Anar al contingut

Iglésia de Sant Pedro (Andahuaylillas)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Iglésia de Sant Pedro (Andahuaylillas)

En el Perú, a la iglésia de Sant Pedro Apòstol de Andahuaylillas li l'ha cridat "la Capella Sixtina d'Amèrica", i en algun sentit, el símil subordinante es justificaria: esta arquitectura és un de les vores més sorprenents i bells del art religiós, silente testimoni del poble andino.

L'iglésia va ser tancada pels danys causat pels sismes en el 2024.

El poble de Andahuaylillas

[editar | editar còdic]

Andahuaylillas és un chicotet poble situat en la província de Quispicanchi, a no més de 45 quilómetros de la ciutat del Cusco. Segons pareix, pels restants de construccions encara no molt ben estudiades, va anar un assentament inca de certa importància. El seu fèrtil campiña, en les rodalies del Vilcanota, va fer que en els primers temps de la colónia, s'instalaren allí veïns de certa importància, de que són testimonis les casonas que encara es conserven, pero després el poble es va estancar i inclús el seu nom ("praderia cobriza", en quechua) va tindre que acceptar un diminutivo castellà, puix tenia un homònim més gran, l'Andahuaylas d'Apurímac.

Ara Andahuaylillas és un acollidor poblat de més o menys 5 000 habitants que rep al viager en la seua immensa i serena plaça d'armes, poblada d'anysos pisonayes. La seua iglésia, des de fòra, no deixa de ser bella, pese a la seua senzillea: alçada sobre una plataforma a la que accedix per grades. Té, com a molts temples andinos, una capella oberta en forma de balcó, custodiada per un sòlit campanar de massiça planta quadrada. Des de l'atri, tres nuetes creus de pedra es encasquetan d'altura sublim. Possiblement, va ser erigida sobre l'emplaçament d'una construcció prehispánica, una guaca, potser; puix en el seu interior hi ha rastres de muretes incaicos.

L'iglésia

[editar | editar còdic]
Exterior de l'iglésia de Sant Pedro Apòstol de Andahuaylillas.
Murals sobre el passage a l'iglésia
Porta de l'iglésia

Esta austera fisonomia de fòra dona un bolque de 180 graus en la que es desplega, a penes es traspassen les portes del temple. Una explosió d'or i talles i pintures "espanta", aixina diria qui haguera entrat ahí en el XVII, utilisant el vocablo en la seua significació de llavors: "maravillar", "sorprendre fins al llímit", al visitant, puix la decoració en pa d'or i els murals, no deixa casi espai lliure.

L'iglésia de Sant Pedro Apòstol de Andahuaylillas deu haver-se construït a finals de el XVI, puix un dels seus murals, que firma Luis de Riaño, du la data de 1626. Estes pintures murals varen ser encarregades per qui llavors era el retor, Juan Pérez Bocanegra, autor del Hanacpachap cussicuinin (Hanaq Pachap Kusikuynin = Alegria del Cel), la primera obra polifònica vocal composta en tot el continent americà, en lletra majoritàriament escrita en quechua. Es tracta d'un temple consagrat baix la advocación de Sant Pedro, encara que l'altar principal ho presidix la Verge del Rosario. Els jesuïtes la varen tindre al seu càrrec en el periodo 1628-1636. Consta d'una sola nau en capelles laterals. Les seues amples parets són de fanc.

L'interior

[editar | editar còdic]
Archiu:PMa 000015 TURISMOAndahualillas.jpg
Mural en l'interior de l'iglésia.

Si el sobri exterior és d'estil renaixentista popular, l'interior és una mostra esplendorosa del barroc. Este va ser un estil que buscava impondre's sobre l'espectador en la marejant presència de lo ornamental. Cal imaginar-se a les multituts indígenas recent convertides al cristianisme entrar a l'iglésia i experimentar visualment el "poder" de la nova fe expressat en eixa riquea escultòrica i pictòrica que des de dalt i els costats les sitiava. En realitat eixe era l'estil que imperava en tota Europa i les seues colónies en aquelles décades, pero que alcança un elevat grau d'expressió en la fusió en les cultures americanes, de per sí proclius a la rica fantasia ornamental.


El sostre està casi completament recobert per una decoració d'estil mudéjar en motius naturalistes, florales i frutaels. Este riquíssim artesonado va ser revestit en pa d'or. Esta decoració fixa es complementa en abundants llenços que s'integren al conjunt per mig dels seus luxosos marcs també en pa d'or. La majoria són obres de Luis de Riaño, pintor limeño discípul d'Angelino Medoro, naixcut en 1596 i posteriorment establit en el Cuzco, a on encara vivia en 1667. D'ell es conserva una "Crucifixió", "El batisme de Crist" i el "Arcàngel Sant Miguel". El quadro de la Verge del Rosari que es troba en la capella del Santíssim ha segut atribuït a Diego Quispe Tito. Existixen també quadros anònims de l'Escola cusqueña de pintura.

Una de les notes curioses d'este temple es troba en el seu batisteri. L'arc que li dona accés té l'inscripció "Yo et batege en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant. Amén" en llatí, espanyol, quechua, aimara i puquina, testimoni que este temple va ser un dels dos centres de traducció de les llengües indígenes de l'arquidiócesis del Cuzco junt a un atre temple en el districte de Juli, ya que esta va ser la principal llabor del citat Bocanegra.

Indubtablement els murals són lo més cridaner de l'iglésia de Andahuaylillas. El parell més famós és el que es troba en la cara interior de la paret de l'entrada. Nos mostra les dos vies de l'existència: cap a l'esquerra, el camí fàcil, que conduïx a l'infern; cap a la dreta, el difícil, que du al paraís. La seua senzilla i casi ingènua simbologia, d'acort en el seu caràcter didàctic, no conseguix opacar la força expressiva de les seues imàgens. La majoria d'estos bells murals va ser realisada per Riaño.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Atles departamental del Perú, varis autors, Edicions Peisa S.A., Lima, Perú, 2003 ISBN 9972-40-257-6
  • El Perú en els temps moderns, Juliol R. Villanueva Sotomayor, Edicions i Impressions Quebecor World Perú S.A., Lima , Perú, 2002.
  • Història de la República del Perú, Jorge Basadre Grohmann, Diari "El Comerç", Lima, Perú, 2005. ISBN 9972-205-62-2.
  • Nou Atles del Perú i el Món, Juan Augusto Benavides Estrada, Editorial Escola Nova S.A., Lima, Perú, 1991.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons