Les Nòries
.jpg){kind=link}
Les Nòries és un barri de Desamparats (pedania d'Oriola, Província d'Alacant, Espanya), situada en la zona surest del terme municipal. Llimita en Beniel al sur i est, al nort en el Camí Enmedio i l'arenal i en Desamparats a l'est. La seua població és de Erro en la seqüencia d'órdens: la funció «getValue» no existix..
Història
Antigament Les Nòries solament eren terrenys cultivables situats en l'antic curs del riu Segura que els musulmans no varen dubtar en aprofitar i varen construir allí unes nòries. El barri que ara existix es va reconéixer fa uns 190 anys. En crear-se Desamparats en el 1782 Les Nòries varen ser incloses en el seu terme, com aixina contínua hui en dia. Els feligresos estan destinats a la parròquia de Desamparats. No obstant també manté un marge respecte a esta, per eixemple, en celebrar-se les eleccions tant locals, autonòmiques i nacionals se celebren en l'antic colege noriense. Les Nòries té el seu propi alcalde pedáneo. Este lloc té una superfície aproximada de 4 km² i varis núcleus de població, un junt al riu, un atre en la carretera Beniel-Oriola i varis agrupats entorn al curs inicial de les séquies Alquibla (Vora de la Séquia) i Molina (El Penell) i d'antics camins de trashumancia, com són la Senda Alta i la Vereda Liorna. Les Nòries està enclavada en l'horta d'Oriola, i d'ella partixen dos séquies principals del sistema de rec de la Vega Baixa, Alquibla i Molina, que daten de temps de l'Espanya islàmica. Ademés, encara que hui en dia no estan en funcionament, encara existixen dos nòries a cada costat del riu Segura, cridades Moquita -situada a la dreta del caixer- i Pando. Les nòries estan separades per un azud construït en el XIX; estes estructures hidràuliques són hereues de les existents en temps de dominació musulmana. Seguint el curs de la Vereda del Regne (antiga cañada real que marca la frontera en la Regió de Múrcia), en el punt de trobada en la carretera Beniel-Oriola, es poden contemplar els cridats Mojones del Regne, indicadors de la frontera entre els antics regnes d'Aragó i Castella, establida definitivament a mitan del XV, aun cuando s'haguera acordat doscents anys abans, en el tractat de Torrellas/Elig. De principis del XIV semblen procedir el primer amojonamiento i un atre posterior, que es varen fer, no en elloc actual, sino en la pedania del Mojón (Beniel).
- Les séquies Alquibla i Molina (i Moquita)
L'història d'Oriola en temps islàmics es caracterisa per l'inestabilitat política, derivada dels desijos de poder de les distintes ètnia que competixen entre sí, i esta és, segons senyalen alguns historiadors, una de les raons que du a Abderramán II a fundar Múrcia i canviar la centralisació polític-administrativa de la regió en el IX. L'instauració del califato omeya en Còrdova i el control absolut del poder uns anys més vesprada, permet millorar el desenroll de tota al-Ándalus durant el X i els inicis del XI, a través de la creació d'importants infraestructures urbanes i atres relacionades en l'agricultura i la distribució d'aigua, que venien a millorar les existents en temps immediatament anteriors. Sembla llògic pensar, diu Gea Calatayut, que per esta época s'intensifica la construcció d'azudes, séquies i sistemes d'elevació d'aigua, i aixina ho descriu, en part, el geógrafo al-Udri (XI), que parla en algun dels seus texts de la séquia major d'Aljufía (existent en l'actualitat), que partix d'Aigüera, i de la séquia major de Callosa-Catral. A esta época s'atribuïx, en paraules de Gea Calatayut ‘la primera gran articulació del sistema principal de rec-drenage de l'Horta de Múrcia-Oriola’, i, per lo que competix a la nostra busca dels orígens de les Nòries, és important remarcar que la distribució de caixers principals (tant séquies com azarbes majors) confirmats pel Repartimiento d'Oriola (sigles XIII i XIV) perviu actualment. Dos eixemples importantíssims els trobem hui en les nostres séquies Alquibla i Molina, el disseny de les quals i posada en marcha encaixaria en la política desenrollada pels omeyas del-Ándalus, si ben no hi ha evidència històrica directa d'això. No obstant, en l'época de taifas (XI), Gea Calatayut senyala que ‘Oriola actua com a element motor a partir del com s'ordena el seu territori, planifica el sistema de rec a peu, que abastix els núcleus rurals i les seues àrees de cultiu; per la marge dreta esta planificació interurbana s'eixercirà en funció de la Séquia Major d'Alquibla’. Existix la possibilitat de que la séquia de Molina (també cridada de Santa Bàrbara) puga ser alguna cosa posterior a la d'Alquibla; encara a pesar de l'existència d'un llibre dedicat en exclusiva a esta séquia, la seua data de construcció és desconeguda, pero podria situar-se en temps d'almorávides o almohades (XII), ya que al començament del XIII es vares agarrar a la disgregació del poder islàmic en la Península. Estes senyes sugerixen que les séquies d'Alquibla i Molina podrien molt ben haver segut construïdes entre els sigles X i XII. El nom d'una tercera séquia apareix en vàries publicacions: és el de Moquita, associada a la nòria i alqueria del mateix nom. No se sap la data de la seua construcció, pero sí és citada com a existent en el XVI, durant el qual es fan obres d'apany i manteniment fins a en sis ocasions. És en el sigle següent quan esta séquia desapareix en ser destruïda