L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Patrimoni cultural d'Oriola

El patrimoni cultural d'Oriola és el conjunt de tots els bens històrics i culturals, materials (tangibles) o immaterials[1] (intangibles), que, pel seu valor propi, deuen ser considerats d'interés rellevant per a la permanència de l'identitat i la cultura del poble d'Oriola.[2][3] És l'herència pròpia del passat, en la que el poble viu hui i que es transmetrà a les generacions futures.[4]

Vista nocturna de la torre de la Catedral, Palau Episcopal i el Seminari Diocesà (en la part alta de la montanya).

Oriola està poblada des de l'Edat Antiga pero conseguix el seu major esplendor durant un periodo comprés entre mediats de l'Edat Mija fins a la decadència del regne de Valéncia en la derogació dels seus furs. Prova d'això és que la major part dels monuments estan realisats durant esta época.

La major part del patrimoni de la ciutat es troba en el cridat Caixco Històric de la ciutat. El Caixco històric de la ciutat va ser declarat conjunt històric-artístic en l'any 1969, sent un dels primers en ser declarat en Espanya.cita requerida Conserva multitut de monuments, molts d'ells declarats com be d'interés cultural, aixina com multitut d'edificis eclesiàstics i civils. Entre els que es intercalan: Iglésies, monasteris, convents, ermites o palaus, palauets i cases burgueses de diversos sigles.

Vore també: Museus d'Oriola

Patrimoni arquitectònic

La ciutat orcelitana, pel seu caràcter de Capital de la Governació d'Oriola o Governació Ultram Xaxonam del Regne de Valéncia va acollir en el seu temps a gran part de la noble valenciana, fet que s'ha reflectit en el tramat urbanístic de la ciutat que es troba fitat en numerosos edificis que varen ser i alguns encara ho són, residència de famílies de nobles que varen deixar en l'història d'Oriola la seua chafada per mig d'estos edificis.

L'orige d'açò és que la ciutat en aquella época era la segona ciutat més important del regne valencià, solament superat per la ciutat de Valéncia, i sent una de les més importants del medievo en Espanya. La ciutat va ser capital del Regne de Valéncia durant un breu periodo comprés baix el regnat del rei espanyol Felipe V de Borbón, vencedor de la Guerra de Successió Espanyola, i haguera seguit aixina de no haver-li convençut per a que canviara el rei d'opinió el bisbe i virrey de Valéncia i Múrcia, el moradura Belluga.

Arquitectura Militar de la ciutat

Castell d'Oriola

Artícul principal → Castell d'Oriola.
 
Castell d'Oriola.
 
Pany defensiu del castell d'Oriola.
 
Ruïnes de la muralla oriolana.
 
Porta de la Olma.
 
Torre del passage de la passió, o de la Casa Casinello.

Castell construït durant els temps del rei visigodo Teodomiro (també Tudmir), concretament en l'any 759, com mostren documents, durant l'invasió normanda que va conseguir prendre-ho, si be atres fonts senyalen que és d'orige àrap. Situat en el cim del mont Sant Miguel. Va ser construït en sèt círculs, estant reservat el superior per als alts càrrecs militars.

Actualment es poden vore encara grans trams de les seues muralles com a restants de la torre de l'homenage i algunes torres defensives, de basses i de les masmorras, aixina com una zona anomenada el bany de la reina. També poden distinguir-se els distints elements incorporats en successives époques. Es troba en estat de ruïna.[5] Tots estos elements es troben disseminats per tot el cim del mont de Sant Miguel.

En ella va tindre residència el rei Teodomiro, el governador de la ciutat en época musulmana, aixina com el Alcaide en l'época cristiana, Cap Militar de la Governació d'Oriola (una dels dos en que es dividia el regne de Valéncia).

El castell d'Oriola va ser un lloc defensiu clau per a evitar la conquista del Regne de Valéncia i la Corona d'Aragó per part dels castellans i dels musulmans que aplegaven des del regne nazarí de Granada. La seua conquista va ser vital per l'eixèrcit imperial de Carlos I d'Espanya per a sometre a la ciutat durant la guerra de les Germanías en 1521 i poder aixina aplegar a la Capital del Regne.

El croniste Jerónimo Zurita d'el XV va dir al vore-ho que es tractava d'un dels Castells més bells i esplendorosos de la península ibèrica, destacant la seua inexpugnabilidad històrica, amplitut i grandea.

Està declarat des de 1931 com a Monument Nacional i Ruïnes Històriques i Glorioses, commutant-se dit estatut jurídic pel de be d'interés cultural per la Llei 16/1985 de les Corts Generals i la llei 4/1998 de la Comunitat Valenciana.

Muralles de la ciutat

Vore també: Muralles d'Oriola

Les muralles de la ciutat varen ser durant sigles una de les defenses de la mateixa, ademés dels elements geogràfics com el riu o els monts atrassers. Les mateixes varen ser construïdes en época visigoda, reconstruïdes en época almohade. Vàries zones varen ser reformades en el XIV, despuix de la Guerra en Castella, aixina com en el XVI per mandat de Felipe II.

Les muralles posseïen dos cinturons un d'extern que protegia a la ciutat i un atre intern que protegia al Castell i al Alcazaba d'Oriola, cridada esta última muralla del Castell.

En el XVIII el rei Felipe V de la mà de la moradura Belluga, va manar destruir les muralles de la ciutat en la finalitat de deixar-la en l'indefensió, com a castic a no haver recolzat la seua causa en favor l'archiduc Carlos d'Àustria (futur Emperador Carlos VI d'Àustria).

En l'actualitat queden varis llenços complets i diverses torres, aixina com una porta d'accés a la ciutat, de les cinc que hi havia.

Alguns dels elements que permaneixen són:

  • Porta de la Olma, de Crevillente o d'Elig.

Única porta d'entrada a la ciutat que queda en peu despuix de la solsida de les muralles per Felipe V. És d'orige almohade, encara que el rei Felipe II va manar reformar-la en el XVI. En la part alta es troba timbrada per l'escut de la ciutat i sobre ell un alt relleu en l'image de Sant Miguel, protector de la ciutat. Hui dia seguix realisant-se en ella el bell ritual de l'entrada dels prelats d'Oriola a lloms d'una ruca venint des de Castella. Es troba junt al Colege del Patriarca o de Sant Dumenge. Declarada be d'interés cultural.

  • Llenç de muralla de les Salesas.

Situada en el sòtol de l'Aulari de l'Universitat Miguel Hernández s'hi haja part de la muralla formada per un llenç en el que s'integren quatre torreones d'orige almohade, modificades en el XIV, junt a ella es poden visitar, banys àraps, vivendes islàmiques i restants d'edificis gòtics i barrocs, aixina com restants del Palau del Rei Fernando el d'Antequera, i restants arqueològics de l'aixovar de les vivendes almohades que en ell es troben. el Museu de la Muralla, que ho conté va ser declarat be d'interés cultural.

Restants arqueològics de la muralla de la ciutat. Posseïx dos torreones de la muralla de la ciutat, pròxims a l'antiga porta de Múrcia. Es troba junt al Santuari de Monserrate, en la calle torreta. Està declarada be d'interés cultural.

  • Torre del passage de la Passió.

Torre i Restants arqueològics de la muralla de la ciutat situats en el pati de la casa Casinello i en la plaça dels cantores de la passió. És una torre de planta quadrada reformada en el XIV. Està declarada be d'interés cultural.

Interessant torre de planta hexagonal, obra de tapial de morter de calç i arena que inclou gravas i pedres calcàrees de distint tamany. Apareix citada en les fonts escrites com a Torre del Cantón o de Don Ramón. És de cronologia almohade i servia per a la defensa de la ciutat en la finalitat d'avistar instrusos que pretenien la conquista de la ciutat a través del riu Segura o la zona central de l'Horta. Està declarada be d'interés cultural.

  • Torres del Seminari.

Es tracta de dos torres de la muralla interior pertanyent al Castell. Es troben situades en la zona este de l'edifici del Seminari. Està declarada be d'interés cultural.

Patrimoni Arquitectònic Eclesiàstic de la ciutat

Santa Iglésia Catedral del Salvador

 
Frontera principal.
Erro al crear miniatura:
Porta de la Anunciación de la catedral d'Oriola.
Artícul principal → Catedral d'Oriola.


Temple gòtic construït sobre l'antiga Mesquita Aljama, inicialment com a iglésia parroquial, va passar posteriorment a constituir-se com a principal per Alfonso X el Sabio en 1281. En 1413, el Papa Lluna, Benedicto XIII, li va otorgar el ranc de colegiata. En l'any 1419, el Papa Martín V, ho va confirmar.

En 1510, el Papa Juliol II la va elevar a catedral. En 1564, Pío IV i Felipe II varen concedir el Bisbat a Oriola, desmembración del de Cartagena, sent el seu primer prelat el Bisbe Gregorio Gall d'Andrade.

La seua construcció es va iniciar a finals d'el XIII, cal adscriure-la a l'estil gòtic meridional, en planta de tres naus, girola i capelles entre contraforts. La nau central és llaugerament més alta que les laterals i els arbotantes presenten escàs desenroll. La coberta és de trespoles (terrats) i a l'exterior predominen les superfícies planes en escassos buits que donen al conjunt un aspecte compacte.

En la catedral poden diferenciar-se quatre grans fases constructives i estilístiques, les dos primeres en estil gòtic singular llevantí, seguida d'una atra renaixentista i l'última ya en estil barroc: torres i naus al peu de l'iglésia (fins d'el XIII-mediats d'el XIV); travessia, capçalera en altar major, girola i antiga aula Capitular (mediats d'el XV-principis d'el XVI); Portada de la Anunciación i capelles junt a la torre (segona mitat d'el XVI); Capella de la Comunió i sacristia (XVIII). És de destacar la reforma de la travessia d'el XVI, realisada per Pere Compte.

La torre campanar és un prisma de planta quadrada de 7 m de costat i 28 m d'altura, en lo que es manifesta el sistema de relacions de la "mida certa" (coincidixen el perímetro en planta i l'altura). Està dividida en quatre cossos similars coberts en cada tram en voltes de crucería, comunicant-se els nivells en una escala de caragol.[6]

Té tres portes principals:

  • La Porta de les Cadenes. d'el XIV, abocinada i carent de tímpan i parteluz. Té un arc polilobulado d'influència mudéjar i uns interessants capiteles-impostes de decoració figurativa.
  • La Porta de Loreto. De mitan d'el XV, en estil gòtic arcaizante, possiblement va deure conservar el parteluz fins a mediats d'el XVI en que és substituït per un arc carpanel decorat en casetones. Destaca La decoració escultòrica de les arquivolta, a pur d'àngels cantores i músics.
  • La Porta de la Anunciación. De la mateixa manera que les capelles septentrionals és obra renaixentista en la seua fase de plateresco. Va ser terminada en 1588, sent realisada per l'arquitecte Juan Anglés o Inglés. Té una disposició arquitectònica en forma d'arc de triumfo. En el rebanc de lo que se supon l'arc es troben a un costat l'arcàngel sant Gabriel, i a l'un atre la Verge María, estant en mig Crist Chiquet. El entablamento de l'arc està sostingut per columnes pareades en capitel corintio, entre les quals es distribuïxen dos hornacinas

Destaca l'orgue, obra d'el XVIII de Salanova, un dels millors de tot l'alce espanyol. Destaca la Capella de la Comunió i la Capella del Rosario. Conté importants obres d'autors com Velázquez, Sánchez Coello, Ribera, Francisco Salzillo, Galarza, José Sánchez Lozano, Mathías Stommer, Vergara, Paolo de Sant Leocadio, Eduardo Vicente, Luis de Morals "el Diví", etc., aixina com un important conjunt d'orfebreria i textils llitúrgics des d'el XV fins a l'actualitat i de molta calitat.

El claustre de la Santa Iglésia Catedral del Salvador i Santa María d'Oriola d'estil renaixentiste procedix de l'antic Convent de la Mercé sent traslladat i reconstruït sobre l'antic fosar de la catedral.[7]

Va ser Declarat BIC del patrimoni històric espanyol.

Colege Diocesà Sant Dumenge o Colege del Patriarca Loazes

 
Colege de Sant Dumenge
Erro al crear miniatura:
Claustre de l'Universitat
Artícul principal → Convent de Sant Dumenge (Oriola).


