Cusco

Cusco

El Cusco o Cuzco (castellà [ˈkus. ko̞]; en quechua cusqueño: Qusqu o Qosqo Plantilla:Pronunciat) és una ciutat del surest del Perú ubicada en l'alvertent oriental de la cordillera dels Andes, en la conca del riu Huatanay, afluent del Vilcanota. És la capital del departament del Cusco i, ademés, segons està declarat en la Constitució peruana, és la «capital històrica» del país.

La ciutat, segons el INEI, és la sèptima més poblada del Perú, i albergava, en 2017, una població de 437 538 habitants.

Va ser capital de l'antic Imperi inca i una de les ciutats més importants del virreinato del Perú (va funcionar com la seua última sèu de govern des de decembre de 1821 fins a la victòria independentista en 1824). Durant l'época virreinal, baix la sobirania de la Corona espanyola, es varen construir diverses iglésies, universitats, palaus, places barroques i neoclàssiques. Estes construccions són els atractius que fan que la ciutat siga el principal destí turístic del país. Va ser declarada Monument Històric Nacional en 1972 i Patrimoni de la Humanitat en 1983 per la Unesco. Sol ser denominada, per la gran cantitat de monuments que posseïx, la «Roma d'Amèrica».

Toponímia

Portal de carrizos en la plaça d'Armes

Allumenament nocturn de la ciutat

Etimologia

La forma original del topònim, tal va ser trobat en quechua cuzqueño de l'época de la conquista de l'Imperi incaico, deu haver segut, com en el quechua cuzqueño actual, /qusqu/ ['qos. qɔ]. S'estima que el topònim va tindre un orige aimaraico, de la frase qusqu wanka ('peñón de la lechuza') a partir de la llegenda dels germans Ayar, a on Ayar Auca ocupa elloc del Cuzco volant en les seues pròpies ales per a posar-se sobre un peñón de la zona i convertir-se en una marca d'ocupació litificada:

"¡Veu allà volant (perque diuen li havien naixcut unes ales), i assentant-te allí pren possessió en el mateix assent a on sembla aquell mojón, perque nosatres anirem després a poblar i viure". Ayar Auca, sentides les paraules del seu germà, levantose sobre les seues ales i va ser al dit lloc que Manco Capac li manava, i assentant-se allí es va convertir en pedra i va quedar fet mojón de possessió, que en la llengua antiga d'esta vall es diu cozco, d'a on li va quedar el nom del Cuzco al talloc fins a hui

Juan Díez de Betanzos

Betanzos cita cóm el nom Cuzco, registrat per ell com <Cozco>, era el nom antic de la ciutat i que el seu significat ya s'havia perdut en el temps:

“... al com poble [de fins a trenta cases chicotetes pajizas i ruines] cridaven els moradores d'ell, des de la seua antiguetat, Cozco, i lo que vol dir este nom Cozco no ho saben declarar, més que ansí es nomenava antigament”.

Una etimologia diferent va ser proposta pel Inca Garcilaso de la Vega, qui afirma que:

No obstant, no existix cap registre entre els diccionaris primerencs quechuas o aimaras d'un terme per a 'melic' semblant al nom de la ciutat. Esta absència de documentació corroborativa ha dut als filecs contemporàneus a descartar l'etimologia oferida pel Inca. Si be l'etimologia exacta d'este nom de lloc encara està en disputa, per lo general s'accepta que el topònim no és d'orige quechua i es considera l'hipòtesis aimarista com la més provable. A pesar de lo anterior, la versió garcilasiana s'ha mitificado en el folore de la regió, ha passat a formar part de la tradició oral i el discurs turístic, i ha generat que el Melic del Món siga un epítet usual en castellà per a referir a la ciutat.

Història de les seues formes escrites

La primera image del Cusco en Europa en 1553. Pedro Cieza de León. Crònica del Perú.

La forma original en l'espanyol del topònim és ⟨Cuzco⟩, que correspon a la forma en que els conquistadors varen entendre ['qos. qɔ], entenent la uvular oclusiva [q] com la velar castellana /k/ (representat en la lletra ⟨c⟩), [o] com /o/ castellana (⟨o⟩), [ɔ] com /o̞/ castellana (⟨o⟩) i [s] com a /s̻/ castellana (⟨z⟩). L'escritura en zeta ⟨z⟩ de Cuzco correspon plenament a l'estat de les sibilants, tant en castellà com en quechua cuzqueño de l'época antiga, i a una sòlida ortografia castellana per al mateix periodo, de tal forma que s'escrivia en ⟨z⟩ perque es pronunciava [s̻] i no en el sò apical [s̺] que es té en espanyol d'Espanya el grafema ⟨s⟩:

estem ací, una volta més, davant dos tipos de sibilants: una dorsal, representada per <ç, c(i, i), z>, i una atra, equivalent a la apical espanyola, registrada en <s,ss>. Puix be, que el dialecte cuzqueño haja tingut dos sibilants és alguna cosa que no sorprén ni menys escandalisa a qui conega les varietats centrals i norteño de la llengua. [...] De manera que, aixina com la varietat jaujina distinguix dos sibilants: /s/ dorsal i /š/ palatal, aixina també el cuzqueño del sigle XVII diferenciava dos d'elles, només que, en el present cas, no és fàcil donar en l'equivalent de la segona de les citades. ¿Hauria segut esta una palatal /š/ com la jaujina? No ho sembla, des del moment en que el mateix Gonçález Holguín s'alvança en advertir-nos, en les pàgines inicials de la seua obra, que en la varietat cuzqueña “no ai vso” de la lletra <X> (“Allector”, op. cit), i, com se sap, esta grafia representava per llavors a la sibilant palatal [š]. Per tant, descartant dita possibilitat, no és aventurat sostindre que la naturalea de l'articulació de la segona sibilant cuzqueña va deure estar molt pròxima a la de la apical castellana. [...] De tot això ara resulta perfectament comprensible per qué, per a registrar el nom de la capital imperial, es va tirar mà, no de la <s> sino de la <z>, puix llavors, com ara mateixa, el topònim es pronunciava [qosqo] i no [qoşqo].

Rodolfo Cerrón-Palomino.

Els primers cronistes varen apuntar el nom de la ciutat casi invariablement com <Cuzco> o <Cozco>, que en l'ortografia espanyola del XVI, en ple procés de reajustament de les consonant sibilants, millor s'aproximava al sò de Qusqu [ˈqo̝s. qo]. Aixina, podem trobar Cuzco en les Reals Cèdules de Carlos I, en les cròniques de Francisco de Jerez (1534), en distints documents de la Gasseta de Madrit i en els mapes del XIX (des de 1815) i XX (fins a per lo manco 1976). D'esta forma, la llectura exacta passa als demés idiomes europeus, perdurant fins ara com la forma més usada fòra del Perú. La grafia <Cusco>, no obstant, sí és consignada en varis documents colonials per a la seua llectura pública, encara que és molt poc comú entre els texts cults. Pot trobar-se en els mapes que ilustren els anexos Perú en els mapes històrics i ciutat de Pisco en els mapes històrics dels sigles XVII, XVIII i XIX fins a 1814, adicionalment al mapa de 1597 que ilustra este artícul (en llatí). La forma gràfica de <Cuzco> es va mantindre com a predominant fins a el XX. A inicis del XX, intelectuals locals i limeño, molts d'ells influïts per l'indigenisme, com Rafaelarco Herrera, Luis Eduardo Valcarceluis Eduardo Valcárcel, Horacio Urteaga i Carlos Alberto Romero varen escriure texts importants en la grafia <Cusco> per a la seua llectura exacta. En la mateixa ciutat del Cusco, per proposta de l'Institut Americà d'Art, en respal de la Acadèmia Major de la Llengua Quechua, el 12 de març de 1971 la Municipalitat va emetre una ordenança a on va canviar la forma oficial de l'ajuntament de <Cuzco> a <Cusco>, proscrivint la forma anterior. Des de llavors, l'escritura <Cusco> es troba generalisada en Perú i sol ser tinguda com la més vàlida justament per la major part de la població de la ciutat, pese a que alguns filecs i investigadors com ellingüiste Rodolfo Cerrón-Palomino la consideren apócrifa. En 1986, el ministre d'Educació de tanda, per petició formal del burgomaestre cusqueño, va promulgar una resolució ministerial oficialisant esta grafia de <Cusco> a nivell del govern central per a la seua llectura exacta. Este canvi va produir que en els texts oficials d'educació pública es preferira la nova escritura que la versió espanyola. En arreplegar l'ortografia quechua contemporànea, que inclou la lletra q per a la consonant oclusiva uvular sorda, el 23 de juny de 1990, el Consell Municipal del Cusco va aprovar un nou dispositiu, l'acort municipal n.° 078, pel qual es va dispondre: "Instituir l'us del nom <Qosqo>, en substitució del vocablo <Cusco>, en tots els documents del Govern Municipal del Cusco".^{cita requerida} D'eixe modo, es pretenia escriure en castellà el topònim tal com este és escrit en la ortografia moderna quechua (en la seua versió pentavocálica). Este us mai es va generalisar, encara que perviu fins a hui.

Atres noms indígenes

Tant Guamán Poma com el mercedario fra Martín de Murúa arrepleguen un nom que hauria segut anterior al de Cuzco i que escriuen en abdós casos com «Acamama». Llegit des del quechua, este topònim ha segut interpretat com aqha mama ('mare de la chicha'), per eixemple per José de la Riva-Agüero i Osma i el diccionari de la Acadèmia Major de la Llengua Quechua. En temps més recent, s'ha propost una filiació puquina. En eixe sentit Rodolfo Cerrón-Palomino postula la forma subjacent puquina aka pana o aqa pana, identificable en el terme <acapana> definit pel Art i vocabulari quechua de 1586 com a '«mola d'aire i neu, o celaje o arreboles»'.

Per una atra part, el franciscano José Francisco María Ráez registra noms quechuas moderns alternatius per a esta ciutat en la seua contribució al Vocabulari políglota incaico de 1905, tots relacionats en pupu 'melic': junt a Cuzco, s'usaria també <Pupo> (en ortografia moderna: pupu) en el quechua huanca, i <Cuzco-pupu> o <Pupute> en el quechua ayacuchano. No està clar si en eixa época estos eren usats per a referir a la ciutat, o solament es tracta d'una anotació guiada per la hui descartada etimologia del Inca Garcilaso. Els quechuas ayacuchano i puneño contemporàneus no han conservat la forma [qosqɔ] (Qusqu), sino que usen la pronunciació [kusku] (escrit <Kusku>), és provable que reingresada a la llengua des del castellà.

Epítets

Són molt usats per a referir a la ciutat, en especial en situacions formals o en llenguage periodístic, els epítets de la Ciutat Imperial, el Melic del Món i la Capital Històrica (del Perú). El primer d'ells és el més usat i comprés en l'àmbit nacional. La Direcció de Turisme i Comerç Exterior del Cusco en 2008 va promocionar la ciutat rescatant l'epítet de la Roma d'Amèrica, de cort garcilasiano, per alusió a la seua gran cantitat de patrimoni monumental. Este últim epítet, no obstant, no és molt utilisat i competix en referent en la propenca ciutat de Juli, que també ho usa.

Història

Fundació i época incaica

Artícul principal → Història prehispánica del Cusco.

Segons la llegenda arreplegada pel Inca Garcilaso de la Vega, Manco Cápac i Mama Ocllo migraron des del llac Titicaca per consell del seu pare, el deu Sol. Varen llançar una javalina d'or; allí a on es va clavar varen fundar un nou poble. Elloc elegit es va cridar Cuzco:

Per senyes arqueològiques i antropològics s'ha anat estudiant el verdader procés de l'ocupació del Cuzco. El consens apunta a que, pel colapse del regne de Tiahuanaco es va produir la migració del seu poble. Este grup de prop de 500 hòmens s'hauria establit en forma paulatina en la vall del riu Huatanay, procés que culminaria en la fundació del Cusco a la vora del riu Saphy. Es desconeix la data aproximada, pero gràcies a vestigis s'acorda que l'emplaçament a on s'ubica la ciutat ya es trobava habitada fa 3000 anys.

El topònim en una s llarga <Cuſco> en un mapa de 1597 de Cornelius van Wytfliet.

Cròniques antigues com les del croniste Pedro Sarmiento de Gamboa (1530-1592) afirmen l'existència de grups ètnics en la vall de Cuzco abans del sorgiment de l'Imperi Inca. Dit autor menciona als guallas, els sahuasiray i els antasayas com els pobladors més antics; mentres que els alcavistas, copalimaytas i culunchimas són considerats moradores més recents. També se sap que els ayarmacas habitaven la regió, els únics que no varen ser doblegats pels incas, convertint-se en els seus principals rivals en el domini de la comarca.

Cuzco va ser la capital i sèu de Govern del Regne dels Incas i ho va seguir sent en iniciar-se la época imperial, es va convertir en la ciutat més important dels Andes i d'Amèrica del Sur. Este centralisme li va donar auge i es va convertir en el principal foc cultural i eix del cult religiós.

Representació de les quatre divisions de l'Imperi incaico o Tahuantinsuyu, que partien del Cusco, la ciutat capital en forma de puma.

S'atribuïx al governant Pachacútec l'haver fet del Cusco un centre espiritual i polític. Pachacútec va aplegar al poder en 1438, i ell i el seu fill Túpac Yupanqui varen dedicar cinc décades a l'organisació i conciliació dels diferents grups tribals baix el seu domini, entre ells els lupacas i els collas. Durant el periodo de Pachacútec i Túpac Yupanqui, el domini de Cuzco va aplegar fins a Quito, al nort, i fins al riu Maule, al sur, integrant a la seua cultura als habitants de 4500 km de cadenes montanyoses. També es creu que el disseny original de la ciutat és obra de Pachacútec. El pla de Cusco antic té forma de puma delineado, en la plaça central Haucaypata en la posició que ocuparia el pit de l'animal. El cap del felino estaria ubicada en el tossal a on està la fortalea de Sacsayhuamán. La ciutat del Cuzco va ser dissenyada com la sèu del poder i la seua organisació interna corresponia a una tradicional divisió urbana Incaica, es trobava en un punt central estratègic de l'imperi, en la centralidad del qual convergixen els quatre camins que unien els seus.

Fundació hispànica i época colonial

Artícul principal → Història colonial del Cusco.

Cuzco en una làmina de Civitates orbis terrarum (segona mitat del XVI)

Els conquistadors espanyols varen saber des de la seua arribada a lo que és hui territori peruà, que la seua meta era prendre la ciutat del Cuzco, capital de l'imperi. Despuix de capturar al inca Atahualpa en Cajamarca, varen iniciar la seua marcha cap al Cusco. En febrer de 1533 varen partir de Cajamarca rumbo al Cusco Hernando de Soto i Pedro del Barco conforme ho senyalen Garcilaso i López de Gómara, encara que Pedro Pizarro i Rubén Vargas Ugarte discrepen en l'entitat dels emissaris. Esta primera expedició va retornar a Cajamarca entre fins de maig i la primera mitat de juny de 1533 en enormes càrregues d'or i argent tal com ho conta el croniste Vargas Ugarte. L'11 d'agost de 1533, Francisco Pizarro va iniciar el seu viage des de Cajamarca al Cuzco acompanyat de Túpac Hualpa i, encara que Garcilaso senyala que es tracta d'un atre personage, del guerrer Calcuchimac. En este viage, Manco Inca es va unir a la comitiva de Francisco Pizarro i Diego d'Almagro, en la seua ajuda, va derrotar a les huestes de Quisquis que controlaven la ciutat conseguint que el 15 de novembre de 1533 es produïra la pren dels conquistadors de la ciutat. Manco Inca va ser coronat com inca i, segons la crònica de Rubén Vargas Ugarte, des del 15 de decembre de 1533 es va produir la fundició d'objectes valiosos per part dels espanyols sent que el repartiment en Cusco va ser més quantiós que el de Cajamarca ascendint a 700113880 pesos.

El 23 de març de 1534, Diego d'Almagro va refundar a la usanza espanyola la ciutat del Cusco, establint com a plaça d'Armes l'ubicació que encara manté la ciutat moderna i que era també la plaça principal durant el incanato i que es trobava rodejada dels palaus d'els qui varen anar els sobirans incas. En el solar que dona al nort es va iniciar la construcció de la catedral. Almagro va otorgar a la ciutat la denominació de «la molt noble i gran ciutat del Cuzco». En total varen ser ochentiocho els primers veïns que es varen assentar en la ciutat en la seua refundació i, per a cobrir totes les necessitats d'organisació es va fundar al sendemà, 24 de març de 1534, el cabildo de la ciutat nomenant com els dos alcaldes ordinaris a Beltrán de Castro i Pedro de Candia i huit regidors. Es va establir que els alcaldes i regidors devien renovar-se anualment. Finalment, en octubre d'eixe any es va realisar el repartiment dels solars entre els conquistadors.

Vista general de la ciutat. Gravat antic de cap a 1886.

Arquitectura superpostes del Coricancha, el convent de Sant Dumenge i l'época actual.

Erro al crear miniatura:

Capella de la Sagrada Família, junt a la Catedral. Este edifici va pertànyer a la Inquisició i davant d'ell tenien lloc les eixecucions públiques dels condenats.

Part de la noblea del Imperi incaico va mantindre una lluita durant els primers anys del virreinato. En 1536 Manco Inca va iniciar els seus enfrontaments al sitiar Cusco per un any i va crear la dinastia dels Incas de Vilcabamba. Esta dinastia va trobar el seu fi en 1572 quan l'últim inca Túpac Amaru I va ser derrotat, capturat i decapitat. La ciutat es va convertir en un important centre comercial i cultural dels Andes centrals, ya que es trobava en les rutes entre Llima i la zona minera del Alt Perú. No obstant, l'administració virreinal va preferir l'ubicació de Llima (fundada dos anys despuix que Cuzco en 1535) i la rodalia d'esta en el port natural de lo que seria El Callao per a establir la capçalera dels seus dominis en Sudamérica. La ciutat ya és mencionada en el primer mapa conegut sobre el Perú. El Cusco va ser pres com a capçalera de l'administració virreinal en el sur del país; en els seus inicis, va ser l'ubicació de més importància en detriment de les recents ciutats fundades d'Arequipa o Moquegua. La seua població era d'indígenes pertanyents a l'aristocràcia incaica a els qui se'ls va respectar alguns dels seus furs i privilegis. També es varen radicar un bon número d'espanyols. En eixa época va iniciar el procés de mestiçage cultural que marca a la ciutat. La ciutat va tindre una important fabricació textil a nivells preindustrials. Era pas obligat en la ruta comercial que unia la capital del virreinato en la regió del Riu de l'Argent.

