Diferència entre les revisions de "Història de la Comunitat Valenciana"
| Llínea 243: | Llínea 243: | ||
{{Regne de Valéncia}} | {{Regne de Valéncia}} | ||
| + | |||
| + | {{Llista artículs destacats}} | ||
[[Categoria:Història Valenciana]] | [[Categoria:Història Valenciana]] | ||
[[Categoria:Comunitat Valenciana]] | [[Categoria:Comunitat Valenciana]] | ||
[[Categoria:Història d'Espanya]] | [[Categoria:Història d'Espanya]] | ||
Revisió de 22:10 20 març 2023
L'història de la Comunitat Valenciana abarca els fets, les civilisacions i les persones que han conformat l'històric Regne de Valéncia a lo llarc del temps.
Prehistòria i Protohistòria
- Artícul principal → Prehistòria en la Comunitat Valenciana.
Els orígens de la civilisació en els seus testimonis més antics, des de l'aparició de l'home en les terres valencianes, fins la plasmació del seu caràcter artístic en les coves i utensilis.
Tavernes de la Valldigna, Vilafamés i Oropesa
En el Paleolític Inferior (fa uns 300.000 anys) se troben les recialles humanes més antigues fins al moment. Estes s'han trobat en la Cova de Bolomor (Tavernes de la Valldigna), el Tossal de La Font (Vilafamés) i la Cova de Borràs (Oropesa).
D'estos habitants se coneix molt poc. Se supon que, encara que de vegades caçaven de forma rudimentària, eren carronyers. Se menjaven els animals morts que s'anaven trobant pel camí, perque encara no eren capaços de matar-los per ells mateixos. Per esta raó, es deduïx que eren principalment vegetarians, pero no agricultors. No tenien cap forma d'activitat agrícola planificada. La seua dieta principal eren fruïts i raïms silvestres.
Si se comparen els descobriments d'estes troballes en atres del restant del món, se veu que es tractava de “Pitecàntrops”, homínits que ya anaven drets i també posseïen un semblant humà.
Paleolític Mig: de Xàtiva a Gandia
És en esta época quan ya ha aparegut la caça i l'us del foc, com es comprovà en la Cova Negra de Xàtiva. Dins d'esta cova s'han trobat ossos d'animals, clares víctimes dels caçadors, aixina com puntes de sílex i raspadors de múltiples usos. També un famós parietal que correspon a un chiquet Neanderthal de sis anys. Pero lo més significatiu de tot és l'irrupció de l'art en terres valencianes.
Valéncia és terra d'artistes de les époques prehistòriques. L'investigador Fullola Pericot, afirma que la Cultura Valenciana d'aquells temps tenia “una personalitat pròpia fortíssima”.
En Gandia se donà un pas transcendental en el devindre històric: s'inventà una punta de flecha d'aletes i pedúnculs, en contraposició de l'antiga flecha de puntes de cara plana.
El primer Art Valencià
.png)
El primer art valencià comprén un periodo d'aproximadament 23.000 anys. Inclou:
- L'Art Parpallonenc (o del Paleolític Superior)
- L'Art del Mesolític Inicial
- L'Art Rupestre Valencià
- L'Art Esquemàtic (o del Neolític i Enolític)
Els arts Parpallonenc i el Mesolític Inicial tenen com a soport peces de pedra chicotetes i de fàcil transport (plaquetes o lloses calcàrees). L'Art Rupestre Valencià i l'Art Esquemàtic tenen com a soport parets en coves o abrics rupestres. També ossos i ceràmiques.
A banda d'estos quatre arts, existixen també un parell de formes artístiques diferents dels estils grans del moment en que s'inclou cada u:
- Els gravats rupestres fusiformes.
- L'art llineal geomètric de la Cova de la Cuina.
L'Art Parpallonenc
L'Art Parpallonenc es correspon en el Paleolític superior. En la Cova del Parpalló de Barig (molt prop de Gandia) és a on s'ha trobat tot el material conegut. 20.000 plaquetes calcàrees, de tonalitats ocre en dibuixos i gravats d'animals.
Es creu que els dibuixos en les plaquetes se feen per a simbolisar el triumf dels caçadors. Els macs de la tribu dibuixaven l'animalet que volien atrapar i en acabant trencaven la plaqueta en l'intenció simbòlica de representar la seua mort. Els animals representats són cervos, cabres, gamuces, bous, cavalls, javalins i aus. S'han trobat plaques sanceres i trencades.
L'Art Rupestre Valencià
L'Art Rupestre Valencià oferix una documentació excepcional dels antics pobladors d'estes terres. En les roques deixaren un llegat que obri les portes d'un univers humà fascinant.