Monumental edifici de més de 18.000 metros quadrats a on se succeïxen diversos estils passant pel Gòtic, Renaixença, Barroc i Rococó. Constituïx el Monument Nacional més gran de la Comunitat Valenciana.

El Convent de Sant Dumenge té el seu orige en l'Ermita de Ntra. Sra. del Recobre a on es varen instalar en 1512 els dominicos, fundant-ho la moradura Loazes, qui va crear el cridat Colege del Patriarca de conformitat en el seu ranc de Patriarca d'Antioquía, a on tenien sèu l'Orde de Predicadores i l'Universitat Pontifícia i Real d'Oriola, en l'any 1547. Ell mateixa va oferir la direcció del seu colege a l'orde de predicadores, els qui la varen acceptar molt gustosament i que es construiria propenc al seu convent en la ciutat creat per bula del Papa Juliol II (1510) i privilegi del Rei Catòlic.

En 1552 el papa Juliol III va concedir per privilegi pontifici el ranc d'Universitat al Colege. En l'any 1569, el papa Pío IV va otorgar el ranc d'Universitat pontifícia per mig de bula papal donada en 1569. El rei Felipe IV per Real Cèdula de 1646 va concedir el títul de Real a la Pontifícia Universitat d'Oriola, declarant-la Universitat Regio, Pública i General.[8]

Compost per dos claustres, tres patis, un refectorio, tres monumentals portades i l'Iglésia, la seua construcció s'inicia en el XVI finalisant en el XVIII. L'edifici s'estructura al voltant de dos bells claustres. El Claustre Major o del Colege és renaixentiste (1602) mentres el Claustre de l'Universitat és barroc (1727). L'iglésia és renaixentista en la seua concepció i barroca en la seua decoració. Bartolomé Albert va pintar i va dorar les voltes que impressionen davant l'eclosió de color de l'interior. Conserva obres d'Antonio de Villanueva, Pedro Camacho Felizes, Bartolomé Albert, Nicolás Borrás, etc.

Va ser declarat Monument de les Belles arts per la reina Isabel II d'Espanya, commutat per Monument Nacional, tenint en l'actualitat la consideració de be d'interés cultural del Patrimoni Espanyol. En dit Colege es va fundar la primera Biblioteca Pública Nacional d'Espanya (XVI), actual Biblioteca Pública de l'Estat, Fernando de Loazes.

Actualment este recint monumental és un colege concertat (Colege Diocesà de Sant Dumenge) que oferix educació tant primària com a secundària, ademés del bachiller.

Aparte en l'any 1999 es va instituir el campus en Oriola de l'Universitat d'Alacant en la finalitat d'albergar algunes carreres com la Diplomatura de turisme, la d'Arquitectura Tècnica o la llicenciatura d'Arquitectura, entre unes atres.

Iglésia Parroquial de Santes Justa i Rufina

Erro al crear miniatura:
Iglésia de les Santes Justa i Rufina.
Erro al crear miniatura:
Portada principal.
Artícul principal → Iglésia de les Santes Justa i Rufina (Oriola).


Iglésia gòtica d'una sola nau, en capelles entre contraforts. Posseïx dos portades. La lateral o del Evangelio, s'òbriga en el costat del Evangelio del temple. És d'estil renaixentiste el disseny del qual se li atribuïx a l'arquitecte Juan Inglés o Anglés i que reproduïx l'estil de portada d'arc del triumfo que ell mateixa va difondre per la ciutat des de que aplegara de Tortosa. La portada principal és d'estil barroc, en un medallón de les santes titulars d'estil berniniesco. Va ser dissenyada per l'arquitecte Antonio de Villanueva en el XVIII. La Sacristia va ser dissenyada per l'arquitecte castellonenc Jaime Bort i Meliá també en el XVIII.

L'edifici posseïx una imponent torre campanar gòtic decorat per tot l'en pináculos i una bellíssima volta de crucería en el cos de campanes. Junt en el Miquelet de la Catedral de valència són els únics campanars gòtics d'esta tipologia en la Comunitat Valenciana. El mateix posseïx un important conjunt de campanes, en la seua major part dels sigles XVII a XIX, ademés d'una de les peces de rellongeria més antigues d'Espanya i el més antic de la Comunitat Valenciana, datat d'el XIV.

El presbiteri és de planta quadrada en gran cúpula sobre pechinas, decorades en llenços de Bartolomé Albert. El mateix va ser dissenyat en estil renaixentiste seguint les pautes herrerianas pel francés Agustín de Bernaldino, decorant les voltes, murs i cúpula en casetones. Posseïa un impressionant retaule major que va ser cremat durant la Guerra Civil Espanyola, junt en gran part de les capelles i mobiliari del temple.

El temple posseïx dos portades:

  • Portada lateral o del Evangelio:S'obri en el costat del Evangelio del temple. És d'estil renaixentista el disseny de la qual se li atribuïx a l'arquitecte Juan Inglés o Anglés i que reproduïx l'estil de portada d'arc del triumfo que ell mateixa va difondre per la ciutat des de que aplegara de Tortosa.
  • Portada principal. També cridada de les grades. És obra d'estil barroc, realisada en el XVIII per l'arquitecte lorquino Antonio Villanueva, observant-se per a esta obra una gran influència del mestre Jaime Bort, que va estar treballant en el mateix temple poc abans. La part superior de la portada està decorada en un medallón de les santes titulars d'estil berniniesco. Als costats de la mateixa s'anaven a dispondre atres dos, pero finalment l'obra va quedar inacabada.

D'entre el patrimoni moble de l'edifici destaquen el retaule de la Capella de la Comunió d'el XVIII i el de la Capella de Sant Antonio (XVIII) obra este últim de José Car. Aixina mateix destaquen l'image de la Verge del Rosario obra gòtica d'el XIV, l'urna del monument, obra d'Antoine Dupar (principis d'el XVIII) i diversos quadros que decoren el temple obra de Joaquín Campos (XVIII) com "el Bon Pastor". Aixina mateix posseïx un imponent orgue d'estil neoclàssic d'el XVIII i el mobiliari de la Sacristia del gran tallista barroc José de Ganga. Ademés posseïx la sacristia una font realisada en marbres d'el XVIII.

El temple posseïx un important conjunt d'orfebreria en gran part de factura barroca, neoclasicista i academicista.

L'edifici va ser declarat BIC.

Iglésia Parroquial de Santiago Apòstol

Erro al crear miniatura:
Iglésia de Santiago Apòstol. Es poden apreciar les seues dos fronteres davanteres.
 
Frontera principal.
Artícul principal → Iglésia de Santiago Apòstol (Oriola).


Iglésia gòtica d'una sola nau, en capelles entre contraforts també d'estil gòtic. El temple posseïx dos portades. La Principal obra d'estil gòtic isabelino en tímpan i parteluz. Les arquivolta de la mateixa es troben decorades per motius vegetals i animals. El tímpalo posseiria decoració pero en el XV seria retirat per a posar els escuts d'armes dels Reis Catòlics.

El presbiteri és obra de factura renaixentista dissenyada per Jerónimo Quijano a modo d'estància aparte del restant del temple. Es troba separat del temple per un imponent arc toral realisat i decorat a modo d'arc del triumfo romà. La planta del presbiteri és elíptica en volta descentrada seguint els treballs que en va escomençar Jerónimo Quijano quan va treballar en la Catedral de Jaén en Vandelvira com a arquitecte oficial de la diòcesis de Cartagena. La Capella Major està presidida per un tabernáculo realisat en marbres de diversos colors i dissenyat per l'italià Bernardino Rippa, qui va dissenyar també el púlpit o càtedra del Espíruto Sant.

En el XVIII, el bisbe Juan Elías Gómez de Terán contrapon Capella de la Comunió d'estil Neoclàssic, presidida per un impressionant retaule d'estil Barroc, de grans dimensions, dedicat a Francisco de Paula en tabernáculo tallat en fusta i dorat, tot això d'el XVIII. Posseïx cúpula sobre pechinas, decorades estes per quatre llenços d'Antonio Villanueva. La capella posseïx portada barroca d'el XVIII, concebuda com a retaule de dos cossos. Esta portada va influir moltes de les que es varen construir posteriorment en el restant de la diòcesis d'Oriola (ej. Monasteri Santa Faç d'Alacant).

Destaquen l'orgue barroc obra de delicada talla, que alterna pintura, escultura i un exquisit disseny. tot l'orgue es troba dorat llevat en les parts policromades. De gran importància és el patrimoni moble del temple, compost per numerosos retaules d'el XVIII com el de la Sagrada família, el de la Sagrada Família de Verge, el de l'Inmaculada o el de la Verge dels Dolors (actualment del Crist del Consol) tots ells dorats i decorat este últim en sèt llenços d'Antonio Llopis (XVIII).

D'entre les escultures del temple destaca el Apostolado del Presbiteri obra del genial José Puchol Rubio d'el XVIII, el Crist del Consol d'este mateix autor, o el bellíssim grup escultòric de "La Sagrada Família" obra de Francisco Salzillo un dels millors conjunts de la seua producció, realisat en 1765, aixina com els Sants Dominicos del mateix autor i el Crist Crucificado de la sacristia i l'Inmaculada, obra abdós del valencià José Esteve i Bonet.

El temple posseïx una important colecció de pintura que decoren tot el temple en obres de l'escola de Vicente López, d'Antonio Villanueva, etc. que té cronologia des d'el XVII fins a el XIX. A la seua volta posseïx una important colecció d'orfebreria en peces des del gòtic fins a el XIX, destacant el Cáliz Magne regalat per l'Orde de Santiago, el Cáliz del Rei regalat per Felipe III en 1603, la custòdia gran obra d'el XVIII, i el templete de la custòdia procesional, obra neogótica.

Va ser declarat be d'interés cultural.

Santuari de La nostra Senyora de Monserrate

 
Frontera principal del Santuari de Monserrate.
Artícul principal → Santuari de La nostra Senyora de Monserrate (Oriola).


Temple d'estil barroc realisat en el XVII en els seus orígens en restants medievals d'estil gòtic, al que se li va contrapondre l'actual nau central durant el XVIII, ya d'estil neoclàssic. En ell es conserva l'image de la patrona de la ciutat obra de José María Sánchez Lozano.

L'ampliació d'el XVIII va ser realisada pel Bisbe d'Oriola, D. Juan Elías Gómez de Terán en el nou estil que triumfava en les capitals europees, sent puix realisat segons els postulats neoclàssics per moda i no a raïl de l'imposició de Carlos III que vindria més de 40 anys despuix. El disseny de l'actual nau central es deu a l'italià Bernardino Rippa d'estil neoclàssic. El temple és abovedado en volta de mig canó. Tot el temple es troba recorregut per un entablamento decorat en motius vegetals dorat i policromado. La planta és de creu llatina en un braç que descolla sobre l'atre, posseïx huit capelles laterals, travessia i capella major. Posseïx tres cúpules, una en la travessia, casetonada, una atra en la Capella de la Troballa en profusa decoració barroca a pur d'estuc i dorats i una tercera en el camarín de la Verge decorada en tallats acasetonados.

Sobre el seu patrimoni moble, en el seu interior conserva un important conjunt de pintures de Bartolomé Albert en la capella de la troballa per a la que va realisar tres llenços per als lunetos, 4 per a les pechinas de la cúpula, un per a una capella lateral i policromó el retaule major d'eixa capella.

Cada capella del temple posseïx el seu retaule, pero d'entre totes destaquen el gran retaule de la Capella Major, genial obra de l'escultor valencià José Puchol que alterna talla i escultura en profusa i abundant decoració en la seua zona central d'estil barroc, i el retaule de la Capella de la Troballa, obra d'Antonio Car el Vell, policromado per Bartolomé Albert i dorat per Heredia.

Ademés, conté en el seu interior diversos llenços d'Antonio Villanueva en el temple i en les pechinas de la cúpula de la travessia. A la seua volta posseïx obres de Galarza Moreno, Antonio Ruidavest, Orrico, Bonacho David, ademés dels ya citats Bartolomé Albert i José Puchol, etc.

Als peus té un Orgue de caixa neogótica (únic d'este estil en la ciutat) i d'instrument romàntic, obra d'el XIX.

El temple té una important colecció de textils dels XVIII, XIX i XX, composta per interessants brodats en diversos soports com són el tisú, el setí, la seda o el vellut. També té un important conjunt d'obres de joyeria i orfebreria des d'el XVII fins a l'actualitat.