per una riada, passant les seues regantes a dependre de la séquia de Molina. La séquia de Moquita va tindre dos arroves (brazals), cridades Alta i de Vaello; es localisava en la marge dreta del caixer del Segura, molt provablement en un lloc pròxim a l'emplaçament de les nòries Moquita i Pando, i anava parala a la de Molina en part del seu recorregut, desaguando prop de la boquera de l'actual séquia dels Horts, junt al molí de la Ciutat. També en el XVI, Alquibla es veu somesa obres de millora i a alguns canvis en el seu traçat. La regularisació de les tandes de rec d'esta séquia –com la de casi totes les principals de l'horta d'Oriola- s'ajusta, al començament del XVII, als cridats estatuts de Mingot, funció que fins a llavors havien eixercitat els distints síndico. Despuix d'un llarc recorregut de 23,89 km, Alquibla va a parar al riu Segura prop de Benijòfar, despuix de circular pels térmens de Desamparats, Arneva, Hurchillo, Bigastro, Jacarilla, Benejúzar i Algorfa, regant unes 1130 hectàrees en eixe trayecte. El parcelario d'esta séquia pot consultar-se, de la mateixa manera que el de Molina, en la web del Jujat Privatiu d'Aigües d'Oriola. La boquera actual d'Alquibla es va construir en l'any 1888, tal i com resa la placa que pot vore's en un lateral de la seua caseta. Molina té una llongitut de 8,71 km i rega 899 hectàrees, anant a desaguar en Hurchillo. Com ya s'ha comentat, l'història de la séquia de Molina ha segut documentada per Rufino Gea en el seu llibre publicat en 1903, que pot obtindre's a través de la Biblioteca Valenciana Virtual. Esta publicació inclou interessants referències al azud de les Nòries i oferix senyes molt interessants sobre la geografia d'este aqüeducte i els seus repartiments d'aigües que, curiosament, no s'havien ajustat als estatuts de Mingot. L'autor dona a entendre que entre finals del XIX i principis del XX la boquera de la séquia de Molina estava situada en un lloc distint a l'actual. En efecte, la pren es localisava en la zona de l'actual parc de les Nòries, front a l'antiga casa d'Antonio Múrcia, baixant cap al Penell, per a seguir el curs d'este camí, que per la dreta amaga el caixer embovedado de la séquia.
- alqueries i rafals migevals en Les Nòries
Estudiosos dels orígens de l'horta d'Oriola han intentat situar en un mapa contemporàneu noms d'orige àrap que apareixen en els Llibres de Repartimientos de Múrcia i Oriola. Abdós són registres més o menys permenorisats i cronològics de quí (en on i quant) s'otorgaven terres despuix de la conquista del Regne de Múrcia. Per lo general, eixes terres varen seguir sent treballades, en gran mida, per la població autòctona (mudéjares) que allí vivia, i no havia escapat, quan varen aplegar els cristians, encara que ho amos varen passar a ser castellans, aragonesos i uns atres peninsulars vinguts, en principi, a repoblar. El repartiment es va fer seguint una jerarquia concreta i per mig d'un sistema que es va denominar per colles (‘quadrellas’) (parcelacions), integrades per zones (alqueries) veïnes. Pero lo que nos interessa ara és identificar i localisar geogràficament alguns noms d'interés.
¿Quins serien eixos noms? Està clar que aquells que es relacionen en Les Nòries d'hui i, també, en els pobles limítrofs, com, per eixemple, Beniel. La toponímia nos indica que Beniel és un nom àrap, que va evolucionar des de Beniahie i Benifiel, i com a tals –més algunes atres variants- apareix en múltiples ocasions en l'Edat Mija. No passa lo mateix en Les Nòries, pero, afortunadament, els texts que mencionen Beniel també citen llocs que tenien frontera en este poble cap al costat oriolano. Beniaçan, Molina i Moquita són les alqueries i/o rafals existents en l'época de la reconquista que nos interessen i que se situen, en general, en lo que hui són Les Nòries/Desamparats. Ferrer i Mall, especialista en Història Medieval, arreplega estos i atres noms entre aquells que apareixen en ellibre de Repartimiento d'Oriola -en l'época que va des d'Alfonso X el Sabio de Castella a Jaime II d'Aragó- de la següent manera:
-Alquibla: séquia (1328 -potser vol dir 1308: vore més avall).
-Arrafals: rafal d'Arrafals, situat junt al riu, llimitava en Molina (Llibre de Repartimiento d'Oriola –LRO-, anys 1268-72).
-Beniahie: llimitava en Arrafals i Molina (LRO, any 1268). (És l'actual Beniel).
-Beniaçan (Beniahacen, Beniazin, Beniazan): es trobava en ellímit en Múrcia (LRO, anys 1268-1272; any 1324).
-Moquita: alqueria i azarbe (LRO 1272); saladares (XIV). També figura com Benamoquetib, Benimoquetib i Benimoquita.
-Molina: rafal de Molina (LRO, 1268-1272; 1324), plana de Molina (XIV).
En un treball sobre pastures i ganaderia en l'antiga governació d'Oriola, Ferrer i Mall indica que en la plana de Molina, que llimita en Múrcia, es reserven 500 tahúllas per a dehesa del concejo d'Oriola, i que en ella s'inclouen els saladares de Moquita i de Beniximi. Més alvance, l'historiadora senyala: ‘en temps de Sancho IV (rei de Castella entre 1284 i 1295) consta que en les alqueries de Benamoquitib i Benihuazil es va fer una cañada, des del riu fins al marjal, per a permetre el pas del ganado’. Ademés, en la mateixa publicació es parla del cobro del ‘peage de ponts’ que gravava el pas del ganado en travessar el pont de la vila d'Oriola, en el seu camí cap a Molina, Rabat (potser l'actual Rebat) i el Camp de Cartagena.