Escenes de caçadors, de batalles entre les tribus, desfilades de guerrers, i també testimonis de la famosíssima recolecció de la mel, (única en tota la Prehistòria del planeta), que permeten conéixer que des d'eixa época ya aprofitaven els treballs de les abelles.
Ad est art, se li ha donat un significat religiós, de tipo màgic per a sometre a la naturalea. Alguns també l'interpreten com un art històric en el que els humans reflexen els acontenyiments per a, aixina, commemorar-los. Atres també els donen un valor totèmic o diví, encara que potser foren representacions en fins educatius, iniciàtiques o, simplement, per a diferenciar les classes socials, donant prestigi als que tingueren les coves decorades en estes obres d'art.
L'agricultura i la metalúrgia
A continuació, en l'arribada de l'agricultura i la ganaderia començà el Neolític (5.500 a. C.) en les terres valencianes. En ell s'introduí plenament la ceràmica, destacant la ceràmica cardial.
Posteriorment, en l'Edat dels Metals aumentà el número d'assentaments, protegits en muralles, en el territori valencià. En l'inici de l'Edat del Bronze (2.000 a. C.) aparegué la cultura diferenciada del Bronze Valencià. Encara que escassa, se desenrollà la metalúrgia sent el seu major exponent el Tesor de Villena, el segon conjunt d'orfebreria més gran d'Europa.
Edat Antiga
- Artícul principal → Edat Antiga en la Comunitat Valenciana.
Els Íbers
- Artícul principal → Íbers.
Els Íbers (s. VII-I a. C.) foren la primera civilisació en habitar la Comunitat Valenciana. Se desconeix la seua procedència. Segons diverses teories s'ha plantejat que arribaren a la Península Ibèrica des de les regions mediterrànees situades més a l'est; que provenien del nort d'Àfrica; que venien de la cultura megalítica d'Europa occidental; o formaven part d'una capa demogràfica de la Cultura dels camps d'urnes.
Els íbers construiren ciutats amurallades situades en llocs elevats per a defendre's dels seus enemics. Eixemples són Sagunt o Llíria. També establiren relacions en navegants fenicis i grecs que establiren colònies en les seues costes. L'idioma íber encara no ha segut capaç de traduir-se fins al moment. En l'escultura de bronze i pedra han deixat grans obres com la Dama d'Elig o el guerrer de Moixent. També foren experts en l'art de la ceràmica.
Els Cartaginesos
Cartago era el centre comercial del sigle III més important de la mar Mediterrànea occidental. Estava enfrontada en Roma pel control de la Mediterrànea occidental en les Guerres Púniques. Per això decidí estratègicament conquistar Hispània per a en acabant entrar en Itàlia. Sagunt era la ciutat més próspera i avançada del Íbers en aliaces i amistat en Roma. La ciutat s'opongué a l'avanç cartaginés. Per este motiu, Aníbal el gran militar cartaginés, sitià la ciutat. En acabant de huit mesos sitiats els saguntins preferiren cremar la seua ciutat i acabar en ells mateixa adés d'entregar-se als cartaginesos.
L'Época romana
La conquista romana
La conquista romana durà tres sigles des del sigle III a. C. fins al sigle I a. C.. Publio Cornelio Ecipion fon el militar romà que derrotà als cartaginesos. Conquistà la franja mediterrànea d'Hispània incloent les terres valencianes. Els íbers no acabaren de sometre's fins a 150 anys més tart (70 a. C.). Els íbers s'enfrontaren junt en Sertori contra Roma per lo qual el Senat Romà envià al general Pompeu a combatre'l. Finalment els Íbers s'integraren en la nova societat i se romanisaren.
La Ciutat de Valentia
Dècim Juni Brut fon el fondador de la ciutat de Valentia hui Valéncia en l'any 137 a. C.. Els seu primers habitants foren soldats romans que lluitaren en contra de Viriat un rebel de la Lusitània, als quals entregaren les terres que tancaven els braços del Tyris, el riu Túria.
Fon destruida per Pompeu en l'any 75 a. C. durant la guerra contra Sertori, sent reconstruïda 50 anys més tart en l'any 20. La ciutat se reconstruí com les ciutats romanes d'importància en dos carrers transversals el Cardo i el Decumanus que a on se creuaven formaven una gran plaça que era el fòrum. En el fòrum estaven molts dels edificis principals de la ciutat com el palau de justícia o la seu del govern. També se trobava el temple principal de la ciutat dedicat a Minerva, Júpiter i Juno. En les afores hi havien grans edificis com l'amfiteatre, el circ, teatre o termes. La ciutat era un eixemple de romanisació.