La frontera posseïx dos torres que fiten la portada, obra d'el XVIII d'estil neoclàssic realisada en marbres de diversos colors. En la mateixa destaca l'escut del Santuari dispost a modo de medallón tallat pedra calcàrea i marbre, de dos metros de diàmetro.

Declarat be d'interés cultural del patrimoni històric espanyol.

Iglésia Parroquial de Sant Antón

 
Iglésia de Sant Antón.

Menuda Iglésia situada en el barri del mateix nom, obra barroca tardana i estandardisada, realisada en el XVIII, té un tractament popular en frontera en el típic revoque ocre en recercados en blanc.

L'edifici està declarat Be de Rellevància Local.

Ermita del Sant Sepulcro

Monument d'interés arquitectònic.

Obra de factura barroca d'el XVII. Pertanyia a la Venerable Orde Tercera del nostre Seráfico Pare Sant Francisco, l'escut del qual es troba timbrant el llindar de la portada. La seua planta és de nau única en travessia contraposta i sobre ell s'eleva una chicoteta cúpula sobre pechinas. La frontera és obra barroca exenta de decoració, d'el XVIII a modo d'entablamento sostingut per pilastres.

L'edifici està declarat Be de Rellevància Local.

Actualment ha segut restaurat i s'utilisa com a sala d'exposicions.

Ermita de la Verge de Monserrate

Situada en l'antic Carrer de Dalt, actual carrer Miguel Hernández, junt a la casa d'est. Es tracta d'una edificació d'el XVI a modo de porta o postigo que conserva l'ermita en l'interior de l'edifici, en la seua primera i única planta. L'image que presidix és una còpia de la patrona d'Oriola d'el XVIII.

L'orige de l'ermita es deu a que en eixe lloc va predicar Sant Vicente Ferrer a la seua arribada a la ciutat en octubre de 1410.

L'ermita, despuix de ser restaurada, va ser reoberta el 25 de setembre de 2010, en la coincidència de l'any hernandiano.[9]

L'edifici està declarat Be de rellevància Local.

Seminari Diocesà de Sant Miguel

 
Seminari Diocesà de Sant Miguel, en la part alta de la montanya.
Artícul principal → Seminari Diocesà de Sant Miguel (Oriola).


La seua construcció es va iniciar a mitan d'el XVIII, realisant-se successives ampliacions fins a mediats d'el XIX. Lo més destacat del conjunt és la portada d'accés, consta de tres cossos i està decorada en motius heràldics i escenes de la Puríssima, Sant Miguel Arcàngel i el Sagrat Cor de Jesús. Conté una excepcional biblioteca i serà sèu de l'archiu de la diòcesis d'Oriola. És utilisada per la diòcesis oriolana per a formar a les seues sacerdots llevat l'últim curs, que es realisa en Alacant. Este edifici s'ha convertit en un dels perfils més destacables de la ciutat.

Posseïx una gran frontera principal, orientada al sur. Dita frontera està exenta de decoració en tota ella, salve en l'obertura de vans que creen un ritme cadencioso en tota ella. La decoració es reduïx a la portada de l'edifici obra de cantería, llaurada i tallada, que consta de tres cossos, està decorada en motius heràldics i escenes de la Puríssima, San Miguel i el Sagrat Cor de Jesús. Posseïx dos portades bessones i sobre ella s'òbrin dos finestrals coberts en dos frontones curvos.

L'edifici està declarat Be de Rellevància Local.

Capella de Loreto

Erro al crear miniatura:
Exterior de la capella de Loreto.

Capella la construcció de la qual es remonta a el XVI, creada per don Luis Gómez, bisbe de Sarno. Es construïx en estil renaixentiste. Pero una riada es va dur part de la capella, devent reformar-se a principis d'el XVIII. En les reformes introduïdes en este sigle aplega a hui dia.

Dita capella és una capella exterior de la S. I. Catedral. El seu pòrtic d'accés és d'el XVI en escassa decoració, en l'excepció de l'escut de la Confraria de la Sanc que allí té sèu canònica. Dita portada dona accés a un atri, en el que es troba el got dels ajusticiados i pobres de la ciutat, que fallien sense familiars que els antedieran. A través de dit atri s'accedix a la capella.

la capella és de planta rectangular, en capelles laterals, que dividixen la nau en dos trams més el presbiteri. En la seua part atrassera posseïx una chicoteta sacristia.

Convents i Monasteris de la ciutat

Iglésia del Carmen

Erro al crear miniatura:
Iglésia-Convent del Carmen.

Situada en la plaça del seu mateix nom, es tracta d'una iglésia barroca que consta d'una sola nau. Té també dos portades laterals. L'interior de l'iglésia està cobert en una volta de mig canó, recentment restaurada i cúpula en la travessia.

En la seua frontera destaca la seua portada realisada en el XVIII, justament entre els anys 1721 i 1727. La seua portada consta d'un gran recargamiento ornamental, a on els motius vegetals són els principals adorns. Ademés dels ornaments vegetals la portada consta de l'escut de les Carmelitas, rodejat d'angelotes.[10]

Conserva una image de la Verge del Carmen obra de Francisco Salzillo, que el seu camarín construït en el XVIII, concretament en l'any 1740, va ser restaurat en l'any 2007.

L'edifici està declarat Be de Rellevància Local.

Real Monasteri de les Religioses Salesas

 
Frontera del monasteri.
Artícul principal → Real Monasteri de les Religioses Salesas (Oriola).


Edifici en la seua gran part d'el XVIII, reformat a principis d'el XIX. Va ser la sèu de la Companyia de Jesús fins que varen ser expulsats d'Espanya a mitan d'el XVIII. En l'edifici que va quedar varen fundar els infants Carlos María Isidro de Borbón i Teresa de Bragança un monasteri, sent patró del mateix, el rei Fernando VII.

L'Iglésia és d'estil neoclàssic, frontera arrematada en un frontón triangular, portada en escassa ornamentació flanquejada per pilastres pareades d'orde palladiano entre les que es intercalan vàries hornacinas en escultures en marbre de Santiago Baglietto de sants de l'orde de sant Francisco de Sals. En la frontera destaca l'utilisació de marbres rojos, blancs i negres, més propi de l'estil barroc que del neoclassicisme, que produïxen un joc de colors en la frontera. Tota ella es troba coronada per un gran frontón que conté en el seu tímpan l'escut dels Reals Fundadors del Monasteri Carlos María Isidro de Borbón i la seua Esposa.

El temple es troba és de volta de mig canó. Posseïx travessia coronada per cúpula de mija taronja. El presbiteri posseïx retaule realisat en marbres a modo d'arc del triumfo, decorat en imàgens de Santiago Baglieto (San Miguel i San Gabriel) i de José Sánchez Lozano.

El Monasteri posseïx una interessant colecció de quadros de temàtica religiosa de Vicente López i Sebastiano de Conca.

Va ser declarat be d'interés cultural.

Convent de Santa Ana

La construcció d'este convent de franciscanos data de 1594. És un edifici, ampli i desornamentado de tres plantes. En ell destaquen el porche d'accés decorat en arcada, el refectorio i un chicotet claustre, aixina com l'escala principal.

L'Iglésia anexa és obra barroca d'una sola nau en escassea d'ornamentació. L'única ornamentació es troba en la Capella major, composta per una fresca dedicada a l'Inmaculada.

L'inexistència de decoració en la nau central del temple contrasta en la decoració de la Capella de Ntro. Pare Jesús que s'obri en un dels costats de la travessia. La cúpula de la capella es troba decorada per motius vegetals i rollas en argent corlada. En ella es conserva entre atres imàgens el Crist de l'Agonia de Salzillo i l'image de Ntro. Pare Jesús, de José Sánchez Lozano de 1939, aixina com les imàgens de Sant Joan i la Dolorosa d'este mateix autor. El camarín de Ntro. Pare Jesús està decorat per pintures murals a la fresca d'el XVIII, d'Antonio Villanueva.

L'image del nazareno posseïx 5 corfolls, dos d'el XVIII, una d'el XIX i dos d'el XX, estant les tres primeres en un estat llamentable de conservació.

L'edifici està declarat Be de Rellevància Local.

Monasteri de Sant Joan Batiste de la Penitència

Erro al crear miniatura:
Portada del monasteri de Sant Joan.

És la sèu de la comunitat de les Religioses Clarisa en Oriola. Edifici barroc d'el XV àmpliament reformat posteriorment. Es tracta d'un edifici singular ya que és un dels pocs d'este tipo que té en la seua frontera uns murs de tapial tan alts en tota la Comunitat Valenciana.

l'iglésia és d'el XVIII d'estil barroc i va ser dissenyada per Antonio Villanueva en este estil. Es tracta d'un bellíssim edifici en volta de canó coronat la travessia per una cúpula de mija taronja decorada en llenços en els seus pechinas, obres d'Antonio Villanueva. El retaule major va ser dissenyat en estil neoclàssic en marbres. Està presidit per l'image de Sant Joan Batista de José Esteve i Bonet.

Les fresca de l'iglésia varen ser en la seua majoria pintats per Antonio Villanueva, aixina com diversos llenços que decoren els murs del presbiteri. Destaca la Glòria de l'Orde Franciscana, pintura mural a la fresca de grans dimensions, en forma de mija lluna que decora la capella major. Aixina mateix destaca el llenç de Sant Luis Rei de Villanueva.

D'entre les obres cal destacar Crist Yacente, els estigmes de Sant Francisco, obres de Francisco Salzillo i el Crist de Zalamea, obra de Nicolás de Bussy. En l'interior del Monasteri es guarden interessants obres de Francisco Salzillo com la Dolorosa, Esteve Bonet com el Naiximent, Antonio Villanueva, i d'Antonio Palomino entre uns atres. Destaca el conjunt de rejería del temple i el campanar, aixina com el conjunt d'orfebreria en obres des d'el XVII a el XIX. Posseïx un interessant archiu des d'el XV fins a l'actualitat.

L'edifici està declarat Be de Rellevància Local per la llei de Patrimoni Cultural Valencià.

Monasteri de la Santíssima Trinitat

Edifici renaixentiste d'el XVI, destaca la frontera de l'edifici, obra renaixentista realisada en eixe sigle dedicada a la Santíssima trinitat.

Va ser la sèu del Convent dels Trinitarios des de la seua fundació fins a la desamortisació en l'any 1835. Despuix d'ella va ser adquirit pel Bisbat d'Oriola que ho va adscriure a la Catedral d'Oriola.

En l'incendi del Monasteri de Santa Lucía durant la Guerra Civil, les monges dominicas es varen quedar sense edifici en Oriola. El Bisbat de la ciutat li va cedir este edifici a on varen constituir la seua nova comunitat fins a l'actualitat.

L'edifici Conserva alguns dels bens provinents del Monasteri de Santa Lucía com un retaule de santa lluïa d'el XVI, part de l'aixovar dels Dominicos d'Oriola o una image de la Verge Dolorosa de Sánchez Lozano.

Posseïx una chicoteta iglésia i un bell claustre barroc decorat en casetones en el intradós de les arcades.

L'edifici està declarat Be de Rellevància Local per la llei de Patrimoni Cultural Valencià.

Monasteri de Sant Sebastià

Edifici renaixentiste en modificacions barroques. És la sèu de les Agustinas regulars. L'actual edifici es va realisar en el XVI. Posseïx un bell i chicotet claustre barroc que dona a un gran pati. En la seua zona oest s'obri el temple de Sant Sebastià, obra barroca a on destaquen restants d'un anterior edifici gòtic. En el seu interior conserva obres d'Antonio de Villanueva d'el XVIII.

L'edifici està declarat Be de Rellevància Local per la llei de Patrimoni Cultural Valencià.

Colege de Jesús-María

Erro al crear miniatura:
Frontera del colege Jesús-María San Agustín.

En l'actualitat és el Colege de l'orde agustina de Jesús-María. Va ser la sèu dels agustinos en la ciutat d'Oriola des d'el XIV fins que va ser desamortizado en 1835. En un principi varen construir un edifici gòtic que posteriorment va ser substituït per l'actual d'estil neoclàssic.

L'actual edifici data d'el XVIII, estant en 1750 encara en construcció. Posseïx un gran claustre que dona a un gran pati, sobre el que gira tot l'edifici. El claustre és d'estil neoclàssic, realisat en sellars de pedra.

En l'ala nort té anexionada l'Iglésia de sant Agustín, monumental edifici que es va convertir (i encara és) en l'iglésia més gran de la diòcesis d'Oriola, en capacitat per a més de mil persones assentades. L'iglésia és d'estil neoclàssic. Destaca el seu presbiteri en retaule de marbres, aixina com l'orgue en caixa d'el XVII.

La frontera del colege és d'estil neoclàssic reformada en el XIX.

Despuix de la desamortisació, l'edifici ho adquirix una família catalana. En 1885 ho adquirix l'orde agustina de Jesús María, per a que implantara un colege en ell, cedint-els el Bisbat d'Oriola, l'Iglésia per al seu us.

L'edifici està declarat Be de Rellevància Local per la llei de Patrimoni Cultural Valencià.

Convent de les Hermanitas dels Desamparats

Edifici d'el XIX reformat en la posguerra espanyola. És la sèu de l'orde de les Hermanitas dels Desamparats, les quals tenen en ell un asil per a vells. En el seu interior conserva obres d'el XIX, i d'el XX d'autors com José Sánchez Lozano o del Barcelonés José María Ponsoda Bravo.

L'edifici està declarat Be de Rellevància Local per la llei de Patrimoni Cultural Valencià.

Sant Joan de Deu

Edifici construït entre els sigles XVI a el XVIII. Era la sèu de l'Orde Hospitalària de Sant Joan de Deu fins a la seua exclaustración en el XIX. L'edifici es dividix en dos parts, l'Hospital i convent, i l'Iglésia. Esta última va ser construïda en estil Neoclàssic, sent finalisada en l'any 1755. La mateixa és de nau única i capelles laterals entre els contraforts. Posseïx una chicoteta travessia sobre el que s'eleva una chicoteta cúpula neoclàssica de mija taronja. La nau pot dividir-se en 4 trams. Entrada, dos trams de capelles laterals i la travessia. Tota la nau convergix en el presbiteri que té forma de mija taronja. En ella es troba actualment el Museu Arqueològic Comarcal.

Anexa a l'Iglésia es troba l'hospital de Sant Joan de Deu, a on l'orde tenia un hospital i la seua residència. L'hospital va estar funcionant fins a la década de 1980, pero era dirigit per les carmelitas Calçades. L'edifici es distribuïx al voltant d'un chicotet claustre barroc en arcades subjectes per columnes, estant aquelles decorades per casetones. Encara es conserven les estàncies de l'antic hospital en part del seu instrumental mege quirúrgic.

L'edifici està declarat Be de Rellevància Local per la llei de Patrimoni Cultural Valencià.

Convent de la Mercé

Erro al crear miniatura:
Claustre de l'antic convent de la Mercé (actualment traslladat i anexionado a la catedral oriolana).

Edifici gòtic reformat en estil neoclàssic en el XVIII. La seua fundació es va realisar en el XIV. En ell residia la comunitat dels Mercedarios en Oriola.

En un principi es va construir un edifici gòtic, pero en el XVIII es va reformar junt a atres grans convents com el dels agustinos. La seua actual frontera és neoclàssica en frontones. Posseïx una gran portada adintelada, coronada en l'escut de l'orde.

El convent va ser objecte de llei de desamortisació de 1935 adquirint l'edifici una família. En l'actualitat és residència privada.

L'iglésia del Convent va ser adquirida per Luis Roca de Togores i donada al Cabildo de la Catedral d'Oriola. El Convent va ser adquirit per una família catalana. Dit temple va ser totalment reformat en el seu interior en el XVIII otorgant-li un aspecte neoclàssic. En l'actualitat va ser totalment reformat en el seu interior en l'any 1985, desfent l'obra de factura neoclàssica. posseïx una portada renaixentista d'el XVI.

El claustre del convent va ser anexionado en l'any 1942 a la Santa Iglésia Catedral d'Oriola.

En dit convent va permanéixer Sant Vicente Ferrer des d'octubre de 1410 fins a giner de 1411, aixina com els Reis Catòlics en la seua visita a la Ciutat en l'any 1488 per a celebrar Corts Generals del Regne.

Té la consideració de Be de Rellevància Local.

Palaus i palauets

Palau Episcopal d'Oriola

Artícul principal → Palau Episcopal d'Oriola.


 
Frontera davantera del Palau Episcopal.
 
Frontera sur.

Palau barroc d'el XVIII. Va ser el palau a on residia el bisbe d'Oriola.

La frontera de l'edifici es pot dividir en tres trams. El primer és el de la capella del Loreto, que acull en la planta baixa dita capella depenent de la Catedral, i en la seua planta alta s'acollia l'anterior fàbrica de cera de la Confraria del Loreto. L'edifici va ser reformat totalment i en l'actualitat acull la capella privada del Bisbe, obra barroca decorada en molduras i pilastres en capiteles composts.

La segona part és la que es correspon en la construcció del bisbe Flores Osorio. L'edifici va ser alçat en el XVIII aprofitant alguns elements anteriors com l'escala de marbre roig coberta per una cúpula renaixentista. La decoració en la frontera seguix l'esquema dels palaus barrocs d'el XVIII, reduint-se la decoració als vans (finestres i porta) sent molt profusa en la portada, en el llindar de la qual campea l'escut del Bisbe Constructor. A l'esquerra, entre la portada principal i la de la Capella del Loreto, hi ha una chicoteta portada renaixentista, portada de la Cúria, l'única decoració de la qual es reduïx a l'escut del Bisbe Almeida de Cartagena (XVI). Dita portada dona accés a un pati quadrat en una escala en pedra que s'obri a la seua volta en dos. Destaca la rejería de l'edifici i la balconada, decorada en azulejería valenciana d'el XVIII.

El tercer tram es coneix com a Palau de Camp Salines, per estar entre el Palau Episcopal i el dels Comtes de Camp Salines. És una construcció d'el XVIII, exenta de tota decoració llevat en la rejería, obra de forja d'el XVIII que reproduïx els models de la rejería de l'Iglésia de Santiago en la seua capella de la Comunió.

En l'interior posseïx un chicotet pero bell claustre d'estil barroc clasicista en grans pilastres. Els finestrals de la planta noble estan decorats en llínees a modo de frontón i de modo molt profuso.

Destaca a la seua volta la Capella del Bisbe, l'escala renaixentista i vàries estàncies decorades en viguería de fusta.

Va ser restaurat des de 1999 fins a 2003.

És la sèu del Museu Diocesà d'Oriola.

El Monument va ser declarat BIC del patrimoni històric espanyol.

Palau del Comte de la Granja

Erro al crear miniatura:
Frontera principal del palau.

Palau barroc, en una clara jerarquización de buits i interessant portada. Conserva en la seua planta noble coleccions de mobiliari, pintura rellonges, etc.

L'orige del palau data d'el XV. En els sigles XVI i XVII va haver reformes; renovant-se completament a mitan d'el XVIII, concretament en l'any 1751 pels greus danys provocats pels efectes de la Guerra de Successió Espanyola en la ciutat.[11]

Va ser el primer palau del marqués de Rafal, per lo que també va ser primera mansió de la governació oriolana. Els seus caballerizas s'han convertit hui en sales d'oïment musical i d'exposicions; els seus baixos sostres i el seu tosca pedra arenisca la conferixen un molt noble cunye. Part de les dependències de la casa estan preparades per a visita pública a on es pot contemplar una selecta representació pictòrica d'autors de la talla de Federico Madrazo, Francisco Bayeu, Lucas Giordano o Bassano. També conserva importants coleccions de ceràmica i rellonges.[12]

Des del balcó principal d'este palau va ser proclamat el candidat al tro espanyol Archiduc Carlos d'Àustria com rei d'Espanya en l'any 1706, durant la Guerra de Successió Espanyola, pese a que mai va aplegar a prendre possessió del tro com a monarca espanyol per la seua derrota en la guerra.[12]

El palau posseïx una única portada d'accés o principal. El seu disseny i construccions i atribuïx a l'arquitecte castellonenc Jaime Bort i Meliá que per l'época de la seua construcció treballava en la veïna Iglésia de Santa Justa i Rufina. La mateixa es dividix en dos cossos. Va ser traçada en llínees clasicistas a modo de frontón partit per un gran finestral del palau. Abdós costats de les curvatura del frontón estan decorades per dos escultures. Tota la portada està decorada en motius antropomorfos i vegetals.

El palau posseïx en el seu interior dos patis o jardins. Aixina mateix, posseïx una gran colecció d'art, constituint-se com una de les millors coleccions de retrats de tota la província d'Alacant en olis des d'el XVII fins a el XX. Ademés posseïx una excelent colecció de pintura religiosa en obres des d'el XVII fins a el XX.

Entre les que destaquen obres atribuïdes a Bassano, i obres de Vicente López Portaña, Federico de Madrazo, José Sánchez Lozano, etc. A la seua volta posseïx una important colecció de tapissos alguns d'ells dissenyats per Zuloaga. Destaca també la seua escala en barandal de forja i zócalo d'azulejería valenciana d'el XVIII i el conjunt de la rejería del palau. posseïx l'única cadira de mà de tota la Comunitat Valenciana, obra tallada en fusta, dorada i policromada, d'el XVIII. posseïx una gran colecció de sabres, espases, rellonges, etc.[13]

Palau del Marqués d'Arneva

Erro al crear miniatura:
Palau del Marqués d'Arneva, actual sèu de l'ajuntament oriolano.
Erro al crear miniatura:
La "cantó del pavo".

També Ajuntament d'Oriola.

Palau barroc, en clara jerarquización de buits, en un dels seus laterals conserva l'escut de l'antic pósito. Aixina mateix, destaca l'escut nobiliario del cantó del Palau, de la casa del marqués d'Arneva. En el seu interior posseïx un ampli zaguán dividit en dos parts per un gran arc que posseïx diversos escuts nobiliarios tallats en pedra. Dit zaguán acaba en l'escala principal de l'edifici realisada en marbre roig. Dita escala es troba coberta per una gran cúpula decorada en fresca que reproduïxen arquitectura fingida polícroma. En les pechinas de la mateixa conserva fresca en escuts nobiliarios de la família.

El mur principal de l'escala està decorat en un gran llenç d'un retrat ecuestre d'el XVIII. Conserva en el seu interior interessants obres pictòriques entre les que destaquen les d'autors com Joaquín Agrasot o Eduardo Vicente.

Destaca la sala oriol a on es conserva la Real i Gloriosa Ensenya de l'Oriol, bandera linguada, símbol de la ciutat d'Oriola, d'el XV i el llibre dels Privilegis d'Oriola, la bandera del Cavaller Cobert (bandera linguada, brodada en or en el XX que porta brodat el lema de la ciutat otorgat pel Rei Pedro IV en el XIV "Semper Prevaluit ensis Vester".

Destaca també obres d'orfebreria com les mazas de l'ajuntament, delicada obra de platería d'el XVIII. Ademés en dita sala pengen algunes retrats de Joaquín Agrasot com el del Ministre "Trinitario Ruiz Capdepón" o el del seu fill "Trinitario Ruiz Valarino", regidor de la ciutat d'Oriola.

El palau també conté en el seu interior un dels archius d'Oriola i els seus territoris. El seu archiu alberga documents datats en el XIV, depositats hui en l'archiu històric d'Oriola.

Actualment és la sèu principal del Ajuntament, del Ple i de l'Alcaldia des de l'etapa espanyola de la transició democràtica. Antigament la sèu de l'Ajuntament, del Ple municioal i de l'Alcaldia es trobava en un edifici situat en la Plaça Nova junt a una de les actuals oficines de correus d'Oriola, ocupant eixe terreny en l'actualitat un edifici de vivendes i baixos comercials.

Palau dels Marquesos de Rubalcava

 
Palau de Rubalcava.
Artícul principal → Palau de Rubalcava (Oriola).


Edifici d'el XX en una important colecció ceràmica en peces d'el XVIII, XIX i XX. Aixina mateix destaca la colecció pictòrica en obres d'el XVII, XVIII i XIX, aixina com obres de l'Escola de Lorena. Es va construir imitant l'esquema dels palaus barrocs oriolanos. Des d'un zaguán allumenat per una cúpula neobarroca i a través d'una escala de marbre en zócalo d'azulejería s'accedix a la planta noble.

Destaca també el mobiliari del palau i els tapissos que en ell es contenen.

