Santuari de La nostra Senyora de Monserrate (Oriola)

Erro al crear miniatura:

Santuari de La nostra Senyora de Monserrate (Oriola)

El santuari de Nostra Senyora de Monserrate d'Oriola (província d'Alacant, Espanya) es troba situat extramuros de la ciutat en el barri denominat arraval Roig o Rabaloche. Alberga a la patrona de la ciutat i la seua història es troba indisolublemente unida a la mateixa des d'abans de la seua reconquista pels cristians. La seua arquitectura és grandiosa i pertanyent al barroc en influències ya del neoclàssic.

Pascual Madoz descriu el santuari en el seu Diccionari Geogràfic Estadístic Històric de 1845 com el més important de la ciutat d'Oriola: «La de La nostra Senyora de Monserrate és sense dubte la de més importància; ya per la seua antiguetat, ya per la grandiosidad de l'edifici; la seua image es venerava en temps dels sarracenos pels cristians reunits en l'arraval Roig i iglésia de Sant Joan baix el títul de La nostra Senyora de la Porta, i per temor d'alguna profanació va ser amagada baix d'una campana i trobada per l'any 1306. Els catalans que varen poblar la ciutat despuix de la conquista, la varen titular de Monserrat, i encara que els monges de Catalunya de la seua orde es varen opondre a això, ho va decidir a favor d'Oriola el Papa Sixto IV en 12 d'agost de 1483. Per de sobte li varen edificar una ermita en el mateix lloc que va ser trobada que és el propi que va ocupar la mencionada parròquia de Sant Julián, i que encara es conserva en una de les capelles de la nova iglésia; esta es va construir a mitan del sigle XVIII traent la seua porta i frontera principal a la plaça del mateix nom. És tan capaç, que sobre una gran nau té sis capelles per cada costat en els seus respectius altars, sostenint els seus quatre torals una gran i bella mija taronja; el retaule de l'altar major és de fusta, si be una obra completa. Té orgue, púlpit, sacristia molt espaciosa i dos torres principals de sillería, en una provisional que sosté tres campanes. En esta ermita hi ha fundada una confraria composta de major dels habitants de la ciutat, la seua horta i camp: l'image és la patrona de la població, i quan ocorre alguna calamitat pública es du en processó a la catedral, a on es coloca junt a l'altar major. Tots els anys se celebra la seua festivitat i novenario en dita catedral, que principia en 8 de setembre fent repic de campanes, fòcs artificials i atres diversions públiques».

Cronologia

L'orige de la Verge de Monserrate, a que la seua advocación es dedica el santuari, no està provat, pero existixen tradicions diverses sobre aquell. Una d'elles apunta a que va ser esculpida per sant Nicodemus i duta a Oriola per sant Trifón (discípul de Santiago Apòstol), una atra és una crònica que assevera que varen ser els godos i que estos varen construir una capella per a la seua devoció.

Lo cert és que quan Oriola va ser presa pels musulmans ya existia la parròquia de Sant Julián a on es venerava l'image de la Porta, que és la mateixa que hui venerem baix la advocación de Monserrate.

L'image va ser amagada durant dita ocupació i una volta reconquistada, els cristians varen decidir buscar l'image de la Verge. Un manuscrit de 1310 relata que en enguany, el subterràneu sò d'una campana, va ser sentit durant tres nits consecutives al peu del mont del castell en la seua part occidental, front al caixer del riu Segura.

Foradant la penya varen trobar l'image de la Verge de fusta d'olivera de 42 cm d'altura i assentada en una cadira, tenint en ser trobada, segons varis manuscrits, un chiquet en la seua mà que tenia un pardal en els seus dits i estava vestit d'encarnat en mant blau.

Per sorteig entre les denominacions propostes per les colónies de catalans, valencians i aragonesos residents en la ciutat, va eixir el nom de Monserrat. Posteriorment els pares benitos del convent de Monserrat de Catalunya varen sostindre un pleit pel títul de l'image. Per sentència del Papa Sixto IV el 12 d'agost de 1483 va ser castellanizado el nom a Monserrate i creada una advocación nova.

A partir d'este moment el seu primer santuari tenia el seu altar major en el lloc que ocupa la capella de Crist actual, darrere d'esta s'observa una concavidad en la montanya feta a pico que es diu cova de la Verge i és el lloc a on va estar oculta l'image.

El 15 d'agost de 1748 un terremot va causar l'afonada de gran part del temple, sent traslladada l'image de la Verge de Monserrate a la catedral. En abril de l'any 1750 sent bisbe d'esta diòcesis don Juan Elías Gómez de Terán es varen començar les obres de l'actual temple sobre l'anterior que va tardar en terminar-se en 1775. En 1776, l'image va tornar a la nova iglésia.

