Anar al contingut

Barroc andino

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a l'agrupació musical chilena vore Barroc Andino (banda).
Iglésia de la Companyia d'Arequipa

El barroc andino, també cridat arquitectura mestiza, va anar un moviment artístic desenrollat en el virreinato del Perú entre 1680 i 1780. La seua influència es va estendre principalment per les regions d'Arequipa, el llac Titicaca i Potosí, en els actuals territoris de Perú i Bolívia, des d'a on es va propagar pel altiplano. Inspirat en el barroc europeu, es caracterisa per la seua riquea ornamental i la seua reinterpretación estètica. La seua manifestació més destacada es troba en l'arquitectura religiosa, a on els artesans indígenes varen incorporar elements cosmológicos andinos, simbologia local i tècniques constructives prehispánicas,[1] otorgant-li un sagell distintiu, de la mateixa manera que va ocórrer en el barroc novohispano.

Estil mestizo

[editar | editar còdic]

El estil mestizo consistix en l'aplicació d'una decoració peculiar americana a les formes estructurals europees, segons Bolívar Echeverría:[2]

Per a rescatar a la vida social de l'amenaça de barbàrie, i davant l'impossibilitat de reconstruir els seus móns antics, tan complexos i tan fràgils, eixa capa indígena derrotada va mamprendre en la pràctica, espontàneament, sense pregonar plans ni proyectes, la reconstrucció o re-creació de la civilisació europea —ibèrica— en Amèrica.
La clau barroca de l'Amèrica llatina.

Orige

[editar | editar còdic]
Portada de l'iglésia de Sant Lorenzo de Carangas (Potosí, Bolívia, 1548-1744)

L'arribada dels espanyols, despuix de la conquista, va dur en si no solament noves tècniques de construcció, sino també un conjunt de valors estètics i religiosos. No obstant, en adaptar-se al nou entorn, els arquitectes i artesans locals varen començar a fusionar estos elements europeus en les tradicions indígenes. Açò va resultar en un estil mestizo que reflectia l'identitat cultural emergent de la regió. El XVII va ser una centuria de canvis i, per lo mateix, de crisis per a l'economia del virreinato del Perú. La mineria deixava de ser l'únic motor de la producció i l'intercanvi; començava a compartir el seu paper en atres sectors, menys vinculats al mercat exterior i més conectats en les necessitats locals. En este context, va sobrevindre un programa de reforma fiscal des de Madrit, que es va propondre aumentar la càrrega tributària que pesava sobre el virreinato. La mitat de el XVII va ser l'escenari temporal de la batalla que varen lliurar les autoritats metropolitanes, les virreinales i els empresaris colonials per impondre els nous tributs, els primers, i per esquivar-los, els últims.

Els primers eixemples d'arquitectura barroca en el virreinato del Perú apareixen cap a 1630 i es desenrolla seguint el model espanyol fins a fins de el XVII. A partir de 1690 es pot evidenciar el mestiçage dins de l'art barroc.[3] Sent Potosí[4] el centre d'orige d'esta corrent artística, per la presència d'obres artístiques com:


  • iglésia de Sant Lorenzo de Carangas: iglésia potosina construïda en 1547, encara que la capella i la portada varen ser terminades entre 1723 i 1744. Es pot apreciar en la portada de l'iglésia dos sirenes usualment identificades com Quesintuu i Umantuu (dins de l'cosmovisión aimara la sirena era una figura en rellevància) tocant el charango (instrument mestizo), esta portada també es relaciona en la deidad Tunupa, esta manifestació també es presenta en l'iglésia de Salines de Yocalla.
  • opulencia potosina: despuix de la creació de Potosí (pel descobriment de la majors vetes argentiníferas del món), va començar a emigrar gent tant de comunitats indígenes com a europeus, convertint-la en una de les ciutats més grans del món que en la seua etapa dorada tenia una població major a la de Londres o Madrit. Per este creiximent poblacional monumental es dona el mestiçage entre la cultura europea i l'andina creant manifestacions artístiques com les abans mencionades.

Context artístic

[editar | editar còdic]
Iglésia Belén en Cajamarca (1672-1744)

]]

La latinidad d'Amèrica va començar a configurar-se a partir de la trobada entre els pobles originaris i els europeus, un procés complex que no va supondre únicament ruptura, sino també intercanvi i transformació mútua. Les societats indígenes varen participar activament en la construcció d'una nova realitat cultural, integrant elements propis en aportacions procedents d'Europa. Este procés va donar lloc a una síntesis històrica original, en la que tradicions, llengües, institucions i expressions artístiques es varen entrellaçar. En l'àmbit religiós, l'expansió del catolicisme va introduir la devoció a un sol Deu. Moltes comunitats varen reinterpretar els nous símbols des de les seues pròpies cosmovisión.De la mateixa manera, en el terreny artístic i cultural es varen adoptar formes europees, pero també sorgirien nous estils en la pròpia Amèrica.[6] Per a l'arquitectura, els espanyols varen utilisar materials disponibles en este nou món, com l'atobó, la pedra local i la fusta, en lloc dels materials europeus tradicionals. Açò no solament va fer que les construccions anaren més adequades al clima i a l'entorn, sino que també va permetre l'incorporació de tècniques de construcció indígenes. Per eixemple, les iglésies catòliques i edificis públics.