L'arribada del cristianisme
Els cristians foren perseguits durant els seus primers sigles d'existència. La persecució més forta la feu l'emperador Dioclecià a finals del sigle III i principis del IV. En esta persecució martirisaren a Sant Vicent Màrtir. Vicent era diaca de Valero bisbe de César Augusta hui Saragossa. Els dos fugiren a la ciutat de Valentia. Ací mentres ajudava en els sacraments a atres creents de Valentia fon detengut i per no voler abandonar la seua fe, el torturaren i el mataren. El tiraren a l'abocador de la ciutat a on anys més tart se construí un temple dedicat ad ell, l'Iglésia de Sant Vicent de la Roqueta, la qual se convertí en un centre de peregrinació. Esta iglésia mantingué la seua beneració durant tota l'época musulmana, en distints propietaris cristians, prova del gran número de mosàraps valencians. Sant Vicent Màrtir és el patró de la ciutat de Valéncia entre atres, com Lisboa. Igualment, els romans deixaren el llatí en les terres valencianes.
Edat Mija
- Artícul principal → Edat Mija en la Comunitat Valenciana.
Els pobles germànics
- Artícul principal → Pobles germànics.
La debilitat romana provocà que en el sigle V tribus del nort de l'Imperi Romà d'occident invadiren l'imperi. Hispània fon atacada per sueus, vàndals i alans. Els visigots eren un poble federat de Roma i els enviaren per a acabar en estos anteriors. Els sueus foren reduits a Galícia a on fundaren el seu propi regne. Els vàndals foren expulsats i anaren al nort d'Àfrica i els alans foren derrotats desapareixent per a sempre.
Els visigots del sigle VI practicaven l'heregia arriana. Governaven com una aristocràcia militar en les seues pròpies lleis. En això, els hispans s'organisaren en torn als bisbes, com Justinià de Valéncia i els monasteris sèu de la cultura. Valentia fon una de les ciutats més importants, per estar prop de la zona de l'Imperi Bizantí en el surest de la península. Al final, els visigots abandonaren l'heregia arriana en el III Concili de Toledo (589) i adpotaren el catolicisme, acabant la seua integranció en la societat hispana. Finalment, els visigots conseguiren l'unitat peninsular en un únic regne, en el regne visigot de Toledo, ciutat que era la seua capital.
L'Época musulmana
Despuix de la Batalla de Guadalete (711) els musulmans ocuparen casi tota la Península Ibèrica derrotant als visigots de Don Rodrigo. Els musulmans ompligueren les terres valencianes en palaus, mesquites, arts, ciències, lletres i un verger en hortes i jardins.
El naiximent del Regne de Valéncia
En el sigle XI en la caiguda del Califat de Córdoba, Al-Àndalus se disgregà en taifes, en la Comunitat Valenciana se'n crearen tres, la Taifa de Valéncia (Balansiya), la Taifa d'Alpont (Al-Būnt) i la Taifa de Dénia (Dàniyya) que també governava les Illes Balears. Els reis de Valéncia transformaren la ciutat en muralles, jardins, palaus com el Palau Real de Valéncia, temples i adoquinament dels carrers.
En Astúries la resistència cristiana conseguí detindre l'invasió musulmana en la Batalla de Covadonga (722) i donà inici al procés de Reconquista. En el sigle XI, el Regne de Valéncia fon conquistat per En Rodrigo Díaz de Vivar, El Sit, a on creà el Principat de Valéncia (1094-1102), un estat cristià independent de qualsevol atre regne o rei. A la mort d'El Sit en 1099 fon succeït per la seua esposa Na Ximena qui gobernà Valéncia fins 1102.
En acabant, en 1102 el Regne el caigué en mans d'una secta de fanàtics, els almoràvits seguits pels almohades. Entre ells se reconstruïren les taifes. En la de Valéncia aparegué una figura molt important, entre els mosàraps Llop Martí, el Rei Llop. Era un oficial de l'eixèrcit almoràvit que procedia d'una família d'orige mosàrap. Conseguí fer-se en el poder i proclamar-se emir. Baix el seu manat (1147-1172) conseguí conquistar els regnes de Múrcia i d'Almeria i retindre aixina als almohades. El Rei Llop fon traicionat pel seu sogre el senyor de Jaén. Els almohades aplegaren fins a les portes de Múrcia que gràcies ad ell no caigué en els vàrios sitis que li feren. Segons els castellans el manà matar el seu sogre en Múrcia. Atres fonts diuen que anà a Mallorca a per reforços pero l'atac almohade li impedí els seus objectius. La ciutat de Valéncia fon defenguda tenaçment pel seu fill primogènit pero finalment caigué en mans dels almohades.
El Rei En Jaume
- Artícul principal → Jaume I de Valéncia.