En una atra publicació de la mateixa historiadora s'afirma que Molina és terra seca i difícil de regar, en una extensió de 1600 tahúllas, sense contar la zona reservada a dehesa, abans referida, i el marjal, constituït per zones pantanosas. Seguint en les cites que nos convenen, Ferrer i Mall puntualisa que en 1308 Jaime II concedix a Pere López de Rufes -lloctinent del procurador general del Regne de Valéncia en Xixona- 500 tahúllas, situades entre els rafals de Molina i Benimoquita. Molina apareix nomenada en vàries ocasions més, per repartir-se terres en una extensió d'entre 10 i 50 tahúllas a diversos veïns, entre els que es troben, entre uns atres, Pere Liminyana, que va ser notari públic de la ciutat i autor de la redacció del document de jurament de fidelitat que els oriolanos fan a Jaime II en 1296, un acte celebrat en la llavors iglésia, hui catedral, del Salvador. En el mateix text de Ferrer i Mall també trobem que en setembre de 1308 s'otorguen terres a la colla de la séquia d'Alquibla, pero una senya de singular importància és que dita historiadora localisa Molina en la ribera del riu Segura, llimitant en Beniel. Per lo tant, Molina formaria, a lo manco en part, Les Nòries d'hui, junt en Moquita i Benyaçan. No és de descartar que algunes d'estes zones pogueren prolongar-se cap a Desamparats, pero no més allà d'Arneva o d'Hurchillo, que com alqueries d'Arneba i Orchello, respectivament, són mencionades en ellibre de Repartimiento d'Oriola.
- Benyaçan
- una alqueria migeval junt al riu en Les Nòries
Podríem preguntar-nos si els musulmans varen citar en els seus escrits algun lloc que poguera associar-se a les Nòries d'hui. Un nom del XIII apareix marcat sobre Les Nòries, junt al riu i les boqueras de les séquies Alquibla i Molina: és el de Benyaçan, sinònim de Beniaçan, Beniazán i Beniaçam. És un topònim estudiat minuciosament com Beniaçam pel prestigiós filec Robert Pocklington. Diu este autor que Beniaçam es relaciona en la alqueria Banu Isam, propietat, en 1239, poc abans de la conquista cristiana, d'Ibn Isam, rais (cap d'Estat) d'Oriola fins a 1265. La alqueria de Banu Isam és citada per dos insignes escritors de llavors: Abu l-Hasan al-Qartayami (‘El Cartagenero’) (1211-1284), concretament en el seu Qasida Maqsura (vers 461), i Safwan b. Idris (1165-1202). Este últim descansa, despuix d'un viage d'anada i regrés Múrcia-Valéncia, junt al riu Segura, en la mencionada alqueria: ‘Quan va aplegar el crepúscul varen fer un alt en la alqueria Banu Isam, a on varen descansar fins a mijanit en una vora d'un riu com l'argent’. Safwan b. Idris va situar esta alqueria a unes 3-4 hores a cavall de Múrcia, en direcció surest. El geógrafo almeriense al-Udri (XI) podria referir-se al mateix lloc, i, en concret, a les Nòries, quan parla de l'existència d'un parage en nòries en el riu Segura, si donem crèdit a l'interpretació que del següent text realisa el Dr. Carmona de l'Universitat de Múrcia: ‘A la vora del riu de Tudmir (Segura) estan les nòries que reguen els seus horts’. Diu el professor Carmona: ‘L'estructura de la frase, en la que apareix la paraula “nòries” està determinada: al-nawar’anar, no nos permet traduir alguna cosa aixina com “a la vora del riu hi ha nòries…”¿Es tracta en realitat d'un topònim, és dir, d'un parage conegut com Les Nòries?’. En la seua obra, al-Udri està descrivint llocs de Múrcia i Oriola per lo que podríem preguntar-nos si Les Nòries existien ya en el XI. Banu Isam també conformaria la raïl del nom actual del Raal, d'acort en lo arreplegat en un llibre sobre l'història d'este poble. Els autors indiquen, seguint també a Pocklington, que El Raal derivaria de Raffal Abeynaçam, alqueria d'Ibn Isam; despuix es transformaria, successivament, en Rahl, Rafal, Rahal i Raal. En el nostre benefici hem d'indicar que Benyaçan i Rafal són dos alqueries distintes per a Ferrer i Mall, tal i com arreplega també Àngels Navarro, i que Benyaçan se situa a la dreta del curs del Segura, no a l'esquerra, a on es troben tant el Raal vell (La Seca i Racó dels Cobos) com el nou (El Raal). Per un atre costat, els propietaris de Moquita i Benyaçan apareixen diferenciats dels del Raal i Beniel en un document de l'Archiu Municipal de Múrcia, citat per Àngels Navarro. Ademés, el propi Pocklington indica que ‘el nom baix el qual el poble de Raal figura en ellibre de Repartimiento: Rafal Abenayçam, de l'àrap Rahal Ibn Isam “Mas d'Ibn Isam”, demostra que abans de la reconquista també pertanydria a un membre d'esta família’ (Banu Isam). Pocklington troba vàries resenyes del nom de Beniaçam (Benyaçan) en ellibre de Repartimiento de Múrcia, encara que no trobarem en el seu índex ni Beniaçam ni els seus sinònims, en ser una alqueria d'Oriola. Tals cites són molt puntuals i fan referència a un parell de donacions i canvis en repartiments anteriors, en els que es veuen implicats Gombait de Cançer, Dumenge Vaig prendre i Catalina Calders. Esta última és donzella de la reina Violante (esposa d'Alfonso X de Castella i filla de Jaime I d'Aragó) –segons es diu en mateix Llibre de Repartimiento- i rep en Beniaçam un total de 20 tahúllas de terra. S'entén que els atres dos haurien obtingut terres en anteriors repartiments (el que comentem és el quarto). No obstant, sí disponem del nom dels hereus (propietaris) de Benyaçan i Moquita al començament del XIV: el fet de que s'arrepleguen junts els propietaris d'abdós alqueries justifica l'afirmació de Pocklington de que Beniaçam ‘devia estar situada en el costat sur del riu, per lo que caldria situar-la en el parage de les Nòries, o cap als Desamparats’, que, a la postre, significaria lo mateix. En la mateixa publicació, Pocklington parla de l'azud de Beniaçamed. En analisar l'etimologia d'este nom, afirma que deriva de Bani Samad o Samid, lo que nos conduïx al nom de, possiblement, una atra alqueria oriolana: Beneyçamet. No obstant, Pocklington sugerix que Beniaçamed és el azud situat en el riu Segura en la alqueria de Beniaçam. La referència d'este nom la troba el filec en un document de 1416, que arreplega l'acort entre els concejos de Múrcia i Oriola sobre la trayectòria de l'azarbe de Monteagudo, que vindria a desaguar en el riu Segura per Beniaçamed. ¿No serà este nom una modificació de Beniaçam produïda a lo llarc del temps com succeïx en casi tots els topònims?