En l'época va ser molt important la construcció d'iglésies barroques, que varen donar lloc a la difusió de la religió catòlica en tota Llatinoamèrica i que després seran eixemples per a les noves iglésies andinas, rellevants en Perú, Equador i Colòmbia.

Elements decoratius

[editar | editar còdic]
Motius en l'Iglésia de Salines de Yocalla

L'originalitat d'este estil radica en la decoració, molt variada, i els motius de la qual responen a quatre tipos fonamentals:

La sirena apareix en els temples ribereños del llac Titicaca i encara que és un element provinent de l'antiguetat clàssica, recorda la tradició indígena de dos dònes-peixos que varen seduir la deu Tunupa.

Cusco

[editar | editar còdic]
Catedral del Cusco (1560-1654)


En la regió de Cusco hi ha quatre iglésies principals que destaquen per ser eixemples del barroc andino, fins al punt de ser un reclam turístic conegut com la «Ruta del Barroc andino», que representen una de les joyes més extraordinàries de l'art virreinal peruà: l'iglésia de la Companyia de Cusco (1576-1668), el Temple de Sant Joan Batiste d'Huaro, la capella de la Verge Purificada de Canincunca i l'Iglésia de Sant Pedro Apòstol d'Andahuaylillas, coneguda com «la capella Sixtina d'Amèrica».

Arequipa i les iglésies de la vall de Colca

[editar | editar còdic]
Iglésia Sant Joan Batista en el districte de Yanahuara
Interior de la iIglesia de l'Inmaculada Concepció de Yanque
Artícul principal → Centre històric de Arequipa.


En Arequipa l'edifici clau de la arquitectura mestiza és l'iglésia de la Companyia, edifici obra de l'arquitecte Gaspar Báez alçat en 1578 i terminat de construir i restaurar en 1698.

En la província de Cailloma es troba el vall del Colca, evangelizado pels franciscanos, destaquen vàries iglésies catòliques situades en els poblats de Yanque, Coporaque, Cabanaconde, Chivay, Madrigal i Sibayo.

Llac Titicaca i El Collao

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Catedral de Puno
Archiu:Juli. San Juan de Letrán. Altar mayor.jpg
Altar Major de l'Iglésia de Sant Joan de Letrán en Juli

Els grups indígenes que poblen la regió són els collas i lupacas en l'actual territori peruà i els omasuyos i pacajes en el bolivià. Tots estaven subjectes a la mita de Potosí i migraban periòdicament a les valls, costa i terra calenta.

El barroc d'Arequipa i Potosí es fonen en esta regió en un marcada influència precolombinoa. La catedral de Puno arreplega elements iconográficos com sirenas, pumas, papayas i algun mona i inclús el charango. El llac Titicaca va ser nomenat en honor al puma, Titi, en llengua aimara, per la seua forma.

En la regió dels lupacas s'alcen tres grups de temples barrocs: Juli, Pomata i Zepita.

Juli, coneguda com «La chicoteta Roma d'Amèrica» ha segut el gran centre misional jesuítico del altiplano, contava en quatre iglésies: Sant Joan de Letrán, Santa Creu de Jerusalem, Nostra Senyora de l'Asunción i Sant Pedro Màrtir.

Els dominicos varen posseir el Santuari de Pomata a on es venera la Verge del Rosario, el més famós d'esta comarca despuix de la Basílica de La nostra Senyora de Copacabana que estava a càrrec dels agustinos. El temple de Santiago Apòstol de Pomata marca la culminació de l'estil mestizo.


Barroc quiteño

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Escola Quiteña (art).


Archiu:Metropolitan Cathedral of Quito.jpg
Catedral de Quito
Archiu:La Compañía, Quito - 5.jpg
Interior de l'Iglésia de la Companyia, Quito

L'extensió territorial del barroc quiteño comprenen els territoris de l'antiga Audiència de Quito en temps de la colónia espanyola. Especialment el altiplano quiteño i els Vages des de Pastura en Colòmbia, fins a Cajamarca en Perú. Representat en les arts per la denominada «Escola Quiteña» que es va caracterisar per un fort contingut de representacions indígenes quichuas.