A les distintes estàncies que hi ha en esta planta se'ls ha conseguit donar l'ambient just per a estar en harmonia en la funció que eixercitaven i estar clarament diferenciats entre ells. Eixemples d'això són el saló de ball, saló negre, el saló vert i la capella.

El saló de ball presenta un estil rococó; el saló negre presenta mobles sobris a on alguns d'ells són d'estil castellà i renaixentiste, el saló vert seguix l'estil imperi i, finalment, la capella seguix l'estil neogótico, per citar alguns eixemples.[14][15]

En elles es poden vore, aparte del mobiliari, interessants coleccions de pintura entre les que destaquen multitut de llenços conservats de temes religiosos d'el XVII i XVIII d'estil barroc; varis gravats; escultures; ceràmiques; vidres; brodats; etc., tots estos en una cronologia entre el XVII i el XX. També destaquen un conjunt de bargueños, sillerías de varis estils (renaixença, rococó, estil imperi, reina Ana, estil provençal, estil castellà, etc.); ademés d'importants obres pictòriques com a Sagrada Família de Pedro Camacho, l'Arca de Noé de l'Escola Francesa de Lorena, etc.)

Actualment s'utilisa com una de les dos oficines de turisme situades en Oriola Ciutat.[16]

Palau del Duc de Pinohermoso

 
Palau del Duc de Pinohermoso.

Edifici d'el XVI totalment reformat. Posseïa en el seu interior un preciós clauustro gòtic en arcades ogivals. Destaquen les fronteres principal i lateral sur. En el seu interior es troba la Biblioteca Pública Fernando de Loazes, l'archiu històric d'Oriola i l'archiu municipal d'Oriola. Sent estos dos últims declarats be d'interés cultural. Aixina mateix conté una interessant colecció de pintura composta bàsicament per retrats de diversos tamanys, d'el XVII i XVIII.

És la sèu de la Biblioteca Pública Fernando de Loazes. Es tracta de la primera Biblioteca Nacional d'àmbit públic creada en el nostre país. La seua creació va vindre de la mà del Patriarca d'Antioquía, la moradura Fernando de Loazes en 1547 en el sí de l'Universitat que estava fundant. El papa Juliol III per privilegi pontifici de data de 1552 va crear l'Universitat, concedint-li la seua santitat Pío IV el ranc d'Universitat Pontifícia.

Menció aparte mereix el seu ampli archiu. Actualment l'ampli archiu històric d'Oriola, provinent en la seua major part de la Real i Pontifícia Universitat d'Oriola, té la consideració de be d'interés cultural, junt en l'archiu del Regne de Valéncia de conformitat en la llei valenciana d'Archius, gràcies a ser el segon archiu més important per a la cultura Valenciana.

Suponen un gran conjunt de documents tant públics com a privats des d'el XIV fins a el XX, incloent una important colecció de Protocols notarials dels sigles XV a el XIX. En ell s'alberguen dos dels pocs incunable que es conserven en la Regió Valenciana, trobant-se un important número en la S. I. Catedral d'Oriola i en el Seminari Diocesà d'Oriola.

També posseïx part dels documents de la Governació d'Oriola, estant el restant en l'archiu de la Corona d'Aragó (Barcelona.[17]).

Palau del Marqués de Rafal

Erro al crear miniatura:
Palau del Marqués de Rafal.

Edifici d'interés arquitectònic realisat en el XIX i ampliat en el XX. Conté en el seu interior interessants obres pictòriques de diversos sigles des del gòtic fins a l'actualitat, passant per escoles com la de Flandes d'el XV o l'espanyola d'el XVIII, aixina com obres escultòriques de diversos autors, entre els que destaca José Sánchez Lozano. Conté una interessant colecció de tapissos. Ademés posseïx una interessant biblioteca que inclou un important archiu en protocols notarials d'el XVII.

La frontera principal conta en dos portades d'accés. Una d'elles accedix al pati del palau i l'atra a l'escala principal, que es troba decorada en objectes militars com una armadura i sabres. Es troba situat front al Palau del Comte de Pinohermoso, sèu des de 1992 de la Biblioteca Pública Fernando de Loazes.

Palau de la comtesa de Via Manuel

Erro al crear miniatura:
Palau de la comtesa de via Manuel.

Edifici d'el XX en estil moderniste. Situat front a la Catedral d'Oriola. Es tracta d'un edifici de llínees modernistes dividit en tres altures, planta baixa i dos pisos. Posseïx una portada modernista que dona al pati d'accés al palau. També introduïx elements propis de la zona com el mirador de fusta en la frontera lateral del palau que dona al Carrer major. Anteriorment pertanyia a la comtesa de Via Manuel, gran d'Espanya, pero en l'actualitat és propietat de la marquesa de Rubalcava.

Es tracta d'un palau de grans dimensions la planta de les quals s'organisa entorn a l'escala situada en un lateral de l'accés principal. En la frontera destaquen l'ampli terrat de la primera planta, situada damunt de la porta d'accés.[18]

Palau dels Comtes de la Lluna o dels Ducs de Béjar

Erro al crear miniatura:
Palau dels Comtes de la Lluna, actual Hotel Palau de Tudemir.

Actual Hotel Meliá Boutique Palau de Tudemir.

Està situat entre el carrer Alfonso XIII, a on està la frontera principal, i la Séquia de Callosa. És dels pocs palaus nobiliarios que ya en el XVIII es construïxen fòra del recint amurallado de la ciutat.

La seua construcció es remonta a la mitat d'el XVIII per iniciativa de Luis Roca de Togores i Moncada Rosell i Rocamora, Senyor de Benejuzar.[19] Seguix la tipologia típica dels palaus barrocs oriolanos. Destaca la cúpula decorada en fresca i la azulejería barroca d'el XVIII. En l'actualitat el seu interior es troba àmpliament modificat, per la seua utilisació com a Hotel, pero posseïx instàncies que han segut poc modificades.

Posseïx una interessant portada que té l'única decoració de la frontera, trobant-se timbrada esta per l'escut del seu constructor. L'accés es produïx a través d'un ampli zaguán en un arc barroc decorat en rocallas. L'escala principal es troba decorada en rejería d'el XVIII que la seua balaustrada posseïx parts en fusta tallada en decoració en rocalla. Conserva instàncies en pavimentació en azulejería valenciana o decorades en tapissos barrocs i obres d'estil rococó.

Va tindre diferents titulars, per lo que va ser canviant la seua denominació, ya que pels enllaços familiars va passar de la família Roca de Togores a la del Comte de Lluna i posteriorment a la del Duc de Béjar.

Palau Portillo

Artícul principal → Palau del Portillo.
 
Palau Portillo d'Oriola.

Edifici d'interés arquitectònic, obra d'el XVIII en estil Barroc. Va ser elevat per la Família del Portillo. Es tracta d'un dels palaus en la zona de residència pròpia de la noblea, que va ser alçat per un burgués oriolano.

En l'actualitat és Sèu Social i Principal de la Caixa Rural Central. Destaca el treball d'herrería en la forja de les finestres i balcons. Posseïx en el seu interior important archiu en obres d'el XVIII.

Se situa en la Calle Dr. Sarget, junt al Palau del Duc de Pinohermoso, tenint enfronte a la catedral d'Oriola.


Palau del Baró de la Linde

Erro al crear miniatura:
Palau del Baró de la Linde.

Edifici d'el XVIII realisat en estil barroc, pertanyia al baró de la Linde, una de les moltes famílies nobles d'Oriola, sent una més del centenar de casonas solariegas conservades en Oriola: a dia d'hui pertany als fills dels últims Barons de la Linde.[20] Va ser quarter general del carlisme de vell cunye en Oriola.

Conta en un bell cimborrio barroc que allumena l'escala per la que s'accedix a la planta noble, en profusa decoració del mateix.

El palau es troba situat en la plaça Santa Lucía, concretament front al Museu de la Semana Santa d'Oriola, trobant-se en l'actualitat en estat de deterioració.

Palau Roca de Togores i Cerdá

Edifici d'estil barroc d'el XVIII situat en la zona palatina d'Oriola, front al palau del Marqués de Rafal, despuix del Palau del Comte De Lluna, junt al palau dels Casinello i front al desaparegut palau del Inquisidor. L'edifici va ser construït sobre atres anteriors, per lo que posseïx parts d'estils anteriors, podent observar-se fins a arcades d'estil gòtic. Destaquen el blasón de la frontera i el seu pati claustrado, aixina com diverses arcades gòtiques. Reproduïx el model oriolano de palau de planta noble i planta superior, en frontera lliure d'ornamentació a excepció dels seus vans.

Palau dels Roca de Togores

Erro al crear miniatura:
Palau dels Roca de Togores

Edifici d'estil neogótico d'el XIX. Destaca la seua interessant frontera d'estil neogótico, única en tota la ciutat d'Oriola, a on s'alternen finestres ogivals en escuts nobiliarios. La seua portada reproduïx un arc en baquetones d'estil gòtic pero carix d'ogiva lo que li aproxima a un arc d'estil Tudor o un arc d'influències romàniques, seguint per a això llínees que utilisaria Gaudí en la seua producció.

Erro al crear miniatura:
Palauet dels Mejías

Palauet dels Mejías

Edifici d'el XIX d'interessant frontera. Va ser construït en l'any 1844. Es tracta d'un edifici de dos pisos d'estil eclecticista. En l'actualitat és la sèu d'Aquagest de Llevant en la Vega Baixa.

Palauet dels Sorzano Nájera

Erro al crear miniatura:
Frontera davantera del palau Sorzano de Tejada.
Artícul principal → Palau Sorzano de Tejada.

El Señorío de l'Ilustre Solar de Tejada, aplega a Oriola (Alacant) en el Senyor Cavaller Diviseros Hijosdalgo d'este ilustre Solar, Don Matías Sorzano de Nájera, rioixà que s'instala en la comarca de la Vega Baixa alacantina a finals d'el XVIII, creant família en casar-se en l'iglésia oriolana de les Santes Justa i Rufina l'11 de juliol de 1802 en Donya Ángela Adalid, natural de Nestares de Cameros, La Rioja. Va tindre 7 filles (encara que solament Teresa i Càndida varen tindre descendència), i un fill (Simón, la descendència del qual es va extinguir en fallir el seu fill, Matías Sorzano Cambronero, en 1865).

Don Matías Sorzano de Najera, solicitaria en l'any 1804 a l'Ajuntament d'Oriola el reconeiximent de la seua noblea (El Señorío de Tejada és un títul nobiliario espanyol concedit en l'any 844 per don Ramiro I, Rei d'Astúries i de León, a favor de don Sancho Fernández de Texada, Senyor de la Casa Cadina, Maestre de Camp i General en la mítica batalla de Clavijo. Este Señorío és l'únic que permaneix actiu des d'el IX, tenint la consideració de señorío territorial, divisa i condomini solariego. Té la particularitat de que s'hereta tant per llínea paterna com a materna i ho hereten tots els fills i filles al mateix temps, perque és un Señorío compartit, per lo que en l'actualitat són centenars de persones -cavallers diviseros i dames diviseras- repartides per tot lo món les que ostenten dit títul. La seua condició de noble li va permetre gojar de numerosos privilegi aixina com ostentar el seu escut, i va decidir fer-ho en la frontera de la seua casa-palau, un edifici construït entre els sigles XVIII i XIX, front als més aristocràtics de la ciutat en el carrer de l'Ángel (actual López Pozas). Esta edificació es troba recollida en el llibre registre de “Palaus i Cases Nobles de la província d'Alacant”.

Per a construir este palau, conegut com "Palau Sorzano de Tejada", Don Matías Sorzano de Nájera, en giner de 1820 va pagar 51.439 reals en monedes d'or i argent a Josefa Sardo de Raymundo, viuda de Bernardo Ferro i a la seua filla Bàrbara, davant el notari Julián Fernández, per dos cases adjacents que tenien mare i filla pro indiviso, adquirides en 1787 i 1797. Una en el carrer de la Fira a la que trea dos portes i una atra que estava situada en la calleja abans citada i que lindaba en la seua, puix el Senyor Sorzano era propietari de la que feya cantó entre la llavors cridada carrer de l'Ángel i un travesser sense nom que després adoptaria el de la Guàrdia.