- Moquita
- el nom que perdura en una nòria d'orige migeval
No hi ha referències posteriors als noms de Molina i Benyaçan, sent únicament Moquita el que ha aplegat fins als nostres dies per a nomenar la nòria que hui se situa en la marge dreta del caixer del riu Segura. No obstant, en texts dels sigles XVI i XVII, Moquita encara es nomena també com a partida de Moquita. Aixina, per eixemple, en 1597, s'enjuïcia a un tal Melchor García per obrir un portell en el riu que provoca una gran inundació, no solament en les seues terres, sino també en tota la partida de Moquita, lloc localisat a la dreta del riu Segura, en entrar este en l'horta d'Oriola, d'acort en Ojeda Net. Atres referències a la partida de Moquita en el XVII mencionen intents d'encauzamiento del Segura en la zona: en una d'elles s'afirma que Martín Riera està dispost a córrer en les despeses a canvi de que se li cedixquen les terres que queden lliures; en 1622 es diu que la variació del caixer del riu es realisarà en el camí cap a Múrcia, prop delloc a on estan les nòries; finalment, quan ya sembla que sí s'efectuen les obres (1663), s'indica que estes són en el camí de Beniafel (Beniel), prop de les terres d'Esteban Cobos i de la séquia de Moquita. El nom de Moquita és d'orige àrap, prové de Benimoquita (sinònim de Benamoquitib, Benimoquetib i inclús al-Benimoquetib) i significaria ‘alqueria del parent del palejat’. Aixina que nòria de Moquita seria alguna cosa aixina com 'nòria del palejat'. Observe's que si a Benimoquita li llevem Beni nos queda Moquita, i per Beni escomencen molts noms de pobles actuals, com el de Beniel. Beni es traduïx de l'àrap com a fill de/descendent de/parent de... Independentment de que el nom semble poc evocador, lo més interessant de tot açò és que té una raïl àrap; estaríem, puix, en la bona direcció per a atribuir-li un orige islàmic a la nòria de Moquita. Rufino Gea en la seua publicació de 1903 diu sobre la séquia de Molina: ‘Per llavors (sigles XIII-XIV) solament regava 1,500 tahúllas’, i afig: ‘Estes tahúllas i les 600 que regaven les nòries i la séquia vella de Moquita…’ Observe's que este autor parla en este paràgraf de nòries, la referència de les quals també trobem en el registre de repartiments de terres que es varen fer en Múrcia en l'época d'Alfonso X el Sabio, entre 1268 i 1272, en a on s'afirma, d'acort en Roca de Togores: ‘La (colla) dels Arrafals o ribera del riu, que partia en Molina, Beniahie, i la carrera de Múrcia, que tota la colla té rec en annora’. Beniahie és Beniel i Molina està pegada a Moquita, lo que nos du a concloure que tal annora és la nòria de Moquita, com també apunta Gea Calatayut. Be, pero ¿on està Pando en tot açò? Perque Pando o nòria dels Cobos no apareix per cap costat (a lo manco en apariència). Hi ha un fet que sugerix la seua existència: En 1320 Jaime II, rei d'Aragó, dona permís als regantes d'Oriola per a construir un azud i una séquia en la zona fronteriça en Múrcia i, segons evidències arreplegades per Ferrer i Mall, citades també per Àngels Navarro, en l'obra es destruïxen dos nòries, propietat de les ‘alqueries de Beniaffel, Rafal, Alfandarín, Bonança, Moquita i Beniazán’, lo que sugerix, per l'ubicació de les citades alqueries (per eixemple, Beniaffiel és Beniel i Rafal és El Raal, suponem que el Raal Vell, hui Racó dels Cobos), que eixes dos nòries se situaven a abdós costats del riu. El nom de nòria dels Cobos (per Pando), podria deure's a que Cobos fora ellinage d'algun dels propietaris les terres dels quals es regaren en esta nòria (note's que abans citàvem a Esteban dels Cobos com a amo en una zona pròxima a la séquia de Moquita). D'igual manera, Pando és, potser, nomenada pellinage d'un dels seus antics propietaris. Oriola crida Nòries Bessones a Moquita i Pando, en ser idèntiques, a lo manco quan es varen colocar en el seu emplaçament actual en el XIX; pero ¿les Bessones varen ser sempre bessones? Solament podem respondre en un potser. Llavors, les nòries eren molt comunes en els rius i les séquies en tots els territoris musulmans de la península ibèrica, aixina com les aceñas, i la seua ocupació en agricultura no va ser alié als cristians, fins al punt de que, des del principi de la pren del regne de Múrcia, Alfonso X el Sabio ordena mantindre les infraestructures