Les característiques que denoten la raigambre indígena en l'art andino quiteño són:

  • "quiteñización" dels personages —traces mestizos i paraments locals— en escultura i pintura;
  • apareixen en freqüència costums ancestrals aborigen;
  • les escenes s'ubiquen en un ambient propi del paisage andino, de les seues ciutats, de la seua arquitectura;
  • presència de fauna local (flames en lloc de camellos i cavalls; cuy en substitució del Corder Pascual; mones, zarigüeyas, tapires, felinos, junt en els clàssics borregos dels pastors, etc.), i la flora nativa es descobrix en guirnaldas, brodats, incrustaciones, platería, talles, etc.) de la mateixa manera que l'adopció de plantes vernàcules substituint les de l'iconografia tradicional europea;
  • hi ha presència de personages
  • el ejecutor de l'obra d'art és l'artesà local, de milenària tradició artística pròpia; es dona una adopció per "naturalización" dels sants europeus, per eixemple, Sant Jacint de Polònia es coneix com a Sant Jacint de Yaguachi[7]

L'arquitectura barroca quiteña es dona gràcies a l'influència europea durant la colonisació ya que tenien com a objectiu expandir la fe per tot el territori com un método passiu de conquista.[8] Les obres que sorgixen a partir d'açò es caracterisen per l'ornamentació en frontera i la seua densitat decorativa, formant part del sistema barroc que duyen els colonizadores al continent americà i per l'us de material de la zona, lo que origina el mestiçage despuix d'esta transculturación entre lo indígena i lo europeu. Sobre la decoració es buscava que l'escultura decorasee i complementara el conjunt arquitectònic i que es vera reflectit l'art quiteño.[9]

En esta arquitectura es destaquen l'iglésia de Sant Francisco, l'Iglésia del Sagrario, l'iglésia de la Companyia, l'iglésia de la Mercé, l'iglésia de Sant Agustín, la catedral de Quito, entre unes atres.

Barroc payanés

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Escola Payanesa.


Archiu:Iglesia de San Francisco. Bogotá.jpg
Iglésia Sant Francisco, Bogotà (1550-1567)

És l'art que es va desenrollar al voltant de l'Escola Payanesa en la ciutat colombiana de Popayán. Com a objectiu va tindre crear art en fins sacres que es varen originar a inicis de el XVII en la ciutat d'Asunción de Popayán, tenint el seu esplendor entre els sigles XVIII i XX. Gran part de l'existència i consolidació d'esta escola es deu a l'instauració i engrandecimiento de les Processons de Semana Santa, que a dia de hui es varen celebrar de manera ininterrompuda des de l'any 1556[10] aproximadament (en unes quantes excepcions). Convertint-se en la manifestació cultural més important de la ciutat, sent proclamada com Obra Mestra del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat per l'Unesco en setembre de l'any 2009.[11]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «The Andean Hybrid Baroque: Convergent Cultures in the Churches of Colonial Peru - Jesuit Online Bibliography». jesuitonlinebibliography.bc.edu. Consultat el 2026-07-19.
  2. ↑ Bolívar Echevarría: La clau barroca de l'Amèrica llatina.
  3. ↑ Teresa Gisbert i José de Taula, L'Art del sigle XVII en Perú i Bolívia En Summa Artis, volum XXIX, Art Iberoamericà des de la colonisació fins a l'independència, Espasa Calpe, Madrit, 1985, ISBN 84 239 5229 0.
  4. ↑ «Periòdic Digital PIEB:» (en és). Periòdic Digital PIEB. Consultat el 15 d'abril de 2020.
  5. ↑ «RED ESCUELA.: Potosí La Verge-Cerro». www.redescuela.org. Consultat el 15 d'abril de 2020.
  6. ↑ «El Barroc Americà».
  7. ↑ L'escola Quiteña, publicació del Banc Central de l'Equador
  8. ↑ «El Barroc quiteño».
  9. ↑ «Art i arquitectura colonial».
  10. ↑ Escobar (1997). Al Ritme del nostre Folclor, Editorial Sant Pablo, pp. 163. ISBN 958-607-953-8.
  11. ↑ «Les processons de Semana Santa de Popayán». UNESCO Culture Sector. Consultat el 17 d'agost de 2010.

Fonts

[editar | editar còdic]
  • El Barroc Americà - Georgina Pi - Revista Estudis,  1659-3316,  1659-1925, Nº. 7, 1987 (Eixemplar dedicat a: Juliol- Decembre 1987), págs. 119-139
  • La modernitat de lo Barroc - Bolívar Echeverría - Edicions Era, segona edició 2000
  • Modernitat barroca i capitalisme - Debats sobre l'obra de Bolívar Echeverría - Compiladors Andrea Torres Gaxiola i Luis Guillermo Martínez


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Barroc_andino&oldid=890186»