Este edifici d'estil neoclàssic va ser ampliat en el XIX puix en un principi es tractava d'un palau de dos pisos, pero en el XIX es va afegir un tercer pis i va quedar oculta la cúpula de la capella. En el seu interior presidixen bonicos salons, capella i una planta sòtol a on conserva la cuina antiga. En l'actualitat la seua frontera té la consideració de be d'interés cultural, per ministeri de la D. A. 1.ª de la Llei 16/1985 i D. A. 1.ª de la llei 4/1998 de la Comunitat Valenciana.

Este Palau, erròneament també denominat "Palau Romero de Tejada", està ubicat en la calle Doctor Sarget número 4 i actualment és propietat de la Fundació Pedrera, una fundació privada sense ànim de lucre baix la tutela del Protectorat que eixercix la Generalitat Valenciana, de caràcter assistencial, educatiu i cultural, està dirigida a colaborar en el desenroll i perfeccionament de la formació de la persona humana en els seus nivells, físic, intelectual i espiritual. La Fundació té en el palau la seua sèu principal i pretén crear un museu en el que s'expondran part dels fondos de la Fundació que reunixen obres de Goya, Sorolla, anònims napolitanos, etc. en una cronologia des del gòtic fins al realisme.

El Palau de Sorzano de Tejada va ser restaurat durant els anys 1998 i 1999, rehabilitant l'antic edifici, catalogat dins del Pla General d'Ordenació Urbana d'Oriola, i convertint-ho en el Colege Major Universitari adscrit a l'Universitat Miguel Hernández d'Elig.

L'immoble actualment és la sèu del Museu Fundació Pedrera, museu a on s'exponen quadros de Picasso, Joaquin Agrasot etc.


Palauet dels Comtes de Chele

Erro al crear miniatura:
Palauet dels Comtes de Chele

Palauet de reduïdes dimensions, situat junt al palau del Comte de la Granja, d'estil neoclàssic, en molt poca frontera pero àmplia profunditat. En l'entrada posseïx un chicotet zaguán en arc, imitant les grans construccions nobiliarias d l'Oriola d'el XVIII. La seua portada és adintelada, decorada en l'escut de la família.

Arquitectura modernista de la ciutat

Ademés dels següents edificis es podrien incloure atres edificis com el Palau de la Comtesa de Via Manuel i la Casa Racionalista, palau barroc, reformada la seua frontera baix l'estil racionaliste en l'any 1935 (actualment en molt mal estat de conservació).

Teatre Circ Atanasio Díe Marín

Erro al crear miniatura:
Teatre Circ.

el Teatre Circ Atanasio Díe Marín despuix del seu trasllat d'Alacant a Oriola, va iniciar la seua activitat a principis de 1907 i sent inaugurat l'edifici definitivament el 25 d'abril de 1908. L'instalació elèctrica va ser portada a terme pel célebre Isaac Peral i en 1929 es varen iniciar les obres per a dotar-ho d'un proyector cinematogràfic.

L'edifici del Teatre Circ és un dels pocs eixemplars de la tipologia de Teatre Circ Francés que queden en Europa. Despuix d'un llarc periodo en el que va cessar la seua activitat i va quedar abandonat, va ser restaurat en la década de 1990 pel oriolano Antonio Canals Fernández i el bigastreño Clemente Ortiz, i inaugurat el 6 de novembre de 1995 pel seu Majestad la Reina Sofia.

Conta en el següent aforament:

  • Pati de butaques: 294
  • Nayes: 24
  • Principal: 312
  • Minusvàlits: 12
  • Amfiteatre: 321
  • Presidència:24
  • Total: 981

En el seu interior hi ha un museu dedicat al baríton oriolano Pedro Terol. Té la catalogació de be d'interés cultural.[21]

Llonja d'Oriola

 
Antiga llonja d'Oriola, actual auditori municipal.

Edifici en estructura metàlica de principis d'el XX. Dissenyat per Severiano Sánchez Ballesta en el marc de les reformes modernistes portades a terme en els anys 20 i 30 en la ciutat seguint els postulats de l'arquitectura del ferro.

En l'actualitat ha segut rehabilitat i inaugurat el 30 de març de 2007 per a ubicar en ell, l'Auditori "la Llonja", anex al Conservatori Professional "Baríton Pedro Terol", a l'Unió Lírica Orcelitana (ULO), un Auditori i una àmplia Sala d'Exposicions.

Anteriorment havia albergat, com el seu propi nom indica, la llonja del municipi d'Oriola fins que va ser traslladada a la llonja hortofrutícola que es va construir a les afores de la ciutat, en el polígon industrial oriolano.

Atres obres de Severiano Sánchez Ballesta

Es tracta d'un gran número d'obres de l'arquitecte Severiano Sánchez Ballesta, conegut com Severino Ballesta, d'estil moderniste valencià i de principis d'el XX.

  • Conjunt Severiano Sánchez Ballesta.

Conjunt de tres edificis d'estil moderniste traçats per l'arquitecte Severiano Sánchez Ballesta entre els anys 20 i 30 d'el XX.

  • Casa Villaescusa: Edifici moderniste de 1915 situat en el carrer Colón, prop de la pujada al seminari. Obra de l'arquitecte Severiano Sánchez Ballesta. És conegut en el nom de Galeries Colón per l'antic comerç, homònim, que va albergar. Va ser restaurada recentment.
  • Plaça Nova.

Plaça d'estil moderniste dissenyada per l'arquitecte Severiano Sánchez Ballesta en els anys 20, en bancades, font i fanals decorats en rajoletes i un antic gran termómetro de l'época.

En el centre hi ha un gran fanal monumental, de l'época, en l'escut municipal, en el disseny de llavors.

Front a esta plaça va estar la sèu de l'ajuntament fins als anys 80. Va ser restaurada en l'any 1985.

Caixa d'Aforros de Monserrate

Erro al crear miniatura:
Centre Cultural Miguel Hernández, antiga Caixa d'Aforros de Monserrate.

Antiga sèu social i principal de la Caixa d'Aforros Ntra. Sra. de Monserrate, actual Caixa d'Aforros del Mediterràneu. L'edifici s'alça sobre el solar d'un antic pósito del palau del Comte de Pinohermoso.

Es tracta d'un palau abarrocado en profusa decoració de volutes en els vans en l'interior dels quals es conserva un bell artesonado en el saló d'actes.

Actualment alberga el centre cultural Miguel Hernández.

Templete de Música

Construcció modernista realisada en la década de l'any 1920 dins de les reformes modernistes que es varen portar a terme en la ciutat. Va ser realisat de conformitat en els patrons de l'arquitectura del ferro.

Té planta hexagonal i coberta realisada en fusta. Es troba situat en la Glorieta de Gabriel Miró i ha segut restaurat en 1985 i en 2002.

Este mateix templete va ser copiat per a realisar un de dimensions més chicotetes que es troba situat en la Plaça de les Espeñetas.

Atres edificis

  • Casa Casinello.

Edifici moderniste d'el XIX, situat prop de la biblioteca Nacional Fernando de Loazes.

Despuix de la seua compra per l'ajuntament, en l'actualitat és utilisat com a sèu de la Concejalia de Joventut.

  • Casa de Sant Gregorio.

Edifici moderniste dels anys 20 situat en el carrer Sant Gregorio.

  • Casa Raimundo.

Edifici Moderniste en interessant frontera decorada íntegrament en azulejería de color vert, situada enfront del Cassino Orcelitano, prop del Palau de Tudemir.

  • Edifici clínica dels Sants Mèdics.

Edifici realisat en estil moderniste de tres altures. Té planta quadrada en única frontera que s'obri cap al Carrer Sant Pascual.

Atres edificis i llocs destacables de la ciutat

Pou del Cremós

Erro al crear miniatura:
Depòsit d'aigua "Pou del Cremós".

Antic depòsit d'aigua, obra hidràulica d'el XIX creada per a abastir d'aigua a la ciutat d'Oriola. Des de dit depòsit fluïx una riera artificial que forma una chicoteta cascada, baix la qual hi ha una font de rajoletes decorada en l'image de La Armengola.

Plaça de Bous

Plaça de bous construïda en 1905, substituïx a una anterior localisada en el desamortizado Convent de Sant Agustín i continua la llarga tradició de les corregudes de bous en la ciutat. En aquells anys es va localisar a les afores de la ciutat, prop del Camí vell de Molins.

Actualment es troba en estat de ruïna.

Casa Comèdies

Edifici d'el XVII, obra barroca que en l'actualitat és la sèu de Càrites Interparroquial.

Glorieta Gabriel Miró

Glorieta de grans dimensions situada en ple centre de la ciutat d'Oriola que constituïx un dels pulmons verts de la ciutat, destacant la seua gran població de colomas.

Destaquen el templete de principis d'el XX i la moderna font d'aigua.

Ateneu Cultural Cassino Orcelitano

Erro al crear miniatura:
Cassino Orcelitano.

Edifici d'el XIX començat en 1880 i finalisat en 1887, any en que va ser inaugurat. Seguix els patrons de l'arquitectura academicista i eclecticista. Destaquen vàries instàncies com el seu pati central d'azulejería andalusa, el Saló Imperi o de Ball i les estàncies davanteres en estil imperi. Posseïx una colecció pictòrica interessant, entre la qual es troben llenços de Joaquín Agrasot.

Colege Andrés Manjón

Edifici construït durant l'II República per a albergar el primer centre educatiu públic de la ciutat d'Oriola.

Va ser construït en estil neogótico, decorant tots els vans en motius gòtics i nervis baquetonados que convergixen en un florón apuntat. Les portes són ogivals decorada per arquivolta baquetonades. Tot el rebanc de l'edifici es troba decorada per arbotantes en motius vegetals.

En la zona central hi ha una chicoteta elevació del rebanc decorat en pináculos i en el centre, entre dos pináculos es troba l'escut de la Segona República Espanyola en la corona mural.

Patrimoni Eclesiàstic de les pedanies

Iglésia Parroquial de La nostra Senyora dels Desamparats

Erro al crear miniatura:
Iglésia de Ntra. Sra. dels Desamparats.

Iglésia d'el XVIII, creada concretament el 9 de maig de l'any 1779, eixemple d'obra barroca tardana i estandardisada. Té un tractament popular en frontera en el típic revoque blanc en recercados en ocre l'interior del qual va ser reformat fa uns anys per la seua deterioració aparte d'una atra reforma dos décades abans per l'afonada del sostre. És el principal monument representatiu d'Els Desamparats ya que la pedania pren el nom d'ací. Està ubicada en la Plaça José Tormo (també Plaça del Generalísimo) n.º 2 d'esta pedania.[22]

El 9 de maig de l'any 1779, quan governava Carlos III d'Espanya i el papa Pío VI dirigia a l'Iglésia catòlica, Alejandro Mateos Rivas, provisor oficial i vicari general, va posar la primera pedra de lo que anava a ser la parròquia de Nta. Sra. dels Desamparats, realisant-se en primer lloc com a ermita assistent de l'Iglésia de les Santes Justa i Rufina (Oriola)[23] de la que va acabar segregant-se finalment junt a tot el partit de Desamparats i fundant-se dita comunitat parroquial. Esta ermita va ser alçada per llicència del bisbe de la diòcesis d'Oriola José Tormo.

En la primera pedra es va introduir una arquita de plom i dins d'ella es varen posar algunes monedas, una làmina de bronze en una inscripció que denota l'any i noms del papa, rei, bisbe i cura existents en eixa época, ademés del nom de Nta. Sra. dels Desamparats com a titular de la parròquia.

Destaca l'image de la Verge dels Desamparats, realisada pel català José María Ponsoda Bravo (restaurador de la Patrona de Valéncia) restaurada recentment i realisada a semblança de la Geperudeta valenciana (patrona de Valéncia i de la Comunitat Valenciana), i l'orgue d'el XIX.

Segons la Disposició Adicional Quinta de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat, de modificació de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià (DOCV Núm. 5.449 / 13.02.2007) l'iglésia parroquial té la condició de Be de Rellevància Local.[24]

Iglésia Parroquial de Sant Joaquín i Santa Ana

 
Iglésia del Racó de Bonança.

Situada en el Racó de Bonança, posseïx una estructura de planta única.

El presbiteri es troba decorat en marbres i en el grup escultòric dels Sants titulars de la Parròquia, Sant Joaquín, Santa Ana i la chiqueta María, obra realisada pel català José María Ponsoda Bravo.

Iglésia Parroquial de La nostra Senyora de Belén

Erro al crear miniatura:
Iglésia de Ntra. Senyora de Belén, L'Apareguda.