Durant l'etapa de desenroll virreinal (sigles XVI i XVII) la ciutat va tindre un gran moviment de construcció d'iglésies destacant-se la Catedral (construïda entre 1560 i 1664), la Companyia (construïda en 1576), la Mercé (primera mitat del XVI), Sant Francisco (entre 1572 i 1662). Es varen construir els hospitals colonials de Sant Bartolomé (després Hospital i Convent de Sant Joan de Deu) per a l'atenció d'espanyols i el Hospital de Naturals. En l'arquitectura civil destaquen el Palau de l'Almirant, el Palau Arzobispal i la Casa dels marquesos de Sant Lorenzo de Valle Umbroso. En l'educació, durant eixos anys es varen obrir els coleges de San Francisco de Borja per a l'educació dels fills dels cacics, el colege de Sant Bernardo, el Seminari de Sant Antonio Abad, la Universitat de Sant Ignacio de Loyola i la Universitat de Sant Antonio Abad. El desenroll urbà es va vore interromput per varis terremots que en més d'una ocasió varen destrossar la ciutat. En 1650 un terremot violent va destruir casi tots els edificis de l'época colonial. Durant este terremot va obtindre gran importància la efigie del Senyor de les Tremolació que encara és tret cada any en processó. Com a conseqüència de les reformes borbòniques, en 1780 la ciutat del Cuzco es va vore convulsionada pel moviment iniciat pel cacic José Gabriel Condorcanqui, Túpac Amaru II, que es va alçar contra l'administració espanyola. El seu alçament va ser sofocat despuix de varis mesos de lluita en els que va posar en sus a les autoritats virreinals apostades en el Cusco. Túpac Amaru II va ser vençut, pres presoner i eixecutat junt a tota la seua família en la plaça d'Armes del Cusco. Encara hui subsistix, al costat de l'iglésia de la Companyia de Jesús la capella que va servir de presó al prócer. Este moviment es va expandir ràpidament per tots els Andes i va marcar l'inici del procés emancipador suramericà. En virtut d'esta revolució es va establir la Real Audiència del Cuzco i es va produir una migració de les principals famílies d'espanyols a les ciutats de Llima i Arequipa temerosos de la reaccions indígenes. Estes migracions, junt en la decaiguda comercial generada per la creació del Virreinato del Riu de l'Argent que li varen llevar un rol protagónico a la ciutat com a punt de pas de viagers i comerciants, expliquen la decaiguda que va sofrir la ciutat en el XIX. En 1814 es va produir un nou alçament en contra de l'administració virreinal. La Rebelió del Cusco iniciada en 1814 pels germans Angulo i el brigadier Mateo Pumacahua, mestizo cuzqueño qui havia enfrontat a les forces de Túpac Amaru II, varen pretendre iniciar una junta de govern en la ciutat per a unir l'alçament en el procés iniciat en Buenos Aires per a conseguir la Independència del Perú. Va ser sofocat pel virrey José d'Abascal en menys d'un any. No obstant esta rebelió, el Cusco va ser l'últim bastió realiste del Perú mantenint la seua condició de fidelitat al rei d'Espanya fins a 1824 a pesar de que l'independència fora decretada en 1821. El Cuzco es va convertir en l'última sèu colonial durant el mando del virrey José de la Serna qui va eixercir eixe càrrec des d'esta ciutat entre el 31 de decembre de 1821 fins a decembre de 1824. Durant eixa época, en el Cusco es va acantonar el Eixèrcit Real i varen funcionar atres institucions com la Casa de la Moneda i l'imprenta.

Solament després de coneguda la derrota en la batalla d'Ayacucho, el 22 de decembre de 1824, el Cabildo del Cusco va reconéixer la capitulació d'Ayacucho i va acceptar rebre com a nova autoritat a Agustín Gamarra, cuzqueño, qui eixerciria el càrrec de prefecto. D'eixa manera es va posar fi a la intendencia colonial. El 25 de decembre de 1824, les tropes patriotes varen ingressar a la ciutat baix el mando de Gamarra qui va rebre el mando polític de part de l'últim governador intendent Antonio María Álvarez i va preparar la recepció de Simón Bolívar qui aplegaria al Cusco en 1825.

Época republicana

Artícul principal → Història republicana del Cuzco.

El XIX

Vista aérea del Cusco que inclou la ciutat, paisage agrícola i la cordillera. Circa 1897.

Arc de Santa Clara construït en 1835 commemorant l'instalació de la Confederació Perú-Boliviana

El Perú va declarar el seu independència en 1821 i la ciutat del Cusco va mantindre la seua importància dins de l'organisació polític administrativa del país. En efecte, es va crear el departament del Cusco sobre la basa de l'antiga intendencia comprenent inclús els territoris amazónicos fins allímit - que encara no s'havia establit - en el Brasil. La ciutat va ser establida com a capital de departament segons la norma emesa pel govern provisorio de José de Sant Martín, llei del 26 d'abril de 1822, encara que el territori permaneixia en mans lleals al rei d'Espanya. Despuix de la batalla d'Ayacucho, quan el virrey La Serna va capitular front a Simón Bolívar, la Real Audiència del Cuzco va desconéixer eixa capitulació i va nomenar a Pío Tristán, qui es trobava en Arequipa, com virrey del Perú el 9 de decembre de 1824, pero est va renunciar. Recent el 22 de decembre de 1824, el Cabildo del Cusco va reconéixer la capitulació d'Ayacucho i va acceptar rebre com prefecto al general Agustín Gamarra, cusqueño de naiximent, qui va assumir el càrrec el 24 de decembre d'eixe any posant fi a la intendencia del Cusco. La Real Audiència del Cuzco va donar lloc a la Cort Superior de Justícia del Cusco. En 1825, la ciutat va rebre la visita de Simón Bolívar. Durant la visita del veneçolà, es va establir la creació dels coleges de Ciències i Arts, que concentraria tota l'educació en la ciutat reemplaçant als coleges de Sant Francisco de Borja i San Bernardo aixina com a la Universitat de Sant Antonio Abad. També es va crear el colege d'Educandas per a l'educació de dònes. Posteriorment, durant la vigència de la Confederació Perú-Boliviana, la ciutat es va convertir en un dels principals bastions de l'efímer Estat Sud-Peruà. El Arc de Santa Clara simbolisa l'importància de la ciutat dins d'eixa situació política. Després d'esta etapa, la ciutat sofrix una nova decaiguda econòmica i demogràfic aplegant inclús a estar al punt de ser invadida durant la Guerra en Bolívia en 1842. El restant del XIX va significar una decaiguda del Cusco en tot sentit. Aixina, des de fins del XVIII fins als anys 1870, la població de la ciutat disminuirà sensiblement de 40 000 habitants a poc més de 13 000. S'atribuïx a esta disminució l'extensiva participació de cusqueños en les guerres per l'independència aixina com les plagues (tifoidea entre 1855 i 1856, pigota en 1885) que varen assotar a una ciutat que, en la mateixa época, es va guanyar la fama de ser una de les ciutats més brutes d'Amèrica segons viagers i cronistes tant peruans com a estrangers. Aixina mateix, en l'àmbit econòmic, en l'obertura dels mercats ocorreguda després de la independència i l'importació de textils anglesos, la indústria textil cuzqueña - principal indústria de la localitat - languideció al no poder competir en el principal producte importat d'Anglaterra durant la revolució industrial a pesar de que, cap a 1830, es va iniciar una llaugera industrialisació a través de l'exportació de llana d'alpaca i oví i l'instalació en 1861 de la primera planta textil del Perú en el propenc districte de Lucre. En 1872 es va instalar la primera de sis cerveseries que s'instalarien en la regió i que donaria lloc, posteriorment, a la Cerveseria del Sur.

En l'any 1876 aplegaria a Perú l'explorador Charles Wiener en un viage arqueològic, recorrent gran part del país i visitant Cuzco:

Gran Plaça del Cuzco, en la falda sur de Sacsayhuamán i l'iglésia de Sant Cristobal. Charles Wiener "Perou et Bolivie (1880)"

(…) Un d'ells es va alvançar, i en l'estil ple d'inspiració, pero una miqueta descolido, d'un estudiant espanyol, em va dirigir un discurs en que em va presentar als seus camarades, alumnes del Colege de Ciències del Cuzco, manifestant que com a discípuls del Ànima mater hispanoamericana, els seus amics i ell havien vingut, en representació del breçol de la civilisació en l'interior del Perú, a saludar en mi al molt noble conquistador de la ciència nacional, i a transmetre'm la simpatia i admiració de la joventut de la més antiga ciutat d'Amèrica."

Charles Wiener (1880). Perou et Bolivie. Pág. 305

En els últims anys del XIX destaquen dos events, la guerra civil peruana de 1894 que va motivar un enfrontament en la mateixa ciutat entre les montoneras pierolistas i el cacerista eixèrcit del sur que es va saldar en la derrota de les tropes caceristas i la fuga del prefecto Pedro Mas i l'inici d'un procés intelectual que tindria els seus principals efectes en la revolució estudiantil de 1909 i el naiximent de la escola cuzqueña l'antecedent de la qual pot vore's en la fundació del Centre Científic del Cusco en 1897.