i usos de les rets hidràuliques, lliberant de diversos imposts a aquells que construïren noves nòries per a un millor aprofitament de l'aigua. No obstant, la seua ubiqüitat sembla restar importància específica a estos artefactes, d'ahí que siga molt complicat rastrejar-els històricament. Per a fer-nos una idea de cóm eren les nòries islàmiques, cal anar al disseny original de les mateixes en eixa época. Un eixemple prou fidel correspondria al de la reconstruïda nòria de fusta d'Albarracín (Terol) exposta en un museu de la ciutat. Esta nòria és de chicotetes dimensions (2,5 m de diàmetro i 0,56 m d'esgambi) i resulta ‘sorprenentment similar’, diu González Tascón, a la que apareix en un còdex àrap guardat en la Biblioteca Apostólica Vaticana, conegut com a ‘Història de Bayad i Riyad’, presumiblement escrit en la Sevilla del-Ándalus entre els XII-XIII, consistent en un relat gràfic de l'amor entre dos jóvens musulmans. Models pareguts s'arrepleguen en les nòries representades en els sagells concejiles de Còrdova i Múrcia, segons arreplega Car Baroja, interessant-nos, especialment, esta última. La nòria de la ciutat de Múrcia, desapareguda en l'actualitat, existia en el XIII, mencionant-se, diu Juliol Car Baroja, ‘en una carta de justiprecio i venda de l'horta, vinya i enyora que estava junt a l'antic alcasser de Múrcia i data de 1286’. Esta nòria és la que apareix en el sagell del Concejo de Múrcia del XIV, interpreta Car Baroja. Vista de front, la nòria té una estructura radial, més una corona i dos quadrats, que dibuixen en ella una estrela d'huit puntes. ¿Seguirien esta estructura les antigues nòries de Moquita i Pando? La proximitat de Múrcia i Oriola, aixina com la data 1286 inviten a fer-se la pregunta..., i respondre que és provable. Les nòries de tradició islàmica es fabricaven en fusta, a voltes en cangilones de fanc, eren de disseny un tant més sofisticat que les actuals, es movien en certa dificultat i chirriar espantosamente, d'ahí que la paraula nòria ve de l'àrap ‘naura’, que significa chirrido o gemec, alguna cosa que, no obstant, va resultar evocador per a molts poetes islàmics de llavors.
- Les Nòries
- territori frontera
El curs de l'història sempre és convuls, més encara en zones fronterices, i, com sabem, Castella i Aragó no varen dubtar en enfrontar-se pels llímits dels seus regnes, a pesar de diversos acorts i tractats firmats entre abdós parts. Per eixemple, si s'haguera respectat fins als nostres dies el tractat de Tudillén (XII) parlaríem també valencià o català fins allímit en Almeria; en el d'Almizra (XIII) seríem castellans fins a més allà del municipi d'Alacant. Pero Castella i Aragó varen acabar disputant-se a sanc i fòc l'antic Regne de Múrcia fins a aplegar a desgajarlo. Oriola i Múrcia, no obstant, sempre varen estar, en general, a favor de relacions amistoses, per raons òbvies, no solament de veïnat i intercanvi comercial, sino també pel fet de que integrants d'una mateixa família vivien a un costat o un atre de lo que es coneixia com ‘la ralla’, senyalada en 1305, colocant-se un primer amojonamiento en la pedania del Mojón, en Beniel, per lo que a la nostra àrea geogràfica es referix. Els llímits reals entre Aragó i Castella, no obstant, no varen estar molt clars durant més d'un sigle, frut, potser, segons interpreta Arnaldos Martínez, de les presses de la delegació aragonesa per acabar pronte la reunió celebrada en Torrellas (Saragossa) en 1304, en la que actua de mediador el rei don Dionís de Portugal, intervenint el bisbe de Saragossa Don Jimeno de Lluna i l'infant Don Juan (tio del rei chiquet Fernando IV) com a representants d'Aragó i Castella, respectivament. La ruptura de l'unitat geogràfica i cultural de l'antic regne de Múrcia és calificada com un despropòsit per varis especialistes i ha segut criticada per historiadors posteriors. No obstant, les versions de l'acort són distintes si es comparen les opinions castellanes i les catalano-aragoneses, encara que, en el fondo, com diu Cabezuelo Plec, hi haja un consens casi general de que ‘la modificació territorial produïda despuix de la pau de Torrellas va generar una desubicación mental sobre uns dominis que encara que políticament quedaven adscrits a la Corona d'Aragó, culturalment s'entenien com a castellans.