Iglésia de finals d'el XVIII situada en la partida rural de la pedania de L'Apareguda. Es tracta del principal monument i símbol d'esta pedania.

Segons la llegenda local, en l'época de domini àrap una família posseïa un llenç dedicat a La nostra Senyora de Belén, tenint por de que li'l llevaren els àraps, ho varen amagar en un bancal.

Més vesprada, un veí cridat Jayme Trigueros de Els Esparragals (antiga denominació d'esta pedania) es va trobar el dia 13 de maig de 1736 mentres llaurava la seua horta en la ruca el llenç que va mostrar primer a la seua família i despuix al bisbe oriolano Josef Flores Ossorio. El bisbe va decidir construir una ermita allà a on la ruca fòra, que finalment es va dirigir al barri dels Esparragals, el qual va canviar el seu nom al de L'Apareguda.

L'ermita va ser terminada en els anys 1782 a 1785, constant com a ermita de La nostra Senyora de Belén en els archius de l'Iglésia de Santiago fins que el 30 de juny de 1848 en sessió d'Ajuntament d'Oriola es va vore un ofici del Bisbe en la real orde en el que s'aprova el presupost per a la separació de la Parròquia de l'Apareguda.[25]

Destaca en el seu interior l'image de La nostra Senyora de Belén.

Segons la Disposició Adicional Quinta de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat, de modificació de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià (DOCV Núm. 5.449 / 13.02.2007) l'iglésia parroquial té la condició de Be de Rellevància Local.

Iglésia Parroquial de Sant Bartolomé

Situada en la pedania oriolana de Sant Bartolomé.

Iglésia Parroquial de la Verge del Carmen

Erro al crear miniatura:
Iglésia de Ntra. Sra. del Carmen, Arneva.

Situada en la pedania d'Arneva dedicada a la Verge del Carmen.

Iglésia Parroquial del Remei

Iglésia de finals d'el XVIII situada en la pedania de La Matança.

Posseïx un bell presbiteri decorat en un retaule realisat en mármole sde colors a on s'alternen les pilatras i les columnes salomónicas.

Destaca el seu orgue, obra de factura anònima datat en el XIX.

El temple té la condició de Be de Rellevància Local segons la Disposició Adicional Quinta de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat, de modificació de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià (DOCV Núm. 5.449 / 13.02.2007).[26]

Iglésia Parroquial de Sant Josep

Situada en la pedania de la Murada, en ella destaca la gran image del Sant titular, obra del oriolano José Sánchez Lozano que presidix el presbiteri de la mateixa.

Iglésia Parroquial de La nostra Senyora de Monserrate

 
Iglésia de Ntra. Sra. de Monserrate, Torremendo.

Iglésia de mitan d'el XIX que es troba situada en la partida rural de Torremendo.

Destaca en el temple, l'image titular, La nostra Senyora de Monserrate, obra realisada en la posguerra pel oriolano José Sánchez Lozano, aixina com l'aixovar de la Verge compost per diverses joyes i dos mants realisats en brocats de diversos colors.

El temple té la condició de Be de Rellevància Local segons la Disposició Adicional Quinta de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat, de modificació de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià (DOCV Núm. 5.449 / 13.02.2007).[27]

Iglésia Parroquial del Ecce-Homo

Situada en la pedania de Molins.

L'edifici és de factura neoclàssica, alçat en el XVIII. Destaca la portada en pilastres subjectant un entablamento, realisada en el XVIII en el mateix estil que l'iglésia.

En el seu interior destaca l'obra de José María Ponsoda Bravo, Ecce-Homo titular de l'Iglésia parroquial.

L'edifici va ser restaurat íntegrament en 2005.

Té la consideració de Be de Rellevància Local, per virtut de la llei 4/1998.

Iglésia parroquial de La nostra Senyora de Monserrate

Erro al crear miniatura:
Iglésia de Ntra. Sra. de Monserrate, Hurchillo.

Situada en la pedania oriolana d'Hurchillo, va ser creada com a ermita depenent de la Catedral d'Oriola a principis d'el XX. Per Decret del Bisbe d'Oriola s'eleva a parròquia.

Destaca l'Image titular, obra atribuïda a José Sánchez Lozano realisada en la década de 1950.

Té la consideració de Be de Rellevància Local, per virtut de la llei 4/1998.

Ermita del Molino de la Ciutat

Ermita d'el XX situada en la zona del Molino de la Ciutat. El seu titular és Sant Josep.

El temple té la condició de Be de Rellevància Local segons la Disposició Adicional Quinta de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat, de modificació de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià (DOCV Núm. 5.449 / 13.02.2007).[28]

Ermita de La Habana

Erro al crear miniatura:
Ermita de La Habana, en Els Desamparats.

Ermita realisada a mitan d'el XX. Es troba situada en la zona de La Habana, en la partida rural d'Els Desamparats.

Segons la Disposició Adicional Quinta de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat, de modificació de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià (DOCV Núm. 5.449 / 13.02.2007) l'ermita té la condició de Be de Rellevància Local.

Ermita de la Verge de la Fuensanta

Ermita depenent de la Parròquia del Salvador (Catedral d'Oriola).

Destaca el caràcter popular de l'edificació, la qual està presidida per l'image de la verge de la fuensanta, patrona de la pedania Oriolana. L'Image va ser realisada per l'escultor oriolano José Sánchez Lozano.

Ermita de la Creu Coberta

En el Camí de Beniel, realisada en el XX, concretament en 1955.

El temple té la condició de Be de Rellevància Local segons la Disposició Adicional Quinta de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat, de modificació de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià (DOCV Núm. 5.449 / 13.02.2007).

Ermita de la Creu

Ermita originària de la segona mitat d'el XX. Es trobava situada en la partida rural del Raiguero de Bonança. Pel seu estat deteriorat per raons de fonamentació es va decidir la seua derribe. Actualment (febrer de 2009) s'està construint sobre el solar resultant, una nova edificació, en substitució de l'anterior.

Atres edificis i llocs d'interés de les pedanies

Torre de Veta Roig

Erro al crear miniatura:
Torre de Veta Roig. Dehesa de Campoamor.
Artícul principal → Torre de Veta Roig.


Situada en la costa d'Oriola, en l'urbanisació de Veta Roig. Es tracta d'una edificació militar de tipo torre vigía, va ser construïda en el XVI, en la finalitat de vigilar la costa i previndre els atacs dels pirates i berberiscos. El seu lloc de localisació (en ple accident geogràfic) li otorgava una visió molt més àmplia de la zona que vigilava.

La torre és una construcció en forma cilíndrica i ataluzada en la seua base, sobre el talús se situa la porta d'accés. Va ser realisada en mampostería, disponent sellars en els vans com la porta d'entrada.

La superfície de la frontera està llaugerament inclinada, sent la planta de la base més ampla que el terrat. per lo que més que un cilindre té alçada de tronc cilíndric.

Despuix de la seua restauració, a la frontera li va ser superposta una capa de calç blanca per a decorar-la, d'ahí el seu actual color blanc.

Del seu interior solament és destacable la volta que dividix la torre en dos altures (planta baixa i primera planta) realisada en rajoles.[29]

Va ser declarada be d'interés cultural.

Jaciment dels Saladares

Erro al crear miniatura:
Fotografia dels restants del poblat.
Artícul principal → Jaciment dels Saladares.


Important jaciment arqueològic, situat en les ales d'un chicotet cerro, en la zona dels Saladares (d'a on pren el nom) en la partida rural d'Els Desamparats.

Comprén una àmplia cronologia, entre els sigles IX i IV En ell es varen trobar restants de pobladors des de la Cultura Argárica fins a l'ibèrica, suponent un dels primers poblats del municipi d'Oriola junt en el poblat ibèric de Sant Antón i el del Seminari.

El Jaciment, per la seua importància va ser decladrado be d'interés cultural de tipo arqueològic.

Mojones del Regne (Reyno)

 
Mojones del Regne. Desamparats.

També coneguts popularment com Els Pinochos, són uns monolits de pedra calcàrea tallada en bloc piramidals de 7,50 m d'altura i d'1,80 m de costat de base quadrada.[30]

El primer amojonamiento entre Múrcia i Oriola es va fer en 1320. En 1380, en la finalitat d'evitar les baralles pels territoris que es repetien entre Múrcia i Oriola, es va ordenar un nou amojonamiento d'abdós térmens en la concurrència dels diputats nomenats pel rei de Castella Juan I. El problema del amojonamiento es va tornar a suscitar en 1438. No obstant, despuix de molts debats i grans dilacions, en 1441 es va fer, al fi, la colocació dels mojones entre Múrcia i Oriola, manats a construir pel rei aragonés Fernando el Catòlic per a marcar la frontera entre els regnes de Múrcia (Castella) i Valéncia (Aragó). Els actuals són una rèplica manada a posar pel rei Carlos III d'Espanya per la gran deterioració sofrida per estos.[30]

Actualment seguixen mantenint les respectives fronteres de les comunitats autònomes de Valéncia i de Múrcia.

Estan situats en Els Desamparats, concretament en la Vereda del Roll/del Regne en la partida rural de Les Nòries, i són un dels monuments més representatius tant de la pedania com del municipi veí com es demostra en ser representats en un dels quarters de l'els seus respectius blasones.

Abdós monolits estan compartits pels municipis d'Oriola i de Beniel. El dia 9 de novembre de 1984 varen ser declarats monument Històric-Artístic per Beniel.

Nòries bessones

Erro al crear miniatura:
Una de les dos nòries bessones.

Són unes nòries i azud d'orige islàmic situades en Els Desamparats. L'actual obra de sillería data d'el XVIII. Es denominen les Nòries de Moquita i dels Cobos.

Es troben situades en un meandre de l'antic caixer del riu Segura en la partida rural d'Els Desamparats, concretament en la partida de Les Nòries donant-els a esta última el seu topònim.

Molino dels Riquelme

Es tracta d'un molí hidràulic situat en la Ribera del Riu Segura, realisat en pedra en el XVIII. Es tracta d'un dels pocs que queden en l'actualitat.

Es troba situat entre el barri de Sant Pedro de la ciutat d'Oriola i la pedania d'Els Horts.

Molino de la Ciutat

Erro al crear miniatura:
Molino de la Ciutat (abans de la restauració del pont i sillería).

Es tracta d'un dels numerosos molins hidràulics que existien en les riberes del Riu segura al seu pas per Oriola. En l'actualitat solament queden este i el Molino dels Riquelme. Posseïx un dels pocs eixemplars de molí hidràulic de la província d'Alacant. El mateix va ser realisat entre els anys 1902 i 1905 sobre els restants d'un atre ubicat prèviament en el mateix lloc.

Aixina mateix, posseïx un assut realisat en sellar de pedra d'el XVIII procedent del molí anterior aixina com un azud de pedra tallada en sellar del mateix sigle.[31]

En l'interior de l'edifici es troba l'antiga maquinària industrial en la que es generava electricitat. Llamentablement l'estat de conservació és pèssim despuix d'anys d'abandó i deterioració vandàlica. La maquinària permetia moldre tot tipo de cereals i pimentons de bola per a la fabricació de pimentón.

Despuix de les obres de canalisació del riu Segura el molí i el seu entorn es va quedar apartat del caixer final del riu. Esta separació va fer que al voltant del molí sorgira un chicotet estany en la que es poden apreciar eixemplars de diverses espècies, com el balapayo leproso i la polla d'aigua.[32]

Arc dels Santicos de Pedra

Erro al crear miniatura:
Arc dels Santicos de Pedra, en Sant Bartolomé (Oriola).

Portada construïda en l'any 1754 donava entrada a una antiga finca rural de la pedania de Sant Bartolomé. Ademés de contindre una llaura en pedra de l'escut de la família propietària, l'arc es troba arrematat, com el seu nom indica, per dos sants: Abdón i Senén, ademés de per la Verge del Remei A finals de 2009 va finalisar ña restauració i traslladat al centre de la pedania.

Pont Romà de la Dehesa de Campoamor

Pont construït durant els anys del Imperi romà edificat en pedra de sellar.

Via Augusta

Porció de la famosa Via Augusta que travessa la zona de la Serra d'Escalona en direcció cap a la ciutat murciana de Cartagena (antiga Carthago Nova). En eixa mateixa serra existixen numerosos restants romans, àraps i dels sigles XVIII, i XIX, aixina com restants arqueològics d'una construcció monástica de l'Edat Mija.