El XX

A partir del XX, la ciutat va iniciar un desenroll urbà en un major ritme que l'experimentat fins a eixe moment. El 13 de setembre de 1908 va aplegar el ferrocarril al Cuzco i ho va traure de l'aïllament en que es trobava permetent-li, per fi, una via de comunicació moderna en l'oceà. No obstant, a pesar d'açò, el temps de viage entre Llima i Cusco era similar al que prenia un viage de Cusco a Buenos Aires gràcies al repte que significava creuar la cordillera dels Andes. La ciutat va iniciar el seu creiximent i es va escomençar a estendre als veïns districtes de Santiago i Wánchaq. En la primera mitat del XX, per raons de salubritat, es va procedir a culminar la canalisació dels rius Saphy, Huatanay i Tullumayu. Este procés de canalisació va donar lloc a l'obertura de les vies modernes com els carrers Saphy, Choquechaka i les avingudes Tullumayo i El Sol que varen unir els barris cèntrics de la ciutat i varen permetre el desenroll i creiximent urbà cap al sur i surest.

En 1911, va partir de la ciutat l'expedició d'Hiram Bingham que ho va dur a explorar les ruïnes incaicas de Machu Picchu, 9 anys despuix de l'arribada del peruà Agustín Lizárraga. El descobriment de Machu Picchu demoraria alguns anys més en convertir-se en el gran catalisador del desenroll de l'indústria turística cusqueña com lo és en l'actualitat. En 1934, es varen realisar treball de neteja i posada en valor realisats per la comissió de l'IV Centenari del Cusco dirigida per Luis I. Valcárcel. L'obertura d'una carretera va donar lloc a l'inici d'un incipient turisme. Cap a 1942 ya existia un alberc propenc a les ruïnes, pero va anar en les décades de 1950 i 1970 que Machu Picchu va escomençar a convertir-se en l'atractiu turístic que és hui.

En 1913 es va fundar en el Cuzco una societat privada en la finalitat de proveir d'energia elèctrica a la ciutat. Es va instalar una central hidroelèctrica en la localitat de Corimarca que utilisaria les aigües de l'estany de Chinchero (Piuray) que generava un total de 600 quilovats a 3000 volts de tensió. En octubre de 1914 es varen realisar les primeres proves i el 24 de decembre de 1914 es va inaugurar la llum elèctrica en el Cusco conseguida gràcies al capital privat.

El 23 de maig de 1921 es va realisar el primer vol de Llima al Cusco conseguit pel aviador italià Enrique Rolandi. Des d'este fet, el Cuzco va vore en el transport aéreu la solució definitiva al seu problema d'incomunicació per lo que es varen realisar vàries iniciatives en eixa finalitat. Al sendemà de l'arribada de Rolandi al Cusco, es va reunir el Comité Central Eixecutiu Pro-Aviació i va acordar comprar un avió que siga propietat de la ciutat contant en Rolandi com a assessor tècnic. L'avió va ser un biplano de caça, italià, de la fàbrica S. V. A. batejat en el nom "Cuzco". Va ser en este avió que l'1 de setembre de 1925, l'aviador cusqueño Alejandro Velasco Astete va aplegar novament a la ciutat des de Lima creuant els Andes. Tant l'aviador com l'avió varen sofrir un accident fatal el 25 de setembre de 1925 quan va intentar aterrisar en la ciutat de Puno després de volar des del Cusco. El sepeli de Velasco Astete en el Cementeri General de l'Almudena es va realisar dies despuix i va congregar gran presència de públic sent un event multitudinari. El poble va participar de les honra fúnebres des de la Catedral i el corteig fúnebre per l'eix procesional fins a la placeta de l'Almudena en varis homenages durant el trayecte i discursos de personalitats cuzqueñas com Félix Cosío Medina i Luis I. Valcárcel.

Durant els anys 1930, el prefecto del Cusco, general Jorge Vargas, va expropiar els terrenys de Chachacomayoc i La Pólvora i va establir en ells el primer aeroport de la ciutat en pista de terra i que va servir fins a 1967. Hui eixa zona està ocupada pel parc Zonal, el Coliseu Tancat Casa de la Joventut i l'Hospital Nacional Adolfo Guevara Velasco en el districte de Wánchaq. El primer servici de passagers i càrrega entre Cuzco i Llima es va establir en 1937. Als pocs anys va escomençar a volar l'empresa Faucett en avions DC-3 i DC-4. En els anys 1940, el servici de transport aéreu es va tornar regular. En 1964 es va inaugurar el Aeroport Internacional Alejandro Velasco Astete que servix a la ciutat fins a l'actualitat i és el segon aeroport en major tràfic de passagers del Perú. A partir de 1944, s'instaura el 24 de juny de cada any com "Dia del Cusco" i s'inicia la costum d'escenificar be en la plaça d'Armes o en les ruïnes de Sacsayhuamán, el Inti Raymi. Aixina mateix, per a eixe any s'instaura el himne del Cusco.

El 21 de maig de 1950, va tindre lloc un sisme de magnitut 6.8 en l'escala de Richter que va generar gran dany en la població i en els edificis de la ciutat, principalment les iglésies i convents colonials de la mateixa. Despuix d'eixe sisme va haver una movilisació de l'estat peruà i de la Unesco qui va enviar al nortamericà George Kubler per a que elabore un informe i coordine les activitats de reconstrucció. El govern peruà va expedir la llei N.º 11551 que va declarar d'interés públic i de necessitat nacionala reconstrucció de la ciutat i va establir a nivell nacional un impost al consum de cigarros per a recolzar dita reconstrucció. En 1952 es varen iniciar les llabors de reconstrucció de la ciutat que va implicar un periodo de modernisació de la mateixa. Com a part d'esta modernisació, es va donar inici al desenroll turístic de la ciutat. Per a 1954 es va contar l'arribada de 6902 turistes. En 1964 ya eren 38 939 i en 1971 va haver 55 482. Per a 1975, la sifra va aplegar a 176 625 turistes, un número que era major que el total de la població de la ciutat que estava calculada en 174 000 habitants.

El 9 de agost de 1970 es va produir l'accident fatal del vol 502 de LANSA, el mateix que va caure a terra, en el districte de Sant Jerónimo, a 4 quilómetros del aeroport Velasco Astete, minuts despuix del seu envolament per la falla i incendi d'un dels seus motors. En dit accident varen fallir els 91 passagers, 8 dels 9 tripulants i, ademés, 2 llauradors que varen ser afectats pel choc. L'únic sobreviviente va ser el copilot Juan César Lloe Lock qui va sofrir cremades.

En 1972 per mig de Resolució Suprema del Ministeri d'Educació es va declarar com a Patrimoni Cultural de la Nació a la Zona Monumental del Cusco. Els llímits d'esta zona varen ser ampliats en 1974 i en 1991. En 1983, durant la VII sessió del comité de Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco celebrada en la ciutat italiana de Florencia, del 5 al 9 de decembre de 2019, es va resoldre declarar a la ciutat del Cusco com Patrimoni Cultural de la Humanitat. La declaració va establir, dins de la ciutat del Cuzco, una zona que es va constituir com l'àrea protegida i una zona d'amortiguación immediata a l'anterior. El 5 d'abril de 1986, un terremot va sacsar la ciutat generant grans destrosses en la zona monumental.

En els anys 1990, durant la gestió edil de l'alcalde Daniel Estrada Pérez, la ciutat va tindre un nou procés d'embellecimiento per mig de la restauració de monuments i la construcció de places, fonts i monuments. Aixina mateix, gràcies als esforços d'esta autoritat, es varen conseguir diversos reconeiximents com la declaració com "Capital Històrica del Perú" continguda en el text de la Constitució Política del Perú de 1993. Es va dispondre també, el canvi del escut del Cusco deixant de costat al blasón colonial i adoptant el "Sol d'Echenique" com a nou escut. Adicionalment, es va propondre el canvi de nom oficial de la ciutat adoptant el vocablo quechua Qosqo, pero este canvi va ser revertit als pocs anys.

Erro al crear miniatura:

Una vista panoràmica de la ciutat del Cusco des de Sacsayhuamán.

Geografia i clima

Termografía promig de l'aire en casella meteo, 1937 a 2008 (NASA).

Cuzco s'expandix per la vall que forma el riu Huatanay i pels cerros aledaño. El seu clima és generalment sec i templat. Té dos estacions definides: una seca entre abril i octubre, en dies solejats, nits fredes en gelades i temperatura promig de 13 °C; i una atra plujosa, de novembre a març, temperatura promig 12 °C. En els dies solejats, la temperatura alcança els 20 °C, encara que ellauger vent de la montanya és habitualment fret.

Urbanisme

Patrimoni arquitectònic

Artícul principal → Centre històric del Cuzco.

Vore també: Iglésies del Cusco

Vore també: Categoria:Casonas colonials del Cuzco

Per la seua antiguetat i transcendència, el centre de la ciutat conserva molts edificis, places i carrers d'époques precolombinas aixina com construccions colonials. Per això és que la ciutat va ser declarada en 1972 com a «Patrimoni Cultural de la Nació» per mig del Resolució Suprema N.º 2900-72-Ed. En 1983, durant la VII sessió del comité de Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco, es va resoldre declarar esta zona com Patrimoni Cultural de la Humanitat establint una zona central que constituïx el patrimoni de la humanitat pròpiament dit i una zona d'amortiguación. Entre els principals llocs d'interés de la ciutat es troben:

Barri de Sant Blas

Este barri a on es concentren els artesans, tallers i tendes d'artesania, és un dels llocs més pintorescs de la ciutat. Els seus carrers són empinats i estretes en antigues casonas construïdes pels espanyols sobre importants fonaments incaicos. Té una atractiva placeta i la parròquia més antiga del Cusco, edificada en 1563, que posseïx un púlpit de fusta tallada considerat com la màxima expressió artística de l'época colonial cusqueña. El nom quechua d'este barri és el de Toq'ocachi que significa "el buit de la sal".