Durant els sigles XVI i següents es va acréixer la devoció popular fins a ser declarada, a principis d'el XVII, copatrona de la ciutat, confirmant-se canónicamente esta declaració per la Santa Sèu en 1920.

Descripció de l'immoble

Temple

La nova iglésia és de planta de creu llatina, conservant restants del primitiu temple en el costat del evangelio de la travessia, a on es conserva el retaule original d'el XVII en la capella de la Troballa.

L'antic temple de Sant Julián va tindre orientació este a oest, el presbiteri es trobava en esta orientació, i l'accés quedava en posició oposta, a alce. Per mig d'esta posició es podia conseguir la comunicació en l'antiga casa de Misericòrdia, hui desapareguda, que estava en posició contigua al santuari.

En el lloc de la troballa de l'image de la Verge en el Chiquet es va erigir un temple de reduïdes dimensions a modo d'ermita.

Durant el XVII es va construir un nou temple ya de majors dimensions, orientat del nort a Sur, que s'articulava a raïl de la gruta en a on segons la tradició va ser trobada la Verge, ocupant aproximadament l'espai que comprén des de dita capella fins a la que hui dia és la porta lateral que funcionava llavors com a portada principal de l'iglésia.

En el XVIII va haver un gran terremot que va fer debilitar l'estructura del temple construït en el XVII. Aprofitant el temple barroc es va contrapondre la nau central actual, utilisant l'antiga nau central com a Travessia de la nova. L'actual edifici supon un conjunt de més de 2.500 metros quadrats compost per nau central en 8 capelles laterals, travessia, capella major, dos portades: una principal i una atra lateral, abdós d'estil neoclàssic.

El disseny de la nova nau central va ser realisat per l'italià Bernadino Rippa i va ser promogut pel gran bisbe Juan Elías Gómez de Terán, l'escut episcopal del qual campea en un dels murs laterals del temple.

La planta de l'edifici que constituïx el temple actual està inscrit un rectàngul, l'eix llongitudinal del qual té orientació nort sur, estant situat l'accés en la posició meridional. Té nau única dividida en cinc trams. Els alçats alternen els vans, arrematats per mig d'arcs de mig punt, en els machones massiços que arranquen d'un zócalo de pedra negra, als quals s'adossen pilastres en capitel d'orde corintio. Per damunt hi ha un potent entablamento en el friso adornat, queda arrematat per mig d'un rebanc de vol considerable. L'espai es tanca per mig d'una volta de canó correguda articulada per mig d'arcs torals que coincidixen en l'eix de les pilastres. En la volta s'instalen els lunetos que permeten l'obertura de les finestres, necessàries per a l'allumenament interior.

El tram de la nau té capelles laterals, situades entre contraforts, que a la seua volta queden comunicades entre sí per mig d'estretes perforació practicades en els mencionats elements estructurals portantes. Dels cinc trams en que es dividix la nau el primer, junt a l'accés és més estret, allí les capelles laterals varen ser substituïdes per les torres en forma de prisma quadrat, a on s'ubiquen les campanes en un cos superior de les mateixes.

Les capelles laterals tenen planta quadrada. Cada una té al fondo un altar en forma de retaule. La capella del costat d'alce, situada junt a la travessia conserva la porta que en el seu dia conectaria en la mencionada Casa de Misericòrdia.

La travessia oferix major amplitut, coronant este espai una cúpula de mija taronja, que recolza directament, sense la transició del tambor, sobre els quatre arcs torals. El intradós està casetonado per mig d'una divisió que rememora la disposició a les cúpules de l'antiguetat de Roma, en especial el Panteón.

En el presbiteri es troba la capella major. L'altar major és un enorme retaule, esculpido per José Puchol en la segona mitat d'el XVIII.

La nau travessera s'arremata per mig de volta de canó seguit articulada pels arcs torals. La de ponent correspon a l'antic edifici de Sant Julián, en el testero del qual es troba el retaule que presidix esta capella.

Junt a esta capella darrere del presbiteri es troba la sacristia composta de vàries estàncies. Una d'elles és una nau llongitudinal formada per volta de canó seguit articulat pels arcs torals. Dona pas a una capella l'allumenament de la qual entra per les finestres situades en l'espai interior dels arcs torals, sobre els quals a la seua volta descarrega una cúpula de mija taronja, en la que fa despiece d'huit nervis. Les parets estan lluïdes en algeps blanc, pintat per mig de cenefas llineals i motius vegetals de color blau, en alguns retocs en groc albero i rebancs marmorizades.

Adossat al presbiteri de la nau principal es troba una escala de certa amplitut, formada per dos trams en àngul, que conduïx a les sales superiors a on es troba el camarín nou de la Verge de Monserrate. Junt a ell es troben vàries estàncies i la capella alineada en l'eix de la nau principal. Esta capella dispon d'un altar en gran profusió decorativa barroca, paviment ceràmic policromado i decoració en fusta i escayola.

Les pilastres del temple es troben decorades per una colecció de pintures a l'oli de finals d'el XVII i principis d'el XVIII atribuïdes a Marcos Valero, Pintor de Cambra del rei Carlos II d'Espanya.

El retaule de la capella de la Troballa

Es troba en la capella de la Troballa i està datat en 1690 i és d'estil barroc. En la seua part inferior es troba la cova a on es va trobar la Verge i en la seua camarín s'ubicava l'antiga Verge de Monserrate.

El retaule consta de bando o predela i dos cossos superiors, el primer dividit en tres carrers estructurats per columnes salomónicas i el segon cos compost per un carrer arrematat per un frontón partit en l'emblema de la Verge de Monserrate.

En la predela es troben els llenços del naiximent de Crist i L'Adoració dels Reis, obres d'el XVI. En el centre s'obri un arc que dona accés a la cova de la Troballa, que conté l'image de la Verge en l'interior de la campana. El retaule es dividix en tres carrers, separades per columnes salomónicas, contant els carrers laterals en un pis i la central en dos i àtic.

En el carrer central del primer cos es troba un gran buit al que recau el camarín de planta poligonal, en el que en l'actualitat es venera l'image del Crist de la Bona Mort.

En els carrers laterals es troben les imàgens de Sant Ramón i Sant Pascual adquirides en 1946. En el cos superior s'ubica el llenç «La Coronació de la Verge María» flanquejat per columnes salomónicas.

La capella posseïx una estructura quadrangular coberta en una cúpula sense tambor, en copulín, recolzada sobre pechinas ricament ornamentades. Consta d'un retaule barroc que emmarca el camarín originari de la verge, al que s'accedix, despuix de travessar una porta atrassera situada en la sacristia, per una escalinata que conté un interessant conjunt d'azulejería valenciana dels sigles XVII-XVIII.

La capella Major de la Troballa, llavors capella Major del Temple, està decorada per un retaule realisat per Antonio Car "el Vell" en 1690, policromado pel pintor valencià Bartolomé Albert i dorat per Heredia. Dit retaule té tres olis a la seua volta, del propi Bartolomé Albert. El retaule és obra barroca, tallada per Antonio Car el Vell, policromada per Bartolomé Albert i dorat per Heredia. És l'únic retaule d'estes dimensions anterior a el XVIII que existix en la diòcesis d'Oriola en l'actualitat.

La hornacina central del banc es tracta de la cova a on segons la tradició es va produir la Miraculosa Troballa de l'image de la Verge en 1306, despuix de dur més de mig sigle buscant-la.

La hornacina principal del retaule l'ocupa en l'actualitat el Crist de la Bona Mort. Fins a l'ampliació del temple, l'image de la Patrona es trobava en esta hornacina. La capella de la Troballa va passar a ocupar un lloc secundari dins de la nova edificació, localisant-se en el costat del Evangelio de la travessia de la nova iglésia, albergant en la seua camarín, un Sant Crist Crucificado que substituïa a la Patrona, a partir de llavors venerada en el seu nou altar Major. Dit Crucificado va ser destruït en la Guerra Civil de 1936-1939 i substituït per un atre del taller de Félix Granda de Madrit, atribuït a José Capuz Mamano i a un discípul seu, Juliol Vicent Mengual.

Sobre ella es troba un oli que representa la Coronació de la Verge en els cels. Ell àtic, a modo de frontón es troba partit per l'emblema de la Verge de Monserrate.

Aixina mateix, el ya dit pintor Bartolomé Albert, va realisar per al exorno de la cúpula un conjunt de 7 pintures: 3 d'elles cobrixen els llenços lunetos de dita cúpula, sent de grans dimensions atres quatre que cobrixen les pechinas. Tots ells són de temes marianos. Els marcs d'estos llenços es troben ricament ornamentados en motius vegetals entrellaçats i rocallas pròpies d'el XVII- XVIII.

La capella la seua volta té 4 capelles dedicades a varis sants: Santa Catalina, Santa Rita, la Verge del Remei, etc.

El retaule Major

És un gran retaule d'estil rococó en gran recargamiento decoratiu i gran moviment en entrantes i eixints.

La seua estructura compositiva es pot dividir en tres parts: la primera seria la base, la segona la part central, en tres carrers conformats per pilars d'orde jaganta, a on s'ubica, en mig l'arc de mig punt que alberga el camarín nou, i la tercera l'àtic del retaule.

S'alça sobre una base plana de marbre negre en grans plaques de jaspi de Novelda. En el centre de l'altar s'ubica un templete de fusta sobre quatre columnes dorades sobre plintos i en capiteles composts coronats per un frontón partit.

