El sistema deu entregar l'informació en l'interval de temps previst per a això. En el cas de transmissions en temps real de vídeo, àudio o veu, l'entrega puntual significa entregar les senyes a mida que es produïxen sense un retart significatiu.
Per a conseguir estos objectius es dissenyen el sistema de comunicació en components que permeten donar una calitat de servici adequada a l'aplicació del sistema, dissenyant-ho i implementant-ho en elements adequats. No obstant no es pot controlar totes els que intervenen en la transmissió, puix existixen fenomens que alteren la calitat del servici: soroll impulsiu, soroll de Johnson-Nyquist (també conegut com a soroll tèrmic), temps de propagació, funció de transferència de canal no llineal, caigudes súbites de la senyal (microcortes), llimitacions en l'ample de banda i reflexions de senyal (eco). No obstant, molts sistemes de telecomunicació moderns aprofiten algunes d'estes imperfeccions per a millorar la dita calitat.
Mijos de transmissió
[editar | editar còdic]AP
En un teléfon de llandes la corda vibrant és un mig de transmissió guiat. L'aire contingut entre la llanda i la boca del parlant funciona com un mig de transmissió no guiat.
Un mig de transmissió és el canal que permet la transmissió d'informació entre dos terminals d'un sistema de transmissió. La transmissió es realisa habitualment amprant ones electromagnètiques que es propaguen a través del denominat canal de comunicació. A voltes el canal és un mig físic i atres voltes no, ya que les ones electromagnètiques són susceptibles de ser transmeses pel buit.
Es poden classificar en dos grans grups: mijos de transmissió guiats i mijos de transmissió no guiats. Ademés, els mijos de transmissió es classifiquen segons les seues característiques d'atenuació, adició de soroll, distorsió o retardo de la senyal que conté l'informació, per lo que cada mig de transmissió serà adequat per a una aplicació concreta.
Són mijos de transmissió guiats els constituïts per un canal sòlit pel que es transmet l'informació en forma de variació d'una magnitut física. Aixina, encara que rudimentari, la corda que unix els dos extrems d'un teléfon de llandes constituïx un mig de transmissió guiat, en este cas d'ones sonores.
Pel contrari, un mig de transmissió no guiat és aquell que servix de soport per a que es produïxca la variació de la magnitut, pero no la dirigixen per un camí específic. És el cas, en contraposició de l'eixemple anterior, del sò quan parlem en una atra persona cara a cara.
Mijos de transmissió guiats
[editar | editar còdic]AP
En el context de telecomunicació actual la major part dels mijos guiats són cables de distints metalés com el coure. En la ret telegràfica s'usaven cables sense coberta maleable suspesos de travessers en postes. Este tipo de cables estava expost a interferèncias i a curtcircuits, pero considerant la baixa velocitat del telégraf, varen funcionar convenientment be. Per a evitar estos problemes ho cables es varen recobrir en aïllament, generalment plàstic. El més comú era cable telefònic compost de dos fils de coure paralels, encara que actualment s'usa el cable trenat, el qual és més resistent a les interferències electromagnètiques. En l'expansió de les telecomunicacions va ser necessari estendre cables per a interconectar els distints continents, per lo que es varen instalar cables submarins.
El parell trenat és el mig guiat més econòmic i més usat per a aplicacions generals. Inventats per Alexander Graham Bell en 1881, consistix en dos arams de coure aïllats, que es trenan de forma helicoidal. ya que dos arams paralels constituïxen una antena simple; en el parell trenat les ones de diferents regressos es cancelen, per lo que la radiació del cable és menys efectiva i permet reduir l'interferència elèctrica tant exterior com de parells propencs. Este tipo de cables pot estar o no protegit per una malla protectora metàlica, podent ser aixina STP (Shielded Twisted Pair, parell trenat acorazar), UTP (Unshielded Twisted Pair, parell trenat sense coraza) o FTP (Foiled Twisted Pair, parell trenat forrat en full metàlic).
El cable coaxial també es compon de dos conductors, pero en este cas un d'ells és un aram intern i l'atre una malla metàlica que ho rodeja. Els dos conductors estan separats per un aïllant i la malla té una coberta de plàstica.
La fibra òptica és un enllaç fet en un fil molt fi de material transparent de chicotet diàmetro i recobert d'un material opac que evita que la llum es dissipe. Pel núcleu, generalment de vidre o plàstics, s'envien polsos de llum, no elèctrics. Hi ha dos tipos de fibra òptica: la multimodo i la monomodo. En la fibra multimodo la llum pot circular per més d'un camí puix diàmetro del núcleu és d'aproximadament 50 µm. Pel contrari, en la fibra monomodo solament es propaga un modo de llum, la llum solament viaja per un camí. El diàmetro del núcleu és més chicotet (menys de 5 µm).
| Mig de transmissió | Material | Ample de banda (MHz) |
Taxa de transferència (Mbit/s) |
Usos |
|---|---|---|---|---|
| Parell trenat | metal | 3 | 4 | |
| Cable coaxial | metal | 350 | 500 | |
| Fibra òptica | vidre | 2000 | 2000 |
Mijos de transmissió no guiats
[editar | editar còdic]AP
Com a mijos de transmissió no guiats destaquen aquells que usen variacions del camp electromagnètic, manifestació física del electromagnetisme, com a soport per a transmetre l'informació. A finals de el XIX varis experiments varen conseguir realisar comunicacions a través d'ones de ràdio. Si be, la primera comunicació inalàmbrica trasatlántica es va establir en 1901 de la mà de l'ingenier Guillermo Marconi, utilisant dissenys del científic Nikola Tesla. A partir d'este moment la radiocomunicació va prendre forma i es va vore impulsada en la segona década de sigle, en l'afonament del Titanic en 1912 o la Primera Guerra Mundial en el 1914 com a escenaris de fondo que demandaven este tipo de comunicacions.
En la radiocomunicació es poden establir telecomunicacions a través de les denominades radiofrecuencias, la part del espectre de freqüències menys energètica. La transmissió i recepció d'ones de ràdio es realisen en una antena, un dispositiu que transforma variacions del voltage que se li aplica en ones electromagnètiques i viceversa. Els servicis que es poden aprofitar d'esta tecnologia són la radiodifusió, la televisió, la telefonia mòvil o les comunicacions entre radioaficionados.
A les freqüències compreses entre 300 MHz i 300 GHz (UHF, SHF i EHF) se li denominen microonas. En la telecomunicació, les microones són molt explotades en l'actualitat ya que travessen fàcilment l'atmòsfera en menys interferència que atres llongituts d'ona majors i este espectre posseïx un ample de banda major, per lo que es poden establir més bandes. Per eixemple, les microones s'usen en els informatius per a transmetre una senyal des d'una localisació remota a una estació de televisió per mig d'una camioneta especialment equipada. L'estàndart 802.11 també usa microones per a, entre uns atres, implementar els servicis de Wi-Fi.
En la pràctica un radiocomunicació pot tindre millons de quilómetros de distància; per eixemple, en l'exploració espacial se seguixen rebent senyes de sondes espacials que es troben a més de 100 ua, com la missió Voyager, per mig de la ret de l'espai profunt DSN.
| Nom | Nomene anglés | Abreviatura anglesa | Banda ITU | Freqüències | Llongitut d'ona |
|---|---|---|---|---|---|
| < 3 Hz | > 100 000 km | ||||
| Freqüència extremadament baixa | Extremely low frequency | 3 – 30 Hz | 100 000 – 10 000 km | ||
| Super baixa freqüència | Super low frequency | 30 – 300 Hz | 10 000 – 1 000 km | ||
| Ultra baixa freqüència | Ultra low frequency | 300 – 3 000 Hz | 1 000 – 100 km | ||
| Molt baixa freqüència | Very low frequency | 3 – 30 kHz | 100 – 10 km | ||
| Baixa freqüència | Low frequency | 30 – 300 kHz | 10 – 1 km | ||
| Mija freqüència | Medium frequency | 300 – 3 000 kHz | 1 km – 100 m | ||
| Alta freqüència | High frequency | 3 – 30 MHz | 100 – 10 m | ||
| Molt alta freqüència | Very high frequency | 30 – 300 MHz | 10 – 1 m | ||
| Ultra alta freqüència | Ultra high frequency | 300 – 3 000 MHz | 1 m – 100 mm | ||
| Super alta freqüència | Super high frequency | 3 – 30 GHz | 100 – 10 mm | ||
| Freqüència extremadament alta | Extremely high frequency | 30–300 GHz | 10 – 1 mm | ||
| > 300 GHz | < 1 mm |
Menció a banda mereixen els satèlits de comunicacions pel paper que eixerciten en la telecomunicació actual. Des del llançament del Telstar 1 en 1962 els satèlits s'han usat per a la retransmissió de comunicacions a gran distància. La primera aplicació important per als satèlits de comunicacions va ser la telefonia a llarga distància, utilisant un satèlit geosíncrono com a conexió entre nodos de la ret telefònica. Posteriorment es varen adaptar atres servicis com la telefonia satelital mòvil, radi satelital, televisió per satèlit i Internet per satèlit.
Tècniques bàsiques de les comunicacions
[editar | editar còdic]Es pot observar cóm es realisava la conmutación manual en una central de conmutación, en la que els operaris realisaven la conexió entre l'orige i el destí de la cridada. Observe's el gran número de cables necessaris al no usar-se la multiplexación —un per client—, lo que va aplegar a ser un verdader problema en les grans ciutats. Despuix es pot vore un sistema de conmutación automàtica que selecciona el camí per mijos electromecànics.
AP
Les rets de comunicacions tendixen a ser complexes quan el número d'usuaris d'estes creix d'una manera considerable, com va ocórrer a principis de XX en la ret telefònica commutada. Històricament són varis els objectes i tècniques que han permés reduir els recursos necessaris de les rets i aumentar les capacitats de les ya existents. De fet, el bucle d'abonat sol ser un parell de coure, que es va inventar a finals de el XIX per a telefonia, pero que encara hui es pot usar per a certs servicis d'ADSL o IPTV, tecnologies molt més alvançades que el teléfon.
Per mig de la conmutación es conecten els diferents nodos que existixen en la ret permetent elegir el camí més eficient entre els dos terminals. En un principi la conmutación es portava a terme de forma manual per mig de la conmutación de circuits. L'operador establia una conexió física entre la llínea entrante i l'eixint en un cable a petició del client. Més vesprada es varen desenrollar sistemes de conmutación automatizado per motius de privacitat, com el sistema Rotary. La conmutación de paquets es referix a la que es fa en les rets informàtiques en els paquets de senyes, a on cada nodo o enrutador elegix el camí més apropiat per a l'informació; similar a la que es fa en el correu postal.