Carrer Hatun Rumiyuq

Artícul principal → Hatun Rumiyoq.

Esta és la més visitada pels turistes. En el carrer Hatun Rumiyoq ("De la roca major") es trobava el palau d'Inca Roca, que actualment pertany al Palau Arzobispal. En este carrer que va des de la plaça d'Armes fins al barri de Sant Blas, es pot apreciar la pedra dels dotze ànguls.

Convent i iglésia de la Mercé

Artícul principal → Temple de la Mercé del Cuzco.

Va ser fundat en 1536. El primer conjunt mercedario va ser destruït pel terremot de 1650 i la reconstrucció del temple i convent va ser conclosa en 1675. Els seus claustres d'estil barroc renaixentista destaquen particularment aixina com la sillería del cor, pintures colonials i talles de fusta. També es pot vore una custòdia d'or i pedres precioses de 22 quilos de pes i de 130 centímetros d'altura.

Catedral

Artícul principal → Catedral del Cusco.

En realitat, la primera catedral del Cusco és la Iglésia del Triumfo, construïda en 1539 sobre la base del palau de Viracocha Inca. En l'actualitat, esta iglésia és una capella auxiliar de la Catedral. Entre els anys 1560 i 1664 es va construir la basílica catedral d'esta ciutat sobre el Sunturwasi (casa del còndor). Per a això, es va reutilisar la pedra com a material principal, extrets d'edificis incas, servits com a pedreres propenques, i també es varen reutilisar blocs de granit de color roig des del complex inca de Sacsayhuamán. Esta gran catedral, de pla renaixentiste presenta interiors tardogóticos, barrocs i platerescos, posseïx una de les més destacades mostres d'orfebreria colonial. Importants són igualment els seus altars de fusta tallada. Ya que en esta ciutat es va desenrollar la pintura sobre llenços en la cridada "Escola cusqueña de pintura", precisament en la catedral es poden observar importants mostres d'artistes locals de l'época. És sèu de la arquidiócesis de Cusco. Conserva un monolit de forma ovoide, que representa al deu inca de viracocha.

Plaça d'Armes

Monument al Inca, plaça d'Armes.

Artícul principal → Plaça d'Armes del Cusco.

Va ser coneguda baix el nom de Hawkaypata o «plaça de l'alegria» en temps dels incas, i comprenia també lo que hui és la placeta del regocijo i la plaça Sant Francisco. Esta plaça ha segut l'escenari de diversos fets importants en l'història de la ciutat, com la primera proclamació de l'independència del Perú, pels germans Àngul en 1814. Igualment, la plaça va ser l'escenari del magnicidio de José Gabriel Condorcanqui o Túpac Amaru II, considerat el primer gran caudillo de la resistència andina a les Reformes Borbòniques. Els espanyols varen construir progressivament en la plaça una variopinta arquería de pedra, en mà d'obra cuzqueña, que després de reconstrucció perdura fins a l'actualitat. Ací estan la Catedral del Cusco i el temple de la Companyia de Jesús, construïts sobre antics edificis incas. En la part central es troba un pileta coronada per la efigie d'un inca. Actualment la plaça d'Armes del Cusco és escenari de les diverses celebracions i accions cíviques de la ciutat, destacant la celebració d'una part de les festes del Intiraymi (festa del Sol) (24 de juny) en representació de les festivitats incas al deu Sol; de les festes del Corpus Christi (variable: abril, maig, juny) en processó de diferents sants catòlics. Les festes del Cusco (juny) en representació de danses regionals, i cada dumenge el isament de les banderes del Cuzco i del Perú i marches commemoratives; el Santuranticuy o 'compra de sants' (24 de decembre) és una fira prenavideña a on es comercien artesania referida a la festa cristiana del Nadal.

Erro al crear miniatura:

Image nocturna de la plaça d'Armes de la ciutat del Cusco.

Iglésia de la Companyia de Jesús

Artícul principal → Iglésia de la Companyia (Cusco).

Esta iglésia la construcció de la quala varen iniciar els jesuïtes en 1576 sobre el Amarucancha (barri-edifici-temple de la deïtat inca de la serp) o palau del Inca Huayna Cápac, és considerada una de les millors mostres de l'estil barroc colonial del continent americà. La seua frontera és de pedra tallada, com es pot apreciar en la foto, i el seu altar major és de fusta tallada i revestida en pa d'or. Es va construir sobre una capella subterrànea. Adicionalment, destaquen dos capelles, aquella de Lourdes i l'antic oratorio de Sant Ignacio de Loyola. Este temple posseïx una valiosa colecció de llenços colonials de l'Escola Cusqueña.

Coricancha i Convent de Sant Dumenge

Artícul principal → Coricancha.

Vista del Coricancha.

El Coricancha (en quechua: Qurikancha 'poma-temple-casa dorada') va ser el santuari més important dedicat al deu Sol en l'época del Imperi inca. Es diu que Este temple va ser anomenat el "lloc d'or" ya que tots els seus murs havien segut recoberts en làmines d'or pels incas.^{cita requerida}

Tenint esta estructura com a base, ací es va construir el Convent de Sant Dumenge, d'estil renaixentiste. L'edificació, d'una sola torre barroca, sobrepassa en altura les atres edificacions d'esta ciutat. En el seu interior es troben magnífics murs incas i al centre un monolit, ademés d'una important colecció de pintures de la escola cuzqueña de pintura.

Urbanisme incaico

La pedra dels dotze ànguls en el carrer Hatun Rumiyoq.

Una de les característiques que varen conseguir els Incas en el seu pla urbà en el Cusco va ser el respecte per la matriu geogràfica a l'hora de construir el seu teixit, ya que varen respondre en diferents estratègies de disseny a la topografia accidentada pròpia de la zona andina a 3399 metros sobre el nivell del mar.

La relació que s'observa en el mig devé d'una idea formal, cultural i tenint en conte l'orientació. El poble inca creïa en molts deus, Inti, Pachamama, Huiracocha, entre uns atres; i estos eren personificados en formes humanes. Esta creència formal que representava a les divinitats es va transmetre als primers plans urbans de la ciutat de Cusco, en que el seu traçat es podia observar l'image d'un puma, símbol de poder que feya referència al fill del deu creador. Els carrers i tota la traça urbana seguia un ordenament que responia a l'orientació del sol, estos conceptes sumats a l'integració de la naturalea, la anti destrucció d'objectes naturals en una estructura urbana subordinada a la topografia del terreny varen identificar la forma de fer ciutat de l'imperi incaico en una intenció d'apoderar-se d'un lloc i adaptar-ho al seu disseny.

Símbols

De la mateixa manera que vàries ciutats del món i peruanes, el Cuzco té tres símbols establits oficialment, el seu bandera, el escut i el himne. L'us d'estos símbols es dona especialment en el més de juny, ya que el dia 24 de juny, dia en que es commemora la festa incaica del Inti Raymi, se celebra també el dia de la ciutat. Respecte a l'escut, es troba en desús l'escut carlista de més de 450 anys d'antiguetat; des de ya fa més de tres décades, la Municipalitat provincial del Cusco i demés institucions utilisen el Sol d'Echenique com a escut, degut a que les seues característiques es referixen al seu passat incaico.

Demografia

Erro al crear miniatura:

La calle Mantes, a la dreta s'aprecia el campanar de la iglésia de la Companyia de Jesús.

A l'arribada dels espanyols, se senyala que la ciutat tenia una població aproximada de 40 000 habitants sent que els pobles circumdants elevaven dita sumixca fins a casi 200 000. Este número va disminuir sensiblement durant la colónia. No obstant, fins a mediats del XVIII era una de les ciutats més poblades del continent i la segona urbs més poblada del Perú. La rebelió de Túpac Amaru II en 1780 aixina com la rebelió de Túpac Katari en la zona de Puno en els anys següents va ocasionar que la població criolla cuzqueña migre cap a Llima i Arequipa buscant estar a resguart d'un possible nou alçament o possible guerra. Durant les últimes décades del XVIII, la participació de cusqueños en abdós bandos de la guerres per l'independència va iniciar un decliu en la població que es va ser fent més notori en el XIX i després de la proclamació de la República. Aixina, en 1825, quan Simón Bolívar va aplegar al Cusco este tenia una població aproximada de 40 000 habitants i vint anys despuix, este número es va reduir fins a la mitat. El virtual aïllament de la ciutat, davant la falta de vies de comunicació, va mantindre casi despoblada la ciutat sent que, en els anys 1910 es varen registrar solament 13 500 habitants sent la majoria d'estos habitants població mestiza i indígena.

En 2017, la ciutat tenia una població de 437 538 habitants, segons el cens del INEI.