Siga com anara, l'inici del XIV marca la divisió territorial definitiva del Regne de Múrcia, pero és a mitan del XV quan s'estabilisa la frontera entre Castella i Aragó, simbòlicament representada hui en Els Pinochos del Regne, monolits que pertanyen tant a les Nòries com a Beniel. Els acontenyiments succeïts en el nostre entorn geogràfic estan tractats extensament i en la seua descripció assistim a una voluntat de senyalar fidedignamente la frontera, al objeto de solucionar problemes d'enfrontament entre gents d'un costat i un atre, sent Beniel sèu de vàries reunions entre delegacions d'Oriola i de Múrcia. Aixina que, la partició de l'antic Regne de Múrcia va ser històrica i geogràficament antinatural i, potser per això, va deixar insatisfets als reis que varen succeir a Alfonso X i a Jaime I, perque varen estar enfrontats varis sigles despuix, produint-se en la frontera pillage, robos, assessinats, tala d'arbres, crema de collites, destrucció de sistemes de regadiu, raptes i tots els etcétera que es vullguen afegir. Les valls fluvials dels rius Segura i Vinalopó, aixina com els camins que comunicaven Castella en Aragó, varen ser propicis per a numeroses incursions. El poble de les Nòries té la seua chicoteta o gran història essencialment per la seua condició de zona frontera, el ser camí cap a Oriola i el fet d'estar vorejada per un riu, tindre un azud i dos boqueras. Coses que en époques remotes favoria l'invasió de gents forànees. Per a ilustrar la situació en el XIV cal citar, textualment, un paràgraf d'un artícul de Parra Villaescusa: ‘En l'horta i camp d'Oriola, l'assalt de moros, almogávares i castellans afectava de ple a la conservació i us del sistema hidràulic i a les àrees de cultiu i residència del món rural... A açò s'unia la possibilitat de sofrir el rapte i la mort..., en un espai de constant hostilitat’. L'enfrontament més cruent va ser, potser, l'anomenada ‘guerra dels dos Pedros’ (per Pedro I de Castella i Pedro IV d'Aragó), representada en l'image del cartulario d'Oriola uns 150 anys despuix. El conflicte es va desenrollar entre 1356 i 1369, tenint varis intervals de pau, acabant en molt desastre i en taules, encara que el final sol va poder contar-ho el rei d'Aragó, ya que Pedro I va ser assessinat pel seu successor en Castella, Enrique II de Trastámara, dinastia que al principi confabulaba en Pedro IV i acabaria implantant-se també en Aragó. Un dels objectius principals del rei castellà va ser anexionar Oriola, cosa que casi conseguix, ya que la va ocupar durant cert temps, per lo que va fer vàries campanyes per estos pagaments. En una d'elles va enviar a Enrique Enríquez, ‘Justícia de la Casa Real i Alvançat de la Frontera’. Conten les cròniques que este cavaller va vindre, acompanyat de 400 ginets i uns atres tants soldats de peu, a passar la nit del 24 de maig de 1360 a la torre de Molina (sembla entendre's que tal torre estava en la alqueria/rafal del mateix nom), en l'intenció d'atacar Oriola. La resistència oriolana, integrada, entre uns atres, per Bartolomé Togores i Jaime Limiñana, es va fer forta en un dels azudes del riu, camí de la ciutat, frustrant les intencions d'Enrique Enríquez. No obstant, els castellans varen cremar, varen talar i varen destrossar tot lo que varen poder durant els cinc dies que varen tardar en ser expulsats del territori. Les destrucció i cremes varen incloure la pròpia torre de Molina i també l'existent en Moquita. La guerra acabaria nou anys més vesprada dels fets relatats, per lo que els oriolanos, tement noves incursions castellanes, es varen dispondre a defendre la frontera de les Nòries construint torres noves en les boqueras de Molina i d'Alquibla, a les que varen sumar dos ballestes, una de torne i una atra de tro, comprades a un tal Pedro Daza, en el propòsit de protegir els azudes del riu pròxims a abdós séquies. Estes torres de vigilància estaven proveïdes de vigías estables (denominats escoltes i ‘talaies’) i també d'uns atres que es movien entre elles (‘atalladors’). Les mides es varen complementar en la reparació i control dels passos en les séquies d'Alquibla i Molina, aixina com en atres adicionals encaminades a llimitar el moviment de les persones; en concret, es va prohibir anar més allà dels llímits de la séquia Alquibla, en tot el seu recorregut, i es va acordar pagar el rescat d'aquells vigías que anaren seqüestrats. No obstant, la situació va seguir especialment dura per a l'horta d'Oriola, ya que entorn a 1364 Pedro I de Castella va donar l'orde de provocar el major dany possible en la zona, manant ‘talar i fer la guerra més cruel que es poguera’. La pau cinc anys més vesprada va suavisar les coses, encara que no fins al punt d'eliminar totalment les incursions fronterices, que varen seguir produint-se fins a ben entrat el XV.
- El azud i les nòries actuals es varen construir en el XIX
El azud i tota l'obra de sillería del mateix, aixina com les que acaronen a les nòries de Moquita i Pando, són del XIX, quan per primera volta es varen fabricar en ferro i acer. Sabem, ademés, que s'han reconstruït en vàries ocasions, l'última en 1989, en quedar destrossades per les riada de 1986 a 1989. Entre juny i juliol de 2007 es varen acondicionar per última volta, al final de les obres de modificació del caixer del riu i prevenció d'avingudes, en les que també es va construir, en un antic meandre, el soto de les Nòries. Podríem dir que el azud i les nòries actuals tenen una història plena de conflictes, tal i com es reflectix en diversos passages dellibre de J. Rufino Gea, que pot resumir-se de la següent manera:
Cap a 1769, l'estat de l'antic azud de les Nòries –localisat cent metros aigües avall de l'actual- es califica com a deplorable, pero no és fins a 1803, que els heredamientos (associacions de regantes) de les nòries de Moquita i de Pando, aixina com els de les séquies Alquibla i Molina, junt a diversos agricultors de la Vega Baixa, acorden la seua reconstrucció. Les obres comencen en 1804, pero les riada de 1805 les arruïnen completament. En 1817 es repren/reprén el proyecte; no obstant, la negativa dels agricultors a pagar les derrames impostes i les noves avingudes del riu donen al trast en l'idea de restaurar el azud. Regrés a escomençar en 1824. En esta ocasió es propon, per D. Ascencio García, apoderat del marqués d'Algorfa, construir el azud en a on es troba ara: per lo vist era l'antic emplaçament de l'azud de les séquies d'Alquibla i Molina. Este lloc és considerant més idòneu i resistent als perills casi continus de les riuades del riu. La forta oposició de part dels regantes i de municipis com Callosa, Almoradí i Dolors fa desistir als tècnics, per lo que es repren/reprén la rehabilitació de l'antic assut. Pero el riu tampoc perdona esta volta, per lo que en 1825 s'accepta la construcció de l'azud en la localisació que hui coneixem. Intentant garantisar l'èxit de les obres, es construïx, pròxima a la séquia de Molina, un assut de fusta (o ataguía) provisional, canalisant-se adequadament l'aigua ric avall. Es tracta aixina d'evitar l'inundació de les obres. No obstant, les riada fan de nou de les seues i, ademés, l'arquitecte de l'obra (D. Francisco Bolarín) es nega a treballar en el mestre d'obres (D. Juan Eugenio Fas). A açò se suma el fet de que els regantes de les zones ric avall es queixen de la ataguía, acusant a esta estructura de l'escassea d'aigua disponible per a les seues terres; reclamen davant la justícia i se suspenen les obres quan casi estaven terminades. Una riada en març de 1830 trenca el azud a l'altura de Pando, pero la ataguía seguix en peu. Don Juan Eugenio Fas –que va quedar com a únic responsable de l'obra- mor al poc temps. A estes vicissituts s'afig l'indignació dels agricultors de la Vega Baixa, que es queixen de falta d'aigua, seguint en el seu punt de mira la ataguía. De 1838 a 1842, i despuix de varis desacorts i fallos tècnics en el azud i en la solera de Moquita, les reclamacions d'alguns regantes apleguen de nou a la justícia, que ordena la destrucció de la ataguía. El problema acaba politisant-se, uns a favor de l'assut provisional (per eixemple, D. Andrés Rebagliato, que fora primer juge del Jujat Privatiu d'Aigües d'Oriola i senador per Alacant) i uns atres en contra. Una nit de 1844, un grup de persones, armats en astrals, picos i carabinas, acaba destruint la ataguía. Es diu que la població, inclosa la de Beniel, va ser advertida de que no aguaitara a les seues portes, ni abans ni durant la mencionada acció, que, a la postre, el juge no va poder assignar a ningú conegut. Diu al respecte J. Rufino Gea: ‘¿Quí la va destruir? Encara no se sap, puix encara que el juge d'aigües D. Carlos Roca i Barrera es va personar al sendemà en l'assut i va requerir als veïns, i va fer moltes desburgacions, ningú va vore ni va sentir res, ni es va enterar de res, encara que curta distància del celós juge es trobava amagat entre unes canyes, en la carabina al braç, un dels caudillos de la destrucció’. Les séquies d'Aquibla i Molina es varen quedar sense aigua en desaparéixer la ataguía, per lo que pot entendre's l'indignació de les seues regantes. El bon ofici de diverses persones, entre elles el juge Roca, va reconduir en el temps les coses i va formar en 1869 una comissió composta per nou persones, entre elles D. Andrés Rebagliato, ‘per a l'eixecució de les últimes obres i resoldre els incidents que ocorregueren’. D'esta manera, els tècnics varen poder treballar en el beneplàcit dels agricultors, terminant-se les obres en 1871. La prolongada obra de l'azud de les Nòries va costar més de 500.000 pessetes de llavors, corresponent pagar al heredamiento de la séquia de Molina la cantitat de 164.000 pessetes. El juge d'aigües va fer entrega de les nòries el 5 de setembre de 1871 als síndico dels heredamientos de Moquita, Pando, Alquibla i Molina. Moquita i Pando es varen posar en funcionament en el seu enclavament actual el dumenge 10 de setembre de 1871. Estes nòries eren, per primera volta en la seua història, de ferro fos i forjat, en paleta de fusta i es varen construir en la fundició Primitiva Valenciana, d'acort en el disseny de D. Wenceslao Novell de Bofill. El contracte firmat al respecte s'arreplega en la publicació de Pastor Parra; en ell es reflectixen totes les característiques tècniques de les nòries, que es fabriquen iguals (bessones), en un radi de 4,31 m, a un preu final de 7000 escuts (unes 19.000 pessetes de l'época). L'empresa les garantisa per un any i es fa càrrec del transport, colocació i comprovació del funcionament. S'indica que es ensamblarán una despuix d'una atra, deixant l'orde a criteri de l'ingenier, i que el seu montage acabaria en juny de 1871, encara que, com hem vist, es va retardar fins a setembre. Per un document de Pastor Parra coneixem alguns detalls adicionals sobre la nòria Moquita. Per eixemple, el 3 d'abril de 1804 s'encarrega la construcció d'una nòria nova al mestre carpintero D. Antonio Saura (de Beniel), la qual s'instala el 24 de juny del mateix any. També que sap que es va realisar una subasta per a l'adquisició d'una atra el 10 d'abril de 1861, el plec del qual de condicions inclou totes les característiques de la nòria, l'última fabricada totalment en fusta, ya que el 10 d'octubre de 1869, els heredamientos de Moquita, Pando, Alquibla i Molina firmen un conveni en el que, entre atres coses, acorden l'adquisició i construcció de noves nòries, a pagar en parts iguals, per a ser colocades en les noves obres de l'azud. Són les que s'instalen en 1871, ‘yayes’ de les que hui podem contemplar.
Patrimoni
Les Nòries conta en les Nòries Bessones, cridades Moquita i Pando, en antecedents islàmics; són úniques en tot el riu, aixina com el azud que les unix. Estes estructures daten del XIX. En ellímit en Beniel, poble de la Regió de Múrcia, es troben els Mojones del Regne. Les boqueras de les casi milenàries séquies principals de l'Horta d'Oriola, Alquibla i Molina, es troben en esta pedania.
Festes Populars
Antigament se celebraven unes festes anomenada festa de la Creu que es va deixar de celebrar fa uns 20 anys. En maig de 2009 es varen tornar a celebrar gràcies a un grup de veïns i a la colaboració de l'Ajuntament d'Oriola i la Comissió de Festes de Desamparats.
Bibliografia
- Alubudi J. 1993-1994. Dos viages inèdits de Safwan b. Idris. Sharq Al-Andalus 10-11: 211-243. (Homenage a Ma. Jesús Rubiera Mata).