En el primer cos en els carrers laterals es troben dos escultures de tamany casi natural de les atres dos patrones d'Oriola: Les Santes Justa i Rufina.

Travessia

L'actual travessia es correspon en l'antiga nau principal del temple a la que en el XVIII es va contrapondre l'actual, canviant en això l'orientació del temple.

En el punt de creuament entre la nau principal i la travessia s'eleva una cúpula de mija taronja sobre pechinas, decorada en casetones. Les pechinas es troben decorades en quatre llenços en forma oval, obra d'Antonio Villanueva, realisades en el XVIII. En ells es representa a Sant Agustín, San Ambrosio, Sant Gregorio Magne i Sant Jerónimo. El marc de dits llenços és de fusta dorada i tallada a l'estil rocalla, d'el XVIII.

La partix nort del travessia és de major llongitut que la partix sur. Aquella és d'estil barroc d'el XVII i es correspon en la capella de la Troballa, mentres que la partix sur és neoclàssica d'el XVIII, que es correspon en la capella de Sant Josep.

Capella de Sant Josep

Obra d'el XVIII, realisada en estil neoclàssic. La hornacina central es troba emmarcada per columnes pareades marmóreas d'orde palladiano que sostenen un gran entablamento a modo d'arc del triumfo.

Orgue del temple

Obra d'el XIX realisat pel famós organero vasc Juan Amezua qui ho va instalar en el Santuari junt al seu fill Aquilino Amezua d'Azpeitia (Viscaya) en 1872 del taller del qual eixiria en 1928 l'orgue de la catedral de Valladolit. La caixa és d'estil neogótico, també d'el XIX, realisada en fusta tallada i barnizada al natural. Va ser restaurat en l'any 2007.

Les fronteres

En l'immoble són perceptibles dos fronteres. La principal està situada en la via pública que correspon a l'orientació meridional. Presenta unitat en el seu aspecte, pero cal diferenciar dos trams superposts en vertical. L'inferior oferix una altura considerable, realisat en una sillería de gran tamany i despiece regular. Els laterals de les torres oferixen un llauger resalte sobre el tram central. Ací es troba el buit d'entrada, remarcat per mig d'una portada retaule, format per un pis inferior i àtic superpost. El pis inferior oferix un pedestal o basamento comú en sengles columnes exentes als costats del buit d'accés, sent pilastres en els laterals exteriors. Els quatre elements tenen capiteles d'orde corintio. Per damunt recolza un entablamento en frontón partit de costats curvats. L'àtic s'emmarca per mig de sengles columnes dispostes sobre les de nivell inferior. Cap a l'interior apareixen sengles pilastres, de manera que s'invertix l'orde del cos inferior. En la cartela central es troba un motiu en bajorrelieve en el anagrama de la Verge María. Arremata l'àtic un entablamento d'escassa rellevància i un frontón partit que recolza sobre les columnes. Per damunt del entablamento i entre i entre els costats del frontón apareix una finestra, emmarcada per mig d'una moldura molt plana, terminada per mig d'un arremate, a modo de guardapolvo, curvat.

En estil el pòrtic evidencia l'influència d'un cert neoclassicisme, propi del moment de la realisació. En tot hi ha encara certa influència del barroc, tal com evidencia la jerarquización dels elements plans adossats als murs, ademés d'aquells exents. Utilisa la varietat en els elements pétreos, en la combinació de pedra blanca i negra, ademés de les incrustaciones en marbres de diferents colors.

En el tram superior de la frontera el mur està construït en mampostería, sent el revestiment extern un enfoscado de morter. La secció horisontal del cos de la torre és més reduït, de la mateixa manera que el tercer a on se situen les campanes. El tram central oferix un imafronte format per un perfil en curva. A major altura descolla el que servix d'arremate a la nau central igualment seguint curves i contracurvas.

La frontera d'alce és un element pla i opac, resolt per mig de fàbrica de sillería. Alcança l'altura del cos inferior de la frontera principal. Per damunt s'aprecien els contraforts, formats per prims prismes, que la nau central.

En esta frontera d'alce hi ha una segona porta, de traçat més modest. El buit està emmarcat per mig d'una moldura d'escàs relleu i entitat. Sobre el mateix un frontón que es curva en el tram central permet la colocació de l'escut en el lema de la Verge de Monserrate, la roca i la serra.

En el cantó als peus de la torre sur es troba un gran escut en les armes del bisbe don Juan Elías Gómez de Terán.

Tot este conjunt ha segut declarat be d'interés cultural pels valors culturals, històrics, etnològics i artístics que tanca.

Enllaços externs

Commons

• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Santuari de La nostra Senyora de Monserrate (Oriola).
• Confraria Ntra. Sra. de Monserrate:
• Bolletí oficial de l'Estat
• Diòcesis d'Oriola