Els almohades foren derrotats per una coalició dels regnes cristians en la Batalla de las Naves de Tolosa (1212) lo que permeté als reis cristians iniciar una etapa de grans conquistes cap al sur. Jaume I d'Aragó conquistà els regnes de Mallorca (1229), Valéncia (1241), i Múrcia (1266) el qual cedí a Castella. La reconquista valenciana fon prou pacífica, en alguna batalla com la Batalla del Puig, gràcies a la política de pactes del rei. En primer lloc pactà en el Senyor de Sogorp, Abu Zeit, que li rendí vasallage i adoptà la fe cristiana. Gràcies ad açò aplegà a les portes de la capital valenciana la qual sitià en el seu eixèrcit fins conseguir que el seu emir Zayyan cedira i li rendira vasallage el 9 d'octubre de 1238.
Jaume I se dedicà a construir un Regne de Valéncia cristià. El rei li donà el furs, lleis que organisaven la llibertat política, econòmica i jurídica de Valéncia. Els furs foren escrits en el romanç que parlava el poble. També donà la Real Senyera bandera de tots els valencians. Degut a lo pactat en Zayyan, el rei garantí la convivència de cristians, judeus i musulmans. Aixina se sentaren les bases d'una época de prosperitat.
L'Época dorada
En els sigles XIII, XIV i XV el Regne de Valéncia se convertí en un punt de gran desenroll social, econòmic i cultural.
Les conquistes en la Mediterrànea
El fill de Jaume I, Pere III d'Aragó natal de Valéncia inicià l'extensió de la Corona d'Aragó per la Mar Mediterrànea. Des d'ací se podia controlar el comerç en orient que arribava a l'Imperi Bizantí per la Ruta de la Seda que replegava les riquees de tota Àsia i acabava en Valéncia. La seua esposa tenia el dret de poseir el Regne de Sicília. El rei Pere III conquistà este regne clau. Jaume II d'Aragó també conquistà les illes de Còrsega i Sardenya punts estratègics i necesaris per a les rutes marítimes, ademés de les terres alacantines. Alfons V d'Aragó i Fernando II d'Aragó conquistaren el Regne de Nàpols, i també se conquistaren els ducats d'Atenes i Neopàtria. Els valencians finaçaren totes estes campanyes, especialment els judeus valencians. També donaren molts hòmens a la causa militar que tant de poder i riquea li conferiren.
En el sigle XV el Regne de Valéncia passa a ser el centre d'esta Corona. La cort se feu permanent en la Ciutat de Valéncia, els reis rebien els seus soldats per a les conquistes del Regne i els valencians finançaren els barcos i l'armament als eixèrcits d'Aragó. Valéncia recolçà a Alfons V el Magnànim en la conquista de Nàpols, a Joan II en les guerres en Catalunya i al seu fill Ferran el Catòlic en les empreses determinants de l'història universal com el descobriment i conquista d'Amèrica, la Guerra de Granada i les guerres d'Europa que se dugueren a terme també gràcies als valencians.
L'unitat del regne
A finals del sigle XIII i durant primera mitat del sigle XIV s'intentà consolidar el sistema foral valencià. Numerosos municipis valencians adoptaren els furs d'Aragó i la ciutat de Valéncia hagué de fer un esforç per a que progresivament les villes del Regne i la seua noblea abandonaren els furs aragonesos i s'incorporaren al sistema foral valencià. Per atra part, en l'any 1333 Alfons II de Valéncia estava casat en Leonor de Castella, reina d'Aragó la qual demanà vàries ciutats valencianes (Xàtiva, Alzira, Sagunt, Alacant, Morella, Castelló i Burriana) com propietat feudal per al seu fill Ferrando. Davant dels reis parlà Francesc de Vinatea en representació de les Corts de Valéncia qui sabé mostrar que els valencians jamai acceptarien la violació dels Furs, la pèrdua de la representació de les ciutats reals en les Corts i la partició del Regne de Valéncia. Gràcies a la valentia de Vinatea el rei tirà marcha arrere en les donacions.
Sant Vicent Ferrer
- Artícul principal → Sant Vicent Ferrer.
Sant Vicent Ferrer (1350-1419) fon u dels personages més detacats del seu temps. Naixqué en Valéncia el 23 de giner de 1350. En 1367 entrà en el convet dels Domenecs de Valéncia. Vicent estudià en diferents universitats de fòra de Valéncia i promogué la creació d'un Estudi General (1411) en acort del bisbe i la ciutat de Valéncia, que serà la base de l'Universitat de Valéncia. Sant Vicent fundà en 1410 en Valéncia el primer orfanat del món. Fon un gran predicador, teòlec i diplomàtic. A Sant Vicent Ferrer se li atribuïxen numerosos milacres. Viajà per països de l'Europa occidental i l'Europa central predicant l'austeritat i l'oració seguit de grans multitus parlant en lengua valenciana.