Una atra tècnica molt usada és la modulació, que permet introduir l'informació continguda en una ona electromagnètica en una atra denominada ona portadora. D'esta manera es resolen certs problemes tècnics que apareixen a l'hora de transmetre certes senyals, com per eixemple l'associat al tamany de l'antena. Esta deu tindre el tamany de la llongitut d'ona de la senyal que irradie; en modular la senyal en una portadora de freqüència superior, i per tant menor llongitut d'ona, es pot usar una antena més menuda. També té importants aplicacions en la multiplexación de senyals i és una forma de reduir la distorsió que sofrix la senyal durant la transmissió. La modulació és la tècnica que s'utilisa en la radiodifusió AM i FM, per eixemple.
Per últim, per mig de tècniques de accés múltiple al mig s'usa el mateix mig de transmissió per a enviar vàries comunicacions, de tal forma que es reduïx significativament el número de cables usats o s'usa l'espai lliure de forma compartida i ordenada. Per eixemple, la multiplexación dividix la capacitat de transmissió d'un mig en recalats o finestres per a cada una de les transmissions. En el cas de la multiplexación per divisió de temps es dividixen els mensages en segments i s'assigna una finestra de temps per a realisar cada transmissió, que es recuperen sincronisant abdós extrems. S'usa, per eixemple, en la telefonia mòvil GSM. En la multiplexación per divisió de freqüència lo que es dividix en finestres o slots és l'espectre de freqüències, modulant cada transmissió en una freqüència distinta de tal forma que no se superponguen, i es recupera usant un filtre electrònic per a cada freqüència. S'usa, per eixemple, en la radiodifusió FM en la que decenes de canals de ràdio es transmeten per l'aire al mateix temps pero solament una s'escolta en el receptor.
Rets i servicis de telecomunicació
[editar | editar còdic]AP
Una ret de telecomunicació és el conjunt de tots els sistemes necessaris per a l'intercanvi d'informació entre els usuaris del sistema. Estos sistemes són precisament els ítems tractats fins ara en este artícul. Aixina, sobre un conjunt de mijos de transmissió s'implementa un sistema de transmissió per mig de tecnologies de processat, multiplexación i modulació; i es dissenyen uns protocols de transmissió que permeten establir comunicació en el que portar a terme un intercanvi efectiu d'informació entre els usuaris.
Existixen distintes formes de classificar les rets de telecomunicació, entre els que destaquen:
| Criteri | Rets | Descripció |
|---|---|---|
| Segons la seua arquitectura | commutades | Són aquelles en les que s'establix un enllaç entre l'emissor i el receptor per mig de tècniques de conmutación, multiplexación, etc., que dura mentres es transmet l'informació. És el cas de les rets de telefonia o Internet. |
| de difusió | Són aquelles en les que l'emissor transmet l'informació a un enllaç compartit, i són els receptors els que establixen la comunicació al sintonizar el terminal. És el cas de la radiodifusió. | |
| Segons el seu mig | alámbricas | Són aquelles que usen fonamentalment mijos de transmissió guiats, com a cables o fibra òptica. |
| inalàmbriques | Són aquelles que usen fonamentalment mijos de transmissió no guiats, com a antenes. | |
| Segons el seu servici | públiques | Són aquelles que oferixen un servici al públic en general, com la ret telefònica o de televisió. A pesar del seu nom, per lo general no són de titularitat pública. |
| privades | Són aquelles que oferixen un servici a un públic concret, i generalment desplegada per a eixe servici en concret, com és el cas de la ret informàtica d'una empresa o la ret de comunicacions dels bombers d'una ciutat. |
En cada ret, que presentarà una topología adequada, se sol distinguir entre la ret d'accés, en la que se situen els terminals de la ret per la que accedixen els usuaris; i la ret de trànsit o núcleu de ret, a on se situen els sistemes necessaris per a establir la comunicació i evitar la pèrdua d'informació —els nodos de la ret i demés enllaces de telecomunicació—.
En el símil del correu postal, els buçons de correus i els carters serien la ret d'accés en la que cada usuari entrega l'informació i esta li és entregada a l'usuaris; mentres que les oficines de correus, centrals i camions de transport entre municipis seria la ret de trànsit, a on es decidix qué fer en cada carta per a que aplegue al destí de forma íntegra.
Sobre estes rets de comunicació s'implementen distintes funcionalitats; un servici de telecomunicació és un conjunt de prestacions que l'usuari rep de la ret. De nou en el símil del correu postal, els diferents servicis podrien ser enviar una carta, un paquet o una carta documente —o burofax—; diferents servicis que aprofiten la mateixa ret. Els servicis de telecomunicació es poden classificar en:
| Servicis | Descripció |
|---|---|
| portadors | Són aquells servicis que oferixen la capacitat necessària per a oferir atres servicis als usuaris. Són, per eixemple, els servicis que les cadenes de televisió o les torres de telecomunicacions oferixen als distints canal de televisió. |
| finals | Són aquells servicis que oferixen a l'usuari la capacitat de comunicar-se en un atre usuari. Per eixemple, és un servici final el vídeo baix demanda. |
| de difusió | Són aquells servicis en els que la comunicació es realisa en un sol sentit, i en els que l'usuari final decidix lliurement rebre la comunicació. És el cas d'un canal de televisió. |
| de valor afegit | Són aquells servicis que aprofiten les capacitats d'atres servicis per a amplír les prestacions que oferixen. És el cas del teletext o els subtítuls que es transmeten de forma paralela al canal de televisió. |
Rets i servicis de veu i senyes
[editar | editar còdic]AP
L'aplicació tradicional de la comunicació és la transmissió de veu i senyes, puix permeten que dos persones intercanvien mensages de forma casi istantánea i efectiva; en importants aplicacions en la vida de les persones, en la gestió econòmica, en emergències o en la guerra, per eixemple. Són sistemes primerencs d'este tipo de rets des de la ret telegràfica o la ret d'teletipo (télex) fins a la comunicació en colomes mensager o els mensages per semàfor.
Es coneix com Ret Telefònica Commutada a la ret tradicional pública de telefonia; es diu 'pública' perque l'accés és lliure a qualsevol interessat i no perque és de gestió pública, encara que puga ser-ho. En esta ret s'utilisen com a terminals de ret teléfons, a través del com els usuaris parlen, i es conecta pel bucle d'abonat a les centrals de distribució local; conformant aixina la ret d'accés. Les distintes centrals telefòniques es interconectan entre sí a través d'atres més grans de forma jeràrquica, conformant el núcleu de la ret. Són centrals de conmutación de circuits en les que s'establix un canal fix i exclusiu per a cada comunicació i que no desapareix fins que esta finalisa. De forma tradicional la conexió del circuit era física, ya siga per conmutación manual o per un sistema de conmutación Rotary; pero actualment s'establix de forma digital en centrals telefòniques digitals. Aixina que, la veu es digitalisa en 8 bit a uns 8 kHz.
Si es desija compartir senyes entre vàries computadores es tindrà que establir una ret de computadores. Una ret d'àrea local és una interconexió d'ordenadors i perifèrics en l'objectiu de compartir tant informació com a recursos, com impressoras o servidorés. En este cas de rets s'usen estàndars com Ethernet o Token Ring i mijos de transmissió com cable de parell trenat o cable coaxial. No obstant, una ret d'àrea àmplia té una extensió més gran, com un país sancer per eixemple, i són establides per grans empreses per al seu us privat o pels ISP per a oferir servicis d'Internet.
Rets i servicis de difusió radi i TV
[editar | editar còdic]AP
La ràdio i la televisió són, junt en els periòdics, els denominats mijos de comunicació de masses ya que es tracta de formes de comunicació difusivas en les que a una gran cantitat de persones els aplega l'informació de poques fonts. Una ret de difusió és aquella ret orientada a entregar a varis punts, de forma simultànea i síncrona, una còpia idèntica de la mateixa informació que ha segut generada per un punt. En les rets de radi i televisió, ya que l'atmòsfera és un únic mig de transmissió, solament es poden enviar diferents mensages utilisant, típicament, multiplexación en freqüència. En el receptor es filtra o 'sintoniza' una de les senyals i es demodula per a reproduir-la de forma íntegra. És el cas de la televisió analògica, la TDT o la televisió per satèlit; aixina com de les emissions de ràdio AM i FM.
Atres mijos de retransmetre ràdio i televisió de forma difusiva són la televisió per cable, que utilisa fibra òptica o cable coaxial per a la transmissió; o l'IPTV, que utilisa els servicis de senyes sobre la ret telefònica com la llínea d'abonat digital (xDSL). En estos casos s'usa multiplexación per divisió de còdic.
Rets i servicis multiservicio de banda ampla: cuádruple play
[editar | editar còdic]AP
El terme banda ampla fa referència a un gran número de tecnologies de transport de senyes que els ISP denominen aixina per a facilitar la seua comprensió al client; pero que en definitiva oferixen el mateix servici a l'usuari, pero en una calitat de servici distinta, per lo que es denominen de la mateixa manera per a la seua comercialisació. Aixina, inclou tecnologies que permeten una conexió a Internet de 'alta' velocitat com la llínea d'abonat digital (xDSL), llínees basades en fibra òptica o híbrides de fibra òptica i coaxial; o conexions inalàmbriques com la telefonia mòvil 3G o el WiMAX.
Es denomina triple play al empaquetamiento sobre protocol IP de servicis tals com a veu (VoIP en teléfons IP), televisió (IPTV) i banda ampla en un únic paquet de suministrament i, per tant, un únic producte de venda de servicis a l'usuari; l'evolució natural del concepte, el cuádruple play, inclou l'us de rets mòvils per a la prestació d'estos servicis. D'esta manera, estos servicis s'oferixen a l'usuari usant sistemes i tecnologies paregudes, lo que s'ha vingut a denominar convergència tecnològica de les TIC. L'implementació total d'este tipo d'estructures de rets donaria com resultat la denominada ret de següent generació.
Servicis telemàtics i internet
[editar | editar còdic]AP
Són servicis telemàtics els que usen tant sistemes informàtics com de telecomunicació, com són els que s'oferixen en rets de computadores com Internet, la «ret de rets». Este es tracta d'un conjunt d'un gran número de rets de comunicació i informàtiques interconectadas entre sí de forma descentralisada i voluntària. Cada ret que compon Internet està dissenyada en una arquitectura i tecnologies que poden ser molt diferents; l'èxit d'Internet com a sistema global es basa que en totes estes rets s'usa el mateix protocol de comunicació, el mateix 'llenguage', la família de protocols d'Internet. El protocol IP és capaç d'encaminar el tràfic de senyes en Internet com si esta anara una sola ret llògica utilisant identificacions per a cada màquina (direcció IP) mentres que el protocol TCP permet gestionar una transmissió efectiva d'eixes senyes sense que es produïxquen pèrdues. Atres protocols importants per al funcionament d'Internet són, per eixemple, HTTP, SMTP, SSH, FTP...
Un error habitual és confondre els diferents servicis als que es pot accedir per Internet en l'internet pròpiament dita. Per eixemple, la World Wide Web, coneguda com la Web, és un conjunt de protocols que permet visualisar archius d'hipertext estajats en atres màquines; pero és habitual la confusió entre 'Internet' i 'la Web'. Atres servicis serien l'enviament de correu electrònic (SMTP), la transmissió d'archius (FTP i P2P), les conversacions en llínea (IRC), la mensageria instantànea, la transmissió de contingut i comunicació multimèdia —telefonia (VoIP), televisió (IPTV)—, els bolletins electrònics (NNTP), l'accés remot a atres dispositius (SSH i Telnet) o els jocs en llínea. De fet, es denominen proveïdor de servicis d'Internet a una empresa que conecta els dispositius dels usuaris domèstics al restant d'Internet permetent l'accés d'este a dits servicis.
Atres rets i servicis professionals i acadèmics
[editar | editar còdic]Existixen moltes atres rets que oferixen servicis més específics a empreses, institucions acadèmiques o d'investigació, etc. A modo d'eixemple es pot mencionar Les intranet, les rets de caixers automàtics o d'almagasenament de les empreses privades; Les rets acadèmiques i d'investigació com GÉANT, Internet2, RedCLARA o la Ret de l'Espai Profunt; o Les rets professionals com la ràdio de la policia, bombers, aficionats, etc.
Influencia de les telecomunicacions
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Història de les telecomunicacions.
El desenroll de les telecomunicacions ha tingut lloc casi en exclusiva durant l'Edat Contemporànea, i la seua influència s'ha deixat notar en el desenroll de múltiples dimensions de l'activitat humana: la societat, l'economia, la política, la pau i la guerra i, en definitiva, l'història.
La consolidació de les telecomunicacions com una infraestructura bàsica les ha convertit en un factor històric en sí mateixes:
Pero la telecomunicació excedix un plantejament merament testimonial fins a haver conseguit eliminar casi per complet l'espai el temps.(Hernández 1974, p. 244)
L'influència en la tecnologia
[editar | editar còdic]L'influència política
[editar | editar còdic]
A Otto von Bismarck, figura clau en la formació d'Alemània, li agobiava que tots els assunts de l'Estat recaigueren sobre ell, donada la rodalia a ells que li propiciava el telégraf.[56] Aixina, va aplegar a afirmar que «És lo més agradable estar en el fondo del bosc, a on ni una persona ni un telegrama poden importunarme».[57]
Les telecomunicacions es varen perfilar com un instrument en el que centralisar el poder del Estat i conseguir aixina una gestió econòmica, militar i burocràtica centralisada.[58] De fet, l'us de les telecomunicacions en el sí de l'Administració d'un estat pot servir com un mig de control molt efectiu: «Fomenten el desenroll del telégraf perque este és l'instrument més poderós d'un déspota que desija controlar als seus funcionaris».[59]
Tal és l'importància de les telecomunicacions com un factor clau en el govern dels pobles i estats que els mijos telegràfics varen ser des de la seua concepció objecte d'un monopoli exclusiu de l'Estat —llevat algun cas notable com el d'EE. UU. —.[60] Per eixemple, França va escomençar en 1837 a castigar en penes de presó o grans multes qualsevol comunicació a distància en senyals; ya que durant la Rebelió de juny de 1832 es va concloure que d'haver tingut accés al telégraf els rebels hagueren supost una gran amenaça.[61]
Sense anar més llunt, Curzio Malaparte senyalava en Tècnica del colp d'Estat de 1931 que bastava en que un grapat d'home prengueren algunes estructures clau de l'Estat, com les centrals telegràfiques i telefòniques, per a conseguir el seu control efectiu.[62] De forma anàloga Trotski creïa que un atac revolucionari no devia tindre com a objectiu les centres de poder de l'Estat com la Duma, sino les infraestructures bàsiques d'este com els ferrocarrils, les centrals elèctriques o les centrals de telecomunicació.[63] Esta concepció de la revolució, que té per objectiu prendre el control de les infraestructures tècniques de l'Estat, ha segut posada en pràctica en diverses ocasions: en el Colp d'Estat de maig de 1926 en Polònia, o en l'intent de Colp d'Estat de 1932 en Espanya, entre uns atres.[64]
En el temps, els Estats varen permetre a la ciutadania i a les empreses l'us de l'excedent de tràfic en les seues rets de telecomunicació, encara que com es consideraven de vital importància per a la sobirania i seguritat, seguien pertanyent a l'Estat i este es reservava el seu control.[65]
Per últim, pero no menys important per això, cal destacar que les tècniques de telecomunicació fan possible l'existència dels cridats mijos de comunicació de masses —menys el notable cas del periòdic—. Estos eixercixen un paper molt important en la política, puix suponen un nexe d'unió de doble sentit entre els governants i la ciutadania:
- Servixen a la ciutadania per a canalisar els seus desijos i aspiracions al governant.
- Servixen al governant per a comunicar-se en la ciutadania, o eixercir un control sobre esta.
L'influència en la guerra
[editar | editar còdic]
El 8 de giner de 1815 uns 8000 soldats britànics varen atacar per sorpresa a la guarnició de milicians que el llavors general Andrew Jackson tenia en Nova Orleans en el marc de la guerra anglo-nortamericana de 1812. La batalla de Nova Orleans va resultar en una massacre per a les unitats britàniques pel potent fòc d'artilleria; pero més inquietant resulta saber que a penes 15 dies abans s'havia firmat la pau, pero la notícia no va creuar l'Atlàntic fins al 4 de febrer d'eixe any.[66]
Un factor clau en la guerra són les comunicacions, i en este sentit la telecomunicació s'ha convertit un factor de gran rellevància i influència; tant és aixina que a lo llarc de l'història les lluites bèliques han impulsat el desenroll de noves tècniques de telecomunicació.[67] En l'estratègia militar hi ha dos factors clau per al maneig de qualsevol eixèrcit: l'unitat d'acció i la rapidea en els moviments.[68]
Les primeres manifestacions de comunicacions a distància en l'història antiga responien precisament a les necessitats bèliques de l'época, com l'us de tambors, fogueres o senyals de fum.[69] El primer sistema de telecomunicacions modern, el telégraf òptic de Chappe, es va inventar en la França revolucionària, sitiada per totes les seues fronteres; a on un sistema de comunicacions ràpit i fiable es va convertir en un factor molt favorable en la lluita.[70] Més recent és la primera aplicació de la telegrafia elèctrica en la guerra, que es va realisar en la Guerra de Crimea (1853–1856);[71] en la llínea telegràfica que es va construir entre Baltschick i Varna, punt d'operacions de les tropa anglofrancesas destinades a la península de Crimea.[71] Des de llavors, l'us del telégraf ha segut decisiu en grans lluites com el Gresca de l'Índia de 1857, en la que des de Calcuta es comandó al gros de l'eixèrcit britànic desplegat en tota l'Índia;[72] en les guerres d'unificació italiana en 1859, en les que tant el bando franc-piamontés com l'austríac varen usar a gran escala el telégraf;[73] o en la Guerra de Secessió d'Estats Units de 1861-1865, en la que es va tractar d'usar —i destruir al contrincant— els alvanços tècnics de l'época com la telegrafia, l'aerostática, el ferrocarril o els barcos de vapor;[29] entre unes atres.
El desenroll de les telecomunicacions va permetre en la Primera Guerra Mundial (1914-1918) la generalisació de l'us de les telecomunicacions en el camp de batalla.[74] Si be a l'inici de la lluita els mijos mòvils eren escassos,[75] conforme es va consolidar el conflicte bèlic la telecomunicació va prendre un paper rellevant en els fronts, per a lo que es varen instalar mils de quilómetros de llínees telegràfiques i telefòniques; en les batalles navals, en les que els bucs es comunicaven a través de la telegrafia sense fils; aixina com en les batalles aérees i missions de reconeiximent aéreu, en les que va destacar l'us de la radi.[76] En la Segona Guerra Mundial (1939-1945) va nàixer l'us de la radiodifusió com a arma sicològica i propagandística, en lo que es va vindre a cridar «la lluita de les idees».[77][78]
Per últim, en la guerra moderna —des del fi de la Segona Guerra Mundial fins a l'actualitat— han aparegut noves tècniques bèliques d'enorme importància com els missils guiats o els vehículs aéreus de combat no tripulats; o noves formes de confrontació com la guerra electrònica, la guerra informàtica, la guerra de l'informació o la guerra centrada en rets.
L'influència en la pau
[editar | editar còdic]Un dels majors consensos respecte a les telecomunicacions es referix al potencial d'estes com un factor clau per a la consecució de la pau.[79] Allí a on ocorre un succés de certa gravetat o urgència, els sistemes de telecomunicació demostren ser una ferramenta de vital importància per a minimisar els efectes de dit succés, per lo que molts autors coincidixen que en la telecomunicació té la capacitat de ser «el servici més eficaç a la Humanitat».[79]
Un eixemple recurrent de dita capacitat és el Molink, el «teléfon roig», que va anar un sistema de comunicacions que en plena Guerra Freda va comunicar de forma directa la cúpula de govern dels Estats Units i l'Unió Soviètica. Esta llínea telegràfica, puix es tractava d'un sistema de teletipos i no d'un teléfon, permetia una comunicació instantànea i sense la possibilitat de males interpretacions entre les dos potències, que comprometia a abdós parts d'una forma casi presencial.[80]
L'influència econòmica
[editar | editar còdic]Les telecomunicacions han format part de la maquinària econòmica i financera des d'abans de l'aparició de les tecnologies modernes, sobretot des del punt de vista de l'enviament de notícies que poden alterar el comportament dels agents econòmics. Una telecomunicació es realisa per a enviar certa informació, i «l'informació és poder».[nota 6] Aixina, en 1815, l'influent Nathan Mayer Rothschild va conseguir tindre notícies de la victòria en Waterloo hores abans de l'arribada de la notícia oficial gràcies a l'us de colomes mensager, per lo que en una maniobra especulativa va vendre tots els seus abonaments d'estat i va fer creure aixina que Anglaterra havia perdut la guerra, lo que va provocar el pànic i la venda massiva d'actius, que després recompró ell mateixa a baix cost.[66]
L'inversió en telecomunicacions genera un creiximent dividit degut a que la propagació de les telecomunicacions reduïx els costs d'interacció, expandix els llímits del mercat i amplia enormement els fluix d'informació. Algunes revolucions modernes de gestió, tals com la producció just a temps (JIT) depenen completament d'una ret eficient de comunicacions ubiqües. Estes rets són desenrolls recents. El treball de Roeller and Waverman (2001) sugerix que en l'OECD, la difusió de les rets modernes de telecomunicacions de llínea fixa era la responsable d'un terç del creiximent de la producció entre 1970 i 1990. Per als països d'ingressos alts, els teléfons mòvils també proporcionen un significatiu creiximent dividit durant el mateix periodo de temps. Suècia, per eixemple, va tindre una taxa mija de penetració mòvil 64 per cada 100 habitants durant el periodo de 1996 a 2003, la més alta penetració de mòvils observada. En eixe mateix periodo, Canadà tenia una taxa mija de penetració mòvil de 26 per cada 100 habitants.