Evolució de la població

L'evolució de la població del Cuzco es pot observar en el següent histograma:

Gràfic de l'evolució de la població del Cusco entre 1536 i 2017
1536 ! 1794 ! 1825 ! 1846 ! 1876 ! 1903 ! 1912 ! 1924 ! 1940 ! 1950 ! 1972 ! 1981 ! 1993 ! 2007 ! 2014 ! 2017 32082 | 40000 | 20370 | 17370 | 15000 | 19825 | 24000 | 40657 | 52309 | 120881 | 184550 | 255568 | 348935 | 420137 | 437538
Fonts: Població 1536, 1794, 1825, 1876, 1903, 1912, 1924, 1940, 1950, 1972, 1993, 2007, Població 2014

Àrea metropolitana

Segons INEI, Cusco metropolità té 5 municipis metropolitans. D'acort en el cens realisat en 2017 els districtes metropolitans de Cusco tenien una població de 437 538 habitants, els quals es distribuïxen de la següent manera:

Ubigeo	Municipis metropolitans	Extensió km²	Altitut m s. n. m.	Població 2017	Estimat 2020
080101	Cusco	116,22 km²	3399 m s. n. m.	114 630	128 805
080104	Sant Jerónimo	103,34 km²	3244 m s. n. m.	57 075	63 604
080105	Sant Sebastià	89,44 km²	3244 m s. n. m.	112 536	124 705
080106	Santiago	69,72 km²	3400 m s. n. m.	94 756	103 764
080108	Wánchaq	6,38 km²	3366 m s. n. m.	58 541	63 058
	Total	385,1 km²	-	437 538

Districtes de la Regió del Cusco

El departament de Cusco té com a capital a la ciutat del mateix nom, situada a 3,300 metros sobre el nivell del mar. Està conformat per 13 províncies: Acomayo, Anta, Calca, Canes, Canchis, Cusco, Chumbivilcas, Espinar, La Convenció, Paruro, Paucartambo, Quispicanchi i Urubamba; ademés de 112 districtes, 87 comunitats natives i 573 comunitats llauradores. En relació en l'Índex de Desenroll Humà (IDH), les províncies de Paucartambo, Paruro i Canes, aixina com sectors d'Espinar, Canchis i Quispicanchi, s'ubiquen entre les de menor desenroll.

Segons el Cens Nacional de 2017, el departament conta en una població d'1 205 527 habitants, equivalent al 4,1 % de la població total del país. La distribució per sexe és casi equilibrada, en un 50,5 % de dònes i un 49,5 % d'hòmens.

Respecte a l'estructura per edats, la població entre 15 i 64 anys va passar de representar el 59,4 % en 2007 al 65 % en 2017, proyectant-se que alcance el 66 % per a l'any 2021. Sobre la distribució territorial, el 56 % de la població residix en àrees urbanes i el 44 % en zones rurals. La província de Cusco concentra la major proporció de població urbana (96,7 %), seguida de Canchis (62,3 %) i Espinar (57,7 %). Aixina mateix, el creiximent urbà ha segut més notable en la província de Cusco i després en Quispicanchi, mentres que totes les províncies mostren una disminució de la població rural, sent La Convenció la província en la reducció més significativa.

wiki/rV

Les províncies en major concentració poblacional en el departament són Cusco, La Convenció i Canchis. En contrast, Paucartambo, Canes, Paruro i Acomayo presenten una menor cantitat d'habitants. Aixina mateix, per a l'any 2017, el 4 % de la població registrava dos o més necessitats bàsiques insatisfetes, lo que evidencia l'importància de priorisar a este sector dins de les polítiques públiques regionals orientades a millorar les condicions de vida de la població.

Centre religiós

Cuzco va ser el centre del cult estatal al Sol, sèu del temple principal de la religió solar, el Coricancha o Qurikancha (quechua: 'recint d'or'), posseint el principal aqllawasi o casa de les triades del sol, i les sèus dels clans funeraris dels distints emperadors morts o Panakas, sent ademés elloc de residència habitual del inca gobernant, un deu vivent, i de l'alt clero estatal, representat pel Willka umu o sum sacerdot. Cusco acollia les grans cerimònies multitudinàries i festivitats imperials, com el Inti Raymi o Festa del Sol que seguix tenint lloc durant el solstici d'hivern –l'any nou solar– la qual se celebra tots els 24 de juny en l'esplanada de Sacsayhuamán. En 1876, la visita de l'aventurer Charles Wiener senyala que la principal festa de Cuzco en aquelavors és la dedicada al Senyor de les Tremolació:

Està fet d'una pasta pintada a l'oli: els colors s'han ennegrit per complet, tant pel temps com pel fum de millons de caneles, de ciris i de bugies que han ardit des de fa més de tres sigles davant del seu altar. Una immensa peluca de cabells negres cobrix el cap del Crist i descendix sobre els seus muscles fins a les caderes; està coronada per una diadema de flors, negres hui, i la cenyix una corona d'or. Du una falda de vellut negre brodat d'or que cau fins als seus turmells. El divendres sant se li coloca sobre un pedestal d'argent massiç i una centena d'indis ho duen en processó sobre unes vas del mateix metal a l'iglésia de Santa Catalina, a on es ofic ia una missa solemne, i després se li torna a la seua capella. Esta processó és considerada la festa principal del Cuzco; vénen millers d'indis de les afores a la cerimònia, que està impregnada d'un caràcter arcaic d'estranya originalitat. Òbrin la marcha els alumnes del seminari en els seus vestits de cort sacre, els seguix una companyia de soldats que a la seua volta precedix al prefecto, a totes les autoritats, als tribunals en roba de gala, i al capítul; seguix el bisbe baix el dosel episcopal, portat per quatre hòmens vestits com a heralts d'armes. Vénen en seguida els indis, en la miraculosa image. A continuació van els alumnes del Colege de Ciències, i tanque la processó un batalló de llínea, en el fusil al muscle i la bayoneta en el puny. A abdós costats d'esta llarga desfilada es despaza, formant carrer, un verdader eixèrcit de monges, de Carmelitas descalzos, de pares de la Mercé, i franciscanos, bendictinos, etc. Duen la capucha abatuda sobre el rostre, de manera que no es veu sino els seus peus nuets i la mà en que duen un ciri encés. Tapissos adornen les finestres, que, semblants a balcons, estan plenes d'espectadors. Estos llancen al pas del Crist grapats d'una espècie de flors roges que s'agarren en l'altiplà. Es creu vore chorrada de sanc sobre aquell que preserva de les sacsades volcàniques. Els indis es precipiten en massa per a arreplegar estes flors, les que conserven durant un any el dò miraculós de curar totes les malties6. El Senyor de les Tremolació ingressa, en els últims rajos del sol ponent, en la catedral. Els indis, que omplin l'immensa Plaça Major, continguts per la força armada, ho saluden en un gemec que, exhalado per millers de veus, s'eleva com un immens crit de dolor al cel. Tot, en esta solemnitat, té un caràcter de severitat, de detalls típics, i l'afluència considerable d'indis, que en este dia no es lliberen a cap lliberació, la diferència de les festes ordinàries del Perú. S'explica per la gran veneració de que goja el Senyor de les Tremolació, que es fa en la catedral, si puc expressar-me aixina, competència a sí mateixa, puix el sant sacrament queda absolutament abandonat pels creents en favor seu, tant que quan es diu la missa en l'altar major, els fidels, en lloc d'assistir a ella, van a agenollar-se i entregar-se a les seues devoció en la capella lateral, que alberga al famós crucifix. Charles Wiener "Perou et Bolivie (1880) Pág. 317.

Actualment la major part de la població pertany a l'Iglésia catòlica, sent Cusco sèu arzobispal.

Economia

Erro al crear miniatura:

Comerços en Cusco.

L'activitat econòmica en Cusco, comprén la agricultura, en especial, el dacsa i els tubèrculs natius. L'indústria local es relaciona en les activitats extractives i en productes alimenticis i begudes, tals com a cervesa, aigües gaseoses, café, chocolates, entre uns atres. No obstant, l'activitat econòmica rellevant dels seus habitants és la recepció del turisme, contant cada volta més en millor infraestructura i servicis. És la segona ciutat en este país que té i manté ocupació plena.

Política

Vore també: Categoria:Eleccions municipals del Cuzco

Vore també: Municipalitat Provincial del Cuzco

Vore també: Anex:Alcaldes del Cusco

A lo llarc de la seua història, el Cusco ha tingut una marcada importància política. Durant el incanato va ser el principal centre polític de la regió des de la que es va governar el Tahuantinsuyo i a on vivia l'èlit política i religiosa. Després de la seua fundació espanyola, va perdre protagonisme davant la decisió de Francisco Pizarro d'establir la capital dels nous territoris en la ciutat de Lima per tindre un accés propenc a la mar i a la comunicació en la metròpoli. No obstant, el Cusco va seguir sent una ciutat important dins de l'esquema polític virreinal al punt de ser la primera ciutat de tot el Virreinato en tindre un bisbe. La seua participació en les rutes comercials durant el virreinato va garantisar la seua importància política mantenint-se com a capital del corregimiento establit en estos territoris i, més alvance, de la Intendencia del Cuzco i, cap al final del virreinato, de la Real Audiència del Cuzco. Durant la república, el paper polític del Cuzco languideció pel seu aïllament en la capital, ellitoral i les rutes comercials dels sigles XIX i XX. No obstant, va mantindre la seua condició de ciutat principal del sur del Perú, encara que subordinada a l'importància que va ser guanyant Arequipa, millor comunicada en el restant del país. Cusco es va mantindre sempre com a capital del departament del Cusco

Políticament, segons els resultats de les eleccions portades a terme en la segona mitat del XX, el Cusco ha segut un bastió dels partits izquierdista en el Perú. En els anys 1970 i 1980, elíder socialiste Daniel Estrada Pérez va aglutinar al seu favor eixa tendència política baix la bandera de l'aliança Esquerra Unida. Posterior a la seua mort, el Cuzco ha segut una ciutat principal dins de l'eixercite de partits com el Partit Nacionaliste Peruà i El Front Ampli per Justícia, Vida i Llibertat ademés de moviments regionals. Els partits peruans tradicionals com el Partit Aprista Peruà i Acció Popular registren eventuals victòries electorals mentres que aquells que representen una posició política de dreta com el Partit Popular Cristià i el mateix Fujimorisme han tingut escassa presència entre les autoritats electes.