Barraques huertanas

Erro al crear miniatura:
Barraques de la pedania d'Els Desamparats.

A lo llarc del terme municipal d'Oriola hi ha un gran número de barraques huertanas que s'utilisaven antigament o com a vivendes o com a lloc d'almagasenament d'utensilis i demés. Destaquen la de la pedania d'Els Desamparats.

Les barraques de Desamparats són d'un estil arquitectònic típic de l'horta valenciana. Estan ubicades en el campus de l'Universitat Miguel Hernández d'Elig, en les terres de l'anteriorment denominada La Granja. Actualment alberguen oficines de l'universitat.

Aljibes d'Hurchillo

Es tracta d'una construcció hídrica en la finalitat de reservar l'aigua caiguda durant la pluja. La construcció està formada per dos depòsits d'aigua que antigament s'utilisaven per a abastir a tota la població d'Hurchillo, aixina com per a distribuir l'usada en el rec de les terres propenques. Varen ser construïts en el XIX.

A finals de 2011 el recint va ser restaurat.[33]

Patrimoni Moble del municipi

La ciutat d'Oriola, com a mostra del seu antic esplendor ya mencionat, consta d'un variat patrimoni moble. Estos van des de les vaixelles, porcelanes, pintures, archius, etc. fins als grans òrguens dels temples oriolanos passant pel seu gran admirat Estandart de l'Oriol.

El conjunt d'òrguens oriolano és un dels més importants d'Europa, posseint instruments des d'el XVII fins a el XX. Molts d'ells tenen una bella caixa decorades i realisades en molt diversos estils, des del barroc, el neoclassicisme al neogoticisme. Casi tots els òrguens es troben en temples de la ciutat i alguns en les pedanies.

Òrguens

Destaquen els òrguens de les iglésies següents pero, ademés d'estos òrguens de grans dimensions, existixen numerosos òrguens de dimensions més chicotetes com el de les Clarisa, el de les Agustinas de Sant Sebastià, el de la Catedral, etc.

Catedral d'Oriola

 
Orgue de la catedral.

Gran Orgue d'el XVIII realisat en estil barroc per Matías Salanova i Martín Userralde. Va ser reformat per a romantizarlo en el XIX. La seua caixa va ser realisada per Jacinto Perals i és d'estil barroc en una profusa decoració, totalment dorat llevat en algunes parts que va ser policromado. Posseïx dos teclats i dotze pedals.

Sant Dumenge

Orgue que va escomençar a construir-se a finals d'el XVII i que va ser estrenat en 1701. Posseïx una caixa d'estil barroc de factura molt cuidada i bella, sent un eixemple maravellós de la talla en el Regne de Valéncia.

Iglésia de les Santes Justa i Rufina

Orgue neoclàssic construït a finals d'el XVIII. Posseïa unes portes pintades, que actualment es troben en el Castell de Santa Bàrbara d'Alacant.

Iglésia de Santiago

Orgue barroc d'el XVIII la caixa de la qual va ser realisada segons un bell disseny que seguix el dels grans òrguens centreeuropeus. Va ser decorat en talla i escultures d'àngels músics. Està totalment dorat menys els àngels i les portes, consistents en dos taules que representen a Santa Cecilia i al rei David.

Santuari de Monserrate

Orgue d'estil romàntic realisat pel famós organero Juan Amezua i el seu fill Aquilino Amezua en 1872, d'Azpeitia (Viscaya). La caixa és d'estil neogótico al natural. Va ser decorada en pináculos.

Iglésia de la Visitación

Orgue d'el XIX realisat pel mestre organero Rogel, d'Oriola. Va ser realisat per a l'iglésia de la Mercé, pero en 1985 va passar a l'Iglésia de la Visitación (RR. Salesas). La seua caixa és d'estil neogótico.

Iglésia de Sant Agustín

Orgue barroc d'el XVII, la seua caixa és barroca policromada realisada en este sigle.

Constituïx un dels poquísimo eixemples d'orgue en la província d'Alacant anterior a el XVIII.

Iglésia de Ntra. Sra. dels Desamparats

Situada en la pedania dels Desamparats, conta en un orgue construït pel mestre José Rogel en el XIX. La seua caixa és d'estil neogótico.

Iglésia Parroquial de la Matança

Iglésia dels Remeis. Posseïx un orgue de principis d'el XIX.

Real i Gloriosa Ensenya de l'Oriol

Artícul principal → Estandart de l'Oriol.


El pendó

 
Estandart penjat en el balcó de l'ajuntament
Erro al crear miniatura:
La señera oriolana, portada per el síndico i acompanyada per les autoritats municipals. L'estandart sempre va escoltat pels maceros (en primer terme).

Es tracta d'una de les banderes més antigues d'Espanya, inclús més antiga que la señera valenciana. Cada 17 de juliol és treta pel balcó de l'Ajuntament oriolano.

La bandera oriolana conta en el privilegi històric de no inclinar-se davant ningú, salve davant Deu i el Rei d'Aragó, actualment el Rei d'Espanya; per això la bandera està considerada un dels símbols de major tradició d'Espanya. Posseïx els títuls de Real i Gloriosa.

Actualment té unes dimensions de 231 cm (sense els flocs) de llongitut i esgambi de 130 cm. Als 152 cm de llongitut la bandera s'estretix formant la lengüeta, en llongitut de 79 cm i 42 cm d'esgambi. És originària d'el XIV i durant la seua història es varen ser afegint diversos ornaments com a brodats, cintes de seda, etc.

El teixit en el que està fet és un damasco carmesí en abdós costats. Tot el seu contorn està arrematat en flocs dorats de 5 cm Els brodats són de diverses époques, procedint gran part d'ells d'el XV i XVI, menys l'escut del Rei Felipe V que procedix d'el XVIII. Una volta va ser vençuda la ciutat i la seua Governació en la guerra de successió, el Rei Felipe V va manar brodar el seu Escut en la bandera de la ciutat i la seua Virrey en Valéncia va raptar l'estàtua de l'Oriol coronat d'or que es trobava en la part alta de l'asta.

Es té coneiximent de dos restauracions: una realisada en 1957 i una atra en actualment, començada en el més de juliol de 2008.

La bandera és diferent per la seua fes o enverso i la seua envés.

Abdós cares de completen en una série d'adorns brodats consistents en 7 "alcarchofes", 8 flors o estreles i un escut orlado en pergamí en l'inscripció de 1594, data de construcció de l'actual estandart en el fes o enverso[37] i en 11 "alcarchofes" i 8 flors o estreles. En la zona extrema de l'estretament i baix de les ames d'Aragó apareix un atre escut orlado en pergamí en l'inscripció "Restaurat en 1957" en el envés.[38]

L'Oriol

 
L'Oriol.

L'Oriol o Herodio es tracta d'un au coronat en corona real, en ales a mig desplegar que estudis recents han relacionat en la oropéndola. Tradicionalment li la relacionava en un au mítica o en un Au Fénix.

Té unes dimensions de 40 x 27 x 18 centímetros. Apareix en la pata esquerra posada sobre un leño, mentres que en la dreta empunya l'espasa fent honor al lema "Semper ensis vester prevaluit"(Sempre varen prevaldre les vostres espases), lema concedit a la ciutat pel Privilegi Real del Morabatin, pel rei Pedro el Ceremonioso, en honor a la defensa que va fer la ciutat d'Oriola i resistir heroicamente les seues més de 4 seges durant anys.

L'Oriol és una delicada obra d'argent sobredorada, llaurada i cincelada realisada per l'orfebre oriolano Miguel Ruvira en l'any 1732 per a substituir l'anterior oriol de fusta tallada i dorada, que a la seua volta substituïa un d'anterior que va ser furtat pel moradura Belluga (Virrey de Valéncia i Múrcia) quan la ciutat va capitular en favor de Felipe V i del que es desconeix el seu parador.

Actualment el oriol es troba, per desgràcia, en un estat llamentable. Està ennegrit i pràcticament sense el dorat de l'argent,[39][40] per lo que recentment va ser manat a restaurar junt al pendó,[41] estant encara (febrer de l'any 2009) el procés en curs.

Vore també

Commons

Referències

  1. ↑ ¿Qué és el Patrimoni Cultural Immaterial?
  2. ↑ Lei 13/85 do Patrimoni Cultural Português
  3. ↑ Lexicoteca-Moderna Enciclopédia Universal, Círcul de leitores, Lisboa, 1985
  4. ↑ Sobre o Patrimoni Mundial dona Unesco
  5. ↑ www. hispanianostra. org - Llista roja - Castell d'Oriola
  6. ↑ [1]
  7. ↑ [2]
  8. ↑ [3]
  9. ↑ L'ermita del Carrer Dalt obri les seues portes als veïns del barri despuix de la seua restauració
  10. ↑ «www. enorihuela. com». Archivat des d'el original, el 18 de febrer de 2009. Consultat el 18 de febrer de 2009.
  11. ↑ www. cult. gva. es
  12. ↑ 12,0 12,1 «www. enorihuela. com - Palau dels Comtes de la Granja». Archivat des d'el original, el 13 d'octubre de 2008. Consultat el 31 de decembre de 2008.
  13. ↑ www. aytoorihuela. es - Museus i Palaus - Palau de la Granja
  14. ↑ «enorihuela. com - Palau». Archivat des d'el original, el 13 d'octubre de 2008. Consultat el 31 de decembre de 2008.
  15. ↑ - www. aytoorihuela. es - Museus i Palaus - Palau de Ruvalcaba
  16. ↑ www. aytoorihuela. es - Museus i Palaus - Palau Rubalcava
  17. ↑ Font: [4]
  18. ↑ www. cult. gva. es Generalitat Valenciana
  19. ↑ «www. enorihuela. com - Palaus - Palau dels Comtes de la Lluna». Archivat des d'el original, el 13 d'octubre de 2008. Consultat el 31 de decembre de 2008.
  20. ↑ Font: enrorihuela. com [5] archivat en Wayback Machine.
  21. ↑ gva. és - Direcció general de patrimoni
  22. ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 22 de febrer de 2014. Consultat el 4 de febrer de 2009.
  23. ↑ Aixina queda testimoniat en un retrat que del Bisbe José Tormo existix en l'Iglésia de les Santes Justa i Rufina d'Oriola
  24. ↑ campaners. com
  25. ↑ www. laaparecida. org
  26. ↑ www. campaners. com
  27. ↑ www. campaners. com
  28. ↑ www. campaners. com
  29. ↑ «Ajuntament d'Oriola: Llocs d'interés». Archivat des d'el original, el 22 de març de 2010. Consultat el 2009.
  30. ↑ 30,0 30,1 beniel. és - Patrimoni
  31. ↑ http://www.orihueladigital.es/orihuela/santicos_piedra_201009.htm Orihueladigital. és - Completada i allumenada en Sant Bartolomé l'adequació de l'Arc dels Santicos de Pedra
  32. ↑ http://nuestra-tierra.laverdad.es/tiempo-libre/rutas/1398-el-molino-de-la-ciudad [6] archivat en Wayback Machine. laverdad. és
  33. ↑ https://web.archive.org/web/20110929161235/http://www.orihuela.es/inauguran-el-centro-multiusos-de-los-aljibes-en-hurchillo/ Oriola. és - Inauguren el centre multiusos dels Aljibes en Hurchillo
  34. ↑ Descripció de la Gloriosa Ensenya de "L'Oriol", en l'actualitat - Pág. 33
  35. ↑ Temes oriolanos Nº1. Descripció de la Gloriosa Ensenya de "L'Oriol", en l'actualitat - Págs. 29-33
  36. ↑ 36,0 36,1 Temes oriolanos Nº1. Descripció de la Gloriosa Ensenya de "L'Oriol", en l'actualitat - Pág. 35
  37. ↑ Temes oriolanos Nº1. Descripció de la Gloriosa Ensenya de "L'Oriol", en l'actualitat - Pág. 34
  38. ↑ Temes oriolanos Nº1. Descripció de la Gloriosa Ensenya de "L'Oriol", en l'actualitat - Pág. 38
  39. ↑ [enllaç trencat]
  40. ↑ Temes oriolanos Nº1. Descripció de la Gloriosa Ensenya de "L'Oriol", en l'actualitat - Pág. 39
  41. ↑ Orihueladigital. és www. orihueladigital. es


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Patrimoni_cultural_d%27Oriola&oldid=1319115»