En les mateixes condicions, s'estima que Canadà ha gojat d'un creiximent promig del PIB de casi 1 per cent més alt de lo que realment era, la taxa de penetració mòvil en Canadà s'ha més que duplicat.[81]
L'influència social
[editar | editar còdic]Si de forma general es considera que les tres infraestructures d'una societat són l'energia, el transport i les comunicacions,[82] són les telecomunicacions la principal forma de comunicació en la societat actual.
L'influència de les telecomunicacions en la situació social de les persones es deixa vore en conceptes com la societat del coneiximent, societat de l'informació o la societat de masses, teories molt influents en la concepció actual de les societats industrials i posindustriales de l'Edat Contemporànea —l'actual—.
En l'àmbit dels mijos de comunicació de masses, el sociòlec Daniel Bell sostenia que en la història poden distinguir-se quatre grans canvis o revolucions associades a distints models de societat: El llenguage: Va supondre que les comunitats humanes pogueren coordinar el seu treball per a perseguir un objectiu comú.[83] l'escritura: Va permetre que apareguera l'administració, en els pertinents registres i transaccions econòmiques, i la transmissió del coneiximent —primeres bibliotecas—.[83] l'imprenta: Va assentar les bases de la societat industrial en permetre la sistematisació i estandardisació dels processos, registres i transaccions; aixina com l'educació de masses a través de les grans tirades de llibres, publicacions o periòdics.[83]
Les telecomunicacions: Han permés la cridada societat posindustrial, una societat globalizado i basada en el saber teòric.[nota 7][84] En esta societat l'informació, el coneiximent i la creativitat són les noves matèries primeres de l'economia, i la classe social de la societat de classes ha deixat de ser un aspecte identitari de l'individu.[nota 7][83]
Aixina, ya en les décades de 1970 i 1980, als que pertanyen les teories ací explicades, es va considerar que les telecomunicacions són una influència essencial per a la societat, ya que possibilita un diàlec directe i instantàneu capaç de fer aplegar a qualsevol punt del planeta una mateixa idea, costum o mentalitat, condicionant el canvi social cap a una concepció més universal i sense fronteres de la humanitat.[85]
Esta idea també queda recollida en el concepte de «llogaret global», concebut pel canadenc Marshall McLuhan, per al qual, per l'expansió dels mijos de comunicació en els anys 1950, l'individu passaria a concebre el ample món com un chicotet llogaret global en la que la societat tornaria a comportar-se de forma molt més tribal i propenca. Este concepte s'ha anat ampliant en el temps fins a incloure dimensions com a rets de dependències mútues, solidaritat, defensa d'ideals compartits, com per eixemple l'ecologia, el desenroll sustentable o la democràcia; un relativisme, per la falta de referències universals, líders i normes socials emergents; un major protagonisme dels individus junt en l'igualtat social; o que menuts acontenyiments ocorreguts en determinades parts del món puguen tindre efectes a una escala global: efecte palometa, teoria del caos. Açò és, la globalisació.
Les tecnologies de l'informació i la comunicació
[editar | editar còdic]AP
Cooperació internacional en la telecomunicació
[editar | editar còdic]La cooperació internacional en l'àmbit de les telecomunicacions ha segut de vital importància per a entendre l'història estes; pero ademés va supondre una de les primeres formes modernes d'organisació internacional i que marcaria una forma de funcionament que es pot vore encara en les grans organisacions internacionals com l'ONU.
En la primera mitat de el XIX cap telecomunicació sobrepassava les fronteres entre les diferents nacions de l'época, que no eren poques. Recorde's, per eixemple, que la Confederació Germànica agrupava a 39 entitats territorials distintes en una extensió assimilable a l'actual Alemània. En este escenari, el primer acort internacional va ser el que varen firmar Prusia i Àustria el 3 d'octubre de 1949. En est regulaven l'activitat de la llínea telegràfica entre Berlín i Viena, que transcorria paralela al ferrocarril que les unia, i establia les prioritats d'us de la llínea: assunts d'estat, informació del tren i correspondència comercial —si procedia—. A este acort li varen seguir el de Prusia i Sajonia i el d'Àustria i Baviera. En 1850 estos quatre estats —Prusia, Àustria, Sajonia, Baviera— varen formar l'Unió Telegràfica Austro-alemana, a la que es varen unir atres estats germans i els Països Baixos, i no va desaparéixer fins a 1872. Com a grans aportacions d'esta Unió destaca la decisió en 1851 de conectar les llínees telegràfiques en les fronteres, prescindint dels funcionaris que traduïen i repetien els mensages en estes; l'elecció del telégraf de Morse com a preferent; i la decisió de separar els acorts més generals i immutables en un Conveni dels més tècnics i conjunturals, que s'afegien a un Reglament anexe al Conveni. D'esta manera es reduïen els contactes diplomàtics que solament modificaven taxes o aspectes tècnics.
L'experiència germànica va prosperar i va ser motiu d'imitació. Despuix dels acorts entre França i Bèlgica (1851), França i Suïssa (1852), França i Cerdenya (1853) i França i Espanya (1854); estos països varen formar l'Unió Telegràfica d'Europa Occidental, en unes normes molt similars a l'experiència germànica. També es va firmar un acort en el 1852 entre França, Prusia i Bèlgica que tenia la peculiaritat de que reconeixia el dret a usar els servicis del telégraf internacional i al secret dels telegrames, com a precursor del dret a l'intimitat i al secret de les telecomunicacions. Este acort va ser despuix ratificat per Suïssa, Espanya, Cerdenya, Portugal, Turquia, Dinamarca, Suècia i Noruega, els Estats Pontificis, Rússia, les Dos Sicilias i Luxemburc.
Per a unificar per complet el servici telegràfic en Europa, es va firmar en París en 1865 del primer Conveni Telegràfic Internacional.
Regulació i economia de les telecomunicacions
[editar | editar còdic]La telecomunicació posseïx una regulació llegislativa i normativa molt específica, aixina com organismes reguladors que velen pel compliment de dites regulacions, pero que ademés s'hi haja íntimament lligada en el model econòmic del sector. Açò es deu a que de forma tradicional les telecomunicacions eren un sector monopolisat pels distints Estats, que es concebia com un servici públic —servici universal—, pero que en els últims anys està sofrint un procés de reconversió a un mercat lliure de competència perfecta, lo que ha generat una situació transitòria de competència regulada. Ademés, el caràcter internacional de les rets de telecomunicació obliga a establir condicions comunes de tarificació i interconexió.
Els recursos naturals
[editar | editar còdic]Una gran part de les comunicacions es porten a terme per mig de tecnologies sense cables, açò és, per mig d'ones electromagnètiques que es propaguen per tot el mig que nos rodeja. Pero la peculiaritat és que a diferència d'un mig guiat com un cable, en el que l'excitació electromagnètica és continguda pel propi material i el seu aïllament; en el cas de les comunicacions per ràdio solament existix un mig que és compartit, per lo que existix un gran risc d'interferències entre les distintes transmissions. Per a això, l'administració gestiona l'us i accés a este recurs, que es pot considerar escàs a pesar de la seua gran dimensió.
Aixina, s'establixen llimitacions en la manera en la que cada persona o empresa pot portar a terme transmissions per l'aire, sent inclús necessari en la majoria d'ocasions algun tipo de llicència o el pagament de taxes. De fet, existixen molt poques bandes de freqüència d'accés lliure sense llicència, encara que la seua distribució varia segons el país. Algunes bandes lliures són:
| Denominació | Use | Tipo | Freqüències | Llongitut d'ona | Observacions |
|---|---|---|---|---|---|
Us de dispositius electrònics en general:
|
La més usada és la de 2,4 GHz | ||||
| Walkie-talkies | En els Estats Units s'usa la FRS | ||||
Comunicacions civils:
|
Llimitacions, taxes o llicèncias per país (vore) | ||||
| Comunicacions entre radioaficionados | Banda de 40 m Banda de 30 m Banda de 20 m Banda de 17 m Banda de 15 m Banda de 12 m Banda de 10 m |
Varien segons el país. Llicències segons el país. | |||
Banda de 2 m | |||||
Banda de 23cm |
Des del punt de vista tècnic lo que es fa és dividir el mig de transmissió, l'aire, en diferents finestres o slots de freqüència. D'esta manera, estes finestres es repartixen entre els interessats, sent necessari en la majoria dels casos complir una série de requisits i el pagament de determinades taxes. Ademés, es llimita la potència de l'antena utilisada en la finalitat de que l'emissió d'una antena no interferixca les d'entorn.
L'administració pública sol tindre un organisme específic, un organisme regulador, que s'encarregue de regular la forma en la que els agents interessats realisen les seues transmissions. Ademés servix d'intermediari entre les empreses que presten servicis de telecomunicació, com els proveïdors de servicis d'Internet o els operadors de telefonia mòvil, i els seus clients.
El mercat de les telecomunicacions
[editar | editar còdic]El mercat de les telecomunicacions és un mercat altament especialisat i modern, per la joventut dels coneiximents i tecnologies en els que es basa. La seua evolució a lo llarc d'estos poc més de dos sigles d'història s'ha marcat pel ràpit creiximent del número de tecnologies implicades, servicis prestats i usuaris. Ademés, s'ha evolucionat des d'un context altament estatizado i un marcat caràcter d'infraestructura bàsica i servici públic, per mig d'un procés de lliberalisació, a un mercat lliure pero que seguix regulat per la llegislació de cada estat en el mateix caràcter de servici públic. Menció a banda mereixen els Estats Units, a on el sector sempre ha segut sostingut i gestionat per l'iniciativa privada, aplegant inclús a llegalisar-se monopolis en mans privades.
Una de les moltes maneres en la que s'estudia el mercat generat per la telecomunicació —a sovint cridat 'macrosector de les telecomunicacions'— és dividint-ho en els següents sectors:[86] Rets: El conjunt d'infraestructures que transporten l'informació. Servicis: Les distintes prestacions que s'establixen en la ret. Terminals: Els equips necessaris per a interactuar en les rets. Aplicacions: L'interfaç dels terminals en la que l'usuari aprofita els servicis. Continguts: Els recursos als que l'usuari pot accedir: informació, multimèdia, almagasenament...
- Facilitadores de l'indústria: Les regulacions, normatives, estàndarts, etc.; que condicionen el mercat.
La normalisació en les telecomunicacions
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Normalisació.