Transports i comunicacions

Aeroports

Aeroport Internacional Alejandro Velasco Astete

Artícul principal → Aeroport Internacional Alejandro Velasco Astete.

Pista d'aterrisage de l'Aeroport de Cusco.

Inaugurat el 22 de juliol de 1967, l'aeroport ubicat entre els districtes de Wánchaq i Sant Sebastià i administrat per l'empresa estatal CORPAC S. A. rep vols diaris principalment des de la ciutat de Lima. Més de 1 700 000 persones transiten per este aeroport anualment. Va ser batejat en honor del pilot peruà Alejandro Velasco Astete qui va anar la primera persona en creuar volant els Andes en 1925 en fer el primer vol des de Lima fins a Cusco. Eixe mateix any, en una demostració aérea en la ciutat de Puno va perdre control del seu avió i va morir en l'impacte. L'aeroport és la principal porta d'entrada de la ciutat del Cusco i és l'aeroport de major fluix aéreu en el sur del Perú. L'aeroport cuzqueño està equipat per a atendre als turistes que visiten la ciutat imperial. Va ser el primer del país en el qual es va instalar ponts d'abordage o mànegues. La pista d'aterrisage està asfaltada en els més alts estàndarts, en una llongitut de 3400 metros i un ample de 45. Està perfectament capacitada per a rebre avions Boeing 757-200 segons un dels informes de CORPAC.

La ciutat diàriament rep numerosos vols de ciutats com: Llima, Arequipa, Tacna, Juliaca, Iquitos i Port Maldonado; i internacionalment rep vols constants provinents de ciutats com Bogotà, La Pau, Santiago de Chile, i des del 16 de decembre de 2019, Santa Creu de la Serra.

Aeroport Internacional de Chinchero

Artícul principal → Aeroport Internacional de Chinchero.

Es tracta d'una obra en proyecte destinada a reemplaçar l'actual Aeroport Internacional Alejandro Velasco Astete, el qual es troba en mig de la ciutat. Este nou aeroport contempla la construcció d'un nou terminal aéreu de nivell internacional de major tamany i en proyeccions a manejar conexions internacionals en forma directa, sense passar pel Aeroport Internacional Jorge Chávez, estarà ubicat en el Districte de Chinchero a 28 km del Cuzco. L'obra ya ha segut concesionada per Proinversión per a la seua construcció sent guanyador el Consorci Kuntur Wasi, integrat per l'argentina Corporació Amèrica i el peruà Andino Investment Holding. El grup guanyador va solicitar al govern un cofinançament per US$ 264,7 millons per al proyecte. Açò li significa a l'Estat un aforro d'US$ 204,1 millons, puix finançarà 47 % i no 78 % del proyecte com estava previst.

L'infraestructura estarà dissenyada per a rebre fins a 5 millons d'usuaris anuals en possibilitats d'ampliació del terminal fins a 8 millons. El cost total de l'obra està estimat en US$ 665 millons.

Llínea férrea i carreteres

Interior de l'estació de Wanchaq

Cusco està conectat per via férrea en les ciutats de Juliaca i Arequipa a través del Tram Sur del Ferrocarril del Sur que el seu terminal en la ciutat és la estació Wánchaq. Adicionalment, des de la estació Sant Pedro part des de la ciutat el Tram Sur Oriente del Ferrocarril del Sur, (anticFerrocarril Cusco-Santa Ana-Quillabamba) que és la via cap a l'antiga ciutadella Incaica de Machu Picchu. El recorregut destaca per una série de canvis rasantes cridats localment “El Zig-Zag” des de les afores de la ciutat fins a la estació Poroy. El tren descendix després des del punt més elevat cap al Valle Sagrat al peu dels Andes. Abans d'aplegar a Machu Picchu, el tren viaja a lo llarc del Riu Urubamba. Per carretera, es troba conectada en les ciutats de Port Maldonado, Arequipa, Abancay, Juliaca i Puno. La via que ho unix en la ciutat d'Abancay és també la més ràpida per a aplegar a Llima després d'un viage de més de 20 hores creuant els departaments d'Apurímac, Ayacucho, Ica i Lima.

Salut

Ambulància en la plaça d'Armes

Per ser la capital administrativa i econòmica del Govern Regional del Cusco, la ciutat conta en gran cantitat de centres de salut tant públics i privats. Les Institucions de Salut Públiques que estan presents en la ciutat són:

• Ministeri de Salut
  • Hospital Regional
  • Hospital Antonio Lorena
• EsSalud
  • Hospital Adolfo Guevara Velazco
  • Policlínico Metropolità
  • Policlínico Sant Sebastià
  • Policlínico Santiago
  • Policlínico La Recoleta

Educació

Coleges públics i privats

• Total: 5000 a +
• Educació inicial: 2000 a +
• Educació primària: 2000 a +
• Educació secundària: 1000 a +

La ciutat del Cuzco conta en dos de les institucions educatives més antigues del país com són el Seminari de Sant Antonio Abad i el colege Sant Francisco de Borja, emplaçada en un tossal a una quadra de la plaça d'Armes. Sant Francisco de Borja va ser la primera escola fundada pels conquistadors espanyols en esta ciutat i va ser destinada per a l'educació dels fills dels cacics mentres que Sant Bernardo va estar destinada a l'educació dels fills d'espanyols. Abdós institucions varen ser administrades durant la colónia per la Companyia de Jesús. De la mateixa forma, en el XVII es varen fundar en el Cuzco les universitats de Sant Ignacio de Loyola i de Sant Antonio Abad. La primera va tancar després de la expulsió dels jesuïtes en el XVIII mentres que la segona seguix existint en l'actualitat. Aixina mateix, en els primers anys de la vida republicana, elibertador Simón Bolívar va fundar tant el Colege Nacional de Ciències que va ser durant molts una institució paradigmàtica en l'educació cusqueña i nacional com el colege Educandas per a l'educació de dònes. Actualment la ciutat conta en vàries institucions educatives que cobrixen els nivells primaris i secundaris, destacant els coleges religiosos particulars San Antonio Abad (part del Seminari que fora fundat en 1598), el Sant Francisco d'Assís fundat en el XVII, Salesiano, La Mercé, Sant Josep Obrer, Santa Ana i La Salle; aixina com els nacionals llistats com "institucions educatives emblemàtiques" Inca Garcilaso de la Vega i Clorinda Matto de Turner

Universitats

• Universitat Nacional de Sant Antonio Abad del Cusco
• Universitat Andina del Cusco
• Universitat Ales Peruanes (filial Cusco)
• Universitat Peruana Austral del Cusco
• Universitat Tecnològica dels Andes
• Universitat Sant Ignacio de Loyola
• Universitat Nacional de Belles arts "Diego Quispe Tito"
• Universitat Privada TELESUP

Institucions d'idiomes

• Escola de la Llengua Quechua
• Acadèmia Real de l'Espanyol
• Centre d'Idiomes de la UNSAAC
• Centre d'Idiomes de la UAC
• Institut Cultural Peruà Nortamericà del Cusco
• Centre Culturale Italià
• Aliança Francesa

Cultura

Artícul principal → Cultura cuzqueña.

Cine

Vore també: Festival Internacional de Curtmetrages

El Festival Internacional de Curtmetrages o (FENACO) va ser un certamen cinematogràfic internacional important del sur del Perú, es realisava cada més de novembre des del 2004 en la ciutat imperial del Cuzco.

En el seu orige va ser un event nacional dedicat al format de curtmetrage (fins a 30 minuts de duració), en mostres internacionals, d'ahí el seu nom FENACO (Festival Nacional de Curtmetrages), nom popularisat en el Perú i el món per a reconéixer el festival. Pero donada l'acolliment i resposta de cineaste, productores i distribuïdores de diferents països, va evolucionar fins a convertir-se en festival internacional, aplegant en la seua sexta edició als 354 curtmetrages en competència, de 37 països.

Gastronomia

Artícul principal → Gastronomia del Cusco.

La gastronomia de Cusco es referix al conjunt de plats típics de la ciutat de Cuzco ubicada en el departament del Cusco, en els Andes surorientals del Perú. Esta gastronomia presenta una diversificada cantitat de plats producte del mestiçage i fusió de la seua tradició preincaica, incaica, colonial i moderna. És una variació de la gastronomia andina peruana, encara que manté algunes traces culturals típiques del sur peruà.

Música

Centre Qosqo d'Art Natiu

Actuació en 1981 en el Centre Qosqo d'Art Natiu

Institució folòrica constituïda en 1924. És considerada com l'institució folòrica més important de la ciutat i va ser reconeguda pel govern peruà com la primera institució folòrica del país i pel govern regional com a Patrimoni Cultural Viu de la regió Cusco.