- Arnaldos Martínez F. 1973. alqueries: un poble de l'horta murciana de l'Edat Mija. Miscelànea Medieval Murciana 1: 50-109.
- Barranc Sánchez M, Herrero Carcelén M. 1996. Història del Raal. Editorial KR, Múrcia.
- Barri Barri JA. 2011. ‘Per servei de la corona d’Arago’. Identitat urbana i discurs polític en la frontera meridional del regne de Valéncia: Oriola en la corona d'Aragó ss. XIII-XV. Hispania. Revista Espanyola d'Història. 238(LXXI): 437-466.
- Bellot P. 2001. Anals d'Oriola sigles XIV-XVI, estudi, edició i notes de Juan Torres Fontes. Vols. I i II. Acadèmia Alfonso X el Sabio, Múrcia.
- Cabezuelo Plec JV. 2010. La proyecció del tractat de Torrellas. Entre el revisionisme polític i la negació mental. Medievalisme 20: 203-237.
- Carmona A. 2009. Texts àraps sobre el riu Tudmir. Tudmir 1: 61-76.
- Car Baroja J. 1983. Nòries, azudas, aceñas. En: Tecnologia popular espanyola, pp. 239–407. Editorial Nacional, Madrit.
- Ferrer i Mall MT. 1994. Els pastures i la ramaderia a la governaçió d’Oriola. Miscel. lània de texts medievals 7: 79-139.
- Ferrer i Mall MT. 1988. Toponímia medieval d’Oriola. Miscel. lània d’homenage a Enric Moreu Rei, a cura d’Albert Manent i Joan Veny. Publications de l’Abadia de Monserrat, p. 195-211. Barcelona.
- Ferrer i Mall MT. 2001. Repartiments de terres a Oriola després de la conquista de Jaume II. Acta Historica et Archaelogica Mediaevalia 22: 509-536.
- Ferrer i Mall MT. 1990. Organització i defense d’un territori fronterer: la governació d’Oriola en el sigle XIV. Institució Milá i Fontanals, CSIC, Barcelona.
- Gea JR. 1903. La séquia de Molina. Apunts històrics i repartiments d'aigües. Tipografia de Llectura Popular, Oriola.
- Gea Calatayut (de) M. 1995. La construcció del paisage agrari en el Baix Segura. Dels orígens fins a l'implantació de la ret de rec-drenage principal en el alfoz oriolano. Alquibla 1: 65-99.
- Gea Calatayut (de) M. 1997. La formació i expansió decisiva de l'horta de Múrcia-Oriola: un enfocament des de la perspectiva de l'Oriola musulmana (sigles VIII-XIII). Alquibla 3: 155-217.
- Gea Calatayut (de) M. 2015. Els regadius de l'horta històrica d'Oriola. En: Història natural de l'horta d'Oriola (Fernández-Verdú T, Pujol-Fructuoso JM, eds), pp. 215–249. Ajuntament d'Oriola.
- González Tascón I. 2008. Aigua per a ciutats i regadius. En: Ars Mechanicae, Ingenieria medieval en Espanya, pp. 69–97. Ministeri de Foment, Madrit.
- Meléndez Zomeño A. 2016. Una passejada per Uryula, junt al riu Blanco. Revista Cultural Digital 42 (https://www. arscreatio. com/revista/articulo. php? articulo=1065). Associació Cultural Ars Creatio, Torrevella.
- Navarro-Martínez A. 2011. Acostament a l'història antiga de Beniel. Edat Antiga i Mija. DM, Múrcia.
- Nortes López M. 2011. Desamparats. La Parròquia, el meu poble, la meua gent. Oriola, Códex.
- Ojeda Net J. 2006. Encauzamiento i mudamientos del riu Segura en Oriola durant els sigles XVI i XVII. Quaderns de Geografia 79: 1-18.
- Ojeda Net J. 2011. Evolució de les tandes de rec en Oriola. Quaderns de Geografia 89: 23-46.
- Parra Villaescusa M. 2014. Violència, guerra i destrucció en el mig rural: paisages de frontera en el sur de la corona d'Aragó (ss. XIV-XV). Roda dona Fortuna. Revista Electrònica sobre Antiguedade i Medievo 3: 359-392.
- Pastor Parra G. 2016. Nòries de Moquita i Pando. Jujat Privatiu d'Aigües d'Oriola: https://www. jpao. es/norias-de-moquita-y-pando-por-guillermo-pastor-parra/.
- Pocklington R. 1986. Notes de toponímia aràbic-murciana. Shark Al-Andalus 3: 115-128.
- Roca de Togores i Alburquerque J. 1844. Memòria dels recs de l'horta d'Oriola, disposta segons el programa de la Real Societat Econòmica de la ciutat i Regne de Valéncia de 18 de juny de 1831. En: Canals de rec de Catalunya i Regne de Valéncia, tom II, pp. 5–150. Imprenta de Benito Monfort. Societat Econòmica d'Amics del País, Valéncia. (Versió en llínea de la Biblioteca Valenciana Digital).
- Torres Fontes J. 1992-1993. En la ralla de dos regnes: Beniel medieval. Història Medieval 9: 145-159.
- Torres Fontes J (edició i transcripció). 1991. Llibre de repartimiento de les terres fet als pobladors de Múrcia. Real Acadèmia d'Alfonso X el Sabio, Múrcia.
- Veges Arteseros FA. 2002. El Surest en l'Edat Mija. Militaria. Revista de Cultura Militar 16: 19-46.
- Vilar JB. 1976. Oriola musulmana. Història d'Oriola, tom II. Patronat Ángel García Rogel. Obra Social de la Caixa d'Aforros d'Alacant i Múrcia, Múrcia.