La telecomunicació permet l'intercanvi d'informació entre distints sistemes que típicament podran estar basats en tecnologias molt distintes i inclús incompatibles entre sí. Ademés, existixen molts fabricants d'equips, components i instrumental que competixen en un mercat comú per a oferir idees i tecnologies pròpies que milloren els productes existents i conseguir aixina més quota de mercat. Es presenta aixina un evident problema de compatibilitat entre els distints sistemes que poden ser conectats entre sí; aixina com entre els productes dels distints fabricants si estos tractaren d'impondre el seu propi producte en tecnologies i característiques pròpies. En els actuals sistemes de comunicació, que tendixen a la globalisació del seu us i extensió, esta discordança seria un inconvenient molt gran tant per als usuaris que usen els servicis de telecomunicació com per als professionals que dissenyen i implementen estos servicis i les empreses proveïdores d'estos.
La normalisació o estandardisació consistix precisament en crear un conjunt de regles que permeten a l'indústria fabricar equips compatibles entre sí i en els estàndarts de calitat i seguritat que demanda tant els estats com la societat. En el cas concret de la telecomunicació, l'objectiu principal de la normalisació és definir cóm i en quina 'llenguage' es comuniquen els distints sistemes. Les conseqüències immediates de la normalisació, ademés de la possibilitat d'implementar sistemes heterogéneus, és que l'investigació, desenroll i innovació de noves tecnologies es convertix en una tasca, que si be seguix sent competitiva, es desenrolla de forma paralela i centrada en una llínea de desenroll comú. Este fenomen provoca que s'accelere el ritme en el que apareix nova tecnologia, i per tant una major obsolescència i un menor cicle de vida d'esta; i l'abaratiment de la fabricació.
La normalisació en les telecomunicacions està molt associada als Organismes Internacionals de Normalisació:
l'Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT o IUT en anglés), que naix en 1934 com a hereua de l'Unió Telegràfica Internacional (1865) i en 1947 és integrada en l'Organisació de Nacions Unides. Des de 1993 la UIT, està organisada en tres sectors principals:
- L'activitat normalizadora d'este organisme es traduïx en les cridades recomanacions sobre telefonia, telegrafia i interfaços de comunicació de senyes, que siguen adoptades despuix per atres organismes com a normes, com els fabricants o les companyies de telecomunicacions. Per eixemple, algunes recomanacions conegudes són la V.90 que fa referència als mòdems de 56 Kbps, la H.323 que fa referència als paquets de senyalisació per a establiment de cridades de VoIP (veu sobre IP) o G.652 que específica les característiques de les fibres monomodo.
l'Organisació Internacional per a l'Estandardisació (OIS o ISO en anglés), sorgida en 1948. Els seus membres són les organisacions de normalisació dels països membres: IRAM, AENOR, CEN... La ISO emet normes sobre una cantitat variada de temes, com poden ser les característiques dels postes telefònics, normes de calitat, fabricació de roba, rets de peixca i molts atres temes. Si es desija llegir una selecció d'estes normes, vore la llista de normes ISO. l'IEEE (llegit i-i-gaveta en Espanya i i-triple-i en Hispanoamèrica) correspon a les sigles del Institute of Electrical and Electronics Engineers (Institut d'Ingeniers Elèctrics i Electrònics en castellà). El IEEE té un grup de normalisació que desenrolla normes en l'àrea d'ingenieria elèctrica i computació, com els estàndarts IEEE 802.x com Ethernet, Wi-Fi, WiMAX...
Finalment, cal mencionar atres grups de normalisació de gran importància com són el Grup de Treball en Ingenieria d'Internet (IETF) o consorcis privats com el World Wide Web Consortium (W3C). Ademés, quan es va començar a desenrollar la ret Internet (naixcuda de la ret ARPANET dels Estats Units), els membres que formaven part dels grups d'investigació es comunicaven a través d'informes tècnics que duyen el nom de RFC (Request For Comments, solicitut de comentaris és castellà). Estos informes tècnics donaven (i seguixen donant) lloc a normes que queden numerades segons l'orde cronològic de creació. Els RFCs establixen per eixemple les normes per al funcionament del protocol IP, del protocol UDP, del correu electrònic, per nomenar solament alguns eixemples.
Telecomunicacions i salut
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Radiació electromagnètica i salut.
Les tecnologies de les que fa us les telecomunicacions té una incidència en la salut de les persones.
Efectes malignes
[editar | editar còdic]En l'actualitat, casi totes les telecomunicacions es realisen usant fenomens electromagnètics, llevat les que es realisen per correu postal, mensagers o colomes mensager. Estes comunicacions poden realisar-se per mijos de transmissió guiats o no guiats. Els mijos de transmissió guiats són els cables, que no tenen major incidència en la salut que la que puga produir la toxicitat dels seus materials, per eixemple. Són els mijos no guiats, que usen l'entorn obert com a mig, els que poden reportar un major risc per a la salut.
Tant l'energia elèctrica com la magnètica són dos manifestacions de l'energia electromagnètica; per lo que de la mateixa manera que una corrent elèctrica pot aplegar a ser perjudicial per a la salut, trobar-se immers en un camp electromagnètic també pot ser-ho; tot depén de cóm d'energètic siga eixe camp. En el cas concret de les telecomunicacions, que usen formes de radiació no ionizante, els factors que cal tindre en conte són la potencia de l'antena que genera el camp electromagnètic i la distància a esta. La potència representa l'energia emesa per unitat de temps, mentres que la distància reduïx els efectes del camp en un factor quadràtic —com en el cas del sò—, per lo que en estar a n metros de l'antena, els efectes del camp es reduïxen n2 voltes.
En este sentit, les tecnologies d'us quotidià es presuponen segures per al cos humà, puix es dissenyen per a ser-ho. Els estats llimiten la potència que una antena puga emetre per a que no aplegue a ser perjudicial per a la salut. Aixina, per eixemple, en Espanya la llimitació de potència ve recollida en el Quadro Nacional d'Atribució de Freqüències (CNAF) i la distància de seguritat està regulada en el Real Decret 1066/2001, de 28 de setembre, pel que s'aprova el Reglament que establix condicions de protecció del domini públic radioelèctric, restriccions a les emissions radioelèctriques i mides de protecció sanitària front a emissions radioelèctriques. No obstant, són els efectes a llarc determini, o les exposicions a molts camps electromagnètics de distinta naturalea, lo que és objecte d'estudi hui en dia. Certes instalacions sí que són insegures sense lloc a dubtes, com una antena emissora d'amplitut modulada que dona servici de radi a tot un país o una estació de radar, pero es troben degudament senyalisades.
Efectes benignos
[editar | editar còdic]- Artícul principal → telemedicina.
Vore també
[editar | editar còdic]- Anex:Cronologia de les tecnologies de les comunicacions
- Anex:Glossari de telecomunicació
- Ingenieria de telecomunicació
- Ingenieria electrònica
- Règim jurídic del sector de les telecomunicacions (Espanya)
- Institut Federal de Telecomunicacions en Mèxic
- Unió Internacional de Telecomunicacions
- Era de la màquina
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Plantilla:Cita DEI
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 (2006).Bit.Colege Oficial Ingeniers de Telecomunicació d'Espanya.(156)
- 77-79.Consultat el 21 d'agost de 2013.
- Per a l'etimologia i orige francés del terme
- «En 1901, l'ingenier de Telégrafs Édourd Estaunié va substituir a Leon Thévenin com a Director de la "École Professionnelle dones Postes el Télégraphes" de París assumint, ademés, l'impartició d'una assignatura sobre telefonia i telegrafia. Abdós matèries havien segut considerades, tradicionalment, disciplines separades, pero Estaunié es va donar conte de que no eren sino manifestacions tecnològiques diferents d'una mateixa cosa. A partir dels seus apunts de classe, va publicar, en 1904, l'obra "Traité Practique de Télécommunication Électrique (Télégraphie-Téléphonie)" en la que proponia el terme Telecomunicació (···) Com ell mateixa dia, havia construït la seua nova paraula a partir del vocablo grec "tele" (llunt, a distància) i del vocablo llatí "communicare" (posar en comú, fer partícip, compartir), resultant, en juntar abdós, l'expressió "compartir a distància". Si a açò se li afig, ara, l'expressió "communicare" es feya antigament per a "fer partícip" a una persona per mig del correu, s'aplega, finalment, a la semàntica completa del terme "Telecomunicació".»
- Per a l'us del terme a principis de el XX
- «Juan Antonio Galvarriato ya va amprar el terme, en 1920, en el seu famós llibre "El Correu i la Telecomunicació en Espanya". (···) Per la seua banda en l'Escola Oficial de Telegrafia era habitual utilisar el terme "Telecomunicació" per a referir-se al conjunt de tècniques establides per a realisar una comunicació a distància per mig de l'ocupació de l'electricitat. En el seu primer Pla d'Estudis (···) apareixia una assignatura, denominada "Telecomunicació", que s'impartia en tres semestres consecutius en el següent contingut: telegrafia, en el primer semestre del segon curs, telefonia i radiotelegrafia, en el segon semestre del segon curs, i llínees telegràfiques aérees, subterrànees i submarines, en l'únic semestre del tercer curs.»
- «Com també, la classe política espanyola venia utilisant el terme en total naturalitat abans de la Conferència de Madrit. Gabino Bugallal, Ministre de la Gobernanza en Manuel Allendesalazar, en 1921 va ordenar al Director General de Correus i Telégrafs, Fernando Baró, Comte de Colombí, la redacció d'un proyecte d'ampliació i millora dels "servicis de telecomunicació". (···) Bugallal va preparar un Proyecte de Llei que no va aplegar a ser debatut en les Corts. Al més escàs de la seua entrada en el Congrés es va produir el Desastre de Annual (···) A lo manco en la biblioteca del Congrés nos ha quedat el text íntegre del Proyecte de Llei, l'artícul primer de la qual nos permet rememorar cuán ambiciós era el seu alcanç.»
- Per a la definició del terme per la IUT
- «(···) la Conferència constituent de la UIT de 1932 -celebrada, a l'adop, en la ciutat de Madrit- va adoptar el nom "Telecomunicació" com a terme comprensiu de totes les formes de comunicació a distància conegudes en aquella época. Aixina la pròpia Conferència va descriure llavors la telecomunicació com "tota comunicació telegràfica o telefònica de signes, senyals, escrits, imàgens i sons de qualsevol naturalea, per fils, ràdio o atres sistemes o procediments elèctrica o visual (semàfors)"»
- ↑ (2004).Consultat el 21 d'agost de 2013.
- ↑ 4,0 4,1 Fundació Telefònica i el Departament d'Ingenieria Audiovisual i de Comunicacions de l'UPM.Consultat el 23 d'agost de 2013.