Orquesta Simfònica del Cusco

És un elenc artístic estable de la Direcció Desconcentrada de Cultura del Govern Regional del Cusco creada per Resolució Directoral n.º 021/INC-Cusco del 10 de març de 2009. Realisa més de 50 concerts a l'any, utilisa el Teatre Municipal del Cusco.

Deport

Escut del Cienciano. Les dos estreles simbolisen els trofeus internacionals que va obtindre en els anys 2003 i 2004

Fútbol

Entre atres events, la ciutat Imperial va ser sèu de la Copa Amèrica 2004 a on es va jugar una sola trobada pel tercer lloc entre la selecció de Colòmbia i Uruguay.

El deport més practicat en la ciutat és el fútbol, els principals equips del qual són quatre. El Cienciano que participa en la Lliga 1 (Primera Divisió) i que en 2003 va resultar Campeó de la Copa Suramericana per a després, en 2004 guanyar el títul de Campeó de la Recopa Suramericana, sent fins al moment l'únic equip peruà en guanyar tornejos internacionals. Un atre equip històric és el Deportiu Garcilaso, que va ascendir a la Lliga 1 despuix de campeonar la Copa Perú 2022. I per últim està el Cusco Fútbol Club, club fundat en l'any 2009 en el nom Real Garcilaso, i que va jugar en la Primera Divisió des de 2012 fins a 2021 despuix d'haver guanyat la Copa Perú en 2011. En l'any 2022 va tornar a ascendir a Lliga 1 despuix de coronar-se en la Segona Divisió del Perú.

Clubs de fútbol
Equip	Fundació	Estadi	Lliga
Cienciano	1901	Garcilaso de la Vega	Primera Divisió
Deportiu Garcilaso	1957	Garcilaso de la Vega	Primera Divisió
Cusco FC	2009	Garcilaso de la Vega	Primera Divisió
Erro al crear miniatura: Universitari del Cusco	1903	Universitari	Copa Perú

Infraestructura deportiva

La ciutat conta en l'infraestructura bàsica per a la pràctica deportiva entre els que es poden destacar els següents:

• Wánchaq
  • Estadi Inca Garcilaso de la Vega
  • Coliseu Tancat "Casa de la Joventut"
  • Parc Zonal Wánchaq
  • Estadi El Buit
  • Piscina de Wánchaq
  • Piscina Temperada
  • Parc Marianito Ferro
  • Coliseu Uriel García
• Tancada del Cusco
  • Club Internacional (tenis i tir)
  • Estadi de la UNSAAC
  • Centre de Básquet Qoricancha
  • Parc Umanchata
  • Estadi del colege Garcilaso
• Sant Sebastià
  • Parc Zonal Sant Sebastià
  • Parc Cachimayo
• Santiago
  • Estadi d'Huancaro

Títuls honorífics

La ciutat ha rebut varis títuls honorífics. Estos són:

• Primera ciutat i primer vot de totes les ciutats i viles de la Nova Castella.

Otorgada en Madrit per Real Cèdula de Carlos V, el 24 d'abril de 1540.

• La molt insigne, molt noble, lleal i fidelísima ciutat del Cuzco, la més principal i cap els regnes del Perú.

Otorgada en Madrit per Real Cèdula de Carlos V el 19 de juliol de 1540.

• Capital Arqueològica d'Amèrica.

Otorgat en el XXV Congrés Internacional d'Americanistas celebrat en L'Argent, Argentina en 1933. Este títul va ser respalat pel Congrés de la República del Perú per mig de Llei n.º 7688 del 23 de giner de 1933.

• Herència cultural del món

Otorgat per la Sèptima Convenció d'Alcaldes de les Grans Ciutats del Món, reunida en Milà, Itàlia el 19 d'abril de 1978.

• Patrimoni cultural de la Humanitat

Otorgat per la Unesco en París, França el 9 de decembre de 1983.

• Patrimoni Cultural de la Nació

Otorgat per mig de Llei n.º 23765 del 30 de decembre de 1983. Esta mateixa Llei denomina en el seu artícul 3.º a la Ciutat del Cusco com a Capital Turística del Perú.

• Capital històrica del Perú

Otorgat per l'artícul 49.º de la Constitució Política del Perú de 1993.

• Capital històrica de Llatinoamèrica

Otorgat pel Congrés llatinoamericà de Regidors i Regidors, en la ciutat del Cuzco, en el més de novembre de 2001.

• Capital Americana de la Cultura

Otorgat per l'Organisació Capital Americana de la Cultura en el 2007.

Ciutats germanes

Des dels anys 80 del XX, la Municipalitat Provincial del Cusco ha celebrat acorts de "germandat" en 22 ciutats en les que es troba unida per vínculs històrics, culturals i de tradició.

Les ciutats germanes són:

La Pau, Bolívia (1 de març de 1984) Baguió, Filipines (8 de març de 1984) Samarcanda, Uzbekistan (4 d'agost de 1986) [[Image:|border|20px|Mèxic]] Ciutat de Mèxic, Mèxic (17 de juny de 1987) [[Image:|border|20px|Japó]] Kyoto, Japó (19 de setembre de 1987) Cracovia, Polònia (8 de setembre de 1988) Jersey City, Estats Units (8 de setembre de 1988) [[Image:|border|20px|França]] Chartres, França (21 d'octubre de 1989) Kaesong, Corea del Nort (22 d'octubre de 1990) Atenes, Grècia (19 de setembre de 1991) Santa Bàrbara, Estats Units (29 d'agost de 1992) [[Image:|border|20px|Rússia]] Moscou, Rússia (23 de juny de 1993) La Habana, Cuba (22 de novembre de 1993) Belén, Palestina (22 d'octubre de 1993) Jerusalem, Israel (23 de març de 1996)

Erro al crear miniatura: Copán, Hondures (11 d'abril de 1996) Xi'an, China (21 de juny de 1998) Potosí, Bolívia (22 de juny de 1998) Conca, Equador (14 de març de 2000) Riu de Janeiro, Brasil (10 d'octubre de 2003) [[Image:|border|20px|Mèxic]] Pobla de Saragossa, Mèxic (27 d'abril de 2006) Erro al crear miniatura: Andong, Corea del Sur (7 de setembre de 2009) Tempe (Arizona), Estats Units (2012) Districte Metropolità de Quito, Equador (9 d'abril de 2012) Posades, Espanya (13 de giner de 2014) Guelph, Canadà (2 de decembre de 2018) Quetzaltenango, Guatemala (14 de decembre de 2018) [[Image:|border|20px|Mèxic]] Sant Miguel de Dellà, Mèxic (21 d'agost de 2021) Madison (Wisconsin), Estats Units (giner de 2022) Kaiping, China (9 d'agost de 2022) Sucre, Bolívia (14 de decembre de 2022)

Vore també

• Ciutats del Perú
• Anex:Ciutats del Perú per població
• Camins del Inca
• Iglésies del Cusco
• Orige de l'ètnia inca
• Patrimoni de la Humanitat en el Perú
• Turisme en el Perú

Bibliografia

• (1983) Història del Cusco Colonial Tom II Llibre segon, Llima: Industrialgrafica S. A.
• (1988) Història del Cusco Incaico, Llima: Industrialgráfica S. A..
• Betanzos, Juan Díez de ([1551]2004). Suma i narració dels incas, Madrit: Edicions Atles.
• Summa Humanitatis.9(1)Consultat el 7 d'octubre de 2019.
• pucp. edu. pe/index. php/lexis/artícul/view/1200/1156 «Cuzco: la pedra a on es va posar la lechuza. Història d'un nom.».Lexis.1(XXX)

143-184.Consultat el 24 de maig de 2011.

• Garcilaso de la Vega (1918 [1609]). org/details/loscomentariosre01vega Els comentaris reals dels Incas, Llima: Imprenta i llibreria Sanmartí i Ca..
• «Cuzco Reconstrucció de la ciutat i restauració dels seus monuments Informe de la missió enviada per l'Unesco en 1951». UNESCO. Consultat el 26 d'agost de 2019.
• (2006) Crear i sentir lo nostre: folor, identitat regional i nacional en el Cuzco, sigle XX, Primera edició, Llima: Fondo Editorial de la PUCP. ISBN 9972-42-770-6.
• (1981) Història social del Cuzco republicà, Llima: Editorial Univers S. A..
• Història del Perú Antic Tom I.

Enllaços externs

• Wikisource contiene obras originales de o sobre Cusco.

Erro al crear miniatura: Cusco en el Viccionari. Erro al crear miniatura: Cusco en el Viccionari. Erro al crear miniatura: Cusco en el Viccionari. Erro al crear miniatura: Cusco en el Viccionari.

• cusco. gob. pe/ Municipalitat del Cuzco
• archive. org/web/20090306111957/http://regioncusco. gob. pe/ Govern Regional del Cuzco
• archive. org/web/20060521011603/http://www. rree. gob. pe/portal/boletinInf. nsf/d900ab5823c15b6105256bf40082b79b/59b67b362bd5777f0525711d0058f321? OpenDocument Centre Regional per a la Salvaguardia del Patrimoni Cultural i Immaterial d'Amèrica Llatina
• archive. org/web/20060213225544/http://www. rree. gob. pe/portal/boletinInf. nsf/d900ab5823c15b6105256bf40082b79b/0652ca61b6cc76730525710d00738821? OpenDocument Premis
• unesco. org/es/list/273 Documents de la declaració de la ciutat del Cuzco com a Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco
• aboutespanol. com/patrimonios-de-la-humanidad-en-el-peru-1190559 Patrimonis de la humanitat en el Perú