Sant Vicent Ferrer fon clau en els acontenyiments polítics importants de l'época. Fon designat compromisari en el Compromís de Casp, junt en son germà Bonifaci Ferrer, dos dels represents del Regne de Valéncia. Sant Vicent va ser l'home clau del compromís per a la designació de Ferran d'Antequera d'orige castellà com a rei d'Aragó iniciant aixina la dinastia Trastàmara en la Corona, pas essencial per a la futura unió d'Espanya. Atra molt important intervenció fon en el Cisma d'Occident en el que tres papes lluitaven pel poder. Prengué partit per Martí V i buscà el recolçament del rei. Este candidat estava enfrontat en el seu amic aragonés Benet XIII el Papa Lluna, qui se retirà a Peníscola. Sant Vicent Ferrer és el patró de la Comunitat Valenciana.
El Renaiximent valencià
- Artícul principal → Sigle d'Or.
El Regne de Valéncia viu, durant el seu prósper sigle XV, el renaiximent de les lletres valencianes, la pintura i l'escultura, que fon el primer de la Península, antecessor del Sigle d'Or Castellà, i u dels primers del món, paralel a l'italià. Este renaiximent s'escrigué en llengua valenciana tal i com sempre admeteren els escritors puix era una de les llengües de major prestigi de l'época.
Ausias March viajà en Alfons V el Magnànim a conquistar Nàpols a on conegué a l'humanisme italià del que s'inspirà. Ell fon un gran poeta que gastà com a novetat la llengua valenciana. Al nou moviment renaixentiste que inicià, el seguiren Jordi de Sant Jordi, Roiç de Corella també grans poetes valencians. També se poden mencionar a Francesc Ferrer i Lluís de Vilarasa que varen seguir a l'escola d'Ausias o Dionís Guiot que s'ajustava més a l'estil d'Andreu Febrer. El primer llibre imprés en Espanya fon un llibre del major certamen de poesia valenciana, imprés en Valéncia, i titulat "Els trobes de lahors de la Verge Maria".
En la prosa, Joanot Martorell fon el major escritor valencià, comparable en Cervantes o Shakespeare, en la seua gran obra, "Tirant lo Blanch". Atre gran personage del Sigle d'Or és Sor Isabel de Villena, dòna valenciana, abadesa de les clarises de Valéncia, que escrigué sobre lliteratura religiosa destacant la "Vita Christi" una visió personal de la vida de Crist. Isabel conseguí estar en igual en tots els escritors de l'época i passar a formar part de la lliteratura universal. Isabel inspirà tota la posterior mística espanyola. Jaume Roig escrigué una crítica de les costums de l'época i la seua obra més important és "L'Espill". També s'inclou en este sigle a Sant Vicent Ferrer, i a son germà Bonifaci Ferrer autor de la Bíblia en llengua valenciana la tercera en llengua moderna escrita en lo món.
El teatre valencià del Sigle d'Or se desenrolla en l'àmbit religiós principalment. Entre totes les representacions destaquen els Misteris, celebrats dins dels temples, sent el més conegut el Misteri d'Elig.
La pintura i escultura valencianes se desenrollaren en la ciutat de Roma en tendències flamenques i italianes.
En lo món financer, destacà Lluis de Santangel, qui li donà els diners als Reis Catòlics de la seua fortuna per a pagar al que seria el seu amic Cristòfol Colon el viage a Amèrica.
Els papes valencians
La puixança valenciana també deixà l'existència de dos pontífexs valencians, Calixt III i Aleixandre VI, que governaren la Cristandat durant el sigle XV, els dos de la família valenciana d'els Borja.
Calixt III (1378-1458) que naixqué en la Torre de Canals en el nom d'Alfons de Borja i Cavanilles. Des de jove demostrà tindre una gran inteligència i ser molt treballador i ademés tingué els apoyos de Sant Vicent Ferrer que el guià per a que se dedicara a la vida religiosa i Alfons V el Magnànim que l'ajudà a arribar al Vaticà com Sant Vicent havia profetisat. Calixt III organisà una creuada contra els turcs que conseguí la victòria en Belgrat. També canonisà a Sant Vicent Ferrer.
També arribà a ser Papa Aleixandre VI (1431-1503) que naixqué en Xàtiva en el nom de Rodèric Borja i nebot de Calixt III que l'ajudà en el seu ascens en el Vaticà. Com a Papa tingué un gran poder i intervingué en molts confictes en Itàlia. En 1496 donà la bula Si convenit als monarques Isabel i Ferran a on els otorgava el títul de Reis Catòlics de les Espanyes i les bules que organisarien l'evangelisació i conquista del Nou Món en favor dels mateixos.
Edat Moderna
- Artícul principal → Edat Moderna en la Comunitat Valenciana.
Les Germanies
- Artícul principal → Les Germanies.