- ↑ «Introducció», Empire and Communications, p. 7. «In the organization of large areas communication occupies a vital plau, (···). The effective government of large areas depends to a very important extent on the efficiency of communication.» Traducció: «En l'organisació de les grans àrees la comunicació ocupa un lloc de vital importància, (···). El govern efectiu de les grans àrees depén en gran mida de l'eficiència de les comunicacions.»
- ↑ Les sèt tragèdies de Eschylo (1883), Madrit, Luis Navarro (ed.) p. 141
- ↑ Bringas i Martínez (1884). «Aplicacions antigues.», Tractat de telegrafia, en aplicació a servicis militars, Madrit: Madrit Imprenta del Memorial d'Ingeniers, pp. 7. «Agamenón va dispondre durant el lloc de Troya un sistema complet de senyals de fòc entre els monts Athos é Anada, per a anunciar á la seua esposa Clytemnestra la pren de la ciutat.»
- ↑ 8,0 8,1 Bringas i Martínez (1884). «Aplicacions antigues.», Tractat de telegrafia, en aplicació a servicis militars, Madrit: Madrit Imprenta del Memorial d'Ingeniers, pp. 8 i 9. «(···) que 336 anys abans de l'era Cristiana usaven ya un sistema, inventat per Eneas, consistent en un gran got ple d'aigua ú un atre líquit, en la part inferior del qual habia un orifici per a donar-li eixida, i sobre la superfície del com habia una goma de corcho, al que estava unida una tira perpendicular dividida en vàries parts iguals, cada una de les quals representava una frase distinta; Per a transmetre una frase s'alçava una antorcha, al mateix temps que es deixava eixir al íquido; i quan aquella es trobava en el pla horisontal de la vora del got, baixaven l'antorcha i tancaven l'orifici d'eixida del líquit. Al vore alçada l'antorcha, el que tenia que escriure la frase, alçava la seua i deixava eixir el líquit, baixant-la é impedint l'eixida d'este al vore que aquella era baixada. Esta operació es repetia en totes les estacions fins a la del terme, o en que devia rebre's el mensage, en la que s'observava la frase que es trobava front a la vora del got, la qual expressava el mensage transmés»
- ↑ Fundació Telefònica i el Departament d'Ingenieria Audiovisual i de Comunicacions de l'UPM.Consultat el 23 d'agost de 2013.
- ↑ (1981).Els Cahiers de la Communication.I(1)
- 18-36.
- ↑ 11,0 11,1 (15 de març de 2003).Scripta Nova, Revista Electrònica de Geografia i Ciències Socials.Universitat de Barcelona.VII(137)ISSN 1138-9788.Consultat el 23 d'agost de 2013.
- ↑ (15 de març de 1965) «Els percussors», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 11. «Segons pareix, el primer que va fer un esbós gràfic i complet de la telegrafia visual va ser l'eminent físic i químic anglés Robert Hooke (1635-1703), en un discurs quallat de detalls pràctics que va pronunciar en 1684 en la Royal Society, pero el seu sistema no va anar mai experiemntado pràcticament»
- ↑ 13,0 13,1 (15 de març de 2003).Scripta Nova, Revista Electrònica de Geografia i Ciències Socials.Universitat de Barcelona.VII(137)ISSN 1138-9788.Consultat el 23 d'agost de 2013.
- ↑ (15 de març de 2003).Scripta Nova, Revista Electrònica de Geografia i Ciències Socials.Universitat de Barcelona.VII(137)ISSN 1138-9788.Consultat el 23 d'agost de 2013.
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 37. «El primer mensage que va passar pel semàfor de Chappe entre Lille i París es va transmetre el 15 d'agost de 1974, despuix de recórrer els 230 quilómetros a través de 22 torres, des de la de Santa Catalina, en Lille, a l'estació de la Convenció, sobre la cúpula del Louvre, i anunciava dichosamente al Govern que les seues forces havien reconquistado Li Quesnoy.»
- ↑ (15 de març de 2003).Scripta Nova, Revista Electrònica de Geografia i Ciències Socials.Universitat de Barcelona.VII(137)ISSN 1138-9788.Consultat el 23 d'agost de 2013.
- ↑ (15 de març de 2003).Scripta Nova, Revista Electrònica de Geografia i Ciències Socials.Universitat de Barcelona.VII(137)ISSN 1138-9788.Consultat el 23 d'agost de 2013.
- ↑ 18,0 18,1 18,2 (15 de març de 1965) «Els percussors», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 22. «L'ingenier, Salvá de Barcelona, es va propondre utilisar les bombetes d'hidrogen que sorgien en l'electrodo negatiu com a indicador per a un nou telégraf (···) S. T. von Sæmmerring (1955-1830) va descriure en l'estiu de 1809 un telégraf electroquímic en l'Acadèmia de Ciències de Munich i va fer numeroses demostracions davant els seus amics. (···) Com en el telégraf de Salvá, en l'aparat de Sæmmerring la corrent provenia d'una pila voltaica, i segons fora el fil utilisat per a tancar el circuit, dels 35 que constava, apareixien bombetes d'hidrogen en un dels 35 electrodos sumergits en aigua en el terminal del receptor»
- ↑ (entre 1880 i 1882) Tractat de telegrafia per Antonio Suárez Saavedra, p. 337. «Per lo demés, el Telégraf propost en Espanya per Salvá anys arrere (49-II), sobre ser idèntic en el principi és més senzill i de més fàcil realisació —pel menor número de conductors— que el de Samuel Soemmering.»
- ↑ 20,0 20,1 Jones, R. Victor. «Samuel Thomas von Sömmering's "Space Multiplexed" Electrochemical Telegraph (1808-10)» (en inglés). Archivat des d'el original, el 11 d'octubre de 2012. Consultat el 6 de setembre de 2012.
- ↑ (15 de març de 1965) «Els pioners del telégraf», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 39. «Com a tants atres rams de la ciència i la tecnologia, la telegrafia elèctrica no podia deure's als treballs d'un sol individu, per molt gran que este poguera pogut ser. (···) El nom dels precursors sol oblidar-se, pero la seua obra perdura»
- ↑ 22,0 22,1 (15 de març de 1965) «Els pioners del telégraf», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 25. «Ya hem vist com el diplomàtic rus Baró Schilling va escomençar a realisar experiments de transmissió elèctrica de mensages; la seua gran contribució, en 1832, va ser l'aplicació, a la telegrafia, de les desviacions produïdes en una agulla pel pas d'una corrent elèctrica. (···) En 1833, els Professors Carl Friedrich Gauss i Wilhelm Weber varen construir en Göttingen el primer telégraf d'agulla electromangnética per a utilisació pràctica. Es va amprar en la transmissió d'informació científica entre el laboratori de física de l'Universitat i l'Observatori astronòmic, a un quilómetro de distància, i va permanéixer en servici fins a 1838»
- ↑ 23,0 23,1 (15 de març de 1965) «Els pioners del telégraf», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 25. «En març de 1836, William Fothergill Cooke (1806-1879), (···) va pregar a Charles Wheatstone (1802-1875), Professor de Filosofia natural en el Kings College, de Londres, que li presentara el seu concurs. Es varen associar i en 1837 varen obtindre la seua primera palesa; en juliol del mateix any varen fer davant els directors de la llínea férrea Londres-Birmingham una demostració del seu telégraf de cinc agulles. L'experiència es va efectuar entre Euston i Candem Town, (···) Funcionava per desviació de dos agulles qualssevol l'intersecció de les quals senyalava una de les 10 lletres situades per damunt o per baix del seu eix»
- ↑ 24,0 24,1 (15 de març de 1965) «Els pioners del telégraf», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 25. «els directors del Great Western Railway varen mostrar esperit més progressiu i varen confiar a Cooke i Wheatstone l'instalació d'un telégraf entre l'estació de Paddington, terme londinenc de la seua llínea, i West Drayton, a una distància de 21 quilómetros; el telégraf va començar a funcionar el 9 de juliol de 1839 (···) En este últim sistema s'utilisava només la desviació de dos agulles, i per a enviar mensages per ell calia amprar un còdic prèviament establit»
- ↑ (15 de març de 1965) «Els pioners del telégraf», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 25. «Cooke i Wheatstone varen seguir perfeccionant el seu telégraf i varen reduir finalment el número d'agulles a una sola; els seus sistema es va mantindre durant molts temps en els ferrocarrils anglesos i va aplegar a penetrar en algun cas aïllat en el XX. En 1846 varen constituir la Electric Telegraph Company, i cap a 1852 s'estimava que en Anglaterra hi havia uns 6500 km de llínees telegràfiques.»
- ↑ (15 de març de 1965) «Els pioners del telégraf», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 29. «La recollida i distribució de notícies en el continent europeu era ya perfectament possible a mitan de el XIX. La primera llínea telegràfica de França es terminón en 1845, les d'Àustria-Hongria i Bèlgica en 1846, la de la península italiana en 1847, la llínea del telégraf òptic Berlín-Colónia va ser electrificada en 1849, la orimera de Suïssa en 1852 i la de Rússia en 1853»
- ↑ (15 de març de 1965) «Els pioners del telégraf», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 25. «En essència, l'idea de Morse era utilisar el pas d'una corrent elèctrica per un lectroimán per a accionar una ploma o un lapicero que deixara una marca en una cinta de paper. El registre permanent en paper dels mensages telegràfics era, sense dubte, una nova contribució, i en 1835, el seu nomenament en l'Universitat li va deixar temps suficient per a construir en eixe any el seu primer telégraf, encara imperfecte. Faltava encara molt per fer per a poder usar-ho realment en la pràctica, i fins a 1837, quan la perícia mecànica d'Alfred Vail es va aliar a la tenacitat de Samuel Morse, no va quedar obert el camí de l'èxit.»
- ↑ (15 de març de 1965) «Els pioners del telégraf», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 28. «Morse va conseguir en 1843 trenta mil dólars per a una llínea telegràfica entre Washington i Baltimore; esta llínea es va inaugurar el 1º de giner de 1845»
- ↑ 29,0 29,1 Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 213. «En esta guerra civil secessionista iniciada en 1861 i terminada en 1865, es va posar de manifest la gran revolució que l'aplicació de les ciències ha causat fins al present en l'art de la guerra. La tàctica dels federals i l'objectiu de les seues atrevides maniobres era destruir a l'enemic les vies férrees i telegràfiques, al mateix temps que conservar-les i aumentar-les per a sí. Durant tres anys varen ser montats varis mils de quilómetros de llínees aérees elèctriques»
- ↑ 30,0 30,1 (15 de març de 1965) «Els pioners del telégraf», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 28. «En 1847, el Congrés va vendre a companyies privades la llínea Washington-Baltimore, i fins que Hiram Sibley va unificar en la Western Union Telegraph Company, en 1865, les moltes atres companyies privades que s'havien constituït, no va haver verdadera ni ràpida expansió. En 1866, la Western Union posseïa 2250 oficines i la llongitut de les seues llínees havia passat de 900 km a 120.000; un dels factors que més varen contribuir a este creiximent va ser el desenroll d'un nou servici telegràfic de notícies per a la prensa de Nova York, dirigit per la Associated Press»
- ↑ 31,0 31,1 31,2 (15 de març de 1965) «París - 1865», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 59. «El primer pas cap a la telegrafia en llenguage clar va ser donat en 1855, dèu anys abans de la Conferència de París, per David E. Hughes en el seu palés d'un nou telégraf. (···) Consistia en una roda giratòria en la que hi havia les 28 lletres de l'alfabet (···) Un rodell entintaba sense interrupció els caràcters tipogràfics de la roda i d'esta manera podia rebre's directament el mensage escrit en paper. (···) Baudot va introduir el còdic de cinc unitats (···) Va combinar l'us del còdic de cinc unitats en la tècnica múltiplex de distribució en el temps. (···) Edison, que havia tingut que guanyar-se la vida des de l'edat de 15 anys,(···) en 1874, va inventar el circuit cuádruplex.»
- ↑ (15 de març de 1965) «París - 1865», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 55. «Aixina, per eixemple, la llongitut de les llínees telegràfiques dels Estats Membres de l'Unió, que en 1865 era de 500 000 km, va aplegar en 1913 a 7 millons de km, i el número total de telegrames cursats va passar de 30 millons en 1865 a més de 500 millons en 1913.»
- ↑ 33,0 33,1 33,2 (15 de març de 1965) «París - 1865», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 57. «Cap atre país europeu va adoptar el telégraf de Wheatstone, llevat en Espanya, que ho va explotar durant poc temps. Es va preferir universalment el sistema Morse, i en 1865 el Reglament telegràfic aprovat en la Conferència de Paríslo va adoptar provisionalmete per al seu us en les llínees internacionals. Cap a 1903, quan havia aumentat el tràfic i es disponia d'aparats més eficaços, el Reglament aprovat eixe any en la conferència de Londres va relegar el Morse a les llínees de poca activitat i va recomanar per a les llínees d'activitat major l'equip de Hughes, i per a les que cursaven més de 500 telegrames diaris, el sistema de Baudot o uns atres equivalents.»
- ↑ Descripció del vídeo en el Institut neerlandés per al Sò i Image. «100-jarige geschiedenis van de telefoon». Consultat el 20 d'agost de 2013.
- ↑ (15 de març de 1965) «El teléfon», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 91. «Va ser també Robert Hooke (1635-1703), el gran home de ciència anglés, qui va formular les primeres sugestions sobre la forma de transmetre la paraula parlada a llarga distància. Despuix d'alguns experiments de transmissió de sò per fils tirants, va fer la següent informació: «No és possible sentir una remor a la distància d'un estadi (201 m); s'ha sentit ya; i potser la naturalea d'este fenomen permeta sentir-ho a una distància de dèu voltes major».
- ↑ Huurdeman, Anton A. (2003). «10. Telephony», John Wiley & Sons, Inc. (ed.). The worldwide history of telecommunications (en anglés), pp. 153. ISBN 0-471-20505-2. «A German ‘‘doctor of world-wisdom and teacher of mathematics and physics,’’ Gottfried Huth suggested acoustical telephony in his little book, A Treatise Concerning Some Acoustic Instruments and the Use of the Speaking Tube in Telegraphy, published in Berlin in 1796. Huth proposed that during clear nights, mouth trumpets or speaking tubes should be used to pass messages from tower to tower. Although his proposal was impractical, his fame is assured by the sentence in his book: ‘‘To give a diferent name to telegraphic communication by means of speaking tube, what could be better than the word derived from the Greek: Telephone?’’»
- ↑ (15 de març de 1965) «Els pioners del telégraf», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 30. «El seu conductor central estava constituït per sèt fils trenats de coure pur, recobert tot en tres capes de gutapercha fins a un diàmetro de casi 12,2 mm. Este núcleu es trobava després cobert per una fina capa de hilaza i cànem, i protegit en un blindage de 18 cordoneres de sèt fins fils de ferro trenat. Es varen fabricar 3200 km d'este cable i es varen embarcar a bordo de el H.M.S. Agamemnon, barco de guerra britànic a impulsión per hèliç, a l'efecte aparellat. El tendit va començar el 7 d'agost de 1857 des de Valentia, en la costa occidental d'Irlanda. El 17 d'agost el cable de va trencar a 2000 braces de profunditat, abandonant-se el proyecte durant un any.»
- ↑ (15 de març de 1965) «Els inventors de la telegrafia sense fils», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 119. «Es conta que en les postrimeries del sigle últim, un alt funcionari de l'Oficien de palesos de Washington va aplegar, en disgust, a la conclusió de que tot quant podia inventar-se estava ya inventat (···) I no obstant, el deceni de 1895-1905 va ser provablement més ric en nous descobriments que molts atres periodos. El 28 de decembre de 1895, (···), els dos germans Lumière varen proyectar la primera película cinematogràfica: (···) En 1903 se li va concedir el premi Nobel, repartit en Pierre i Marie Curie, pel «descobriment de la radioactividad espontànea». (···) També Sir Reinaldo Ross va rebre el premi Nobel, en 1902. (···) Orville Wright s'instalava en el lloc de pilotage del seu Flyer, a les 10,35 (hora local) del 17 de decembre de 1903, i conseguia mantindre's en l'aire durant 12 segons.»
- ↑ (15 de març de 1965) «Els inventors de la telegrafia sense fils», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 120. «Heinrich Rudolf Hertz (1857-1894), que va anar el primer que va produir, va detectar i va medir ones electromagnètiques, confirmant aixina experimentalment la teoria de Maxwell de les ones «etereas». Hertz va demostrar en els seus experiments que estes ones podien reflectir-se, refractarse, polarisar-se, difractarse i interferir-se»
- ↑ (15 de març de 1965) «Els inventors de la telegrafia sense fils», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 121. «Anem a vore en seguida que només Righi va eixercir una influència indirecta en la tecnologia de les radiocomunicació (···)»
- ↑ (15 de març de 1965) «Els inventors de la telegrafia sense fils», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 117. «Per una ironia del destí, en tot refillol del telégraf naix una rivalitat amenazadora fins a para l'existència de la mateixa invenció de que es deriva. (···) La «telegrafia sense fils» va eixir fàcilment airosa d'esta prova, (···)»
- ↑ (15 de març de 1965) «Els inventors de la telegrafia sense fils», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 125. «Edouard Branly (1844-1940), (···) considerat en França com el «Inventour de la Télégraphie Electrique sans Fil».»
- ↑ Huurdeman, Anton A.. «Radi transmission», The Worldwide History of Telecommunications, p. 207. ISBN 0471205052, 9780471205050. «He left Edison because of discrepancies about an award for an invention and in 1889 opened his own laboratory doing high-frequency and high-tension projects. Two years later he produced the Tesla transformer for high voltages and began construction on high-frequency radiation stations. The Tesla transformer was a dynamo with 384 poles, which made 1600 rotations per minute and thus generated a frequency of 384 ÷ 2 × 1600 ÷ 60 = 5100 Hz. He installed two such stations up to 30 km apart with the intention of achieving wireless electrical energy transportation between stations instead of using high-voltage overland lines. Experiments at this still rather low frequency were not successful, and Tesla.»
- ↑ 44,0 44,1 (15 de març de 1965) «Els inventors de la telegrafia sense fils», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 121. «El següent acontenyiment notable va ser la conferència que el 1º. de juny de juny de 1894 va donar Oliver Joseph Lodge (1851-1940) en Londres, en la Royal Institution. (···) Alexander Stepanovitch Popoff (1859-1906) va ser un dels molts que varen llegir la conferència de Lodge i es varen inspirar en ella.»
- ↑ 45,0 45,1 Huurdeman, Anton A.. «Radi transmission», The Worldwide History of Telecommunications, p. 206. ISBN 0471205052, 9780471205050. «Lodge, with his understanding of the phenomenon of electrical resonance, introduced the principle of selective tuning to a common frequency for a transmitter and corresponding receiver by variation of the inductance of the oscillating circuits, which he called syntony. His patent 11,575, for which he applied in May 1897, served as the fonamental basis of all future ràdio equipment.»
- ↑ (15 de març de 1965) «Els inventors de la telegrafia sense fils», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 124. «Va realisar alguns experiments en cohesores de Branly i, en 1895, va construir un receptor en un aram exterior (···) En giner de 1896 es va publicar una descripció més completa dels seus descobriments i el 12 de març del mateix any, Popoff va fer una nova demostració davant la mateixa Societat. (···) En aquella reunió s'havien transmés i rebut en Morse per telegrafia sense fils, i davant un distinguit auditori científic, les paraules «Heinrich Hertz».»
- ↑ Huurdeman, Anton A.. «Radi transmission», The Worldwide History of Telecommunications, p. 207. ISBN 0471205052, 9780471205050. «Charres Susskind of the University of Califòrnia carried out exhaustive investigations into all the relevant contemporary records. He presented his results in a long paper entitled ‘‘Popov and the Beginnings of Radiotelegraphy’’ in the Proceedings of the Institute of Radi Engineers, Vol. 50, in 1962. In this paper he draws the conclusion that the records show that Popov did not transmit intelligence at the demonstration on March 12, nor on any other occasion before mid-1896. The reference to mid-1896 was important because by that clave Guglielmo Marchese Marconi had transmitted ràdio signals successfully over a few kilometers.»
- ↑ (15 de març de 1965) «Els inventors de la telegrafia sense fils», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 124. «(···) no cap dubte de que Marconi va inventar un sistema de telegrafia sense fils sumament satisfactori i que va inspirar i va supervisar personalment la seua aplicació fins a estendre-ho per tot lo món»
- ↑ (15 de març de 1965) «Els inventors de la telegrafia sense fils», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 125. «En 1984, als vint anys d'edat, Marconi ya estava familiarizado en els treballs de Hertz, Branly, Lodge i Righi. (···) Va escomençar els seus experiments en la primavera de 1985, (···) El seu pare, una volta convençut de la naturalea pràctica de la seua ambició, li va facilitar tota l'ajuda financera necessària.»