A principis del sigle XVI els gremis de la ciutat de Valéncia i els agricultors s'uniren en una protesta armada contra els abusos de la noblea que acabà en una guerra. L'emperador Carles I de Valéncia encara que en un principi recolçà a les classes mijes i gremis, se passà al costat de la noblea en por de les consequències. Els valencians estaven comandats per Joan Llorens qui buscava també la creació d'una República Valenciana, com les repúbliques italianes. Al principi, la guerra fon favorable als agermanats pero despuix de l'arribada de l'eixèrcit imperial des de l'interior se sumaren les derrotes fins a ser derrotats finalment en Sagunt. Tots els caps valencians foren ejecutats, i pergueren totes les seues pertenències. En acabant d'açò, se produí atre alçament en Xàtiva que acabà en fracàs. També en el Regne de Mallorca se produiren alçaments que foren reprimits. La nova virreina Germana de Foix designada per l'emperador Carles I de Valéncia consolidà el domini real.
Conseqüències
Despuix de les germanies, durant els sigles XVI i XVII la llengua valenciana abandonà progressivament els diferents àmbits socials. En això, se produí un moviment d'escritors en espanyol del que destaca Guillem de Castro. També aparegueren els "Nocturns" nobles valencians que difonien la cultura i foren els precursors de les acadèmies. En la pintura també se produí un gran desenroll en l'época. En esta época també destacaren els valencians Lluis Beltran, Francesc de Borja i el Patriarca Joan de Ribera, els tres canonisats.
L'Humanisme valencià
L'humanisme tingué a u dels seus majors representants en el valencià Lluís Vives que junt en Erasme de Rotterdam i Sant Tomàs de Moro foren els majors del seu temps. Lluís Vives (1492-1540) naixqué en la ciutat de Valéncia procedent d'una família de judeus conversos. Estudià humanitats en l'Universitat de Valéncia pero degut a l'Inquisició hagué d'abandonar Espanya per a establir-se finalment en la ciutat flamenca de Bruixes. També treballà donat classes per a la monarquia anglesa d'Enric VIII i en Oxford. Escrigué mig centenar d'obres, didàctiques, morals, econòmiques, socials i polítiques. A Vives se li ha nomenat pare de la sicologia moderna pel seu tractat De anima et vita.
L'Expulsió dels moriscs
,_Gabriel_Puig_Roda,_Museu_de_Belles_Arts_de_Castell%C3%B3_(detall).JPG)
- Artícul principal → Expulsió dels moriscs.
A principis del sigle XVII el Poble Valencià vixqué l'Expulsió dels moriscs (1609). Felip III d'Espannya i Valéncia ordenà l'expulsió dels moriscs en tot el territori espanyol, els musulmans que temps arrere s'havien convertit al cristianisme. Açò supongué una pèrdua econòmica important per a Valéncia. Els nobles valencians foren acallats prometent-los que rebrien nova població castellana. Aixina, als moriscs els llevaren totes les seues propietats mentres anaven de camí als barcos que els debien portar a Àfrica, patint múltiples vexacions. En total desaparegué un terç de la població valenciana passant més de cent anys per a que fora substituïda.
Guerra de Successió
- Artícul principal → Guerra de successió.
En la mort de Carles II sense descendència en l'any 1700 el Regne de Valéncia se veé immers en la guerra civil entre els dos candidats als tro. U dels dos que tenien dret a regnar, tant per proximitat de parentesc com per desig de l'anterior monarca, era Felip V de la dinastia dels Borbons net de Lluís XVI de França. L'atre candidat era el germà de l'emperador d'Àustria l'Archiduc Carles d'Àustria. El primer era recolçat per França i el segon per Anglaterra i Holanda degut a que no volien que França tinguera tant de poder. A l'inici del seu regnat Felip V no havia complit en totes les condicions posades per Carles II, encara no havia renunciat a la corona francesa i no anà a Valéncia a jurar els Furs per a ocupar-se de problemes en Nàpols.
Durant la guerra de successió, en el Regne de Valéncia les classes altes d'aristócrates i burgessos apoyaren al candidat Borbó i foren nomenats Botiflers imitadors de la cultura francesa. Les classes més humilts apoyaren a l'Austríac i foren nomenats Maulets. Als Maulets se'ls prometiren les terres dels nobles pero despuix de lluitar per l'Archiduc, no complí la seua promesa.
La Batalla d'Almansa la guanyaren els francesos que derrotaren a anglesos i holandesos la qual inclinà la guerra. Les potències firmaren el Tractat d'Utrecht pel qual reconegueren a Felip rei d'Espanya a canvi de territoris i drets espanyols.
Com a conseqüència, el nou rei reformà la distribució de poder en els Decrets de Nova Planta. Els Furs valencians, entre atres, foren derogats deixant al Regne de Valéncia sense reconiximent. En el seu lloc s'impongué una llei homogénea basada en Furs de Castella, encara que modificats, en l'intenció d'imitar als absolutistes francesos.
L'Ilustració valenciana
En el sigle XVIII se produí en la Comunitat Valenciana aixina com en molts atres llocs del món l'Ilustració. Les persones adinerades se preocuparen pel saber i sustentaren el moviment. Els intelectuals busquen el saber i la raó i realisen investigacions i avanços per al món. En Valéncia, l'Universitat de Valéncia fon la major promotora de l'Ilustració sent una de les millors d'Espanya. En camps com la botànica, medicina, anatomia o economia brillaren valencians.
Edat Contemporànea
- Artícul principal → Edat Contemporànea en la Comunitat Valenciana.
El Sigle XIX
Entre 1808 i 1814 Espanya se veé invadida per l'eixèrcit napoleònic francés. Dos héroes valencians destacaren contra els francesos. U fon Vicent Doménech, el Palleter, qui declarà la guerra als francesos en la ciutat de Valéncia, que resistí varis sitis fins l'any 1812. L'atre Josep Romeu va ser héroe de guerrilles. Finalment triunfaren els espanyols i se redactà la Constitució de 1812 la tercera del món. El regnat de Ferran VII supongué el retorn a l'absolutisme, el rebuig a la Constitució i la percecució dels lliberals. A la seua mort vingueren les Guerres Carlistes (1833-1840) entre sa filla Isabel II d'Espanya recolçada pels lliberals i Carles de Borbó pels absolutistes. Triunfadora Isabel II, Espanya i Valéncia reviuen en la revolució industrial en l'aparició de l'indústria, banca moderna, barcos de vapor, ferrocarril... En 1868 els generals Prim, Serrano i l'almirant Topete llideraren una revolució per a llevar-li poder a la monarca i donar-li'l al poble que feu que la reina haguera d'abandonar Espanya, anant-se'n a França. De 1870 a 1873 regnà Amadeo I de Saboya apoyat per Prim al qual assessinaren, pero no fon acceptat pels espanyols. En això, en 1873 se proclamà la Primera República Espanyola. En este periodo se produïren unes atres guerres, les Guerres Cantonals. En la República d'Espanya els cantons vullgueren tindre la seua autonomia. El Cantó de Valéncia també lluità per la seua autonomia. Com en el restant de llocs, s'envià a l'eixèrcit i en acabant de casi dos semanes de siti i bombardejos a la ciutat de Valéncia, se rendiren. El valencià Cristòfol Sorní abolí l'esclavitut en Espanya. En l'any 1874 se restaurà la monarquia en Alfons XII, seguit pel seu fill Alfons XIII.
La Renaixença valenciana
- Artícul principal → Renaixença valenciana.
Entre 1870 i 1930 el Regne de Valéncia viu un periodo d'esplendor soles comparable en el Sigle d'Or en el qual se recuperaren les senyes d'identitat valencianes.
El moviment naix en la Provença i Constantí Llombart el portà a Valéncia. Carmel Navarro i Llombart, més conegut pel seu seudònim de Constantí Llombart, va ser u dels escritors més representatius en llengua valenciana que destacà per la seua activitat política republicana, pel seu valencianisme i per la varietat dels seus escrits. En la burgesia valenciana estava l'escritor i periodiste Teodor Llorente també valencianiste que fundà el diari Las Provincias i aplegà a ser diputat en les Corts d'Espanya. Atre important personage fon Feliu Pizcueta, que dirigí la revolució en Valéncia en els lliberals progresistes contra Isabel II pero que en la Restauració tornà de Madrit a Valéncia quan participà en la Renaixença en les seues poesies obres de teatre i artículs periodistics. També contactà en Constantí Llombart i Teodor Llorente. Els tres pensaments defensors de la Valenciania s'uniren en Lo Rat Penat fundat per Constantí Llombart i del qual tots foren presidents. L'institució seguix hui en dia recuperant les Senyes d'Identitat Valencianes, sent una institució clau de la cultura valenciana. També se fundà en 1915 la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) que junt en Lo Rat Penat són institucions eixos de la cultura i llengua valenciana.
De caràcter universal fon l'escritor i polític republicà valencià Vicente Blasco Ibáñez. Naixqué en Valéncia en 1867 a on estudià dret, carrera que apenes eixercí. Fon discípul de Constantí Llombart qui el convencé per a que escriguera en valencià les primeres noveles encara que la major part de la seua obra està escrita en castellà. Vicent Blasco Ibáñez fundà el seu partit republicà en 1898. També fundà el seu diari, El Pueblo (1893) a on difonia el seu ideal blasquiste. Realiste i naturaliste les seues noveles foren de les més llegides del món. Entre elles destaquen, "Cañas y barro" (1902), "La barraca" (1898) que se poden considerar noveles regionals. Dels llibres de caràcter històric destaca el seu gran èxit "Los cuatro jinetes del Apocalípsis" (1916) molt popular en el públic estatunidenc en acabar la Primera Guerra Mundial. Vicente Blasco Ibáñez muigué en Menton (França) en 1928 i fon enterrat en Valéncia durant la Segon República Espanyola. També foren grans escritors valencians Azorín i Miquel Hernàndez. En el teatre valencià sobreixqué el sainetiste Eduart Escalante.
En la pintura valenciana destacà el gran pintor Joaquim Sorolla qui mostrà la societat valenciana de finals del sigle XIX i principis del XX sent un mestre de la llum. També Pinazo o Doménech entre atres foren destacats pintors de l'época.
En l'escultura el valencià Marià Benlliure fon u dels majors escultors de tots els temps, en reconiximents internacionals i que deixà moltes escultures per tota Espanya.
També hi hagué un gran desenroll valencià en la música. Molts músics destacaren, com el Mestre Serrano compositor de l'Himne de la Comunitat Valenciana (1909) en lletra de Maximilià Thous estrenat davant del rei Alfons XIII durant l'inaguració de l'Exposició Regional celebrada en Valéncia.
El Sigle XX
En l'any 1931 se proclamà la Segon República Espanyola exiliant-se el rei Alfons XIII. Durant ella, se redactaren diverses propostes d'un Estatut d'Autonomia, encara que cap arribà a aprovar-se. El 17 i 18 de juliol se realisà un colp d'estat que donà lloc a la Guerra Civil Espanyola. El govern de la República se traslladà a Valéncia, convertint-se fins casi un any més tart en la capital d'Espanya. La Comunitat Valenciana permaneixqué republicana durant tota la guerra fins que el bando franquiste conquistà Vinaròs i avançaren fins que conquistaren les tres províncies sent Valéncia i Alacant junt en Cartagena els últims reductes republicans. La guerra acabà l'1 d'abril de 1939 en la victòria de Francisco Franco.
En acabar la política autàrtica en 1959, la societat i economia valencianes se desenrollaren durant el tardofranquisme. El turisme i l'indústria superen a l'agricultura. El creiximent demogràfic també fon molt notable en les terres valencianes.
L'Época autonòmica
- Artícul principal → Batalla de Valéncia.
- Artícul principal → Conflicte llingüístic valencià.
En la mort de Franco (1975) se finalisà la dictadura i mamprengué la transició espanyola. En la Comunitat Valenciana s'inicià un conflicte identitari, la Batalla de Valéncia. El moviment valencianiste resultà determinant en la redacció de l'Estatut d'Autonimia de l'any 1982. En ell se definix la singularitat valenciana, en la Real Senyera, l'Himne Regional, denominació pròpia, idioma genuí, sent reconeguts i oficialisats. Des de llavors els Presidents de la Generalitat del PPCV o del PSPV s'han anat succeint convixquent en valencianistes com Unió Valenciana o pancatalanistes com la Coalició Compromís.
Per atra banda, el conflicte llingüístic valencià ha quedat sense resoldre. En la transició, la RACV oferí unes normes respectuoses en el genuí valencià, les Normes d'El Puig. Estes normes foren oficials en els primers anys de la democràcia, baix elles se redactà l'Estatut d'Autonomia i s'ensenyaren en els coleges. Pero els següents governs de la Generalitat apartartaren les Normes d'El Puig, intentant catalanisar i adoctrinar als valencians. En l'arribada del PPCV se produí el Pacte de Reus, també nomenat Pacte del Magestic. En este acort polític, Jordi Pujol pactà en Zaplana, Camps i Pons la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) a canvi de recolçar a Aznar com a President d'Espanya. La AVL pretén destruir la singularitat i la realitat llingüística valenciana i continua en el seu intent per suplantar-la, al servici de l'expansionisme pancatalaniste. Encara aixina, hui en dia les Normes d'El Puig seguixen reivindicant-se com les autèntiques reguladores de la llengua valenciana.
Vore també
- Comunitat Valenciana
- Real Senyera
- Llengua valenciana
- Història contemporànea de la llengua valenciana
- Himne oficial de la Comunitat Valenciana
- 9 d'Octubre
- Generalitat Valenciana
- Geografia de la Comunitat Valenciana
- Comarques de la Comunitat Valenciana
- Demografia de la Comunitat Valenciana
- Valencians
Referències
- Millán, F. (2015). Les Arrels de l'Història de Valéncia. Valéncia, Espanya: Lo Rat Penat.
- https://www.lovevalencia.com/la-ruta-de-la-seda-en-valencia.html
- http://www.centenardelaploma-manises.com/bio-SantVicentFerrer.htm
- http://www.idiomavalenciano.com/conflicto-politico-de-la-lengua-valenciana.html
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Història de la Comunitat Valenciana.
| ||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||