- ↑ (15 de març de 1965) «Els inventors de la telegrafia sense fils», Del semàfor al satèlit, Ginebra, pp. 127, 129. «Ans que Marconi ixquera d'Itàlia per a proseguir els seus treballs en Anglaterra, havia conseguit alcançar una distància de transmissió de l'orde d'1 quilómetro. (···) quan en febrer de 1896 va eixir d'Itàlia per a Londres (···)»
- ↑ (15 de març de 1965) «Els inventors de la telegrafia sense fils», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 129. «Com la seua mare era irlandesa i tenia aplegats en Londres, no li va anar difícil a Marconi el ser presentat a Sir William Henry Preece (1834-1913), Ingenier Cap de la British Post Office, que havia treballat molt també en la telegrafia per "inducció" i havia tractat després d'aplicar a la TSH la mateixa tècnica. (···) Les Proves es varen efectuar en Salisbury Plain, en setembre de 1896 i en març de 1897. Utilisant una antena penjant d'una cometa Marconi va alcançar distàncies de 6 a 7 km. (···) sobre l'aigua en el Canal de Bristol, i llavors es va alcançar la distància de 14 km»
- ↑ (15 de març de 1965) «Els inventors de la telegrafia sense fils», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 133. «Marconi no va estar sol molt temps ocupant-se de la TSH. Aixina, per eixemple, en Alemània (···) es varen fusionar en 1903 en el nom de Telefunken. Per a mantindre's al cap, Marconi va canviar de tàctica comercial i en lloc de dedicar-se únicament a fabricar equips i vendre'ls, va decidir organisar una gran ret de TSH de la seua propietat. (···) i va colocar operadors propis a bordo dels barcos equipats en instalacions seues, prohibint-los comunicar en cap estació TSH»
- ↑ Descripció del vídeo en el Institut neerlandés per al Sò i Image. «Arnhem kan weer automatisch telefoneren». Consultat el 20 d'agost de 2013.
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 210.
- ↑ Foz Isern (1954). Telecomunicacions, p. 2.
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 216. «Bismarck es llamentava de que el telégraf havia contribuït poderosament a gastar les seues forces i a acurtar els seus dies. El telégraf —dia— li facilitava l'administració i el govern de l'Estat; li atormentava, no obstant, constantment, aumentant els seus contes i la càrrega que pesava sobre els seus muscles, perque cada hora li duyen noves notícies de successos ocorreguts en països, ya propencs, ya remots, sense deixar-li moment de respir ni tampoc temps per a discórrer sobre els anteriors.»
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 216.
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 227. «El modern Estat es configura donant pas a la progressiva centralisació dels instruments de mando, militars, econòmics i burocràtics.»
- ↑ Charles Eliot, Història Mundial XX, p. 196.
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 230. «Un dels elements que més facilita l'acció del Govern és el telégraf, que, llevat molt contades excepcions, ha segut considerat per tots els Estats com un resort que requerix conservar-ho en exclusiu us»
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 230. «(···) tant més que en 1832, en motiu dels tumults que varen esclatar en diversos punts del territori, es va aplegar a la conclusió de que si els rebels hagueren dispost de mijos de telecomunicació per a concentrar-se i coordinar els seus moviments, la repressió haguera segut, per lo manco, prou més dificultosa, si no compromesa. (···) tan pronte varen haver aparegut aguaitons de telégrafs privats, el Govern francés va apreciar la conveniència de transformar en monopoli de dret el que de fet venia gojant, la qual cosa va anar objecte de la Llei de 1837,»
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 233. «(···), pretén demostrar que n'hi ha prou en que un chicotet grup d'hòmens decidits i audaços, operant en rapidea i precisió, prenguen el control d'algunes claus tècniques de comunicació i poder, per a que un Estat modern, en totes les seues defenses i complexitat, passe a les seues mans.»
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 234. «Un atre gran revolucionari —Trotsky— considera que el consell de la república, els ministeris, la duma, etc., no deuen constituir objectius; (···) sino l'organisació tècnica, és dir, les centrals elèctriques, els ferrocarrils, els telégrafs i els teléfons»
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric. Vore les pàgines 234 i 235.
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 232. «Concepte paregut va prevaldre en els demés països i només posteriorment va ser posat a disposició del públic, (···). Lo que al públic es va concedir va ser el fruïment d'un excés de possibilitats, pero no la possibilitat mateixa, que va continuar a l'exclusiva disposició dels governs, (···) puix este mig de comunicació va seguir sent considerat com a prodigiós resort de sobirania i seguritat dels governs.»
- ↑ 66,0 66,1 Anècdota rellevant citada en: Penya (2003). Històries de les telecomunicacions, Ariel. ISBN 9788434444416.
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 209. «En les guerres encara més que en qualsevol atra activitat humana tenen una màxima implicació les comunicacions. Per això les activitats bèliques han segut sempre un gran estímul per a les tècniques de la telecomunicació.»
- ↑ (entre 1880 i 1882) Tractat de telegrafia per Antonio Suárez Saavedra, p. 606. «Entre totes aplicacions de coneiximents científics moderns que hui s'efectuen en la guerra, qualsevol que encara sense guerrer tinga noció de lo que és aquella comprén des d'luego que la Telegrafia és de les mes profitoses i de les que més tendixen á realisar les dos grans mires sense les quals tot eixèrcit es vorà enrollat i destruït: l'unitat d'acció i la rapidea en els moviments.»
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 209. «No hi ha més que repassar les pàgines de l'història de la telegrafia per a reconéixer que els primers mensages enviats a llarga distància pels tambors de la selva verge, les senyals de fòc dels chinencs i grecs, les torres dels romans i les atalayes dels moros responien a les necessitats militars.»
- ↑ (15 de març de 2003).Scripta Nova, Revista Electrònica de Geografia i Ciències Socials.Universitat de Barcelona.VII(137)ISSN 1138-9788.Consultat el 23 d'agost de 2013.
- ↑ 71,0 71,1 (entre 1880 i 1882) Tractat de telegrafia per Antonio Suárez Saavedra, p. 607. «És en la guerra de Crimea'—declarada en 1854—a on per primera volta es va pensar en valdre's de l'auxili de la Telegrafia elèctrica, sent nomenat a l'efecte el llavors Inspector de les llínees franceses Mr. Casette, qui va desembarcar en Varna en 10 de juliol de 1854 acompanyat d'alguns individus á les seues órdens i en el material que es creia necessari, construint una llínea de sèt postes entre Varna i Baltschick, punt d'embarque de les tropes destinades á la península de Crimea, funcionant-se per ella des del 15 d'Agost al 15 de Novembre.»
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 212. «En 1857, en la guerra d'independència d'índia, o de la gresca —com se li solia cridar—, les autoritats governamentals de Calcuta varen mantindre enllaços en les disperses forces britàniques per mig del telégraf, sent este un dels factors decisius de la lluita.»
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 212. «En les guerres de l'Unitat italiana —guerra sostinguda en Itàlia, en 1859, pels francesos i piamonteses contra els austríacs—, la telegrafia militar va donar a conéixer tot lo que de ella podia esperar-se, amprant-se en gran escala per abdós eixèrcits en l'unió dels campaments a les llínees generals i a les bases d'operacions.»
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 222. «Durant la Primera Guerra Mundial, tots els combatents varen formar el seu propi Cos de Transmissions equipat en els aparats telegràfics i telefònics apropiats per a la lluita bèlica i instalacions radioelèctriques en els bucs de guerra importants.»
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 223. «Els eixèrcits disponien de molt poques estacions mòvils de radiocomunicació i hi havia encara menys a bordo de les aeronaus.»
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 223. «El començ de les hostilitats va posar de manifest les deficiències de les comunicacions. (···) Abdós bandos varen instalar vastes rets de cables subterràneus i varen poder a sovint captar les comunicacions telefòniques d'enemic. (···) La telegrafia sense fils va eixercitar un paper decisiu en les batalles navals. Encara més important va ser la contribució de la ràdio a la lluita en l'aire.»
- ↑ (15 de març de 1965) «Les guerres i les telecomunicacions — Interludio», Del semàfor al satèlit, Ginebra, p. 178. «I en 1939, en esclatar la Segona Guerra Mundial, la radiodifusió es va convertir en una nova arma de l'atarassana de totes les nacions. El concepte de la guerra havia creat en els aires un front sicològic: «la lluita de les idees».»
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 224.
- ↑ 79,0 79,1 Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 239. «Tots els comentaristes del tema estan d'acort en que la perfecció de les comunicacions aumenta les esperances de pau. Alguns consideren als hòmens que atenen estes com a profetes d'un món feliç, puix en tots els greus i grans acontenyiments, la telecomunicació ha prestat, presta i prestarà el servici més eficaç a la Humanitat.»
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 242. «I aixina, el teléfon roig es va mostrar com un instrument poderós, per la rapidea de les comunicacions. La seua ocupació en l'intercanvi d'informacions i en la finalitat d'interpretar qualsevol falsa interpretació, era exactament lo que abdós parts —americans i russos- havien previst. Pero la suprema importància d'este instrument era que comprometia immediatament als caps de Govern i als seus principals consellers, forçant-los a una ràpida atenció i decisió.»
- ↑ Leonard Waverman, Meloria Meschi and Melvyn Fuss. «The Impact of Telecoms on Economic Growth in Developing Countries» (en inglés). The Impact of Telecoms on Economic Growth in Developing Countries. Archivat des d'el original, el 24 de decembre de 2012. Consultat el 13 de febrer de 2013.
- ↑ (1981).Els Cahiers de la Communication.I(1)
- 18 a 36.Consultat el 15 d'octubre de 2013.
- ↑ 83,0 83,1 83,2 83,3 (1981).Els Cahiers de la Communication.I(1)
- 18 a 36.Consultat el 15 d'octubre de 2013.
- ↑ (1981).Els Cahiers de la Communication.I(1)
- 18 a 36.Consultat el 15 d'octubre de 2013.
- ↑ Hernández Hernández, Afrodisio (1974). La telecomunicació com a factor històric, p. 277-279. «Els sistemes de Telecomunicació han contribuït —tant com tota la lliteratura— a promocionar el canvi social en quant vehícul cultural que condiciona una nova mentalitat, noves formes de vida, costums, etc. (···) S'ha conseguit un món sense fronteres. (···) Açò fa sentir-se a l'home com partix integrant d'un grup social cada volta més ampli, cap a lo universal, i a on tot diàlec està marcat pel signe de la rapidea.»
- ↑
- 4 i 5.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Fondevila Gascón, Joan Francesc (2009). El pes de la televisió en el triple play dels operadors de cable en Espanya i en Europa. ZER, Revista d'Estudis de comunicació (Journal of Communication Studies), 14 (27), pp. 13–31. ISSN 1137-1102. Edició digital en l'Universitat del País Vasc.
Torres, Álvaro. Telecomunicacions i telemàtica. De les senyals de fum a les rets d'informació i a les activitats per internet. Tercera edició:2007, Colòmbia, Colecció Telecomunicacions.
- Huidobro Moya, José Manuel. Rets i servicis de telecomunicacions. Madrit: Thomson, 2006.
- Huidobro Moya, José Manuel. Tecnologies de telecomunicacions. Mèxic, D. F.: Alfaomega, c2006.
- Herrera Pérez, Enrique. Introducció a les telecomunicacions modernes. Mèxic: Limusa, 2004.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Telecomunicación» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>